Mostrando las entradas para la consulta convidá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta convidá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Molt, Mout, Mot, Motz


Molt, Mout, Mot, Motz, adv. de quantité, lat. multum, moult, beaucoup,

très.

Molt val lo bes que l' om fai e joven. Poëme sur Boèce.

(chap. Mol val lo be que lo home fa a la juventut.)

Moult vaut le bien que l'on fait en jeunesse.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

A domna, so sapchatz,

Esta molt gent beutatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

A dame, cela sachez, sied moult gentiment beauté. 

Mot m' entremis de chantar volontiers. 

Peyrols: Mot m'entremis. 

Moult je m'entremis de chanter volontiers. 

Vos amarai, vos plassa o us pes, 

Mas mout valgra mais que us plagues. 

Guillaume de Berguedan: Aisi com. 

Je vous aimerai, qu'il vous plaise ou vous pèse, mais il vaudrait beaucoup plus qu'il vous plût. 

Loc. Los enclinaran a motz de bes. V. et Vert., fol. 82.

(chap. Los inclinarán a mols (de) bens : a moltes coses bones.)

Les inclineront à moult de biens.

ANC. FR. Mult deit fère pur sa preière.

Marie de France, t. II, p. 61. 

Mez mult part fu cruel e mult fu envious. 

Roman de Rou, v. 4411.

Certes ge sui marrie molt. 

R. de (Parthonopex) Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 21. Quant Hannibal, roi de Cartage,

Eut subjugué moult de Romains.

Alain Chartier, p. 720.

Moult manque à qui moult desire.

Luc de la Porte, Trad. des Od. d'Horace, p. 85.

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Mui, muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

- Adjectiv. Sanet en motos que eran treballat de diversas langors.

(chap. Ne va saná mols que estaben treballats (atormentats) de diverses enfermedats, dolensies.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 1. 

En guérit de nombreux qui étaient tourmentés de diverses langueurs.

Moutas sazos es hom plus volentos 

De so don mals e dans li deu venir, 

Que de son ben.

G. Faidit: Moutas. 

Nombreuses saisons (très souvent) l'homme est plus désireux de ce dont mal et dam lui doit venir, que de son bien.

Loc. Motas de vetz pensara hom de far be

Una causa de qui venra grans mals.

B. Carbonel: Motas de. 

Nombre de fois on pensera de bien faire une chose de qui viendra grand mal. 

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

2. Moltisme, adv. superl., extrêmement, excessivement.

En lui ac chavalier moltisme bo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 14. 

En lui eut chevalier extrêmement bon.

(chap. Moltíssim, moltissims, moltíssima, moltíssimes.)

3. Molteza, Mouteza, Moteza, s. f., multitude, quantité.

Molteza d' omes. Leys d'amors, fol. 53. 

Multitude d'hommes.

Ordes d' angels, es mouteza

De celestials esperitz.

Brev. d' amor, fol. 19.

Ordre d'anges, c'est multitude d'esprits célestes.

Fig. Tan grans es la moteza de la doussor que tu as rescota a tos temens. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Tan gran es la multitut (abundansia) de la dolsó que tú has amagat o amagada a tons temens : als que te tenen temó.)

Tant est grande la quantité de la douceur que tu as cachée à ceux qui te craignent.

4. Moutaleza, s. f., abondance, quantité.

Ha de poble gran moutaleza.

Lebre... ha de pels moutaleza.

Eluc. de las propr., fol. 174 et 254.

A grande abondance de peuple.

Le lièvre... a quantité de poils.

(chap. Abundansia, cantidat, multitut, caterva, etc.)

5. Multitut, s. f., lat. multitudo, multitude.

Lo Filh de la verge Maria deyscendet delh celh am gran multitut d'  arcangilhs e d' angilhs. Philomena.

(chap. Lo Fill de la virgen María va dessendí, dessendre, baixá del sel en gran multitut d' arcangels y d' angels.)

Le Fils de la vierge Marie descendit du ciel avec grande multitude d' archanges et d'anges.

CAT. Multitut. ESP. Multitud. PORT. Multidão. IT. Multitudine, moltitudine.

(chap. Multitut, multituts; caterva, caterves; fumé, fumés; una barbaridat de gen.)

6. Multiplicamen, s. m., multiplication.

De sos doze fils los multiplicamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De ses douze fils les multiplications.

ANC. FR. Pur li multipliement del peuple (N. E. o people) Deu.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 1.

ANC. CAT. Multiplicament. IT. Multiplicamento, moltiplicamento.

(ESP. Multiplicamiento, multiplicación. Chap. Multiplicamén, multiplicamens; multiplicassió, multiplicassions. V. Multiplicá, multiplicás; reproduí, reproduís; aumentá.)

7. Multipliable, adj., lat. multiplicabilem, multipliable.

Am multipliable replicamen.

Leys d'amors, fol. 110. Avec redoublement multipliable. 

CAT. ESP. Multiplicable. PORT. Multiplicavel. (IT. Moltiplicabile; chap. Multiplicable, multiplicables.)

8. Multiplicatiu, adj., multiplicatif, augmentatif.

Rims multiplicatiu. 

Cobla multiplicativa.

Leys d'amors, fol. 22 et 21. 

Rime multiplicative.

Couplet multiplicatif. 

Vianda... es... de sanc multiplicativa. Eluc. de las propr., fol. 73. Nourriture... est... augmentative de sang.

(chap. Multiplicatiu, multiplicatius, multiplicativa, multiplicatives; multiplicadó, multiplicadós, multiplicadora, multiplicadores.)

9. Multiplicitat, s. f., multiplicité.

Per la multiplicitat que ha. Leys d'amors, fol. 143.

Par la multiplicité qu'il a. 

La multiplicitat de nostres negocis.

Priv. accordés par les R. d'Angleterre, p. 36. 

La multiplicité de nos affaires. 

CAT. Multiplicitat. ESP. Multiplicidad. PORT. Multiplicidade. IT. Multiplicità, moltiplicità, multiplicitate, multiplicitade. (chap. Multiplissidat, multiplissidats.)

10. Multiplicatio, s. f., lat. multiplicatio, multiplication, augmentation.

Multiplications de candelas. Doctrine des Vaudois.

Multiplication de chandelles.

CAT. Multiplicació. ESP. Multiplicación. PORT. Multiplicação. 

IT. Multiplicazione, moltiplicazione. (chap. Multiplicassió, multiplicassions.)

11. Multiplicar, Multipliar, v., lat. multiplicare, multiplier, augmenter,

propager.

Jhesu Crist cant... ac fatz motz de miracles, de multiplicar los V pas e los  dos peyssos.

(chap. Jessucristo cuan... habíe fet mols milagres, de multiplicá los sing o sinc (5) pans y los dos (2) peixos.)

Lo borzes enten... a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 55 et 63.

Jésus-Christ quand... il eut fait moult de miracles, de multiplier les cinq pains et les deux poissons.

Le bourgeois entend... à augmenter son avoir.

Fig. Viron multiplicar aicela gran folia. Guillaume de Tudela.

Virent propager cette grande folie.

Multiplicar messorgas e vanas paraulas. V. et Vert., fol. 17.

Multiplier mensonges et vaines paroles.

Malvestatz

Mais multiplia

Deves totz latz.

Jean Esteve: Cossi moria. 

Méchanceté plus se multiplie devers tous côtés.

Apres, Dieus, quan los ac formatz, 

Ditz: Creissetz e multiplicatz.

Brev. d'amor, fol. 56.

Après, quand il les eut formés, Dieu dit: Croissez et multipliez.

- Terme de mathématiques.

Creisser, multiplicar e mermar dividens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Additionner, multiplier et amoindrir en divisant.

Part. pas. Entruey que fosso multipliadas pel mon.

(chap. Hasta que elles foren multiplicades pel món.)

Liv. de Sydrac, fol. 116.

Jusqu'à ce qu'elles fussent multipliées par le monde.

ANC. FR. Sire, purquei sunt multipliet mi enemi?

(chap. Siñó, per qué se han multiplicat los meus enemics?)

Lingua Occitana. Catalaunensis : Chaalons, Châlons.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 3. 

Sur gravele seient multipliet.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. ESP. PORT. Multiplicar. IT. Multiplicare, moltiplicare.

(chap. Multiplicá: multiplico, multipliques, multiplique, multipliquem o multiplicam, multipliquéu o multiplicáu, multipliquen; multiplicat, multiplicats, multiplicada, multiplicades.)


Molto, Mouto, Moto, s. m., mouton, bélier. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ar es pretz de raubar 

Buous, motos e berbitz.

(chap. Ara es mérit lo robá bous, cordés (borregos) y ovelles.)

Giraud de Borneil: Per solatz.

Maintenant c'est mérite de dérober boeufs, moutons et brebis.

El pres 1 molto, e tolc lhi la testa. Livre de Sydrac, fol. 4.

(chap. Ell va pendre un cordé, y li va traure lo cap; la testa.)

Il prit un mouton, et lui enleva la tête.

Proverbial. Es plus necis que moutos.

(N. E. Le va al pelo a Arturico Quintana Font y a sus acólitos. No creo que ninguno de ellos necesite el traductor para entender esta frase en occitano. En chapurriau: Tú eres mes tonto que un borrego, cordé.)

Bertrand de Born: Maitolin.

Tu es plus niais que mouton.

Loc. fig. Trop ai estat sotz coza de mouton

Qu'eu non chantiei de ma dompna, ma sogra.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

J'ai trop été sous la queue de mouton (resté coi) que je ne chantai de ma dame, ma belle-mère. 

ANC. FR. Ot la gresse des agnels e dels multuns. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 75. 

Come mutuns serez tuez.

Roman de Rou, v. 6303. 

ANC. ESP. Que XXIIII lobos comerian un moton.

Poema de Alexandro, cop. 100. 

CAT. Moltó. IT. Moltone. (chap. Cordé, cordés, cordera, corderes; borrego, borregos, borrega, borregues.)

- Bélier, l'un des signes du zodiaque. 

Lo solhel...,

Quan passa per la regio 

Del dih signe nomnat moto.

Brev. d'amor, fol. 26. 

Le soleil..., quand il passe par la région dudit signe nommé bélier.

(chap. Signo o signe Aries del Zodiaco; es un cordé, borrego.)

2. Moutonet, s. m. dim., petit mouton, agneau.

Raubetz dels moutonetz velutz.

Torcafols: Comunal en. 

Que vous dérobassiez des petits moutons velus.

(chap. Corderet, corderets, cordereta, corderetes; borreguet, borreguets, borregueta, borreguetes.)

La chiqueta María teníe un corderet

3. Mutonin, adj., de mouton, moutonnier.

No trobo carn mutonina.

Bestias caudas et humidas com so mutoninas.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 233.

Ne trouvent chair de mouton.

Bêtes chaudes et humides comme sont les moutonnières.

4. Motonier, s. m., vendeur, marchand de moutons. 

Mazelliers aion V rutlos, so es assaber... dos, motoniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45. 

Que les bouchers aient cinq suffrages, c'est à savoir... deux, les vendeurs de moutons.

5. Moltonina, Motonina, s. f., peau de mouton.

La dotzena de moltoninas.

Dotzena de motoninas afaitadas, 1 d.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 113.

La douzaine de peaux de moutons.

La douzaine de peaux de moutons apprêtées, un denier.

(chap. Pell de cordé.)


Moment, s. m., lat. momentum, moment, l'une des divisions du temps. Us pons es d'ora quarta partz;

De quascus dels ponhs issamens,

La dezena part es momens.

Momens en XII partz partitz,

Quascuna partz onsa se ditz.

Brev. d'amor, fol. 43.

Un point est la quatrième partie d'une heure; de chacun des points également, la dixième partie c'est un moment.

Le moment en douze parties partagé, chaque partie once se dit.

Las onsas e 'ls momens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les onces et les moments.

CAT. Moment. ESP. PORT. IT. Momento. (chap. Momén, momens.)


Monestar, v., du lat. monere, avertir. 

Ce verbe se trouve dans la liste que la Grammaire provençale donne des verbes de la première conjugaison en AR.

Montar, monestar. Gramm. provençal.

Monter, avertir.

Enduire deu e monestar....

Monestar, es mostran blanden

Zo don pot pueis far mandamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Doit induire et avertir.... Avertir, c'est montrant en caressant ce dont il peut après faire commandement.

(chap. Monestá, admonestá, amonestá: avisá, anunsiá; se fa aná a la iglesia per a anunsiá una boda futura.)

2. Monition, Monicion, s. f., lat. monitionem, monition, avertissement, avis, remontrance.

Per monitions et censuras ecclesiasticas. Fors de Béarn, p. 1073.

Par remontrances et censures ecclésiastiques. 

En alcunas sieuas monicios. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

En aucunes siennes monitions.

CAT. Monició. ESP. Monición (amonestación). IT. Monizione.

(chap. Monissió, admonissió, admonestassió, anunsi, anunsiamén, anunsiassió, advertensia.)

3. Monitori, adj., lat. monitorius, monitoire.

Letras monitorias. Fors de Béarn, p. 1086. 

(chap. Lletres, cartes monitories, admonestatories, anunsiadores, anunsiatories, avisatories, avisadores.)

Lettres monitoires.

CAT. Monitori. ESP. IT. Monitorio. (chap. Monitori, monitoris, monitoria, monitories; avisatori, avisatoris, avisatoria, avisatories, avisadó, avisadós, avisadora, avisadores; anunsiadó, anunsiadós, anunsiadora, anunsiadores; anunsiatori, anunsiatoris, anunsiatoria, anunsiatories.)

4. Amonestar, v., avertir, admonéter, réprimander.

L' archivesque prec, de cui es Toleta,

Qu' amoneste lo bon rey d' Arago.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Je prie l'archevêque, à qui est Tolède, qu'il avertisse le bon roi d'Aragon.

Ramón Mur

Ieu vey als fals los fis amonestar.

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Je vois aux faux les fidèles admonéter.

Part. pas. Per razo e per essemple es amonestada. 

Trad. de Bède, fol. 58.

Par raison et par exemple elle est avertie. 

ANC. FR. Elle vous prie et amoneste; 

Ne refusés pas sa requeste.

Roman de la Rose, v. 3325.

Par telles paroles me amonestoit.

Alain Chartier, p. 278. 

CAT. ESP. Amonestar. PORT. Admoestar. 

(chap. Admonestá, amonestá: amonesto, amonestes, amoneste, amonestem o amonestam, amonestéu o amonestáu, amonesten; amonestat, amonestats, amonestada, amonestades.)

5. Amonestable, adj., capable de persuader, prévenant.

En amonestablas paraulas. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens. En paroles prévenantes.

6. Amonestanza, s. f., avertissement, réprimande.

Li fai amonestanza, e li promet perdon. La nobla Leyczon.

Lui fait réprimande, et lui promet pardon.

7. Amonestassio, s. f., admonition, avis, instigation.

Lo fermamen de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declaramens de motas demandas.

La fermeté de son coeur il souilla par l'instigation du serpent.

CAT. Amonestació. ESP. Amonestación. PORT. Admoestação.

(chap. Amonestassió, admonissió, avís, reprimenda, instigassió, sugestió.) 

Carabasa m'han donát. José María Juan García

8. Amonestamen, s. m., admonition, avertissement, suggestion.

Per bos e sans amonestamens. V. et Vert., fol. 76.

(chap. Per bons y sans amonestamens.)

Par bons et saints avertissements.

El fo desseubutz per l' amonestamen del diable. Liv. de Sydrac, fol. 13. 

Il fut déçu par la suggestion du diable. 

ANC. ESP. Amonestamento, amonestamiento. 

(chap. Amonestamén, amonestamens.)

9. Amonicio, s. f., lat. admonitio, admonition, avertissement.

Hy deu hom metre los enguens e los emplautz de dossas amonicios.

V. et Vert., fol. 57.

On y doit mettre les onguents et les emplâtres de douces admonitions.

ANC. FR. Adam fut pris en péchié par ton amonicion en un jardin.

Modus et Ratio, Ms., fol. 202.

Estouppez voz oreilles à toutes bonnes amonitions.

Alain Chartier, p. 413.

IT. Ammonizione.

10. Desamonestar, v., détourner.

Los enclinaran a motz de bes, e los desamonestaran motz de mals.

V. et Vert., fol. 82. 

Les inclineront à moult de biens, et moult les détourneront de maux.

ANC. CAT. Desamonestar.

11. Comonir, Cumunir, v., lat. commonere, avertir.

Tu cumuniras..., cumunir me faras.

(chap. Tú comonirás o cumunirás..., comoní o cumuní me farás; advertí.)

Per quantas vez nos en comonirez.

Titre de 960.

Tu avertiras..., avertir me feras. 

Par combien de fois vous nous en avertirez.

Entro lo comonesca. Titre de 1053. 

Jusqu'à ce qu'il l' avertisse.

12. Comonrar, Commonrar, v., avertir. 

M'en commonras..., et.... qui per te me comonra aut comonrar m' en volra. Titre de 1066. 

Tu m'en avertiras..., et... qui pour toi m' avertira ou avertir m' en voudra.

Si tu, Hermengards..,, me comons. Titre de 1068. 

Si toi, Hermengards..., m' avertis.

13. Comoniment, Commoniment, s. m., avertissement.

Del comoniment no m' en vedarei. Titre de 960. 

De l' avertissement je ne m' en défendrai. 

Si per dreit commoniment non fa. Titre de 1053. 

Si par droit il ne fait avertissement.

(chap. Comonimén, comonimens : advertensia, anunsi, avís, etc.) 

14. Semondre, Somondre, Semonre, v., lat. submonere, semondre, avertir, inviter, convier, semoncer. 

Ieu pauc sap servir e semondre.

(chap. Yo poc sé (sápigo) serví y semondre : invitá, convidá.)

P. Vidal: No m fay.

Je sais peu servir et semondre.

Nostre Senher somonis el mezeis

Totz los arditz e 'l valens.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Notre Seigneur invite lui-même tous les hardis et les vaillants.

Hom non somona

Mas selhs qu' an aondansa

De vin e d' anona.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Qu'on ne convie que ceux qui ont abondance de vin et de blé.

No nos defina de somonre e de repenre. V. et Vert., fol. 33. 

Ne finit de nous semoncer et de nous reprendre. 

Part. pas. Per que totz hom deuri' aver gran cura

De gen parlar, cant se sen somogut

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

C'est pourquoi tout homme devrait avoir grand soin de bien parler, quand il se sent averti. 

Doncs, pus quascus n'es preguatz e somos.

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Donc, puisque chacun en est prié et invité.

- Substant. Avertissement, invitation.

Tot chant cuiava laissar, 

Mas aoras non aus mudar 

Qu' ieu no chant al vostre somos. 

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d' Uiselh. 

Tout chant je pensais laisser, mais maintenant je n'ose m' empêcher que je ne chante à la votre invitation.

Que hom fassa la gaita per lo cors, al somos que lo cominals lh' en faria.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Qu'homme fasse le guet par le cours, à l' invitation que la commune lui en ferait. 

Al somos que l' en faria. Charte de Montferrand, de 1240. 

A l' invitation qu' il lui en ferait.

ANC. FR. Li roiz Loeis fist semondre son ost.

Roman de Rou, v. 3646.

De bien faire les ad sumuns.

Marie de France, t. 1, p. 414. 

Sans l'avoir deffié ni semons de rien.

Comines, liv. 1, p. 140. 

J' y fus aussi semond entre les autres. 

Amyot, trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 390.

15. Somonsa, s. f., semonce, avertissement.

A la somonsa et a la requesta.

Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 218. 

A l' avertissement et à la requête.

16. Semosta, Somosta, s. f., invitation, offre, démonstration.

Domnas, ses semosta, 

Y venon de totz latz.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Les dames, sans invitation, y viennent de tous côtés.

De deniers e d' aver li fazia gran somosta. 

Fai denant lo sancts somostas e sembels. V. de S. Honorat. 

De deniers et d'avoir lui faisait grande offre. 

Fait devant le saint démonstrations et parades.

17. Somossa, s. f., exhortation, semonce, invitation, offre.

A be far als paures, et a bonas gens far prezens e somossas.

Liv. de Sydrac., fol. 73.

A bien faire aux pauvres, et à bonnes gens faire présents et invitations.

18. Sostmonir, v., requérir, avertir, mander.

Part. pas. A Rossilho vai K. ab gen privada 

Que non ac sostmonida ni lonh mandada.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Charles va à Roussillon avec gent privée qu'il n'eut requise ni mandée de loin.

19. Somonemen, Somonoment, s. m., requête, réquisition.

Ab los prozoms de la villa et a lur somonemen.

(chap. En los prohomens de la vila y al seu somonemén : manamén : requerimén.) 

Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 867. 

Avec les prud'hommes de la ville et à leur requête.

A so somonoment li rendrai sos deniers. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

A sa réquisition je lui rendrai ses deniers.