Mostrando las entradas para la consulta instruít ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta instruít ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 29 de agosto de 2017

Sí, Sí, Sí, Sí, soc rabosí !

De Valderrobres y en Chapurriau
Que yo no parlo Catalá ni LAPAO.


Va vindre un home mol instruít
Pa que parlarem Catalá, que ere mes distinguit.

----++-++----------++++++-----
Sí Sí Sí Sí. SOC RABOSÍ,
Sí Sí Sí Sí. SOC RABOSÍ.

HIGHWAY TO HELL
AC/DC.
La meua preferida.
Enrique Segurana Celma

 

 


Livin' easy
Lovin' free
Season ticket on a one way ride
Askin' nothin'
Leave me be
Takin' everythin' in my stride
Don't need reason
Don't need rhyme
Ain't nothin' that I'd rather do
Goin' down
Party time
My friends are gonna be there too
I'm on the highway to hell
On the highway to hell
Highway to hell
I'm on the highway to hell
No stop signs
Speed limit
Nobody's gonna slow me down
Like a wheel
Gonna spin it
Nobody's gonna mess me around
Hey Satan
Payin' my dues
Playin' in a rockin' band
Hey mumma
Look at me
I'm on the way to the promised land
I'm on the highway to hell
Highway to hell
I'm on the highway to hell
Highway to hell
Don't stop me
I'm on the highway to hell
On the highway to hell
Highway to hell
I'm on the highway to hell
(highway to hell) I'm on the highway to hell
(highway to hell) highway to hell
(highway to hell) highway to hell
(highway to hell)
And I'm goin' down
All the way
I'm on the highway to hell

Patrossine:

Clever Fox, crafted planners, journals, notebooks, productivity tools, personal development frameworks, Clever Fox Planner, agenda, goal-setting features, gratitude journaling, self-growth, paper planner, productivity, mindfulness

domingo, 30 de junio de 2024

Lexique roman; Monumen, Monimen - Morailla

 


Monumen, Monimen, s. m., lat. monumentum, monument, tombeau.

Quant apelet lo Lazer del moniment, cant lo resuscitet de mort.

Fragm. de trad. de la Passion.

Quand il appela le Lazare du tombeau, quand il le ressuscita de mort.

Quant hom el monument 

M' aura pauzat.

(chap. Cuan hom al monumén m' haurá posat. Cuan me se haurá posat, ficat, a la tumba, al nincho, al clot.)

Deudes de Prades: Ai! s'ieu pogues. 

Quand on m'aura mis au tombeau.

- Le saint sépulcre.

S'ar no socort la crotz e 'l monumen.

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

Si maintenant il ne secourt la croix et le sépulcre. 

Lai per cobrar, ab la vostra valensa, 

La sancta crotz e 'l verai monimen.

G. Figueiras: Totz hom qui. 

Pour recouvrer là, avec la votre vaillance, la sainte croix et le vrai monument. 

CAT. Monument. ESP. PORT. IT. Monumento. (chap. Monumén, monumens; tumba, tumbes; clot, clots; nincho, ninchos.)


Mor, v. m., More, nom de peuple.

Sarrazi e Mor an tengut.

Folquet de Romans: Auzels no. 

Sarrasins et Mores ont tenu. 

CAT. ESP. (chap.) Moro.

2. Moren, adj., more, de couleur more, noir. 

Quan l' aura fag, de blan, moren.

Marcabrus: Soudadier. 

Quand il l'aura fait, de blanc, more.

3. Morais, adj., more, moresque.

Bausans fon son chavals ferrans e bais, 

De michtz (o miehtz) fo arabis, de mietz morais.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96. 

Bausant fut son cheval gris et bai, par moitié fut arabe, par moitié moresque.

4. Amoravit, adj., more.

Sis el alferan amoravitz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.

Se plaça sur l' auférant more.


Mor, s. f., lat. mores, naturel, moeurs, humeur.

Ta mal mor

C' anc als seus ni a se

Non tenc fe ni amor.

T. de Gui et de Falco: Falco.

Si mauvais naturel qu'oncques aux siens ni à soi ne tint foi ni affection.

Sabis hom atempra l' alegreza de son front per la greugetat de sas mors.

Trad. de Bède, fol. 69. 

Homme sage tempère l' allégresse de son front par la gravité de ses moeurs.

ANC. FR. Que li enfés n' acoustumast mauvaises mors.

Entroduiz et enseigniez en bonnes mors.

Gestes de Louis-le-Débonnaire, rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 129 et 130. Et d' unes meurs et d'un corage. Roman du Renart, t. 1, p. 5.

Tiex mors avoir doivent et seulent

Qui parfetement amer veulent.

Roman de la Rose, v. 4717.

(chap. Modos, humor, comportamén.)

2. Moralmen, adv. moralement.

Moralmen per esta maniera. Leys d'amors, fol. 135.

Moralement de cette manière.

CAT. Moralment. ESP. PORT. IT. Moralmente. (chap. Moralmen.)

3. Moral, adj., lat. moralis, moral.

La gran vertut moral que era en luy. Arbre de Batalhas, fol. 60. 

La grande vertu morale qui était en lui. 

Per esshamples morals. Eluc. de las propr., fol. 10. 

(chap. Per ejemples morals.)

Par exemples moraux.

CAT. ESP. PORT. Moral. IT. Morale. (chap. Moral, morals.)

4. Moralitat, s. f., lat. moralitatem, moralité. 

Sant Gregori el libre de moralitatz. Arbre de Batalhas, fol. 3.

Saint Grégoire au livre de moralités. 

CAT. Moralitat. ESP. Moralidad. PORT. Moralidade. IT. Moralitá, moralitate, moralitade. (chap. Moralidat, moralidats.)

5. Morigenar, v., morigéner, former aux bonnes moeurs, être de bonnes moeurs.

Part. pas. Era hom be morigenatz.

Femna honesta e be morigenada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 47 et 157.

Était homme de bien bonnes moeurs.

Femme honnête et de bien bonnes moeurs.

(chap. Ben enseñat, educat, instruít. Modós, modosos, modosa, modoses; modoset, modosets, modoseta, modosetes.) 


Mor, Morr, Morre, s. m., museau, trogne, grouin.

Las dens grans e 'l morr trons. Roman de Jaufre, fol. 3. 

Les dents longues et le museau camus. 

Istrumen... semblant a morr de porc. Eluc. de las propr., fol. 21.

(chap. Instrumén... paregut al morro de gorrino, tossino, porc.)

Instrument... semblable à grouin de porc.

Loc. Qui m' apela traitor,

El men per mieg lo mor.

Torcafols: Comunal. 

Qui m'appelle traître, il ment par le milieu de la trogne.

ANC. FR. Fais luy en signe une gresle de coups de poing sus le mourre.

Rabelais, liv. III, ch. 20.

CAT. ESP. Morro. (chap. Morro, morros.)

2. Morrada, s. f., coup de museau.

Be 'l det bona morrada. Leys d'amors, fol. 96. 

Lui donna bien un bon coup de museau.

(chap. Morrada, morrades; cop al morro, fotres de morros.)

3. Morut, adj., épais, lippu, rechigné. 

Que torneron diable fer, negre et morrut.

Izarn: Diguas me tu.

Qui devinrent diables cruels, noirs et rechignés. 

Lavras grossas e morudas. Roman de Jaufre, fol. 59. 

Lèvres grosses et lippues. 

CAT. Morrud. ESP. Morrudo. (chap. Morrut, morruts, morruda, morrudes. Qué te ha paregut, morrut?)

4. Morailla, s. f., visière.

Quant es uberta la morailla.

P. Vidal: Lai on cobra.

Quand la visière est ouverte.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo llama a su madre a las fiestas del Pilar. De una extraña aventura que le sucedió en ellas.

Desde la corte había escrito al concejo de Almudévar dándole cuenta de su comisión y diciéndole que S. M. agradecía el regalo, pero encargándoles que lo tuviesen callado hasta su vuelta, por cierta razón que les diría. Y llegado a Zaragoza escribió a su madre rogándola que viniese a ver las fiestas y visitar a Nuestra Señora del Pilar. Alegróse mucho su madre, y la respuesta fue presentarse con una familia honrada de su pueblo y trayéndose consigo a la hija de su madrina, que quisieron ir a Zaragoza y con tan buena compañía y al lado de una persona como la Pupila no se les podía negar tan natural y justo deseo.

Pedro Saputo entregó el pliego al capitán general y le dijo lo que de palabra le encargó S. M. y el ministro. Preveníanle en sus letras que recibiera muy bien al portador y mensajero y que no despreciase sus consejos. Con esto el virrey le convidó a comer algunas veces y le quiso ver todos los días. Su madre viéndole tratar con tan altas personas, daba continuas gracias a Dios y no sabía salir del Pilar, costando trabajo a las pobres niñas sacarla para hacerla seguir y ver la ciudad.

Llegaron las fiestas, y el virrey le convidó a ver la corrida en su balcón, siendo entonces el Coso donde se corrían los toros. Después refrescaron, y cuando iba ya a despedirse recibió un billete cuyo sobre decía: Para el caballero que esta tarde ha estado a la izquierda del señor virrey viendo los toros, y llevaba una cinta verde en el pecho. Y dentro leyó: «Mañana a las dos de la tarde en punto os aguarda en la casa cuya puerta es la segunda a la derecha en la calle de don Juan de Aragón entrando por la Mayor. - La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que fue en el convento de Geminita.»

El frío de la muerte sintió en sus entrañas al ver este recado; fue la nueva que más profunda y cardinalmente le sobresaltó y conmovió en su vida. Fuese inmediatamente de la casa y visita diciendo que le llamaban, y lleno de confusión sin poder casi hacer salir la respiración del pecho, iba diciendo entre sí: ¿qué es esto? ¿Sueño o es verdad? ¡Sor Mercedes fuera del convento! ¡La sensible y tierna sor Mercedes! ¿Qué sucedería? ¿Qué le sucedería a la infeliz? ¡Y en tantos años no he sabido...! ¡Secreto grande sería! Bien que ella no sabría quién yo era. Y agora ya lo entiendo; ¡me habrá visto, y me ha conocido! Abrid, cielos, camino, y aquí estoy para el sacrificio que el caso pueda pedir. Y dio algunas vueltas por las calles para calmarse un poco, procurando con esfuerzo y valor disimular su profunda cavilación y tristeza para no afligir a su buena madre ni dar a entender nada a las dos muchachas.

¡Qué noche aquélla! ¡Qué día siguiente! ¡Qué demudado se vio en el espejo! Parecíale que no era el mismo; y entre mil revueltas imaginaciones pasó el día y oyó las tres de la tarde; conque se dispuso a ir a la casa de la cita. El corazón le latía, las piernas le flaqueaban, la espada le incomodaba, y hasta el cuerpo le quería huir y seguía arrastrando la intención de los pasos. Llegó a la calle, y sin querer se encontró en la puerta. Entró, llamó, abrieron, subió y en un rellano o descanso de la escalera se abrió de sí misma una puerta; entróse por ella dándole a cada paso más fuertes y más ansiosos latidos el corazón de punto en punto más alterado. Vio una señora muy bien vestida a la puerta de una sala, que parecía aguardarle; dirigióse a ella, pero la señora se fue entrando por la sala al mismo paso que él adelantaba hacia ella. Oye pasos detrás, se vuelve a mirar con algún recelo, y ve otra señora no menos bien vestida y misteriosa. Siguió a la primera sin saber si debía saludarlas o callar, porque ninguna hablaba y no podía verles el rostro por la poca luz que permitían unas cortinas de damasco en las vidrieras, que tampoco no estaban del todo abiertas. La que iba delante llegó hasta la ventana y se paró; la que venía detrás se paró también, y él en medio de las dos, no adivinaba en qué pararía aquello ni podía conocer cuál de ellas sería sor Mercedes. Mientras miraba ya a la una ya a la otra, ellas guardando el mismo silencio, fueron adelantando cada una de su punto a juntarse en frente de él entre dos alcobas que había y quedaron a unos seis pasos como dos estatuas. Estuviéronle mirando así un poco y él a ellas: y luego la que vino delante dijo medio en verso, pero en tono grave y fingiendo la voz, porque se conocía:

Habéis venido al terrero

Bien engañado, por Dios;

No un corazón, sino dos,

Necesitáis, caballero.

Él, saliese lo que saliese, pero adoptando el sentido cortesano, respondió con serenidad y presteza:

Si de amor es el terrero,

Uno me basta, por Dios;

Bien puede servir a dos,

Si se ofrece, un caballero.

Y otra vez se quedaron mirando. Entonces la misma de los versos dijo en su voz natural y con mucha confianza y ahínco: ¡Ah, ciego!, y corrieron las dos a abrazarle, recibiéndolas él un poco dudoso, preocupado siempre con la suerte y desgracia de sor Mercedes. Acabólas en fin de conocer, y exclamó: ¡Hijas mías! Porque eran... ¿Quién se lo había de imaginar? Eran Juanita y Paulina, que le conocieron en el balcón del virrey y discurrieron aquella aventura para causarle susto y gozar de su turbación y zozobra. No acababan de alegrarse, de mirarle, de satisfacer y sosegar el corazón lleno de amor y de ternura. Y tomándole las manos le entraron en el estrado.

Quisieron explicarse; pero preguntaron tantas cosas y tan de tropel, que en vez de responderles, porque era imposible de aquel modo, les soltó él también un largo borbollón de preguntas. Calmáronse poco a poco, y le fueron diciendo que eran casadas y habían venido a las fiestas con sus maridos; que Paulina tenía un niño de dos años, y a Juanita se le había muerto una niña de un año hacía tres meses; que los maridos con una criada para las dos, con el huésped y otros forasteros se habían ido a los toros y de allí irían a las fiestas del Pilar hasta las nueve de la noche yendo de paso a refrescar a otra casa; que habiéndole conocido ayer en el balcón del virrey habían acordado llamarle del modo que lo hicieron; y quedarse hoy en casa con pretextos que nunca faltaban a las mujeres, para verle y decirle que ellas siempre eran las mismas.

Preguntóles si estaban contentas con su suerte, y dijeron que no les pesaba de haberse casado; que Juanita estaban bien y mal, bien por la casa y el marido, porque la casa era muy rica y el marido un bonachón; y más que bien por su suegro, que era un hombre muy instruido y amable, pero que estaba mal por su suegra, porque con su genio era tres veces suegra lo mismo para los demás que para ella. Que Paulina había dado con gente sencilla y pacífica fuera de ser su suegro un poco áspero y gorito, aunque de buena razón generalmente.

- Pero, ¿es posible, dijo después Juanita, que en viéndote hayamos de volver siempre a niñas? ¿Y es posible que no hemos de saber quién eres después de tantos años? Pero el día ha llegado; cuando seáis casadas, dijiste; ya lo somos, cumple tu palabra. - La voy a cumplir, dijo él; no os lo haré desear más, porque bien lo merecéis. ¿Habéis oído hablar de Pedro Saputo? Al oír este nombre quedaron estupefactas, mudas, mirándose una a otra, mirándole a él, y como recorriendo en su memoria la historia de sus aventuras con él desde el noviciado.

Al fin, exclamó la misma Juanita: - ¡Tú, Pedro Saputo! ¡El Geminita, el estudiante, el caballero, ahora el cortesano y hombre de palacio! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podía ser otro! Ya no me admiro de tu mucho saber, de tu mucha agudeza, ni de nada de cuanto hemos visto desde que te conocimos. ¿Qué extraño que a todas nos engañases en el convento fingiéndote mujer, haciendo lo que hiciste y que nos encantases de aquella manera? Pero en fin, a ti te debemos el no haber quedado allí sepultadas para toda la vida; a ti debemos... Mira, Paulina, bien nos podemos perdonar los desatinos y locuras que con él hemos hecho. ¿Quién resiste a tus palabras? ¿Quién puede con esa gracia? ¿Quién no cree triunfar cuando sin reflexión ni sentido se deja llevar del encanto de tus miradas y llama suya tanta perfección y gallardía? - ¿Estás loca, Juanita?, le dijo él. ¿Concluyes y pasamos a otro asunto? - ¿Qué es concluir?, dijo Paulina. ¿Quién acabará de admirarse? ¡Pedro Saputo, nuestro antiguo y primer amante! ¡Oh!, sí que lo eres, sí, no lo dudamos, si no eres algún diablico del infierno. ¡Y tan ciegas nosotras, Juanita! ¡Y tanto como hemos oído tu nombre, no dar en que tú solo podías ser! Hombre y demonio, ¿de dónde has salido? ¡Ah, cuántas torres habrán caído a tus pies! ¡Cuántas fortalezas se te habrán rendido! ¡Cuántas infelices deben pensar en ti en este mismo instante, y llorar y afligirse, mientras estás aquí con nosotras! Pero eres nuestro, y de nadie más; sí, nuestro, aunque sea crimen decillo. ¿Por qué te conocimos?

Hizo callar también a Paulina, y así hablando y volviendo siempre a lo mismo se pasó el tiempo hasta las nueve; a esa hora se levantó y se fue a la posada, diciéndoles que no podría volver a verlas; pero prometiéndoles ir a sus pueblos.

Acabáronse las fiestas; descansaron tres o cuatro días y ellas se fueron con sus maridos a sus pueblos, y él, a Almudévar con su madre y las niñas. A su llegada le visitaron en cuerpo los del concejo, luego de formalidad y con el afecto que siempre, los dos hidalgos y medio que había en el lugar y los tres caballeros que se daban a entender que lo eran por tener caballo y ceñir espada los días festivos. A los del concejo encargó mucho que hablasen poco de los tres higos, y les dijo que para librarse de la baya del vejamen que les darían otros pueblos no reparasen en echarle la idea y la obra, y así creerían que hubo en ella algún misterio, como quiera que, al cabo, misterio había tenido su presencia en la corte y su asistencia en palacio.

Mas de haberle visto familiar amigo del virrey y de otros personajes no se admiraban, porque, aunque aldeanos y sin mundo, bien se les alcanzaba que Pedro Saputo era hombre para eso y para mucho más; ni aun de que a Su Majestad hubiese merecido tanto favor. Y todos se creían honrados con la fama y gran persona de aquel hijo de su pueblo.

viernes, 12 de abril de 2024

Inducias - Destruir

Inducias, s. f. plur., lat. inducias, renvoi, sursis, délai, trêve.

Quan lo plag es comensat, moltas vegadas aven que las partz queron inducias, so es respech e alongamen. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Quand le plaid est commencé, plusieurs fois il arrive que les parties demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

Hom deu donar a tot accuzat inducias, o temps dins lo qual se puesca avisar de respondre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 62. 

On doit donner à tout accusé délais, ou temps dans lequel il se puisse aviser pour répondre.

ANC. FR. Comme il eust faict avecques son ennemy induces, que nous disons trêves. Anc trad. des Offices de Cicéron, p. 22.

ANC. CAT. Enducies. ESP. Inducia. PORT. Inducias. IT. Indugià. (chap. Indussia, indussies: a un juissi: retrás, aplassamén; tregua, tregües.) 

Pedro IV de Aragón, El Ceremonioso, Lo Ceremoniós; inducias

Indulgencia, Endulgencia, s. f., lat. indulgentia, indulgence.

Salv autras endulgencias e granz remissions. V. de S. Honorat. 

Sauf autres indulgences et grandes rémissions. 

So son letras de perdon e de la indulgencia. V. et Vert., fol. 75. 

Ce sont lettres de pardon et de l'indulgence. 

Lo papa pot donar indulgencias. L'Arbre de Batalhas, fol. 85. 

Le pape peut donner indulgences. 

CAT. ESP. PORT. Indulgencia. IT. Indulgenzia. (chap. Indulgensia, indulgensies: perdó de pecats o culpes; indult, indults; v. indultá: indulto, indultes, indulte, indultem o indultam, indultéu o indultáu, indulten; indultat, indultats, indultada, indultades.)

2. Endulgensa, s. f., indulgence.

El papa avia altreiada pleniera endulgensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 202.

Le pape avait octroyé indulgence plénière.

IT. Indulgenza.

 

Industria, Endustria, s. f., lat. industria, industrie. 

Per sa propria industria. L'Arbre de Batalhas, fol. 100. 

Par sa propre industrie. 

Per son estudi e per sa endustria. Cat. dels apost. de Roma, fol. 55. 

Par son étude et par son industrie.

CAT. ESP. PORT. IT. Industria. (chap. Industria, industries; aplicassió, treball; puesto aon se produíx; adj. industrial, industrials.)

 

Infern, Yfern, Enfern, Effern, s. m., lat. infernum, enfer.

Cayran lains el foc d' infern arden...

(chap. Caurán adins del foc d' infern ardén.) 

Ins en infern on seretz turmentat. 

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Tomberont là dedans au feu ardent d'enfer... 

Dedans l'enfer où vous serez tourmentés.

Per qu' en yfern fara de totz un mun. 

Serveri de Girone: Del mon. 

C'est pourquoi en enfer il fera un mont de tous. 

Cel que Dieu laisa e 'n enfern te, 

En enfern aura la merce.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher. 

Celui qui Dieu délaisse et tend vers enfer, en enfer aura la récompense.

Pois met l' arma en effern. Poëme sur Boèce.

Puis met l'âme en enfer. 

Als inferns descencio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Descente aux enfers. 

ANC. FR. En enfern qui regeirat à tei?

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 6. 

Se jo descendrai à enfern tu i es.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. Infiern. ESP. Infierno. PORT. IT. Inferno. (chap. Infern, inferns.)

2. Infernal, Yfernal, adj., lat. infernalis, infernal.

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Aux feux infernaux vous brûlerez, sans faute. 

D' ont es issitz tan grans mals 

En cossir et en digz durs 

Et en fols faitz infernals.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

D'où est sorti si grand mal en pensée et en paroles dures et en folles actions infernales.

CAT. ESP. PORT. Infernal. IT. Infernale. (chap. Infernal, infernals.)

3. Infernar, Enfernar, v., damner.

Aus, tu que Gleyza governas 

E cobeitas e campernas 

L' autruy dreg! Del tort t' infernas. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Ouïs, toi qui gouvernes l'Église et convoites et attaques le droit d'autrui!

Du tort tu te damnes. 

Per que s destrui e s' enferna.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

C'est pourquoi il se détruit et se damne. 

Fig. Fas sirventes per esquerna

D' amor qu' en aissi s' enferna, 

Que las joves an levada taverna.

Alb. Caille: Aras quan.

Je fais sirvente par raillerie d'amour qui se damne tellement, que les jeunes [femmes] ont ouvert taverne. 

ESP. Infernar. (chap. Inferná, infernás, aná al infern, condenás: yo me inferno, infernes, inferne, infernem o infernam, infernéu o infernáu, infernen; infernat, infernats, infernada, infernades.)

 

Infimos, adj., lat. infimus, infime, bas, enfoncé. 

Loc humit, gras, infimos. Eluc. de las propr., fol. 217. 

Lieu humide, gras, bas. 

CAT. Infim. ESP. (ínfimo) PORT. IT. Infimo. (chap. ínfiminfims, ínfima, ínfimes: baix, afonat.)

 

Inflacio, s. f., lat. inflatio, enflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Alguna inflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52 et 81.

Prend enflure et désenflure.

Aucune enflure. 

ESP. Inflación. PORT. Inflação. IT. Infiagione. (chap. Inflassió, inflassions : creixcuda, aumén dels preus; unfló, unflós.)

2. Enflazon, Eflazo, s. f., enflure.

Aquella confection

Pauzatz als pes; per enflazon

Ben bona es, e petit costa.

(chap. literal: Aquella confecsió poséu als peus; per a unfló (o inflamassió) ben bona es, y poc coste.)

Deudes de Prades, Auz. cass., fol. 21.

Posez aux pieds cette préparation; pour enflure elle est bien bonne, et coûte peu.

Fig. Per eflazo d' ergoil. Trad. de Bède, fol. 45. 

Par enflure d'orgueil.

3. Enflament, Eflamen, s. m., enflure, irritation.

Aquela calors e aquel eflamens si sento e s' amortisso e esdeveno suau e pazible. Trad. de Bède, fol. 42.

Cette chaleur et cette enflure se sentent et s'amortissent et deviennent douces et paisibles.

Fig. Que per aventura... detracions, enflament, departiment non sian entre vos. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Que par hasard... détractions, irritation, sédition ne soient entre vous.

4. Inflatiu, adj., gonflatif, propre à enfler.

(chap. inflamassió, inflamassions, v. inflamá, inflamás; unfló, unflós.)

Viandas grossas et inflativas. Eluc. de las propr., fol. 81.

Aliments grossiers et gonflatifs.

ESP. Inflativo (N. E. que hincha o infla. Chap. unflatiu, unflatius, unflativa, unflatives : que fa unflá, com los sigronsfesols, col, etc.).

5. Enflar, Eflar, Uflar, v., lat. inflare, enfler, gonfler.

So es gota que pels pes pren,

Et azoras los fai enflar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

C'est goutte qui par les pieds prend, et aussitôt les fait enfler. 

Fig. Scientia efla, charitaz edifia. Trad. de Bède, fol. 35. 

Science enfle, charité édifie. 

Part. pas. Esperitz te lo cors uflat. Brev. d'amor, fol. 8. 

Le souffle tient le corps enflé.

CAT. ESP. Inflar. IT. Infiare. (chap. Unflá, unflás: yo m' unflo, unfles, unfle, unflem o unflam, unfléu o unfláu, unflen; unflat, unflats, unflada, unflades.)

6. Dezinflacio, s. f., désenflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Prend enflure et désenflure.

(chap. Desunfló, desunflós.)

7. Desenflar, Deseflar, v., désenfler, dégonfler.

Tos ventres deseflaria.

Lo ventre sy desenflara per la boca.

Liv. de Sydrac, fol. 79 et 101.

Ton ventre désenflerait. 

Le ventre se désenflera par la bouche.

CAT. Desinflar. (ESP. Desinflar, deshinchar. Chapurriau desunflá, desunflás: desunflo, desunfles, desunfle, desunflem o desunflam, desunfléu o desunfláu, desunflen; desunflat, desunflats, desunflada, desunflades.)

8. Roflamen, s. m., ronflement, explosion.

Fig. La freida vianda endursis los nervis e las venas e lo coratge e la servela, e esmov lo roflamen de las malvasas humors.

Liv. de Sydrac, fol. 33.

La nourriture froide endurcit les nerfs et les veines et le coeur et la cervelle, et excite l'explosion des mauvaises humeurs.

 

Infligir, v., lat. infligere, infliger.

Part. pas. La pena infligida. Fors de Béarn, p. 1089. 

La peine infligée. 

ESP. PORT. Infligir. (chap. Infligí: infligixco o infligixgo, infligixes, infligix, infligim, infligiu, infligixen; infligit, infligits, infligida, infligides.) 

 

Inhilar, Enilhar, Endillar, v., lat. hinnire, hennir.

Cavals inhila. Leys d'amors, fol. 128.

(chap. Lo caball relinche.)

Le cheval hennit.

El cavals es totz enrabiatz... 

Brama, crida et endilla.

Roman de Jaufre, fol. 84. 

Le cheval est tout enragé... il brame, crie et hennit. 

Part. prés. Poli ama mot sa mayre et la siec on que ane, et si la pert sona la enilhan. Eluc. de las propr., fol. 246.

Le poulain aime beaucoup sa mère et la suit où qu'elle aille, et s'il la perd il l'appelle hennissant.

(chap. Relinchá: relincho, relinches, relinche, relinchem o relincham, relinchéu o relincháu, relinchen; relinchat, relinchats, relinchada, relinchades; s. m. relincho, relinchos : sonido dels caballs, mules, potros, potres.) 

 

Inpetige, s. f., lat. impetiginem, gratelle.

Inpetige es corrupcio d'humor intercutanea ab pruzor.

Eluc. de las propr., fol. 98.

Gratelle est corruption d'humeur intercutanée avec démangeaison.

IT. Impetigine, impetiggine.

(chap. Sarna, tiña, picassó; en fransés gratelle, de gratar : rascá.)

 

Insidia, s. f., lat. insidias, embûches, piéges.

Non doptan los aguah ni las insidias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 194. 

Ne redoutant les aguets ni les piéges. 

ANC. ESP. PORT. IT. Insidia. (chap. Insidia, insidies.)

2. Insiador, s. m., lat. insidiator, qui tend des embûches, insidiateur, trompeur, malfaiteur.

Insiadors publics. Priv. concile par les R. d'Angleterre, p. 17. 

Insidiateurs publics.

ESP. PORT. Insidiador. IT. Insidiatore. 

(chap. Insidiadó, insidiadós, insidiadora, insidiadores.)

3. Encidiar, v., lat. insidiari, dresser des embûches, insidier, épier, surprendre.

Part. pas. Lo qual fo encidiatz e aguachatz per son sogre, e mortz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30. 

Lequel fut insidié et guetté par son beau-père, et tué. 

CAT. ESP. PORT. Insidiar. IT. Insidiare. (chap. Insidiá: insidio, insidies, insidie, insidiem o insidiam, insidiéu o insidiáu, insidien; insidiat, insidiats, insidiada, insidiades.)

 

Instigar, Istiguar, v., lat. instigare, instiguer, exciter, pousser, animer.

Per instigar lor a conversio. Eluc. de las propr., fol. 6.

(chap. Per a instigáls a conversió.)

Pour instiguer eux à conversion. 

Clotari los enduh e 'ls istiguet de far los mostiers.

(chap. Clotari los va induí y los va instigá de fé los monasteris.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.

Clotaire les induisit et les excita à faire les monastères.

CAT. ESP. PORT. Instigar. IT. Instigare. (chap. Instigá: instigo, instigues, instigue, instiguem o instigam, instiguéu o instigáu, instiguen; instigat, instigats, instigada, instigades.)

2. Istiguatio, s. f., lat. instigatio, instigation, excitation, incitation. 

Per la istiguatio del demoni.

Per la istiguatio de la reyna.

(chap. Per la instigassió del dimoni o demoni.

Per la instigassió de la reina o reyna.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50 et 80.

Par l'instigation du démon. 

Par l'instigation de la reine.

CAT. Instigació. ESP. Instigación. PORT. Instigação. IT. Instigazione.

(chap. instigassió, instigassions.)

3. Istiguador, s. m., lat. instigator, instigateur.

Lo qual era istiguador d' aquela malvada doctrina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85. 

Lequel était instigateur de cette mauvaise doctrine.

CAT. ESP. PORT. Instigador. IT. Instigatore, istigatore. (chap. Instigadóinstigadós, instigadora, instigadores. Artur Quintana Font va sé l' instigadó de la rabia catalanista al Matarraña y arreu d'Aragó

Se morirá lo gos pero la rabia continuará en los atres gossos y gosses infectats e infectades.)

Artur Quintana Font

4. Istigament, s. m., excitation, picotement.

Ve als ronhos, els quals engendra aigu istigament et pruziment.

Eluc. de las propr., fol. 62.

Vient aux rognons, auxquels engendre quelque picotement et démangeaison.

ANC. CAT. Instigament. IT. Instigamento, istigamente (istigamento). (chap. Instigamén, instigamens: exitassió, exitassions.)

ASCUMA, junta, presidente, Joaquín Monclús

 

Instructio, s. f., lat. instructio, instruction. 

Necessari a comuna instructio. Eluc. de las propr., fol. 156. 

Nécessaire à commune instruction.

A instructio e a memoria. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 40. Pour instruction et pour mémoire. 

CAT. Instrucció. ESP. Instrucción. PORT. Instrucção. IT. Instruzione, istruzione. (chap. Instrucsió, instrucsions.)

2. Istruidor, s. m., lat. instructor, instructeur, maître, guide.

So nostres istruidors en dubietat, liberadors de captivitat.

Eluc. de las propr., fol. 13. 

Sont nos maîtres en doute, libérateurs de captivité.

ANC. CAT. ANC. ESP. (MOD. Instructor) PORT. Instruidor. IT. Instruttore. (chap. Instructó, instructós, instructora, instructores; instruidó, instruidós, instruidora, instruidores.)

3. Instrument, Instrumen, Estrument, Estrumen, Esturmen, s. m., lat. instrumentum, instrument, outil.

Portan los esturmens cascus

Qu' el poguesson desclavelar.

Passio de Maria.

(chap. literal: Portán cadaú los instrumens (ferramentes) per a que lo pugueren desenclavá. Passió de María. Jessús a la creu.)

Portant chacun les instruments pour qu'ils le pussent déclouer.

Te han dejado hecho un Cristo

- Instrument de musique.

Veian si s' acordon gen 

L' auzelh e nostre estrumen.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Qu'ils voient si s'accordent bien les oiseaux et nos instruments.

Ab trompas et ab corns et ab d'autres esturmens. Philomena. 

Avec trompettes et avec cors et avec d'autres instruments.

Fig. El temps es esturmens 

Ab que la vida fa.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Le temps est instrument avec quoi la vie agit.

- Acte public.

Ara digam d'aquelas provansas que son faitas per estrumentz, so es per cartas. Trad. du Code de Justinien, fol. 29. 

Maintenant parlons de ces preuves qui sont faites par instruments, c'est-à-dire par titres. 

De aysso receub instrumen. Tit. de 1391, de Périgueux. 

De cela reçut acte.

En lo present instrument son contengudas.

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 356.

Dans le présent instrument sont contenues.

ANC. ESP. Nin estrument nin lengua, nin tan claro vocero. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 9. 

CAT. Instrument. ESP. MOD. PORT. Instrumento. IT. Strumento.

(chap. Instrumén, instrumens.)

4. Instrumental, Istrumental, adj., instrumental, qui sert d'instrument.

V sens corporals qui han membres instrumentals defora.

Cors... organizat e format ab membres istrumentals.

Eluc. de las propr., fol. 17 et 13.

Cinq sens corporels qui ont membres instrumentaux au dehors.

Corps... organisé et formé avec membres instrumentaux.

CAT. ESP. PORT. Instrumental. IT. Strumentale. (chap. Instrumental, instrumentals.)

5. Istrumentalment, adv., instrumentalement.

Virtut natural obrant per calor istrumentalment.

(chap. Virtut natural obrán per caló instrumentalmen.)

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Vertu naturelle opérant par chaleur instrumentalement.

CAT. Instrumentalment. ESP. Instrumentalmente. IT. Strumentalmente. (chap. instrumentalmen.)

6. Instructiu, adj., instructif.

Instructiva informacio. Eluc. de las propr., fol. 1.

(chap. Instructiva informassió.)

Instructif enseignement.

ESP. PORT. Instructivo. IT. Instruttivo. (chap. Instructiu, instructius, instructiva, instructives.)

7. Estruyre, v., lat. instruere, instruire.

Entro 'l jorn que intron los novels, los cossols vielhs los devon estruyre et enformar de totas las cosas. Cartulaire de Montpellier, fol. 191.

(chap. Hasta 'l día que entron los nous, los consuls vells los deuen instruí e informá de totes les coses.) 

Jusqu'au jour qu'entrent les nouveaux, les anciens consuls doivent les instruire et informer de toutes les choses.

CAT. ESP. PORT. Instruir. IT. Instruire, istruire. 

(chap. Instruí, instruís: yo m' intruixco o instruixgo, instruíxes, instruíx, instruím, instruíu, instruíxen; instruít, instruíts, instruída, instruídes.) 

8. ConstructioCostructio, s. f., lat. constructio, construction, structure.

Sobre la costructio dels murs. Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Sur la construction des murs.

baldosas, antideslizante, al revés, cemento cola

- En terme de grammaire.

A penas sap hom on se comensa la constructios. Leys d'amors, fol. 134.

(chap. Apenes sap hom (se sap) aon escomense la construcsió.)

A peine sait-on où se commence la construction.

CAT. Construcció. ESP. Construcción. PORT. Construcção. IT. Costruzione. (chap. Construcsióconstrucsions.)

Chiringuito, Azud, Assut, Beceite, Beseit

9. Constructiu, Costructiu, adj., constructif, propre à construire.

O son... costructivas.

Constructiva, construens.

Leys d'amors, fol. 27 et 39. 

Ou sont... constructives. 

Constructive, construisant.

(chap. Constructiu, constructius, constructiva, constructives.)

10. Construire, Costruire, v., lat. construere, construire, établir.

Fig. So nos retrai Marcabrus;... 

Segon qu' el nos o costrus. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Cela nous rapporte Marcabrus;... selon qu'il nous l' établit.

- En terme de grammaire.

Declinar e costruire e far derivamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Décliner et construire et faire dérivations. 

Part. prés. Constructiva, construens. Leys d'amors, fol. 39. 

Constructive, construant.

CAT. ESP. PORT. Construir. IT. Costruire. (chap. construí: construíxco o construíxgo, construíxes, construíx, construím, construíu, construíxen; construít, construíts, construída, construídes.)

11. Destruccio, Destruction, s. f., lat. destructionem, destruction, ruine.

Ar podes elegir 

La patz de la ciptat o la destruction.

V. de S. Honorat. 

Maintenant vous pouvez choisir la paix de la cité ou la destruction.

La destruccio d' aquesta ciutat. L'Arbre de Batalhas, fol. 34.

(chap. La destrucsió d' esta siudat.) 

La destruction de cette cité.

La bocha de fol es sa destructios. Trad. de Bède, fol. 43. 

La bouche du fou est sa destruction. 

CAT. Destrucció. ESP. Destrucción. PORT. Destruição. IT. Distruzione.

(chap. Destrucsió, destrucsions.)

12. Destructiu, adj., lat. destructive, destructif.

Adonx es destructiva. Leys d'amors, fol. 45.

Alors est destructive.

Naturalment es destructiva. Eluc. de las propr., fol. 26.

Naturellement est destructive.

CAT. Destructiu. ESP. Destructivo. IT. Distruttivo. 

(chap. Destructiu, destructius, destructiva, destructives.)

13. Destruzimen, Destruzemen, Destruimen, s. m., ruine, destruction. An pres dan e gran destruzimen. 

Cardinal: Ricx hom. 

Ont pris dommage et grande ruine. 

Car cel que a destruimen 

Met lo sieu.

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Car celui qui met le sien à destruction. 

Met a totz destruzemens.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Met à toutes destructions.

ANC. FR.

De Richart vont quérant li destruiement. Roman de Rou, v. 3211.

Tant i fu li destruiemenz. B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 101.

CAT. Destruiment. ANC. ESP. Destruimiento. PORT. Destruimento. 

IT. Distruggimento. (chap. Destruimén, destruimens.)

14. Destruydor, s. m., lat. destructor, destructeur.

Enfern, yeu serai destruydor tieu. Hist. abr. de la Bible, fol. 74.

(chap. Infern, yo siré (seré) ton destructó (destruidó).) 

Enfer, je serai ton destructeur.

CAT. Destructor. ESP. (MOD. Destructor) PORT. Destruidor. IT. Distruttore. (chap. destructó, destructós, destructora, destructores; destruidó, destruidós, destruidora, destruidores.)

14. Destruir, v., lat. destruere, détruire, ruiner, consumer. 

Man que meta totz sos affics 

En destruir els pagans de lai.

P. Vidal: Pus ubert. 

Mande qu'il mette tous ses soins à détruire les païens de là.

Atressi cum la candela 

Que si meteyssa destruy

Per far clardat ad autruy.

P. Raimond de Toulouse: Atressi. 

Tout ainsi comme la chandelle qui elle-même se consume pour faire clarté à autrui. 

Fig. Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire enfer que le diable possédait. 

Part. prés. subst. Quar als destruzens

Deu venir destruzimens. 

P. Cardinal: Lo mons es. 

Car aux détruisants doit venir destruction.

Part. pas. Que 'l traytor seran destrut, 

E li trahit ben vengut.

P. Cardinal: Razos es. 

Vu que les traîtres seront détruits, et les trahis bien venus.

Dece qu'es destruitz destru l'autre.

Leys d'amors, fol. 47. 

Sitôt qu'il est détruit il détruit l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Destruir. IT. Distruggere. (chap. Destruí: destruíxco o destruíxgo, destruíxes, destruíx, destruím, destruíu, destruíxen; destruít, destruíts, destruída, destruídes.)