Mostrando las entradas para la consulta farem ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta farem ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 14 de septiembre de 2024

Persona - Petar

  

Persona, s. f., lat. persona, personne.

Si que anc jorn no fon persona a cui ela parles ni demandes de lui.

V. de Pons de Capdueil. 

De sorte qu'oncques jour (jamais) ne fut personne à qui elle parlât ni s' informât de lui.

Un sirventes farai d'una trista persona. 

Palais: Un sirventes. 

Un sirvente je ferai sur une triste personne.

Mas anc non vist menar son par dol a persona. V. de S. Honorat.

Mais oncques vous ne vîtes mener son pareil deuil à personne.

- Corps, individu.

Li vestiment son saint, mas fals' es sa persona. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.

Les vêtements sont saints, mais faux est son individu.

Loc. Ieu, qu' en pert lo cor e la persona. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no.

Moi, qui en perds le coeur et le corps. 

Adv. comp. Fassa hom gach en persona.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Qu'on fasse guet en personne.

- Terme de théologie.

Lo Senher qu'es una persona en tres. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Le Seigneur qui est une personne en trois. 

De Nazareth reys Jhesus, 

Pair' en tres personas, us 

E Filhs e Sanhs Esperitz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

De Nazareth roi Jésus, un, en trois personnes, Père et Fils et Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aici finis en las tres personas el singular del temps presen del indicatiu.

Gramm. provençal.

Ainsi finit avec les trois personnes le singulier du temps présent de l'indicatif.

CAT. ESP. Persona. PORT. Pessoa. IT. Persona. (chap. Persona, persones.)

2. Personatge, Personage, s. m., personnage.

Lo dit personatge trames devers lo visconte. 

Chronique des Albigeois, col. 16.

Ledit personnage transmis devers le vicomte.

D'un personage a lui fidel.

Fors de Béarn, p. 1074.

D'un personnage à lui fidèle.

CAT. Personatge. ESP. Personage (personaje). PORT. Personagem. 

IT. Personaggio. (chap. Personaje, personajes; personachepersonaches.)

3. Personal, adj., lat. personalis, personnel.

Execution tant personal coma autra per deutes.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 490. 

Exécution tant personnelle comme autre pour dettes.

Las dictios dels verbs personals. Leys d'amors, fol. 56. 

Les termes des verbes personnels. 

Subst. Personal val mays qu' impersonal. Leys d'amors, fol. 75. Personnel vaut mieux qu'impersonnel. 

CAT. ESP. Personal. PORT. Pessoal. IT. Personale. 

(chap. Personal, personals.)

4. Personalment, adv., personnellement.

Adjornar personalment per denant lui.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. IX, fol. 167. 

Ajourner personnellement par devant lui. 

CAT. Personalment. ESP. Personalmente. PORT. Pessoalmente. 

IT. Personalmente. (chap. Personalmen.)

5. Personalitat, s. f., lat. personalitatem, personnalité.

Aquesta pluralitatz significa motas personalitatz.

Leys d'amors, fol. 54. 

Cette pluralité signifie de nombreuses personnalités.

Angel ha... perfiecha personalitat. Eluc. de las propr., fol. 9. 

(chap. L' ángel té... perfecta personalidat.) 

Ange a... parfaite personnalité.

(chap. Personalidat, personalidats. ESP. Personalidad.)

6. Personat, Perzonat, s. m., personnat, bénéficier.

Per los personatz

O dic o per prelats.

G. Riquier: Pus Dieu.

Pour personnats je le dis ou pour prélats.

- Adj. Qualifié, élevé en dignité.

Aitan be son perzonatz.

P. Vidal: Abril issic. 

Si bien ils sont qualifiés.

CAT. Personat. ESP. Personado. (chap. Personat, personats, personada, personades : personalidat, personalidats : gen importán; 

benefactó, benefactós, benefactora, benefactores.)

7. Despersonar, v., dépeupler.

Lo reierme de Fransa desfai e despersona.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.

Le royaume de France détruit et dépeuple.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades. Contrari: poblárepoblá.)

Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI, pero mos ham de creure que senturia y mija después ya estabe plena de gen per a "repoblá" Valénsia.

3. Impersonal, adj., lat. impersonal, impersonnel.

L' infinitius es impersonals, so es ses persona.

Del verb impersonal no tractem.

(chap. L'infinitu es impersonal, aixó es sense persona.

Del verbo impersonal no tratem.)

Leys d'amors, fol. 75 et 90.

L'infinitif est impersonnel, c'est-à-dire sans personne.

Du verbe impersonnel nous ne traitons pas.

CAT. ESP. Impersonal. PORT. Impessoal. IT. Impersonale.

(chap. In + personal, n se fa m dabán de la p: impersonal, impersonals.)


Perspectiu, adj., du lat. perspectus, perspectif, qui a rapport à la perspective. 

Segon que demostra la sciencia perspectiva.

Eluc. de las propr., fol. 107. 

Selon que démontre la science perspective.

(chap. Perspectiu, perspectius, perspectiva, perspectives.)

2. Perspectiva, s. f., perspective, traité de perspective. 

Segon que ditz Alacen en sa perspectiva. Eluc. de las propr., fol. 14.

Selon que dit Alacen en sa perspective.

(chap. Perspectiva, perspectives.)


Pertus, Pertuis, s. m., du lat. pertusus, pertuis, trou, crevasse. 

Aia al mieh luoc un pertus. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Qu'il y ait au milieu un trou.

Tu qu' estas com fan rat en pertus.

G. Rainols d'Apt: A tornar m' er.

Toi qui demeures comme font rats en trou.

Per un pertuis de taraire.

Marcabrus: Auias de chan. 

Par un pertuis de tarière. 

ANC. FR. Li berteisches garnir, è li pertuz garder. Roman de Rou, v. 4261. Dans les pertuis de ton tronc.

Ronsard, t. I, p. 498.

Par le petit pertuis d'un gran tuyau percé. 

Premières Œuvres de Desportes, fol. 242.

IT. Pertuso, pertugio. (N. E. Véase el puerto Perthus, Pertús : tajo, raja, apertura. Chap. Cribassa, cribasses; tall, talls; bada, bades; forat, forats.)

Perthus, Pertús


2. Pertusos, adj., poreux.

Sucre... es pertusos, e fon de leu. Eluc. de las propr., fol. 228. 

Sucre... est poreux, et fond facilement.

(chap. Lo sucre... es porós, y se fon fássilmen.)

3. Pertusar, v., percer, trouer, perforer, cribler.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador avem.

Je veux que dard d'acier lui perce la panse.

Ambas las nars li pertuzatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les deux narines vous lui percez.

Part. pas.

Non es mes en bassac pertussat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

N'est pas mis en bissac troué.

Quan be se dreça, lo cel n' a pertusat. Poëme sur Boèce.

Quand bien elle se dresse, le ciel elle en a percé. 

Fort destreg de lebrozia que l' a tot pesseiat e pertuzat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.

Fortement étreint de lèpre qui l' a tout brisé et criblé.

ANC. FR. Nulz vers ne la puet pertuisier

Ne son vernis vermenuisier.

Jehan de Meung, Trésor, v. 634.

Faisant parler dessous ses divins doigts 

Un chalumeau pertuisé par neuf fois.

Scevole de Sainte-Marthe, p. 69.

IT. Pertugiare.

Peryodus, s. m., périodus, sorte de ponctuation qui correspondait au point et virgule.

Peryodus es us ponchs ab una tirada, so es ab una vergueta tirada ad enjos (N. E. Algo parecido a ĭ). Leys d'amors, fol. 144.

Le périodus est un point avec un tiret, c'est-à-dire avec une petite barrette tirée en dessous (ĭ).


Pes, Pez. f., lat. pix, poix, glu, colle.

Apres aiatz de pes fort neta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après ayez de la poix fort nette.

Qui tocha la pez. Trad. de Bède, fol. 35.

Qui touche la poix.

ESP. PORT. Pez. IT. Pece. (chap. La pez es una pega que se fique a dins de les botes de cuero; tamé se li pot di brea, que se fa aná per a calafatá o embreá barcos o barques.)

2. Pegz, s. f., poix.

Saumada de pegz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Charge de poix.

3. Pega, Peja, s. f., lat. pice, résine. 

Pega es humor de pi, per decoctio de foc negra et indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 218. 

Résine est suc de pin, par décoction de feu noire et durcie.

- Poix, colle, glu.

Pudion a pegua e a solpre. Revelatio de las penas d'yferns.

(chap. Putíen (pudíen, féen pudó) a pega y a sofre.)

Puaient à poix et à soufre.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

ANC. FR. Il estoit noir comme peige bouillie. 

Roman français de Fierabras, liv. II, part. III, c. 6 et 7. 

CAT. ESP. Pega. (chap. Pega, pega grega per a empeltá; pegues; pegamento, pegamentos; cola, coles.)

4. Pegar, v., lat. picare, poisser, goudronner, enduire, cirer. 

Una caysseta mandet far,

E vay la defora pegar.

V. de S. Honorat.

Une cassette il commanda de faire, et va la poisser extérieurement.

CAT. ESP. PORT. Pegar. (chap. Apegá, pegá; apego, apegues, apegue, apeguem o apegam, apeguéu o apegáu, apeguen; apegat, apegats, apegada, apegades.)

5. Pegairos, adj., marchand, fabricant de poix.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse, en Auvergne, de 1270. 

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

6. Empeguir, v., poisser, oindre, frotter, s'embrouiller.

Fig. Don fassa home empeguir. 

Vos, sitot non an sazo 

Lur dig, no vulhatz enpeguir. 

Els s' empeguisson de plazer.

P. Vidal: Abril issic. 

Dont il fasse homme s'embrouiller. 

Vous, quoique n'ont pas (ne soient pas de) saison leurs propos, ne veuillez pas vous embrouiller. 

Ils s'embrouillent à plaisir.

Part. pas. Mentr' aissi son enpeguit.

P. Vidal: Abril issic. 

Tandis qu'ils sont ainsi embrouillés. 

ANC. FR. Vous me semblez à une souris empegée; tant plus elle s'efforce soy dépestrer de la poix, tant qu'elle s'en emberne. 

Rabelais, liv. III, ch. 36. 

ANC. CAT. Empeguir.

7. Empegar, Enpegar, Empezar, Enpezar, poisser, goudronner, enduire, empeser.

Ni 'ls capels blans engrezar ni enpezar, ni 'ls negres colrar ab pega non farem.

Ieu non empezarai ni farai empezar alcun capel.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144.

Nous ne ferons ni oindre ni goudronner les chapeaux blancs, ni colorer les noirs avec de la poix.

Je ne goudronnerai ni ferai goudronner aucun chapeau.

Pega naval apta per linir et enpegar naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Poix navale apte à enduire et goudronner navires. 

CAT. ESP. Empegar. IT. Impeciare.

8. Empeguntar, v., poisser, enduire de poix.

Part. pas. Una caxeta empeguntada

E calefatada.

V. de S. Honorat.

Une petite caisse enduite de poix et calfatée.

CAT. ESP. Empeguntar.


Pessa, Peza, s. f., pièce, morceau, lambeau. 

Voyez Denina, t. III, p. 58.

Lo mort, e 'nporta 1 pessa e pueys autra. V. et Vert., fol. 24. 

Le mord, et emporte une pièce et puis l'autre. 

Loc. prov. Per V sols a om la pess' e 'l pan.

(chap. Per sinc sous (sueldos) se té la passa y lo pa.)

Sordel: Qui be s membra.

Pour cinq sous on a la pièce et le pan.

- Espace de temps.

Quant el s' auzi saludar

De part vos, non poc mais sonar

D' una pessa.

Un troubadour anonyme: Senhor vos. 

Quand il s' ouït saluer de par vous, il ne put plus parler d'un espace de temps.

Adv. comp. Gran peza lo deu hom tener.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Grand espace de temps on doit le tenir. 

ANC. FR. Quant li rois ot demouré en ces parties une pièce. 

Demoura une pièce du temps, puis s'en parti. 

Chr. de Fr. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 237; et t. III, p. 155.

Grant pièce aveit lur terre éue. Roman de Rou, v. 7905.

Qui estoient bien las, car ils avoient grand pièce couru.

Comines, liv. I, p. 525.

IT. Dimorarsi una pezza con voi. 

Egli ha gran pezza che, etc.

Boccaccio, Decameron, IV, 2; II, 5. 

Li principi de' Romani si tacerono grande pezza. 

Cento novel. antic., n° 92.

CAT. Pessa. ESP. Pieza. PORT. Peça. IT. Pezza. (chap. Pessa, pesses.)

2. Pesseiar, Peceiar, Pezeiar, Pesegar, Pessuguar, Peciar, v., briser, mettre en pièces, rompre, mutiler.

Lo fes tot pesseiar.

Bertrand de Born: Quan vey. 

Le fit tout mettre en pièces.

Tant escut peciar e fendre. Guillaume de Tudela. 

Tant d'écus briser et fendre.

Trenquet lo e 'l peseguet, et cant l' ac peseguat.

Abr. de l'A. et du N.-Test., fol. 12. 

Le cassa et le mit en pièces, et quand il l'eut mis en pièces.

Combatr' et envazir 

Murs, tors, e peceiar, 

Ardre e fondr' eissamenz.

B. Calvo: Mout a que. 

Combattre et envahir murs, tours, et mettre en pièces, brûler et renverser également.

Fig. Plus cai d'aut pretz, plus franh e pesseya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Plus mérite choit de haut, plus il se casse et se brise.

A penas sent qui 'l bat o 'l pessuga. Eluc. de las propr., fol. 77.

A peine il sent qui le bat ou le mutile.

Loc. Can se viron pesseiar a cartiers.

P. Cardinal: Tendas e traps. 

Quand ils se virent briser à quartiers.

- Déchirer.

Lo peronhs es una veruga

Sus en la cropa, que s pessuga

Tot auzel, can se vol peronner.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le péron est une verrue sur le croupion, que se déchire tout oiseau, quand il veut s'enduire.

Fig. Escas non vol qu' om lo pessug.

Bernard De Venzenac: Pus vey. 

L'avare ne veut pas qu'on le déchire. 

Prov. Qui non pot mordre, pessuga.

Gavaudan le Vieux: Lo vers.

Qui ne peut mordre, déchire. 

Part. prés. O bona asta de fraisne o masa peceiant. Guillaume de Tudela.

Ou bonne lance de frêne ou masse mettant en pièces. 

Part. pas. Aqui veirem manz sirventz peceiatz. 

Blacasset: Gerra. 

Là nous verrons maints sergents mutilés. 

Manta testa pezeiada. V. de S. Honorat.

Mainte tête brisée.

Fig. En aitals motz peceiatz.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m.

En tels mots brisés.

ANC. FR. Qu'il li a pecoié l' escu. Roman du Renart, t. III, p. 245. 

Que l' anelet qui fu s' amie 

Féust perdus ne peçoiez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 421. 

Tant que l' eschine ai peçoiée. Roman du Renart, t. II, p. 339.

Que il le fist et fendre et peçoier.

Roman d'Agolant, v. 929.

ANC. CAT. Pecejar. CAT. MOD. Pessigar. IT. Pizzicare. 

(chap. Fé a pesses, pessejá; pessigá, de pessic (pellizco en castellá): pessigo, pessigues, pessigue, pessiguem o pessigam, pessiguéu o pessigáu, pessiguen; pessigat, pessigats, pessigada, pessigades.)

3. Pessar, Pezar, v., briser, casser, rompre.

Pessa lazes e cordons.

(chap. Trenque (chafe) llassos y cordons.)

L'uns si pezet lo bratz, l'autre esdevenc rancs. V. de S. Honorat. 

Brise lacets et cordons.

L'un se cassa le bras, l'autre devint boiteux.

Part. pas. De viure non ac conort,

Ans cugeron qu'ell fos pessat

Per lo verin qu'el ac tocat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

De vivre n'eut espoir, mais ils crurent qu'il fut brisé par le venin qu'il eut touché.

4. Peceiador, adj., briseur, casseur, coupeur. 

Ab lui s'en van bel feridor de lanza, 

Pecciador de cambas e de bratz.

B. Zorgi: No m laissarai.

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance, briseurs de jambes et de bras.

5. Peassar, v., rapiécer, raccommoder.

Sens peassa et ajusta

So que largueza frusta.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Sens rapièce et rajuste ce que largesse dépèce.

ESP. Pedazar.

6. Espessar, Espezar, v., briser, mettre en pièces, dépecer.

Colompnas e marmes entiers

A fag espessar per cartiers.

V. de S. Honorat.

Colonnes et marbres entiers il a fait briser par quartiers. 

Bertran, mestier no m' azauta de sirven,

C' om l' espesa e l' eisorba e l' art e 'l pen.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran.

Bertrand, ne me convient pas le métier de sergent, vu qu'on le met en pièces et l'aveugle et le brûle et le pend.

IT. Spezzare.

7. Espesseiar, Espessegar, v., briser, mettre en pièces, déchirer.

Elhs los van totz espessegar, que no n' escapero mays IIII que aportero las novelhas. Philomena.

Ils les vont tous mettre en pièces, de sorte que n'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

Part. pas. Mortz e nafratz tan laydament

Et espesseiatz per Sarrazins. V. de S. Honorat.

Tués et blessés si laidement et mis en pièces par Sarrasins.

Los autres, que no volgro penre baptisme, foro totz espessegatz.

Philomena.

Les autres, qui ne voulurent prendre baptême, furent tous mis en pièces.

ANC. FR. A plusurs fist traire les denz 

E li altres fist espeecer.

Roman de Rou, v. 6098. Var.

(chap. Despedassá: despedasso, despedasses, despedasse, despedassem o despedassam, despedasséu o despedassáu, despedassen; despedassat, despedassats, despedassada, despedassades.)

3. Despessar, Despezar, Despechar, v., dépecer, mettre en pièces, diviser, distribuer.

Cels falz Juzieus ferir e despechar. Passio de Maria. 

Ces faux Juifs frapper et mettre en pièces.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Le dépècent plus menuement qu'on ne fait chair à boucherie.

Be say que mos payres, lo reys,

Non despesa aysi son peys

Ni las viandas a sa gent.

V. de S. Honorat.

Je sais bien que mon père, le roi, ne distribue pas ainsi son poisson ni les subsistances à sa gent.

Part. pas. Totas sas viandas sant Honorat avia despesadas a paures.

V. de S. Honorat. 

Toutes ses subsistances saint Honorat avait distribuées aux pauvres.


Pesseguier, Presseguier, s. m., du lat. persicus, pêcher.

Florisson li pesseguier.

(chap. Florixen los pressegués.)

Marcabrus: Al departir. 

Fleurissent les pêchers.

Aquel presseguiers es floritz. Leys d'amors, fol. 73. 

Ce pêcher est fleuri.

CAT. Presseguer. PORT. Pessegueiro. (chap. Pressegué, pressegués. ESP. Melocotonero.)

2. Presega, s. f., pêche.

De presegas auretz nogaills; 

Faitz n' oli.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De pêches vous aurez noyaux; faites-en huile. 

CAT. Presseg. PORT. Pessego. IT. Persica. (chap. Préssec, pressecs, bresquilla, bresquilles; mullarero, mullareros per la zona de Fraga, Maials, etc. ESP. Melocotón.)

A vore si trobes lo mullarero:

Pestar, v., lat. pistare, piler.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Sol de pestar en morter 

Pebre, e de tastar sabrer. 

Le moine de Montaudon: Fort m'enoia. Var. 

Seulement de piler en mortier poivre, et de tâter sauce. 

ESP. Pistar. PORT. Pisar. IT. Pestare.


Pestilentia, Pestilencia, Pestilensa, s. f., lat. pestilencia, peste,

contagion.

Guerras e pestilentia an destrug la ciptat. V. de S. Honorat. 

Guerres et peste ont détruit la cité.

Per la pestilencia d' aqui on ve lo vens. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Par la contagion de là où vient le vent.

Roma delhiurada de la pestilensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 37. 

Rome délivrée de la peste.

ANC. FR. D' estrange pestilence et de ocisiun. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7.

CAT. ESP. PORT. Pestilencia. IT. Pestilenzia, pestilenza. 

(chap. Peste bubónica, pestes; pestilensia, pestilensies; contagi, contagis; pandemia, pandemies; corrupsió, corrupsions; peste tamé es pudinacorrompina, mala auló, com passabe als puestos aon ñabíe peste

Lo Decamerón, traduít al chapurriau, escomense en este tema.)

2. Pestilencial, adj., pestilentiel.

L' ayre pestilencial depuron. Eluc. de las propr., fol. 134-5.

(chap. L' aire pestilén depuren.)

Épurent l'air pestilentiel.

CAT. ESP. PORT. Pestilencial. IT. Pestilenziale.

3. Pestilent, adj., lat. pestilentem, pestilent, empesté.

Per infeccio d' ayre pestilent. 

Soven engendra pestilens malautias.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 16. 

Par infection d'air empesté. 

Engendre souvent maladies pestilentes. 

CAT. Pestilent. ESP. PORT. IT. Pestilente. 

(chap. Pestilén, pestilens, pestilenta, pestilentes.)

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut

4. Pestiferat, adj., pestiféré.

Substantiv. Nombre de pestiferatz.

Carya Magalon, p. 52.

Nombre de pestiférés.

(chap. Apestat, apestats, apestada, apestades.)


Pet, Peit, s. m., lat. peditus, pet, vent. 

Qu' eu fassa 'l petz per lor donar de ven.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Amics. 

Que je fasse le pet pour leur donner du vent.

Tals peitz que son de corn vos semblaran.

T. de Montan et d'une dame: Ieu veng.

De tels pets que son de cor ils vous sembleront.

CAT. Pet. ESP. Pedo. PORT. Peido. IT. Peto. (chap. Pet, pets.)

2. Petar, v., lat. pedere, péter, éclater.

Las castanhas del brasier

Peton quan no son mordudas.

(chap. Les castañes del brasé peten cuan no están mossegades - tallades, badades, ubertes, etc.)

Un troubadour anonyme: Las castanhas.

Les châtaignes du brasier pètent, quand elles ne sont pas mordues.

CAT. Petar. PORT. Peidar. (chap. Petá, petás: yo me peto, petes, pete, petem o petam, petéu o petáu, peten; petat, petats, petada, petades. Petaré, petarás, Juaquinico Monclús petará de gort, petarem, petaréu, petarán; petara, petares, petare, petarem, petareu, petaren; petaría, petaríes, petaríe, petaríem, petaríeu, petaríen; petera, peteres : ganes de fotres pets. Explotáestallá.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

lunes, 29 de julio de 2024

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats. 

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!

domingo, 28 de julio de 2024

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.