Mostrando las entradas para la consulta arguellat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta arguellat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de diciembre de 2025

Prezentier, Prezepi, Prim, Aprimairamen

Prezentier, adj., gracieux, avenant, prévenant, attentif à plaire, libre, dispos.

Ieu serai en cort presentiers

Entre domnas e cavaliers.

B. de Ventadour: Pels dols.

Je serai en cour attentif à plaire entre dames et cavaliers.

L' acuilhir e 'l gen respos 

Don es presenteira 

Dins son ais. 

Bertrand de Born: Domna puois.

L'accueillir et la gentille réponse dont elle est gracieuse dans son agrément.

No li siatz ges presenteira, 

Mas vergoinosa e pauc parleira

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Ne lui soyez pas prévenante, mais réservée et peu parleuse.

E 'l rei son plus de falhir prezentier, 

Quar greu auz' om vedar so que rei quier. 

Nat de Mons: Lo voler. 

Et les rois sont plus libres de faillir, car difficilement on ose défendre ce que roi cherche.

2. Prezenti, adj., agréable, gracieux, avenant.

Us joglaretz pus prezentis.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Un petit jongleur plus avenant.

 

Prezepi, s. m., lat. praesepium, crèche.

Viro lo filh santa Maria

El prezepi en que jazia.

Los VII Gaugs de la Mayre. 

Ils virent le fils de sainte Marie en la crèche en quoi il gisait.

CAT. Pessebre. ESP. Pesebre. PORT. Presopio. IT. Presepio, presepe.

(chap. Pesebre, pesebres; pessebre, pessebres. valensiá, Vita Christi, Capitol LXVI. Com la sanctissima verge reposa lo seu diuinal fill en lo pesebre: e fon conegut e reuerit per lo bou e ase; divinal, reverit.)

Viro lo filh santa Maria El prezepi en que jazia. Los VII Gaugs de la Mayre. Prezentier

 

Prim, adj., lat. primus, premier.

Guillem, prims iest en trobar, a ma guia. 

T. des deux Guillaumes: Guillem. 

Guillaume, tu es premier eu trouver, à ma guise. 

M' enseingn' Amors qu' ieu fass' adonc 

Tal chan que n' er segons ni tertz,

Ans prims d' afrancar cor agre.

A. Daniel: En breu briza. 

Amour m'enseigne que je fasse alors tel chant qui ne sera second ni troisième, mais premier pour affranchir coeur aigre.

Seran complit set ans al prim erbatge.

Cadenet: Ab leial cor.

Seront accomplis sept ans au premier herbage.

Substantiv. Esta dona paset

En l' ora de la prima.

V. de sainte Magdelaine.

Cette dame passa à l'heure de la prime.

Adv. comp.

E 'l bel semblan que m fetz al prim, 

Quan s' esdevenc qu' amdui nos vim.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Et le beau semblant que vous me fîtes à l'abord, quand il advint que tous deux nous nous vîmes.

La Marchia, Foys e Rodes vim 

Falhir ades als ops de prim. 

Guillaume de Montagnagout: Belh m' es. 

La Marche, Foix et Rodez nous vîmes faillir toujours aux besoins de prime abord.

lo castell de Foix

- Proche parent.

Lo prim aya offert et realment depositada la soma. 

Fors de Béarn, p. 1085.

Que le proche parent ait offert et réellement déposé la somme.

ANC. FR. Le peuple restitué en sa prime liberté. 

Trad. des Paradoxes de Cicéron, fol. 12. 

Ny mousse au bois ne revestit l'escorce 

Si tendre qu'elle en la prime saison,

Ronsard, t. I, p. 108.

Prin jor de mai, si com estez commance. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 4018.

ESP. PORT. IT. Primo. (chap. Primé, primés, primera, primeres.)

- Délicat, délié, dégagé, mince, subtil, fin, léger.

Mi fes barreyra d' un prim mur.

Giraud de Borneil: Nuilla res.

Me fît barrière d'un mince mur. 

Moral.

Ieu non y vey d' obra sotil ni prima.

Aimeri de Peguilain: Ses mos apleitz.

Je n'y vois pas d'oeuvre subtile ni délicate. 

Puois ieu mi feing, mest los prims entendens

Saber un chan primamenz afinar.

B. Zorgi: Puois ieu.

Puisque je me suppose, entre les délicats amants, savoir un chant délicatement polir. 

En aital rimeta prima.

Rambaud d'Orange: En aital.

En telle petite rime légère.

Fig. Pos lo prims verjans botona

De que nais lo frug e 'l fuelh. 

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Puisque le verger délicat boutonne de quoi naît le fruit et la feuille.

Adverbial. Trazon prim

L' arquier melhor.

Guillaume de Montagnagout: Belh m' es.

Tirent menu les archers meilleurs.

CAT. Prim. ESP. PORT. Primo. (ESP. delgado, fino, ligero.) 

(chap. Prim, prims, prima, primes.)

2. Primessa, Primeza, s. f., primauté

Hereditat que, per dret de primessa..., avenga.

Fors de Béarn, p. 1087. 

Hérédité qui, par droit de primauté..., advienne.

- Petitesse, ténuité, délicatesse.

Primeza et menudeza de popas designa que femna ha pauca layt.

(Les mamelles primes y menudes indiquen (designen) que la dona té poca lleit.)

Eluc. de las propr., fol. 51.

Petitesse et délicatesse de mamelles indique que femme a peu de lait.

3. Primamen, adv., finement, subtilement, délicatement, ingénieusement. 

Seigne 'N Jacmes, mout es sennatz,

E primamen vos razonatz.

T. de Jacme Grill et de Simon Doria: Seigne 'N.

Seigneur Jacme, vous êtes moult sensé, et ingénieusement vous raisonnez.

Saber un chan primamen afinar.

B. Zorgi: Puois ieu. 

Savoir un chant délicatement polir. 

ANC. ESP. IT. Primamente.

4. Primas, adv., d'abord, premièrement.

Primas me amen, pois me van aissent. Poëme sur Boèce.

D'abord ils m'aiment, puis me vont haïssant. 

Adv. comp. Si 'l laisses de primas enansar.

T. d'Aimeri et de Guillaume de Berguedan: En Berguedan.

Si je le laissasse s'élancer de prime abord. 

En primas donan.

Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 704. 

Tout d'abord donnant. 

ANC. FR.

Ne set asquels torner ne asquels prime fière. 

Roman de Rou, v. 926. 

Lors primes s'est levez li prestres.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 8.

5. Primer, Primier, Premier, Prumier, adj., lat. primarius, premier. 

Lo premier jorn qu' ieu anc vos vi.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Le premier jour qu'oncques je vous vis.

Ben fo astrucx qui primer sap amar. 

Giraud de Borneil: Non es. 

Bien fut heureux qui premier sut aimer. 

Subst. Ab los prumiers s' es crozat voluntos. 

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Avec les premiers il s'est croisé volontaire. 

Adverb. Miels fora qu' ieu muris primier.

(chap. Milló seríe que yo me moriguera primé.)

Gavaudan le Vieux: Crezens.

Mieux serait que je mourusse premièrement.

Adv. comp. Per cert lo diable malvatz

Fon de premier angels creatz.

(chap. Per sert lo diable (dimoni) malvat va sé primé ángel creat.)

Brev. d'amor, fol. 18.

Pour sûr le diable méchant fut d'abord ange créé.

En primier 

Quan vi son cors plazentier.

Gaubert, moine de Puicibot: Uns jois.

En premier quand je vis sa personne agréable.

Conj. comp. Primiers que tu o aguesses comensat yeu ho hauria finit.

(chap. literal: Primé que tú u hagueres escomensat yo u hauría acabat (finit, finiquitat; antes de que tú..)

Leys d'amors, fol. 90.

Avant que tu l'eusses commencé je l'aurais fini.

ANC. FR. Tel kuida altre abatre ki el primier chaï.

Roman de Rou, v. 1537.

CAT. Primer. ESP. Primer, primero. PORT. Primeiro. IT. Primiero.

(chap. Primé, primés, primera, primeres.)

6. Primieramen, Primeiramen, Premieramen, Prumierament, adv., premièrement, en premier lieu, pour la première fois.

De la Gleysa, vos dic primeiramen

Que y corr engans.

Pons de la Garde: D' un sirventes.

Quant à l'Église, je vous dis premièrement que tromperie y court. 

Lo jorn qu' ie us vi, domna, primieramen.

Guillaume de Cabestaing: Lo jorn.

Le jour que je vous vis, dame, pour la première fois.

Mais prumierament se cove, seynher, que y pausatz abbat.

Philomena. 

Mais en premier lieu il convient, seigneur, que vous y placiez abbé.

CAT. Primerament. ESP. Primeramente. PORT. Primeiramente.

IT. Primieramente. (chap. Primeramen, primeramén, priméramen; la primera vegada; antes de tot.)

7. Primar, v., primer, dominer.

Part las valens prima.

Raimond de Miraval: Aissi m.

Par-dessus les méritantes elle prime.

(chap. Primá : sé lo primé, la primera : destacá : sobrepujá.)

8. Primeiran, Primairian, Primayran, Prumairen, adj., premier.

Falcx laniers es primeiras

De totz los autres.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le faucon lanier est le premier de tous les autres.

La primairana corda s' entona jotz greumens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

La première corde s'entonne bas gravement. 

Substantiv. 

Pons de Bretanha guida los prumairens. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80.

Pons de Bretagne guide les premiers.

Adv. comp.

Mai, tot en primairia, vuel be que sapiatz. 

Izarn: Diguas me tu.

Mais, tout en premier, je veux bien que vous sachiez.

ANC. FR. Renart l'a premerains saisie.

Roman du Renart, t. I, p. 84.

Ce est l'estoile primeraine

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 329.

CAT. Primerenc. (chap. Primerenc, primereng, primerencs, primerengs, primerenca, primerenques; se sol di de la fruita que ve la primera, com les sireres primerenques, lo siré primerenc.)

9. Primordial, adj., lat. primordialis, primordial, originel.

La primordial materia.

Eluc. de las propr., fol. 281.

La primordiale matière.

CAT. ESP. PORT. Primordial. IT. Primordiale. 

(chap. Primordial, primordials.)

10. Primitiu, adj., lat. primitivus, primitif.

La Gleisa primitiva..., segon l' Evangeli. Doctrine des Vaudois. 

L'Église primitive..., selon l'Évangile.

Subst. Distinctios entr' el primitiu e 'l derivatiu.

Leys d'amors, fol. 44.

Distinction entre le primitif et le dérivatif.

CAT. Primitiu. ESP. PORT. IT. Primitivo. 

(chap. Primitiu, primitius, primitiva, primitives.)

11. Primicias, Premicias, s. f. pl., lat. primitias, prémices.

De totas mas divicias 

Doni demes e premicias.

Brev. d'amor, fol. 96. 

De toutes mes richesses je donne dîmes et prémices.

Las primicias de ton champ. Trad. de Bède, fol. 46. 

Les prémices de ton champ.

CAT. ESP. PORT. Primicias. IT. Primizie, premizie. 

(chap. Primissia, primissies.)

12. Primat, s. m., lat. primates, primat.

Que negus arcivesques no sio apelatz primatz ni patriarcas, mas aquels que teno premieras ciotatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.

Que nuls archevêques ne soient appelés primats ni patriarches, excepté ceux qui tiennent les premières cités.

CAT. Primat. ESP. Primado, primaz. PORT. Primaz. IT. Primate.

(chap. Primat, primats; primada, primades : que cap arzobispo sigue anomenat primat ni patriarca, mes que aquells que tenen les primeres siudats.)

13. Aprimar, v., amincir, affaiblir, rendre exigu. 

Fig. No vuel ges que trop m' aprimes 

Ni trop m' asotiles ni m limes. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Je ne veux point que trop tu m'amincisses ni que trop tu me subtilises ni me limes.

- Faire une pointe, pénétrer.

Fig. E 'l reis frances vai si trop apriman,

Et ai paor que veinha sobre mi.

Bertrand de Born: Fuilheta.

Et le roi français s'en va beaucoup faisant une pointe, et j'ai peur qu'il ne vienne sur moi.

- Rafiner, subtiliser.

Part. pas. Cels subtils aprimatz 

A cui bel saber platz.

G. Riquier: Als subtils.

Ces subtils rafinés à qui beau savoir plaît. 

ANC. FR. Quar tel quide aloignier sa mort 

Qui l'aproche et aprime fort. 

Un poi s'est de lui aprimez. 

Roman du Renart, t. II, p. 244, et t. I, p. 85. 

CAT. Aprimar. (chap. Aprimá, aprimás, debilitá, debilitás, llimá, afluixá, afluixás : yo me aprimo, tú te aprimes, ell se aprime, natros mos aprimem o aprimam, vatros tos apriméu o aprimáu, ells se aprimen; aprimat, aprimats, aprimada, aprimades; débil, debilitat, debils, debilitats, débil, debilitada, debils, debilitades; llimat, llimats, llimada, llimades; afluixat, afluixats, afluixada, afluixades; fluix, fluixos, fluixa, fluixes; fluixet, fluixets, fluixeta, fluixetes. Vore arguellat.)

arguellat, arguellado, arguellao, caball, caballo, potro, jónec no

14. Aprimairar, v., approcher, avancer.

Part. pas.

Rogers Bernartz cavalga que s'es aprimairatz.

L' ivesque de Nemze s'es tant aprimairatz.

Guillaume de Tudela.

Roger Bernard chevauche (de sorte) qu'il s'est approché.

L'évêque de Nîmes s'est tant approché.

(chap. Aproximat, arrimat, aproximats, arrimats, aproximada, arrimada, aproximades, arrimades.)

15. Aprimairamen, s. m., primauté, droits de primogéniture.

De Jacob, sai ieu be per cals sosplantamens

Ac la benedictio ni 'ls aprimairamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Touchant Jacob, je sais bien par quelles supercheries il eut la bénédiction et les droits de primogéniture.

(chap. Primogenitura, primogenitures : primo + genitus : lo primé engendrat; tamé se li díe primogénito o primogénit al siguién, en cas de morí lo primé fill; lo mes famós de Aragó va sé lo Príncipe de Viana, Carlos, fill de Juan II y Juana Enríquez. La que se va liá! Se troben mols documens de eixa época a la Colecsió de Bofarull, “levantamiento y guerra...”)

miércoles, 7 de agosto de 2024

Nuptial - Desnoirir

 

Nuptial, adj., lat. nuptialis, nuptial, de noce. 

Las araubas nuptials et la archa e l' escrin.

Cout. de Condom, de 1313.

Les robes nuptiales et le coffre et l'écrin.

CAT. ESP. PORT. Nupcial. IT. Nuziale. (chap. Nupsial, nupsials : de boda, casamén, matrimoni; antigamen les noces, noses o nozes, en plural.)

2. Nuptialmen, adv., nuptialement, en mariage.

Jurero que penrias nuptialmen 

Filha d' imperador.

(chap. Van jurá (ells) que pendríes nupsialmen filla d' emperadó : que te casaríes en la filla del emperadó, que la pendríes per esposa.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Jurèrent que vous prendriez en mariage fille d'empereur. 

IT. Nuzialmente. (chap. Nupsialmen.)

3. Nupseiar, Noceiar, v., faire noces, se marier.

Mais val nupseiar que ardre.

(chap. Mes val casás que cremás.)

Izarn: Diguas me tu.

Mieux vaut faire noces que brûler.

Melh es noceiar qe esser usclatz. 

Trad. de la 1re Épit. de S. Paul aux Corinthiens. 

Mieux est se marier qu'être brûlé.

Part. pas. La femna non noceiada. 

Trad. de la 1re Épître de S. Paul aux Corinthiens.

La femme non mariée. 

ANC. FR. Fame espouser et noçoier.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 382. 

ANC. CAT. Nupciayar.

4. Nossas, s. f. pl., lat. nuptias, noces.

El ser la 'nmenet al sieu castel, e lendeman l' espozet, e fes grans nossas. V. de Raimond de Miraval. 

Au soir il l' emmena au sien château, et le lendemain il l'épousa, et fit grandes noces. 

Totz jorns festas e nossas reyals. V. et Vert., fol. 29.

Toujours fêtes et noces royales.

Fig. An elegit las nossas del anhell. V. et Vert., fol. 96. 

Ont choisi les noces de l'agneau.

CAT. ESP. PORT. Nupcias. IT. Nozze. (chap. Les noces, noses, nozes, bodes, lo casamén, matrimoni. Com veéu, Raynouard fique en plural nupcias tamé en catalá, ya que este dialecte ocsitá fée aná los plurals en AS, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en castellá.)

5. Noceyamen, s. m., noce, mariage.

Can fetz de l'aigua vi, lai on era prezens,

En cort d' architricli, on fo 'l noceyamens.

Izarn: Diguas me tu.

Quand il fit de l'eau vin, là où il était présent, dans la cour de l' architriclin, où fut la noce.

6. Novi, s. m., fiancé, marié.

Negus novis ni autra persona.

Parens o amicx del novi.

Cartulaire de Montpellier, fol. 41. 

Nul marié ni autre personne. 

Parents ou amis du marié.

CAT. Nuvi, novi. ESP. Novio. (chap. Novio, novios; novios val igual com plural de novio, masculí, o los novios referinse a la parella. Avui en día tamé poden sé dos homens los novios que se casen, com va passá a Beseit en “carretell”, Fermín Odón y Francesc Xavier Cortés Yáñez. Cuan van está casats, lo alcalde los va di: “ya ton podéu aná a pendre pel cul”.)

7. Novia, s. f., fiancée, mariée.

Per lo novi, o per la novia.

Parens o amicx del novi, o de la novia. Cartulaire de Montpellier, fol. 41. Pour le marié, ou pour la mariée. 

Parents ou amis du marié, ou de la mariée. 

CAT. Nuvia, novia. ESP. Novia. 

(chap. Novia, novies. Avui en día tamé se poden casá dos dones. Cuan aixó passe, dos homens se queden solteros o soltés, y mes tranquils que una bassa d'oli.)

8. Novia, s. f., noce, mariage.

Per occaizon de la novia.

Alberc en que novias aia.

Cartulaire de Montpellier, fol. 40.

Par occasion de la noce. 

Habitation dans laquelle il (y) ait noces.


Nutritiu, adj., lat. nutritius, nutritif.

Per defauta de sanc nutritiu.

(chap. Per falta de sanc o sang nutritiva.)

Qu' el malaute sia pascut de viandas nutritivas.

Eluc. de las propr., fol. 57 et 56.

Par défaut de sang nutritif.

Que le malade soit nourri d'aliments nutritifs.

CAT. Nutritiu. ESP. PORT. IT. Nutritivo. 

(chap. Nutritiu, nutritius, nutritiva, farinetes nutritives pera Pininfarinetes : Carlos Rallo Badet, que está mol arguelladet.)

arguellat, arguellado, arguellao, caball, caballo, potro, jónec no

2. Nutricio, s. f., lat. nutricatio, nutrition, nourriture.

Quant a vianda et nutricio. Eluc. de las propr., fol. 154. 

Quant à aliment et nutrition.

CAT. Nudrició. ESP. Nutrición. PORT. Nutrição. IT. Nutrizione.

(chap. Nutrissió, nutrissions.)

3. Nutrimental, adj., nutritif. 

Denegant al cor sanc nutrimental.

La humor nutrimental.

Eluc. de las propr., fol. 53 et 217.

Déniant au corps sang nutritif. 

L'humeur nutritive. 

ESP. Nutrimental. IT. Nutrimentale.

4. Nurir, Nuyrir, Noirir, Noyrir, v., lat. nutrire, nourrir, alimenter.

En lor malvasa carn nurir delicament. Lo novel confort.

Pour leur mauvaise chair nourrir délicatement.

Noyrir fara celadament 

L' enfant.

V. de S. Honorat. 

Fera nourrir en cachette l'enfant.

Par extens. Per oli que noyriss lo fuoc en la lampeza.

V. et Vert., fol. 73. 

Par huile qui nourrit le feu dans la lampe.

Fig. Bonas obras noyrisso 'l ab doussor. 

G. Figueiras: Totz hom. 

Bonnes œuvres le nourrissent avec douceur. 

Los noyrisson en lur peccat et en totz mals. 

V. et Vert., fol. 23. 

Les nourrissent en leur péché et en tous maux.

Razo destruy, merce noyris.

Arnaud de Marueil: Sel que vos.

Raison détruit, merci nourrit. 

Substantiv. Per que no cre natura se desvi,

Si per noirir non muda son cami. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

C'est pourquoi je ne crois pas que nature se dévie, si par le nourrir elle ne change son chemin. 

Part. pas. Ni donzelo

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

ANC. FR. Ai-ge paour que Diex me faille,

Qui norrist les oisiaux au chans? 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 452.

CAT. Nudrir. ESP. PORT. Nutrir. IT. Nutrire. 

(chap. Nutrí, nutrís: yo me nutrixco o nutrixgo, nutrixes, nutrix, nutrim, nutriu, nutrixen; nutrit, nutrits, nutrida, nutrides. Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma, está ben nutridet, gort com un jónec; fotrá un pet consevol día y estirará la garra com lo folclorista Carrégalo.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

5. Nurimen, Noyrimen, s. m., lat. nutrimentum, nourriture, aliment.

Pot sostener sa vida de pauc de noyrimen. V. et Vert., fol. 101.

Peut soutenir sa vie de peu d' aliment.

Fig. Ayssi deu far qui vol afamar lo noyrimen de luxuria. 

V. et Vert., fol. 99.

Ainsi doit faire qui veut affamer l' aliment de luxure.

L' espiritual nuriment. Doctrine des Vaudois. 

La nourriture spirituelle.

- Éducation.

Bos noyrimens dona regla, 

E mals noirimens la tol.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Bonne éducation donne règle, et mauvaise éducation l'ôte. 

CAT. Nudriment. ESP. PORT. IT. Nutrimento. 

(chap. Nutrimén : nutrissió, nutrimens, nutrissions.)

6. Nuirissement, s. m., nourriture, aliment.

Que chascus, segont son poder, en recepcha bons nuirissemens.

(chap. Que cadaú, segons son (lo seu) poder, (ne) ressibixque bons alimens.)

Trad. de Bède, fol. 55. 

Que chacun, selon son pouvoir, en reçoive bonne nourriture. 

Fig. Lo nuirissement de cobeeza. Trad. de Bède, fol. 77.

L'aliment de convoitise.

ANC. FR. Car l'amour prent des yeux sans cesse accroissement,

Et se donne luy-mesme un grand nourrissement.

Œuvres de Dubellay, p. 309.

7. Noyritura, Noiridura, s. f., nourriture, éducation, instruction.

Sa noiridura, es del sanc qu' el beu per lo budel del emborilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

(chap. Lo seu alimén es de la sang qu' ell beu per lo budell del melic.) 

Sa nourriture, c'est du sang qu'il boit par le boyau du nombril.

Fig. Mortz, per que nos as tout tant sancta creatura?

Com nos as mort am lui tota sa noiridura? 

V. de S. Honorat.

Mort, pourquoi nous as-tu enlevé si sainte créature? 

Comment nous as-tu tué avec lui toute sa nourriture?

ANC. FR. Qui eust jamais pensé et prédit si grand courage et si grande ambition à ce jeune roi, veu sa nourriture? 

Le vieux proverbe de jadis disoit que la nourriture passe nature.

Brantôme; Charles VIII. 

IT. Nutritura.

8. Nuiridor, Noyridor, s. m., lat. nutritor, nourricier, instituteur, gouverneur.

Can bo nuiridor avem que di: Eu ti donei dez, e tu no m vols una donar.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Quand nous avons bon nourricier qui dit: Je te donnai dix, et tu ne me veux donner une.

Fig. Es noyridor de totz lachtz vicis. Eluc. de las propr., fol. 227. 

Est nourricier de tous laids vices.

(chap. nutridó, institutó, gobernadó).

IT. Nutritore. 

9. Nuirissa, Noyrissa, Noirissa, s. f., lat. nutricia, nourrice.

Ayssi co la noyrissa cossola son efan, cant plora, e li yssuga sos huells.

(chap. Així com la nodrissa console son infán, cuan plore, y li eixugue sons ulls.)

V. et Vert., fol. 63. 

Ainsi comme la nourrice console son enfant, quand il pleure, et lui essuie les yeux.

Noirissa del nostre paire.

Pierre de Corbiac: Domna dels.

Nourrice de notre père. 

Fig. Mesconioissensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

(chap. Nodrissa, nodrisses, la dona que nutríe als chiquets o chiquetes, normalmen no eren fills seus. Ama de cría. Tamé ere la institutrís, educadora.)

10. Noyriguier, s. m., nourrisseur, producteur, cultivateur.

La terra torna guasta, non y a noyriguier. V. de S. Honorat. 

La terre devient déserte, il n'y a pas de producteurs.

Noyriguier panan so qu' om lor plieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nourrisseurs volant ce qu'on leur garantit.

(chap. Productó, cultivadó, llauradó, sembradó; productós, cultivadós, llauradós, sembradós; productora, cultivadora, llauradora, sembradora; productores, cultivadores, llauradores, sembradores.)

11. Norrigueira, s. f., nourrisseuse.

Es richa e bona norrigueira.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Est riche et bonne nourrisseuse.

12. Noirim, s. m., nourrain, rejeton, bouture.

Gen paissetz vostre noyrim.

B. Martin: A senhors.

Vous paissez bien votre nourrain. 

Aquels conpainos

Qui fan noirim cogular.

Marcabrus: L' autr' ier a l' issida.

Ces compagnons qui font abâtardir nourrain.

Mals albres de mal noirim;

De mala branca mala flors.

Marcabrus: Bel m' es quant.

Mauvais arbres, de mauvais rejeton; de mauvaise branche, mauvaise fleur.

(chap. Rechito, rechitos; empel, empels; cuan broste un abre y trau un peu, normalmen bort, que se ha de empeltá pera que faigue fruit o fruita bona. Estos brots són los millós per a replantá, perque están aveats al terreno, al clima.)

13. Anoirir, v., nourrir.

Molt si fai tener cueindamen, 

Et anoirir curiosamen.

Deudes de Prades: Auz. cass.

Se fait tenir moult proprement, et nourrir soigneusement.

14. Desnoirir, v., repaître, défrayer. 

E 'l sieu flac cors c' anc no m desnoiri, 

Ni cavalguet, ni garni, ni reten.

P. Durand: Mi dons qui. 

Et la sienne flasque personne qui oncques ne me reput, ni fournit cheval; ni équipa, ni retint.

(chap. Desnutrí, desnutrís; desnutrit, desnutrits, desnutrida, desnutrides.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.