Mostrando las entradas para la consulta foguera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta foguera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 23 de agosto de 2019

orquesta, orquestra

orquesta, orquestra.

Ricart Garcia Moya.

la-guerra-entre-valenciano-y-catalan-orquesta-orquestra

El sust. «orquestra» no existe en idioma valenciano, aunque el diario catalán Levante lo divulgue, igual que los académicos que viven de la catalanización. Quizá algún día les pida la ley cuentas por su colaboracionismo con el dinero de nuestros impuestos. (Levante, 26/ 06/ 2019).
Per cert, este Alaponet li te una retirá al meu amic Alapont dels Escolapis, en el que sempre anava a la grenya en el recreu.
¿Será el seu fill o net?
 

 

La cotidiana agresión idiomática que padecemos los valencianos no tiene respuesta defensiva por parte de ninguna entidad con poder económico. No tenemos un sólo medio de comunicación con periodistas especializados, ni tampoco existe un partido político con gente capaz de argumentar y defender el idioma valenciano. En el caso del PP y Cs, siempre acobardados por el qué dirán, aprobaron la creación de la academia de catalán À Punt, y de los neófitos de VOX no vale la pena hablar.

No se trata de ofender a nadie, sino de exponer racionalmente las diferencias entre los tres idiomas, empezando por una premisa fundamental: castellano y catalán, por su origen, tienen considerable proporción de léxico compartido con el valenciano, o con mínimas diferencias morfológicas. Esta realidad ha provocado que la política expansionista catalana (entiéndase normalització) altere o falsee voces valencianas homógrafas con las castellanas e, impunemente, las catalanice. A diferencia de lo que sucedió en Cataluña desde el siglo XIX (con la ingente aportación económica de los negreros catalanes o sus herederos, que traficaban en Cuba y Puerto Rico con la ayuda del general Prim), aquí no hay alta burguesía ni empresarios que financien nada, aunque fuera una simple hoja dominical contra la extrema derecha de la dictadura catalanista.

Hoy leemos en el diario catalán Levante un texto en español con el sustantivo catalán “orquestra” mechado en él. Si tuviéramos un Jurat d’Agrávits 1, en lugar del carísimo e inútil florero Síndic de Greuges (copiado de Cataluña), informaría al pueblo sobre esta voz en nuestro idioma. Y los políticos que dicen defender nuestra lengua, se tomarían la molestia de consultar la documentación gratis y a disposición suya en el DHIVAM 2019. Hay que advertir que la voz no llegó con Jaime I, sino que aparece tardíamente en valenciano y castellano, por el 1700; y, en catalán, posteriormente:
orquesta –del grec-lletí orchestra. El sust. arcaic orquestra asoles aludix en valenciá al espay arquitectónic del antiu teatro grec: theatron, proskenion, orchaestra, balteus, frons scaenae, etc. En valenciá may equival a orquesta de músics, 1ª doc.: “pero en la nit les orquestes / de la música en tot art / divertíen el concurs, / que era entre els grans, el més gran” (Relació entre Tito y Sento… a honor de Carlos Tercer, 1784). En catalá també teníen orquesta, dasta que´ls nacionalistes de Fabra agarraren orquestra per 1915, pera alluntarse del vocable comú al valenciá, castellá y catalá.
orquesta “llums en tota la ciutat, / y, en los altars, orquestes” (Sento y Tito… lo feliz Part de Luisa de Parma, 1794)
orquesta “les orquestes, / les donçaynes y tabals” (Rahonament… que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)
orquesta “de nit… una gran orquesta” (Breu relació de la gran festa… Mare de Deu, 1799)
orquesta “els cegos, sobre un taulat una orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)
orquesta “dances, castells, novetats rares de focs… orquestes” (L’Alegría de Valencia, 1802)
orquesta “y els estudiants se portaren, / fentli música a la Reyna / … y atres nits a la desfeta / anaren al Real… / ab la estudiantina orquesta” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)
orquesta “dels estudiants, va lluirse sa orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)
orquesta “la orquesta pot anar tocant” (Bernat, J.: El virgo de Visanteta, 1845)
orquesta “en mil orquestes de música” (Batiste Llopis: Defensa de les dones, c. 1850)
orquesta “y apenes vinga la orquesta” (Bernat Baldoví: Un fandanguet en Paiporta, 1855, p. 7)
orquesta “els músics en orquestes” (Boix: IV Cent. Can. St. Vicente, 1855, p. 433)
orquesta “a tota orquesta” (BNM, Ms. 14339, Escalante: ¡Qué no será!, 1862, f. 1)

El vocable heu trobem en lletres populars:

A mi me diuen Rosa.
a mi Maria Ana.
Soc la campana grosa.
Y yo la mijana.
Yo pese cent quintals.
Yo trenta en pese,
y aquell que no shu crega,
que mos sospese.
Yo escomence, ¡donc, doonc!
Yo conteste, ¡dinc, dinc!.
La chicoteta canta
tin, tilín, tin…
Y cuan voltegem juntes
en una festa,
sonem com una música
de gran orquesta.

orquesta “bona orquesta” (G. Albán, M.: Un ball de convit, 1863, p.9)
orquesta “a tota la orquesta” (Palanca: La ballá de Sen Francés, 1868, p. 27)
orquesta “que fa ballar a un home / a tota orquesta” (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876, p.26)
orquesta “l´orquesta está a cárrec de…” (El pare Mulet, 1877, p.31)
orquesta “cor a tota orquesta” (El Canari, volá 2, Castelló, 1883, p.14)
orquesta “com dir el que toca el violó en la orquesta” (La Moma, 19 / 12 / 1885, p.6)
orquesta “els pabellons. Orquestes en ells” (Palanca: La Fira de Juliol, 1888)
orquesta “porte la orquesta” (Fuster, L.: El nano de la falla, 1894, p. 18)
orquesta “mentres la orquesta…” (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 55)
orquesta “y al so de la orquesta completen la festa” (La Traca, 17 de febrer 1912, p.2)
orquesta “pareix que a lo llunt sone una orquesta” (Marco Rivas, V.: La tasa dels hous, 1918, p.17)
orquesta “contant en orquesta” (De dalt a baix, día dels Inosents, Teatraleríes, 1920)
orquesta “la meua pancha pareix una orquesta” (Visent Alfonso: ¡Mar adins!, 1924, p.11)
orquesta “les notes d’una orquesta” (Catalá, G.: La carchofa de la Villa, Torrent, 1926, p. 5)
orquesta “un sonit que dirás talment que’s una orqueste que…” (La Chala, 12 de juny 1926, p.2)
orquesta “fort en la orquesta y teló rápit” (Hernández, F.: La Marselina, 1927, p.14)
orquesta “asoles, mentres la orquesta…” (Perdiguer, R.: En Carnistoltes, 1928, p. 13)
orquesta “sona la orquesta” (Ferrer, L.: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932, p. 6)
orquesta “fort en la orquesta en motius del Himne” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 16)
orquesta “els músics en orquesta” (Beut, P.: Cartelera d’espectáculs, 1932, p. 7)
orquesta “focs fatuos, fort en la orquesta” (Gayano Lluch, R.: Lo que va d’ahir a hui, 1932)
orquesta “… del fox qu’está tocant la orquesta” (Soler Peris, J.: Els estudiants, 1934, p. 33)
orquesta de corda “si tots els veins hagueren pagat, botaríem una magnífica traca y la orquesta de corda…” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1934)
orquesta “una orquesta tota de músics” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936, p. 53)
orquesteta “una orquesteta davant del guió” (Thous, M.: ¡Foc en l’era!, a. 1900, p.24)
orquestina “haurá una orquestina” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 17)
orquestina “¿La orquestina ya está apunt?” (Peris Celda: Més allá de la lley, 1927, p. 6)
orquestina “li agrá més una orquestina” (Meliá, F.: Encara queda sol, 1931, p.16)
orquestina “renova la música la orquestina” (Soler Peris.: Els estudiants, 1934, p. 35)
orquestina “una orquestina que costa molts dinés” (Beltrán: Els ratolins, 1934, p. 4)
 
Ante este léxico y morfología valenciana, la descalificación más socorrida del catalanismo, —que finge poseer sabiduría casi divina— consiste en alegar que inventamos un idioma, o que es una maniobra política del fascismo. No merece la pena contestar a estos amorales, que actúan como auténticos nazis manipulando a la población desconcertada e indefensa; y no hay quien se oponga a esta agresión generalizada, pues tienen a su servicio instituciones y medios de comunicación. Y así seguirán otros cuatro años de subvención, champán y rosas. Mientras tanto, los políticos se esmerarán en tomarnos el pelo y, satisfechos, acomodarán sus traseros en millonarias poltronas.

1 En valenciano moderno, el nuestro, tenemos la terminación no etimológica de la sorda -t(cámbit, prémit, andámit, etc.), que nos diferencia de las agresivas románicas vecinas: “¿tu vengares este agrávit?” (Gadea: Ensisam, 1891, p.271)

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

domingo, 10 de marzo de 2024

Flor - Fozedor

Flor, s. f., lat. florem, fleur.

Belha m'es la flors d' aguilen.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es. 

La fleur d'églantier m'est agréable. 

Lay s'espan la blanca flors de lis.

B. de Ventadour: Belh Monruels. 

Là s'épanouit la blanche fleur de lis. 

Flor, florem, fleur, lis, La Chapelle

 

Un capelh fazia

De flors.

G. Riquier: Gaya pastorella

Faisait un chapeau de fleurs. 

Fig. Aquilh an de fin joi la flor.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Ceux-là ont la fleur de pure joie. 

Aqui mori la flor de la crestiandat. V. de S. Honorat. 

Là mourut la fleur de la chrétienté.

Es dels fels trachers del mon la flors. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Est la fleur des félons traîtres du monde.

De las flors de rethorica.

Leys d'amors, fol. 18. 

Des fleurs de rhétorique. 

Loc. Amors, ieu vi la sazo

Que vos eratz flors e gras.

Elias de Barjols: Amors. 

Amour, je vis la saison que vous étiez fleur et grain.

Aquest bos frugz nays primier e floris

De bona fe, e pueys, quant es en flor, 

Bonas obras noyrisso 'l ab doussor.

G. Figueiras: Totz hom qui. 

Ce bon fruit naît premièrement et fleurit de bonne foi, et puis, quand il est en fleur, bonnes œuvres le nourrissent avec douceur.

Ce mot servit à désigner la France et les Français, par allusion aux fleurs de lis, armes de France.

D' on veyrem, per terra e per mar, 

Las flors anar.

Bernard d'Auriac: Nostre reys. 

D'où nous verrons, par terre et par mer, les fleurs aller.

Mot era genta l' ochaizos

Que flor pogues lhaupar mandar,

E sobre luy senhoreyar.

Pierre du Vilar: Sendatz.

L'occasion était moult favorable, que la fleur put commander le léopard, et dominer sur lui.

Il servit également à désigner les lis gravés sur la monnaie.

Ans foron fag a ley de fals poges, 

On par la cros e la flors en redon. 

P. Cardinal: Tos temps. 

Mais furent faits à la manière de fausses pougeoises, où paraît la croix et la fleur en rond. 

ANC. FR. Que li Dieu le muerent en une bele flor.

Roman d'Alexandre, Not. des Mss., t. V.

CAT. ESP. PORT. ANC. IT. Flor. IT. MOD. Fiore. (chap. Flo, flos.)

2. Floreta, s. f., fleurette, petite fleur. 

M'agrado florettas per boissos.

P. Vidal: Be m'agrada. 

M'agréent fleurettes par les buissons. 

Quant de floretas mil demostron lur color. V. de S. Honorat. 

Quand de petites fleurs mille montrent leur couleur. 

CAT. Floreta. (chap. Floreta, floretes.)

3. Floricio, s. f., floraison.

De lor floricio.

Eluc. de las propr., fol. 198.

De leur floraison.

(chap. De la seua florassió. ESP. Floración.)

4. Floridura, s. f., épanouissement, éclat. 

Fig. Donzelas vi d'aytal floridura. Palaytz de Savieza.

Je vis demoiselles de tel éclat.

CAT. Floridura. IT. Fioritura.

5. Florin, s. m., florin. 

En la soma de cent florins. Fors de Béarn, p. 1096.

En la somme de cent florins.

Floris de Florensa.

(chap. Florins de Florensia. 1 florín.)

Tarif des Monnaies, en provençal. 

Florins de Florence

CAT. Florí. ESP. Florín. PORT. Florim. IT. Fiorino. (chap. Florín, florins)

Florín de oro de Florencia de 1347 con la flor de lis y San Juan Bautista.

6. Florir, v., lat. florere, fleurir. 

En abril, quan vey verdeyar 

Los pratz vertz e 'ls vergiers florir. 

B. de Ventadour: En abril. 

En avril, quand je vois verdoyer les prés verts et les vergers fleurir.

Aisi co la verga flori

Ses tot humor, que no 'n senti.

G. Folquet: A te verge. 

Ainsi comme la verge fleurit sans nulle humidité, vu qu'elle n'en sentit pas. 

Fig. Mas si anc nulhs joys poc florir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais si oncques nulle joie put fleurir.

S' aquest joys floris e grana.

Arnaud de Cotignac: Mout desir. 

Si ce bonheur fleurit et graine.

Part. pas. Pus lo dous temps ve jogan e rizen, 

Guais e floritz.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Puisque le doux temps vient jouant et riant, gai et fleuri.

Loc. fig. La Pasca floria.

(chap. La Pascua florida.)

Arnaud d'Entrevenas: Del sonet. 

La Pâque fleurie.

- Subst. Dans le sens de chenu. 

Entre las gens 

No s tanhon vielh ni floritz.

P. Vidal: Abril issic. 

Entre les gens ne conviennent les vieux ni les chenus.

ANC. FR. Chantent oisel et florissent vergier. 

Le Châtelain de Couci, chanson XX. 

Ainsi les beaux lis florissent.

Remi Belleau, t. II, p. 60. 

ANC. IT. Senza florir...

Lo fico senza flor ti porge il frutto.

Barberini, Doc. d'amore, p. 156.

CAT. Florir. ESP. PORT. Florecer. IT. MOD. Fiorire. (chap. Florí, florís: florixco o florixgo, florixes, florix, florim, floriu, florixen; florit, florits, florida, florides. Lo pa está florit : té moho.)

7. Deflorar, v., lat. deflorare, déflorer.

Si alcus hom corrumpia o deflorava femyna virgis contra sa voluntat.

(chap. Si algún home corrompíe o desflorabe (a una) femella virgen contra sa voluntat.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128.

Si aucun homme corrompait ou déflorait femme vierge contre sa volonté.

CAT. ESP. PORT. Desflorar. IT. Deflorare. (chap. Desflorá: desfloro, desflores, desflore, desflorem o desfloram, desfloréu o desfloráu, desfloren; desflorat, desflorats, desflorada, desflorades.)

 

Floronc, Floyronc, s. m., lat. furonculus, furoncle.

Floroncs so algunas paucas vezicas.

De eysshiduras o floroncs provenens per humors corrumpudas.

Eluc. de las propr., fol. 97 et 42.

Furoncles sont aucunes petites vessies.

D'éruptions ou furoncles provenant d'humeurs corrompues.

Naysseran floyroncs... en los homes e en las femnas d'Egypte.

Hist. abr. de la Bible, fol. 26.

Naîtront furoncles... sur les hommes et sur les femmes d'Egypte

CAT. Floronco. PORT. IT. Furonculo. (ESP. chap. forúncul o Forúnculo.)

2. Floroncos, Floronos, adj., couvert de furoncles.

Al IX jorn seretz floroncos.

Al II jorn sera floronos, si s sancna.

Declar. de motas demandas. 

Au neuvième jour vous serez couvert de furoncles. 

Au deuxième jour sera couvert de furoncles, s'il se saigne.

 

Fluir, v., lat. fluere, fluer, couler.

Si vezes... sanc fluir. 

(chap. Si veéu... sang fluí : corre.)

Sanc flueys de vena.

Per que fluic gran sanc.

Trad. d'Albucasis, fol. 52, 28 et 1.

Si vous voyez... sang couler.

Le sang coule de veine. 

Pour que beaucoup de sang coule.

Part. prés. Del cap... fluent.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Fluant... de la tête. 

CAT. ESP. Fluir. IT. Fluire. (chap. Fluí.)

2. Flux, s. m., lat. fluxus, flux, écoulement.

Per que no venga flux de sang. Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Pour que ne vienne pas flux de sang. 

CAT. Flux. ESP. (chap. flujo) PORT. Fluxo. IT. Flusso.

3. Fluctz, s. m., lat. fluctus, flot. 

Fluctz es comocio d'aygas per forsa de vens.

Eluc. de las propr., fol. 152.

Flot est commotion d'eaux par force de vents.

IT. Flutto. (all. Flut)

4. Flum, s. m., lat. flumen, fleuve. 

D'on quecx es sals, s'en flum Jordan se banha.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

D'où chacun est sauvé, s'il se baigne dans le fleuve Jourdain.

Fig. Flums de plasers, fons de vera merce.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa. 

Fleuve de plaisirs, fontaine de véritable merci.

ANC. FR. Ultre flum Jurdan.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 42. 

A un flum qui fiert en la mer.

Villehardouin, p. 62.

ANC. CAT. Flum. IT. Fiume. (chap. Riu; lo riu Flumen es com di: riu riu; la paraula flum se trobe a la llengua valensiana, per ejemple, a la Vita Christi: com lo senyor vingue al flum jorda hon sanct joan preycaua.)

crecida río Matarraña; flum, flumine, fluvis

5. Fluvi, s. m., lat. fluvius, fleuve.

Lo fluvis tol del camp de mon vezin, et ajusta al meu camp.

Trad. du Code de Justinien, fol. 75.

Le fleuve ôte du champ de mon voisin, et ajoute au mien champ.

Fig. Fluvi de gaug.

Del fluvi de la vostra dossor vos los habeuraretz.

V. et Vert., fol. 101.

Fleuve de joie.

Vous les abreuverez du fleuve de votre douceur. 

ANC. CAT. Fluvi. IT. Fluvio.

6. Fluvial, adj., lat. fluvialis, fluvial, de fleuve.

Peissos d'estanh e fluvials. Brev. d'amor, fol. 52. 

(chap. Peixos d' estanque, de lago y de riu.) 

Poissons d'étang et de fleuve.

Auzels fluvials.

Aygas, alcunas so fontals et puteals, autras fluvials.

Eluc. de las propr., fol. 276 et 140.

Oiseaux de fleuve.

Eaux, aucunes sont de sources et de puits, autres fluviales.

ESP. PORT. Fluvial. IT. Fluviale. (chap. Fluvial, fluvials; de riu, del riu, dels rius.)

7. Fluxibilitat, s. f., fluidité.

Ha fluxibilitat en sa substancia. 

Liquiditat ni fluxibilitat, que so proprias condicios d'humor.

Eluc. de las propr., fol. 30 et 37. 

A fluidité en sa substance.

Liquidité et fluidité, qui sont conditions propres de l'humide.

ESP. Fluxibilidad (fluidez). PORT. Fluxibilidade. IT. Flussibilità, flussibilitate, flussibilitade. (chap. fluidés.)

8. Fluxible, adj., fluide.

Per sa propria natura es fluxibla.

Eluc. de las propr., fol. 26.

De sa propre nature elle est fluide.

ANC. ESP. Fluxible. IT. Flussibile. (chap. fluít, fluíts, fluída, fluídes.)

9. Afluencia, s. f., lat. afluentia, affluence.

En trop locs d'aur et argent ha afluencia.

Eluc. de las propr., fol. 180. 

En beaucoup de lieux il y a affluence d'or et d'argent.

CAT. ESP. Afluencia. PORT. Affluencia. IT. Affluenza. (chap. Afluensia, afluensies. Lo riu Ebro té afluensia de bastans afluens, com lo Matarraña.)

10. Influencia, s. f., lat. influentia, influence. 

Celestial influencia. 

Las estelas et lors influencias.

Eluc. de las propr., fol. 2 et *.

Influence céleste. 

Les étoiles et leurs influences. 

CAT. ESP. PORT. Influencia. IT. Influenzia. (chap. Influensia, influensies; v. influí.)

11. Enfluensa, s. f., influence

Las enfluensas del cel. L'Arbre de Batalhas, fol. 72. 

Les influences du ciel.

IT. Influenza.

12. Superfluir, v., lat. superfluere, rester, être superflu.

Si superflueys alcuna causa de lana. Trad. d'Albucasis, fol. 30.

S'il reste aucune chose de la laine.

13. Superfluitat, s. f., lat. superfluitatem, superfluité, superflu.

Tramet foras sas superfluitatz.

Eluc. de las propr., fol. 249. 

Transmet dehors ses superfluités.

En aquella circumcisio, om lor trenchava la superfluitat de la charn.

Sermons en provençal, fol. 20.

En cette circoncision, on leur tranchait le superflu de la chair.

CAT. Superfluitat. ESP. Superfluidad. PORT. Superfluidade. IT. Superfluità, superfluitate, superfluitade. (chap. Superfluidat, superfluidats : lo que sobre.)

14. Sobrefluitat, s. f., superfluité, excès.

De sobrefluitat de beure et de manjar moron motas gens.

(chap. De sobrefluidat, exés de beure y de minjá se mor molta gen.)

V. et Vert., fol. 101.

D' excès de boire et de manger meurent plusieurs gens.

Abstinencia amesurada vivifia, e auci las sobrefluitaz.

Trad. de Bède, fol. 53.

Abstinence mesurée vivifie, et tue les superfluités.

15. Superflu, adj., lat. superfluus, superflu, excessif. 

Superflua groceza. Trad. d'Albucasis, fol. 3. 

Grosseur excessive.

CAT. ESP. PORT. IT. Superfluo. (chap. Superfluo, superfluos, superflua, superflues.)

16. Sobrefluos, adj., superflu.

Despensas sobrefluosas... esquivar.

(chap. Evitá los gastos superfluos.)

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Éviter... dépenses superflues.

 

Foc, Fuoc, Fuec, lat. focus, feu.

Aissi col focs s'abraza per la lenha, 

On mais n'y a, e la flam' es pus grans. 

G. Faidit: Pel messatgier. 

Ainsi comme le feu s'enflamme par le bois, où plus il y en a, et la flamme est plus grande.

Plueia de fuoc arden e de solpre pudent sobre las cinc ciutatz.

V. et Vert., fol. 19. 

Pluie de feu ardent et de soufre puant sur les cinq cités.

Fuecs las puesca cremar! 

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Que le feu les puisse brûler!

On mayers es, plus calfa 'l focs.

G. Adhemar: Ben fora. 

Où plus il est grand, plus le feu chauffe. 

Fig. D' avareza 'ls art lo focx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Le feu d'avarice les brûle. 

Lo foc qu'ieu ai d'amor.

Arnaud de Marueil: Dona sel. 

Le feu que j'ai d'amour.

El fuecs que m'art es tals que Nils 

No 'l tudaria.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei qu' em.

Le feu qui me brûle est tel que le Nil ne l' éteindrait pas.

Loc. Pus N Oc e Non a mes foc e trag sanc. 

Bertrand de Born: Non estarai. 

Puisque le seigneur Oui et Non a mis feu et tiré sang. 

A fuoc e a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat. 

Avaient mis leur terre à feu et à flamme. 

Cridar a foc per En Rogier.

Guigo de Cabanas: N Esquileta. 

Crier au feu pour le seigneur Rogier. 

Prov. Qi a ops Foc, ab det lo qer.

Un troubadour anonyme: Senher N enfant. 

Qui a besoin de feu, le cherche avec le doigt. 

El fuecs no s fai tan preon 

Que lo fums non ane fors. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le feu ne se fait si profond que la fumée n'aille hors. 

CAT. Fog (foch). ESP. Fuego. PORT. Fogo. IT. Foco, fuoco. (chap. Foc, focs.)

2. Foguier, Fuguier, s. m., foyer.

Estar al foguier.

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueia.

Être au foyer.

Pres d'espigas d'aquest blat,

Mes las en un fuguier raustir.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Prit des épis de ce blé, les mit rôtir en un foyer. 

ANC. ESP. Foguero. IT. Focolare. (chap. Foguera, fogueres; foc, focs.)

Aiguaiva, foguera, hoguera, Aguaviva

3. Fogal, Fogual, s. m., foyer.

Ja non volgra sezer a lor fogal.

P. Cardinal: D'un sirventes faire. Var.

Je ne voudrais jamais être assis à leur foyer.

Van s'en per las tendas, cascus vas son fogal.

Guillaume de Tudela.

S'en vont par les tentes, chacun vers son foyer.

- Adjectiv., de feu, enflammé.

Fig. Venens en figura fogual.

Brev. d'amor, fol. 180.

Venant en figure enflammée.

ANC. CAT. ANC. ESP. Fogar. ESP. MOD. Hogar. PORT. Fogão. (N. E. En algunas partes del alto Aragón: fogaril.)

4. Foguairo, s. m., foyer. 

Laissa 'l foc bel, clar al foguairo.

T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan. 

Laisse le feu beau, clair au foyer.

5. Fogaynha, s. f., fourneau.

K. Magnes fe aqui aparelar sas tendas e sas fogaynhas. Philomena.

Charlemagne fit appareiller là ses tentes et ses fourneaux.

6. Fogatge, Foguatge, Fogadge, s. m., fouage, droit de fouage.

El temps que lo fogatge fo endih al pais.

Tit. de 1395. DOAT, t. CXXXVII, fol. 366.

Au temps que le fouage fut imposé au pays.

Demandava lo foguatge al pays de Periguort.

Tit. de 1409. Ville de Bergerac.

Demandait le fouage au pays de Périgord.

CAT. Fogatge. ESP. Fogage (fogaje : impuesto por cada fuego, hogar). (chap. Fogache, fogaches, impost per foc, focs, vore lo censo de Pedro IV, fochs.)

7. Fogassa, Foguassa, Fogatza, s. f., fouace.

Una fogassa de la flor d'una eimina de froment.

Tit. de 1226. DOAT t. CXV, fol. 46. 

Une fouace de la fleur d'une émine de froment. 

Avia facha aquesta foguassa de las espiguas que avia culhidas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 145. 

Avait fait cette fouace des épis qu'il avait recueillis. 

Fogatza et vin... et fromatge.

(chap. Pa (de pintadó) y vi... y formache.)

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 203. 

Fouace et vin... et fromage.

ANC. FR.

Vendre au peuple dévot pains d'espice et foaces. 

Ronsard, t. II, p. 960. 

Manger à desjuner raisins avec fouace fraische. 

Rabelais, liv. I, chap. 25.

ANC. CAT. Fogassa. ESP. Hogaza. PORT. Fogaça. IT. Focaccia. (chap. Pa de pintadó, redó; barra de pa.)

8. Fogasset, Foguasset, s. m., petite fouace, gâteau.

Per foguassetz e vin. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Pour petites fouaces et vin.

Per gran presen, me trasmes dos fogassetz ayssi prim coma neula.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Pour grand présent, me transmit deux gâteaux aussi minces comme oublie. (N. E. oublie : oblea : neula.)

9. Fogasol, s. m., petite fouace, gâteau.

Disnar d'un fogasol 

E d'aigua.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83. 

Dîner d'une petite fouace et d'eau.

10. Foguenc, adj., ardent, brillant comme le feu.

De color vermeilla et foguenca.

V. de s. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 263. 

De couleur vermeille et brillante.

11. Foguinenc, adj., fulminant, ardent. 

Sus en I carre foguinenc.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Sus en un char ardent.

12. Afogar, v., allumer, enflammer, embraser.

Partitz s'es de Vienna per afogar sa terra. V. de S. Honorat. 

Il est parti de Vienne pour embraser sa terre. 

Fig. La putia l' es apres,

Que l'afogua e l'abrazilla.

Bernard de Venzenac: Lanquan. 

Le libertinage lui est après, qui l'allume et l'embrase. 

PORT. Affoguear. IT. Affocare.

- Étouffer.

Las espinas... afogueron los.

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 46.

Les épines... les étouffèrent. 

CAT. ANC. ESP. Afogar. PORT. Affogar.

13. Focacio, s. f., suffocation. 

La qual es fayta per focacio. Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Laquelle est faite par suffocation.

14. Suffocacio, s. f., lat. suffocatio, suffocation.

Squinancia es suffocacio de gola. Eluc. de las propr., fol. 86.

Esquinancie est suffocation de gosier. 

CAT. Sufocació. ESP. Sufocación (sofocación). PORT. Suffocação. IT. Suffocazione.
(chap. Sofocassió, sofocassions.)

15. Soffogancza, s. f., suffocation, étouffement.

L'autre entre las spinas hac grant soffogancza.

L' Evangeli de li quatre semencz.

L'autre entre les épines eut grande suffocation.

16. Sufogar, v., lat. suffocare, suffoquer, étouffer.

Part. prés. Cobeeza intrant e sufogan la paraula.

(chap. Codissia entrán y sofocán la paraula.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 4.

Convoitise entrant et suffoquant la parole. 

CAT. ESP. (sofocar) Sufocar. PORT. Suffocar. IT. Suffocare. (chap.  sofocá: sofoco, sofoques, sofoque, sofoquem o sofocam, sofoquéu o sofocáu, sofoquen; sofocat, sofocats, sofocada, sofocades.)

17. Perfocacio, s. f., suffocation, étouffement.

La hora es venguda en laqual perfocacio es temuda.

Trad. d'Albucasis, fol. 25. 

L'heure est venue en laquelle suffocation est redoutée.

18. Prefocar, v. suffoquer. 

Part. pas. Qu'el malaute no sia prefocat. Trad. d'Albucasis, fol. 51. 

Que le malade ne soit pas suffoqué.

 

Focca, s. f., lat. phoca, phoque.

Grans peyshos en ela no vivo, sino dalfis et foccas.

(chap. Grans peixos an ella no viuen, mes que delfins y foques.)

Eluc. de las propr., fol. 153. 

Grands poissons ne vivent en elle, sinon dauphins et phoques. 

ESP. Foca. PORT. Foca, phoca. IT. Foca. (chap. Foca, foques.)

 

Focil, s. m., focile, os de l'avant-bras ou de la jambe.

De la razit del focil.

So appelats dos focils.

Trad. d'Albucasis, fol. 46 et 63. 

De la racine du focile. 

Sont appelés les deux fociles. 

PORT. pl. Fociles. IT. Focile.

 

Foire, v., lat. fodere, fouir, fouiller, bêcher.

Pren son pic e sa pala, e acomensa a foire et a minar.

(chap. Pren son pic y sa pala, y escomense a afoná - fé fosses, picá, cavá, excavá - y a miná.)

V. et Vert., fol. 41.

Prend son pic et sa pelle, et commence à fouir et à miner.

Fetz destruire la fort tor del castel, e fetz foire lo fondamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 172.

Fit détruire la forte tour du château, et fit fouir les fondations.

Pueys fozon lo sol belamen, 

Et atrobon lo monumen.

V. de S. Énimie, fol. 56.

Puis fouillent le sol bellement, et trouvent le monument. 

Part. pas. Terra fossa et arada. Eluc. de las propr., fol. 157.

Terre bêchée et labourée.

2. Fossa, s. f., lat. fossa, fosse.

So que tu laissas apres te non es pas teu, car no 'n potz autra cauza faire ni portar ab te en la fossa. Liv. de Sydrac, fol. 69.

Ce que tu laisses après toi n'est pas tien, car tu n'en peux faire autre chose ni le porter avec toi dans la fosse.

Mostran me... las fossas d'aquels que y son mortz.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Me montrant... les fosses de ceux qui y sont morts. 

Segra m ploran 

E planhen tro la fossa.

(chap. Me seguirá plorán y gañolán, gemegán, hasta la fossa: lo fossá, lo sementeri, als atres (ad patres), als sipresos.)

Leys d'amors, fol. 28.

Me suivra pleurant et gémissant jusqu'à la fosse.

Fig. Puta es coma fossa priunda e coma potz engoissos.

(chap. La puta es com una fossa fonda, profunda, y com un pou angustiós, de angustia, de doló.)

Trad. de Bède, fol. 40.

La prostituée est comme fosse profonde et comme puits de douleur. 

Loc. Guidatz los secs

Ab vos en la fossa.

G. Figueiras: Sirventes. 

Vous guidez les aveugles avec vous dans la fosse. 

Prov. Qui fai fossa contra son vizi chaira en lei. 

(chap. Qui fa fossa contra son veí caurá an ella.)

Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui fait fosse contre son voisin tombera en elle.

Doncs, si l'uns orbs l'autre guia, 

Non van amdui en la fossa cazer?

G. Figueiras: No m laissarai. 

Donc, si un aveugle guide l'autre, ne vont-ils pas tous deux choir dans la fosse?

ANC. ESP.

Danle cuemo à puerco enna fossa de mano.

Poema de Alexandro, cop. 1471.

CAT. Fossa. ESP. MOD. Fosa. PORT. IT. Fossa. (chap. Fossa, fosses; fossá, fossar : sementeri.
Luis Arrufat escriu fosá.)

3. Fossat, s. m., lat. fossatum, fossé.

Es tot entorn claus de fossatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Est tout à l'entour clos de fossés.

ANC. FR. Estoit avironés de profont fosset et terrible.

Chron. de Cambray.

ESP. (foso) PORT. Fossado. IT. Fossato. (chap. Fosso, fossos, excavassions voltán castells, siudadeles com la de Jaca, etc.)

4. Fossio, s. f., lat. fossio, fouille.

Fan lor fossio. Eluc. de las propr., fol. 214.

Font leur fouille.

5. Fossor, s. m., lat. fossor, terrassier, fossoyeur.

E 'ls fossors, car demandon gran

Loguiers per lur fals maltraire.

Folquet de Lunel: E nom del. 

Et les terrassiers, parce qu'ils demandent grand loyer pour leur faux mal agir.

- Chercheur, celui qui cherche en fouillant.

Los fossors de mandragora.

(chap. Los buscadós de mandrágora; excavadós, picadós, cavadós, que fan forats, fosses per a buscála.)

Eluc. de las propr., fol. 214.

Les chercheurs de mandragore.

- Hoyau.

Ab coltres et fossors. Eluc. de las propr., fol. 157.

Avec coutres et hoyaux. 

ANC. FR. Prist un fossor por foïr. 2e trad. du Chastoiement, p. 14.

CAT. Fosser.

6. Fotiador, s. m., bêcheur, terrassier, piocheur.

Boviers e fotiadors.

G. Riquier: Pus Dieu. 

Bouviers et terrassiers.

7. Fossori, s. m., fossoir, instrument de chirurgie.

Pausa la puncta eminent, la qual es al cap del fossori.

Trad. d'Albucasis, fol. 51. 

Pose la pointe saillante, laquelle est au bout du fossoir.

8. Sosfoire, v., lat. suffodere, sousfouir, miner, creuser sous.

Sosfoira tas plantas. Trad. de Bède, fol. 75.

Creusera sous tes plantes de pieds.

9. Fozilhar, v., fouiller, creuser.

Talpa ha... morr a guiza de porc, ab que fozilha la terra.

(chap. Lo top té... lo morro a guisa de gorrino, en lo que furgue la terra; burche, excave, cave. v. furgá: furgo, furgues, furgue, furguem o furgam, furguéu o furgáu, furguen; furgat, furgats, furgada, furgades.)

Eluc. de las propr., fol. 259.

La taupe a... museau à la manière de porc, avec quoi elle fouille la terre.

Part. prés. Fozilhan am morr. Eluc. de las propr., fol. 259. 

Fouillant avec museau.

10. Fozedor, s. m., bêcheur, terrassier.

Fozedors e podadors, et autres obriers menutz.

Tit. de 1348. DOAT, t. CIII, fol. 262.

Bêcheurs et tailleurs de vigne, et autres menus ouvriers.