Los sans inossens, llibre segón

Llibre segón.

Paco, lo Baixet.

Si hagueren viscut sempre al cortijo potsé les coses hagueren passat de un atra manera, pero a Crespo, lo Guarda Majó, li agradáe adelantá a un a la Raya de lo de Abendújar per si les mosques y a Paco, lo Baixet, com qui diu, li va tocá la china y no es que li incomodare per nell, que an ell igual li donáe un puesto que un atre, pero sí per los sagals, a vore, per la escola, que en la Charito, la chiqueta Menuda, ne teníen prou y li díen la chiqueta Menuda a la Charito encara que, en verdat, fore la chiqueta mes gran, y los chiquets, mare, ¿per qué no parle la Charito?, ¿per qué no camine la Charito, mare?, ¿per qué la Charito se embrute les bragues?, preguntaben a cada pas, y ella, la Régula, o ell, o los dos a coro, pos perque es mol menudeta la Charito, a vore, per contestá algo, ¿quína atra cosa podíen díls?, pero Paco, lo Baixet, aspirabe a que los sagals se ilustraren, adeprengueren, que lo Hachemita assegurabe a Cordovilla, que los sagals podíen eixí de pobres en un polset de coneiximéns, y inclús la propia Siñora Marquesa, volén erradicá lo analfabetismo del cortijo, va fé vindre durán tres estius seguits a dos señoritos de la siudat pera que, al acabá les faenas cotidianes, los ajuntaren a tots al porche de la corralada, als pastós, als gorrinés, als esbatussadós, als muleros, als gañáns y als guardes, y allí, a la crúa llum del cresol, en les mosques cagadores y les polilles voltán la llum, los enseñaren les lletres y les seues mil misterioses combinassións, y los pastós, y los gorrinés, y los esbatussadós y los gañáns y los muleros, cuan los preguntaben, díen, la B en la A fa BA, y la C en la A fa ZA, y, entonses, los señoritos de la siudat, lo siñoret Gabriel y lo siñoret Lucas, los corregíen y los desvelaben les trampes, y los díen, pos no, la C en la A, fa KA, y la C en la I fa CI y la C en la E fa CE y la C en la O fa KO, y los gorrinés y los pastós, y los muleros, y los gañáns y los guardes se díen entre ells desconsertats, tamé tenen unes coses, pareix que als señoritos los agrado fótremos lo pel, pero no se atrevíen a eixecá la veu, hasta que una nit, Paco, lo Baixet, se va arreá dos copes al pap, se va encará en lo siñoret alt, lo de les entrades, lo del seu grupo, y, obrín los forats del seu nas chato (per aon, com díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell), va preguntá, siñoret Lucas, y ¿a cuento de qué eixos caprichos? y lo siñoret Lucas va arrencá a riure en unes carcañades incontrolades, y, al final, cuan se va calmá un poc, se va limpiá los ulls en lo mocadó y va di, es la gramática, escolta, lo perqué pregúntalay als académics, y no va aclarí res mes, pero, ben mirat, aixó no ere mes que lo escomensamén, que una tarde va arribá la G y lo siñoret Lucas los va di, la G en la A fa GA, pero la G en I fa Ji, com la rissa, y Paco, lo Baixet, se va enfadá, que aixó ya estáe de mes, collóns, que ells eren ignoráns pero no tontos y a cuento de qué la E y la I habíen de portá sempre trate de favor y lo siñoret Lucas, venga a riure, que se destornillabe lo home de la rissa que li donáe, una rissa espasmódica y nerviosa, y, com de costum, que ell ere un mindundi y que eixes eren regles de la gramática y que ell res podíe fé contra les regles de la gramática, pero que, en radera instánsia, si se sentíen defraudats, escrigueren als académics, ya que ell se limitabe a exposáls les coses tal com eren, sense cap espíritu analític, pero a Paco, lo Baixet, estos despropósits li féen pedre l´oremus y la seua indignassió va arribá al cormull cuan, una nit, lo siñoret Lucas los va dibuixá en primor una H mayúscula a la pizarra, y después de pegá fortes palmotades pera captá la seua atensió y ficá silénsio, va advertí, mol cuidadet en esta lletra; esta lletra es un cas únic, no té pressedéns, amics; esta lletra es muda, y Paco, lo Baixet, va pensá pera nell, mira, com la Charito, que la Charito, la chiqueta Menuda, may díe esta boca es meua, que no parláe la Charito, que únicamen, de cuan en cuan, emitíe un gemec llastimós que sorolláe la casa hasta los seus solaméns, pero dabán de la manifestassió del siñoret Lucas, Facundo, lo Gorriné, va crusá les seues mans com a manoples damún del seu estómec abultat y va di, ¿qué vol dí aixó de que es muda?, te fiques a mirá y tampoc les atres parlen si natros no les prestam la veu, y lo siñoret Lucas, lo alt, lo de les entrades, que no sone, vaiga, que es com si no estiguere, no pinte res, y Facundo, lo Gorriné, sense alterá la seua postura de abat, ésta sí que es bona, y ¿pera qué se fique entonses?, y lo siñoret Lucas, cuestió de estética, va reconeixe, sol pera adorná les paraules, pera evitá que la vocal que la seguix se quedo desamparada, pero aixó sí, aquell que no asserte a colocála al seu puesto incurrirá en falta de lesa gramática, y Paco, lo Baixet, fet un lío, cada vegada mes confundit, pero, pel matí, ensilláe la yegua y a vigilá les fites, que ere lo seu, encara que desde que lo siñoret Lucas va escomensá en alló de les lletres se va transformá, que anáe com encantat lo home, sense assertá a pensá en datra cosa, y en cuan se alluñaé un galop del cortijo, descabalgabe, se assentáe a la sombra de un alborsé y a cavilá, y cuan les idees se li embolicáen al cap unes en atras com les sireres, recurríe a les pedretes, y los codolets blangs eren la E y la I, y los grisos eren la A, la O y la U, y, entonses, se liabe a fé combinassións pera vore cóm teníen que soná les unes y les atres, pero no se aclaríe y a la nit, confiabe les seues dudes a la Régula, a la márfega y, insensiblemen, de unes coses passabe a unes atres y la Régula, para quieto, Paco, lo Rogelio está desvelat, y si Paco, lo Baixet, insistíe, ella ae, estáte cotet, ya no estam pera joguets, y, de repén, sonabe lo desgarrat crit de la chiqueta Menuda y Paco se inutilisabe, pensán que algún mal amagat debíe de tindre ell als baixos pera habé engendrat una chiqueta inútil y muda com la hache, que menos mal que la Nieves ere espabilada, que a la Nieves, les coses, ell se habíe resistit a batejála en este nom tan blang, no li pegabe, vaiga, sén ell tan moreno y moruno, y haguere preferit ficáli Herminia, com la agüela o yaya, o consevol atre nom, pero lo estiu aquell fée un sol que badáe les roques, y don Pedro, lo Périt, insistíe que les temperatures ni de nit baixaben de 35 grados, y que vaya estiuet, mare, que no sen enrecordabe de atre igual, que se fregíen hasta los muixóns volán, y la Régula, de per sí fogosa, se queixáe, ¡ay Virgen, quína calina mes gran!, y que no corre ni una bufadeta de aire ni de día ni de nit, y después de abanicás un rato en un paipai, movén sol la falange del dit gros dret, aplanat com una espátula, afegíe, aixó es un cástic, Paco, y yo li demanaré a la Virgen de las Nieves que acabo este cástic, pero la canícula no sedíe y un domenge, sense dílay a dingú, se va arrimá al Almendral, aon lo Mago, y a la tornada, li va di a Paco, Paco, lo Mago me ha dit que si esta pancha es femella li fica Nieves, no sigue que, per contrariá lo meu dessich, me ixque la cría en un antojo, y Paco sen va enrecordá de la chiqueta Menuda y va está de acuerdo, pos bueno, que sigue Nieves, pero la Nieves, que desde mocosa llimpiabe la porquería de la impedida y li rentáe les bragues, no va arribá a aná a la escola del Patronato perque per aquell entonses anaben ya a la Raya de lo de Abendújar y Paco, lo Baixet, cada matí, antes de ensillá, li enseñabe a la mosseta cóm se ajuntáen la B en la A y la C en la A y la C en la I, y la sagala, que ere mol espabilada, aixina que va arribá la Z y li va di, la Z en la I fa CI, va contestá sense pensásu, eixa lletra sobre, pare, pera naixó está la C, y Paco, lo Baixet, sen enríe y procurabe unflá la rissa, solemnisála, imitán les carcañades del siñoret Lucas, aixó cóntalsu als académics, y, per les nits, unflat de satisfacsió, li díe a la Régula, esta sagala veu creixe la herba, y la Régula, que ya per entonses se habíe ficat tan pechugona com les pechúa de Beseit, comentabe, a vore, trau lo talento seu y lo de l´atra, y Paco, ¿quína atra?, y la Régula, sense pedre la seua flema habitual, ae, la chiqueta Menuda, ¿en qué estás pensán, Paco?, y Paco, lo teu talento trau, y escomensáe a magrejála, y ella, ae, cotet, Paco, los talentos no están ahí, y Paco, lo Baixet, tórnay, engolosinat, hasta que, de repén, lo bram de la chiqueta Menuda rasgabe lo silénsio de la nit y Paco se quedabe parat com un estaquirot, desarmat, y finalmen, díe, Deu te guardo, Régula, y que descansos, y, en los añs, se anáe acostumbrán a la Raya de lo de Abendújar, y a la barraca blanca en la parra de moscatell, y al cobertís, y al pou, y al tremendo roble fénli sombra, y als roquissals escampats dels primés ramals de la montaña, y al riuet de aigüas tibies en les tortugues a les vores, pero un matí de octubre, Paco, lo Baixet, va eixí a la porta, com tots los matíns, y només ixí, ve eixecá lo cap, va obrí be los nassos y va di, se arrime un caball, y la Régula, al seu costat, se va fé visera als ulls en la ma dreta y va mirá llun, ae, no se veu a dingú, Paco, pero Paco, lo Baixet, continuabe ensumán, com un sabuesso, lo Crespo es, si no me equivoco, va afegí, perque Paco, lo Baixet, segóns díe lo siñoret Iván, teníe lo nas mes fi que un pointer, que ventáe de llarg, y en efecte, no habíe passat ni un cuart de hora, cuan se va presentá a la Raya, Crespo, lo Guarda Majó, Paco, lía lo petate que ten entornes al cortijo, li va di sense mes preámbuls, y Paco, ¿y aixó?, que Crespo, don Pedro, lo Périt, u ha manat, a michdía baixará lo Lucio, tú ya has cumplit, y, en la fresca, Paco y la Régula van amontoná les seues coses al carromato y van empendre la tornada y a dal de tot, acomodats entre los madalaps de borra de llana, anáen los sagals y, a detrás, la Régula en la chiqueta Menuda, que no paráe de cridá y torsíe lo cap, ara cap a un costat, ara cap al atre, y les seues flaques cametes impedides assomaben daball de la bata, y Paco, lo Baixet, montat a la seua yegua, los donabe escolta, velán en orgull la retaguardia, y li díe a la Régula eixecán mol la veu pera dominá lo tantarantán de les rodes a les roderes, entre crits y brams de la chiqueta Menuda, ara la Nieves mos entrará al colegio y Deu sap aón pot arribá en lo espabilada que es, y la Régula, ae, ya vorem, y, desde la seua atalaya, afegíe Paco, lo Baixet, los sagals ya tenen edat de traballá, sirán una ajuda pera la casa, y la Régula, ae, ya vorem, y continuabe Paco, lo Baixet, exaltat en lo traqueteo y la novedat, igual la casa nova té una alcoba mes y podrem torná a sé jóvens, y la Régula suspirabe, acunabe a la chiqueta Menuda y li esbarráe los mosquits a manotades, mentres, per damún de los negres carrascals, se enseníen una a una les estrelles y la Régula mirabe cap amún, tornabe a suspirá y díe, ae, pera torná a sé jóvens tindríe que callá ésta, y en cuan van arribá al cortijo, Crespo, lo Guarda Majó, los aguardabe al peu de la vella casa, la mateixa que habíen abandonat sing añs atrás, en lo pedís jun a la porta tot lo llarg de la fachada, y les dixades eres de geranios y, al mich, l´oró de sombra calenta, y Paco u va mirá tot apenat y va moure lo cap com negán y después va baixá los ulls, ¡qué li ham de fé! va di resignadamen, y, poc mes allá, donán ordens, anabe don Pedro, lo Périt, y bona nit, don Pedro, aquí tornam a está pera lo que vosté mano, bona nit mos dono Deu, Paco, ¿sense novedat a la Raya? y Paco, sense novedat, don Pedro, y conforme descarregaben, don Pedro los anabe seguín del carro a la porta y de la porta al carro, dic, Régula, que tú haurás de atendre la tanca, com abáns, y apartála en cuan séntigues lo coche, que ya saps que ni la Siñora, ni lo siñoret Iván avisen y no los agrade esperá, y la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estam, y don Pedro, de matinet soltarás los pavos y rascarás la gallinassa, que sinó no ña Deu que aguanto en esta pudina, cóm put, y ya saps que la Siñora es bona pero li agráen les coses al seu puesto, y la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estem, y don Pedro, lo Périt, va continuá donánli instrucsións, y no parabe de donáli instrucsións y, al acabá, va torse lo cap, se va mossegá la galta esquerra y se va quedá com atascat, com si se dixare algo importán, y la Régula sumisamen, ¿alguna cosa mes, don Pedro? y don Pedro, lo Périt, se mossegáe nerviosamen la galta y giráe los ulls cap a la Nieves pero no díe res y al final, cuan pareixíe que anáe a marchá sense despegá los labios, se va girá cap a la Régula, aixó es cosa apart, Régula, en realidat éstes son coses pera tratá entre dones, pero... y la paussa se va fé mes llarga, hasta que la Régula, sumisamen, vosté dirá, don Pedro, y don Pedro, me referixco a la chiqueta, Régula, que la chiqueta be podríe pegáli un ma a casa a la meua siñora, que, ben mirat, ella se acobarde pera les coses del hogar, va sonriure ágramen, y la chiqueta ya está creixcuda, que ña que vore cóm s´ha ficat la chiqueta ésta en poc tems, y, segóns parlabe don Pedro, lo Périt, Paco, lo Baixet, se anáe desunflán com un globo, com la seua virilidat cuan cridabe per la nit la chiqueta Menuda, y va mirá cap a la Régula, y la Régula va mirá cap a Paco, lo Baixet, y al remat, Paco, lo Baixet, va obrí los nassos, va pujá los muscles, y va di, lo que vosté mano, don Pedro, pera naixó estam, y, de repén, sense vindre a cuento, a don Pedro, lo Périt, se li van dilatá les nines y va escomensá a desbarrá, com si vullguere amagás daball del alud de les seues propies paraules, que no parabe, que, ara tots volen sé señoritos, Paco, ya u saps, que ya no es com abáns, que avui dingú vol embrutás les mans, y uns a la capital y datres al extranjé, aon sigue, lo cas es no pará, la moda, ya veus tú, que se pensen que en aixó han resolt lo problema, imagínat que después resulte que, a lo milló, pasarán fam y se morirán de aburrimén, veus a sabé, que atra cosa, no, pero a la chiqueta a casa, no li ha de faltá res, no es perque yo u diga... la Régula y Paco, lo Baixet, assentíen en lo cap, y intercambiaben furtives mirades cómplices, pero don Pedro, lo Périt, no reparabe en alló, que estabe mol exitat don Pedro, lo Périt, y sén que estáu conformes, demá de matí esperam a la chiqueta a casa, y pera que no la trobéu a faltá y ella no se ómpligue, que ya sabem tots cóm se les gasten los sagals ara, per les nits pot dormí aquí, y después de moltes brassillades y aspavéns, don Pedro va colá y la Régula y Paco, lo Baixet, van escomensá a instalás en silénsio, y después van sopá y, al acabá la sena, se van assentá a la vora del foc, y, en eixe momén, va entrá Facundo, lo Gorriné, tamé tens corache, Paco, a la Casa de dal no te pare ni Deu, que ya coneixes a doña Purita, que pareix que la punchon en agulles de cap, lo histérica, que ni ell la aguante, va di, pero, com ni la Régula ni Paco, lo Baixet, van replicá, Facundo va afegí, no la coneixes, Paco, si no me creus pregúntali a la Pepa, que va está allí, pero la Régula y Paco continuaben muts com la h, y, en vista de assó, Facundo, lo Gorriné, va pegá mija volta y sen va aná, y de matí, la Nieves se va presentá puntualmen a la Casa de dal y al atre día lo mateix, hasta que aixó se va fé una costum y van escomensá a passá insensiblemen los díes, y, aixina que va arribá mach, se va presentá un día lo Carlos Alberto, lo fill mes gran del siñoret Iván, a fé la Comunió a la capelleta del cortijo y dos díes después, después de mols preparatius, la Siñora Marquesa en lo Obispo en la berlina gran, y la Régula, aixina que va obrí la tanca, se va quedá pasmada dabán de la púrpura, sense sabé qué fé, a vorem, que, en prinsipi, en ple desconsert, va pegá dos cabotades, va fé una genuflexió y se va santiguá, pero la Siñora Marquesa li va apuntá desde la seua altura inabordable, l´anell, Régula, l´anell, y entonses, la Régula se va minjá a besos lo anell pastoral, mentres lo Obispo sonreíe y apartabe la ma discretamen, y va atravesá les eretes plenes de flos y va entrá a la Casa Gran, entre les reverénsies dels gorrinés y los gañáns y, al día siguién, se va selebrá la festa per tot lo alt, y, después de la seremónia religiosa a la capelleta, lo personal se va ajuntá a la corralada, a minjá chocolate en migues y ¡viva lo siñoret Carlos Alberto! ¡viva la Siñora! cridáen, pero la Nieves no va pugué estáy perque estáe servín als invitats a la Casa Gran, y u fée en gran propiedat, que retirabe los plats bruts en la ma zurda y los renovabe en la dreta, y a la hora de oferí les fons se reclinabe o belcáe una miqueta per damún del muscle esquerro del comensal, lo antebrás dret a la esquena, sonrién, tot en tal garbo y discressió que la Siñora sen va fixá en ella y li va preguntá a don Pedro, lo Périt, de aón habíe tret aquella alhaja, y don Pedro, lo Périt, sorprés, la de Paco, lo Baixet, es, lo guarda, lo secretari de Iván, lo que va está hasta fa uns mesos a la Raya de lo de Abendújar la menuda, que se ha fet polla de repén, y la Siñora, ¿la de Régula? y don Pedro, lo Périt, exactamen, la de la Régula, Purita la va desburrá en cuatre semanes, la chiqueta es espabilada, y la Siñora no apartáe l´ull de la Nieves, observabe cada un dels seus moviméns, y, en una de éstes, li va di a la seua filla, Miriam, ¿ten has fixat en eixa mosseta? ¡quína planta, quíns modals!, pulínla un poc faría una bona primera donsella, y la siñoreta Miriam mirabe a la Nieves disimulán, verdaderamen, la chica no está mal, va di, si acás, pera lo meu gust, una mica mes de aquí, y se señalabe la pitralera, pero la Nieves, sofocada, consentrada en la faena, se sentíe transfigurada per la presénsia del chiquet, lo Carlos Alberto, tan rubio, tan majo, en lo seu traje blang de marinero, y lo seu rosari blang y lo seu misalet blang, de manera que, al servíli, li sonreíe extasiada, com si li sonriguere a un arcángel, y a la nit, en cuan va arribá a casa, encara que se trobabe tronsada y baldada per lo ajetreo del día, li va di a Paco, lo Baixet, pare, yo vull fé la Comunió, pero tan imperativamen, que Paco, lo Baixet, va fótre un bot, ¿qué dius? y ella, tossuda, que vull fé la Comunió, pare, y Paco, lo Baixet, se va portá les dos mans a la gorra com si pretenguere aguantás lo cap, ñaurá que parlá en don Pedro, chiqueta, y don Pedro, lo Périt, al sentí de boca de Paco, lo Baixet, la pretensió de la chica, va petá a riure, va ajuntá les palmes y lo va mirá fixamen als ulls, ¿en quína basse, Paco?, a vorem, parla, ¿quína basse té la chiqueta pera fé la Comunió?; la Comunió no es un capricho, Paco, es un assunto massa serio com pera péndreu a broma, y Paco, lo Baixet, se va belcá, si vosté u diu, pero la Nieves se mostrabe caborsuda, no se resignabe, y en vista de la actitut passiva de don Pedro, lo Périt, va apelá a doña Purita, siñoreta, hay cumplit catorse añs y séntigo per aquí dins com unes ansies, y, de primeres, doña Purita, la va observá en assombro, y, después, va obrí una boca mol roija, mol retallada, ¡quínes ocurrénsies, chiqueta! ¿no sirá un mosso lo que tú nessessites?, y va soltá una rissotada y va repetí, ¡quínes ocurrénsies! y, desde entonses, lo dessich de la Nieves se va pendre a la Casa de dal y la Casa Gran com un despropósit, y se fée aná com un recurs, y cada vegada que arribáen invitats del siñoret Iván y la conversa, per pitos o per flautes, se apagáe o se estiráe massa, doña Purita señalabe a la Nieves en lo seu dit índice, rosadet, llimpio com una patena, y exclamabe, pos ahí tenen a la chiqueta, ara li ha pegat per fé la Comunió, y, al voltán de la gran taula, una exclamassió de assombro y mirades divertides y un murmullo constán, com un revol, y al racó, una rissa sofocada, y, tan pronte com ixíe la chiqueta, lo siñoret Iván, la culpa de tot la té este dichós Concilio, y algún invitat paráe de minjá y lo mirabe fíxamen, com interrogánlo, y, entonses, lo siñoret Iván considerabe que teníe que explicá les idees de esta gen, se obstinen en que se les trato com a persones y aixó no pot sé, vatros u estáu veén, pero la culpa no la tenen ells, la culpa la té eixe dichós Concilio que los malmet, y en estos casos, y en atres pareguts, doña Purita ajuntáe los seus ulls negres de rímel, se giráe cap al siñoret Iván y li rosabe en la punta del seu nas respingón lo lóbulo de la orella, y lo siñoret Iván se inclinabe damún della y se assomabe descaradamen al hermós abismo del seu escote y afegíe per di algo, pera justificá de alguna manera la seua actitut, ¿qué opines tú, Pura, tú los coneixes? pero don Pedro, lo Périt, casi enfrente, los observabe sense clucá los ulls, se mossegáe la fina galta, se descomponíe y, una vegada que se retiraben los invitats, y doña Purita y ell se trobáen a soles a la Casa de dal, perdíe lo control, te fiques lo sostén que abulte y te obris l´escote sol cuan ve ell, pera provocál, ¿o es que creus que me chupo lo dit? renegáe, y, cada vegada que tornáen de la siudat, del sine o del teatro, la mateixa copla, antes de baixá del coche ya se sentíen les seues veus, ¡rabosa, mes que rabosa! pero doña Purita, canturrejabe sense féli cas, se apeabe del coche y se ficáe a fé momos y passos de ball a la escalinata, contonejánse, y díe mirán los seus peuets, si Deu me ha donat estes grássies, no soc yo dingú pera avergoñím de elles, y don Pedro, lo Périt, la perseguíe, les galtes colorades, blangs los pabellóns de les orelles, no se trate de lo que tens, sino de lo que enseñes, que eres tú mes espectácul que lo espectácul mateix, y venga, y fóli, y ella, doña Purita, may perdíe la compostura, entrabe al gran ressibidó, les mans a la sintura, balanseján exageradamen les caderes, sense pará de cantá y ell, entonses, tancáe de una portada, se arrimabe a la panoplia plena de armes y agarrabe la surriaca, ¡te vach a enseñá modals a tú! bramáe, y ella, se plantáe dabán dell, paráe de cantá y lo mirabe als ulls firme, desafián, yo sé que no te atrevirás, gallina, pero si algún día me tocares en eixa surriaga, ya pots aventám un galgo, díe, y tornabe a contonejás después de giráli la esquena y se encaminabe cap a les habitassións y ell, detrás, cridabe y tornabe a quirdá, fen brassillades, pero mes que crits eren los seus udols entretallats, y, en lo momén mes agut de la crissis, se li esbadocáe la veu, aviáe la surriaca damún de un moble, y arrencáe a plorá y, entre singlot y singlot, gañoláe, chales fénme patí, Purita, si fach lo que fach es per lo que te vull, pero doña Purita tornabe als seus momos y contoneos, ya tenim esseneta, díe, y, pera distráures, se encarabe en la gran lluna del armari y se contemplabe en diverses postures, movén lo cap, despelussánse lo pel y sonriénse cada vegada en mes generosidat hasta forsá les comisures dels labios, mentres don Pedro, lo Périt, se desplomabe de morros damún de la bánua del llit, amagabe la cara entre les mans y se arrencabe a pllorá com una criatura y la Nieves, que mes o menos habíe sigut testigo de la essena, arreplegáe les seues coses y tornáe a casa chino chano, y si per casualidat, trobáe despert a Paco, lo Baixet, li díe, bona la han armada esta nit, pare, la ha ficat de rabosa per amún, ¿don Pedro? apuntabe, incrédul, Paco, lo Baixet, don Pedro, díe la Nieves, y Paco, lo Baixet, se ficáe les dos mans al cap, com pera aguantássel, com si se ni haguere de aná volán, clucáe los ulls y díe templán la veu, chiqueta, a tú estos pleitos de la Casa de dal, ni te van ni te venen, tú allí, sentí, vore y callá, pero al día siguién de una de estes trifulques, se va selebrá al cortijo la batuda dels Sans, la mes sonada, y don Pedro, lo Périt, que ere un tiradó discret, no assertabe una perdiu ni a la punta del nas, y lo siñoret Iván, a la pantalla de la vora, que acababe de tombá cuatre muixóns de la mateixa barra, dos per debán y dos per detrás, comentabe sardónicamen en Paco, lo Baixet, si no u vech, no mu crec, ¿cuán acabará de adependre este marica? li están entrán y no talle ploma, ¿ten dones cuenta, Paco? y Paco, lo Baixet, cóm no men hay de doná cuenta, siñoret Iván, u veu hasta lo cèlio de Tortosa, y lo siñoret Iván, may va sé un gran matadó, pero erre massa pera sé normal, algo li passe an este soquet, y Paco, lo Baixet, aixó no, assó de la cassera es una lotería, avui be y demá mal, ya se sap, y lo siñoret Iván agarráe una y atra vegada los puns, en sorprendén velosidat de reflejos, y entre pim-pam y pam-pim, comentabe en la boca torta, pegada a la culata de la escopeta, una lotto hasta sert pun, Paco, no mos engañem, que los muixóns que li están entrán an eixe marica los baixe un en la gorra, y, per la tarde, al minjá de la Casa Gran, doña Purita va torná a presentás en lo sostén de abultá, y la generosa balconada y venga a féli arrumacos al siñoret Iván, sonrisseta va, cluquet va, mentres don Pedro, lo Périt, se enseníe al racó de la taula sense sabé qué fé, y se mossegáe les fines galtes per dins, y, tan tremoláe, que ni assertabe a manejá los cuberts y cuan ella, doña Purita, va recliná lo cap damún del muscle del siñoret Iván y li va fé una carantoña y los dos van escomensá a amartelás, don Pedro, lo Périt, lo home, se va mich incorporá, va eixecá lo bras, va apuntá en lo dit índice y va bramá tratán de captá la atensió de tots, ¡pos ahí tenen a la chiqueta que ara li ha donat per fé la Comunió! y a la Nieves, que retirabe lo servissi en eixe momén, se li va girá l´estómec y li va pujá lo sofoco, pero va sonriure com va pugué, encara que don Pedro, lo Périt, continuabe señalánla implacable en lo seu dit acusadó y cridán com un lloco, fora de sí, mentres los demés sen enríen, ¡que no te se pujo lo pavo, chiqueta, no vaigues a fé cacharros!, hasta que la siñoreta Miriam se va compadí de ella, y va tersiá y ¿quín mal faríe en assó? y don Pedro, lo Périt, mes aplacat, va baixá lo cap y va di en veu baixeta, movén apenes un costat del bigot, per favó, Miriam, esta pobre no sap res de res y en cuan al seu pare no té mes alcáns que un gorrino, ¿quína classe de Comunió pot fé? y la siñoreta Miriam va estirá lo coll, va alsá lo cap y va di com sorprenguda, y entre tanta gen, ¿es possible que no ñague dingú capás de preparála? y mirabe fíxamen a doña Purita, al atre costat de la taula, pero va sé don Pedro, lo Périt, lo que se va quedá tallat y, a la nit, ya a la Casa de dal, li va di, com de passada, a la Nieves, no te haurás enfadat en mí per lo de esta tarde, ¿verdat, chiqueta? no va sé mes que una broma, pero no pensabe en lo que díe, perque li parláe a la Nieves, pero sen anáe dret cap a doña Purita y, al arribá a la seua altura, se li van fé minuts los ulls, se li van estirá les galtes, li va ficá les mans tremoloses als frágils muscles despullats y li va di, ¿se pot sabé qué te proposes? pero doña Purita se li va separá en un movimén desdeñós, va pegá mija volta y va escomensá en los seus momos y les seues cansonetes y don Pedro, lo Périt, fora de sí, va agarrá una vegada mes la surriaca de la panoplia de les armes y la va acassá, ¡aixó sí que no te u perdono, tros de rabosot!, va cridá, y la seua furia ere tanta que se li van enganchá les paraules al garganchó, pero als pocs minuts de entrá a la alcoba, la Nieves, com de costum, lo va escoltá derrumbás al llit y gemegá sofocadamen contra lo cuixí.

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ PER D. TOMÁS AGUILÓ.

PALMA. IMPRENTA DE D. JUAN GUASP.
1852.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa 
Qu' encesa guerra civil 
De dòl vesteix sas personas, 
Y de sang réga 's pals.

Cada dia heyà batallas, 
Heyà incendls cada nit, 
Y es Conte es homo que sempre 
Cerca es lloc de mes perill. 

Pero encara major pena 
Està covant dins son pit: 
Un mes fa que ni noticias 
Ha rebudas des seu fill. 

Y era s' únic que tenia! 
L'estimava amb un etcis, 
Que cent añs de purgatori 
Per ell haguera sufrid. 

Un dia sabé son pare 
Que á pesar de s' odi antig 
Festetjava sa jermana 
D'un cap de s'altre partid; 

Y ple de rabia paraulas 
Molt amargas li va dir, 
L'enjegà des seu castell, 
Fins y tot el malehí. 

Sa Contessa en và plorava, 
Ell en và's mostrà summls: 
De bronzo era's còr des Conte, 
De bronzo era y no cedí. 

Es fill abrassà sa mara, 
Desesperad va partir: 
Ningú d' ell n'ha duitas novas, 
Ningú diu que l'haja vlst. 

Mentras tant que sa Contessa 
Llamenta sucés tan trlst, 
De sas tropas victoriosas 
Sent sa bulla y es trapitj. 

Ets uls plorosos s'axuga, 
Qu'ha de rebre son marit, 
Y, més qu'esserbó, temia 
Mostrarli qu'era infells. 
Cuant tots dos plegads estavan, 
Y éll anava á referir 
Sa batalla qu'ha guañada, 
Entra un page que li diu: 

- Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =)
Des prlsioners que tenim? 
- Cap de Deu! quina pregunta! 
Sabeu cuants son?- Trenta cinc. 

- Cercau trenta cinc ausinas, 
Cercaulas ran des camí, 
Anau allà'ont venen còrdas, 
Y compraune trenta cinc. - 

Y mentras tant qu'axò deya 
Tira en terra uns cuants florins: 
No 's es page qui 'ls aplega, 
Qui ‘ls aplega 's es bochí. 

Sa Contessa tremolava, 
Y girantse molt humil 
Digué: Perdonaulos, Conte, 
Per amor des nostro fill. 

- Sabeu, señora, qu' á Júdas 
No'l perdonà Jesucrist? 
Sa sort de Júdas espera 
A tots es meus inimigs. - 
Des cap d' unas cuantas horas, 
Y un pòc entrada sa nit, 
Amb so Conte y sa Contessa 
Sopavan es seus amigs. 

Un dells estorad esclama: 
Gust de sang deixa aquest vi! 
Ets altres d'axò s'espantan, 
Es Conte d'axò s'en riu. 

Pero axuxí veu q' un jove 
Se'n entra sensa permis, 
Davés sa taula s'acòsta, 
Y señas li fa amb so dit. 

Amb sa cara tota blava, 
Escabeyad, mal vestid, 
No creg que'l pogués coneixe 
Ni sa mara qu'el parí. 

Callava com una estatua, 
Amb sa ma duya un vencis, 
Y per tot es còll mostrava 
Señals de que ja ha servid. 

Devant aquella figura 
Ja totom s' estremordí: 
Ningú tastar res gosava, 
Ningú tenia apetit. 
Esglayada sa Contessa 
Totduna perdé es sentids, 
Y tremolant també es Conte 
Crida: Qué cercas aquí? 

- Qu'em compreu aquest dogal, 
Que ja mes no'l necessit, 
Y en tendreu si altra vegada 
Feis penjar un altre fill. 


II. 

Com s'argelaga florida 
Que s'estufa á s'uy des sòl, 
Y pareix qu'entre sas matas 
Ressalta vestida d'òr; 

Axí n'era s'hermosura 
D'un ninet que dava goig, 
D'un ninet que de sa mara 
Alegría era y consol. 

Sa mara un dia el va pèrdre 
A sa vorera d'un bosc, 
Cuant per demunt sas muntañas 
Comensava á guaytà 's sòl. 


Es ninet totduna plòra; 
Pero prest axuga 's plors, 
Y camina, y may s'atura 
P'es camí que veu mes prop. 

Y mentras tant que fa via, 
Sensa may pendre repòs, 
Sent es bèl de sas auveyas, 
Sent es cant des rossiñols. 

Mira es camp que tot verdetja, 
Y el veu brufat á radols 
De floretas molt garridas 
Que li roban es seu còr. 

Ja 'n el mon res li fa falta: 
Cuant allà té tantas flors 
No es estrañy qu' olvid sa mara 
Ni qu' olvid sa seua sort. 

Tant sòls floretas desitja, 
Amb ellas pensa tan sòls, 
Y mentras passa en replega, 
En replega sas que pòd. 

Veu despues lloir en terra, 
Com crestay ferid d'es sol, 
Una cosa que l'encanta 
Y un florí li assembla d'or.
El cuy tot ple d'alegría, 
Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, 
Y camina, y may s'atura, 
Y un torrent troba llevò. 

Goijós se mira dins s'aygo, 
Y tan prest com passa es pont 
Aquells camps ja no verdetjan, 
Ja noy cantan rossiñols. 

Mes amunt tres veyas troba, 
Tres veyas que li fan pò, 
Que li surtan al encuantra 
Y si acostan á poc poc. 

Una va de peus descalsa, 
Y d'enagos non du tròs; 
A s'altra qu'es contrafeta 
Li tremola tot es còs. 

S'altra que va mes enrera, 
Abrigada amb un llansòl, 
Té's dits que d'aubóns pareixen 
Y se cara assembla d'òs. 

Amb ell se n'aplegan duas, 
El saludan, y amb vòl 
Una li prén sas floretas, 
S'altra li roba 's tresor. 
Es ninet á plorà 's pòsa, 
Sen devalla per un ròst, 
Y camina, y may s'atura, 
Y sas alas sent d'un còrp. 

Un monastir descubreixen 
Y ell pregunta: qu'es allò? 
Y sas veyas li responen: 
- Mira, nin, es sòl qu'es pòn. 

- No sentiu uns còps d'axada? 
Qué son, jermana, aquests còps? 
Respon se veya: - Es un monjo 
Que per tomba cava un clòt. 

- No sentiu unas esquéllas 
Que tenen molt trist es sò? 
Respon s'altra: - Son campanas 
Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original)

Y s'altra que sempre calla 
Y derrera anava un pòc, 
S'acosta 'n es nin, el besa, 
Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. 



III. 

Com se mostían y cauen, 
Esfuyadas baix des brots, 
Sas flors qu' eran s' alegría 
D' aquest jardí tan hermos!
Floretas blancas y blavas 
Floretas de cent colors, 
Ramells no faré de voltros 
Ni vendré ja á regarvos: 
Adios, floretas, adios. 

De lluñy s'en vénen sas ónas, 
De lluñy las du sa maró, 
Y cap n' arriba á sa plaja 
Que totduna no s'en torn. 
¿Es que cercan altra terra, 
O 's qu'es pèrden dins es fons? 
Si sabeu, mara, d'ont vénen, 
¿Ahont van eu sabeu vos? 
Ay! onas, adios, adios. 

Ja s'en van sas oronellas, 
Que de prest vendrán es tords, 
Y aquests dias tan alegres 
Serán dias de tristor! 
Es peñals de neu blanquetjan, 
Es mestral despuya es tronchs, 
Y an es còr també l' despuyan, 
També 'l gèlan sas fredós. 
Adios, alegría, adios. 

Aquells qui tastan sa vida 
Li troban un gust tan dols, 
Y cuant menos eu esperan, 
Qu'es d'amarg es derrér glop! 
Si d'entre ses mans mos fujen 
Sas esperansas del mon, 
¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata 
N' está sempre desitjos? 
Adios, esperansa, adios. 


¿Per qué heyá flors que matsinan 
Cuant tenen tan bon olor? 
¿Per qué en so blau de sas onas 
Es blau del cel se confon? 
Per qué tot crestay s'entela? 
Per qué tot miray se romp? 
¿Per qu' han de venir sas ditxas 
Si vénen per deixarmos? 
Adios, ditxa meua, adios. 

Des seu cavall que s'alluña 
Es trapitg qu'es ja de sord! 
Y encara derrera ets abres 
Axeca un nigul de pols. 
Es nigul s'escampa al ayre, 
Es trapitg es perd del tot: 
Ja may mes sobre la terra 
Tornarem á veuremos. 
Adios, per á sempre adios. 

Sentiu, mara? sentiu mara? 
Aquests aglapits, que son? 
Es meu còs tot s'escarrufa; 
Ay mara, quin tremoló! 
¿Será ver axó que diuen, 
Qu'es ca d'es nostro pastor, 
Cada pich qu'es fosser passa, 
Es pòsa á lladrar furiós? 
Adios, vida meua, adios. 

Allá demunt sa muntaña 
S'axeca una vermeyó: 
Si 's es sòl que ja 's vol pondre, 
Com axí 's pòn tan dejorn? 
Es niguls vermeis s'apagan: 
Quin nigul s'en vé tan fosch! 
Tot el cel es ja tan negre 
Com si mitja nit ja fos! 
Adios, llum del cel, adios. 

Ay mara, es meus uis s'aclucan! 
Ay mara, preniume es pols; 
¿No 's un ángel d'alas negras 
Aquest qu' ara em besa es front? 
Veig una paloma blanca, 
Darrera ey vola un falcó; 
Y s'en pujan, y s'en pujan, 
Ja no veig á cap des dos. 
Adios, mara meua, adios. 

IV. 

Ey havia un gran señor 
Qu' habitava es seu castell, 
Y á la vila no lluñy d'ell 
Ey vivia un llaurador. 

Una filla aquest tenia 
Blanca y róssa, jova y bella: 
Es señor perdud per ella 
S'abrasava nit y dia;

Pues per tot aquell contorn 
No se tròba cap fadrina 
Que tenga cara mes fina, 
Ni qu' amb mes graci s'adorn.

Cada volta que ell la veya 
Son amor li ponderava, 
Y ella totduna es tornava 
Com la grana de vermeya. 


Y si li diu que l'adora, 
Y davés ella s'acosta, 
No reb may altra resposta: 
- Vos sou Conte y jo pastora. 

- Pues per tú pastó 'm faré, 
De grandesas ja 'stig fart. 
- Ay Conte, qu'eu vengud tard, 
Un altre es meu còr ja té. - 

Es Conte fòra de sí 
S'amaga dins un torrent, 
Y cuant ja no passa gent 
Se planta es mitg des camí. 

Poc despues veu compareixe 
Un jove que s' en venia; 
Era es jove qu'ell volia, 
Es rencor ley féu coneixe. 

- Mira, li diu, tu 'm fas nosa, 
O tú 'm matas ó jo 't mat: 
Un des dos d'aquest combat 
En jeurá devall sa llosa. - 

Y s' espasa li ofereix 
Qu' ell no vòl de cap manera; 
Pero 's Conte es desespera 
Y amb sa daga l' envesteix. 
Es combat acaba pronte, 
Aquell jove dóna un crit, 
Perqu' es tem que dins es pit 
Li afica sa daga es Conte: 

Y antes de caure en es fang, 
Sa sang que li ratja empara, 
Y an es Conte per sa cara 
Tira un glop d' aquella sang. 

Es Conte la se fa neta 
En sas aygos d'es torrent, 
Y an es mort el du rebent 
A 'nterrar dins una pleta. 

Tres ò cuatre nits despues 
S' en entra á ca sa pastora, 
Qu' es seu estimad añora, 
Y res sap de aquell sucés; 

Y com la veu tota sòla, 
Y com la veu tan hermosa, 
Y com la veu desdeñosa, 
S' enardeix, es céga, es vòla, 

L' agafa per sa ma blanca, 
Dins un cuarto la se'n du, 
Y amb còr tan ardent com du' 
Sa porta des cuarto tanca. 
- Estimad meu, ajudem, - 
Sa pobre pastora crida, 
Y cau totduna 'smortida, 
Y de cuant passa no 's tem. 

No 's tem qu' un fantasma blanc 
Sen entra y as Conte mira, 
Y amb ma tota d' òs li tira 
Per sa cara un glop de sang. 

No 's tem que storad y fred 
Es Conte fuig al moment, 
Y corre an aquell torrent 
Com un céro mort de sed. 

Pero 'n va 's rentá sa cara, 
En va fonc es seu trabay; 
Londemá dins un miray 
Tacada la 's véu encara. 

Dins un cuarto se tancá, 
Y á las foscas, y tot sol, 
Ni una finestra obrir vol, 
Ni un des páges deixa entrá. 

Y cuant es ja bé de nit 
An es torrent s' en devalla, 
Y es rénta, y es rénta, y calla, 
Y s'en torna an es seu llit. 
Y cuand ja qu' es auba creu 
Sols obri una retxilléra, 
Devant un miray espera, 
Y sa sang encara veu. 

Y axò passa cada dia, 
Y tots diuen que s'amor 
Ha causad an es señor 
Una 'straña malaltía. 

Y de sèt añys per espay 
Cada nit se cara es rénta, 
Y cad' auba li presenta 
Aquella taca 's miray . 

V.

Ahónt va sa pajeseta? 
Ahont va tan dematí? 
- Jo m'en vaig á cohir rosas, 
Qu' un ramell ne de cohir. 
- Qué mes rosas que sas teuas? 
Quin ramell vòls mes garrid? 
- Sas rosas qu' á mi m'agradan 
Son sas rosas d'es jardi. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Qu' encara es molt dematí. 
- Fan mes bò plens de roada 
Es rosérs qu' están florids. 
- No sabs tú que sas ponsellas 
Fins mes tard no s' han d' obrir? 
- Sas rosas mes acopadas 
Es colors ténen mes vius. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Si es per tu qu' han de servir. 
- Ó serán per mi sas rosas, 
Ó serán per qui jo 'stim. 
- Deu t'en guard que succeyesca, 
Deu t'en guard d'aquest perill. 
- S'estimad allá m'espéra 
Y éll ne cuy devora mí. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Conversem un rato aquí. 
- S'estimad em reñaria 
Si fés falta en es jardi. 
- Qu' has de fer d'aquestas rosas 
De que mòstras tal desitg? 
- En teng d' anar carregada 
En es ball d'aquesta nit. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Per la Verge t'ho suplic. - 
Pero res ella s'escolta 
Y segueix es seu camí. 

- Per qui tocan sas campanas 
Amb un sò tan llarg y trist? 
- Tocan tréts per una jova 
Que flors anava á cohir. 
- Per qui ploran sas fadrinas? 
Per qui ploran es fadrins? 
- Ploran tots sa pajeseta 
Que ha picada un escorpí. 

- Si es axí, per quina causa 
No van tots de dòl vestids? 
- Es que tots aquí venian 
En es ball d'aquesta nit. 
- Y com es que es seu baúl 
Vermeyetja vist d' aquí? 
- Es que el tapan tot sas rosas 
qu' ha cohid vuy dematí. 

VI. 

Magnífica es sa colcada 
Qu' acompaña se novía 
Des castell de Roca-freda 
A s' iglesia de la vila; 

Cavallers, y hermosas damas 
Cubèrtas de joyas ricas, 
Pages amb ricas llibrèas, 
Cambréras tot enllestidas. 
Es juglars que cantan glòsas 
Van devant, y entr' ells s'afican 
Ets atlòts amb cañas verdes 
Y amb ramells de flors sas ninas. 

Cent atxas de vent encesas 
Fan llum á sa comitiva, 
Perqu' abans de trencar s' auba 
Des castell era sortida; 

Y passant per boscs espessos 
Assemblan de lluñy espiras, 
Que s'encénen y s'apagan 
Per entre matas y ausinas. 

Es noví n'está tot gloria 
A 's costad de sa qu' estima 
Mes qu' es còr que li batega, 
Mes qu'ets uys amb que la mira: 

Perqu' es pura com un ángel, 
Segons sa fama eu publíca, 
Y es nobble com una reina, 
Y es com un sòl de garrida. 

Ben cert li tendria enveja, 
Si tengués encara vida, 
Un cosí d' aquesta dama 
Qu' en es seu castell vivia. 
Amb uys ardents la mirava, 
Y per mala sòrt un dia 
S'en ana axuxí á la guerra, 
Y caygué ple de feridas. 

De tal desgraci al pereixe 
Poc s'en dolgué sa cosina, 
Si bé des cap d' alguns mésos 
Tirá llarga malaltía. 

Bona ja, sovint la veyan 
Tota sola, pensativa, 
Com si dugués aficada 
Es mitg des còr un' espina. 

D' un torrent á sa vorera 
Es capvespre anar solia, 
Y allá s'asseya, y s'estava 
Com si 's quedás adormida. 

Molts de Contes y Marquesos 
Sa ma seua pretenian, 
Y ella sempre á tots los deya, 
Qu' es seu còr á cap s' inclina. 

Pero tant pregá son para, 
Tant rallaran sas amigas, 
Qu' á la fi doná esperansas 
A Don Juan de Tornamira. 
Per cumplirli sa promesa 
A l' iglesia s' encamina, 
Amb so vel tirad derrera, 
De vellut y d' or vestida. 

Ets seus uys no resplandexen 
Tant com antes resplandian; 
Pero encara es tan hermosa 
Qu' á Don Juan bé l'encativa. 

- ¿Per qué, li diu, prenda meua, 
T' he de veure tan alisa, 
Cuant tot lo que mos rodetja 
Es perfums des goig respira? 

- No sents un infant que plòra? 
- Son aucells qu' alegres piulan. 
Mira, mira com claretja 
S' auba de sa nostra ditxa! - 

Cuant mes s' acosta á l' iglesia 
Sa dama 's pòsa mes trista, 
Ets seus uys li llagrimetjan, 
Y de tant en tant suspira. 

- Ara si qu' estig segura: 
No sents un infant que gisca? 
¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, 
No l'entregan á una dida? 
- Cap infant per aquí plòra. 
Serà es bèl d' una cabrida. 
¿No las veus qu' están d' alegres 
Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom)

Mes anvant d' aygo que corre 
Sent sa remor per desditxa, 
Y es torna axuxí mes blanca 
Qu' es seu vel de mossolina. (muselina)

Ets seus uys en plòrs esclatan, 
Y cuant an es pònt arriba, 
Els-a clava demunt s'aygo 
Qu' es sòl ixent illumina, 

Y amb un crit de mort esclama 
«Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., 
Aquest pobre infant se néga, 
Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?)

No 'l veis qu' alsa sas manetas? 
Qu' es seu cossét tot s'avincla? 
Treislo...; donaré á qui 'l trèga 
Mon collar de pèrlas finas. » 

Sustads d' aquestas paraulas 
Tots van cercant amb sa vista, 
Y sols prop d' una jonquera 
Veuen s' aygo qu' es movia. 
Ella p' es front sa ma 's passa, 
Y entre dénts y empagäida, 
«Teng pò, diu, de tornar loca, 
M' engana sa fantasía.» 

Y es qui cualcan devòr' ella 
La segueixen y caminan, 
Tots amb sa boca tancada, 
Tots amb sa cara mostia. 

Cuant arriba n á l' iglesia 
Tot saluda sa novía; 
Ets òrgas amb veus solemnes, 
Sas campanas que repican, 

Es ciris á mils encesos, 
Es domassos, sas catifas, 
Y sa gent de tot es pobble 
Que davés s' altar s' apiña. 

Poc despues, cuant es prevere, 
Revestid per dir se missa, 
Li pregunta, si sé' esposa 
De Don Juan ella volia; 

Com si tocás una brasa 
Sa ma totduna enretira: 
Un nó sec allá retròna, 
Y en redó 'sglayada gira. 
Surt, pren es cavall, s' en munta 
Li dona tota sa brilla, (brida)
Y corrent corrent s' en torna 
An es seu castell fadrina. 

Pero un altre pich s'atura 
Demunt es pònt, s' aygo mira, 
Y á 'n es qui vénen derréra 
«Salvaulo! Salvaulo! crida. 

No 'l veis qu' está demunt s' aygo? 
No 'l veis qu' em demana vida? 
Fill meu!....» Y estenént es brassos 
An es riu de cap se tira. 

VII. 

Cuant es mitja nit en punto, 
Y ses buscas d' es rellotje, 
Com á jermanas parugas
S'arramban lo mes que pòden; 

Tocan dotze campanadas 
Que dins sas tombas retrònan, 
Y a'n es morts els-a despertan 
Mentras tant qu' es vius s'adormen. 


Heyá llòsas que tremólan, 
Heyá llósas que no 's mouen, 
Heyá sombras que s' axecan 
Y es cementeri revoltan, 

Com a processó de monjos 
Qu' en contemplació devota 
S'hora baixa fan els passos, 
Y es claustro en silenci rodan. 

Una mara desdichada 
Cada vespre en aquest' hora 
Anava á plorar sa filla 
Y á seura demunt sa fossa. 

S' amor qu' en son pit conserva 
Li dona coratje y forsa, 
Y no té pò de sa fósca 
Ni de quedar tota sola; 

Perque á mitja nit en punto 
Dotse campanadas tocan, 
Y un suspir sent com un eco 
Des suspirs que ella renova. 

Y encara que res mes sénta 
D' aquell poquet s' aconhorta, 
Y antes que s' en vaja dóna 
Cent besadas á sa llòsa. 
Una nit, però, molt fosca, 
Aquella mara allá 's troba 
Mes que ses altras vegadas 
Plorosa, afligida y groga. 

Aquell suspir no li basta, 
No li basta estar defòra 
Parlant amb sa seua filla 
Sensa qu' ella li responga. 

Y li diu: - Filleta meua, 
Per què no 'm dius cualque cosa? 
¿Per què 'm plañs una paraula 
Y aquest trist consòl em robas? 

Respònme, que som ta mara, 
Qu'un añ just fa vuy que 't plòra,
Y densá que tu li faltas 
Sa vida que té li sobra. - 

Axò plorant repetia, 
Y una veu sentí llevònses, 
Com per derrera sa grasa 
Es sént sa veu d' una monja. 

- Ay mara, mara estimada, 
Per què veniu tota sola? 
¿Què s'ha fet es qui m'havia 
Donat d' amor tantas pròvas? 
Per què s' última no'm dóna? 
¿Per què cada nit no posa 
Un ramell de flors y murta 
D'es meu sepulcre á sas portas?  

Per què no vos acompaña? 
¿Per què aquí ja may s' acosta, 
Y aloménos sentiria 
Es suspir qu' eus aconsola? 

- Filleta, filleta dolsa, 
D' éll no' n vulgas sebre novas: 
Si aquí tens ta pobra mara, 
Tots ets altres qué t' importan? 

- ¿Què m' importan, deis? ay trista! 
¿Es posibble que tan pronta 
M'olvid s' ingrat, y qu' un altra 
D' un còr qu' era meu disponga? 

- No penses amb éll filleta; 
En aquest moment tal volta, 
Per sa primera vegada, 
Abrássa á sa seua esposa. 

- Anau, no torneu ma mara, 
No m' estigueu pus devora; 
Es meu suspir vuy acaba, 
Ara ja del tot som morta. 
VIII. 

- Per una Contessa em deixas? 
Per ser Conte m' abandonas? 
¿Y no tens pò d' una ditxa 
Qu' et còsta sa meua afronta? 

¿No 't recorda ja com deyas 
Qu' era jo sa mes hermosa, 
Y ara em deixas per qu' un altra 
Es mes rica y mes señora? 

¿Còm havia jo de creure 
Qu' unas paraulas tan dolsas, 
Poguessen, per durme á pèrdre, 
Sortir de boca traidora? 

Tu qui 'm pots mirar no 'm miras 
Y si 'm mira cap persona, 
M' hauré de tapar sa cara 
Tota plena de vergoña. 

Jo 'stig plorant y tu frissas? 
Véten, ingrat, y no tornes, 
Que si t' en dus s' esperansa 
No vuy res mes que una tomba. - 

Ets àbres mudan sas fuyas, 
Ets aucells mudan sas plomas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Don Jordi parteix, y deixa 
Plorant á Dona Ramona, 
Que te es còr de pedra mabre 
Y aquells plòrs no 'l poden rompre. 

Era ja lluñy de la vila, 
Y passant per una cóma, 
Troba un pobre véy que resa 
Y li demana llimosna. 

Per no aturarse sisquéra 
Es temps de trèure sa bossa, 
Li passa de llarg, y es pobre 
Esclama ab veu llastimosa: 

- Que sia aquest Pare nostro 
Per s' ánima d' una jova, 
Qu' es morta vuy de sa péna 
Que li dava sa deshonra. - 

Don Jordi qu' eu sént, es gira, 
Una volta fa radona, 
Y tan sols veu que s' alluña 
Una cosa com un' ombra. 
Poc dura demunt sa plaja 
Sa blancor que fan sas onas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Molt de préssa va Don Jordi, 
Y cuant comènsa á fer fosca 
Descubreix iluminadas 
D' un castell antig sas torres. 

Sa Contessa á sa finestra 
Plena d' ansi 's minuts conta, 
Y troba que poc l' stima 
Cavaller que tant se torba. 

El veu á la fi qu' arriba, 
Y com el veu que tant corre 
Tot es seu disgust s' espassa, 
Es seu còr tot ley perdona.

Mentras tant qu' es dos se parlan 
Y parlant mes s' enamoran, 
Un suspir de part derrera 
Sa conversa vé 'interrompre. 

Don Jordi qu' el sént, es gira, 
Aquell suspir el trastorna; 
Ja no escolta sa Contessa, 
Es silenci sols escolta. 
Y encara qu' á ningú veja 
No es possibble qu' el confonga, 
Perque bé sap qu' es aquella 
Sa veu de Dona Ramona. 

Sa roada es camps platetja, 
Es sòl axuga sas gotas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Es vespre mateix Don Jordi 
Dins sa capélla en gran pompa, 
A sa Contessa qu' estima 
Sa ma com espòs li dona. 

Ja mes content no 'staria 
Si alcansás una corona, 
Ni ella si reina la féssan 
N' estaria mes goixosa. 

Despues d' un sarau magnífic, 
E' una gran sala qu' adornan 
Dràp de ràsos y catifas, 
Es novís alegres sopan. 

Molts de señors, molts de pàges, 
Sas damas qu' heyá son moltas; 
Pero en graci y hermosura 
Sa Contessa guaña á totas. 
Acabada ja sa festa, 
Esgotadas ja sas copas, 
Es novís sa despedeixen 
Dets amigs que tant els honran. 

Just com entran dins es cuarto 
Toca es rellotje las dotze, 
Y enb una friseta negra 
Es cobrillit se transforma. 

Cuatre atxas de cera groga 
Estan cremant dins s' alcova, 
Y demunt es llit estesa 
Una jova blanca y rossa. 

Inmòbil Don Jordi es quéda, 
Axò que veu l' aborrona, 
Péga un crit, y mes paraulas, 
No li surtan de sa boca. 

Sa Contessa crida auxili, 
Es criäds, es pàges corren; 
Per tot miran, y sols veuen 
A Don Jordi qui tremola. 

Mentras tant un altre pàge 
Entra y diu á sa señora: 
Are han vengud á fér sebre 
Qu' es morta Dona Ramona. 
IX. 

Espòs meu, tu qui m' estimas 
En s' ardor que jo t' estim, 
Per què ets uys te llagrimetjan? 
Per què vas tan pensatiu? 

Per esser tots dos ditxosos 
Lluñ del mon tots dos vivim: 
Si som jo sa teua gloria, 
Per què 't veitg tan afligid? 

- Si es ver qu' ets sa meua gloria 
Per què te alluñas de mí? 
¿Per què t' en vas tota sola 
A plorar devòra es riu? 

- M'has vista tu que plorava? 
No 'n fassas cas, no: jo 'stig 
Devòra tu tan contenta! 
Jo som en tu tan felis! 

- Em dius tú qu' ets venturosa 
Y plòras mentras m' ho dius? 
- ¡Espòs meu, si tu sabéssas 
Lo que tant me fa patí! 


- ¡Si sabéssas quina péna 
Té es meu cor tan oprimid! 
- Un añy fa que mos casárem. 
- El fará demá matí. 

- Cuant sortiam de l' iglesia 
Ple de goig sentia es pit, 
Y topárem una veya 
Asseguda en es camí. 

Totom diu qu' es una bruxa 
Que te pacte en s' inimig, 
Y s' acostá y á s' oreya 
Axó no més em va dir: 

«Abans de qu' es sòl se pònga 
Conta sas flòrs des jardí. » 
- Y cuantas flors ey trobares? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada dia els he contadas 
Y em tremolavan es dits, 
Y una flor, se mes hermosa. 
Em faltava cada pic. 

- ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, 
Que fa molt de temps que viu 
Dins una torre esfondrada 
D' aquell castell tan antig? 
Cuant sortiam de l' iglesia 
S' acostá devora mí, 
Y amb una veu molt profunda 
Em doná aquest sòl avis. 

«Contarás bé sas estrellas 
En punto de mitja nit.» 
- Y cuántas estrellas véres? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada vespre els he contadas, 
Plorant casi com un nin, 
Y s' estrella mes hermosa 
Em mancava cada pic. 

Mira el cèl, qu' está de negre, 
Mira 'l que demá matí 
No tendrá ja cap estrella. 
- Ni cap flòr tendrá 's jardí. 


X.

¿Veus aquella polsaguéra 
Qu' alsa corrent un cavall? 
Sents que tròta? Sents que tròta? 
Qui li cualca no s' Don Juan? 

- Ay mara, la meua mara, 
Prest á sa torre pujau, 
Y mirau si 's cavallér 
Demunt sa terra ombra fa. 

- ¿Qué me dius, filleta meua, 
Qu' em vols di' amb aquest esglày? 
Ton marid es el qui vé. 
- Mon marid qui 'm vé á matar. 

- Qué me dius, filleta meua? 
Si es éll qui t' estima tant! 
- Ay mara, la meua mara, 
Tot vos ho hauré de contar. 

Ja sabeu qu' un més havia, 
Sols un més qu' eram casads, 
Cuant per desgraci á la guèrra 
Don Juan s' en hagué d' anar. 


Per recordansa una prenda 
Jo li deya qu' em deixás; 
Que fos gelós no sabia, 
Y éll s'ombra seua em deixá. 

Cuant s' en anava, en es pàti 
Sols feya ombra es seu cavall, 
Y á sa pared d' es meu cuarto 
Sa seua ombra es va quedar. 

Sèt semmanas se passaren, 
Y un capvespre p' es meu mal 
An es page qui 'm lletgia 
Fito fito el vaig mirar. 

S' ombra qu' era molt obscura, 
Que llevónses era igual 
A sa qu' en punt de mitg dia 
Ets abres en terra fan, 

Poc á poc, ay mara meua! 
Ménos fosca es va tornar, 
Com si una boyrina clara 
Baix d' es sòl s'hagués posad. 

Sols tres dias se passaren 
Y es page em besá sas mans; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant sa lluna está en es cuart. 
Sols tres dias se passaren 
Y es page s' ajonoyá; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Ay mara, la meua mara! 
Qué mes vos teng de contar? 
No havian passad tres dias... 
S' ombra del tot s' apagá. 

- Sents, sents el cavall que tròta? 
El cavallér entra ja, 
Y antes qu' el mirás s' esposa 
Totduna en tèrra mirá. 

Y tan prest com mirá en terra 
Un crit doná molt amarg, 
Y entre es brassos de sa mara 
Desmayada va tombar. 

- Correu pàges, correu pàges 
Veniu prest aquí Don Juan, 
Qu' ha causad á vostr' esposa 
Tanta alegría un desmay. 

- Mara, mara descuidada, 
D' alegría no será: 
Será qu' ha vist sa meu' ombra 
Y li ha féta faredad. 
Jo m' en vaig aná á la guèrra 
Com un cavallér honrad, 
Es meu còs ombra no feya, 
Sols ne feya 's meu cavall. 

Sèt semmanas se passaren 
Y un poc d'ombra 'm va sustar: 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Sols tres dias se passaren 
Y em vaig teme qu' en es camp, 
Feya ombra com sa d' ets abres 
Cuant se lluna está en es cuart. 

Sols tres dias se passaren, 
Y jo m'en venia aviat, 
Qu' aquella ombra 'm perseguia 
Com s' inimig mes fatal; 

Poc á poc s' enfosquí s' ombra 
Just com sa qu' ets abres fan, 
Cuant una boyrina clara 
An es sol li está devant. 

No havian passad tres dias, 
Tota s' ombra feya ja, 
Y es precis qu' an aquest' ombra 
La cubresca jo de sang. - 
XI. 

Què 's de llàrg aquest camí! 
Aquest sòl què 's de calent! 
Jo 'm múir de sed, y no sent 
Remor d' aygo per aquí! 

Pastoret, bon pastoret, 
Axí Deu te beneyesca, 
¿No 'm darias aygo fresca, 
Que m' estig morint de sed? 

- Seguiu, jermà, per amunt, 
Entrareu dins una plèta,
Y si preniu per la dreta 
Un torrent veureu al punt. 

- De polls gròssos un apleg 
Desd' aqui comèns á veure, 
Allá si que podré beure... 
Ay, qu' es torrent está sec! 

Traginér, bon traginér, 
Qu' á ciutad anau cap dret, 
Jo m' estig qu' em múir de sed, 
No 'm direu que teng de fer? 


- Seguiu per amunt, jermà, 
Passareu per prop d' un hort, 
Y veureu per bona sort 
Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) 

- Ja 'm pareix veure es cintéll... 
Ay quin clòt! qu' es de farest! 
Qu' es de fondo! y no heyá rest 
Per tréure un poc d' aygo amb éll. 

Jo m' estig morint de sed: 
Llauradó, bon llauradó, 
Daum' aygo, axí Deu vos do 
Aquest añ un bon esplet. 

- Entrau dins es bosc, veureu 
Com un pont formad de peñas, 
Y no lluñ d' aquestas señas 
Una fònt ey trobareu. 

- Es cap derrér veig es pont, 
Jesus! quin bosc tan espès... 
Cerc y cerc y no trob res, 
P' en lloc pug trobar sa font. 

Ja comèns á sentí 's fred: 
Ay qu' es dia, es sòl s'en va! 
Ermitá, bon ermitá, 
Jo m' estig morint de sed. 
- Fill meu, d' aquest bosc sortiu 
Caminau, feivós avall, 
Trobareu molt prest un vall, 
Per sus mitg ey passa un riu. - 

Per un caminoi estret 
S' en debaixa es pelegrí, 
Y abans qu' arrib á la fi 
Prop des riu cau mort de sed. 

Y l' entèrran dins uns fòssos, 
Y s' aygo qu' en vé á la plena 
Trascolant per dins s' arena 
Li remuya tots ets òssos. 


XII. 

Per una cóma desèrta 
S'en venia un pelegrí, 
Cantant una cansó alegre 
Amb un tò de veu molt trist. 

De cada passa que dóna 
Faredad li fa 's trapitg; 
Y tots es abres que tròba 
Están ò secs ò mostís. 

Una iglesia á sa vorera 
Va trobar de son camí:
Sas pareds té molt oscuras, 
Es portal té molt antig. 

Dalt una torre esfondrada 
Va sentir gemecs seguids, 
Com es d' una mara jova 
Qu' ha perdud son primer fill. 

Y era un mussòl qu' ey venia, 
Qu' ey venia cada nit, 
Y no sáben d' hont venia 
Que ja may ningú l' ha vist. 


Feya fosca, fosca negra, 
Cuant entrar ey va dedins: 
No y havia altar ni ciris, 
Sols una tómba allá 's mitg, 

Y demunt ey resplandia, 
Amb un resplandor molt trist, 
Un llantonér qu' aguantava 
Llantons encesos á mils. 

Alguns axuxí s' apagan 
Perque s' òli han consumid, 
D' altres que claror no davan 
Se n' encénen axuxí. 

Un mònjo heyá qui 's pasetja 
D' un hábit negre vestid, 
Y riu si un llantó s' apaga, 
Si un s' encén dóna un suspir. 

- O fraret, lo bon fraret, 
Quín es aquest monastir? 
¿Voldriau darme posada 
Per aquesta santa nit? 

- Aquesta nit será llarga, 
En tèrra heurás de dormir, 
Y no tèmas qu' et despèrtan 
Fins qu' el mon fassa un croxid. 
Jo som la mòrt: tots ets hòmos 
Un llantó ténen aquí: 
Cuant se seua llum s' apaga 
Es señal qu' han de morir. - 

Com tremola, com tremola 
Concirós el pelegrí! 
Té 'ts uys que li llagrimetjan, 
Es seu còr fa s' esclafit. 

Un llantó que s' òli acaba, 
Li señalava amb so dit, 
Y la mort li responia: 
Es el teu, bon pelegrí. 

- Possaumí un poquet d' òli, 
Que som jove per morir... 
Aloménos cuatre gotas, 
Sols que bast per una nit. - 

Pero sord éra aquel mònjo 
Y es seus gemecs no sentí, 
Ni li haguera dad consòl 
Per mes qu' els hagués sentids. 


A UNA FALGUERA.

Tot son flòrs á sa voréra 
D' es màrges y d' es camins: 
Es desèrt que mes trist éra 
Floreix en sa primavéra 
Com floreixen es jardins. 

No falta, si bé s' obsérva, 
Cuant vé son témps una flòr 
Qu' adorna es brot de cad' herba, 
Y s' hermosura consérva 
Fins qu' es mostía y se mòr. 

Una es blanca com s' estrella 
Qu' es vel de sa nit esmàlta, 
Un' altra per maravella 
Es vermeya com se gàlta 
De ruborosa donsella. 

Una imita es grog de s' òr, 
S' altra es blau del cèl mes fi, 
Y també heyá cualque flòr 
Que de colors un tresòr 
Té com s' àrc de sant Martí. 


Però may he vist que fés 
Flòrs un' herba molt estraña 
Qu' abunda p' es sementés, 
Per sas comas y muntaña 
De sa vila qu' estim més. 

Es planta de forma rara, 
Y per cèrt no merexia, 
Qu' amb élla fos tan avara 
Naturalesa qu' es mara 
De tot cuant sa tèrra cria. 

De molt esquisit trebay 
Té sas fuyas sempre verdas, 
Y es mitg de s' incult espày 
Las òbri com un ventay
D' entreteyàdas esquerdas. 
 
Y com es tan falaguéra 
Que pareix de filigrana, 
Encara que flòr no 'spéra 
Li basta es nom de Falguéra
Per mostrarse tan ufana. 

Planta hermosa, ¿qui t' ha dad 
Un nom que sòna tan dols? 
Téns es nom mes agraciad 
Qu' he sentid may entre 's molts 
Qu' á sas hérbas han posad. 
Que mo diguéssas voldria, 
Si se meua veu enténs, 
Perque té tanta armonía, 
Que no 'l sént sens alegría, 
Y t' estim sòls perqu' el téns. 

Còsa es trista que no surta 
Es mitg de sa teua pàuma 
Ni una flòr de vida curta, 
Cuant ne té se verda murta, 
Cuant ne té se pòbre vàuma. 

Cuant cad' añy de flòrs se vest 
Tota planta hermosa ò lletja, 
Sia qu' algun temps mes prest 
La sembrasen dins un test 
O nasqués dins una esquetja. 

Emperó si ara 't recòrd 
Aquesta desdicha teua, 
Sols es per darte conhòrt, 
Perqu' axí sa teua sòrt 
S' asembla mes á sa meua. 

Tú ets verda com s' esperansa, 
Y mòrs antes de florí, 
Per axò éts una semblansa 
De s' esperansa qu' em cansa 
Y may se cumpleix en mí. 
Y molt mes que p' es paratje 
Aquí hon te sòlc veure jò, 
Molt mes que p' es téu fuyatje 
T' estim perqu' ets un imatje... 
Un' imatje d' es méu cò. 

Lo Camí, XV.

XV.

Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió. La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses, perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín cada día a la escola sense roba interió, en los puñs desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassions, cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida al rogle de les birles.

- Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?

Per un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló tan sensill y pertinén no se li habíe ocurrit abáns an ell?

- ¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?

- Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li pareixíe tot alló.

- ¡Claro! - va repetí.

Va continuá lo Moñigo:

- Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua dona. Crec que me explico, ¿no?

- ¡Claro! - va torná a di.

- ¡Claro! - va di lo Tiñós.

Lo Moñigo va moure lo cap dudán:

- Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.

- ¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens guapa.

- Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.

- ¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.

- Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo Moñigo.

- ¿Entonses? - va di lo Tiñós.

- La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás es diferén - va di lo Moñigo. Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va di:

- ¿Per qué no fem que se veiguen?

- ¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.

Lo Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:

- Vine, ya u vorás.

Van eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol revelabe una febril exitassió.

- Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me entens? Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y la veigue se creurá quel está esperán de verdat.

Roc, lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan algo no lo cuadrabe del tot.

- ¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.

- La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.

Va afegí lo Moñigo:

- ¿Y si li enseñe la carta a la Sara?

Daniel va cavilá un momén.

- Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo torno a mirá a la cara.

- ¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.

- La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.

Roc, lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:

- Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara, sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses no habíe conegut.

- ¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.

- Ara mateix.

Estaben enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home. L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".

Al hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los acontessimens desde la finestrota de la pallissa.

Lo assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart. Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.

La veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no va pugué evitá ara un tremoló:

- Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y moribundes...

Lo Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:

- Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

La Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo Mussol y lo Tiñós.

- Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u tornará a fé.

- Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.

- Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.

- Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en lo cástic:

- Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afans de la mort...

- Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?

Ella va tancá lo devossionari.

- Sí.

- Hale, óbrim.

- ¿Has escarmentat?

- Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.

Se va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé replá se va girá.

- Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.

Lo Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá angustiat lo Mussol:

- ¿Ha eixit ya?

- Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!

Lo cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara, en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:

- Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?

Ell entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que estabe contén.

La Sara lo observabe assombrada.

- Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don Ramón, lo alcalde - boticari.

La melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van desconsertá a la Sara.

- ¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va contestá.

A dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la orella del Mussol:

- Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de charrá.

- ¡Chist!

Lo Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en ossadía.

- Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.

Tan roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la Sara se va separá de la ma del Peó.

- ¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo Peó va torná a la cárrega.

- ¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.

Ara li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá la robeta detrás della, atossigada per la roijó.

- Les mans quietes, don Moissés - va di.

A dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:

- Ji, ji, ji. Es una braga - va di.

Lo Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop, fíxamen, a la Sara.

- ¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.

Ella va riure, atontadota.

- ¡Qué coses té, don Moissés! - va di.

Ell va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.

- Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá algo:

- La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?

Lo Mussol va aclarí:

- Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.

Lo Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la dona que nessessitabe:

- Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a vóret tots los díes an esta mateixa hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?

La Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afans de la mort.

- ¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó. En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats, tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén. Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites. 

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses, sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli les recomendassions del alma. Ya se habíe guañát algo. Per afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi, va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:

- Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo lo volía?

- No, Sara - va di lo Moñigo.

- ¿De verdat? - va di ella.

- Te u juro, Sara - va afegí.

Ella se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va traure va di:

- Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida.
Va, apártat de ahí, carnús.

Escosa - Escuelh

Escosa, s. f., rescousse.

A l' escosa dels, ac tal trapei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

A la rescousse d'eux, il y eut tel tapage.

2. Rescossa, s. f., rescousse.

A la rescossa corron, iratz coma leos. Guillaume de Tudela.

Ils courent à la rescousse, irrités comme des lions.

 

Escot, s. m., écot.

Voyez Muratori, Dissert. 33. 

Fig. Don pagaran mot dur escot en l'autre setgle. 

Aytal escot fay pagar soven lo dyable. V. et Vert., fol. 90 et 20. 

Dont payeront très dur écot en l'autre monde. 

Le diable fait souvent payer tel écot.

Mas so que hom a sobre tot

Coven per mezura menar;

Si non o fai, es sens escot;

L'autruy li ave segr' e cassar.

B. Martin: Farai un vers. 

Mais il convient surtout à l'homme de mener avec modération ce qu'il a; s'il ne le fait, il est sans écot; il lui advient de poursuivre et chasser le bien d'autrui. 

CAT. Escot. ESP. PORT. Escote. IT. Scoto. (chap. Pagá a escot o escote.)

 

Escotar, Escoutar, v., lat. auscultare, écouter, accueillir.

Tant qu' en luec d'un ric do,

Denh' escotar ma veraia chanso.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Tellement qu'en lieu d'un riche don, elle daigne écouter ma vraie chanson.

Sel que respon ses escotar, 

No met raso e son parlar.

Libre de Senequa. 

Celui qui répond sans écouter, ne met raison en son parler.

Si vos m' aidatz

Ni mos precs escoutatz.

Le moine de Foissan: Cor ai. 

Si vous m'aidez et écoutez mes prières.

Substantiv. Poiria nos a amdos enueiar,

A me del dire, a vos del escotar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Il pourrait nous ennuyer à tous deux, à moi du dire, à vous de l'écouter. 

Part. prés. Escotan e vezen,

Demandan et auzen.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

(chap. Escoltán y veén, demanán : preguntán y sentín.)

Écoutant et voyant, demandant et oyant. 

Part. pas. Matran, quan l'ac pro escotada... li va dir que mal o disia.

Philomena.

Matran, quand il l'eut assez écoutée... lui va dire qu'elle disait cela mal.

ANC. FR. Oreille et escoute parmi

S'il se sunt léens endormi.

Roman de la Rose, v. 2537.

ANC. ESP.

Ecosta el soberbio el amor de la dueña.

Arcipreste de Hita, cop. 231. 

CAT. Escoltar. ESP. MOD. Escuchar. PORT. Escutar. IT. Ascoltare.

(chap. escoltá: escolto, escoltes, escolte, escoltem o escoltam, escoltéu o escoltáu, escolten; escoltat, escoltats, escoltada, escoltades; al meche auscultá, que se conjugue igual.)

2. Escout, s. m., écoute, guet.

Molt son intrat en lonc cossir

Sels qui son al derrier escout.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

Sont entrés en moult long souci ceux qui sont à la dernière écoute.

ANC. FR. Combien qu'il y eust quelques escoutes en chemin.

Comines, liv. I, p. 120.

Que peu faillit qu'il n'intrast en l' escoute et guet des Grecs.

Salet, trad. de l'Iliade, fol. 183.

CAT. Escolta. ESP. Escucha. PORT. Escuta. IT. Ascolta.

3. Escoutador, s. m., lat. auscultator, écouteur, espion.

Aquils fals escoutadors.

(chap. Aquells falsos escoltadós, espíes.)

Bernard Martin: Companho.

Ces faux écouteurs.

ANC. FR. Et est escouteus par oyr.

Roman du châtelain de Couci, v. 566.

ESP. Escuchador. PORT. Escutador. IT. Ascoltatore.

(chap. escoltadó, escoltadós, escoltadora, escoltadores : espía, espíes.)

 

Escrimir, Escremir, v., anc. all. schirmen, escrimer, exercer, garantir, échapper, soustraire.

(chap. Schirm en alemán es escut; com a verbo, escudás, protegís, escapás, etc.)

A la mort no s sap escrimir

Reys, ni coms, ni ducx, ni marquis.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Roi, ni comte, ni duc, ni marquis ne sait se soustraire à la mort.

Tot jorn contendi e m baralh, 

M' escrim e m defen e m coralh. 

Bertrand de Born: Un sirventes.

Tout le jour je conteste et me bataille, m'escrime et me défends et me courrouce.

D' amor tan no m' escrim. 

Aimeri de Peguilain: Ses mon apleg. 

Tant je ne m'escrime d'amour.

Qui ben no s' en sap escrimir.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Qui ne sait bien s'en garantir.

Substantiv. Non deu hom lauzar 

Per son ben escremir.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Il ne doit louer homme pour son bien escrimer.

ANC. FR.

- Richart sout escremir o virge et o baston. 

Roman de Rou, v. 3824.

Ses oailles garda dou leu 

A son pooir et escremi.

Fables et cont. anc., t. I, p. 325. 

Que de toz vices s' escremi. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 3. 

Qui de li fait dame et amie 

E bien la sert, ge ne dot mie 

Que de pechié ne l' escremisse.

Fables et cont. anc., t. I, p. 343. 

A coups de patte il escrimoit.

Du Bellay, fol. 468.

Ou jetter la pierre au loing ou escrimer avec l'espée et rondelle.

Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 249.

CAT. Esgrimar. ESP. PORT. Esgrimir. IT. Schermire. (chap. esgrimí.)

2. Escrima, s. f., escrime, adresse, ruse. 

Non fier colp ni s gandis a l' escrima.

Aimeri de Peguilain: Nuils hom. 

Ne porte coup ni se garantit à l'escrime.

Jox de datz et de taulas e de escrima. 

V. et Vert., fol. 17. 

Jeux de dés et de tables et d'escrime.

Per que no i puesc nul' escrima 

Trobar.

Rambaud d'Orange: Una chansoneta. 

C'est pourquoi je n'y puis trouver nulle ruse.

- Fleuret.

Saumada d'escrimas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 115. 

Charge de fleurets. 

ANC. FR. As Engleiz rent dure escremie.

Roman de Rou, v. 13475. 

A cele foiz nel toucha mie,

Car il sot trop de l'escremie.

Roman du Renart, t. I, p. 278.

A l'escrimie se requierent, 

Es visages grans cols se fierent.

Roman de la Violette, p. 98.

Car asez set de l'escremie, 

Car en France en ot moult apris.

Roman du Renart, t. III, p. 159.

Les effroyerent tellement qu'ilz leur feirent oublier toute leur escrime.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Pélopidas. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Esgrima. IT. Scherma.

 

Escrin, s. m., lat. scrinium, écrin, boîte, layette.

Escrins et archadura.

Nat de Mons: Sitot non es.

Boîte et coffre.

Trays de son escrinh un bon enguen prezat.

Roman de Fierabras, v. 2158.

Tire de sa boîte un bon onguent estimé.

Claus de bon pretz, escrinz d'onor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. Var. 

Clef de bon mérite, écrin d'honneur.

ANC. ESP.

Trovaron el escrinno do iacie so el llecho.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 695. 

CAT. Escriny. IT. Scrigno.

 

Escriure, Scriure, v., lat. scribere, écrire, inscrire. 

De Boeci escriure fez lo nom. Poëme sur Boèce.

(chap. De Boeci escriure va fé lo nom.)

Fit écrire le nom de Boëce.

Amors m'a comandat escriure

So que 'l boca non ausa dire.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

A fach scriure aquest statut.

(chap. Ha fet escriure este estatut.)

Statuts de la confrairie du S.-Esprit.

A fait écrire ce statut. 

Loc. En sa carta m pot escriure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Elle peut m'inscrire en sa charte. 

Fig. Tan me platz lor honors,

Qu' ins e mon cor las escriu.

P. Vidal: Be m pac. 

Leur honneur me plaît tant, que je les écris dans mon coeur.

Mas be par que sobr' aiga escriu.

Aimar Jordans: Paris viscom. 

Mais paraît bien que j'écris sur eau. 

Part. pas. Si com in isto pergamen es scrit. Titre de 1053.

(chap. Així com an este pergamino está escrit. Títul de 1053.)

Ainsi comme est écrit en ce parchemin.

En san Luc es script.

Nobla Leyczon. 

En saint Luc est écrit. 

A tot dreig escrig civil e canonic. 

Tit. de 1274, Arch. du Roy. sect. hist., M. 876. 

A tout droit écrit civil et canonique. 

Per cascun confrayre e confrayresa

Que sia scrich o scricha.

Statuts de la confrairie du S.-Esprit. 

Par chacun confrère et confrèresse qui soit écrit ou écrite.

CAT. Escriurer. ESP. Escribir. PORT. Escrever. IT. Scrivere.

(chap. escriure: escric, escrius, escriu, escribim, escribiu, escriuen; escrit, escrits, escrita, escrites.)

2. Escrit, s. m., lat. scriptum, écrit. 

Car plus en escrit trobat non ay. V. de S. Honorat.

Car je n'en ai pas trouvé plus en écrit. 

Loc. Pueis fo tot mes en escrit. Philomena. 

Puis tout fut mis en écrit.

Segon que l' angels lh' a dit, 

El lor vai rendre per escrit.

Brev. d'amor, fol. 146. 

Il leur va rendre par écrit, selon que l'ange lui a dit.

- Rescript, ordonnance. 

Ab l'escrit del emperador.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2. 

Avec le rescrit de l'empereur. 

CAT. Escrit. ESP. PORT. Escrito. IT. Scritto.

3. Escriptura, Scriptura, s. f., lat. scriptura, écriture, écrit, livre. 

Qui no sab escrieure non cuia que escriptura si' artz; e es plus trebalhoza que altra artz.

Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Qui ne sait écrire ne pense pas que l'écriture soit un art; et il est plus difficile qu'autre art.

De lay si trais la gesta d'una anticha scriptura.

V. de S. Honorat. De là se tire la relation d'une antique écriture.

- L'Écriture sainte.

Segon los ditz de la sainta Escriptura.

(chap. Segons los dits de la Santa Escritura.)

B. de la Barthe: Foilla ni flors.

Selon les dits de la sainte Écriture.

Segle no cug dure gaire,

Segon que l' Escriptura di.

Marcabrus: Dirai vos.

Je ne crois pas que le siècle dure guère, selon que dit l'Écriture.

Segon la santa Scriptura. L'Arbre de Batalhas, fol. 143. 

Selon la sainte Écriture.

CAT. Escriptura. ESP. PORT. Escritura. IT. Scrittura. (chap. escritura, escritures.)

4. Escriptori, s. m., lat. scriptorius, bureau, étude, comptoir.

Ayssi meteish pot hom trobar los rims en ori, coma: auditori, escriptori, etc. Leys d'amors, fol. 151. 

Ainsi de même on peut trouver les rimes en oire, comme: auditoire, bureau, etc. 

CAT. Escriptori. ESP. Escriptorio (escritorio). PORT. Escritorio. 

IT. Scrittoio. (chap. Escritori, escritoris.)

5. Escripturat, s. m., savant en écritures, lettré.

On es lo savis, on es l' escripturatz?

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Où est le sage, où est le lettré?

6. Scriptural, adj., à écrire, pour écrire.

Canel scriptural es canaviera de laqual antiquament uzavo per escriure.

Eluc. de las propr., fol. 203. 

Tuyau à écrire est un roseau duquel on usait anciennement pour écrire.

7. Escrivan, s. m., lat. scriba, écrivain. 

No us veirem bon escrivan.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

Nous ne vous verrons bon écrivain.

Et escrivas e taverniers.

(chap. Y escribens y tabernés; escribén; escriba, escribes tamé se fa aná.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Et écrivain et tavernier.

Los escrivas que mostron bona letra al comenssamen, e pois fan la malvayza. V. et Vert., fol. 17.

Les écrivains qui montrent bonne lettre au commencement, et puis la font mauvaise.

Utils so a escrivas et pinhedors. Eluc. de las propr., fol. 239.

Sont utiles à écrivains et peintres.

- Scribe, en parlant des Juifs.

Venc estar entr' els doctors

Et entr' els escrivains maiors.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Vint se placer entre les docteurs et entre les scribes majeurs.

CAT. Escribá. ESP. Escribano. PORT. Escrivão. IT. Scrivano.

(chap. Escribén, escribens; escriba, escribes.)

8. Escrivania, s. f., expédition, rédaction.

De pagar escrivania a escrivan per la clamor que s fara.

Cout. de Condom. 

De payer expédition à écrivain pour la publication qui se fera. 

CAT. ESP. (chap. escribanía) Escribania. PORT. Escrivania.

9. Escriptio, s. f., lat. inscriptio, inscription, légende. 

Deleite si en diversas escriptios.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Qu'il se plaise en diverses légendes. 

De tot aysso fes escriptio.

V. de S. Alexis. 

De tout ceci il fit une légende.

CAT. Inscripció. ESP. Inscripción. PORT. Inscripção. IT. Inscrizione.

(chap. inscripsió, inscripsions.)

10. Descriure, v., lat. describere, décrire.

Descriu nos las bellas joyas e 'ls bells dos que li aportet.

No ho podia miells descriure ni plus sufficienmen.

(chap. No ho podíe milló descriure ni mes sufissienmen.)

V. et Vert., fol. 45 et 43.

Nous décrit les beaux joyaux et les beaux dons qu'il lui apporta.

Ne le pouvait mieux décrire ni plus suffisamment.

Part. pas. Sesta bon' erba que us ai dicha, 

Per nom e per faisso descricha. 

Deudes de Prades. Auz. cass. 

Cette bonne herbe que je vous ai dite, décrite par nom et par figure.

CAT. Descriurer. ESP. Describir. PORT. Descrever. IT. Descrivere.

(chap. Descriure, se conjugue com escriure.)

11. Descriptio, s. f., lat. descriptio, description.

Descriptios es declaratios que claramens ditz e mostra so que s deu e s pot segre d'alcun negoci o d'alcuna causa.

Leys d'amors, fol. 145.

La description est une déclaration qui dit et montre clairement ce qui se doit et se peut suivre d'aucune affaire ou d'aucune cause.

CAT. Descripció. ESP. Descripción. PORT. Descripção. IT. Descrizione.

(chap. descripsió, descripsions.)

12. Inscrire, v., lat. inscribere, inscrire.

Part. pas. Sera inscrit en sendicat los noms.

Fors de Bearn, p. 1077. 

Il sera inscrit en syndicat les noms. 

ESP. Inscribir. PORT. Inscrever. IT. Inscrivere.

(chap. Inscriure (no inscribí): inscric, inscrius, inscriu, inscribim, inscribiu, inscriuen; inscrit (pero no inscribit), inscrits, inscrita, inscrites.)

13. Prescrieure, v., lat. praescribere, prescrire. 

Puesca prescrieure per l'espaci de vingt ans.

(chap. Pugue prescriure per lo espassi de vin añs.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Puisse prescrire par l'espace de vingt ans. 

Part. pas. Qu' el l'aia usucapta o prescripta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

Qu'il l'ait acquise par l'usage ou prescrite.

CAT. Prescriurer. ESP. Prescribir. PORT. Prescrever. IT. Prescrivere.

(chap. prescriure; prescrit, prescrits, prescrita, prescrites.) 

14. Prescriptio, s. f., lat. praescriptio, prescription. 

Sa prescriptio de temps no val.

(chap. Sa prescripsió de tems no val.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 136. 

Sa prescription de temps ne vaut. 

A cui vol opponer la prescription.

Trad. du Code de Justinien, fol. 82. 

A qui veut opposer la prescription. 

Que la cort de la cambra ameta aytal prescription. (admeta)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Que la cour de la chambre admette telle prescription.

CAT. Prescripció. ESP. Prescripción. PORT. Prescripção. IT. Prescrizione.

(chap. prescripsió, prescripsions.)

15. Rescrich, s. m., lat. rescriptum, rescrit, ordonnance. 

Non obstant... rescrich consentit.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 432. 

Non obstant... rescrit accordé.

CAT. Rescrit. ESP. PORT. Rescripto. IT. Rescritto. (chap. Rescrit, ordenansa, manamén.)

16. Sobrescriure, Sobrescrire, v., (lat. supra + scribere) écrire avant, au-dessus, susmentionner.

Part. pas. Sobrescriut a tot devizement. (chap. Sobrescrit)

Tit. de 1198, Arch. du Roy. Toulouse, J. 328.

Susmentionné à toute division.

Ayssi cum es sobrescrig.

Cout. de Moissac. Dumaige, Voy. litt., p. 9. 

Ainsi qu'il est susmentionné. 

CAT. Sobrescriurer. ESP. Sobrescribir. PORT. Sobreescrever. 

IT. Soprascrivere. (chap. Sobrescriure, escriure a damún, sobre, del latín supra: sobrescric, sobrescrius, sobrescriu, sobrescribim, sobrescribiu, sobrescriuen; sobrescrit, sobrescrits, sobrescrita, sobrescrites.)

17. Sotzescriure, v., lat. subscribere, souscrire.

Lo deu senhar per els, so es sotzescriure.

(chap. Lo deu firmá – sellá, señá, de signum – per ells, aixó es subescriure.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 37.

Le doit signer pour eux, c'est-à-dire souscrire. 

La molher consentisca o sotsescrive.

(chap. La mullé – dona – consentixgue o consentixque o subescrigue, firmo.)

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que la femme consente ou souscrive. 

Part. pas. Soschrit de nostra propra ma.

(chap. Firmat, subescrit, de nostra propia ma.)

Tit. de 1404. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 136. 

Souscrit de notre propre main.

Maestre Robert notari sotzescrit.

(chap. Maestre, mestre, Robert notari firme, subescriu, escriu daball.)

Tit. de 1284. Arch. du Roy. J., 304.

(N. E. Véanse los textos de los notarios del Matarraña seleccionados y editados por el doctor Javier Giralt Latorre, Universidad de Zaragoza, y compárense con textos occitanos del mismo tiempo.)

Maître Robert notaire souscrit.

ANC. FR. Nous ne poons pas souzescrire ne seignier la présente chartre pour la penne qui tramble en nostre main pour la maladie.

(chap. Natros (: yo) no podem subescriure – firmá - ni sellá la presén carta per la ploma que tremole a la nostra ma per la enfermedat.)

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 299.

CAT. Subscriurer. ESP. Subscribir. PORT. Subscrever. IT. Soscrivere, sottoscrivere (N. E. catalán sota : deball, devall, daball, davall).

18. Sotzescriptio, Subscriptio, Subscritio, s. f., lat. subscriptio, souscription, signature.

Que aquela sotzescriptio no valha.

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que cette souscription ne soit pas valable. 

Am subscritio del sieu nom.

Leys d'amors, La Loubère, p. 48. 

Avec souscription de son nom. 

Aquesta subscriptio de ma ma.

(chap. Esta subscripsió de ma ma; lo primé ma: la meua. No confundí en mamá, com la subscripsió que tenen alguns catalanistes aragonesos de mamá la p de alguns catalanistes catalans. Alguns y algunes tenen la gola mol fonda.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 36. 

Cette signature de ma main.

CAT. Subscripció. ESP. Subscripción (: suscripción). PORT. Subscripção. IT. Soscrizione, sottoscrizione. (chap. Subscripsió, subscripsions, suscripsió, suscripsions.)

19. Transcriure, v., lat. transcribere, transcrire.

Las dichas cartas transcrissi de mot e mot.

(chap. Les dites cartes vach transcriure paraula a paraula; palaura.)

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 43. 

Je transcrivis lesdites chartes de mot à mot. 

Part. pas. Substant.

Continens lo transcriut de unas letras. 

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 9. 

Contenant la transcription d'unes lettres.

CAT. Transcriurer. ESP. Transcribir. PORT. Transcrever. IT. Trascrivere.

(chap. transcriure: transcric, transcrius, transcriu, transcribim, transcribiu, transcriuen; transcrit, transcrits, transcrita, transcrites.)

20. Conscriptio, s. f., lat. conscriptio, répartition, état d'impôt.

Totas las conscriptios e las petitios publicas el senhava.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 83.

Il signait toutes les répartitions et les demandes publiques.

 

Escrutar, v., lat. scrutari, rechercher, scruter. 

Al notari que ab el escrutara.

(chap. Al notari que en ell escrutará, investigará, buscará y rebuscará, escudriñará textos.)

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Au notaire qui recherchera avec lui.

CAT. Escrutar. ESP. Escudriñar (escrutar). PORT. Escrutar. IT. Scrutinare.

2. Escruptador, s. m., lat. scrutator, qui recherche, qui poursuit, scrutateur.

Escruptador de la viltat dels payres en los filhs tro en la tersa e en la quarta generacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 32.

Poursuivant la honte des pères dans les fils jusqu'à la troisième et à la quatrième génération.

ESP. PORT. Escrutador. IT. Scrutatore. (chap. Escrutadó, escrutadós, escrutadora, escrutadores.)

 

Escudella, s. f., lat. scutella, écuelle. 

Anc no i remas aur ni argen, 

Copa ni escudella.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

Il n'y resta oncques or ni argent, coupe ni écuelle.

En fort escudella crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En forte écuelle creuse. 

CAT. Escudella. ESP. Escudilla. PORT. Escudela. IT. Scodella.

(chap. escudella, escudelles.)

2. Escudelar, v., vider l'écuelle, disposer des choses.

Part. pas. loc.

Que venguesses quant er escudelat.

T. de G. Rainols et de sa dame: Auzir cugei. 

Que vous vinssiez quand l'écuelle sera vidée.

CAT. Escudellar. ESP. Escudillar. IT. Scodellare.

(chap. v. escudellá, buidá la escudella: escudello, escudelles, escudelle, escudellem o escudellam, escudelléu o escudelláu, escudellen; escudellat, escudellats, escudellada, escudellades.)

 

Escuelh, Escueyll, s. m., lat. scopulus, écueil, roc.

Donavan am ponchas et am pics sus l'escueyll.

V. de S. Honorat.

Donnaient avec pioches et avec pics sur l'écueil.

Corsari sarrasi qu' estavan aplatat 

Els escuellz de la mar.

V. de S. Honorat. 

Corsaires sarrasins qui étaient cachés aux écueils de la mer.

Fig. Sant Honoraz l'a deslivrada, 

E gardet de ta mal escueyll

La vescomptessa de Merguell.

V. de S. Honorat.

Saint Honorat l'a délivrée, et garda de si mauvais écueil la vicomtesse de Melgueil.

ANC. CAT. Escoll. ESP. Escollo. PORT. Escolho. IT. Scoglio.

(chap. Escull, esculls, roquissals del mar, be naturals o artifissials.)