Mostrando las entradas para la consulta barchinona ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta barchinona ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.


Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

  La Llitera no e Cataluña,tshirt,camiseta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

martes, 23 de abril de 2024

Lexique roman; Legat - Relegar, Releguar


Legat, s. m., lat. legatus, envoyé, légat.

Per cardenals e per legatz.

(chap. Per cardenals y per legats; per ejemple, lo nostre cardenal, que parle chapurriau, y ademés u diu: Juan José Omella de Queretes. Arzobispo de Barchinona, Barselona. Vach fé un blog que se diu https://lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Per cardenals y per legats; per ejemple, lo nostre cardenal, que parle chapurriau, y ademés u diu: Juan José Omella de Queretes. Arzobispo de Barchinona, Barselona

Pons de Capdueil: En honor.

Par cardinaux et par légats.

Nostres legats, don ieu vos dic per ver

Qu' els vendon Dieu e 'l perdon per aver.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Nos légats, dont je vous dis en vérité qu'ils vendent Dieu et le pardon pour argent.

CAT. Llegat. (N. E. Incluso antes de Pompeyo Fabra, los catalanes tenían la manía de duplicar la l inicial del occitano, como pasa con el apellido Lull, que el mismo Ramón nunca escribía con LL inicial. Lerida o Lérida en Lleida, etc. Más adelante lo de la l geminada, l·l, ya es de risa.) 

ESP. PORT. Legado. IT. Legato. (chap. Legat, legats; són com enviats del Papa de Roma a diferentes regions o provinsies del seu territori.) 

2. Legacio, Legation, Leguation, s. f., lat. legationem, légation, ambassade, députation.

Lor legation e messatge an fait. Chronique des Albigeois, p. 6.

Ont fait leur ambassade et leur message.

Messagaria e legacio. Eluc. de las propr., fol. 10.

Mission et députation. 

Fo descarguat del fach de la leguation.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.

Fut déchargé du fait de la légation. 

ANC. CAT. Llegacia. ESP. Legación. PORT. Legação. IT. Legazione.

(chap. Legassió, legassions.)

3. Legat, s. m., lat. legatum, legs.

O per legat o per fideicomis o per do que nom fai a sa mort.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ou par legs ou par fidéicommis ou par don qu'on fait à sa mort.

CAT. LlegatESP. PORT. Legado. IT. Legato.

4. Allegation, s. f., lat. allegationem, allégation.

Non vol admetre las exceptions, allegations.

(chap. No vol admetre o admití les exepsions, alegassions.)

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 430.

Ne veut admettre les exceptions, allégations.

Ni per allegations de dreg. Tit. de 1268. DOAT, t. CLXXII, fol. 41.

(chap. Ni per alegassions de dret.)

Ni par allégations de droit.

CAT. Allegacio. ESP. Alegación. PORT. Allegação. IT. Allegazione.

(chap. Alegassió, alegassions.)

5. Allegar, Alleguar, v., lat. allegare, alléguer, rapporter.

Ni pot hom ges calumpniar 

Denan luy ni fals allegar.

Contricio e penas ifernals. 

Ni on ne peut point accuser (injustement) devant lui ni alléguer faux.

Car so dis la Escriptura, e S. Gregori o allega. V. et Vert., fol. 97.

(chap. Ya que aixó diu la Escritura, y san Gregori u alegue.)

Car cela dit l'Écriture, et saint Grégoire le rapporte. 

Part. pas. Aponctamens dessus dits et alleguats. 

Chronique des Albigeois, col. 29.

Accords dessus dits et allégués. 

CAT. Allegar. ESP. Alegar. PORT. Allegar. IT. Allegare. (chap. Alegá: alego, alegues, alegue, aleguem o alegam, aleguéu o alegáu, aleguen; alegat, alegats, alegada, alegades.)

6. Delegar, Deleguar, v., lat. delegare, déléguer.

Part. pas. Substantiv. Trames lo papa alqus deleguatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 210. 

Le pape envoya quelques délégués. 

Delegat de la meissa sea. Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 115. 

(chap. Delegat de la mateixa seu; sede; sedere; La Seu de Saragossa, o la Seu d'Urgell.)

Délégué du même siége.

CAT. ESP. PORT. Delegar. IT. Delegare. (chap. Delegá: delego, delegues, delegue, deleguem o delegam, deleguéu o delegáu, deleguen; delegat, delegats, delegada, delegades. Ara me ve a la memoria: cuan estaba al institut de Valderrobres, vach sé delegat de la meua classe, y vam aná a Mollina, Málaga, comarca de Antequera; hi vam aná en tren. Lo viache va sé llarg, y no mol cómodo; pero la estansia allí mol bona. Hasta va vindre a vórem una amiga de un poble de Córdoba, que se diu Cabra, que está avui a 57 kilómetros en coche. An esta amiga la vach coneixe a Bournemouth, sur d' Inglaterra, al estiu del 1995, cuan hi vach aná en una beca del ministeri de educassió. Al 1996 vach aná a Swansea, Gales. Signifique mes o menos: mar o lago dels cisnes (cygnus).

Puigdemont, cigonya, cigüeña
Swan en inglés, Schwann, Schwäne en alemán. Prop de allí se va criá Ken Follet, a Cardiff; vach visitá la siudat, entonses no había lligit cap llibre d'ell. Encara men enrecordo que allí me va “doná” un ramet de romé una gitana. Lo vach agarrá, san inossén de mí (mes que Azarías); pero cuan me va demaná alguna perra, li vach di que no ne portaba, y li vach torná lo manollet. Lo poc que vam parlá suposo que va sé en inglés, perque si ella me haguere contestat en galés o caló no men haguera enterat de res, y tampoc avui no men enteraría. Desde entonses porto una maldissió, hasta que me móriga.)


Ramón Guimerá Lorente, 1996, Swansea, diploma


7. Relegar, Releguar, v., lat. relegare, reléguer, éloigner.

Part. pas. Lo layre sera relegat del loc et de la honor.

(chapurriau del 1463: lo lladre sirá relegat del lloc (locus: poble, puesto) y de la honor (domini, terres, etc.); sirá expulsat, aviat, aventat, foragitat o fora gitat, tret a gorrades o a patades, etc. Aixina se hauríe de traure als lladres de avui en día.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128.

Le voleur sera relégué (hors) du lieu et du domaine.

ESP. Relegar. IT. Relegare. (chap. Relegá: relego, relegues, relegue, releguem o relegam, releguéu o relegáu, releguen; relegat, relegats, relegada, relegades.)

L'ancien catalan avait relegació.
(N. E. Sin tilde también se encuentra en este documento: https://historia-aragon.blogspot.com/2020/01/salaris-comissaris.html – recuerden que los catalanes aún utilizaban el hoc, oc, och, òc : sí afirmativo: hasta mínimo 1505.)

jueves, 14 de marzo de 2024

Lexique roman; Forsa - Treforsar

 


Forsa, s. f., force, ciseau, cisailles. 

(chap. EstisoraEstisoressissallasissalles; ESP. Tijera, cizalla.)

sissalla, sissalles

Pois la forsa 'l prat pais.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Puisque le ciseau paît le pré. 

ANC.FR. Qui un rous peliçon portoit

Bien fet, sanz cizel et sans force. 

Roman du Renart, t. I, p. 55. 

Que ti neveu soient mis en relegion et tondu de ces forces... et aporterent une espée et unes forces...

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 187.

2. Force, s. m., lat. forceps, ciseau. 

Ni prestaran razors ni forces a rayre ni a tondre.

Cartulaire de Montpellier, fol. 179. 

Ni prêteront rasoirs ni ciseaux pour raser ni pour tondre.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo

Fort, adj., lat. fortis, fort.

Que castel fort ni tors 

Contra mi no s defenda.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Que château fort ni tour contre moi ne se défende. 

Subst. Mantenrai los frevols contra 'ls forts. 

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

Je maintiendrai les faibles contre les forts. 

Ben trobavas fort contra fort.

A. Daniel: Puois En Raimond. 

Bien tu trouvais fort contre fort.

Adv. Molt fort blasmava Boecis sos amigs. Poëme sur Boèce. 

Moult fort blâmait Boëce ses amis. 

Fier tan fort qu'om ges no pot guerir.

Giraud de Calanson: A lieys cui am.

Frappe si fort qu'on ne peut point guérir.

ANC. FR. D'une fort fievre don il avoit esté malades.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 284. 

Virent la cité... et por noiant demandesiez plus bele, ne plus fort.

Deux cités qui sor mer sient, des plus forz de soz le ciel.

Villehardouin, p. 29 et 124.

CAT. Fort. ESP. Fuerte. PORT. IT. Forte. (chap. Fort, forts, forta, fortes.)

2. Fortment, adv., fortement. 

L'amoroseta bevenda 

No feric ab son cairel 

Tristan n' Iseut plus fortmen.

B. Zorgi: Atressi. 

L'amoureux breuvage ne frappa avec son trait Tristan ni Iseult plus fortement.

Meravilhet se molt fortment.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il s'émerveilla moult fortement.

ANC. FR.

Forment haï Willame, é bien li a mostré. 

Roman de Rou, v. 2144. 

Et me dormoie moult forment.

Roman de la Rose, v. 25. 

CAT. Fortament. ESP. Fuertement (fuertemente). PORT. IT. Fortemente.

(chap. Fórtamen.)

3. Forsor, comparatif, plus fort.

Anc de forsor batalha n' ausi retraire. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43. 

Oncques de plus forte bataille je n'ouïs raconter.

Superlatif.

Li plus ardit e'l savi e'l valent e'l forsor. Guillaume de Tudela.

Les plus hardis et les sages et les vaillants et les plus forts.

Sobre els emperadors 

E 'ls reys forsors.

Giraud de Calanson: Li mey. 

Au-dessus des empereurs et des rois les plus forts.

4. Fortet, adj. dim., assez fort.

Camba lada e ben forteta.

(chap. Cama, garra llarga y ben forteta.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Jambe large et bien assez forte.

5. Forsiu, adj., fort, ferme.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confr. du S.-Esprit, de Bordeaux. 

En main morte ni en main ferme.

Ni mettre en man forsiva.

Tit. de 1414. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ni mettre en main ferme.

6. Forsar, v., forcer, contraindre, renforcer. 

Non lo forsa, et si o forsa. Tit. de 1002.

(chap. No lo forse, y si u forse.)

Ne le force, et s'il force cela.

Quar mon cor forsa d'amar lai 

On sai be qu' amatz no suy ges.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Car force mon coeur d'aimer là où je sais bien que je ne suis point aimé. Que no fasson tort ni no forson la gen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon. 

Qu'ils ne fassent tort ni ne contraignent la gent.

- Prendre de force.

Fort castelh en que m pogues defendre, 

Tals que nuls hom no m' en pogues forsar.

Pistoleta: Ar agues. 

Fort château dans quoi je me pusse défendre, tel que nul homme ne m'en pût forcer.

- Faire violence, violer.

Car pensiest forzar la marqueza. 

Per qu' as fag tan gran malvestat 

Qu'aias la tozeta forzat?

V. de S. Honorat.

Car tu pensas faire violence à la marquise. 

Pourquoi as-tu fait si grande mauvaiseté que tu aies violé la jeune fille? Part. pas. De nul servizi forsat.

B. de Ventadour: Acosselatz. 

De nul service forcé.

Patz forsada no m platz ges.

Bernard de la Barthe: Foilla ni flors. 

Paix contrainte ne me plaît point.

Mant castel forsat e conques.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Maint châteaux forcé et conquis. 

Cartas sageladas e forsadas del garniment de nostres sagels.

Tit. de 1226. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 308. 

Charles scellées et renforcées de l'autorité de nos sceaux.

CAT. Forsar. ESP. Forzar. PORT. Forçar. IT. Forzare. (chap. Forsá: forso, forses, forse, forsem o forsam, forséu o forsáu, forsen; forsat, forsats, forsada, forsades.) (N. E. Adivinen de qué lengua roba el dialecto catalán forçar, o força Barça. Correcto, de la lengua portuguesa.)  

7. Forsadamen, adv., violemment, fortement.

L'eis del cors tan forsadamens. Brev. d'amor, fol. 111.

(chap. Li ix del cos tan forsadamen, en tanta forsa, violentamen.)

Lui sort du corps si violemment.

Laisset son mantel, que la dona tenia forsadament.

Hist. abr. de la Bible, fol. 13. 

Laissa son manteau, que la dame tenait fortement.

- Forcément.

Amors ancmais no falhit, 

Mas ar falh forsadamen.

Peyrols: Quant amors. 

Amour oncques plus ne faillit, mais maintenant il faut forcément.

CAT. Forsadament. ESP. Forzadamente (forzosamente). PORT. Forçadamente. IT. Forzadamente. (chap. Forsadamen.)

8. Forsa, Forza, Forssa, s. f., force, violence, vigueur.

Albertz, tug li maltrag e ill dan 

Perdon lur forsa e lur vigor. 

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm. 

Albert, tous les mauvais traitements et les dommages perdent leur force et leur vigueur. 

Un bais que forsa d'amor 

Mi fetz a ma domna emblar.

P. Vidal: Pus tornat. 

Un baiser que force d'amour me fit dérober à ma dame.

Los mals, torts, forsas e grevansas.

Tit. de 1409. Ville de Bergerac. 

Les maux, torts, violences et vexations.

Loc. Fazia tort o forza a negun autre. 

Cout. de Tarrombe, de 1284.

Faisait tort ou violence à nul autre. 

Adv. comp. Vogan a forza, et an bon vent. V. de S. Honorat.

Voguent à force, et ont bon vent. 

Tot m'a vencut ab forsa et ab batailla.

B. de Ventadour: Per mielhs. 

M'a entièrement vaincu avec force et avec bataille. 

Per forsa conquistar.

Sordel: Planher vuelh.

Conquérir par force. 

Donatz l'en a beure per forsa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Donnez-lui-en à boire par force.

- Forteresse, fortification.

Las forzas que ara i son, et adenant i seran. Tit. de 1139.

(chap. Les forses que ara hi están, y mes abán hi estarán.)

Les forteresses qui maintenant y sont, et désormais y seront.

Mas ves amor no val forsa ni tors.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Mais envers amour ne vaut forteresse ni tour. 

Elh fe faire al monestier tors e forsas. Philomena.

Il fit faire au monastère tours et fortifications. 

Fig. La taverna es castell e forssa del diable per guerreiar Dieu e sos sans. V. et Vert., fol. 22. 

La taverne est château et forteresse du diable pour guerroyer Dieu et ses saints. 

CAT. Forsa (F. C. Barchinona). ANC. ESP. Forza. ESP. MOD. Fuerza. PORT. Força, IT. Forza. (chap. Forsa, forses.)

9. Forsaire, s. m., violateur, qui commet un viol, corrupteur.

Aital forsaire fassa matrimoni ab la forsada.

(chap. Tal forsadó, violadó, corruptó faigue matrimoni en la forsada.)

Regardada la conditio del forsaire e de la forsada.

Cout. de Condom.

Qu'un tel violateur fasse mariage avec la violée.

La condition examinée du violateur et de la violée.

ESP. Forzador. PORT. Forçador. IT. Forzatore. (chap. Forsadó, violadó, corruptó.)

10. Fortificar, v., lat. fortificare, fortifier.

De reparar e fortificar la vila. Tit. de 1379. Ville de Bergerac. 

(chap. De repará y fortificá la vila.)

De réparer et fortifier la ville. 

Que la ciutat de Narbona se fortiffique per dos ans... e 'l borc de Narbona se fortiffique per tres ans.

(chap. Que la siudat de Narbona se fortifico per dos añs... y lo burg, burgo de Narbona se fortifico per, durán, tres añs. De burg, burgo, Burg, bourg, Burgos, Bourgogne, Borgoña; de castell, Castella, Castilla y Cataluña, Chastelongne.)

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 218 et 219. 

Que la cité de Narbonne se fortifie pour deux ans... et le bourg de Narbonne se fortifie pour trois ans. 

Fig. Per miels fortificar ma razon.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., c. 38. 

Pour mieux fortifier mon raisonnement. 

Part. pas. Adonc se son fortificat dins lo dit castel.

Chronique des Albigeois, col. 67.

Alors se sont fortifiés dans ledit château. 

CAT. ESP. PORT. Fortificar. IT. Fortificare. (chap. Fortificá: fortifico, fortifiques, fortifique, fortifiquem o fortificam, fortifiquéu o fortificáu, fortifiquen; fortificat, fortificats, fortificada, fortificades.)

11. Forteza, s. f., forteresse, fortification.

El castel... las fortezas. Tit. de 1062. 

(chap. Lo castell... les fortaleses, fortificassions.)

Le château... les forteresses.

IT. Fortezza. (N. E. Apellido de algunos autores de Mallorca.)

Va exir est poeta a la vida literaria aprés lo renaxament de les nostres lletres.

12. Fortalessa, Fortaleza, Fortaressa, s. f., forteresse.

Que gardes la fortalessa. V. de S. Honorat.

Qu'il gardât la forteresse. 

Per fortaressa de lo dit loc.

Chronique des Albigeois, col. 50. 

Par forteresse dudit lieu. 

Las ditas terras et fortalessas.

Tit. de 1294. DOAT, t. CXVII, fol. 248. 

Lesdites terres et forteresses. 

Fig. Charitatz es columna e fortaleza en la sainta arma.

Trad. de Bède, fol. 21. 

Charité est colonne et forteresse en l'âme sainte.

- Force, vigueur.

Lo jois dels jovencels es lor fortalessa. Trad. de Bède, fol. 77.

La joie des jouvenceaux est leur force.

De beutat passatz Absalon,

E de fortaleza Samson.

Leys d'amors, fol. 119.

Pour la beauté vous passez Absalon, et pour la force Samson.

CAT. Fortalesa. ESP. PORT. Fortaleza. (chap. Fortalesa, fortaleses; forsa, forses.)

13. Sobrefort, adj., très fort. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

14. Sobreformen, adv., très fortement. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

15. Sobreforciu, adj., extrême, excessif.

Mos sobreforcius talens.

P. Vidal: Si m laissava. 

Mon excessif désir.

16. Sobresforsar, v., faire un grand effort.

Subst. Per qu'ieu, ab sobresforsar, 

Cug dels fellos mescrezens, 

Ab Dieu, recobrar Suria.

P. Vidal: Si m laissava. 

C'est pourquoi, avec faire un grand effort, je pense des félons mécréants, avec Dieu, recouvrer Syrie.

17. Sobresfort, s. m., grand effort.

Ab sobresfortz de labor,

Trac de freida neu fuec clar, 

Et aigua doussa de mar.

(chap. En sobreesfors de treball, trac de freda neu foc cla, y aigua dolsa del mar.)

P. Vidal: Pus tornatz. 

Avec grand effort de travail je tire de froide neige feu clair, et eau douce de mer.

18. Confortatiu, Confortatieu, Cofortatiu, adj., confortatif, qui est propre à conforter.

Aquest pimens es tan confortatieus.

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce piment est tellement confortatif.

Viandas confortativas. 

Autras herbas cofortativas.

(chap. Atres herbes confortatives: que conforten, enfortixen, donen forsa.)

Eluc. de las propr., fol. 81 et 89.

Viandes confortatives. 

Autres herbes confortatives.

CAT. Confortatiu. ESP. PORT. IT. Confortativo. (chap. Confortatiu, confortatius, confortativa, confortatives.)

19. Confortar, v., lat. confortare, conforter, encourager, rassurer, affermir.

Aysso es lo pa que conforta lo cor. V. et Vert., fol. 43. 

Ceci est le pain qui conforte le coeur. 

Una prezicansa per confortar los baros.

V. de Folquet de Marseille. 

Une prédication pour encourager les barons. 

Dona, per vos mi cofort 

E 'n fas chanson e deport. 

Albert, Marquis de Malespine: Dona a vos.

Dame, par vous je m'encourage et en fais chanson et amusement.

Car filh, conforta ti. V. de S. Honorat. 

Cher fils, rassure-toi.

Part. prés. Vostr' huelh belh truan... 

No m van confortan. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Vos beaux yeux fripons... ne me vont encourageant.

ANC. FR. Fait sumes si cum cumfortet... E as cumfortet mei. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 125 et 85. 

CAT. ESP. PORT. Confortar. IT. Confortare. (chap. Confortá, confortás: conforto, confortes, conforte, confortem o confortam, confortéu o confortáu, conforten; confortat, confortats, confortada, confortades.)

10. Confort, Cofort, s. m., confort, secours, encouragement, consolation, courage.

Ni faran als Flamencx... ajuda, confort ni favor contra lo rey.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 228.

Ni feront aux Flamands... aide, secours ni appui contre le roi.

El aura beson de... ayda et confort.

Reg. des États de Provence de 1401. 

Il aura besoin de... aide et secours. 

Elh fora mortz, ben a un an o dos, 

Si 'l belh cofortz d' elhas doas no fos. 

Pujols: Si 'l mal d'amor.

Il serait mort, il y a bien un an ou deux, si ne fut le bel encouragement d'elles deux.

ANC. FR. Et eurent assez grand confort de vivres, qu'ils trouvèrent esdictes bastilles. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 71.

Et cherchera aide et confort là où il pourra. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 66. 

CAT. Confort. ANC. ESP. Conforto. ESP. MOD. Confuerto. PORT. IT. Conforto. (chap. Confort, conforts; tamé signifique comodidat.)

21. Confortatio, s. f., confortation.

Li done confortatio.

Als sens corporals dona confortacio. Eluc. de las propr., fol. 266 et 78. Qu'il lui donne confortation. 

Aux sens corporels donne confortation. 

ESP. Confortación. PORT. Confortação. IT. Confortazione.

12. Confortament, Cofortamen, s. m., courage, encouragement.

Vostre confortament es vas. Philomena.

Votre courage est vain.

Grans cofortamens que Dieu dona a ssos temens.

V. et Vert., fol. 55. 

Grands encouragements que Dieu donne à ses craignants. 

ANC. ESP. Confortamiento. IT. Confortamento. (chap. Confortamén, confortamens.)

23. Confortador, s. m., consolateur, confortateur.

Si hyeu no m'en vauc, lo confortador no venra a vos.

Adjectiv. Lo confortador Sant Esperit, lo qual vos trametra lo Payre en mon nom. 

Fragment de trad. de la Passion.

Si je ne m'en vais pas, le consolateur ne viendra pas à vous.

Le Saint-Esprit confortateur, lequel le Père vous enverra en mon nom. ESP. Confortador. IT. Confortatore. (chap. Confortadó, confortadós, confortadora, confortadores.)

24. Enfortir, v., fortifier, renforcer. 

La enfortiron los reys. Hist. abr. de la Bible, fol. 22.

(chap. La van enfortí, fortificá, los reys.)

Les rois la fortifièrent.

ANC. FR. L'effort du total consiste plus en la disposition et liaison des files et des rangs qui s'enforcissent les uns les autres. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius. 

Et par mesme moyen eust bien enforcy son royaume.

Comines, liv. I, p. 299. 

Par le commandement d'amours 

Et de la plus belle de France, 

J'enforcis mon chastel tousjours. 

Charles d'Orléans, p. 190. 

CAT. Enfortir. ANC. ESP. Enfortecer. IT. Infortire. (chap. Enfortí, enfortís: yo me enfortixgo o enfortixco, enfortixes, enfortix, enfortim, enfortiu, enfortixen; enfortit, enfortits, enfortida, enfortides.)

25. Enfortiment, s. m., renfort.

Pres mot gran enfortiment contra lo pobol.

Hist. abr. de la Bible, fol. 69. 

Prit moult grand renfort contre le peuple. 

ANC. CAT. Enfortiment. ANC. ESP. Enfortalecimiento. (chap. Enfortimén, enfortimens.)

26. Esforsiu, adj., faisant effort, persistant, opiniâtre, violent.

Om non es fis, ni drutz enamoratz, 

Ni esforsius, qui tan tost si recre 

De sa domna.

Pistoleta: Ancmais nulz. ou Pons de Capdueil: S' ancmais nul. 

Homme n'est fidèle, ni amant enamouré, ni persistant, qui se lasse si tôt de sa dame. 

S' anc nulh jorn fui esforcius

D' esser adrets, cortes e gais.

Raimond de Miraval: Entre dos. 

Si oncques nul jour je fus faisant effort d'être adroit, courtois et gai.

Una dolors esforsiva

Me pren e m toca e m briva.

G. Faidit: Una dolors. 

Une douleur violente me prend et m'excite et me presse.

27. Esforsivament, adv., opiniâtrément, violemment.

Plus esforsivament fos mesprezada.

Trad. de Bède, fol. 12.

Plus opiniâtrément fut méprisée.

28. Esforsar, Esforzar, v., efforcer, faire effort, fortifier.

Ab totz esfortz vei las gens esforsar.

G. Riquier: Fortz guerra.

Je vois les gens faire effort avec tous efforts. 

Pel paire semblar 

Se deu mout esforzar.

B. Calvo: Mout a que.

Pour ressembler au père il doit moult s'efforcer.

Esfors un pauc mon coratge, 

E m vauc conortan.

G. Faidit: Lo rossinholet.

Je fortifie un peu mon courage, et me vais excitant.

La carn de cadel non vezen

Ben l' esforza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La chair de petit chien ne voyant pas le fortifie bien.

S' esforsa cum poscha orazo empaitar. Trad. de Bède, fol. 28.

S'efforce comment il puisse empêcher oraison.

Part. pas. Soi m' en per so esforsatz

Qu' entendatz cals chansos eu fatz. 

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Je m'en suis efforcé pour cela que vous entendiez quelles chansons je fais.

Amar Dieus e servir... 

De cor e de saber 

Ab esforsat poder.

G. Riquier: Als subtils.

Aimer et servir Dieu... de coeur et de savoir avec efforcé pouvoir.

CAT. Esforsar. ESP. Esforzar. PORT. Esforçar. IT. Sforzare. (chap. Esforsá, esforsás: yo me esforso, esforses, esforse, esforsem o esforsam, esforséu o esforsáu, esforsen; esforsat, esforsats, esforsada, esforsades.)

29. Esforsadament, Esforzadamen, adv., avec effort, à marche forcée.

A Tholosa venc am grans gens esforzadamen.

(chap. A Tolosa, Toulouse va vindre en gran gentada a marches forsades, esforsadamen, en esfors.)

El remanen de la ost s'en anet esforsadament.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 174 et 180. 

Vint à Toulouse avec quantité de gens à marche forcée.

Le reste de l'armée s'en alla à marche forcée. 

CAT. Esforsadament. ESP. Esforzadamente. PORT. Esforçadamente. 

IT. Sforzatamente. (chap. Esforsadamen, a marches forsades, en esfors.)

30. Esfort, s. m., effort, courage.

S' il vostra vertutz cui clam

No m don esfortz qu'ieu dezam.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Si la vôtre vertu que j'invoque ne me donne courage que je désaime.

Ab bon esfortz conquier hom manentia. 

Arnaud P. d'Agange: Quan lo temps.

Avec bon effort on conquiert richesse.

No m val esfors contra lieys ni sabers.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Ne me vaut effort ni savoir contre elle. 

Loc. Quar viu ses vos, fatz esfortz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Parce que je vis sans vous, je fais effort. 

Faz esforz, quar sai faire 

Bos vers pois no soi amaire.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Je fais effort, car je sais faire bons vers depuis que je ne suis amant.

- Force, troupe.

Mandon tot lor esfortz. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Convoquent toutes leurs forces. 

CAT. Esfors. ESP. Esfuerzo. PORT. Esforço. IT. Sforzo. (chap. Esfors, esforsos.)

31. Esforsament, s. m., effort. 

L' esforsament es honestes. Trad. de Bède, fol. 2.

L'effort est honnête. 

ANC. FR. Par grant efforcement de guerre.

G. Guiart, t. I, p. 20.

ANC. ESP. Esforzamiento. IT. Sforzamento. (chap. Esforsamén, esfors.)

32. Afortir, v., fortifier, affermir, encourager.

Per qu' ieu vas vos afortis mon coratge.

R. Jordan: Vas vos soplei.

C'est pourquoi vers vous je fortifie mon courage. 

Quar si bos cors non l' afortis.

B. de Ventadour: Ab joi.

Car si bon coeur ne le fortifie.

Pros hom s' afortis,

E malvatz s'espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doussa.

Homme preux s'affermit, et lâche s'épouvante.

Part. pas. Aissi cum hom pros afortitz

Que vol mais ab plus ric de se 

Guerreiar.

Aimeri de Bellinoi: Aissi cum. 

Ainsi comme homme preux affermi qui veut davantage guerroyer avec plus puissant que soi.

Ben aia coms qu' es d' afortit coratge. 

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes. 

Bien ait comte qui est de courage affermi.

(chap. Afortí, afortís: yo me afortixgo o afortixco, afortixes, afortix, afortim, afortiu, afortixen; afortit, afortits, afortida, afortides.)

33. Afortidamen, adv., courageusement, fièrement, vigoureusement.

Si defent afortidamen. V. de S. Honorat.

Se défend courageusement.

Tal perdon donar

Qu' om s' en crozes pus afortidamens.

R. Gaucelm: Ab grans trebalhs.

Accorder telle indulgence qu'on s'en croisât plus courageusement.

Lo comte Hugo li dih afortidamen. Cat. dels apost. de Roma, fol. 134.

Le comte Hugues lui dit fièrement.

(chap. Afortidamen, fieramen, valénmen, vigorosamen, en un parell de collons, etc.)

34. Afortar, v., fortifier.

Part. pas. Eron afortatz per la hodor.

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 38.

Étaient fortifiés par l'odeur.

35. Afortimen, s. m., solidité, encouragement, puissance, domination.

Si com l'aigua sofre la nau corren, 

Pois es tan grans que mil homes soste, 

E d' un clavel pert son afortimen.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor. 

Ainsi comme l'eau supporte le navire courant, même quand il est si grand qu'il soutient mille hommes, et par un clou il perd sa solidité. 

Auri' obs l' Afortimen.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

L' encouragement serait nécessaire. 

Que del afortimen 

D' amor pogues garir ben e gen.

Lanfranc Cigala: Non sai si m chant. 

Que de la domination d'amour je pusse bien et gentement guérir.

36. Desafortir, Dezafortir, v., décourager.

Quar bos afortimens 

Val, e deu valer, e vens, 

Ja no m dezafortirai.

Giraud le Roux: A la mia fe. 

Parce que bon courage vaut, et doit valoir, et triomphe, jamais je ne me découragerai.

37. Perforsar, Perforssar, v., faire effort, efforcer.

Notaris e procurayres que si perforson, en las cors ont an a praticar, d'aver part. Statuts de Provence, BOMY, p. 8.

Notaires et procureurs qui s'efforcent, dans les cours où ils ont à pratiquer, d'avoir part.

Gens d'armas que se perforsavon de dessendre al bas pays.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.

Gens d'armes qui s'efforçaient de descendre au bas pays.

Maximia se perforsset que desapauzes son filh.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34.

Maximien s'efforça qu'il déposât son fils.

38. Reforsar, v., renforcer. 

Part. pas. Aytal rim son dig et apelat rim reforsat.

Leys d'amors, fol. 20. 

Telles rimes sont dites et appelées rimes renforcées.

Las layssas son reforsadas.

G. Riquier: Qui a sen. 

Les lices sont renforcées.

CAT. Reforsar. ESP. Reforzar. PORT. Reforçar. IT. Rinforzare. 

(chap. Reforsá, reforsás: yo me reforso, reforses, reforse, reforsem o reforsam, reforséu o reforsáu, reforsen; reforsat, reforsats, reforsada, reforsades; reforsut, reforsuts, reforsuda, reforsudes.)

39. Reconfortar, v., reconforter, consolider, raffermir.

Alcuna causa que ben reconfortet la sancta ley crestiana.

L'Arbre de Batalhas, fol. 7. 

Aucune chose qui raffermit bien la sainte loi chrétienne. 

Part. prés. Us belhs respiegs mi vai reconfortan.

Guillaume de S. Didier: Aissi cum. 

Un beau répit me va reconfortant. 

IT. Riconfortare. (chap. Reconfortá, reconfortás: yo me reconforto, reconfortes, reconforte, reconfortem o reconfortam, reconfortéu o reconfortáu, reconforten; reconfortat, reconfortats, reconfortada, reconfortades.)

40. Desconfortar, Descofortar, v., décourager, déconforter, priver de force.

Mas era m descofortarai, 

Quar no us veyrai.

(chap. Pero ara me desconfortaré perque no tos voré; tos, de vosté, te, de tú.)

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Mais maintenant je me découragerai, parce que je ne vous verrai.

Per que valor de lui se desconforta. 

P. Vidal: Ma voluntaz. 

C'est pourquoi valeur se décourage de lui. 

Part. pas. Toz regnes partiz er desconfortaz. Trad. de Bède, fol. 59.

(chap. Tot regne partit sirá assolat, desconfortat, privat de forsa, fluix, débil; com va passá en lo de Aragó cuan Jaime I lo va partí. Es una sita de la Biblia, tot regne o reino dividit contra ell mateix sirá assolat, etc.)

Tout royaume divisé sera privé de force.

ANC. CAT. PORT. Desconfortar. IT. Disconfortare. (chap. Desconfortá no se fa aná, se emplee assolá, privá de forsa, afluixá, debilitá, etc.)

41. Treforsar, v., renforcer, rendre solide, très fort.

Part. pas. Sendats treforsats, la pessa, oeit deniers.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Taffetas renforcé, la pièce, huit deniers.