Mostrando las entradas para la consulta carregá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta carregá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 5 de abril de 2024

Lexique roman; Grilh, Gril, Greill - Guarona

Grilh, Gril, Greill, s. m., lat. gryllus, grillon.

Lo grilh a tal natura, que tant ama son cantar, e tan s' en delecha, que no s percassa de vianda, e mor cantan. Naturas d'alcunas bestias.

Le grillon a telle nature, qu'il aime tant son chanter, et s'en délecte tant, qu'il ne pourchasse pas de nourriture, et meurt en chantant.

Sercatz un greill que sia gros, 

E gitatz lo fors de son cros.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Cherchez un grillon qui soit gros, et jetez-le hors de son trou. 

CAT. Grill. ESP. PORT. IT. Grillo. (chap. Grill, grills; tamé es un grill lo que ix de les pataques o sebesLo sebollot Ignacio Sorolla Vidal li riu les poques grassies a un grillat de Benavarre.)

Lo sebollot Ignacio Sorolla Vidal li riu les poques grassies a un grillat de Benavarre.



Grilho, Grillo, Grello, s. m., grille, menottes, prison.

Qu' om aya lima

Ab que 'ls grilhos trenc e lim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers. 

Qu'on ait lime avec quoi on coupe et lime les grilles.

En grellos, o en ceps, o en cadenas. V. et Vert., fol. 49.

En grilles, ou en entraves, ou en chaînes. 

E 'ls tenc en son grillo 

Qu' anc no n' ac rezemso 

Tro a la mort.

P. Vidal: Ajostar. 

Et les tint en sa prison de manière qu'oncques il a en eut rançon jusqu'à la mort. 

CAT. Grillo. ESP. Grillos (grilletes). PORT. Grilhos. (chap. Grillet, grillets.)


Grim, adj., triste, morose. 

Subst. Ja no vuelh denan me grim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers dech. 

Jamais je ne veux devant moi le triste. 

IT. Grimo.

2. Grima, s. f., tristesse, souci.

Del mal don lo fols a grima.

E. Cairel: Freis ni neus. 

Du mal dont le fou a souci. 

CAT. ESP. (chap.) Grima.

3. Grimar, v., gémir, soupirer. 

Mon cors saill fort e grima.

Rambaud d'Orange: En aital rimeta. 

Mon coeur tressaille fort et gémit.

4. Grinos, adj., affligé, morne, triste, saisi.

Adonc N Anselm fon tan joyos, 

Que de gauch era tot grinos. 

La femna dis tota grinosa: 

Ar fay, senher, so que te play.

V. de S. Honorat. 

Alors le seigneur Anselme fut si joyeux, que de joie il était tout saisi.

La femme dit toute affligée: Maintenant fais, seigneur, ce qui te plaît.

5. Grineza, s. f., tristesse, sensibilité, souci, saisissement.

Ab que non sia grineza 

Mas d' emplir sa pansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Pourvu qu'il n'ait souci que d'emplir sa panse. 

Ill pietatz e ill grineza 

Li fay despendre l' argent.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

La pitié et la sensibilité lui fait dépenser l'argent.

6. Grinar, v., gémir.

La mesquina 

Flaira e grina. 

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

La malheureuse renifle et gémit.


Gris, adj., gris.

Var e gris.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Vair et gris. 

Las pels grizas e las pelisas. Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

(chap. Les pells grises y les pellisses.)

Les peaux grises et les pelisses.

- Fig. Irrité.

Cel li comtet aquo totz fels e gris. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 110. 

Celui-ci lui conta cela tout furieux et irrité.

- Par extens. Vieux, à cheveux gris. 

Ans serai totz gris

Qu'ilh m' entenda.

R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Per solatz. 

Je serai tout gris avant qu'elle m'entende. 

CAT. ESP. Gris. (chap. Gris, grisos, gris, grises. Avui en día fan falta mols grisos per a tanta brossada.)

2. Grizeta, s. f., grisette, sorte d'étoffe.

Adject. Vestida fon d'un nier sardil,

Ab capa griseta ses pelh.

Guillaume d'Autpoul: L'autr'ier.

Elle fut vétue d'une noire serge, avec cape de grisette sans poil.

CAT. ESP. Griseta.


Griffo, s. m., lat. gryphus, griffon, animal fabuleux, moitié aigle, moitié lion. 

Griffo es volatil quadrupedal. Eluc. de las propr., fol. 146. 

Griffon est volatile quadrupède. 

CAT. ESP. (chap.) Grifo. PORT. Gripho. IT. Grifone.

2. Griu, s. m., griffon.

Griu es animal quadrupedal ab alas. Eluc. de las propr., fol. 251. 

Griffon est animal quadrupède avec ailes.

3. Grihol, s. m., griffon.

Grans haucels qui son apellatz grihols, los quals haucels han gran batalha am los gigans, e ayci moron motz, de cascuna part, dels ghayhans e dels grihols. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 10.

Grands oiseaux qui sont appelés griffons, lesquels oiseaux ont grande bataille avec les géants, et ainsi meurent en grand nombre, de chaque part, des géants et des griffons.

4. Grifaigne, adj., refrogné, hargneux.

E m mostr' om cara grifaigna.

Palais: Be m plai.

Et on me montre mine refrognée.

ANC. FR.

Il trovèrent la gent mult fel é mult grifaigne,

Ki confont é abat et ochit é méhaigne.

Roman de Rou, v. 1546.

Qui est moult fiere et moult grifaingne. Roman de la Rose, v. 3728.

Qui si estoit fiere et grifaigne. Fables et cont. anc., t. IV, p. 374.

De l'autre part sor la montaigne

Qui bien i est fiere e grifaigne.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 30.

IT. Grifagno.


Groc, Gruoc, Gruec, adj., lat. croceus, jaune.

Auzels de rapina han... pes e 'ls bex grocs.

(chap. Los muixons de rapiña tenen... peus (les potes) y los pics grocs.)

Eluc. de las propr., fol. 266. 

Oiseaux de rapine ont... les pieds et les becs jaunes.

Torna 'l plus groc 

Non es boiols d'ueu cueit en foc. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le rend plus jaune que n'est moyeu d'oeuf cuit au feu.

E 'l prat son gruoc, vert e vermeilh. 

(chap. Y los prats són grocs, verts y roijos.)

P. Raimond de Toulouse: Poz vezem.

Et les prés sont jaunes, verts et vermeils.

Quan vey pels vergiers despleyar 

Los sendatz gruecx, indis e blaus. 

Bertrand de Born: Quan vey. 

Quand je vois par les vergers déployer les étendards jaunes, violets et bleus.

Color groga. Eluc. de las propr., fol. 266. 

Couleur jaune. 

CAT. Grog. IT. Croceo. (chap. Groc, grocs, groga, grogues. 

ESP. Amarillo.)

llas, coll, catalanistes, catalanistas, lazo, lacito, amarillo, groc

2. Croci, s. m., lat. crocus, croci, safran. (chap. Safrá.)

Croci o safra, sa flor a bona odor. Eluc. de las propr., fol. 204.

Croci ou safran, sa fleur a bonne odeur.

3. Grogezir, v., jaunir. 

Part. prés. Quan fuelhas d' albres van moren, 

Se van totas en grogezen.

(chap. Cuan les fulles dels abres se van morín, se van totes esgroguín.)

Brev. d'amor, fol. 191.

Quand feuilles d'arbres vont mourant, elles s'en vont toutes jaunissant. CAT. Groguejar. (chap. Groguejá, esgroguí, esgroguís.)


Grolh, adj., grouillant, bouillonnant.

D' ifern mal e grolh. Leys d'amors, fol. 29.

De l'enfer mauvais et bouillonnant.


Gronhir, Gronir, Grondir, v., lat. grunnire, grogner, gronder.

Porc... totz temps gronish. Eluc. de las propr., fol. 256.

(chap. Lo gorrino... tot lo tems gruñ.)

Porc... toujours grogne.

El lebrier gron.

Marcabrus: A l' alena. 

Le lévrier grogne.

No s'en deu jes vengar, ni grondir ni iraisser. Liv. de Sydrac, fol. 111. 

Ne s'en doit point venger, ni gronder ni irriter. 

Cal que digatz, ilh groniran.

(chap. Consevol cosa que diguéu o digáu, ells gruñirán.)

P. Vidal: Abril issic. 

Quoique vous disiez, ils grogneront. 

Non puesc mudar qu' encontr' orgoill non gronda.

Giraud de Borneil: Conseill vos quier. 

Je ne puis changer que contre orgueil je ne gronde. 

Fig. Un chant nou que m gronh dins lo cays. 

Pierre d'Auvergne: Chantaray pus vey. 

Un chant nouveau qui me gronde dans la bouche. 

ANC. FR. N' i ot un seul qui osast grondre. 

Roman du Renart, t. II, p. 307.

Li chevaliers comence à grondre.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 295. 

Tiecelin parla et grondi. Roman du Renart, t. I, p. 273.

Cele le vit hideus e lai; 

Si n' osa parler ne grondir.

Fables et cont. anc., t. III, p. 319. 

CAT. Grunyir. ESP. Gruñir. PORT. Grunhir. IT. Grugnire. 

(chap. Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñixes o gruñs, gruñix o gruñ, gruñim, gruñiu, gruñixen o gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides.)

Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñixes o gruñs, gruñix o gruñ, gruñim, gruñiu, gruñixen o gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides

2. Grondilhar, Grondillar, v., grommeler, murmurer, chuchoter, criailler, rechigner.

E 'l chaus ab sa chavana,

S' al no pot, grondilha.

Marcabrus: El mes.

Et le hibou avec sa chouette, s'il ne peut autre chose, il criaille. 

Fig. Lai on ai cor que m' apil

Per tos temps, e qui grondilla. 

Rambaud d'Orange: En aital. 

Là où j'ai un coeur qui me concentre pour tous temps, et qui rechigne. ANC. FR. Encuntre mei grandilloent tuit.

Anc. trad. des Ps., Ms. n° 1, ps. 40. 

Mult fremirent e grondillierent 

Des paroles ke cil diseit.

Roman de Rou, v. 11265.

3. Grondilh, s. m., grondement, grognement, murmure, chuchoterie, rechignement.

Mais pretz lo freg temporal 

Que l' estiu plen de grondilh... 

Orguelhs torna en canal 

De guarsos ples de grondilh.

Marcabrus: Quan la. 

Je prise plus le froid inconstant que l'été plein de chuchoterie.

Avance rapidement orgueil de valet plein de rechignement.

4. Grongill, s. m., gronderie, réprimande.

Tem per me son grongill.

Rambaud d'Orange: En aital. 

Je crains pour moi sa gronderie.

5. Gruniment, s. m., grognement, grondement.

Ab gran gruniment lor ira mostran. Eluc. de las propr., fol. 235.

Avec grand grognement montrent leur colère. 

ESP. Gruñimiento (gruñido). (chap. Gruñimén, gruñit.)

6. Groing, Grong, s. m., groin, museau.

Del groing de veragut.

T. de Guiraud et de Hugues de S. Cyr: N Uc.

Du groin de verrat. 

Par extens. Fer si lui de sotz son grong.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55.

Frappe tellement lui sous son museau.

IT. Grugno. (chap. Morro, morros. ESP. Hocico.)

7. Groingna, s. f., groin, trogne, museau.

Par extens. Sus en sa groingna.

Rambaud d'Orange: Lonc temps. 

Sus en sa trogne.

8. Grulh, s. m., groin, museau.

- Loc. Par allusion au cochon de saint Antoine: 

Nos fan sai aparer lo grulh d' Antong. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 94. 

Nous font apparaître ici le groin d'Antoine.

9. Engrondeillar, v., gronder, plaindre.

Ges no s' en engrondeill. 

Guillaume de Berguedan: Bernatz ditz. 

Que point il ne s'en plaigne.


Gros, adj., lat. crossus, gros.

Hom fo mot larcs e mot glotz de manjar e de beure, per que en devenc gros otra mesura. V. de G. Faidit.

Fut homme moult ample et moult avide de manger et de boire, c'est pourquoi il en devint gros outre mesure.

Ab gros cap et ab gros bec.

(chap. En gros cap y en gros pic.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec grosse tête et avec gros bec.

Gran gol' e grossa pansa.

(chap. Gran gola y grossa pancha.)

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Grande gueule el grosse panse. 

Fig. Trop passatz los decs

De Dieu, quar es tan grossa

Vostra cobeitatz.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu, puisque votre convoitise est si grosse. 

Prov. Il dich son gros e il faich son menudier.

(chap. Los dits són grossos y los fets són menuts.)

Sordel: Quan qu'ieu. 

Les dits sont gros et les faits sont menus.

- État d'une femme enceinte.

Senti si grossa d' enfant. V. de S. Honorat. 

(chap. Se va sentí grossa d'infán; preñada, embarassada, ensinta.)

Se sentit grosse d'enfant.

- Soulevé, agité.

Tant es grossa la mars. V. de S. Honorat.

Tant est grosse la mer.

Loc. Se dizon grossas paraulas. V. et Vert., fol. 25.

Se disent de grosses paroles.

Substantiv. Longas del gros del det. Liv. de Sydrac, fol. 30.

Longues du gros du doigt.

Per mieg lo gros del cor li mes l' espieut cayrat. 

Roman de Fierabras, v. 3724.  

Par le milieu du gros du corps lui mit l'épieu carré. 

CAT. Gros. ESP. Groso, grueso. PORT. IT. Grosso. 

(chap. Gros, grossos, grossa, grosses.)

2. Grossamen, adv., grossièrement. 

Val mais vertat grossamen dicha,

Que messonja polidamens escricha.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Vaut plus vérité grossièrement dite, que mensonge poliment écrit.

An li dit mot grosamen:... 

En aysso, non es de bon rey 

Que el premier rompa la ley.

Frag. de la V. de S. Georges.

Lui ont dit moult grossièrement:... En cela, il n'est point d'un bon roi que le premier il viole la loi.

ESP. Gruesamente (groseramente). PORT. IT. Grossamente. 

(chap. Grosseramen.)

3. Grosset, adj. dim., grosset, assez gros.

Grosset per peitz e ben apert. 

Non plus d' una fava grossetas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Grosset par la poitrine et bien ouvert. 

Non pas plus grossettes qu'une fève.

IT. Grossetto. (chap. Grosset, grossets, grosseta, grossetes.)

4. Grossier, adj., grossier, commun.

Un grossier aytal qual semblant. Brev. d'amor, fol. 9. 

Une grossière image telle quelle.

Que jogava un joc grossier. 

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Qui jouait un jeu grossier. 

CAT. Grosser. ESP. Grosero. PORT. Grosseiro. IT. Grossiere, grossiero.

(chap. Grossero, grosseros, grossera, grosseres.)

5. Groissor, s. f., grosseur.

Car la groissor

Soven mena

Lai la lenga

On la dens a dolor.

E. Fonsalada, ou Marcabrus: En Abrieu.

Car la grosseur souvent mène la langue là où la dent a douleur.

ESP. Grosor. (chap. Grossaria.)

6. Grosseza, Grossessa, s. f., grosseur, grossesse.

Longueza, ladeza, primeza ni grosseza, que so dimencios corporals.

Eluc. de las propr., fol. 8.

Longueur, largeur, ténuité et grosseur, qui sont dimensions corporelles.

La grossessa es de X mes. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 37.

La grossesse est de dix mois. 

ANC. CAT. Grossesa. ESP. Grosesa (grosor; embarazo). IT. Grossezza.

7. Gros, s. m., gros, sorte de monnaie.

En tot III moutons, IX gros, I patac.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

En tout trois moutons, neuf gros, un patard.

II florins d' una part, et VII gros d'autra.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Deux florins d'une part, et sept gros d'autre.

ESP. Gros.

8. Grossa, s. f., grosse, expédition, copie d'un acte.

Per lo salary de la grossa del instrument. Fors de Béarn, p. 1094.

(chap. Per lo salari de la grossa del instrumén; copia de un acte, escrit.)

Pour le salaire de la grosse de l'instrument.

9. Grossar, v., grossoyer, expédier.

Notary... no grossara tal instrument.

(chap. Notari... no grossará tal instrumén; copiará, fará copies.)

Fors de Béarn, p. 1096. 

Notaire... ne grossoiera pas tel instrument.

Part. pas. Trayt e grossat per maestre Helias Rogier.

Cout. de Saussignac, de 1319.

Extrait et grossoyé par maître Hélias Rogier.

(chap. Grossá, copiá, fé copies.)

10. Ingrossatiu, adj., augmentatif, coagulatif, propre à augmenter, à coaguler.

Freior... es condensativa o ingrossativa.

Eluc. de las propr., fol. 25. 

Froid... est condensatif ou coagulatif.

11. Ingrossacio, Engrossacio, s. f., augmentation, accroissement. 

Ab lo qual pren ingrossacio. Eluc. de las propr., fol. 133. 

Avec lequel prend accroissement. 

La engrossacio de la vianda del malaute. Trad. d'Albucasis, fol. 58.

L'augmentation de la nourriture du malade.

(chap. Engrossassió, engrossassions: aumén, per ejemple de la pancha de una dona; creiximén. Tamé la que seguix: engrossamén, engrossamens; engordimén, engordimens; aumentassió, aumentassions; aumén, aumens.)

12. Ingrossament, Engrossamen, s. m., accroissement, augmentation.

Per maior ingrossament. 

Pren engrossamen.

Eluc. de las propr., fol. 83 et 133. 

Par plus grand accroissement.

Prend accroissement. 

IT. Ingrossamento.

13. Engroissar, Engrueissar, v., engrosser, devenir grosse.

Qual cauza poiria far la femna que engroisses? Liv. de Sydrac, fol. 76.

Quelle cause pourrait faire que la femme devînt grosse?

- Grossir.

Vas la mieia nueg engrueissa sa votz. Naturas d'alcuns auzels.

Vers le minuit grossit sa voix.

Part. pas. Cant ela es engroissada, ela no si deu pus ajustar am lhuy carnalmen. Liv. de Sydrac, fol. 60.

Quand elle est engrossée, elle ne se doit plus unir avec lui charnellement.

ESP. Engrosar (engordar, abultar por embarazo). PORT. Engrossar.

IT. Ingrossare. (chap. Engordí, engordís; abultá la pancha de una dona preñada o embarassada; o la de Juaquinico Monclús, que está de bon añ, consevol día fotrá un pet.)


Grua, s. f., lat. grus, grue.

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Puis vous redoutèrent plus que grue faucon.

Un pauc auzel en mon punh, que no s n'an,

Am mais qu' al cel una grua volan.

(chap. Un muixonet al meu puñ, que no s'en vaigue, vull mes que al sel una grulla volán. Refrán: val mes muixó a la ma que sen volán.)

G. Faidit: Tant ai suffert.

Un petit oiseau qui ne s'en aille pas, j'aime mieux en mon poing, qu'au ciel une grue volant.

CAT. ANC. ESP. Grua. ESP. MOD. Grulla. PORT. Grou. IT. Grua.

(chap. Grulla, grulles; Al Decamerón ña una noveleta aon ix una grulla.)

2. Gruier, Gruer, adj., gruyer, à grues.

Austor e falcon gruier.

Bertrand de Born: Rassa. 

Autour et faucon gruyer.

Lo quart a nom falco gruer.

(chap. Lo cuart se diu falcó grullé.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le quatrième a nom faucon gruyer.

ESP. Grullero. (chap. Grullé, grullés, grullera, grulleres; que casse grulles. Azor y falcó grullé. Falcons grullés. Áliga o águila grullera.
Áligues o águiles grulleres.)

Pueis vos dopteron mais que grua falco.


Gruela, s. f., écorce.

Albre mot grant e mot espes de brancas, mais non avia fuelhas ni gruela.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3.

Arbre très grand et très épais de branches, mais il n'avait feuilles ni écorce.

(chap. Crosta de pi, escorsa; crostes, escorses. Mon pare anabe mol lluñ en un macho y banastes per a arreplegá crosta de pi (roijal y negral) o escorsa als Ports de Beseit, per ejemple a la mola del Lino. Cuan se tallabe un piná la dixaben arreplegá y carregá.)

2. Esgrular, v., écorcer.

Part. pas. Aquel albre era... sec e esgrulat. Hist. abr. de la Bible, fol. 3.

(chap. Aquell abre estabe... sec y descrostat, sense crosta, pelat.)

Cet arbre était... sec et écorce.


Guabarot, s. m., gabarote, batelet, canot.

Que hom lur prestes un guabarot que los mezes a Guardona.

Docum. de 1410. Ville de Bergerac.

Qu'on leur prêtât un batelet qui les mît à Guardonne.

(N. E. Gabarra pequeña, tipo de embarcación.)


Guafur, s. m., gloutongourmand.

Quan guarengals e gingibres 

An lur sazo ab mayns guafurs. 

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.

Quand galéga et gingembre ont leur saison avec maints gourmands.


Guarengal, s. m., galéga, sorte de plante.

Quan guarengals e gingibres

An lur sazo.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.

Quand galéga et gingembre ont leur saison.

Quan guarengals e gingibres   An lur sazo.


Guarona, s. f., lat. Garumna, Garonne, fleuve.

Toloza la gran que se sobre Guarona. Guillaume de Tudela.

Toulouse la grande qui est sise sur Garonne.

(chap. ESP. Garona. Riu que naix a la Vall d'Aran, Pla de Beret, passe per Vielha, etc, y desemboque al Atlántic, Golfo de Vizcaya.)

Garona. Riu que naix a la Vall d'Aran, Pla de Beret, passe per Vielha, etc, y desemboque al Atlántic, Golfo de Vizcaya