Mostrando las entradas para la consulta assemelle ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta assemelle ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 25 de noviembre de 2025

Porr, Poyre - Pors - Port

Porr, Poyre, s. m., lat. porrum, poireau, porreau, sorte de légume. 

Herbas agudas cum es porr, ceba.

Porr, Poyre, porrum, poireau, porreau, puerro, porro, calsots


Eluc. de las propr., fol. 31. 

Herbes piquantes comme est porreau, oignon.

- Sorte de verrue.

Per poyre o per carnada.

Trad. d'Albucasis, fol. 30. 

Par poireau ou par excroissance de chair. 

CAT. Porro. ESP. PORT. Puerro. IT. Porro. (chap. Porro, porros : verdura; tamé són porros los de fumá, que li agraden mol a Manel Riu Fillat.)

2. Porrat, s. m., porreau.

La carga de cebat e de porrat, tres deners.

(chap. La cárrega de sebes y de porros, tres dinés.)

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

La charge d'oignons et de porreaux, trois deniers.

3. Perezin, adj., porrosin, qui tient du porreau.

Colra perezina, verda en color, et amara en sabor, et aguda cum la herba don pren son nom, dita porr o marrubium.

Eluc. de las propr., fol. 31.

Bile porrosine, verte en couleur, amère en saveur, et piquante comme l'herbe dont elle prend son nom, dite porreau ou marrube.


Pors, s. m., lat. porus, pore, ouverture imperceptible dans la peau de l'animal par où se fait la transpiration. 

Frejor es... dels pors del corrs restrictiva. 

Per razo de la apercio... dels pors.

(chap. Per raó de la apertura... dels poros.)

Eluc. de las propr., fol. 25 et 74. 

La froidure est... des pores du corps restrictive. 

Par raison de l'ouverture... des pores.

CAT. ESP. PORT. IT. Poro. (chap. Poro, poros; poret, porets; NO porret, porrets, de porro, porros.)

2. Poros, adj., lat. porosus, poreux. 

Fust es poros, et recuelh dins sa porozitat ayre qui 'l soste sobre l' ayga.

(chap. La fusta es porosa, y ressibix adins de la seua porosidat l'aire que la sosté sobre (damún de) l'aigua (: la fa flotá))

Ha semblansa d' esponja, es poroza e cavernosa (plena de forats).

(chap. S'assemelle (s'apareix) a la esponja, es porosa y cavernosa.)  

Eluc. de las propr., fol. 197 et 135.

Bois est poreux, et reçoit dans sa porosité l'air qui le soutient sur l'eau.

A ressemblance d'éponge, elle est poreuse et creuse.

CAT. Poros. ESP. PORT. IT. Poroso. (chap. Porós, porosos, porosa, poroses.)

3. Porozitat, s. f., lat. porositatem, porosité.

La porozitat de la pel. 

(chap. La porosidat de la pell.)

Per razo de la granda porozitat.

(chap. Per raó de la gran porosidat.)

Eluc. de las propr., fol. 65 et 25. 

La porosité de la peau. 

Par raison de la grande porosité.

CAT. Porositat. ESP. Porosidad. PORT. Porosidade. IT. Porosità, porositate, porositade. (chap. Porosidat, porosidats.)


Port, s. m., lat. portus, port.

Las naus yssiron del port.

(chap. Les naves (los barcos) van eixí (issí, ixí, eissí) del port.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 21.

Les navires sortirent du port.

Port, portus, ports, Delta, Ebro, Ebre, Port fangós

Que nos trameta a port, e nos e nostra nau.

V. de S. Honorat. 

Qu'il nous transmette à port, et nous et notre navire.

Fig. Chansos, al port d' alegratge 

On pretz e valor s' aten, 

Al rey que sap et enten 

M' iras en Arago dire.

Pierre Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

Chanson, au port d'allégresse où mérite et valeur aspire, au roi qui sait et entend tu m'iras en Aragon dire.

Loc. Coma aquells que son tempestat el mar deziron venir a bon port.

V. et Vert., fol. 33. 

Comme ceux qui sont agités par la tempête en mer désirent venir à bon port. 

Fig. Quar si ns vols a bon port traire.

Pierre de Corbiac: Domna dels. 

Car si tu nous veux conduire à bon port. 

Peritz soi si non venc al port.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je suis mort si je ne viens au port. 

Abans que trigue gaire 

Venretz a mal port.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Avant qu'il tarde guères vous viendrez à mauvais port.

Per que fay mestiers que endresse sa vela a port de salut... ab ven ferven d'amor. V. et Vert., fol. 72. 

C'est pourquoi il est besoin qu'il dirige sa voile vers port de salut... 

avec vent fervent d'amour.

Prov. Prop del port periss soven la nau que es passada segura per auta mar. V. et Vert., fol. 72. 

Près du port périt souvent le navire qui a passé sûr à travers la haute mer. 

CAT. Port. ESP. Puerte (Puerto). PORT. IT. Porto. (chap. Port, ports; portet, portets; vore portell, portells, Portellada.)

Un portell a un marge, desportellat, paret desportellada.


La Portellada, ayuntamiento, city hall, town hall, Rathaus

martes, 13 de agosto de 2024

Palli, Pali - Palliure

Palli, Pali, s. m., lat. pallium, pallium, sorte de manteau. 

El sagra lo papa quan mestier fa, e porta palli.

Papa Gregori lhi trames lo pali.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2 et 78. Il sacre le pape quand il fait besoin, et porte le pallium.

Le pape Grégoire lui envoya le pallium.

ANC. FR. Le pali virent riche e bel. 

Sun pali porte e sun anel.

Marie de France, t. I, p. 152 et 158.

CAT. ESP. Palio. PORT. IT. Pallio. (chap. Palio, palios; alguns se caguen en ell.)

- Pali, tapis, étoffe, drap de soie.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Estan ab las domnas gensors

Sobre pali cobert de flors.

Guillaume de Berguedan: Cossiros. 

Sont avec les plus belles dames sur tapis couvert de fleurs.

Dedins son trap de pali s' en es Karles intrat. 

Roman de Fierabras, v. 3854.

Dans sa tente d'étoffe de soie s'en est Charles entré. 

Mentre que dormia,

En son palays aussor, sotz pali de Suria. V. de S. Honorat. 

Tandis qu'il dormait, dans son palais plus élevé, sous drap de soie de Syrie.

Cascus ac bo mantel de pali ben obrat. 

Roman de Fierabras, v. 2170.

Chacun eut bon manteau de pali bien travaillé. 

ANC. CAT. Pali. ESP. Palio. PORT. Pallio. IT. Palio.

2. Palliar, v., lat. palliare, pallier, cacher, adoucir, mitiger.

Non hy deu res celar ni palliar. V. et Vert., fol. 69. 

N'y doit rien céler, ni pallier. 

Megge, medecina amara ab dossa deu palliar. 

Eluc. de las propr., fol. 104.

Médecin, médecine amère avec douce doit mitiger.

Ja sia que si posca palliar, non curar. Eluc. de las propr., fol. 85.

Jà soit qu'elle se puisse pallier, non guérir. 

Part. pas. Usuriers cubertz e palliatz que preston e non fan mercatz. Layros cubertz que sostrazon l' autrui per... alcuna tracio palliada.

V. et Vert., fol. 13 et 14.

Usuriers couverts et cachés qui prêtent et ne font pas de traités.

Larrons couverts qui soustraient le bien d'autrui par... aucune trahison cachée.

CAT. ESP. Paliar. PORT. Palliar. IT. Palliare. (chap. Paliá.)

3. Palliacio, s. f., palliation, déguisement, adoucissement.

Color... a corrs deformat dona palliacio. Eluc. de las propr., fol. 264.

La couleur... à corps déformé donne déguisement.

CAT. Paliació. ESP. Paliación. PORT. Palliação. 

(chap. Paliassió, paliassions.)

4. Palliatiu, adj., palliatif, qui pallie. 

Limadura d' aur... es de lebrozia... retardativa o palliativa.

De corruptio palliativa. 

Eluc. de las propr., fol. 183 et 268.

Limaille d'or... est de léprosie... retardative ou palliative.

De corruption palliative. 

CAT. Paliatiu. ESP. Paliativo. PORT. IT. Palliativo. 

(chap. Paliatiu, paliatius, paliativa, paliatives.)


Palliure, s. m., lat. paliurus, ronce.

Palliure es cardo mot aspre et spinos. Eluc. de las propr., fol. 218. 

La ronce est chardon moult rude et épineux.

(chap. S' assemelle al gíngol, chínchol.)

Palliure, s. m., lat. paliurus, ronce.


domingo, 28 de julio de 2024

3. 8. Una carta anónima. Visita de un caballé.

Capítul VIII.

Una carta anónima. Visita de un caballé.

Una carta anónima. Visita de un caballé.

Per aquells díes va ressibí una carta sense fecha ni firma, en lo sobre: "A Pedro Saputo, Almudévar.» Y dins, Fa cuatre añs. No se va cremá, com diuen, los cuernos cavilán de quí seríe; su va pensá enseguida. Y agarrán la pluma, ne va escriure un atra contestán esta sola paraula: Passiensia. Y sense fecha ni firma la va dirigí a don Severo Manuel de Estada, sense dudá de que lo recuerdo ere de Morfina.

Cuan lo caballé va vore esta carta perdíe lo juissi no podén atiná lo que significabe ni de quí podríe sé. Consultabe a la seua dona, a son fill, a la nora, a la filla; la enseñáe als seus amics, a tot lo món; y ningú assertabe (¿cóm ere possible?), dissimulán Morfina y fen vore que se admirabe igual que tots. Y va di al final son pare:

- Ara sí que vach a vore a Pedro Saputo, pos diuen que está al seu poble, que en la seua molta sabiduría pot sé que enserto. 

¿Quí vindrá en mí? Don Vicente se va oferí, y la nora tamé, y Morfina va di que no li demanaríe a son pare datra grassia a la seua vida. Al sentí aixó son pare se va alegrá, per poc no li va doná lo gust; casi se la va emportá en ell. Pero va di que primé hi aniríe sol, y que después ya se voríe. Y així u va fé.

Va arribá a Almudévar, y dixada la mula a la fonda, va aná cap a casa de Pedro Saputo. Lo va coneixe éste al momén; pero, sospechán lo cas, li va pareixe callá mentres no fore reconegut; y li va preguntá cóm se díe. Va di don Severo lo seu nom y apellitsy entonses va cridá ell a sa mare y li va di:

- Enviéu a la criada al messón y que lo criat de este caballé li faigue portá la mula y les aubardes en lo bagache. Se oposabe don Severo, y ell, mol resolt, li va di: o a casa meua o fora de casa meua. 

No es digne de tan prinsipal caballé, pero es mes dessén que la fonda, y sobre tot siréu servits en bona voluntat. Se va ressigná o conformá don Severo, y no se va atreví a parlali de la carta hasta después de michdía.

Lay va enseñá, y li va preguntá si sabríe de quí podríe sé, habenla ressibit a seques per lo correu. Va pendre Pedro Saputo la carta, la va mirá, y discurrín una mica (pera dissimulá) va di: 

- Esta carta es la contestassió a un atra.

- No pot sé, va contestá don Severo, perque de totes les que hay escrit hay ressibit contestassió; y ademés no li hay parlat a ningú de forma que me puguere doná esta resposta: ni los meus fills saben res tampoc, ni los meus amics.

- Pos resposta es.

- Perdonéu, pero no u puc creure.

- Que u cregáu o no, es un atra cosa; pero es lo que tos dic. 

Ñan somnis, siñó don Severo, que són realidats, y realidats aon pareix que estigues ensomián. Digueume, ¿teniu almes al purgatori? 

- Alguna ñaurá potsé de tantes com ne van aná allá, entre pares y agüelos.

- Pos veéu de tráureles; y si són almes de este món, mes, perque aquí se sap y se veu lo que patixen, y allá es cosa de la fe y de la imaginassió. ¡Teniu parens pobres!

- Un o dos.

- Pos auxilieulos. ¿Teniu filles casades a casa de la sogra?

- No, siñó.

- ¿Y solteres?

- Una.

- Pos caseula.

- No vol casás.

- Yo tos dic que sí que vol.

- Yo tos dic que no.

- Yo tos dic que sí.

- ¿Me u asseguréu?

- Sí, o soc lo home mes tonto y badoc del món.

- Pos yo tos juro que la casaré ben pronte vullgue o no vullgue.

- Mateula milló.

- ¿No me diéu ...?

- Al seu gust.

- No vol a ningú; no li agrade cap home.

- Impossible.

- A fe de caballé.

- ¿Hau agarrat lo cor de la vostra filla a la má, y mirat be tots los seus foradets? ¿Hau fet la proba de portala a un convén, y obligala a vestís de monja?

- No vol tal cosa; ni té vocassió al claustro.

- Pos es que ne té al atre estat; al matrimoni. Y sobre tot aixó fico lo meu honor, lo meu nom y hasta la vida.

- Estic atabalat. ¿Qué hay de fé en arribá a casa meua?

- Res, traure almes del purgatori.

- Vingue vosté a ajudám. ¿Qué, no tos pendríeu la molestia de vindre y me pintaríeu una sala?

- En mol gust.

- Pos ya respiro, ya descanso, ya men aniré contén. Pero miréu de no engañatos, perque la meua filla, y perdonéu que la alaba tan, es mol entesa, mol discreta, y mol resservada. Diuen que es mol hermosa, y crec que u es si no me engañen los ulls de pare, y per aixó dic lo que los pareix a tots; pero en aixó atre la puc jusgá en menos passió; y tos dic que los secretos del seu pit no los penetre ni lo rayo mes sutil y puro del sol; y be podríe sé que mos dixare burlats o en dos pams de nassos. 

- Es mes sutil lo pensamén del home y lo coneiximén del cor humano. Yo tos prometixco que als pocs díes que la trata ham de sabé si es alma triste del purgatori, o alma benaventurada de la gloria. Y sobre la carta faré tals probes, que no tos quedará cap duda de lo que hay dit. Yo pintaré y observaré; vosté callaréu, y tot anirá be y mos desengañarem.

Mol satisfet se va quedá don Severo de les raons de Pedro Saputo, y mes de la seua promesa. Als dos díes se disposáe a anassen y li va di Pedro:

- Los antics, siñó don Severo, cuan ressibíen algún huésped, lo obsequiaben, agassajaben y regaláen tres díes sense preguntali de la seu persona; passada esta tresena li preguntaben quí ere, cóm se díe, de aón veníe y aón anáe. Ham dixat esta costum y fórmula per la gran pressa que tenim de sabé quí es lo huésped que mos ve, y potsé per la mes gran de despachál de casa. Si no trobéu a faltá la comodidat y regalo de la vostra casa, tos rogo que tos aturéu los tres díes de la ley per vosté y per mí, y un mes per l'alma del purgatori que me ha proporsionat la satisfacsió de hospedá a casa meua a un tan prinsipal y amable caballé. Los antics donáen tamé al huésped al tems de despedíl lo que díen dons de hospedache, que ere alguna roba mol pressiosa, alguna espasa, escut de armes, o be algún caball, y res de aixó nessessitéu ni ña ara la mateixa raó que allacuanta per an esta costum, miréu lo que ña a casa meua que no ñague a la vostra, y si algo trobéu del vostre gust, emportéutosu en señal de la nostra amistat. ¿Sou afissionat als llibres? ¿U sou als cuadros? Astí teniu llibres, y allá teniu cuadros.

- ¿Y si agarro lo que no deuría?

- Aixó no pot sé. Ya don Severo habíe passat alguns ratos lligín La consolassió de Boecio traduída y afegida per Pedro Saputo, encara que manuscrita; y la va apartá com a llibre que volíe emportás.

Va mirá los cuadros, y se parabe moltes vegades dabán del de Pedro y lo de sa mare fets los dos aquell añ; y va di:

- Si estos dos retratos vostres no foren tanta part del vostre cor... 

- U són y mol gran, va contestá Pedro Saputo; pero per naixó mateix tos los oferixco...

- ¡Ah!, va di don Severo; yo los ficaré llum a casa meua. Li va doná Pedro Saputo les grassies per lo favor, y li va entregá los cuadros y lo llibre dién:

- A un atre al món no los hi donaría; pero don Severo Manuel de Estada té privilegi a casa de Pedro Saputo.

Sen va aná don Severo, va arribá a casa seua, y van acudí la dona y los fills a preguntali com si vinguere de una peregrinassió al atre hemisferi. Ell los va di: - U séntigo, Mariquita, u séntigo, fills meus, séntigo de no habetos emportat a tots. ¡Ay, quín home! ¡Ay, quín home tan sabut y tan amable! Mol diu la fama, pero es mol mes de lo que se diu. Cuatre díes me ha fet está, pero a casa seua, perque es mol generós, y al pareixe ric. ¡Qué be que hay estat! Es lo home mes natural que hay conegut: mol caballé, aixó sí, pero al mateix tems tan pla y amable, que se pegue al cor com un ferro a un atre a la forja. ¡Quín agassajo! ¡Quín servissi tan fi y sensill! ¡Quína fassilidat en tot! Alló, fills, es viure encantat. ¿Pos, y sa mare? 

Sa mare es tota una siñora. No dirá ningú, no, que ha sigut pobre y tingut ofissi tan humilde com lo de rentadora.

- Pero de la carta, va preguntá don Vicente, ¿qué tos ha dit?

- De la carta, va contestá, ha dit moltes coses (Morfina mol atenta); pero com vindrá después...

- ¿Aquí?, va preguntá lo fill.

- Aquí, aquí, an esta casa, va contestá don Severo. Y ya podéu disposatos tots a ressibíl com a un amic, pero tamé com a un home tan sabut, y no faiguéu tontades o extravagansies perque los seus ulls penetren hasta l'alma, y sap lo que un está pensán cuan lo mire.

- ¿Conque vindrá?, va torná a preguntá don Vicente. 

- Sí, fills, sí, ya u hay dit: y pintará la sala de la cadiera.

- Men alegro, men alegro, va di don Vicente donán fortes palmades; lo coneixerem.

- Abans lo podéu coneixe, va di son pare, pos li vach demaná y me va doná lo seu retrato y lo de sa mare, que són éstos. Va sé traure los retratos, y los cuatre se van amuntoná damún de ells y no los podíen vore a gust. Los va penjá don Vicente a dos claus alts y aixines los van mirá mes desplay. Después va di don Vicente: 

- ¿Sabéu pare, que Pedro Saputo me pareix que se assemelle an aquell estudián navarro al que díen don Paquito?

- Calla, ignorán, li va contestá son pare; ¿qué té que vore don Paquito ni tots los Paquitos del món en eixe retrato?

Don Paquito ere un estudián, espabilat sí, y vivaracho; pero un quidam, un mindundi, comparat en Pedro Saputo. En fin, ya lo voréu y tos desengañaréu; entretán no diguéu disparats ni sabocades. Morfina se admirabe de lo que li podíe la aprensió a son pare, pos sen un mateix don Paquito y Pedro Saputo, ni lo va coneixe allá ni veíe ara lo paregut, o mes be la identidat al retrato. 

Y pera fé un atra proba, va di:

- Pos tamé a mí me pareix lo de este retrato lo mateix que a Vicente. ¿No veéu, pare, que té los ulls y tot lo aire de don Paquito?

- Los ulls y lo aire de la meua quinta bruixa de yaya sí que té, va contestá son pare enfadat, porros que sou tots. No me nomenéu mes a don Paquito; perque es compará la nit al día, un teó al sol, un pigmeo a un gigán. Pos, dic, ¡si lo sentigueres tocá lo violín! 

Don Paquito esgarrañabe les cordes de tripes de gat; pero alló es sentí als mateixos angels del sel.

- Es segú pare, va di don Vicente, que ha de vindre aquí, sinó demá montaré a caball y men aniré a vórel. Y mira tú siñoríssima germana meua, de no sé en ell tan seca y impenetrable com has sigut en tots los que han vingut a vóret.

- Yo te dono la meua paraula, va contestá ella, de no séu en ell, sino al contrari, mol blana y penetrable, per explicám al teu modo.

¿Qué habíe de di un home tan sabut si me veiguere seria, indiferén y resservada?

- Pos vorem, va di son germá, cóm u cumplixes.

- Dónau per cumplit, va contestá ella. Y en verdat que u díe de cor, com pot suposá lo lectó, que sap lo misteri del seu amor en Pedro Saputo, y lo secret de la carta.


Original en castellá:

Capítulo VIII.

Una carta anónima. Visita de un caballero.

Por aquellos días recibió una carta sin fecha ni firma, con el sobre: «A Pedro Saputo, en Almudévar.» Y dentro, Hace cuatro años. No se hiló, como dicen, los sesos discurriendo de quién sería; pensóselo al golpe. Y tomando la pluma, escribió otra contestando esta sola palabra: Paciencia. Y sin fecha ni firma así mismo que dirigió a don Severo Manuel de Estada, no dudando que el recuerdo era de Morfina.

Cuando el caballero vio esta carta perdía el juicio no pudiendo atinar (yo lo creo) lo que significaba ni de quién podría ser. Consultaba a su mujer, a su hijo, a la nuera, a la hija; enseñábala a sus amigos, a todo el mundo; y nadie acertaba (¿cómo era posible?), disimulando Morfina y haciendo que se admiraba lo mismo que todos. Y dijo al fin su padre: - Ahora sí que voy a Pedro Saputo, pues dicen que está en su lugar, que con su mucha sabiduría puede ser que dé en el hito. ¿Quién vendrá conmigo? Don Vicente se ofreció desde luego, y la nuera también, y Morfina dijo que si le estuviera bien ir allá, no le pediría a su padre otra gracia en su vida. Al oír esto su padre se alegró y casi le dio gusto; casi la llevó consigo. Pero dijo que primero iría solo, y que después se vería. Y así lo hizo.

Llegó a Almudévar, y dejada la mula en el mesón fue a casa de Pedro Saputo. Conocióle éste al momento; pero, sospechando el caso, le pareció callar mientras de él no fuese conocido; y le preguntó cómo se llamaba. Dijo don Severo su nombre y apellido; y entonces llamó él a su madre y le dijo: - Mandad la criada al mesón y que el criado de este caballero le haga traer la mula y el equipaje. Resistíalo don Severo, y él, muy resuelto, le dijo: o mi casa o fuera de mi casa. No es digna a la verdad de tan principal caballero, pero es más decente que el mesón, y sobre todo seréis servidos con buena voluntad. Resignóse don Severo, y no se atrevió a hablarle de la carta hasta después de mediodía.

Mostrósela por fin, y le preguntó si sabría decir qué podría ser, habiéndola recibido a secas por el correo. Tomó Pedro Saputo la carta, miróla, y discurriendo un poco (por disimular) dijo: - Esta carta es contestación a otra. - No puede ser, respondió don Severo, porque de todas las que he escrito he recibido contestación; y a más no he hablado a nadie en términos que me pudiera dar esta respuesta: ni mis hijos saben nada tampoco, ni mis amigos. - Pues contestación. - Perdonad, pero no lo puedo creer. - Que lo creáis o no, es otra cosa; pero es lo que os digo. Hay sueños, señor don Severo, que son realidades, y realidades que parecen sueños. Decidme, ¿tenéis almas en el purgatorio? - Alguna habrá quizá de tantas como fueron allá entre padres y abuelos. - Pues ved de sacarlas; y si son almas de este mundo, más, porque aquí se sabe y se ve lo que padecen, y allá es cosa de la fe y de la imaginación. ¡Tenéis parientes pobres! - Uno o dos. - Pues socorredlos. ¿Tenéis hijas casadas en casa de suegra? - No, señor. - ¿Y solteras? - Una. - Pues casadla. - No quiere casarse. - Yo os digo que sí quiere. - Yo os digo que no. - Yo os digo que sí. - ¿Me lo aseguráis? - 0 soy el hombre más tonto y baladí del mundo. - Pues yo os juro que la case bien pronto quiera o no quiera. - Matadla más bien. - ¿No me decís...? - A su gusto. - No quiere a nadie; no le gusta ningún hombre. - Imposible. - A fe de caballero. - ¿Habéis ya tomado el corazón de vuestra hija en la mano, y mirado bien todos sus senos? ¿Habéis hecho la prueba de llevalla a un convento, y obligalla a vestirse de monja? - No quiere tal cosa; ni tiene vocación al claustro. - Pues es que tiene a otro estado; al matrimonio. Y sobre todo ello pongo mi honor, mi nombre y aun la vida. - Estoy confuso. ¿Qué he de hacer en llegando a mi casa? - Nada, sacar almas del purgatorio. - Venid vos a ayudarme. ¿Qué, no os tomaríades la molestia de venir y me pintaríades una sala? - Con mucho gusto. - Pues ya respiro, ya descanso, ya me iré contento. Pero mirad no os engañéis, porque mi hija, y perdonad que os la alabe tanto, es muy entendida, muy discreta, y muy reservada. Dícenla muy hermosa, y creo que lo es si no me engañan los ojos de padre, y por eso digo lo que parece a todos; pero en esotro la puedo juzgar con menos pasión; y os digo que los secretos de su pecho no los penetra ni el rayo más sutil y puro del sol; y bien podría ser que nos dejase burlados. - Es más sutil el pensamiento del hombre y el conocimiento del corazón humano. Yo os prometo que a los pocos días que la trate hemos de saber si es alma triste del purgatorio, o alma bienaventurada de la gloria. Y lo que es de la carta haré tales pruebas, que no os quedará la menor duda de lo que he dicho. Yo pintaré y observaré; vos callaréis, y todo irá bien y nos desengañaremos.

Muy satisfecho quedó don Severo de las razones de Pedro Saputo, y más de su promesa. A los dos días se disponía a irse y le dijo aquél: - Los antiguos, señor don Severo, cuando recibían algún huésped, le obsequiaban, agasajaban y regalaban tres días sin preguntalle de su persona; pasados los cuales y no antes le preguntaban quién era, cómo se llamaba, de dónde venía y adónde iba. Hase dejado esta costumbre y fórmula por la grande prisa que tenemos de saber quién es el huésped que nos viene, y tal vez por la mayor de despedille de casa. Yo me acomodo al nuevo uso en lo primero, y dejo lo segundo para los ruines. Si no echáis de menos la comodidad y regalo de vuestra casa, os ruego que os detengáis los tres días de la ley por vos y por mí, y uno más por el alma del purgatorio que me ha proporcionado la satisfacción de hospedar en mi casa a un tan principal y amable caballero. Y pues los antiguos daban también al huésped al tiempo de despedille lo que llamaban dones de hospedaje, que eran alguna ropa muy preciosa, alguna espada, escudo de armas, o bien algún caballo, y nada de esto necesitáis ni hay ahora la misma razón que entonces para esta costumbre, mirad lo que hay en mi casa que no esté en la vuestra, y si algo topáis de vuestro gusto, llevadlo en prenda de nuestra amistad. ¿Sois aficionado a los libros? ¿Soislo a cuadros? Ahí tenéis libros, y ahí tenéis cuadros. - ¿Y si tomo lo que no debería? - Eso no puede ser, porque para vos ninguno hay exceptuado, con vos ninguno me reservo. Ya don Severo había pasado algunos ratos leyendo La consolación de Boecio traducida y añadida por Pedro Saputo, aunque manuscrita; y la apartó como libro que quería llevarse. Miró los cuadros, y se paraba muchas veces delante de su retrato y el de su madre hechos ambos en aquel año; y dijo: - Si estos dos retratos vuestros no fuesen tan parte de vuestro corazón... - Lo son y muy grande, respondió Pedro Saputo; pero por lo mismo os los ofrezco... - ¡Ah!, dijo don Severo; yo les tendré lámpara en mi casa. Dióle Pedro Saputo las gracias por el favor, y le entregó los cuadros y el libro diciendo: - A otro en el mundo no los daría; pero don Severo Manuel de Estada tiene privilegio en casa de Pedro Saputo.

Fuese, en fin, don Severo, llegó a su casa, y acudieron la mujer y los hijos a preguntarle como si viniera de una peregrinación al otro hemisferio. Él les dijo: - Siento, Mariquita, siento, hijos míos, no haberos llevado a todos. ¡Ay, qué hombre! ¡Ay, qué hombre tan sabio y tan amable! Mucho dice la fama, pero es mucho más de lo que se dice. Cuatro días me ha hecho estar, pero en su casa, en su misma casa, porque es muy generoso, y al parecer rico. ¡Qué bien que he estado! Es el hombre más natural que he conocido: muy caballero, eso sí, pero al mismo tiempo tan llano y amable, que se pega al corazón como un hierro a otro en la fragua. ¡Qué agasajo! ¡Qué servicio tan fino y sencillo! ¡Qué facilidad en todo! Aquello, hijos, es vivir encantado. ¿Pues, y su madre? Su madre es toda una señora. No dirá nadie, no, que ha sido pobre y tenido oficio tan humilde como el de lavandera. - Pero de la carta, preguntó don Vicente, ¿qué os ha dicho? - De la carta, respondió, ha dicho muchas cosas (Morfina muy atenta); pero como vendrá luego... - ¿Aquí?, preguntó el hijo. - Aquí, aquí, a esta nuestra casa, respondió don Severo. Y ya podéis disponeros todos a recibille como un amigo, pero también como un hombre tan sabio, y no hagáis necedades o extravagancias porque sus ojos penetran hasta el alma, y sabe lo que uno está pensando cuando le mira. - ¿Conque vendrá?, volvió a preguntar don Vicente. - Sí, hijos, sí, ya lo he dicho: y pintará la sala del estrado. - Me alegro, me alegro, dijo don Vicente dando fuertes palmadas; le conoceremos, le conoceremos. - Antes le podéis conocer, dijo su padre, pues le pedí y me dio su retrato y el de su madre, que son éstos. Lo mismo fue sacar los retratos, que los cuatro se amontonaron sobre ellos y no los podían mirar a gusto. Colgólos, en fin, don Vicente en dos clavos altos y así los miraron de espacio. Más luego dijo don Vicente: - ¿Sabéis padre, que Pedro Saputo, así al parecer, tiene alguna semejanza con aquel estudiante navarro que llamaban don Paquito? - Calla ignorante, le contestó su padre; ¿qué tiene que ver don Paquito ni todos los Paquitos del mundo con ese retrato? Don Paquito era un estudiante, agudo sí, y vivaracho; pero un quidam, un nadie, comparado con Pedro Saputo. En fin, ya lo veréis y os desengañaréis; entre tanto no digáis disparates. Morfina en todas escenas gozaba mucho, y se admiraba de lo que podía la aprensión en su padre, pues siendo uno mismo don Paquito y Pedro Saputo, ni le conoció allá ni echaba de ver la semejanza, o más bien la identidad en el retrato. Y por hacer otra prueba, dijo: - Pues también a mí me parece de este retrato lo mismo que a Vicente. ¿No veis, padre, que tiene los ojos y todo el aire de don Paquito? - Los ojos y el aire de mi quinta bruja de abuela, sí que tiene, respondió su padre enojado, porros que sois todos. No me nombréis más a don Paquito; porque es comparar la noche al día, un tizón al sol, un pigmeo a un gigante. Pues, digo, ¡si le oyésedes tocar el violín! Don Paquito rascaba las cuerdas; pero aquello es oír a los mismos ángeles del cielo. - Válgaos padre, dijo don Vicente, que ha de venir aquí, sino mañana montaba a caballo y me iba a velle. Y mira tú señorísima hermana mía, que no seas con él tan seca e impenetrable como has sido con todos los que han venido a verte. - Yo te doy palabra, respondió ella, de no serlo con él, sino al contrario, muy blanda y penetrable, por explicarme a tu modo. ¿Qué había de decir un hombre tan sabio si me viese grave, indiferente y reservada? - Pues veremos, dijo su hermano, cómo lo cumples. - Por cumplido, contestó ella. Y en verdad que lo decía de corazón, como puede suponer el lector, que sabe el misterio de su amor con Pedro Saputo, y el secreto de la carta.

sábado, 17 de febrero de 2024

Especia - Despers

Especia, Specia, s. f., lat. species, espèce, division du genre.

Li logicia... prendo especia coma plus especial que gendre, coma homs, leos.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d'amors, fol. 139 et 44.

Les logiciens... prennent espèce comme plus spéciale que genre, comme homme, lion.

Espèce est élémentaire, c'est-à-dire littérale composition.

La tersa specia, que es incurabla.

(chap. La tersera espessie, que es incurable.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

La troisième espèce, qui est incurable.

CAT. ESP. PORT. Especie. IT. Specie. (chap. espessie, espessies : classe, classes.)

Especia, Specia; especie; raza catalana; Artur Mas, Oriol Junqueras




2. Especial, Special, adj., lat. specialis, particulier, spécial.

Per especial don. V. de S. Honorat.

(chap. Per espessial don; de Deu, que te l' ha donat.)

Par don spécial.

Tug li... baro que ero sos amics especials.

(chap. Tots los... barons que eren sons amics espessials.)

V. de Pierre Vidal. 

Tous les... barons qui étaient ses amis particuliers. 

Procuradors specials de mos senhor d'Armagnac.

(chap. Procuradós espessials de mon siñó d' Armañac. Qué bo que está lo coñac d' Armañac, fa una barbaridat de tems que no lo tasto.)

Tit. de 1378, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.

Procureurs spéciaux de mon seigneur d'Armagnac.

Exceptios generals et specials.

(chap. Exepsions generals y espessials.)

Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 73.

Exceptions générales et spéciales.

Adv. comp. La cauza, tan be en general com en especial.

(chap. La cosa, tan be en general com en espessial.)

V. et Vert., fol. 36.

La chose, aussi bien en général comme spécialement.

ANC. FR. Que tu m'otroies especial part et planière en touz les biens que tu feras. Joinville, p. 156.

CAT. ESP. PORT. Especial. IT. Speciale, speziale. 

3. Especialmens, Specialmens, adv., spécialement, particulièrement.

Especialmens els articles et els ponhs de la fe.

(chap. Espessialmen als articuls y als puns de la fe.)

V. et Vert., fol. 102. 

Spécialement aux articles et aux points de la foi.

Honrar lo devon totas gens, 

Mas domnas specialmenz.

V. de S. Honorat. 

Toutes gens le doivent honorer, mais les dames spécialement.

ANC. FR. Espécialment vileins séremens et hérésie fai abatre à ton pooir. Douteront les privez, les estranges, de mesprendre vers toy, espécialment tes pers et tes barons. Joinville, p. 156. (N. E. pers : pairs : pares)

CAT. Especialment. ESP. PORT. Especialmente. IT. Specialmente, spezialmente.

4. Specification, s. f., spécification. 

Per obligansas generals sensa specification.

(chap. Per obligassions generals sense espessificassió.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 227. 

Par obligations générales sans spécification. 

CAT. Especificació. ESP. Especificación. PORT. Especificação.

IT. Specificazione.

5. Especificar, Especifiar, Specificar, v., lat. specificare, spécifier.

Per especificar, expondre e declarar.

(chap. Per a espessificá, expondre y declará.)

Leys d'amors, fol. 118. 

Pour spécifier, exposer et déclarer.

No los me cal especifiar.

(chap. No me los ('ls) cal espessificá.

ESP. No me hace falta especificarlos.)

Brev. d'amor, fol. 50.

Ne me les faut spécifier.

Part. pas. En la manieyra especificada.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 426.

En la manière spécifiée.

Puescan esser... interpretadas e specificadas pel juge del senhor.

Charte de Gréalou, p. 124.

Puissent être... interprétées et spécifiées par le juge du seigneur.

CAT. ESP. PORT. Especificar. IT. Specificare.

(chap. espessificá: espessifico, espessifiques, espessifique, espessifiquem o espessificam, espessifiquéu o espessificáu, espessifiquen; espessífic, espessifics, espessífica, espessífiques; espessificat, espessificats, espessificada, espessificades.)

6. Specificament, adv., spécifiquement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47. 

Énonciativement et spécifiquement.

CAT. Especificadament. ESP. Especificadamente (específicamente). 

PORT. Especificamente. IT. Specificamente. (chap. espessíficamen.)

 

Especia, s. f., épice.

Qui manja, per mais beure,

Especias, no per mielhs vieure.

(chap. Qui minge, per a mes beure, espessies, no per milló viure.)

Brev. d'amor, fol. 120.

Qui mange épices pour boire davantage, non pour mieux vivre.

Ayga... flayran... las especias d'Orien. 

(chap. Aigua... flairán... les espessies d'Orién; flairá : fe bona auló.)

V. et Vert., fol. 78.

Eau... sentant... les épices d'Orient.

CAT. ESP. PORT. Especia. IT. Spezie. (chap. Espessia, espessies.)

2. Especi, s. m., épice, drogue.

Non lur tenon pro emplastres...

Ni 'ls bos especis.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Ne leur tiennent profit emplâtres... ni les bonnes drogues.

3. Espessier, s. m., épicier.

Suy espessiers trop bos.

(chap. Soc espessié mol bo.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je suis très bon épicier.

ANC. CAT. Especier. ESP. Especiero. PORT. Especieiro. IT. Speziale.

(chap. Espessié, espessiés, espessiera, espessieres.)

4. Especiayre, Especiador, Espessiador, s. m., épicier.

A Johan Baron, especiayre de Nemse, per VI torchas de lui compradas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

À Jean Baron, épicier de Nîmes, pour six torches de lui achetées.

Jacme de Rodes, especiayre.

(chap. Jaume de Rodes, espessié; Jacme, Jaume, Jayme, Jaime, Jacobus, Iavmes al Vidal Maior, etc.)

De l' escala del dijous son espessiadors.

Ad especiadors... lo portal de Bilhon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 103, 45 et 44.

Jacques de Rhodez, épicier.

De la troupe du jeudi sont épiciers.

Aux épiciers... le portail de Bilhon. 

Talhandier

De drap o especiador,

Joglars d'esturmens o cantor.,

Brev. d'amor, fol. 32. 

Tailleurs de drap ou épiciers, joueurs d'instruments ou chanteurs.

5. Despessier, s. m., épicier, droguiste.

Be sera bos lo metge e ricx lo depessiers.

Izarn: Diguas me tu. 

Bien sera bon le médecin et riche le droguiste.

6. Especiaria, Espessiaria, Especiairia, s. f., épicerie.

Tenran lo mestier d'espessiaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Tiendront le métier d'épicerie. 

Tota especiairia pagua dex et oeit deniers.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 151.

Toute épicerie paie dix et huit deniers.

- Magasin d'épices.

Gran odor de noblas especias com en una especiaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Grande odeur d'excellentes épices comme en une épicerie.

ANC. CAT. ESP. (especiería) Especieria. PORT. Especiara. IT. Spezieria.

(chap. Espessiería, tenda de espessies : botiga o botica del boticari, apotecari, farmasséutic.)

 

Espectacio, s. f., lat. expectatio, attente.

Per la no certanedat de l'espectacio.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Par la non certitude de l' attente.

ANC. FR. Accourut tout le voisinaige en expectation de véoir.

Rabelais, liv. III, ch. 24. 

CAT. Expectació. ESP. Expectación. PORT. Expectação. IT. Aspettazione. (chap. Expectassió, expectassions.)

 

Espelh, Espielh, s. m., lat. speculum, miroir, glace.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Anc tan bel no s vi en espelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Jamais si beau ne se vit en miroir.

Si s mirava en espelh, 

No s prezaria un aguilen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

S'il se mirait en miroir, il ne se priserait un fruit d'églantier.

Fig. Apres ells devon esser miralh et espielh, que totz los autres s' i devon mirar. V. et Vert., fol. 97.

Après ils doivent être miroir et glace, vu que tous les autres s'y doivent mirer. 

Loc. En que totz hom pot penr' espelh.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

En qui tout homme peut prendre miroir. 

ANC. CAT. Espill (MOD. Mirall). ESP. Espejo. PORT. Espelho. IT. Specchio.

(chap. Espill, espills; espejismo se li diu a la ilusió óptica p. ej. al desert.)

2. Speculacio, s. f., lat. speculatio, spéculation, action de regarder, de considérer.

Speculacio o contemplacio... Fasga... fo mont d' especulacio et contemplacio, quar Moyzes la terra de promissio d' el previzia. 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 159.

Spéculation ou contemplation... Le Phasga... fut un mont de spéculation et contemplation, car Moïse de lui prévoyait la terre de promission. 

CAT. Especulació. ESP. Especulación. PORT. Especulação. IT. Speculazione. (chap. Especulassió, especulassions; v. especulá: especulo, especules, especule, especulem o especulam, especuléu o especuláu, especulen; especulat, especulats, especulada, especulades.)

3. Especulatiu, adj., spéculatif. 

Entendement speculatiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

Entendement spéculatif. 

CAT. Especulatiu. ESP. PORT. Especulativo. IT. Speculativo, specolativo.

(chap. Especulatiu, especulatius, especulativa, especulatives.)

4. Specular, adj., lat. specularis, spéculaire, transparent.

La peira dita specular es de sa natura...

(chap. La pedra dita especular (lo talco) es de la seua naturalesa... transparén, transparens, transparenta, transparentes.)

Cors specular et polit... Transparent et specular.

Eluc. de las propr., fol. 194, 120 et 135. 

La pierre dite spéculaire (le talc) est de sa nature... 

Corps spéculaire et poli... Transparent et spéculaire. 

ANC. ESP. Especular.

 

Espelhar, v., expliquer. (chap. explicá.)

Voy. Just. Lipsius, epist. 44, ad Belgas.

Comtet lhi son dol, e lhi espel

Cum a mort, ab sas mans, lo franc donzel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Lui conta son deuil, et lui explique comment il a tué, avec ses mains, le franc damoisel.

Vec vos del vers la fi

Qu' En Grimoartz vos espelh,

Qu' ab joi lo las e l' afina,

Si 's qui be 'l chant ni l' espelha.

G. Rudel: Lanquan.

Voici la fin du vers que le seigneur Grimoart vous explique, vu qu'avec joie il l'enlace et l'afine, tellement il est (celui) qui le chante et l'explique bien.

 

Espelir, v., faire éclore.

Lo coa el sablon e l' espelis.

Naturas d'alcus auzels.

Le couve dans le sable et le fait éclore.

Lo closc del huou fo 'l ventre precios

De la Verge que pueys l' huou espellic.

(chap. La clasca del ou va sé lo ventre pressiós de la Virgen que después va fé eclosioná l'ou, obrís. Me pareix que espelir ve de expellire, expelí, expulsá, traure fora, gitá fora; en este cas, pondre l'ou, en metáfora: parí lo chiquet Jesús.)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l'oeuf fut le ventre précieux de la Vierge qui puis fit éclore l'oeuf.

ANC. FR. Quei icel fu put espeleir

K'en vostre buche vei ardeir?

Geoffroi Gaimar, Roman d'Haveloc, v. 293.

 

Espelofir, v., ébouriffer, hérisser.

Part. pas. Cant lo drac vi cazer son sanc, 

Brama e sailh de ranc en ranc,

Et es se totz espelofitz, 

Cant sen qu'en aysi es feritz.

V. de sainte Enimie, fol. 35. 

Quand le dragon vit tomber son sang, il crie et saute de chute en chute, et il s'est tout hérissé, quand il sent qu'il est ainsi frappé.

(chap. Normalmén se aplique al pel, ya u diu lo propi verbo espelofir. Erissá, erissás; erissat, erissats, erissada, erissades; esturrufá, estorrufá; estorrufat, estorrufats, estorrufada, estorrufades, esturrufat, esturrufats, esturrufada, esturrufades; algo paregut a espelussá, espelussás, espelussat, espelussats, espelussada, espelussades, que es lo mateix que despelussat, despelussats, despelussada, despelussades.)

estarrufat, pel, pelo encrespado, rígit, rigid, pèl, cabell, cabello

Espera, s. f., lat. sphaera, sphère. 

Segon la forma de l' espera.

(chap. Segons la forma de l' esfera.)

V. de S. Honorat.

Selon la forme de la sphère. 

A l'espera celestial.

Brev. d'amor, fol. 38.

A la sphère céleste.

Mais de gromantia sai totz los esperimens, 

Las sortz e las esperas e los desviamens.

(chap. Pero de nigromansia sé tots los experimens, les sorts y les esferes y los desviamens.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences, les sorts et les sphères et les déviations.

A semblansa d'espera o de cercle. Eluc. de las propr., fol. 105.

A ressemblance de sphère ou de cercle. 

CAT. ESP. PORT. Esfera. IT. Sfera. (chap. esfera, esferes; esféric, esferics, esférica, esfériques. v. esferificá: esferifico, esferifiques, esferifique, esferifiquem o esferificam, esferifiquéu o esferificáu, esferifiquen; esferificat, esferificats, esferificada, esferificades.)

2. Emysperi, s. m., lat. hemisphaerium, hémisphère.

Fa en nostre emysperi tan loncs jorns. 

(chap. Fa al nostre hemisferi díes tan llargs.)

Eluc. de las propr., fol. 122.

Fait en notre hémisphère si longs jours.

CAT. Hemisferi. ESP. Hemisferio. PORT. Emisferio, hemisferio. 

IT. Emispero, emisperio. (chap. Hemisferi, mija esfera.)

 

Esperar, v., lat. sperare, espérer.

Mas sazos fon qu' el maior don d'amor

Voli' om mais esperar que tener.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Mais le temps fut où l'on aimait mieux espérer que tenir le plus grand don d'amour.

Doncs sai ieu ben que mi dons ten las claus

De totz los bes qu' ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Donc je sais bien que ma dame tient les clefs de tous les biens que j'attends et espère.

- Attendre.

Cum per Illyrici partes barbaricus speraretur incursus.

Loi 25 du Code Théodosien. 

Simus ergo... hilares et homeristas speremus. 

Pétrone. 

Quan trob negun que m' esper,

Mort o viu, l'aven a cazer.

P. Vidal: Pus ubert. 

Quand je trouve quelqu'un qui m'attend, mort ou vif, il lui arrive de tomber.

Volia que esperessan l'autra compaynha que devia venir.

Philomena.

(chap. Volíe que esperaren al atra compañía que debíe (habíe de) vindre.)

Voulait qu'ils attendissent l'autre compagnie qui devait venir.

Part. pas. Tan lonc temps l'ay esperat

E nueg e jorn planh e plorat.

V. de S. Alexis. 

Je l'ai attendu si long-temps et plaint et pleuré nuit et jour. 

Prov. Trop car compra qui espera. V. et Vert., fol. 81.

(chap. Massa car compre (lo) qui espere.)

Trop cher achète qui attend.

Subst. Pero esperar fai la flors 

Tornar frug. 

Folquet de Marseille: Mot i fetz. 

Pourtant attendre fait la fleur devenir fruit. 

CAT. ESP. PORT. Esperar. IT. Sperare.

2. Esper, s. m., espoir, attente, retard.

(chap. Espera; esperansa.)

Donc, s' aissi muer, que m val mos bos espers?

Arnaud de Marueil: L' ensenhamens. 

Donc, si ainsi je meurs, que me vaut mon bon espoir?

Vers Dieus, on es mos espers.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Vrai Dieu, où est mon espoir.

Loncs espers a manhs plagz destorbatz.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Long retard a troublé maints plaids. 

Loc. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

3. Esperansa, s. f., espérance.

Esperans' an tuit li meillor.

(chap. Esperansa tenen tots los millós.)

Folquet de Marseille: Si cum sel.

Tous les meilleurs ont espérance. 

El deu metr' esperansa en Dieu.

L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

Il doit mettre espérance en Dieu. 

Loc. Prometes mi bon' esperansa.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi bonne espérance.

Per qu' es fols qui, ses fermansa, 

Met en amor s' esperansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

C'est pourquoi est fou qui, sans assurance, met en amour son espérance.

- Espérance bretonne.

Allusion à l'espoir qu'avaient les Bretons du retour d'Artus, qu'ils croyaient n'être pas mort et devoir reparaître parmi eux.

(N. E. Más o menos como la esperanza ascumita, de la asociación catalanista del Matarraña, Ascuma: el retorno de Artur Quintana con una boina roja encasquetada. Cuando se muera, que no vuelva por el Matarraña ni Aragón; trajo la rabia catalanista, y esta no se acabará cuando muera el perro.)

Artus, Arturo, Arthur, Artur Quintana Font, esperanza ascumita, barretina negra

S'il plai qu' ab lieis no m fos

L' esperansa dels Bretos.

G. Faidit: Com que mos.

S'il lui plaît qu'avec elle ne fut pour moi l'espérance des Bretons.

Servirs qu'om no guazardona 

Et esperansa bretona 

Fan de senher escudier.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne font d'un seigneur un écuyer.

- L'une des vertus théologales.

Las tres vertutz theologicals, que so fe, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que són fe, caridat y esperansa. 

En castellá se les adeprén un “fé, esperanza y caridad.”)

Brev. d'amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont la foi, la charité, l'espérance.

CAT. Esperansa. ESP. Esperanza. PORT. Esperança. IT. Speranza.

(chap. Esperansa, esperanses; esperansat, esperansats, esperansada, esperansades; v. esperansá, esperansás: yo me esperanso, esperanses, esperanse, esperansem o esperansam, esperanséu o esperansáu, esperansen.)

4. Espera, s. f., attente, retard. 

Ay fag tan long' espera

Que aysi m degues murir. 

(chap. Hay fet tan llarga espera que aixina me deguera morí.)

Rambaud d'Orange: Una chansoneta.

J'ai fait si longue attente qu'ainsi je dusse mourir.

Non hi vueill gaire d' espera.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je n'y veux guère de retard.

- Terme.

En luoc de far usuras

Fan baratas ad espera.

(chap. En ves de fé usures fan mercats d' empeños: te donen dinés per algo y si no los tornes en un tems fixat, pactat, se “ho” queden y u revenen. Este “ho” ve del latín hoc + verbo, p. ej “hoc facit”, se pronunsie u y se escriu u; als textos antics tamé se trobe “o”.)

Brev. d'amor, fol. 125.

Au lieu de faire usures ils font marchés à terme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Espera. IT. Spera.

5. Esperamen, s. m., espoir.

Ieu no mi vuel de vos dezesperar,

Ans ai en vos mon bon esperamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Je ne me veux désespérer de vous, mais j'ai en vous mon bon espoir.

ANC. ESP. Esperamiento.

6. Esperaire, s. m., qui espère, qui attend.

Si de vos dizetz que m desesper, 

Dona, no sai de qui m sia esperaire. 

Berenger de Palasol: Bona domna.

Si vous dites que je me désespère de vous, dame, je ne sais de qui je sois espérant.

D'aitan suy ben esperaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

D'autant je suis bien espérant. 

ESP. Esperador. (chap. Esperadó, esperadós, esperadora, esperadores.)

7. Desesperar, v., lat. desperare, désespérer.

Qui essenia lo covers ses suavetat plus pot lo desesperar que chastiar.

(chap. Qui enseñe al convers sense suavidat mes lo pot desesperá que corregí; chastiar, de lat. castigare, es corregí; castigá.)

Trad. de Bède, fol. 30.

Qui enseigne le convers sans bonté le peut plus désespérer que corriger.

No vos qual dezesperar.

Marcabrus: A la fontana.

Se vous faut désespérer.

De las domnas mi desesper,

Jamais en lor no m fiarai.

(chap. De les dones me desespero, may mes d' elles no men fiaré.)

B. de Ventadour: Quan vei la laudeta.

Je me désespère des dames, jamais en elles je ne me fierai.

Per gran mal nulhs homs no s desesper.

(chap. Per gran mal (que) cap home se desespero. Nulhs y no són dos negatius, al chapurriau se consentren en una paraula: “cap”, que vol di 0, nulo, ademés d' atres significats, del lat. caput, etc.)

P. Rogiers: Non sai don.

Pour grand mal nul homme ne se désespère.

C' om se deia per tan desesperar.

G. Faidit: Tot atressi. 

Qu'on se doive pour tant désespérer.

Part. pas. No vuelh dezesperatz languir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne veux languir désespéré. 

Subst. Se aucis esperitalmens coma desesperat.

(chap. Se mate espiritualmen com a desesperat.)

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Fig. Es arbres senes razitz

De tot frug desesperatz.

(chap. Es abre sense arraíl o arraíls, de tot fruit desesperat.)

G. Riquier: Aissi pert. 

Est arbre sans racines désespéré de tout fruit.

CAT. ESP. PORT. Desesperar. IT. Disperare.

(chap. Desesperá, desesperás: yo me desespero, desesperes, desespere, desesperem o desesperam, desesperéu o desesperáu, desesperen; desesperat, desesperats, desesperada, desesperades.)

8. Desesper, s. m., désespoir.

Mains peccadors fai desespers morir. 

(chap. Lo desespero (la desesperansa) fa morí mols pecadós.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coines: Senher Coines.

Le désespoir fait mourir maints pécheurs. 

Loc. Car trop tarzar en domney es folhia,

Que mans amicx ne ven en desesper. 

Guillaume de Montagnagout: No sap. 

Car trop tarder en galanterie est folie, vu que maint amant en vient en désespoir.

ANC. CAT. Desesper.

9. Desesperansa, s. f., désespoir.

Cum viurai, ieu que tan coral sospir 

Fas nueg e jorn ab gran desesperansa?

Hugues de S.-Cyr: Tres enemics. 

Comment vivrai-je, moi qui fais nuit et jour tant de soupirs de coeur avec grand désespoir?

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit es desesperansa.

(chap. Lo segón pecat contra lo Espíritu San es la desesperansa.)

V. et Vert., fol. 10.

Le second péché contre le Saint-Esprit est désespoir.

E 'lhs cardenals elegiro lo papa coma per dezesperansa.

(chap. Y los cardenals van triá (elegí) al Papa com per desesperansa, desesperansats. Natros los chapurriaus tenim al cardenal Omella, que podríe arribá a Papa, de fet, ya té un blog per si auncás: lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Et les cardinaux élurent le pape comme par désespoir.

Loc. Ella se mes en desesperansa.

V. de Guillaume de Balaun. 

Elle se mit en désespoir.

ANC. FR. Plains de doleur et de désespérance.

Eustache Deschamps, p. 88.

Car je les vy près de désespérance.

(chap. Ya que los vach vore prop de la desesperansa. 

Depossisió, declarassió, testimoni, atestat (de testigo), de Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard, com lo pastís; fill de Ricardo Primé “lo sense temó”, valén, s' assemelle a 'N Artur Quintana Font.)

Déposition de Richard II.

Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard
 
 

Rous fa en tel désespérance.

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Normandie, fol. 25.

ANC. CAT. Desesperança. ANC. ESP. Desesperanza (MOD. Desespero). 

IT. Disperanza. (chap. Desesperansa.)

10. Desesperatio, s. f., désespoir.

Desesperatios es grans peccatz que Dieus ayra molt...

Totz hom que sera pres en desesperatio sera dampnatz.

(chap. La desesperassió es un gran pecat que Deu odie mol;

ayra : FR. hait : EN. hates : all. hasst.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Désespoir est grand péché que Dieu hait beaucoup... 

Tout homme qui sera pris en désespoir sera damné.

Tombar en lo peccat de desesperacio.

(chap. Tombá, caure al pecat de desesperassió.)

V. de s. Fors, DOAT, t. CXXIII, fol. 255.

Tomber dans le péché de désespoir. 

CAT. Desesperació. ESP. Desesperación. PORT. Desesperação. 

IT. Disperazione. (chap. Desesperassió.)

11. Desperamen, s. m., désespoir.

Dires lo secrez de son amic es desperamens d'arma.

(chap. Di lo secret de son amic es desesperamén de l'alma.)

Trad. de Bède, fol. 75.

Dire le secret de son ami c'est le désespoir de l'âme.

12. Despers, adj., désespéré, désespérant, désolé, désolant.

Sui plus despers

Per sobramar,

Que naus que vai turban per mar, 

Destrecha d' ondas e de vens.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Je suis plus désespéré par excessivement aimer, que nef qui va errant par mer, pressée d'ondes et de vents.

Sera mot fers,

Mot angoyssos e mot despers. 

Los XV signes de la fi del mon.

Sera très rude, très angoisseux et très désolant.

(chap. Desesperán, desesperadó, desesperans, desesperadós.)