Mostrando las entradas para la consulta datra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta datra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 2 de diciembre de 2025

Pretz - Prevaricador

Pretz, s. m., lat. pretium, prix, valeur.
Loc. Ells fan mercat ab ells de far lur obras a pres fag.
(chap. Ells fan mercat en ells de fé les seues obres a preu fet.)
V. et Vert., fol. 14. 
Ils font marché avec eux de faire leurs ouvrages à prix fait.

Ells fan mercat en ells de fé les seues obres a preu fet.


Per pres fach am lui. 
Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 237. 
Pour prix fait avec lui.
- Récompense.
Costuma es que ieu laisse a vos, 
Esta festa, 1 pres o dos.
(chap. Costum es que yo tos dixo a vos, esta festa, un premio o dos; recompensa.)
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
C'est la coutume que je laisse à vous, cette fête, un prix ou deux.
- Fig. Mérite, qualité, vertu, valeur.
Paratge d' auta gen,  
Poders d' aur ni d' argen,
No us daran ja bon pretz, 
Si ric cor non avetz.
Arnaud de Marueil: Razos es. 
Parage de haute gent, pouvoir d'or et d'argent, ne vous donneront jamais bon mérite, si coeur généreux vous n'avez.
Vostre fin pretz es tan poiatz 
Que sobre totz es enansatz.
Blacasset: Be m platz. 
Votre pur mérite est si élevé qu'au-dessus de tous il est avancé.
Ab trebalh et ab larguetat 
Conquier reys pretz e 'l guazanha. 
Bertrand de Born: Ieu chan. 
Avec fatigue et générosité roi conquiert valeur et la gagne.
Prov. Vers es so qu' el reprochier ditz,
Que bon pretz creis, on plus loin es auzitz.
Gui d'Uisel: Ades on plus. 
Est vrai ce que le proverbe dit, que bon mérite croît, où plus loin il est ouï. 
ANC. FR. Quand les lettres et les sciences grecques y ont esté en honneur et en prix. 
Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de M. Caton. 
CAT. Preu. ESP. Prez, precio. PORT. Preço. IT. Prezzo
(chap. Preu, preus; premio, premios, recompensa, recompenses; valor.)
2. Preza, s. f., valeur, prix, mérite.
Per vostra preza 
E per la gentileza 
Qu' en vos es.
Amanieu des Escas: En aquel mes. 
Par votre mérite et par la gentillesse qui en vous est.
ANC. IT. Prezza.
3. Prezar, v., priser, apprécier, estimer, évaluer, avoir du prix.
Quar tot l' autre dan 
Non prezera un guan. 
P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 
Car tout l'autre dommage je ne priserais pas un gant.
Mens preza vieure que morir.
Arnaud de Marueil: Dona sel. 
Moins prise vivre que mourir.
El fai valer valor e pretz prezar.
Aimeri de Peguilain: Ancmais de. 
Il fait valoir valeur et mérite avoir du prix. 
Pauc prezeria, si trobar non saupes.
(chap. Poc valdría, si trobá (fé cansons) no sapiguera. Tomás Bosque Peñarroya, de La Codoñera, no val res, y aixó que sap trobá.)
B. Zorgi: Mal aia cel.
Peu j'aurais de prix, si trouver je ne savais pas.
Part. prés.
Pero, tal ren ten hom vil, qu' es prezans.
G. Faidit: Tant ai sufert. 
Pourtant, telle chose on tient pour vile, qui est ayant du prix.
Vos etz del mon la plus prezanz.
Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 
Vous êtes du monde la plus ayant du prix. 
Part. pas. A tal que fos pros e prezatz.
Folquet de Romans: Tornatz es en.
A tel qui fut preux et prisé.
S' anc fui belha ni prezada, 
Ar sui d' aut en bas tornada.
Cadenet: S' anc. 
Si oncques je fus belle et prisée, maintenant je suis tournée de haut en bas. 
Subst. Plazo mi 'l pros e 'lh prezat.
P. Cardinal: Qui volra. 
Me plaisent les preux et les prisés.
ANC. CAT. Presar. PORT. Prezar. IT. Prezzare.
4. Precios, Pretios, adj., lat. pretiosus, précieux, exquis.
Es pus pretios, pas cars e pus valens 
Que peiras pretiosas ni fis aurs ni argens. 
Pierre de Corbiac: El nom de. 
Est plus précieux, plus cher et plus valant que pierres précieuses ni or fin ni argent.
Nos rezems de son sanc precios.
Pons de Capdueil: So qu' om. 
Nous racheta de son sang précieux. 
Non quier preciosas viandas ni curiosamens adobadas.
V. et Vert., fol. 53.
Ne recherche pas exquis aliments ni soigneusement apprêtés. 
CAT. Precios (preciós). ESP. PORT. Precioso. IT. Prezioso.
(chap. Pressiós, pressiosos, pressiosa, pressioses; un chiquet pressioset, una chiqueta pressioseta, chiquets pressiosets, chiquetes pressiosetes.)

La chiqueta María teníe un corderet

5. Preziu, Pressiu, adj., précieux, estimable.
Tant es adoniva, 
De totz bes preziva.
G. Riquier: Voluntiers faria. 
Tant elle est généreuse, en tous biens précieuse.
6. Sobreprecios, adj., très précieux.
Aquest pas es sobreprecios e sobrenobles e sobreben aparelhatz.
V. et Vert., fol. 43.
Ce pain est très précieux et très noble et très bien apprêté.

pastas típicas, panaderías, Caballé, Ibáñez

(chap. Sobrepressiós, sobrepressiosos, sobrepressiosa, sobrepressioses.)
7. Preciositat, Preciozetat, s. f., lat. pretiositatem, excellence, valeur, grand prix.



Celidoni es peyra... granda en virtut et en preciositat.
Eluc. de las propr., fol. 186.
La chélidoine est pierre... grande en vertu et en excellence.
(N. E. Calcédoine Botryoïdale y variantes.)

Calcédoine Botryoïdale



La terssa razo per que vergenetat deu esser lauzada mot, es preciozetat.
V. et Vert., fol. 96. 
La troisième raison pour quoi virginité doit être louée moult, c'est grand prix. 
ANC. FR. De fin or et aultres préciositez.
Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. III, ch. 10.
CAT. Preciositat. ESP. Preciosidad. PORT. Preciosidade. IT. Preziosità, preziositate, preziositade. (chap. Pressiosidat, pressiosidats.)
8. Prezansa, s. f., estime, appréciation.
Prezans, prezansa. Leys d'amors, fol. 70.
Estimant, estime.
(chap. Estima, estimes, v. estimá : apressiá : fé apressio; apressiassió, apressiassions.)
9. Apreciar, v., lat. appreciare, apprécier.
Part. pas. Mon loguier an apreciat XXX deniers. Leys d'amors, fol. 135.
(chap. Mon llogué (salari) han apressiat trenta dinés; li han ficat lo preu de 30 dinés, suposo que al día.)
Mon salaire ils ont apprécié trente deniers.
Fos estada apreciada.
Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 70. 
Fut été appréciée.
CAT. ESP. Apreciar. PORT. Appreciar. IT. Apprezzare, appregiare.
(chap. Apressiá, ficá preu, valorá, premiá, recompensá: apressio, apressies, apressie, apressiem o apressiam, apressiéu o apressiáu, apressien; apressiat, apressiats, apressiada, apressiades; apressiaría; apressiaré; si yo apressiara.)
10. Desprezar, Despreciar, v., lat. depretiare, déprécier, mépriser.
E 'l chaitieu mon desprezar 
On passam cum vianans.
Folquet de Marseille: Si cum sel. 
Et mépriser le monde chétif où nous passons comme voyageurs.
Despreciar e tenir vil. Doctrine des Vaudois.
(chap. Despressiá y tindre (com a) vil)
Déprécier et tenir vil.
ANC. FR. Desprisent et rejettent d'un sourcil plus que stoïque toutes choses escriptes en françois.
Œuvres de Du Bellay, fol. 3.
Et desprise les vents et les flots de Neptune. 
Ronsard, t. II, p. 1127.
CAT. ESP. Despreciar. PORT. Desprezar. IT. Disprezzare, dispregiare.
(chap. Despressiá: despressio, despressies, despressie, despressiem o despressiam, despressiéu o despressiáu, despressien; despressiat, despressats, despressiada, despressiades; despressiaré; despressiaría; si yo despressiara.)
11. Despreczi, s. m., mépris.
Intitulé d'un poëme vaudois.
Le mépris du monde.
(chap. Lo despressio del món. Ojo cóm cambie lo ocsitá del Vaud, Suiza, de circa l'añ 1100 en lo chapurriau de 2025.)
ANC. FR. En cestuy despris Bacchus tousjours gaignoit pays.
(chap. En este despressio Baco tots los díes guañabe país : terreno. 
Baco va guañá hasta los paísos catalans, un dels seus servidós va sé Mossen Borra, als tems de Alfonso V lo Magnánim, rey de Aragó, Nápoles, etc.)
Rabelais, liv. V, ch. 39.
CAT. Despreci. ESP. Desprecio. PORT. Desprezo. IT. Disprezzo, dispregio.
(chap. Despressio, despressios.)
12. Despreziament, s. m., dépréciation, mépris.
Han las empromessions... en despreziament. La nobla Leyczon.
Ils ont les promesses... en mépris.
ANC. FR. Desprisement incroyable de tout ce pourquoy les humains tant veiglent. Rabelais, Prologue, liv. I.
ANC. ESP. Despreciamiento. IT. Disprezziamento, dispregiamento.
(chap. Despressiamén, despressio, menospressio.)
13. Endesprezar, v., mépriser, dédaigner.
Part. pas. Enaziratz,
Enfrevoltatz, 
Endesprezatz.
Esperdut: Qui non. 
Affligé, affaibli, méprisé.
14. Menespretz, s. m., mépris, dédain, dépréciation.
Mostro renegamen, oblic e menespretz. Leys d'amors, fol. 15.
Montrent reniement, oubli et mépris.
CAT. Menyspreu. ESP. Menosprecio. PORT. Menospreço. 
(chap. Menospressio.)
15. Mesprezar, Mensprezar, Menesprezar, Menespressar, v., mépriser, dédaigner.
No deu mesprezar autrui. Brev. d'amor, fol. 133.
(chap. (ell, ella) No deu menospressiá a datre; al atre - a datra persona.)
Il ne doit pas mépriser autrui.
Cossirar
E mensprezar falhir.
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Considérer et mépriser le faillir. 
Lo menesprezon coma fems. V. et Vert., fol. 29.
(chap. Lo menospressien com al fem.)
Le méprisent comme fumier.
Matran, menespressan K. e sos messagiers, no y volc venir. Philomena.
Matran, méprisant Charles et ses messagers, n'y voulut venir.
Part. pas. Que non sias mesprezatz dels majors.
Trad. de Bède, fol. 2.
Que tu ne sois pas méprisé des supérieurs.
CAT. Menyspresar, menysprear. ESP. Menospreciar. PORT. Menosprezar.
(chap. Menospressiá : valorá menos, despressiá : yo te menospressio, menospressies, menospressie, menospressiem o menospressiam, menospressiéu o menospressiáu, menospressien; menospressiat, menospressiats, menospressiada, menospressiades; menospressiaría; menospressiaré; si yo menospressiara; no vull menospressiát, pero no vals pera res.)
16. Mesprezo, Mensprezo, s. m., mépris, dédain, dépréciation, injure.
Lo mayor fays de mensprezo.
(chap. Lo feix mes gran de menospressio; feix, feixos; de fascis; fascismo, fascisme; los sabocs catalans van inventá feixisme, feixista, feixiste, feixistes.)
Arnaud de Cotignac: Mout dezir.
Le plus grand faix de mépris.
17. Mesprezament, Mesprezamen, Mensprezamen, Menesprezamen, 
s. m., mépris, dédain.
Menesprezamen de totz los bes d' aquest mun.
(chap. Menospressio de tots los bens d'este món.) 
V. et Vert., fol. 29.
Mépris de tous les biens de ce monde. 
Nuils hom, per pauc de sen que aya, 
E ton mensprezamen non caya.
(chap. (nul) Cap home, per poc de señ que tingue, en ton menospressio no caigue.)
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que nul homme, pour peu qu'il ait de sens, en ton mépris ne tombe.
Fig. Fier e romp, am l' espaza del mesprezamen, l' albre que nays d' amor de bes temporals.
(chap. Sentit figurat: Ferix y romp (rom, trenque, chafe), en la espasa del menospressio, l'abre (l'albre) que naix de bens temporals.)   
Brev. d'amor, fol. 5.
Frappe et romp, avec l'épée du mépris, l'arbre qui naît d'amour des biens temporels.
Prov. Familiaritatz aparelia mesprezament. Trad. de Bède, fol. 80.
(chap. La familiaridat aparelle (amanix, prepare) menospressio. 
La confiansa fa escrúpol.)
Familiarité prépare mépris.
ANC. FR. Par l'erreur du mesprisement que tu en as acquis.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 392. 
ANC. ESP. Menospreciamiento.
18. Mesprezaire, s. m., méprisant, contempteur.
Mesprezaire de la regla. Regla de S. Benezeg, fol. 77.
Contempteur de la règle. 
CAT. Menyspreador. ESP. Menospreciador. (chap. Menospressiadó, menospressiadós, menospressiadora, menospressiadores; p. ej. de la regla de San Benito, Benet, Benezeg.)
19. Mesprezable, adj., méprisable. 
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.
Ceux qui sont méprisables dans l'église. 
CAT. Menyspreable. ESP. Menospreciable. 
(chap. Menospressiable, menospressiables.)

Prevaricador, s. m., lat. praevaricator, prévaricateur. 
Establic mi prevaricador.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates. 
Je m'établis prévaricateur.
CAT. ESP. PORT. Prevaricador. IT. Prevaricatore. 
(chap. Prevaricadó, prevaricadós, prevaricadora, prevaricadores. 
Lo fiscal general del Estat español, Álvaro García Ortiz es un prevaricadó, ha cometut prevaricassió. No res, una condeneta de multa y dos añs de inhabilitassió per revelassió de secretos. Ara lo ficará al consell administradó de consevol empresa mich pública lo pressidén del gobern, Pedro Sánchez Castejón, del PSOE, partit sossialista obré español.)

Álvaro García Ortiz, prevaricador, revelación de secretos, condena, Fiscal General

(Li han pintat les selles an este cara sompo?)

lunes, 12 de agosto de 2024

Outra, Oltra, Otra - Oxizacra

 

Outra, Oltra, Otra, prép., lat. ultra, outre.

Van outra mar, e son en mieia via.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Arnaud.

Vont outre mer, et sont en mi-chemin.

Adv. comp. En ayssi co vezem del ray,

Que d' otra per lo veyre vay,

Ses tot dan al veyre tener.

Los VII Gaugs de la Mayre.

Par ainsi comme nous voyons du rayon, qui va en outre par le verre, sans nul dommage faire au verre.

E 'l bras d' outra en outra trauca. Roman de Jaufre, fol. 103.

Et le bras d'outre en outre il perce.

CAT. Oltra. IT. Oltre. (chap. Ultra : mes allá; ultramar : mes allá del mar, a l' atra part del mar. Atra, datra ve de altera.)


Ov, uov, ueu, s. m., lat. ovum, oeuf.

Dieus, per son poder, fetz lo mon a la semblansa del uov.

L' escorssa del uov si es lo firmamens que environa la terra, qu' es environada e assiza sobre l' aiga, ayssi coma lo blancxs e 'l jaunes del uov. Liv. de Sydrac, fol. 45. 

Dieu, par son pouvoir, fit le monde à la ressemblance de l' oeuf.

L' écorce de l' oeuf est le firmament qui environne la terre, qui est environnée et assise sur l'eau, ainsi comme le blanc et le jaune de l'oeuf.

Padeladas de luec en luec 

Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Poëlonnées de temps en temps on lui doit donner d' oeufs cuits en feu. Loc. Ieu 'lh part l' uov e la mealha.

Bertrand de Born: Un sirventes on. 

Je lui partage l'oeuf et la moelle. 

Nég. expl. No saup de tracion un ov.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vei escur.

Ne sut de trahison un oeuf.

ANC. FR. Ke la lei de Mahun de un of ne volt le quartier.

Roman de Horn, fol. 11.

CAT. Ou. ESP. Huevo. PORT. Ovo. IT. Uovo. (chap. Ou, ous; ovet, ovets.)

2. Ovar, v., produire, faire des oeufs.

Part. prés. Bestias... ovans o pondens.

(chap. Besties... ovans o ponens : que oven o ponen; v. ová, pondre; contrari: desová, com fan los peixos com lo salmó, trucha o les tortugues)

Eluc. de las propr., fol. 231. 

Bêtes... faisant des oeufs ou pondantes.

(chap. Falten paraules com oval, ovals, ovalat, ovalats, ovalada, ovalades; sinónim de ou, ous: colló, collons.)

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.


Ovella, Ovelha, Oveilla, Oelha, s. f., lat. ovicula, ouaille, brebis.

(N. E. sinónimo: feda, plural fedas.)

Assormá, amamantar, xurmar, assormar

Ni modo subvenias, morior tua, pastor, ovilla.

V. S. Romani. Martenne, Thes., t. III, col. 1663.

Plus glotz es de pelha 

Non es lop d' ovella.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca.

Est plus avide de peille que n'est loup de brebis.

Son drap nou camja per peilla, 

E son caval per oveilla.

Augier: Era quan.

Change son drap neuf pour peille, et son cheval pour brebis.

Fig. et mystiq. A las suas ovelhas m' a donat per pastor.

Guillaume de Tudela.

Aux siennes ouailles il m'a donné pour pasteur. 

Demandara la perda de sas oelhas al malvat pastor.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 4. 

Demandera (compte de) la perte de ses ouailles au mauvais pasteur. ANC. FR. Si cum li agnel des oeilles.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 113.

Encontre un grand trope d'oeilles. Fables et cont. anc., t. IV, p. 4. 

Pas ne douta à habandonner son cors à martyre pour la délivrance de ses oueilles.

Gest. de Louis le Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 167.

CAT. Ovella. ESP. Oveja. PORT. Ovelha. 

(chap. Ovella, ovelles; ovelleta, ovelletes; la cría es lo cordé, cordés, cordera, corderes; corderet, corderets, cordereta, corderetes; lo mascle es lo borrego, borregos, mardá, mardans; alguns tenen cuernos y datres no, com los de la Ascuma.)

La chiqueta María teníe un corderet

2. Ovili, s. m., lat. ovile, bergerie.

Esparsa eviro de ovili o parc. Eluc. de las propr., fol. 188. 

Répandue à l' entour de bergerie ou parc.

ESP. Ovillo (paridera, corral). (chap. corral de bestiá; corrals; corralada, corralades; la part blanca de la foto es lo ras, tamé está tancat.)


los olivares, camino, pantano de Pena, olivos, olivés, olivás, ovejas, ovelles









Oxizacra, s. f., oxyzacrat, sorte de boisson.

Oxizacra de pomas salvaggas. Eluc. de las propr., fol. 271.

Oxyzacrat de pommes sauvages.

ESP. Oxizacre (bebida hecha con zumo de granadas agrias y azúcar).

(chap. Crec que pot sé la sidra, feta de pomes bordes o salvaches, agres, en poc sucre, y se li afegíe sucre per a que fermentare milló.)

https://es.wikipedia.org/wiki/Sidra

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.


¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.