Mostrando las entradas para la consulta caganer ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta caganer ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 17 de septiembre de 2017

Pedro Quesada, LA HISTORIA NO PERDONA MITOS

Pedro Quesada, LA HISTORIA NO PERDONA MITOS.

Soy un barcelonés de 30 años que, como mi generación, creció con el Club Súper 3, el Tomàtic, la Bola de Drac, la Arare , Sopa de Cabra, Els Pets, Els Caçafantasmes, "Regreso al Futuro”… Veíamos la predicción del tiempo en la TV3, con los dibujos de soles y nubes sobre un mapa de los Países Catalanes.

tv3, 3%, aborregamiento masivo

En la escuela nos explicaban la historia de las cuatro barras, pintadas por el emperador franco con la sangre de Wilfredo el Velloso sobre un escudo o tela de color amarillo-dorado: así nació nuestra bandera
(la Senyera).

Los domingos por la mañana bailábamos sardanas en la plaza de la Iglesia , y daba gozo ver en un mismo círculo a los abuelos y los nietos, cogidos de la mano. En Navidad hacíamos cagar al "Tió”, y poníamos un “Caganer” con barretina en el Nacimiento. Así,
disfrutábamos de una auténtica Navidad catalana como Dios manda.





En la primavera cogíamos las Xirucas (Chirucas, marca de calzado) y nos íbamos a nuestros Pirineos a disfrutar de nuestras montañas y sierras, en nuestra tierra.

Celebrábamos la “Diada”, con ánimo de no olvidarnos de la derrota de nuestro pueblo contra Felipe V y los españoles.

La Diada, Una mentira. se confia de tots, com vertaders fills de la Patria, amants de la llibertat

Somos un pueblo trabajador, con carácter, distinto del resto. Tenemos la Caixa, el RACC, los Mozos de Escuadra y los Ferrocarriles Catalanes. ¿Qué más queremos? Pues queremos, queremos, queremos…

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista

Pero la verdad no se puede ocultar siempre.
Te vas de Erasmus a Londres, y descubres que existe vida fuera de nuestro pequeño planeta catalán.
Que también hay trabajadores con carácter en otros territorios.
Que la Caixa no es tan importante, si se compara con el Comercial Bank of China. Que solamente una ciudad como Shanghái tiene 20 millones de personas (tres veces toda Cataluña).

Descubres la verdad: que lo de las cuatro barras de Wifredo el Velloso sólo era una leyenda, un mito, sin fundamento histórico.
Ni Wifredo fue contemporáneo del emperador, ni se usaba la heráldica en ese siglo. Además, hasta la unión con Aragón, el emblema de los condes de Barcelona fue la cruz de San Jorge (una cruz de gules sobre campo de plata).

Descubres que la sardana la inventaron en el año 1817. Fue un tal Pep Ventura, que tampoco se llamaba Pep sino José, nacido en Alcalá la Real, provincia de Jaén, e hijo de un comandante del Ejército español.
Se la inventaron, porque no podía ser que la jota de Lérida o del Campo de Tarragona fuese el baile nacional. Y tampoco podía serlo el baile denominado “El Españolito”. Por eso se inventaron la sardana a comienzos del siglo XIX: para crear una identidad nacional inexistente hasta entonces. La sardana, otro mito.

José Ventura, Pep, jienense, Jaén, sardana

Descubres que en 1714 no hubo ninguna guerra catalana-española, que Cataluña no participó en ninguna derrota bélica.
Fue una guerra entre dos candidatos a la Corona de España, vacante desde la muerte de Carlos II sin descendencia: entre un candidato de la dinastía de los Borbones (de Francia) y otro de la de Austria (de tierras germánicas). En todos los territorios de la Corona de España hubo austracistas y borbónicos: por ejemplo, Madrid, Alcalá y Toledo lucharon en el mismo bando que Barcelona. No fue, como intentan venderlo, una guerra de secesión, sino de sucesión: ningún bando aspiró nunca a romper la unidad dinástica entre Castilla y Aragón, ni la separación de Cataluña. La Diada , otro mito.

Descubres que el “Caganer” del belén es una “tradición” que no se generaliza hasta el siglo XIX, como la sardana. Y que el “Tió” es otra milonga identitaria y absurda. La Navidad catalana, otro mito.

Tan tendre ere mon gendre que cagán se va esllomá, caganer Puigdemont

Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han tomado el pelo. No nos han educado, sino adoctrinado. Que nos han alimentado, sin darnos cuenta, de una “ideología total” que se encuentra por encima de todo y de todos. Lo abarca todo: permite pisar el derecho de las personas, modelar la Historia a su gusto, y determinar qué está bien o mal.

Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han adoctrinado a través de mitos, leyendas, mentiras. Que han construido o falseado una realidad, con tal de fundamentar su ideología. Intentaré poco a poco ir comentando esos mitos. Pido ayuda y la colaboración de todos, para tratar de encontrar otras mentiras. Así, [los catalanes] podremos liberarnos de esos mitos, y ser libres de verdad.

Está claro que eso de viajar, es para algunos, una estupenda vacuna contra la estupidez y el aldeanismo.

Cuidado, tiene un libro de historia

martes, 23 de mayo de 2017

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

En chapurriau: gorra torta pera caps verts.

barretina, barret, del inglés beret o fransés béret, gascón berretboina, gorra. 
Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé.
Pepe es lo seu pastó.

Birrete.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa té una influensia clara catalana.


maneres de du la barretina, barretina, barret, vermell, roig

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

Uc de la Bacalaria ya ne portabe una de roija

Uc de la Bacalaria, Hugues de La Bachelerie, Bachellerie


BARRETINA 
f. 


|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 

|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 

|| 
3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 


|| 
4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 


|| 
5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 


|| 
6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 


|| 
7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.
La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbío sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols barretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: 
bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:
—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: 
derivat de barreta. Barrette fransés.


http://etimologias.dechile.net/?birrete




catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, afeitat, no sigue que li diguen, catalá en bigot ojo muixonot
catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, ben afeitat, no sigue que li diguen, "catalá en bigot, ojo muixonot"

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusinol 24 X 17.5
Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusiñol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.

En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como lo caganer. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes.



Enric Riba y García sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus.
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pesebre, com el caganer.
Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer, Salvador Dalí y Arturo Quintanilla y Fuentecilla. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana de borregos catalans, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.
El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:
Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
  • Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
  • Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
  • Barretina de dormir: de roba blanca.
  • Barretina de dos intents o dos cairellsbarretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
  • Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
  • Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
  • Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
  • Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
  • Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
  • Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
  • Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Geronins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

miércoles, 27 de diciembre de 2017

Cataluña nos expolia, Plataforma per l'autonomia de Barcelona, Tabarnia

Plataforma per l'autonomia de Barcelona, Tabarnia,
 
Plataforma per l'autonomia de Barcelona, Cataluña nos expolia, Tabarnia
 

Autonomía para Tabarnia, parodia de la CUP, escombrem-los

Autonomía para Tabarnia, autonomia per a Tabarnia, Tarragona, Barcelona
 

Autonomía para Tabarnia, Tarragona, Barcelona, democracia, Unión Europea
 
CORRIGIENDO ERRORES
 
Si la región de Cataluña se parte en dos, no puede seguir llamándose una de las partes Cataluña, si a una la llamamos Tabarnia, necesariamente tenemos que buscar un nombre para la otra.
Yo propongo el nombre de Catalanistán por su proximidad, por su parentesco con la república de Talibanistán.
Hay otra propuesta que considero también muy acertada, la recogí en la red: Caspaluña, por el carácter rancio y casposo de sus habitantes sería de lo más adecuado, descriptivo.
Ruego a todo el mundo que haga su elección, Catalanistán o Caspaluña, participen para asignar el nombre.
Se sorteara entre todos los participantes un magnifico premio, un caganer de Puigdemont.

domingo, 12 de agosto de 2018

La escultura y los héroes de la península ibérica

La escultura y los héroes de la península ibérica. 


Kraustex Kraus Tex a Facebook, grupo en
 Contra el pancatalanismo atroz

Primero presentamos a un gran Rey, Jaime I el conquistador, un gran rey aragonés, uno de los reyes más importantes de la historia de Europa, incluso hay quien dice que fue inspirador de obras de ficción como el rey Arturo y la tabla redonda, su apodo lo dice todo: el conquistador


En segundo lugar, destacando por el hecho de ser una persona humilde pero muy valiente Vicent Doménech “El Palleter” héroe valenciano de la guerra napoleónica, un simple labrador que con su valentía levantó al pueblo contra el invasor napoleónico


Y por último, el héroe más grande que ha existido jamás en el planeta tierra, El Caganer, héroe del ministerio del tiempo catalán, posiblemente se tratase de un tal “Vicent Cucurull Paloma”, el héroe más importante y destacado del reino catalino.
Cucurrull Paloma, estuvo presente en todos los hechos más importantes de la historia de la humanidad desde antes de Alejandro Magno y más allá. 
Por desgracia no pudo ser testigo del nacimiento de Jesús porque le dio un “apretón” en el preciso momento…



La escultura y los héroes de la península ibérica

Jaime I :



Cucurull :



martes, 1 de abril de 2025

Cagando independencia, Iglesias, Rufián

Cagando independencia

 
[Cagando independencia, Iglesias, Rufián
coletas, Pablo Iglesias, Rufián
  

La independencia es la formación o la restauración de un país inmediatamente después de la separación de otro del que solo formaba una parte.

Como concepto político apareció con la Declaración de Independencia de los Estados Unidos en 1776​ como respuesta al colonialismo europeo, y se extendió con el Acta de Independencia de Haití (1804) tras la Revolución haitiana (1791-1804) y las declaraciones de independencia de los países hispanoamericanos dependientes del Imperio español en las guerras de independencia hispanoamericanas (1810-1821).

Más adelante el concepto se relacionó estrechamente con el principio de no intervención y el derecho de autodeterminación de los pueblos del mundo.[cita requerida].

La independencia se distingue de la autonomía. La autonomía es un régimen de descentralización del poder, en el cual, ciertos territorios o comunidades integrantes de un país gozan de algunas facultades ejecutivas, legislativas y judiciales, en ciertas materias o competencias, que quedan así fuera del alcance del gobierno central.

Actualmente el país independiente más joven es Sudán del Sur, el cual logró su independencia de Sudán en 2011.
Catalunya la conseguirá al mismo tiempo que el país vasco

domingo, 24 de marzo de 2024

Frustar, Frustrar - Desrefugir

Frustar, Frustrar, v., lat. frustare, déchirer, dépecer, dissiper.

Tos meta en mas de vilas ab poinhs liatz,

En mercat o en feira

On hom vos frust' e us fera.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertrand.

Qu'il vous mette en mains de vilains avec poings liés, en marché ou en foire où on vous déchire et vous frappe.

Fig. Sens peass' e ajusta

So que larguesa frustra.

Nat de Mons: Si tot non.

Sens rapièce et ajuste ce que largesse dépèce.

Part. pas. Liatz a la coza d'un taur,

Degr' esser frustratz pel mazel.

P. Vidal: Pois ubert.

Lié à la queue d'un taureau, il devrait être dépecé par le boucher. 

CAT. ESP. PORT. Frustrar. IT. Frustrare. (chap. Frustrá, frustrás: yo me frustro, frustres, frustre, frustrem o frustram, frustréu o frustráu, frustren; frustrat, frustrats, frustrada, frustrades; no té lo significat de despessá, fotre cops.)

Frustar, Frustrar, frustare, déchirer, dépecer, dissiper; mazel; macello, carnicero, carnissé

Frustratori, adj., lat. frustratorius, frustratoire.

Exceptios o dilations frustratorias. Fors de Béarn, p. 1073. 

Exceptions ou dilations frustratoires.

ESP. PORT. IT. Frustratorio. (chap. Frustratori, frustratoris, frustratoria, frustratories; frustrán, frustrans, que frustre.)

 

Fuc, s. m., lat. fucus, bourdon, guêpe.

Fuc es animant maior que abelha et mendre que es escaravat.

Eluc. de las propr., fol. 251.

Guêpe est animal plus grand qu'abeille et moindre qu'est scarabée. 

IT. Fuco (vespa). (chap. Avespa, avespes; ESP. Avispa, avispas.)

 

Fuere, s. m., fourreau. 

Jaufre a sa 'spasa mesa

El fuere.

Roman de Jaufre, fol. 64.

Jaufre a mis son épée dans le fourreau.

ANC. FR. S' espée... l'a del fuerre trete. Roman du Renart, t. II, p. 284.

Gerars trait dou fuerre l'espée. Roman de la Violette, p. 55.

El fuerre mist le branc d'achier. Roman du comte de Poitiers, v. 613.

(chap. Forro, forros; funda, fundes, p. ej. de la espasa.)

2. Froile, s. m., fourreau.

Un bran pres... 

Can l'ac tirat del froile, mot gitet grans clartatz.

Roman de Fierabras, v. 1536.

Prit un glaive... quand il l'eut tiré du fourreau, il jeta moult grandes clartés.

IT. Fodero.

 

Fugir, v., lat. fugere, fuir, éviter.

En cocha, m vei' hom fugir primier,

S'ieu anc ac cor d'autra domna amar.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.

Dans la mêlée, qu'on me voie fuir le premier, si j'eus oncques désir d'aimer autre dame. 

Fig. Ja non aura proeza 

Qui no fug avoleza, 

E non la pot fugir 

Qui non la sap chauzir.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Jamais n'aura prouesse qui ne fuit lâcheté, et ne peut la fuir qui ne la sait discerner. 

Subst. Per qu'ieu non soi del fugir poderos. 

P. Vidal: Quant hom. 

C'est pourquoi je ne suis pas maître du fuir. 

ANC. ESP.

Tu finca en el campo maguar ellos fugieren. 

Que por la vista sola de Menelao fugia.

Poema de Alexandro, cop. 73 et 441. 

CAT. Fugir. ESP. MOD. Huir. PORT. Fugir. IT. Fuggire.

(chap. Fugí: fuchgo, fuges, Carlitos Puigdemont fuch, fugim, fugiu, fugen; fugit, fugits, fugida, fugides.)

2. Fugitiu, Fuidiu, Fugdiu, adj., lat. fugitivus, fugitif, fuyard

Fugitius es aquel sers que fug a son senhor e a son maestre en tal voluntat que el mais non torn a el.

Si en comprei de te un caval o un serv, et el es laire e fuidius, o lo cavals non manga ni no beu en aissi cum el deuria.

Trad. du Code de Justinien, fol. 54 et 39.

Fugitif est cet esclave qui fuit de son seigneur et de son maître en telle volonté que plus ne retourne à lui.

Si j'achetai de toi un cheval ou un esclave, et il est voleur et fuyard, ou le cheval ne mange ni ne boit ainsi comme il devrait.

Fig. Cobeeza es breus e fugdiva, e amistatz es pura e durabla.

(chap. La codissia es breu (o breve) y fugitiva, y l' amistat es pura y durable, duradera.)

Trad. de Bède, fol. 75.

Convoitise est courte et fugitive, et amitié est pure et durable.

ANC. FR. Plus la joye est extrême et plus elle est fuitive.

Premières œuvres de Desportes, p. 124.

En rappellant ceux qui estoient bannis et fuitifs.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius.

Et meurt pauvre et fuitif comme un autre Pompée

Œuvres de Ronsard, t. II, p. 1547.

CAT. Fugitiu. ESP. PORT. Fugitivo. IT. Fuggitivo. (chap. Fugitiu com lo cagat de Puigdemont, fugitius com los roigets a la guerra sivil, fugitiva com Anna Gabriel, fugitives com les roigetes que van parí als roijos d'ara.)

Caganer, Puigdemont, Gerona, Girona

3. Fugatiu, adj., propre à mettre en fuite, répulsif. 

De murtriers et layros fugatiu.

De serpens et venenozas bestias fugatius.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 132.

Propre à mettre en fuite meurtriers et voleurs. 

Répulsif de serpents et bêtes venimeuses.

4. Fugua, s. f., lat. fuga, fuite.

El s' es mes en fugua. L'Arbre de Batalhas, fol. 172. 

Il s'est mis en fuite.

CAT. ESP. PORT. IT. Fuga. (chap. Fuga, fugues.)

5. Fugiment, s. m., fuite.

Fugiment et mutabilitat. Eluc. de las propr., fol. 117. 

Fuite et mutabilité. 

ANC. ESP. Fuimiento. IT. Fuggimento.

6. Fugida, s. f., écartement, déviation. 

Per la fugida que a fach. Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., c. 3. 

Par l' écartement qu'il a fait. 

CAT. Fugida. ANC. ESP. Fuida. ESP. MOD. Huida. PORT. Fugida. 

IT. Fuggita. (chap. Fugida, fugides.)

7. Afugir, v., fuir, éviter.

Fig. En aissi apren hom a mal afugir. V. et Vert., fol. 28. 

Par ainsi on apprend à fuir le mal.

ANC. FR. Qu'ils se sauvassent et affuissent audict Louvre.

Monstrelet, t. I, fol. 235.

8. Defugir, Desfugir, v., lat. diffugere, fuir, éviter.

Pogr' ieu sofrir mal de tot' autra re,

Mas quant de lieys que m defug a merce.

Jordan de Cofolen: S' ira d'amor. Var.

Je pourrais souffrir mal de toute autre chose, excepté de celle qui m' évite à merci.

Ades me desfui e m tresvai.

Giraud de Borneil: S'anc jorn. 

Toujours me fuit et m'échappe. 

Fig. Tant a en vos sos cossiriers 

Que tot' autr' amor en defui. 

Guillaume de S. Didier: Domna ieu. 

A tellement en vous ses pensées qu'il en fuit tout autre amour.

Ells sabon defugir e desnegar aquo que dretz es. V. et Vert., fol. 15.

Ils savent éviter et dénier ce qui est juste.

ANC. FR. Plus n' emporte homs qui du monde defuie.

Eustache Deschamps, p. 49.

De moi a eu plaisir à grant foison,

Et maintenant tu deffuys ma maison.

Jean Marot, t. V, p. 322. 

Or lor defuit tristors, et aproche liesce. 

Romancero français, p. 25.

CAT. Defugir. ANC. ESP. Defuir. (chap. Fugí de, evitá; com la frasse preferida dels sossialistes: “fuch, faena”.)

9. Enfugir, v., enfuir, emmener, réfugier, faire sauver.

Totz los autres s' enfugiron. Philomena.

(chap. Tots los atres se van escapá; refugiá, salvá.)

Tous les autres s' enfuirent.

Mas paor ai que us enfugatz. Roman de Jaufre, fol. 75. 

Mais j'ai peur que vous vous enfuyiez. 

Vos enfugi Joseps 

En Egypte. 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Joseph vous réfugia en Égypte.

10. Diffugiment, s. m., fuite.

Diffugiment n'y a.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 250. 

Il y en a fuite.

11. Refugir, v., lat. refugere, fuir de nouveau.

Leu reven e leu refui, 

Leu s' apai e leu s' irais.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Facilement revient et facilement fuit de nouveau, facilement s'apaise et facilement s'irrite. 

ANC. FR. Refuyant et abhorrissant toute compagnie.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. d'Antoine. 

L' environnent de touts coustez à ce que refuir il ne puisse.

Rabelais, liv. V, ch. 25.

ANC. ESP. Tornó contra el Ayaz, nol quiso refoir. 

Poema de Alexandro, cop. 553.

CAT. Refugir. ESP. MOD. Rehuir. IT. Rifuggire. (chap. Refugí, evitá.)

12. Refug, Refuy, Refuch, Refut, s. m., lat. refugium, refuge, retraite. 

As humils aparelha refug e salvetat. V. de S. Honorat. 

Aux humbles prépare refuge et salut.

Mas say non truep refuy. Rambaud de Vaqueiras: Non puesc.

(chap. Pero aquí no trobo refuch o refugio.)

Mais ici je ne trouve pas refuge.

Ciutatz e vilas e refutz,

Aygas, viandas e condutz.

Trad. d'un évangile apocryphe.

Cités et villes et retraites, eaux, aliments et festins.

Fig. Per que m' as tout mon refuch, 

Mon marit qu'era mon conort?

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Pourquoi m'as-tu enlevé mon refuge, mon mari qui était mon espoir? Loc. Ans que torn' en oblida 

Lo crims a tan corregut 

Qu' ilh es tornad' en refut.

Hugues de S. Cyr: Longamen.

Avant qu'il tourne en oubli le crime a tant couru qu'elle est tournée en retraite.

Quals deu tornar en refut.

Raimond de Miraval: Aissi cum. 

Lequel doit tourner en retraite.

ANC. FR. Comment, dist-il, en quel refuit 

Me puis-jou metre fors dou roi? 

Roman du Renart, t. IV, p. 24.

13. Refugi, s. m., lat. refugium, refuge.

Dieus es lur refugi.

Es refugi e guerida als verays humils.

V. et Vert., fol. 53 et 55. 

Dieu est leur refuge. 

Est refuge et garantie aux vrais humbles.

On avia estatz ancianamen lo refugi dels tyrans.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 172.

Où avait été anciennement le refuge des tyrans. 

CAT. Refugi. ESP. PORT. Refugio. IT. Rifugio. (chap. Refugi, refugis; refugio, refugios.)

14. Desrefugir, v., fuir.

Part. prés. Tot l' als es desanador 

E desrefugen e corsier. 

Pierre d'Auvergne: De Dieu non. 

Tout le reste est rebroussant et fuyant et coureur.