Mostrando las entradas para la consulta satisfet ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta satisfet ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 7 de marzo de 2021

17.3.1462, y griega como nexo,

17.3.1462:

Als reverend venerables pares en Christ egregis nobles magnifichs amats e feels de la Majestat del Senyor Rey e nostres los diputats e consell representants lo Principat de Cathalunya.
La Reyna tudriu etc.
Reverend venerables pares en Christ egregis nobles magnifichs amats e feels de la Majestat del Senyor Rey e nostres. Vostra letra de creença havem reebuda la qual fou a nostra Excellencia donada en lo loch de la Rocha per los religios amats e feels del dit Senyor Rey e nostres frare Jordi Çaplana comenador de la Guardia (se lee Guardla) e En Bernat Çapila menor de dies per vosaltres a nos tramesos. E hoyda la creença per ells de vostra part a nos explicada e vista encara e diligentment regoneguda una suplicacio per aquells a nos presentada de la qual feren levar acte publich per En Jaume Çafont notari de Barchinona responem vos que nos per causa del discurs de nostre cami lo qual proseguim en aquelles hores per venir a aquesta ciutat de Gerona per provehir a les coses en dita vostra suplicacio expressades no havem hauda manera de axi promptament respondre a la dita vostra suplicacio com desijavem e volguerem. Empero apres haut algun tant despay havem respost a aquella segons largament porets (occitano; podréis; podreu, podréu) veure en una resposta la qual en scrits sera donada e liurada al dit notari per lo amat conseller e loctinent general de tresorer del dit Senyor Rey e nostre Nandren Cathala (Nandreu, En Andreu, Andrés) al qual de aço havem donat special carrech. Certificants vos que nos precedent matura e digesta deliberacio del sacre consell del dit Senyor Rey e nostre en lo qual son entrevenguts lo bisbe e jurats de Gerona e altres notables persones de cascun stament de aquest bisbat havem provehit en tal manera que speram en nostre Senyor Deu en breu e molt prest los homens o pagesos de remença seran desaplegats e cascun dells tornats en lurs cases. Daquiavant entendrem en la final conclusio de aquest negoci talment que arbitram sera satisfet a la justicia e al repos e assossech de aquest Principat de Cathalunya quant en aquesta part. E aço sia remes a les obres. E sia reverend venerables pares en Christ egregis nobles magnifichs amats y feels (y griega como nexo; feels, fieles, fidels, faels, de fideles) de la Majestat del Senyor Rey e nostres la Trinitat Sancta curosa guarda vostra. Dada en Gerona a XVI dies de març del any mil CCCCLXII. - La Reyna.

sábado, 1 de mayo de 2021

Capitol. XVII. De la resposta feta per lo fill de deu a les virtuts: e de la concordia de aquelles.

Capitol. XVII. De la resposta feta per lo (plo) fill de deu a les virtuts: e de la concordia de aquelles.


Hoyda aquesta supplicacio per la
sanctissima trinitat parla lo fill de deu qui es sauiesa infinida e dix al seu pare ¶ Pater mi propter me orta ē hec tempestas: mitte mei mare: et cessabit tempestas. Volent dir: o clementissim pare meu tots aquests crits e grans tempestes de natura humana per mi se son leuats a mi criden e a mi demanen: sia de vostra merçe
lançar a mi (llançar me) a la mar de la miseria humana: e cessara tota la tempesta e brogit de aquella. E lo pare molt content quel fill seu prengues aquesta legacio puix axi li playia: dix que ell mateix tornas resposta: mostrant lo seu valent animo: e la gran amor que hauia a natura humana per la qual emprenia tal empresa ¶ E responent lo fill de deu a les virtuts e a tota natura angelica qui ab gran atencio la dita resposta sperauen (spaué) e dix ¶ Expedit vobis vt ego vadam. Volent dir. o princeps angelicals e vosaltres virtuts per mi molt amades: dich vos que noy ha modo tant expedient a fer la redempcio de natura humana e que vosaltres resteu concordes e contentes: sino que yo vaja: e deualle en la vall de miseria vestint me de carn humana fent me passible e mortal: e satisfare ab los merits infinits meus la culpa infinida de adam. E justicia sera contenta e veura lo que desija: ço es que res no reste impunit: e misericordia e pietat seran exalçades e magnificades per totes les generacions: car per amor de elles yo he hagut merçe de natura humana. E dellibere ligar me inseparablement ab ella. E hoyda aquesta gloriosa e plaent resposta per aquells sperits angelicans (angelicals) e virtuts excellents prostraren se tots ensemps ab goig infinit regraciant a la clemencia e bonea de nostre senyor deu que tant largament hauia satisfet a la peticio de natura humana per la qual tots hauien suplicat: e lohant les misericordies diuines digueren. ¶ Magnus dominus noster et magna virtus eius: et sapientie eius non est numerus. E animant se los vns als altres a lohar e molt estimar la tanta clemencia e gran singular feta a totes les creatures: car reparat lome totes eren reparades: digueren. ¶ Bate magnificencias deo nostro: dei perfecta sunt opera (opa; obra, obres): et omnes vie eius iudicia. E dit aço fon aqui juncta ab les virtuts aquella gran senyora pau nomenada vestida de vellut blau (blue velvet; terciopelo azul) mostrant se tota celestial e acostas a la senyora justicia e besala e prenint la sua ma ferma pau perpetua entre ella e la excellent senyora misericordia: e lauors fon complit lo parlar de dauid que diu. ¶ Iustitia et pax obsculate sunt. Estant axi aquestes senyores molt alegres de la marauellosa concordia e pau que entre elles era fon aqui tantost aquella reyna e senyora de virtuts ço es sancta caritat. La qual portauen per lo braç fe e sperança (spança): la vestidura sua era tota dor molt singular sembrada de infinides pedres precioses: car en ella se ha a engastar totes les obres meritories per a esser a deu plaents e gracioses. e les altres virtuts vehent la feren li gran reuerencia regonexent li majoritat e senyoria. E ella venint dauant la cadira de la diuinal clemencia adora sa magestat e dix. ¶ Benedicta sit sancta trinitas: atquem indiuisa vnitas: confitebimur ei quem fecit nobiscum misericordiam suam. Volent dir: O senyor e lahor infinida sia donada a la magestat vostra per mi e per aquestes virtuts que açi son de la gran misericordia que a nosaltres haueu comunicada: car reparant lome haueu donat a nosaltres nom e fama inmortal ¶ Car no erem conegudes ni estimades entre les gents: ara senyor deuallarem en companyia de vostra magestat: e manifestar nos em al mon e serem per los homens conegudes: e yo preycare continuament a les gents dient. ¶ Propter nimiam caritatem suam qua dilexit vos deus filium suum misit in similitudinem carnis peccati Volent dir: O fills de adam no siau desconexents a nostre senyor deu creador vostre: car per la gran caritat sua vos ha tan carament amats: que tramet lo fill seu en la terra ab vestidura humanal semblant a vosaltres peccadors. E animant los molt a estimar e recordar aquest tan alt e tan singular benefici pendre per tema (ptema) en tots los meus sermons. ¶ Obsecro vos ne inuacuum gratiam dei recipiatis. Car no volria per res senyor queus fossen desconexents car peccat me es molt odios e abominable la dita desconexença. ¶ E perço delibere dir los souint. ¶ Confiteantur domino misericordie eius et mirabilia eius filijs hominum. E lo senyor mirant la dita caritat ab grandissim plaer adelitant se en les sues amables rahons dix li. O caritat per mi singularment amada ab vos he fet liga inseparable: la amor vostra me fa deuallar en lo mon per tirar a mi lo cor del home: segons en persona mia los ha dit Jeremies (Ieremies; la I, J mayúscula dels tripóns) dient. ¶ In (Jn) caritate perpetua dilexi te miserans tui. E vos sereu la companyia mia en totes estes fahenes: e majudareu (m´ajudareu, me ajudareu) a portar totes les penes e dolors que he a soferir per la redempcio humana. Vos me tendreu abraçat e ferm en la creu e en los altres turments car no bastarien altres ligams (lligams) sino sola lamor (l´amor) vostra. Car de vos sera dit que haueu ligat lo omnipotent e vençut lo inuencible (invencible). ¶ E caritat respos: O excellent senyor puix axi plau a la magnificencia vostra queus acompanye en aquesta vostra legacio: placia a la clemencia vostra desempachar: car yo tinch lanimo tan feruent que no he repos nem cans james en la fahena que comence fins la he portada a fi (afi). E de açous (aço us) suplicaua Dauid contemplant aquesta jornada: quant dix. ¶ Tu exurgens misereberis syon: quia tempus miserendi eius: quia venit tempus. E respos lo senyor: O caritat que so content de executar lo que he promes: car la feruor vostra me tira em (y me, e me: em) fa deuallar en la vall de miseria per deliurar lo linatge humanal del qual vos sou aduocada.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 4. Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Capítul IV.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Un reparo estic veén que ficarán alguns an esta ilustríssima historia o biografía (no pintoresca per Deu, que maldita sigue tota la turba de faramalles pintoresques de la nostra edat, pos hasta lo radé sacramén de la Iglesia en los seus ministeris mos donarán al fin pintorescos); dic que un reparo, si caben an este llibre, estic temén que me ficon, y lo vull satisfé pera traure dimes y diretes.

Los pareixerá an alguns que Pedro Saputo trobáe mol dóssil y afable al majo sexo. An aixó no contestaré yo per sé part apassionada; sino que vull que conteston per mí les dones de esta era, que són les mateixes de entonses, pero en una mica mes de recato, y hasta de virtut si me apuren; verdadé recato digne y verdadera virtut; pos sén mes libres pera dixás parlá y tratá per los homens, no les vech mes desenvoltes. Perque es de sabé, que an aquell tems aixó de les visites y tertulies no se usabe tan y ñabíe mes etiqueta; y sobre tot moltes reixes, baranes y celossíes, mol tancamén, moltes ames, y poc vore lo carré. Per tan, les donselles se criaben mes temoriques y fluixotes; y los joves teníen que tornás bruixots pera tratá los seus amors en elles. Pero en cambi, perque an este món no ña cosa que no ne tingue (si no, se moriríe de rabia) contra les ames, les reixes, y lo retiro, estáen les terseres, les Celestines y casamentés, los jardins y los galanteos, festechos admitits; y potsé les mateixes ames servíen al ofissi. Y contra mes apretaben a les sagales mes arriesgades, eren les ocasions mes fortes, buscanles en tot lo perill y seguera de les passions, cuan se enamoraben de un home que creíen de confiansa (¡y lo amor los fa creure tots!), entreganse al seu sol honor y paraula. ¿De qué es caussa la privassió? Del exés al us de la libertat cuan se logre, y dels objectes dels que mo se prive. Pos ara que se aplico lo lectó lo refrán, y miro si lo que ha lligit an este llibre es o no conforme an ell y a la verdat de la experiensia.

Ademes de aixó se ha de tindre presén que Pedro Saputo ere mol galán, mol grassiós y seductó, amable, discreto y ben parlat. ¿Y no se pot creure tan favor a les dones? ¡A que sí, per la meua vida! 

Sin embargo, no va abusá, com se veu a diverses ocasions a les que tot se li va oferí vensut y a la má. ¿Quede satisfet lo reparo? 

Pos anem cap abán.

En efecte, la que va arribá (com anaba dién) ere Paulina, que portáe un gran susto y molta temó. Sense mes acompañamén que un criat agüelet de casa seua se va posá en camí apenes va ressibí la esquela. Y va di a la seua amiga al saludás al peu de la escala: 

- Disme lo que ña, perque estic destronada, no fach mes que imaginá desgrassies tot lo camí, y cuan hay arribat, només vore la casa me ha donat un salt al cor y me sen eixirá per la boca. 

- No tan, no tan, va contestá Juanita; assosségat; lo que ña es que ahí dins está lo nostre amic Pedro Saputo; pero ¡Deu meu! ¡Cuan te u diga! Y en aixó van acabá de pujá y van entrá a un cuarto. 

- No me faigues patí, va di Paulina, perque ving plena de confussió y desventura. 

- T'hay dit que t'assossegos, va contestá Juanita; res de lo que penses; no es aixó lo que passe. ¡Jesús, qué coses!, Estic abalotada, no sé lo que me dic ni lo que me fach; se ha destapat, que es germá meu.

- ¡Germá teu?, va di Paulina mol sofocada. 

- No així a seques germá meu, va continuá Juanita, sino del meu home, que es lo mateix; es fill de mon sogre; fill del meu sogre, sí; ¿qué te pareix? ¡Y no habé caigut natres may en lo paregut! Perque ya vorás, s'assemellen mol. ¡Qué segues ham estat! (y li va contá la historia del seu sogre). Acabats los pasmos y admirassions van entrá al cuarto, y se va aumentá en la arribada de Paulina la satisfacsió de aquell día.

S'en va aná al día siguién perque habíe de torná en lo seu home. 

Lo pare va torná a cridá als seus fills y los va di cóm pensabe portá a casa a la seua nova y primera dona, cumplín en les leys en cuan a les formalidats públiques y usos de la Iglesia: que a Pedro, com lo fill segón, li destinabe los bens libres y alguns dinés pera fundá una casa; y que sense aguardá mes, si los pareixíe be, teníe determinat aná en Pedro Saputo a Almudévar a vore a la seua siñora. Tot va pareixe be als fills; y Pedro li va di que la fortuna li habíe sigut favorable, pos per los camins que va recorre durán la seua vida habíe fet aplec de un caudal de deu a dotse mil escuts; y que per lo tan no ñabíe per qué desmembrá o disminuí notablemen lo patrimoni. 

- Aixó, va contestá son pare, no u deus a ningú, y yo ting obligassions que cumplí en tú. Prou los quedará a tons germans. 

Y com dius que no se ha de avisá a ta mare, perque may has tingut eixa costum, anem a vórela que es lo mes urgén.

Van aná cap allá procurán arribá a Almudévar entre dos llums. 

La mare al sentí caballs a la porta va baixá com acostumabe a ressibí a son fill sense dudá de que fore ell en algún amic. 

La va saludá y ella va abrassá a son fill Pedro Saputo, y demanán un cresol per al criat dels caballs va pujá en sa mare de la má, y detrás seguíe lo nou huésped sense di res después de habela saludat mol ligeramen a la primera vista. Cuan ya estáen a dal van entrá en una llinterneta al cuarto, y eixecán Pedro Saputo la llum entre los dos, va di a sa mare:

- Miréu, siñora mare, an este caballé. Habíe procurat don Alfonso vestí un traje lo mes paregut al que portáe cuan va está allí y se va casá en ella; y ella lo mirae, y pareixíe que rebuscabe a la seua memoria, y lo anáe reconeixén; y al advertí don Alfonso que lo teníe casi del tot reconegut, per la alterasió que se notabe al seu semblán, va di:

- Sí, soc yo; y lo va acabá de coneixe, y va caure desmayada, aguantanla son fill y ajudanli don Alfonso. La van fe torná en sí, li van fe beure una mica de aigua; y li va di Pedro Saputo: 

- Sereneutos, siñora mare; don Alfonso López de Lúsera, mon pare y siñó, ve a acabá en la vostra llarga pena y esperansa.

- Sí, siñora, va continuá don Alfonso; yo soc lo que se va casá en vosté an este mateix cuarto; que al final hay pogut cumplí lo meu dessich de abrassá al meu fill Pedro y a vosté después de tan tems. Mes desplay tos contará lo vostre fill y lo meu, pos li hay contat la historia, y yo to la repetiré de bon gust les vegades que vullgáu, cóm me ha sigut impossible hasta ara mostratos y acreditatos que no tos vach engañá. Serenautos, per Deu; miréu que som lo vostre home y lo vostre fill.

A tot aixó res responíe la infelís, embargada del goch que habíe inundat lo seu pit. Y temén lo fill algún mal acsidén li va fé beure un gotet de aiguardén de gitám y la va distraure dién: 

- Au, agarréu la má del meu siñó pare. Y no olvidéu que ham vingut famolengs y esperam un bon sopá. Va incliná una miqueta lo cap de sa mare, y después de apretá la má al seu home, se va aventá als brassos del fill plorán y gemegán en gran ímpetu com si fore la radera hora de la seua vida. Se van alegrá los dos de que així rompeguere, pos habíe vensut la opressió traénla del pit en aquells gañols y ploreres. La van torná a sentá mes aliviada, y eixecán lo cap pera mirá a don Alfonso va di: 

- ¡Vintissing añs!, y va torná a plorá.

- Mol be, mol be, va di Pedro Saputo; desahogo la vostra pena.

- ¡Vintissing añs!, va torná a exclamá: ¡Ay, don Alfonso, que ni lo nom me vau di! - Pero vivim los tres, va contestá lo fill; donéu grassies a Deu, que mos ham trobat y conegut. Y per ara, yo com a fill, tos rogo, pares y siñós meus, que s'aturon les llágrimes y los records, y les queixes per cariñoses que siguen, perque tems tos quede per an elles.

Se van aná serenán de mica en mica, y don Alfonso va quedá mol pagat de vore aquella pobre y humilde pupila de atre tems en un estat de tan decoro. Lo cuarto, encara que lo mateix aon va está, pareixíe de una persona prinsipal per los mobles y les pintures que lo adornaben; de modo que no li penaríe que estaren presens son fill mes gran y Juanita.

Als dos díes sen van aná pare y fill cap a Huesca y van torná en los despachos de la curia eclesiástica, si be entonses no eren estes diligensies de tan escrúpol com ara, ni tampoc reñíen los ordinaris per si la novia o lo novio són teus o meus. Se va selebrá formalmén lo casori, y lo segón día per la tarde se van presentá de repén Juanita y lo seu home y van volé vore als pares a la seua casa de Almudévar, y van aumentá la alegría de tots. Juanita se va fé mol amiga de Eulalia, y a Rosa la abrassabe en tot lo cariño de germana. Van torná als tres díes pera prepará lo ressibimén.

Una semana después los van seguí los pares en Pedro Saputo, emportanse pera uns díes a Rosa, y quedanse Eulalia huérfana de amors y cariños y mol trista. Los va acompañá tot lo poble a la ixida, y no parabe en vivas y ademans de jubileu de doná la enhorabona a la virtuosa y de tans modos dichosa pupila, que al fin recobrabe la seua honra y se vée eixecada a la clase de siñora, casanse en tan noble caballé. Don Alfonso veíe en una satisfacsió inexplicable aquell amor que lo poble manifestabe a la seua dona y fill, y se omplíe de consol, agraín tan favor en paraules mol corteses y afectuoses. Avisats Juanita y lo fill mes gran del día y hora a la que arribáen, habíe disposat aquella un ressibimén digne de la seua discressió y tampoc va faltá Paulina an esta ocasió tan solemne.

Descriure la alegría y gloria de aquella casa es impossible; tantes y tals eren les persones que se van ajuntá, y per tans y tals casos de fortuna se reuníen y formaben una sola familia. Lo segón día a la velada va volé Pedro Saputo donáls un bon rato, y mostrá a son pare lo que sabíe fé en la música. Va pendre lo violín, y va di: 

- Historia de ma mare; la seua vida abans de vore a mon pare. Y va tocá en estil mol sensillet la seua vida y faenes, la seua natural alegría, lo seu constán propósit de no casás dién que no a tots los pretendens. Después va di: visita de un caballé... lo meu siñó pare: Va vindre después la seua aflicsió creénse burlada, y lo que va portá al seu naiximén. Y per no allargás se va casá fen plorá un atra vegada a son pare, y a la mateixa mare de tendresa, cuan va di: la escena del cuarto. An esta se va entretindre mes perque va volé expresáu tot. Y va concluí en la arribada y ressibimén de la vespra, que ya van entendre milló los atres oyens.

Assombrat se va quedá son pare de vore tanta habilidat, tan sublimes idees y frases tan patétiques; un llenguache, en fin, complet per mich dels tonos y la forma dels sonidos (si així se pot di), en la armonía y expresió tan perfecta de les passions y dels afectes. Y com sabíe que ningú lay habíe amostrat, lo miráe y no s'acababe de creure lo que veíe; y als demés, encara que en menos inteligensia, los passáe lo mateix. Rosa, la inossén Rosa, estáe elevada sentín aquella música, sol sentíe en lo oít y en lo cor. 

Tots van repará en ella; y no va dixá Paulina de sembrá algo de sissaña, pos va di en veu baixa a Juanita: 

- Ara sí que vech que van acabá los nostres amors. Ixa guapa y amable chiqueta, potsé sense advertíu, está enamorada del que cride germá. ¿Veus que no mire mes que sempre an ell, que en la vista seguix tots los seus movimens, y si ell sen va a un atre puesto, no s'assossegue? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apassionada está la pobreta!

- Pos encara ña un atra a Almudévar, va contestá Juanita, mes capás que esta de guañamos lo joc si pera jugá estiguera; perque esta sol está enamorada, pero aquella enamore y domine. Yo los díes que vach está allá volía a les dos, pero l'atra me va afissioná al seu trate de modo que si no la tenía en mí me pareixíe que tot me faltabe.

Un mes van tindre allí an esta donosíssima chiqueta, sense que ella pensare casi en Almudévar; pero va vindre son pare a buscala perque sa mare estáe prop de parí, y l'atra germana que teníe no ere capás de goberná la casa. Va plorá la infelís al vore que marcharíe, y ningú se extrañabe perque sabíen lo que volíe a Pedro Saputo y a sa mare; ni ella tampoc se reprimíe ni dissimulabe. Va di per fin ya una mica menos destronada: 

- Yo pensaba que estaba a casa meua.

- Pos a casa teua estás, li van di tots; sí, sí, a casa teua y en la teua familia.

- Pos ne ting dos, va contestá ella, en molta grassia, y ara me nessessiten a l'atra.

- Be, filla, be, va di don Alfonso.

Y Juanita va corre y la va abrassá en mol afecte. Pero Pedro Saputo, que sabíe milló que ningú la verdadera causa de les seues llágrimes, se va eixecá y va di: - Mira si eres de esta casa y familia, que pera que no te separos del tot de ella, o cregues que n'arrastres una part en tú, t'acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, quina satisfacsió li va doná la notissia! Se va arrebolá la seua alma, y va bañá lo seu semblán de una lluentó que la va ficá mes hermosa, fée mol mes goch. La va acompañá en efecte, y se va aturá allá vuit díes.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Llega Paulina. Casamiento de los padres.

Un reparo estoy viendo que pondrán algunos a esta ilustrísima historia o biografía (no pintoresca por Dios, que malditos sean toda la turba de faramallas pintorescas de nuestra edad, pues hasta el último sacramento de la Iglesia con sus ministerios nos darán al fin pintorescos); digo que un reparo, si caben en este libro, estoy temiendo me pongan, y le quiero satisfacer por quitar dimes y diretes. Por ventura parecerá a algunos que Pedro Saputo encontraba muy dócil y afable al bello sexo. A lo cual no responderé yo por ser parte apasionada; sino que quiero que respondan por mí las mujeres de esta era, que son las mismas de entonces, pero con un poco más de recato, y aun de virtud si me apuran; verdadero recato digno y verdadera virtud; pues siendo más libres para dejarse hablar y tratar de los hombres, no las veo más desenvueltas. Porque es de saber, que en aquel tiempo esto de las visitas y tertulias no se usaba tanto y había más etiqueta; y sobre todo muchas rejas y celosías, mucho encierro, muchas dueñas, y poco ver la calle. Por consiguiente, las doncellas se criaban más miedosas y dengueras; y los jóvenes tenían que volverse brujos para tratar sus amores con ellas. Pero en cambio, porque en este mundo no hay cosa que no le tenga (si no, había de morirse de rabia) contra las dueñas, las rejas, y el retiro, estaban las terceras, las Celestinas, los jardines y los galanteos admitidos; y tal vez las mismas dueñas servían en el oficio. Y como la misma sujeción hacia las niñas más arriscadas, eran las ocasiones más fuertes, buscándolas con todo el peligro y ceguedad de las pasiones, cuando se enamoraban de un hombre que creían de confianza (¡y el amor los cree todos!), entregándose a su solo honor y palabra. ¿De qué es causa la privación? De exceso en el uso de la libertad cuando se logra, y de los objetos de que se nos priva. Pues ahora aplique el lector el refrán, y mire si lo que ha leído en este libro es o no conforme a él y a la verdad de la experiencia.

A más de esto se ha de tener presente que Pedro Saputo era muy galán, muy gracioso y seductor, amable, discreto y bien hablado. ¿Y no es verosímil tanto favor en las mujeres? ¡A que sí, por vida mía! Del cual, sin embargo, no abusó, como se ve en diversas ocasiones en que todo se le ofreció vencido y en la mano. ¿Queda satisfecho el reparo? Pues vamos adelante.

Con efecto, la que llegó (como iba diciendo) era Paulina, que con gran temor y sobresalto y sin más acompañamiento que un criado viejo de su casa se puso en camino apenas recibió la esquela. Y dijo a su amiga al saludarse al pie de la escalera: - Dime lo que hay, porque no hago sino imaginar desdichas todo el camino, y cuando he llegado al ver la casa me ha dado un vuelco el corazón y me late como si le tuviera azogado. - No tanto, no tanto, respondió Juanita; sosiégate; lo que hay es que ahí dentro está nuestro amigo Pedro Saputo; pero ¡Dios mío! ¡Cuando te lo diga! Y en esto acabaron de subir y se entraron en un cuarto. - No me hagas penar, dijo Paulina, porque vengo llena de confusión y desventura. - Y te he dicho que sosiegues, respondió Juanita; nada de lo que piensas; no es eso lo que ocurre. ¡Jesús, qué cosas!, estoy aturdida, no sé lo que me digo ni lo que me hago; se ha descubierto, que es hermano mío. - ¡Hermano tuyo!, dijo Paulina muy espantada. - No así a secas hermano mío, continuó Juanita, sino de mi marido, que es lo mismo; es hijo de mi suegro; hijo de mi suegro, sí; ¿qué te parece? ¡Y no haber caído nosotras nunca en la semejanza! Porque ya verás, se parecen mucho. ¡Qué ciegas hemos estado! (y le contó la historia de su suegro). Acabado que hubieron de hacer pasmos y admiraciones entraron en el cuarto, y se aumentó con la llegada de Paulina la satisfacción de aquel día.

Fuese empero al siguiente prometiendo volver con su marido. El padre llamó de nuevo a sus hijos y les dijo cómo pensaba traer a casa a su nueva y primera esposa, cumpliendo con las leyes en cuanto a las formalidades públicas y usos de la Iglesia: que a Pedro, como el hijo segundo, le destinaba los bienes libres y algún dinero para fundalle casa; y que sin aguardar más, si les pareciese bien, tenía determinado ir con Pedro Saputo a Almudévar a ver a su señora. Todo pareció bien a los hijos; y Pedro le dijo que la fortuna le había sido favorable, pues los caminos que vería en la relación de su vida había allegado un caudal de diez a doce mil escudos; y que por lo tanto no había para qué desmembrar o disminuir notablemente el patrimonio. - Eso, respondió su padre, no lo debes a nadie, e yo tengo obligaciones que cumplir contigo. Harto les quedará a tus hermanos. Y pues dices que no se le ha de avisar a tu madre, porque nunca lo has usado, vamos a vella que es lo más urgente.

Fueron y procuraron llegar a Almudévar entre dos luces. La madre al oír caballos a la puerta bajó como acostumbraba a recibir a su hijo no dudando que fuese él con algún amigo. La saludó y abrazó Pedro Saputo, y pidiendo una luz para el criado de los caballos se subió con su madre de la mano, y detrás seguía el nuevo huésped sin decir nada después de haberla saludado muy ligeramente a la primera vista. Cuando estuvieron arriba se entraron con una bujía en el cuarto, y levantando Pedro Saputo la luz entre los dos, dijo a su madre: - Mirad, señora madre, a este caballero. Había procurado don Alfonso vestir un traje igual en lo posible al que llevaba cuando estuvo allí y se desposó con ella; y le miraba, y parece que buscaba su memoria, y le iba reconociendo; y al advertir don Alfonso que le tenía casi del todo conocido, por la alteración que se notaba en su semblante, dijo: - Sí, soy yo; y le acabó de conocer, y cayó desmayada, sosteniéndola su hijo y ayudándole don Alfonso. Volviéronla en sí, hiciéronle beber un poco de agua; y le dijo Pedro Saputo: - Serenaos, señora madre; don Alfonso López de Lúsera, mi padre y señor, viene a fenecer vuestra larga y cuita y esperanza. - Sí, señora, continuó don Alfonso; yo soy el que se desposó con vos en este mismo cuarto; que al fin he podido cumplir mi deseo de abrazar a mi hijo Pedro y a vos después de tanto tiempo. Más despacio os diría vuestro hijo y mío, pues le he contado la historia, e yo os la repetiré gustoso cuantas veces quisiéredes, como me ha sido imposible hasta agora mostraros y acreditaros que nos os engañé en cuanto estaba de mi parte. Serenaos, por Dios; mirad que somos vuestro esposo y vuestro hijo.

A todo esto nada respondía la infeliz, embargada del gozo que había inundado su pecho. Y temiendo el hijo algún funesto accidente le hizo beber agua de nuevo y la distrajo diciendo: - Ea, tomad la mano de mi señor padre. Y no olvidéis que vinimos hambrientos y esperando una buena cena. Inclinó un poco la cabeza de su madre, y después de apretar la mano a su esposo, se arrojó en los brazos del hijo llorando y sollozando con grande ímpetu como si fuese la última hora de su vida. Alegráronse los dos de que así prorrumpiese, pues había vencido la opresión echándola del pecho con aquellas lágrimas y sollozos. Volviéronla a sentar más aliviada, y levantando la cabeza para mirar a don Alfonso dijo: - ¡Veinticinco años!, y lloró de nuevo. - Muy bien, muy bien, dijo Pedro Saputo; desahogad vuestra congoja. - ¡Veinticinco años!, tornó a exclamar: ¡Ah, don Alfonso, que aun el nombre no me dijisteis! - Pero vivimos los tres, respondió el hijo; dad gracias a Dios, que nos hemos encontrado y conocido. Y por ahora, yo como a hijo, os ruego, padres y señores míos, que cesen las lágrimas y los recuerdos, y más las quejas por cariñosas que sean, porque tiempo os queda para ellas; y agora no son ya más del caso.

Fuéronse poco a poco serenando, y don Alfonso quedó muy pagado de ver aquella pobre y humilde pupila de otro tiempo en un estado de tanto decoro. El cuarto, aunque el mismo donde estuvo, parecía de una persona principal por los muebles y las pinturas que le adornaban; de modo que no le pesara de que hallasen presentes su hijo mayor y Juanita.

En dos días fueron padre e hijo a Huesca y volvieron con los despachos de la curia eclesiástica, si bien entonces no eran estas diligencias de tanto escrúpulo como agora, ni menos reñían los ordinarios por si la novia o el novio son tuyos o míos. Celebróse en forma el casamiento, y el segundo día por la tarde se presentaron de repente Juanita y su marido y quisieron ver a los padres en su casa de Almudévar, y aumentaron la alegría de todos. Juanita se hizo muy amiga de Eulalia, y a Rosa la abrazaba con todo el cariño de hermana. Volviéronse a los tres días para preparar el recibimiento.

Una semana después los siguieron los padres con Pedro Saputo, llevándose para unos días a Rosa, y quedando Eulalia huérfana de amores y cariños y tan triste como es de creer viendo mudado su cielo. Acompañólos todo el pueblo a la salida, y no cesaba con vivas y ademanes de júbilo de dar la enhorabuena a la virtuosa y de tantos modos dichosa pupila, que al fin cobraba su honra y se miraba levantada a la clase de señora, casando con tan noble caballero. Don Alfonso veía con una satisfacción inexplicable aquel amor que el pueblo manifestaba a su esposa e hijo, y se llenaba de consuelo, agradeciendo tanto favor con palabras muy corteses y afectuosas. Avisados Juanita y el hijo mayor del día y hora en que llegaban, había dispuesto aquélla un recibimiento digno de su discreción y como es pensar no faltó Paulina en ocasión tan solemne.

Describir el contento y gloria de aquella casa es imposible; tantas y tales eran las personas que se juntaron, y por tantos y tales casos de fortuna se reunían y formaban una sola familia. El segundo día en la velada quiso Pedro Saputo darles un buen rato, y mostrar a su padre lo que sabía hacer en la música. Tomó el violín, y dijo: - Historia de mi madre; su vida antes de ver a mi padre. Y tocó en estilo muy sencillo, y haciéndole sentir muy claramente, su vida y faenas, su natural alegría, su constante propósito de no casarse diciendo de no a todos los pretendientes. Luego dijo: visita de un caballero... mi señor padre: Vino después su aflicción creyéndose burlada, y lo que sucedió en su nacimiento. Y por no alargarse vino de ahí al casamiento haciendo llorar otra vez a su padre, y a la misma madre de ternura, cuando dijo: la escena del cuarto. En la cual se entretuvo más porque quiso expresarlo todo. Y concluyó con la llegada y recibimiento de la víspera, que ya entendieron mejor los demás oyentes.

Asombrado se quedó su padre de ver tanta habilidad, tan sublimes ideas y frases tan patéticas; un lenguaje, en fin, completo por medio de los tonos y la forma de los sonidos (si así se puede decir), con la armonía y expresión tan perfecta de las pasiones y de los afectos. Y como sabía que nadie le había enseñado, le miraba y no acababa de creer lo que veía; y aun a los demás, aunque con menos inteligencia, les sucedía lo mismo. Rosa, la inocente Rosa, estaba elevada oyendo aquella música, y ni oía ni tenía otra cosa, ni sentía la vida sino en el oído y en el corazón. Todos repararon en ella; y no dejó Paulina de dar en alguna malicia, pues dijo en voz baja a Juanita: - Agora sí que veo que concluyeron nuestros amores. Esa linda amable niña, quizá sin advertillo, está enamorada del que llama su hermano. ¿Ves que no mira sino siempre a él, que con la vista sigue todos sus movimientos, y en saliendo él a otra parte, no sosiega? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apasionada está la pobrecilla! - Pues aún hay otra en Almudévar, respondió Juanita, más capaz que ésta de ganarnos el juego si por jugar estuviese; porque ésta enamora sólo, y aquélla enamora y domina. Yo los días que estuve allá quería a las dos, pero la otra me aficionó a su trato de modo que si no la tenía conmigo me parecía que todo me faltaba.

Un mes tuvieron allí a esta donosísima niña, sin que ella pensase casi en Almudévar; pero vino su padre a buscarla porque su madre estaba próxima al parto, y otra hermana que tenía no era capaz del gobierno de la casa. Lloró la infeliz al ver disponer su viaje, y nadie lo extrañaba porque sabían lo que quería a Pedro Saputo y a su madre; ni ella tampoco se reprimía ni disimulaba. Dijo por fin ya un poco serena: - Yo pensaba que estaba en mi casa. - Pues en tu casa estás, le dijeron todos; sí, sí, en tu casa y en tu familia. - Pues tengo dos, contestó ella, con mucha gracia, y ahora me necesitan en la otra. - Bien, hija, bien, dijo don Alfonso. Y Juanita corrió y la abrazó con mucho afecto. Mas Pedro Saputo, que sabía mejor que nadie la verdadera causa de sus lágrimas, se levantó y dijo: - Mira si eres de esta casa y familia, que para que no te separes del todo de ella en lo posible, o veas que arrastras una parte contigo, te acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, qué satisfacción le causó la noticia! Arrebolóse su alma, y bañó su semblante de un esplendor que la paró más hermosa y amabilísima. La acompañó en efecto, y se detuvo allá ocho días.

lunes, 29 de abril de 2024

Lepra - Essalegrar

Lepra, s. f., lat. lepra, lèpre.

Aicest onguens val contra lepra.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Cet onguent vaut contre lèpre. 

Cauterizacio de lepra. Trad. d'Albucasis. 

Cautérisation de lèpre. 

ANC. CAT. Llepra. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. (chap.) Lepra.

2. Lebrosia, s. f., lèpre.

Vai penre mal de lebrosia. V. de S. Honorat.

Va prendre mal de lèpre. 

Malautia de peccatz qui es plus vil que neguna lebrosia. 

V. et Vert., fol. 79.

Maladie de péchés qui est plus vile que nulle lèpre.

ANC. CAT. Llebrosia. IT. Lebbrosia. (Lengua valenciana, lebrosia)

3. Lebros, adj., lat. leprosus, lépreux. 

Tot lo cors a lebros, que no s pot sostener de pes.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 1. 

A tout le corps lépreux, de sorte qu'il ne se peut soutenir en pieds.

Substant. Car semblava que fos lebros, 

E no semblava que homs fos. 

Passio de Maria. 

Car il semblait qu'il fût un lépreux, et il ne semblait pas qu'un homme il fût.

ANC. CAT. Lebros. CAT. MOD. Lepros. ESP. PORT. IT. Leproso. 

(chap. Leprós, leprosos, leprosa, leproses.)

 

Leri, adj., jovial, alerte.

Joglar leri,

Del salteri

Faras X cordas estrangir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Jongleur alerte, du psaltérion tu feras les dix cordes résonner.

Fig. En est sonet cuend' e leri.

A. Daniel: Ab guai.

En ce sonnet gracieux et jovial.

 

Lesca, s. f., lèche, mince tranche, morceau. 

Prendetz carn de porc grassa e fresca, 

O veilla, si 'n faitz una lesca.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez chair de porc grasse et fraîche, ou vieille, ainsi faites-en une lèche.

Franh leu, e fai maynta lesca.

E. Cairels: Era no vei. 

Se brise facilement, et fait maint morceau. 

CAT. Llesca. (chap. Llesca, llesques; v. llesquejá; normalmén són de pa. ESP. Rebanada.)

 

Let, adj., lat. laetus, joyeux, content, satisfait.

Voyez Aldrete, p. 180.

Del vezer soi ieu bautz e letz.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Je suis fier et joyeux du voir. 

Quar pueis no fui letz ni guays.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Car depuis je ne fus joyeux ni gai. 

ANC. FR. De sa veüe ert moult liez. Fables et cont. anc., t. II, p. 47.

Il me sembloit merveilleusement lié et aise de cuer. Joinville, p. 245.

Et ont esté mout liez et joyeux. Monstrelet, t. 1., p. 181.

Chascuns en ert joianz et liez. Roman du Renart, t. II, p. 210.

ANC. CAT. Let. ESP. PORT. Ledo. IT. Lieto. (chap. Contén, satisfet, alegre.)

So let.

2. Legor, Leguor, s. f., joie, aise, loisir.

Las vanas legors 

Del segle fals.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Les vaines joies du siècle faux.

Loc. Per qu' es folhs qui non cor

Als cortes faitz, mentre que n'a legor. 

P. Cardinal: Non es cortes. 

C'est pourquoi est fou qui ne court pas aux faits courtois, tandis qu'il en a loisir.

Amans fis no viu ses greu martire, 

Pus de vezer si dons non a legor.

Sordel: Gran esfortz. 

Amant fidèle ne vit pas sans pénible martyre, depuis que de voir sa dame il n'a pas loisir. 

Adv. comp. Cill d' Arll' estavan a legor, 

Ses trebalh e ses nausa. 

Bertrand d'Allamanon: Al arcivesque. 

Ceux d'Arles se tenaient à l'aise, sans tracas et sans noise.

3. Leticia, s. f., lat. laetitia, joie, félicité.

Vera leticia. Trad. de Bède, fol. 11. 

Vraie joie.

IT. Letizia. (N. E. La reina actual de los catalanes se llama Leticia o Letizia Ortiz Rocasolano. La próxima será Leonor, como alguna reina de Aragón.)

reina de España, Leticia o Letizia Ortiz Rocasolano

 

4. Letificatiu, adj., du lat. laetificus, létificatif, propre à réjouir.

Dels auzels letificatiu.

Lutz es letificativa.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 119.

Des oiseaux létificatif. 

La lumière est létificative.

5. Letificar, v., laetificare, réjouir, rendre joyeux.

Ab instrumens muzicals letificar. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Réjouir avec instruments de musique.

ESP. Letificar. IT. Letificare. (chap. Letificá; alegrá.)

6. Delicios, adj., lat. deliciosus, délicieux, joyeux, agréable.

Es plazent et delicios.

Per habitar plus delicioza.

Eluc. de las propr., fol. 123 et 157.

Est plaisant et agréable. 

Plus agréable pour habiter.

- Voluptueux.

Hom delicios e luxurios a ades eveia de son fraire. Trad. de Bède, fol. 79.

L'homme voluptueux et luxurieux a incessamment envie de son frère.

- Délicat, mou.

Substantiv. Als delicios sia commandada tals fazenda que... no sio lezeros. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 52. 

Aux mous soit commandée telle occupation que... ils ne soient pas oisifs.

CAT. Delicios. ESP. PORT. Delicioso. IT. Delizioso. (chap. Delissiós, delissiosos, delissiosa, delissioses.)

7. Deleitos, Delechos, adj., délicieux, joyeux, agréable.

Eras suy bautz e delechos.

G. Adhemar: S' ieu conogues.

Maintenant je suis fier et joyeux.

El ser donatz li a manjar

De carn suau e deleitosa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au soir donnez-lui à manger de la chair suave et agréable.

ANC. FR. Cele cace ert moult delitose.

Chrestien de Troyes, Hist. litt. de la Fr., t. XV, p. 200.

Sor autres ovres delitoses. B. de Sainte-Maure. Chron. de Norm., fol. 58. ANC. CAT. Delitos. CAT. MOD. Deleytos. ESP. PORT. Deleitoso. 

IT. Dilettoso. (chap. Deleitós, que done deleite, alegría, chalera, plaé; deleitosos, deleitosa, deleitoses.)

8. Deliciosament, adv., délicieusement, voluptueusement, agréablement.

Vivo deliciozament. Eluc. de las propr., fol. 30. 

Vivent délicieusement. 

Qui nuiris sos sers deliciosament.

Trad. de Bède, fol. 74. 

Qui nourrit ses serfs délicieusement. 

CAT. Deliciosament. ESP. PORT. Deliciosamente. IT. Deliziosamente.

(chap. Delissiosamen.)

9. Delechozamen, adv., délicieusement, joyeusement, agréablement. 

A Tors, li morgue vivio trop delechozamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109. 

A Tours, les moines vivaient trop délicieusement. 

ESP. PORT. Deleitosamente. IT. Dilettosamente.

10. Delieg, Deliech, Deliet, Deleig, s. m., délice, plaisir, volupté.

Pel delieg c' al cors cossentes, 

Seras punitz malamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Pour la volupté que tu accordes au corps, tu seras puni malement.

Li deliech de la carn. V. de S. Honorat. 

Les délices de la chair.

Quar autre baisatz 

No m'es delietz ni sabors. 

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas

Car autre baiser ne m'est délice ni saveur. 

Los vains deleigz

E las vanas legors 

Del segle fals.

B. Zorgi: Ben es. 

Les vaines délices et les vaines joies du siècle faux. 

ANC. FR. Moult est couciés à grant délit.

Roman de Partonopeus de Blois, t. I, p. 39.

Tu te coucheras en ton lit, 

Où tu auras poi de délit.

Roman de la Rose, v. 2438.

CAT. Deleyte. ESP. PORT. Deleite. IT. Diletto. (chap. Deleite, plaé, chalera, alegría.) 

11. Delicias, s. f. pl., lat. delicias, délices. 

Las delicias de la carn. Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Les délices de la chair.

CAT. ESP. PORT. Delicia. IT. Delizia. (chap. Delissia, delissies.)

12. Deliciozitat, s. f., agrément, volupté, joie.

Amenitat vol dire deliciozitat. 

Es temps de odor et de deliciozitatz.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 129. 

Aménité veut dire agrément. 

C'est temps de parfum et de voluptés.

13. Delectatio, s. f., lat. delectatio, délectation, délice, agrément. Delectatios d'aquest segle. Trad. de Bède, fol. 30.

Délectation de ce monde.

En luec de delectatio.

Delectatio de la carn. 

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 253 et 254. 

En lieu de délectation. 

Délice de la chair.

CAT. Delectació. EST. Delectación, deleitación. PORT. Deleitação.

IT. Dilettazione. (chap. Dilectassió, dilectassions; chalera, chaleres; delissia, delissies.)

14. Delechamen, s. m., délectation, agrément, jouissance.

D' on avia alcun delechamen. La Confessio. 

D'où j'avais aucune délectation. 

ANC. ESP. Delectamiento. ESP. MOD. Deleitamiento. IT. Dilettamento.

15. Delectable, Deleitable, Delechable, adj., lat. delectabilem, délectable, délicieux, agréable.

Aquel loc plasent e delectable. 

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Ce lieu plaisant et délectable. 

Aquela ciutat tant bela e tant delectabla. L'Arbre de Batalhas, fol. 53.

Cette cité si belle et si délectable. 

Quals luox es lo plus delechables del mon. Liv. de Sydrac, fol. 58.

Quel lieu est le plus délicieux du monde.

Lo riu de la font, lo qual fai deleitable beure. Trad. de Bède, fol. 22. 

Le ruisseau de la fontaine, lequel fait un boire délectable.

ANC. FR. Déleitaules sont les oyvres Nostre Signor.

Sermons de S. Bernard, fol. 90. 

Et sachiés que je cuidai estre, 

Por voir, en paradis terrestre, 

Tant estoit li leus délitables.

Roman de la Rose, v. 641. 

ANC. CAT. Delitables. CAT. MOD. Delectable. ESP. Deleytable (deleitable). PORT. Deleitavel. IT. Dilettabile. (chap. Delectable, delectables.)

16. Delictablamen, adv., délectablement, délicieusement.

Per trop beure delictablamen. Les X Commandements de Dieu.

Pour trop boire délectablement. 

CAT. Delectablement. ESP. Delectablemente. IT. Dilettabilmente. 

(chap. Delectablemen)

17. Delectatiu, adj., délectable, propre à délecter.

Es al odorament delectatiu. Eluc. de las propr., fol. 132.

Est délectable à l'odorat.

18. Delectar, Dellectar, Delieitar, Delechar, v., lat. delectare, délecter, charmer.

No se dellectava mais en guerra de si e d' autrui. V. de Bertrand de Born.

Ne se délectait excepté en guerre de soi et d'autrui. 

Tu non manjas per ton cors delechar, mais per Dieu servir.

V. et Vert., fol. 21. 

Tu ne manges pas pour délecter ton corps, mais pour servir Dieu.

Mos pessamens aleuja mos afans, 

E delieyt me, e m sojorn, e m respaus.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis jois. 

Ma pensée allége mes peines, et me charme, et me récrée, et me repose. 

ANC. FR. Que le fromache a tot mengié 

Dont forment s'aloit delechant. 

Roman du Renart, t. I, p. 273. 

Pure conscience... délite les regarz de Dieu. Joinville, p. 369.

En lor biau chanter se délitent.

Roman de la Rose, v. 664. 

ANC. CAT. Delitar. CAT. MOD. Delectar, deleytar. ESP. Delectar, deleitar. PORT. Deleitar. IT. Dilettare. (chap. Deleitá, deleitás: yo me deleito, deleites, deleite, deleitem o deleitam, deleitéu o deleitáu, deleiten; deleitat, deleitats, deleitada, deleitades.)

19. Adeliechar, v., délecter, réjouir.

Lhi paure s' adeliecho en la pauriera, aissi coma li ric en lor riquezas.

(chap. Los pobres se deleiten a la pobresa, així com los rics en les seues riqueses; en valensiá: pobrea, riquea.)

Liv. de Sydrac, fol. 39.

Les pauvres se délectent en la pauvreté, ainsi comme les riches en leurs richesses.

ANC. CAT. Adelitar.

20. Delicat, adj., lat. delicatus, délicat, faible. 

Als fraires enferms o delicatz.

(chap. Als flares dolens o delicats; Luis Arrufat escriu tamé malal, malals, que ve de mal apte.)

Reg. monast. Ms. regius, 4 6 11, 3.

Aux frères infirmes ou délicats.

- Délicieux, recherché, fin.

Per  so que aquels delicatz noyrimens no 'ls aduga a las penas d'ifern.

Regla de S. Benezeg, fol. 10. 

Afin que cet aliment délicat ne les conduise pas aux peines d'enfer.

En loc d' autres delicats condimens. Eluc. de las propr., fol. 176. 

En lieu d'autres assaisonnements délicats. 

CAT. Delicat. ESP. PORT. Delicado. IT. Delicato. (chap. Delicat, delicats, delicada, delicades.)

21. Delicadamens, adv., délicatement.

Per beure o per manjar trop delicadamens. V. et Vert., fol. 3.

Pour boire ou pour manger trop délicatement. 

Ni els non deu trop delicadamens noyrir. Regla de S. Benezeg, fol. 10.

Et ne les doit trop délicatement nourrir. 

CAT. Delicadament. ESP. PORT. Delicadamente. IT. Delicatamente.

(chap. Delicadamen.)

22. Delicamen, s. m., friandise.

Manja grans delicamens. Brev. d'amor, fol. 120.

Mange grandes friandises.

ANC. CAT. Delicament. ANC. ESP. Delicamiento. IT. Delicamento.

(chap. Minge grans delicamens : delicatessen : delissies : es un llépol, golut, golafre. Un home que fique vídeos al Tiktok, de Saragossa, tito Arturo, fa aná: gurrión, gurriones, delicau.)

23. Delguat, Dalgat, adj., délié, svelte, mince, fin, délicat.

Cors ben faitz, delgatz e plans.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Corps bien fait, svelte et uni. 

E 'ls cilhs voutz e delgatz.

Giraud de Calanson: Tan dossamen. 

Et les cils arqués et déliés. 

El fuecs que m' art es tals, que Nils 

No 'l tudaria plus q' us fils 

Delguatz sostendria una tor.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Le feu qui me brûle est tel, que le Nil ne l'éteindrait pas plus qu'un fil délié soutiendrait une tour. 

El cors dalgat, graile e fresc e lis.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Le corps mince, grêle et frais et lisse. 

ANC. CAT. Delgat. ESP. PORT. Delgado. (chap. Prim, arguellat.)

24. Alegre, adj., lat. alacrem, allègre, riant, joyeux, gai.

No sui alegres ni iratz.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Je ne suis joyeux ni triste. 

Li bon ome an molt alegre vizatge, car ilh an bona cossiencia.

(chap. Los bons homens tenen la cara mol alegre, ya que ells tenen bona consiensia.)

Liv. de Sydrac, fol. 24.

Les hommes bons ont moult riant visage, car ils ont bonne conscience.

Totas sazos 

Alegres e bautz e joios. 

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Toujours allègre et fier et joyeux.

CAT. ESP. PORT. Alegre. IT. Allegro. (chap. Alegre, alegres. Tamé es un apellit, com lo de la Yolanda de Vallchunquera, dels amics del chapurriau.)

25. Alegramen, adv., allégrement, joyeusement, gaîment.

S'ieu anc nulh temps chantiei alegramen, 

Ar chant marritz, et ay en ben razo.

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Si oncques en nul temps je chantai joyeusement, maintenant je chante triste, et j'en ai bien raison. 

De sa propria voluntat, e alegramen. 

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 25.

De sa propre volonté, et gaîment. 

CAT. Alegrament. ESP. PORT. Alegremente. IT. Allegramente.

(chap. Alegremen)

26. Alegretat, s. f., lat. alacritatem, allégresse, gaîté.

Ab gaug et ab alegretat. V. de S. Énimie, fol. 30. 

(chan. En goch y en alegría.)

Avec joie et avec allégresse.

Mos chans qu' es ses alegretat.

G. Riquier: Be m degra. 

Mon chant qui est sans gaîté.

Es temps de gauch et de alegretat. Eluc. de las propr., fol. 129. 

C'est temps de joie et d' allégresse. 

IT. Alacrità.

27. Alegramen, s. m., allégresse, joie, contentement.

En gran alegramen

Tornero vostre marrimen.

Leys d'amors, fol. 33. 

En grand contentement tournèrent vos chagrins.

(chap. Alegramén : alegría.)

28. Allegresa, Alegreza, s. f., allégresse, joie, hilarité.

El comensa a far allegresa et a s' esgaudir. V. de Raimond Jordan.

Il commence à montrer de l' allégresse et à se réjouir.

Atempra l' alegreza de son front. Trad. de Bède, fol. 69.

Tempère l' hilarité de son front.

ANC. ESP. Alegreza. IT. Allegrezza.

29. Alegransa, s. f., allégresse, joie.

Non ai al cor gran alegransa.

Pons de la Garde: Sitot non. 

Je n'ai au coeur grande joie.

Quan cossir qu' en alegransa 

Me podo 'l maltrag tornar.

G. Faidit: Al semblan.

Quand je considère qu'en allégresse les peines me peuvent tourner. 

ANC. ESP.

Medio câno et arpa con el rabe morisco

Entrellos alegransa el galipe francisco. 

Arcipreste de Hita, cop. 1204. 

ANC. CAT. Alegransa. IT. Allegranza.

30. Alegror, s. f., allégresse, joie, gaîté.

I cant cantero d' alegror. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Chantèrent un chant d' allégresse.

31. Alegratge, s. m., allégresse, joie, contentement.

A autruy don alegratge, 

Et a mi pen' e turmen. 

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

A autrui je donne joie, et à moi peine et tourment. 

ANC. CAT. Alegratge. IT. Allegraggio.

32. Alegrier, s. m., allégresse, joie, plaisir.

Non agro la meitat de joy 

Ni d' alegrier ab lurs amis, 

Com ieu ab vos.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

N'eurent la moitié de joie et de plaisir, avec leurs amis, comme moi avec vous.

Ab marimen no s'acorda alegriers. 

Perdigon: Be m dizon. 

Avec tristesse ne s' accorde joie.

Les autres langues néolatines n'ont pas conservé ce mot; mais on trouve pour le CAT., l' ESP. (alegría) et le PORT. Alegria; et pour l' IT. Allegria.

33. Alegrar, v., réjouir, se réjouir, égayer.

Alegrar me volgr'en cantan, 

O cantar per que m' alegres.

Giraud de Borneil: Alegrar. 

Je voudrais me réjouir en chantant, ou chanter pour que je me réjouisse.

Vei alegrar chantadors. 

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas. 

Je vois se réjouir les chanteurs. 

Sapchatz ben que mais jois no m soste 

Mas lo vostre, que m'alegra e m reve. 

La Dame Castelloze: Amics s'ie us.

Sachez bien que joie ne me soutient plus que la vôtre, qui me réjouit et me ranime.

Neis l' auzelet s' alegron per s' amor, 

Quan la vezon, tal joi n'an entre lor.

Pistoleta: Aitan sospir. 

Les oiselets même se réjouissent par amour d'elle, quand ils la voient, telle joie ils en ont entre eux. 

ANC. FR.

Si vesquist vostre mere, or fust mult halegrée.

Roman de Horn, fol. 20. 

ANC. IT. Lo spirito s' alegra e gaude.

L'anima mia s' alegra.

Guittone d'Arezzo, Lett. 8 et 22. 

CAT. ESP. PORT. Alegrar. IT. MOD. Allegrare. (chap. Alegrá, alegrás: yo me alegro, alegres, alegre, alegrem o alegram, alegréu o alegráu, alegren; yo men hay alegrat; men alegraría si vingueres.)

34. Alegorar, v., égayer, réjouir.

Que 'l conoyssen, 

De qu'ieu suy amicx, 

Dizon qu' es abricx

De vera valor 

En que m' alegor. 

P. Bremon Ricas Novas: Si m ten. 

Vu que les connaissants, de qui je suis ami, disent que c'est protection de vraie valeur, en quoi je me réjouis. 

Part. pas. Ni 'ls feignenz alegoratz.

B. Calvo: En luec de. 

Ni les feignants réjouis.

Tot l'an son alegorat, 

E mantenon gautz e solatz.

Roman de Jaufre, fol. 35. 

Toute l'année ils sont réjouis, et maintiennent joies et plaisirs.

Substant. Aissi com ne vei viure assatz 

De rics e d' alegoratz.

Cadenet: Amors e cum er. 

Ainsi comme j'en vois vivre beaucoup de riches et de joyeux.

35. Alegrezir, v., réjouir, égayer.

Aquest' amors m' alegrezis.

R. Vidal de Bezaudun: Belh m'es. 

Cet amour me réjouit.

Part. pas. Mon cor sent alegrezit.

P. Vidal: Baron de mon. 

Je sens mon coeur réjoui.

36. Essalegrar, v., réjouir, tenir content.

Paors de Dieu essalegra lo cor, e donara alegreza e joi tos temps a celui que tem Deu. Trad. de Bède, fol. 31.

Crainte de Dieu réjouit le coeur, et donnera allégresse et joie toujours à celui qui craint Dieu.