Mostrando las entradas para la consulta falcó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta falcó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigo de los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó


Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una historia en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encans en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardons sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memoria y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre datres coses que a Florencia va ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la majoría de los gentilhomens, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra menuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua menuda hassienda, sen va aná a viure.
Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiensia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera o hereua va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possessió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretindres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamen, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá dolentet o malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé.
Sabíe que Federigo la habíe volgut mol, y encara la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo di, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no lay manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel vindre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di:
- Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera o compaña meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sén pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada.
Y sense pensássu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniensia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que empijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná pera que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tindre que separás del seu bon falcó, y casi li va di que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va voldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a vindre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no, tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelensia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tindre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grassies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tindre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare.
Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germans a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germans:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germans, enfotensen de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? -
A lo que ella va contestá:
- Germans meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germans, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.


miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrencá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

sábado, 13 de julio de 2024

Falcó, Jaime Juan. En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre


Falcó, Jaime Juan.

(Fragmén de https://librosmoncho.blogspot.com/2024/07/catalogo-manuscritos-biblioteca-universitaria-valencia-tomo-segundo.html)

N.° 948 Historia de algunas cosas más notables pertenecientes a este  Convento de Predicadores de Valencia Compuesta por el muy R. P. F. Jayme Falco Predicador General hijo de hábito de este Convento. Renuévala por orden del M. R. P. Presentado Fr. Vicente Inza Prior de dicho Convento, su más indigno súbdito el P. F. Luis Carbonell hijo de dicha Casa en el año del Señor de 1720.

842 páginas y tres hojas en blanco, a 24 líneas. - Papel 0,310 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,260 X 0,140. - Letra S. XVIII; con reclamos y notas marginales.

Port. (en rojo y negro). - V. en bl. - Prólogo. - Dáse (se da) breve noticia del autor.

- Texto. - De un Dietario manuscrito con letra antigua sacó sumariamente las siguientes memorias el M. R. P. Fr. Jayme Falco. 

(Pag. 807).

El extracto del Dietario es curiosísimo. Comienza en 9 de julio de 1391 y 

termina en la siguiente forma:

“En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre comença a ploure, e lo disapte fins a mig gorn (jorn), e lo Diumenge e dilluns feu bell, e lo Dilluns a 20 de Nohembre en la nit començaren les grans y espantables aygues, que tres dies e tres nits no cesa la gran pluga ultramensura, que paria que los cels fosen uberts, e que lo mon degues perir. De que vengueren los rius barranchs torrents grosos que nunca fonch vist ni hoyt dir, ponts açuts trencats y derrocats, terres arrambladas, arbres derrocats e altres mals, e danis que les aygues avien fet. E continuant no cesar les aygues e grans plutges les gents no podien igir (ixir, eixir) de ses cases, los viures comenaren (començaren) a mancar, lo poble egent (eixint) de Valencia e de tot lo Regne, e encara dels altres regnes pasen gran detriment e les aygues no mancar de dia ni de nit que nunca fonch vist tantes aygues, ni tan grans, e axi generals en lo Regne de Arago, de Valencia de Catalunya e de Castella e en altres Regnes. E lo divendres que fonch primer dia de Dehembre, lo Riu de Valencia derroca tres arcades del pont del Real, moltes cases comencaren a caure en Valencia, manaven e brollaven fons en les cases que avian asgotar, los pous venien a sobreixir y escurrir en los carrers. 

E lo dijous en la nit a 7 de Dehembre vespra de la Concepcio de la Verge Maria foch tanta e tan gran pluja que era cosa de molt gran espant e de gran terror: e ala (a la) mija nit en la gran plaja trona, lampa, caygue pedra e terratremol tot en una hora de que tota Valencia tremola, que paria que Valencia degues perir. E en aquella hora lo lamp feri en lo Monestyr del (dels) Frares Preycadors e leva lo Capell del caragol de la capella del Rey e lança les pedres per tota la placa (plaça) e a la casa de mossen Jordi entra pedra que tota la casa atrona, e lo penel que estava alt en lo capel lanca (lança) a la plaça dels ams.

En aquella nit y hora caygue la torre nova de Mossen Pere Exarch que havia obrat sobre lo portal, e moltes cases, parets foren caygudes en Valencia en aquella nit: E tantes cases foren somogudes que no y bastaven obres de Vila per poder pigar, que en veritat apenes se podia anar per Valencia per los alberchs pigats (.) E si mal en Valencia molt mes en los llochs de fora axi dels deles (de les) montanyes, com dels llochs dels plans.

E lo disapte a 9 de Dehembre fonch ordenat que fesen professo a la Verge Maria de Gracia, e que tot hom dejunas, e los que dejunarien a pa y aygua guanyasen quaranta dies de perdo. fonch ordenat que en la Seu e en cascuna Esglesia de Valencia ans de la Misa sia feta professo al altar de la Verge Maria ab llums en les mans e aqui fos dita la lletania dels set 

Psalms solemnament, ab oracions de serenitat. E mes que fossen dites set misses dels set goigs de la Verge Maria (ab llums en les mans) solemnament e les pluges tot tems durar e no mancar les gents y animals perien, torres, cases caure en Valencia, lo Palau del Bisbe pigat, la casa del bisconte de Chelva, la Den Pellicer, la Den Mompalau, la Den Çaera, la Den Perellos, Den Jaume de Fochs, de Mossen Jaume Pelegri, de mossen Franci Amalrrich, la del Artiacha de Xativa, la Abadia de
S. Berthomeu e moltes altres cases pigades, e caygudes en Valencia e de fora Valencia, que casi les gents e bens y animals perien, que del diluvi 

de Noe ença nos llig aver fet tant de mal ni tants aygues com ara. Les aygues no mancar”.

Fray Jaime Juan, hijo de D. Jaime Falcó, nacido en Valencia a 18 de octubre de 1565, ingresó en el Convento de Santo Domingo, contando 17 años, y obtuvo los cargos de Superior, Vicario, Maestro de novicios, Archivero, Predicador general y Baile de la encomienda de Perpungent en la Orden de Montesa. Falleció en 9 de marzo de 1641.

martes, 27 de febrero de 2024

Faina - Falgueira

Faina, s. f., fouine.

La dotzena de fainas e de martrins..., .III. deners.

Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

La douzaine de fouines et de peaux de martres..., trois deniers.

CAT. Fagina. ESP. Fuina (garduña, rámila, rezmila, marta, martes foina). PORT. Foinha. IT. Faina.
(chap. fagina, fagines, de la familia de la mustela, musteles.)

fagina, fagines; Faina, fouine

 

Fais, s. m., lat. fascis, faix, charge, fardeau.

Per Dieu, aleujatz m' aquest fays!

G. Adhemar: Lanquan vei.

Pour Dieu, allégez-moi ce fardeau.

Que portetz vostra part del fais.

(chap. Que portéu la vostra part del feix.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Que vous portiez votre part du faix.

Loc. Aprendetz, si no us es fays, 

So don m' alegr' e m' irais.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Apprenez, si ne vous est fardeau, ce dont je me réjouis et m'attriste.

Quan pres a quintals et a fais

L'aver que Manuels trames.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il prit à quintaux et à charge la richesse que Manuel transmit.

Dels reys d'Espanha tenh a fais, 

Quar tan volon guerra mest lor.

P. Vidal: A per pauc. 

Je tiens à fardeau, au sujet des rois d'Espagne, de ce qu'ils veulent tant la guerre entre eux. 

Adv. comp. Els menestrals e l'autra gent, 

Tuit a un fais cominalment, 

Corron carieras escobar.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

Les ouvriers et l'autre gent, tous en masse généralement, courent balayer les rues.

Proverb. No valon un fais de pailla.

(chap. No valen un feix de palla; com los catalanistes aragonesos que se están manifestán estos díes a favor del dialecte catalá. Coranta añs después de la declarassió de Mequinensa y que encara estiguen plorán los ploramiques.)

garba, garbes; garbera, garberes; nugo, nugos

Roman de Jaufre, fol. 78. 

Ne valent une faix de paille. 

ANC. FR. Vindrent tous à un faix assaillir ladicte ville.

Monstrelet, t. 1, fol. 136. 

ANC. CAT. Faix (N. E. Los catalanistas inventaron feixistefeixistes; por ejemplo los alucinados miembros del grupo musical Los Draps, fundado en Peñarroya de Tastavins.). ANC. ESP. Fajo. 

ESP. MOD. Haz. IT. Fascio. (chap. Feix, feixos; fascista, fascistes, com los sossialistes HitlerMussolini.)

escudo, Reyes Católicos, fasces, facha, fascistas, fascismo

2. Faissimen, s. m., embarras, étalage.

A cel qui son fin prez garda, 

Non fa ges gran faissimen.

Pierre de Valières: Ja hom que. 

Pour celui qui considère son pur mérite, elle ne fait point grand embarras.

3. Sobrefais, s. m., surcharge, surcroît.

Car per un sobrefais d' afan.

Arnaud Daniel: Amors e. 

Car pour un surcroît de peine.

4. Fayssit, s. m., portefaix.

Ly qual fayssits devo portar tota aquela sal ab sacs de la nau.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.

Lesquels portefaix doivent porter tout ce sel avec sacs du vaisseau.

5. Faysser, Fayser, s. m., portefaix.

Ly dichs fayssers... ab los dichs faysers qui la sal portaran.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.

Lesdits portefaix... avec lesdits portefaix qui porteront le sel.

6. Afaissar, Efaissar, v., affaisser, accabler.

Mas uns malastrus m' afaissa.

Augiers: Era quan l'ivern. 

Mais un malotru m'accable.

D' on lo fuelh e 'l frug s'afaissa.

G. Adhemar: Lanquan vei. 

D'où la feuille et le fruit s'affaisse. 

Part. pas. fig. Nos autres que em cargatz 

De grans peccatz et efayssatz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Nous autres qui sommes chargés et accablés de grands péchés.

(chap. Portafeix, portafeixos siríen los mossos de cárrega, estibadós; en catalá fan aná bastaix, bastaixos, del ocsitá bast, cárrega. Faixero, que es un mote de Valderrobres, ve de faixafaixes, vore mes abán faissa.)

faixa, faixes; faja, fajas

Faisan, Fayhan, s. m., lat. phasianus, faisan.

Cum tormenta temensa e desconortz

Lo faisan qu'es en tal albre pausatz,

On ve l'austor qui es sobremontat.

B. Zorgi: Aissi col.

Comme la crainte et le découragement tourmente le faisan qui est posé en tel arbre, où il voit l'autour qui est monté au-dessus.

Aussels que son aqui en gran habondanssia, que son apellatz fayhans.

(chap. Muixons que ñan aquí en gran abundansia, que se diuen faissans.)

Lett. du Preste Jean à Frédéric, fol. 27.

Oiseaux qui sont là en grande abondance, qui sont appelés faisans.

CAT. Faysá. ESP. Faysan (faisán). PORT. Faisão. IT. Fagiano. (chap. Faissán, faissans.)

Phasianus colchicus, faisán; faissán, faissans

 

Faisol, s. m., lat. faseolus, faséole, haricot.

A lui no dol ni s' irais 

Si 'l datz faisols ab uignos, 

Senes autra bandisos.

R. de Miraval, Gloss. occit., p. 37. 

Il ne lui fait peine ni se fâche, si vous lui donnez haricots avec oignons, sans autre apprêt. 

ANC. FR. Si tu veux manger des pois et faseols, va à Crémone.

Hist. maccaronique, t. I, p. 36.

CAT. Fasol. ANC. ESP. Faseolo (MOD. Judía blanca). PORT. Feijão. 

IT. Fagiolo. (chap. Fesolfesols; están embolicats a una bajocabajoques, bachoca, bachoques.)

 

Faissa, s. f., lat. fascia, lien, bande.

D'una faissa de pali se senh e s lhia.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9. 

Se ceint et se lie d'une bande de drap de soie.

- Lisière de terre.

Vinhas... per fayssas.

(chap. Viñes per faixes o faixons.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, c. 1. 

Vignes... pour lisières de terre. 

La faissa Bernard d'Unziac.

(chap. La faixa de Bernardo d'Unziac.)

Cartulaire de Sauxillanges. 

La lisière de terre de Bernard d'Unziac.

- Signe, marque.

Per la cropa, una faissa 

Plus blanca que flor de lis.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Par la croupe, une marque plus blanche que fleur de lis.

CAT. Faxa. ESP. Faja. PORT. Faixa, faxa. IT. Fascia. (chap. faixa, faixes; faixó, faixons.)

2. Faissar, v., lat. fasciare, lier, bander, serrer. 

Esquiset son bliaut, faisset se ben, 

Puis montet el chaval de bon alen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54. 

Déchira son bliau, se banda bien, puis monta sur le cheval de bonne haleine. 

Fig. Iferns vos estrenh e us fayssa.

B. Alahan de Narbonne: No puesc mudar. 

L'enfer vous étreint et vous serre. 

CAT. Faxar. ESP. Fajar. PORT. Faxar. IT. Fasciare. (chap. faixá, faixás: yo me faixo, faixes, faixe, faixem o faixam, faixéu o faixáu, faixen; faixat, faixats, faixada, faixades; farchat, farchats, farchada, farchades; farjat, farjats, farjada, farjades.)

 

Falangia, s. f., lat. phalangiustarentule, espèce d'araignée.

Engendra ffalangias, que so aranhas venenozas.

(chap. Engendre “falangies”, que són arañes venenoses.)

Eluc. de las propr., fol. 167.

Engendre tarentules, qui sont araignées venimeuses.

 

Falb, Faub, Fauve, adj., lat. fulvus, pâle, blême, fauve, terne.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Si solelh... si mostra vayr, de diversas colors, designa temps plovios... 

si faub, tempestuos.

Luna, si es falba, significa vens. 

Cum ades sia faub, ades luzent. 

La cara es fauba. 

(chap. La cara está (té) blanca, pálida.)

Eluc. de las propr., fol. 116, 117, 102 et 80.. 

Si le soleil... se montre vair, de diverses couleurs, il annonce temps pluvieux... si pâle, tempétueux. 

La lune, si elle est terne, signifie vents. 

Comme il soit tantôt terne, tantôt luisant. 

Le visage est blême.

Sobre un caval moven, ab coma fauva... 

De pur ardimen ac la color fauva.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Sur un cheval mouvant, avec crinière fauve... 

De pure hardiesse il eut la couleur pâle. 

IT. Falbo.

2. Subfalb, Subfaub, adj., un peu pâle, un peu blême, roussâtre, grisâtre.

Falba o subfalba.

Albenca et subfauba.

Eluc. de las propr., fol. 90 et 265. 

Pâle ou un peu pâle. 

Blanchissante et grisâtre.

3. Faubel, adj., pâle, blême.

Cum per temor hom rog torna faubel.

(chap. Com per temó home roch se torne blanquinós, blanc, pálit.)

En estiu so verts et en yvern faubels.

Eluc. de las propr., fol. 265 et 198. 

Comme par crainte homme rouge devient blême. 

Sont verts en été et pâles en hiver.

4. Falbenc, Faubent, adj., pâle, verdâtre, roussâtre, terne. 

Boysh,... en yvern es falbenc.

(chap. Lo boix... al ivern está pálit, esblanquit, blanquinós, de coló apagada.)

Berille es peyra falbenca... Sobre totz val... qui es may falbenc. 

Solelh... vers vespre, pallent et faubent. 

Eluc. de las propr., fol. 201, 185 et 116.

Buis,... est roussâtre en hiver. 

Béryl est pierre verdâtre... Vaut au-dessus de tous... celui qui est plus verdâtre.

Le soleil... vers le soir, pâlissant et terne.

5. Subfalbenc, adj., un peu pâle, un peu terne, jaunâtre.

Falbenca et subfalbenca. 

Eluc. de las propr., fol. 58. 

Pâle et un peu terne.

6. Falbelos, adj., pâle, blême. 

Home ebrios en sa cara es falbelos.

Eluc. de las propr., fol. 227. 

Homme ivre est blême en son visage.

7. Falbeza, s. f., pâleur, blêmissement.

Falbeza en la cara es senhal de temor.

Falbeza o palhor.

Eluc. de las propr., fol. 264 et 265. 

Pâleur sur le visage est signe de crainte. 

Blêmissement ou pâleur.

8. Falbeiar, v., pâlir, blêmir.

Fuelhas en ver et en estiu verdeio, en autumpne falbeio.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Les feuilles verdissent en printemps et en été, pâlissent en automne.

9. Falbeleiar, v., pâlir, blêmir. 

De jorn, pert sa fulgor et falbeleia.

Eluc. de las propr., fol. 186. 

De jour, perd son éclat el pâlit.

 

Falc, Falco, s. m., lat. falco, faucon.

Tot atressi cum lo falcx, qui dissen 

Vas son auzelh, quan l'a sobremontat. 

Richard de Barbezieux: Tug demandon. 

Tout de même comme le faucon, qui descend vers son oiseau, quand il l'a surmonté. 

Mas si vols bon falcon lanier,

Ab gros cap et ab gros bec lo quier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Mais si tu veux bon faucon lanier, cherche-le avec grosse tête et avec gros bec. 

Fig.

Lo falcos, fils de l'aigla, que es reys dels Frances.

(chap. Lo falcó, fill del águila o áliga, que es rey dels fransesos.)

Hugues de S. Cyr: Un sirventes.

Le faucon, fils de l'aigle, qui est roi des Français. 

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

(chap. Después tos van tindre temó mes que la grulla al falcó. Este tos es de vosté: vos.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Puis vous craignirent plus que la grue le faucon.

grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Prov. Encar l' er a portar el man l'altruy falco.

Hugues de S. Cyr: Un sirventes. 

Il lui faudra encore porter à la main le faucon d'autrui.

ANC. FR. Et plus isnaus que faux ni espervier

Roman d'Agolant, Bekker, p. 61. 

Puis redévalent plus isnel 

Que ne volent faucs n' arondel.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 24. 

CAT. Falcó. ANC. ESP. Falcon (falcón). ESP. MOD. Halcón. PORT. Falção. IT. Falco, falcone. (chap. Falcó, falcons; lo Falcon es l'avión privat del pressidén del gobern. A Pedro Sánchez li agrade mol gastá perres de tots en este aparato.)

Se vende Falcon, seminuevo, itv y todas las revisiones pasadas, poco consumo, Madrid - Benicàssim 283 euros, una ganga, se vende por falta de presupuestos. Interesados preguntar por Pedro #AdiósPedro

2. Falconier, s. m., fauconnier. 

Sai ben esser falconiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais bien être fauconnier.

CAT. Falconer. ANC. ESP. Falconero. ESP. MOD. Halconero. 

PORT. Falconeiro. IT. Falconiere. (chap. Falconé, falconés, falconera, falconeres; si es un sagal o sagala: falconeret, falconerets, falconereta, falconeretes.)

Falconé, falconés, falconera, falconeres; si es un sagal o sagala: falconeret, falconerets, falconereta, falconeretes

 

Falda, Fauda, s. f., giron. 

Adormic si 

En la falda de la donzela.

(chap. Se va adormí a la faldeta (falda) de la donsella.)

V. de S. Énimie, fol. 33.

S'endormit dans le giron de la demoiselle.

Quar un effant pauc tenia

En sa fauda que durmia.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Car tenait dans son giron un petit enfant qui dormait.

Viron l'enfant que seya 

Ins la fauda de Maria.

(chap. Van vore lo chiquet assentadet a la faldeta de María; que seya : que estabe situat, assentat, apossentat; ins : adins, a dins, dins.)

Van vore lo chiquet assentadet a la faldeta de María

 

Trad. d'un évangile apocryphe.

Virent l'enfant qui séyait dans le giron de Marie. 

Cascus ne met e fauda aytan can ne pot aportar.

Roman de Fierabras, v. 3370.

Chacun en met en giron autant qu'il en peut emporter.

- Devant, milieu.

Toquiei li las faudas de las sieuas vestiduras, et fuy de contenent garida.

Hist. abr. de la Bible, fol. 63.

Je lui touchai les devants de ses vêtements, et je fus incontinent guérie.

ANC. FR. L'un fiert et l'autre se revange: 

N'y ot aubert, faude ni mange 

Où demourast anel ni maille. 

Trad. ms. de la Consol. (de Consolatione) de Boèce, l. IV, Carpentier, 

t. II, col. 370.

Très riches mantelines

Venans sans plus jusqu'au dessous des faudes.

Octavien de S. Gelais, Verger d'honneur. 

CAT. ESP. PORT. IT. Falda. (chap. Falda, faldes; (a la) faldeta, faldetes.)

 

Falgueira, s. f., bas. lat. filicariafougère.

Falgueira qu'es en boscatge.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La fougère qui est dans le bocage.

CAT. Falguera. (chap. Falaguera, falagueres; ESP. Helechohelechos.)

Falaguera, falagueres; ESP. Helecho, helechos.