Mostrando las entradas para la consulta conserve ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta conserve ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 21 de mayo de 2026

Servar - Reservatio

Servar, v., lat servare, garder, conserver, observer, retenir.

En sas contenansas et habit serva honestat. Eluc. de las propr., fol. 170.

En ses contenances et vêtement garde honnêteté.

No son liatz de matrimoni, ni an fag vot de servar castetat.

(chap. No són lligats de matrimoni, ni han fet vot de guardá castidat.)

V. et Vert., fol. 18.

Ne sont liés par mariage, ni n'ont fait voeu de garder chasteté.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL; cap de soca; No son liatz de matrimoni, ni an fag vot de servar castetat.

Vostra regla tenetz e servatz. Philomena.

Votre règle tenez et observez.

ANC. IT. Chi li suoi documenti attende e serva...

Così coven servare.

Barberini, Docum. d'amore, p. 9 et 25.

ANC. CAT. ANC. ESP. Servar. IT. MOD. Servare, serbare. (chap. Guardá, conservá, retindre, observá; servá es un verbo que hauríem de conservá.)

2. Serva, s. f., réservoir, vivier.

Vendre... peis corromput ni languit en serva.

Cartulaire de Montpellier, fol. 175.

Vendre... du poisson corrompu et ayant langui en réservoir.

(chap. Vivero, viveros; resserva, resserves.)

3. Conservar, v., lat. conservare, conserver, préserver.

Lo frug avia vertut de gardar e de conservar vida. V. et Vert., fol. 36.

(chap. Lo fruit teníe la virtut de guardá y de conservá la vida.)

Le fruit avait la vertu de garder et de conserver la vie.

Amors conserva joventut. Leys d'amors, fol. 123.

(chap. Amor conserve juventut. Díslay a Artur Quintana Font, que en 90 añs encara está enamoradet (de les perres).)

Amor conserve juventut. Díslay a Artur Quintana Font, que en 90 añs encara está enamoradet (de les perres).

Amour conserve jeunesse.

CAT. ESP. PORT. Conservar. IT. Conservare. (chap. Conservá : conservo, conserves, conserve, conservem o conservam, conservéu o conserváu, conserven; conservat, conservats, conservada, conservades; conserva, conserves; yo conservaré; yo conservaría; si yo conservara.)

4. Conservatiu, adj., conservatif, propre à conserver.

La memoria... es conservativa.

(chap. La memoria... es conservativa. No sé aón está la diferensia entre lo ocsitá y lo chapurriau an esta frasse.)

De vita... conservativa.

(chap. De vida... conservativa : que conserve la vida.)

Eluc. de las propr., fol. 18 et 25.

La mémoire... est conservative.

De vie... conservative.

CAT. Conservatiu. ESP. PORT. IT. Conservativo. (chap. Conservatiu, conservatius, conservativa, conservatives.)

5. Conservacio, Conservatio, Conservation, s. f., lat. conservationem, 

conservation, maintien.

Per la conservatio del dit pays.

(chap. Per la conservassió del dit país; pays : zona, com lo pays d'Oc.)

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.

Pour la conservation dudit pays.

Per conservation de las maisons.

(chap. Pera la conservassió de les cases. Observéu la diferensia del chapurriau, que fa los plurals en es, com en valensiá, y no en as, com lo ocsitá y los seus dialectes, “catalan comprés”, sobre tot abans de Pompeyo Fabra, pero tamé después.)

dialèctes occitans, catalan comprés

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 433.

Pour conservation des maisons.

Conservacio de generacio. Eluc. de las propr., fol. 19.

(chap. Conservassió de generassió.)

Conservation de génération, 

CAT. Conservació. ESP. Conservación. PORT. Conservação.
IT. Conservazione. 
(chap. Conservassió, conservassions.)

6. Conservador, Conservator, s. m., lat. conservator, conservateur, défenseur.

Conservators de las trevas. Tit. de 1375, ville de Bergerac.

(chap. Conservadós de les tregües. Lo chapurriau actual no se diferensie mol del ocsitá antic de 1375 de Bergerac, de aon ere Cyrano, lo nassut.)

Conservateurs des trêves.

Conservador dels privilegis.

(chap. Conservadó o conservadós dels privilegis.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, col. 32.

Conservateurs des priviléges.

CAT. ESP. (conservador) PORT. Conservator. IT. Conservatore. 

(chap. Conservadó, conservadós.)

7. Conservayritz, s. f., lat. conservatrix, conservatrice.

Via del sanc et conservayritz de vita. Eluc. de Las propr., fol. 63.

(chap. Vía de la sang (o sanc) y conservadora de (la) vida.)

Voie du sang et conservatrice de vie.

IT. Conservatrice. (chap. Conservadora, conservadores.)

8. Observar, v., lat. observare, observer, exécuter, accomplir.

Far observar alcun capitol per ella consentit.

(chap. Fé observá algún capítul per ella (nella) consentit)

Tit. de 1391. Bailliage de Sisteron.

Faire observer aucun chapitre par elle consenti.

Part. pas. Ben deu esser tengutz et observatz. 

(chap. Be deu sé tingut y observat.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 41.

Bien il doit être tenu et observé.

CAT. ESP. PORT. Observar. IT. Osservare. (chap. Observá : observo, observes, observe, observem u observam, observéu u observáu, observen; observat, observats, observada, observades; yo observaré; yo observaría; si yo observara.)

Tío Aurelio, Traballabe de mulero a una gran dehesa

9. Observancia, Observansa, Observanza, s. f., lat. observantia, observance, respect.

Per observansa. Doctrine des Vaudois.

(chap. Per observansa. Lo chapurriau actual no se diferensie mol del ocsitá del Vaud, a Suiza. Se troben textos del añ 1100 an aquella zona.)

Par observance.

Per observancia de bos fagz. Regla de S. Benezeg, fol. 3.

(chap. Per observansia u observansa de bons fets. Regla de San Benet.)

Par observance de bons faits.

- Coutume.

Contra los privileges, libertats et observansas.

(chap. Contra los privilegis, libertats o llibertats y observansies : costums.)

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 473.

Contre les priviléges, libertés et coutumes. 

ANC. CAT. Observança. CAT. MOD. ESP. PORT. Observancia. IT. Osservanzia, osservanza. (chap. Observansia, observansies; observansa, observanses; costum, costums.)

10. Observador, s. m., qui doit être observé, devant être observé.

Observadors et guardadors totz lur temps ses totz enfranhemens.

Cartulaire de Montpellier, fol. 108.

Devant être observés et devant être gardés tous leurs temps sans nulles infractions.

CAT. ESP. PORT. Observador. IT. Osservatore. (chap. Observadó, observadós, observadora, observadores.)

11. Preservar, v., lat. praeservare, préserver.

Vos los deves gardar e preservar de tot mal. Chronique des Albigeois, col. 78.

(chap. Vos los debéu guardá y presservá de tot mal.)

Vous les devez garder et préserver de tout mal.

CAT. ESP. PORT. Preservar. IT. Preservare. (chap. Presservá, presservás : yo me presservo, presserves, presserve, presservem o presservam, presservéu o presserváu, presserven; presservat, presservats, presservada, presservades; presservaré; presservaría; si yo me presservara; si yo vullguera presservám portaría un presservatiu a la gaita.)

12. Preservation, s. f., préservation.

Confederation entre bos, es et pot estar preservation.

(chap. Confederassió entre bons, es y pot sé presservassió.)

Tit. de 1418. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 414.

Confédération entre bons, c'est et peut être préservation.

CAT. Preservació. ESP. Preservación. PORT. Preservação. IT. Preservazione.

(chap. Presservassió, presservassions.)

13. Preservatiu, adj., préservatif.

De corrupcio preservatiu.

Sal... de cauza morta, que no si corrumpa, preservativa.

(chap. Sal... de cosa morta, que no se corrómpigue, presservativa.)

Eluc. de las propr., fol. 151 et 193.

De corruption préservatif.

Sel... de chose morte, qu'elle ne se corrompe pas, préservatif.

CAT. Preservatiu. ESP. PORT. IT. Preservativo. (chap. Presservatiu, presservatius, presservativa, presservatives.)

chap. Sal... de cosa morta, que no se corrómpigue, presservativa.

14. Reservar, v., lat. reservare, réserver, garder, conserver.

Part. pas. A l' abadia de Gramon reservadas.

(chap. A l'abadía de Gramón (gran Mon) resservades.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 218.

A l'abbaye de Grammont réservées.

CAT. ESP. PORT. Reservar. IT. Riservare. (chap. Resservá, resservás: yo me resservo, resserves, resserve, resservem o resservam, resservéu o resserváu, resserven; resservat, resservats, resservada, resservades; yo resservaré; yo resservaría; si yo resservara.)

15. Reservatio, s. f., réserve.

Las reservatios, qualitats, retentios.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Les réserves, qualités, retenues.

ESP. Reservation (“reservación”, reserva). PORT. Reservação. IT. Riservazione. (chap. Resservassió, resservassions; resserva, resserves.)

domingo, 3 de mayo de 2026

Sal

Sal, s. f., lat. sat, sel.
Aissi cum carn salva sals.
(chap. Així com la sal conserve la carn.)

Luis Latorre Albesa; cansaladé; Aissi cum carn salva sals.

Aimeri de Peguilain: Pus descobrir.
Ainsi comme sel conserve chair.
Sal de gemma. Trad. d'Albucasis, fol. 19.
Sel de gemme.
Fig. L'autre fan senes sal
Coblas, sirventes, dansas.
G. Riquier: Pus Dieu.
Les autres font sans sel couplets, sirventes, danses.
Tan gen y sabetz metre sal.
Aimeri de Peguilain: Pus ma belha.
Tant gentiment vous savez y mettre sel.
Loc. fig. No tem Peire Vidal...
Ni 'N Peguilhan de chansos metr' en sal. 
Hugues de l'Escure: De motz ricos.
Je ne crains Pierre Vidal... ni le seigneur Péguilain pour chansons mettre en sel.
ANC. FR. Ce mot, comme plusieurs de ceux qui ont changé l'A primitif en E, a conservé cet A dans ses dérivés: saler, salaison, salade, saline, salière, 
salpêtre, dessaler, etc., etc.
CAT. ESP. PORT. Sal. IT. Sale. (chap. Sal, sals; salmuera, salmueres.)

2. Saladura, s. f., salure, salaison.
La saladura de la mar.
(chap. La salabró del mar.)
Cola tota saladura en la veziga.
Liv. de Sydrac, fol. 47 et 81.
La salure de la mer.
Coule toute salure dans la vessie.
CAT. ESP. Saladura. (chap. Salabró, salabrós.)

3. Sali, s. m., salière.
La sal del sali prendon. Guillaume de Tudela.
Le sel de la salière ils prennent.
(chap. Salina, salines. ESP. Salina, salinas.)

4. Saliera, Saleira, s. f., salière.
Buffa fuec, salier' issuga.
Marcabrus: Dirai vos.
Souffle feu, salière essuie.
Loc. En Bonafe, qui us fez del oill saleira, 
Molt fo cortes, car n' ostet la lumeira.
T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.
Seigneur Bonnefoi, qui vous fit de l'oeil salière, moult fut courtois, parce qu'il en ôta la lumière.
IT. Saleira.

5. Salar, lat. salire, v., saler.
Fays o tot escorjar e salar las carns.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9.
Fait le tout écorcher et saler les chairs.
Part. pas. Ben mi tenc per paguat,
Si ay de peysson salat.
(chap. Be me ting per pagat, si ting peix salat.)
V. de S. Honorat.
Je me tiens bien pour payé, si j'ai du poisson salé.
Tro lai en la mar salada.
Bertrand de Born: Rassa mes.
Jusque là à la mer salée.
Fig. Tans i vey d' omes fatz
E tan de trop salatz.
P. Cardinal: Selh jorn que. Var.
Tant j'y vois d'hommes fades et tant de trop salés.
CAT. ESP. Salar. PORT. Salgar. IT. Salare. (chap. Salá: salo, sales, sale, salem o salam, saléu o saláu, salen; yo salaré; yo salaría; si yo salara la carn tindría carn salada : cansalada.)

6. Sals, adj., lat. salsus, salé.
Causas salsas so... (mundificativas) mondificativas.
Causas salsas ni frichura ni raust.
Eluc. de las propr., fol. 270 et 86.
Les choses salées sont... purificatives.
Choses salées ni friture ni rôt.
ANC. ESP. PORT. IT. Salso. (chap. Salat, salats, salada, salades.)

7. Salseza, s. f., lat. salsedo, salure.
Causas salsas... per salseza... et nitrozitat mundifico l' estomach.
Eluc. de las propr., fol. 270.
Choses salées... par salure... et acidité nettoient l'estomac.
IT. Salsezza.

8. Salina, s. f., lat. salina, saline.
Penre sal de las salinas.
Rég. des États de Prov., 1401.
Prendre sel des salines.
CAT. ESP. PORT. IT. Salina. (chap. Salina, salines.)

9. Saliner, Salinier, s. m., lat. salinarius, salinier, marchand de sel.
Tota manieyra de gens pagaran... officiers, monediers, saliniers, clercx.
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.
Toute manière de gens paieront... officiers, monnayeurs, saliniers, clercs.
CAT. Saliner. ESP. Salinero. (chap. Saliné, salinés, salinera, salineres; mercadé de sal.)
- Salière. 
Cotels et saliners pauzo. Eluc. de las propr., fol. 75.
(chap. Gaviñets y salés (o saleros) posen.)
Couteaux et salières posent.

10. Salsa, s. f., sauce.
Gardar... la gola sobre tot de salsas e de especias.
(chap. Guardá... la gola sobre tot de salses y de espessies.)
V. et Vert., fol. 85. 
Préserver... la gorge surtout de sauces et d'épices.
Loc. Ti farem tal salsa
Don tos temps mays auras vileza.
V. de S. Honorat.
Nous te ferons telle sauce dont toujours davantage tu auras avilissement.
Prov. Aital salsa, aital pebrada.
R. Vidal: En aquel.
Telle sauce, telle poivrade.
CAT. ESP. IT. Salsa. (chap. Salsa, salses; salseta, salsetes.)

11. Salsayron, s. m., saucier. 
Vayssela, platz, escudelas, salsayrons.
(chap. Vajilla, plats, escudelles, salseres.)
Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 257.
Vaisselle, plats, écuelles, sauciers.
(chap. Salsera, salseres.)

12. Salpicar, v., saupoudrer, éparpiller.
De l' escorsa de la milgrana,
Cant er arsa e polverada,
Salpicaretz una vegada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
De l'écorce de la grenade, quand elle sera brûlée et pulvérisée, vous saupoudrerez une fois.
CAT. ESP. PORT. Salpicar. (chap. Esquichá es salpicar. En este sentit, es escampá, tirá uns polsets, espolsá.)

13. Salgema, Salgemma, s. m., sel gemme.
De salgema hi gitatz un pauc.
Deudes de Prades, Auz. cass.
De sel gemme vous y jetez un peu.
IT. Salgemma.

14. Salnitre, s. f., lat. salnitrum, sel de nitre, salpêtre.
De la carn que deura manjar
Ab salnitre faitz polverar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
De la chair qu'il devra manger avec salpêtre faites pulvériser.
CAT. Salnitre. ESP. PORT. Salitre. IT. Salnitro. (chap. Salitre, salitres.)

15. Samaciu, adj., lat. salmacidus, saumâtre. 
Alcunas liquors geysho... de las venas de la terra cum ayga samaciva, nitroza, alluminoza. Eluc. de las propr., fol. 272.
Aucunes liqueurs sortent... des veines de la terre comme eau saumâtre, nitreuse, alumineuse.
(chap. Geysho : ixen.)

16. Salsuginos, adj., du lat. salsuginem, salsugineux, qui a goût de sel.
La terra la ret salsuginoza. Eluc de las propr., fol. 150.
La terre la rend salsugineuse.
IT. Salsuginoso.

17. Salsuginozitat, s. f., salsuginosité, qualité de ce qui est salsugineux.
Ayga fluvial, dins las venas de la terra colada, rema ses salsuginozitat, e pren dossor. Eluc. de las propr., fol. 150.
Eau fluviale, dans les veines de la terre coulée, reste sans salsuginosité, et prend douceur.

13. Salari, Salary, Selari, s. m., lat. salarium, salaire.
Per lo salary de la grossa del instrument. Fors de Bearn, p. 1094.
Pour le salaire de la grosse de l'instrument.
Volon 1 florin per jorn... sia reduch aquel salari.
Rég. des États de Prov., 1401.
Ils veulent un florin par jour... que soit réduit ce salaire.
Loc. prov. Pero a luoc et a temps
Val cascus per son selari.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 
Pourtant en lieu et en temps vaut chacun pour son salaire.
CAT. Salari. ESP. PORT. IT. Salario. (chap. Salari, salaris; antigamén se pagabe lo jornal en sal, tan valor teníe.)

viernes, 29 de septiembre de 2023

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.


Le discours préliminaire a indiqué l' ordre dans lequel les pièces suivantes seront imprimées.
Les renseignements historiques et philologiques, les réflexions grammaticales et littéraires que j' ai eu occasion de présenter sur la plupart de' ces pièces, me dispensent de donner encore des détails et des explications.
Je placerai quelques notes, quand la difficulté du texte l' exigera, et sur-tout lorsqu' elles serviront à indiquer l' étymologie de certains mots.

Serments de 842.
Texte du manuscrit.

Serment de Louis le Germanique.
(N. E hay rayitas encima de algunas letras, como la seduna p de pxpian que no puedo transcribir. La i no tiene punto. P dreit, la p tiene una cruz en el palo, equivale a per; faluar : saluar, las f y s eran muy parecidas.)

PRO dō amur & pxpian poblo et nrō cōmun saluament. dist di en auant. inquantd's sauir & podir medunat. sisaluaraieo. cist meon fradre Karlo. & in ad iudha. & in cad huna cosa. sic

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

ū om p dreit son fradra faluar dist. Ino quid il mialtre si faz&. Et abludher nul plaid nūquā prindrai qui meon uol cist. meonfradre Karle in damno sit.

Serments de 842.
Texte mis en ordre.
Serment de Louis le Germanique.

Pro Deo amur et pro xristian poblo et nostro commun salvament, d' ist di en avant, in quant deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo, et in ajudha et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son fradra salvar dist; in o quid il mi altresi fazet: et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai qui, meon vol, cist meon fradre Karle in damno sit.

Traduction du serment de Louis le Germanique.

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.



Serment du peuple Français.

Silodhu uigs sagrament. que son fradre Karlo iurat conservat. Et Karlus meos sendra desuo part ñ lostanit. si ioreturnar non lint pois. neio neneuls cui eo returnar int pois. in nulla aiudha contra lodhu uuig nunli iuer.

Si Louis le serment, qu' à son frère Charles il jure, conserve; et Charles, mon seigneur, de sa part ne le maintient; si je détourner ne l' en puis, ni moi, ni nul que je détourner en puis, en nulle aide contre Louis ne lui irai.
Serment du peuple Français.

Si Loduuigs sagrament, que son fradre Karlo jurat, conservat; et Karlus, meos sendra, de suo part non lo stanit; si io returnar non l' int pois, ne io, ne neuls cui eo returnar int pois, in nulla ajudha contra Lodhuwig nun li iver.


Traduction du Serment du peuple Français.

Si Louis le serment, qu' à son frère Charles il jure, conserve; et Charles, mon seigneur, de sa part ne le maintient; si je détourner ne l' en puis, ni moi, ni nul que je détourner en puis, en nulle aide contre Louis ne lui irai.

Poëme sur Boece.

jueves, 24 de agosto de 2017

pelleric

(pedrís a Valderrobres: pelleric) ... Segurament per que a la bora del pedrís va estar instalat lo pelleric de verdat, que ere una columna a on lligaven als presos, per a vergonya pública. L'unic pelleric que jo sé que se conserve es lo de Queretes, que está a la plaça, prop del arc de la muralla que donave entrada al recinto amurallat. A Fórnols n'hi ha un carrer, a la bora del antic arc d'entrada a la vila. Penjo fotos de l' arc del pelleric de Fórnols i del pelleric de la plaça de Queretes.
 
L'unic pelleric que jo sé que se conserve es lo de Queretes 
Queretes, Cretas, Teruel
 
 
 
 


El pelleric servía para castigar a la gente que había cometido algún delito, sobre todo "robos": atado a dicha piedra, junto al objeto robado, era motivo de burla de los que por allí pasaban, en especial en horas de misa, ya que la iglesia se encuentra frente a la piedra.

http://www.rutasjaumei.com/epoca-Jaume-I/7-260/el-pelleric.php

El pelleric (en Castilla picota, en Francia pilori, en Italia berlina) era una columna donde los delincuentes permanecían un tiempo amordazados, expuestos a la vergüenza pública, independientemente de que después se les aplicase, o no, la pena capital. Las expresiones estar en la picota o poner en berlina significan aún ‘hallarse en una situación incómoda o comprometida’.
 
El pelleric solía estar situado en la entrada del pueblo y, además de su función punitiva, era símbolo de poder en la villa.

 
junto a la Iglesia mayor, encontramos unos de los lugares más enigmáticos de Culla. El Pelleric (picota)
 
Paseando por las callejuelas de Culla, junto a la Iglesia mayor, encontramos unos de los lugares más enigmáticos de Culla. El Pelleric (picota).Era un lugar de escarmiento para los ladrones con hurtos menores o malhechores en la Edad Media. Se trata de una columna de piedra donde se ataba a los condenados, se rodeaba sus gargantas con un collar de hierro (argolla) que estaba unido a este mediante una cadena, quedando expuestos a la burla y humillación de la gente del pueblo. Casi siempre, sobre el condenado, o junto a él, se colocaba un escrito que indicaba el delito que había cometido.

miércoles, 26 de agosto de 2026

Vaudes, Baudes (Vaud, Suiza)

Vaudes, Baudes, s. m., vaudois, sorte d'hérétique.
An de plaitz cort establida,
Et es Vaudes qui 'ls ne desvia.
P. Cardinal: Ab votz d' angel.
Ont de plaids cour établie, et est vaudois qui les en détourne.
Ja no fora crezens heretje ni baudes,
Si agues bon pastor que lur contradisses.
Izarn: Diguas me tu.
Jamais croyant ne serait hérétique ni vaudois, s'il avait bon pasteur qui leur contredit.
(ESP. Chap. Valdense, valdenses, del Vaud, Suiza.)

Valdense, valdenses, Pedro Valdo


Poésies des Vaudois.

Si l' on rejetait l' opinion de l' existence d' une langue romane primitive, c' est-à-dire d' un idiôme intermédiaire qui, par la décomposition de la langue des Romains, et l' établissement d' un nouveau système grammatical, a fourni le type commun d' après lequel se sont successivement modifiés les divers idiômes de l' Europe latine, il serait difficile d' expliquer comment, dans les vallées du Piémont, un peuple séparé des autres par ses opinions religieuses, par ses mœurs, et sur-tout par sa pauvreté, a parlé la langue romane à une époque très ancienne et s' en est servi pour conserver et transmettre la tradition de ses dogmes religieux; circonstance qui atteste la haute antiquité de cet idiôme dans le pays que ce peuple habitait.
Le poëme de La nobla leyczon (: Leyçon) porte la date de l' an 1100. (1)
La secte religieuse des Vaudois est donc beaucoup plus ancienne qu' on ne l' a cru généralement.
Bossuet a dit de leur doctrine: “Lorsqu' ils se sont séparés, ils n' avaient que très peu de dogmes contraires aux nôtres, ou peut-être point du tout.”
(1) Ben ha MIL E CENT ancz compli entierament
Que fo scripta l' ora car sen al derier temps. (a:
Bien a mille et cent ans accomplis entièrement
Que fut écrite l' heure que nous sommes au dernier temps.)

Lux lucet in tenebris; Vaud, Vaudois, Vaudes, Baudes



“Conrad, abbé d' Usperg, qui a vu de près les Vaudois, a écrit que le pape Lucius (1: Lucius fut pape de 1181 à 1185.) les mit au nombre des hérétiques, à cause de quelques dogmes ou observances superstitieuses.” (2: Bossuet, Histoire des variations, liv. XI.)
Claude de Seyssel, archevêque de Turin, a déclaré que leur vie et leurs moeurs ont toujours été irréprochables parmi les hommes, et qu' ils observaient de tout leur pouvoir les commandements de Dieu.
Et Bossuet, en condamnant la Doctrine des Vaudois, a parlé de leurs mœurs en ces termes: “On me demandera peut-être ce que je crois de la vie des Vaudois, que Renier a tant vantée; j' en croirai tout ce qu' on voudra, et plus, si l' on veut; car le démon ne se soucie pas par où il tienne les hommes... Il ne faut donc pas s' étonner de la régularité apparente de leurs mœurs, puisque c' était une partie de la séduction contre laquelle nous avons été prémunis par tant d' avertissements de l' évangile.”
Quant aux livres des Vaudois, voici ce qu' en dit Bossuet:
“Au surplus, nous pourrions parler de l' âge de ces livres vaudois et des altérations qu' on y pourrait avoir faites, si on nous avait indiqué quelque bibliothèque connue où on les pût voir. Jusqu' à ce qu' on ait donné au public cette instruction nécessaire, nous ne pouvons que nous étonner de ce qu' on nous produit comme authentiques des livres qui n' ont été vus que de Perrin seul, puisque ni Aubertin, ni La Roque ne les citent que sur sa foi, sans nous dire seulement qu' il les aient jamais maniés.”
Bossuet s' exprimait ainsi en 1688, année où il publia son Histoire des variations: cependant deux ouvrages imprimés avaient indiqué les bibliothèques où se trouvaient les livres des Vaudois (1) en original.
(1) Dès 1658, Samuel Morland, dans son History of the evangelical churches of the valleys of Piemont, London, fol., avait fait imprimer le catalogue des manuscrits dont il s' était servi pour cet ouvrage, manuscrits qu' il avait déposés à la bibliothèque de l' université de Cambridge en août 1658. (a: Morland, introd.)
En 1669, Jean Léger, transcrivant, dans son Histoire générale des églises évangéliques des vallées du Piémont, Leyde, 1669 in-fol., des vers du poëme de La nobla leyczon, dit:
“Extrait d' un traité intitulé La nobla leyczon, daté de l' an 1100, qui se trouve tout entier dans un livre de parchemin, écrit à la main, en vieille lettre gothique, dont se sont trouvés deux exemplaires, l' un desquels se conserve à Cambridge, et l' autre en la bibliothèque de Genève.” (b: Léger, Hist. génér., p. 26.)
Outre ce poëme et autres qui y sont joints, la bibliothèque de Genève avait alors en dépôt divers manuscrits vaudois, ainsi que le prouve l' attestation suivante de M. Gérard, alors bibliothécaire de Genève, insérée dans l' histoire de Léger. (c: Léger, Hist. génér., p. 23.)
“Je soussigné déclare avoir reçu des mains de M. Léger, ci-devant pasteur ès vallées, i° un livre de parchemin manuscrit in-8°, contenant plusieurs traités de la doctrine des anciens Vaudois, en leur propre langue; 2° une liasse de plusieurs autres manuscrits, etc. que je conserve en la bibliothèque de cette cité, pour y avoir recours au besoin; en foi de quoi, etc., à Genève, le 10 novembre 1662, signé Gérard, pasteur du collége et bibliothécaire.”

La lecture des poésies religieuses que je publie, donnera une idée suffisante de leurs dogmes.
Quant à l' idiôme dans lequel elles sont écrites, on se convaincra que le dialecte vaudois est identiquement la langue romane; les légères modifications (1) qu' on y remarque, quand on le compare à la langue des troubadours, reçoivent des explications qui deviennent de nouvelles preuves de l' identité.

(1) Je crois convenable d' offrir le tableau des principales modifications.
Changements de voyelles.
O pour U.
Vaudois. Roman. Vaudois. Roman.
seo seu greos greus
vio viu breo breu
caitio caitiu deorian deurian
O pour A.
volrio volria
Voyelles ajoutées a la fin du mot, A, I et O.
sencza senz illi ill
aquisti aquist aiuto aiut, etc.
Suppresion de consonnes finales.
bonta bontat ma mas
verita veritat ca car, etc.
(N. E. Como ocurre en la lengua italiana, toscana, etc.)

Changement ou suppression de consonnes finales,
changement de voyelles finales dans les verbes.
Je place dans un seul tableau les modifications relatives aux verbes:
Infinitif. Vaudois. Roman.
Part. Passé. forma, salva format, salvat
compli complit
offendu, agu offendut, agut
Indicatif.
Présent.
3.e pers. Sing. po pot
1re pers. Plur. aman, sen, aven, deven amam, sem, avem, devem
2.e anna, vene annatz, venetz
3.e pon podon
Prétérit simple.
3.e pers. Sing. peche, manje pechet, manjet
Futur.
3.e pers. Sing. sere, penre, venre sera, penra, venra
1re pers. Plur. tenren, iren tenrem, irem
2.e sere, aure seretz, auretz
3.e seren, murren serem, murrem
Conditionnel.
1re pers. Plur. aurian, segrian auriam, segriam
Subjonctif.
Présent.
1re pers. Plur. faczan poisam, faczam, etc.

Il me reste à parler des manuscrits des ouvrages en dialecte vaudois.
Samuel Morland (1: Samuel Morland avait été l' envoyé de Cromwel (Cromwell) auprès du duc de Savoie.) avait déposé en 1658 à la bibliothèque de l' université de Cambridge plusieurs manuscrits dont le catalogue est au commencement de son histoire.
Ces manuscrits intéressants ne s' y trouvent plus depuis plusieurs années.
La bibliothèque de Genève possède trois manuscrits vaudois. Celui qui est coté n° 207 contient les poésies religieuses et morales; il m' a fourni les pièces qui sont imprimées de la page 73 à la page 133. (1: J' ai dû au zèle, à la sagacité et à la bienveillance de M. Favre- Bertrand de Genève une copie exacte des pièces que je publie, et quelques renseignements très détaillés et très utiles. Il me tardait d' offrir à ce littérateur distingué l' hommage public de ma juste reconnaissance.)

La nobla leyczon.

La nobla leyczon.

Ce poëme, qui est une histoire abrégée de l' ancien et du nouveau Testament, m' a paru assez important pour être inséré en entier. J' ai conféré le texte du manuscrit de Genève avec celui du manuscrit de Cambridge, publié par Samuel Morland. (2: Je suis porté à croire que le manuscrit de Cambridge avait été fait sur un exemplaire plus ancien que celui qui a servi pour la copie du manuscrit de Genève; dans le manuscrit de Cambridge on lit AU, avec, venant d' AB roman, et dans celui de Genève on lit CUM au lieu d' AU.)
La date de l' an 1100 qu' on lit dans ce poëme mérite toute confiance. Les personnes qui l' examineront avec attention jugeront que le manuscrit n' a pas été interpolé; les successeurs des anciens Vaudois, ni les dissidents de l' église romaine qui auraient voulu s' autoriser des opinions contenues dans ce poëme, n' auraient eu aucun intérêt à faire des changements; et s' ils avaient osé en faire, ces changements auraient bien moins porté sur la date du poëme que sur le fond des matières qu' il traite, pour les accommoder à leurs propres systèmes dogmatiques. Enfin le style même de l' ouvrage, la forme des vers, la concordance des deux manuscrits, le genre des variantes qu' ils présentent, tout se réunit en faveur de l' authenticité de ces poésies; M. Sennebier jugeait que le manuscrit de Genève est du XIIe siècle.

La barca.

C' est un poëme sur le Miserere et sur la brièveté de la vie; il contient trois cent trente-six vers; j' en rapporte quelques-uns.

Lo novel sermon.

Il contient quatre cent huit vers. Ceux que je publie donnent une idée du genre de ce poëme, qui est en grands vers. J' en cite des fragments considérables.

Lo novel confort.

Ce poëme est en stances de quatre vers qui riment toujours ensemble.

Lo payre eternal.

Il est en grands vers et divisé en stances de trois vers qui riment toujours ensemble.

Lo despreczi del mont.

Le poëme du mépris du monde ne contient que cent quinze vers.
Il ne se trouvait pas dans les manuscrits de Cambridge.


L' avangeli de li quatre semencz.

Cette pièce est de trois cents vers divisés en stances de quatre vers qui riment ensemble; elle ne se trouvait pas dans les manuscrits de Cambridge.
J. Léger aurait pu appliquer à tous ces divers poëmes ce qu' il dit spécialement de La nobla leyczon dans son Histoire des églises vaudoises, pag. 30: “Et ces sages Barbes ont voulu mettre en main de leurs peuples ce divin trésor en cette forme de rime ou de poésie en leur langue, pour en rendre la lecture plus agréable, et à ce que la jeunesse le pût plus facilement imprimer en sa mémoire.”
Je n' ai pas cru nécessaire de rapporter des fragments en prose des ouvrages dogmatiques des Vaudois (1); le traité de l'Ante-Christ porte la date de 1126. (1: Perrin, histoire des Vaudois, dans les ouvrages de Samuel Morland, de Jean Léger, etc.
La bibliothèque de Grenoble possède un manuscrit de la traduction du Nouveau-Testament en dialecte vaudois; la parabole de l' Enfant Prodigue, tirée de ce manuscrit, a été publiée par M. Champellion Figeac, dans ses Recherches sur les différents patois de la France.)

domingo, 3 de julio de 2022

Jurats de Valencia, Carlos V, Johan de Salaya, Juan Celaya

V. 

Carta de los jurados de Valencia al emperador Carlos V sobre la llegada del doctor Juan Celaya a aquella ciudad. (N. E. 11.7.1525)

Carlos Sancho Meix, rencallós; Rampa

S. C. C. R. M. 

Un gran doctor de París, natural de aquesta vostra ciutat de Valencia, nomenat mestre Joan de Salaya es vengut aci a visitar sa mare, y sos parents, e segon som informats, va a vostra cesarea e real magestad demanat per aquella. E per que sera molt gran servei de vostra magestat, et benefici universal, no sols dels studiants de aquesta universitat, mes encara de les altres universitats, e studis generals de aquestos seus regnes de Espanya, que sent tan famos doctor, lo qual continuament, desque es vengut, ha preicat en aquesta ciutat, y en ses prehicacions ha fet grant fruit axi per la gran doctrina com per la bona vida de aquell; residis e tingues catedra doctoral, en lo studi general de aquesta vostra ciutat: la qual ne seria molt honrada que fill natural de aquella la tingues. Desijam, e volriem ab totes nostres forces procurar, que lo dit mestre Salaya se volgues aturar y assentar en aquesta ciutat, jatsia la dita ciutat al present per les grans adversitats, e dans que ha sostengut a causa de les rebelions e comocions populars, no puga satisfer, ni donarli tan gran salari que correspongues al que en França cascun any li donen; que alla segons havem sabut, fan molt gran cas de ell: e per la gran fama e doctrina sua li han donat una dignitat, de la qual reb cascun any setcens ducats de salari; e ultra aço, es vicari general de deu Bisbats en les terres de França; de forma que cascun any de totes estes dignitats te pus de mill ducats de salaris, et renda certa, lo que es impossibile aquesta ciutat poderloi donar per la raho de sus dita. Empero confiam, que per ser lo dit mestre Salaya, natural daquesta ciutat, si nosaltres per alguna via li podem procurar alguna dignitat ecclesiastica, e donarli per altra part algun rahonable salari, elegira pus prest restar en aquesta ciutat, que es mare de aquell, que no tornarsen en França.

E per ço recordant nos que v. magestat te una canongia en la seu catedral daquesta ciutat, de la qual sa magestat no reb ninguns emoluments, sino quant es personalment en aquesta sua ciutat, y essent absent daquella, la dita canongia tos temps vaga: y creent nosaltres que per esser lo dit mestre Salaya home de molt bona vida, tenint la dita canongia, sera content ab lo salari que nosaltres li constituhirem, residir y aturar en aquesta ciutat y estudi general daquella, y fer hi tal fruit que nostre Senyor Deu, y v. magestat ne seran servits, y aquesta vostra ciutat molt decorada, et honrrada: habem delliberat scriure e suplicar a v. magestad, sia merce de aquella fer gracia de dita canongia al dit mestre Salaya de vida sua tan solament, e manarli, que residexca en aquesta vostra ciutat, permetent sa magestat en nenguna manera que un tan gran doctor, como es aquest, sen torne a França, sino que reste en aquesta ciutat e regne, peraque tota hora que dell se volrra servir, sia pus prompte pera tot lo que convinga al servey de nostre Senyor Deu, y de vostra cesarea magestat, y salvacio de les animes.

Suplicant la divina magestat conserve e augmente la vida e imperial estat de v. magestat ab triunfo e victoria dels enemichs de la sua imperial e real corona. De la vostra ciutat de Valencia a XI. de Juliol MDXXV. = De V. C. C. R. M. = Humils subdits e feels vassalls, que besen les mans de v. magestat. = Los jurats de Valencia.

Traducción castellana de este documento. 

S. R. C. C. R. M. 

Ha venido a esta vuestra ciudad a visitar a su madre y a sus deudos un gran doctor de París, natural de ella, llamado el maestro Juan de Salaya, el qual hemos entendido que va a vuestra corte llamado por V. C. R. M. Y por quanto se haría un gran servicio a V. M. y general beneficio a los estudiantes, no sólo de esta universidad, sino de las otras y de todos los estudios generales de estos vuestros reynos de España, si este famoso doctor, que desde su llegada predica continuamente en esta ciudad con gran fruto por su mucha doctrina y su buena vida, residiese en ella, y tuviese cátedra doctoral en su estudio general; de lo qual por otra parte le resultaría mucha honra por ser hijo suyo: deseamos y quisiéramos procurar con todas nuestras fuerzas que el dicho maestro Salaya se resolviese a permanecer y avecindarse en esta ciudad, no obstante que desde luego la ciudad por los grandes contratiempos y daños que ha padecido, a causa de las rebeliones y alborotos del pueblo, no pueda consignarle una dotación anual correspondiente a la que tiene en Francia, donde sabemos se hace gran caso de su persona, y que por su gran crédito y doctrina le han dado una dignidad que le vale setecientos ducados; y además de esto es en aquella tierra vicario general de diez obispados, de suerte que junta en todo más de mil ducados de renta fija, a que no puede llegar esta ciudad por lo que llevamos expuesto. Mas por ser dicho maestro Salaya hijo de esta ciudad, confiamos que si por algún medio pudiésemos procurarle alguna dignidad eclesiástica, y darle además alguna decente dotación, preferiría quedarse en esta su patria. 

Por tanto, teniendo presente que V. M. tiene en la iglesia catedral de esta ciudad una canongía, de que no percibe emolumento ninguno sino quando se halla presente, y que durante su ausencia está siempre vacante: juzgando también que por ser el dicho maestra Salaya hombre de muy buena vida, obteniendo esta canongía, se determinará con el salario que le consignemos a residir y permanecer en esta ciudad y su estudio general, y hacer aquí tal fruto que ceda en servicio de Dios nuestro Señor y de V. M. y decoro de esta vuestra ciudad: hemos deliberado escribir a V. M. suplicándole tenga a bien agraciar con esta canongía al dicho maestro Salaya durante su vida solamente, y mandarle que resida en esta vuestra ciudad; disponiendo V. M. que un doctor tan insigne no se vuelva a Francia, sino que permanezca en esta ciudad y reyno; para que a todo tiempo que quiera servirse de él, esté más a mano para quanto convenga al servicio de Dios nuestro Señor y de V. C. M. y a la salvación de las almas. Suplicamos a Dios nuestro Señor conserve y aumente la vida e imperial estado de V. M. con triunfo y victoria de los enemigos de su real e imperial corona. De vuestra ciudad de Valencia a 11 de Julio de 1525. = D. V. C C. R M. = Humildes súbditos y fieles vasallos, que besan las manos de V. M. = Los jurados de Valencia.

domingo, 12 de mayo de 2019

Lenguas en la Corona de Aragón

Lenguas en la Corona de Aragón.

Lenguas en la Corona de Aragón, occitan, los parlars lenguadocians
 
La imposición que la Generalidad de Cataluña quiere imponer en los demás territorios que formaron la Corona Aragonesa junto con sus socios y la complicidad del Gobierno Central, no es nada nuevo, y están consiguiendo que incluso en estos territorios exista dudas sobre los orígenes y el camino recorrido en la historia.
Dada la insistencia de varios seguidores en el afán de convencernos que el catalán es el origen de las lenguas romances que se hablaban en la Corona, consideramos que sería interesante hacer un recorrido en la historia con el único propósito de aportar un poco de luz a este asunto, aunque estoy totalmente convencido (de) que:

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Amela

“Intercambiar argumentos con alguien que ha renunciado a la lógica, es como darle medicina a un muerto” (Thomas Paine).

En el siglo VIII, comenzando la reconquista cristiana dirigida por los reyes francos, durante ese periodo, fue imponiendo la modalidad de la lengua proveniente de la Occitania, como lengua, sobre el romans vulgar muy arabizado que se hablaba en estas tierras. Esto sucedió por dos causas:

La primera por haber estado los habitantes de la región conquistada por los musulmanes en el año 714, refugiados en la Septimania Norte entre 90 y 435 años (tierras occitanas de habla lemosina).
Segunda, por los guerreros y nobles que conquistaron las tierras de los condados de Aragón, Sobrarbe, Ribagorza, Barcelona, Ausona, Besalú, Girona, Pallars: Jussá y Subirá, Ampurias y Urgel - Urgell, tierras todas ellas repobladas con gente occitana de habla d'oc o lemosina (existen un sinfín de cartas otorgadas por los reyes francos y los de Aragón. Las ultimas están fechadas por Pedro IV de Aragón).
Al frente de los condados los reyes colocaron todos ellos nobles occitanos de lengua d'oc o lemosina.

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Los Condes de Barcelona, eran occitanos de nacimiento o descendientes de ellos, desde el primer Conde Bera, hasta el último Ramón Berenguer IV. Todos ellos eran de habla lemosina (en 1.162, el condado pasó a formar parte de los reyes de Aragón con Alfonso II, también de lenga romans)

Si Louis le serment, qu' à son frère Charles il jure, conserve; et Charles, mon seigneur, de sa part ne le maintient; si je détourner ne l' en puis, ni moi, ni nul que je détourner en puis, en nulle aide contre Louis ne lui irai.

El Conde Ramón Berenguer III, al casarse con la condesa Dulce de Provenza, dejó escrito que con dicha boda entraba la cultura en el condado, cultura de la que estaba huérfana la gente de Barcelona, Barchinona - Barchinone, diciendo que: "con la Condesa Dulce entraba la lengua culta lemosina en el condado de Barcelona", condado que al estar solo habitado por gente guerrera y ruda, solo hablaban un romans muy basto e inculto.

Ascuma,Matarranya, Matarraña, miembros, Artur Quintana, Gracia Zapater, Javier del Molino de Monroch, Carles Sancho Meix

En los archivos de la Corona de Aragón, se guardan unos documentos del Condado de Barcelona (tal vez por esto no son reclamados), donde Ramón Berenguer III escribió con motivo de su boda con la condesa Dulce de Provenza: "Siendo los condados de Barcelona y de Provenza una tierras muy parecidas, tener gente parecida y con una lengua común, el LEMOSÍN, bien podrían formar un reino".

Principios del siglo XVI, con la unión de los reinos de Castilla y Aragón, el castellano fue relegando al lemosín, como lengua de uso de la corona de Aragón. Nació un interés entre los intelectuales de la Corona de Aragón y por ello fueron creándose organismos para su conservación.

En el Condado de Barcelona, se creó: "LA ACADEMIA DELS DESCONFIATS" de 1.510 a 1.650, que se transformó en "LA REAL ACADEMIA DE LAS BONES LLETRES DE BARCELONA" desde 1.650 a 1.912. Después de esta fecha se convirtió en "l'INSTITUT DE ESTUDIS CATALANS.

Anteriormente, nace el Siglo de Oro de las Letras Valencianas, abarca prácticamente todo el siglo XV y fue la época de máximo esplendor de la Lengua Valenciana escrita. Durante este siglo, autores tan reconocidos como Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.

La lengua mallorquina y balear, fue reconocida en 1840 por la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona. Por la Real Academia Española en 1928. Por segunda vez por la Real Academia Española, cuando en 1959 ratificó la categoría de lengua independiente con la misma categoría que la valenciana y la catalana (Boletín de la R.A.E número correspondiente a los meses de septiembre/diciembre de 1959).

En 1833 el poeta Buenaventura Aribau compone “ Oda a La Patria “ un poema convencional , escrito en Madrid, en homenaje a su jefe comercial, un tal Remisa con motivo de su fiesta onomástica. En esta poesía, el tal Aribau no habla aún de “lengua catalana”. Sólo nombra, nada menos que cinco veces, a la “llengua llemosina” como su lengua materna. Los nacionalistas lo exaltan como una exaltación de la lengua catalana, pero si lo leen, verán que su exaltación es para el lemosín. La quinta estrofa dice así:

En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matem la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.

Esta oda inicial de Aribau fue seguida por Rubió y Orts en su Lo Gayter del Llobregat, en el año 1841.

En 1842 el Padre de la Romanística Europea, el alemán Friedrich Diez, publica la primera edición de su “Gramática de las Lengua Románicas “ en la que expone su clasificación de seis lenguas fundamentales “por su importancia literaria”, nacidas del rompimiento del latín:

Dos al este: Italiano y Rumano
Dos al sur-oeste: Español y Portugués
Dos al nor-oeste: Provenzal y Francés

En esta clasificación no se deja ningún sitio especial al catalán , que es asignado al “dominio del Provenzal” y no es considerada lengua romance independiente, “además de existir en estado latente su fraccionamiento dialectal” (V. E. Vidos: ”Manual de Lingüística Románica”. Universidad de Nimega. 1963). Cataluña fue, hasta el 1906, un mosaico de dialectos.

Antonio de Bofarull y Mariano Flotats, (catedráticos de la universidad de Barcelona y archiveros de la corona de Aragón) en 1.848 tradujeron al castellano y editaron “La Historia de la vida del Monarca don Jaime I de Aragón, el Conquistador”. Como ellos hacen constar, partiendo de lo escrito por el mismo monarca en LEMOSIN. En el prólogo de dicha biografía Antonio Bofarull, repite más de 20 veces las excelencias del limosín, pero 26 años más tarde edito Antonio Bofarull una gramática, la segunda de llengo catalana, haciendo costar en el prólogo que la llengo catalana no venia del lemosín. ¿Cuándo mintió, en 1848 o en 1878?.

En 1850 Antonio de Bofarull, traduce la crónica del Rey Pedro IV El Ceremonioso ó Punyalet, en la portada podemos leer: Escrita en Lemosin por el mismo Monarca, y traducida al castellano y anotada por Antonio de Bofarull. Unos años después, (1854), editan una segunda edición donde cambian el lemosín, por catalán.

colección documentos inéditos archivo corona Aragón, Próspero de Bofarull


El 1 de Mayo de 1859 se celebran los primeros “Juegos Florales de Barcelona: Patria. Fides. Amor” bajo los auspicios del archivero Próspero de Bofarull y Mascaró. En la convocatoria de 1860 se nombra secretario “dels Jochs Florals” de Barcelona a Adolfo Blanch en la que cada concursante todavía usaba "su" particular ortografía, lo que revela la caótica situación de la ortografía catalana, que todavía era llamada "llemosí" por Aribau y otros. El panorama catalán era el de un mosaico de dialectos provenzales de camino hacia la “selección natural” por imposición del dialecto barceloní ( al ser el más hablado).

El 9 de febrero de 1861 se intenta en Barcelona una nueva reunión para "unificar" la ortografía que, hasta entonces, era caótica. La reunión para "normalizar" en la que participaron Milá y Fontanals, Víctor Balaguer, Blanch, Flotats y Bofarull fue un auténtico fracaso.

El Consistorio de los Juegos Florales trataba de conseguir la "normalización" de la ortografía, que seguía caótica, y se presentan dos proyectos: uno de Milá y Fontanals y otro el de l´Academia de les Bones Lletres de Balari. El Consistorio de Barcelona se vio ante dos proyectos enfrentados pero, para evitar una especie de guerra civil interna, se evitó tomar una decisión.

1862:

El escritor de Fórnoles Braulio Foz en la Revista de Cataluña, escribe;

No sé hablar el catalán pero lo entiendo perfectamente, porque en mi tierra (la que llamamos Bajo Aragón) hay pueblos donde se confunden todas las que se han hablado en España, dominando empero la lemosina con un dialecto casi de ella en cada pueblo, así que los naturales de ellos tienen mucha facilidad para entender a los valencianos y a los catalanes (pág. 401) …… tiene pues aun más dialectos la lengua catalana o lemosina en estas nuestras provincias, distinguiéndose entre otros el catalán propio, el mallorquín, el valenciano, el ampurdanés y el que llamaremos literano -por errata, el original dice literario- (pág. 404). / Literano, de La Litera, La Llitera, comarca de Huesca /

Como entre los dialectos del catalán he nombrado el literano, y podrá ser que hasta el nombre sea nuevo para muchos, me ha parecido declarar cual es, sin que por eso insista en que se conserve el nombre.
Es pues el que se habla en algunos pueblos entre el Cinca y el Segre, especialmente en Tamarite.
Y también es muy parecido y casi el mismo que se habla en varios pueblos de nuestra Tierra Baja entre Cataluña y Valencia, habiendo sido sus pobladores después de la reconquista, aragoneses de los llanos y de las montañas, catalanes de las riberas del Segre y aún del centro de Cataluña, y algunos antiguos pobladores (págs. 406-407).

En 1871 Friedrich Díez publica la tercera edición de su "Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene su clasificación anterior en las seis lenguas fundamentales por su importancia literaria, nacidas del rompimiento del Latín, dos años mas tarde Mayans y Siscar también afirmaba que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid 1873). Fue Milá i Fontanals quien propago el bulo sobre la “clasificación rigurosamente científica del catalán“.

En 1890 el filólogo suizo W. Meyer-Lübke publica su obra : ”Gramática de las Lenguas Románicas” en la que continúa la misma clasificación de Díez y donde dice (pág 4):” En el este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal”...
"Le catalán qui n'est qu'un dialecte provenzal transporté en Espagne au VIII siècle, pénétra de plus en plus vers le Sud pendant la lutte des rois d'Aragón contre les Arabes."

En la revista "L´Avenç" del 31 de Marzo de 1891 el joven ingeniero cubano Pompeyo Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó dicen que una misma ortografía para el catalán, el valenciano y el mallorquín es "impossible perquè és contra natura”. (Algo muy distinto será el tono amenazante del mismo Pompeyo Fabra a los valencianos, en 1930, cuando quiso imponer su normativa I.E.C. del dialecto barceloní: “El que aneu a fer es molt arriscat”...). Los hombres de L´Avenç, desentendiéndose de la antigua koiné, se lanzaron a la actualización y sistematización del dialecto barceloní con el fin de convertirlo en el moderno catalán literario. Y así, entre todo el mosaico de dialectos catalanes nacidos del provenzal, eligieron e impusieron como “standard” de referencia el “infame e infecto dialecto barceloní”, según definición del erudito Padre Batllori.
 
valencià, català, valenciano, catalán
 
Pompeyo Fabra publica su “Ensayo de gramática del catalán moderno” donde explica que el sistema gramatical que se va a adoptar será una normativa que tome como modelo el dialecto barceloní y no el del interior, más rural, porque el barceloní era “la parla más viva” de las que entonces se hablaban....

En 1904 el cura payés mallorquín mosén Antoni Alcover organiza el I Congreso Internacional de la Lengua Catalana y utiliza al profesor alemán Bernhard Schadel para hacer viable una primera gramática catalana, expuso a sus asesores barceloneses el proyecto del profesor alemán, pero lo encontraron irrealizable porque no existía en toda Cataluña ni una docena de lingüistas especializados capaces de hacer el estudio de una manera científica ni con garantías de seriedad. El 13 de Octubre se inauguró el congreso en el Teatro Principal de Barcelona con un discurso patriotero y de tintes exaltados por Mosén Alcover, alentando a todos los catalanes a "crear" la primera gramática y diccionario de la lengua catalana.

Prat de la Riba, quien creó el Instituto de Estudios Catalanes en 1912, presidente de la Diputación de Barcelona, y presidente de la primera Mancomunidad de Cataluña, sistematizador y potenciador del independentismo catalán, dice:

 “En las costas del mar Sardo va a encontrarse la etnos ibérica, la nacionalidad ibera extendida desde Murcia al Ródano, o sea desde las gentes libio fenicias de Andalucía oriental hasta los ligures de la Provenza”.

En el Levante de la península Ibérica se dan por lo menos los siguientes dialectos con las características precedente de una evolución del latín vulgar sobre un sustrato de la lengua ibera: Apitxat - apichat, Meridional, Alicantí, Mallorquí (de Tarbena i la Vall Gallinera), Valencià, Murciá (desaparecido), Ribagorçà, Pallarès, Lleidatà, Tortosí, Matarraña - Matarranya, Maestrat, Castellonenç, Salat de la Costa Brava
(Sa Costa Brava), Barceloní, Tarragoní, Xipella, Menorquí, Eivissenç.
A las que hay que añadir el chapurriau de la franja oriental de Aragón. O la franja del meu cul.

chapurriau
A estos dialectos, localizados en España hay que añadir todas las variantes de la lengua occitana, localizadas en el sur y centro de Francia, que tienen las mismas características de las españolas, entre ellas el limosín, el aranés (que viene del auvernhat - gascón según fuentes), el gascón, el provenzal (la lengua de los trovadores), el vivaroaupenc.

Gerhard Rohlfs lingüista y Romanista Alemán, en 1926 Catedrático de Filología Románica en la Universidad de Tubinga, alumno de Friedrich Díez, defiende el mismo criterio científico que su profesor.
El Filólogo suizo-alemán Meyer Lübke en su libro dice: “el catalán, que no es más que un dialecto del PROVENZAL” (Grammaire des Langues Romanes". Paris. 1890. Pág. 13).

Otro filólogo José o Josep María Guinot (Castellón) afirma: "prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloní, el més impur de tots”
(“Qüestions de Llengua”. Real Academia Cultura Valenciana. Serie Filológica.1990).


En 1946 Josep Romeu funda la Societat Catalana d'Estudis Històrics, brazo armado cultural de la burguesía feixista catalana para la reinterpretación" de la historia. A sus colaboradores, Miguel Dolç y Guillem Colom les obsesionaba una idea: extender el "normalitzat" al Reino de Valencia. Todavía no se habían fijado en Aragón.

En 1959 la Real Academia Española adoptó el importantísimo acuerdo, escamoteado, de sustituir el término dialecto por el de lengua, y ello especialmente por razones científicas. Poseemos el fidedigno testimonio de Julio Casares, Secretario Perpétuo a la sazón:

"También ha estado en cierto modo presente la política en las recientes deliberaciones de la Academia, SE HA DADO EL VISTO BUENO a totalitarismo, antimilitarismo, antisemita y antisemítico (...) Y no está exenta de alcance político la RECTIFICACIÓN QUE SE HA HECHO en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de AJUSTARLAS A LAS EXIGENCIAS DE LA LINGÜÍSTICA, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones.
Del VALENCIANO, por ejemplo, se decía dialecto de los valencianos.
AHORA SE LE RECONOCE LA CATEGORÍA DE LENGUA, y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia;
y la nueva definición del catalán pondrá término a las consultas que recibo un día sí y otro no, para que diga si es lengua o dialecto.
Hela aquí: Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón".

En 1972 D. Antonio Ubieto Arteta, catedrático de Historia Medieval de la Universidad de Valencia y archivero de la Corona de Aragón, lee en el Paraninfo su lección magistral “Los Orígenes del Reino de Valencia” en la inauguración de curso 1972-73. En esa investigación el profesor Ubieto desmonta todas las falsas teorías catalanas que se querían imponer en la Universitat de Valencia sobre la conquista del Reino de Valencia y demuestra que el porcentaje de catalanes venidos a Valencia fue escaso (algo que innumerables veces hemos denunciado en esta pagina), y no pudieron traer la lengua, porque “el romanç valencià” ya existía en el Reino moro de Valencia.

A partir de ese momento el profesor Ubieto y su equipo es acosado y amenazado de muerte por las nuevas huestes catalanizantes que se habían apoderado materialmente de la Universidad y tiene que trasladarse a la Universidad de Zaragoza, (desde hace tiempo un nido de ratas catalanistas) y así, poco a poco, el monolitismo histórico-lingüístico catalán acabó con el pluralismo libre pensante que durante tantos años había ilustrado las aulas literarias universitarias.

Esa asfixiante situación es la que ha perdurado y perdura. Y la universidad de Zaragoza ya se ha contaminado.
Un ejemplo: Javier Giralt Latorre, pero hay más.


En 2003 el Profesor Blanchet afirma que el catalán es un dialecto provenzal y advierte de las presiones lingüísticas desde Cataluña.

Francisco Rodríguez Adrados Filólogo y Académico experto en lenguas clásicas en febrero de 2008 recuerda que antes del siglo XX solo existían dialectos y fue Pompeyo Fabra quien estableció el catalán como una lengua. Miembro de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia es autor de Historia de las lenguas de Europa.

José Angeles Castelló reconocido lingüista y profesor docente durante 18 años en Estados Unidos dirigiendo el departamento de Estudios Hispánicos en la Universidad del estado de Florida reconoce las diferencias lingüísticas de los territorios de la Corona de Aragón y citando a Kosh:

Un colegio de Teruel adoctrina a los niños de Primaria  en la nación de los Países Catalanes

Las lenguas mueren por los niños, una persona mayor no puede renunciar a su lengua, pero el niño que de momento no tiene una lengua los maestros se la imponen (lo estamos viendo en la actualidad).

No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas en (con) personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente (Gramática histórica catalana. Editorial Gredos).

A. Badia Margarit. Rector de la Universidad de Barcelona. (Barchinona)

occitano, catalán
Resumiendo:

No fue hasta el I Congreso de la Lengua Catalana (1906) en la que el catalán abandonó su condición de dialecto para adquirir de forma oficial el estatus de lengua independiente por primera vez en su historia.

Hasta entonces el catalán era considerado un dialecto de las lenguas de Oc. (Y lo sigue siendo)

Hoy, mayo 2016, los habitantes de Limoges (centro de Francia) que conozcan el limosín, no tienen dificultad para comprender los dialectos hablados en la región de Cataluña, o en la de Valencia, lo que confirma que existe una misma lengua fraccionada en dialectos, algunas de cuyas piezas son los dialectos usados en el pasado y en la actualidad en el territorio llamado Cataluña.

Catalán = Castellano
¿Porque si en Cataluña, como hemos probado no se crea una léxica común hasta 1906 quieren imponernos su léxica cuando los territorios en cuestión llevan siglos con su propia cultura y tradición?, ¿que interés sino es el meramente político mueve los hilos de esa imposición lingüística?

 
als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca
 

Quiero invitar a las fuerzas políticas de Aragón, Baleares y Valencia a defender nuestra cultura que sin duda tiene mucho recorrido común con Cataluña, ante la imposición que desde la Generalidad catalana quieren imponernos. Durante siglos fuimos una Corona temida y respetada, que ese respeto se mantenga entre los territorios que en antaño formamos la gloriosa Corona de Aragón.

LA CORONA DE ARAGÓN. CONTRA LA MANIPULACIÓN DE LA HISTORIA DE ARAGÓN Y CATALUÑA.