Semenar, Semnar

Semenar, Semnar, v., lat. seminare, semer, ensemencer.

Sai...

Semenar blat, e fui boviers.

(chap. Sé sembrá blat, y vach sé pastó de bous (o bueys) : bové, boué.

Lo apellit de la Marge Simpson ere Bouvier : Boyer, boyero.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je sais... semer blé, et je fus bouvier.

Fig. De joy qu' Amor semena entre nos.

G. Faidit: Ja no crezatz.

De joie qu'Amour sème entre nous.

Lo peccat... que semena discordias entre amicx. V. et Vert., fol. 25.

(chap. Lo pecat... que sembre discordies entre amics.)

Le péché... qui sème discordes entre amis.

Prov. Tal semena ben e gen

Son blat, qui no 'l meixona.

Giraud de Borneil: Tals gen.

Tel sème bien et gentiment son blé, qui ne le moissonne pas.

Qui petit semena, petit met. Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Qui poc sembre, poc cull - la mies.)

Qui peu sème, peu moissonne.

Qui gaug semena, plazer cuelh.

(chap. Qui goch sembre, plaé cull.)

A. Daniel: Ab plazers.

Qui sème joie, recueille plaisir.

- Répandre.

Per la gola gitava serpents que semenava. V. de S. Honorat.

Par la gueule il jetait des serpents qu'il répandait.

Fig. Aug tal descrezensa

Dir ni semenar.

Germonde de Montpellier: Greu m' es.

J'entends telle incrédulité dire et répandre.

Part. prés.

Om mal semnan, de ben non er ja ricx.

(chap. Home mal sembradó, de be no sirá may ric.)

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Homme semant mal, de bien ne sera jamais riche.

Part. pas. La prumier semenada, plus espes si deu semenar.

(chap. La primera sembra, mes espessa se deu sembrá.)

Eluc. de las propr., fol. 223.

La premièrement semée, plus épais se doit semer.

Aquest lo jueylh a semenat. V. de S. Honorat.

(chap. Este la cañota (sissaña) ha sembrat; en latín lolium.)

Celui-ci l'ivraie a semé.

Fig. Gran cantitat dels esterlins que avia semenatz entre lor.

(chap. Gran cantidat dels esterlins que habíe sembrat (repartit) entre ells.)

V. de Bertrand de Born.

Grande quantité des sterlings qu'il avait répandus parmi eux.

Substantiv. Li espes semenat en bona terra. Trad. de Bède, fol. 62.

Les épais semés en bonne terre.

Passet per un semenat,

E pres d' espiguas d' aquest blat.

(chap. Va passá per un sembrat, y va pendre espigues d'este blat.)

Trad. d'un Évangile apocr.

Passa par un semé, et prit des épis de ce blé.

ANC. CAT. Semenar. CAT. MOD. ESP. Sembrar. PORT. Semear.
IT. Seminare. 

(chap. Sembrá : sembro, sembres, sembre, sembrem o sembram, sembréu o sembráu, sembren; sembraré; sembraría; si yo sembrara cañota o sissaña. Inseminá es algo ben paregut, com saben los traballadós de INCO, del Grupo Arcoiris.)

2. Semen, s. m., lat. semen, semence.

Verga seca fazen frug ses semen.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Verge sèche produisant fruit sans semence.

Fig. Lo dols frut dels amars semens de letras. Trad. de Bède, fol. 82.

(chap. Lo dols fruit de les amargues llaós de les lletres. Yo lo cullgo cada día que edito textos antics.)

Le doux fruit des amères semences de lettres.

ANC. CAT. Sement. ESP. Semen (simiente). PORT. Semen, semente. 

IT. Semente. (chap. Semen (del mascle); llaó, llaós pera sembrá.)

3. Sem, s. m., lat. semen, semence.

Sem de loc magre no s deu transportar en loc gras.

Eluc. de las propr., fol. 223.

Semence de lieu maigre ne se doit pas transporter en lieu gras.

- Race.

Del sem del rey David. Leys d'amors, fol. 135.

(chap. De la rassa (semen, llaó) del rey David. Sem ere y es un nom propi.)

De la race du roi David.

IT. Seme.

4. Semensa, s. f., semence, graine.

Semensa, es gra en terra espars, a frug engendrar. Eluc. de las propr., fol. 223. 

Semence, c'est grain en terre épars, pour fruit engendrer.

No vim portar frug de bona semensa.

G. Figueiras: Totz hom qui.

Nous ne vîmes pas porter fruit de bonne semence.

Fols es qui sa semensa espan

En loc don non espera frug.

Gavaudan le Vieux: A la pus.

Est fou qui répand sa semence en lieu dont il n'espère pas de fruit.

La aigua en la qual son coytz altea e semensa de li. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

(chap. L'aigua en la cual són cuits (se couen) altea y llaó de lli : lino. Altea, com lo SEAT y la poblassió. Allí entenen prou be estes frasses.)

L'eau dans laquelle sont cuites guimauve et graine de lin.

Fig. De totz bes estatz gras e semensa.

Richard de Barbezieux: Lo nous mes.

De tous biens vous êtes grain et semence.

De pretz lo frug, la flors e la semensa.

Paulet de Marseille: Razos non es.

De mérite le fruit, la fleur et la semence.

- Liqueur séminale. 

La semensa es de IIII causas, de totz los membres del home e dels nervis e de las venas. Liv. de Sydrac, fol. 77.

La liqueur séminale est de quatre choses, de tous les membres de l'homme et des nerfs et des veines.

- Race.

Don deu perir ma semensa.

Gavaudan le Vieux: Un vers vuelh.

ANC. CAT. Semença. IT. Semenza. (chap. Llaó, llaós; semen, líquit seminal.)

5. Seminal, adj., lat. seminalis, séminal.

Tota bestia que ha trop grayssh pauc habunda en humor seminal. 

Toute bête qui a beaucoup de graisse abonde peu en liqueur séminale. 

ESP. PORT. Seminal. IT. Seminale. (chap. Seminal, seminals.)

6. Semenaire, Semenayre, Semenador, s. m. lat. seminator, semeur.

Que la ma del semenayre si acorde ab le pe drech.

Eluc. de las propr., fol. 123.

Que la main du semeur s'accorde avec le pied droit.

Uns semenaire issia semenar.

(chap. Un sembradó ixíe a sembrá.)

Trad. du N. Test., S. Marc, ch. 4.

Un semeur sortait semer.

Cant lo semenador semena lo semencz.

(chap. Cuan lo sembradó sembre la llaó.)

Évangile des quatre semenz (semencz).

Quand le semeur sème la semence.

ANC. FR. Seminateurs d'ordures et de zizanie. Cretin, p. 199.

CAT. ESP. Sembrador. PORT. Semeador. IT. Seminatore. (chap. Sembradó, sembradós, sembradora, sembradores. Seminari, seminaris : llaó de mossens.)

7. Seminatio, s. f., lat. seminatio, sémination, action de semer.

Seminatio requier aytal artifici que la ma del semenayre si acorde ab le pe drech. Eluc. de las propr., fol. 123. 

La sémination requiert tel artifice que la main du semeur s'accorde avec le pied droit. 

IT. Seminagione, seminazione. (chap. La sembra, les sembres. Un sembrat, dos sembrats; sembradura, sembradures.)

8. Semanazo, s. m., semence.

Octoyre,.… la terra dezica e 'l dona temprament per que a recebre semanazos sia apta. Eluc. de las propr., fol. 125.

Octobre,... la terre dessèche et lui donne disposition pour qu'à recevoir semences elle soit apte.

9. Semenalha, s. f., semaille.

Que ieu... puosca penre la semenalha.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., K, 17.

Que je... puisse prendre la semaille.

AIGUA, Juan Carlos Abella

AIGUA

Juan Carlos Abella

//

Aigua que cau del sel
aigua que cau en moderasió
aigua que baixe de dal
aigua que es una bendisió

aigua que bañe lo prat
aigua que bañe la montaña
aigua de vida, es bona verdat
aigua que ompli lo Matarraña

aigua del coló de la alegría
aigua que ressibím en passió
aigua que disfrutém en algarabía *
aigua que mos done frescó

aigua que ompli lo pou  / plou poc pero plou prou per a omplí lo pou
aigua que mou lo molí
aigua que es vida del Chapurriau
aigua que alegre lo matí

aigua que cambie lo soroll
aigua que es vida pera lo caragol
aigua que refresque lo fonoll
aigua que rente aquell farol

aigua que no mos dixe sembrá
aigua que fará creixe lo sembrat
aigua que mos permitirá cosechá
aigua que mos donará lo milló blat

aigua que fará a la espiga dorada
aigua que pintará de roch la sirera
aigua que fará a la oliva ben madurada
aigua que omplirá de flos la verda perera

aigua fresca com lo gel
aigua calenta com la passió
aigua dolsa com la mel
aigua plena de coló

aigua que natros bebém
aigua que tots nessessitém
aigua en la que tots mos bañém
aigua de la que tots mos enamorém.

// * algarabía, alegría, algarada, alifara, algassara, sarabastall, jaleo, bulla, galimatías, lío, guirigay, enredo, jaleo, follón, tiberi, confussió, revolta, motín, trifulca, tumulto, abalot, juerga, jolgorio, julibéu

sembrá - sembro, sembres, sembre, sembrém o sembrám, sembréu o sembráu, sémbren - sembraría - si yo sembrára - sembraré

Aladre

Aladre = Arado

DCVB:

ARADA f. o ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).

Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.— L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries.
Les parts principals són:
a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;
— b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;
— c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides. — Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.
— A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.
— L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.
— Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la R indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la A amb la D (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la D amb la A o amb la C. L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.
—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.
—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).
— e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.
— b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).
— c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).

Loc. i refr. 
—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).
—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).
—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).

Fon.: əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).

Intens.: aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.

  

Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera r en l i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.

2. ARADA f.

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei
i amb En Banya-revoltada,
i feia millor arada
que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).