Mostrando entradas con la etiqueta ase. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ase. Mostrar todas las entradas

jueves, 12 de octubre de 2023

Lo burro mort.

Lo burro mort.

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa, va aná a comprali un burret a un llauradó agüelo de un poble de la vora. Este li va demaná 15.000 pessetes de antes. Lo agüelet, que se díe Arturo, va acordá en ella entregali lo animal en son demá. Pero al día siguién, lo llauradó li va di:

- U sentixco, Pepeta, pero tinc males notissies: lo burro se va morí ahí només anaten. -

- Bueno, - va di la Josefina, - entonses tórnom los meus dinés

Lo venedó va replicá:

- No puc. Me los vach gastá enseguida en una desmemoriada mula vella.

La Josefa li va di:

- Vale, es igual, dónom lo burro mort.

-  ¿Y pera qué? - va preguntá l' agüelo, - ¿Qué farás en ell? Ya lo están ataullán los buitres del Mas de Buñol pera fótressel. -

- Lo rifaré – va replicá la Pepa.

- ¿Estás allunada o qué? cóm has de rifá un burro mort? -

- Pos fénu; no li diré a dingú que está mort, per supost. -

Un mes después de esta conversa, lo llauradó se va topetá en la Pepa a fira de Valderrobres y li va preguntá:

-  ¿Qué va passá en lo ruquet?

Pepa li va contestá:

- Lo vach rifá, vach vendre singsens números a sincuanta pessetes cada un y me vach emburchacá 25.000 peles.

-  ¿Y dingú se va queixá? - va preguntá l' agüelo.

- Sol lo guañadó, Cacholet, – va di la Pepa -, pero an aquell estrangé li vach torná les 50 pessetes, li vach doná un beset y va callá.


Pepa va creixe y se va ficá a la política, hasta arribá a diputada de les Corts de Aragó. Después va sé senadora, que bona sopadora ya u ere, y hasta ministra y tot, y va torná al escañ del Senado, y aixina va aná movén les perres de tots y emburchacanse una bona part, apart del seu jornal. Hasta va agarrá una exedensia de la seua plassa de professora al institut de Valderrobres pera aná bambán, com fa Lambán, perque va trobá mols "burros morts" al seu camí, y los va aná rifán a mols saboquets.

Pero lo milló de esta historia es que ademés pot seguí trobán mols mes ases morts pel antic Prinsipat de Cataluña, y antics reinos de Valensia y Mallorca (y alguna somera) pera emburchacás mes perres.

Tú no hauríes de dixá que te venguen o rifon burros morts.

Estate alerta, obri los ulls, milló encara la men, lo criteri y lo sentit comú, que es lo menos comú dels sentits. Pensa en los teus fills y filles, en la teua familia que puje.

Tú pots ajudá a que paron de véndremos burros morts compartín esta charrada.

George Orwell (Eric Arthur Blair) va escriure unes paraules que traduíxco:

Un poble que tríe corruptes, inutils, sinics y traidós, no es cap víctima, es un compinchat o cómplice.

Als George Orwell noch Eric Arthur Blair war

sábado, 8 de mayo de 2021

Capitol LXIV. Com la sacratissima verge ana en bethlem: e no trobant posada: se reculli en vna coueta.

Capitol LXIV (lxiiij). Com la sacratissima verge ana en bethlem: e no trobant posada: se reculli en vna coueta. 

Venint vn dia Joseph de fora casa molt congoixat la senyora coneixent loy en la cara dixli. Ques aço joseph que tanta tristicia portau: Lo qual ab vn gran sospir respos. O senyora que vna crida he hoyda quem ha posat en molta ansietat e dolor. Car mana lo emperador que per a tal jornada cascu se trobe en la ciutat o vila de hon es natural: e que aqui pague lo trahut (el tributo) regoneixent vassalia al dit emperador. E com yo senyora sia natural de behetlem es necessari vaga en lo dit loch: e veig vos tan propinca (prop; propinqua; próxima) al part que en nenguna manera yo senyora nous lexaria: ans delibere encorrer qualseuulla pena desobeint al emperador que leixar esta gran comanda: que la magestat diuina a mi indigne ha fet de la custodia del seu vnigenit fill e de vos mare sua. E hoyt aço la senyora respos: e dix. ¶ O joseph no siau torbat car necessari es a vos hobeir a la ordinacio del emperador: puix sou auisat a nostre senyor deu es molt plaent: que los senyors temporals sien temuts e reuerits e mol hobeits per amor sua: del qual han la potestat. E perço scrit.
¶ Serui subditi stote in omni timore dominis: non tantum bonis et modestis: s3 etiam discolis. Volent dir que los vassalls e seruents sien sotsmesos ab tota temor e reuerencia a sos senyors no solament als bons e ordenats: ans encara als malauats e sens raho: sols per hobeir aquell que axi ho ha ordenat. ¶ E perço Joseph no solament
jreu vos en Bethleem: mas yo ensemps ab vos jre. Car siau cert que lo senyor fill meu. Bethleem preelegit natiuitati: hierosolimam passioni. Aquest secret vull que sapiau Joseph que lo fill meu ha elegit bethleem per a celebrar la natiuitat sua per esser poca poblacio e gent desconeguda: que fara molt poca estima de la sua venguda: e en Hierusalem vol lo dit senyor finir la vida sua per augmentar la dolor e vergonya sua.
¶ Axi joseph deixau tots pensaments e posem nos en cami: car lo temps del meu parir es molt prop. ¶ E joseph pensada la sua molta pobrea: e que en loch impensat e fora sa casa hauia a portar la senyora a parir: fon la anima sua trauessada de molta compassio: Empero recordantse que ell seria en tot: e que nos partiria james de la senyora: e que ell veuria e tocaria lo fill de deu humanat fon recomplit de singular alegria. ¶ E prestament partiren: car no tenien res que
trossar per al cami sino sols vn trossellet de bolquerets que la senyora hauia filat e texit: Lo qual acomana a vna donzella sua diligencia nomenada dientli quels tinga aparellats per a com lo senyor sera nat. ¶ E axi joseph e la senyora anaren son cami a peu ab molt gran treball e venint en Bethleem trobaren gran multitut de gent qui era aqui per la causa mateixa que ells venien. ¶ E joseph ana dret a posar a casa de vn parent seu de qui molt confiaua: Lo qual li dix: que en nenguna manera nol podia acullir: car tenia la casa logada e perdria molt si donaua comiat als hostes. E per molt que Joseph li digues la necessitat de la senyora que portaua prenyada: james lo pogue moure a pietat: tant tenia la cara girada a guany temporal: perque sen hagueren a partir de aqui ab molta vergonya e dolor. E axi passejaren la major partida de Bethleem anant de casa en casa demanant posada per reuerencia de deu: e no trobaren james qui acullir los volgues ne donar vn troç de cubert. ¶ E de aço joseph staua tant atribulat e congoixat que ja no podia moure los peus: Ans cuydaua caure dora en hora. ¶ E la senyora mirantlo ab molta compassio deyali. O joseph nous doneu tanta tristicia e dolor: car aquestes coses permet nostre senyor deu: per augment de la vostra paciencia: car sab quel amau de cor eus sentiu tant de la desconexença a ell feta per aquest poble: que major pena a vos no pot esser donada que la que ara sentiu: e portant la ab vera patiencia creixereu en grandissim merit: que certament vos dich. ¶ Quod lima ferro: quod fornar aura: quod flagellum grano hoc tribulatio viro iusto. Car ço que la lima fa al ferre: ço es quel deneja (nedeja, net) de tot rouell: e la fornal al or quel clareja e purifica: E lo flagel al gra: Lo qual deneja de la palla: aço mateix fa la tribulacio en lome just e virtuos ¶ E perço joseph les tribulacions deuen esser ab plaer acceptades: puix han a seguida tan gloriosa. E que aquesta es la voluntat de nostre senyor deu. ¶ Quia humiliari precipit et esse patientes. Car mana e vol que los seruents seus se humilien e sien pacients. E joseph hoint les paraules de la senyora e vehent que en ella la perfeta paciencia de que parlaua: dix a sa senyoria. ¶ Omnes gratie dei radiant in te. Volent dir. O senyora que totes les gracies que nostre senyor deu ha comunicat a diuerses creatures veig reluir en vos sola. Car sobrau a Joseph e a tots los tribulats en vera paciencia. ¶ Conforta me domina mea in aduersitate ista: sis mihi solatium in tribulatione. O senyora mia confortaume en aquesta aduersitat: siau me consolacio en la tribulacio mia: car com pens senyora queus he portat en la mia terra propria hon so tant emparentat: e per trobarme pobre so per tots axi desconegut: que vn sols troç de cubert per a reposar vostra senyoria hauer no he pogut: aço senyora me dona tant turment e tristicia que sino per la molta paciencia que contemple en vostra senyoria: e per lo gran confort que aquella me ha donat: yo fora esclatat. ¶ Perque puch dir ab veritat ¶ Tu es suauitas et dulcedo anime mee: pax et gaudium in tribulatione. Car vos senyora sou vna gran suauitat e dolçor de la mia anima: pau e alegria en les tribulacions mies. E stant axi fallintlos tot auxili huma: la senyora fidelissima recorregue a la diuinal ajuda: e alçant los vlls al cel dix. ¶ Ostende nobis domine locum habitationis tue. ¶ Volent dir. O senyor e pare eternal mostraunos per vostra infinida clemencia lo loch: lo qual vos haueu elegit per habitacio e repos del vostre vnigenit fill en la sua noua venguda. E dient aço sa senyoria veu dauant si la sua amada donzella sancta pobrea: qui dix a sa merce. Veniu ma senyora que yous he trobat casa tal com lo senyor fill vostre la vol. E sa altesa seguila tantost e peruengue a vna coueta cauada en la roca: en la qual hauia un pesebre hon la pobra gent posauen les sues besties: e trobaren aqui ligats vn Bou e vn ase: e la senyora entrant per aquell loch veu lo tan chich e tan miserable: E pensada la altea e magnificencia del seu fill: e la miseria del loch rompe en multissimes lagrimes: e dix. O eternal deu e senyor vos qui lo mon haueu creat: tan gran e tant spayos: tan estreta posada e tan pobra haueu elegida per al vostre vnigenit fill: ¶ O senyor y quin aculliment li fara per auant lo traydor de mon: que ans de naixer ja la desconegut: Ell ve per morir per los homens e ells li han negat posada: La sanch sua offir per ells e degu no ses recordat de presentarli sa casa. E sa senyoria acostas tant com pogue a aquella raconada hon era lo pesebre: e joseph qui continuament ploraua mirant aquestes coses: prengue vn ramaç que troba aqui: e comença apartar lo fem: e agranar vn troç de terra hon la senyora sigues: e dix li. O reyna del cel e de la terra aquest es lo strado que lo mon vos ha aparellat hon reposeu lo tresor infinit que a ell portau. ¶ E reposada la senyora en aquell pobrissim loch Joseph ana per aygua a vna font qui staua aqui prop e ab vnes poques de panses e pa soparen los dos: que de tot lo dia no hauien menjat. E passaren tota aquella nit qui era diuendres e locendema dissabte continuament parlant e tractant dels grans secrets e marauelles de nostre senyor deu.

jueves, 20 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe humillál an ell per está enamorat de ella.

Quedabe, al acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina grássia escomensán a parlá, va di:
Nobles joves, com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres; éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes, perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están vives. 

Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos, se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes que a un burro.
Me avergoñix díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue: eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o, aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere limitat lo charrá. 

La verdat es que, com en les demés coses, en ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.
Per lo que, per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara, de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs, tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom, segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 

Y per naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta Siñora.
Per lo que, ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que, continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.
Eixecánse totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols hermosos, nobles y cortesos joves.
Lo mestre, encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:

- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo agüelo a vos amada per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres, generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y los atres despachats.
La noble Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat, diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos guardaréu.

Ya estabe lo sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al final; per lo que, la seua Reina va di: 

- Ara ya, volgudes compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi, la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo nostre reino. 

Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío en complassénsia se van sometre. 

Filomena, una mica abochornada de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata, recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá aixina.

- Mol volguda compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no penso cambiáls. 

Habén ya, pos, escomensat les órdens del que ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato, y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí. Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém, y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:

- Siñora meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.
La Reina, que lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los demés, li va consedí la grássia; y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres, entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua, van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:
Tan me enchise la meua hermosura
que en un atre amor may
ni pensaré ni buscaré la ternura.
En ella vech sempre al espill
lo be que satisfá al intelecto
y ni acsidén nou o pensá vell
lo be me traurá que me es predilecto
pos ¿quin atre amable objecte
podré mirá may
que dóno al meu cor nova ternura?
No se escape este be cuan dessicho,
per sentí un consol, contemplál,
pos lo meu plaé apoye, y lo meu recreo
de tan suave manera, que expresáu
no podría, ni podría experimentáu
cap mortal may
que no haguere abrassat tal tendresa.
Y yo, que a cada instán mes me enséng,
cuan mes en ell fixo la mirada,
tota me entrego an ell, tota me oferixco
gustán ya de la seua promesa amada;
y tanta alegría espero a la meua arribada
a la voreta d´ell, que may
ha sentit aquí dingú tal ternura.

Acabada esta balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que, cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.


ACABE LA PRIMERA JORNADA

SEGONA