Mostrando las entradas para la consulta burra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta burra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.


Original en castellano:

Capítulo VIII.

De la feria de Graus.

Anduvo aún por allá algunos otros pueblos, y se acercó al Cinca pasando por Barbastro, donde sólo visitó a la siempre amable Antonina, aunque llevaba cuatro doncellas en lista, no por desprecio de ellas, sino porque de Barbastro no quería amistad ni deudo. Inclinó su dirección al oriente hacia arriba para subir a la Ribagorza, y llegó a la Puebla de Castro, donde paró en el mesón, no llevando registro de aquel pueblo. Era el mesonero hablador, alegre, franco y muy atento. A los postres pidió licencia y entró en el cuarto de Pedro Saputo, y le dijo que si quería madrugar un poco le podía servir, porque pensaba ir a la feria de Graus a divertirse un rato, y en voz baja añadió: y traerme una criada para ama de llaves, porque se me casa la que tengo, y la cocinera no vale sino para los pucheros y los tizones.

Llegó en esto un labrador, y le hizo entrar diciendo: - Este hombre, señor caballero, es cuñado mío, hermano de mi difunta. Me casé hace dieciséis años, y nos dieron a mí un campo y a ella otro; y entre los dos, que los sembré aquel año, cogí dos cahíces y medio de morcacho, y antes ya me parió la mujer. Yo comencé a decir: pues estás bien, Juan Simón; no tienes donde sembrar hogaño, y la Felipa te va a parir todas las pascuas. Malo, Juan Simón, porque no habrá pan. ¿No habrá?, dije, pues ha de haber, a discurrir. Y discurriendo y no durmiendo m'ocurrió, un específico que algún santo me lo puso en la cabeza. Y le dije a mi mujer: cariño, ya he discurrido un modo para que no nos falte; ya puedes parir sin miedo. Mira, Felipa, en este mundo sólo es deshonra tres cosas: ser pobre, no tener dinero y llevallos. - De eso último ya te libraré yo, dijo ella. - Calla boba, le respondí yo; no va por ti, que ya sé que no piensas ponérmelos. Pues sí señor, le dije; eso sólo es deshonra en este mundo, y no otra cosa. - Vamos Juan Simón, dijo el cuñado, que algunas otras cosas hay. - Ya lo sé, replicó el parlante; pero la verdad es la verdad, y en lo demás no se repara. Déjame hablar y no me golfees las palabras. Mi Felipa s'alegró mucho y yo dije: ya ves que en este lugar nadie quiere ser tendero ni mesonero, porque lo tienen por afrenta, y los arrieros y viajeros no saben a do parar, y andan pidiendo favor y lo pagan más caro y están mal servidos. El comprar y vender, ¿puede ser afrenta?; el dar posada al que no tiene do meterse, ¿puede ser afrenta? Cornudo sea si eso no es mentira. Yo he pensado, pues, comprar aceite, vino, pan, arroz, abadejo, sardinas, tocino salado, especias y otras cosas, y tener abacería de tienda y hacerme mesonero; ¿te parece bien, cariño? Y me respondió: - Como dicen que venimos de buenos... - Calla, tonta, en este mundo ningún pobre es bueno; todos los miran de reojo y así como de lance. Dime que sí, y en dos paletas te hago rica, y también más hermosa, porque las ricas todas lo son, aunque no lo sean. ¡Qué guapa, y qué refilada los días de fiesta cuando vayas a misa, y vuelvas, y a cada cosa que rebullas en el arca suenen por allí los doblones! Aún no has visto ninguno, aún no sabes cómo son; ya verás entonces. Y con esto la puse contenta, y me levanté, que era aún de mañana y estábamos en la cama. Y aquel mismo día, cojo y vendo los dos campos, el mío y el de mi mujer. Aquí está mi cuñado que no me dejará mentir. ¡Qué loco, decían las gentes, qué perdido! Y tú también, Silvestre, lo decías, y tu padre más, que vino y se me quiso comer, e hizo llorar a Felipa. Mas yo callar y a la mía. Conque voy y me compro un burro (con perdón de vuesa merced), y ¡qué tieso que era!, y bajo a Basbastro y me lo traigo cargado de la tienda. Y a la hora que suelen venir los arrieros salí a la plaza y les dije: a mi casa, que soy mesonero. Ya hace de esto catorce años, cerca de quince, y cuatro que se me murió mi mujer, bien rica (a Dios no sea retraído), y con otras carnes que vosotros me la disteis, cuñado, con toda vuestra sopopeya, que al fin, con que venís de buenos, tienes una burra, y mala, que si se te muere te quedas tan de a pie, que no has de montar ya más cabalgadura que la azada, si yo no te lo presto. Y yo tengo par de mulas, y campos y olivares, y un jaco que se bebe el viento, y gracia de Dios que no sé dónde metella; y por eso tan de buenos vengo agora como cuando me casé y era pobre. Mis hijos van a la labranza, y no los hay más garridos y envidiados en el lugar. ¡Ah, haberse muerto su madre!

Con mucho gusto oía Pedro Saputo la relación del mesonero, y preguntándole de la feria, dijo: - En esa feria, señor caballero, no se vende lo que de ordinario se vende en todas, aunque no falta, sino que es feria de criados y criadas. Allí acuden de toda la Ribagorza los mozos y mozas que quieren afirmarse, ellos para mozos de labor o de mulas, y también para pastores u otra cosa, y ellas para criadas, niñeras, caseras de curas, lo que les sale y según la persona. Y ¡qué guapas algunas! ¡Qué frescas y lucidas! Yo no la pierdo nunca; y dos criadas que tengo y tres que se me han casado, dos en tiempo de mi mujer y una después, todas las he traído de allí, y todas buenas, porque tengo ojo y no me engaño. Es verdad que el buen amo hace el buen criado, y como los trato bien... - Demasiado, dijo el cuñado. - ¿Veis?, ya cayó en la malicia. Señor caballero, la envidia es muy mala, porque no creáis que es otra cosa. Bien parece que me las sacan, que no dirán sino que el servir en mi casa, y eso mesonero, sea concilianda de novios, que siempre les sobran por encima de la cabeza. Sin armonía y buena voluntad, ¿cómo había de haber paz en casa? Y vivir sin paz y sin gusto ninguna ley lo manda. ¿Tengo razón, señor caballero? - Tenéisla, y muy grande, respondió Pedro Saputo; porque la vida sin agrado, sin descanso del corazón, no es vida verdadera sino purgatorio antes de tiempo. Sólo que como sois viudo, la malicia salta luego... - Eso, eso, dijo el mesonero. ¿Veis, Silvestre como también el señor dice que es malicia? Y si me casase, después no me servirían tan bien las muchachas, porque todas en oyendo que oyen que es un hombre casado, al instante le ponen cara anublada. Otra que encuentre como la Simona, que así se llama ésta; y el que tenga envidia que se reviente. Vamos, cuñado, que el señor ha de descansar. Saliéronse en fin los dos cuñados, quedando con Pedro Saputo en que le acompañaría el mesonero y le enseñaría lo que aún no había visto ni se ve sino en aquella feria.

Madrugaron con el día y el mesonero con su jaco volador acompañó a Pedro Saputo, diciéndole por el camino: - Ya verá su merced, cuántas y qué guapas. Todas se ponen en su sitio, que es la Cruz y cuando se acercan a mirallas hacen unos ojos... Yo por la mirada las calo, y la que es aguda también me cala a mí, y sin hablar nos entendemos. Llevan cosida por dentro en el jubón o ropilla debajo del brazo una estampa de Santa Romera, abogada de los resbalones; que regularmente se las cosen las abuelas, encargándoles mucho que se encomienden a la santa. Y si les vais a hacer cosquillas, fuyen y dicen que les ajáis la estampa; pero esto es en la plaza y a los principios.

Con tan alegre conversación llegaron a Graus, y como día de fiesta que era (san Miguel) cumplieron primero con la iglesia, tomaron un ligero desayuno habiéndose dejado llevar Pedro Saputo a donde quiso Juan Simón, y fueron a la Cruz, que es la parada, y como la tienda y ferial propio de las muchachas.

Con efecto, estaban allí y había muchas, y algunas harto graciosas y bien prendidas. Y dijo Pedro Saputo al mesonero: - Id vos, Juan Simón, por un lado y yo por otro; vos marcaréis una e yo otra, que sabiendo vuestro gusto voy a ver si os acierto. Hiciéronlo así, y acabando el alarde y revista de todas, se apartaron a un lado a conferenciar. Y aunque Pedro Saputo había visto una que le pareció sería la que más llenaría el ojo a su huésped, con todo por probarlo, dijo que le convenía una que había con ribetes azules, y de buen talle, y linda presencia, que con dos amigas hacía la deshecha a un lado. Y se la señalaba. - Perdonad, señor, respondió el mesonero; sí que me gusta, pero será muy retrechera y engañará a su sombra, ¿no veis que sabe mucho? Mejor es la del lazo verde, aquella que nos mira, y que aunque vergonzosilla ya me ha dicho con los ojos todo lo que yo quería saber. Y veis, ya me la está acechando aquel cura, que es el de Salas Altas, y me la va a soplar y dejarme a la luna de Valencia. Pues no ha de ser para él, voto a bríos que voy allá y la firmo de un brinco. Y diciendo y haciendo se dispara a ella y le dice: - Pedid salario, la del lazo verde, y veníos conmigo para ama de llaves de mi casa, que soy tendero. Pidióle nueve escudos y dos pares de alpargatas. - Diez te daré, dijo él, con más de un par de zapatos, y quedaron ajustados, y se la trajo y la mandó a su posada con las señas.

Quedó admirado Pedro Saputo del conocimiento del mesonero, pues en efecto era la misma que él le había marcado. La de las cintas azules se acomodó de casera con el cura de Salas. Y de más de sesenta muchachas sólo unas quince se volvieron a sus pueblos para otro año. También Pedro Saputo afirmó otra para casa de sus padres, y como no podía llevarla consigo la entregó y encomendó al mesonero hasta que con persona de confianza enviase a por ella. - Y mirad, le dijo... - Entiendo, entiendo, respondió Juan Simón; buen ojo habéis tenido; pero id descansado, que yo, señor, lo mío mío y lo de otri de otri. ¡Malditilla! Mejor es que la mía; pero nada, lo dicho dicho; como si le dejaseis puestas armas reales. Se la mandaré a vuesa merced lo mismo que la parió su madre, salvo error de cuentas pasadas.

En cuanto a las del registro, que eran dos, las vio Pedro Saputo sin manifestar quién era, y se dio por satisfecho.

miércoles, 17 de abril de 2024

Lexique roman; Jul, Julh - Juniert


Jul, Julh, s. m., lat. julius, juillet. 

Aysso fo en lo mes de jul. Hist. abr. de la Bible, fol. 46.

Cela fut dans le mois de juillet.

El mes de julh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

Au mois de juillet.

(chap. Al mes de juliol.)

2. Juli, s. m., lat. julius, juillet.

Julis es nomnat lo setes. Brev. d'amor, fol. 47. 

Le septième est nommé juillet.

VI jorns a l' intrada del mes 

De juli.

Henri, Comte de Rhodez: Si fas.

Six jours à l'entrée du mois de juillet. 

ESP. Julio. PORT. Julho. IT. Luglio.

3. Juliol, s. m., juillet.

So fo al mes de juliol, 

Cel que la festa saber vol.

V. de S. Alexis. 

Ce fut au mois de juillet, celui qui veut savoir la fête. 

CAT. Juliol. (chap. Juliol.)


Julep, s. m., lat. julapium, julep.

Causas infrigidans ayssi cum julep. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Choses rafraîchissantes ainsi comme julep.

CAT. Julep. ESP. PORT. Julepe. IT. Giulebbe, giulebbo.


Jument, s. f., lat. jumentum, bête de somme, bête de charge.

Es se comparat a jumens, et es se fag semblans a las bestias que non han entendemen. V. et Vert., fol. 84.

Il s'est comparé aux bêtes de somme, et il s'est fait semblable aux bêtes qui n'ont pas entendement.

Joseph dix que deyssendes 

De la jument, e que l' estaques. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Joseph dit qu'elle descendît de la bête de somme, et qu'elle l'attachât.

Los avem enclaus coma jumens. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106.

Nous les avons enclos comme bêtes de charge. 

CAT. Jument (N. E. símbolo de Cataluña, el burro, l'ase català). 

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

ANC. ESP. Jumento. ESP. MOD. Jumenta (burro, asno). PORT. Jumento, jumenta. IT. Giumento, giumenta. (chap. Burro, ruc; burra, somera.)

2. Jumentin, adj., de charge, de somme.

Bestias jumentinas. Eluc. de las propr., fol. 233.

(chap. Besties de cárrega; someres, burros, rucs; mula, mules; macho, machos.)

Bêtes de somme.

Lo burro mort.

Junar, Jeonar, v., lat. jejunare, jeûner.

Junar, far almornas. La nobla Leyczon.

(chap. Fé dijú, dijuná, fé almoines.)

Jeûner, faire aumônes.

Fig. Ma bocha que jeona 

D' un dous baisar.

B. de Ventadour: Bel m' es quant. 

Ma bouche qui jeûne d'un doux baiser.

ESP. Ayunar. PORT. Jejuar. (chap. dijuná, dejuná, fé dijú; des + dijuná : desdijuná, amorsá, almorsá, desdichuná).

2. Dejunar, v., jeûner.

Bon es dejunar, mas meils almorna donar. Trad. de Bède, fol. 52. 

Il est bon de jeûner, mais mieux de donner aumône.

Si 'n est segle no dejunas, 

L' autre t deu far espaven.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu ne jeunes dans ce monde, l'autre te doit faire peur. 

Part. prés. Que no sias vist als homes dejunants.

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 6. 

Que tu ne sois pas vu jeûnant par les hommes. 

CAT. Dejunar. IT. Digiunare.

3. Dejun, Deju, adj., lat. jejunus, qui est à jeun.

Anc Frances dejus non fo jauzens. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Oncques Français à jeun ne fut joyeux. 

Uns hom dejus a milhor voluntat. L'Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Un homme à jeun a meilleure volonté.

Fig. No m cug morir de joi dejus. 

Deudes de Prades: Ab cor. 

Je ne crois pas mourir à jeun de bonheur. 

Loc. Gent acuillens e de gaia semblansa

Los trobaretz, e dejus e disnatz. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Vous les trouverez accueillant agréablement et d'une manière gaie, et à jeun et repus. 

CAT. Deju. (chap. Dejú, dijú.)

4. Dejun, Degu, s. m., jeûne. 

Almorna aunda ses dejun, e dejuns non aunda ses almorna: dejuns e almorna es dobles bes. Trad. de Bède, fol. 52. 

Aumône profite sans jeûne, et jeûne ne profite sans aumône: jeûne et aumône c'est double bien.

Adv. comp. Faitz lo li trair en dejun.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faites-le lui arracher à jeun. 

Fay aquel suzar en banh, en degu, per alcus jorns.

Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Fais celui-là suer en bain, à jeun, pendant aucuns jours.

PORT. Jejum. IT. Digiuno. (chap. Dejú, dijú.)

5. Dejuni, s. m., jeûne.

Dieus comanda dejunis et abstinencias. V. et Vert., fol. 20.

Dieu commande jeûnes et abstinences.

Quatre dejunis ordenatz per la Gleyza. Eluc. de las propr., fol. 122. Quatre jeûnes ordonnés par l'Église.

CAT. Dejuni.

Junc, Jonc, s. m., lat. juncus, jonc. 

Alcus juncs tan grans que valo a far naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Aucuns joncs si grands qu'ils sont bons à faire barques.

Secha 'l joncx e 'l glais e 'l raus.

G. Adhemar: Quan la.

Le jonc et le glayeul et le roseau sèche. 

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Nég. explétive. Car penedensa del adoncx

No val a l'arma quatre joncx. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Car pénitence de l'alors ne vaut quatre joncs à l'âme.

ANC. FR. Et n'ert pas jonchié de jonc. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 197.

Fors la vert herbe e le junc freis.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 34.

CAT. Jonc. ESP. PORT. Junco. IT. Giunco. (chap. Junc, jung; chunc, chung; Valjunquera, Valchunquera, Valljunquera, Vallchunquera.)

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

2. Joncha, s. f., jonchée, tas.

Aqui viratz combattre M chavaliers, 

E far jonchas a C e a milliers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.

Là vous verriez combattre mille chevaliers, et faire jonchées à cents et à milliers.

3. Juncar, Jonchar, v., joncher, répandre, semer.

Le mot jonc s'appliquant à une grande famille de plantes, fut employé pour désigner les feuilles et les fleurs qu'on semait sur le passage des personnes qu'on voulait honorer; et joncar signifia d'abord jeter du jonc, des herbes; puis, par extension, joncher de fleurs, et figurément joncher de morts. 

Fig. Qui ses bauzia

Vol Amor albergar, 

De cortesia 

Deu sa maison jonchar.

Marcabrus: Lo vers. 

Qui sans tricherie veut loger Amour, de courtoisie doit joncher sa maison.

Part. pas. En brieu veirem camps joncatz de quartiers 

D' elms e d' escutz e de brans e d' arsos.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

En peu nous verrons champs jonchés de quartiers de heaumes et d'écus et de glaives et d'arçons. 

Lai ac tant Frances mortz e desglaziatz, 

Qu'el camps e la ribeira n'es vermelhs e juncatz. 

Guillaume de Tudela. 

Là eut tant de Français morts et égorgés, que le champ et le rivage en est vermeil et jonché.

ANC. FR. Cum fu sempres li chans junchez

De bras, de testes, e de piez.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 28.

PORT. Juncar. IT. Giuncare.

4. Enjoncar, v., joncher.

De flors l' enjonchon la via. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

De fleurs lui jonchent la voie.

Part. pas. Dels mortz e dels nafratz es lo camp 

Enjoncatz. 

Roman de Fierabras, v. 476. 

Des morts et des blessés est le champ jonché. 

Y mori tanta gent que tota la ciutat n' era enjoncada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 46. 

Il y mourut tant de gent que toute la cité en était jonchée. 

CAT. Enjoncar.


Junh, s. m., lat. junius, juin. 

Lo mes de junh es lo seizes. Brev. d'amor, fol. 47.

(chap. Lo mes de juñ es lo sexto.)

Le mois de juin est le sixième. 

El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s' es grans. 

Au mois de juin sortant. 

ANC. FR. Che fu en jun que li jor furent grant. 

Roman de Guillaume au cort nez. 

J'attendy donc la fin du moys de jun. 

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 2. 

CAT. Juny. ESP. Junio. PORT. Junho. IT. Giugno. (chap. Juñ; chun, chuñ.)


Junher, Jonher, Jonger, Jonjer, Joinher, Joingner, v., lat, jungere, joindre, unir, lier.

Lai junh mas mas, e lai estau aclis.

Peyrols: Si ben sui. 

Là je joins mes mains, et là je reste incliné. 

Lai joing mas mas per hom esdevenir. 

R. Jordan, vic. de S. Antonin: Vas vos soplei. 

Là je joins mes mains pour devenir homme-lige. 

Fig. Fin' amors junh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que m fezes. 

Pur amour joint et lie deux coeurs de lointain pays. 

Dir a leys a cui pretz se jonh.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Dire à celle à qui mérite se joint.

Vertaz no si pot jonjer... ab messonja. Trad. de Bède, fol. 44.

Vérité ne se peut joindre... à mensonge.

- Se rencontrer, s'aborder, s'assaillir.

Aqui jongo Bergonh e Beruer. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Là s'abordent Bourguignons et Berrichons. 

Part. prés. Pietat es jonhens coma bon batum de que hom fay los murs sarrazinesc. V. et Vert., fol. 44. 

La piété est joignante comme le bon mastic avec quoi on fait les murs sarrasins.

Substantiv. El joinheyns, segon valor, 

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblants qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a. 

Part. pas. Si es mos cors en vos joinhz et aders.

Arnaud de Marueil: L' ensenhamentz. 

Tellement mon coeur est joint et attaché en vous.

Fis, de genolhs, mas jontas humilmen. 

Pons de Capdueil: Us gais. 

Fidèle, à genoux, mains jointes humblement.

- Enjoint.

La mesura que lur es juntha en lur penedensa per lur coffessor.

V. et Vert., fol. 21. 

La règle qui leur est enjointe en leur pénitence par leur confesseur. 

CAT. Junyer, junyir. IT. Giugnere. (chap. Chuní, uní; ajuntá, achuntá.) 

2. Junctura, Junhtura, s. f., lat. junctura, jointure.

Per totas las juncturas dels membres. Libre de Tindal.

Par toutes les jointures des membres.

La femna, cant vol efantar, las junhturas li alargo la una de l' autra.

Liv. de Sydrac, fol. 26.

La femme, quand elle veut enfanter, les jointures lui élargissent l'une de l'autre.

CAT. ESP. PORT. Juntura. IT. Giuntura. (chap. Juntura, juntures; junta, juntes dels membres, com los muscles, colses, turmells, ginolls; chunta, chuntes.)

3. Junta, Jonta, s. f., jointure, jonction.

Si acordon totz sus la junta de la rumpedura.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., ch. 1. 

S'accordent tous sur la jonction de la rupture.

- Assemblée, junte.

Si 'l temps anticx qu' om solia prezar 

Chans, e mandar cortz, juntas e torneys. 

Serveri de Girone: S'ieu fos. 

Si au temps antique où on soulait priser chants, et convoquer cours, juntes et tournois.

- Rencontre, choc.

Fai tanta jonta, 

Que l'ost fai descofir. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Fait si grand choc, qu'elle fait déconfire l'armée. 

CAT. ESP. PORT. Junta. IT. Giunta. (chap. Junta, juntes; chunta, chuntes.)

4. Jonhedor, s. m., adversaire, agresseur.

El joinheyns, segon valor,

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblans qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

María del Carmen Junyent Figueras. ANC. Menos brossa.

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a.

5. Adjunct, s. m., adjoint.

L' adjunct no pot procedir... sens lo commissari.

Fors de Béarn, p. 1081. 

L' adjoint ne peut procéder... sans le commissaire.

CAT. Adjunt. ESP. PORT. Adjunto. IT. Aggiunto. (chap. Adjún, adjuns, adjunta, adjuntes.)

6. Adjunctio, Adjonction, s. f., lat. adjunctionem, adjonction, figure de rhétorique.

Adjunctio est, quum verbum, quo res comprehenditur, non interponimus, sed aut primum, aut postremum collocamus. Primum hoc pacto: “Deflorescit formae dignitas aut morbo, aut vetustate.” Postremum sic: 

“Aut morbo, aut vetustate formae dignitas deflorescit.”

Auct. Rhetor. ad Herenn., IV, 27.

Adjunctios ajusta diversas clausas ab I verb pauzat en lo comensamen o en la fi. Leys d'amors, fol. 146.

L' adjonction ajoute diverses clauses avec un verbe placé au commencement ou à la fin.

- Terme de palais.

De son adjonction. Fors de Béarn, p. 1081. 

De son adjonction.

IT. Aggiunzione.

7. Conjunger, Conjongner, Conjoingner, v., lat. conjungere, conjoindre, réunir, contracter.

Non pot conjunger aquela teneson qu' el fetz seguentre lo plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Ne peut pas conjoindre cette tenure qu'il fit après le plaid.

Garda que unqua non conjongnas amicitia.

Conjoingner se a Hierusalem. Doctrine des Vaudois.

Garde que jamais tu ne contractes amitié.

La nobla leyczon. Poésies des Vaudois.

Se réunir à Jérusalem.

Part. pas. Han paucas dens et claras o no be conjunctas.

Eluc. de las propr., fol. 43. 

Ont petites dents et claires ou non bien réunies. 

IT. Congiugnere. (chap. Conjuntá: conjunto, conjuntes, conjunte, conjuntem o conjuntam, conjuntéu o conjuntáu, conjunten; conjuntat, conjuntats, conjuntada, conjuntades; conjún, conjuns; cuan se trate de treballá una terra o de una explotassió, se pot fé conjuntadamen, normalmén entre dos o en cooperativa. “Comparativa” díe lo mes “membrillo” de La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya.) 

Tomás Bosque Peñarroya, La Codoñera, Teruel, Aragó

8. Conjunctiu, s. m., lat. conjunctivus, conjonctif, terme de grammaire. Conjunctius es, quar ajusta doas razos ensens. Gramm. Provençal.

(chap. Conjuntiu es, perque ajunte dos orassions a la vegada.)

Est conjonctif, parce qu'il unit deux raisonnements ensemble.

ESP. Conjuntivo. PORT. Conjunctivo. IT. Congiuntivo. (chap. Conjuntiu,  conjuntius, conjuntiva, conjuntives. Ensems, Ensemps, Essemps, adv., lat. insimul, ensemble: jun, juns, junta, juntes, a la vegada, simultáneamen.)

9. Conjuntamen, adv., conjointement.

Conjuntamen o devisidamen. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 67.

Conjointement ou séparément.

IT. Congiuntamente. (chap. Conjuntamen.)

10. Conjunctio, Conjunccio, s. f., lat. conjunctio, conjonction, jonction,

réunion.

La conjunctio e la separatio. Trad. d'Albucasis, fol. I. 

(chap. La conjunsió, reunió, junta, ajuntamén y la separassió.)

La réunion et la séparation.

- Terme d'astronomie.

La conjunccio de las planetas. Eluc. de las propr., fol. 113. 

(chap. La conjunsió de los planetes.)

La conjonction des planètes.

Quan si fay lur conjunctios. Brev. d'amor, fol. 31. 

Quand se fait leur conjonction.

- Terme de grammaire.

Cojunctio es apellada, quar ajusta l'un mot al autre. Gramm. Provençal.

(chap. Se diu conjunsió perque ajunte una paraula en un' atra.) 

Est appelée conjonction, parce qu'elle unit un mot à l'autre.

Donc, doncas, son conjunctios concluzivas. Leys d'amors, fol. 101.

Donc, alors, sont conjonctions conclusives. 

CAT. Conjuncció. ESP. Conjunción. PORT. Conjunção. IT. Congiunzione.

(chap. Conjunsió, conjunsions.)

11. Desjonher, Dejonher, v., lat. disjungere, disjoindre.

Pueis ponh 

Si qu' el carros desjonh.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Puis elle s'efforce tellement qu'elle disjoint le char.

Mas a las vetz quan si dejonh, 

Que s' espan defors e dedis. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Mais par fois quand il se disjoint, qu'il se répand dehors et dedans.

ANC. FR. Le duc de Bourgongne estoit d'eux desjoinct, et rallié avecques les François. Monstrelet, t. II, fol. 124. 

(N. E. de Burg, bourg, se formó Bourgongne, Borgogne, Burgundy, Burgunya, Borgoña, Burgundia, como de castillo, château, chasteau, chastel, Chastelongne, Cathalunya, Catalunya, Cataluña.)

LA ROSADA DEL MATÍ (viernes de hermandad)

ANC. CAT. Disjunyr. CAT. MOD. Desjunyir. IT. Disgiugnere. 

(chap. Deschuní, desuní; desunió, desunions.)

12. Disjunctiu, adj., lat. disjunctivus, disjonctif, qui désunit.

Calor ab siccitat es trop disjunctiva. Eluc. de las propr., fol. 270.

Chaleur avec sécheresse est très disjonctive.

- Terme de grammaire.

Subst. Las autras disjunctivas, si cum o, ni. Gramm. provençal. 

Les autres disjonctives, ainsi comme ou, et.

ANC. CAT. Desjunctiu. CAT. MOD. Disjunctiu. ESP. Disyuntivo. 

PORT. Disjuntivo. IT. Disgiuntivo. (chap. Disjuntiu, disjuntius, disjuntiva, disjuntives: que desunix, deschunís.)

13. Enjonger, Enjunher, v., lat. injungere, enjoindre, ordonner.

Ieu enjonc que la regina, molher mia, totas aquestas causas... lauze, conferme. Statuts de Montpellier, de 1204. 

J'ordonne que la reine, ma femme, toutes ces choses... approuve, confirme.

Part. pas. Penitencia non ai tenguda ni servada, en aichi com hom la m' avia enjuntha mantas ves. Cartulaire de Montpellier, fol. 171. 

Je n'ai tenu ni observé pénitence, ainsi comme on me l'avait enjointe maintes fois.

14. Injunction, s. f., lat. injunctionem, injonction. 

Injunction, citacion et mandament. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 68.

Injonction, citation et ordre.

ANC. CAT. Injuncio.

15. Subjunctiu, s. m., lat. subjunctivus, subjonctif, terme de grammaire.

Podon esser dichas del subjunctiu.

Tant al prepositiu orde quant al subjunctiu.

Leys d'amors, fol. 101. 

Elles peuvent être dites du subjonctif. 

Tant à l'ordre prépositif qu'au subjonctif.

CAT. Subjunctiu. ESP. PORT. Subjuntivo. IT. Subiuntivo, Soggiuntivo.

(chap. Subjuntiu. Si yo no haguera fet alló, ara no men arrepentiría. 

Si yo tinguera una granera, cuántes coses agranaría.)

Granera , ramás

16. Jun, s. m., du lat. junctus, joug.

El jun acoblar.

(chap. Acoplá al jou, chou.)

Bestia es que hom no pot domdar a jun portar.

(chap. Es una bestia que hom no pot domá, acostumá a portá jou, chou.)

Eluc. de las propr., fol. 240.

Accoupler au joug.

C'est une bête qu'on ne peut dompter à porter joug.

(ESP. Yugo. Chap. jou, chou.)

17. Jo, s. m., lat. jugum, joug.

Lo buou... met hom al jo, e dona li de l' agulon. V. et Vert., fol. 77.

Le boeuf... on (le) met au joug, et on lui donne de l'aiguillon. 

Jos e regna. Trad. de Bède, fol. 74. 

(chap. Jou y rienda.)

Joug et rêne. 

Fig. Lo meus jos es suaus, e 'l meus fais es leus.

(chap. Lo meu jou es suave, y lo meu feix es lleu, ligero, poc pesat.)

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 11.

Le mien joug est doux, et le mien faix est léger.

CAT. Jou. ESP. Yugo. PORT. Jugo. IT. Giogo. (chap. jou, chou.)

18. Conjugatio, Conjugazo, s. f., lat. conjugatio, conjugaison, terme de grammaire.

Conjugatios non es als sino declinatios del verb. Leys d'amors, fol. 57.

(chap. La conjugassió no es datra cosa que la declinassió del verbo.)

Conjugaison n'est autre chose sinon déclinaison du verbe.

La prima conjugazo. Gramm. provençal. 

(chap. La primera conjugassió; en á, cantá, ballá, jugá, etc. Alguns escriuen los verbos de esta conjugassió en â, cantâ, ballâ, jugâ, etc.)

La première conjugaison. 

CAT. Conjugació. ESP. Conjugación. PORT. Conjugação. IT. Conjugazione.

(chap. conjugassió, conjugassions.)

19. Conjugal, adj., lat. conjugalis, conjugal.

Lor amor sembla conjugal. Eluc. de las propr., fol. 139. 

Leur amour semble conjugal. 

CAT. ESP. (conyugal) PORT. Conjugal. IT. Congiugale, coniugale. 

(chap. Conyugal, conyugals. Lo matrimoni es un jou o chou, y a vegades un show.)

20. Subjugacion, s. f., lat. subjugationem, asservissement.

Els nos metran en gran subjugacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 35.

Ils nous mettront en grand asservissement. 

IT. Soggiogazione. (chap. Subjugassió, subjugassions, subyugassió, subyugassions, de jou, chou, verbo subyugá; avassallá: fé vassall; sujetá. Cuan parlem de bueys o dos machos, mules, se pot di chuní, uní, ficá lo jou.)

21. Subjugar, v., lat. subjugare, subjuguer, mettre sous le joug.

Ven per assetjar

La vila de Rhodes, e vol la subjugar. 

Frag. d'une trad. de la V. de S. Amant. 

Vint pour assiéger la ville de Rhodez, et voulut la subjuguer.

Part. pas. De Farao, que us tenia subjugatz. Passio de Maria. 

De Pharaon, qui vous tenait subjugués.

CAT. ESP. (Subyugar) PORT. Subjugar. IT. Soggiogare. (chap. subyugá, subjugá, subchugá, de jou, chou: subyugo, subyugues, subyugue, subyuguem o subyugam, subyuguéu o subyugáu, subyuguen; subyugat, subyugats, subyugada, subyugades.) 

Juniert, s. m., lat. juniperus, genevrier. 

Rams d' api et juniert. Coll. de remèdes en provençal. 

Rameau d'ache et de genevrier.

(N. E. Ver más arriba Genibre, Genebre. Chap. Ginebre, chinebre.)

miércoles, 13 de marzo de 2024

Lexique roman; Fornir - Fors


Fornir, v., fournir, garnir.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Non pot fornir son chant. Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne peut fournir son chant.

Part. pas. Plus agradans e plus fornitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plus agréable et plus fourni.

CAT. ESP. PORT. Fornir. IT. Fornire.


Forre, s. m., fourrage, paille.

Erbatge de sa terra, forre ni fen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.

(chap. Herbache de sa terra, forrache y fenás.)

Herbage de sa terre, fourrage ni foin.

ANC. FR. Isnelement l'a ou forre boutée.

Roman d'Agolant, v. 615.

Ne sert à rien de faire barbe de fouarre.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 263.

2. Fouratge, s. m., fourrage, pillage.

Se atendion al dit fouratge.

Chronique des Albigeois, col. 44.

S'attendaient audit pillage.

ESP. Forrage (forraje). PORT. Forragem. IT. Foraggio. (chap. Forrache, forraches; minjá per al bestiá, tan de cárrega com de carn o lleit; palla, aufals, pipirigallo, fenás, avena, sibada, vessa, soja - no ne ñabíe cuan yo encara anaba al bestiá -, blets, etc.)

3. Folrier, s. m., fourrier, pillard, fourrageur. (Dans le domaine militaire, le fourrageur est le cavalier qui allait sur le terrain ennemi pour enlever le fourrage ou nourrir ses chevaux...)

XIIII (XIV) leguas van avan li folrier.

Roman de Fierabras, v. 214.

Quatorze lieues vont avant les fourriers.

ESP. Forragero (forrajero). PORT. Forrageiro. IT. Foraggiere.

(chap. Forraché, forrachés: caballé que entrabe al terreno enemic per a robá lo forrache o per a alimentá lo seu caball y datres besties de cárrega que solíen portá: macho, mula, be desmemoriada o en bona memoria, burro, ruc, burra, somera, animals de cuatre potes que tenen mes inteligensia que los catalanistes de dos.)

Lo burro mort.

4. Fourrejar, Fourregiar, v., fourrager, piller.

Son volguts anar fourregiar los que eran morts.

Aquels que fourrejavan. Chronique des Albigeois, col. 44. 

Sont voulus aller piller ceux qui étaient morts. 

Ceux qui fourrageaient.

ANC. FR. Ce nonobstant les dits Anglois

Les pillerent et fouragerent.

Vigiles de Charles VII. t. II, p. 2.

ESP. (forrajear) PORT. Forragear. IT. Foraggiare.

Fors, adv., lat. foris, hors, dehors.

Sion trap tendut per fors jazer.

(chap. literal: Que siguen tendes esteses per a fora dormí; que se estenguen tendes per a dormí afora. Trap se li díe a una tenda de campaña, que normalmén estaben fetes de drap, draps, tela, teles, com les famoses de Mongolia y datres paísos no catalans. Los draps de Peñarroija de Tastavins tos u poden explicá mol be, perque són espessialistes en la llengua ocsitana y lo seu dialecte catalá.
Lo maestre de estos borinots es Ignacio Sorolla Vidal.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.

Los Draps , Penarroija de Tastavins

Bertrand de Born: Non estarai.

Que tentes soient tendues pour coucher dehors.

Prép. Dedins e fors son repaire. V. de Raimond de Miraval.

(chap. Adins y afora del seu domissili; de casa seua.)

Dedans et hors sa demeure.

Prép. comp. Sui fors dei dreg viatge.

B. de Ventadour: La doussa. 

Je suis hors du droit chemin.

Conj. comp. Fors quant tu... m' en absolveras. Tit. de 1036.

(chap. Fora (exepte) cuan tú... m'en absoldrás, me dispensarás (de fé lo que estic prometín ara. Són fórmules de fidelidat, com les del añ 842, coneguts com a serments, sagramens, homenaches.)

Hormis quand tu... m'en dispenseras.

Enans, sapchatz tos temps vos servirai,

Fors que jamais vostres drutz no serai.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Au contraire, sachez que toujours je vous servirai, excepté que jamais je ne serai votre amant.

ANC. FR. Cunseil pristrent ke fors istreient, 

E fors al plein les atendreient. 

Roman de Rou, v. 6655. 

Le feri si parmi le cors 

Que le tronçon en paru fors.

Roman du Renart, t. III, p. 245. 

IT. Fore, fuore, fori, fuori.

3. Foras, Fora, adv., lat. foras, hors, dehors.

Menet lo ab si foras, lonh del castel.

(chap. Lo porte en ell afora, lluñ del castell.)

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Le mena avec soi dehors, loin du château. 

Prép. comp. Que res no y aia part en me 

Mas vos sola, foras de Dieu. 

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Que rien n'y ait part en moi que vous seule, en dehors de Dieu. 

ANC. ESP. 

E foras por precio bono non daba ren por al.

Poema de Alexandro, cop. 2021. 

CAT. Fora. ESP. MOD. Fueras, fuera. PORT. Fora. IT. Fora, fuera. (chap. Fora, afora, a les afores.)

3. Defors, adv., dehors.

Es malvatz defors e dedins.

(chap. Es malvat afora y adins; a fora y a dins.)

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Est mauvais dehors et dedans.

Defors son sanh Andrieus, 

E 'l cor es dedins juzieus.

Raimond de Castelnau: Er a ben.

Dehors sont saint André, et le coeur au dedans est juif.

ANC. FR. Et s'el vous chastie defors, 

Aiés dedans cuer d' aiment.

Roman de la Rose, v. 4020.

4. Deforas, adv., dehors.

Es dins poiritz e vermenos,

E deforas par bels e bos.

Roman de Jaufre, fol. 32.

Est dedans pourri et vermineux, et dehors paraît beau et bon. 

ANC. ESP. Non deve ser esleido defora de la cibdat.

(MOD. No debe ser elegido de fuera de la ciudad.)

Fuero Juzgo, t. I, p. 3.

CAT. Defora. ESP. MOD. Defuera (afuera; de fuera).

5. Forceis, prép., hormis, excepté. 

Conj. comp. Non tenias negun garent de toz pechaz, forceis que te mezeus. Trad. de Bède, fol. 2.

Que tu ne tiennes nul garant de tes péchés, excepté que toi-même.

6. Foral, adj., exclu.

Que sia foral del cosselh del baile.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 253. 

Qu'il soit exclu du conseil du bailli.

7. Forda, adj., extérieur.

Cant nostre fordas hom, so es nostra charns, dejuna, el cors dedins ora.

Trad. de Bède, fol. 53. 

Quand notre homme extérieur, c'est-à-dire notre chair, jeûne, le coeur au-dedans prie. 

Fig. Si alcus te chastia del pechat forda, tu, li cofessa los pechaz que sunt dins te. Trad. de Bède, fol. 50.

Si aucun te reprend du péché extérieur, toi, confesse-lui les péchés qui sont dans toi.

8. Forsaic, adj., impertinent. 

No sias orgolhos ni forsaics. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 6.

(chap. No sigues orgullós ni impertinén - com Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, lo tonto inútil del catalanisme.)

Ne sois orgueilleux ni impertinent.

9. Foresgue, adj., qui est du dehors, étranger, sauvage.

Si voletz un auzel foresgue,

En tres jorns, far aisi domesgue.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si vous voulez, en trois jours, faire ainsi domestique un oiseau sauvage.

10. Forestier, Forastier, Forasteyr, adj., du lat. foris stare, étranger.

Es mays de reson que l'argent... resta en las mans dels subgiects que d'autras personas forestieras. Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Il est plus de raison que l'argent... reste dans les mains des sujets que d'autres personnes étrangères. 

Subst. Cels del covent e 'ls forestiers. V. de S. Honorat. 

(chap. Los del convén y los forastés.)

Ceux du couvent et les étrangers.

- Forestier, qui est situé en dehors.

De las vilas forasteyras.

(chap. De les viles forasteres.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.

Des villes forestières. 

CAT. Foraster. ESP. Forastero. PORT. Forasteiro. IT. Forestiere, forestiero.

(chap. Forasté, forastés, forastera, forasteres.)

11. Forostar, v., chasser, bannir. 

Part. pas. A forostada honor de son paes.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

A banni honneur de son pays.