champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto; bueno, implíssit al provensal. /
Deixant de banda els aspectes surrealistes del cas —o precisament per això mateix— sembla bastant evident l'actuació d'una mà oculta al darrere, perquè una manifestació així, amb consignes i cartells, en una població d'aquestes característiques no s'organitza espontàniament; i no només això, sinó —cosa absolutament comprovable i òbvia— que hi hagué una fase prèvia d'intoxicació i escalfament deliberats de la població per part del mateix ajuntament, regit pel PAR. Precisament, la posició del PAR i del PP en relació a la nostra llengua és d'una absoluta bel·ligerància i hostilitat, fins al punt de negar-li el nom comunament acceptat pel món científic i de pretendre que en el seu àmbit territorial aragonès no sigui més que una sèrie de 'modalitats' locals, o, pitjor encara, una mena d'engendre inclassificable. És més, aquestes formacions duen a terme, amb total impunitat i amb la passivitat de gran part de la ciutadania, una guerra bruta contra la llengua, i s'ha arribat —com ha explicat Joaquim Montclús des de les pàgines de 'Temps de la Franja del meu cul'— a finançar actes dedicats 'a fer sorollcontra el català' per part de persones que han ocupat càrrecs institucionals en representació del PP.
Aquesta guerra bruta, però, no es dóna únicament a l'Aragó, sinó també a la resta del nostre àmbit lingüístic. Així, el màxim dirigent del PP a les Balears —per no parlar del País Valencià…— no s'amaga de dir que si arriben a manar treuran l'obligatorietat de conèixer el català per part del personal sanitari —del castellà, vés per on, no diu res…— i es fomentarà el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i —agafeu-vos— el formenterenc [sic]. És allò tan vell i tan clàssic del 'divideix i venceràs'. / Així u hau fet en lo aragonés /
I aquesta política de genocidi cultural no solament la duu a terme el PP en relació a la nostra llengua, a Galícia i Euskadi fa el mateix. I encara sort que som a la UE, perquè no vull ni imaginar on arribarien en cas contrari.
Tornant als tristos fets de la Codonyera, el que més irrita és la manipulació descarada del PAR, amb el recolzament del PP i, si cal, de tota la caverna mediàtica, d'unes qüestions que haurien de ser intocables. Hi ha coses amb les quals no es juga!, i és una obscenitat i una indecència servir-se de certs temes per fer política partidista de curta volada. En veritat, els aprenents de bruixot hereus de la vella política caciquil i franquista, basada en els tòpics i la ignorància secular, que tan irresponsablement han promogut aquesta mascarada han demostrat tenir molt poc respecte per a la senzilla i bona gent de la Codonyera, que ha estat vilment manipulada en funció d'interessos inconfessables.
El més execrable, però, no és tant la manipulació en si, sinó el cinisme i el desvergonyiment amb què ha estat feta, perquè tant els manipuladors com els mateixos manipulats —almenys en la seva immensa majoria— són perfectament conscients que la llengua que es parla a la Codonyera —independentment del seu nom— és la mateixa que es parla a, per exemple, Morella o Tortosa. Però això als manipuladors els és ben igual, el que prima és la seva voluntat anihiladora —i no se n'amaguen—, la voluntat de fomentar l'odi, la voluntat de fer que els habitants de la Codonyera es regeixin per la irracionalitat, contra tota evidència i sentit comú, apel·lant al foment dels instints més baixos, de la mateixa manera que el totalitarisme alemany apel·lava al recurs de l'antisemitisme. D'aquí l'inquietant títol que encapçala aquestes línies, perquè tantes mostres d'intransigència i de manca d'acceptació de la diversitat causen molta inquietud. Malauradament, alguna cosa molt greu i molt lletja està covant-se.
En realitat, el cor de la qüestió radica en la combinació letal entre jacobinisme i caciquisme que representa l'acció combinada i complementària del PP i del PAR contra tot allò que pugui implicar un ús normal del català en l'àmbit de la comunitat autònoma aragonesa. De fet, tampoc no ens hauria de sorprendre, perquè malauradament, i en línies generals, el jacobinisme a l'Estat espanyol s'imbrica i es confon ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària. Així, un dels objectius dels jacobinistes és la imposició amb ànims uniformadors de determinades característiques folklòriques o pseudoculturals — si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques —, per, en darrera instancia, mantenir els seus privilegis, funcionarials i caciquils.
Algunes fotos del acte trobades a internet, google images
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias. Por favor, ¿de dónde es? Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca. También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures". Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle). Así en castellano Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras. Miráculo - Miraglo - Milagro. En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Obrar, v., lat. operare, ouvrer, opérer, travailler, ouvrager.
Prepausan en lur cor que morissan enan
Que obressan la festa. V. de S. Honorat.
Proposent dans leur coeur qu'ils mourussent avant qu'ils ouvrassent la fête.
Lo fust s' obra per lo fer. Liv. de Sydrac, fol. 81.
Le bois s' ouvrage par le fer.
Fig. Obri e lim
Motz de valor.
A. Daniel: Chanson.
Je travaille et lime mots de valeur.
Si no so sanas tas pessas,
Obras a ton dampnamen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Si ne sont saines tes pensées, tu travailles à ta damnation.
Vers paires Dieus, ...
Faitz nos obrar tals obras ab crezensa
Qu' entr' els gueritz trobem ab vos guirensa.
G. Riquier: Fortz guerra.
Vrai père Dieu,... faites-nous ouvrer telles œuvres avec croyance, qu'entre les préservés nous trouvions avec vous refuge.
Part. prés. Obrant e fazent de sas artz. V. de S. Honorat.
Travaillant et faisant de (pratiquant) ses arts.
Part. pas. Qui vi las peyras entailladas,
D' anticas figuras obradas.
V. de S. Honorat.
Qui vit les pierres entaillées, d'antiques figures ouvragées.
Copas obradas meravelosament. Philomena.
Coupes ouvragées merveilleusement.
CAT. ESP. PORT. Obrar. IT. Operare. (chap. Obrá: obro, obres, obre, obrem u obram, obréu u obráu, obren; obrat, obrats, obrada, obrades; operá: opero, operes, opere, operem u operam, operéu u operáu, operen; operat, operats, operada, operades. Sinónim de traballá o treballá, cuan se referix a pedres, escultures, joyes, etc.)
2. Obra, s. f., lat. opera, oeuvre, ouvrage, action.
Erguelhs non es sinon obra d' aranha.
P. Vidal: Quor qu' om.
Orgueil n'est sinon ouvrage d'araignée.
Obras servils que podon esser fachas els autres jorns ferials.
(chap. Obres servils que poden sé fetes als atres díes ferials : festius, de festa.)
V. et Vert., fol. 89.
Œuvres serviles qui peuvent être faites aux autres jours fériaux.
Fig. Se deu hom gardar de obras de peccat.
Las VI obras de misericordia. V. et Vert., fol. 2 et 96.
(chap. Les sis (6) obres de misericordia. Recordéu que, en ocsitá, tan los articuls com los noms, com los adjetivos se solíen escriure en A:
las obras. Per supost, passabe lo mateix al dialecte catalá, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en llengua castellana per als semi analfabetos catalans que la teníen que lligí. La mayoría de los que se consideren catalanoparlans no han lligit ni una página de aquell llibre, com a mol del que va fé después lo IEC pera despistá e intentá apartás del ocsitá, castellá, fransés, sense conseguíu.)
On doit se garder d' œuvres de péché.
Les six œuvres de miséricorde.
Loc. A las obras pareis
Qu' el vol tant pretz e tant (') bon' aventura.
Bertrand de Born: Nostre Senher.
Aux œuvres il paraît qu'il veut tant gloire et tant bonne aventure.
Proverb. Qui fai deslial obra,
Segon c' a servit, o cobra.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Qui fait oeuvre déloyale, selon qu'il a mérité, le recouvre.
A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.
A l' oeuvre on connaît l'ouvrier.
CAT. ESP. PORT. Obra. IT. Opera. (chap. Obra, obres.)
3. Obralha, s. f., ouvrage, fabrique.
Ilh son de peior obralha
Que non es lo fers san Launart.
Bertrand de Born: Un sirventes on.
Ils sont de pire fabrique que n'est le fer de saint Léonard.
Aquel om fai furt, qui adobra, en alcuna maniera, la causa d' autrui contra la volontat del senhor. Trad. du Code de Justinien, fol. 54.
Cet homme fait vol, qui façonne, en aucune manière, la chose d'autrui contre la volonté du maître.
Fig. Que lo jutges e l' actors e 'l reus, cadaus d' aquels adobre son offici.
Trad. du Code de Justinien, fol. 13.
Que le juge et le demandeur et le défendeur, chacun de ceux-là exerce son office.
IT. Adoperare. (chap. Adobá se fée aná antigamen en lo sentit de prepará. Avui en día sol se diu cuan se fique algún alimén en adobo, en espessies, o be colgat de oli, vinagre, etc. Té que vore en embuchá.)
Obstant, adj., lat. obstantem, obstant, qui s'oppose, qui fait obstacle. Adv. comp. Non obstant l' appellation.
Fors Beaérn (: Fors de Béarn, Fuero de Bearne), p. 1073.
Non-obstant l'appellation.
CAT. Obstant. ESP. PORT. IT. Obstante.
(chap. Obstán, obstans : que se opose, que fa obstácul; ob + stantem. Sempre lo fem aná en no dabán: no obstán : sense fé obstácul.
Yo soc una persona que se opose, que fa obstácul a consevol idiota que parle o escriu sense sabé de qué. Ma mare va naixe a Alustante, Guadalajara, Castilla la Mancha; mon pare a Beseit, Teruel, Aragó.
Lo dit leguat era obstinat. Chronique des Albigeois, col. 9 et 15.
Les avait trouvés grandement obstinés.
Ledit légat était obstiné.
CAT. ESP. PORT. Obstinar. IT. Ostinare.
(chap. Obstiná, obstinás : sé tossut en contra, ficás en contra: yo me obstino, obstines, obstine, obstinem u obstinam, obstinéu u obstináu, obstinen; obstinat, obstinats, obstinada, obstinades: tossut, tossuts, tossuda, tossudes.)
Mania, s. f., lat. mania, manie, sorte de maladie.
Engendra mania.
De mania o de frenezia.
Eluc. de las propr., fol. 51 et 78.
Engendre manie.
De manie ou de frénésie.
CAT. ESP. (manía) PORT. IT. Mania. (chap. Manía, maníes. Manietes tamé se fa aná per a descriure a una persona que té tics, ñirviosa.)
2. Maniayc, Maniac, adj., lat. maniaticus, maniaque.
Dezigna maniaca passio. Eluc. de las propr., fol. 32.
(chap. Designe passió maniática.)
Désigne passion maniaque.
Substant. Cum vezem els maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.
(chap. Com veém als maníacos, frenetics.)
Comme nous voyons aux maniaques, frénétiques.
ESP. (maníaco) PORT. IT. Maniaco. (chap. maníaco o maníac, maníacos o maníacs; maníaca, maníaques. Per ejemple lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao, y datres catalanistes aragonesos.)
Manifestation, s. f., lat. manifestationem, manifestation.
La manifestation de l' execution de ley. Doctrine des Vaudois.
Manjar, v., lat. manducare, manger, dévorer, ronger.
Fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Le fit manger à sa femme en simulant qu'il en mangeât.
Los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.
Les uns fait rôtir, et les autres fait bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.
Fig. Senhors de terra qui fan quistas e toutas e malas accios, et escorgon e raubon e manjon lurs homes. V. et Vert., fol. 15.
Seigneurs de la terre qui font questes et toltes et méchantes actions, et écorchent et dérobent et dévorent leurs hommes.
Car autramen hom sa mort manjaria,
Qui 'l sagramen fermamen non creiria.
Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.
Car autrement l'homme mangerait sa mort, qui le sacrement fermement ne croirait.
Subst. Que jamais autre manjars... no 'l tolria la sabor de la boca.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Que jamais autre manger... ne lui ôterait la saveur de la bouche.
ANC. FR. Puisque ele out mangied e beud.
Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.
Beles despensses, biaus celliers,
E buns boivres è buns meingiers.
Marie de France, t. II, p. 91.
CAT. Menjar. ESP. (comer) PORT. Manjar. IT. Mangiare.
(chap. Minjá: minjo, minges, minge, mingem o minjam, mingéu o minjáu, mingen; minjat, minjats, minjada, minjades.)
2. Manjaire, Manjador, s. m., lat. manducator, mangeur.
Es rudes e grans manjaires. Liv. de Sydrac, fol. 127.
(chap. Es bruto y gran minjadó; per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit, que a vegades escriu lo seu apellit Montclús perque se pense que aixina pareix mes catalá.)
Est rude et grand mangeur.
Li manjador eran V milia homes. Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6.
(chap. Los minjadós eren sing mil homens.)
Les mangeurs étaient cinq mille hommes.
Ac i manjadors
Entorn V milhiers d' omes grans,
Estiers femnas e paucs efans.
Brev. d'amor, fol. 157.
Il y eut de mangeurs environ cinq mille hommes grands (faits), outre les femmes et les petits enfants.
CAT. Menjador. IT. Mangiatore. (chap. Qui ve a minjá: minjadó, minjadós, minjadora, minjadores. Tamé lo puesto aon se minge, sobre tot les ovelles, cabres, vore lo pun 4 aquí baix.)
3. Manjamen, s. m., manducation, action de manger, consommation.
Fenheran del manjamen. Brev. d'amor, fol. 130.
Feindront de la manducation.
Una quartairada de terra qu' en podon retener per ort e per manjamen.
Cartulaire du Bugue, fol. 24.
Une quartonnée de terre qu'ils en peuvent retenir pour jardin et pour consommation.
CAT. Menjament. IT. Mangiamento. (chap. lo minjá, los minjás; la minjada, les minjades.)
4. Manjadoira, s. f., mangeoire, auge.
Aqui unt non es bous, es voida la manjadoira. Trad. de Bède, fol. 54.
(chap. Allí aon no ña cap bou o buey, está buida la minjadora.)