Mostrando las entradas para la consulta distinguit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta distinguit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 1 de febrero de 2024

Debanar - Delir

Debanar, v., dévider.

Genser de lleis non debana fillat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Plus gentille qu'elle ne dévide fil.

CAT. ESP. Devanar. PORT. Dobar. IT. Dipanare.

Debanar, v., dévider

Debilitat, s. f., lat. debilitatem, débilité, faiblesse.

D'on ve debilitat d'esperitz et de forsa. 

Eluc. de las propr., fol. 232.

D'où vient débilité d'esprit et de force.

La generacio de aquest' hernia es per debilitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 33.

L'engendrement de cette hernie est par débilité. 

CAT. Debilitat. ESP. Debilidad. PORT. Debilidade. IT. Debilità. (chap. debilidat, debilidats.)

2. Debilitatio, s. f., lat. debilitatio, débilitation, affaiblissement.

Per diversas mutatios e debilitatios de monedas.

Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 422.

Par diverses mutations et affaiblissements de monnaies.

Adhoras pren debilitacio.

Eluc. de las propr., fol. 17. 

Alors prend affaiblissement.

CAT. Debilitació. ESP. Debilitación. PORT. Debilitação. IT. Debilitazione. (chap. debilitassió, debilitassions.)

3. Debilitament, s. m., affaiblissement.

El no pot venir a mort ny a debilitament de son cors.

L'Arbre de Batalhas, fol. 143.

Il ne peut venir à mort ni à affaiblissement de son corps.

CAT. Debilitament. IT. Debilitamento. (chap. debilitamén, debilitamens.)

4. Debilitar, Debelitar, v., lat. debilitare, affaiblir (CAT. afeblir).

Trop pauca vianda debilita natura... Aytals viandas debelito apetiment.

Eluc. de las propr., fol. 73 et 269. 

Trop petite nourriture affaiblit la nature... De telles nourritures affaiblissent l'appétit. 

Mot debilitan, e fan accidir sincopi. Trad. d'Albucasis, fol. 55. 

Affaiblissent beaucoup, et font survenir syncope. 

Part. pas. Reguardament de lor es debilitat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 14. 

Le regard d'eux est affaibli.

CAT. ESP. PORT. Debilitar. IT. Debilitare. (chap. debilitá, debilitás: yo me debilito, debilites, debilite, debilitem o debilitam, debilitéu o debilitáu, debiliten. Debilitat, debilitats, debilitada, debilitades.)

 

Deburar, v., verser, déverser. 

Greu er que en mar no 'l debur 

L'aura, quar tant es pauc arditz. 

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Il sera difficile qu'en mer le vent ne le déverse, car il est si peu hardi.

 

Dec, Deg, s. m., défaut, vice, détérioration, tare.

Oimais plus no m'esquerna 

Fals jois ni decs.

B. Zorgi: Ben es. 

Désormais plus ne me berne fausse joie ni défaut. 

Si la causa que ven us hom ad autre es morbosa o viciosa, so es, si ela a alcun deg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

Si la chose que vend un homme à un autre est malade ou vicieuse, c'est-à-dire, si elle a aucun vice.

Et encar i pareis ses dec 

Lo sanz setis on ela sec.

V. de sainte Énimie, fol. 17. 

Et encore y paraît sans détérioration le saint siége où elle s'assit.

- Commandement, défense, barrière, limites, frontières.

Dex sive terminos vel limites Tolosae. 

Consuetudines Tolosae, Richebourg, t. IV, p. 1065. 

Trop passatz los decx 

De Dieu, quar es tan grossa 

Vostra cobeitatz.

G. Figueiras: Sirventes. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu, puisque votre convoitise est si grosse.

Met ab leis mos ferms decs.

Gaucelm Faidit: Ar es lo. 

Je mets avec elle mes fermes barrières. 

Anar fors de nostres dechs... de nostres terrators exir... Los nostres dechs.

Ord. des Rois de Fr., 1389, t. XV, p. 633. 

Aller hors de nos frontières... sortir de nos territoires... Les nôtres frontières.

- Amende. 

Que las poguesso penhorar e levar dexs; d'aquels dexs, que agues lo deguiers dels cossols de la guarda la tersa partida.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., M. 876.

Qu'ils les pussent saisir et lever amendes; de ces amendes, que le dégan des consuls de la garde en eût la troisième partie.

2. Deguier, s. m., dégan, sergent, gardien d'un territoire, dont il surveillait les limites. 

D'aquels dexs, que agues lo deguiers dels cossols de la guarda la tersa part... Puscatz metre deguiers e guardas.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., M. 876. 

De ces amendes, que le dégan des consuls de la garde en eût la troisième partie... Que vous puissiez mettre dégans et gardes.

3. Decha, Deca, s. f., tare, défaut, détérioration. (chap. queca, queques)

Femnas et enfanz petitz

An una decha communau.

Marcabrus: Doas cuidas.

Femmes et petits enfants ont une tare commune.

A culhida tal decha.

Marcabrus: Dirai vos. 

A recueilli telle tare. 

En laqual fornatz non ac mal ni deca.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70. 

En laquelle fournaise n'eut mal ni détérioration.

4. Dechamen, s. m., irrégularité.

D'orinas e de pols e de sos dechamens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Des urines et du pouls et de ses irrégularités.

5. Dechar, v., pécher, tromper.

D'aquestz, l'us per l'autre decha.

G. Riquier: Pus aman. 

De ceux-là, l'un pour l'autre trompe.

6. Endecs, s. m., tare, défaut.

Son d'auzels trop mal endecx.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Sont très mauvais défauts d'oiseaux. 

Paubra escudela... 

Fan quascus, que a endec.

Pierre d'Auvergne: Belh m'es. 

Pauvre écuelle... ils font chacun, qui a défaut.

7. Endechat, adj., taré, vicieux.

Endechatz e fatz a revers.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec. 

Taré et fait à l'envers. 

Milhs voldria estre F. si endechatz 

Que de IIII regermes senher clamatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53. 

Mieux voudrait Folquet être ainsi taré, que proclamé seigneur de quatre royaumes.

 

Decernir, v., lat. decernere, décerner, ordonner.

Per aquest prezen establimen decernem... que femna, etc.

Cartulaire de Montpellier, fol. 31.

Par ce présent statut nous ordonnons... que femme, etc. 

ANC. CAT. Decernir.

2. Decret, s. m., lat. decretum, décret, décision.

Roma, be sabetz

Que fort greu lur escapa

Qui au lor decretz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Rome, vous savez bien que fort difficilement leur échappe qui écoute leurs décrets.

Fig. Un decret fauc drechurier.

P. Cardinal: Un decret.

Je fais un décret juste.

CAT. Decret. ESP. PORT. IT. Decreto. (chap. decret, decrets; v. decretá: decreto, decretes, lo cardenal de Queretes decrete, decretem o decretam, decretéu o drecretáu, decreten. Decretat, decretats, decratada, decretades.)

3. Decretista, s. m., décrétiste.

Vos podetz valer, Verge, lay on legista

Non pot pro tener ni neguns decretista. 

Un troubadour anonyme: Flor de paradis. 

Vous pouvez valoir, Vierge, là où légiste ne peut tenir profit ni aucun décrétiste.

ANC. FR. Maistres ès arts décrétistes.

Rabelais, Pronostication, ch. 5.

CAT. ESP. PORT. Decretista. (chap. decretiste, que fa decrets, decretistes.)

4. Decretal, s. f., lat. decretales, décrétale.

L'aigla, la Flors a dreitz tant communals 

Que no i val leis, ne i ten dan decretals. 

Aicart del Fossat: Entre dos.

L'aigle, la Fleur (de lis) a des droits si évidents que loi n'y vaut, ni décrétale n'y tient dommage. 

Lo papa testiffica en sas decretals que, etc.

(chap. Lo Papa (de Roma, próximamen Omella) testifique a les seues decretals que, etc.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 189. 

Le pape témoigne dans ses décrétales que, etc.

De laqual translatio parla la decretals.

Cat. dels apost. de Roma, fol 100. 

De laquelle translation parle la décrétale. 

Una decretal vuelh faire

Que er segon razon bastida. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Je veux faire une décrétale qui sera bâtie selon raison. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Decretal. IT. Decretale.

5. Decretalista, s. m., décrétaliste.

Legista, decretalista.

Leys d'amors, fol. 49. 

Légiste, décrétaliste.

CAT. ESP. IT. Decretalista. (chap. decretaliste, decretalistes; f. decretalista, decretalistes.)

6. Dessernir, Decernir, v., lat. discernere, discerner.

Roma, ben dessern

Los mals qu'om ne pot dire.

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, je discerne bien les maux qu'on peut en dire. 

Vol que chascuns decerna

Com hom es cecs.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Veut que chacun discerne comment on est aveugle. 

CAT. ESP. PORT. Discernir. IT. Discernere. (chap. disserní: dissernixco o dissernixgo, dissernixes, dissernix, dissernim, disserniu, dissernixen; dissernit, dissernits, dissernida, dissernides.)

7. Discretio, s. f., lat. discretio, séparation, distinction.

Partitz en doas discretios de natura.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 167. 

Partagé en deux distinctions de nature.

8. Eissernir, Essernir, Issernir, v., lat. secernere (scernere), discerner, distinguer, indiquer.

De Dieu non puesc pauc ben parlar,

Ni mot no us en sai yssernir.

Pierre d'Auvergne: De Dieu non.

Je ne puis parler de Dieu un peu bien, ni ne sais vous en indiquer beaucoup.

Ieu no sabria issernir

Los vostres bos aibs ni comtar. 

Gavaudan le Vieux: Crezens, fis. 

Je ne saurais discerner ni compter les votres bonnes qualités. 

Part. pas. Er sui de lieis trop eissernitz.

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Maintenant je suis très distingué par elle. 

Sobre totas es issernitz 

Son pretz.

G. Godi: Si 'l gen cors. 

Son mérite est distingué au-dessus de toutes.

Saint Alexis refusant de dire son nom s'explique en ces termes dans le poëme qui contient sa vie:

Lo myeu nom non es issernitz,

Per qu'ieu no vulh que sia dig;

Mas tug m'apelo peregri.

V. de S. Alexis.

(chap. Lo meu nom no es distinguit,

per lo que no vull que sigue dit,

Pero tots me diuen pelegrí, peregrí : Fontanet de Valderrobres.)

Lo meu nom no es distinguit, per lo que no vull que sigue dit, Pero tots me diuen pelegrí, peregrí : Fontanet de Valderrobres

Le mien nom n'est pas distingué, c'est pourquoi je ne veux pas qu'il soit dit; mais tous m'appellent pèlerin.

- Sage, prudent.

Tan son plazens e bellas sas faissos 

De lieis qu'ieu am e bel parlar chauzitz, 

Que, quan la vei, me cug far issernitz.

Gui d'Uisel: Ges de chantar. 

Les manières de celle que j'aime sont si agréables et si belles et le beau parler si choisi, que, quand je la vois, je crois me faire sage.

Li Lombartz son plus esernit.

T. de R. de Miraval et de Bertrand: Bertrand.

Les Lombards sont plus prudents.

Substantiv. Car sens non es grazitz

Mas per los essernitz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Car sens n'est agréé excepté par les sages.

Adverbial. Parlem plus issernit.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105. 

Parlons plus sagement. 

IT. Scernere.

9. Eyssernimen, s. m., discours sage, distingué. 

N Aimerics, nulh eyssernimen

No us aug dir, anz sembla d'error.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Seigneur Aimeri, je ne vous entends dire aucun discours sage, au contraire il ressemble à erreur. 

CAT. Discerniment. ESP. Discernimiento. PORT. Discernimento. 

IT. Scernimento. (chap. Dissernimén, dissernimens.)

 

Decorar, v., lat. decorare, décorer, orner.

Decoret l'avan dicha glyeia d'un cibori d'argen.

(chap. Va decorá l'abán dita iglesia d'un cimborrio d'argén, de plata.)   

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Il orna l'avant-dite église d'un ciboire d'argent. 

CAT. ESP. PORT. Decorar. IT. Decorare. (chap. decorá: decoro, decores, decore, decorem o decoram, decoréu o decoráu, decoren; decorat, decorats, decorada, decorades.)

2. Decoratiu, adj., décoratif, qui décore. 

Lutz es de colors decorativa.

(chap. La llum es decorativa dels colós.)

Eluc. de las propr., fol. 263. 

La lumière est décorative des couleurs.

 

Decrepit, adj., lat. decrepitus, décrépit. 

Substantiv. En los decrepitz non es possible. 

Trad. d'Albucasis, fol. 56. 

N'est pas possible dans les décrépits. 

CAT. Decrepit. ESP. (decrépito) PORT. IT. Decrepito. (chap. decrépit com Arturico Quintanilla y Fuentecica, decrepits, decrépita, decrépites.)

CAT. Decrepit. ESP. (decrépito) PORT. IT. Decrepito. (chap. decrépit com Arturico Quintanilla y Fuentecica, decrepits, decrépita, decrépites.)

2. Decrepitat, adj., décrépit. 

Cum els vielhs decrepitatz.

Eluc. de las propr., fol. 77. 

Comme aux vieillards décrépits.

3. Endecrepitat, adj., décrépit. 

Enfant o vielh endecrepitat... Es vielh, endecrepitat, de pauc de sanc. Trad. d'Albucasis, fol. 56 et 11.

Enfant ou vieux décrépit... Il est vieux, décrépit, de peu de sang.

4. Decrepitut, s. f., décrépitude.

O enfant petit, o viel en decrepitut.

Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Ou enfant petit, ou vieillard en décrépitude. 

CAT. Decrepitut. ESP. Decrepitud. (chap. decrepitut, decrepituts.)

 

Dedicatio, Dedicacio, s. f., lat. dedicatio, consécration, dédicace. 

La dedicatio de Saint Micquel.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 143.

La dédicace de Saint-Michel. 

Dedicacio dels tabernacles. Eluc. de las propr., fol. 129. 

Dédicace des tabernacles. 

CAT. Dedicació. ESP. Dedicación. PORT. Dedicação. IT. Dedicazione. (chap. dedicassió, dedicassions.)

2. Dedicar, v., lat. dedicare, dédier, consacrer.

Lo don de savieza dedica et establis persona del tot al servizi de Dieu.

V. et Vert., fol. 41.

Le don de sagesse consacre et établit une personne entièrement au service de Dieu.

Part. pas. De la glieia de... e l'ac dedicada de totz ponhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 73. 

De l'église de... et l'eut dédiée de tous points.

CAT. ESP. PORT. Dedicar. IT. Dedicare.

 

Defesi, Defeci, s. m., dégoût.

Si bos auzels cai en defesi,

So l'ave per maistre nesi

Que son bec adobar no ill denha

Avans qu'el defesis avenha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si bon oiseau tombe en dégoût, cela lui arrive par un maître ignorant qui ne lui daigne arranger le bec avant que le dégoût arrive.

Fig. Sorja d'aquest defeci al desieir de coral e vera sabensa.

Trad. de Bède, fol. 11.

Qu'il s'élève de ce dégoût au désir de la cordiale et vraie science.

 

Deficar, v., dégoûter.

L'argent e l'aur 

Don S. Tomas lo defiquet.

Brev. d'amor, fol. 188. 

L'argent et l'or dont saint Thomas le dégoûta.

 

Defunct, Deffunt, adj., lat. defunctus, défunt.

Apelam tot mort defunct.

Eluc. de las propr., fol. 67. 

Nous appelons tout mort défunt. 

Lo marit deu sa molher deffuncta sepelir.

(chap. Lo marit deu sa dona difunta, morta, sepelí, enterrá.)

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 260.

Le mari doit ensevelir sa femme défunte.

Substantiv. Que cadaus dels heres aia tal partida de la heretat cum lo deffunz mandet. Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Que chacun des héritiers ait telle partie de l'héritage comme le défunt ordonna.

ANC. CAT. Defunct. ESP. Difunto (N. E. Igualico, igualico, que el defunto de su agüelico.). PORT. IT. Defunto. (chap. Difún, difuns, difunta, difuntes.)

Carrégalo, estirá la garra; chap. Difún, difuns, difunta, difuntes

Deis, s. m., dais.

Asetzes los al deis reial.

Un troubadour anonyme: Seinor, vos que. 

Asseyez-les au dais royal.

ESP. Dosel. PORT. Docel.

 

Delinquir, v., lat. delinquere, délaisser, manquer. 

Sobre la donation de quaranta livras delinquesson.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 22. 

Manquassent sur la donation de quarante livres.

- Part. prés. substantif. Délinquant.

Si alcus delinquentz... De totz los delinquens.

Cartulaire de Montpellier, fol. 58. 

Si quelque délinquant... De tous les délinquants.

CAT. ESP. PORT. Delinquir. IT. Delinquere. (chap. delinquí, cometre un delit, delits: delinquixgo o delinquixco, delinquixes, delinquix, delinquim, delinquiu, delinquixen.)

2. Deslinquiment, s. m., quittance, abandon.

Aquest deslinquiment predit.

Tit. de 1212. DOAT, t. C, fol. 242. 

Cette quittance susdite.

3. Relinquir, Relenquir, v., lat. relinquere, laisser, abandonner, délaisser.

So qu'hom plus dezira e ten car 

Devem quasqus relinquir e laissar.

Pons de Capdueil: So qu'hom. 

Nous devons chacun abandonner et laisser ce qu'on souhaite et chérit le plus.

Per que cella cui ieu obedis

Me relinquis. 

Folquet de Marseille: Tan mov.

Parce que celle à qui j'obéis m'abandonne. 

Part. pas. Ieu me fora de chantar relenquitz. 

Paulet de Marseille: Razos non es. 

Je me serais délaissé de chanter. 

ANC. FR. Ne pour meschief que on feist du cors ne le relinquiriés.

Joinville, p. 11.

Désormais jou relenquis

Cest siècle qui est ors et vis.

Roman du Renart, t. IV, p. 81. 

Ceulz qui par la force et par la desloiauté des Sarrazins l'avoient relenquie.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 298. 

Et le reste subject à correction relinquir. 

Jean Marot, t. V, p. 282. 

ANC. CAT. Derelinquir. IT. Relinquere.

4. Reliquias, s. f., plur., lat. reliquias, restes, reliques. 

Onravan las reliquias del precios cors sans.

V. de S. Honorat.

Honoraient les reliques du précieux corps saint.

Metrem hy reliquias. Philomena. 

Nous y mettrons des reliques.

CAT. ESP. PORT. IT. Reliquia. (chap. reliquia, reliquies, com les de mossen Sebeta del Decamerón.)

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

5. Reliquiari, s. m., reliquaire. 

Portavo lo reliquiari del dit sanct.

(chap. Portaben lo relicari del dit san.)

Tit. de 1534. DOAT, t. CIV, fol. 314.

Ils portaient le reliquaire dudit saint. 

CAT. Reliquiari. ESP. PORT. Relicario. IT. Reliquiario. (chap. relicari, relicaris.)

 

Delir, v., lat. delere, détruire, effacer.

Vermelho es tan gafant color que quan es encorporat, a penas si pot delir que no layshe alcun senhal.

Meza el uelh degudament, deliss la tela et las tacas.

Eluc. de las propr., fol. 266 et 57.

Le vermillon est couleur si mordante que, quand il est incorporé, à peine il se peut détruire de manière qu'il ne laisse aucune trace.

Mise à l'oeil convenablement, elle détruit la toile et les taies. 

Fig. Per delir nostre falhimen.

B. d'Auriac: Be volria.

Pour effacer notre faute.

A lur gran tort las paubras gens delir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

A leur grand tort détruire les pauvres gens. 

Contra 'ls lauzengiers enveyos, 

Mal parlans, per qui jois delis.

Arnaud de Marueil: Belh m'es. 

Contre les médisants envieux, mal parlant, par qui la joie se détruit.

Substantiv. … Eu tem mais lo tieu delir, 

Qu'un' autra sazon del morir 

Non seria ges tan dolens.

G. Adhemar: Ben fora. 

Je crains davantage le tien détruire, qu'une autre fois je ne serais point aussi dolent du mourir. 

Part. pas. Quant agro delidas las vinhas. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Quand ils eurent détruites les vignes. 

Per cui fis domneys es delitz.

P. Raimond de Toulouse: Pus vey.

Par qui fine courtoisie est détruite. 

CAT. Delir. (chap. Destruí, desfé.)

martes, 29 de agosto de 2017

Sí, Sí, Sí, Sí, soc rabosí !

De Valderrobres y en Chapurriau
Que yo no parlo Catalá ni LAPAO.


Va vindre un home mol instruít
Pa que parlarem Catalá, que ere mes distinguit.

----++-++----------++++++-----
Sí Sí Sí Sí. SOC RABOSÍ,
Sí Sí Sí Sí. SOC RABOSÍ.

HIGHWAY TO HELL
AC/DC.
La meua preferida.
Enrique Segurana Celma

 

 


Livin' easy
Lovin' free
Season ticket on a one way ride
Askin' nothin'
Leave me be
Takin' everythin' in my stride
Don't need reason
Don't need rhyme
Ain't nothin' that I'd rather do
Goin' down
Party time
My friends are gonna be there too
I'm on the highway to hell
On the highway to hell
Highway to hell
I'm on the highway to hell
No stop signs
Speed limit
Nobody's gonna slow me down
Like a wheel
Gonna spin it
Nobody's gonna mess me around
Hey Satan
Payin' my dues
Playin' in a rockin' band
Hey mumma
Look at me
I'm on the way to the promised land
I'm on the highway to hell
Highway to hell
I'm on the highway to hell
Highway to hell
Don't stop me
I'm on the highway to hell
On the highway to hell
Highway to hell
I'm on the highway to hell
(highway to hell) I'm on the highway to hell
(highway to hell) highway to hell
(highway to hell) highway to hell
(highway to hell)
And I'm goin' down
All the way
I'm on the highway to hell

Patrossine:

Clever Fox, crafted planners, journals, notebooks, productivity tools, personal development frameworks, Clever Fox Planner, agenda, goal-setting features, gratitude journaling, self-growth, paper planner, productivity, mindfulness

sábado, 27 de julio de 2024

2. 13. Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

Capítul XIII.

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Difíssil ere vóreles y mantindre lo incógnit; pero la compañía que portáe li ficáe freno, y va determiná passá pel poble pera sabé si habíen eixit del convén, y torná a vóreles sol y desplay. Lo que es conéixel elles ere impossible, perque ademés de está mes prim y mol moreno pel sol, mes alt y del tot diferén per an elles, portáe bigot y un traje mes distinguit, y se habíe esquilat com un escolástic.

A les deu del matí del segón día van arribá al poble; y mentres amorsaben y minjáen a la primera casa que van trobá uberta y aon se van fé prepará l'amorsá (paganlo), se presente un home a suplicáls que anigueren a casa seua. Eixecats los mantels van trobá la casa y van vore que ere son pare de la Juanita, estáen esperanlos ella, sa mare y una cuñada. Encara no habíen acabat de saludá y ya estáe allí la Paulina en un atra sagala veína y los pares que les acompañaben. Al momén se va tratá de ball y lo van dixá aplassat pera mes tart. Se van repartí entre sing cases, y ell va preferí la de Paulina per no sé tan sospechosa com Juanita. Pero ¡oh lo que va patí!, ¡lo que se va tindre que esforsá pera aguantás!, pera no di: ¡yo soc, tendríssima Paulina! Va passá lo día, va passá lo ball, va passá la velada, y va passá la nit, y va sé home de valor; no se va dixá coneixe. Hassaña mes gran que la de cremá les naves de Cortés, que la de passá Julio César lo Rubicón, Aníbal los Pirineus y los Alpes, Alejandro los Estrets del Parrissal y después los montes de Cilicia. En tot, al anassen va entregá a Paulina un billet tancat pera Juanita a dins de un sobre (pera que aquélla no lo obriguere abans), aon los díe a les dos: ¡Traidores! ¡Ya no me coneixéu! ¡No m'hau conegut!

Va corre a portál, y cuan lo van obrí, se van quedá mudes y com un estaquirot pel seu contingut. Perque les paraules eren de Geminita; pero, ¿quí la trobará entre ixos estudians? Loques se tornáen cavilán quí podríe sé lo que així les parláe, lo que així se queixabe de elles. Perque ell, aposta, habíe empleat mols latins en sons pares y en lo mossen del poble, y va tocá lo violín y la vihuela. Ademés Geminita ere mol blanca y los sing estudians eren ¡tan negres com un teó! 

- Vaya, vaya, va di Juanita; tú no coneixes cap estudián ni yo tampoc; si algo teníe que dimos, que se haguere explicat. 

Y u van dixá aixina pera no perdre l'entenimén.

Ya haurá guipat lo lectó que en la trassa que les va doná Pedro Saputo sen van eissí del convén. Y encara que no van di que no tornaríen, y son pare de Juanita pensabe que sa filla teníe una vocassió mol forta al claustre, elles sen enríen, y díen entre sí y a soles cuan s' ajuntaben: primé mortes que monges.

Los estudians van continuá lo seu viache; y al vore la direcsió que lo segón día preníe la marcha van vore la intensió de Pedro Saputo, perque ere lo que solíe guiá sempre. En efecte, los portáe a la serra y al mateix puesto de la floresta aon lo van trobá dormín; y una vegada allí van fé un alt, van traure les güeñes, formache, llenguañissa com la de Graus y butifarres que portáen de la radera aldea aon van tocá y les van aná aligerán. Satisfeta la gana los va di Pedro Saputo: "Amics, compañs y siñós meus: an este puesto me vau pendre a la vostra compañía, y an éste me dixéu, o mes be tos dixo yo, pos de aquí no puc passá. Mol tos dec; lo vostre trate y la vida que ham portat ha sigut pera mí una escola que me ha amostrat mes que pugueren les de tots los filóssofos de Grecia. 

Si un atre añ an este mateix puesto, y lo mateix día y hora passareu per aquí, pot sé que tos estiga aguardán, o vinga a trobatos; y si ni lo un ni l’atre passare, sirá siñal que no me ha sigut possible vindre. No tos dono mes señes de la meua persona; y de les vostres ting les que me fan falta, perque sou honrats y generosos, que són les que yo solgo preferí dels homens. Aneuton de aquí ya y arranquéu a caminá, que la vostra jornada no done pera mes entretenimens. Adiós, compañs, adéu; lo cor me sen va en vatres.» 

Y dit aixó los va abrassá, y se van emossioná tots, contestanli después un de ells:

"Qui vullgue que sigues, amic y compañ, pera natros has sigut verdaderamén l'ángel conductó guián les nostres passes y dirigín la nostra ignoransia. Y si escola pot esta dis, vosté hau sigut lo maestre y la llum de ella. Tornarem, si Deu vol, l’añ que ve, mos obligue la vostra molta discressió y la vostra amistat y trate.» 

Y se van torná a abrassá, se van separá y se van doná les espales en molta pena, com fan los de Fondespala, caminán ells al michdía serra amún, y ell al nort serra aball.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Tendra y llagrimosa va sé la despedida, perque se volíen de verdat, fen de tots sing la amistat un sol cor y una sola alma. Per lo demés, les gallines y pollastres que se van minjá, los cuixots y conserves que los van regalá, les diablures y carnussades que van fé, les donselles que van alegrá, les casades que van desenfadá, les viudes que van consolá, y los abatuts a qui van humillá, no tenen número; ni vida mes ligera, alegre, plena de goch y descuidada la va passá ningú en tots los siglos y edats del món.

Barrabassades y maleses no ne van fé cap. Los van acusá al cap de algún tems que se habíen emportat disfrassada de home a una donsella de Sieso, filla de un escribén mol ric, de solá antic, que va morí com un san perque escoltáe missa tots los díes y guardáe dijú los divendres y dissaptes, se confessáe y combregáe tots los primés domenches de mes y va casá y dotá en diferentes vegades a sis donselles pobres. Hasta que va enviudá una de elles y va escomensá a enríuressen de la santidat del escribén; y después un atra que fée lo mateix. Díe la primera: "Y, ¿qué li fot a ningú?, yo vull di; bon home vach tindre, y en lo meu me quedo.» Y la segona: "mal conten del hivern de aquell añ; no dic yo mes que: ¡hala amún!, que vach tratá en bons, y dossens escuts ninguna va dixá de agarráls a no sé que fore boba.» Pero a la filla no la van pugué sonsacá. Ella, portada per la seua imaginassió, als dos díes que van passá per allí va fé la picardía de vestís de home, péndreli dinés a son pare, y aná a trobáls a pedra Pertusa, aon los va di que volíe anassen y corre món en ells. Va caminá en ells vuit díes y entonses Pedro Saputo la va podé convense, la va restituí y acompañá hasta lo seu poble. Y va di a son pare pera que veiguere lo mol honor y consiensia de ells que ni un maravedí la habíen dixat gastá de les perres que portáe. En tot cas conveníe casala contra antes milló; y que de aquell antojo de tornás estudián y corre tan libres aventures, com ere una chiquillada, a tots importabe callá, y no fé soroll. Lo escribén apretán los puñs y mirán al sel, va bramá per dolgut, y s'anáe a abalansá sobre sa filla pera apalissala, esbatussala o matala; pero lo va calmá y assossegá Pedro Saputo en la seua elocuensia, y reconsilianlo del tot en sa filla, va torná a buscá als seus compañs. Después se va casá la sagala, y ben casada, perque es gran capa una bona dote, y se amolden les persones a la auló de les riqueses.

Los estudians sen van aná sense sabé quí ere Pedro Saputo, discurrín y pareixenlos per la seua educassió, desinterés y noblesa, que deuríe sé fill de algún gran caballé, y que per alguna travessura sen hauríe anat de casa de sons pares, y li anabe milló aquella vida solta y alegre, que la apretada y formal del orden en lo que se hauríe criat. Tamé van dudá sempre si ere aragonés, castellá o navarro, inclinanse per aixó radé sol perque se dixáe cridá navarro; pero per l'acento podíe sé de consevol provinsia de España, perque un día lo teníe de una manera y l'atre de un atra, fen de lo seu parlá y trasses lo que volíe.


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Pedro Saputo se separa de los estudiantes pasando antes por la aldea de las novicias.

Difícil era verlas y mantener el incógnito; pero la compañía que llevaba le ponía freno, y determinó pasar el lugar para saber si habían salido del convento, y volver a verlas solo y espacio. Lo que es conocerle ellas era imposible, porque demás de estar más delgado y muy tostado del sol, más alto y al todo diferente para ellas, traía los bigotes y un traje más distinguido, y se había cortado el pelo entera y legítimamente a lo escolástico.

A las diez de la mañana del segundo día llegaron al lugar; y mientras almorzaban y comían en la primera casa que encontraron abierta adonde se hicieron preparar el almuerzo (pagándolo), se presenta un hombre bien portado a suplicarles viniesen a su casa. Levantados los manteles dieron con él y se encontró con que era el padre de Juanita, y a ella que por su madre y con una cuñada los recibía. Aún casi no habían acabado de saludar ya estaba allí Paulina con otra muchacha vecina y los padres que las acompañaban. Al momento se trató de baile y le dejaron aplazado para más tarde. Repartiéronse en cinco casas, y él prefirió la de Paulina por no ser tan sospechosa como Juanita. Pero ¡oh lo que padeció!, ¡lo que se hubo de esforzar para contenerse!, para no decir: ¡yo soy, tiernísima Paulina! Pasó empero el día, pasó el baile, pasó la velada, y pasó en fin, la noche, y fue hombre de valor; no se dio por conocido. Hazaña mayor que la de quemar las naves de Cortés, que la de pasar Julio César el Rubicón, Aníbal el Pirineo y los Alpes, Alejandro el Estrecho y después los montes de Cilicia. Con todo, al irse entregó a Paulina un billete cerrado para Juanita en el sobre (a fin de que aquélla no lo abriese tan pronto), en que les decía hablando con las dos: ¡Traidoras! ¡Ya no me conocéis! ¡No me habéis conocido!

Corrió a llevárselo, y cuando le abrieron, quedaron mudas y estáticas de su contenido. Porque las palabras eran de Geminita; pero, ¿quién le encontrará en aquellos estudiantes? Locas se volvían discurriendo quién podría ser el que así les hablaba, el que así se quejaba de ellas. Porque él, de propósito, había usado muchos latines con sus padres y con el cura del pueblo, y tocó el violín y la vihuela. Además Geminita era blanco y hermosísimo, y los cinco estudiantes eran ¡tan negros! - Vaya, vaya, dijo al fin Juanita; tú no conoces ningún estudiante ni yo tampoco; si algo tenía que decirnos, que se hubiese explicado. Y lo dejaron así por no perder el juicio.

Ya habrá inferido el lector que con la traza que les dio Pedro Saputo se salieron del convento. Y aunque no dijeron que no volverían, y el padre de Juanita pensaba que su hija tenía una vocación furiosa al claustro, ellas se reían, y decían entre sí y a solas cuando se juntaban: primero muertas que monjas.

Los estudiantes continuaron su viaje; y al ver la dirección que el segundo día tomaba la marcha conocieron la intención de Pedro Saputo, porque era el que solía guiar siempre. Con efecto, los llevaba a la sierra y al mismo sitio y floresta donde le encontraron durmiendo; y llegados allí hicieron alto, sacaron la provisión que traían de la última aldea que tocaron y la fueron aligerando. Satisfecho el apetito les dijo Pedro Saputo: «Amigos, compañeros y señores míos: en este sitio me tomasteis en vuestra compañía, y en éste me dejáis, o más bien os dejo yo, pues de aquí no puedo pasar. Mucho os debo; vuestro trato y la vida que hemos llevado ha sido para mí una escuela que me ha enseñado más que pudieran las de todos los filósofos de Grecia. Si otro año en este mismo sitio, y el mismo día y hora os quisiéredes hallar, puede ser que os esté aguardando, o venga a encontraros; y si ni lo uno ni lo otro sucediera, será señal que no me ha sido posible venir. No os doy más señas de mi persona; y de las vuestras tengo las que me bastan, porque sois honrados y generosos, que son las que yo suelo tomar de los hombres. Alzad de aquí ya y echad a andar, que vuestra jornada no da lugar a más entretenimientos. Adiós, compañeros; el corazón se me va con vosotros.» Y dicho esto los abrazó, y se enternecieron todos, contestándole después uno de ellos: «Quien quiera que seáis, amigo y compañero, para nosotros habéis sido verdaderamente el ángel conductor guiando nuestros pasos y dirigiendo nuestra ignorancia. Y si escuela puede ésta llamarse, vos habéis sido el maestro y la luz de ella. Volveremos, sí, Dios mediante, el año que viene, obligándonos vuestra mucha discreción y vuestra apacibilísima amistad y trato.» Y se tornaron a abrazar, se separaron y dieron por fin la espalda esforzadamente, caminando ellos al mediodía sierra arriba, y él al norte sierra abajo.

Tierna y lagrimosa fue la despedida, porque realmente se querían, haciendo de todos cinco la amistad un solo corazón y una sola alma. Por lo demás, las gallinas y pollos que se comieron, los jamones y conservas con que los regalaron, las diabluras que hicieron, las doncellas que alegraron, las casadas que desenfadaron, las viudas que consolaron, y los bobos a quienes ejecutaron, no tienen número; ni vida más ligera, alegre, gozosa y descuidada la pasó nadie en todos los siglos y edades del mundo.

Travesuras mayor no hicieron ninguna. Achacáronles no obstante de ahí a algún tiempo que se habían llevado disfrazada de hombre una doncella de Sieso, hija de un escribano muy rico, de solar antiguo, que murió en opinión de santo porque oía misa todos los días y ayunaba los viernes y sábados, se confesaba y comulgaba todos los primeros domingos de mes y casó y dotó en diferentes veces seis doncellas pobres. Hasta que enviudó una de ellas y comenzó a reírse de la santidad del escribano; y luego otra, y hacía lo mismo. Diciendo la primera: «Y, ¿qué se le dará a nadie?, yo lo quiero decir; buen marido me tuve, y con lo mío me quedo.» Y la segunda: «mal cuentan del invierno de aquel año; no digo yo sino bien: ¡anda arriba!, que traté con buenos, y doscientos escudos ninguna dejó de tomallos si no fue boba.» Pero la hija no fue sonsacada por los estudiantes, sino que ella de su propio motivo y llevada de su imaginación, a los dos días que pasaron por allí hizo la desenvoltura de vestirse de hombre, tomar dinero a su padre, y los ir a encontrar a Piedra Pertusa, en donde les declaró que quería irse y correr con ellos. Anduvo en efecto, y corrió ocho días; al cabo de los cuales Pedro Saputo, que más particularmente le debía aquella locura, la pudo persuadir, y la restituyó y acompañó a su pueblo. Y dijo a su padre que viese en esta acción y en que ni un maravedí le habían permitido gastar del dinero que traía, el mucho honor y conciencia de ellos; que en todo caso convenía casalla cuanto antes; y que de aquel antojo de tornarse estudiante y correr tan libres aventuras, puesto que fuese una niñería, a todos importaba callar, y no dalle cuerpo ni hacer ruido. El escribano apretando los puños y mirando al cielo, rugió de dolor, y se iba a lanzar sobre su hija para matarla; pero le templó y sosegó Pedro Saputo con su mucha elocuencia, y reconciliándole del todo con la hija, volvió a buscar a sus compañeros. Luego casó la muchacha, y bien, a pesar de aquella liviandad. Que es gran capa un buen dote, y dan de sí y de las personas muy bueno y largo olor las riquezas.

Los estudiantes se fueron sin saber quién era Pedro Saputo, discurriendo y pareciéndoles por su crianza, por su desinterés y su nobleza, que debería ser hijo de algún gran caballero, y que por alguna travesura se habría ido de casa de sus padres, y le acomodaba más aquella vida suelta y alegre, que la sujeta y formal del orden en que se criara. También dudaron siempre si era aragonés, castellano o navarro, inclinándose a esto último sólo porque se lo dejaba llamar; bien que pudiendo por el acento ser de cualquiera provincia de España, que un día le tenía de una y otro de otra, haciendo de su habla y trazas lo que quería.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

La campana de Huesca, políticos catalanes

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.


Original en castellá:

Capítulo V.

De lo que hizo Pedro Saputo para librarse de los alguaciles.


¡Oh libertad preciosa,

no comparada al oro

ni al bien mayor de la espaciosa tierra!

¡Más rica y más gozosa

que el preciado tesoro

que el mar del Sur entre su nácar cierra!

Con armas, sangre y guerra,

con las vidas y, famas

conquistadas en el mundo;

paz dulce, amor profundo.

Que el mal apartas y a tu bien nos llamas:

en ti sola se anida

oro, tesoro, paz, bien, gloria y vida.

No quería Pedro Saputo perder este oro, este tesoro, esta paz, este bien, esta gloria y esta vida que tanto encarece aquí el poeta, y que con un solo nombre siempre dulce y amado llamamos libertad. No la quería perder, y ya estaba sin ella, porque la verdadera libertad tanto está en el espíritu como en el cuerpo, y él tenía el espíritu con las prisiones del miedo tan oprimido, que en ninguna parte sosegaba y de ningún modo se gozaba, como si con una cuerda elástica desde Huesca le hubiesen atado el alma, y él pugnaba por romper la ligadura y sujeción, y no le era posible. Hacía de su cuerpo lo que quería, y con todo no era libre, porque con el temor de la justicia cuyos ministros le parecían todos los hombres, no tenía paz ni descansaba, ni osaba mirar a cualquiera que pasaba a su lado. Y si fue mucho encarecimiento decir, como lo dijeron algunos filósofos antiguos, que el hombre sabio y justo aun en la esclavitud no dejará de ser libre, pero quitando un poco de ese extremo a esta opinión sistemática y poniéndola en el otro término, es innegable que en la libertad del cuerpo no está esencialmente la del ánimo, y que cuando éste carece de ella, también le falta a aquél porque no se asegura. Así que padece el hombre muchas esclavitudes, o esclavitud de muchas maneras, las cuales se pueden reducir a una sola explicación general, diciendo que es causa de esclavitud todo lo que oprime o inquieta el ánimo, y que por consiguiente sólo puede ser verdadera y constantemente libre, el hombre justo y animoso, el hombre de bien y sereno, el hombre de conciencia clara y pura que nada teme, sobre todo si se contenta con su suerte, y no le trae inquieto y desvelado la ambición, la codicia u otra pasión lanzada a sus viciosos términos.

Adonde quiera que iba Pedro Saputo llevaba las prisiones del miedo, como se ha dicho; y trabajándose por romperlas dio en un pensamiento diabólico y se arrojó a una temeridad que sólo a él pudiera ocurrir y de que sólo él pudiera salir con la cabeza sana.

Estaba, pues, en su capilla de la iglesia revolviendo su proyecto y previniendo los casos y dificultades que donde quiera pudieran levantarse; y paso a paso y sin él moverse fue viniendo el día. Se abrieron las puertas, entraron las gentes, y cuando le pareció se salió a la calle y fue a las tiendas y compró tela, hilo, seda y demás cuenta; se llevó un pan y unas salchichas, y hecho un fardito de todo se fue de la ciudad río arriba. Llegó a un sitio retirado y oculto; plantó sus reales y se puso a cortar y luego a coser un vestido de mujer tan retrechero, que cuando se lo puso, él a sí mismo se parecía mujer real y verdaderamente como si tal hubiese nacido. Compúsose también el pelo que le tenía negro y largo; y aderezado, atildado y pulido quedó convertido en la muchacha más denguera de toda la tierra, tan satisfecho y alegre que dudó si volvería en su vida al traje y pensamientos de hombre. Comióse enseguida el pan y las salchichas, que era ya hora porque el sol caía ya a ocultarse en la sierra de Monegros, bebió del río, volvió a mirar y esperar un poco, hizo dos o tres zalamerías de doncella requebrada, echó pelillos al aire, y desnudándose y recogiendo en un pañuelo el traje de mujer se fue a pasar la noche a donde le guiasen los pies y su buena ventura.

Como viese al salir del barranco una aldea, empinada en los primeros montes, se dirigió allá posando en la primera casa que encontró abierta. Cenó largo y sabroso, pagó bien a la huéspeda, que era una pobre madre de cuatro hijos y sin marido porque trabajaba en otro pueblo, durmió en una cadiera o escaño con una manta en la cocina, y con el día se despidió de aquella humilde posada y se salió del lugar y dijo: mamola, alguaciles. Y dicho esto se arrojó de pechos al agua tomando un viento que no le siguiera aun con la vista el más ligero andarín del mundo.

¿A dónde fuera él en un día si no parara?, y eso que no iba por caminos, sino siempre a campo traviesa, que no todo era tirado y de paso recto. Paró a comer en un pueblo, y a dar tiempo al día en un bosque, luego en un cerro, después en un río donde se vistió de mujer y rasgó y esparció el vestido de hombre; y al caer de la tarde se encontró cerca de una población granada, pareciéndose a un lado un edificio grande y distinguido que por algunas señales conoció que era convento de monjas. ¡Esto es lo que buscaba, dijo; aquí de mi ingenio; aquí de toda la versucia y tacañería que me dio mi padre y la Pupila de Almudévar! Ahí es donde yo he de entrar, porque así lo ordenan la necesidad y el miedo que aquí son una sola persona. Y ¿qué vida debe ser la de estas mujeres que huyen del mundo sin saber por qué y sin que el mundo se le dé ni se le quite de ellas? Ahí viven encerradas mirándose y revolviéndose sobre sí mismas como agua divina de su corriente, como pez en redoma, como culebra tapada en su agujero. Ahí viven solas, mujeres solas, mujeres siempre y sólo mujeres entretenidas en rezar latines que así los entienden como yo sé si fray Toribio el del guijarro quedó vivo o muerto en la capilla. Pues ahí se ha de penetrar, y entrar Pedro Saputo, y ahí de vivir lo que pueda, a la moda mujeril hasta que saque de tino media docena de ellas, o yo le pierda y haya de salir huyendo y volver a este mundo que ahora yo voy a dejar sin despedirme ni decille: mira que tramonto.

Dichas estas palabras hízose un gran rasgón en el vestido, se descompuso un poco el tocado y el cabello, se dio dos o tres arañazos en la cara y un recio bofetón a un lado, embarró un poco una media y se afeó con otros desmanes; representando una muchacha escapada por milagro de las manos de unos insolentes y perros de arrieros que quisieron violarla. Sacó el color de tristeza y compunción, se mojó y refregó los ojos con diez salivas y una poca de tierra, y así parado se llegó al torno y tocó la campanilla; respondióle una voz gangosa con el Ave María de costumbre, y él dando grandes suspiros y sin decir palabra prorrumpió en llorar como desahogándose de una gran congoja que le inundaba el pecho y le ahogaba. Al fin pudo hablar, y a las cien preguntas que le hizo la gangosa madre, pudo decir que era una muchacha que llegaba muerta de miedo de los hombres de cuyas manos le había librado Dios por dos veces aquel día yendo al pueblo de una tía pobre y enferma para cuidalla, a donde la llevaba un tío, hermano de su padre a quien unos ladrones ataron de pies y manos. ¡Oh válgame Dios lo que inventó y dijo allí de repente para que por caridad y hasta saber de su tío y avisar a un hermano que tenía tejero o pelaire en la tierra baja la admitiesen en el convento! ¡Lo que suspiró y lloró y fingió y mintió de punta, de llano, de tajo y de revés en un instante! La tornera condescendió en avisar y llamar a la priora, a la cual comenzó de nuevo a referirle, siempre sollozando, las mismas y otras cien patrañas, y a llorar y desatinar de modo que de compasión y en clase de criada por algunos días, si otra cosa no se pensase, la admitió al fin y la abrieron la puerta.