Mostrando las entradas para la consulta embolicá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta embolicá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 26 de abril de 2026

Ret, Reth

Ret, Reth, s. m. et f., lat. rete, rets, filet, réseau.

Cant landeman li pescador

Tireron la retz contra lor.

V. de S. Honorat.

Quand le lendemain les pêcheurs tirèrent le filet vers eux.

Lo agüelo y lo Mar; Cant landeman li pescador Tireron la retz contra lor.

Aissi 'ls ten enredatz lo retz.

Pierre d'Auvergne: Belh m' es.

Ainsi les tient enveloppés le rets.

Reth del cervel, qui es cum un filat. Eluc. de las propr., fol. 36.

Réseau du cerveau, qui est comme un filet.

Fig. Retz e liams, e lasses de dyable. V. et Vert., fol. 29.

(chap. Rets y lligams, y llasses de diable o dimoni.)

Rets et liens, et lacs (laces) de diable.

ANC. FR. Et cil sa rois deseur els rue.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 391.

Autresi se tapissent come oisiax priz en reiz.

Roman de Rou, v. 3493.

Ton reth qu'au fond de l'eau le plomb fait abysmer.

Ronsard, t. 1, p. 182.

CAT. Ret. ESP. Red. PORT. Rede. IT. Rete. 

(chap. Ret, rets; red, reds; redeta, redetes. En dialecte ocsitá catalá: xarxa, xarxes, un blog del imbéssil aragonés catalaniste Ignacio Sorolla Vidal es https://xarxes.wordpress.com)

Natxo Sorolla Vidal, Ignacico, aragonés catalanista, doctorcico

2. Rethina, s. f., lat. retina, rétine.

Una tela dita rethina... quar a guiza de reth, o filat es formada.

Eluc. de las propr., fol. 37.

Une toile dite rétine... car à façon de rets, ou filet elle est formée.

ESP. PORT. IT. Retina. (chap. Retina, retines del ull, ulls.)


3. Enredar, v., envelopper, entourer.

Part. pas. Aissi 'ls ten enredatz lo retz.

Pierre d'Auvergne: Belh m' es.

Ainsi les tient enveloppés le rets.

CAT. ESP. PORT. Enredar. IT. Inretare. (chap. Enredá: enredo, enredes, enrede, enredem o enredam, enredéu o enredáu, enreden; enredat, enredats, enredada, enredades; yo enredaré; yo enredaría; si yo enredara. Embolicá; embolicat en una borrassa, embolicats a les rets, embolicada, embolicades.)


4. Enrada, s. f., obstacle, embarras.

Si ren y lais qu' i fas' enrada.

Gramm. provençal.

Si rien y laisse qui y fasse embarras.

(chap. Enredo, enredos; obstácul, obstáculs; embolic, embolics.)

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.

martes, 7 de mayo de 2024

Liguar, Liar - Desliamar

Liguar, Liar, v., lat. ligare, lier, attacher.

La franhadura liaretz

Ab un fil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous lierez la fracture avec un fil.

Fig. E m destreing lo cor e m lia.

Augier: Per vos. 

Et m'étreint et me lie le coeur. 

Amors mi met e mos fols cors en via 

Que us clam merce a lei de fin aman, 

E can vos cug preiar, la lenga m lia. 

R. Bistors: Aissi col. 

Amour me met ainsi que mon fou coeur en voie que je vous crie merci à manière de tendre amant, et quand je crois vous prier, la langue se lie en moi.

- Allusiv. et fig. Refuser de remettre les péchés.

So que liaretz en terra er liatz en cel. Trad. de Bède, fol. 79.

Ce que vous lierez sur terre sera lié au ciel. 

Proverb. Qui ben lia ben desli.

Marcabrus: Dirai vos. 

Qui bien attache bien détache. 

Part. pas. Mas junhas, col liguat.

G. Faidit: Trop malamen. 

Mains jointes, cou lié.

Lai on tenian Sebelia 

Vencuda e liada.

V. de S. Honorat. 

Là où ils tenaient Sébélie vaincue et liée. 

Fig. Non son liatz de matremoni, ni an fag vot. V. et Vert., fol. 18.

Ne sont liés par mariage, ni n'ont fait voeu. 

CAT. Lligar. ESP. PORT. Ligar, liar. IT. Legare. (chap. Lligá, liá, embolicá: lligo, lligues, lligue, lliguem o lligam, lliguéu o lligáu, lliguen; lligat, lligats, lligada, lligades; lío, líes, líe, liém, liéu, líen; liat, liats, liada, liades. Contrari: deslligá, desliá, desembolicá.)

Aixó es un llas groc, lo que feu vatros són nugos.

2. Litge, Lige, adj., lige, terme de féodalité.

Car atressi cum bon senhor acuelh 

Son litge ser, mi devetz aculhir.

Arnaud de Marueil: Us jois. 

Car ainsi comme bon seigneur accueille son serf lige, vous me devez accueillir. 

Subst. El mon non es crestias de lunh aire 

Que sieus liges o dels parens no fos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Au monde il n'est chrétien de nulle qualité qui son homme-lige ou de ses parents ne fût.

Les troubadours employèrent ce mot allusivement pour exprimer leur soumission envers leurs dames.

Sela que vol que sos litges remaingna. 

Pons de Capdueil: Ges per la. 

Celle qui veut que je demeure son homme-lige. 

ANC. FR. E sis hoems liges devendreit.

Tu es siz liges homs, tu nel voil avoer.

Roman de Rou, v. 11687 et 4472. 

Vostre home lige devendrai.

Roman du Renart, t. I, p. 194. 

ANC. CAT. Lige, litge. IT. Ligio.

3. Lis, adj., lige.

Substant. Chamarlenx fo al duc e totz sos lis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 110. 

Il fut chambellan du duc et tout son homme-lige.

4. Liam, s. m., lat. ligamen, lien, attache.

Liam ni cadena

No 'l te ni 'l tenria.

Perdigon: Verges en. 

Lien ni chaîne ne le tient ni le tiendrait. 

Fig. Sentura propriamen 

Liam d' amor signifia.

Brev. d'amor, fol. 8. 

Ceinture proprement lien d'amour signifie. 

Retz e liams... del diable.

V. et Vert., fol. 29.

Rets et liens... du diable. 

CAT. Lligam. PORT. Ligame. IT. Legame. (chap. Lligam, lligams; ligamén o lligamén, ligamens o lligamens del ginoll; lligassa, lligasses; nugo, nugos.)

5. Liamet, s. m. dim., petit lien.

El deissendra vitamen

Per liamet que el pe sen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il descendra vilement à cause du petit lien qu'il sent au pied.

(chap. Lligamet, lligamets; lligasseta, lligassetes; llasset, llassets; nuguet, nuguets.) 

6. Ligament, Liamen, s. m., lat. ligamentum, lien, ligament, attache.

Ancmais nulh temps no trobei liador

Que tan ferm lies ab tan pauc liamen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Oncques plus en aucun temps je ne trouvai lieur qui si ferme liât avec si petit lien.

Ab nervis et autres ligamens adaptatz. Eluc. de las propr., fol. 33. 

(chap. En nervis, ñervis, ñirvis y datres ligamens o lligamens adaptats.)

Avec nerfs et autres ligaments adaptés.

ANC. CAT. Lligament. ESP. Ligamiento (ligamento). PORT. Ligamento. 

IT. Legamento. (chap. Lligamén o ligamén, lligamens o ligamens.)

7. Ligansa, Liansa, s. f., alliance.

Feron los Tarantes liansa am la ciutat de Cartagha.

L'Arbre de Batalhas, fol. 54.

Les Tarentins firent alliance avec la cité de Carthage.

- Hommage-lige, terme de féodalité.

Hobediensas e liansas et subjectios.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 222.

Obédiences et hommages-liges et soumissions.

Allusiv. Pos de mi vos fas ligansa, 

Prometes mi bon' esperansa. 

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Puisque de moi je vous fais hommage-lige, promettez-moi bonne espérance.

Fis de mi liansa

A lei de fin amador.

G. Faidit: Jauzens. 

Je fis de moi hommage-lige à manière de tendre amant.

ANC. FR. S'il vaint, il aura le ligance 

De tot le roiame de France

Roman de Partonopeus de Blois, t. I, p. 96. 

Que serrement nul ne ligance. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 199. 

ANC. CAT. Lijanza. IT. Leganza. (chap. Aliansa, alianses. ESP. Alianza. Viene en el punto 13.)

8. Ligadura, Liadura, s. f., ligature, lien.

Conveniens ligaduras. Eluc. de las propr., fol. 69.

Ligatures convenables. 

Es aparelhada la liadura. Trad. d'Albucasis, fol. 60.

La ligature est apprêtée.

Car plus fortz es tals liadura.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car plus forte est telle ligature. 

ANC. FR. Liées ensemble à grosses bandes et lieures de fer.

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie d'Antoine.

CAT. Lligadura. ESP. PORT. Ligadura. IT. Legatura. (chap. Ligadura, lligadura, ligadures, lligadures; per ejemple, de les trompes de Falopio

9. Liassa, s. f., liasse.

LXXXV letras papals en XI liassas. Cartulaire de Montpellier, fol. 202.

(chap. Vuitanta sing lletres papals en onse lligasses; cartes del Papa de Roma, paregudes a les bules.)

Quatre-vingt-cinq lettres papales en onze liasses.

10. Liador, s. m., lieur, qui attache.

Ancmais nulh temps no trobei liador

Que tan ferm lies ab tan pauc liamen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Oncques plus en aucun temps je ne trouvai lieur qui si ferme liât avec si petit lien.

A liadors, lo portal nou. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

(chap. Als lligadós, lo portal nou.)

Aux lieurs, le portail neuf. 

IT. Legatore. (chap. Lligadó, lligadós, lligadora, lligadores; ligón, ligons, ligona, ligones; ligá es casi lo mateix que lligá.)

11. Aliar, Alhiar, v., lat. alligare, allier.

Part. pas. substant. Manda sos amics et aliats et subjets.

(chap. Envíe als seus amics y aliats y subdits : subjects : vassalls.)

Chronique des Albigeois, col. 8.

Mande ses amis et alliés et sujets.

Per negu dels seus ni de sos alhiats.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 234.

Par nul des siens ni de ses alliés.

CAT. ESP. Aliar. PORT. Aliar, alliar. IT. Allegare. (chap. Aliá, aliás: yo me alío, alíes, alíe, aliém o aliám, aliéu o aliáu, alíen; aliát, aliats, aliada, aliades. Per ejemple, los aliats contra los nassionalsossialistes alemans, los Nazis, les tropes aliades.)

Catanazis, troba ses diferències

12. Aliament, s. m., lien, alliance, union.

Fig. Per aliament de molieransa. Trad. de Bède, fol. 72.

Par lien de mariage.

13. Aliansa, Alhiansa, s. f., alliance, union.

Que son de la aliansa... mossen lo comte.

Aliansas sian fermas.

Tit. de 1388. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 250.

Qui sont de l'alliance... de monseigneur le comte.

Que les alliances soient fermes.

Amb aquest ac tan gran amor e tan gran alhiansa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Avec celui-ci il eut si grand amour et si grande alliance.

CAT. Aliansa. ESP. Alianza. PORT. Alliança. IT. Alleanza. 

(chap. Aliansa, alianses.)

14. Colligar, v., lat. colligare, lier ensemble, conjoindre, comprimer.

Per las venas et arterias... colligar. Eluc. de las propr., fol. 35.

Pour les veines et artères... lier ensemble.

Part. prés. La quarta es humor los membres colligant.

Eluc. de las propr., fol. 88.

La quatrième est humeur comprimant les membres.

Part. pas. Las partidas colligadas.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Les parties conjointes.

CAT. Colligar. ESP. Coligar. PORT. Colligar. IT. Colligare, collegare.

(chap. Colligá, conjuntá, fé colloga; colega, colegues.)

15. Colligatiu, adj., colligatif, propre à conjoindre, à lier ensemble.

Es quaysh dels uelhs colligativa. Eluc. de las propr., fol. 37.

Est quasi colligative des yeux.

16. Colligacio, s. f., lat. colligatio, liaison, réunion, enlacement.

Per donar a lors partidas colligacio.

Lor dona colligacio et ajustament.

Eluc. de las propr., fol. 195 et 63.

Pour donner liaison à leurs parties.

Leur donne liaison et ajustement.

CAT. Colligació. ESP. Coligación. PORT. Colligação. IT. Collegazione.

17. Colligament, s. m., liaison, union, enlacement.

Razitz que han entre si colligament. Eluc. de las propr., fol. 210.

Racines qui ont entre soi enlacement.

ESP. Coligamiento. IT. Collegamento.

18. Colligancia, s. f., liaison, union, enlacement.

Per lor granda colligancia. 

Per colligancia dels membres. 

Eluc. de las propr., fol. 51 et 33.

Par leur grande union.

Par liaison des membres. 

ANC. CAT. Colliganza. IT. Colleganza.

19. Obligar, v., lat. obligare, obliger, engager, lier.

Deu obligar las soas causas en penhora. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 68. 

Doit engager les siennes choses en nantissement. 

Nos obligam

A perdonar de bon talen.

(chap. (natros) Mos obligam a perdoná de bona voluntat.)

Brev. d'amor, fol. 106.

Nous nous obligeons à pardonner de bonne volonté.

Fig. S' obliguet,

Per sa desobediencia,

A carnal concupiscencia.

Brev. d'amor, fol. 59. 

Il se lia, par sa désobéissance, à charnelle concupiscence.

Part. pas. Que hom se tenga per plus obligat a Dieu servir.

V. et Vert., fol. 61. 

Qu'on se tienne pour plus obligé à servir Dieu.

- Reconnaissant.

Aytant cant ell val plus que ieu, aytant li soy ieu plus obligatz.

V. et Vert. fol. 66.

Autant qu'il vaut plus que moi, autant je lui suis plus obligé.

ANC. FR. Que li crediteurs soit obligiet.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 421.

CAT. ESP. Obligar. PORT. Obrigar. IT. Obbligare, obliare. (chap. Obligá: obligo, obligues, obligue, obliguem u obligam, obliguéu u obligáu, obliguen; obligat, obligats, obligada, obligades. En portugués, obrigado vol di agraít, grassies.) 

20. Obligatio, s. f., lat. obligatio, obligation, engagement.

Per aquo que non fo donada obligation.

Trad. du Code de Justinien, fol. 27. 

Par cela que ne fut donnée obligation. 

Paguar la dita obligatio o promessio.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 267. 

Payer ladite obligation ou promesse.

CAT. Obligació. ESP. Obligación. PORT. Obrigação. IT. Obbligazione, obbligagione, obliazione. (chap. Obligassió, obligassions.)

21. Obligament, s. m., lat. obligamentum, obligation, engagement. Obligament de totz sos bes.

Tit. de 1269. Arch. du Roy., K. 17. 

Engagement de tous ses biens. 

Per expres obligament de maridatge.

Tit. de 1313. DOAT, t. XXXVIII, fol. 185. 

Par exprès engagement de mariage. 

ANC. ESP. Obligamiento. IT. Obbligamento, obliamento. 

(chap. Obligamén, obligamens.)

22. Obligansa, Obliganssa, s. f., obligation, engagement.

Quar prendre no vol la obliganssa.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Car il ne veut pas prendre l'obligation.

Per obligansas generals sensa specification.

Statuts de Provence. BOMY, p. 227.

Par obligations générales sans spécification.

Per raso de la dicha obligansa.

Tit. de 1395. DOAT, t. CXXXVII, fol. 365.

Par raison de ladite obligation. 

IT. Obbliganza.

23. Religuar, Reliar, v., lat. religare, lier, attacher, rallier.

Ieu serai l' estendart, ab me vos reliatz.

Roman de Fierabras, v. 3119.

Je serai l'étendard, avec moi ralliez-vous.

Part. pas. Rayna..., sa langua (lengua) se te de part denant ab la boca, mas desdins (dedins)... no es religuada. Eluc. de las propr., fol. 257. 

Raine..., sa langue se tient de par devant avec la bouche, mais dedans... elle n'est pas attachée. 

CAT. Relligar. ESP. Religar. IT. Rilegare. (chap. Relligá: torná a lligá, o be reapretá los nugos, les lligasses; per ejemple, los sacs d'ameles.)

24. Religio, Religion, s. f., lat. religionem, religion.

Li bon home de religion foron ab las crotz en bratz.

V. de Bertrand de Born. 

Les bons hommes de religion allèrent avec les croix en bras.

Monestiers o maio de religio. V. et Vert., fol. 16.

Monastère ou maison de religion. 

Selui... 

Cui ten estreg vera religios. 

Le Moine de Foissan: Ben volria quar. 

Celui... que tient étreint la vraie religion.

- Monastère, couvent.

Mantas religions 

Mes a foc et a carbons.

Hugues de S. Cyr: Cansons.

Maints couvents mil à feu et à charbons.

Mercat fazen entren en religion. V. et Vert., fol. 16.

Marché faisant ils entrent en couvent.

- Ordre religieux.

Anachorita, que es maniera de religio en Egypte per sanhta vida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50. 

Anachorète, qui est sorte d' ordre en Égypte par sainte vie.

CAT. Religió. ESP. Religión. PORT. Religião. IT. Religione. (chap. Religió, religions.)

25. Reliositat, s. f., piété, dévotion. 

Reliositaz, es airamens de pechat.

Trad. de Bède, fol. 36. 

Piété, c'est haine de péché.

26. Religios, Relegios, adj., lat. religiosus, religieux, pieux.

D' ome religios ab femna religiosa. V. et Vert., fol. 19. 

D' homme religieux avec femme religieuse. 

Substant. Silenci que toz relegios deu tener. 

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 8.

Silence que tout religieux doit tenir.

Subst. et prov. L' abit no fa pas bon religios. V. et Vert. fol. 65. 

L' habit ne fait pas le bon religieux.

CAT. Religios. ESP. PORT. IT. Religioso, riligioso. (chap. Religiós, religiosos, religiosa, religioses.)

27. Religiozamen, Religiozamens, adv., religieusement.

Devon lo noyrir et esenhar religiozamens. V. et Vert., fol. 19. 

Doivent le nourrir et enseigner religieusement.

Aquels que vivio religiozamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 96. 

Ceux qui vivaient religieusement.

CAT. Religiosament. ESP. PORT. IT. Religiosamente. (chap. Religiosamen.)

28. Reconciliar, v., lat. reconciliare, réconcilier.

Nos vuelha reconciliar, e nos metre en la sua gratia.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 232.

Nous veuille réconcilier, et nous mettre en la sienne grâce.

Quan los reconciliaria, o 'ls absolvria.  Cat. dels apost. de Roma, fol. 27.

Quand il les réconcilierait, ou les absoudrait. 

CAT. ESP. PORT. Reconciliar. IT. Reconciliare, riconciliare. 

(chap. Reconsiliá, reconsiliás: yo me reconsilio, reconsilies, reconsilie, reconsiliem o reconsiliam, reconsiliéu o reconsiliáu, reconsilien; reconsiliat, reconsiliats, reconsiliada, reconsiliades.)

29. Reconciliatio, s. f., lat. reconciliatio, réconciliation.

Apres sa reconciliatio e sa retractatio.

Aportet la reconciliatio de Tholoza.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 143 et 181. 

Après sa réconciliation et sa rétractation.

Apporta la réconciliation de Toulouse. 

CAT. Reconciliació. ESP. Reconciliación. PORT. Reconciliação. 

IT. Riconciliazione, riconciliagione. (chap. Reconsiliassió, reconsiliassions.)

30. Reconciliament, s. m., réconciliation, raccommodement.

Per lo cal recebem ara reconciliament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Par lequel nous recevons maintenant réconciliation.

IT. Riconciliamento. (chap. Reconsiliamén, reconsiliamens.)

31. Esliar, v., délier, détacher. 

Tot so que hom enemic lia, 

L' avenimen de Dieu l' eslia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tout ce qu'homme ennemi lie, l' intervention de Dieu le délie.

(chap. Deslligá, lo mateix que lo pun que seguix.)

32. Desliar, v., délier, délacer, détacher, déballer.

Deslian la donna qu'era encadenada. V. de S. Honorat.

(chap. Deslliguen la dona que estabe encadenada.)

Délient la dame qui était enchaînée. 

Si merchadiers ven a Bessa ses merchat o feira, e deslia, e no i vent, no i dara ja leida. Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Si marchand vient à Besse sans marché ou foire, et déballe, et n'y vend pas, il n'y donnera jamais leude. 

Fig. Quar lo dreit lo deslia.

Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar. 

Car le droit le délie.

- Allusiv. et fig. Remettre les péchés. 

Deu querre tal cofessor que sapcha liar e desliar.

V. et Vert. fol. 68. 

Doit chercher tel confesseur qui sache lier et délier. 

Proverbial. Qui ben lia, ben desli.

Marcabrus: Dirai vos senes. 

Qui bien lie, bien délie. 

Part. pas. Ella sentir s' a desliada.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Elle se sentira déliée. 

ANC. CAT. Desliguar. CAT. MOD. Deslligar. ESP. Desliar, desligar. 

PORT. Desliar. IT. Slegar. (chap. Deslligá: deslligo, deslligues, deslligue, deslliguem o deslligam, deslliguéu o deslligáu, deslliguen; deslligat, deslligats, deslligada, deslligades.)

33. Deslegar, v., délayer, dissoudre, fondre.

Part. pas. Cant la neus fon deslegada. V. de S. Honorat. 

Quand la neige fut fondue.

(chap. Fondre, fondres; dissoldre, dissoldres; desfé, desfés.)

34. Entreliar, v., entrelacer, nouer, embarrasser.

Per que 'l lengua m' entrelia, 

Quan ieu denant ley me prezen.

B. de Ventadour: En cossirier.

C'est pourquoi la langue s'embarrasse en moi, quand devant elle je me présente.

La boca m' anava secan, 

E la lengua m' entrelian.

Passio de Maria. 

La bouche m'allait se séchant, et la langue se nouant en moi.

(chap. Entrelligá, entrelligás; embolicá, embolicás; fés un nugo a la gola : a la llengua.)

35. Sobreliar, v., sur-lier, s'attacher, s'enraciner.

Tal se pipa e s' aplanha,

Cui malvestatz sobrelia.

Hugues Brunet: Lanquan son li. Var. 

Tel se pomponne et se mignote, en qui mauvaiseté s' enracine.

36. Liamar, v., lier, attacher, resserrer. 

Fig. Fin' amors mi liama,

Qu' en mi non a pont d' enjan.

Raimond de Miraval: Sitot s'es. Var. 

Pur amour m'attache, de sorte qu'en moi il n'y a point de tromperie.

37. Aliamar, v., lier, attacher, enchaîner.

Fig. La su' amors m' afama

Que m ten pres e m' aliama.

G. Faidit: Una dolors.

Le sien amour, qui me tient prisonnier et m' enchaîne, m' aflame.

38. Enliamar, v., attacher, lier, enlacer.

Fig. Ges per so no m puesc partir un dorn, 

Si mi ten pres s'amors e m' enliama. 

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Pour cela je ne puis point m'en séparer d'une darne, tant me tient pris son amour et m' enlace. 

Ab son vol m' enliama.

A. Daniel: Anc ieu non. 

Avec sa volonté elle m'enlace. 

Part. pas. Enliamatz soi tan que, si m volia 

Desliamar, ges far non o poiria. 

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren. 

Lié je suis tellement que, si je voulais me délier, je ne le pourrais point faire.

39. Desliamar, v., délier, détacher. 

Enliamatz soi tan que, si m volia 

Desliamar, ges far non o poiria.

(chap. literal. Lligat estic tan que, si me volía - vullguera - deslligá, gens fé no u podría.)

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Lié je suis tellement que, si je voulais me délier, je ne le pourrais point faire.

martes, 13 de febrero de 2024

Enap - Endros

Enap, s. m., vase, coupe.

Voyez Denina, t. III, p. 53, dissert. d'Abraham, p. 25.

Enaps e copas m'azauta 

Et orjols d'argent e payrols.

Bertrand de Born: Anc no s pot. 

Me convient vases et coupes et urnes d'argent et bacins.

D'enaps o d'escudelas II deniers.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

De coupes ou d'écuelles deux deniers. 

Beure m fai ab l' enaps Tristan

Amors.

Deudes de Prades: Sitot m'ai. 

L'amour me fait boire avec la coupe de Tristan. 

Par qu'embroc los vers e qu'els mescl' en enap. 

P. Bremond Ricas Novas: En la mar. 

Il paraît qu'il met les vers en broc et qu'il les mêle en une coupe.

ANC. FR. Grans vesseaux d'argent ne hanaps d'or... hennaps dorez à couvercles. Ord. des R. de Fr., 1332, t. II, p. 86. 

Cortois, versez vin en hanap 

Qui n'est de chaine ne de tremble.

Fables et cont. anc., t. I, p. 364. 

ANC. IT. In uno anappo fatto di legno di edera. 

Libro della cura delle malattie, Redi. Ann. al dit., p. 17.

IT. MOD. Nappo.

EL SANTO GRIAL EN ARAGÓN (SIGLO XV. SAN JUAN DE LA PEÑA) GRAAL; Fe; Enap

Enbolsar, v., lat. involvere, envelopper, engloutir.

Enbolset los... en mieg de las aigas.

Abr. de l'Ancien et du Nouv.-Test., fol. 11.

Les engloutit... au milieu des eaux.

CAT. Embolicar. ESP. (envolver) PORT. Embolsar. (chap. embolicá: embolico, emboliques, embolique, emboliquem o embolicam, emboliquéu o embolicáu, emboliquen; embolicat, embolicats, embolicada, embolicades.)

 

Encastonar, v., enchâsser.

Qui en anel d'aur fai veire encastonar...

Com peira preciosa

Qu'es de gran prez, tan que mielhs s'encastona

En anel d'aur qu'en anel de lato.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Qui en anneau d'or fait enchâsser du verre... 

Comme pierre précieuse qui est de grand prix, tellement que mieux elle s'enchâsse en anneau d'or qu'en anneau de laiton.

Part. pas. Fig. En pretz encastonada.

Serveri de Gironne: En mal. 

Enchâssée en mérite. 

ANC. FR. En or d'Arabie enquestonées.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 191.

ESP. Engastonar (engastar). PORT. Encastoar. IT. Incastonare.

(chap. engastá una pedra pressiosa: engasto, engastes, engaste, engastem o engastam, engastéu o engastáu, engasten; engastat, engastats, engastada, engastades.)

 

Encadastar, v., enfoncer, enchâsser, enclaver. 

Part. pas. Una barra tornadissa... que era encadastada am la cadieyra.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 23. 

Une barre tournante... qui était enclavée avec la chaise.

2. Encastrar, v., enchâsser. 

Part. pas. De la virtut de jaspi en si encastrat confortatiu.

Eluc. de las propr., fol. 184.

Confortatif de la puissance du jaspe enchâssé en lui. 

CAT. Encastar. ESP. Engastar. PORT. Encaixar. IT. Incastrare.

 

Encaut, s. m., lat. encaustum, encre.

Aquel emplaut

Que er negre a lei d'encaut.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Cet emplâtre qui sera noir à l'instar de l'encre. 

ESP. Encausto (tinta). IT. Inchiostro.

 

Encens, Ensens, Ences, Enses, Eces, Esses, s. m., lat. incensum, encens.

Facha l'uferta 

Del encens.

(chap. Feta la ofrenda del incienso.)

Trad. d'un évangile apocryphe. 

L'offrande de l'encens faite.

De suc d'ensens per drap colatz.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Coulez par drap du suc d'encens. 

Tota la glieysa era plena de fum delhs esses. Philomena.

(chap. Tota la iglesia estabe plena de fum del incienso.)

Toute l'église était pleine de fumée des encens. 

Val eces blanc soven usat. Eluc. de las propr., fol. 85.

Encens blanc souvent employé est bon. 

Senher Dieus, ma orazo sia endressada davan vos ayssi coma enses.

V. et Vert., fol. 88. 

Seigneur Dieu, que ma prière soit élevée devant vous comme encens,

Fig. Orazos d'iraissable es abominaz ences.

Trad. de Bède, fol. 38. 

Oraison d'irascible est abominable encens.

ANC. ESP. Comie el bon ome encenso.

Poema de Alexandro, cop. 2316. 

CAT. Encens (N. E. Encens l'encens : enciendes el incienso). 

ESP. MOD. (chap.) Incienso. PORT. IT. Incenso.

ESP. MOD. (chap.) Incienso. PORT. IT. Incenso.

 

2. Encessar, Ensessar, Ecessar, v., encenser.

Adoncx feiro aportar ences e encessero lor Dieus.

Liv. de Sydrac, fol. 4. 

Alors firent apporter encens et encensèrent leurs Dieux.

Intret

Ins el temple per ensessar.

(chap. Va entrá adins del templo per a incensá.)

Brev. d'amor, fol. 145. 

Il entra dans le temple pour encenser. 

Zacarias... ecessava l'autar.

Sermons en prov., fol. 31. 

Zacharie... encensait l'autel.

CAT. Encensar. EST. PORT. Incensar. IT. Incensare. (chap. incensá.)

3. Encensier, Essessier, s. m., encensoir.

Crozes, toalhas, encensiers, 

An espessadas per cartiers.

V. de S. Honorat.

Ils ont brisé par morceaux croix, linges, encensoirs.

Lo receubron ab ira ab crotz et ab essessiers.

Guillaume de Tudela. 

Le reçurent avec tristesse avec croix et avec encensoirs.

ANC. FR. Print et vola ung encencier d'or.

Lett. de rém. de 1473. Carpentier, t. II, col. 222.

ANC. ESP.

Las brasas bien ardientes del sancto encensero. 

El Sacrificio de la misa, cop. 119. 

CAT. Encenser. ESP. MOD. PORT. Incensario. IT. Incensiere.

 

Encestuos, aj., lat. incestuosus, incestueux. 

Crim de nosas encestuosas.

(chap. Crim de bodes incestuoses.)

Coutume de Condom. 

Crime de noces incestueuses. 

CAT. Incestuos. ESP. PORT. IT. Incestuoso. (chap. incestuós, incestuosos, incestuosa, incestuoses, que cometixen o pequen de incesto.)

 

Enchoatiu, adj., lat. inchoativus, inchoatif, commençant.

La enchoativa es... ieu comensi legir.

Leys d'amors, fol. 73.

L'inchoative est... je commence à lire. 

CAT. Incoatiu. ESP. IT. Incoativo. (chap. incoatiu, incoatius, incoativa, incoatives, que escomense.)

 

Enclaus, s. m., navire, vaisseau.

Si cum l' enclaus que s'es lieuratz en l'aire 

En la gran mar, e 'l falh son governaire.

Arnaud P. d'Agange: Quan lo temps. 

Ainsi comme le navire qui s'est livré à l'air en la grande mer, et son pilote lui manque.

 

Enclutge, Encluget, s. f., lat. incus, enclume. 

Cum li martel can fero sus l'enclutge.

(chap. Com los martells cuan ferixen (peguen) damún de la enclusa.)

Leys d'amors, fol. 20. 

Comme les marteaux quand ils frappent sur l'enclume. 

Martel e tenalhas e enclugetz.

Era tan batutz d'u martel sobre una enclugetz.

Liv. de Sydrac, fol. 38 et 105. 

Marteau et tenailles et enclumes.

Était tellement battu d'un marteau sur une enclume. 

CAT. Enclusa. IT. Incudine. (chap. enclusa, es un ferro per a picá la dalla,; en italiá pareix que vullgue di cuña, ya que té esta forma.)

 

Encobolamen, s. m., du lat. copulatio, empêchement, obstacle.

Ses tot defendemen e ses tot encobolamen del senhor.

Dona aqui fermansa, e fa, ses autre encobolamen, son viatge.

Statuts de Montpellier de 1204.

Sans aucune défense ni sans aucun empêchement du seigneur.

Donne là caution, et fait, sans autre empêchement, son voyage.

 

Endiadis, s. f., endiadis, figure de grammaire. 

Le mot endiadis, composé des trois mots grecs *gr, ne se trouve pas dans les auteurs anciens. Les écrivains du moyen âge et les modernes s'en servent pour désigner la figure où l'on met deux substantifs au lieu d'un seul suivi d'un adjectif: pateris et auro, pour pateris aureis.

Endiadis es cant hom pauza dos sustantius, etc.

Leys d'amors, fol. 142. 

L'endiadis est quand on pose deux substantifs, etc.

 

Endivia, s. f., lat. intybum, endive.

Causas infrigidans, aissi cum... endivia am vi agre.

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Refroidissant les choses, comme... endive avec vinaigre.

ANC. CAT. Endivia. ESP. (chap.) Endibia. PORT. Endivia, endibia. IT. Endivia.

Endivia, endibia, intybum, endive

Endros, s. f., des mots grecs *gr, endros, sorte de pierre précieuse.

Endros es pauca peyra totz temps distillant gottas.

Eluc. de las propr., fol. 187.

Endros est une petite pierre distillant toujours des gouttes.