Mostrando las entradas para la consulta faréu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta faréu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.


Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

sábado, 24 de febrero de 2024

Lexique roman; Exsequias, Exequias - Eyssillar


Exsequias, Exequias, s. f. pl., lat. exsequiae, obsèques.

Las exequias seguir. Brev. d'amor, fol. 69. 

Suivre les obsèques.

De far mas exsequias. 

Tit. du XIIIe siècle. Testament de Bertrand Gasc. 

De faire mes obsèques. 

ANC. FR. Aux funérailles et exeques de leurs maistres et seigneurs.

Rabelais, liv. III, chap. 3.

Le prince est mort... l'empereur lui a fait faire des exeques fort honorables.

Rabelais, Épîtres, p. 35.

Mes exeques seront honorables, et y sera lamentation publicque.

Rabelais, liv. IV, chap. 26.

CAT. ESP. Exequias. PORT. Obsequias. IT. Esequie. (chap. Exequies.)


Exercici, Exercisi, s. m., lat. exercitium, exercice.

Exercici es necessari a conservacio de natura.

Fort exercici, qual es luchar o torneiar.

(chap. Fort ejercicio, com es luchá o tornejá : combatí a un torneo.)

Tempratz exercisis. Eluc. de las propr., fol. 78, 99 et 104. 

Exercice est nécessaire à conservation de nature. 

Fort exercice, tel qu'est lutter ou combattre dans un tournoi.

Exercices modérés.

CAT. Exercici. ESP. (ejercicio) PORT. Exercicio. IT. Esercizio. (chap. ejercicio, ejercicios.)

2. Exercitacio, s. f., lat. exercitatio, exercice, action.

Per bonas exercitacios corporals. V. et Vert., fol. 3.

Par bons exercices corporels.

Jacia que exercitacio porte tantas utilitatz.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Quoique l'exercice porte tant d'avantages. 

ANC. FR. L' exercitation est chose de si grande efficace et de telle force, qu'elle vient a chef de tout. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 100. 

Bien instant à l'estude des bonnes lettres et exercitations athlectiques.

Rabelais, liv. I, chap. 28.

CAT. Exercitació. ESP. Exercitación (Ejercitación). PORT. Exercitação. 

IT. Esercitazione. (chap. Ejersitassió, ejersitassions.)

3. Exercitut, s. m., lat. exercitus, armée.

Qui han terra de exercitut o ost.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 14.

Qui ont terre (fournissant) à armée ou ost.

4. Exercitiu, adj., d'exercice.

Est fayt dificil movement exercitiu o de ambulacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Le mouvement d'exercice ou de marche est rendu difficile.

5. Exercir, v., lat. exercere, exercer, employer.

Las causas dessus dichas exercero et explectero en la dicha ciutat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 80.

Les choses dessus dites ils employèrent et exploitèrent dans ladite ville.

Non exercisca jurisdictio.

(chap. Que (ell o ella) no ejersixque jurisdicsió.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCLII, fol. 262.

Qu'il n' exerce pas juridiction. 

CAT. Exercir. ESP. (ejercer) PORT. Exercer. IT. Esercere. (chap. v. ejersí: ejersixco o ejersixgo, ejersixes, ejersix, ejersim, ejersiu, ejersixen.)

6. Exercitar, v., lat. exercitare, exercer, pratiquer, faire emploi.

Per acostumansa de exercitar se en bonas obras.

(chap. Per costum de ejersitás en bones obres.)

V. et Vert., fol. 30.

Par accoutumance de s'exercer en bonnes œuvres.

Trenquet las lenguas per so que no poguesso las sanhtas coffessios uzar ni exercitar.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 62.

Il coupa les langues pour cela qu'ils ne pussent mettre en usage ni pratiquer les saintes confessions.

Part. pas. Si non es premieyramens ben esprobatz e ben exercitatz.

V. et Vert., fol. 83.

S'il n'est premièrement bien éprouvé et bien exercé.

Esser exercitat en la sciencia de anatomia. Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Être exercé dans la science d'anatomie. 

Era fort exercitatz en las sciensas liberals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Était fort exercé dans les sciences libérales. 

ANC. FR. Et les apprenoient et faisoient exerciter aux armes.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 426. 

Homs exercitez et sages en toutes escriptures.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 268.

CAT. ESP. (ejercitar) PORT. Exercitar. IT. Esercitare. (chap. Ejersitá, ejersitás, ejersí, practicá, fé aná, entrená, etc; yo me ejersito, ejersites, ejersite, ejersitem o ejersitam, ejersitéu o ejersitáu, ejersiten; ejersitat, ejersitats, ejersitada, ejersitades.)


Eximir, v., lat. eximere, ôter, retrancher.

Las causas avem eximit et eximem, per las presens, de la cognoissensa de nostres dichs officiers.

(chap. Les coses ham eximit y eximim, per les presens, de la coneixensa de los nostres dits ofissials.)

Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 221.

Nous avons ôté et ôtons, par les présentes, les choses de la connaissance de nos dits officiers.

CAT. ESP. PORT. Eximir. IT. Esimere. (chap. Eximí, eximís: yo me eximixco o eximixgo, eximixes, eximix, eximim, eximiu, eximixen; eximit, eximits, eximida, eximides.)

2. Exemptio, s. f., lat. exemptio, exemption.

A totas exemptios.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 36. 

A toutes exemptions.

CAT. Exempció. ESP. Exención. PORT. Isenção, izenção. IT. Esenzione.

(chap. Exensió, franquesa, llibertat pera eximís.)

3. Exempt, Exem, adj., lat. exemptus, exempt.

Coma essems et exems. Leys d'amors, fol. 20.

Comme ensemble et exempt. 

El es exems del poder de son abbat.

(chap. Ell está exén del poder de son abat.)

Regla de S. Benezeg, fol. 76. 

Il est exempt du pouvoir de son abbé.

Gens exemptas e non exemptas.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Gens exemptes et non exemples. 

CAT. Exempt. ESP. Exento. PORT. Isento, izento. IT. Esente. (chap. Exén, exens, exenta, exentes.)


Exode, s. m., lat. Exodus, Exode. 

Com es manifest en Exode. Doctrine des Vaudois.

Comme il est manifeste en l' Exode. 

CAT. ESP. (chap. Éxodo) PORT. Exodo. IT. Esodo.


Exorcista, s. m., lat. exorcista, exorciste.

Sophista, exorcista. Leys d'amors, fol. 64. 

Sophiste, exorciste. 

Que fos... exorcista e... acolit.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29. 

Qui fut... exorciste et... acolyte.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Exorcista. IT. Esorcista.


Expedien, adj., lat. expediens, expédient, convenable.

Quar non es expedien ni a Dieu plasent.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Car ce n'est convenable ni agréable à Dieu. 

Reparations... necessarias et expediens.

(chap. Reparassions... nessessaries y expediens.)

Tit. du XVe siècle. Toulouse, bibl. Monteil. 

Réparations... nécessaires et convenables. 

CAT. Expedient. ESP. PORT. Expediente. IT. Espediente. (chap. expedién, expediens : convinén, convinens, convinenta, convinentes; tamé expedién académic, laboral, etc.)

2. Expeditio, s. f., lat. expeditio, expédition, convenance.

A la expeditio del dich monestier et a la reformatio.

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 335. 

A la convenance et à la réforme dudit monastère. 

CAT. Expedició. ESP. Expedición. PORT. Expedição. IT. Spedizione.


Expert, Espert, adj., lat. expertus, expert, adroit, habile, éprouvé. 

Fai humils los plus expertz.

(chap. Fa humils als mes experts; fé humil : humillá, abaixá, recachá.)

Arnaud de Marueil: A guiza de. 

Fait humbles les plus experts. 

Que sia bo et espert et ardit. Philomena.

(chap. Que sigue bo y expert y valén.)

Qui soit bon et expert et hardi.

Ab votz d' angel, lengu' esperta, non bleza.

P. Cardinal: Ab votz. 

Avec voix d'ange, langue habile, non blèse. 

Tan bon caval no sai ni tant espert.

Le Comte de Provence: Carn et ongla. 

Je ne connais si bon cheval ni si éprouvé. 

CAT. Expert, espert. ESP. PORT. Experto. IT. Esperto, sperto. (chap. Expert, experts, experta, expertes.)

2. Espertament, adv., convenablement, adroitement. 

Entrometa aquels espertament. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

Qu'il introduise ceux-là adroitement.

ESP. Expertamente. IT. Espertamente. (chap. Expertamen.)

3. Experiment, Esperimen, s. m., lat. experimentum, expérience, épreuve.

Es a nos conogut per experiment. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Est connu à nous par expérience.

Faretz un autr' esperimen.

(chap. Faréu un atre experimento o experimén.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous ferez une autre épreuve.

Mais de gromancia sai totz los esperimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences.

ANC. FR. La lecture de la divine éloquence dudict Virgille te vaudra expériment.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 272.

Et par expériment prover.

Roman de la Rose, v. 4970.

CAT. Experiment. ESP. Experimento. IT. Esperimento, sperimento.

(chap. Experimento o experimén, experimentos o experimens.)

4. Experientia, Esperiencia, s. f., lat. experientia, expérience.

Aysso mostra experientia.

(chap. Aixó mostre la experiensia.)

Eluc. de las propr., fol. 24.

L' expérience montre cela.

Era hom de gran esperiencia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 198.

Était homme de grande expérience.

CAT. ESP. Experiencia. PORT. Experiencia, esperiencia. IT. Esperienzia. (chap. Experiensia, experiensies.)

5. Experiensa, Speriensa, s, f., expérience.

Certa experiensa o mostra.

La Crusca provenzale, p. 95. 

Certaine expérience le démontre. 

Trop granda speriensa.

Brev. d'amor, fol. 5. 

Très grande expérience.

Tot jorn nos vesem, per esta experiensa, que Dieus...

L'Arbre de Batalhas, fol. 227.

Nous voyons chaque jour, par cette expérience, que Dieu... 

Loc. Quar sai per experiensa. Brev. d'amor, fol. 1.

Car je sais par expérience.

IT. Esperienza, sperienza.

6. Esperteza, s. f., adresse.

Bes de natura se apellon aissi, co son: Beutatz de cors, proeza, esperteza, forssa. V. et Vert., fol. 30.

Biens de nature s'appellent ainsi, comme sont: Beauté de corps, prouesse, adresse, force. 

ANC. ESP. PORT. Esperteza.

7. Experimentaire, s. m., expérimentateur, essayeur.

Un curios experimentaire.

Eluc. de las propr., fol. 189. 

Un curieux expérimentateur.

ESP. Experimentador. IT. Esperimentatore, sperimentatore. (chap. Experimentadó, experimentadós, experimentadora, experimentadores.)

8. Experimentar, Espermentar, v., lat. experimentare, expérimenter,

éprouver.

La qual experimentaras sobre las autras.

Trad. d'Albucasis, fol. 45. 

Laquelle tu éprouveras sur les autres. 

Part. pas. Pens e repens, e quant ai ben pensat, 

Puesca saber don si' espermentat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Je pense et repense, et quand j'ai bien pensé, que je puisse savoir de quoi je sois expérimenté. 

CAT. ESP. PORT. Experimentar. IT. Esperimentare, sperimentare.

(chap. Experimentá: experimento, experimentes, experimente, experimentem o experimentam, experimentéu o experimentáu, experimenten; experimentat, experimentats, experimentada, experimentades.)


Expleit, s, m., exploit.

Per doble de citatori e d' expleit.

Fors de Béarn, p. 1095. 

Pour double de citatoire et d'exploit.


Extazis, Exthasis, s, m., lat. ecstasis, extase, figure de grammaire.

Ecstasis est cum per licentiam brevis producitur, ut: Exercet Diana Choros.

Valer. Probus, Grammat. instit., col. 1438.

Extazis, en autra maniera dicha dyastoles, fay d'una sillaba breu longa.

Una figura appelada exthasis.

Leys d'amors, fol. 121 et 18.

L'extase, en autre manière dite dyastole, fait une longue d'une syllabe brève.

Une figure appelée extase. CAT. ESP. (chap. éxtasis) PORT. Extasis. IT. Estasi.


Exterior, adj., lat. exterior, extérieur.

Per adoration de Latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois.

Par adoration de Latrie extérieure et intérieure. 

CAT. ESP. PORT. Exterior. IT. Esteriore. (chap. Exterió, exteriós.)


Extirpar, v., lat. exstirpare, extirper, déraciner.

Cardos... nocius a bonas herbas... que a penas si podo extirpar.

(chap. Carts... nossius a bones herbes... que apenes se poden extirpá, desarrailá, arrencá.)

Eluc. de las propr., fol. 204.

Chardons... nuisibles à bonnes herbes... qui à peine se peuvent déraciner. 

Fig. La qual extirpero de totz ponhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 57. 

Laquelle ils extirpèrent de tous points. 

CAT. ESP. PORT. Extirpar. IT. Estirpare, stirpare.


Extrem, Estrem, s. m., lat. extremus, extrémité, bout, coin, fond. Corns... son en l'extrem del cap pauzatz.

(chap. Los cuernos... están posats al extrem del cap.)

Eluc. de las propr., fol. 247. 

Les cornes... sont placées à l'extrémité de la tête. 

Lo coms per cossel penre s' es triatz a I estrem.

Guillaume de Tudela. 

Le comte pour prendre conseil s'est retiré à un coin.

En l' estrem de la terra de Edom. 

Si ajusta ab l' estrem del bras. 

Fetz de vi en l' estrem del tonel indurzida. 

Eluc. de las propr., fol. 160, 48 et 193. 

En l' extrémité de la terre d' Édom. 

S'ajuste avec le bout du bras. 

Lie de vin durcie au fond du tonneau.

- Adject. Extrême, dernier. 

Lo estrem element, so es la terra.

Hist. abr. de la Bible, fol. 2.

Le dernier élément, c'est la terre. 

Confirmacion, extrema oncion.

(chap. Confirmassió, extrema unsió.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 172.

Confirmation, extrême onction.

CAT. Estrem. ESP. PORT. Extremo. IT. Estremo, stremo. (chap. Extrem, extrems.)

2. Extremitat, s. f., lat. extremitatem, extrémité, bout. 

Sobre la extremitat del nas. Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Sur le bout du nez.

La extremitat de cors vizible, dita superficia.

Eluc. de las propr., fol. 262. 

L'extrémité de corps visible, dite surface. 

CAT. Extremitat. ESP. Extremidad. PORT. Extremidade. IT. Estremità, estremitate, estremitade, stremità, stremitate, stremitade.

(chap. Extremidat, extremidats.)

3. Estremida, s. f., extrémité, perplexité.

Car mot es gran paor de perdre aquesta vida... En aytal estremida.

V. de S. Honorat. 

Car est moult grande peur de perdre cette vie... en telle extrémité.

- Ronde, recherche.

A un servent de mala vida 

Que fazia lo ser l' estremida. 

Mays la malvaisa gent marrida

Van fazen per tot l' estremida.

V. de S. Honorat. 

A un servant de mauvaise vie qui le soir faisait la ronde.

Mais la mauvaise gent fâcheuse vont faisant partout la ronde.

ANC. FR. Lors rogist, lors taint, lors frémie, 

Et fait le tour de l' estremie.

Eustache Deschamps, p. 222.

4. Extremier, adj., du lat. extremus, dernier, extrême.

Dolens son li membre estremier.

Marcabrus: Al departir. 

Les membres extrêmes sont souffrants. 

En una maiso pauca e estremiera. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87. 

En une maison petite et dernière. 

Planta es la extremiera partida del pe.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

La plante est la partie extrême du pied. 

Subst. Rainiers de Caldairo a parlat estremiers. Guillaume de Tudela.

Rainier de Caldairon a parlé le dernier. 

ANC. CAT. Estremer.

5. Estremar, v., cacher, retirer.

No m socors, ans se luenha e s' estrema.

Aimeri de Peguilain: Ses mos apleg.

Ne me secourt, au contraire s'éloigne et se cache. 

O s' estrem om de sa via, 

O se met en un luec rescos.

Cadenet: Amors e cum. 

Ou on se retire de sa voie, ou on se met en un lieu caché. 

CAT. ESP. PORT. Extremar. IT. Stremare.


Exuberant, Exhuberan, adj., lat. exuberantem, exubérant, surabondant.

De vertut exuberant. 

Si veses las humiditats exhuberans.

Trad. d'Albucasis, fol. 29 et 8. 

De qualité exubérante. 

Si tu vois les humeurs surabondantes.

CAT. Exuberant. ESP. PORT. Exuberante. IT. Exuberante. 

(chap. Exuberán, exuberans, exuberanta, exuberantes.)


Eya; interj., lat. eia, courage! ferme! hardi!

Eia! inquiet Gaufridus. 

Eia! milites valentes... exhilarate animos, resumite vires.

Gest. Cons. andeg. D. Luc d'Achery, t. X, p. 447 et 503. 

Ortativas, coma eya! Leys d'amors, fol. 100.

Excitatives, comme courage!

Eyssart, Issart, s. m., lat. exaratum, arrachement ou coupe de bois, clairière, lieu défriché, abatis. 

La loi des Bourguignons, tit. XIII, donne à exartum, l'acception de coupe de bois, défrichement.

In silva communi exartum fecerit... exartum possideat.

Celle des Bavarois porte:

Si quis homo pratum vel agram vel exartum alterius contra legem invaserit.

Baluze, Cap. Reg. Fr., t. I, col. 133.

On trouve dans Du Cange: 

Quidquid... diruptum et extirpatum est, quod vulgo dicitur exsars.

Tit. de 1196. Du Cange, t. III, col. 203. 

E m fai de mos arbres eyssart.

Bertrand de Born: Un sirventes on. 

Et me fait abatis de mes arbres.

Issart ni camp ni ermatje.

Folquet de Lunel: E nom del.

Lieu défriché ni champ ni solitude.

Ab tan sorzo lhi lor per uns issartz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 69. 

Alors les leurs saillissent à travers une clairière.

ANC. FR. Qui chevauche tot un essart... 

Si con il vienent à bandon 

Par entre le bois et l' essart... 

Si li conte conment Renart 

S'en vait fuiant parmi l' essart... 

Firent un grant essart ensanble; 

Brichemers as cornes aguës 

En a les coiches esméues; 

Chanteclers grata les racines. 

Roman du Renart, t. III, p. 187, 189, 193 et 2. 

Grant essart i refont Normanz

Des François qu'il treuvent dormanz. 

G. Guiart, t. 1, p. 154.

Ider torne de l'autre part 

Qui des Romeins fait grant essart.

Roman de Brut, fol. 78, Ms. de l'Arsenal.

2. Yssartar, v., essarter, détruire, embarrasser, empêcher.

De isto campo semper ego tuli, nemine contradicente, exartavi, mundavi, etc. 

Baluze, Cap. Reg. Fr., lex Bajuv., tit. XVI, art. I.T. I. col. 133.

Ab mal gien non s' yssarta, 

Ans es ves mi sos talans ferms e clars. 

R. Jordan: Vert son li ram. 

Elle ne s'embarrasse pas avec un méchant artifice, mais sa volonté est ferme et claire envers moi. 

Part. pas. El non es ges de donar ysartatz. 

Giraud de Borneil: Al honor Dieu.

Il n'est pas empêché de donner.

ANC. FR. Les rosiers copent et essartent.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 301. 

Comme le laboureur, quand il veult essarter, et arracher quelque plante sauvage. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 462. 

Romein destruient et essartent.

Roman de Brut, fol. 83. Ms. de l'Arsenal.


Eyssilh, Yssilh, s. m., lat. exilium, exil.

Ieu m'en anarai en eyssilh.

(chap. Yo m'en aniré en exil; exiliat.)

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Je m'en irai en exil.

Vau m'en, pus ilh no me rete,

Caitius en yssilh, non sai on.

B. de Ventadour: Quan vey.

Puisqu'elle ne me retient, je m'en vais malheureux en exil, je ne sais où. Fig. Nutz e paures,... intra en lo yssilh d' aquest mun.

V. et Vert., fol. 90. 

Nu et pauvre,... il entre en l'exil de ce monde.

ANC. CAT. Exill. ANC. ESP. PORT. Exilio. IT. Esilio.

2. Eshillament, s. m., exil.

Loc de torment et de eshillament. Eluc. de las propr., fol. 106.

Lieu de tourment et d'exil.

3. Eyssillar, v., exiler.

Non cre qu' anc fon vist 

Qu'om de sa terra s'eysilh.

Giraud de Borneil: No m platz.

Je ne crois pas que oncques il fut vu qu'homme s'exile de sa terre.

Part. pas. Si m sol amors e domneys

Tener guay, plus que l'aigua 'l peis;

E pus d'amdos me sui partitz,

Cum hom eysselatz e marritz,

Tot' autra vida m sembla mortz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad.

Ainsi a coutume amour et galanterie de me tenir gai, plus que l'eau le poisson; et depuis que je me suis séparé des deux, comme homme exilé et triste, toute autre vie me semble mort.

CAT. Exilar, exillar. IT. Esiliare. (ESP. Exiliar; chap. Exiliá, exiliás.)