Mostrando las entradas para la consulta quixal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta quixal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrencá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

sábado, 7 de febrero de 2026

R, Raba, Rave, rabaneta, rabanetes - Radelh

R.

R, s. m., dix-huitième lettre de l'alphabet, et quatorzième des consonnes, R.
Las autras que apres van
M, O, R, et en contan
Ajostas las, e diran mor.
P. Milon: En amor.

Les autres qui après vont M, O, R, et en comptant ajustez-les, et elles diront MOR.
De R que no sia pauzada denan R. Leys d'amors, fol. 3.
De R qu'il ne soit pas posé devant R.
ANC. FR. Puis vient R, ce n'est pas controuvaille,
Que R savons ke molt sont à priser.
Le Roi de Navarre, chanson 62.

Raba, s. f., lat. rapa, rave.

Voyez Muratori, Dis. 33.
Pero aitan li valria
Una raba.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Pourtant autant lui vaudrait une rave.
Nég. expl. Ieu no pretz una raba
Lur mal dir, ans cre que m'ajut.
Pierre de la Mula: Dels joglars.
Je ne prise une rave leur méchant dire, au contraire je crois qu'il m'aide.
ESP. Naba (nabo). IT. Rapa. (chap. Raba, rabe, rave; rabes, raves; rabaneta, rabanetes. De una de les classes se fa lo wasabi picán típic japonés. En fransés se diu raifort, radis per l'arraíl forta. En alemán Radieschen les rabanetes, Meerrettich la raba.)

raba, rapa, rave, rabe, rabes, nabo, rábano



2. Rave, s. m., raifort, radis.
Saumada de raves. Cartulaire de Montpellier, fol. 106.
Charge de raiforts.
CAT. Rave, rabe.

3. Rabeta, s. f. dim., petite rave.

De rafe penretz raisetas,

Et autressi coma rabetas.

Deudes de Prades, Auz. Cass.

De raifort vous prendrez petites racines, et de même comme petites raves.

rabeta, rabetas, rabaneta, rabanetes



4. Rafe, Raphe, s. m., raifort.

Festuca de malva e raitz

De rafe.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Fétu de mauve et racine de raifort.

Raphe... ret clara votz. Eluc. de las propr., fol. 221.
(chap. Lo rabe...aclarix la veu; fa clara la veu.)
Raifort... rend claire la voix.

Rabasta, s. f., querelle, dispute, chamaillis.
Entr' els desleials baros mi plai rabasta.

Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.

Entre les déloyaux barons me plaît chamaillis.
L'ancien français a employé le verbe rabaster, rabater, et l'italien a celui de arrabatare.
ANC. FR. Lesquels supplians oyrent rabater parmi la maison en telle manière qu'il sembloit que la foudre et tempeste y feussent.

Lett. de rém., 1482. Carpentier, t. III, col. 479.


Rabey, s. m., rebec, instrument de musique.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 252.

El so que pus m' agensa

De mon rabey,

Vos dirai com comensa

Un ric torney

Que fo fag en Proensa.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Au son qui plus me plaît de mon rebec, je vous dirai comment commence un brillant tournoi qui fut fait en Provence.

ANC. FR. Qui s'endort au son du rebec

En la flotte, il n'est pas saige.

Coquillart, fol. 129.

Et mon triste rebec est demeuré pendu

A ceste branche morte.
(chap. Y mon triste rabel se ha quedat penjat an esta branca morta.)

Premières Œuvres de Desportes, p. 297.

ESP. Rabel. PORT. Rabel, rabil. IT. Ribeca, ribeba. (chap. Rabel, rabels.)

rabey, Rabel, rabil, Ribeca, ribeba, rabels, instrumento, instrumén



Rabia, s. f., lat. rabies, rage, fureur.

Ostenra pus que rabia de cas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

Montrera plus que rage de chien.

Fig. La rabia dels blasmans. Trad. de Bède, fol. 81.

La rage des blâmants.

CAT. ESP. Rabia. PORT. Rabia, ravia. IT. Rabbia. (chap. Rabia, rabies; v. rabiá, enrabiás: yo m'enrabio, t'enrabies, s'enrabie, mos enrabiem o enrabiam, tos enrabiéu o enrabiáu, s'enrabien; enrabiat, enrabiats, enrabiada, enrabiades; yo m'enrabiaré; yo m'enrabiaría; si yo m'enrabiara. Rabiá es sinónim de patí de doló, p. ej. Este quixal me fa rabiá, hauré de aná a Escalet a que mel estiro.)

2. Ratje, s. m., rage, désordre, désespoir.

A Andrinet meiron al cor tal ratje.

T. de Giraud et de Peyronet: Peronet.

A Andrinet ils mirent au coeur tel désespoir.

Adv. comp. Anaran a ratge

Cavals dels mortz e dels nafratz.

Bertrand de Born: Be m play.

Iront en désordre chevaux des morts et des blessés.

Iran, per la sua mort, a ratge

Mil borzes e mil servidor.

Guillaume, Moine de Beziers: Quascus plor.

Iront, par la sienne mort, avec désespoir mille bourgeois et mille serviteurs.

3. Rabios, Ravios, adj., lat. rabiosus, enragé, furieux.

Lag rozetz las mas

A lei de cer rabiosa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Laidement vous rongez les mains à maniere de serpent enragé.
Contra mordedura d'home ravios. Eluc. de las propr., fol. 103.
Contre morsure d'homme enragé.
Lo fols rabios
Que tan ditz fals semena.

Ignacico Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Mela, sossiollingüista, Penarroija de Tastavins, xarxes.wordpress.com; Rabios, Ravios, adj., lat. rabiosus, enragé, furieux.

(chap. L'atontat rabiós que tans dits falsos sembre. Val pera consevol ascumita, pero sobre tot pera lo grillat de Manel Riu Fillat.)

Manel Riu Fillat, no passarás fret si escomenses la "lluita" armada.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Le fou furieux qui tant de faux propos sème.

CAT. Rabios. ESP. Rabioso. PORT. Raivoso. IT. Rabbioso. (chap. rabiós, rabiosos, rabiosa, rabioses; enfadat, enfadats, enfadada, enfadades; cabrejat, cabrejats, cabrejada, cabrejades; furiós, furiosos, furiosa, furioses.)

4. Rabat, adj., enragé.

Dedins, lop rabat,

Serpent coronat,

De vibra engenrat.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Dedans, loup enragé, serpent couronné, de vipère engendré.
(chap. A dins, llop enrabiat, serp coronada, de escursó engendrat.)

5. Raber, v., lat. rabere, être furieux, impétueux, ravager, entraîner.

Part. prés. Arapsis... es ta rabent que tot so que encontra geta a terra.

Flum... per arena et calhaus corrent... es rabent.

Eluc. de las propr., fol. 151.

L'Araxe... est si ravageant que tout ce qu'il rencontre il jette à terre.

Fleuve... sur sable et cailloux courant... est entraînant.

6. Raviar, Ratjar, Raujar, v., enrager, devenir enragé, faire rage.

Si aquel home ne mort un autre, fa 'l senlantment raviar.

Eluc. de las propr., fol. 102.

Si cet homme en mord un autre, il le fait semblablement devenir enragé.

Fig. Car jois no m soste,

Ab pauc de dol non ratge.

La Dame Castelloze: Ja de chantar.

Parce que joie ne me soutient pas, peu s'en faut que de douleur je n'enrage.

Can Ferabras l'enten, totz vius cuyda raujar. Roman de Fierabras, v. 935.

Quand Fierabras l'entend, tout vif il pense enrager.

ANC. FR. ...... L'amour consomme enclos,

L'humeur de ma poitrine et desseiche mes os,

Il rage en ma moüelle.

R. Garnier, Trad. d'Hippolyte, act. III, sc. IV.

CAT. ESP. Rabiar. PORT. Raivar. (chap. Rabiá: rabio, rabies, rabie, rabiem o rabiam, rabiéu o rabiáu, rabien; patí; enrabiás.)

7. Arapi, adj., enragé.

Venra diable arapi

E forma d'ome.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Viendra diable enragé sous forme d'homme.

Mario Sasot Escuer, Venra diable arapi  E forma d'ome.

8. Enrabiar, Enratjar, Enrapjar, Enraujar, v., enrager, devenir furieux.

Can Floripar l'enten cuyda enrabiar.

Roman de Fierabras, v. 2572.

Quand Floripar l'entend elle pense enrager.

Las bestias... enrabion en aissy que, si mordion alcunas personas, ilh enrapjarion. Liv. de Sydrac, fol. 28.

Le bêtes... enragent en telle sorte que, si elles mordaient aucunes personnes, elles enrageraient.

*Deus m' en don tal mal don ieu m' enratge.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum sel.

Dieu m'en donne tel mal dont je m'enrage.

Part. pas. Cans enrabiatz lo morda.
(chap. Que un gos enrabiat (rabiós, que té la rabia) lo mossego.)

Rambaud d'Orange: Parliers.

Que chien enragé le morde.

A pauc non es enrabiada. Roman de Jaufre, fol. 46.

Peu s'en faut si elle n'est pas enragée.

Substantiv. Sui trebalhatz,

No sai que m dia,

Pus qu' enrabiatz.

J. Esteve: Cossi moria.

Je suis tourmenté, je ne sais quoi je me dise, plus qu'enragé.

D'on ira pois cridan

Us vilas enraujatz.

Giraud de Borneil: Lo doutz chant.

D'où ira puis criant un vilain enragé.
(chap. Enrabiá, enrabiás.)


Rabin, s. m., lat. rabbinus, rabbin.

Dis li: Dieus te sal, rabi. Brev. d'amor, fol. 162.

Lui dit: Dieu te sauve, rabbin.

CAT. Rabi. ESP. Rabino. PORT. Rabbi, rabbino. IT. Rabino, rabbino.
(chap. Rabino, rabinos.)



Racar, v., souffrir, dessécher, languir.

Voyez Leibnitz, Coll. Etym., p. 75.

Si vostre filh, sobeirana

Mair', en preguatz, tost er sana

M'arma que de mort se raca.

G. Riquier: Aissi con es.

Si votre fils, souveraine mère, vous en priez, tôt sera guérie mon âme qui de mort se dessèche.

CAT. Racar.

*Raca,* Racca, s. f., rosse, bête maigre.

Ges raca pieitz no s' asola.

Gavaudan le Vieux: Aras quan.

Point rosse pire ne s'abat.

Quan me soven de la raca.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.

Quand il me souvient de la rosse.

En syriaque raca, en hébreu *REK signifient vide; en prenant au figuré le mot racca qui est dans l'Évangile de saint Matthieu, ch. V, v. 22, on le traduit par homme de peu de sens.

(chap. burro raquític, rucs raquitics, mula raquítica, yegües raquítiques : caball arguellat com Rocinante, que ere un rossí antes, machos arguellats, somera arguellada, someres arguellades.)

arguellat, arguellado, arguellao, caball, caballo, potro, jónec no


Radelada, s. f., abondance, débordement.

Us fotrai de tal radelada

Que lo linsol torseres lendeima.

T. de Montan et d'une Dame: Ieu venc.

Je vous coïterai de telle abondance que le linceul vous tordrez le lendemain.


Radelh, s. m., radeau.

Un radelh que fon mot ajustat.

V. de S. Trophime.

Un radeau qui fut moult ajusté.

martes, 25 de junio de 2024

Lexique roman; Mirra - Miula


Mirra, s. f., lat. myrrha, myrrhe. 

Aur et ences e mirra. Liv. de Sydrac, fol. 119. 

Or et encens et myrrhe.

Mirra li presentet Gaspars. Brev. d'amor, fol. 150. 

Gaspard lui présenta de la myrrhe. 

CAT. ESP. (chap.) Mirra. PORT. Myrrha. IT. Mirra.

2. Mirrar, v., mêler de myrrhe.

Part. pas. Davan li a beure vin mirrat. Trad. du N.-Test., ch. 15. 

Lui donnaient à boire vin mêlé de myrrhe.

(chap. Mirrá: mesclá en mirra. Mirrat, mirrats, mirrada, mirrades.)


Mirt, s. m., lat. myrtus, myrte.

Mirt..., sos frugz, flors et rams so medicinals. 

Eluc. de las propr., fol. 214.

Le myrte..., ses fruits, fleurs et rameaux sont médicinaux. 

ESP. PORT. IT. (chap.) Mirto.

2. Mirta, s. f., myrte.

Ayssi cum fuelha de mirta. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

(chap. Així o aixina com fulla de mirto, arrayán, murta.)

Ainsi comme feuille de myrte.

3. Mirtin, adj., lat. myrtinus, de myrte.

De sas fuelhas et bagas si fa oli mirti. Eluc. de las propr., fol. 214.

De ses feuilles et baies se fait huile de myrte. 

ESP. IT. Mirtino.

4. Murta, s. f., myrte.

Murta restrenh e fay sempre

Ventre larc tornar en trempre.

Brev. d'amor, fol. 50.

Le myrte resserre et fait aussitôt changer le ventre relâché en tempéré. CAT. Murtra. ESP. PORT. (chap.) Murta.

mirto, murta, murtra, Myrtus communis, myrtus, mirt

Mirto, s. m., mirto, sorte de raine.

Mirto es una rayneta verda, que crida fort en estiu per las trelhas e per los jardis. V. et Vert., fol. 71. 

Le mirto est une rainette verte, qui crie fort l'été par les treilles et par les jardins.


Miser, adj., lat. miser, misérable, malheureux.

Lo mont miser e doloiros.

Lo Desprezi del mon. Le monde misérable et douloureux. 

ESP. (mísero) PORT. IT. Misero. (chap. miserable, pobre, mesquí.)

2. Miseria, s. f., misère.

La miseria d' aquest mont. Doctrine des Vaudois.

La misère de ce monde. 

Pauretat e miseria del pays.

Régl. des États de Provence, de 1401. 

Pauvreté et misère du pays.

CAT. ESP. PORT. IT. Miseria. (chap. Miseria, miseries.)

partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria, Groucho Marx, chapurriau

3. Miserios, adj., malheureux, misérable.

Miserios peccador duy a duy al enfern. 

La sola arma miseriosa. Doctrine de Vaudois.

Malheureux pécheurs deux à deux en l'enfer. 

L'âme seule misérable.

4. Miserin, Mezeri, adj., malheureux, misérable.

Una contracta molt miserina. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109. 

Une estropiée moult misérable.

Substantiv. Adoncs per ver li mezeri

Seran tan ric col palayzi.

Car non dones al mezeri.

Les XV Signes de la fi del mon. 

Alors pour vrai les malheureux seront aussi riches que les palatins.

Car tu ne donnas pas aux malheureux.

5. Misericordios, adj., lat. misericors, miséricordieux, charitable.

Verais, misericordios. Brev. d'amor, fol. 2. 

Vrai, miséricordieux.

Cel non pot Deu deservir que non es misericordios. 

Trad. de Bède, fol. 64. 

Celui-là ne peut point mériter Dieu qui n'est pas miséricordieux.

Substantiv. Bonaurat... li misericordios. Trad. de Bède, fol. 64. Bienheurés... les miséricordieux.

CAT. Misericordios. ESP. PORT. IT. Misericordioso. 

(chap. Misericordiós, misericordiosos, misericordiosa, misericordioses.)

6. Misericordia, s. f., lat. misericordia, miséricorde, pitié, compassion.

Majer es la misericordia de Dieu qu' el peccat non pot esser.

(chap. Mes gran es la misericordia de Deu que lo pecat no pot sé.)

Liv. de Sydrac, fol. 129.

Plus grande est la miséricorde de Dieu que le péché ne peut être.

Loc. Cridan misericordia.

Aiatz misericordia, sant payre, dels marritz. V. de S. Honorat.

Criant miséricorde.

Saint père, ayez pitié des affligés.

Es ses misericordia a celui que no fai misericordia. Trad. de Bède, fol. 83.

Est sans miséricorde pour celui qui ne fait pas miséricorde.

Inclinar a misericordia.

Sebellir los morts es obra de misericordia. V. et Vert., fol. 80.

(chap. Enterrá los (als) morts es obra de misericordia.)

Incliner à miséricorde.

Ensevelir les morts c'est oeuvre de miséricorde.

CAT. ESP. PORT. IT. Misericordia. (chap. Misericordia, misericordies.)

7. Miserable, adj., lat. miserabilis, misérable, malheureux. 

Theodori, miserables prestre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

Théodore, misérable prêtre. 

CAT. ESP. Miserable. PORT. Miseravel. IT. Miserabile

(chap. Miserable, miserables.)

Artur Quintana, Arturo Quintana Font


Misirapa, s. f., cruche, pot.

Hun home que porta huna misirapa d' aiga. 

Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 24.

Un homme qui porte une cruche d'eau.


Mitra, s. f., lat. mitra, mitre.

Totz los signes pontificals, l'anel e la mitra e la capa.

(chap. Tots los signes o signos pontificals, l'anell y la mitra y la capa.) 

V. C. evesques am mitras. Cat. dels apost. de Roma, fol. 217 et 199. Tous les signes pontificaux, l'anneau et la mitre et la chappe.

Cinq cents évêques avec mitres.

CAT. ESP. PORT. IT. Mitra. (chap. Mitra, mitres.)


Miula, s. f., mâchoire.

En la razit de miula o en paladar. Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

En la racine de la mâchoire ou dans le palais.

(chap. Mola, moles, barres, quixal, quixals. A l' arraíl de la mola o al paladá.)

viernes, 30 de noviembre de 2018

dicsionari chapurriau castellá, Q

que – que qué ha? que – pero qué pasa ?
que yo vinga, que tú vingues, vingue, vinguem o vingam, vinguéu o vingáu, vinguen (v. vindre) que yo vaya (venga), vayas (vengas)
quebrá quebrar
quebrades quebradas
quebrán quebrando
quebranto, quebrantos, vore aflicsió quebranto, quebrantos
quedá, quedás, yo (me) quedo, quedes, quede, quedem o quedam, quedéu o quedáu, queden – quedat, quedada - quedaría - si yo me quedara al poble quedar, quedarse
quedabe, quedáe quedaba
quedaben, quedáen quedaban
quedada, quedades quedada
quedám (yo) quedarme
quedámos quedarnos
quedán (g) quedando
quedánli quedándole
quedánse quedándose
quedará quedará
quedare quedara, quedase
quedaré quedaré
quedaren, quedaren quedaran, quedasen
quedáreu quedarais, quedaseis
quedaríe quedaría
quedat quedado
quédat quédate
quedáu, quedéu quedáis
quedautos, quedeutos quedaos, quedaros
quede queda
quedem o quedam a les onse quedamos a las once
queden quedan
quedes quedas
quedéutos quedaos, quedaros
quedo quedo
quedon queden
queissám, queixám quejarme
queissánse, queixánse quejándose
queissare, queixare quejara, quejase
queissat, queixat quejado
queisse, queixe queja
queissen, quejan quejan
queissit, queixit, queissits, queixits quejido, quejidos
queixá, queixás quejar, quejarse
queixa, queixes queja, quejas
queixaba quejaba
queixabe (ell) quejaba
queixaben, queixáen quejaban
queixabes, queixáes quejabas
queixabeu, queixáeu quejabais
queixáe, queixabe quejaba
queixáem, queixabem quejábamos
queixáen, queixaben quejaban
queixáeu quejabais
queixám quejarme
queixánme, queissánme quejándome
queixánse quejándose
queixaríem quejaríamos
queixás, queissás: yo me queixo, tú te queixes, queixe, queixem o queixam, queixéu o queixáu, queixen; queixaría; si yo me queixara quejarse
queixat quejado
quéixat quéjate
   
   
   
   
   

 
queixós, queixosos quejoso
queixosa, queixoses quejosas
quel, que lo que el
quels, que los que les, que los
quera, queres, corca, corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita carcoma, parecido a la termita
querella, pleite, denunsia, querelles, pleites, denunsies, com la querella al sol que van ficá los de Beseit querella, pleito, denuncia
querellám querellarme
querellás querellarse
Queretes Cretas
querida (la), la amán, amante querida, amante
querido (lo), amán, amante querido, amante
qui, quí quien, quién
quieta, quietes, cota, cotes quieta, quietas
quietet, quietets, cotet, cotets quietecito, quietecitos
quieteta, quietetes, coteta, cotetes quietecita, quietecitas
quieto, quietos, coto, cotos quieto, quietos
quietut, equilibri, estabilisassió, igualdat, armonía, proporsió, contrapés, simetría, consonansia, contrapartida, ponderassió, ecuanimidat, sensatés, moderassió, mesura quietud
Quilla, quilles de un barco Quilla, quillas
quimera, manía / com la franja del meu cul, paísos cagalans, diada de la franja del meu cul, abunde esta manía a Penarroija grassies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu. manía
químic, quimics, com Pompeyo Fabra químico, químicos
química, químiques química, químicas
quín es lo teu? cuál es el tuyo?
quin, quinto, 5° 5 °
quina (beguda), vi quinat – mon yayo bebíe quina San Clemente, a vegades Santa Catalina, y alguna vegada mos amorráem a la botella ya de chiquets quina, bebida, vino quinado
Quina es la teua mare ? cual es tu madre ?
Quina vergoña ! qué vergüenza !
quincalla quincalla, baratijas, chucherías, fruslerías
quines són les teues ? cuáles son las tuyas?
quins són los teus pantalóns ? - Quins pantalons mes majos! cuales son tus pantalones ? - Qué pantalones más majos !
quinse, quinze, quince Quince 15
Quinta, 5° - la quinta del 78 Quinta 5° - la quinta del 78, los nacidos ese año
quinto, quintos, quinta, quintes – kinto, kinta, kintos, kintes - 1/5 de servesa quinto, quintos, quinta, quintas
quiosco, quioscos quiosco, quioscos - "Quiosco", a veces escrito "Kiosco", proviene del Francés kiosque, este del turco kioshk (mirador) y este del Persa kusk (palacio). Al principio su único significado era "edificio pequeño, de estilo árabe, situado en un punto estratégico para contemplar un paisaje o un acontecimiento".
quirdá, cridá: crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; cridaría; si yo cridara, cridares, cridare, cridarem, cridareu, cridaren; yo quirdo, quirdes, quirde, quirdem o quirdam, quirdéu o quirdáu, quirden; quirdaría; si yo quirdara, quirdares, quirdare, quirdarem, quirdareu, quirdaren llamar, gritar
Quirrina, aixina se cride o quirde a una cabra, quirrines así se llama a una cabra, cabras
quisqui quisqui
quixal, quixals – del coneiximén, entenimén, señ muela, muelas del juicio