Mostrando las entradas para la consulta penchá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta penchá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal. (Luis Arrufat, agüelo Sebeta)
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantes alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
 
Valjunquera (Valljunquera en catalán, chapurriau)
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta - sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensá a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol fáe que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- palaures, palabres, paraules,
- milacre, milagre y hasta miracle, y
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.
FIN

lunes, 29 de abril de 2019

Antonio Alós Pascáu, Calasanz

Del llibre "Calasanz" de Antonio Alós Pascáu

“Posé alguno diga que un llugá tan chico coma éste siga aburrit, perque ya s'eiga acostumbrau a seguí el reloj según el horari de una fábrica, agón li manan la faena que ha de fe. A Calasanz ninguno tien que aburrirse pues coma allí diuen, siempre ñai algo pa "aná fen", y si a alguno no se li ocurre, aquí li posam unas cuantas cosas pa que pueda triá, cuan se canse de una: Així que pot aná fen: ”

Achocase pa que nol veigan
acustá el pastó
allambrá cazuelos
amagase el tuzalet
amostrá el cul a la boira
aná a defora
apedregá als cochos
apllená la pichella
apuyalá el fiemo
arrastrá caltróns de choquetas
arreglá la pastura pals llatóns
arrupise pel fret
atapí la palla
atizá el foc
atravesá crenchas y tuzals
aventá a la Cuella
baixá un baixadó / y pujá un pujadó /
beure en una cadolla a chupamorro
brincá esponas
brivá urmos
bulldre carbazó
buscá nius
calzá als pollez
cansá un bigós
cargá els sarguiz
caure aigua pe la marmota
cazá el tarroquet
cllavá la encllusa
comprá charras y charróns
contá endevinetes
coure codoños al caliu
culldre tabelletas
chollá las ovellas (= esquilá)
chuga al señalet y als palitrocs
chuñi els somés
entrecabá trunfas
escobá el calleriz
escruza el tros pe la endrecera
esfarrabusteá el bestiá
esfulliná la chuminea
estripá tarrocs
fe aigua de estremoncillo
gritá a un zagalet
llevá el disná als homes
mastullá las someras
minchá recau
muñí las crabas
paixenta el betiá
penchá la alforcha al ficoz y a la entosteta
piulá coma els torrodans
pixá fora del tiesto
aná din: ¡¡posé pllourá!! y ¡¡pot ñaure ruixada!!
rechirá el aceite pál zabó
repllegá esparrics
rustí el llató y probá el mondongo
sentase al banquilet de la Pllaza
sentí al pregoné
sobreixise la baseta
tindre fillos cañutos
tropezase con la guineu / Rabosa
ventá ulivas y grano
zurcí els peals del homes
.....

Algunes paraules típiques del cañuto són:

Cañuto Castellano  

Cocho

Perro

Mixó

Pájaro

Somé

Burro

Llató

Cerdo

Rabosa

Zorro

Engrineta

Golondrina

Trunfa

Patata

Llugá

Pueblo (Lugar)

Pllaza

Plaza

Carré

Calle

Calleriz

Callejón

Fiero

Feo

Chico

Pequeño

Dichós

Debajo

Ixe / Ixa / Ixo

Ese / Esa / Eso

Natros

Nosotros

Vatros

Vosotros

Yo sigo

Yo soy

Qué quiés?

¿Qué quieres?

Plloure

Llover

Medrá

Crecer

Emporcá

Ensuciar

Nino / a

Niño / a

Chove

Joven

Moñaco

Muñeco

Auto

Coche

martes, 10 de septiembre de 2024

Penche - Espensar

Penche, s. f., du lat. pecten, peigne.

Penches e fus e cascavels.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Peignes et fuseaux et dévidoirs. 

Pench' a penchenar. 

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Peigne à peigner. 

CAT. Pinte. ESP. Peine. PORT. Pente. IT. Pettine. (chap. Pinta, pintes.)

2. Penchenaire, s. m., peigneur. 

Fuy penchenaire de li.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus peigneur de lin.

CAT. Pentiner. ESP. Peinero (peinador). PORT. Pentieiro.

(chap. Pentinadó, pentinadós, pentinadora, pentinadores de li o lino; cardadó, cardadós, cardadora, cardadores de llana.)

3. Penchenacios, s. f., peignage.

Stopa... per mantas penchenacios et carminacios de canep et de li si trba (sic). Eluc. de las propr., fol. 223.

Étoupe... par maints peignages et cardages de chanvre et de lin se tire.

(chap. Pentinassió, pentinassions; pentinat, pentinats.)

4. Penchenar, v., peigner. 

Per soven penchenar.

P. Vidal: Ges pel temps.

Pour souvent peigner.

Pench' a penchenar.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Peigne à peigner. 

Subst. Mas anc rascas non amet penchenar. 

P. Cardinal: Un sirventes.

Mais oncques teigneux n' aima le peigner. 

Part. pas. Ni seran ja pro lavadas

Ni penchenadas ni afachadas. 

Brev. d'amor, fol. 129.

Ni elles ne seront jamais assez lavées ni peignées ni peintes.

- Fig. et ironiq. Efféminé, lâche.

Los acrupitz penchenatz

Que tot jorn demandon salutz.

Marcabrus: Pois l'iverns. 

Les vils lâches qui toujours demandent saluts. 

Subst. Vas mi son perjurat 

Trei palazi..., 

Li dui penchenat

Peiragorzi, 

E li trei comte fat 

Engolmezi.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Vers moi sont parjurés trois palatins..., les deux efféminés périgourdins, et les trois comtes fats angoumois.

CAT. Pentinar. ESP. Peinar. PORT. Pentear. IT. Pettinare.

(chap. Pentiná, pentinás: yo me pentino, pentines, pentine, pentinem o pentinam, pentinéu o pentináu, pentinen; pentinat, pentinats, pentinada, pentinades. Si Josep Puche no fore calvo, se pentinaríe tots los díes. Pietro o Peret Cucalón se pentine en la ma estesa, com té la dreta a la foto.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite

Yo me pentinaría, pentinaríes, pentinaríe, pentinaríem, pentinaríeu, pentinaríen; si yo pentinara, pentinares, pentinare, pentinarem, pentinareu, pentinaren; pentinaré, pentinarás, pentinará, pentinarem, pentinaréu, pentinarán.)

 

Penchenilh, s. m., pénil.

La dolor del penchenilh.

Marcabrus: Quan la. 

La douleur du pénil.

Entre l' eschina e 'l penchenilh.

A. Daniel: Pois En Raimons.

Entre l'échine et le pénil.

(chap. Sigala, pene, etc.)

 

Pendre, v., lat. pendere, pendre, suspendre.

L'una fremna que vert la terra pent. Poëme sur Boèce.

L'une frange qui vers la terre pend.

Tramet vos la carta on pendet son sagell. V. de S. Honorat. 

Vous transmet la charte où il pendit son sceau.

- Pencher, incliner.

Pren se garda que sa obra non penda ni se encline a dextre ni a senestre. V. et Vert., fol. 59. 

Il prend garde que son ouvrage ne penche ni s' incline à droite ni à gauche.

Fig. Jutges que pendon pus daus la 1 part que daus l' autra.

V. et Vert., fol. 15. 

Juges qui penchent plus devers l'un côté que devers l'autre.

- Descendre trop bas, traîner.

S' il pendon fort, onhetz las li 

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si elles pendent fort, oignez-les lui dessous avec de l'huile de laurier.

- En parlant des criminels.

Be 'l deuria hom pendre cum traidor. 

Aimeri de Bellinoy: Tant es. 

Bien on devrait le pendre comme traître. 

Paubre lairon pent hom per una veta, 

E pen lo tals qu' a emblat un roci.

(chap. Pobre lladre se penge per una veta (cordeta), y lo penge tal (aquell) que ha robat un rossí o caball.)

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Pauvre larron on pend pour une vétille, et le pend tel qui a volé un roussin.

- En terme de jurisprudence.

La reyna davant la qual pent la appellation per nos facha.

Tit. de 1391. Bailliage de Sisteron.

La reine devant laquelle pend l'appellation par nous faite.

Part. prés. Quar no 'l talhet

Aquo que hom porta penden. 

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Parce qu'il ne lui tailla pas ce qu'on porte pendant.

Las causas pendens per verayas disenssions. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 462. 

Les causes pendantes par vraies discussions. 

Adv. comp. E 'l vassalatges remas en penden. V. de Bertrand de Born. 

Et le vasselage demeura en suspens. 

Part. pas. Subst. Atressi com hom pot faire

De covers morgue tondut,

Fai hom, de trachor, pendut.

(chap. Igual que se pot fé de convers monjo tonsurat, se fa, de traidó, penjat.)

P. Cardinal: Razos es qu'ieu. 

Pareillement comme on peut faire de convers moine tondu, on fait, de traître, pendu.

Prov. El pendutz es fora de consiriers.

T. de Blacas et de Pelissier: En Pelissier. 

Le pendu est hors de souci. 

CAT. Pendrer. ESP. PORT. Pender. IT. Pendere. 

(chap. Penjá, penchá: penjo, penges, penge, pengem o penjam, pengéu o penjáu, pengen; penjat, penjats, penjada, penjades; está algo pendén, pendens, pendenta, pendentes.)

2. Pendemen, s. m., pendaison.

Per que l' agr' ops us fort grans pendemens.

P. Cardinal: Us sirventes.

C'est pourquoi il aurait nécessité d'une fort grande pendaison.

3. Pendulos, adj., lat. pendulus, pendant, qui pend.

Home ebrios... es... en sas mayshelas pendulos.

Eluc. de las propr., fol. 227.

L'homme ivre... est... par ses joues pendant.

ESP. (péndulo) IT. Pendulo. (chap. péndul, penduls.)

4. Pendeillar, v., pendiller, pendre, être pendant.

Fig. Malvestat li pendeilla 

Al capairo.

Marcabrus: Lo vers.

Méchanceté lui pendille au chaperon.

IT. Penzolare. (chap. Pendulá; está pendulán, penján o suspés.)

5. Pendegueillar, v., pendiller, pendre, être suspendu.

Fig. La vida …

Per frevol fil pendegueilla.

(chap. La vida... de frágil fil penge.)

Bernard de Venzenac ou Marcabrus: Hueymais pus. 

La vie... par fragile fil est suspendue.

IT. Penzigliare.

6. Apendre, v., appartenir, être soumis, obéir, se rapporter.

A cui apen Bearns e Gavardan.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

A qui appartient Béarn et Gévaudan

La crotz es lo dreg gofainos 

Del rey cui tot quant es apen.

P. Cardinal: Dels quatre. 

La croix est le vrai gonfanon du roi à qui tout ce qui est se rapporte.

ANC. FR. Le pople ki apent à nus. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7. 

Li chastel vostre seit é kanke i apent. Roman de Rou, v. 2614. 

Jhésu-Crist à qui tout apent. 

Nouv. rec. de fables et contes anc., t. II, p, 314.

- Pendre, être pendu.

Pueingnen tals a levar

Que deing serion d' apendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes. 

Tels s'efforcent de s'élever qui seraient dignes d'être pendus.

- Attacher, appendre. 

Fig. En lui s' apila e s' apen

Proeza.

Alegret: Ara pareisson.

En lui s'appuie et s'attache prouesse. 

Part. prés.

De trastotas las terras que eran apendens 

Al comte de Tholosa.

Guillaume de Tudela

De toutes les terres qui étaient obéissantes au comte de Toulouse.

Vi la bestia fera e gran 

Que aporta, els corns denan, 

Le bon rei, son oncl' apenden.

Roman de Jaufre, fol. 4. 

Vit la bête farouche et grande qui porte, aux cornes devant, le bon roi, son oncle, pendant. 

ANC. FR. Ainsi despend

Un homs trop plus qu'à luy n'append. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 668.

7. Apendar, s. m., apprentis, hangar, grenier.

La fusta e 'ls teules que so en l' apendar que s te a en derreire la dicha mayo. Tit. du monastère de Cayrac, en Querci, 1314.

La charpente et les tuiles qui sont au hangar qui se tient par derrière à ladite maison.

8. Apendaria, s. f., dépendance. 

X et VIII mas et XIII apendarias. Cartulaire de Sauxilanges. 

Dix-huit habitations et treize dépendances.

9. Suspendre, v., lat. suspendere, suspendre.

Fig. Suspendet la constitutio que papa Gregori avia facha.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

Suspendit la constitution que le pape Grégoire avait faite.

Part. pas. Qu'el malaute sia suspendut en ayre. Trad. d'Albucasis, fol. 67. Que le malade soit suspendu en l'air.

CAT. Suspendrer. ESP. PORT. Suspender. IT. Sospendere.

(chap. Suspendre: suspeng o suspenc, suspens, suspén, suspenem, suspenéu, suspenen; suspengut, suspés, suspenguts, suspesos, suspenguda, suspesa, suspengudes, suspeses.)

10. Suspensio, s. f., lat. suspensio, suspension.

Cant aytals suspensios passa XII bordos, adonx la reputam per vicioza.

Leys d'amors, fol. 125. 

Quand telle suspension passe douze vers, alors nous la réputons pour vicieuse. 

CAT. Suspensió. ESP. Suspensión. PORT. Suspensão. IT. Suspensione, sospensione. (chap. Suspensió, suspensions.) 

11. Suspensiu, adj., suspensif.

Ponh suspensiu.

(chap. Pun suspensiu.)

Pauza suspensiva.

Leys d'amors, fol. 144 et 17.

Point suspensif.

Pose suspensive.

ESP. PORT. Suspensivo. IT. Suspensivo, sospensivo. 

(chap. Suspensiu, suspensius, suspensiva, suspensives.)

12. Suspensori, s. m., lat. suspensorium, suspensoir.

Suspensori dels testiculs. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Suspensoir des testicules.

ESP. PORT. Suspensorio. (chap. Suspensori, suspensoris.)

13. Perpendicular, adj., lat. perpendicularis, perpendiculaire, vertical. Alcu rach es perpendicular et drech. Eluc. de las propr., fol. 120. 

Aucun rayon est perpendiculaire et droit. 

Ela es nompnada perpendicular. Trad. d'Albucasis, fol. 23. 

Elle est nommée perpendiculaire.

CAT. ESP. PORT. Perpendicular. IT. Perpendicolare. 

(chap. Perpendiculá, perpendiculás; vertical, verticals.)

14. Perpendicularment, adv., perpendiculairement, verticalement.

Es cazent linha perpendicularment quan fa angles drechtz.

Eluc. de las propr., fol. 15. 

Est ligne tombant perpendiculairement quand elle fait angles droits.

CAT. Perpendicularment. ESP. PORT. Perpendicularmente.

IT. Perpendicolarmente. (chap. Perpendiculamen o perpendicularmen.)

15. Pengar, Penjar, v., pendre.

Pengar volon En Gui e sus al ven levar. Roman de Fierabras, v. 3085. Veulent pendre et lever sus au vent le seigneur Gui. 

Los us penjavan per los pes.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Les uns pendaient par les pieds.

Part. pas. Sia tost pengatz. Roman de Fierabras, v. 3137.

Qu'il soit tôt pendu.

CAT. Penjar. (chap. Penjá. Vore la conjugassió al pun 1 de esta entrada, Pender.)

16. Pensar, Pessar, Pezar, v., lat. pensare, peser, reconnaître le poids. 

En mezurar o en pezar 

O en nombrar.

Brev. d'amor, fol. 119. 

A mesurer ou à peser ou à nombrer. 

Cant ha dreg pes e adrecha mezura, mais que peza falsamens.

V. et Vert., fol. 17.

Quand il a juste poids et juste mesure, mais qu'il pèse faussement.

- Avoir du poids.

Lo rics homs si meravillet 

De la fueilla que tant peset.

V. de S. Honorat. 

Le riche homme s'émerveilla touchant la feuille qui tant pesa.

Dans la langue latine, du sens propre peser, reconnaître le poids, on passa facilement au sens figuré, examiner, juger; la langue romane étendit l'acception du poids physique à celle du poids moral, accablement, chagrin, souci.

- Moral. Fâcher, chagriner, être pénible, souffrir, déplaire.

Ren que us plassa no m peza, 

Ni m pot res plazer que us pes.

Un troubadour anonyme: Dona sitot.

Rien qui vous plaise ne me déplaît, ni ne peut me plaire rien qui vous déplaise. 

Domna, no sai si us plairia

Qu' ie us vis, o si us pezaria.

Berenger de Palasol: Totz temeros. 

Dame, je ne sais s'il vous plairait que je vous visse, ou s'il vous déplairait.

Pus li baron son irat e lor peza 

D' aquesta patz qu'an faita li dui rey. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Puisque les barons sont mécontents et (qu'il) leur déplaît touchant cette paix que les deux rois ont faite. 

Subst. Anc no y fi ad home son pesar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Oncques je n'y causai à homme son chagriner.

- Penser, réfléchir, songer.

Ni noit ni dia no fas que mal pensar. Poëme sur Boèce.

(chap. Tan de nit com de día no fach mes que malpensá.)

Et nuit et jour je ne fais que mal penser. 

Ja hom no pogra pessar 

Ni dir ren que ns tornes a dan.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Jamais on ne pourrait penser ni dire rien qui nous tournât à dam.

Fai drutz frir' e tremblar 

Amors e 'ls maritz pensar.

Aimar de Rocaficha: Si Amors. 

Amour fait frissonner et trembler les amants et les maris réfléchir.

Qui tant i pessa que al no fara ja. Poëme sur Boèce

Qui tant y pense qu'il ne fera jamais autre chose. 

Loc. A penas pot pensar d'autra cauza. V. et Vert., fol. 41.

(chap. Apenes pot pensá en atra cosa.)

A peine il peut penser d'autre chose. 

Ara sai ieu be 

Que ges de mi no pessatz.

B. de Ventadour: Conortz.

Maintenant je sais bien que point à moi vous ne pensez.

Quan cug pensar en autra res.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je crois penser à autre chose. 

Pensa... d' escavalcar 

E de tot ton arnes layssar.

(chap. Pensa... en descabalgá (desmontá) y en tot ton arnés dixá.)

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Pense... à descendre de cheval et à laisser tout ton harnois.

- Croire, avoir la persuasion.

Penset penre la brasa si com usat avia. V. de S. Honorat. 

Il crut prendre la braise ainsi comme il avait usé (avait coutume).

Subst. Qu' ella de tot no vea lor pessar. Poëme sur Boèce. 

Qu'elle du tout ne voie leur penser. 

Part. prés. Plus es pezans e plus tost vay al fons. V. et Vert., fol. 54. 

Plus il est pesant et plus tôt il va au fond. 

Elh son pus pezan que plum.

Pierre de la Mula: Dels joglars. 

Ils sont plus pesants que plomb. 

Moral. Per la mort pezan 

Del bon rei prezan.

Bertrand de Born: Mon chan.

Par la mort affligeante du bon roi méritant. 

Quoras qu'ieu fos grieus ni pezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues. 

Combien que je fusse triste et souffrant. 

Part. pas. Tan caval milsoudor 

E tant esterlis pezatz 

Donetz mon cosin Guion. 

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Tant de chevaux milsoudors et tant de sterlings pesés vous donnâtes à mon cousin Guion.

Aysso es la balansa... en que devon esser pessadas. 

V. et Vert., fol. 103, 2e Ms.

Ceci est la balance... dans quoi elles doivent être pesées. 

Subst. et moral.

Sol que m dures aquel plazens pensatz. 

Arnaud de Marueil: Aissi cum cel. 

Seulement que me durât cette agréable pensée. 

Prov. Pero d'un fat coratge

No s pot partir us rics pessatz. 

Giraud de Borneil: No pues sofrir. 

Pourtant d'un coeur fat ne se peut sortir une noble pensée.

CAT. ESP. PORT. Pensar, pesar. IT. Pensare, pesare. 

(chap. Pensá, pesá: penso, penses, pense, pensem o pensam, penséu o pensáu, pensen; pensat, pensats, pensada, pensades; peso, peses, pese, pesem o pesam, peséu o pesáu, pesen; pesat com Carlos Rallo Badet, pesats com tots los catalanistes ignorans, pesada, pesades.)

17. Pens, Pes, s. m., lat. pensus, poids, pesanteur.

Lhi runho, cant so feble, no podo sufrir lo pes del efan.

(chap. Los riñons, cuan són debils, no poden soportá lo pes del infán.)

Liv. de Sydrac, fol. 65.

Les reins, quand ils sont faibles, ne peuvent supporter le poids de l'enfant.

A gran pes recebon, et a petit pes liuron e vendon. V. et Vert., fol. 17.

A grand poids ils reçoivent, et à petit poids ils livrent et vendent.

- Servant à déterminer la pesanteur des objets.

Apelam pes le istrument am lo qual pezam.

(chap. Li diem pes al instrumén en lo cual pesam.) 

Eluc. de las propr., fol. 281.

Nous appelons poids l' instrument avec lequel nous pesons.

Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes, ab falsas canas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Puisque tes voisins tu trompes avec faux poids, avec fausses mesures.

- Pensée, réflexion.

Per que no i pot nuls autres pens caber. 

Folquet de Marseille: Tant m'abellis. 

C'est pourquoi n'y peut nulle autre pensée contenir. 

Pens d'amor, c' aisel pes m' es pus cars. 

E. Cairels: Lo rossinhols.

Je pense d'amour, vu que cette pensée m'est plus chère.

Loc. Que las laisso a lor pes anar, 

Que mais valra.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Qu'ils les laissent à leur pensée aller, vu que mieux il vaudra. 

ANC. FR. Le chief ai vuit et estoné

Du duel et de l' ire, e del pens

Dont tot est desvoiez mon sens. 

Roman du Renart, t. II, p. 233. 

CAT. Pes. ESP. PORT. Peso. IT. Peso.

(chap. Pes, pesos; bona pesada, bones pesades.)

18. Pensa, Pessa, Peza, s. f., pensée, idée.

Ma pensa

No s gensa, 

Senher, al vostre pro.

J. Esteve: L'autr'ier.

Ma pensée ne se pare pas, seigneur, à votre profit.

Si no so sanas tas pessas, 

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si ne sont pures tes pensées, tu travailles à ta damnation.

ANC. CAT. Pensa.

19. Pensamen, Pessamen, s. m., pensée, idée, peine, tourment, souci, hésitation.

Per que no s part un dia 

De vos mos pensamens.

Arnaud de Marueil: Sabers. 

C'est pourquoi ne se départ pas un jour de vous ma pensée. 

Cavalliers, datz mi cosselh d'un pessamen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

Chevalier, donnez-moi conseil touchant une pensée.

Tolt m' avetz rire 

E donatz pessamen. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Vous m'avez ôté le rire et donné souci. 

D' una ren sui en error, 

Et estau en pessamen.

B. de Ventadour: Acosselatz mi.

Touchant une chose je suis en erreur, et je demeure en hésitation. 

ANC. FR. Nouvelle amour et nouveau pensement. 

Cl. Marot, t. II, p. 332. 

Et monstroit apparence d' estre en perplexité de pensement.

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 26. 

CAT. Pensament. ESP. Pensamiento. PORT. IT. Pensamento.

(chap. Pensamén, pensamens.)

20. Pensazos, s. f., pensée, propos, réflexion, résolution, tristesse.

Trebails, maltraitz, cuidatz ab pensazos

Ni guerreyars qu'ieu fas, no m desvia 

De vos amar.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Tourment, peine, pensée avec réflexion ni guerroyer que je fais, ne me détourne de vous aimer. 

IT. Pensagione.

21. Pensansa, Pesansa, s. f., pensée, souci, peine, chagrin.

Tant greu pensansa

L'en ven. 

T. de Guionet et de Cadenet: Cadenet.

Si pénible pensée lui en vient. 

Tant n' ai de pesansa

Que tot m'en desconort.

B. de Ventadour: Lanquan vei. 

Tant j'en ai de chagrin qu'entièrement je m'en décourage.

ANC. FR. De sa mort orent grant pesance

Cil de Flandres e cil de France. 

Mult fu dolens li reis de France, 

Mult out grant duel e grant pesance. 

Roman de Rou, v. 15434 et 8657. 

Nous en avons moult grant pesance. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 151. 

Tant m'avez fait duel et pesence.

Roman du Renart, t. III, p. 24. 

IT. Pesanza. (chap. Pena, pes al cor.)

22. Pensio, s. f., pension.

La pensio annual a nos assignada.

Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.

La pension annuelle à nous assignée. 

CAT. Pensió. ESP. Pensión. PORT. Pensão. IT. Pensione.

(chap. Pensió, pensions; sixantía, sixantíes, perque se cobrabe la pensió  o jubilassió als sixanta. Pensionista, pensionistes.)

23. Pesaire, s. m., peseur.

Lo sagramental que fan los pesaires.

Eu, pesaire, jur a vos.

Cartulaire de Montpellier, fol. 145 et 146. 

Le serment que font les peseurs.

Moi, peseur, je jure à vous.

CAT. ESP. PORT. Pesador. IT. Pesatore.

(chap. Pesadó, pesadós, ofissi del que controlabe los pesos y les mides: teníe que fé un sagramén, sacramén, homenache, juramén; 

pesadora, pesadores.)

24. Pessamensa, s. f., peine, souci, inquiétude. 

Eu m'en don gran pessamensa.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel.

Je m'en donne grande inquiétude.

25. Pensatge, Pessatge, s. m., pensée.

Feing ab bels ditz son pensatge.

H. Brunet: Era m nafron. 

Feint avec belles paroles sa pensée.

Mantas vetz ai en pessatge.

Raimond de Miraval: Qui bona. 

Maintes fois j'ai en pensée.

ANC. FR. Ce m'est avis, selon le mien pensaige. 

Monin, Diss. sur le Roman de Roncevaux.

26. Pezantura, s. f., pesanteur, lourdeur, poids.

Lo sabers no ve mas de la servela e del sanc, per lor pezantura.

Liv. de Sydrac, fol. 94. 

Le savoir ne vient que de la cervelle et du sang, par leur pesanteur.

Fig. El malvatz esperitz lhi dona pezantura. Liv. de Sydrac, fol. 89. 

Le mauvais esprit lui donne pesanteur. 

ANC. ESP. Pesadura.

27. Pesset, s. m., pensée.

Son ples de feunia 

E de mals pessetz. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Ils sont pleins de tromperie et de mauvaises pensées.

28. Pensa, s. f., pensée, esprit, coeur.

Ha pietat dedins sa pensa. Eluc. de las propr., fol. 69. 

A pitié dans sa pensée.

ANC. CAT. Pensa.

29. Pezor, s. m., pesanteur.

Per sa granda pezor rump l' aybre. Eluc. de las propr., fol. 250.

(chap. Per lo seu gran pes trenque l' abre : la fruita cuan un abre está massa carregat; Juaquinico Monclús si puge a un amelé.)

Par sa grande pesanteur rompt l'arbre.

- Accablement. 

Fig. El es secs, ab gran freior,

Malignes e de gran pezor.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Il est sec, avec grand froid, malin et de grande pesanteur.

30. Pezeros, adj., pesant, lent, lourd.

En tot be far pezeros. Brev. d'amor, fol. 30. 

A tout bien faire lent.

31. Pensiu, Penssiu, Pessiu, adj., pensif, réfléchi, triste, rêveur, inquiet.

Li bon fait e 'l dig agradiu

Mi fan la nueg e 'l jorn pensiu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Les bons faits et les paroles agréables me font la nuit et le jour pensif.

Pessius e cossiros mi te 

La belha de cui mi sove.

Peirols: Atressi col. 

Pensif et soucieux me tient la belle de qui je me souviens.

Don, per que m torn mon plor en gaug,

E vau co fai res penssiva?

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Donc, pourquoi tourné - je mon pleur en joie, et vais-je comme fait chose inquiète?

ANC. FR. A cuer pensiu, tristre et dolant. Roman du Renart, t. IV, p. 191. ANC. CAT. Pensiu. IT. Pensivo.

32. Pensos, adj., pensif, triste, soucieux.

El fo mot pensos en son cor. Hist. de la Bible en prov., fol. 15. 

Il fut moult pensif en son coeur. 

Adv. comp. Domna, sai en Normandia, 

Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Dame, ici en Normandie, je suis pour vous la nuit et le jour en souci. ANC. ESP. IT. Pensoso. (ESP. MOD. Pensativo. Chap. Pensatiu, pensatius, pensativa, pensatives.)

33. Pezansos, adj., triste, malheureux, chagrin.

Que farai doncs? Sofrirai pezansos.

Deudes de Prades: No m cugiei.

Que ferai-je donc? Je souffrirai malheureux.

ANC. FR. Iloc fu od le duc Robert

Pesanços mult, dont s'onor pert. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 188.

34. Pezuc, Pezug, adj., pesant.

E 'ls membres pezux movo si en jus. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Et les membres pesants se meuvent en bas. 

Una cauza greus e pezuga s'inclina e s bayssa. Leys d'amors, fol. 9.

Une chose lourde et pesante s'incline et se baisse.

35. Ponderos, adj., lat. ponderosus, pesant.

Argent... no es tant ponderos cum aur. Eluc. de las propr., fol. 184.

(chap. La plata... no es tan pesada com l'or; no pese tan com.) 

Argent... n'est pas si pesant comme or.

ANC. CAT. Ponderos. ESP. PORT. IT. Ponderoso.

36. Ponderozitat, s. f., lat. ponderositatem, pondérosité (ponderosité), pesanteur.

Ponderozitat de cueyshas. Eluc. de las propr., fol. 90.

Ponderosité de cuisses. 

ESP. Ponderosidad.

37. Apensar, Apessar, v., penser, imaginer, rêver, préoccuper.

Apenseren se los princeps dels capelans. Frag. de la trad. de la Passion. 

Les princes des prêtres s'imaginèrent.

Part. pas. Ben es mortz qui apensatz 

Viu ni dezaventuros

D'aisso don es cobeitos.

Elias de Barjols: Car comprei. 

Est bien mort qui vit préoccupé et malheureux de ce dont il est désireux.

Don de sciencia fay home ben apessat e ben entenden.

V. et Vert., fol. 44. 

Don de science rend homme bien pensant et bien intelligent.

Voyez Gach.

Subst. M'en sui partitz,

De mon plus adretz apessatz.

Giraud de Borneil: Era quant vei. 

Je m'en suis séparé, de ma plus juste pensée. 

ANC. FR. Et s' apensast tout à loisir. Roman de la Rose, v. 9437. 

Pas ne s' apensoit de la traïson. 

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 185. 

Sage chevalier, preus et apensé. Joinville, p. 60. 

Sages iestes et apensés.

Roman du Renart, t. IV, p. 86.

IT. Appensare.

38. Apessadamen, adv., avec réflexion, avec intention.

Cant hom ditz apessadamens mal de Dieu. V. et Vert., fol. 26.

Quand on dit avec réflexion du mal de Dieu. 

Apessadamen 

Van ves valor len, 

Per que pretz dechai.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Avec réflexion vont vers valeur lentement, c'est pourquoi mérite déchoit.

ANC. FR. Ou apenséement ou par négligence.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 155. 

ANC. CAT. Apensadament. IT. Appensatamente.

39. Desapensadamen, adv., inconsidérément, étourdiment.

O fai desapensadamen. 

Lanfranc Cigala: Ges non es. 

Il le fait étourdiment.

40. Compensar, Compessar, v., lat. compensare, compenser. 

Per aco que negun om non pot compensar ad autre aquo que el non li deu. Trad. du Code de Justinien, fol. 34. 

Par cela que nul homme ne peut compenser à autre ce qu'il ne lui doit pas.

Am autres comtes o metrem, 

Compensan al mielh que poyrem.

Brev. d'amor, fol. 126. 

Avec autres comptes nous le mettrons, compensant au mieux que nous pourrons. 

CAT. ESP. PORT. Compensar. IT. Compensare. (chap. Compensá.)

41. Compensadamen, adv., avec balance, mesure, harmonie. 

Es hom...

Fatz compensadamen.

Nat de Mons: Al bon rey. 

L'homme est... fait avec harmonie.

(chap. compensadamen.) 

42. Compensacio, s. f., lat. compensatio, compensation.

Del autre sera facha compensacios. Trad. du Code de Justinien, fol. 34.

De l'autre sera faite compensation. 

CAT. Compensació. ESP. Compensación. PORT. Compensação. 

IT. Compensazione. (chap. Compensassió, compensassions.)

43. Contrapezar, v., contrepeser, balancer.

Fig. Tria e numbra e penssa e contrapeza e repren totz sos fagz.

V. et Vert., fol. 53. 

Trie et calcule et médite et balance et reprend toutes ses actions.

CAT. ESP. Contrapesar. PORT. Contrapezar. IT. Contrappesare.

(chap. Contrapesá.)

44. Contrapes, s. m., contrepoids. 

Si las peiras non ero que lor dono contrapes per anar al fons.

Liv. de Sydrac, fol. 116. 

Si n'étaient les pierres qui leur donnent contrepoids pour aller au fond.

Prenon lo al pes, gieton l'en mar, 

Am contrapes d' un gran anglar.

V. de S. Honorat. 

Le prennent par le pied, le jettent dans la mer, avec contrepoids d'une grande pierre.

Fig. Lo contrapes de la carn es tan pezans que tyra a se lo esperit, vuelha o no vuelha. V. et Vert., fol. 101.

(chap. Lo contrapés de la carn es tan pesat que estire cap a sí l'  espíritu, vullgue o no vullgue.)

Le contrepoids de la chair est si pesant qu'il tire à soi l'esprit, veuille ou non veuille.

CAT. Contrapes. ESP. Contrapeso. PORT. Contrapezo. IT. Contrappeso.

(chap. Contrapés, contrapesos.)

45. Perpensar, Perpessar, v., penser, imaginer, méditer, réfléchir. 

Lo rei perpessa que poiria far ni el ni sas gens.

Si no i s pot tantost perpessar, el deu terme penre de respondre.

Liv. de Sydrac, fol. 5 et 109.

Le roi réfléchit à ce qu'il pourrait faire et lui et ses gens.

S'il n'y peut aussitôt réfléchir, il doit prendre terme pour répondre.

Quan mi perpens ni m'albire 

Qui soi, ni de qual part venh.

Aimeri de Bellinoy: Quan mi. 

Quand je pense et je considère qui je suis, et de quel côté je viens.

ANC. FR. Jeo purpensowe jurz anciens... tute jurn purpensowent. 

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 76 et 37.

E purpensoue en tes cumandemenz.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118. 

Il pourpensa les façons et manières 

De susciter ses souldars et banières.

J. Marot, t. V, p. 9.

46. Perpensament, s. m., méditation, volonté réfléchie, ferme propos. Perpensament de plazer al Senhor. Doctrine des Vaudois.

Ferme propos de plaire au Seigneur.

47. Repensar, v., repenser, réfléchir. 

Pens e repens, e pueis sospir.

(chap. Penso y repenso (reflexiono), y después suspiro.)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je pense et repense, et puis je soupire.

CAT. ESP. Repensar. IT. Ripensare. 

(chap. Repensá, repensás: yo me repenso, repenses, repense, repensem o repensam, repenséu o repensáu, repensen; repensat, repensats, repensada, repensades; reflexioná.)

48. Recompensar, v., compenser, récompenser.

Terra fertil, mas no leva vi; empero totz les autres defalhimens en pastencs et metalhs recompensa. Eluc. de las propr., fol. 180. 

Terre fertile, mais ne produit pas de vin; cependant elle compense tous les autres défauts en pâturages et métaux. 

CAT. ESP. PORT. Recompensar. IT. Ricompensare. 

(chap. Recompensá: recompenso, recompenses, recompense, recompensem o recompensam, recompenséu o recompensáu, recompensen; recompensat, recompensats, recompensada, recompensades.)

49. Recompensatio, Recompensacio, s. f., récompense, compensation.

En recompensatio... dels servizis.

(chap. En recompensassió o recompensa... dels servissis.)

Tit. de 1275. Bibl. du R., Fonds de Villevieille.

En récompense... des services.

Per escambiament, et en recompensacio et en satisfazement.

Tit. de 1270. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321.

Pour échange, et en récompense et en satisfaction.

CAT. ESP. PORT. Recompensa. IT. Ricompensa. 

(chap. recompensa, recompenses; recompensassió, recompensassions.)

50. Dispensar, Dispenssar, Despensar, v., lat. dispensare, dispenser.

Aquell poder a lo S. payre apostoli e totz aquels en que e a cuy ell lo vol dispenssar.

Ells no s'en podon retrayre que no sian obligatz a tener castetat, ni lo sant payre apostoli no hi despensaria. V. et Vert., fol. 5 et 96.

A ce pouvoir le saint père apostolique et tous ceux en qui et à qui il le veut dispenser.

Ils ne s'en peuvent soustraire qu'ils ne soient obligés à tenir chasteté, et le saint père apostolique n'y dispenserait.

- Disposer.

Segon que dretz establischon e dispenson. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 51. 

Suivant que droits établissent et disposent.

CAT. ESP. PORT. Dispensar. IT. Dispensare. (chap. Dispensá.)

51. Dispensatio, Dispensation, s. f., lat. dispensationem, dispensation.

Si doncs ell non lo nos dona per dispensation de sobirana bontat.

V. et Vert., fol. 87. 

Si donc il ne nous le donne par dispensation de souveraine bonté.

- Dispense.

Empachero, davas lo papa, l'avan dicha dispensatio.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 187. 

Empêchèrent, devant le pape, l'avantdite dispense.

CAT. Dispensació. ESP. Dispensación. PORT. Dispensação. 

IT. Dispensazione. 

(chap. Dispensassió, dispensassions; dispensa, dispenses.)

52. Dispensatiu, adj., dispensatif, propre à dispenser.

Ma... de totas obras dispensativa. Eluc. de las propr., fol. 48.

Main... de toutes œuvres dispensative. 

ESP. Dispensativo. 

(chap. Dispensatiu, dispensatius, dispensativa, dispensatives.)

53. Despessaire, Despensador, Dispensador, s. m., lat. dispensator, dispensateur.

Dispensadors dels ministres de Deu. Trad. de Bède, fol. 54.

Dispensateurs des ministres de Dieu.

- Économe, intendant, dépensier. 

Cel es bos despessaire que re non reten a son obs. 

Trad. de Bède, fol. 40.

Celui-là est bon dépensier qui rien ne retient à son profit.

Del despensador d'Ero.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 8. 

De l'intendant d'Hérode.

ANC. FR. Ne les faire nüe dispensateurs des biens. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. bib. Ms., fol. 1388. 

CAT. ESP. PORT. Dispensador. IT. Dispensatore. 

(chap. Dispensadó, dispensadós, dispensadora, dispensadores.)

54. Dispensayritz, s. f., lat. dispensatrix, dispensatrice, dépensière. 

Dels sieus diners es dispensayritz. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Des siens deniers elle est dépensière.

IT. Dispensatrice. (ESP. Dispensatriz, dispensadora. 

Chap. Dispensadora, dispensadores.)

55. Despendre, v., dépenser.

Adoncs veirem aur et argen despendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser. 

Fig. Don te per despendre

Un dels seus dons, e seras rics del mendre. 

Blacas: Peyrols. 

Qu'elle te donne pour dépenser un de ses dons, et tu seras riche du moindre. 

Fig. Despendrai mon sen e mon saber 

A vos gen servir a jornal. 

Gaubert, moine de Puicibot: S'ieu anc. 

Je dépenserai mon sens et mon savoir à vous servir bien à journée.

Loc. prov. Leu despen qui de leu guazan.

(chap. Fássilmen gaste qui en fassilidat guañe; despendre, despendres de algo : gastá, tirá, aventá, aviá, etc.)

G. Faidit: Mantas sazos.

Facilement dépense qui avec facilité gagne.

Part. prés. Cobes, mal despendens.

P. Vidal: Ges pel. 

Avide, dépensant mal.

ANC. FR. Que il n' avoit mes que despendre. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 320. 

E chevalers preuz é vaillanz, 

Larges, curteis e despendanz.

Marie de France, t. I, p. 370.

N'ot que doner ne que despendre. Roman du Renart, t. I, p. 29.

(chap. No teníe de qué doná ni de qué gastá; no teníe res per a doná ni per a gastá.)

Quelquefois l'on espargne afin de mieux despendre.

Remi Belleau, t. I, fol. 30. 

CAT. Despendrer. ESP. PORT. Despender. IT. Dispendere.

(chap. Gastá; despendre, despendres de: tirá, aviá, aventá, desfés de.)

56. Despendeire, s. m., dépensier, prodigue.

Grans despendeires e testart. Brev. d'amor, fol. 55. 

Grand dépensier et têtu. 

ESP. PORT. Despendedor. IT. Dispenditore. 

(chap. Gastadó, gastadós, gastadora, gastadores; “despendedó, despendedós, despendedora, despendedores”.)

57. Despensar, v., dépenser.

E 'l deu del sieu despensar.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Et il doit dépenser du sien.

- Penser, réfléchir.

Comenset a despensar en las grans malezas. 

Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 2.

Il commença à penser aux grandes méchancetés. 

ANC. ESP. Despesar.

58. Despes, Despens, s. m., dépense, coût.

Per los despenx de II rossins.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225. 

Pour les coûts de deux roussins.

Adv. comp. Il veston mal, e manjon a despes.

P. Cardinal: A totas partz. 

Ils se vêtissent mal, et mangent à dépense.

ANC. CAT. Despes.

59. Despensa, Despessa, s. f., dépense.

Supporton grans despensas. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350. Supportent grandes dépenses. 

Deu redre compte a son senhor de receptas e de despessas.

V. et Vert., fol. 68. 

Doit rendre compte à son seigneur de recettes et de dépenses.

ANC. CAT. ANC. ESP. Despesa. PORT. Despesa, despeza. IT. Dispensa.

(chap. Despensa, despenses : gasto, gastos.) 

60. Despensamen, s. m., dépense. 

Poiria comtar d'un rei totz sos despensamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je pourrais compter d'un roi toutes ses dépenses. 

IT. Dispensamento.

61. Despecier, Despessier, Despenser, s. m., dépensier, intendant.

Non dara quatre pas sos despecier. 

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 21.

Ne donnera pas quatre pains son dépensier.

- Apothicaire, droguiste.

Be sera bos lo metge, e ricx lo despessiers,

Si sap donar metzina.

Izarn: Diguas me tu.

Bien sera bon le médecin, et riche le droguiste, s'il sait donner médecine.

- Adj. Dépensier, dissipateur.

Cest nos fai envios, despensers e metentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Celui-là nous fait envieux, dépensiers et prodigues.

ANC. CAT. Despensier, despenser, dispenser. ESP. Despensero. 

PORT. Despenseiro. IT. Dispensiere. (chap. Apotecari, boticari, apotecaris, boticaris, apotecaria, boticaria, apotecaries, boticaries; despensié, despensiés, despensiera, despensieres.)

62. Espensar, v., lat. exponsare, dépenser.

Gardet si d' espensar 

Per far plus avinen don.

B. Zorgi: S'ieu trobes.

Se garda de dépenser pour faire plus avenant don.