Mostrando las entradas para la consulta cassá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cassá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de noviembre de 2025

Preda, Predicaire

Preda, s. f., lat. praeda, proie. 

Lor preda et vianda, es carn.

Eluc. de las propr., fol. 64.

Leur proie et nourriture, c'est chair. (N. E. El francés actual usa viande como carne.)

viande, chair, carne, carn, ah qué carneta!


IT. Preda. (ESP. Presa; v. apresar; chap. Presa, preses; v. apresá, cassá : apreso, apreses, aprese, apresem o apresam, apreséu o apresáu, apresen; casso, casses, casse, cassem o cassam, casséu o cassáu, cassen. La presa es tamé lo caldo que ix al bullí ossos, verdures, etc.)

2. Preador, s. m., lat. praedator, ravisseur, pillard.

Cel que lor tol alcuna chausa sobremonta la crueltat de toz preadors.

Trad. de Bède, fol. 40.

Celui qui leur enlève aucune chose surpasse la cruauté de tous pillards.

ANC. FR. Le sage parlant nous ottroie

Que le predeur deviendra proie.

Ysopet, I, fab. 61. Robert, t. II, p. 46.

IT. Predatore. (ESP. Predador, predadores, predadora, predadoras; ladrón, que comete pillaje, rapiña; asaltador) 

(chap. Predadó, predadós, predadora, predadores; cassadó, cassadós, cassadora, cassadores; lo llibre de Deudes de Prades, Auzels cassadors, que ix moltes vegades an este Lexique Roman; muixons predadós, cassadós, com falcó, esparbé, águila, etc.).

 

Predicar, Prezicar, v., lat. praedicare, prêcher, réprimander, publier, annoncer. 

Predicar devon lo poble. La nobla Leycson (Leyczon).

Ils doivent prêcher le peuple.

Prezicava soven, l' an,

Los grans miracles del cors san.

V. de S. Honorat. 

Il prêchait souvent, (dans) l'année, les grands miracles du corps saint.

Qui s vol far dels autres predicaire, 

Deuria se predicar eissamen.

Pons de Capdueil: So qu' hom. 

Qui se veut faire des autres le prêcheur, devrait se prêcher également.

Degran mielhs prezicar a las gens.

R. Gaucelm: Ab grans trabalhs

Ils devraient mieux prêcher aux gens.

CAT. ESP. Predicar. PORT. Prégar. IT. Predicare. (chap. Predicá : predico, prediques, predique, prediquem o predicam, prediquéu o predicáu, prediquen; predicat, predicats, predicada, predicades; predicaría; predicaré; si yo predicara.)

2. Predic, Prezic, s. m., prêche, sermon, prédication, remontrance.

Ab forsa, ab predic 

Et enoi a fastic. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Avec force, avec prêche et ennui à dégoût. 

Roma, grans fasticx 

Es d'auzir e d' entendre

Los vostres prezicx.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, grand dégoût c'est d'ouïr et d'entendre les vôtres sermons.

Senher, ni prezic ni sermo

Non aia mais entre nos dos: 

Si m' es amic, amiga us so.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Seigneur, ni remontrance ni sermon qu'il n'y ait plus entre nous deux: si vous m'êtes ami, amie je vous suis.

3. Predicatio, s. f., lat. praedicatio, prédication, publication.

Tu no vols demostrar ta predicatio

En gleyza.

(chap. Tú no vols demostrá ta (la teua) predicassió a la iglesia.)

Izarn: Diguas me tu. 

Tu ne veux pas développer ta prédication en église.

Per lur predicatio convertiron lo mon. 

(chap. Per la seua predicassió van convertí lo món - o mon).

V. et Vert., fol. 36.

Par leur prédication ils convertirent le monde.

ANC. CAT. Predicació. ESP. Predicación. PORT. Prégação. IT. Predicazione.

(chap. Predicassió, predicassions; sermó, sermons.)

4. Predicansa, Prezicansa, s. f., prédication.

Ab galiamen

De falsa predicansa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. Var. 

Avec tromperie de fausse prédication. 

Sermonarz ni prezicansa 

Non val un ou de gallina.

(chap. Ni (lo) sermonejá ni (lo) predicá valen un ou de gallina.)

Marcabrus: Per savi 'l.

Le sermoner ni prédication ne vaut pas un oeuf de poule. 

IT. Predicenza (predicanza?). (chap. Lo predicá, predicassió.)

5. Predicaire, Predicador, Predicator, Prediquador, Prezicayre, Prezicador, s. m., lat. praedicator, prédicateur, prêcheur.

Fols es lo prezicayre

Que ben dits e vuelha mal far.

P. Cardinal: Tans ricx.

Fou est le prédicateur qui dit bien et veuille mal faire.

Predicator

Tenc per meillor 

Quan fai l' obra que manda far. 

(Chap. Predicadó ting (tinc) per milló cuan fa l'obra que mane fé.) 

P. Cardinal: Predicator.

Prédicateur je tiens pour meilleur quand il fait l'oeuvre qu'il commande de faire. 

Aquist fals prezicador 

An mes lo segl' en error.

G. Figueiras: No m laissarai.

Ces faux prédicateurs ont mis le monde dan l'erreur.

Adjectiv. Be m' enueia ...

... D' avol clergue predicaire.

Le moine de Montaudon: Be m' enueia. 

Bien il m'ennuie... *de méchant clerc prédicateur.

- En parlant des religieux Dominicains. 

Prior provincial dels prediquadors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199.

Prieur provincial des prêcheurs.

CAT. ESP. Predicador. PORT. Prégador. IT. Predicatore

(chap. Predicadó, predicadós; a Beseit lo barrang dels Predicadós, aon está l'acueducto : los pons, mol prop del assut. Vicente Ferrer ere dels Predicadós, Dominicos, de San Domingo de Guzmán - pero no San Domenge, sí Dominicus en latín o llatí. Son germá Bonifacio, Bonifaci Ferrer, de la cartoxa, cartuja, cartujo, cartussiá. Va traduí la Biblia a la llengua valensiana; sol quede la radera fulla aon u fique ben cla. “la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer bonifaci ferrer doctor en cascun dret e en facultad de sacra theologia: e don de tota la Cartoxa: germa del benaventurat sanct vicent ferrer del orde de predicadors: en la qual translació foren altres singulars homens de sciencia.”)

Beceite, Beseit, acueducto, acequia mayor, barranc dels predicadors


Pregar

martes, 6 de agosto de 2024

Nozet - Lunh

 

Nozet, s. f., noset, sorte de pierre. 

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Eluc. de las propr., fol. 190.

Nozet, autrement dite crapaudine, est pierre précieuse.

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Nuaillos, Nualhos, Nuallos, Nualios, Noalhos, adj., paresseux, négligent.

No sia flacx ni nuaillos.

P. Vidal: Cant hom. 

Qu'il ne soit lâche ni paresseux.

Ieu non vi anc bon drut nualhos.

Giraux (Giraud) le Roux: Ara sabrai. 

Je ne vis oncques bon galant paresseux. 

De sapiencia no fo trop nualhos. Poëme sur Boèce.

De sagesse ne fut trop négligent. 

Si fom isnel ressemblar los... mals, per que sem nualios ressemblar los bos. Trad. de Bède, fol. 80. 

Si nous fûmes prompts à imiter les... méchants, pourquoi sommes-nous paresseux à imiter les bons. 

Comp. D'aur no sun ges, mas nuallor no sun. Poëme sur Boèce. 

D'or ne sont point, mais ils ne sont pas moins valant.

ANC. FR. Malment uverad Ambri vers nostre Seignùr, asez nualz que nulz ki devant lui régnast. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 109. 

En leu de lit faiz soz cortine, 

L'aureiz de sarment nueillos. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm.j fol. 159.

2. Nuailha, Nualha, Nualia, Noalha, s. f., paresse, lâcheté, indolence.

Vueitz d'onor, plen de nuailha.

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Vide d'honneur, plein de lâcheté.

Es tan ples de nualha

Que, quant tot' autra gen s'en part, 

El s' estendill e badalha. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Il est si plein de paresse que, quand toute autre gent s'en sépare, il s'étend et bâille.

Escomovent los vices a la nualia de negligentia. Trad. de Bède, fol. 30. Excitant les vices à la paresse de négligence. 

Grantz peccatz mans qu'ai fag per ma noalha.

Un troubadour anonyme: Flor de paradis.

Maints grands péchés que j'ai faits par mon indolence.

3. Nualieza, s. f., indolence, inertie.

A vanetat e a nualieza e a negligentia. Trad. de Bède, fol. 35.

A vanité et à indolence et à négligence.

4. Nuaillar, Nualhar, v., fainéanter, faire l' indolent, se décourager.

Non ai cor que nuaill.

Giraud de Borneil: Jois e chans. 

Je n' ai pas coeur que je fainéante. 

Si m nualh,

Quan dei aussar.

Giraud de Borneil: Razon. 

Si je fais l'indolent, quand je dois hausser.

Fig. Car non es dreitz que chans nuaill.

Giraud de Borneil: Nuilla res. 

Car il n'est pas juste que chant se décourage. 

Paratges 

Er greu que non nualh, 

Pos alegransa 'n falh.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Il sera difficile que parage ne se décourage, puisque joie en faut.

(chap. bambá, no fé res, gossejá, fé l' indolén, pedre lo corache.)

5. Anuaillar, Anualhar, v., relâcher, attiédir, amolir.

Es damatges 

Que tan leu s' anuail.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Il est dommage que si promptement il se relâche. 

Per qu' ieu vas lieys no m' anualh 

De servir.

Lamberti de Bonanel: S' a Mon Restaur.

Pour que je ne me relâche pas de servir envers elle. 

Fig. Per ren que n' aia en poder,

Mos cors no s' anualha.

Peyrols: Manta gens. 

Pour rien que j'en aye en pouvoir, mon coeur né s' attiédit.


Nuca, Nucha, s. f., nuque, chignon, moelle épinière.

Sobre la nuca o servitz.

Mezolh de la 'squina dit nucha pels phisicias.

Eluc. de las propr., fol. 11 et 50.

Sur la nuque ou cerveau.

La moelle de l'échine dite nuque par les chirurgiens.

ESP. PORT. IT. Nuca. (chap. Clatell, clatells nuca; médula espinal, lo moll del esquinás. Clatellada, clatellades : cop al clatell.)

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Nud, Nut, adj., lat. nudus, nu, dépouillé, exempt.

Ben volria mon cavallier

Tener, un ser, en mos bratz nut.

(chap. Be voldría mon caballé tindre, una tarde - nit, als meus brassos despullat.)

La Comtesse de Die: Estat ai. 

Bien je voudrais mon chevalier tenir, un soir, nu entre mes bras.

La neus, quan ill es nuda, 

Par vas lui bruna et escura.

B. de Ventadour: Aitantas. 

La neige, quand elle est nue, parait à côté d'elle brune et obscure.

Cascus tenc son bran nut de bon acier temprat.

Roman de Fierabras, v. 370. 

Chacun tint nu son glaive de bon acier trempé. 

Fig. Ab cors de totz mals aibs nud.

Aimeri de Bellinoi: Al prim. 

Avec corps exempt de toutes mauvaises qualités. 

Non siatz 

Vas me de merce trop nuda.

Ralmenz Bistors: A vos miells.

Ne soyez pas envers moi trop exempté de merci.

Loc. La genser c'anc nasques nuda.

Aimeri de Bellinoy: Al prim. 

La plus gentille qui oncques naquît nue.

Anar posc ses vestidura 

Nutz en ma camisa.

B. de Ventadour: Tant ai. 

Je puis aller sans vêtement nu en ma chemise. 

ANC. FR. D'un homme qui tout nu de glaive et de courage.

Malherbe, liv. I.

CAT. Nu. ANC. ESP. Nudo (desnudo). PORT. Nu. IT. Nudo. 

(chap. Despullat (en fransés dépouillé), despullats, despullada, despullades.)

2. Nudament, adj., nûment, à nu.

Si i a mescla, e om i trai glasi nudament.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

S'il y a mêlée, et on y tire le glaive nûment.

CAT. Nuament. ESP. Nudamente. PORT. Nuamente. IT. Nudamente.

(chap. Despulladamen, a pel.)

3. Nudetat, s. f., lat. nuditatem, nudité.

Tant a tos temps suffert e fams e nudetatz. V. de S. Honorat.

Tant il a toujours souffert et faim et nudités.

ANC. CAT. Nuditat. IT. Nudità, nuditate, nuditade.

4. Nueza, s. f., nudité.

Fig. Re non profeita a home nueza, caut a ades cobeeza.

Trad. de Bède, fol. 47. 

Nudité ne profite rien à l'homme, quand il a sans cesse convoitise.

PORT. Nudeza.

5. Denut, Desnud, Desnug, adj., lat. denudatus, mis à nu, dépouillé, dénué, dépourvu.

Car ma voluntatz brava 

M' a faich failhir tot desnut.

G. Adhemar: Al prim. 

Car ma volonté fougueuse m'a fait faillir tout dénué.

Dins fort castelh, o dins mur, o en tor,

Lur van fugen, o desnugs, o armatz.

Le moine de Montaudon: Aissi com sel.

Dans fort château, ou dans mur, ou en tour, je leur vais fuyant, ou dépouillé, ou armé.

ANC. CAT. Desnu. ESP. Desnudo.

6. Denudar, Desnudar, v., lat. denudare, dépouiller, mettre à nu, dénuer.

Part. pas. Nervis... denudatz de carn. Trad. d'Albucasis, fol. 54. 

Nerfs... dépouillés de chair.

(chap. Nervis, ñervis, nirvis, ñirvis despullats de carn.)

A... loc religios... ad altras personas denudadas.

Charte de Gréalou, p. 90.

A... lieu religieux... à autres personnes dénuées.

Fig. De pecatz denudatz. Eluc. de las propr., fol. 122. 

Dépouillés de péchés. 

ANC. FR. De ces plumes l'a desnué.

Ysopet, 1, fab. 34. Robert, t. 1, p. 2.

IT. Disnudare. (ESP. Desnudar. Chap. Despullá, despullás: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)


Nugatio, s. f., raillerie, moquerie, sornette.

Dizem scienmen, per mostrar major affirmatio de so qu' om ditz, quar estiers seria nugatios. Leys d'amors, fol. 124.

Nous disons sciemment, pour montrer plus grande affirmation de ce qu'on dit, car autrement ce serait raillerie.

(chap. Sorna, burla, broma; enfótressen, etc.) 

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).


Nul, Nulh, Nuill, adj., lat. nullus, nul.

Davan so vis nulz om no s pot celar. Poëme sur Boèce. 

Devant son visage nul homme ne peut se cacher. 

Dona, nulhs hom no pot dire.

B. de Ventadour: Amors e que.

Dame, nul homme ne peut dire.

Anc nuills malastrucs no 'l fetz tal.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Oncques nul malheureux ne le fit tel. 

Nuill pro non y ai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Nul profit je n'y ai.

Nulla res no i pot pro tener.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Nulle chose n'y peut tenir profit. 

Per nulha ren que sia.

Augier: Per vos belha.

Par nulle chose qui soit.

ANC. CAT. Nul, null. PORT IT. Nullo. 

(chap. Nul o nulo, nuls o nulos, nula, nules.)

2. Nullitat, s. f., nullité.

La pronunciation de la nullitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542. La prononciation de la nullité.

CAT. Nullitat. ESP. Nulidad. PORT. Nullidade. IT. Nullità, nullitate, nullitade. (chap. Nulidat, nulidats.)

3. Nulhar, v., annuler, abolir, détruire.

Part. pas. Per so non es nulhatz

Lo turmens.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Pour cela n'est pas détruit le tourment.

(chap. Anulá: anulo, anules, anule, anulem o anulam, anuléu o anuláu, anulen; anulat, anulats, anulada, anulades.)

4. Anullatio, s. f., annulation.

Anullatio... promulguada en la presencia de Felip, rey de Fransa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213. 

Annulation... promulguée en la présence de Philippe, roi de France.

ESP. Anulación. PORT. Annullação. IT. Annullazione. 

(chap. Anulassió, anulassions; cassamén, cassamens, del verbo cassá, en lo sentit de anulá, tachá, inutilisá, revocá, com se fée als textos antics, com lo famós Repartiment de Valencia y Próspero de Bofarull.)

5. Annullar, Anullar, Anulhar, v., annuler, détruire.

Aquella revocar et annullar. Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Révoquer et annuler celle-là.

Aquo de tot en tot cassi... et anulhi. Cartulaire de Montpellier, fol. 125. Cela de tout en tout je casse... et annule.

Part. pass. L'ordre del Temple fo anullat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

L'ordre du Temple fut détruit.

CAT. Anullar. ESP. Anular. PORT. Annular. IT. Annullare. (chap. Anulá.)

6. Lunh, adj., nul. (N. E. Metátesis de nulh.)

La grans beutatz de lieis e la drechesa, 

Non es lunhs hom que trop lauzar pogues.

Peyrols: M' entencio. 

La grande beauté d'elle et la droiture, il n'est nul homme qui trop louer pût.

Mortz es lo reys don em trastotz perdens,

Tant que lunhs hom no pot ben adysmar.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trabalhs.

Mort est le roi dont nous sommes tous perdants, tant que nul homme ne peut bien calculer.

El mon no es crestias de lunh aire

Que sieus liges o dels parens no fos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Au monde il n'est chrétien de nulle famille qui ne fût son homme-lige ou des parents. 

Per lo melhor qu' es mortz de lunhas gens.

R. Menudet: Ab grans. 

Pour le meilleur qui est mort de nulles gens. 

Subst. Sabia far son dever

Mielhs que lunhs que remanha say. 

J. Esteve: Planhen ploran.

Savait faire son devoir mieux que nul qui demeure ici.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.

Morfina, Pedro Saputo


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats.

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!


Original en castellá:

Capítulo IX.

Sigue el mismo registro. Morfina.

De Graus pasó a Benabarre, dio vuelta por la Litera, bajó a Monzón, de allí subió a Fontz y Estadilla, pensó en dirigir el rumbo hacia su casa, doliéndose de no poder volver a Benabarre, porque fue donde vio más lindas caras, y pechos más abiertos, y olvidando con pena algunos amores que se dejó allá perdigados. - Pero basta, dijo; he dado gusto a mi padre y me lo he tomado yo también no pequeño.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Faltábanle empero una media docena de pueblos, entre otros el de Morfina; y dando los demás por vistos, se dirigió al de aquel nobilísimo primer amor que no sabía cómo encontraría ni cómo se había de presentar, ni con qué cara después de tantos años. Y dudando, y latiéndole fuertemente el corazón, y con no menos temor que deseo, llegó al pueblo y se encaminó a su casa.

Había muerto el padre hacía dos años, como dijimos en otra parte, aquel don Severo tan bueno y tan generoso; y el hijo hacía cuatro que era casado. Morfina, cumplidos ya los veinticinco años, sin padre, su madre pensando sólo en misas y rosarios, y el hermano de poca autoridad con su mujer, se miraba a sí misma como la sombra de la casa; lo cual junto con el chasco tan cruel que le dio el hombre de su amor y de quien fió más que su corazón (que chasco se puede llamar tan larga suspensión de su esperanza), y a las manos siempre a pesar de todo con una pasión que no tenía sol ni día en el año, había perdido aquella alegría que tanto brillaba en otro tiempo en su bellísimo rostro, y sin estar ajada se conocía que se había marchitado la lozanía de sus pensamientos, entregada a una resignación penosísima, que a ser ella menos animosa o de temple menos fino, la consumiera del todo. ¡Ah!, de los veinte a los veinticinco pasa una época, una edad entera, y la más fuerte y de mayor mudanza en las doncellas. Pero en Morfina además obraba la causa especial de que había amado y amaba aún al único hombre que llegó a su corazón y éste ¡hacía siete años que la tenía olvidada!, mientras ella era insensible para todos, resignada a morir en aquel estado primero de dar su mano a otro.

Llegó Pedro Saputo y sólo ella lo conoció antes de hablar; pero todos se alegraron, hasta la cuñada. El primer día no quiso ser, aun para la misma Morfina, sino Pedro Saputo, porque les dijo desde luego que él era; y buscando una ocasión preguntó a Morfina qué era de su antiguo amor y cariño. Respondióle que no sabía con quién hablaba. - Con tu amante, dijo él. - No os conozco por tal, contestó ella; pero sí os diré que tuve uno en otro tiempo, y que si se me presentase me encontraría como la primera vez, y como la segunda, y como la tercera que nos vimos. - Pues yo soy, dijo él; dame tu queja, pero disponiéndote a oír mi respuesta. - No cabe satisfacción, dijo ella; y si todos los hombres grandes son como vos, si tal proceder es inseparable de su excelencia, bien infelices son las que los aman. Yo os quise sin saber quién érades, porque vi lo que érades; vi que la idea de perfección que yo me había formado de un hombre cabal, de un hombre digno de mí llenábades vos cumplidamente, y más si más pudiera ser, aunque tan joven. Después supe que érades Pedro Saputo, y sólo tuve que unir a la persona la fama del nombre; y al oír de vuestro nacimiento di gracias a mi estrella porque me facilitaba el hacer algo por vos y por mi amor; pues si de la fortuna fuésedes poco favorecido en otros bienes y nada más teníades que aquella alma tan sublime, yo los debía heredar de mi padre suficientes para no temer que por esta causa fuese menor nuestra felicidad. Y desde este momento pasa un año, pasan dos, y cuatro y cinco y seis, y ninguna noticia recibo de vos. ¿Os escribo y qué me respondéis? Va a veros mi padre, prometéis venir, y os burláis de vuestra palabra. ¿Debía yo creer, debo ahora creer, que me habéis querido? Cásase mi hermano, muere mi padre, quedo con vuestro amor abandonada y sola en medio de mi familia; pasan años, ni venís, no tenéis la cortesía de escribirme una letra, de mandarme un simple recado. Sé por la fama que andáis por vuestra tierra; y en el mismo silencio siempre. ¿Debía creer, debo creer ahora, que me queríades o me hayades querido nunca? Mi amor es siempre el mismo, lo confieso, porque es mi misma vida, soy yo misma; ¿qué me diréis vos del vuestro? ¿Qué me diréis para que en mí no sea facilidad, imprudencia y error voluntario creeros y fiar de vuestras palabras? Y aun antes de oír vuestra respuesta, quiero certificaros que no me ha pesado ni me pesará de haberos querido, aunque ahora mismo sin responder a mi queja me echéis una mirada de desprecio, y me volváis la espalda y desaparezcáis, y sepa luego que os habéis casado con otra. Es más fuerte que todo eso el amor que os he tenido, y la alta aprobación que mi corazón le ha dado siempre. Y no obstante, sacrificios por vos no he hecho ninguno; jamás usaré esta palabra, os di el corazón, allí estaba todo.

Oyó Pedro Saputo su justa sentida queja sin interrumpirla, y mirándola afablemente, le contestó: - La suerte y no mi voluntad te ha privado de la satisfacción que tu amor necesitaba y el mío lloraba de no poderte dar. No admito, pues, no admito contra mí tu queja, porque no ha estado en mi mano el nacer de padre conocido, cuya desgracia ha sido la causa general y particular de la fuerza de muchas circunstancias, bien tristes, por cierto, después de conocerte, de diversas épocas de mi vida. Pensarás tú, en hora buena, con toda la nobleza que dices y vi tan por mis ojos; pero yo debía tener otros miramientos contigo y con nuestro amor, el cual no había de ser de un sólo día, ni gozarse en la soledad y fuera del trato humano. Talento tienes, y no necesitas que te explique estas reflexiones. Por otra parte en tu edad y en mi deseo ya no cabía entretener la esperanza con plazos indefinidos, peores mil veces que el absoluto silencio que he guardado, porque éste podrá matar un amor vulgar, pero no quitar el temple ni embotar un amor verdadero en corazones como los nuestros. Una mirada de la fortuna que nadie sabe aún, me facilitó el poderte proponer condiciones de tanta libertad en nuestra suerte, que nos permiten prescindir de la que tú me ofrecías con los bienes de tu padre. Y cuando me disponía a venir a verte, sucedió un caso que ha retardado esta visita hasta ahora, como te diré cuando me hayas declarado tu resolución. Estamos en el día; hoy es, dulce y encantadora Morfina. Mira el cielo; y si aún eres la misma para mí, dale las gracias en tu corazón, y ven para siempre a los brazos de tu amante, a los brazos de tu esposo... Dijo estas últimas palabras con tanto afecto, que no pudo Morfina consigo; y agitada, tierna y resuelta le abrazó estrechamente exclamando: - ¡Amor mío! ¡Esposo mío!

- Pues ahora, le dijo él, sabe para tu satisfacción y la de tu familia, que ya no soy Pedro Saputo, hijo de aquella pupila de Almudévar, sino que soy hijo de ella y del caballero don Alfonso López de Lúsera, con quien casó mi madre hace cuatro meses, habiéndome él conocido por casualidad y hallándose viudo de su primera mujer. - ¡Hijo eres, dijo Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Le conozco de nombre y de vista, porque años atrás pasó por aquí dos o tres veces y se decía de amigo con mi padre. Sí que eres su hijo, sí; me acuerdo, te le pareces. Bien decía la fama que eras hijo de un gran caballero. ¡Don Alfonso, tu padre! También, pues, habrás ya conocido a su nuera, ahora tu cuñada, aquella Juanita que dicen que es tan discreta, y la más celebrada de toda esta tierra. - Sí, respondió él, y la conocí ya de estudiante, con su amiga Paulina... - Son inseparables, dijo Morfina; y también dicen de esa Paulina que es graciosísima. - Ahora vendrás tú, dijo Pedro Saputo, a aumentar el número de las personas que une aquella amistad y la sangre, más discreta que Juanita, más amable que Paulina, más hermosa y digna que las dos, y la verdadera gloria mía y de mi familia. Mira si no el concepto que mereces a mi padre. Y le enseñó la lista de las doncellas con la nota que tenían todas. Miróla Morfina; estaba ella la cuarta habiéndolas puesto su padre por orden de distancia de los pueblos; y se rió de lo que añadía al fin sobre no querer oír hablar de amores ni casarse. - ¿Cómo, dijo, pudiera el buen don Alfonso imaginar, que si yo no quería amar ni oír de amores, era porque amaba a su hijo? Parece, pues, que ya las has visto a todas, si eso significa la cruz que llevan sus nombres. - Esa cruz, respondió él, la hice ya a todas el primer día, dándolas por vistas; sino que por complacer a mi padre y pasar unos días de curiosidad que me recordaban un poco la vida estudiantina, he estado en algunos pueblos, y cierto que me he reído. - ¿También has visto a la hija del escribano Curruquis?, preguntó Morfina. - ¿Quién es el escribano Curruquis? - Éste (señalando con el dedo); y si no has estado, mira de ir por allá aunque rodees, porque verás un padre y una hija muy originales. Y de paso podrás ver estas dos que forman la sombra del cuadro.

Llegó en esto la cuñada, y continuaron la plática, y asimismo delante del hermano que vino luego, y también de su madre; que fue la declaración de Pedro Saputo a la familia, pues tratando a Morfina con tanta llaneza, entendieron que había algún secreto ya no secreto entre ellos. - Este caballero, dijo Morfina, es hijo de don Alfonso López de Lúsera. - ¿Cómo?, dijo el hermano; ¿pues no es Pedro Saputo? - Sí, don Vicente, respondió él, pero también soy hijo de don Alfonso, aunque hasta hace poco tiempo no se sabía; como hace poco también que enviudó de su primera mujer y ha casado con mi madre. Y con el nuevo nombre y con el antiguo he venido a ver a Morfina y deciros a todos, que desde estudiante nos queremos y teníamos tratado, o entendido al menos entre los dos, nuestro casamiento. - ¡Oh, cielo santo, si viviese mi padre!, exclamó don Vicente. ¡Vos, Pedro Saputo, hijo de don Alfonso López de Lúsera! ¡Mirad si lo dije yo cuando vi el retrato! ¿Quién está, pues, en nuestra casa? - Un amante de Morfina, dijo él; un hijo político vuestro, señora (dirigiéndose a la madre), y un hermano vuestro, don Vicente, si Pedro Saputo primero, y ahora don Pedro López de Lúsera es digno de tanto honor, así como es dueño hace tantos años del corazón de vuestra hermana. - Mirad, dijo don Vicente a su madre, mirad, cuerpo de mí, la que no quería casarse. - ¿Y cómo había de querer a otro, respondió Morfina, queriendo ya desde niña a don Pedro? Sí, hermano, desde entonces le quiero y nos queremos, y ni quiero ni querré a otro hombre, ni le podía querer, aunque don Pedro hubiese muerto. Y perdonad, señora madre, que siendo doncella y estando vos presente me atreva a hablar de esta manera. - Hija, respondió su madre: ya sabes que lloraba de verte reacia y que no querías casarte; agora lloro de gozo de saber lo que me dices y de ver a don Pedro en nuestra casa; ya no tengo qué pedir a Dios en este mundo. ¡Ay, si viviera tu padre! ¡Tanto que hablaba de Pedro Saputo, y no saber que todos le conocíamos! Pero tú, hija mía, ya lo sabrías. - Sí, madre; pero no me atrevía a decillo. - Pues señor, dijo don Vicente; ahora sí que no os vais en un mes, o nunca; hemos de cazar, amigo, hemos de cazar, y habéis de tocar el violín, vamos, aquellas cosas tan buenas que sabéis. ¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, lo sabías y has callado. - No tanto cazar, amigo don Vicente, porque quiero hacer el retrato de vuestra hermana. - Y el de mi mujer, dijo don Vicente. - Bien, le haremos. - Y el mío. - También, ya que nos ponemos. Después tengo que contar a Morfina cosas importantes de mi vida, y consultar muchas otras. - Ahí la tenéis, dijo don Vicente; ya no es niña; vuestra es, componeos; ¿no es verdad, madre? - Sí, hijo, sí, dijo la buena señora. Dios los bendiga como yo los bendigo de mi parte. La nuera, sin embargo, se conocía que pensaba alguna vez en el patrimonio que se llevaba Morfina, a quien tenía destinada en su mente para tía muy querida de sus hijos. Habíale dejado su padre un patrimonio que daba unos mil doscientos escudos anuales; y aunque no de más monta, sentía la nuera que saliese de su casa. El hermano era más noble.

Pedro Saputo envió el criado a su padre escribiéndole que estaba en casa del difunto don Severo Estada, cuya familia conocía mucho desde estudiante, y le detenían algunos días para hacer sus retratos. Pero Morfina con la gran satisfacción de tener a su amante y con la seguridad de su amor que tantos suspiros y lágrimas le había costado, y con la libertad de confesarlo y manifestarlo, volvió a cobrar su antigua belleza, la energía de los afectos, la alegría de su corazón; y serena, contenta, ufana y gloriosa brillaba con todas las gracias y encantos de la incomparable hermosura que debiera a la naturaleza.

Mes y medio se detuvo allí Pedro Saputo, haciendo los retratos, cazando también algún día, y gozando de la felicidad suprema del amor con su amabilísima y dulcísima enamorada, Morfina. Don Vicente, viéndole tan hermoso, tan caballero, tan cabal y perfecto en todo y con tantas gracias y habilidades le preguntó un día en la mesa: - La verdad, don Pedro; ¿cuántas mujeres habéis vuelto locas en este mundo? ¿Todas las que habéis visto? - Y más, respondió Morfina, porque algunas se habrán enamorado de él por la fama. - No por cierto, respondió él; porque algo diría esa misma fama, y nada habéis oído. Esto, Morfina, significa solamente que nací para vos, así como vos habéis nacido para mí; y don Vicente, que me quiere como amigo y como hermano, está sin duda aún más ciego que tú, y por eso delira tanto.

Al fin hubo de llegar el día de separarse: día anublado y triste; día que jamás debiera traer el cielo con sus vueltas; porque dejar sin vida a aquella infeliz, que sólo aquéllos pudo decir que había vivido. ¡Gloria de este mundo! ¡Felicidades de esta vida!

miércoles, 3 de julio de 2024

Mos - Mostruos, Mounstruos


Mos, adj., mousse, émoussé, épointé.

Trop son espes denan, 

E mos deves lo trenchan.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Sont trop épais devant, et émoussés devers le tranchant.

Mort m' agratz, s'il lansa no fos mossa.

Guillaume de Berguedan: Amics. 

Vous m'auriez tué, si la lance ne fût émoussée.

ANC. FR.

D'une flèche trop mousse Amour vous a blessé. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 191. 

Depuis qu'il s'affoiblit et se lasche, le sentiment en devient aussi mousse, pesant et terrestre. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. I, p. 48.

(chap. Esmossat, esmossats, esmossada, esmossades; v. esmossá: esmosso, esmosses, esmosse, esmossem o esmossam, esmosséu o esmossáu, esmossen. Contrari: esmolat, afilat.)


Mosca, s. f., lat. musca, mouche. 

Plus suau ponh qu' una mosca.

Marcabrus: Dirai vos. 

Pique plus doucement qu'une mouche. 

Moscas, formitz e gan re d'autras bestias. Liv. de Sydrac, fol. 11.

Mouches, fourmis et beaucoup d'autres bêtes. 

ANC. FR. E tel plenté de mosques crut...

Et des mosques fu grant mervelle. Roman de Brut, t. I, p. 101.

CAT. ESP. PORT. IT. Mosca. (chap. Mosca, mosques; mosqueta, mosquetes.)

2. Moscalhos, s. m., moucheron. 

Soen volon entre nos 

Aici espes cum moscalhos. Brev. d'amor, fol. 24.

Souvent ils volent entre nous aussi épais comme moucherons.

CAT. Mosquit. ESP. PORT. Mosquito. IT. Moscherino. (chap. mosquit, mosquits; mosquitet, mosquitets.)

3. Moscail, s. m., émouchoir, éventail.

Tenc en la man, per lo caut,

Un moscail ab que s' adus vent.

Roman de Jaufre, fol. 60.

Tint à la main, à cause du chaud, un émouchoir avec quoi elle s'amène vent.

ANC. FR. Continuellement émouche de son mouschet. 

Rabelais, liv. II, ch. 15.

(chap. Abanico, abanicos. Tamé se fa aná per a espantá les mosques y los mosquits cuan se está al monte un grapat o manoll de brosquill, un tros de bocha, etc. Julio Micolau de La Fresneda lo fée aná cuan ere pastó y no lo gos de Quintaneta que es ara.)

4. Mosqueiar, v., émoucher, chasser, attraper les mouches.

Ades en l' aer mosqueia. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Incessamment attrape les mouches dans l'air. 

ESP. Mosquear. (chap. Mosquejá : cassá mosques; mosquejás : enfadás, com cuan tens una mosca detrás de la orella. Yo me mosquejo, mosqueges, mosquege, mosquegem o mosquejam, mosquegéu o mosquejáu, mosquegen; mosquejat, mosquejats, mosquejada, mosquejades.) 


Mosclar, s. m., nasse.

En ayssi pot hom pendre a ssa volontat d'aquel peys sens mosclar ni sens filat. Lett. du preste Jean à Frédéric, fol. 29. 

De la sorte on peut prendre à sa volonté de ce poisson sans nasse et sans filet.

(chap. La nassa, les nasses: ret, rets en forma de banasta per a peixcá.)

mosclar, nasse, nassa, nasses, ret, rets, peixcá

Mosquet, s. m., lat. muscetus, émouchet, sorte d'oiseau de proie.

Esparvier novel e mosquet

Deu hom ab petit auzelet 

Afaitar al comensamen. 

Esparvier e mosquet mudat 

A hom plus leumen adobat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jeune épervier et émouchet on doit avec petits oiseaux affaiter au commencement.

Épervier et émouchet mué on a plus facilement disposé.

IT. Moscardo.

2. Mosqueta, s. f., émouchette, femelle de l'émouchet.

Mosqueta es tant rabineira, 

C' ab so que pren vai sa carreira. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

L' émouchette est si pétulante, qu'avec ce qu'elle prend, elle poursuit sa carrière.


Mossa, s. f., lat. muscus, mousse. 

Vestitz de mossa d' aybres. Eluc. de las propr., fol. 171.

(chap. Vestits de musgo d'abres.)

Vêtus de mousse d'arbres.

Prov. Car qui sovent sa rauba trossa, 

Jamais non cuyllera mossa. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car qui trousse souvent sa robe, jamais ne cueillera mousse.

ESP. Musco, musgo. PORT. Musgo. IT. Musco, muschio. (chap. Musgo.)


Most, s. m., lat. mustum, moût.

Vi novel es dit most. Eluc. de las propr., fol. 227.

(chap. Vi nou es dit most o mosto.)

Vin nouveau est dit moût.

Fom plus sorna la piscina

Non es most en trueyll o en tina.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Fut plus trouble la piscine que n'est moût en treuil ou en tine.

(chap. Most o mosto, del que se fa lo mostillo; mon cuñat es de mote mostillé, de Valderrobres; pistina; trull; tina.)

trull, pistina, tina

CAT. Most. ESP. PORT. IT. Mosto.

2. Mostarda, s. f., moutarde.

Lo gras de la mostarda es motz petitz. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Lo gra de la mostassa es mol menut.)

Le grain de la moutarde est moult petit. 

ANC. FR. Car aquerre, s'il n' i a garde,

Ne vaut pas ung grain de mostarde. 

Roman de la Rose, v. 14658.

CAT. Mostassa, mostalla. ESP. Mostaza. PORT. IT. Mostarda.

(chap. Mostassa, mostasses, la de Dijon es la mes coneguda y se fa en los grans sansés. A Alemania ne minjo a vegades en Bratwurst, que es una llenguañissa o salchicha rostida.)

Mostela, s. f., lat. mustella, belette.

Can la mostela a son mostelon qu' es natz, ela 'l muda per paor c' om no lo y emble. Naturas d'alcunas bestias. 

(chap. Cuan la mustela té son mustelet que ha naixcut, ella lo mude (cambie) per paó, po, temó que hom no la hi emblo, prengue).

Lexique roman; Faina – Falgueira

Quand la belette a son beletton qui est né, elle le déplace par crainte qu'on ne le lui enlève.

CAT. Mostela, mustela. ANC. ESP. Mustela. (MOD. Comadreja)

IT. Mustella. (chap. Mustela, musteles; de la familia són: vissó o vissónarmiño, marta, fagina, furó.)

- Machine de guerre.

Ung engin apellat mostella.

Chronique des Albigeois, col. 73.

Une machine appelée belette.

2. Mostelon, s. m., beletton, petit de la belette. 

Can la mostela a son mostelon qu'es natz. Naturas d'alcunas bestias.

Quand la belette a son beletton qui est né.

(chap. Mustelet, mustelets, musteleta, musteletes : cría, críes de la mustela.)


Mostrar, v., lat. monstrare, montrer, indiquer, faire voir.

Mostrar la veritat.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Montrer la vérité.

Vuelh ieu esser chantaire, 

Et en luec mon saber mostrar.

(N. E. Esto le viene al pelo al catalanista aragonés cantautor Tomás Bosque Peñarroya, el más membrillo de La Codoñera, con permiso de José Miguel Gracia Zapater, que también está hecho un membrillazo de aúpa. Junto con Arturico Quintana Font, que es de Barcelona, forman las tres desgracias del pueblo del Mezquín. Si Rubens viviese los pintaría.)

Pons Fabre d'Uzes: Luecs es.

Je veux être chanteur, et montrer à propos mon savoir.

Si m' ajut selh que s mostret en colomba.

(N. E. Esta frase supongo que la entenderá el ignorante Óscar Adamuz, del Moviment franjolí per la llengua catalana, de Santa Coloma de Gramanet, Gramenet, pueblo al que el erudito lobotomizado llama Gramanet de Besòs.)

Óscar Adamuz, moviment franjolí, franja, català

A. Daniel: Si m fos Amor.

Si m'aide celui qui se montra en colombe.

- Enseigner, apprendre.

Del segle mostrarai, 

Com se deu captener 

Qui vol bon laus aver.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Touchant le siècle, j' enseignerai comment se doit conduire (celui) qui veut avoir bonne louange. 

Tot quant ieu fauc ni dic que m sia honrat 

Me mostr' Amors.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Tot quant. 

Amour m'enseigne tout ce que je fais et dis qui me soit honorable.

Loc. A totas gens mostrar ad uelh 

La dicha naissensa d'Amors.

Brev. d'amor, fol. 3. 

A toutes gens montrer à l'oeil ladite naissance d'Amour. 

CAT. ESP. PORT. Mostrar. IT. Mostrare. 

(chap. Amostrá, mostrá: mostro, mostres, mostre, mostrem o mostram, mostréu o mostráu, mostren; mostrat, mostrats, mostrada, mostrades; amostrat, amostrats, amostrada, amostrades.)

2. Mostra, s. f., montre, apparence, exposition.

Los autres compron blat en herba e lo vi en flor, cant las vinhas fan bella mostra. V. et Vert., fol. 14. 

(chap. Los atres compren blat en herba y lo vi en flo, cuan les viñes fan bona o bella mostra.)

Les autres achètent le blé en herbe et le vin en fleur, quand les vignes font belle apparence.

- Revue de troupes.

Se obligua aver en son poder C homes d' armas; apres, quan se ve a la mostra, el los presenta. Arbre de Batalhas, fol. 129.

S'oblige à avoir en son pouvoir cent hommes d'armes; après, quand se vient à la montre, il les présente.

Proverb. Ses bo mot pauc val la mostra. Leys d'amors, fol. 24. 

Sans bon mot peu vaut la montre. 

ANC. FR. La monstre de touz le triumphe fut départie en trois jours. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Paul Émile.

CAT. Mostra. ESP. Muestra. PORT, IT. Mostra. (chap. Mostra, mostres.)

3. Monstranssa, s. f., démonstration, preuve.

Aquesta monstranssa fo facha. Docum. de 1409, ville de Bergerac.

Cette démonstration fut faite.

ANC. ESP. IT. Mostranza. (chap. Mostransa, demostrassió, proba.)

4. Mostramen, s. m., preuve, démonstration.

Sors de Jhesum Crist lo premiers mostramens. 

P. de Corbiac: El nom de. 

La première preuve surgit de Jésus-Christ. 

ANC. FR. Le mostrement, l' appareissance. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 23.

ANC. CAT. Mostrament. IT. Mostramento. 

(chap. Mostramén, mostramens.)

5. Mostraire, Mostrador, s. m., démonstrateur, indicateur.

L' amor, don ieu sui mostraire, 

Nasquet en un gentil aire.

Marcabrus: Al son desviat. 

L'amour, dont je suis indicateur, naquit en une gentille demeure.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330. 

Porteur et indicateur de cet instrument public. 

ESP. PORT. Mostrador. IT. Mostratore. (chap. Mostradó : qui mostre; que mostre una mercansía, com a una tenda, bar, etc. Tamé se li diu al escot, que mostre la pitralera. Mostradós, mostradora, mostradores.)

6. Amostrar, v., montrer, enseigner, apprendre.

Que tu m denhes amostrar, en aquesta art de planetas, la causa qu'ieu quier a saber de ela. Liv. de Sydrac, fol. 138. 

Que tu me daignes apprendre, dans cet art des planètes, la cause que je cherche à savoir de lui. 

ANC. ESP.

Amostran los tedores escontra nos entrada. 

Poema de Alexandro, cop. 1515.

CAT. PORT. Amostrar. (chap. Amostrá: amostro, amostres, amostre, amostrem o amostram, amostréu o amostráu, amostren. Fa ya un grapat d'añs, los de la Penya Pork de Fórnols van fé un rosco del Pasapalabra aon ficabe: Vols (adependre o) dependre lo chapurriau?

Natros te l' amostrem. Enseñem.)

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc
An este cap de soca de Calaseit, Pininfarinetes, li fa bona falta adependre lo chapurriau:

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

7. Demostrar, v., lat. demonstrare, montrer, démontrer, désigner, représenter.

Volguist demostrar miracle tan apert. V. de S. Honorat. 

Tu voulus montrer miracle si manifeste. 

Demostron substantia visibil. Gramm. provençal.

(chap. Demostren, dessignen, representen sustansia vissible.)

Désignent substance visible.

Per demostrar que est' amors 

Tramet als fizels aymadors

Totz los bos noirimens.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Pour démontrer que cet amour transmet aux amants fidèles toutes les bonnes nourritures. 

Segon que la sortz demostrava. V. de S. Honorat. 

Selon que le sort désignait. 

Part. pas. Tro qu' es en faits o en digz demostratz.

Bernard d'Auriac: S'ieu agues tan. 

Jusqu'à ce qu'il est démontré en faits ou en paroles.

La semblansa de la cara de Jhesu Crist que era demostrada en aquelha toalha. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 35. 

La ressemblance de la figure de Jésus-Christ qui était représentée sur cette touaille. 

CAT. Demostrar. ANC. ESP. Demonstrar. ESP. MOD. Demostrar. 

PORT. Demonstrar. IT. Dimostrare. (chap. Demostrá: demostro, demostres, demostre, demostrem o demostram, demostréu o demostráu, demostren; demostrat, demostrats, demostrada, demostrades.)

8. Demostransa, Demonstransa, s. f., démonstration, preuve.

Fils es d' avols creatura

Qui fai avol demostransa.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es quan. 

Est fils de mauvaise créature qui fait mauvaise démonstration. 

Leials demonstransa d'aquela causa dont es doptes.

Trad. du Code de Justinien, fol. 27. 

Loyale preuve de cette chose dont il est doute. 

ANC. FR. Ses fais en font la démonstrance. Charles d'Orléans, p. 89.

ANC. CAT. Demostrança. ANC. ESP. Demonstranza. IT. Dimostranza.

(chap. Demostransa, demostranses : demostrassió, proba.) 

9. Demonstrament, s. m., présentation, manifestation.

Entro als jorns de son demostrament ad Israel.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1. 

Jusques aux jours de sa manifestation à Israël.

- Preuve, démonstration.

La taula Dionisi que es demostramen. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

La table de Denis qui est démonstration. 

ANC. CAT. Demonstrament. ANC. ESP. Demonstramiento. ESP. MOD. Demostramiento. IT. Dimostramento. 

(chap. Demostramén, demostramens, com lo de Jessús a les bodes de Caná de Galilea, o a Jerusalén; manifestassió, manifestassions (sia manifesta cosa); presentassió, presentassions.)

10. Demostratio, s. f. lat. demonstatio, démonstration, description.

Demostratio, es cant hom recomta e recita alqu negoci qu' es faytz.

Leys d'amors, fol. 148. 

Description, c'est quand on raconte et rapporte aucune affaire qui est faite.

CAT. Demostració. ANC. ESP. Demostración. ESP. MOD. Demonstración (N. E. Se ha vuelto a lo antiguo). PORT. Demonstração, demostração. 

IT. Dimostrazione, dimostragione. (chap. Demostrassió, demostrassions.)

11. Demostratiu, adj., lat. demonstrativus, démonstratif. 

Sun apelat pronom demostratiu, quar demostron certa persona.

Gramm. provençal. 

Sont appelés pronoms démonstratifs, car ils désignent certaine personne.

Demostrativas, coma: Veus. Leys d'amors, fol. 100.

(chap. Demostratives, com: Veus.)

Démonstratives, comme: Voilà.

CAT. Demostratiu. ESP. Demostrativo. PORT. Demonstrativo. 

IT. Dimostrativo. (chap. Demostratiu, demostratius, demostrativa, demostratives.)


Mostre, s. m., lat. monstrum, monstre.

Serena es 1 mostre en mar, et ha cors de femna e coa de peysso.

V. et Vert., fol. 23.

(chap. La sirena es un monstruo (al) del mar, y té cos de femella y coa de peix.)

La sirène est un monstre en mer, et elle a corps de femme et queue de poisson. 

CAT. (N. E. Monstre no lo encontró Raynouard) ESP. Monstruo.

PORT. Monstro. IT. Mostro. (chap. Monstruo, monstruos.)

2. Mostruozitat, s. f., monstruosité.

Aquesta mostruozitat o defayssonament s' endeve per superfluitat de materia. Eluc. de las propr., fol. 33. 

Cette monstruosité ou difformité se produit par superfluité de matière.

CAT. Monstruositat. ESP. Monstruosidad. PORT. Monstruosidade. 

IT. Mostrosità, mostruosità, mostruositate, mostruositade.

(chap. Monstruosidat, monstruosidats.)

3. Mostruos, Mounstruos, adj., lat. monstruosus, monstrueux. 

A vegadas mostruos et desfayssonat. Eluc. de las propr., fol. 139.

Parfois monstrueux et déformé. 

Bestias que son dichas mounstruosas.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 29.

Bêtes qui sont dites monstrueuses. 

Fig. Es cauza de diversas passios estranhas et mostruozas.

Eluc. de las propr., fol. 64.

Est cause de diverses passions étranges et monstrueuses.

CAT. Monstruos. ESP. PORT. Monstruoso. IT. Mostroso, mostruoso.

(chap. Monstruós, monstruosos, monstruosa, monstruoses.)