Mostrando las entradas para la consulta entés ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta entés ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de julio de 2026

Temptar, Temptacio, Temptament, Temptaire, Attentar, Ten, Tin, Tendre

Temptar, v., lat. tentare, tenter.
Qu' el diables no ns puesca temptar. Brev. d'amor, fol. 20.
(chap. Que lo dimoni (diable) no mos pugue tentá.)
Que le diable ne nous puisse tenter.
Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentadó - tentaire - mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
ANC. CAT. Temptar. CAT. MOD. ESP. PORT. Tentar. IT. Tentare. 
(chap. Tentá : tento, tentes, tente, tentem o tentam, tentéu o tentáu, tenten; tentat, tentats, tentada, tentades; tentaré; tentaría; si yo tentara.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau; Temptar, v., lat. tentare, tenter.

2. Temptacio, Temptatio, Tentacio, Tentacion, s. f., lat. tentacionem, tentation.
Non pogram lur temptacios
Sofrir. 
Brev. d'amor, fol. 24.
Nous ne pourrions leurs tentations souffrir.
Met lo en temptacio. V. et Vert., fol. 11.
Le met en tentation.
Que no intres en tentacion. Hist. de la Bible en prov., fol. 60.
Que tu n'entres pas en tentation.
ANC. CAT. Temptació. CAT. MOD. Tentació. ESP. Tentación. PORT. Tentação. 
IT. Tentazione. (chap. Tentassió, tentassions.)

3. Temptament, Temptamen, s. m., lat. tentamentum, tentation, tentative.
Toz los temptamens del diable. Trad. de Bède, fol. 17.
(chap. Tots los tentamens del diable o dimoni.)
Toutes les tentations du diable.
IT. Tentamento. (chap. Tentamén, tentamens.)

4. Temptaire, Temptayre, Tentador, adj., lat. tentator, tentateur.
Diables es totz temps temptayres. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Lo diable o dimoni es tots tems (sempre, seguit) tentaire o tentadó.)
Le diable est (en) tout temps tentateur.
Subst. Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentaire o tentadó mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
CAT. ESP. PORT. Tentador. IT. Tentatore. (chap. tentaire, tentaires; tentadó, tentadós; tentadora, tentadores.)

5. Attentar, v., lat. attentare, attenter.
Injustamen o senes causa si attentava. 
Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.
Injustement ou sans cause s'il attentait.
CAT. ESP. Atentar. PORT. Attentar. IT. Attentare. (chap. Atentá : atento, atentes, atente, atentem o atentam, atentéu o atentáu, atenten; atentat, atentats, atentada, atentades; atentaré; atentaría; si yo atentara contra los amics dels etarres me diríen terroriste; aixina es la política.)

Ten, Tin, s. m., lat. tempus, tempe, partie de la tête.
Per tens, l' esprit animal si expan als nervis sensitius.
Eluc. de las propr., fol. 39.
Par les tempes, l'esprit animal s'étend aux nerfs sensitifs.
Lo feri al tin de costa l' aurelha. Cat. dels apost. de Roma, fol. 130.
(chap. Lo va ferí al tin (os temporal) contra la orella.)
Le frappa à la tempe de contre l'oreille.
(chap. Tin, tins; ten, tens; os temporal, ossos temporals; pulsera - vore Pols.)

2. Templar, s. m., tempe.
Del templar senestre entro al templar destre. Trad. d'Albucasis, fol. 14.
(chap. Del temporal esquerro hasta lo temporal dret; senestre : zurdo, esquerro; destre : diestro : dret, de la dreta.)
De la tempe gauche jusqu'à la tempe droite.

3. Templa, s. f., lat. tempora, tempe.
Am dos cauteris sobre doas templas. Trad. d'Albucasis, fol. 4.
Avec deux cautères sur les deux tempes.
IT. Tempia. (chap. Temporal, temporals - os, ossos; vore Pulsera, pulseres. ESP. Hueso temporal.)

Tendre, v., lat. tendere, tendre, étendre, bander, étaler, déployer.
Dieus, lo reys, sap s' arbalesta tendre. 
G. Faidit: Cascus hom.
Dieu, le roi, sait son arbalète tendre.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
- Dresser des tentes.
Pausero se costa Sant Felitz, et aqui elhs se tendero. Philomena.
(chap. Se van posá al costat de San Félix, y aquí (allí) van pará les tendes.)
Se placèrent contre Saint-Félix, et là ils se dressèrent des tentes.
- Dresser des piéges.
Ieu saupra gent tendre,
E penre ors o laupart.
Hugues de la Bachelerie: Per grazir.
Je saurais bien tendre, et prendre ours ou léopard.
- Viser à, se diriger vers, s'appliquer à.
Loc. Vas l' albert tenc de son vassalh, (albert : alberc)
En Bascol.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Il se dirigea vers la demeure de son vassal, le seigneur Bascol.
Cel que tenc vas s' amia. 
T. de Lanfranc Cigala et de (Guillelmine) Guillaumine de Roziers: Guilelma.
Celui qui se dirigea vers son amie.
Loc. fig. Toza, tal fazenda
Ai qu' obs m' es que y tenda.
G. Riquier: Gaya pastorella.
Fillette, j'ai telle affaire que besoin m'est que je m'y applique.
Part. pas. Dieus ten son arc tendut.
P. Cardinal: Razos es.
Dieu tient son arc tendu.
Quan lay aura son trap tendut.
Bertrand de Born: Lo coms.
Quand là il aura sa tente tendue.
Can la ost fonc tenduda entorn lo castel.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.
Quand l'armée fut déployée autour du château.
CAT. Tendre. ESP. PORT. Tender. IT. Tendere. (chap. Tendre; estendre o extendre; pará una tenda.)

2. Tendemen, s. m., tension.
Prov. Arc frain tendemens, et alaschamens, coratge. Trad. de Bède, fol. 3.
Tension brise arc, et relâchement, courage.
3. Tendier, s. m., tendeur, étalagiste.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., Comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
CAT. Tender. ESP. Tendero. PORT. Tendeiro. IT. Tenditore. (chap. Tendé, tendés, tendera, tenderes; de botiga : botigué, botigués, botiguera, botigueres : de botica : farmassia : boticari, boticaris, boticaria, boticaries; apotecari, apotecaris, apotecaria, apotecaries. En alemán se li diu Apotheke a la farmassia : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite

4. Tenda, s. f., tente.
Plai me quan vey sus el pratz
Tendas e pavallos fermatz.
Bertrand de Born: Be m play.
Il me plaît quand je vois sur le pré tentes et pavillons fixés.
Tendas e traps despleyar.
(chap. Tendes y draps (pabellons) desplegá : pará.)
Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.
Tentes et pavillons déployer.
- Étendage.
Los garnidors dels draps no garnisso ni cardo los draps cant los auran levat de las tendas, entro que los pezadors establitz los aio pezatz.
Tit. de 1331, DOAT, t. CXLVI, fol. 220.
Que les garnisseurs des draps n'appareillent ni cardent les draps quand ils les auront levés des étendages, jusqu'à ce que les peseurs établis les aient pesés.
CAT. Tenda. ESP. Tienda. PORT. IT. Tenda. (chap. Tenda, tendes; tendeta, tendetes.)

5. Tendelh, Tendil, s. m., tenture, pavillon.
Que 'l ric, de cuy son li tendelh,
Tenon li pueg e la planha.
H. Brunet: Lanquan son.
Vu que les riches, de qui sont les pavillons, tiennent les coteaux et la plaine.
En la cambra qu' es vouta, dins lo tendil.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 34.
Dans la chambre qui est voûtée, dans le pavillon.

6. Atendar, v., camper, dresser des tentes.
Elh los fe atendar costa si am lurs tendas. Philomena. 
(chap. Ell los va fé atendá (pará) al costat d'ell en les seues tendes.)  
Il les fit camper contre soi avec leurs tentes.
Part. pas. Elh rey Marsseli, que saup que aqui s fo atendat R. am los XII pars.
Philomena.
Le roi Marsile, qui sut que là se fut campé R. avec les douze pairs.
CAT. ESP. Atendar. IT. Attendare. (chap. Atendá, pará una tenda de campaña o un pabelló de guerra.)

7. Atendre, v., lat. attendere, attendre, espérer.
Que farai, ieu, qu' autre joi non aten?
Hugues de Saint-Cyr: Tres enemicx.
Que ferai-je, moi, qui autre joie n'attends pas?
Atendion qu' el guazardon vengues.
(chap. Ells atendíen (esperaben) que lo guañ vinguere.)
G. Faidit: Fortz chausa es.
Ils attendaient que le profit vint.
A mi platz mais que atenda.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
A moi il plaît davantage que j'attende.
Fig. Rei castellas, l' emperi vos aten.
(chap. Rey castellá, l'imperi vos (tos) atén : espere.)
Guillaume de Montagnagout: Bel m' es.
Roi castillan, l'empire vous attend.
- Tenir, accomplir, soutenir.
O atendrai a te. Titre de 960.
Cela je tiendrai à toi.
Que ara nos atenda so que nos a promis. Guillaume de Tudela.
Que maintenant il nous tienne ce qu'il nous a promis.
Loc. Sol ma dona me deng voler,
E sa paraula atendre.
B. de Ventadour: Amors e que.
Seulement que ma dame me daigne vouloir, et sa parole tenir.
Per qu' ieu non puesc sa guerra sol atendre,
A sa merce me ren sos domengiers.
Arnaud de Marueil: Anc vas Amors.
Puisque je ne puis sa guerre seul soutenir, à sa merci je me rends son sujet.
- Réputer, estimer.
Attenguatz lo per vilan qui no l' enten.
Le Comte de Poitiers: Companho.
Que vous le teniez pour vilain (celui) qui ne l'entend pas.
- Faire attention.
Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.
Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.
- Durer, se prolonger.
El se dava grand temor
Qu' al ser non atendes vius.
G. Riquier: Ad un fin.
Il se donnait grande crainte qu'au soir il n'attendît (n'atteignît) vivant.
- S'appliquer, être attentif, porter ses soins.
Tan m' atendiei per far lo sieu servir.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Tant je m'appliquai à faire le sien servir.
Quan auza sa malanansa
Dir a lieys a cui s' aten.
Aimeri de Peguilain: Pus descobrir.
Quand il ose sa souffrance dire à celle à qui il porte ses soins.
Al mieu semblan, qui en dos luecs s' aten,
Vas quascun es enganaire e trahire.
Arnaud de Marueil: Aissi cum sell.
A mon avis, qui en deux endroits porte ses soins, envers chacun est trompeur et traître.
Subst. A tot lo meins m' es l' atendres honor.
Aimeri de Sarlat: Fis e leials.
A tout le moins l'attendre m'est honneur.
Part. pas. Non pot esser suffert ni atendut
Qu' ades non chan, pus estius vey tornat.
G. Adhemar: Non pot esser.
Il ne peut être souffert ni attendu que maintenant je ne chante pas, puisque je vois l'été revenu.
Conj. Attendut la amor e la gran affection.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu l'amour et la grande affection.
Conj. comp. Attendut que de ben fach nos aurian avol guiardon.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu que de bien fait nous aurions mauvaise récompense.
Voyez Paraula.
CAT. Atendrer. ESP. Atender. PORT. Attender. IT. Attendere. (chap. Atendre.)

8. Aten, s. m., attente.
Trop cug que fas lonc aten. 
B. de Ventadour: Conort.
Beaucoup je crois que je fais longue attente.
Arnaut a fait e fara lons atenz.
A. Daniel: Si m fos Amors.
Arnaud a fait et fera longues attentes. 
ANC. CAT. Atend. (chap. Atén, atens : espera, esperes.)

9. Atenda, Atenta, s. f., attente, espoir.
Ni m faza far long' atenda,
Que lonc termini m fan paor.
B. de Ventadour: Estat ai.
Ni me fasse faire longue attente, vu que longs termes me font peur.
Per venir a lors atentas. Chronique des Albigeois, col. 21.
Pour venir à leurs attentes.
(chap. Atenda, atendes; atenta, atentes : espera, esperes.)

10. Atendensa, s. f., attente, délai.
No 'l vuelh plus tarzar
Ni far longu' atendensa.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Je ne le veux plus retarder ni faire long délai.
Gen complir m' atendensa.
G. Faidit: L' onratz jauzens.
Gentiment remplir mon attente.
- Intention, affection, disposition.
Per bona atendensa
Esper qu' alcus jois m' en veigna.
Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.
Par bonne affection, j'espère que quelque joie m'en vienne.
Don sui paguatz, ses plus, ab s' atendensa.
Aimeri de Peguilain: Ancmais de.
Dont je suis payé, sans plus, avec son affection.
CAT. Atendencia. (chap. Atendensa, atendenses : atensió, atensions.)

11. Atendezo, s. f., attente, espérance.
Anc non auzi, fors de Breto,
D' ome tan longua atendezo.
G. Adhemar: Be m' agr' obs.
Oncques je n'ouïs, hors de Breton, d'homme si longue attente.

12. Atendemen, s. m., attente, espoir.
A vos lais lo lonc atendemen
Senes jauzir, qu' ieu voill lo jauzimen.
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.
A vous je laisse la longue attente sans jouir, vu que je veux la jouissance.
Per qu' ieu lais
L' atendemen. 
G. Faidit: Gen fora.
C'est pourquoi je laisse l'attente.
ANC. CAT. Atendement, atendiment. ANC. ESP. Atendimiento. IT. Attendimento. (chap. Atendimén, atendimens.)

13. Atenduda, s. f., attente, espoir.
Atenduda dels dreituriers et alegresa. Trad. de Bède, fol. 58.
Attente et allégresse des justes.
Aquesta mi' atenduda.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa. Var.
Cette mienne attente.
ANC. FR. Demain morras sans atendue.
Chr. de Troyes, Hist. litt. de la Fr., t. XV, p. 207.

14. Atendudament, adv., attentivement.
Si atendudament regardam le mon, en sa grandeza... conoyssherem le gran poder del Payre. Eluc. de las propr., fol. 4.
Si attentivement nous regardons le monde, dans sa grandeur... nous connaîtrons le grand pouvoir du Père.
(chap. Atentamen o aténtamen.)

15. Atensar, v., tendre, bander.
Part. pas.
Li Turc trazo sagetas ab lors arcx atensatz. Roman de Fierabras, v. 2947.
(chap. Los Turcos tiren saetes (fleches) en los seus arcs (arcos) tensats.)
Les Turcs tirent flèches avec leurs arcs tendus.

16. Destendre, v., détendre.
Mains cairels desclavar e destendre.
Aicarts del Fossat: Entre dos reis.
Maints carreaux détacher et détendre.
Pereiras far destrappar e destendre.
Bertrand de Born: Ar ven la.
Pierriers faire débander et détendre.
Nuills archiers tan dreich non sap destendre.
Richard de Barbezieux: Ben volria.
Nul archer si droit ne sait détendre.
Fig. Pus sos belhs ditz vol destendre.
Raimond de Miraval: Selh cui joys.
Puisque ses beaux propos il veut détendre.
IT. Distendere. (chap. Destendre : des + tendre, despará : des + pará.)

17. Entendre, v., lat. intendere, entendre, écouter.
No lo y dirai, s' ilh non o vol entendre.
(chap. No lay diré, si ella no u vol entendre : escoltá.)
Pons de la Garde: Sitot non.
Je ne le lui dirai pas, si elle ne le veut pas entendre.
Suau parlem, dona, c' om no ns entenda.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Parlons doucement, dame, qu'on ne nous entende pas.
- Comprendre, deviner, apprendre.
Conosc e sai entendre
Las lurs malvestatz.
Pierre de Bussignac: Sirventes.
Je connais et je sais entendre les leurs méchancetés.
Seinher Conrat, ieu sai dui rei qu' estan
D' ajudar vos; aras entendatz qui.
Bertrand de Born: Ara sai ieu.
Seigneur Conrad, je sais deux rois qui s'abstiennent de vous aider; maintenant apprenez qui.
Loc. Sos amics d' el li deron ad entendre l' engan.
(chap. Sons amics (d'ell) li van doná a entendre l'engañ.)  
V. de Savari de Mauléon.
Ses amis de lui lui donnèrent à entendre la tromperie.
- Savoir, avoir le talent, l'expérience.
Entendia se de trobar. V. de S. Honorat.
Il s'entendait à trouver. 
Mielhs s' entend que vos en amor.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Mieux il s'entend que vous en amour.
- Supposer, imaginer.
Lo vers a fait Peyrols, e no i enten 
Mot maladrech, ni ren que y descovenha.
Peyrols: Ben dei.
Peyrols a fait le vers, et il n'y entend propos malhonnête, ni rien qui y soit inconvenant.
- Prétendre, vouloir.
Que il plagues, s' ieu l' entendia 
Servir et honrar.
B. Zorgi: Totz hom.
Qu'il lui plût, si j'entendais la servir et honorer.
- Viser, avoir du penchant, s'affectionner, s'appliquer.
Tu, qu' en adulteri 'ntendes.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Toi, qui à l'adultère as du penchant.
Soliatz en domneiar entendre. V. de R. Jordan.
Vous souliez à courtiser vous appliquer.
Entendia en pretz et en ben dig de lauzor. V. de Bertrand de Born.
Il s'affectionnait à mérite et à bien dit de louange.
Entendet en una borzeza d' Orlhac. V. de H. Brunet.
(chap. Se enteníe en una burguesa de Orlhac.)
Il s'affectionna à une bourgeoise d'Orlhac.
L' autre en entendre sapuz.
T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.
L'autre à s'affectionner instruit.
Part. prés.
Tan ben parlan ni tan ben entenden.
Aimeri de Peguilain: En aquelh.
Si bien parlant et si bien comprenant.
Substantiv. Que m deignes suffertar
Qu' ieu sia sos fis entendens.
Giraud de Borneil: Quan lo freitz.
Qu'elle me daignât supporter que je sois son fidèle affectionné.
Part. pas. Quan sos pes
Es entes.
G. Riquier: Qui s tolgues.
Quand sa pensée est entendue.
ANC. FR. Non puet nus qui aim par amors
Entendre aillors que vers s'amie.
Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 83.
Si te suppli, entens à mes clamours.
Cl. Marot, t. IV, p. 110. 
CAT. Entendrer. ESP. PORT. Entender. IT. Intendere. 
(chap. Entendre, entendres : yo me enteng o entenc, entens, entén, entenem, entenéu, entenen; entés, entesos, entesa, enteses; entendré; entendría; si yo entenguera lo romans.)

18. Enten, s. m. attente, intention, but, fin, dessein.
Preyar no us aus per enten de jauzir.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
Je n'ose vous prier par intention de jouir.
D' amar mi dons en cui es mos entens.
Pons de Capdueil: L' adreitz solatz.
D'aimer ma dame en qui est mon attente.
Val mais a mos entens 
En luec foudatz que sobriers sens.
G. Adhemar: Ieu ai.
Vaut mieux à mes desseins folie à propos que sens supérieur.

19. Entensa, s. f., attente, intention, volonté, dessein.
Vas vos soplei vas cui ai mes m' entensa.
R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Vas vos.
Je supplie vers vous vers qui j'ai mis mon attente.
Car ac entensa,
Nul temps, de far penedensa.
V. de S. Honorat.
Car il n'eut intention, (en) nul temps, de faire pénitence.
ANC. CAT. Entenza. IT. Intenza. (chap. Entensa, entenses; intensió, intensions;  voluntat, voluntats.)

20. Ententa, s. f., attente, intention, attention.
Per l' amor de la genta...
En cui ai mes m' ententa.
B. de Ventadour: Quan la doussa.
Pour l'amour de la gentille... en qui j'ai mis mon attente.
Ben pert m' ententa e ma cura.
Lamberti de Bonanel: Pois vei.
Je perds bien mon attention et mon soin.
ANC. FR. En fol lin ai mis m'entente. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 170.
Car celle-là vers qui tu as entente
De t'adresser. 
Cl. Marot, t. II, p. 14.
ANC. CAT. Ententa.

21. Entendensa, s. f., avis, idée, pensée.
De so don yeu soy doptos
Me diatz vostr' entendensa.
T. d'un Marquis et de Giraud: De so don.
De ce dont je suis douteux que vous me disiez votre avis.
- Attente.
Greus es trop longa entendensa. 
T. du Comte de Rodez et de Hugues de Saint-Cyr: N Ugo.
Pénible est fort longue attente.
- Affection, tendresse, inclination.
Non partrai m' entendensa. 
G. Faidit: Ben for' oimais.
Je ne départirai pas mon affection.
Ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames e us servis.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous cossire.
Avant que je vous visse, ce fut mon inclination que je vous aimasse et vous servisse.
On lit dans un passage de Gui d'Uisel, cité par Redi Annot. al Ditir., p. 50:
La vermeilla e blanca kara de la mea fina entendensa.
Et Boccacio, dans le Filostrato, a dit:
Di poter ricever, qual si vuol pria, la dolce sua e unica intendenza.
Intendenza alla provenzale in vece dell' amata.
CAT. Entendenza, entendanza. IT. MOD. Intendenza.
(chap. Entendensa, entendenses; idea, pensamén, cavilassió.)

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

22. Entencio, Entensio, Entenssio, s. f., lat. intentio, intention, affection, attention, application.
Si la entencios de ton cors es torta. V. et Vert, fol. 62.
Si l'intention de ton coeur est tortue.
Membre li que long' entencios
A destorbat manta bona fazenda. 
Albert de Sisteron: En amor ai.
Qu'il lui souvienne que longue application a troublé mainte bonne affaire.
Loc. Non agui m' entensio
En autra, si en vos no.
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Je n'eus mon intention en autre, sinon en vous.
El avia tot jorn s' entensio
En aculhir et en far onramen.
B. Carbonel: S' ieu anc.
Il avait toujours son attention à accueillir et à faire honneur.
- Intensité.
Per compressio del cor, et intenssio de calor.
Eluc. de las propr., fol. 84.
Par compression du coeur; et intensité de chaleur. 
ANC. CAT. Entenció. CAT. MOD. Intenció. ESP. Intención. PORT. Intenção. 
IT. Intenzione. (chap. Intensió, intensions.)

Charlie Hebdo: los catalans, mes tontos que los corsos

23. Entendement, Entendemen, Intendemen; s. m., entendement, intelligence.
El sen e l' entendemen
Que m tolc Amors al venir,
Ai tot cobrat al partir.
Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget.
Le sens et l'entendement que m'ôta Amour au venir, j'ai tout recouvré au partir.
Cavall o mul que son bestias ses entendemen. V. et Vert., fol. 93.
(chap. Caball o macho que són besties sense entenimén - com los de la Ascuma.)
Cheval ou mulet qui sont bêtes sans entendement.
- Explication, avis, interprétation.
Volguem saber,
Per cascus d' els, l' entendemen.
Henri, Comte de Rhodez: Si m fos.
Nous voulûmes savoir, par chacun d'eux, l'explication.
Enterpreta e retorna en la melhor partida so que se pot far o dir o entendre en divers intendemens. V. et Vert., fol. 52.
Interprète et retourne du meilleur côté ce qui se peut faire ou dire ou entendre en diverses interprétations.
Loc. Al mieu entendemen. V. de S. Honorat.
Au mien avis.
 - Intention, projet, but.
Mantas vetz rizen, guaban,
Caussiga 'l pe a manta gen
Domna, ses autre entendemen.
T. de Savari de Mauleon, de Hugues de la Bachelerie et de G. Faidit: Gaucelm.
Que maintes fois riant, jouant, presse le pied à mainte gente dame, sans autre intention.
Retornon en mal entendement so que se pot far et entendre en be.
V. et Vert., fol. 52.
Tournent en mauvaise intention ce qui se peut faire et entendre en bien.
- Affection, inclination.
En tal domna, qu' es belh' e pros,
Ai mon entendemen assis.
Arnaud de Marueil: Bel m' es lo.
En telle dame, qui est belle et méritante, j'ai placé mon affection.
Que m don son entendemen.
H. Rigaut: Tota domna.
Qu'elle me donne son affection.
ANC. CAT. Entendement, entendiment. ESP. Entendimiento. PORT. Entendimento. IT. Intendimento. (chap. Entenimén, entenimens; coneiximén, coneiximens; inteligensia, inteligensies.)

24. Entendeire, Entendedor, s. m., entendeur, qui entend.
Mos sens es clars
Als bos entendedors.
Gavaudan le Vieux: Ieu no sui.
Mon sens est clair aux bons entendeurs.
Li conoissen entendedor.
(chap. Los inteligens entenedós.)
T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.
Les intelligents entendeurs.
- Confident, affectionné, soupirant.
S' anc fuy gays entendeires ni drutz.
Rambaud de Vaqueiras: D' amor.
Si oncques je fus gai soupirant et galant.
A m pres per entendedor.
Bertrand de Born: Greu m' es.
Elle m'a pris pour confident.
CAT. ESP. PORT. Entendedor. IT. Entenditore. (chap. Entenedó, entenedós,  entenedora, entenedores. Lo bon entenedó no sap minjá sopes en tenedó.)

25. Entendable, adj., intelligible, compréhensible.
A bels ditz et entiers,
Entendables e plas.
Giraud de Borneil: Dels bels.
Avec beaux mots et entiers, intelligibles et imples.
ANC. FR. En romanz k'il seit entendables
A laie genz e covenables.
Marie de France, t. II, p. 499.
- Intelligent.
so menhs entendables que bestias. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Sont moins intelligents que bêtes.
(chap. Entendible, entendibles : que se pot entendre; inteligible, inteligibles; comprensible, comprensibles.)

26. Entendablamens, adv., intelligiblement.
Ne sai razon rendre ben entendablamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
J'en sais rendre raison bien intelligiblement.
(chap. Entendiblemen; comprensiblemen; inteligiblemen.)

27. Ententiu, adj., attentif.
Ententivas trop fortmen. Leys d'amors, fol. 100.
Attentives très fortement.
ANC. FR. Ils sont ententifs à veoir faire cest ouvrage.
Hist. maccaronique, t. II, p. 203.

28. Entesar, Entezar, v., tendre, diriger.
Part. pas. Pueis trag demanes
Sagetas d' aur ab son arc entesat.
Giraud de Calanson: A lieys cui am. Var.
Puis tire de suite sagettes d'or avec son arc tendu.
ANC. FR. Si a le vilein regardé 
Qui avoit son coup entesé.
Roman du Renart, t. III, p. 171.
ESP. PORT. Entesar.

29. Entensar, Intensar, v., avoir intention, disposer, appliquer.
Part. pas.
Lo coms lo vic venir de ferir entensatz. 
Cascus es del ferir duramentz entensatz. 
Roman de Fierabras, v. 1474 et 1479.
Le comte le vit venir à frapper disposé.
Chacun est au frapper rudement disposé.
(chap. Intensioná : tindre la intensió : disposá : está disposat. Intensionat, intensionats, intensionada, intensionades; disposat, disposats, disposada, disposades.)

30. Intens, adj., lat. intensus, tendu, intense.
Calor trop intenssa.
Virtut intensa.
Eluc. de las propr., fol. 19 et 20.
Chaleur trop intense. 
Force intense.
CAT. Intens. ESP. PORT. IT. Intenso. (chap. Intens, intensos, intensa, intenses.) 

31. Ensio, s. f., intention.
N' entr' en mar ab bona ensio.
Guillaume de Mur: D' un sirventes.
Qu'il en entre en mer avec bonne intention.

32. Estendre, Extendre, v., lat. extendere, étendre, allonger, répandre, 
épanouir.
A lui platz son cors en crotz estendre.
Bernard d'Auriac: Be volria.
A lui il plut de son corps sur la croix étendre.
Feric lo del punh tal qu'en terra l' esten. Roman de Fierabras, v. 3838.
Le frappa du poing (de) telle (sorte) qu'en terre il l'étend.
Tan cum mars clau, ni terra pot estendre.
Arnaud de Marueil: Anc vas amor.
Autant comme mer enclot, et terre peut (s') étendre.
Coia salvagga que si exten per terra. Eluc. de las propr., fol. 204.
Citrouille sauvage qui s'étend par terre.
Rey qui badal ni s' estenda,
Quan aug de batalha parlar.
Bertrand de Born: Quan vey pels.
Roi qui bâille et s'étende, quand il entend de bataille parler.
Ben se cuiden en las terras estendre,
E far conquitz.
G. Faidit: Cascus hom.
Bien ils se pensent dans les terres répandre, et faire des conquêtes.
Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
Avant que se répande sur le corps la douleur.
Extenden et ronsan lors alas per l' ayre. Eluc. de las propr., fol. 45.
Étendant et agitant leurs ailes dans l'air.
Fig. En valor
M' a fait estendre, e poiar en honor.
P. Raimond de Toulouse: Lo dolz chan.
En mérite m'a fait étendre, et monter en honneur.
Segon que sera mos poders,
E s' estendra mos paucx saber.
Brev. d'amor, fol. 79.
Selon que sera mon pouvoir, et s'étendra mon petit savoir.
Fig. et moral.
Ab un bays li fes lo cor estendre.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Avec un baiser lui fit le coeur épanouir.
Part. pas. Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.
Trad. de Bède, fol. 45.
Le délice des génitoires suit le ventre étendu par aliments.
Un peys teriblamen estendut e gros. Carya Magalon., p. 1.
Un poisson terriblement étendu (long) et gros.
CAT. Estendrer, extendrer. ESP. Extender. PORT. Estender, extender. 
IT. Stendere. (chap. Estendre, estendes; extendre, extendres : yo me esteng o estenc, estens, estén, estenem, estenéu, estenen; se ha estés tot lo llarc que es, estesos, estesa, esteses; yo me estendré an terra; estendría; si yo me estenguera. Yo me exteng o extenc, extens, extén, extenem, extenéu, extenen; extés, extesos, extesa, exteses; yo me extendré fén este discurs; extendría; si yo me extenguera. ¿Quín san es avui? - San Estés.)

33. Estendament, Extendement, s. m., extension.
Frenezia,... senhals... so... dissolut extendement de mas.
Eluc. de las propr., fol. 80.
Frénésie ... les signes... sont... excessive extension de mains.
- Expansion.
Per aspersion o estendament del sanc de Jhesu Crist.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 4.
Par effusion ou expansion du sang de Jésus-Christ.
IT. Stendimento. (chap. Extendimén, extendimens de sang o sanc; estendimén, estendimens; extensió, extensions; estesa, esteses; estesina, estesines.)

34. Estenduda, s. f., étendue.
Que es sel ? - Sel? estenduda. Declaramens de motas demandas.
Qu'est (-ce que) le ciel? - le ciel? l'étendue.

35. Extencio, Extensio, Extension, s. f., lat. extensionem, extension.
Sens far... extension. Fors de Béarn, p. 1086.
(chap. Sense fé... extensió.)
Sans faire... extension.
Extenda aquels am extencio vehement. 
Vehement extensio.
Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 68.
Qu'il étende ceux-là avec extension véhémente.
Véhémente extension.
CAT. Extensió. ESP. Extensión. PORT. Extensão. IT. Stensione.
(chapurriauExtensió, extensions.)

36. Extensiu, adj., extensif, propre à étendre.
Movement,... quan es del centre ves la circumferencia, es extensiu.
Grayssha... es... de las ruas del cuer extensiva.
(chap. La grassa es de les arrugues de la pell extensiva : fa extendre la pell. La grassa té datres noms, greix, sagí, cansalada.)
Eluc. de las propr., fol. 121 et 65.
Le mouvement,... quand il est du centre vers la circonférence, est extensif.
La graisse... est... des rides de la peau extensive.
CAT. Extensiu. ESP. Extensivo. IT. Stensivo. (chap. Extensiu, extensius, extensiva, extensives : que fa extendre. Un códul al camí es estensiu, fa que te estengues.)

37. Estendilhar, Estendillar, v., étendre, allonger, étirer. 
S' estendilh' e badalha.
Bertrand de Born: Un sirventes.
S'étire et bâille.
Veill la nuoich, e m' estendill.
Giraud de Borneil: No m platz.
Je veille la nuit, et je m'étire. 
ANC. FR. D'eures en autres s'estendeille.
Roman du Renart, t. I, p. 242.
ANC. CAT. Estendillar.

38. Sobrestendre, v., sur-étendre, sur-allonger, étendre, allonger beaucoup.
Qu' om, per engan, lo col no us sobrestenda.
Giraud de Borneil: Cardalhac.
Que, par tromperie, on ne vous sur-allonge le cou.
(chap. Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.)

Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.

Morfina, Pedro Saputo


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats.

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!


Original en castellá:

Capítulo IX.

Sigue el mismo registro. Morfina.

De Graus pasó a Benabarre, dio vuelta por la Litera, bajó a Monzón, de allí subió a Fontz y Estadilla, pensó en dirigir el rumbo hacia su casa, doliéndose de no poder volver a Benabarre, porque fue donde vio más lindas caras, y pechos más abiertos, y olvidando con pena algunos amores que se dejó allá perdigados. - Pero basta, dijo; he dado gusto a mi padre y me lo he tomado yo también no pequeño.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Faltábanle empero una media docena de pueblos, entre otros el de Morfina; y dando los demás por vistos, se dirigió al de aquel nobilísimo primer amor que no sabía cómo encontraría ni cómo se había de presentar, ni con qué cara después de tantos años. Y dudando, y latiéndole fuertemente el corazón, y con no menos temor que deseo, llegó al pueblo y se encaminó a su casa.

Había muerto el padre hacía dos años, como dijimos en otra parte, aquel don Severo tan bueno y tan generoso; y el hijo hacía cuatro que era casado. Morfina, cumplidos ya los veinticinco años, sin padre, su madre pensando sólo en misas y rosarios, y el hermano de poca autoridad con su mujer, se miraba a sí misma como la sombra de la casa; lo cual junto con el chasco tan cruel que le dio el hombre de su amor y de quien fió más que su corazón (que chasco se puede llamar tan larga suspensión de su esperanza), y a las manos siempre a pesar de todo con una pasión que no tenía sol ni día en el año, había perdido aquella alegría que tanto brillaba en otro tiempo en su bellísimo rostro, y sin estar ajada se conocía que se había marchitado la lozanía de sus pensamientos, entregada a una resignación penosísima, que a ser ella menos animosa o de temple menos fino, la consumiera del todo. ¡Ah!, de los veinte a los veinticinco pasa una época, una edad entera, y la más fuerte y de mayor mudanza en las doncellas. Pero en Morfina además obraba la causa especial de que había amado y amaba aún al único hombre que llegó a su corazón y éste ¡hacía siete años que la tenía olvidada!, mientras ella era insensible para todos, resignada a morir en aquel estado primero de dar su mano a otro.

Llegó Pedro Saputo y sólo ella lo conoció antes de hablar; pero todos se alegraron, hasta la cuñada. El primer día no quiso ser, aun para la misma Morfina, sino Pedro Saputo, porque les dijo desde luego que él era; y buscando una ocasión preguntó a Morfina qué era de su antiguo amor y cariño. Respondióle que no sabía con quién hablaba. - Con tu amante, dijo él. - No os conozco por tal, contestó ella; pero sí os diré que tuve uno en otro tiempo, y que si se me presentase me encontraría como la primera vez, y como la segunda, y como la tercera que nos vimos. - Pues yo soy, dijo él; dame tu queja, pero disponiéndote a oír mi respuesta. - No cabe satisfacción, dijo ella; y si todos los hombres grandes son como vos, si tal proceder es inseparable de su excelencia, bien infelices son las que los aman. Yo os quise sin saber quién érades, porque vi lo que érades; vi que la idea de perfección que yo me había formado de un hombre cabal, de un hombre digno de mí llenábades vos cumplidamente, y más si más pudiera ser, aunque tan joven. Después supe que érades Pedro Saputo, y sólo tuve que unir a la persona la fama del nombre; y al oír de vuestro nacimiento di gracias a mi estrella porque me facilitaba el hacer algo por vos y por mi amor; pues si de la fortuna fuésedes poco favorecido en otros bienes y nada más teníades que aquella alma tan sublime, yo los debía heredar de mi padre suficientes para no temer que por esta causa fuese menor nuestra felicidad. Y desde este momento pasa un año, pasan dos, y cuatro y cinco y seis, y ninguna noticia recibo de vos. ¿Os escribo y qué me respondéis? Va a veros mi padre, prometéis venir, y os burláis de vuestra palabra. ¿Debía yo creer, debo ahora creer, que me habéis querido? Cásase mi hermano, muere mi padre, quedo con vuestro amor abandonada y sola en medio de mi familia; pasan años, ni venís, no tenéis la cortesía de escribirme una letra, de mandarme un simple recado. Sé por la fama que andáis por vuestra tierra; y en el mismo silencio siempre. ¿Debía creer, debo creer ahora, que me queríades o me hayades querido nunca? Mi amor es siempre el mismo, lo confieso, porque es mi misma vida, soy yo misma; ¿qué me diréis vos del vuestro? ¿Qué me diréis para que en mí no sea facilidad, imprudencia y error voluntario creeros y fiar de vuestras palabras? Y aun antes de oír vuestra respuesta, quiero certificaros que no me ha pesado ni me pesará de haberos querido, aunque ahora mismo sin responder a mi queja me echéis una mirada de desprecio, y me volváis la espalda y desaparezcáis, y sepa luego que os habéis casado con otra. Es más fuerte que todo eso el amor que os he tenido, y la alta aprobación que mi corazón le ha dado siempre. Y no obstante, sacrificios por vos no he hecho ninguno; jamás usaré esta palabra, os di el corazón, allí estaba todo.

Oyó Pedro Saputo su justa sentida queja sin interrumpirla, y mirándola afablemente, le contestó: - La suerte y no mi voluntad te ha privado de la satisfacción que tu amor necesitaba y el mío lloraba de no poderte dar. No admito, pues, no admito contra mí tu queja, porque no ha estado en mi mano el nacer de padre conocido, cuya desgracia ha sido la causa general y particular de la fuerza de muchas circunstancias, bien tristes, por cierto, después de conocerte, de diversas épocas de mi vida. Pensarás tú, en hora buena, con toda la nobleza que dices y vi tan por mis ojos; pero yo debía tener otros miramientos contigo y con nuestro amor, el cual no había de ser de un sólo día, ni gozarse en la soledad y fuera del trato humano. Talento tienes, y no necesitas que te explique estas reflexiones. Por otra parte en tu edad y en mi deseo ya no cabía entretener la esperanza con plazos indefinidos, peores mil veces que el absoluto silencio que he guardado, porque éste podrá matar un amor vulgar, pero no quitar el temple ni embotar un amor verdadero en corazones como los nuestros. Una mirada de la fortuna que nadie sabe aún, me facilitó el poderte proponer condiciones de tanta libertad en nuestra suerte, que nos permiten prescindir de la que tú me ofrecías con los bienes de tu padre. Y cuando me disponía a venir a verte, sucedió un caso que ha retardado esta visita hasta ahora, como te diré cuando me hayas declarado tu resolución. Estamos en el día; hoy es, dulce y encantadora Morfina. Mira el cielo; y si aún eres la misma para mí, dale las gracias en tu corazón, y ven para siempre a los brazos de tu amante, a los brazos de tu esposo... Dijo estas últimas palabras con tanto afecto, que no pudo Morfina consigo; y agitada, tierna y resuelta le abrazó estrechamente exclamando: - ¡Amor mío! ¡Esposo mío!

- Pues ahora, le dijo él, sabe para tu satisfacción y la de tu familia, que ya no soy Pedro Saputo, hijo de aquella pupila de Almudévar, sino que soy hijo de ella y del caballero don Alfonso López de Lúsera, con quien casó mi madre hace cuatro meses, habiéndome él conocido por casualidad y hallándose viudo de su primera mujer. - ¡Hijo eres, dijo Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Le conozco de nombre y de vista, porque años atrás pasó por aquí dos o tres veces y se decía de amigo con mi padre. Sí que eres su hijo, sí; me acuerdo, te le pareces. Bien decía la fama que eras hijo de un gran caballero. ¡Don Alfonso, tu padre! También, pues, habrás ya conocido a su nuera, ahora tu cuñada, aquella Juanita que dicen que es tan discreta, y la más celebrada de toda esta tierra. - Sí, respondió él, y la conocí ya de estudiante, con su amiga Paulina... - Son inseparables, dijo Morfina; y también dicen de esa Paulina que es graciosísima. - Ahora vendrás tú, dijo Pedro Saputo, a aumentar el número de las personas que une aquella amistad y la sangre, más discreta que Juanita, más amable que Paulina, más hermosa y digna que las dos, y la verdadera gloria mía y de mi familia. Mira si no el concepto que mereces a mi padre. Y le enseñó la lista de las doncellas con la nota que tenían todas. Miróla Morfina; estaba ella la cuarta habiéndolas puesto su padre por orden de distancia de los pueblos; y se rió de lo que añadía al fin sobre no querer oír hablar de amores ni casarse. - ¿Cómo, dijo, pudiera el buen don Alfonso imaginar, que si yo no quería amar ni oír de amores, era porque amaba a su hijo? Parece, pues, que ya las has visto a todas, si eso significa la cruz que llevan sus nombres. - Esa cruz, respondió él, la hice ya a todas el primer día, dándolas por vistas; sino que por complacer a mi padre y pasar unos días de curiosidad que me recordaban un poco la vida estudiantina, he estado en algunos pueblos, y cierto que me he reído. - ¿También has visto a la hija del escribano Curruquis?, preguntó Morfina. - ¿Quién es el escribano Curruquis? - Éste (señalando con el dedo); y si no has estado, mira de ir por allá aunque rodees, porque verás un padre y una hija muy originales. Y de paso podrás ver estas dos que forman la sombra del cuadro.

Llegó en esto la cuñada, y continuaron la plática, y asimismo delante del hermano que vino luego, y también de su madre; que fue la declaración de Pedro Saputo a la familia, pues tratando a Morfina con tanta llaneza, entendieron que había algún secreto ya no secreto entre ellos. - Este caballero, dijo Morfina, es hijo de don Alfonso López de Lúsera. - ¿Cómo?, dijo el hermano; ¿pues no es Pedro Saputo? - Sí, don Vicente, respondió él, pero también soy hijo de don Alfonso, aunque hasta hace poco tiempo no se sabía; como hace poco también que enviudó de su primera mujer y ha casado con mi madre. Y con el nuevo nombre y con el antiguo he venido a ver a Morfina y deciros a todos, que desde estudiante nos queremos y teníamos tratado, o entendido al menos entre los dos, nuestro casamiento. - ¡Oh, cielo santo, si viviese mi padre!, exclamó don Vicente. ¡Vos, Pedro Saputo, hijo de don Alfonso López de Lúsera! ¡Mirad si lo dije yo cuando vi el retrato! ¿Quién está, pues, en nuestra casa? - Un amante de Morfina, dijo él; un hijo político vuestro, señora (dirigiéndose a la madre), y un hermano vuestro, don Vicente, si Pedro Saputo primero, y ahora don Pedro López de Lúsera es digno de tanto honor, así como es dueño hace tantos años del corazón de vuestra hermana. - Mirad, dijo don Vicente a su madre, mirad, cuerpo de mí, la que no quería casarse. - ¿Y cómo había de querer a otro, respondió Morfina, queriendo ya desde niña a don Pedro? Sí, hermano, desde entonces le quiero y nos queremos, y ni quiero ni querré a otro hombre, ni le podía querer, aunque don Pedro hubiese muerto. Y perdonad, señora madre, que siendo doncella y estando vos presente me atreva a hablar de esta manera. - Hija, respondió su madre: ya sabes que lloraba de verte reacia y que no querías casarte; agora lloro de gozo de saber lo que me dices y de ver a don Pedro en nuestra casa; ya no tengo qué pedir a Dios en este mundo. ¡Ay, si viviera tu padre! ¡Tanto que hablaba de Pedro Saputo, y no saber que todos le conocíamos! Pero tú, hija mía, ya lo sabrías. - Sí, madre; pero no me atrevía a decillo. - Pues señor, dijo don Vicente; ahora sí que no os vais en un mes, o nunca; hemos de cazar, amigo, hemos de cazar, y habéis de tocar el violín, vamos, aquellas cosas tan buenas que sabéis. ¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, lo sabías y has callado. - No tanto cazar, amigo don Vicente, porque quiero hacer el retrato de vuestra hermana. - Y el de mi mujer, dijo don Vicente. - Bien, le haremos. - Y el mío. - También, ya que nos ponemos. Después tengo que contar a Morfina cosas importantes de mi vida, y consultar muchas otras. - Ahí la tenéis, dijo don Vicente; ya no es niña; vuestra es, componeos; ¿no es verdad, madre? - Sí, hijo, sí, dijo la buena señora. Dios los bendiga como yo los bendigo de mi parte. La nuera, sin embargo, se conocía que pensaba alguna vez en el patrimonio que se llevaba Morfina, a quien tenía destinada en su mente para tía muy querida de sus hijos. Habíale dejado su padre un patrimonio que daba unos mil doscientos escudos anuales; y aunque no de más monta, sentía la nuera que saliese de su casa. El hermano era más noble.

Pedro Saputo envió el criado a su padre escribiéndole que estaba en casa del difunto don Severo Estada, cuya familia conocía mucho desde estudiante, y le detenían algunos días para hacer sus retratos. Pero Morfina con la gran satisfacción de tener a su amante y con la seguridad de su amor que tantos suspiros y lágrimas le había costado, y con la libertad de confesarlo y manifestarlo, volvió a cobrar su antigua belleza, la energía de los afectos, la alegría de su corazón; y serena, contenta, ufana y gloriosa brillaba con todas las gracias y encantos de la incomparable hermosura que debiera a la naturaleza.

Mes y medio se detuvo allí Pedro Saputo, haciendo los retratos, cazando también algún día, y gozando de la felicidad suprema del amor con su amabilísima y dulcísima enamorada, Morfina. Don Vicente, viéndole tan hermoso, tan caballero, tan cabal y perfecto en todo y con tantas gracias y habilidades le preguntó un día en la mesa: - La verdad, don Pedro; ¿cuántas mujeres habéis vuelto locas en este mundo? ¿Todas las que habéis visto? - Y más, respondió Morfina, porque algunas se habrán enamorado de él por la fama. - No por cierto, respondió él; porque algo diría esa misma fama, y nada habéis oído. Esto, Morfina, significa solamente que nací para vos, así como vos habéis nacido para mí; y don Vicente, que me quiere como amigo y como hermano, está sin duda aún más ciego que tú, y por eso delira tanto.

Al fin hubo de llegar el día de separarse: día anublado y triste; día que jamás debiera traer el cielo con sus vueltas; porque dejar sin vida a aquella infeliz, que sólo aquéllos pudo decir que había vivido. ¡Gloria de este mundo! ¡Felicidades de esta vida!