Mostrando las entradas para la consulta españa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta españa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de febrero de 2025

Antoni Maria Alcover Sureda

Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.


Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.

Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario

Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.

Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.

En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.

Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll

Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio,​ Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España

Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.

En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.

No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista

Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.

Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.

http://dcvb.iec.cat/results.asp

seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.

  1.  Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
  2. Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
  3.  Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.



 
  • https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
  • http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
  • http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html 
    Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC
 
 
Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.

Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)

Narcís Iglésias Franch

El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)

Maria Pilar Perea Sabater

lunes, 12 de agosto de 2024

Orde, Horde, Orden, Ordein, Ordeng, Ordenh

 

Orde, Horde, Orden, Ordein, Ordeng, Ordenh, s. m., lat. ordinem, ordre, arrangement, disposition des choses. 

Son pauzadas 1 davant autra, segon lur orde. V. et Vert., fol. 46. 

Elles sont posées l'une devant l'autre, selon leur ordre.

Enquerre e per cal orde et en cal manieyra et a cal fi o deu adordenar.

V. et Vert., fol. 59.

Enquérir et dans quel ordre et de quelle manière et à quelle fin il le doit disposer.

- Disposition de dernière volonté. 

Si alcus hom mor ses testament e ses ordenh. 

Cout. de Fumel de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 140.

Si aucun homme meurt sans testament et sans disposition.

- Rang, dignité.

Thobias... dizia a sa espoza: Aquesta nueg... serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas. V. et Vert., fol. 92. 

Thobie... disait à son épouse: Cette nuit... nous serons, en notre mariage, au rang des patriarches.

Aitals clercs non deu aver molier, si el a orde sobre cantor, o sobre lector.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

Pareil clerc ne doit pas avoir femme, s'il a rang au-dessus de chantre ou au-dessus de lecteur.

- Les différents grades de la hiérarchie ecclésiastique.

Los sanctz ordes de sancta Glieya, so es a saber, sotzdiague, diague e capella. (N. E. Subdiácono, diácono y capellán.)

Los sanctz ordes de sancta Glieya, so es a saber, sotzdiague, diague e capella






















Los sans ordes que recebon aquells que se volon adordenar a Dieu servir. V. et Vert., fol. 5 et 96.

Les saints ordres de la sainte Église, c'est à savoir, sous-diacre, diacre et chapelain.

Les saints ordres que reçoivent ceux qui veulent se consacrer à servir Dieu.

- Les différents choeurs de la hiérarchie des anges.

Creet IX hordes d' angils... d' aquels IX hordes cazegron una gran partida. Liv. de Sydrac, fol. 56.

Créa neuf ordres d'anges... de ces neuf ordres une grande partie tombèrent.

L' octaus ordes es Cherubin,

E 'l nones ordes, Serafin.

Brev, d'amor, fol. 19. 

Le huitième ordre est Chérubins, et le neuvième ordre, Séraphins.

- Congrégation religieuse.

Pois se rendet al orde de Granmon. V. de Pierre Rogiers.

Puis se rendit à l'ordre de Grammont. 

(N. E. Al orden de Puigdemont no, a ese orden se rindió el felón más grande que ha habido en España, Pedro Sánchez Castejón.)

L' orde Sanh Benech quier que om lhi do. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 41. 

Réclame qu'on lui donne l'ordre de Saint-Benoît.

ANC. FR. Au plus preudhomme de l' ordre blanche. Joinville, p. 27.

Une ordre et fraternité de vingt-quatre chevaliers. 

Monstrelet, t. II, fol. 56.

- Règle, observance de la règle. 

Conseylh agron li sant que l' ordes sia estret. V. de S. Honorat.

Les saints eurent conseil pour que l' observance soit étroite.

Ja no 'l cal tondre ni raire, 

Ni en estreg orde maltraire.

Pons de Capdueil: En honor. 

Jamais ne lui faut se tondre ni se raser, ni souffrir dans une étroite observance. 

Fig. Be m soi mes en ord' estreg.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni platz.

Je me suis mis en bien étroite observance.

- Ce mot s'appliquait à tous les sacrements.

De VII ordes suy crezens.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

De sept ordres je suis croyant. 

Can l' efan ieigz de l' aigua, que a son orde pres, 

Adoncx es soutz e quitis, aitals es nostra fes. 

Izarn: Diguas me tu. 

Quand l'enfant sort de l'eau, qu'il a pris son sacrement, alors il est absous et quitte, telle est notre foi.

- L' ordinaire de la messe.

Anet auzir al mostier 

La missa e tuit sei cavalier... 

E quant an tot l' orde auzit, 

Et il son del mostier eissit.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Alla ouïr la messe au moutier avec tous ses chevaliers... et quand ils ont ouï tout l' ordinaire, et qu' ils sont sortis du moutier.

- Hoir, héritier direct.

El sobredigs fevateirs ni 'l seus ordeins no podo ni devo re donar a sobrefeu. Tit. de 1243. Arch. du Roy., J. 325. 

Le susdit feudataire ni les siens hoirs ne peuvent ni doivent rien donner à surfief. 

Adv. comp. Jacob comtet li tot per orde.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 11.

Jacob lui conta tout par ordre.

ANC. FR. Et environ en ordene assis.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 159. 

CAT. Orde. ESP. Orden. PORT. Ordem. IT. Ordine.

(chap. Orden, ordens.)

2. Ordenar, v., lat. ordinare, mettre en ordre, ordonner, régler, disposer. Vol ordenar las soas causas a sa mort. Trad. du Code de Justinien, fol. 6. Il veut mettre en ordre les siennes affaires à sa mort.

- Établir, instituer.

Deu la poestat ordenar un home que an' ab lo menor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 54.

L' autorité doit établir un homme qui aille avec le mineur.

Part. pas. Sia que l' heres es ordenatz el comensament del testament, o sia que el es ordenatz el mei, o sia que el es ordenatz en la fin.

Trad. du Code de Justinien, fol. 60. 

Soit que l' héritier est institué au commencement du testament, ou soit qu'il est institué au milieu, ou soit qu'il est institué à la fin.

Certa mesura ordenada segon la cal ela pot donar la soa causa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1. 

Certaine mesure réglée selon laquelle elle peut donner la sienne chose.

- Conférer les ordres religieux.

En apres ordenet Honorat lo cors sant. V. de S. Honorat. 

Par après Honorat ordonna le corps saint. 

ANC. FR. Tondre les fist ambedeus, le père fit ordener à prestre et le filz, à diacre. Chr. de Fr., rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 175.

Johan fu clers è coronez, 

Et eveske fu ordenez.

Roman de Rou, v. 6213. 

Si qu'il i ot un grant covent 

Que d' ordenez, que d' autre gent. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 360. 

CAT. ESP. PORT. Ordenar. IT. Ordinare. (chap. Ordená: ordeno, ordenes, ordene, ordenem u ordenam, ordenéu u ordenáu, ordenen; ordenat, ordenats, ordenada, ordenades.)

3. Ordinatio, Ordenatio, Ordonation, s. f., lat. ordinationem, ordonnance, disposition, arrangement.

Ordinatios de paraulas. Leys d'amors, fol. 42. 

Disposition de paroles.

- Ordination.

Sanh Peire... fe certas ordinatios... VI evesques.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 8. 

Saint Pierre... fit certaines ordinations... six évêques.

- Ordre, arrêté, décret.

Ordenatio et declaratio sobr' el fait de la moneda.

Tit. de 1270. DOAT, t. IX, p. 67. 

Ordonnance et déclaration sur le fait de la monnaie.

Per volontat e ordonation de nostra baylia.

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron. 

Par volonté et arrêté de notre bailliage. 

ANC. FR. Quand tous urent béu par ordination. Combat des Trente.

CAT. Ordinació. ESP. Ordenación. PORT. Ordenação. IT. Ordinazione.

(chap. Ordenassió, ordenassions : orden, ordens : ordenansa, ordenanses: disposissió, disposissions : manamén, manamens.)

4. Ordinal, adj., lat. ordinalis, ordinal.

Noms ordinals, es coma primiers, segons, etc. Leys d'amors, fol. 48.

Nom ordinal, c'est comme premier, second, etc.

CAT. ESP. PORT. Ordinal. IT. Ordinale. (chap. Ordinal, ordinals: de orden, primé, segón, tersé, cuart, quinto, sexto, séptim, octavo u octau, noveno o nové, déssim.)

5. Ordener, s. m., ordonnateur.

Mos executors e mos ordeners d'aquest testament.

Tit. de 1280. DOAT, t. X, fol. 88.

Mon exécuteur et mon ordonnateur de ce testament.

(chap. Ordenadó, ejecutó, per ejemple de un testamén.)

6. Ordinatiu, adj., lat. ordinativus, ordinatif, qui marque l' ordre.

Las unas son copulativas e las autras ordinativas. Gramm. provençal.

Les unes sont copulatives et les autres ordinatives. 

ESP. Ordinativo. (chap. Ordinatiu, ordinatius, ordinativa, ordinatives; ordenatiu, ordenatius, ordenativa, ordenatives.)

7. Ordenament, s. m., disposition, arrangement, ordre.

S' el paire non agues fait nuil testament ni nuil ordenament.

Non vol que li garent sapion la soa volontat ni son ordenament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 60. 

Si le père n'eût fait nul testament ni nulle disposition.

Ne veut pas que les témoins sachent la sienne volonté ni sa disposition.

ANC. FR. Que nus ne fust si hardiz qu'il passast cel ordenement.

Villehardouin, p. 147.

ANC. CAT. Ordenament. ESP. Ordinamiento (ordenamiento). 

IT. Ordinamento. (chap. Ordenamén, ordenamens.)

8. Ordenaire, Ordenador, Ordonador, s. m., lat. ordinator, ordonnateur, administrateur.

Lo ordenaire de la maison deu faire aiso escriure.

Per consentement del ordonador de la Gleisa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1. 

L' ordonnateur de la maison doit faire écrire ceci. 

Par consentement de l' ordonnateur de l' Église.

- Adj. Ordonnable, qui peut être ordonné.

Causas ordenadas et ordenadoyras.

Rég. des États de Provence, v. 1401. 

Choses ordonnées et ordonnables.

ANC. FR. Homère a accoustumé de nommer les plus vaillans et plus royaux hommes méritans mieulx de commander, ordonneurs du peuple. Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. I, p. 16.

Directeur et ordinateur des affaires secrettes. 

Satyre Ménippée, p. 73.

CAT. ESP. PORT. Ordenador. IT. Ordinatore.

(chap. Ordenadó, ordenadós, ordenadora, ordenadores : qui ordene, administre; administradó, administradós, administradora, administradores.)

9. Ordinari, adj., lat. ordinarius, ordinaire.

Ni aquel hom que es jutges ordinaris, si cum es proconsul.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10. 

Ni cet homme qui est juge ordinaire, ainsi comme est proconsul.

CAT. Ordinari. ESP. PORT. IT. Ordinario. 

(chap. ordinari, ordinaris, ordinaria, ordinaries.)

10. Ordenansa, Ordonnansa, s. f., ordonnance, ordre, disposition.

Adonc se son metutz en bella ordonnansa, e, de la villa, son salhitz sus los enemics. Chronique des Albigeois, col. 12. 

Alors ils se sont mis en bel ordre, et, de la ville, se sont élancés sur les ennemis.

Segon la dreyta ordenansa de las paraulas. Leys d'amors, fol. 42. 

Selon la régulière disposition des paroles.

- Arrêté, décret.

Aucuns articles d'aquella ordenensa. Ord. de Philippe-le-Bel, de 1306. Aucuns articles de cette ordonnance. 

CAT. Ordenansa. ESP. Ordenanza. PORT. Ordenança. IT. Ordinanza.

(chap. Ordenansa, ordenanses.)

11. Ordenadamen, adv., par ordre, régulièrement.

Dieus l' a fah tan be e tan ordenadamen. Liv. de Sydrac, fol. 53. 

Dieu l'a fait si bien et si régulièrement.

ANC. FR. Li clergiés vint encontre moult ordenéement.

Roman de Berte, p. 179.

CAT. Ordenadament. ESP. PORT. Ordenadamente. IT. Ordinatamente.

(chap. Ordenadamen : en orden.)

12. Ordinariamen, adv., ordinairement.

Li doctor lejon ordinariamen. Leys d'amors, fol. 60. 

Les docteurs lisent ordinairement. 

(chap. Los doctós lligen ordinariamen; menos los doctós catalanistes que sol lligen un parell de sellos y encara se cansen los mol dropos.)

CAT. Ordinariament. ESP. PORT. IT. Ordinariamente. 

(chap. Ordinariamen.)

13. Adordenar, Aordenar, v., ordonner, organiser, disposer, régler. Aordena las esqueiras dels baros de la soa gen, per passar a la batailla.

V. de Bertrand de Born.

Organise les escadrons des barons de son parti, pour passer à la bataille.

Fig. Non pot ben los autres adordenar sell que es en se mezeys dezaordenatz.

Non adordenon lur ententio.

V. et Vert., fol. 79 et 92. 

Ne peut pas bien régler les autres celui qui en soi-même est désordonné.

Ne règlent pas leur intention. 

Part. pas. A ben aordenat sa gleysa e son ostal. V. de S. Honorat.

A bien disposé son église et son hôtel. 

Persona ben adordenada deu tantost repremer et estenher aytals folls pessamens. V. et Vert., fol. 18. 

Une personne bien réglée doit aussitôt comprimer et éteindre telles folles pensées.

- Commander, enjoindre.

Adordenet ab un cavayer del castel que sabia lo fag, que s' en anes a 'N Guillaume de Balaun. V. de Guillaume de Balaun.

Ordonna à un chevalier du château qui savait le fait, qu'il s'en allât vers Guillaume de Balaun.

Venc en 1 pais, am sa molher et am sos efans, per la terra multipliar, coma Dieus aordenava. Liv. de Sydrac, fol. 136.

Vint dans un pays, avec sa femme et avec ses enfants, pour peupler la terre, comme Dieu ordonnait.

- Conférer les ordres religieux.

Los sans ordes que recebon aquells que se volon adordenar a Dieu servir.

V. et Vert., fol. 96. 

Les saints ordres que reçoivent ceux qui veulent se consacrer à servir Dieu. 

Part. pas. Est vos preyres adordenatz? V. de S. Honorat. 

Êtes-vous prêtre ordonné? 

Dieus amenestrara cell que a adordenat. V. de S. Honorat. 

Dieu secourra celui qu'il a ordonné.

- Titré, distingué.

Ab persona adordenada, segon que l' ordes es plus aut.

V. et Vert., fol. 69. 

Avec personne titrée, selon que le rang est plus haut.

14. Adordenamen, Aordenamen, Azordenamen, s. m., ordonnance, disposition, arrangement.

Apres ha los grans adordenamens de son ostal. V. et Vert., fol. 9. 

Après il a les grands arrangements de son hôtel. 

Sobr' el aordenamen que dessus contengutz es.

Tit. de 1270, de la famille Gasc. 

Sur la disposition qui est contenue dessus.

- Ordre, arrêté, décret.

Per mandamen del emperador e per adordenamen de Dieu.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 5. 

Par commandement de l'empereur et par ordre de Dieu.

- Règle, principe.

Dregz de natura es azordenamens comus que es donat per natura.

Brev. d'amor, fol. 4.

Droit de nature est règle commune qui est donnée par nature.

- Commandement, précepte.

Aordenamens de leis es tota sabieza. Trad. de Bède, fol. 37. Commandement de loi est toute sagesse.

15. Adordenament, adv., avec ordre, conséquemment, régulièrement. Qui s' esforz' a penre las vertuz non adordenament, tost perilha.

Trad. de Bède, fol. 44.

Qui s'applique à saisir les vertus non régulièrement, bientôt est en péril.

ANC. FR. Mal ordonnément neantmoins couché en langage françois.

Camus de Belley, Divers., t. II, fol. 176.

16. Adordenadamens, Adordenadamen, Ahordenadamen, adv., avec ordre, en rang, régulièrement.

Gruas et aucas issamen

Volon adordenadamen.

(chap. Grulles y oques igualmen (per igual, de la mateixa manera)

volen ordenadamen (en orden). Al Decamerón trobaréu una noveleta aon ix una grulla, y un atra aon ix lo pon de l' oca y Salomón.)

grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Brev. d'amor, fol. 51.

Grues et oies également volent en rang.

Ahordenadamen ferir... sus l'autra ost. Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Frapper en ordre... sur l'autre armée. 

Breumens et adordenadamens. V. et Vert., fol. 59.

Brièvement et régulièrement.

17. Aordinatio, s. f., règlement, disposition.

Conditios et aordinatios dejos escrichas. Charte de Gréalou, p. 60. Conditions et règlements dessous écrits.

18. Adordenayre, s. m., ordonnateur, administrateur.

Pus que ell es payres, ell es governaires et adordenayres del ostal.

V. et Vert., fol. 38. 

Puisqu'il est père, il est gouverneur et ordonnateur de la maison.

19. Desorde, s. m., désordre.

Las malvolensas e lhi desorde.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 34.

Les malveillances et les désordres.

CAT. Desorde. ESP. Desorden. PORT. Desordem. IT. Disordine.

(chap. Desorden, desordens; desorde.)

20. Desordenament, s. m., disproportion.

Per desordenament dels membres. Eluc. de las propr., fol. 55. 

Par disproportion des membres.

CAT. Desordenament. ESP. Desordenamiento. IT. Disordinamento.

(chap. Desordenamén, desordenamens; desproporsió, desproporsions.)

21. Dezordenatio, s. f., désordre, dérangement.

La dezordenatio d'aytal oratio, o d' aytal sentensa.

Leys d'amors, fol. 134.

Le désordre de tel discours, ou de telle pensée. 

ESP. Desordenación. IT. Disordinazione. 

(chap. Desordenassió, desordenassions : desorden, escampatall.)

11. Dezadordenar, Dezaordenar, v., dérégler, désordonner. 

Per aquestas III cauzas que corrompon e dezaordeno tot lo mon.

V. et Vert., fol. 48. 

Par ces trois choses qui corrompent et désordonnent tout le monde.

Part. pas. D' on par qu' el nos es aversiers 

Per desadordenat voler.

G. Riquier: Be m degra. 

D' où il paraît qu' il nous est contraire par un vouloir désordonné.

Los faitz adordenatz e 'ls desadordenatz. 

G. Riquier: Lo mons par. 

Les faits réglés et les déréglés.

Neguna cauza non deguda e dezaordenada. V. et Vert., fol. 19. 

Nulle chose non due et désordonnée.

23. Dezadordenamen, s. m., déréglement, dérangement.

De dezadordenamen del cor ve lo dezadordenamen del cors.

V. et Vert., fol. 104.

De déréglement du coeur vient le déréglement du corps.

ANC. FR. Le désordonnement de sa justice. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 372.

24. Extraordinari, adj., lat. extraordinarius, extraordinaire. 

Certa joya extraordinaria. Leys d'amors. Laloubère, p. 66.

Certaine joie extraordinaire. 

CAT. Extraordinari. ESP. PORT. Extraordinario. IT. Estraordinario, straordinario. (chap. Extraordinari, extraordinaris, extraordinaria, extraordinaries : extra + ordinari, fora de lo ordinari, fora del comú.)

25. Preordenacio, s. f., préordination.

Predestinacio es preordenacio de Dieus segon segon la qual hom es destinat... a salvacio. Eluc. de las propr., fol. 5. 

Prédestination est préordination de Dieu selon laquelle l'homme est destiné... à salut. 

CAT. Preordinació. ESP. Preordinación.

(chap. Preordinassió, preordinassions, preordenassió, preordenassions. Predestinassió es preordenassió de Deu segons la cual (hom es) se está destinat... a salvassió.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.