Pena

Pena, s. f., lat. poena, peine, tourment, chagrin. 

Platz mi mais per leis pena durar, 

Que de nuilh' autr' aver tot mon talen.

G. Faidit: Trop malamen.

Il me plaît davantage pour elle endurer peine, que de nulle autre avoir tout mon désir. 

A autrui don alegratge,

Et a mi pen' e turmen.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.

A autrui elle donne allégresse, et à moi peine et tourment.

Qu' ella li disses quals penas avia, que li faria tantas messas dire..., que la trairia d' aquellas penas. V. de Guillaume de la Tour. 

Qu'elle lui dît quelles peines elle avait, qu'il lui ferait dire tant de messes... qu'il la tirerait de ces peines.

Loc. Ab bel semblan m'a mes en mortal pena.

R. Vidal: S' eu fos en. 

Avec beau semblant elle m' a mis en mortelle peine. 

Adv. comp. En peccat ai tant dormitz,

Qu' a pena vei la clara lutz 

Qu' el tieu sant esperitz m' adutz. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Dans le péché j'ai tant dormi qu'à peine je vois la claire lumière que le tien saint esprit m'apporte.

A penas sai dir oc ni no.

Pons de Capdueil: S'anc fis. 

A peine je sais dire oui et non.

Voyez Enfan.

- Châtiment.

Amandar sus bona pena. Statuts de Provence. Massa, p. 180. 

Amender sur bonne peine.

CAT. ESP. PORT. IT. Pena. (chap. Pena, penes. Apenes.)

2. Penaire, s. m., expiateur.

Dels tieus tortz fo penaire,

E sofri mort e turmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Des tiens torts il fut expiateur, et souffrit mort et tourment.

(chap. Expiadó, expiadós, expiadora, expiadores; patidó, patidós, patidora, patidores.)

3. Penable, adj., pénible, fatiguant, tourmentant.

Voill sapchaz qu' eu soi el diable 

Lo plus cruel e 'l plus penable.

T. de Hugues de Mataplane et de Blacasset: En Blacasset.

Je veux que vous sachiez que je suis le diable le plus cruel et le plus tourmentant. 

ANC. FR. En bataille très pénable. Eustache Deschamps, p. 157.

4. Penalitat, s. f., peine, douleur, pénalité.

Per que efante ab mendre dificultat et penalitat.

Loc... de penalitat, de miseria.

Eluc. de las propr., fol. 70 et 106. 

Pour qu'elle enfante avec moindre difficulté et douleur.

Lieu... de pénalité, de misère.

CAT. Penalitat. ESP. Penalidad. PORT. Penalidade. IT. Penalità, penalitate, penalitade. (chap. Penalidat, penalidats.)

5. Penos, adj., pénible, douloureux.

Mort agra et penoza. Eluc. de las propr., fol. 67. 

Mort aigre et pénible.

CAT. Penós. ESP. PORT. IT. Penoso. 

(chap. Penós, penosos, penosa, penoses.)

6. Penozament, adv., péniblement.

Aygla... penozament coa, pullifica et noyrish.

Eluc. de las propr., fol. 140. 

L' aigle... péniblement couve, fait éclore et nourrit.

CAT. Penosament. ESP. PORT. IT. Penosamente.

(chap. Penosamen : en pena, en dificultat, de forma penosa.)

7. Penar, v., peiner, tourmenter, affliger, punir.

Lo san prenon per lo penar. Planch de S. Estève. 

Prennent le saint pour le tourmenter. 

Plus fort... a penar lo jorn del juizi. Trad. de Bède, fol. 67.

Plus fortement... à peiner le jour du jugement.

Non era neguna gran domna... que no desires et no se penes que el entendes en ella. V. de Raimond de Miraval. 

Il n'était nulle grande dame... qui ne désirât et ne se tourmentât pour qu'il s' affectionnât à elle.

- Se roidir.

Trop es de greu occasio

Qui pena contra l' agulho.

Lays d'amors, fol. 138.

Est de fort pénible difficulté qui se roidit contre l'aiguillon.

- Porter, souffrir la peine.

Pus qu' a Dieus son vot non tenes...,

Dreit es qu' a la mort o penes.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque vous ne tenez pas son voeu à Dieu..., il est juste qu'à la mort vous en portiez la peine.

ANC. FR. Et vos commandemens ferai

Moult volentiers m'en penerai.

Roman de Mahomet, v. 1209.

CAT. ESP. PORT. Penar. IT. Penare. 

(chap. Pená: peno, penes, pene, penem o penam, penéu o penáu, penen; penat, penats, penada, penades.)

8. Pentir, v., lat. poenitere, repentir, être repentant.

S' en breu no l' en sap far pentir.

B. de Ventadour: En aquest.

Si en peu elle ne sait l'en faire repentir.

E 'ls fay pentir de lurs peccats. V. de S. Honorat. 

Et les fait repentir de leurs péchés. 

S' en poiria ben pentir. 

T. de Guillem et de Sordel: En Sordel. 

S'en pourrait bien repentir. 

Ni anc no fo sazons que m'en pentis. 

La Dame Tiberge: Bels dous amics. 

Ni oncques ne fut saison que je m'en repentisse. 

Part. prés. Pentens e vergonhos. V. de S. Honorat. 

Repentant et honteux.

IT. Pentire, pentere. (ESP. Arrepentir, arrepentirse. Chap. Arrepentí, arrepentís: yo me arrepentixco o arrepentixgo, arrepentixes, arrepentix, arrepentim, arrepentiu, arrepentixen; arrepentit, arrepentits, arrepentida, arrepentides.)

9. Pentiment, s. m., repentir.

Agron mot gran dolor e pentiment mot gran.

Am mot gran pentiment confession a presa. 

V. de S. Honorat.

Eurent moult grande douleur et repentir moult grand.

Avec moult grand repentir il a pris confession.

IT. Pentimento. 

(ESP. Arrepentimiento. Chap. Arrepentimén, arrepentimens.)

10. Pentenza, s. f., repentance.

Li fraire de Llerins agron mot gran pentenza. V. de S. Honorat.

Les frères de Lérins eurent moult grande repentance.

11. Penitencia, Penedensa, s. f., lat. poenitentia, pénitence, peine, punition, châtiment.

Qui vi ancmais penedensa

Faire denan lo peccat?

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Qui vit oncques plus pénitence faire avant le péché? 

Loc. Ieu port penedensa 

Dels autruy peccatz.

P. Cardinal: Selh jorn. 

Je porte pénitence des péchés d'autrui. 

Loc. fig. Si manjatz del frug de penedensa,

Finiretz be lo bon comensamen.

G. Figueiras: Totz hom que. 

Si vous mangez du fruit de pénitence, vous finirez bien le bon commencement.

- L'un des sept sacrements.

Lo san sagramen de confessio e de penitencia. V. et Vert., fol. 5. 

Le saint sacrement de confession et de pénitence.

- Peine imposée par le prêtre, après la confession.

Confessada l' a …,

Penedensa li a donat.

V. de S. Honorat. 

Il l'a confessée..., pénitence lui a donné.

Prov. Segon lo peccat, penedensa. V. et Vert., fol. 68. 

Selon le péché, pénitence.

Soven apres mort, penedensa.

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Souvent après mort, pénitence.

ANC. CAT. Penedenza. CAT. MOD. ESP. PORT. Penitencia. IT. Penitenzia, penitenza. (chap. Penitensia, penitensies.)

12. Penitencial, adj., pénitentiel, de la pénitence.

L' evesque respos aital 

Am senhal penitencial.

Brev. d'amor, fol. 183. 

L'évêque répondit ainsi avec signe pénitentiel.

Los VII psalmes penitencials.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 140. 

Les sept psaumes pénitentiaux.

CAT. ESP. PORT. Penitencial. IT. Penitenziale. 

(chap. Penitensial, penitensials.)

13. Penizos, s. f., pénitence, repentir. 

Es peccatz, e d' avol penizos.

Aimeri de Peguilain: A vos amors. 

Est péché, et de mauvaise pénitence.

14. Penedir, Penedre, v., du lat. poenitere, expier, repentir.

Pel messonja penedir.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cuget.

Pour la menterie expier.

Adoncx no s poirian cofessar

Ni penedre.

Re no valria 

Qu' om dels mals fagh se penedes.

Brev. d'amor, fol. 113 et 109. 

Alors ils ne se pourraient confesser ni repentir. 

Rien ne vaudrait que des méfaits on se repentît. 

Subst. Quar lo penedres re no val. Brev. d'amor, fol. 113.

Car le repentir rien ne vaut.

Part. prés. Selhs qu' estan cofes e peneden.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Ceux qui sont confés et pénitents. 

Ben lo troba peneden. Brev. d'amor, fol. 116.

Le trouve bien repentant.

Subst. Quar pot esser qu'el penedens 

No s penet ben perfiechamens. Brev. d'amor, fol. 116.

Car il peut être que le pénitent ne se repentit pas bien parfaitement.

Part. pas. Tres jorns an penedit lurs mals denant l'autar. 

V. de S. Honorat. 

Trois jours ont expié leurs maux devant l'autel.

- Absoudre.

Si son confessatz e peneditz de lurs peccatz.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 15.

S'ils sont confessés et absous de leurs péchés.

CAT. Penedir.

15. Penedemen, s. m., repentance, repentir.

Lo qual penedemen 

Dieus non te per sufficien.

Brev. d'amor, fol. 117. 

Lequel repentir Dieu ne tient pour suffisant.

ANC. CAT. Penediment.

16. Penedencier, Penedensier, s. m., lat. poenitenciarius, pénitencier, pénitent, pélerin.

Anc nuls amants ni nuls penedensiers

N' an trais lo mal ni la dolor ni l' ars

Qu' ieu ai sufert plus de cinc ans entiers.

Aimeri de Belmont: Ja n' er credutz.

Oncques nul amant ni nul pénitent n'ont enduré le mal et la douleur et l'ardeur que j'ai soufferts plus de cinq ans entiers.

Vai coma penedenciers 

Paupres de draps e de deniers.

Raimond de Durfort: Turmalet (Turcmalet).

Va comme pélerin pauvre de vêtements et de deniers.

CAT. Penitencier. ANC. ESP. Penitenciero. PORT. Penitencieiro. 

(chap. Penitén, penitens, penitenta, penitentes; penitensiari, penitensiaris : cárrec de la iglesia.)

IT. Penitenziere.

17. Penedensar, v., punir, châtier, faire faire pénitence.

El los penedensava. Brev. d'amor, fol. 151. 

Il les châtiait.

- Se repentir.

Part. pas. Penedensatz vos n' etz com hom pechaire.

Guillaume de Berguedan: Reis s' anc. 

Vous vous en êtes repenti comme homme pécheur.

- Absoudre, acquitter.

C' ab lor se combata, es totz penedensatz. Guillaume de Tudela.

Qu'avec eux il combatte, il est tout absous.

L' arma penedensada, 

E de sos pecas confessada.

Dialogue de l'âme et du corps. 

L'âme absoute, et de ses péchés confessée.

CAT. ESP. PORT. Penitenciar. IT. Penitenziare. 

(chap. Penitensiá: castigá, obligá a fé penitensia.)

18. Empentir, v., repentir, affliger. 

Part. pas. No fo pas empentida dels plazers ni de las amors qu' ill l' avia mandadas. V. de R. Jordan, vicomte de Saint-Antonin. Var. 

Ne fut pas affligée des plaisirs ni des amours qu'elle lui avait mandés.

19. Repentir, v., expier, se repentir, faire pénitence.

Ancmays non aye coratge ni talen

De repentir.

Pons de la Garde: D' un sirventes. 

Oncques plus je n'eus courage ni volonté de faire pénitence.

Perdonet Longi que s repentia.

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

Pardonna à Longin qui se repentait. 

Mas cant alcun temps ac estat

En l' islla de Sant Honorat,

Repenti si. V. de S. Honorat.

Mais quand aucun temps il eut demeuré dans l'île de Saint-Honorat, il se repentit. 

Substantiv. S'anc Dieus per repentir

Perdonet al peccador. 

Gaubert, moine de Puicibot: Partit.

Si oncques Dieu pour le repentir pardonna au pécheur.

CAT. Arrepentir. ANC. ESP. Repentir (MOD. Arrepentir, arrepentirse.) 

IT. Ripentire, repentere. (chap. Arrepentís.)

Voyez Conselh.

20. Repentia, s. f., repentance, repentir.

Pueis venc tart la repentia.

Folquet de Romans: Domna eu. 

Puis vint tard la repentance.

21. Repentensa, s. f., repentance.

Bon senhal de bona repentansa (repentensa).

Cat. dels apost. de Roma, fol. 177. 

Bon signe de bonne repentance.

IT. Ripentenza.

22. Repentimen, s. m., repentir, repentance.

Per repentimen de tos peccatz. 

Veraya cofessio, es repentimen de cor. 

V. et Vert., fol. 8 et 13. 

Par repentir de tes péchés.

Vraie confession, c'est repentir de coeur.

ANC. FR. Temps, voy ton cuer, vien à repentement. 

Eustache Deschamps, p. 6.

IT. Ripentimento. (chap. Repentimén, repentimens; arrepentimén.)

23. Repentizon, s. f., repentir, repentance.

Tan mi vauc conortan,

Quar repentizon ai gran.

B. Zorgi: Jhesu Crist.

Tant je vais me consolant, parce que j'ai grande repentance.

ANC. FR. Jà trovons-nos en l'Escriture

Que Diex est plus liez d'un félon,

Quant il vient à repentison,

Que de justes nonante-neuf.

Roman du Renart, t. II, p. 135.

24. Repenedre, v., repentir.

Don voluntier se penedrian

Si repenedre se podian.

Los VII Gaugs de la Mayre. 

Dont volontiers ils feraient pénitence s'ils pouvaient se repentir. 

CAT. Repenedir.

Pena, s. f., lat. penna, penne, plume de l'aile.

Apres so venon li cotel, 

So son las penas en ausel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après cela viennent les couteaux, ce sont les pennes en oiseau.

ANC. FR. De pennes l' aveit fait si bel

Qe n' aveit fait nul autre oisel.

Marie de France, t. II, p. 218.

- Plume qui sert à écrire.

Tan non escrius ab grafi ni ab pena.

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Tant tu n' écris avec style ni avec plume.

ANC. FR. Nous ne poons souzescrire ne seignier la présente chartre, pour la penne qui tremble en nostre main pour la maladie.

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 299.

PORT. IT. Penna. (chap. Ploma, plomes; Rat penat, rata penada : rata en plomes : murciélago. ESP. Pluma.)

2. Peneta, s. f. dim., petite penne, petite plumes.

Li pinho son las tres penetas 

Que nos apelam espazetas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les pinons sont les trois petites pennes que nous appelons petites épées.

IT. Pennetta. (chap. Plometa, plometes. ESP. Plumita, plumilla.)

3. Pennozitat, s. f., pennosité, plumage, abondance de plumes.

Los auzels qui han plus de pennozitat et mens de carnozitat.

Eluc. de las propr., fol. 139.

Les oiseaux qui ont plus de pennosité et moins de carnosité.

(chap. Plomache, plumaje.)

4. Pennat, adj., lat. pennatus, empenné, emplumé.

Ab les pes pennatz et ab cara efantil. Eluc. de las propr., fol. 116.

Avec les pieds empennés et avec visage enfantin.

Un' alauzeta be pennada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Une alouette bien emplumée.

Voyez Sorits et Rata. 

IT. Pennato.

(N. E. En rumano aún se usa penat para emplumado, con plumas.)

5. Pinho, s. m., pinon, petite penne.

Li pinho son las tres penetas 

Que nos apelam espazetas. 

Pinhos serratz et alas be, 

Que defors non parescon re.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les pinons sont les trois petites pennes que nous appelons petites épées.

Pinons et ailes bien serrés, de sorte que dehors ils ne paraissent point.

6. Empennar, v., empenner, emplumer.

Part. pas. Cant la upa es mal enpennada. Naturas d'alcus auzels.

Quand la huppe est mal emplumée.

Trazon ab arbalestas los cairels empenatz. Guillaume de Tudela.

Tirent avec arbalètes les dards empennés.

ANC. FR. Il porte, comme oiseau, le dos empenné d'ailes. 

Robert Garnier, Hippolyte, acte II, sc. 1. 

Mortellement atteint d'une flèche empennée.

La Fontaine, Fables.

PORT. Empennar. IT. Impennare.

(ESP. Emplumar. Chap. Emplomá, emplumá.)

Libre de caça. Libre de animals de casar.

N.° 1295 En la cubierta: Libre de caça. Libre de animals de casar.

Hoja 2.a: Capitol de les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons. (N. E. esparvers. Hay que consultar a Deudes de Prades, Auzels cassadors; por ejemplo en las obras de Raynouard.)

94 hojas útiles, excepto las 1.a y última en blanco y las 90 a 96, de las que sólo se conserva la parte inferior; foliación 4 a 91 (las primeras hojas han sido cortadas). - Papel, cuya filigrana consiste en mano con estrella de cinco puntas, 0,314 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,236 X 0,154. - Letra S. XV; algunos claros prueban (que) es una copia.

Perg.°

(De la Librería de D. Vicente Hernández Máñez.)

¿Será el presente tratado la obra de cetrería del famoso Antonio de Vilaragut que cita Salvá?

Se conservan los capítulos siguientes:

De les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.

De les condicions, maneres e volers que deu aver lo astor prim que es dit femeniu.

Dels mijans astors quins deuen eser.

Dels noms de les plomes del cors de qualquier oçell.

Dels astors terçols que son dits mascles e son los menors.

Quant e com deu hom traure del niu e criar astors e sparuers e per conseguent tots altres ocells de presa.

Com deu fer hom hobrir la boca al falco o al oçell. 

Per a fer bo e ben volar e ben casar e ardit al astor o esparuer.

Dels astors o esparuers que son de auol cor e de auol condicio que no uolen caçar ne pendre res e an bona talla e bona pena. (N. E. Pena : ploma : com lo rat penat.)

De les natures dels falcons e dels oçells de presa e de les talles e fayçons e plomatges de aquells quines an a esser per a ser bons.

De no pendre lo falco o lo oçell si gran nesisitat no es.

Com deu hom tenir lo falco o lo oçell e que li deu hom fer quant lo a brau e saluatge.

Del pes cantitat e mesura de medeçines e altres coses que son conuenibles e haura prou qualquier oçell segons lo gran de aquell poch mes o menys.

Com deu abaxar hom los falcons o los oçells.

De la barra o percha qui es bona pera tenir qualseuol ocell.

Per a fer adompdar e amançar e asossegar a oçell malenconich e per ferli perdre que nos debata molt, ni basque e sia pus ayna dompde el fara abaxar molt e perdre algun poch de la brauea e fets axi.

De quant haurets tengut lo falco o lo oçell deu o quince jorns e sera bax e vendra be al puny quey salte volenters o un poch al lloure seguentment que li deuets fer e fets li pebrada e daula y en deju que no haja menjat res a hora de misses majors.

Seguentment que deueu fer al oçell e com li adobareu la nefa e en quin temps ne quant.

De quant voldrets dar la dita bossa o porga al falco o al oçell per denejar (N. E. netejar) li lo ventrell com ho farets.

Qui deu hom fer al falco o al ocell quant hom coneix questa algun poch empachat e volrets que esmirle be.

De la poluora que es mol bona per a dar al falco o al ocell que volrets questiga llarch de ventre.

Per a quant conuendra de dar plomada al falco o al ocell e com la y dareu e quant e en quina manera.

Com deu hom guardar de llançar ne fer pendre al aztor ni al falco ni al oçell ralees ni ceuar lo y ne darliu amenjar.

Com se deu a saytar falco monteri o pelegri a perdiu.

Per a afaitar lo falco a llebre o a perdiu o a altra cosa la qual vos volrets. 

Com vos deuets guardar de dar a menjar al oçell que esta molt flac e baix.

Per a tornar gras e engordar lo ocel, que sia vengut a gran flaquea e de falliment (defalliment) de carns.

Quant deu hom tenir lo falco o lo oçell flach o gros segons lo temps.

Com deu exer avisat tot caçador per a caçar be ab lo falco o ab lo oçell.

Per a guardar que lo falco o lo ocell no rode per desig de sol e de esser sbanyat car mols sen van per aquesta raho.

Del falco o del ocell qui desempara la preso qui presa aura ans que y plegue son senyor.

Per a fer ardit lo falco o lo oçell.

Si lo falco o lo ocell es squiu que nos dexe cobrar.

De quant lo falco o lo oçell sesbarrara o fogira del hom es ceuara de qualquier mal past que li deu hom fer.

Quant hom be de caça ab lo falco o lo ocell que li deu hom fer.

Que deu hom fer al falco o al oçell quant be de caça.

Com deuets ceuar lo vostre ocell o falco de oçells de aygua.

Com no deuets fer pendre ni dar res per medecina al falco o al ocell sino en deju si gran necessitat no es.

Per a fer curar les plomades que los falcons o los ocells se retenen.

Com no deu hom de dar plomada ni curall ni osfada al falco o al oçell.

Del falco o del ocell que apresa la plomada o lo curall e so rete que no vol llancar (llançar) per tracio que en ell regna ho (o) per malaltia.

Del falco o del oçell que te alguna cosa en lo ventrell e vomiteja e no la pot llançar per a ferla y llançar fets axi.

Quant los falcons ho los ocells tenen algunes plomades velles pegades en lo ventrell en ques conexera e com lo guarreu. (guariréu : sanaréu)

Del falco o del ocell que fa sanch per dauall ab lo que smirla.

Del falco o del oçell com lo deu hom guardar que no begua de neguna sanch en special sia guardat que no vega (begua, begue, de beure) sanch de oçell vell.

Del falco o del oçel que no sab hom quin mal sea ni lo y pot hom conexer que li deu hom fer.

De quant se aborracara alguna ploma o plomes al falco o al oçell o seli machucara o lluxara o torçra o trencara pero que del tot no sia trencada adobaules hi en la forma seguent.

Que deu hom fer al falco ho al oçell que se li haura trencada alguna ploma o plomes de les alles o de la coha prop la carn com la y deuets escatir.

Per a escatir de agulla.

De quant se li aranca alguna ploma per força al ocell.

Quant se arranca al oçell alguna ploma de les ales ho de la coha per força que li faça sanch.

Per a falco o ocell que sia tacat de oli o de grex en les plomes.

De la formiga ques fa als falcons e als oçells en les plomes de les ales e de la coha que se les tallen ab la nefa e no sab hom quin mal se han.

Per a fer desfer los hous als falcons o als oçells que son femelles.

Per a al falco o oçell que no pot pasar la gorga.

De la polbora qui es bona per a dar al falco o al oçell qui llança la gorga.

Per a qui volra fer llançar la gorga al falco o al oçell.

Per a curar falco o ocell que no pot pasar la gorga e la te ja corrompuda que li put lo ale si la y o letg e la vianda que y te dins que li farets.

Del falco o del ocell que te la gorgua e lo ventrell e les tripes fredes e per raho de aquesta fredor lança la gorgua.

Del falco o del ocell que llança la mitat de la gorga poch mes o menys.

Del falco o del ocell que te la gorga e les tripes plenes de vent.

Del falco o del oçell ques forada la gorga.

Per a falco o oçell que ha defalliment de cor que no pot volar com solia.

Quant lo falco o lo oçell te les mans inflades.

Com se deu fer oli apati.

Del falco o del oçell que te les mans inflades e no y te plaga alguna.

Dels porets e claus ques fan en les mans dels falcons o dels oçells e ab que guaran.

De la ungla quant vol eixir al falco o al oçell que las arranca del dit de la ma.

Com deu hom fer per guardar lo oçell que no se li façen les malalties de la aygua congelada en lo cap.

Que deu hom fer al falco ho al oçell per a que stiga sans tot lany.

Que deu hom fer per guardar lo falco o lo oçell que no haja aygua en lo cap e per sostenirlo sans tot lany.

Per a falco o oçell que te aygua en lo cap.

Del falco o del oçell que te aygua congelada en lo cap e te lo cap inflat.

De mal de aygua congelada ques fa als falcons o als oçells en lo cap.

De altra aygua congelada que es mala.

Si lo falco o lo oçell te blancor o desfeta o tel en lull. (l'ull) 

Del falco o del oçell que te tel en lull o desfeta per colp o per als.

Del falco o del oçell que reb colp en lull e sel haura trencat.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells que a nom mal de cap.

Per quines rahons ve lo mal del cançer en la boca als falcons o als oçells.

De quines viandes deu hom guardar al oçell que no li de a menjar quant tendra mal de cançer en la boca.

Del falco o del ocell que te la boca inflada e no y te alre malt. (mal)

Del mal ques fa als falcons o als ocells que sels infla la boca per scalfament.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en la boca que dien garmolls ho grans.

De altre gormis ques fa en la boca del falco o del oçell qui es a manera de cançer lo qual es mortal sino es acorregut e curat.

De mal de cancer ques fa als falcons e als oçells en la boca.

De altre cançer ques engendra en algunes plagues o talls ques fan als falcons, o als oçells en la boca.

De altre cançer ques fa en la boca del falco o del oçell.

De altre cançer ques fa es engendra en la boca del falco o del oçell que es pijor que tots e es perillos e mortal.

De altra medeçina que es bona per a guarir mal de cançer que sia fort.

Del guermez ques fa en les orelles dels falcons o dels oçells.

Quant per alguns colps o debatudes se li sera inflat al falco o al ocell en algun lloch e se li sera alli represa alguna sanch cuallada entre lo cuyro e la carn.

Del falco o del oçell que haura rebut colp com dit es en lo altre capitol e no se li ajustara sanch ni sera molt inflat sino que u tendra blau.

De altra manera de cascament que lo falco o lo ocell esta cascat en lo cos e no pasa be lo que menja.

Per a falco o oçell que sera estat mal tractat e cascat.

Quant lo falco o lo ocell sera cascat que ha pres colps.

De altra manera de malaltia que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del mal de fetge que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del falco o del oçell ques debat per beure quant veu laygua en beu molta e tantes vegades com veura aygua tantes ne vol beure e de fet ne beu si lin dexau beure e tot aço fa per mal que te en la vexiga.

Del falco o del ocell que smirla ab afany que seli comença a fer pedra.

De mal de pedra ques fa als falcons e als oçells.

Dels falcons o dels oçells que han mal de pedra.

Com se deu obrir lo falco o lo ocell quant te tan grosa la pedra que nol dexa smirlar e no la pot lançar.

De una pedra chica ques fa als falcons o als oçells entre les çelles e le cuyro questa sobre la nefa alli hon comença la ploma del cap.

Del falco o del ocell que se li fa pedra o durullo entre la çella e lo cap.

Del falco o del oçell que haura pantax.

Del enguent que es bo per a curar totes nafres als falcons ho als ocells.

De la poluora que es bona per a guarir los falcons o los oçells que han nafres giques que no han mester cosir ni obrir.

Del falco o del oçell que reb colp.

Per a falco o oçell que sera nafrat de fora en la caça.

Per a guarir al falco o al oçell que tendra plaga en les mans o en les cames de la ploma avall.

De quant lo falco o lo oçell per nafra li hixen les tripes de fora.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures. (sic)

De quant lo falco o lo oçell se trenca alguna canyella de la ala os trenca la ala tota en redo e no li ix os ni sanch ni te romput lo cuyro.

Del falco o del oçell que haura la cama trencada o la cuxa que nos haura romput lo cuyro ne li haura exit os ni canyella ni sanch.

Si lo falco ho lo ocell tendra la cuxa o la cama o la ala trencada que sia romput lo cuyro que ixca sanch.

Dels filandres ques engendren en lo ventrell del falco o del oçell.

Des filandres que son engendrats prop los rinyons de fora lo ventrell dins en lo cos.

Del inflament que los falcons o los oçells tenen en lo ventrell de ram de enfit que stan enpachats.

Del falco o del oçell que esta costribat que fa la smirla dura a durullons.

(constipado : estreñit, que fa la merda dura a cagallons : truños.)

Del falco o del oçell que ha mal de febra questa empachat.

Del inflament ques fa als falcons o als oçells en lo ventre que ha nom tropich.

Del inflament ques fa al oçell entre lo cuyro e la carn per ventositat.

Del falco o del oçell que se li fa potra.

Del falco o del oçell que tendra les barres fora de lloch. (barres : mandíbula, mandíbules.)

Del mal de fistola ques fa als oçells.

Del falco o del oçell que se li fara sobre os.

Que deu hom fer al oçell quant lo vol posar en muda.

Com vol star lo oçell en muda e en quin loch lo deu hom tenir e en quina forma.

De les viandes e altres coses que son bones per a fer be mudar e tost lo falco o qualseuol oçell. E dauli de aquestes viandes al començ mentre menja ab fam que depuix no voldra menjar ni pendre nenguna poluora per a quel faça mudar tost e despullar.

Que deu hom fer per a tenir sanch (N. E. sa, sano) lo falco ho lo oçell quant estiga en muda e per conseguent tot lany.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que estan en muda que sels puxen filandres als renyons.

Que deu hom fer al falco o al oçell quan ix de muda e quant hom lo vol traure.

Que deu hom fer al oçell que remuda les plomes.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que muden que ha nom prohija de ques guasta les plomes.

Per a fer desfer lupia.

Per a desfreçar e mudar de color los falcons o los oçells que nols coneguen.

Per a guarir sarna per molta que tingan qualseuol gos o altre animal e encara persona...

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells calius que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Habén tots los de la compañía contat les seues históries, va vore Dioneo que an ell li tocabe contá la seua, aixina que, sense esperá que lay manare la reina, fen callá als que encara comentáen y alabáen les paraules de Guido, va escomensá:

Grassioses siñores, encara que tinga per privilegi pugué parlá de lo que mes me agrade, no vull separám de la materia de la que vatres hau parlat mol apropiadamen; seguín les vostres huelles voldría amostrátoscóm se va escapá un dels flares (frater, frare, germá) de San Antoni de una burla que li habíen preparat dos mossos. Que no tos sigue penós que me allarga una mica contán la história sansera; si mireu al sol, encara está a la mitat del sel.

Certaldo, que potsé hau sentit nomená, es una aldea de Valdelsa situada an este terreno, y, encara que es minuda, va está antigamen habitada per hómens nobles y de perres. An este lloc, com se trobáen bones pastures, acostumbrabe de aná tots los añs una vegada, a arreplegá les almoynes que li donáen los tontos, un flare de San Antoni de nom fray Sebeta, ben vist allí, no menos per lo nom que per un atra devossió, perque an aquell terreno se faien uns sebollots famosos a tota la Toscana. Ere este fray Sebeta baixotet, de pel roch y alegre gesto, y lo mes campechano del món; y ademés de aixó, no tenín cap siénsia, parláe mol be y depressa, y qui no lo haguere conegut lo hauríe pres per gran retóric, tan que haguere dit que ere lo mateix Tulio o potsé Quintiliano; y casi de tots los de la comarca ere compare o amic o ben vullgut.

Este flare, segóns la seua costum, al mes de agost sen va aná cap allí un domenge pel matí, y tots los bons hómens y les bones dones de les aldees del voltán habíen vingut a missa a la parroquia. Cuan li va pareixe be, avansán cap an ells, los va di:
- Siñores y siñós, com sabéu, la vostra costum es enviá tots los añs als pobres de Santantoni algo del vostre gra y de les vostres cullites, algúns poc y algúns mol, segóns les seues possibilidats y la seua devossió, per lo que lo beato San Antoni tos guarde los vostres animals, bous o bueys, burros, ovelles y demés. Y ademés de aixó, soléu pagá, los que estéu apuntats a la nostra cofradía (conflaría, confraria, confrare), aquella minuda cuota que se pague una vegada al añ. Pera arreplegá estes coses hay sigut enviat per lo meu superió, es a di, lo siñó abad; y per naixó en la bendissió de Deu, después de nona, cuan sentigáu tocá les campanetes, veníu aquí fora de la iglesia, aon yo tos faré lo sermó de la manera acostumada y besaréu la creu; y ademés de aixó, com sé que tots sou devotíssims de Santantoni, com a grássia espessial tos amostraré una santíssima y antiga reliquia, que yo mateix hay portat de terres de ultramar, y es una de les plomes del ángel Gabriel (o Grabiel), que a la alcoba de la Virgen María se va quedá cuan va víndre a visitála a Nazaret.

Y dit aixó va callá y va entrá a la iglesia. Ñabíe, cuan fray Sebeta díe estes coses, entre datres mols jovens a dins de la iglesia, dos de mol espabilats y de la broma, Giovanni del Bragoniera y Biagio Pizzini; estos, después de enríuressen un rato de la reliquia de fray Sebeta, encara que eren mol amics seus y de la seua compañía, se van proposá féli alguna burla en esta pluma. Y habén sabut que fray Sebeta pel matí amorsáe al castell en un amic seu, al vórel assentat a la taula van baixá al carré aon estáe lo albergue del flare, y habíen quedat en que Biagio li donaríe conversa al criat de fray Sebeta y Giovanni teníe que buscá entre les coses del flare aquella ploma, y furtálay, per a vore qué díe ell al poble de este assunto.

Teníe fray Sebeta un criat al que algúns díen Guccio Balena y datres Guccio Imbratta, y algúns li díen Guccio Porco, que ere tan feo que ni Lippo Topo habíe pintat an algú paregut. De este fray Sebetamoltes vegades acostumáe a enríuressen están ell dabán, y díe: - Lo meu criat té nou coses que si només una de elles se trobare a Salomón, a Aristóteles o a Séneca tindríe la forsa de espentolá tot lo seu entenimén, tota la seua virtut, tota la seua santidat. ¡penséu quín home té que sé éste al que no se trobe ni cap virtut, ni entenimén ni santidat, tenín nou coses!

Y cuan li preguntáen quínes eren estes nou coses, en verso, responíe:

- Tos u diré: es calmós, pringós y mentirós; negligén, desobedién y maldién; descuidat, desmemoriat y maleducat, sense contá en que té algúns defectets, ademés de éstos que milló es calláls. Y lo que mes grássia me fa dels seus assuntos es que a tot arreu vol pendre dona y arrendá una casa, y tenín la barba llarga y negra y saginosa li pareix que es tan guapo y majo que creu que totes les dones que lo veuen se enamoren de ell y si sel dixare aniríe detrás de totes perdén les calses. Y es verdat que me es de gran ajuda, consevol que me vol parlá en secreto, ell tamé vol sentí la seua part, y si passe que me pregunten algo, té tanta temó de que yo no sápiga contestá que rápidamen conteste ell sí o no, segóns li pareix. An éste, al dixál a la fonda, fray Sebeta li habíe manat que vigilare be que dingú li tocare les seues coses, y espessialmén les alforjes, que allí estáen les coses sagrades; pero Guccio Imbratta, al que mes li agradáe está a la cuina que a un vilero damún de verdes rames, y mes si an alguna criada ensumáe per allí, habénne vist a una, grasosa, gorda, minuda y desgarbá, en un parell de cantrelles que pareixíen dos banastes de aboná y en una cara que pareixíe de los Baronci, tota suada, bruta y afumada, com un buitre se avíe a la carroña, abandonán la habitassió de fray Sebeta y totes les seues coses, allá que se va dixá caure.

Y encara que fore agost, assentánse a la vora del foc, va escomensá a parlá en ésta, que se díe Nuta, y a díli que ell ere un home noble per delegassió y que teníe mes de milientainuevefloríns, sense contá los que teníe que donáli a un atre, que eren mes o menos la mateixa cantidat, y que sabíe fé y di tantes o mes coses que lo domine unquanque. La seua capucha teníe tanta grassa o tan greix que haguere valgut per a condimentá la caldera de Altopascio, y la seua vestidura estáe esgarrada y en remiendos, y per lo voltán del coll y daball dels sobacos tot esmaltat de mugre, en mes taques y mes colós que may van tíndre los draps tártaros o indios; les seues sabates chafades y les calses descusides; li va di, com si fore lo siñó de Chatilión, que volíe donáli vestits, pulíla y tráurela de aquella casa forastera, y encara que no tindríe grans possessións, la ficaríe en estat de esperá milló fortuna; y moltes atres coses; aixó, per mol afectuosamen que u diguere, convertit en aire com li passáe en la majoría de les seues empreses, se va quedá en no res. Van trobá los dos joves a Guccio Porco ocupat en Nuta, y conténs perque se aforráen la mitat del traball, sense impedílsu dingú, van entrá a la cámara de fray Sebeta, que van trobá uberta. Aon primé van buscá van ensertá, a la alforja aon estabe la pluma van trobá un gran paquet embolicat a dins de una arqueta, y allí estáe una ploma de aquelles de la coa de un papagayo, y van pensá que deuríe sé la que habíe prometut amostráls als aldeáns. Y sértamen podíe an aquells tems fássilmen félsu creure, perque encara los lujos de Egipto no habíen arribat a la Toscana mes que en poca cantidat, no com después en grandíssima abundánsia, que va sé la ruina de tota Italia; y si eren poc coneguts an aquella comarca, encara menos per als aldeáns, que se conserváen com los antics, y no sol no habíen vist papagayos, sino que la mayoría no ne habíen sentit parlá ni de llun. Van agarrá la ploma, y per a no dixá la arqueta forra, veén carbó a un racó de la cámara, van omplí la arqueta; y tancánla y dixán totes les coses com les habíen trobat, sense que los veiguere ningú, sen van aná y se van ficá a esperá lo que diríe fray Sebeta cuan trobare lo carbó al puesto de la pluma. Los hómens y les dones sensills que estaben a missa, al sentí que voríen la pluma del arcángel Gabriel después de nona, acabada la missa sen van entroná cap a casa; y com su van aná dién uns veíns als atres, y una comare a l´atra, al acabá tots de minchá, tans hómens y tantes dones van acudí al castell que apenes cabíen allí, esperán en dessich de vore aquella pluma.

Fray Sebeta, habén omplit be la pancha y después descansat un rato, se va eixecá una mica después de nona, y sentín que una caterva de llauradós habíe vingut per a vore la pluma, li va maná a Guccio Imbratta que pujare allí en les campanetes y portare les alforges. Este, después que en prou faena de la cuina y de la Nuta se va despegá, en les coses demanades, y a pas lento, allá que va pujá, y va arribá allí sofocat, perque lo beure aigua li habíe fet unflás mol lo cuero, y com li habíe manat fray Sebeta, a la porta de la iglesia se va ficá a tocá ben fort les campanetes. Después de habés ajuntat tot lo poble, fray Sebeta, sense acatássen de que li habíen tocat les coses, va escomensá lo seu sermó y va di moltes paraules; y cuan teníe que amostrá la ploma del ángel Gabriel, dién primé en gran solemnidat lo Confiteor, va fé ensendre dos antorches, va desenrollá en cuidadet los sendals, habénse tret primé la capucha, y va traure la arqueta; y dién abans unes paraules en alabansa y lahor del arcángel Gabriel y de la seua reliquia, va obrí la arqueta. Y cuan la va vore plena de carbó, com si foren calius, no va sospechá que alló u haguere fet Guccio Balena, perque sabíe que no donáe per a tan, ni lo va maleí per no habé vigilat que algú atre no u faiguere; se va insultá an ell mateix per habéli encomanat la guarda de les seues coses, sabén que ere negligén, desobedién, descuidat y desmemoriat; pero sin embargo, sense cambiá de coló, alsán la cara y les mans al sel va di de manera que va sé sentit per tots:

- ¡Oh, Deu, alabat sigue sempre lo teu poder!

Después, tornán a tancá la arqueta y giránse cap al poble, va di: - Siñores y siñós, hau de sabé que sén yo encara mol jove vach sé enviat per un superió meu an aquella part per aon ix lo sol, y me va sé manat que buscara los privilegis de Porcellana, que, encara que com indulgénsies no costaren res, mol mes útils los són a datres que a natres; per naixó, ficánme en camí, eixín de Vinegia y anán per lo Burgo de Griegos y de allí abán cabalgán per lo reino del Garbo y per Baldacca, vach arribá al Parión, de aon, no sense sed, después de un tan vach arribá a Cerdeña. ¿Pero per qué tos vach dién tots los paísos per aon vach aná buscán? Vach arribá, passat lo estret de San Giorgio, a Estafia y a Befia, paísos mol habitats y en molta gen, y de allí vach arribá a la terra de la Mentira, aon a mols dels nostres flares y de atres religions me vach trobá, y tots anáen evitán los disgustos per amor de Deu, cuidánse poc de atres faenes cuan veíen que perseguíen la seua utilidat, no gastán mes moneda que la que no estabe acuñada per aquells paísos; y passán de allí a la terra de los Abruzzos, aon los hómens y les dones van sense socs per los montes, vestín als gorrinos en les seues mateixes tripes, y un poc mes allá me vach trobá a una gen que porten lo pa a les gallates y lo vi als morrals, desde aon vach arribá a les montañes de los vascos, aon totes les aigües corren cap aball. Y en ressumen, tan vach caminá que vach arribá hasta la India Pastinaca, aon tos juro, per lo hábit que porto, que vach vore volá als plumíferos, cosa increíble per a qui no u haygue vist; pero que no me dixo dí cap mentira Maso del Saggio a qui vach trobá allí fet un gran viachán que trencáe anous y veníe les clasques al menut. Com no podía trobá lo que estaba buscán, perque de allí abán se ha de aná per mar, tronán cap atrás, vach arribá an aquelles santes terres aon al estiu los coste lo pa gelat cuatre dinés y lo caldo no res; y allí vach trobá al venerable pare y siñó No-em-blasmeu-si-us-plau, digníssim patriarca de Jerusalén, lo que, per reverénsia al hábit que sempre hay portat de San Antoni, va voldre que veiguera totes les santes reliquies que teníe, y ne van sé tantes que, si vullguera descríuretoles totes no acabaríem may; pero per no dixátos desilusionats ton diré, sin embargo, algunes. Primeramen me va amostrá lo dit del Espíritu San, tan sansé y sano com may u va está abans, y lo tupé del serafín que se li va apareixe a San Francisco, y una de les ungles dels querubíns, y una de les costelles del Verbum, y los vestits de la santa fé católica, y algúns dels rayos de la estrella que sels va apareixe als tres Reys Magos o Reixos, de Oriente o de lleván, y una botelleta en la suó de San Miguel cuan va luchá en lo dimoni, y la mandíbula de San Lázaro y atres. Y com yo libremen li vach entregá les faldes de Montemoreno en llengua vulgar, y algúns capítuls del Caprezio que mol tems habíe estat buscán, ell me va doná alguna santa reliquia, com van sé una de les dens de la santa creu, y una botelleta en una mica del soroll de les campanes del templo de Salomón, y la pluma que tos día del arcángel Gabriel, y un dels socs de San Gherardo de Villamagna, que li vach doná, no fa mol, a Florencia, a Gherardo de los Bonsi, que li té una grandíssima devossió; y me va doná los calius als que va sé rostit lo benaventurat mártir San Lorenzo; y totes estes relíquies les vach portá aquí, y totes les ting.
Y es verdat que lo meu abad may ha dixat que les amostrara mentres no se sertifico si són verdaderes o no, pero ara que per algúns milagres fets per nelles y per cartes ressibides del patriarca se ha assegurat que són verdaderes, me ha consedit la lissénsia per a que to les amostra; pero yo, en temó de confiáles an algú atre, sempre les porto en mí. Sert es que porto la pluma del arcángel Gabriel, per a que no se faigue malbé, a una arqueta, y los calius als que va sé sucarrat San Llorens a un atra, y com les arques se assemellen tan, ya m´ha passat alguna vegada que hay pres la que no ere, y ara me ha tornat a passá; y creén que había portat la arqueta aon está la ploma, hay portat aquella aon están los calius. Lo que no reputo com a errada, sino que me pareix que ha sigut la voluntat de Deu, y que ell mateix me ha ficat la arqueta de los calius a les mans, fénme enrecordá que la festa de San Lorenzo es de aquí a dos díes; y per naixó, volén Deu que yo, al mostrátos los calius en los que lo van rostí, ensenga a les vostres almes la devossió que an ell li hau de tíndre, y aixina en ves de la pluma me va fé pendre los beneits calius bañats en la sang y aigua del cos de aquell santíssim mártir. Y per naixó, fills meus, traéutos les capuches y arriméutos aquí devotamen a vórels. Pero primé vull que sapigáu que consevol que toco estos calius y fa la siñal de la creu pot viure segú tot lo añ de que no li cremará lo foc que nol toco.

Y después de dí aixó, cantán un laude de San Llorens, va obrí la arqueta y va amostrá lo carbó, y después de que un rato la estúpida multitut haguere mirat en reverén admirassió, en mol soroll de peus tots se van arrimá a fray Sebeta, y donán almoynes mes grans de lo que acostumáen, tots li rogáen que los tocare en los calius. Per naixó, fray Sebeta, agarrán aquell carbó en les mans, damún de les camisotes blanques y faldes y datra roba, y als vels de les dones va escomensá a fé les creus mes grans que li cabíen, afirmán que tot lo caliu que se gastáe fén aquelles creus tornáe a apareixe después a la arqueta, com ell habíe vist moltes vegades. Y de tal guisa, en bon profit seu, habén crusat a tots los aldeáns, per aquella rápida invensió se va burlá de aquells que, traénli la pluma, habíen volgut enfótressen de ell. Estos, están al sermó y habén vist lo extraordinari remey que habíe trobat, y cóm se les habíe arreglat y en quines paraules, sen habíen enrit tan que pensáen que sels engancharíen les barres; y después de anássen tots, anán cap an ell, en molta festa li van contá lo que habíen fet, y después li van troná la pluma, que al añ siguién li va valdre tan com aquell día li habíen valgut los calius.
Esta história los va agradá a tota la compañía, y sen van enriure mol en fray Sebeta y la seua peregrinassió, y les reliquies vistes per nell y les que habíe portat.
La reina, com habíe acabat lo radé cuento, y en ell lo seu señorío, se va ficá de peu, se va traure la corona y, rién, lay va ficá al cap a Dioneo, y va di:

- Ara es lo tems, Dioneo, que probos la cárrega que es tíndre que guiá y goberná a les dones; ara eres rey, y reinarás de tal manera que al final del teu gobern u alabarem. Dioneo, ressibín la corona, va contestá rién: 

- Moltes vegades haureu vist reys del ajedrés que són mes majos que yo; y per sert que si me obeíu com a verdadé rey se obeix, tos faré gosá y farem bona festa. Pero dixem estes paraules; gobernaré com puga. Y fen, segóns la costum, víndre al senescal, li va maná lo que teníe que fé mentres durare lo seu señorío, y después va di:

- Valeroses siñores, de diferentes maneres se ha parlat aquí del ingenio del home, de unes cuantes anécdotes que, si la Siñora Licisca no haguere vingut aquí fa un rato (que en les seues paraules me ha donat la materia de les futures narrassións per a demá) me penso que me haguere costat mol tems trobá un tema sobre lo que parlá. Ella, com hau escoltat, ha dit que no teníe cap veína que haguere anat donsella al seu home, y ha afegit que be sabíe cuántes y quines burles seguíen fen les casades als seus homens. Pero dixán la primera part, que es cosa de criatures, penso que la segona té que sé divertida per a parlá de ella, y per naixó vull que demá se diguen, ya que la Siñora Licisca mos ha donat lo motiu, burles que per amor o per salvassió seua han fet les dones als seus homens, habénsen ells donat cuenta o no.

Parlá de tal materia los pareixíe an algunes de les dames que no ere apropiat per an elles, y li rogaben que cambiare lo tema proposat; a lo que lo rey va contestá:

- Siñores, sé lo que hay manat milló que vatres, y com está manat ya no me podreu apartá, considerán que estam a uns tems que con tal de guardás los hómens y les dones de obrá deshonestamen, tota conversa está permetuda. Pos ¿no sabéu que per la peste de este tems los juches han abandonat los tribunals, les leys tan divines com humanes están callades y ampla llissénsia per a conservá la vida se ha consedit a tot hom? Per lo que, si algo se relaje la vostra honestidat al parlá, no per a seguí en les obres res desordenat sino per a que chalon los demés y vatros, no vech perqué dingú tos u pugue traure en cara. Ademés de aixó, la nostra compañía, desde lo primé momén hasta esta hora honestíssima, per res que se digue no crec que en cap acte se taco ni sigue maculada, en la ajuda de Deu. Ademés, ¿quí no coneix la vostra honestidat? a la que no ya les converses divertides sino la temó de la mort crec que no podríe desalentá. Si algú sapiguere que vau dixá de parlá de estes burles, igual sospecharíe que ereu culpables de lo que teníeu que contá, y que per naixó no vau vullgué contáu. Be me honraréu si habéntos yo fet cas a totes, ara, habénme fet lo vostre rey, vullguéreu imposám la ley y no parlá de lo que yo mana. Dixéu, pos, esta temó mes propia de ánims baixos que de los nostres, y bona sort tingue cada una en pensá una bona história. Cuan les siñores van sentí aixó, van di que siguere aixina com an ell li fee goch; per lo que lo rey hasta la hora de sopá va doná a tots llissénsia per a fé lo que vullgueren. Estabe lo sol encara mol alt perque les narrassións habíen sigut curtes; per lo que, habénse Dioneo en los atres jovens ficat a jugá a les birles, Elisa, cridán apart a les siñores, va di: - Desde que estem aquí hay volgut portátos a un puesto, mol prop de aquí, aon no crec que cap de vatres haigue estat, y se diu lo Vall de les Dames; y hasta ara no hay vist lo momén de puguétos portá allí mes que ara, ya que lo sol está encara mol alt; y per naixó, si tos va be víndre, no ting cap duda de que cuan estigáu allí tos ficaréu contentíssimes de habéy anat.

Les siñores van di que abán, y cridán a una de les criades, sense dils res als joves, se van ficá en camí; y no habíen caminat mes de una milla cuan van arribá a la Vall de les Dames. Allí se van embutí per un camí mol estret; a la vora corríe un riuet claríssim, y tot ere mol hermós y en molta sombra, cosa de agraí an aquell tems en que la calina y la basca ere mol gran. Y segóns me va di después una de elles, lo pla que ñabíe a la vall ere tan redó com si haguere sigut dibuixat en un compás, encara que pareguere artifissi de la naturalesa y no de la ma del home; y teníe de volta poc mes de mija milla, rodejat per sis montañetes no mol altes, collets, y al puch de cada una se veíe un edifissi que teníe la forma de un castellet o fortí.

Les faldes de estes montañetes que baixaben cap al pla eren com als teatros les grades hasta la part mes baixa, com a escalóns, estretínse sempre lo sírcul. Y estaben estes faldes, les que miráen cap al michdía, totes plenes de viñes, olivés u oliveres, amelés o armelés, sirés, figueres y atres classes de ábres frutals, sense un pam de terra erm.
Les que miraben al carro del Septentrión totes eren de bosquets de carrasques, freixes (fresnos) y atres ábres verdíssims y mol drets. Lo pla de aball, sense tíndre datra entrada que aquella per aon les dames habíen vingut, estabe ple de abetos, sapíns, sipresos, llorés y de algúns pins, tan ben ordenats com si tots hagueren sigut plantats per lo milló jardiné; y entre ells poc sol o gens, inclús entonses que estabe alt, entrabe hasta enterra, que ere tot un prat de herba minuda y plena de flos de colós. Y ademés de aixó, l´aigua saltáe per les roques y al caure sonáe un brogit mol acorde al oít, y al esquichá pareixíe de llun plata fundida que caíe; y al arribá abaix al planet, arreplegada per una bona séquia, anáe a una estanca o bassa, com a vegades fan al chardí los habitáns de les siudats que poden féu.

Y ere esta bassa no mol fonda, com hasta lo pit de un home, y l´aigua allí estáe mol clara, se veíe lo fondo, que ere de gravilla y pedretes; qui no haguere tingut datra cosa que fé, hauríe pogut contáles. Y no sol al mirá se veíe lo fondo, sino tans peixets navegán per aquí y per allá, que ere una maravilla. Y no estabe tancada per l’atra vora mes que per la terra humida del prat. Lo chorro que desbordabe anáe a pará a un atra sequieta, que portáe l´aigua fora de la vall, corrén cap a les parts mes baixes.

Están aquí les joves dames, después de habéu mirat y alabat tot, sén gran la caló y veén que no podíe vóreles ningú, va dessidí bañás; y manánli a la criada que se quedare al camí per aon habíen baixat, y que mirare si veníe algú y les avisare, se van despullá y van entrá a nadá, y l'aigua amagáe los seus cossos com u faríe un cristal sutil en una rosa roija. Están elles allí, sense que se enterbolire l´aigua, van aná caminán de aquí allá detrás de los peixos, que no teníen aon amagás, y los volíen agarrá a sarpeta; y encara ne van enchampá algún. Después van eixí, se van vestí y sen van entorná, a pas lento, parlán mol de la bellesa de aquell puestet. Arribán al villorrio, a bona hora, van trobá jugán als jovens aon los habíen dixat. Pampínea, rién, los va di: - Pos ya tos ham engañat avui.

- ¿Y cóm? - va di Dioneo-. ¿Escomenséu primé les obres que les paraules?
Va dí Pampínea:

- Siñó nostre, sí.

Y en detalls los van contá de aón veníen, cóm ere lo puesto, a cuan tros estáe, y lo que habíen fet.

Lo rey, sentín parlá de la bellesa del puesto, va volé vórel, y va fé prepará lo sopá a escape; y después de habé minjat, los tres joves en los seus criats, dixán a les dames, sen van aná cap an esta valleta, y fixánsen en tot, com no habíen estat allí may, cap de ells, van alabá alló com una de les coses mes majes del món; se van bañá, se van vestí y com se fée massa tart, van torná cap a la casa, aon van trobá a les dones que dansaben una carola a un aria, cantada per Fiameta; y en elles, acabada esta cansó, entrán en conversa sobre la Vall de les Dames, moltes alabanses se van di.
Lo rey, fen víndre al senescal, li va maná que ensondemá de matí se prepararen les coses y fore portat algún llit per si algú vullguere fé la michdiada. Después de aixó, fen víndre llums y vi y dolsaines, va maná que tot lo món se ficare a ballá; y habén escomensat Pánfilo una dansa per voluntat seua, lo rey, giránse cap a Elisa, li va di:
- Hermosa jove, avui me hau fet lo honor de donám la corona, y yo vull fétos esta nit lo de la cansó; y per naixó ne podrás cantá una que digue lo que mes te agrado.

A lo que Elisa va contestá sonrién que de bona gana, y en veu suaveta va escomensá de esta guisa:

Amor, si de les teues garres yo ixquera

no podríe passá

que datre dels teus hams mes mossegare.

Yo era una chiqueta cuan vach entrá a la teua guiarra

creén que ere gran y dolsa pas,

les armes me vach dixá per enterra

com qui confíe en un que diu verdat,

tú, desleal tirano, eres rapás

y me vas fé caure

en lo teu armamén y en la teua garra fiera.

después, ben apretada en les teues cadenes,

al que va naixe per a sé verdugo meu,

plena de tristes llágrimes y penes

cárcel me vas doná, y me vas pendre lo albedrío;

y es tan du y cruel lo seu señorío

que no poden conmoure

lo seu cor los meus suspiros ni ulleres.

Los meus rogs tots se los emporte lo ven:

dingú me escolte ni me vol sentí,

y, si cada hora creix lo meu tormén,

vivín en doló no sé morí,

¡Ay, dolte, siñó, del meu patí!

Lo que no puc fé

fésu tú, y dónameu lligat en forma fiera.

Y si no vols, per lo menos solta
lo nugo en que me lligue la esperansa.

¡Ah, que la libertat me sigue tornada!

Pos yo tindré, si u fas, confiansa

en torná a sé guapa sense tardansa;

y sense mes patimén

que en blanca y roija flo yo me tornara.

Después de habé acabat la cansó en un suspiro, encara que tots se maravillaren de tals paraules, ningú va ñabé que puguere adiviná quí ere la raó de cantá aixina.
Lo rey, que estabe de bon humor, fen cridá a Tíndaro, li va maná que traguere la cornamusa, y al són de ella va fé ballá moltes danses; y cuan ya bona part de la nit habíe passat, los va di a tots que sen anigueren a dormí.

ACABE LA SEXTA JORNADA.