Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.— L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries.
Les parts principals són:
a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques,
nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;
— b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment
dental;
— c) una altra peça a manera de
mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu
esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (
oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una
perxa doble o forcada (anomenada
forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides. — Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la
investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.
— A moltes
comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de
arreu.
— L'arada
més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1
a, copiada d'un
arreu d'
Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document
rossellonès del segle XIII, on són anomenats el
dental, l'
esteva i l'
aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en
nedrilla, per una curiosa evolució): «De
qualibet saumata de
dentals, un
dental; de qualibet saumata de
stevis, una
stevam; de qualibet
saumata de
aladrigues, una
aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR,
iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els
Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.
— Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la
R indica la rella; la
D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la
O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la
E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la
M, l'extrem superior de la
E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la
A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la
C, la peça corbada que uneix la
A amb la
D (en certs tipus d'arada); la
T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la
D amb la
A o amb la
C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu
arreu forcada (Bassella),
arada pollegana (or.),
aladre polligana (Maestrat),
arada amb braços (Manacor),
arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.),
arada de foc (Mancor),
arada d'una bístia (Men.), etc.
—b) L'arada de ferro en general es diu
arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples
varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'
arada de pala, l'
arada giratòria, l'
arada amb paletes, aladre de punxó, etc.
—c)
Arada siquiera és aquella que té
caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor).
Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d)
Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).
— e)
Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que
la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a)
Arada plana (Mall.) o
arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt
horitzontal, que no es fica en la terra.
— b)
Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu
arada carnissera (Mall.).
— c)
Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d)
Fer camada, l'arada: fer els
solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
Fon.: əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
