Mostrando las entradas para la consulta venen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta venen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de julio de 2021

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

Originals al final.


Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.


José Taronjí, Les oronelles, Lo Trovador Mallorquí.
Gustavo Adolfo Bécquer, rima LIII.

ORONETES.

Oronetes van y venen,
orenetes venen, van;
enloquides de alegría,
del seu vol no paren may.

Revolten los oms fullosos,
volen per l'antic casal,
y baixen a la fonteta,
y pujen als campanás...

Oronetes, mes amigues,
que la estiuada alegrau,
¡Oh! ¡quí puguere com vatres
viure a plaé an esta Vall.

Juny de 1875.


Gustavo Adolfo Bécquer. Rima LIII, 53.

Tornarán les oscures oronetes
al teu balcó los seus nius a penjá,
y un atra vegada en l´ala als seus vidres
jugán te cridarán.

Pero aquelles que lo seu vol refrenaben

ta hermosura y la meua dicha a contemplá,

aquelles que van adependre los nostres noms....

eixes... ¡no tornarán!


Tornará la tupida maresselva

del teu jardí les tapies a escalá

y per la tarde encara mes hermoses

les flos reventarán.

Pero aquelles collades de rosada

que les gotes mirabem tremolá

y caure com a llágrimes del día....

eixes... ¡no tornarán!

Tornarán del amor als teus oíts

les paraules ardéns a ressoná,

lo teu cor del seu profundo somni

pot sé despertará.

Pero mut, encantat y de ginolls

com se adore a Deu dabán l´altá,

com yo te hay vullgut..., desengáñat,

aixina... ¡no te voldrán!


Original de José Taronjí:

X
LES ORONELLES.

Oronelles van y vénen,
Oronelles vénen, van;
Enlocades d´alegría
De son vol no paran may.

Revoltan los oms fullosos,
Rodan per l´antich casal,
Devallan á la fonteta,
Se´n pujan als campanars...

Oronelles, mes amigues,
Que l´estiuada alegrau,
¡Oh! ¡quí pogués com vosaltres
Viure á pler en esta Vall.

Juny de 1875.


X
LAS GOLONDRINAS.

Las golondrinas van y vienen, las golondrinas vienen y van; locas de alegría, no paran un punto su vuelo.

Dan vueltas al rededor de los tupidos olmos, giran por el viejo caseron, bajan á la fuentecilla, suben á los campanarios...

Golondrinas, amigas mías, que alegráis la estacion veraniega; ¡ah! ¡quién pudiese como vosotras vivir sin cuidados en este Valle de lágrimas!


Original de Gustavo Adolfo Bécquer:

Volverán las oscuras golondrinas

en tu balcón sus nidos a colgar,

y otra vez con el ala a sus cristales

jugando llamarán.


Pero aquellas que el vuelo refrenaban

tu hermosura y mi dicha a contemplar,

aquellas que aprendieron nuestros nombres....

ésas... ¡no volverán!


Volverán las tupidas madreselvas

de tu jardín las tapias a escalar

y otra vez a la tarde aún más hermosas

sus flores se abrirán.


Pero aquellas cuajadas de rocío

cuyas gotas mirábamos temblar

y caer como lágrimas del día....

ésas... ¡no volverán!


Volverán del amor en tus oídos

las palabras ardientes a sonar,

tu corazón de su profundo sueño

tal vez despertará.


Pero mudo y absorto y de rodillas

como se adora a Dios ante su altar,

como yo te he querido..., desengáñate,

así... ¡no te querrán!

//

Tamé podéu lligí algo sobre un niu de oronetes pintat per Pedro Saputo.

viernes, 6 de febrero de 2026

Adios. Tomás Aguiló Forteza.

ADIOS! (Tomás Aguiló Forteza.)


Tomás Aguiló Forteza; Adios; ¡Cóm se mostían y cauen, Esfullades baix dels brots,


¡Cóm se mostían y cauen,

Esfullades baix dels brots,

Les flors qu'eran l'alegría

D'aquest jardí tan hermós!

Floretes blanques y blaves,

Floretes de cent colors,

Ramells no faré de voltros

Ni vendré ja a regarvos:

Adios, floretes, adios!


De lluny s'en venen les ones,

De lluny les du la maror,

Y cap n'arriba a la platja

Que totduna no s'en torn.


ADIÓS!

¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!

De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan


¿Es que cerquen altre terra?

¿O 's qu'es perden dins els fons?

Si sabeu, mare, d'hont venen,

¿Ahont van ho sabeu vos?

Ay! ones, adios, adios!


Ja s'en van les oronelles,

Que de prest vendrán els tords,

Y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor!

Els penyals de neu blanquetjan,

El mestral despulla els tronchs,

Y a n'el cor també 'l despullan,

També 'l gèlan les fredors.

Adios, alegría, adios!

Aquells qui tasten la vida

Li troban un gust tan dols!

Y quant menos ho esperan

¡Qu'es d'amarch el derrer glop!

Si d'entre les mans mos fujen

Les esperançes del mon,

¿Per qué el cor d'un ple qui 'l mata

N'está sempre desitjos?

Adios, esperança, adios!

¿Per qué hi ha flors que matzinan

Quant tenen tan bon olor?

¿Per qué en lo blau de les ones

El blau del cel se confon?

¿Per qué tot crestall s'entela?


otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!

Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!

Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,

¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?


¿Per qué tot mirall se romp?

¿Per qué han de venir les ditxes

Si venen per deixarmos?

Adios, ditxa meua, adios!

Del seu cavall que s'allunya

El trapitx qu'es ja de sórd!

Y encara derrera els àrbres

Axeca un nigul de pols.

El nigul s'escampa al ayre,

El trapitx es perd del tot;

Ja may mes sobre la terra

Tornarém a veuremós.

Adios, pera sempre, adios!

Sentiu, mare? sentiu, mare?

Aquests aglapits, qué son?

El meu còs tot s'escarrufa;

Ay, mare, quín tremoló!

¿Será ver axó que diuen,

Qu'el cá del nostre pastor,

Cada pich qu'el fosser passa,

Se pòsa a lladrar furiós?

Adios, vida meua, adios!

Allá demunt la muntanya

S'axeca una vermelló;

Si 's el sol que ja 's vol pondre,

¿Cóm axí 's pòn tan dejorn?

Els niguls vermells s'apagan:

¡Quín nigul s'en vé tan fosch!

¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!

Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!

Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!

Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse,
¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!


Tot el cel es ja tan negre

Com si mitja nit ja fos!

Adios, llum del cel, adios!

Ay, mare, es meus ulls s'aclucan!

Ay, mare, preniume el pols;

¿No 's un ángel d'ales negres

Aquest qu'are m' besa el front?

Vetx una paloma blanca,

Darrera hi vola un falcó;

Y s'en pujan, y s'en pujan,

Ja no vetx a cap dels dos.

Adios, mare meua, adios!

____

Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya.
Adiós, madre mía, adiós.

___



Nat en Palma de Mallorca, en l'any 1812, de D. Tomás Aguiló Cortés, també distingit poeta mallorquí, ja en sa jovenesa se dexá conduir per una extraordinaria afició a les Belles lletresy a aquesta es deu sens dupte que fós el qui iniciás en Mallorca la moderna poesia castellana, contribuint a formar ab son exemple la distingida córt de poetas qu' avuy l'honra. En l'any 1840, juntament ab D. Joseph Maria Quadrado y D. Antoni Móntis, publica la revista anomenada La Palma, primer periódich literari que ha vist la llum en aquesta illa; y en lo de 1844 fou un dels principals redactors de La Fé, revista mensual relligiosapolítica y literaria que es vá publicar per espay d'algun temps també en la capital de las Balears.

Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.

En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.

Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.

___

Qui - Quisquilha - Quotar, Cota, Cotta, Cottization

Qui, pron. rel., lat. qui, qui.

Suj. sing. Li respont: ieu suy qui suy. V. de S. Honorat.

(chap. Li respón: yo soc qui soc; com la cansó de Pedro Infante, o la coneguda frasse que Deu li va di a Moisés.)

Lui répond: je suis qui je suis.



La bona dona valen

Qui tan gen vos aculhit.

Peyrols: Quant Amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit.

Qui per nesci cuidar

Fai trop gran falhimen,

A dan li deu tornar.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Qui par ignorant penser fait trop grande faute, à dommage (cela) lui doit tourner.

Peire, qui ama desena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Pierre, qui aime perd le sens.

Pauc ama, qui non fai messios.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Peu aime, qui ne fait dépenses.

Rég. dir. sing.

Ben gardaratz qui faitz emperador.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Bien vous regarderiez qui vous faites empereur.

Ieu no sai dire qui!

(chap. Yo no sé di qui! - o quí -)

J. Esteve: Francx reys.

Je ne sais dire qui!

Non truep qui m guirenta.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse.

Suj. pl. Los pros de Proenza

Qui renhan ab conoissensa.

B. de Ventadour. En aquest.

Les preux de Provence qui se conduisent avec connaissance.

Las forças qui ara i son. Titre de 1137.

(chap. Les forses que ara ñan (hi són); fortaleses.)

Les forteresses qui maintenant y sont.

Rég. dir. pl. Dui rei qu' estan

D' ajudar vos, ara entendatz qui.

Bertrand de Born: Ara sai ieu.

Deux rois qui diffèrent de vous aider, maintenant entendez qui.

Le datif latin Cui fut employé comme régime indirect sans préposition.

Sens, cui ieu ges non cre,

Mostra me que no s cove.

Giraud le Roux: A la mia.

Sens, à qui point je ne crois, me montre qu'il ne convient pas.

Selhs cui desplay jonglaria,

E selhs cuy desplay cortezia.

Bernard de tot lo mon: Be m'agrada.

Ceux à qui déplaît jonglerie et ceux à qui déplaît courtoisie.

ANC. FR. N'i a celui cui il n'anuit.

Nous ne savon cui est li cors.

Fabl. et cont. ant., t. IV, p. 205 et 41.

Je ving au conte de Soissons, cui cousine germainne j'avoie épousée. 

Joinville, p. 51.

Fen nostre très chier seigneur et pere, cui Dieu pardonne.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 1.

Car j'amerai, puisqu'il me siet,

Cui qu'il soit bel ne cui qu'il griet. 

Roman de la Rose, v. 3198.

On le trouve pourtant précédé de prépositions.

Totz aquelhs a cuy be far desplai.

Bernard de tot lo mon; Be m'agrada.

Tous ceux à qui bien faire déplaît. 

Que non aia blasme de cui que sia.

Cadenet: De nulha.

Qu'il n'ait blâme de qui que (ce) soit.

Na Beatrix la valen

En cui es gaug, deport e rire.

Pons de Capdueil: Ben sai que.

Dame Béatrix la méritante en qui est joie, amusement et rire.

ANC. FR. Rendues à cens à cui eles estoient avant.

Arch. du Roy., Tr. des Ch., reg. 44, pièce 81.

De la cui mort demora li roiaumes de France plains de dolor.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 137.

ANC. ESP. Demas qui lo cobrís non avria pavor.

Poema de Alexandro, cop. 92.

Todos los sus miraglos qui los podie contar.

Vida de S. Domingo de Silos, cop. 384.

CAT. Qui. ESP. MOD. Quien. PORT. Quem. IT. Chi. (chap. Qui, quins, quina, quines; ¿quí, quíns, quína, quínes? ¡Quí puguere! ¡Quíns ulls mes majos! ¡Quína dona mes templada! ¡Quínes figues mes bones!)

Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.

Qui était employé dans des phrases absolues manquant de la préposition qui semblait devoir le gouverner.

Re no val sabers, qui no 'l despen.

Bernard d'Auriac: S' ieu agues.

Rien ne vaut le savoir, (pour) qui ne le dépense pas.

En calque part la pena sia

Dreisar la deu hom tota via;

Qui no la dreisa, leu se briza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En quelque part que soit la plume on doit toujours la dresser; qui ne la dresse, elle se brise facilement.

Loc. Ieu n' ai perdutz

Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

J'en ai perdu maints dons, qui se veuille les prenne.

Qui m crida ni m brai,

Eu non aug nulha re.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz.

Qui me crie et me braille, je n'entends nulle chose.

L'autr' en Espagna, qui aval qui amon. Guillaume de Tudela.

(chap. Los atres a España, qui aball qui amún; los uns cap aball, los atres cap amún.)

Les autres en Espagne, qui aval qui amont.

En gran dolor

Foran ab plor

Frances, qui qu' o desvuelha.

Guillaume de Montagnagout: Bel m'es.

En grande douleur seraient les Français, avec pleur, qui que ce soit qui ne veuille pas cela.

Qui que romaigna, ieu irai volentos.

Pons de Capdueil: So qu' hom vol.

Qui que ce soit qui reste, j'irai volontaire.

Qui que m n' am mais o m n' azir.

Rambaud d'Orange: Mon vers.

Qui que ce soit qui m'en aime davantage ou m'en haïsse.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire.

Folquet de Marseille: Tan m' abelis.

Vers Nîmes va-t'en, chanson, qui que ce soit qui s'en fâche.

ANC. FR. Ce propos,.. pourroit sembler véritable, qui le transféreroit au gouvernement de Phocion. Amyot. Trad. de Plutarque. Vie de Phocion.

Qui osteroit de ces miens ouvrages les authoritez des écrivains passez, je ressemblerois ceste corneille d'Horace et resterois nud.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 437.

Estuet aujourd'ui, qui qu'en gront ou en derve,

Qu'à leur obédiance ta seignorie serve.

J. de Meung, Test, v. 679.

Traïson en fera, ki k'en puiz mal en die.

Roman de Rou, v. 2641.

ANC. IT. Che molto più risplende

Lo poco chi lo spende

Tosto e larga mano.

Brunetto Latini, Tes., p. 76.


Quil, Quill, s. m., gazouillement, piaillement, murmure, exclamation.

Braitz, chanz, quil, criz

Aug dels auzels pels plaissaditz.

Rambaud d'Orange, Braitz, chanz. 

Piaillements, chants, gazouillements, cris des oiseaux j'entends dans les bocages.

La regina va gitar 1 gran quil.

Plainte sur la mort de Robert, roi de Naples. 

La reine va jeter une grande exclamation.

Fig. Ges quil ni brail non enten de pervers. 

E. Cairel: Abril ni mai.

Point murmure ni cri je n'entends de pervers. 

Per lieys don muer ses quill. 

Raimond de Miraval: Aissi m.

Pour elle dont (pour qui) je meurs sans murmure.

(chap. Crit, crits; piulamén, piulamens de muixons; exclamassió, exclamassions.)

2. Quilar, Quillar, v., piailler, babiller, murmurer, exclamer.

Veramen faitz cridar, quilar ni braire.

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona.

Vraiment vous faites crier, piailler et brailler. 

Qui qu'en cosselh ni 'n quill,

D'amar vos suy el drech fil.

P. Bremon Ricas Novas: Ben dey.

Qui que ce soit qui en conseille et en babille, de vous aimer je suis au droit fil.

(chap. Cridá o quirdá, piulá un muixó, exclamá. Yo crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; cridat, cridats, cridada, cridades; yo piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)


Quin, Quinh, pron. rel., quel.

Quins hom es Karlesmagne?

Quin son li XII par?

Baro, dis l'amiran, quinh cosselh mi donatz? 

Quina es la razo que as devizat tan?

Roman de Fierabras, v. 880, 881, 2542 et 1277.

Quel homme est Charlemagne?

Quels sont les douze pairs?

Barons, dit l'émir, quel conseil me donnez-vous? 

Quelle est la raison que tu as tant conversé?

CAT. Quin. (chap. Quin, quins, quina, quines; quín, quíns, quína, quínes?!)

2. Cayn, pron. rel., quel.

A lur dig: Tost mi digas

Cayna malvestat trobas.

Quant lo santz auzi la cayna.

Donc am cayna color

Mi conortas tu d' esperanza?

V. de S. Honorat.

Leur a dit: Tôst dites-moi quelle méchanceté vous trouvez.

Quand le saint entendit laquelles.

Donc avec quelle couleur d'espérance m'encourages-tu?   


Quintal, s. m., quintal.

Aldrete, p. 366; Mayans, t. II, p. 234 et 252, le disent d'origine arabe.

No ilh daria hom mezalha del quintal.

P. Cardinal: D'un sirventes.

On ne lui donnerait maille du quintal.

Quintal de coire. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Quintal de cuivre.

Loc. Quan a pres a quintals et a fais.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il a pris à quintaux et à faix.

ESP. PORT. Quintal. IT. Quintale. (chap. Quintal, quintals; del ár. hisp. qinṭár, este del siriaco qanṭīrā, y este del latín centenarium “sentenari”. Pes de 100 libres equivalén a Castilla o Castella a 46 kg aproximadamén.)


Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.

Voyez Du Cange, Dissert. VII, p. 181 et 182.

Lhi donzel van burdir a la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoisels vont s'amuser à la quintaine.

ANC. FR.

Quintaines fait drecier, et jouster i faisoit, 

Et donoit an biau pris celui qui miex joustoit.

Vie de Duguesclin. Du Cange, Dissert. VII.

A la quintaine et à l'escu jouster.

Roman de Jordain de Blaye. Du Cange, t. V, col. 1075.

Quintaine font drecier en un bel pré fleuri.

Roman de Berte, p. 145.

Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.


IT. Quintana. (chap. Quintana, quintanes no es lo mateix que en ocsitá o fransés, un maniquí de un home armat pera entrená cap a les justes, es: mas, masada, masos, masades; una de les portes, víes o plasses dels campamens romanos o romans aon se veníen víveres o vitualles, coses pa viure.
- Apellit del lladre presidén honorari u honorífic de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña = IEC; ICF: Iniciativa cultural de la franja del meu cul.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Quisquila, s. f., caille.

Quisquila fa uous petitz, redons, menors que perditz, et major que alauza.

Eluc. de las propr., fol. 276.

Caille fait oeufs petits, ronds, moindres que perdrix, et plus grands qu'alouette.

(chap. Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles ve del alemán Wachtel, la w germánica pot passá a g, com Wimara Guimara Guimerá, Wilhelm Guillem Guilhem Guillermo, Wifredo Guifredo Guifre, etc, etc. 

La primera vegada que vach sentí gualles va sé perque mon cusí que va viure a Tamarite y después a Barbastro, teníe una granja de gualles. Guatlla, guatlles.)

Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles

Quisquilha, s. f., du lat. quisquilia, criblure, balayure, immondice.

Quisquilhas, so remazulhas del froment cazens, quan si purga.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Criblures, ce sont les restes du froment quand il s'épure.

(ESP. Quisquilla, menudencia. Chap. cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá : criblures; cascarilles; clasca, clasques del gra, blat, sibada, avena, etc. No sé si algú de vatros diu quisquilla, quisquilles.)

IT. Quisquillia, quisquiglia.

La trilla 4 , Los noms, sibá, avena, senteno; cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá


Quotar, v., du lat. quot, coter.

Regardan lo nombre, quotant lo fuelh.

Eluc. de las propr., fol. 283.    

Regardant le nombre, cotant la feuille. 

IT. Quotare.

2. Cota, Cotta, s. f., lat. quota, cote, quotité.

Refusans de pagar lor cotta... la portio e cota.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Refusant de payer leur cote... la portion et quotité.

CAT. Cota, quota. ESP. Cota, cuota. (chap. cuota del préstamo, les cuotes de la comunidat de veíns.)

3. Cottization, s. f., cotisation.

A la cottization provederai.

(chap. A la cotisassió proveiré.)

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. *154.

A la cotisation je pourvoirai.

4. Aliquot, adj., lat. aliquot, aliquote.

Partida aliquota apelam tota partida que es meitat del nombre o 'l ters o 'l quart o 'l quint. Eluc. de las propr., fol. 280.

Nous appelons partie aliquote toute partie qui est moitié du nombre ou le tiers ou le quart ou le cinquième.

jueves, 19 de julio de 2018

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Emilia , Benicassim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.


No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.


Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.


Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:


“Plau y fa sol…


Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:


les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:


Plau y fa sol …


Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.


La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.


Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:


Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.


Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elle
s, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?


Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.


FIN

viernes, 6 de febrero de 2026

25 OCTUBRE, 1349. Tomás Aguiló Forteza

EL 25 D'OCTUBRE

1349.

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lluchmayor

EL 25 D'OCTUBRE 1349. Asseguda dins la cambra, La cambra de mes endins, Dona Costança, l'esposa D'en Ramon de Sant Martí

Asseguda dins la cambra,

La cambra de mes endins,

Dona Costança, l'esposa

D'en Ramon de Sant Martí,

Pròp d'una taula, ab el colze

Demunt un coxí molt rich,

S'aguantava el front, enveja

Dels llíris de son jardí.

Deu del cel! qui l' hagués vista

Aquell vespre malehit,

En que li estavan devora

Trists com ella els seus dos fills!

 

EL 25 DE OCTUBRE

1349.

Sentada junto a una mesa, en su más apartado retrete, Doña Constanza, la esposa de Ramón de Sant Martí.

Apoyado el codo en riquísima almohada, sosteníase la frente, cuya blancura envidiaran los lirios de su jardín.

Dios del cielo! quién la viera aquella malhadada noche, cuando, como ella tristes, rodeábanla sus dos hijos!


A tres anys un no arribava,

No arribava l'altre a cinch,

Y per cert que tots dos eran

Com dos ángels de garrits.

El mes grandet la tenia

Agafada p'el vestit,

Esglayat la se mirava

Demunt sa falda el petit.

¡Pobre mare que no feya

Jochs y festes als seus nins,

Perque plena d'amargura

Sols pensava en son marit!

Pensava qu'en aquella hora

Se trobava en gran perill,

Y ja a dolses esperançes

No gosava doná' abrig.

Els seus ulls li espiretjavan,

De son cor treya suspirs,

Y per molt que fés esfòrsos

No 'l tenia gens tranquil.

En Gilabert de Centellas

De ciutat havia exit,

Y en son estol, gent valenta,

S'hi contavan molts de mils.


En los tres años frisaba el uno, el otro no llegaba a cinco, y eran los dos tan bellos que semejaban dos ángeles.

Teníala el mayorcito cogida de la falda de su brial, y en su regazo el pequeño mirábala aturdido.

¡Pobre madre, que no hacía mimos ni fiestas a los hijos de su amor, porque llena de amargura pensaba sólo en su marido!

Pensaba que en aquellos instantes hallábase en terrible riesgo, y no osaba dar albergue a lisonjeras esperanzas.

Asomó el llanto a sus ojos, exhalaba dolientes gemidos, y a pesar de sus esfuerzos no conseguía recobrar el perdido sosiego.

Gilaberto de Centellas había salido de la ciudad, y componíase su mesnada de muchos millares de valientes.


La llum del sol apagada,

S'anava el cel enfosquint,

Y a la cambra un esclau mòro

Ab un ciri entra summís.

- No guaytavas a la torre?

- En vench, senyora.- ¿Y qu'has vist?

- Ran de mar fòchs que servexen

Per doná' a ciutat avís.

- ¿Y res mes?- Fayes enceses

De Lluchmajor p'el camí.

- Y dius ver? Mon còr s'esclata,

Mon còr no'm cab dins el pit.

- De pols una nigulada

S'hi veya abans, y ferits

Del sòl los férros de llansa

Hi llambretjavan sovint.

- Ah! son ells, son ells que tornan,

Son els nostres inimichs;

¿Es que venen victoriosos

O s'en venen fugitius.

Y, digués, ¿son lluny encara?

- A retronar fins aquí

No 's tardará moltes hores

La remor del seus clarins.


Apagada ya la luz del sol, ennegrecíase el cielo; y con una vela en la mano entró humildemente en la cámara un esclavo moro.

- ¿No velabas en la torre? - De allí vengo señora. - ¿Y qué viste? - Orillas del mar grandes hogueras que deben ser aviso para los de la ciudad.

- ¿Nada más? - Antorchas encendidas camino de Lluchmayor. -

¿Es cierto? Se me rompe el corazón que no cabe, no, dentro mi pecho.

- Descubríase antes espesa nube de polvo, y los hierros de las lanzas reflejaban los rayos del sol poniente.

- Ah! son ellos los que vuelven; son sin duda nuestros enemigos: mas ¿es que vienen victoriosos o es que huyen derrotados?

Y, di, ¿están lejos todavía? - Dentro de breves horas se oirá desde aquí el sonido atronador de sus clarines.


- Vés, puja, puja a la torre,

Y si 's cumpleix mon desitj,

Si mon plant el cel escolta,

No serás ja mes catiu. -


D'exir lo esclau acabava,

Quant la dama exhala un crit,

Perque 's veu devant un frare

Que l'abrassa ab frenesí.

De fèrro una cervellera,

Un arnés mitj desguarnit,

Uns esperons sanguinosos,

Cubria el ropatje humil.

Espassada la sorpresa:

- Ramon! Esposa! qu'estim...

- ¿Y el Rey? - Amor de ma vida,

¿No estavas pensant en mí?

- El Rey?... Callas, y a la boca

l'' acòstas plorant el dit?

- En Centellas comandava

No soldats, sino botxins.

- ¿Qué vols dir? - Caygut en terra...

- ¡Pobre Don Jaume! Felis,

Qu'entre el desterro o l'afronta

No ha tengut temps d'elegir.



- Ve, sube, sube a la torre, y si mis anhelos se cumplen, si escucha el cielo mis suspiros, no seras ya cautivo. -

Acababa de salir el esclavo cuando lanzó la dama un grito de terror, al ver entre sus brazos a un fraile que la estrechaba con frenesí.

Cubría el humilde ropaje un acerado yelmo, un arnés desguarnecido y unas espuelas mojadas en sangre.

- Ramón! exclamó la dama, desvanecida su sorpresa. - Esposa adorada!.... - ¿Y el rey? - Amor de mi vida, ¿no estabas pensando en mí?

- El rey... Callas y llorando me impones silencio? - Los de Centellas no eran soldados sino verdugos.

- ¿Qué dices?- Caído en tierra... - Pobre Don Jaime! - Feliz, pues no pudo escoger entre el destierro y la afrenta.



- Deu etern! ¿y la justicia

Consent tan horrible crim?

- ¿Y ha de viure sens corona

Qui en son cap corona ha vist?

- Ingrata, ingrata Mallorca!

Y l'infant? - Está ferit.

- Tot perdut! - Tot, fòra l'honra

Guanyada aquex dematí.

- Els traydors tan valerosos!

Y els faels...- Mes qu'ells ardits,

Y per cada tres dels nostres

Ne duya en Centellas vint!

Tres llansades he rebudes...

- Ah!... - Mon cavall mes de sis.

Còps d'espasa, ¿quí los conta?

Sols sé que masell n'estich.

De la sang qu'ara 'm degota

N'está aquex trispol homit;

Ja 'l veurás com vermeyetja,

Ja 'l veurás demá matí.

Venturós si a les galeres

Viu encara jo hi arrib,

Y un poch de terra sagrada

Pot esser mon derrer llit. -

- Dios eterno! ¿y tu justicia consiente tan horrible crimen? - ¿Y puede vivir sin corona quién la llevó en su cabeza?

 

- Ingrata, ingrata Mallorca! ¿Y el infante? - Está herido. - Perdióse todo! - Todo, menos la honra alcanzada en este día.

- Los traidores tan valientes! y los leales... - Más esforzados que ellos; por cada uno de los nuestros llevaba Centellas veinte!


Tres lanzadas recibí... - Ah! - Mi caballo más de seis. Golpes de espada, ¿quién pudo contarlos?

Con la sangre que mana mi cuerpo humedécese el pavimento, a la luz de la mañana le verás todo enrojecido.

Dichoso si puedo llegar con vida a las galeras, y cubre mis huesos un puñado de tierra bendecida! -


Dona Costança esmortida

No sent ja lo que li diu,

Y als nins, Don Ramon abrassa

Plorant també com un nin.

El front gelat de sa esposa

Besa ja p'el derrer pich,

Y sortint d'aquella cambra

De sang dexa un regalim.

___

Desvanécese Doña Constanza y no oye ya la voz de su marido. Don Ramón estrecha contra su corazón a sus hijos llorando como un niño.

Besa por última vez la frente helada de su esposa, y al salir de aquella cámara deja en el suelo un reguero de sangre.