Mostrando las entradas para la consulta creguda ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta creguda ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 1 de mayo de 2026

Saber, Saper

Saber, Saper, v., lat. sapere, savoir, connaître.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Vos enfugi Joseps
En Egypte, so sabem.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Joseph vous réfugia en Égypte, cela nous savons.
Volgra 'n saubesson lo ver.
(chap. Voldría que ne sapigueren lo ver - la verdat.)

Vida de Pedro Saputo, chapurriau; Saber, Saper, v., lat. sapere, savoir, connaître.

B. de Ventadour: Tuit sels.
Je voudrais qu'ils en sussent le vrai.
Am la meillor dona qu' ieu sai.
(chap. Amo a la milló dona que yo sé : conec o coneixco.)
Pons de la Garde: Ben es dreitz.
J'aime la meilleure dame que je connais.
- Être docte, être savant.
Ailas! quant cuiava saber
D' amor, e quant petit en sai!
B. de Ventadour: Quan vei.
Hélas! combien je croyais savoir d'amour, et combien peu j'en sais.
Pero negus sap a sos ops re.
Pons de Capdueil: Aissi cum selh.
Pour cela nul (ne) sait pour son utilité rien.
- Sentir, apprécier.
Om no troba ni sap devezio,
Mas sol lo nom, entre vers et chanso.
Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.
On ne trouve ni sait différence, excepté seulement le nom, entre vers et chanson.
- Apprendre, être informé, être instruit.
Ans qu' om saubes de me que res en fos.
Arnaud de Marueil: Aissi cum sel.
Avant qu'on sût de moi que rien en fut.
Be sapchatz que mos cors vos ve.
B. de Ventadour: Quan par la. 
Sachez bien que mon coeur vous voit.
Sai que mal lor es.
R. Gaucelm de Beziers: A penas vau.
Je sais que mauvais il leur est.
- Avoir le pouvoir, le moyen, la force, l'adresse, l'habileté de.
Aqui meteys vos sapchatz
Ab los savis gen captener.
P. Rogiers: Senher Raymbautz.
Que là même vous vous sachiez avec les sages gentiment gouverner.
Hom no 'l pot lauzar tan gen
Com la saup formar natura.
B. de Ventadour: Conortz.
On ne la peut louer aussi gentiment comme la sût former nature.
Frances sabon grans colps dar
Et albirar ab lor bordon. 
Le Comte de Foix: Mas qui a.
Français savent grands coups donner et viser avec leur lance.
- Avoir dans la mémoire.
Loc. Omes, entre las gens,
Que s sabon be, quan ren perdon, marrir,
E del gadaing no s sabon esbaudir.
Cadenet: Meraveill me.
Hommes, entre les gens, qui se savent bien, quand ils perdent quelque chose, attrister, et du profit ne se savent réjouir.
Ilh no saubro que dire ni que respondre. Liv. de Sydrac, fol. 2.
(chap. Ells no sabíen (van sabé) qué di ni qué respondre.)
Ils ne surent que dire ni que répondre.
Ieu 'lh fatz saber
Qu' En Berenguier li a 'l castelh estort.
Bertrand de Born: Un sirventes farai.
Je lui fais savoir que le seigneur Bérenger lui a enlevé le château.
Mos precs li sap bo.
P. Vidal: De chantar.
Ma prière lui sait bon (est agréable).
Del arcivesque mi sap bon
Qu' un sirventes fassa.
Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.
Touchant l'archevêque il me sait bon qu'un sirvente je fasse.
Ieu tem que, si 'l deman s' amor,
Que m responda so que mal me sabra.
Pistoleta: Bona dona.
Je crains que, si je lui demande son amour, qu'elle me réponde ce qui mal me saura (me sera désagréable).
Nostre Senher lur en deu grat saber.
Bernard de Rovenac: D'un sirventes.
Notre Seigneur leur en doit savoir gré.
Pro us respon a no sai que s' es.
T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert.
Assez je vous réponds à je ne sais quoi c'est.
Part. prés.
Qui non es scient aquo que li avem dit. Trad. d'Albucasis, fol. 1.
Qui n'est pas sachant ce que nous lui avons dit.
Els us son trop savis e sabens,
Los autres sabens e no savis,
Los autres ni savis ni sabens.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.
Les uns sont fort sages et savants, les autres savants et non sages, les autres ni sages ni savants.
Subst. Pus lach estai a saben
Car falh, que a pauc sabedor.
B. Carbonel: Aissi com am.
C'est plus laid à savant parce qu'il faut, qu'à peu instruit.
Part. pas.
Bona domna, vostre ric pretz saubutz
E las faissos e ilh plazen aculhir.
P. Raimond de Toulouse: Tos temps.
Bonne dame, votre riche mérite connu et les manières et l'agréable accueil.
L' us es drutz
E l' autre en entendre saputz.
T. de Ralmenz Bistors et d'Albertet: Albertet.
L'un est galant et l'autre en courtoisie instruit.
Tant val sa lauzor sapuda.
P. Bremon Ricas Novas: Tut van.
Tant vaut sa louange connue.
Loc. Si aquest dols es longs, faras saubutz
A totz tos enemics es jois cregutz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109.
Si cette douleur est longue, tu feras su (apprendras) (qu') à tous tes ennemis joie est accrue.
Adv. comp. Malvestat vey espandir
Vas totas partz a saubut.
P. Cardinal: De sirventes.
Méchanceté je vois développer vers toutes parts ouvertement.
Voyez Bon, Cor, Grat.
CAT. ESP. PORT. Saber. IT. Savere, sapere. (chap. Sabé, sabre : sé, saps o sas, sap, sabem, sabéu, saben; sabut com Pedro Saputo, sabuts, sabuda, sabudes; yo sabré; yo sabría, tú sabríes, ell sabríe, natros sabríem, vatros sabríeu, ells sabríen; si yo sapiguera o sabiguera, si tú sapigueres o sabigueres, si ell sapiguere o sabiguere, si natros sapiguerem o sabiguerem, si vatros sapiguéreu o sabiguéreu, si ells sapigueren o sabigueren.)

2. Sobresaber, v., sur-savoir, savoir beaucoup.
Part. prés. adj. Als prims sobresabens.
Rambaud d'Orange, Era m' es.
Aux subtils sur-savants.

3. Saubudament, Saupudamen, adv., sciemment.
Retenen l' autrui saupudamen. La Confessio.
Retenant (le bien) d'autrui sciemment.
No saubudament.
Tit. de 1244. DOAT, t. CXV, fol. 95.
Non sciemment.
IT. Saputamente. (Chap. Sabudamen o sabúdamen, en sabiduría o siensia, fé algo consiénmen, sabénu, sabén qué fas.)

4. Saubuda, Sapuda, s. f., connaissance.
Loc. Que aquest corses sian sebelitz ses saubuda de K.
Que ces corps soient ensevelis sans connaissance (à l'insu) de Charles.
Ses saubuda d' aquells que ho an en garda. V. et Vert., fol. 16.
Sans connaissance de ceux qui cela ont en garde.
Adv. comp. A celat et a saubuda. 
Marcabrus: Al son.
En secret et en connaissance (publiquement). 
N' era pregatz a saubuda
Dieus que l' a honor creguda.
G. Riquier: Ancmais.
En était prié en connaissance (publiquement) Dieu qui lui a accru honneur.
Iseus, la domna a Tristan...
No 'ls ac tan bels a saubuda.
Bertrand de Born: Domna puois.
Iseul, la dame à Tristan... ne les eut si beaux en connaissance (positivement).
La socors a no saubuda, e venc si celadamen c' anc non saubron novellas.
V. de Bertrand de Born le fils.
La secourut à non connaissance (en cachette), et vint si secrètement qu'oncques n'en surent nouvelles.
Fetz lo cor raustir et aportar a la taula a sa molher, e fetz lui mangiar ante sapuda. 
V. de Guillaume de Cabestaing.
Fit rôtir le coeur et apporter à la table à sa femme, et (le) lui fit manger avant connaissance (à son insu).
IT. Saputa. (ESP. A sabida, sabidas. Chap. Sabuda, sabudes : coneiximén.)

5. Saber, s. m., savoir, science, esprit, raison.
No cuid qu' e Roma om de so saber fos. Poëme sur Boëce.
Je ne crois pas qu'à Rome homme de son savoir fût.
Quan la vey, mi torba 'l saber.
G. Faidit: Ben a Amors.
Quand je la vois, elle me trouble l'esprit.
Lo frug del albre de saber.
P. Cardinal: Dels quatre.
Le fruit de l'arbre de science.
(chap. La presén siensia del gay sabé : poesía provensal.)

La Crusca Provenzale di Antonio Bastero; La presens sciença del gay saber.

Leys d'amors. Laloubère, p. 9.
La présente science du gai savoir.
Loc. Per amor de Dieu mi fezes
Ma dona qualque bon saber.
B. de Ventadour: Bel m' es.
Pour amour de Dieu que me donnât ma dame quelque bonne raison.
De belh saber agra belha sabensa.
G. Riquier: Fortz guerra.
De beau savoir il aurait belle science.
M' enanso miey mal saber, 
Que negus temps mays no 'l veyrai.
J. Esteve: Planhen ploran.
M'avancent mes mauvais savoirs, vu que (en) nul temps davantage je ne le verrai.
ANC. FR. Saver voudra et demander.
Amis, feit-ele, car i alons
Saver si ja i truverons.
Geoffroi Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 297 et 312.
CAT. ESP. PORT. Saber. IT. Sapere. (chap. Lo sabé no ocupe puesto.)

6. Nonsaber, Nosaber, s. m., non-savoir, ignorance.
No saber nos marris e ns cofon.
(chap. Lo no sabé mos afligix y mos confón o confundix.)
Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.
Ignorance nous afflige et nous confond.
(chap. No sabé : ignoransia.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

7. Saberut, adj., savant.
Entr' els plus saberutz.
P. Cardinal: Quals aventura.
Entre les plus savants.
CAT. Saberud. (chap. Pedro Saputo lo sabut, sabuts, sabuda, sabudes.)

8. Sabedor, s. m., instruit, érudit.
Pus lach estai a saben
Car falh, que a pauc sabedor.
B. Carbonel: Aissi com am.
C'est plus laid à savant parce qu'il faut, qu'à peu instruit.
CAT. Sabedor. ESP. Sabedor, sabidor. PORT. Sabedor. (chap. Sabedó, sabio, sabut, erudito; sabedós, sabios, sabuts, eruditos; sabedora, sabia, sabuda, erudita; sabedores, sabies, sabudes, erudites.)

9. Saben, s. m., savoir, science, instruction, connaissance.
Ieu nou voill platz tan honrat
Far, domna, ses vostre saben.
Roman de Jaufre, fol. 96.
Je ne veux plaid si distingué faire, dame, sans votre connaissance.
Ses saben 
Vos fara pros domn' amor
Complida.
T. de Blacas et de Rambaud: En Raimbautz.
Sans savoir vous fera généreuse dame amour accompli.
(chap. Sabén es gerundio; sabénu, no u haguera fet.)

10. Sabensa, s. f., science, savoir, instruction, connaissance.
Son sen e sa sabensa.
B. de Ventadour. En aquest.
Son sens et son instruction.
Ab marrimen et ab mala sabensa.
Paulet de Marseille: Ab marrimen.
Avec chagrin et avec mauvaise science (déplaisir).
Loc. De belh saber agra bella sabensa.
G. Riquier: Fortz guerra.
De beau savoir il aurait belle science.

11. Nonsabensa, Nosabensa, s. f., non-science, ignorance.
Fan clamor alques per nonsabensa.
Aimeri de Peguilain: Ancmais.
Font clameur quelques-uns par non-science.
Qui faill per tal nosabensa
Ges non es quitis de faillensa.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qui faut par telle ignorance point n'est quitte de faute.

Natxo Sorolla Vidal, Ignacico, aragonés catalanista, doctorcico

12. Sapiensa, s. f., lat. sapientia, sapience, science, sagesse.
De sapiensa anava eu ditan. Poëme sur Boèce.
(chap. De sapiensa anaba yo dictán.)
De sagesse j'allais dictant.
Ieu vuelh als sapiens
Mostrar ma sapiensa.
E. Fonsalada: En cor.
Je veux aux sages montrer ma sagesse.
CAT. ESP. PORT. Sapiencia. IT. Sapienza, sapienzia. (chap. Sapiensa, sapienses; sabiduría, sabiduríes; coneiximén, coneiximens; siensia, siensies.)

13. Sapient, Sapien, adj., lat. sapientem, sage, savant.
Ensenhar puesc tot lo pus sapien.
(chap. Enseñá puc a tots los mes sabios.)
Hugues de l'Escure: De motz.
Enseigner je puis tout le plus savant.
Substantiv. Ieu vuelh als sapiens
Mostrar ma sapiensa.
E. Fonsalada: En cor.
Je veux aux sages montrer ma sagesse.
ANC. FR. M. de Bouillon qui fait tant le sapient.
Mémoires de Sully, t. 1, p. 264.
ESP. PORT. IT. Sapiente.

Pedro Saputo, Almudévar; Sapient, Sapien, adj., lat. sapientem, sage, savant.

14. Sciensa, Sciença, s. f., lat. sciencia, science, savoir.
De fin' amors comenson mas chansos
Plus que no fan de nulh' autra sciensa.
Aimeri de Peguilain: De fin' amor.
De pur amour commencent mes chansons plus qu'elles ne font de nulle autre science.
Aisel que trop vol tenir
A molt petit de sciensa.
B. de Ventadour: En aquest.
Celui qui trop veut tenir a moult peu de science.
Ayssi es la fons d' esta gaya sciensa de trobar. Leys d'amors, fol. 1.
(chap. Aquí - astí, assí, açí - está la fon d'esta gaya siensia de trobá.)
Ici est la fontaine de cette gaie science de trouver.
Doctor en la gaya sciença. Leys d'amors, Laloubère, p. 37.
Docteur dans la gaie science.
ANC. CAT. Sciencia. CAT. MOD. ESP. Ciencia. PORT. Sciencia. IT. Scienza, scienzia. (chap. Siensia, siensies.)

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

15. Scientment, adv., sciemment.
Renuncians sobre aisso scientment et expressament de son bon grat.
Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 230.
Renonçant sur cela sciemment et expressément de son bon gré.
CAT. Sciantment, cientment. ANC. ESP. Cientemente. PORT. IT. Scientemente. 
(chap. Consiénmen, sabúdamen.)

16. Scientalmen, Cientalment, adv., sciemment.
Renonciam scientalmen ad aquels dreigs.
Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17.
Nous renonçons sciemment à ces droits.
Doni vos... e cientalment en dos.
Tit. de 1275. Arch. du Roy., J. 323.
Je vous donne... et sciemment en don.
17. Sage, adj., sage.
Ges ieu no ten per sage
Sel c' o persec.
Rambaud de Vaqueiras: Ben sai e.
Point je ne tiens pour sage celui qui cela poursuit.
Ieu no crei qu' una si sage
Trobess hom en totz lo munh.
Un Troubadour Anonyme: Hai dolcha.
Je ne crois pas qu'une si sage on trouvât dans tout le monde.
IT. Sagio.

18. Savi, Sabi, adj., sage, prudent, savant.
Home que savis par
E parla folamen.
G. Riquier: Qui conois.
Homme qui sage paraît et parle follement.
Aquest metges savis de qu' ieu vos dic.
Aimeri de Peguilain: En aquel temps.
Ce médecin savant de qui je vous dis.
Loc. Cel que s' irais ni guerreia ab Amor
Ges que savis non fai al mieu semblan.
Aimeri de Peguilain: Cel que.
Celui qui s'irrite et guerroie avec Amour point ne fait (n'est rien moins) que prudent, à mon avis.
Subst. Sabis fai sa fazenda ab cosseil. Trad. de Bède, fol. 76.
Le sage fait son action avec réflexion.
Li plus ardit e 'l savi e 'l valent e 'l forsor.
Guillaume de Tudela.
Les plus hardis et les sages et les vaillants et les plus forts.
ANC. FR. E li savie astrenomien.
B. de Sainte-Maure, Chron. des ducs de Normandie, fol. 58.
ANC. CAT. Savi. CAT. MOD. Sabi. ESP. PORT. Sabio. IT. Savio. 
(chap. Sabio, sabios, sabia, sabies.)

Biblioteca valenciana, tomo 2, Gregorio Mayans Siscar

19. Sobresavis, adj., sur-sage, très sage, très prudent.
Lo cal fon cavalier sobresavis.
Declaramens de moutas demandas.
Lequel fut cavalier très sage.

20. Savieza, Saviza, s. f., sagesse, prudence.
Savieza es dicha de sabor, car persona, a cuy Dieus dona aquest do de savieza, gosta e sabora e sent la sabor de Dieu.
V. et Vert., fol. 41.
Sagesse est dite de saveur, parce que la personne, à qui Dieu donne ce don de sagesse, goûte et savoure et sent la saveur de Dieu.
Savieza de sen.
Nat de Mons: Sitot non.
Sagesse d'esprit.
De savis, saviza. Leys d'amors, fol. 49.
De sage, sagesse.
ANC. CAT. Saviesa. CAT. MOD. Sabiesa. ANC. ESP. Sabieza. IT. Saviezza.
(chap. Sabiesa, sabieses. En valensiá, saviea)

En valensiá, saviea

21. Saviamens, Savimen, adv., sagement, prudemment, adroitement.
Per so, domna, no us am saviamens,
Qu' a vos sui fis et a mos ops trayre.
Folquet de Marseille: Tan m' abellis.
Pour cela, dame, je ne vous aime pas sagement, vu qu'à vous je suis fidèle et à mes besoins traître.
Qui fa far e usa savimen de falsa carta o de falsas probansas.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 129.
Qui fait faire et use adroitement de fausse charte ou de fausses preuves.
CAT. Sabiament. ESP. PORT. Sabiamente. IT. Saviamente.
(chap. Sabiamen o sábiamen.)

22. Assaber, v., assavoir.
Fatz assaber que Karles nos desguida.
Austor Segret: No sai.
Je fais assavoir que Charles nous égare.
IT. Assapère.

23. Asabentar, v., instruire, informer.
Eu vos vulh d' aitant asabentar
Que la batalha er abans del avesprar.
Guillaume de Tudela.
Je vous veux d'autant informer que la bataille sera avant du venir au soir (la nuit).
ANC. CAT. Assabensar. (Assabentar) (chap. Assabentá, fé sabé, informá.)

24. Conciencia, Cossiencia, Coscientia, s. f., coscientia, conscience.
Honrabla savieza dont nays en conciencia veray gaug e veraya gloria.
V. et Vert., fol. 32.
Honorable sagesse d'où naît dans la conscience vrai bonheur et vraie gloire.
Li bon ome an molt alegre visatge, car ilh an bona cossiencia.
Liv. de Sydrac, fol. 24.
Les hommes bons ont moult allègre visage, car ils ont bonne conscience.
CAT. ESP. Conciencia. PORT. Consciencia. IT. Conscienzia, coscienzia, coscienza, coscienza. (chap. Consiensia, consiensies.)

25. Escien, Essien, Ecien, s. m., escient, sens, esprit, avis, discernement.
A dreg escien,
Sai qu' ieu fatz folhatge.
P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.
A juste escient, je sais que je fais folie.
Falhit m' es esciens.
Raimond de Miraval: Dels quatre.
Failli m'est le sens.
Ben em fols et ab pauc d' escien.
P. Cardinal: Un sirventes vuelh.
Bien nous sommes fous et avec peu de discernement.
Loc. Anc no vis bellazor, mon escien.
Le Comte de Poitiers: Companho.
Oncques je ne vis plus belle, à mon avis.
Om pert vostr' amor e vos,
Qui, son escien, mentis.
Le Moine de Montaudon: L'autr'ier.
On perd votre amour et vous, qui, à son escient, ment.
Adv. Treguas trencar escien, esta lag.
Bernard de Rovenac: Belh m' es.
Trêves rompre sciemment, c'est laid.
Adv. comp. Segre son dan ad escien.
G. Faidit: S' om pogues.
Suivre son dommage à escient (sciemment).
Eras say ben a escien
Que selh es savis qui aten.
G. Rudel: Belhs m' es.
Maintenant je sais bien à escient (sciemment) que celui-là est sage qui attend.
Chantarai a mon escien.
Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.
Je chanterai à mon sens (comme je saurai).
ANC. FR. Bien est cil deceuz a droit
Qui a escient se déçoit.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 277.
ANC. CAT. Escient.

26. Escientos, adj., conscientieux (consciencieux), de bonne foi.
Cum bos vassals e savis e 'scientos.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 49.
Comme bon vassal et sage et consciencieux.

27. Ensienmens, Essienmen, adv., sciemment, à bon escient.
Quo 'l trichaire que pert ensienmens.
B. Carbonel: Aissi cum sel.
Comme le tricheur qui perd sciemment.
Aquest mandamen nos essenha que nos gardem de offendre e de menesprezar essienmen nostre payre e nostra mayre. V. et Vert., fol. 2.
Ce commandement nous enseigne que nous nous gardions d'offenser et de mépriser sciemment notre père et notre mère.
ANC. FR. Qui se tue escientement.
Godefroi de Paris, Chron. métr., p. 55.
ANC. ESP. Escientemente.

28. Esientalmen, adv., sciemment.
An lor donada tota aquela mas valensa... esientalmen en dos.
Tit. de 1243. Arch. du Roy., J. 55.
Leur ont donné toute cette plus valeur... sciemment en don.

29. Malsabensa, s. f., mauvais gré.
Tal paor ai qu' ira e malsabensa
N' aiatz, domna, quar vos port entendensa.
Arnaud de Marueil: La grans beutatz.
Telle peur j'ai que colère et mauvais gré vous en ayez, dame, parce que je vous porte affection.

30. Nec, Nesci, adj., lat. nescius, ignorant, nigaud, niais, sot.
Abans que il blanc puoi sion vert...
Quan l' auzell son nec de cantar.
Pierre d'Auvergne: Abans.
Avant que les monts blancs soient verts... quand les oiseaux sont ignorants de chanter.
Ja... no t tenra nec.
Le Moine de Montaudon: Gasc pec.
Jamais... il ne te tiendra (pour) niais.
Etz plus nescis que moutos.
Bertrand de Born: Maitolin.
Vous êtes plus niais que mouton.
Fig. Per nesci parven.
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Par niaise apparence.
- Insensé, fou, aliéné.
Algus so ta nescis que cuio estre qualque vaysshel de terra, per que han temensa que sio tocatz et que rumpo. Eluc. de las propr., fol. 32.
Aucuns sont si insensés qu'ils pensent être quelque vaisseau de terre, par quoi ils ont crainte qu'ils soient touchés et qu'ils rompent.
Subst. Gaucelm, entr' els nescis agratz
Gent cubert blasme vergoignos.
T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.
Gaucelm, entre les nigauds vous auriez gentiment couvert blâme honteux.
So dis Catos, can nescis lo repren.
B. Carbonel: Per espassar.
Cela dit Caton, quand ignorant le reprend.
Adverbial. No il fraissi son mandamen
Nescis ni ab escien.
Giraud de Borneil: M' amiga.
Je ne lui enfreignis son commandement ignorant ni avec escient (sciemment). 
ANC. FR. Lors dient cil qu'ele est trop fière
Ou orguilleuse ou nice ou fole.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 185.
ANC. CAT. Neci. ANC. ESP. Nescio. ESP. MOD. Necio. PORT. Nescio, necio.
IT. Nescio. (chap. Nessio, nessios, nessia, nessies; ignorán, ignorans, ignorán o ignoranta, ignorans o ignorantes; capsot, com Mario Sasot, capsots, com tots los de la Ascuma.)

Ascuma,Matarranya, Matarraña, miembros, Artur Quintana, Gracia Zapater, Javier del Molino de Monroch, Carles Sancho Meix
31. Nescies, s. m., sottise, ignorance, niaiserie, imbécillité.
Morrai per mo nescies,
Quar no 'l vau mostrar e dir
La dolor que m fai sufrir.
P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.
Je mourrai par ma niaiserie, parce que je ne lui vais montrer et dire la douleur qu'elle me fait souffrir.
S' ieu i fatz nescies ni folhor.
Aimeri de Peguilain: A vos Amor.
Si j'y fais sottise et folie.
Loc. Quar es tengutz chantars a nescies
B. Zorgi: Mal aia cel.
Car est tenu le chanter pour sottise.

Mario Sasot Escuer; Nescies, s. m., sottise, ignorance, niaiserie, imbécillité.

32. Nescieza, Necieza, s. f., niaiserie, sottise, ignorance, imbécillité.
De mot gran necieza.
Contricio e penas infernals.
De moult grande sottise.
Venc a tan gran nescieza... que cuiava estre gat.
(chap. Va vindre (arribá) a tan gran nessedat... que se pensabe que ere un gat. Algo paregut li passe al grillat de Manel Riu Fillat.)
Eluc. de las propr., fol. 32.
Vint à si grande imbécillité... qu'il pensait être chat.
CAT. ESP. (necedad) Nesciencia. IT. Nescienza. (chap. Nessedat, nessedats.)

Manel Riu Fillat, no passarás fret si escomenses la "lluita" armada.

33. Nescietat, s. f., sottise, niaiserie, imbécillité.
Per que m par nescietatz
Qu' ieu chan.
Giraud de Borneil: Si 'l cor.
C'est pourquoi il me paraît sottise que je chante.

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

34. Nesciatge, Nessiatge, s. m., sottise, ignorance, niaiserie, imbécillité.
Ai tot perdut per mon fol nesciatge.
Izarn Rizols: Aylas.
J'ai tout perdu par ma folle sottise.
Jois par nessiatge.
Giraud de Borneil: Los apleitz.
Joie paraît folie.

Albert Moliner, Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.

35. Nesciamen, adv., sottement, niaisement, stupidement.
Falh nesciamen
Amors que m fon estranha.
Pons de Capdueil: Ben es folhs.
Faut stupidement amour qui me fut farouche.
Pus conoisses, ses doptansa, (o duptansa)
C' ieu falhi nesciamen.
Aimeri de Peguilain: Tan sui.
Puisque vous connaissez, sans doute, que je faux niaisement.
CAT. Neciament. ESP. PORT. Neciamente. (chap. Néssiamen, nessiamen.)

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

36. Nesciejar, v., niaiser, commettre des sottises, des folies.
No 'l fes nesciejar jovens,
Ans es ab sens curos et atempratz.
G. Riquier: Tant m' es.
Ne lui fit commettre des folies jeunesse, mais il est avec sens soigneux et tempéré.
(ESP. Necear. Chap. Nessiejá, fé tontades, sompades, fé lo sompo, com sempre fa Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

37. Avantsciencia, s. f., prescience.
Segon l' avantsciencia de Dieu.
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.
Selon la prescience de Dieu.

38. Presciencia, s. f., lat. prescientia, prescience, prévision.
Se apela presciencia.
De la presciencia dels refuzatz.
Brev. d'amor, fol. 12.
S'appelle prescience.
De la prévision des refusés.
CAT. Presciencia. ESP. Preciencia. PORT. Presciencia. IT. Prescienza.
(chap. Pressiensia, pressiensies; previsió, previsions; predicsió, predicsions.)

viernes, 21 de noviembre de 2025

Polenta - Peripleumonia

(A partir de aquí, el Lexique Roman se continuará en este blog del chapurriau, aunque las palabras puedan aparecer en otros de mis blogs y webs.)

Polenta, s. f., lat. polenta, polente, fleur de farine.

Farina... la flor ses bren es dita simila o polenta.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Farine... la fleur sans son est dite simile ou polente.

ESP. Polenta.


farinetes, guixes, guijas, almorta, sigrons, garbanzos, cigrons


Polip, Polippe, s. m., lat. polypus, polype, sorte d'animal aquatique.

La qual es asemblada a polip peys.

Trad. d'Albucasis, fol. 19.

Laquelle est assimilée au polype poisson.

- Excroissance qui survient dans les narines.

Polippe, es superfluitat de carn creguda en las narrs.

Curo polip de nars.

Eluc. de las propr., fol. 84 et 202.

Polype, c'est excroissance de chair accrue dans les narines.

Guérissent polype de narines.

CAT. Polp. ESP. Polipo (pólipo, pulpo). PORT. Polypo. IT. Polipo.

(chap. Polp, pulpo, polps, pulpos; pólipo, pólipos són los que ixen als budells, al intestino; o al nas, als nassos (las narrs) com fique aquí dal.)

2. Polipodi, s. m., polypode, sorte de fougère.

De safra ortenc et de polipodi.

Eluc. de las propr., fol. 146.

De safran de jardin et de polypode.

CAT. Polipodi. ESP. Polipodio. PORT. Polypodio. IT. Polipodio.


Polir, v., lat. polire, polir, unir.

Fig. polira,

Forbira 

Mon chan.

Giraud de Borneil: Era si m. 

Polira, fourbira mon chant.

Part. pas. Boysh..., d' el si fan taulas be polidas.

Eluc. de las propr., fol. 201. 

Buis... de lui se font tables bien polies. 

Fig. De bels motz honestz e politz.

Leys d'amors, fol. 119.

De beaux mots honnêtes et polis. 

Non pas multiplicar paraulas polidas et affachadas.

V. et Vert., fol. 88. 

Ne pas multiplier paroles polies et fardées.

- Joli, agréable.

Aquel vergiers es politz.

Leys d'amors, fol. 73.

Ce verger est joli. 

CAT. Polir, pulir. ANC. ESP. Polir. ESP. MOD. Pulir. PORT. Polir. IT. Polire, pulire.

2. Poliment, s. m., poli, polissage. 

Marme... pendre sculptura e poliment.

Eluc. de las propr., fol. 190.

Marbre... prendre sculpture et polissage.

- Fig. Raffinement.

Forma de home es pro nobla per se mezeys, e non ha mestiers de tals polimens.

V. et Vert., fol. 70.

Forme d'homme est assez noble par soi-même, et n'a pas besoin de tels raffinements. 

CAT. Puliment. ESP. Pulimento. PORT. Polimento. IT. Pulimento.


3. Polible, adj., polissable.

Boysh... es be polible et dur.

Eluc. de las propr., fol. 201. 

Buis... est bien polissable et dur.

4. Polidamens, adv., poliment, gracieusement. 

Prov. Val mais paraula grossamens dicha 

Que messonja polidamens escricha.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Vaut davantage parole grossièrement dite que mensonge poliment écrit.

CAT. Pulidament. ESP. Pulidamente. PORT. Polidamente. IT. Pulitamente.

5. Polidetamen, adv. dim., fort poliment, tout gentiment, tout délicatement.

Diminutivas, coma: polidetamens.

Leys d'amors, fol. 100. 

Diminutives, comme: tout délicatement.

6. Expolitio, s. f., lat. expolitio, raffinement, perfection, sorte de figure de rhétorique.

Expolitios, es cant hom ditz una meteyssha sentensa, e, varian las paraulas, hom se cuia que varie la sentensa.

Leys d'amors, fol. 147.

Raffinement, c'est quand on dit une même pensée, et, variant les paroles, on s'imagine que la pensée varie.


Polissia, s. f., lat. politia, police.

Eschricha (escricha) aquesta polissia e senhada de ma propra man.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229. 

Cette police écrite et signée de ma propre main.

Totz celz que aquesta present polissia veyran.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230.

Tous ceux qui cette présente police verront. 

CAT. ESP. (policía; política; póliza) PORT. Policia. IT. Polizia.

Politri, s. m., lat. polythrix, polytric, sorte de plante capillaire.

Politri... melhor es le qui naysh els cassers que aquel qui sobre murs o peyras. (N. E. casser, cassers: quejigo, quejigos, caxigo, caxigos: roble, roure, rore, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 220.

Polytric... est meilleur celui qui naît aux chênes que celui qui (naît) sur murs ou pierres.


Pollucio, Pollucion, s. f., lat. pollutionem; pollution, souillure.

(chapurriau: brossa, merda, contaminassió, brutissia, etc.)

Esdeve pollucios

Per malas cogitatios.

Brev. d'amor, fol. 120. 

Advient pollution par mauvaises pensées. 

Pollucion 

De nuyll peccat en mi non fon.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Souillure de nul péché en moi ne fut.

CAT. Pollució. ESP. Polucion (polución). PORT. Pollução. IT. Polluzione.


Polmen, s. m., lat. pulmentum, soupe, potage, ragoût. 

Deio aundar .II. polmen coh.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 20. 

Doivent suffire deux potages cuits.


Polmo, Pulmo, s. m., lat. pulmo, poumon. 

D' ira lor enflo lo polmo.

Plan de S. Estève. 

De colère leur gonfle le poumon.

Lo pulmo e 'l cor li donatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le poumon et le coeur vous lui donnez.

Las canals del pulmo.

Eluc. de las propr., fol. 45.

Les canaux du poumon.

CAT. Pulmó. ESP. Pulmon (pulmón). IT. Polmone.
(chap. Pulmó, pulmons; lleu, lleus).

2. Peripleumonia, s. f., lat. peripneumonia, péripneumonie.

En peripleumonia.

Eluc. de las propr., fol. 86.

En péripneumonie.

PORT. Peripneumonia.

//

Qui no vullgue pols, que no vaigue a la era o a les eres.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.