Mostrando las entradas para la consulta enrecordá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta enrecordá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

domingo, 2 de junio de 2024

Lexique roman; Melodia - Reminiscencia


Melodia, s. f., lat. melodia, mélodie.

Cant aquestas II partz del cor se acordon, elas fan mot dous cant e doussa melodia. V. et Vert., fol. 59.

Quand ces deux parties du coeur s'accordent, elles font moult doux chant et douce mélodie.

La gran melodia

Que an los benhauratz en l' auta ierarchia. V. de S. Honorat. 

La grande mélodie qu'ont les bienheureux dans la haute hiérarchie. 

Redo dossa et plazent melodia. Eluc. de las propr., fol. 281.

Rendent douce et agréable mélodie.

Siei compaynon cantavan mirabla melodia. V. de S. Honorat.

Ses compagnons chantaient admirable mélodie.

CAT. ESP. (melodía) PORT. IT. Melodia. (chap. melodía, melodíes.)

2. Melodios, adj., lat. melodus, mélodieux.

Ab sos melodios e prims. La Crusca provenzale, p. 100. 

Avec airs mélodieux et délicats. 

So es cant melodios. Leys d'amors, fol. 7. 

C'est chant mélodieux. 

Cansos... melodiosas. Eluc. de las propr., fol. 69.

Chansons... mélodieuses. 

PORT. Melodiozo. IT. (ESP.) Melodioso. (chap. Melodiós, melodiosos, melodiosa, melodioses; melódic, melodics, melódica, melódiques.

ESP. Melódico.)


Melota, s. m., du lat. melis, blaireau.

Melota... es nom de taysho.

Aquesta liquor amo trop alcunas bestias, qual es melota.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 272.

Blaireau... c'est le nom de taisson.

Cette liqueur aiment beaucoup quelques bêtes, tel est le blaireau.

2. Melota, s. f., lat. melota, peau garnie de son poil, fourrure.

Ab pel mot peluda, dita melota. Eluc. de las propr., fol. 259. 

Avec peau moult velue, dite fourrure.


Mels, Meils, Mielhs, Miels, adv. comparatif, lat. melius, mieux.

Sap ben dir e mielhs faire.

(chap. Sap be di y milló fé.)

Aimeri de Peguilain: Pus descobrir. 

Sait bien dire et mieux faire.

On plus vau, mielhs am e mais vuelh.

Berenger de Palasol: Mais ai.

Où plus je vais, mieux j'aime et plus je veux. 

ANC. FR. Se bien l'ont fet, mielx le feront.

Roman de Rou, v. 11251. 

Loc. Dona, si m don vostr' amor Dieus,

Cen tantz soi miels vostres que mieus. 

Arnaud de Mareuil (Marueil): Dona genser. 

Dame, si Dieu me donne votre amour, cent (fois) autant je suis mieux vôtre que mien.

El vos volia meils que ad home del mon. V. de Bertrand de Born.

(chap. Ell tos volíe mes que a cap home del mon.)

Il vous voulait mieux (plus de bien) qu'à homme du monde.

Pero maltraitz ni afans 

No m dezenansa ni m te 

De vos servir mielhs de be.

Aimeri de Peguilain: Eissamen cum. 

Pourtant persécution ni peine ne me décourage ni me retient de vous servir mieux que bien. 

Mielhs de dompna, quan vei vostre cors gen. 

Richard de Barbezieux: Atressi com Persavaus. 

Mieux de dame, quand je vois votre corps gentil. 

Adv. comp. Las trips s'ajosteron aqui,

Tut li home qui mielz e mielz. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Les tribus s'assemblèrent là, tous les hommes à qui mieux mieux.

ANC. FR. I acoururent que mieus mieus. Roman du Renart, t. IV, p. 275. Dances et chières à merveilles 

D' ungz et d' autres à qui mieulx mieulx. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 35.

Dieus don li bona via tener

De ben en mielhs e de pretz en poder.

Hugues Brunet: Per lo dous. 

Dieu lui donne bonne voie à tenir de bien en mieux et de mérite en puissance. 

ANC. FR. De bien en mieulx renouvelloient les biens.

Hist. de J. de Saintré, p. 203.

IT. Quando montar credea di bene in meglio. 

Redi, (Dittiram.) Ditirambo, v. 22. 

Pero m'a fait Amor tan d'onramen

Que mais e meils, ab ferm cor natural, 

Am que nuls hom.

P. Raimond de Toulouse: De fin' amor. 

Pourtant Amour m'a fait tant d'honneur que plus et davantage, avec coeur ferme et naturel, j'aime que nul homme. 

Substant. Dic vos que m par vilania,

Qui partis, e qui 'l mielhs se tria. 

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Je vous dis que (cela) me paraît vilenie, qui partage, et qui se choisit le mieux.

Mas elha m deu mon mielhs triar. 

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais elle me doit trier mon mieux. 

Loc. Era nos a mostrat Mortz que pot faire, 

Qu'a un sol colp a lo mielh del mon pres. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

(chap. Ara mos ha mostrat la Mort qué pot fé, que en un sol cop ha lo milló del món pres.)

Maintenant la Mort nous a montré ce qu'elle peut faire, vu qu'à un seul coup elle a le mieux du monde pris.

Ab dels mels de la vila e dels emparentatz.

Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. Là fu li mielx, là fu li plus. 

Li plus de la chevalerie, 

E li mielx de la baronie. 

Roman de Rou, v. 13070 et 16267. 

Subst. comp.

Pero 'l miels del miels que hom ve, 

Mi dons, que val mais que valors, 

En pot leu far acordamen.

Folquet de Marseille: Mout i fetz. 

Pourtant le mieux du mieux qu'on voit, ma dame, qui vaut plus que valeur, en peut facilement faire accord.

ANC. CAT. Mills.

2. Melhor, Meillor, Melher, Meilher, Mielher, Meiller, adj. comparatif, lat. melior, meilleur. 

Ades m' agr' obs, sitot s' es bos,

Mos chans fos mielhers que non es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Maintenant j'aurais besoin, quoiqu'il soit bon, que mon chant fût meilleur qu'il n'est.

Pero bon m' es, mas mielher volgra fos. 

Giraud le Roux: Auiatz la. 

Pourtant bon m'est, mais meilleur je voudrais qu'il fût.

Précédé de l'article ou suivi de DE, qui se traduit ordinairement par QUE, ce mot exprimait le superlatif.

Pus, domna, etz la meilher.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure. 

Si melher es dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

S'il est meilleur que les preux. 

Bona domna, meiller de las meillors.

Pistoleta: Sens e sabers. 

Bonne dame, meilleure que les meilleures. 

Loc. Dona meiller de bona,

E la genser c'om anc pogues vezer. 

G. Magret: Cel cui senhor. 

Dame meilleure que bonne, et la plus gentille qu'on pût oncques voir. Substant. Esperans' an tuit li meillor

Els vostres cars precs merceians. 

Folquet de Marseille: Si cum sel. 

Espérance ont tous les meilleurs aux votres chères prières produisant merci.

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Le temps s'en va, et nous perdons le meilleur. 

ANC. FR. Oncques mais rois, ne quens, ne dus 

N' oïrent de millor estoire.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 80. 

La ville qui ere une des meillors. Villehardouin, p. 116.

Dona sa terre e son réalme

A son meillor parent Willealme.

Li dus ont chevaliers des meillors de Bretaingne.

De Bretaigne manda li meillors ensement.

Roman de Rou, v. 11918, 3943 et 2368.

L'ancien français avait changé OR en EUR, mais cette dernière désinence se conserva longtemps invariable pour les deux genres.

A la meilleur du royaume de France. 

Le Comte de Béthune. Ess. sur la mus., t. II, p. 170.

Puis comme un camp épars qui cherche meilleur place.

Philippe Hegemon, p. 28. 

CAT. Millor. ESP. Mejor. PORT. Melhor. IT. Migliore. (chap. Milló, millós.)

3. Melhoramen, Melhuramen, Meillurament, Milhoramen, Milhuramen,

s. m., amélioration, soulagement. 

Res que fassa ni que dia, 

No conosc que pros me sia, 

Ni no y vei melhuramen.

B. de Ventadour: Lo temps. 

Rien que je fasse ni que je dise, je ne connais pas que profit me soit, ni je n'y vois pas amélioration. 

Mas de la nostra part er lo milhuramen. Guillaume de Tudela. 

Mais de la notre part sera l' amélioration.

La domna conoc mantenent 

Que l'enfas ac meillurament.

V. de S. Honorat. 

La dame reconnut aussitôt que l'enfant eut soulagement.

ANC. CAT. Millorament. ESP. Mejoramiento. PORT. Melhoramento. 

IT. Miglioramento. (chap. Milloramén, milloramens.)

4. Melhurazo, Melhuirazo, Meilurazo, Meliurazo, s. s., lat. melioratio, amélioration, abonissement, soulagement.

Pus, domna, etz la meilher, ses duptansa, 

Ben deu venir a mi melhurazos.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure, sans doute, il m'en doit bien venir amélioration. 

Ai ieu dicha tan gran meilurazo

Al vostre pretz.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

J'ai moi proclamé si grande amélioration pour votre mérite.

ANC. FR. S' impriment certaines dispositions d' empiremens ou de méliorations.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 334.

ANC. CAT. Melloraço. (chap. Millorassió, millorassions; millora, millores.)

5. Meilhuranza, Meilluranza, Megloranza, s. f., amélioration, avantage.

Totz hom qu' en vai, taing que sia menbratz,

Qu' el combatre y ha tan de meilluranza. 

B. Zorgi: Non lassarai.

Tout homme qui s'en va, il convient qu'il soit bien avisé, vu qu'au combattre il y a autant d'amélioration.

En l' orb trop aitan de megloransa 

Que jamais sols non ira volontiers.

P. Pelissier: Seingner Blacatz. 

Dans l'aveugle je trouve tant d'avantage que jamais seul il n'ira volontiers.

IT. Miglioranza. (chap. Milloransa, milloranses.)

6. Melhurier, Meillurier, s. m., amélioration, avantage, mieux.

No i conoisseretz melhurier. Brev. d'amor, fol. 124. 

Vous n'y connaîtrez pas amélioration. 

Trop a grans meilluriers

Sel que te gen los sieus e 'ls estranhers. 

T. de Rambaud, de Perdigon et d'Adhemar: Senher. 

A très grands avantages celui qui tient agréablement les siens et les étrangers.

Posco mermar o creisser de la tailla d'aquella persona segon lo meillurier o 'l pejurier que aura pres. Tit. de 1263. DOAT, t. CXLVI, fol. 31.

Puissent diminuer ou croître de la taille de cette personne selon le mieux ou le pire qu'elle aura pris.

7. Melhuros, adj., avantageux, fier.

Sos locx n'er melhuros.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Sa situation en sera avantageuse. 

Com joyos ni melhuros

En sia.

Cadenet: Camjada s' es. 

Comme joyeux et fier j'en sois.

8. Melhorar, Meillorar, Meillurar, Melhurar, Meluyrar, v., lat. meliorare, améliorer, élever, perfectionner, rendre meilleur.

Amors fa ill meillors meillorar.

Rambaud de Vaqueiras: Leu pot.

Amour fait améliorer les meilleurs.

Qualque re 

De que melhures ma razos.

G. Faidit: Ab chantar. 

Quelque chose par quoi ma raison se perfectionnât. 

Ben a malvatz cor e mendic

Sel qui ama e no s melhura.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Bien a mauvais coeur et perfide celui qui aime et ne s'améliore pas.

Bos seigner creis los sieus e 'lz meillura. 

Bernard de La Barthe: Foilla ni flors. 

Bon seigneur accroît les siens et les élève.

L' enrequi e 'l meilloret. V. du moine de Montaudon.

L' enrichit et l' éleva. 

Part. pas. Ab aisso m' a joy e deport rendut, 

E mon saber tenc en dreg meluyrat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

Avec cela m'a rendu joie et transport, et mon savoir tient justement amélioré.

ANC. FR.

L'aultre riche importun le long de la journée 

Avec flammes et fer meliore ses champs. 

Anc. trad. des Épîtres d'Horace, liv. II, p. 336. 

Partant désiroit de pouvoir traitter quelque chose de certain avec le roy, pendant qu'il estoit huguenot, afin de méliorer leur condition.

Mém. de Sully, t. 1, p. 182. 

ANC. IT. Uno ven meno, altro meilliora. Guittone d'Arezzo, Lett. 27.

CAT. Millorar. ESP. Mejorar. PORT. Melliorar. IT. MOD. Migliorare.

(chap. Millorá: milloro, millores; millore, millorem o milloram, milloréu o milloráu, milloren; millorat, millorats, millorada, millorades.)

9. Ameilhurament, s. m., amélioration.

De las reparations et dels ameilhuraments.

Tit. de 1358. DOAT, t. CXIV, fol. 103.

Des réparations et des améliorations.

10. Admilioracio, s. f., amélioration.

Aprop alcus dias retornet admilioracio de las suas disposicios.

Trad. d'Albucasis, fol. 26.

Après quelques jours revint amélioration des siennes dispositions.

11. Amilorar, v., améliorer. 

Que pessetz d' amilorar aquest loc. Philomena. 

Que vous pensiez d'améliorer ce lieu.

- Se prévaloir, faire le fier, s' avantager.

Amilorar de tan noble baro ni de tan pros quo el es. Philomena. 

Se prévaloir de si noble baron et de si preux comme il est.

(chap. Amillorá : millorá.)


Melsa, s. f., rate.

Melsa dona a la partida sinestra suppliment et perfeccio.

Contra inflacio de melsa.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 212.

La rate donne à la partie gauche souplesse et perfection. 

Contre gonflement de rate.

CAT. Melsa. (chap. Melsa, melses; ESP. Bazo.)


Membrar, Menbrar, Nembrar, v., lat. memorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, revenir en mémoire. 

En chantan m' aven a membrar 

So qu' ieu cug, chantan, oblidar.

Folquet de Marseille: En chantan. 

En chantant il m'arrive de remémorer ce que je pense, en chantant, oublier.

Qui be s membra del segle qu' es passatz. 

Sordel: Qui be s membra. 

Qui bien se souvient du siècle qui est passé. 

Li membre del fin cor qu' ieu l' ai.

Arnaud de Marueil: A guisa de. 

Qu'il lui souvienne de la pure affection que j'ai pour elle.

Si d' aquetz dos membrava 

Ad home.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Si de ces deux il souvenait à l'homme. 

Part. prés. Gloriosa, siatz de mi membrans. 

Guillaume d' Autpoul: Esperansa. 

Glorieuse, soyez de moi vous souvenant.

Hom que a merce d' ome chaitiu es membrans de se. 

Trad. de Bède, fol. 5.

L'homme qui a merci d'homme chétif est se souvenant de soi.

Part. pas. Mantas vetz m' es pueis membrat 

L' amor que me fetz al comjat. 

B. de Ventadour: Accossellatz. 

Maintes fois m'est depuis revenu en mémoire l'amour qu'elle me fit au congé.

Per so que nembrada en sia. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Pour qu'elle en soit remémorée. 

Mortz fuy per vos, don vos es mal membrat.

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Je fus mis à mort pour vous, dont il vous est mal souvenu. 

Loc. Baro, estem membrat e cert. Guillaume de Tudela.

Barons, soyons sûrs et certains.

- Prudent, bien avisé, renommé.

A drutz de bona domna tanh 

Que sia savis e membratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Il convient à amant de bonne dame qu'il soit sage et prudent.

Quar un effant pauc tenia 

En sa fauda, que durmia, 

E filava cum membrada.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Car elle tenait dans son giron un petit enfant, qui dormait, et elle filait comme bien avisée. 

Apres si t demanda sos cavayers membratz. 

Roman de Fierabras, v. 4526. 

Après s'il te demande ses chevaliers renommés. 

Substantiv. Nescis als fatz,

E dregz e savis als membratz.

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Simple avec les ignorants, et juste et sage avec les bien avisés. 

ANC. FR. Faites li de moi membrer.

Le Roi de Navarre, chanson XII. 

Bien l'en menbre et bien l'en sovient. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 228. 

Fu li bons rois Pépins à la chaire membrée. Roman de Berte, p. 155.

Gart que toz jors seit bien menbrez

Quels choses covienent à rei.

2e trad. du Chastoiement, cont. 22.

ANC. CAT. ESP. Membrar. PORT. Lembrar. IT. Membrare.

(chap. Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen.)

Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen

2. Membramen, s. m., souvenir, souvenance.

Mas non es dreitz c' om valens ni prezatz

Se recreza per aital membramen.

Sordel: Qui be s membra.

Mais il n'est pas juste qu'homme vaillant et prisé se décourage pour pareil souvenir.

(chap. Record, records o recuerdo, recuerdos.)

3. Membransa, s. f., souvenance, souvenir.

Sol qu' el cor aia de mi membransa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Seulement qu'au coeur elle ait de moi souvenance. 

Greu n' aura Dieus membransa 

D' aquels per cuy es oblidatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Difficilement Dieu en aura souvenance de ceux par qui il est oublié.

ANC. FR. Et dit Renart: Par la membrance, 

Par les plaies, par la mort beu. 

Roman du Renart, t. III, p. 46.

ANC. CAT. Membrança. ESP. Membransa. PORT. Lembranca (lembrança). IT. Membranza.

4. Membradament, adv., sciemment, en connaissance de cause.

Alcus membradament o per sa folor anava encontra.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 221. 

Aucun sciemment ou par sa folie allait contre.

(chap. Aposta, en coneiximén de causa.) 

5. Memoria, s. f., lat. memoria, mémoire.

Bona memoria per ben retener. V. et Vert., fol. 9. 

Bonne mémoire pour bien retenir.

(chap. Bona memoria per a be retindre.)

Ela a memoria per qu'ilh remenbre las cauzas que so aoras trespassadas.

Liv. de Sydrac, fol. 10. 

Elle a mémoire pour qu'elle remémore les choses qui sont maintenant passées. 

Loc. Son filz, de bona memoria. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 82.

(chap. Son fill, de bona memoria : mort.)

Son fils, de bonne mémoire.

- Compte, état sommaire de ce qui est dû.

1 copia de las petitas memorias. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Une copie des petits mémoires. 

CAT. ESP. PORT. IT. Memoria. (chap. Memoria, memories.)

6. Memoratiu, adj., mémoratif. 

Apela Aristotil... la quinta virtut, memorativa. Eluc. de las propr., fol. 14.

Aristote appelle... la cinquième qualité, mémorative. 

PORT. IT. Memorativo. (chap. Memoratiu, memoratius, memorativa, memoratives.)

7. Memorial, adj., lat. memoriale, mémorial, avertissement.

Lo vestir que hom dona al paure li es coma memorial que pregue Dieu per aquell que fay aquella almorna. V. et Vert., fol. 78.

Le vêtement qu'on donne au pauvre lui est comme avertissement qu'il prie Dieu pour celui qui fait cette aumône.

- Subst. Mémoire, état sommaire d'un compte.

Per la copia dels memorials facha. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour la copie faite des mémoires.

CAT. ESP. PORT. Memorial. IT. Memoriale. (chap. Memorial, memorials.)

8. Comemoracio, Comemoratio, s. f., lat. commemoratio, commémoration.

Oratios ab comemoracio de la santa passio del filh de Dieu.

Brev. d'amor, fol. 100. 

Oraison avec commémoration de la sainte passion du fils de Dieu.

Per comemoratio e per gloria d'elh. Philomena.

Pour commémoration et pour gloire de lui.

CAT. Commemoració. ESP. Commemoracion (conmemoración). 

PORT. Commemoração. IT. Commemorazione. 

(chap. conmemorassió,  conmemorassions; v. conmemorá: conmemoro, conmemores, conmemore, conmemorem o conmemoram, conmemoréu o conmemoráu, conmemoren; conmemorat, conmemorats, conmemorada, conmemorades.)

9. Desmembrar, Demembrar, v., oublier. 

Que vuelha desmembrar mos peccatz, mas dolors. V. de S. Honorat.

Qu'il veuille oublier mes péchés, mes douleurs. 

Que non an demembran 

Mi ni negus de totz selhs que estan 

En est segle malvat, galiador.

R. Gaucelm: A Dieu. 

Qu'il n'aille pas oubliant moi ni nul de tous ceux qui sont en ce siècle méchant, trompeur. 

Part. pas. Quan si vol recordar de causa desmembrada.

Eluc. de las propr., fol. 18. 

Quand il veut se souvenir de chose oubliée.

ANC. CAT. Desmembrar. IT. Dismemorare. (chap. Desmemoriá : olvidá : pedre la memoria, com la desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte.)

10. Desmemoriament, s. m., perte de la mémoire, folie.

Alienacio, o desmemoriament. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Aliénation, ou perte de la mémoire.

(chap. Desmemoriamén : pérduda o pérdua de la memoria : demensia, Alzheimer.)

11. Dememoriar, v., priver de mémoire, être fou, insensé, extravaguer.

Part. pas. Aquels qui so fora uzagge de razo, o dememoriatz.

Eluc. de las propr., fol. 194.

Ceux qui sont hors d'usage de raison, ou insensés. 

ESP. Desmemoriar. (chap. Desmemoriá.)

12. Remembransa, Renembransa, s. f., souvenance, commémoration, ressouvenir.

Ades m' auci sa doussa remembransa.

Hugues de Saint-Cyr: Ses dezir. 

Sans cesse me tue sa douce souvenance.

Entorn lieys que m ten en remembransa. 

Aimeri de Bellinoy: Meravil me. 

Autour d'elle qui me tient en souvenance.

Remembransa de la passio de Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 84.

Commémoration de la passion de Jésus-Christ. 

Tuit li mal e 'l ben del mont son mes en remembransa per trobadors.

Gramm. provençal. 

Tous les maux et les biens du monde sont mis en ressouvenir par les troubadours.

Car ieu fauc tota ora renembransa de vos senes entrelaissament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Car je fais toujours commémoration de vous sans discontinuation.

ANC. FR. Lors te vendra en remembrance, 

Et la façon et la semblance.

Roman de la Rose, v. 2445.

Se ne fust tant de remembrance. Roman de Rou, v. 16. 

ANC. CAT. Remembrança. ESP. Remembranza. IT. Rimembranza.

(chap. Remembransa, rememoransa : record o recuerdo.)

13. Remembrament, Remembramen, s. m., ressouvenir.

Per talh que tos temps aguesso remembrament d' aquelha aigua beneseyta. Philomena. 

(chap. Per tal que tots tems tingueren remembramén : rememoramén : record d' aquella aigua beneita.)

Pour tel que toujours ils eussent ressouvenir de cette eau bénite.

Loc. Per so que d' el fos fag tos temps remembramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Pour ce que de lui fut fait en tout temps ressouvenir.

ANC. FR. Quant de sa doulce mère li vient remembrament. 

Roman des quatre fils Aymon. Bekker, p. 4.

14. Remembre, adj., remémoratif, souvenant, ressouvenant.

Ne siatz remembres e testimonis. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 39.

En soyez remémoratifs et témoins.

15. Remembrius, adj., mémoratif. 

De mort no suy remembrius 

Ni temens.

G. Riquier: A mon dan. 

De mort je ne suis mémoratif ni craintif.

16. Remembrador, Renembrador, adj., mémoratif.

Es remembrador de mi.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Vous êtes mémoratifs de moi. 

Que siatz renembrador d' aycellas paraulas. 

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Que vous soyez mémoratifs de ces paroles. 

ANC. ESP.

Madre, del tu Golzalvo sey remembrador. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 866.

17. Rememoracio, s. f., lat. rememoratio, ressouvenir.

Rememoracio de la opperacio.

Segon que ve rememoracio de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 24.

Ressouvenir de l' opération.

Selon qu'il vient ressouvenir d'eux.

18. Rememorar, Remembrar, Renembrar, Rembrar, v., lat. rememorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, se ressouvenir.

No deu hom los oblitz

Ni 'ls viels faitz remembrar.

Giraud de Borneil: Per solatz.

On ne doit les oublis ni les vieux faits rappeler.

Vai lur remembrar del pantays qu' avian vist.

V. de S. Honorat.

Va leur ressouvenir de l'agitation qu'ils avaient vue.

Trobey lay donas, per ver, 

Que m fero rembrar mon paire.

P. Vidal: Abril issic. 

Je trouvai là dames, pour vrai, qui me firent rappeler mon père.

Pot, si s vol, remembrar.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Peut, s'il veut, se rappeler.

Del bec adobar vos remembre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

D' arranger le bec qu'il vous souvienne.

Part. prés. Yeu so rememorant la operacio. 

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Je suis me rappelant l'opération. 

Qu' el nostre luectenen, remembrans de salut, nomne persona bona et util. Cartulaire de Montpellier, fol. 49. 

Que notre lieutenant, se souvenant de salut, nomme personne bonne et utile. 

ANC. FR. Amis, fet-ele, jeo pensoue,

E vos cumpainuns remembroue.

Marie de France, t. 1, p. 382.

Considère la manière de la mort de luy, laquelle est moult lamentable et piteuse à remembrer. Monstrelet. t. 1, fol. 57.

ANC. CAT. ANC. ESP. Remembrar (ESP. MOD. Rememorar). 

IT. Rimembrare. (chap. Rememorá, recordá.)

19. Reminiscencia, s. f., lat. reminiscentia, réminiscence. 

Entre memoria e reminiscencia ha diferencia... Bestias, ja sia que haio memoria, empero no han reminiscencia. Eluc. de las propr., fol. 18. 

Entre mémoire et réminiscence il y a différence... Les bêtes, bien qu'elles aient mémoire, n'ont pas réminiscence.

CAT. ESP. PORT. Reminiscencia. IT. Reminiscenzia. (chap. Reminissensia.)