Mostrando las entradas para la consulta adormit ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta adormit ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

martes, 12 de marzo de 2024

Lexique roman; Formiga - Formigueiar

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.


Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

A semblan de formiga. V. et Vert., fol. 54.

À manière de fourmi.

Formiga... fa provizio en estiu per yvern.

(chap. La formiga... fa provissió (proveíx) a l' estiu per a l' hivern, ivern.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Fourmi... fait provision en été pour hiver.

CAT. Formiga. ESP. Hormiga. PORT. Formiga. IT. Formica.

(chap. Formiga, formigues. Hau de lligí la fábula de la chicharra y la formiga. Tamé hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit. Ella es mol morena, pero es “rosseta”.)

2. Formit, Fromit, s. f., fourmi.

Hom deu far aissi coma la formitz, que si trebalha en estieu per aver so que vieu en ivern. Liv. de Sydrac, fol. 69.

On doit faire comme la fourmi, qui se démène en été pour avoir ce dont elle vit en hiver.

Négation expl. No m'o pretz una fromit.

(chap. Aixó no val ni lo que una formiga; “no mu pressio una formiga.”)

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. Var.

Je ne prise cela une fourmi.

ANC. FR. Dist la fromitz: Or chante à mei.

(chap. Va di la formiga: Ara cántam.)

Marie de France, t. II, p. 124.

Par quoi l'homme ensuyvant du fourmi la raison

Envitaille en un mois pour un an sa maison.

Philippe Hegemon, p. 22.

3. Formiguier, s. m., fourmillière.

Geta 'ls el formiguier, quar las formigas laysho... mal et manjo... bo.


Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Gítales (tírales, avéntales, avíales) al formigué, ya que les formigues dixen... lo roín y se mingen... lo bo.)

Jette-les à la fourmillière, car les fourmis laissent... le mauvais et mangent... le bon.

CAT. Formiguer. ESP. Hormiguero. PORT. Formigueiro. IT. Formicaio.

(chap. Formigué, formigués; no sol són los nius de les formigues, sino tamé unes construcsions de terra que se féen per a aprofitá la materia vegetal - pullissos, rametes - cremála y fé abono; paregut al sistema de la carbonera, les carboneres pera fé carbó de la lleña.)

4. Fromiger, s. m., fourmillière. (chap. Formigué.)

Jai ades el fromiger.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Gît incessamment dans la fourmillière.

5. Formicaleon, s. m., (lat.) formica-leo, fourmi-lion.

Formicaleon es una specia d' aranha que pren nom de formiga.

(chap. La formiga-león es una espessie d' araña que pren lo nom de la formiga.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Le fourmi-lion est une espèce d'araignée qui prend nom de fourmi.

6. Formigament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Sent en cet endroit du pied engourdissement et fourmillement.

ESP. Hormigamiento (hormigueo). (chap. Me corren formigues per lo bras, ting “formigamén”, v. formiguejá. Ejemple: m' hay adormit damún del bras. Tamé pot passá a datres parts del cos: mala sirculasió de la sang, embolia, ictus, patatús, acsidén, parálissis de les galtes, etc.)

7. Formicar, v., fourmiller, picoter.

Part. prés. Cum es pols caprizant, formicant.

Eluc. de las propr., fol. 21.

Comme le pouls est sautillant, fourmillant. 

ESP. Hormigar (hormiguear). PORT. Formigar. IT. Formicare. 

(chap. formiguejá. Me formiguege lo bras; m'ha formiguejat la cama un bon rato per está assentat damún d'ella.)

8. Formigueiament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement. Formigueiament per razo de la materia ascendent.

Eluc. de las propr., fol. 101.

Fourmillement en raison de la matière ascendante.

ESP. Hormigueamiento. IT. Formicolamento. (chap. Formiguejamén, formiguejamens.)

9. Formigueiar, v., fourmiller, démanger.

Si 'l pacient badalha et saliva, e 'ls potz li formigueio.

(chap. Si 'l passién badalle y salive o salivege, y los labios li formiguegen.)

Eluc. de las propr., fol. 102.

Si le patient bâille et salive, et les lèvres lui démangent.

ESP. Hormiguear. PORT. Formiguejar. (chap. Formiguejá. Miréu lo paregut  en lo ocsitá formigueiar y lo formiguejar portugués; Raynouard no diu res del catalá, ¿no va trobá este verbo als textos que ell consultabe com a catalans? Ya se veu an estos dos llibres (choix y lexique) que tamé considerabe textos catalans los escrits per autós valensians com Ausiàs March. Podéu buscá “formiguejar” a Google y triá un tems anterió al de la publicassió de este tomo 3 del lexique o de la mort del autó, 27-10-1836)

martes, 20 de febrero de 2024

Lexique roman; Essil - Estalvar


Essil, s. m., ravage, destruction, ruine; du lat. exilis, réduit à rien, vide.

(chap. Me sone a aniquilá, vore lo pun 3.)

Cornelius Nepos, 18, 5, I, dit res exiles pour choses malheureuses:

Res exiles animi magnitudinem et si non frangebant tamen imminebant.

Paneg. veter., Eumenes, c. V.

Un évêque de Béziers, en 875, souscrivit un titre: 

Alaricus exilis omnium servorum Dei. 

Gall. Christ., t. VI, col. 30. 

Li plus d'aquest segle carnau 

An tornat joven en essil.

Marcabrus: Lo vers comens. Var. 

La plupart de ce siècle charnel ont tourné la gaîté en ruine. 

ANC. FR. Et renart à tout sen fausart

Des gens le roi fait grand escil. 

Roman du Renart, t. IV, p. 339.

Li jur metent terre à essil.

Roman de Rou, v. 10011. 

Out e l' eissil e la rapine 

Que fait la gent ultremarine. 

B. de S.-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 167.

2. Exilhament, s. f., destruction. 

Trobet manieyra de totz tormens e de exilhamens e de metre en fers, en ceps. L'Arbre de Batalhas, fol. 40. 

Trouva manière de tous tourments et de destructions et de mettre en fers, en entraves.

3. Ichilhaire, s. m., destructeur. (chap. Aniquiladó.)

Combatedor per veritat, ichilhaire de errors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56.

Champion pour vérité, destructeur d'erreurs.

4. Issilhar, v., détruire, renverser, rendre malheureux.

Autres cent destruir' et issilhar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Détruire et renverser cent autres. 

Part. pas. Pero mais amava sofrir

Sos precx que a son marit dir 

Res per que el fos issilhatz. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Pourtant elle aimait mieux souffrir ses prières que dire à son mari rien par quoi il fut rendu malheureux.

ANC. FR.

C'est d' escillier et d' ardoir à fu et à flame. 

Roman du Renart, t. IV, p. 273.

O s'il toz nes essille par mort u par famine. 

La cité arst, é la cuntrée

Ad tut essilie é gastée.

Roman de Rou, v. 4723 et 7780. 

Lui ne sun rengne travelher 

Ne la povre gent essiller.

Marie de France, t. II, p. 135.


Eissabozir, Eissaborzir, Eissaborir, v., étourdir, abasourdir.

Aissi 'l fes totz eissabozir,

Qu' el vezer li tolc e l' auzir.

(chap. Així lo va fé tot estamordí, que la vista y l' oít li va traure; aturdí)

Roman de Jaufre, fol. 13.

Ainsi le fit tout étourdir, vu qu'il lui ôta le voir et l'ouïr. 

Part. pas. Leva sus totz eissaborzitz,

Et aissi com hom que non ve.

Roman de Jaufre, fol. 13.

Se lève sus tout abasourdi, et ainsi comme homme qui ne voit pas.

Domna, mos sens eissaboritz 

M' a faig dir fols mots.

Rambaud d'Orange: Braus chans. 

Dame, mon sens étourdi m'a fait dire mots insensés.

2. Estaboir, Estabordir, Stabozir, v., abasourdir, étourdir, engourdir. 

Part. pas. Fieron se si asprament

An las espassas verament, 

Che tomberon estaboitz 

Per miech del sol. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Avec les épées vraiment ils se frappent si durement, qu'ils tombèrent abasourdis au milieu du sol.

Caset, e fom totz esbaitz, 

E jac si tot estaborditz, 

Que non si moc ni n' ac poder.

Trad. d'un évangile apocryphe.

Il tomba, et nous fûmes tous ébahis, et il resta ainsi étendu tout étourdi, tellement qu'il ne se mut ni n'en eut pouvoir.

Quan alcun membre es stabozit

O adormit.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Quand aucun membre est engourdi ou endormi.

(chap. Estamordí: estamordixco o estamordixgo, estamordixes, estamordix, estamordim, estamordiu, estamordixen; estamordit, estamordits, estamordida, estamordides; te estamordiré de una galtada. Aturdí: aturdixco o aturdixgo, aturdixes, aturdix, aturdim, aturdiu, aturdixen; aturdit, aturdits, aturdida, aturdides. Dits adormits o baubos.)


Estacar, v., de l'allemand (stecken y) Stecken, attacher, lier.

Voyez Denina, t. III, p. 75 et 76; Muratori, diss. 33.

Pueis l' estacaretz ab un fil

O ab an linhoret sotil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis vous l' attacherez avec un fil ou avec un cordonnet fin.

Fig. Que mays d'amor don m' estaca

No chantaria ab nuls agurs.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur. 

Que je ne chanterais plus avec aucuns augures de l'amour dont elle me lie.

Part. pas. Ac sos dos barrils entor si estacatz. 

Roman de Fierabras, v. 1044.

Eut ses deux barils attachés autour de lui. 

De la peyra estacada.

Trad. du tr. de l'Arpentage, tit. XXXV. 

De la pierre attachée.

ANC. FR.

Le montent sur ung bon cheval et l' estachent 

Bien seurement.

Roman français de Fierabras.

CAT. Estacar. ESP. PORT. Estacar, atacar (liar, atar). IT. Staccare, attaccare. (chap. Estacá, estacás, en lo sentit de quedás enganchat a un puesto, sense pugués moure, per ejemple, en lo coche al fang.)

2. Estacha, Estaca, s. f., attache, lien, pieu.

Tant fort i fier lo coms que l'una estacha

Petiet.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 100. 

Le comte y frappe si fort qu'il brisa une attache.

Ni estacas a naus ni a molis. 

Tit. de 1224. DOAT, t. LXXVII, fol. 226.

Ni attaches à barques ni à moulins. 

ANC. FR. Fu loyés à une estache par jugement. Chron. de Cambray.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estaca. IT. Stacca.

3. Estacatge, s. m., estacade, palissade, 

Ab totas fermas et estacatges que... seran necessarias.

(chap. En totes les tanques y palissades, valles, que... sirán nessessaries.)

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57. 

Avec toutes fermetures et palissades qui... seront nécessaires. 

Si per aventura estacatge... de moly se trobava.

Tit. de 1283. DOAT, t. CXCIX, fol. 218. 

Si par aventure estacade... de moulin se trouvait.

4. Destacar, v., détacher.

Destacan la donna qu'es liada al peyron.

(chap. Deslliguen a la dona que está lligada al peiró, piló, pelleric.)

V. de S. Honorat.

Détachent la dame qui est liée au perron.

Dis lor que destaquesso una asina que era estaquada.

Sermons en provençal.

Leur dit qu'ils détachassent une ânesse qui était attachée.

Part. pas. Ab tan greu las los estrigua

Que greu n' es hom destacatz. 

Marcabrus: Dirai vos. 

Les étreint avec un lacs si pesant qu'on en est difficilement détaché.

Quan l' auretz destacada.

Brev. d'amor, fol. 159.

Quand vous l'aurez détachée.

ANC. FR. Dieu l'attent toute fois et devant qu'il destache sa foudre contre luy.

Œuvres de Du Bellay, p. 548. 

CAT. Destacar. ESP. PORT. Destacar, desatacar (desatar).

IT. Distaccare. (chap. Deslligá, be de una estaca o de un atre puesto.)


Estadi, Stadi, s. m., lat. stadium, stade, cirque, arène.

L' estadis, so es aquel loc on corron li caval a Roma.

Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le stade, c'est ce lieu où courent les chevaux à Rome.

- Stade, mesure.

LXXX stadis.

Es lat otra I estadis.

(chap. Es mes llarc que un estadio o estadi.)

Eluc. de las propr., fol. 166 et 168.

Quatre-vingts stades.

Est large au-delà d'un stade.

CAT. Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio.

Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio. Camp Nou, Nou Camp, Barcelona, Francisco Franco Bahamonde

Estalbiar, Estalviar, v., épargner.

Si aco qu' estalbia cant dejuna no dona als paubres.

(chap. Si aixó qu' estalvie o estauvie cuan dejune, fa dejú, no done als pobres. Se pot escriure estalbiá, estalviá, estaubiá, estauviá; es com aforrá, gastá poc.)

Trad. de Bède, fol. 53.

S'il ne donne aux pauvres ce qu'il épargne quand il jeûne.

Non aura tan de lauzor

Qui quier a bon despendedor

Can deu estalbiar cosselh.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'aura tant de louange celui qui demande conseil à bon dépensier combien il doit épargner.

Qui percassa et estalvia 

Leu pot intrar e manentia.

Libre de Senequa.

Qui pourchasse et épargne peut facilement entrer en richesse.

Fig. Feric lo paya, no 'l volc estalbiar.

Roman de Fierabras, v. 3409.

Frappa le païen, ne le voulut pas épargner.

Part. pas. Anatz vo n la jos en cel palays listrat, 

E guardatz vos no y sia negus estalviat.

Roman de Fierabras, v. 2720.

Allez-vous-en là-bas en ce palais façonné, et gardez-vous que nul n'y soit épargné.

CAT. Estalviar.

2. Estalbi, s. m., épargne, économie.

Ja en estalbi no metras 

Zo que ses dan metre poyras. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Tu ne mettras pas en épargne ce que tu pourras employer sans dommage.

CAT. Estalvi. (chap. diém aforrá, pero no estalvi ni estauvi, ni estalbi ni estaubi, sino los ahorros, tinc algo aforrat al madalap.)

3. Adestalbiar, v., épargner. 

Substantiv. Restrenha e se e sa maynada de beure e de manjar per lo sieu adestalbiar. V. et Vert., fol. 18.

Restreigne et soi et sa compagnie de boire et de manger pour épargner le sien.


Estalizagria, s. f., staphisaigre, herbe aux poux.

Des mots grecs *, raisin, *, sauvage, attendu que ses feuilles ont quelque ressemblance avec celles de la vigne sauvage.

On lui a donné en français le nom d' herbe aux poux; parce que la semence, étant appliquée, est propre à faire mourir les poux.

D' estalizagria penretz

Sol catre grans, que pro n' auretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez seulement quatre grains de staphisaigre, vu que vous en aurez assez.

ESP. Estafisagra (Delphinium staphisagria, estafisagria, albarraz, matapiojos). IT. Stafisagra, stafisagria. (chap. “Matapolls”, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu.)

Matapolls, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu


Estalvar, v., advenir, arriver, se trouver.

Mas diran alqu: Co s pot far,

Ni per qual razo estalvar, 

Que nos vezem alcun dia 

Estalvar, per que que sia, 

Qu' us hom qu' er bos penra grans dans,

Autres qu' er mal er benanans.

Brev. d'amor, fol. 16. 

Mais diront aucuns: Comment se peut-il faire, et par quelle raison advenir, que nous voyons chaque jour, par quoi que ce soit, arriver qu'un homme qui était bon prendra grand dommage, autre qui était méchant sera heureux.

De la balena s' estalva que s' esquina par sobre mar.

Naturas d'alcunas bestias. 

De la baleine il arrive que son échine paraît sur la mer.

Pueis s' estalvet I autra dia 

Jhesus am d' autra companhia.

Évangile de l'Enfance. 

Puis un autre jour Jésus se trouva avec une autre compagnie. 

Part. pas. So dizon li fin amador

Que soven nos es estalvat.

Brev. d'amor, fol. 215.

Cela disent les vrais amants que souvent il nous est arrivé.