Mostrando las entradas para la consulta dinés ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dinés ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 13 de marzo de 2025

Junqueras, done igual que sen vaiguen los bancs

Junqueras, da igual que se vayan los bancos, pediremos a los catalanes que se impriman el dinero en casa. Gabriel Rufián con su impresora HP, porque él es un HP.

"done igual que sen vaiguen los bancs, los demanarem als catalans que se imprimixquen los dinés (o les perres) a casa".

 
Junqueras, da igual que se vayan los bancos, pediremos a los catalanes que se impriman el dinero en casa
 
 
Junts pel sí, el vot de la teva vida, Artur Mas, el vidente
 
Tú eres tonto y Artur Mas
 

 

domingo, 8 de septiembre de 2024

Pec - Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar

 

Pec, s. m., lat. peccatum, faute, manquement.

Vas lieys no farai pec.

Guillaume de Saint-Gregori: Razo e dreit.

Vers elle je ne ferai de faute.

De totas er la plus vertadera, 

E per re no i trobaretz pec.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De toutes elle sera la plus véridique, et en rien vous n'y trouverez faute.

Adv. comp. Segon qu'es homs, ses pec morra;

Segon que es Dieus, suscitara.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Selon qu'il est homme, il mourra sans faute (assurément); selon qu'il est Dieu, il ressuscitera.

2. Peca, Pecha, s. f., faute, manquement.

Mostra las pecas que fan alqu. Leys d'amors, fol. 94. 

Montre les fautes que font aucuns. 

IT. Pecca.

- Amende, impôt.

Si... no pagava, per si e per son bestiar, la pecha e el gatge al senhor.

Cout. de Condom. 

S'il... ne payait, pour soi et pour son bétail, l' amende et le gage au seigneur.

Non es tengut de paguar pecha.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 256. 

N'est pas tenu de payer amende. 

ESP. Pecha. PORT. Pécha.

3. Peccat, Pechat, s. m., lat. peccatum, péché, faute, désobéissance.

Zo sun bon omne qui an redems lor peccaz. Poëme sur Boèce. 

Ce sont bons hommes qui ont racheté leurs péchés. 

Si per so m fai mal, 

Pechat fai criminal.

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Si pour cela elle me fait mal, elle fait péché criminel.

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10. 

Le second péché contre le Saint-Esprit. 

El a los set peccatz mortals.

(chap. Ell té los set pecats mortals.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Il a les sept péchés mortels. 

ANC. FR. E fu lur péschied mult forment granz. 

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 3. 

Ah! sire, vous feriez péchiet. Li Gieus de Robin et de Marion.

CAT. Pecat. ESP. Pecado. PORT. Peccado. IT. Peccato.

(chap. Pecat, pecats.)

4. Peccaire, Pechadre, Peccador, s. m., lat. peccator, pécheur, délinquant, coupable.

Pos que tal patz podes faire, 

Que atendes doncx, peccaire?

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu peux telle paix faire, qu' attends-tu donc, pécheur?

Toz pechadres es ergolios. Trad. de Bède, fol. 35.

Tout pécheur est orgueilleux.

On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Où les pécheurs prendront fin.

Als peccadors donatz via e conort.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Aux pécheurs vous donnez voie et encouragement. 

Adjectiv. Volon tan argen,

Qu'hom peccaire fan cast e mon. 

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

Ils veulent tant argent, que l'homme pécheur ils font chaste et pur.

Al segle ai fayt mon plazer 

Tan qu'en sui de trop peccaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

Au monde j'ai fait mon plaisir tant que j'en suis de beaucoup coupable.

ANC. FR. Un poure pécherre ala dire à la contesse de Poitiers.

Joinville, p. 126. 

Combien qu'il ait esté desloiaus et péchierres.

Jehan de Meung, Test., v. 946.

Atendirent li pécheor que il perdissent mei.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118.

CAT. ESP. Pecador. PORT. Peccador. IT. Peccatore. 

(chap. Pecadó, pecadós.)

5. Peccairitz, Peccayritz, Pechairitz, s. f., lat. peccatrix, pécheresse, délinquante, coupable.

Tal perdo quon ac la peccairitz, 

Prec que 'l fassa la Trinitatz.

R. Menudet: Ab grans dolors. 

Tel pardon comme eut la pécheresse, je prie que lui fasse la Trinité.

D' aquesta lassa peccayritz. V. de S. Honorat.

De cette malheureuse pécheresse.

Adjectiv. Una tozeta peccairitz. V. de S. Honorat. 

Une jeune fillette pécheresse.

Arma pechairiz plaing sos mals. Trad. de Bède, fol. 50. 

Ame (âme) pécheresse déplore ses maux.

CAT Pecadora. ANC. ESP. Pecatriz. ESP. MOD. Pecadora. PORT. Peccadora. IT. Peccatrice. (chap. pecadora, pecadores.)

6. Pecados, adj., pécheur.

Aquesta vita pecadosa. Carya Magalon., p. 42.

Cette vie pécheresse.

7. Peccar, Pequar, v., lat. peccare, pécher, faillir, désobéir.

Que m perdones s'ieu falh ni pec.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Que vous me pardonniez si je faux et pèche. 

Car peccas y mortalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car tu y pèches mortellement.

Autres pequeron pus greu que tu, e visqueron pus longamen.

Declaramens de motas demandas. 

D' autres péchèrent plus grièvement que toi, et vécurent plus longuement.

Loc. Cant auzels fui

So que pecca a penre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand l'oiseau fuit ce qu'il faut à prendre. 

ANC. FR. Péchied ai en ço. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 19. 

CAT. ESP. Pecar. PORT. Peccar. IT. Peccare. 

(chap. Pecá: peco, peques, peque, pequem o pecam, pequéu o pecáu, pequen; pecat, pecats, pecada, pecades.)


Pecorin, adj., lat. pecorinus, pécorin, de menu bétail.

Carns... porcina et pecorina es melhor rausta. 

Entre totas carns pecorinas.

Eluc. de las propr., fol. 233 et 252.

Viande... de porc et de menu bétail est meilleure rôtie.

Entre toutes viandes de menu bétail.

(ESP. Pécora : oveja; IT. Pecora. Chap. pécora, pécores: ovella, ovelles. Se sol di de forma despectiva, mala pécora.)

2. Pec, adj., lat. pecus, sot, stupide, nigaud, niais, borné, pécore

Non es hom tan pecs, sol ben ames, 

Que no 'l menes Amors a valent port. 

G. Riquier: Fis e verays. 

Il n'est pas homme si sot, seulement que bien il aimât, qu'Amour ne le menât à bon port.

Plus pecs qu' efans que teta.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Plus niais qu'enfant qui tette.

Tenh dona trop per pegua, 

Can suefre qu' en lieys entenda.

E. Cairels: Era non vei. 

Je tiens dame pour fort sotte, quand elle souffre qu'il s'affectionne à elle.

Non o crezatz, ni ayatz tan pec sen.

P. Cardinal: De sels qu' avetz. 

Ne le croyez pas, ni n' ayez sens si borné. 

Sas peguas intensios. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Ses sottes intentions.

Sa pegua captenensa 

No 'l deuriatz tant esquivar. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Sa conduite stupide vous ne devriez pas tant lui épargner.

Sel qu' es pecx no ve de cor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Celui qui est niais ne voit de coeur.

Substantiv. Amor fai ...

E 'l fol savi, e 'l pec conoissedor.

Aimeri de Peguilain: Cel que s'irais.

Amour fait... et le fou sage, et le niais connaisseur. 

Ab los pecx lo truans se rescon. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Avec les pécores le fourbe se cache.

Perdon lur, que ieu t' en prec, 

Que no sabon que fan, li pec.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pardonne-leur, vu que je t'en prie, vu qu'ils ne savent ce qu'ils font, les stupides.

CAT. Pech. (chap. Carlos Rallo Badet; sompo, tonto, gilipolles, atontat, capsot, cap de soca, estúpit, cap de suro.)

sompo, sompa

3. Pegueiar, v., niaiser, divaguer, déraisonner.

Guilhem, be us aug pegueiar.

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Guillaume, bien je vous entends divaguer.

4. Pegament, adv., niaisement, sottement, bêtement.

Aug pegament lauzar.

G. Riquier: Ab pauc.

J'entends sottement louer.

ANC. CAT. Pegament. (chap. Tontamen, sompamen, atontadamen, estúpidamen.)

5. Pegueza, s. f., niaiserie, sottise, bêtise.

Qui pus o vai seguen,

Ades creys sa pegueza.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Qui plus va cela suivant, incessamment croît sa sottise.

Cobezez' e paors,

Guiscozi' e pegueza.

Nat de Mons: Sitot non.

Convoitise et peur, ruse et sottise.

ANC. CAT. Peguesa, peguea.

(chap. Tontina, tontería, assompamén, atontamén, estupidés.)


Pecunia, Peccunia, s. f., lat. pecunia, argent, pécune. 

El non quer guiardo en las divinas chausas, ni alcuna peccunia ni vana gloria. Trad. de Bède, fol. 66.

Il ne cherche pas profit dans les choses divines, ni aucun argent, ni vaine gloire.

Extorsion de pecunias. Statuts de Provence. BOMY, p. 9. 

Extorsion d' argents. 

ANC. FR. Si le trésor de Romme estoit desgarni de pécune, chacun bailloit librement le sien. Œuvres d'Alain Chartier, p. 426.

Si grant pécune en or, argent et joyaux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 303.

ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Pecunia. (chap. Pecunia, pecunies : perres, dinés, ya que les ovelles teníen un gran valor.)

2. Peculi, s. m., lat. peculium, pécule.

Lo peculis, so es aquel avers del filh que es partitz del aver del paire.

Del peculi del serv, si el avia peculi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 26 et 27.

Le pécule, c'est cet avoir du fils qui est séparé de l'avoir du père.

Du pécule de l'esclave, s'il avait pécule.

CAT. Peculi. ESP. PORT. IT. (chap.) Peculio.

3. Pecuniari, Peccuniari, adj., lat. pecuniarius, pécuniaire.

Certas obs es que sia causa pecuniaria, so es causa en rancura d' onor o d' aver. Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Certes il est besoin que (ce) soit cause pécuniaire, c'est-à-dire cause en récrimination de domaine ou d'avoir.

Per causa civil o peccuniaria..., cas civil o pecuniari. Cout. de Condom.

Pour cause civile ou pécuniaire..., cas civil ou pécuniaire.

CAT. Pecuniari. ESP. PORT. IT. Pecuniario.

(chap. Pecuniari, pecuniaris, pecuniaria, pecuniaries.)

4. Pecunios, adj., lat. pecuniosus, pécunieux, fortuné.

Tan rix ni tan pecunios. Leys d'amors, fol. 38.

Si riche et si pécunieux.

ANC. CAT. Pecunios. PORT. IT. Pecunioso. 

(chap. Pecuniós, pecuniosos, pecuniosa, pecunioses; afortunat, afortunats, afortunada, afortunades; ric, rics, rica, riques.)

5. Peccunial, adj., pécuniaire.

Totz los crims corporals o peccunials punidors.

La pecunial pena en autra pena mudar. Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

Tous les crimes corporels ou pécuniaires punissables.

Changer la peine pécuniaire en autre peine.

ANC. ESP. Pecunial. IT. Pecuniale. (chap. Pecunial : pecuniari.)

6. Peccunialmen, adv., pécuniairement.

Lo colpable peccunialmen condempnatz.

(chap. Lo culpable pecunialmen condenat : a pagá una multa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 51.

Le coupable pécuniairement condamné.

IT. Pecunialmente. (chap. pecunialmen.)


Pedagoc, s. m., lat. paedagogus, pédagogue, précepteur. 

Alqu mot... ressemblan lo lati... coma... fixios, pedagocs.

Leys d'amors, fol. 68. 

Aucuns mots... ressemblent au latin... comme... fiction, pédagogue.

Tenen se per pedagoc o per maestre de Colrradi, nebot del avan dich Frederic. Cat. dels apost. de Roma, fol. 191. 

Se tenant pour pédagogue ou pour maître de Conradin, neveu de l'avant-dit Frédéric.

CAT. Pedagog. ESP. PORT. IT. Pedagogo. 

(chap. Pedagogo, pedagogos, pedagoga, pedagogues.)


Pegner, Penher, Peinher, Pencher, v., lat. pingere, peindre, enluminer.

Per que penho li penhedor 

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent août en manière de batteur.

Peinh sos peilhs cum s' er' auras.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Peint ses cheveux comme s'il était blond. 

La colors no i es meza 

Pegnen, ans sobra freschesa 

De roza de mai.

Un troubadour anonyme: Pres soi ses.

La couleur n'y est pas mise en peignant, mais elle surpasse fraîcheur de rose de mai.

Car sol se sap peingner et affaichar.

Sordel: Lo reprouviers (reproviers).

Car elle sait seulement se peindre et farder.

De las domnas que s van penhen.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Des dames qui vont se peignant. 

Fig. Lo dous temps que colora e penh. 

A. Daniel: Ab plazer. 

Le doux temps qui colore et peint. 

Substantiv. Si per penher ni per forbir 

Podion pus joves tornar. 

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Si par le peindre et par l'orner elles pouvaient plus jeunes redevenir. Prov. Qui ben penh, ben ven.

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Qui peint bien, vend bien. 

Part. pas. Ar intret en las cambras qu'eran penchas am flors.

V. de S. Honorat. 

Immédiatement il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs.

Quan s' an pencha lur cara.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Quand elles ont peint leur face. 

CAT. ESP. PORT. Pintar. IT. Pingere. 

(chap. Pintá, pintás: yo me pinto, pintes, pinte, pintem o pintam, pintéu o pintáu, pinten; pintat, pintats, pintada, pintades.)

2. Pinturar, Picturar, v., peindre, colorier, orner. 

Part. pas. Fier Richart sus l' escut qu' es totz d' aur pinturatz.

Roman de Fierabras, v. 3568.

Richard frappe sur l'écu qui est tout peint d'or. 

De diversas colors picturada. Eluc. de las propr., fol. 135. 

Peinte de diverses couleurs.

ANC. FR. Dusc'à la chambre que d'or peinturé.

Roman d'Aubri. Bekker, p. 159.

(chap. Pintá.)

3. Peintura, Pinctura, Pictura, Penchura, s. f., lat. pictura, peinture, fard, simulacre, apparence, portrait.

Aissi com mais prez hom laida peintura,

Quant es de luenh que quant es pres vengutz.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Ainsi comme l'homme prise davantage laide peinture, quand il est de loin que quand il est venu auprès. 

Si el i fet peinturas. Trad. du Code de Justinien, fol. 17. 

S'il y fit des peintures. 

Pels Egiptias fo... trobada pictura.

Ja que alcunas pincturas sio de tot messongieras.

Eluc. de las propr., fol. 267. 

Par les Égyptiens fut... trouvée peinture. 

Bien qu'aucunes peintures soient du tout mensongères. 

Totas las emages e las penchuras dels sanhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 92. 

Toutes les images et les peintures des saints. 

Prov. Tal bad' en la penchura,

Qu' autre n' espera la mana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Tel bâille à la peinture, qu'un autre en attend le résultat. 

CAT. ESP. (pintura) PORT. Peintura. IT. Pintura, pittura.

(chap. Pintura, pintures.)

Lo niu

4. Peingneson, s. f., peinture, fardement, action de s'appliquer du rouge.

Que n' aian XX (anz) de peingneson. 

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Qu'elles en aient vingt (ans) de fardement.

5. Peing, Penh, s. m., lat. pigmentum, peinture, fardement, fard.

Ad aisso non puesc penh 

Ni dauramen trobar.

G. Riquier: Segon qu' ieu. 

A ceci je ne puis trouver peinture ni dorure. 

Nos tollez lo peing a tort.

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Vous nous ôtez le fard à tort.

6. Pintor, Pictor, s. m., lat. pictor, peintre.

Bernard Martin lo pintor.

B. Martin: Companho.

Bernard Martin le peintre.

Pictors so ditz qui fan ymaginas et figuras. Eluc. de las propr., fol. 267.

Sont dits peintres ceux qui font images et figures.

CAT. ESP. PORT. Pintor. IT. Pintore, pittore.

(chap. Pintó, pintós, pintora, pintores.)

7. Penheire, Pinheyre, Pencheyre, Penhedor, Penhidor, Pinhedor, s. m.,

peintre, enlumineur.

Dizen de bon pinheyre o escriva, que ha bona ma.

Utils so a escrivans et pinhedors.

Eluc. de las propr., fol. 48 et 239. 

Disent de bon enlumineur ou écrivain, qu'il a bonne main.

Sont utiles aux écrivains et enlumineurs.

Si com li penhidor 

Coloro so que fan.

Amanieu des Escas: El temps.

Ainsi comme les peintres colorent ce qu'ils font. 

Per que penho li penhedor

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent Août en manière de batteur.

ANC. FR. Miex ressemble Bertain que ne peindroit peignière.

Roman de Berte, p. 21.

8. Pinzel, s. m., pinceau.

Color fresca ab cabeil saur, 

Et anc non obret de pinzel.

P. Vidal: Pois ubert. 

Couleur fraîche avec cheveu blond, et oncques elle ne se servit de pinceau. 

CAT. Pinsell (pinzell). ESP. PORT. Pincel. IT. Pennello. 

(chap. Pinsell, pinsells; pinsellet, pinsellets.)

9. Pencha, s. f., peinture, encre.

Que li porte ...

Tantost pencha e pargami. V. de S. Alexis. 

Qu'il lui porte... aussitôt encre et parchemin.

(chap. Tinta, tintes.)

10. Picturatiu, adj., picturatif, propre à peindre, à orner.

Fig. De la terra renovelatiu et picturatiu.

Eluc. de las propr., fol. 134. 

De la terre renouvellatif et picturatif.

11. Depenher, Despenher, v., lat. depingere, dépeindre, peindre, dessiner.

Cet que depeis la bestia non es faillitz. 

Marcabrus: Soudadier per. 

Celui qui dépeignit la bête ne s'est pas trompé.

Loc. fig. Be s deu gardar qui a drutz se depeis, 

Per cals obras deu domna esser conquista. 

V. de Bertrand de Born.

Bien se doit regarder qui en amant se dessine, par quelles œuvres dame doit être conquise. 

Part. pas. Entr' ellas doas depenh sun l' eschalo. Poëme sur Boèce.

Entre elles deux sont peints les échelons. 

Aquest albre lo qual vezetz aissi depenh. Brev. d'amor, fol. 4. 

Cet arbre lequel vous voyez ici peint.

Fig. Anc no vi cors miels talatz ni despeinhs

Ad obs d'amar.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Oncques je ne vis corps mieux taillé ni dessiné au besoin d'aimer. 

IT. Dipingere.


Peich, Peit, Piech, Piet, Pieit, Pit, s. m., lat. pectus, poitrine, estomac. Voyez Denina, t. II, p. 300.

Blanc peich, ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine, avec dure mamelle.

Está plorán. No té mamelles.

Lo peitz e 'l ventre e 'ls braguiers.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

La poitrine et le ventre et les brayers.

Per costatz e per piechz manta lansa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Par côtés et par poitrines mainte lance. 

Vos ferian pel pieitz e pel mento.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Vous frappaient par la poitrine et par le menton.

Pitz, tetinas e trezas e mentos.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Poitrines, tétons et tresses et mentons.

ANC. FR. La vache avec gros pect que son veau tendre tire. 

P. Hegemon, p. 7.

Son cief encline sor son pis. Roman del conte de Poitiers, v. 260.

CAT. Pit. ESP. Pecho. PORT. Peito. IT. Petto, peito.

(chap. Pit, pits; pitral, pitrals; pitralera, pitraleres; mamella, mamelles.)

Lexique roman; Dur – Perdurablamen

2. Pege, s. m., poitrine, estomac.

Tal colp li det sotz pege, 

C' a pauc no 'l parec fetge. 

Guillaume de Berguedan: Chanson ai.

Tel coup lui donna sous poitrine, que peu s'en fallut que ne lui parût le foie.

3. Peitrina, Pectrina, s. f., poitrine.

Mento e gola e peitrina

Blanca com neus e flors d' espina.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Menton et gorge et poitrine blanche comme neige et fleur d'épine.

Una cros roia sobre la pectrina. Carya Magalon., p. 51.

(chap. Una creu roija sobre 'l pit.)

Une croix rouge sur la poitrine.

ANC. FR. Percent lur cors e lur pétrines. Marie de France, t. II, p. 450.

4. Peitral, s. m., lat. pectoralis, poitrail.

Denan al peitral 

Bels sonalhs tragitatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées. 

Trombas, tabors, sonaills, genz e peitrals.

Aicart del Fossat: Entre dos reys.

Trompettes, tambours, sonnettes, engins et poitrails.

CAT. Pitral. ESP. Petral (pecho). PORT. Peitoral. IT. Pettorale. 

(chap. Pitral, pitrals; adj. pectoral, pectorals : del pit.)

5. Espectar, v., lat. expectorare, expectorer.

Ieu gieti foras et espec 

De mon cor.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz. 

Je jette hors et expectore de mon coeur. 

CAT. ESP. PORT. Expectorar. (chap. Expectorá: expectoro, expectores, expectore, expectorem o expectoram, expectoréu o expectoráu, expectoren; expectorat, expectorats, expectorada, expectorades.)


Peilla, Pelha, s. f., lat. spolia, peille, guenille, linge, haillon.

Pot anar d'una peilla nutz.

Marcabrus: Al prim.

Il peut aller dépouillé d'une guenille.

Aus, tu que as draps e pelhas,

E vezes de freg vermelhas

Las gens.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Entends, toi qui a vêtements et linges, et vois de froid les gens vermeilles.

Fig. Par qu' es peilla

Lo segnor d' Ancavel.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Il paraît qu'est peille le seigneur d' Ancavel.

(chap. Pellissa, pell de animal pera vestís, pellisses.)

2. Sarpelheira, s. f., serpillière, grosse toile.

Ni que ja 'nport mas una sarpelheira.

Pierre de la Mula: Ja de razon. 

Ni que jamais il emporte excepté une serpillière.

ANC. CAT. Sarpallera. CAT. MOD. Xarpallera. ESP. Arpillera. 

(chap. Sarpillera, sarpilleres : teixit basto de estopa, per ejemple per a fé sacs.)

3. Espeillar, v., dépouiller, déshabiller, renoncer.

Fig. Ben es fols qui no s' espeilla

El segle que d' engan tuoilla.

Marcabrus: Bel m' es can.

Est bien fou qui ne renonce au siècle qui souille de tromperie.

4. Expoliatio, s. f., lat. spoliatio, spoliation, délivrance.

Per far l' expoliatio,

Dissendet Jhesus, quan mortz fo.

Brev. d'amor, fol. 174. 

Pour faire la délivrance, Jésus descendit, quand il fut mort. 

ESP. (Expoliation) Expoliación. IT. Spogliagione. 

(chap. Expoliassió, espoliassió, expolio, expoliassions, espoliassions, expolios.)

5. Espoliar, v., lat. spoliare, dépouiller, spolier.

Espoliero la glyeia de San Peyre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.

Spolièrent l'église de Saint-Pierre. 

Part. pas. fig. Los bes e 'ls mals, ses totz retenemens,

Tro el nasquet e fon martiriatz, 

Don l' aunitz locx remas espoliatz.

A. Brancaleon: Pessius pessans.

Les biens et les maux, sans aucunes restrictions, jusqu'à ce qu'il naquit et fut martyrisé, de quoi le lieu honni demeure dépouillé.

CAT. Espoliar. ESP. Expoliar. PORT. Espoliar. IT. Spogliare.

(chap. Espoliá, expoliá: expolio, expolies, expolie, expoliem o expoliam, expoliéu o expoliáu, expolien; expoliat, expoliats, expoliada, expoliades; despullá : “despojá”.) 

8. Despuelha, s. f., dépouille, vêtement, livrée.

Joys ab amar cabaleya,

E s veston d' una despuelha.

G. Rudel: Lanquan lo temps.

Joie gouverne avec aimer, et ils se vêtissent de même livrée.

IT. Spoglia. (chap. Despulla, despulles : pell de serp.)

7. Despoillament, Despulhament, s. m., dépouillement.

Despoillament de borsa. Doctrine des Vaudois.

Dépouillement de bourse.

E 'l despulhament del cors de la carn.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Colossiens.

Et le dépouillement du corps de la chair.

(chap. Despullamén, despullamens : “despojamén, despojamens”.) 

8. Despuelh, s. m., dépouillement.

Loc. El cap en son remas mains en despuelh.

P. Vidal: Quor qu'om.

Au chef en sont demeurés maints en dépouillement.

ESP. PORT. Despojo. (chap. Despulla, despulles : “despojo, despojos”.)

9. Despolhador, s. m., spoliateur, voleur.

Despolhadors noytals de ostals et de camps.

Priv. concedé par les Rois d'Angleterre, p. 17. 

Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs. 

ESP. PORT. Despojador. IT. Spogliatore. 

(chap. Expoliadó, despulladó, “despojadó”, expoliadós, despulladós, expoliadora, despulladora, expoliadores, despulladores.)

10. Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar, v., dépouiller, déshabiller.

Que lo malvays hom despuylles,

E 'l tolgues l' habit de mongia.

V. de S. Honorat. 

Que le mauvais homme il dépouillât, et lui ôtât l'habit de monachisme.

Cobezeza de gazanhar e de despolhar son companho. V. et Vert., fol. 17.

Convoitise de gagner et de dépouiller son compagnon.

Huey vos ai vist laiamen despolhar. Passio de Maria.

Aujourd'hui je vous ai vu laidement dépouiller.

Loc. Genser no s vest ni s despoilla.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Plus belle ne se vêtit ni se déshabille.

Ans qu' els cim reston de brancas 

Sec, ni s despuelhon de fuelhas.

A. Daniel: Ans qu' els.

Avant que les cimes des branches restent sèches, et se dépouillent de feuilles.

Substantiv. Entr' el despulhar e 'l vestir.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Entre le dépouiller et le vêtir.

Part. pas. Despolhada de totz bes. V. et Vert., fol. 82.

Dépouillée de tous biens.

CAT. Despullar. ESP. (desnudar) PORT. Despojar. IT. Spogliare.

(chap. Despullá, despullás; “despojá, despojás”: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.


Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.