Mostrando las entradas para la consulta tronada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tronada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 16 de abril de 2017

tronada

TRONADA f. 

Sol mon enrecordem de Santa Bárbara cuan trone.

troná, trone, trons

Successió de trons; tempestat de trons; cast. tormenta. Tremolen a la forta tronada de sa veu Atlàntida iii. El trontoll de la tronada creixia. Massó Croq. 52. a) fig. Tempestat d'ordre moral; renyada forta, gran manifestació d'irritació. Sabia l'astuta chiqueta que dient en sa casa, al tornar que l'acompanyà son cosí, se desfaria la tronaa com nuvolaa d'istiu, Morales Id. 17.—b) Engegada de petards posats al llarg d'un regueró de pólvora, usual en certes festes majors. A la plaça de les Monges el pirotècnic calà la tronada,Oller Vilaniu 48.
    Loc.
No plourà d'eixa tronada: es diu per manifestar tranquil·litat respecte a les conseqüències d'una cosa que sembla perillosa (val.).
    Fon.: 
tɾunáðə (or., men., eiv.); tɾonáðɛ, tɾonáða (occ.); tɾonáɛ (Fraga); tɾoná (val.); tɾonáðə (mall.); tɾunáɾa (alg.).
    Intens.: 
tronadassa, tronadeta, tronadota.
    Etim.: 
derivat de tronar.

viernes, 9 de febrero de 2018

AQUELL PASTORET VALÉN

La poesía de avui se referis a un temps pasat, un temps mol du, es una fabula inventada per mi inspirada en histories que me contae mon yayo, es un homenatge a eisa generasió que desde chiquets ya tenien una vida mol dura.

Juan Carlos Abella

AQUELL PASTORET VALÉN

Avui vull parlá dun temps pasat
que fa mol que am olvidat
de eixe pastoret valen
que cuidae lo vestiá conten

cuans añs tendrá eise pastoret
pocs sol es un chiquet
que per nesesitat te que trevallá
a la familia ña que ajudá

se aiseque mol dematí
cuan lo sol no a vuigut eisí
amorse, y baise al corral
a vore que tot estigue normal

la primera cosa que fá
apartá los cordés que va ficá asormá
ya están les ovelles a pun
pera puija montaña amun

estos dies no porte gos
pos un llop lo va ferí dun mos
lo pastoret toque lo flariol
pera no sentís tan sol

esta tarde sa fet una tronada
de les que tenen a la gen asustada
a cap casalisi se pot amagá
a la intemperie la de pasá

a unes roques va trová amagatall
com va podé se va posá devall
asustat pensé en sa mare
no sap si la tornará a vore

mare no vull que ploros per mi
no soportaría voret patí
yo estic mol orgullos de tu
pos mas ajudat a se mes du

la tronada va pasá
esta la poguda contá
pero lo atre dia mes prop
va tindre la visita del llop

lo llop esta famolenc
aixo lo fa mes violen
a la rabera a atacat
y una ovella sa emportat

lo llop la ovella donan la voltera
esta violencia asuste a cualquiera
pero lo nostre pastoret no te pó
capa lo llop se tire en determinasió

lo pastoret sol es un chiquet
no masa alt, mes be menudet
lo llop a la ovella a soltat
cara a cara en ell sa quedat

un bon mos a la cama li a pegat
de tan doló casi sa desmallat
com a pogut li a pegat una garrotá
que lo llop no a pogut mes que soltá

y marche en la coa entre les garres
sempre recordará com te les gastes
y aiso que es un llop mol gran
una bestia enorme, impresionan

coiseisan a casa torne
sa mare la cama li cure
asustada sol fá que pensá
en alló que aguere pogut pasá

varios añs an pasat
y lo nostre pastoret sa enamorat
ilusionat lo dia de demá
la seua familia creará.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda


Les siñores, que tremolaben pendens de sentí si los dos amans se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:

Hermosíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuans, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Com los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casare, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis res la un al atre, encara que los dos u dessichaben mol. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe.
Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben o acostumaben o acostumáen a aná assobín per a distráures; allí, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en nugols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare y dels atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoleo mol gran y espés va escomensá a caure, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó.
Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén los va tranquilisá una mica los anims, y va despertá lo desich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tindre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abans de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tindre que empleá moltes arts per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a tú te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena.
A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu.
La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols angels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa.
La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possessió seua.
Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a vindre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fet a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé pendre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetat per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amans y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadans que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta sentensia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuet. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres homens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los homens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans lligades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va vindre a la memoria un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tindre notissies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetat, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tindre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó o forca que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaríe de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confessán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va doldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a algú a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere o cumplire. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué o sabé se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la sentensia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan arrimada, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grassia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat a Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadans. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tindre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tindre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amans en mol descans y plaé tan com la vida los va durá.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro, Armenia, Pietro, Violante, Yolanda



jornada-quinta-novela-octava

sábado, 10 de noviembre de 2018

lo llop y la raboseta

Los flares estáen a un convén y lo llop y la raboseta teníen molta gana (fam) y van escomensá a cridá:

¡¡¡Flares flares, a la erada que ve la gran tronada!!!

Així tots los flares sen van aná al cam a arreplegá la cullita, mentres lo llop y la raboseta se van minjá lo minjá dels flares y cuan ya estáen fartets, van torná los flares y lo llop va arrencá a corre en la raboseta a les costelles mentres la raboseta cantáe:

¡¡ Allioli a la mollera farta vach y a caballera !!


All y oli, en latín : allium oleum. Julius Caesar ya minjáe all y oli o allioli, igual es perque ere catalá y no u sabíe.

http://www.ascuma.org/cuentos/cd1/llop_rabosa/llop_rabosa.html
a mí no me va lo "Flash player"



All y oli, en latín : allium o alium oleum


En la Gran Vía de Salamanca encontramos este restaurante que siendo tan moderno lleva un nombre tan clásico. Allium, un termino latino que significa ajo.

Conversando con el profesor de latín de 4º ESO, me recuerda que no deje de citar en esta entrada el "alioli". Salsa cuyo nombre procede del catalán "all i oli" que significa ajo y aceite
Evidentemente proveniente del latín Allium: ajo y de Oleum: aceite.
No entramos en las declinaciones de estas palabras, pues como dicen algunos alumnos en clase: esta no es ahora nuestra guerra.


Quinti Sereni Sammonici, allium oleum
Quinti Sereni Sammonici, google books



lo llop y la raboseta

lo llop y la rabosa

domingo, 24 de mayo de 2026

Sibilla, Sibila - Siblar, Cirlar, Siular (chulá)

Sibilla, Sibila, s. f., lat. sibylla, sybille.
Sibilla avia prophetizat.
So que sibila avia dih.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 4 et 73.
La sybille avait prophétisé.
Ce que la sybille avait dit.
CAT. Sibilla. ESP. Sibila. PORT. Sibylla. IT. Sibilla. (chap. Sibila, profetisa.)

Sibilla, Sibila, s. f., lat. sibylla, sybille.



Siblar, Cirlar, Siular, v., lat. sibilare, siffler.
Siblan e cridan fort. V. de S. Honorat.
Ils sifflent et crient fort. 
L' enemics gieta un bruch, 
Que cibla e fremis e brocha.
V. de sainte Énimie, fol. 34.
Le diable jette un bruit, vu qu'il siffle et frémit et court.
Loc. Siulan tavan per esparvier. 
Marcabrus: Doas cuidas.
Ils sifflent taon pour épervier.
Part. prés. E 'l cavalier venc abrivat...
Siblan e bufan e brugen.
Roman de Jaufre, fol. 61.
Et le cavalier vint empressé... sifflant et soufflant et grondant.
ANC. FR. Et sa langue en siflant sible d'une voix telle.
Ronsard, t. II, p. 978.
Disent ainsi: Le peuple me faict honte, 
Me desprisant et siblant après moi.
F. H. D. B., trad. des Satyres d'Horace, p. 163.
Un joueur de comédies est vilainement hué, siblé.
Anc. trad. des Paradoxes de Cicéron, p. 11.
Des perrocquets lesquels sublent merveilleusement haut, et s'efforcent d'imiter la voix humaine.
Hist. macaronique, t. 1, p. 11.
ANC. CAT. Sibillar. CAT. MOD. Siular, xiular. ESP. Silbar. PORT. Sibilar. IT. Sibilare, sibillare. (chap. chulá : chulo, chules, chule, chulem o chulam, chuléu o chuláu, chulen; chulat, chulats, chulada, chulades; chularé; chularía; si yo chulara; chulit, chulits; chulet, chulets; signifique tamé follá. Chulo, chulos, chula, chules : majo, majos, maja, majes, bonic, bonics, bonica, boniques; tamé engreít, pujadet, pito, pincho.)

lo pena de Marcel, Markel Bringuè, Marcel Pena; chulo, engreít, pujadet

2. Siolon, s. m., lat. sibilum, sifflement des vents, ouragan, tourmente.
Tempestas et siolons 
E pluias e desaventura
Feron deysazon fort e dura. 
V. de S. Honorat.
Tempêtes et ouragans et pluies et mésaventure firent intempérie forte et rude.
(chap. huracán, airegaz, ventolina, chuladissa del ven, tronada, tornado.)

Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla  ven, ventolina a Beseit

3. Eshiular, Eschiular, v., siffler.
Bazilisc los auzels... eschiulan... auci.
Eluc. de las propr., fol. 240 et 102.
Doit chanter et siffler.
Basilic les oiseaux... en sifflant... tue.
(chap. chulá, de eschiular, en ch, típica al ocsitá, chapurriau y valensiá.)

champoiral, chapurriau; chulá, de eschiular, en ch, típica al ocsitá, chapurriau y valensiá

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamans de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuens, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va desistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los musculs ballaben an ell, flexibles y relevans. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuens ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotons de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.

lunes, 17 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA, Forese, Giotto

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA.

Micer Forese de Rábatta y lo mestre Giotto, pintó, venín de Mugello, sen enfoten de la seua mesquina apariensia.

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA, Mugello, chapurriau

 

Al callá Neifile, habén agradat mol a les siñores la resposta de Ghichibio, aixina va parlá Pánfilo per voluntat de la reina:

Caríssimes siñores, passe assobín que, aixina com la fortuna daball de vils ofissis algunes vegades amague grans tesors de virtut, com fa poc va sé amostrat per Pampínea, tamé daball de feíssimes formes humanes se troben maravillosos talentos amagats per la naturalesa. Esta cosa mol aparén va passá en dos dels nostres consiudadans sobre los que enteng parlá breumen: perque la un, que se díe micer Forese de Rábatta, sén baixet de estatura, desgarbat y mal format, en una cara tan aplanada y retorsuda que los haguere paregut deforme a consevol de los Baronci que mes deformada la tinguere, va tíndre tan talento per a les leys que per mols homens de valor va sé reputat almassén de coneiximens sivils; y lo atre, de nom Giotto, va sé tan ingeniós que cap cosa de la naturalesa (mare de totes les coses y nutridora de elles en lo continuo girá dels sels) en la pluma o ploma o lo pinsell no ñabíe res que no pintare tan paregut an ella, ya no assemellat, sino mes be ella mateixa pareixíe, que moltes vegades les coses fetes per nell no se sabíe si eren de verdat o estáen pintades, (com va fé tamé Pedro Saputo en lo niu de oronetes) .
Y per naixó, habén ell fet torná a la llum aquell arte que mols siglos daball de les errades de atres (que mes per a deleitá los ulls de los ignorans que per a complaure a la inteligensia de los que saben pinten) habíe estat sepultada, se pot dí que es una de les llums de la gloria florentina. Vivíe en la mes gran humildat, y sén maestre de les arts, no va volé may que lo cridaren mestre; este títul, per ell rechassat, sel usurpaben algúns que sabíen menos que ell, o los seus dissipuls. Pero per mol gran que fore lo seu don, no ere ell en persona y aspecte mes guapo que micer Forese. Pero tornán a la história dic que:

Teníen a Mugello micer Forese y Giotto les seues possessions; y habén anat micer Forese a vore les seues en este tems del estiu en que los tribunals tenen vacassions (vacanza a Italia), y tornán montat a un caball roinot de llogué, va trobá al ya dit Giotto, que tamé habíe anat a revisá les seues, y sen entornáe cap a Florencia; com ya eren agüelos, avansáen poc a poc, y se van ajuntá al camí. Va passá, com moltes vegades al estiu veém que passe, que los va agarrá una tronada, de la que se van escapá tan a escape com van pugué a casa de un llauradó amic y conegut dels dos. Pero después de un rato, com no teníe pinta de escampá, y volén ells arribá de día a Florencia, van demaná al llauradó dos velles capes de drap romañés y dos sombreros ratats per lo tems (y potsé per les rates o ratolins), perque de millós no ne ñabíe, van escomensá a caminá. Habén caminat un rato, y veénse amerats, y, per les esquichadures de les besties, plens de fang, coses que no solen afechí gens de honor, aclarínse una mica lo orache, ells, que llárgamen habíen caminat callats, van escomensá a conversá. Y micer Forese, cabalgán y escoltán a Giotto, que ere un exelentíssim conversadó, va escomensá a mirássel de costat y de frente y per tot arreu; y veénlo tan desllustrat y tan mesquí, sense considerás an ell mateix, va escomensá a enríuressen y li va di:

- Giotto, ¿Si vinguerem a trobámos algún forasté que may te haguere vist, creus tú que pensaríe que eres lo milló pintó del món?

Giotto li va contestá rápidamen:

- Siñó, crec que su creuríe si mirántos creguere que sabéu lo abecé.

Sentín aixó micer Forese, va reconeixe la seua errada y se va vore pagat en la mateixa moneda en la que habíe vengut les mercansíes.

domingo, 14 de enero de 2018

Escarransit, escarransida

Escarransit, escarransida, escarransits, escarransides.

Minut, menut, poca cosa, raquític, raquitics, raquítica, raquítiques.

Sí, pero tamé una pesa de roba. Quin vestid mes escarransit... o podrie se, de tos los gatets ixo pobret lo mes escarransit. Crec que a Tamarit val pa mes coses.

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.

Relasionat : Cagarniu, arguellat

palabras que compartir, aragonés, Aragón / Escarransit, escarransida

https://osmonegros.com/palabra/

Aquí ix escarransido com a delgado

  • Ababol: Ara. Amapola.
  • Abadejo: Ara. Bacalao.
  • Abón: Esp, Avon, picadura.
  • Achopau: Ara. Empapado de agua.
  • Agüarte: (x2) Ara. Espera.
  • Ajolio: Ara. Alioli, ajoaceite.
  • Aladro: Ara. Arado.
  • Alaica: Ara. Hormiga alada.
  • Alberje: Ara. Albaricoque.
  • Alcaguetear: Ara. Chismear.
  • Alparcear: Ara. Chismear.
  • Alparcera: Ara. Persona que está en todo.
  • Apamplado: Ara. Atontado.
  • Apatusco: Ara. Apamplados, sin sustancia.
  • Apegalloso: Ara. Pegajoso.
  • Auca: Ara. Avutarda.
  • Badil: Ara. Recogedor.
  • Barizaculos: Ara. Tobogán.
  • Blanquero: Zona de tierra blanca mala para el cultivo.
  • Boira: Ara. Niebla.
  • Bonico: Ara. Majo.
  • Borreta: Ara. Pelusilla bajo la cama.
  • Capolar: Ara. Pasar el embutido para hacer trozos más pequeños.
  • Cendrero: Ir sucio. “Más puerco que un cendrero, ir como un Cendrero”.
  • Ceprenar: Ara. Empujar.
  • Chaminera: (x2) Ara. Chimenea.
  • Chilar: Ara. Gritar, chillar.
  • Chincharro: Ara. Trozo de carne.
  • Chipi-chape: Lugar embarrado.
  • Chipiada: Ara. Mojada.
  • Chipiau: Ara. Mojado.
  • Cochera: Esp. Garaje, almacén.
  • Colla: Ara. Grupo de gente.
  • Correlaza: Callejón.
  • Cuyaron: Renacuajo, cría de rana.
  • Desustanciau: (x2) Ara. Sin sustancia.
  • Empentón: Ara. Empujón.
  • Enchegar: (x2) Ara. Poner en marcha, encender un motor.
  • Endrezar: Ara. Enderezar.
  • Esbalizar: Ara. Resbalar.
  • Esbarrar: Ara. Adelantar.
  • Escabullir: Esp. Desaparecer.
  • Escorcotar: Ara. Separar y limpiar, escudriñar.
  • Escoscao: Ara. Grande (Buj). Limpio, aseado.
  • Escuplo: Dar asco. (Puede venir de dar escrúpulo).
  • Espinaes: Ara. Espinacas.
  • Estrena: Ara. Regalo de boda.
  • Faina: Ara. Faena.
  • Falsa: Ara. Desván.
  • Fardacho: Ara. Lagarto.
  • Farinetas: Ara. Comida típica hecha con harina y azúcar.
  • Farnaca: Ara. Cría de liebre.
  • Forigar: (x2) Ara. Escudriñar, revolver.
  • Güega: (x2) Ara. Linde, frontera.
  • Jada: Ara. Azada.
  • Magra: Ara. Jamón.
  • Maltraciau: Ara. Mal arreglado, mal vestido o mal hecho.
  • Matucaño: Ara. Tontainas.
  • Mazacote: Esp. Trozo grande de algo.
  • Mego: Ara. Traidor, que se sale con la suya.
  • Melico: Ara. Ombligo
  • Milorcho: Ara. Tontainas.
  • Mingola: Ara. Pene.
  • Moña: Ara. Muñeca.
  • Moñaco: Ara. Muñeco; despectivo, poca cosa, débil.
  • Mueso: (x3) Ara. Mordisco.
  • Muga: Ara. Limite entre montes.
  • Orache: (x2) Ara. Tiempo climatológico.
  • Paice: Ara. Parece.
  • Pequeñer: Ara. Pequeño, diminutivo en –er.
  • Pintacoda: Ara. Voltereta.
  • Pozal: (x3) Cubo.
  • Presquilla: Ara. Melocotón.
  • Raboso: Ara. Zorro.
  • Rancio: Ara. Cateto.
  • Reblar: Ara. Rendirse.
  • Rebiscolar: Ara. Mejorar, de una enfermedad.
  • Rechinar: Esp. Frotar los dientes entre si haciendo ruido.
  • Recuece: “Paice que recuece” parece que hace frío, fresco.
  • Remenar: Ara. Remover.
  • Ringlera: Ara. Línea.
  • Ristra: Esp. Piezas en fila.
  • Rolde: Ara. Zona concreta.
  • Samugo: (x2) Ara. Traidor, sanselo.
  • Sanselo: Ara. Soso, pasmado.
  • Somardas: Ara. Que hace oídos sordos.
  • Talegazo: Ara. Golpe.
  • Tiforiar: Escudriñar, toquetear, intentar arreglar algo.
  • Tronada: Ara. Tormenta.
  • Umbría: Esp. Sombra, cara norte.
  • Zaborrero: Ara. Poco diestro en un oficio.
  • Zaforas: Ara. Persona sucia o torpe.
  • Zagal: Ara. Chico.
  • Zamadungo: Ara. Desustanciau.
  • Zamarreta: Ara. Camisa interior.
  • Zambullo: Esp. Persona gorda y torpe.
  • Zarramaco: (x2) Ara. Garabato en un papel.
  • Zarrio: Ara. Cosa que no se usa.
  • Zueca: (x2) Ara. Raíz de un árbol cortado.
  • Acantaliar: Ara. Tira piedras.
  • Acotolar: Ara. Imposibilidad de controlar.
  • Almojabana: Esp. Postre típico.
  • Anca: Ara. Cadera. L´anca.
  • Ancón: Ara. Cadera, nalga. L´ancon.
  • Armatoste: Esp. Artilugio grande.
  • Azaite: Ara. Aceite.
  • Badil: Ara. Recogedor.
  • Barajear: Esp. Barajar las cartas.
  • Bese: Beso.
  • Ca: Chica.
  • Caldero: Esp. Cubo.
  • Charreta: Tinaja pequeña para guardar conserva.
  • Chezo: (x3) Ara. Piedra para hacer yeso. Actualmente se utiliza para las piedras de yeso que aparecen en las tierras de cultivo.
  • Chilo: Ara. Chillido.
  • Corrusco: Ara. Trozo de pan duro o persona con poca gracia.
  • Cucharón: Renacuajo.
  • Cuerzo: Ara. Recipiente de barro para aclarar el agua.
  • Desastrau: Ara. Destartalado.
  • Desustanciau: Ara. Con poca gracia.
  • Dorondon: Ara. Rosada.
  • Duelo, hacer: Algo o alguien te da pena.
  • Empanadonico: Ara. Empanada rellena de crema dulce.
  • Empanadón: Ara. Empanada grande rellena de salado.
  • Enfrescar: Enfriar.
  • Enzafranar: Meterse en donde no te llaman.
  • Esbafada: Ara. Sin gas.
  • Esbarizaculos: Ara. Tobogán.
  • Esmirriau: Ara. Niño pequeño, delgado, que no crece.
  • Esparbel: Ara. Cría del cernícalo.
  • Estrepalucio: Ara. Mucho ruido.
  • Estruedes: Ara. Trébedes.
  • Faldriquera: Ara. Bolsillo ventral de algunas prendas.
  • Flongarse: Sentarse medio tumbado.
  • Fuina: Ara. Persona de carácter agrio.
  • Gorrete: Magdalena.
  • Gozo, hacer: Algo que anhelas o te gusta.
  • Hortera: Recipiente de barro para guisar caracoles.
  • Jada: Ara. Azada.
  • Jauto: (x2) Ara. Persona con poca gracia, insípida, sin sal.
  • Lumbre: Esp. Fuego en un hogar.
  • Mangante: Esp. Ladrón.
  • Mangar: Esp. Robar.
  • Marguín: (x2) Ara. Margen, límite entre campos.
  • Maripís: Esp. Zapatillas deportivas.
  • Mateo: Tonto, sin trazas, payaso.
  • Melico: (x2) Ara. Ombligo.
  • Milorcho: Ara. Tonto en plan cariñoso.
  • Mitones: Esp. Guantes con medios dedos.
  • Monchón: (x2) Cepillo cubierto con un trapo similar a la mopa.
  • Monchonear: Pasar el monchón.
  • Paine: Ara. Peine.
  • Pelele: Ara. Calzón sin entrepierna.
  • Pequeñe: Pequeño.
  • Pich: Persona desustanciada.
  • Pichorro: (x3) Ara. Soso, persona desustanciada, cosa que no tiene valor.
  • Pichote: (x2) Ara. Soso.
  • Pocha: Ara. Riñonera interior (Faldriquera).
  • Quemesió: Ara. Que me se yo.
  • Rebola: Piedra redonda.
  • Rodilla: Bayeta par fregar el suelo.
  • Rugiar: Ara. Salpicar, echar agua.
  • Sindottio: Sin gracia.
  • Sorna: Ara. Calor.
  • Sursirse: Ara. Consumirse un líquido, agotarse la paciencia.
  • Talento: Diadema para sujetar la melena.
  • Terrizo: Ara. Recipiente de barro para masar el embutido en las matacías.
  • Tocho: Ladrillo
  • Trajite: (x3) Persona mentirosa, embaucadora.
  • Traza: Ara. Manera, modo, forma.
  • Utropiado: Persona que va sin arreglar.
  • Vendemar: Ara. Vendimiar.
  • Vispra: Ara. Día anterior a la fiesta. Víspera
  • Zafarrancho: Esp. Agitación, desorden.
  • Zarracatalla: Ara. Muchas, personas o cosas.
  • Zoquete: Ara. Que no sabe nada.

DCVB

ESCARRANSIT, ESCARRANSIDA adj.

|| 1. Migrat; mancat de la grossària o desenrotllament normal (or., occ., val., bal.); cast. desmedrado, encanijado, raquítico. S'hi revolca y badalla en sa peresa | l'escarransit lleó, Guimerà II Poes. 134. Feyan de marge al escarransit jardí, Pons Auca 243. Pobre llit d'escarransits llençols y esfilagarçada vànua, M. Genís (Catalana, vi, 31).

|| 2. Avar, escàs en el donar (Ribes, Olot, Penedès); cast. tacaño, mezquino.
Fon.: əskərənsít (pir-or., or., bal.); askaransít (occ., val.).
Sinòn.:—

|| 1, migrat, escafit, escanyolit;—

|| 2, estret, cric, escàs, avarut.

Etim.: desconeguda. La primera part del mot sembla relacionable amb escàs, i la segona amb ranci; però no es veu clar el procediment de composició que hagi pogut produir la forma escarransit a base d'aquells dos elements.