Mostrando las entradas para la consulta oles ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta oles ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.

jueves, 16 de mayo de 2024

Mant - Marescar

Mant, adj., maint, plusieurs.

Mant bratz, manta testa fracha,

Mant mur, manta tor desfacha,

Mant castel forsat e conques.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Catalá y castellá es lo mateix; châtelain, castlan, castellán, catalán, castlá, castlan, castellano, castellana, castellanas, catalana, catalanas, catalanes, castellanes

Maint bras, mainte tête brisée, maint mur, mainte tour renversée, maint château forcé et conquis.

Adv. comp. Om cuoill mantas vetz los balais 

Ab qu' el mezeis se balaia. 

La Comtesse de Die: Ab joi. 

On cueille maintes fois les verges avec quoi on se frappe soi-même.

ANC. FR. Et neporquant j'ai mains anuis 

Soffers et maintes males nuis.

Roman de la Rose, v. 3561. 

Et maint d'autres bones gens. Villehardouin, p. 3.

Maiz par préière del clergié 

Ki l'en out meinte fez préié, 

E par le cunseil des baruns, 

Ki meinte fez l'en unt semunz. 

Roman de Rou, v. 5772.

ANC. IT. Mante fiate di senno s' infinge... 

Che mante volte però morti vidi. 

Barberino, Docum. d'Amore, p. 13.

(chap. Mol, mols.)

 

Mantel, Mantelh, Mantell, Manteu, s. m., lat. mantellum, manteau.

Mantum Hispani vocant quod manus tegat tantum. 

Isidore, lib. XIX, c. 24.

Voyez Aldrete, p. 271 et 366; Mayans, Orig. de la Lengua esp., t. II, p. 234 et 250.

La una m pres sotz so mantelh.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

L'une me prit sous son manteau.

Quan viest capa sobre mantelh. 

Bertrand de Born: Bel m' es quan. 

Quand il revêt cape sur manteau. 

E m fes escut de son ric mantelh endi. 

A. Daniel: Los braills. 

Et me fît écu de son riche manteau violet. 

Ac manteu acolat. Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut manteau accolé. 

Fig. Nostra Dona fes son mantell de matremoni per celar sa virginitat.

V. et Vert., fol. 91. 

Notre Dame fit son manteau du mariage pour celer sa virginité. 

ANC. FR. Puis a affublé un mantel

Vair d' escarlate taint en graine. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 311.

Et seurcot et mantel de samit. Joinville, p. 33.

Prent ung mentel d' ypocrisie. Roman de la Rose, v. 16142.

ANC. CAT. Mantell. ESP. Manteo. PORT. Manto. IT. Mantello.

(chap. Manto, mantos; mantel, mantels per a la taula; mantell, mantells; mantellina, mantellines.)

2. Manta, s. f., mante, manteau, couverture, housse.

Us vay dolan ab tal ayssa

Que no us te pro cot ni manta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Vous va dolant avec telle hache que ne vous tient profit cotte ni mante.

Manta portey mantas ves.

Raimond d'Avignon: Sirvens sui. 

Manteau je portai maintes fois. 

Caval que t sia bos 

Ab cabestre, ab manta.

Raimond de Miraval: A Dieu m. 

Cheval qui te soit bon avec chevêtre, avec couverture.

CAT. ESP. PORT. IT. Manta. (chap. Manta, mantes; manteta, mantetes.)

3. Mentill, s. m., manteau, mantelet, mantille.

Lo mentill 

C' ai trayt de mon armari. 

Guillaume de S. Gregori: Razo e dreit. 

Le mantelet que j'ai tiré de mon armoire.

CAT. Mantellina. ESP. Mantilla, mantellina. PORT. Mantilha. IT. Mantellina.

Lo agüelo y lo Mar.

Mar, s. m. et f., lat. mare, mer.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 120. 

El trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce.

Il transmettait les lettres outre la mer.

Eron passat per lo mar Rog, a pe sec. V. et Vert., fol. 26.

(chap. (Eren passats) van passá per lo mar Roch, a peu sec.)

Étaient passés par la mer Rouge, à pied sec. 

Fig. Aquesta mar amara d' aquest mun. 

Que lo puescan afangar en l' abis et en lo mar de ifern.

V. et Vert., fol. 102 et 19. 

Cette mer amère de ce monde. 

Qu'ils le puissent embourber dans l'abîme et dans la mer d'enfer.

La gran mar 

Dels blatz en espic ondeiar.

(chap. La gran mar dels blats espigats (en espiga) ondejá : fé oles, ondes.)

Leys d'amors, fol. 36.

La grande mer des blés en épi ondoyer.

La mar de las ystorias. Mém. sur Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3. 

La mer des histoires. 

Loc. Tant es grossa la mar. V. de S. Honorat. 

Tant la mer est grosse.

El nauchier, can ve lo bel temps clar, 

Que s coch' e cor tro qu' es en auta mar. 

P. Espagnol: Entre. 

Le nocher, quand il voit le beau temps clair, qui se hâte et court jusqu'à ce qu'il est en haute mer. 

En lo gran pelech

De la mar.

V. de S. Honorat.

Dans la grande plaine de la mer.

Coma son homes de mar. V. et Vert., fol. 54. 

Comme sont hommes de mer. 

Passai un bratz de mar ab mo navei. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42.

Je passai un bras de mer avec mon navire.

La crebadura de la terra per la qual la mars Betada passa per mieh la terra. Liv. de Sydrac, fol. 49.

L'ouverture de la terre par laquelle la mer Betée passe par le milieu de la terre.

ANC. FR. Et tu le déusses savoir

Qu'il n'a jusqu'à la mer Betée 

Garçon qui ne l'ait garçonée. 

Roman du Renart, t. III, v. 309. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Mar. IT. Mare. 

2. Marage, Maraje, s. m., plage, côte, rivage.

Lai on lo monestiers es aras el marage.

Sus en un puech pres del marage.

V. de S. Honorat.

Là où le monastère est maintenant sur la plage.

Sus en une élévation pres du rivage.

ANC. FR. Des Oure vers la mer, tot li païz marage.

Roman de Rou, v. 1885.

Là furent assemblé icele gent marage. 

Poëme d'Alexandre, Carpentier, t. II, col. 1169.

3. Marina, s. f., plage, côte, rivage, mer.

Trameton espias soven a la marina.

Velas an e bon vent, van s' en per la marina.

Lur pregan que las barcas metan a la marina.

V. de S. Honorat.

Envoient souvent des espions à la côte.

Ont voiles et bon vent, s'en vont par la côte.

Leur prient qu'ils mettent les barques à la mer.

ANC. FR. Des nés sunt ki ainz ainz issuz,

Par la marine sunt coruz.

Roman de Rou, v. 6243.

CAT. ESP. (chap.) Marina. PORT. Marinha. IT. Marina.

4. Mares, adj., marin, de mer. 

Subst. Peissos d' estanh e fluvials

Fay mot plus tost que lo mares.

Brev. d'amor, fol. 52.

Poisson d'étang et de fleuve produit moult plus tôt que le marin (celui de mer).

5. Marcx, s. m., mare, marais.

Quan hom las rainas aus braire

Per lo marcx e per lo riu.

B. Martin: Quan l' erba.

Quand on entend les raines coasser par le marais et par le ruisseau.

ANC. FR. Les suppliants feussent alez peschier en un marchaiz commun. Le suppliant abuvroit les boeufs de son hostel en un marchais ou lac.

Lett. de rém. de 1410 et de 1467. Carpentier, t. II, col. 1174.

6. Marin, Mari, adj., lat. marinus, marin, de mer.

Viu d' auzels maris. Eluc. de las propr., fol. 141.

Vit d'oiseaux marins. 

L' aires, segon natura,

Espeissat d' aiga marina, 

Pluia fai e nevolina.

Brev. d'amor, fol. 38. 

L'air, selon nature, condensé d'eau de mer, produit pluie et brouillard.

Son bestias marinas. Doctrine des Vaudois. 

Sont bêtes marines.

CAT. Mari (marí). ESP. Marino. PORT. Marinho. IT. Marino. 

(chap. Del mar: marí o marino, marins o marinos, marina, marines.)

7. Outramarin, adj., outre-marin, d'outre-mer.

A cas negres outramaris. 

Gavaudan le Vieux: Senhors. 

A chiens noirs d'outre-mer.

Eu li ai vist caval outramarin.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Je lui ai vu cheval d'outre-mer.

ANC. FR.

Là vient la grant richesce du règne ultre-marin.

Roman de Rou, v. 3433. 

CAT. Ultramar. ESP. PORT. Ultramar, ultramarino. IT. Oltramarino.

(chap. Ultramarino, ultramarins o ultramarinos, ultramarina, ultramarines.)

8. Marinier, s. m., marinier, matelot.

Atressi cum la ballena, 

Quant li marinier son sus.

Lamberti de Bonanel: Pois vei. 

Pareillement comme la baleine, quand les mariniers sont dessus.

Tant es grossa la mar...

Que neguns mariniers non fera lo viatge.

V. de S. Honorat.

Tant est grosse la mer... que nul marinier ne ferait le voyage.

Fig. Razos e discretios son carratiers de totas las virtutz, e mariniers en la nau de l'arma. V. et Vert., fol. 62. 

Raison et discrétion sont conducteurs de toutes les vertus, et matelots dans le navire de l'âme.

CAT. Mariner. ESP. Marinero. PORT. Marinhero. IT. Mariniero, mariniere.

(chap. Mariné o marinero, marinés o marineros, marinera, marineres.)

9. Maritim, adj., lat. maritimus, maritime.

Es terra maritima. Eluc. de las propr., fol. 179. 

Est terre maritime. 

Narbona es vila maritima. Mém. sur Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3.

(chap. Narbona es vila marítima.)

 Narbonne est ville maritime.

CAT. Maritim. ESP. (marítimo) PORT. Maritimo. IT. Marittimo. 

(chap. Marítim, maritims, marítima, marítimes.)

10. Maritimal, adj., maritime. 

Sus lo pays maritimal. Régl. des états de Prov., de 1401. 

Sur le pays maritime.

11. Demergar, v., lat. demergere, engloutir, enfoncer, abîmer.

Part. pas. fig. Pero demergat sui.

Lanfranc Cigala: Gloriosa.

Pourtant je suis englouti.

12. Somergir, Submergir, Submerger, v., submergere, submerger, plonger, noyer.

Que Jhesus lo somerga. 

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

Que Jésus le submerge.

Part. pas. Sian submergidas am vi agre. Trad. d'Albucasis, fol. 23. 

Soient noyées avec vinaigre.

Fig. Nocument es submergit en juvament. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Le dommage est noyé dans le secours.

Totas aquestas erbas o alcunas de lor sian submersas en aygua en la ola.

Trad. d'Albucasis, fol. 38.

Que toutes ces herbes ou quelques-unes d'elles soient plongées dans l'eau dans la marmite.

CAT. ESP. Sumergir. PORT. Submergir. IT. Sommergere. 

(chap. Sumergí, sumergís, afoná, afonás, aufegá, aufegás, etc. Yo me sumergixco, sumergixes, sumergix, sumergim, sumergiu, sumergixen; sumergit, sumergits, sumergida, sumergides.)

13. Emerger, v., lat. emergere, émerger, sortir, apparaître.

Part. prés. Soven, al mieg del an emergent, comensa l' an legal.

Es an emergent quan hom compta..., comensan ad alcun notable cas o accident. Eluc. de las propr., fol. 122.

Souvent, au milieu de l'an émergent, commence l'an légal.

C'est l'an émergent quand on compte..., commençant à quelque notable cas ou accident. 

ANC. CAT. Emergir. (ESP. Emerger. Chap. Emergí.)

14. Enmerger, v., lat. immergere, plonger, enfoncer. 

Enmergeys aquel en boder bulhit. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

Plonge celui-là en beurre bouilli.

 

Marabeti, Maraboti, s. m., maravédis, marabotin.

Si'l metiatz en la ma, 

Per ver dir, un marabeti, 

E per mentir, un barbari, 

Lo barbari guazanhara.

P. Cardinal: Tan son valen. 

Si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.

Cum del enfan qu' an un marabeti 

Fai hom del plor laissar e departir.

Aimeri de Peguilain: Si cum l'arbres. 

Comme de l'enfant qu'avec un maravédis on fait cesser et départir du pleur.

Que ill darian CC marabotis; e 'l reis... pres los CC marabotis.

V. de Bertrand de Born.

Qu'ils lui donneraient deux cents marabotins; et le roi... prit les deux cents marabotins.

- Sorte de redevance.

Deu en donar, per senhoria, marabeti d' aur per tot temps, cad an, a Nadal. Tit. de 1265. DOAT, t. CXXX, fol. 21. 

Doit en donner, pour seigneurie, un marabotin d'or pour toujours, chaque an, à Noël.

Ab un marabotin d' aur que lo dit Uc... ne deu donar et pagar cad an.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXXIX, fol. 41. 

Avec un marabotin d'or que ledit Hugues... en doit donner et payer chaque année.

CAT. Maravedis. ESP. (chap.) Maravedí (morabetino y variantes).

 

Maragde, Maracde, Maraude, Meraude, s. m, lat. maragdus, émeraude.

Fis maracdes, que resplan,

Val mais que veires vertz ni grocs.

G. Adhemar: Ben fora.

Fine émeraude, qui resplendit, vaut plus que verre vert ni jaune.

Lo maragde naturalmens

Restrenh los carnals movemens.

Brev. d'amor, fol. 40.

L' émeraude naturellement restreint les mouvements charnels.

En maraud' es pus grans valors.

Serveri de Gironne: Manhs ricx.

En émeraude est plus grande valeur.

Meraude, robi, safir, jaspi. Liv. de Sydrac, fol. 139. 

Émeraude, rubis, saphir, jaspe

Prov. Ieu non dic ges c' om en estanh 

Non puesca maracde pauzar.

P. Vidal: Abril issic. 

Je ne dis point qu'en étain on ne puisse émeraude enchâsser. 

IT. Smeraldo.

2. Maracda, s. f., émeraude.

O per maracdas o per rubis d' Orient. V. et Vert., fol. 29.

Ou pour émeraudes ou pour rubis d'Orient.

3. Esmerauda, s. f., lat. smaragdus, émeraude.

Trenta et seys esmeraudas.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52.

Trente et six émeraudes.

ANC. CAT. Esmeragda. CAT. MOD. ESP. PORT. Esmeralda. (chap. esmeralda, esmeraldes.)

 

Marc, s. m., marc, sorte de poids. 

Falsa auna ni fals marc. Tit. de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 142. 

Fausse aune et faux marc. 

Ar agues ieu mil marcx de fin argen.

Pistoleta: Ar agues. 

Maintenant eussé-je mille marcs d'argent fin. 

Aissi vos pogratz un denier 

Adesmar contra un marc d'argen.

Pierre, Roi d'Aragon: Be m plairia.

Vous pourriez ainsi évaluer un denier en comparaison d'un marc d'argent. 

Fig. De ton aver ni de tos marcs

No sias avars ni trop larcs.

Libre de Senequa.

De ton avoir ni de tes marcs ne sois avare ni trop large.

CAT. Marc. ESP. PORT. IT. Marco. (chap. Marc, marcs. Moneda, pes de or o argén, plata. Marc de fusta, de cuadro; marquetería. Marc: Marcos.)

Des troubadours ont joué sur le mot en faisant allusion à saint Marc. Quar, en lur cortz, fa sayns Marcx acabar

Mais que Jhesus.

G. Anelier de Toulouse: El nom de.

Car, dans leur cour, saint Marc fait achever plus que Jésus.

Motas ves ieu truep que sans Marcx

Ajuda mais et sans Donatz

Que Dieus ni dreits ni amistatz.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Maintes fois je trouve que saint Marc aide plus et saint Donat que Dieu ni droit ni amitié.

 

Marca, Marqua, s. f., marque, indication.

Voyez Denina, t. I, p. 190; Leibnitz, Coll. étym., p. 62; Ihre, Diss. alt., 

p. 229.

Facha lur marca e lur senhal en l' estanh, que los consolz an avut lo patron d' aquela marca e mes en l' ostal del comun.

Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Leur marque faite et leur signe sur l'étain, que les consuls ont eu et mis le patron de cette marque dans l'hôtel de la commune.

ANC. FR. Et le hiaume li a trencié

Tros qu'en la coife del hauberc.

Li brans devale et fait son merc. 

Roman de Partonopeus, t. II, p. 164.

Si qu'es costez parent li merc. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 67.

CAT. ESP. PORT. Marca. (chap. Marca, marques.)

- Droit de représailles.

En aquel cas en lo qual sera donada marqua contra un realme o encontra una provensa.

(chap. En aquell cas en lo cual sirá donada marca contra un reino o regne o contra una provinsia. Miréu que provensa : Provença : provinsia; latín Provintia, pressisamén ere una provinsia romana mol destacada.)

Lo rey non deu autreyar marqua contra los clercs ni contra las personas de la gleysa ni ecclesiasticas.

(chap. Lo rey no deu otorgá marca contra los clérigos ni contra les persones de la iglesia ni eclesiástiques.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 207 et 209.

En ce cas dans lequel sera donnée marque contre un royaume ou contre une province.

Le roi ne doit octroyer marque contre les clercs ni contre les personnes de l'église ni ecclésiastiques.

2. Marcha, Marca, Marqua, s. f., lat. marchia, marche, frontière d'une province, d'un état.

Un honrat baron qu' era de la marca de Proensa. V. de Pons de Capdueil.

(chap. Un honrat baró que ere de la marca de Provensa.)

Un baron distingué qui était de la marche de Provence.

Castellans de Saintonge, de la marqua de Peitieu.

(chap. Castellans o catalans de Saintonge, de la marca (marquesat) de Peitieu - PoitouCatalá y castellá es lo mateixchâtelain, castlan, castellán, catalán, castlá, castlan, castellano, castellana, castellanas, catalana, catalanas, catalanes, castellanes.)

V. de Renaud de Pons.

Châtelain de Saintonge, de la marche de Poitou.

ESP. IT. Marca. (N. E. La muy conocida Marca Hispánica, con o sin tilde, les gusta mucho a los catalanistas. A los borregos catalanistas aragoneses, franchistes, les gusta más el término franja, que es lo que yo tengo entre los dos glúteos. El más franchista de todos es lo capsot de Mario Sasot.)

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.


- Marquisat.

Las marchas son, mas no 'ls marques. 

(chap. Los marquesats existixen, pero no los marquesos.)

Bertrand de Born: Volontiers. 

Les marquisats existent, mais non les marquis.

ANC. FR.

Mult l'ont cil de ses marches creimu et redoté.

A sis bons des marches fist Richart guerréier.

Roman de Rou, v. 2633 et 4318.

L'on traitast de bonner les marches entre les Bulgres et les Alemans et les François austrasiens. 

Gest. de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 148.

Quand au fait du chasteau de Fronsac, c'est le plus fort chasteau des marches de Guyenne. Monstrelet, t. III, fol. 36.

(chap. En cuan al fet del castell de Fronsac, es lo castell mes fort de les marques, de la marca, del marquesat - y ducat - de Guyena.)

3. Marcar, Marquar, Marquesar, v., confiner, marquer, désigner.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Las terras del rei de Fransa que marcavon ab las terras d' En Richart. 

V. de Bertrand de Born.

Les terres du roi de France qui confinaient avec les terres du seigneur Richard.

Podo marquar tant... Penhorar ni marcar ni penre. 

Cout. de Moyssac, XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 11 et 12. 

Peuvent marquer tant... Engager ni marquer ni prendre. 

Fig. Engans los caussic e 'ls marca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Tromperie les choisit et les marque.

Part. prés. subst.

Dieus gart Lombardia, 

Boloigna e Milans... 

C' uns dels sers non sia, 

E 'ls bons marquesans.

Pierre de la Caravane: D'un sirventes. 

Dieu garde Lombardie, Bologne et Milan... et les bons confinants, qu'un d'eux ne soit esclave. 

Part. pas. No sia penhorads ni marcads ni destrigats.

Tit. de 1239. DOAT, t. CXXVII, fol. 35. 

Qu'il ne soit engagé, ni marqué ni détourné.

ANC. FR. La marche du roiaume de Bourgoigne qui marchist aus Lombartz... Et és terres voisines qui aus François marchissoient. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 2 et 291.

Les Liegois marchissans à icelle seigneurie de Namur.

Monstrelet, t. II, fol. 41. 

CAT. ESP. PORT. Marcar. IT. Marcare. (chap. Lindá, partí, marcá: marco, marques, marque, marquem o marcam, marquéu o marcáu, marquen; marcat, marcats, marcada, marcades.)

4. Marcanco, adj., commandant de marche.

En un puh es Folchiers, lo marcanco.

(chap. A un puch está Folquet, lo comandán de la marca.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 24.

En une élévation est Folquet, le commandant de marche.

5. Marques, Marquis, s. m., marquis. 

Las marchas son, mas no 'ls marques.

Bertrand de Born: Volontiers.

Les marquisats existent, mais non les marquis.

A la mort no s sap escrimir 

Reis ni coms ni ducx ni marquis.

(chap. De la mort no se sap escapá ni rey ni conde (o comte) ni duc ni marqués.)

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

A la mort ne se sait soustraire roi ni comte ni duc ni marquis.

Reis et emperadors,

Ducs, marques e comtors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Rois et empereurs, ducs, marquis et comtors. 

CAT. ESP. (marqués) Marques. PORT. Marquez. IT. Marchese.

(chap. Marqués, marquesos; marqueset, marquesets. A Beseit va sé famós lo marqués del Freginal, un home noble pero sense títul, que se podríe pintá en la paleta de colós que fée aná Akira Toriyama; pero no vull di quí ere ni perqué li van ficá este mote.)

6. Marquesa, Marqueza, s. f., Marquise.

Entendia se en la marquesa, qu'era filla del comte d'Urgel.

(chap. Se enteníe en la marquesa, que ere filla del comte de Urgel o Urgell. Com veéu, en ocsitá no abunde la ll final escrita; se pot vore si ya ere ll comparán la rima en datres paraules.
A Beseit tamé va ñabé una marquesa del Freginal, y tampoc diré quí ere.)

V. de Bertrand de Born.

Mettait son affection en la marquise, qui était fille du comte d'Urgel.

Tot mi platz de mi dons, la marqueza.

Peyrols: Be m cujava.

Tout me plaît de ma dame, la marquise.

Fig. Sobre totas a de beutat l' empier;

Reina es de joi ses contenso...

E marquesa de ben dir sa razo.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.

Sur toutes elle a l'empire de beauté; elle est reine de joie sans contestation... et marquise pour bien dire sa raison.

CAT. ESP. Marquesa. PORT. Marqueza. IT. Marchesa.

(chap. Marquesa, marqueses; dim. marqueseta, marquesetes.)

7. Demarchar, Demarquar, v., démarquer, séparer, distinguer.

Lo dit leguat fec partir e demarchar la dita armada.

(chap. Lo dit legat va fé partí (anassen) y desmarcá (marchá) la dita armada.)

Chronique des Albigeois, col. 8.

Ledit légat fit partager et distinguer ladite armée.

CAT. ESP. PORT. Demarcar. (chap. Marchá, desmarcá, desmarcás, separá, separás. Desmarcá se fa aná mol al fútbol; cuan te marquen, te desmarques, te separes, t' apartes, marches.)

8. Marescar, v., marquer, faire la marque pour laquelle on percevait un droit.

Marescar e tersar. Tit. de 1490. Bordeaux, Bibl. Monteil. 

Marquer et tiercer.

viernes, 9 de febrero de 2024

Duptar, Doptar - Redoptable, Redotable

Duptar, Doptar, v., lat. dubitare, douter.

Qui dupta es semlans a las ondas del mar que lo ven mena vas totas parts.

(chap. Qui dude s'assemelle – s'apareix - a les oles del mar que lo ven porte cap a tot arréu; literal: totes parts. Com veéu, ven no porte t final; lo catalá fa aná de ondas : onas, ones cuan se valensianise o afransese.)

Lo agüelo y lo mar, Ernest Hemingway, chapurriau; Duptar, Doptar

V. et Vert., fol. 86.

Qui doute est semblable aux ondes de la mer que le vent mène vers toutes parts.

Car se doptavan ben de so que lo dit conte de Montfort fec.

(chap. Ya que dudaben be de lo que lo dit conde de Monfort va fé. Este texto parle del tems de Pedro o Pere II d'Aragó, son pare de Jacobus I. Albigeois, d'Albi, albigense.)

Chr. des Albigeois, fol. 45.

Car ils se doutaient bien de ce que ledit comte de Montfort fit. 

Part. prés.

La gensor am, ja no i anetz duptan.

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

J'aime la plus gentille, jamais n'y allez doutant.

- Redouter, craindre.

Virgile a dit dans ce sens:

Et dubitant homines serere atque impendere curas.

Virgile, Georg., II, v. 433. 

Qui e leis se fia, morz no l'es a doptar. Poëme sur Boèce.

(chap. Qui se fíe d'ella, no cal que tingue temó de la mort.)

Qui se fie en elle, la mort ne lui est pas à redouter.

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

(chap. Pos tos teníen mes temó que la grulla al falcó.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Puis vous redoutèrent plus que grue faucon.

Substant. Mas si m pren duptars e paor.

Gaucelm Faidit: Pus vey reverdir.

Mais si douter et peur me prend.

ANC. FR. Que li poples de tutes terres apprenged tei è tun num duter.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 92. 

Se desplaire ne vous doubtoye, 

Voulentiers je vous embleroye.

Charles d'Orléans, p. 77. 

ANC. CAT. Duptar. CAT. MOD. Dubtar. (N. E. O sea, que el verbo occitano duptar, doptar es diferente al catalán antiguo duptar, moderno dubtar. 

¡Ja ja ja, Raynouard, qué cachondo eras!)

ESP. Dudar. PORT. Duvidar. IT. Dottare. 

(chap. dudá: dudo, dudes, dude, dudem o dudam, dudéu o dudáu, duden; dudat, dudats, dudada, dudades.)

2. Dopte, Dupte, s. m., lat. dubium, crainte, doute.

Tan vos am leyalmens,

Ferms, de dopte partitz.

Giraud de Calanson: El mon non.

Tant je vous aime loyalement, ferme, séparé de doute. 

Loc. Sas es de cors, non i a dopte.

(chap. Sano está de cos, no ña (cap) duda. La llengua ocsitana tamé fa aná lo “pas” a la negativa, com lo fransés y lo dialecte catalá; lo omitixen per a intentá que no se noto tan que es un dialecte del ocsitá.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Est sain de corps, il n'y a pas doute.

Adv. comp. Ses tot dupte, podem conoisxer que las lurs armas son cologadas en lo celestialh regne. Philomena.

(chap. Sense cap duda, podem coneixe que les seues almes están colocades al selestial reino, regne.)

Sans aucun doute, nous pouvons connaître que les leurs âmes sont colloquées dans le céleste royaume. 

ANC. FR. Si je ne l'ose désobéir

Pour doubte de le courroucer.

Charles d'Orléans, p. 35.

Luy disoient qu'il y avoit très grand péril pour la doubte des François.

Monstrelet, t. I, fol. 47.

ANC. CAT. Dupte. CAT. MOD. Dubte. (N. E. O sea, el occitano dopte, dupte, es en catalán antiguo dupte, y moderno dubte; el paso de p a b y al contrario es más antiguo que los caminos romanos.)

ESP. Duda. PORT. Duida. IT. Dubbio, dotta. (chap. duda, dudes.)

3. Doptor, s. f., crainte.

Ab paor e ab doptor.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 26.

Avec peur et avec crainte.

4. Doptansa, Duptansa, s. f., doute, crainte, incertitude.

Mas greu veiretz fin' amansa

Ses paor e ses doptanza.

B. de Ventadour: Ab joi.

Mais vous verrez difficilement pur amour sans peur et sans crainte.

Adv. comp. Dirai vos senes duptansa.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je vous dirai sans crainte.

Roma, veramen

Sabem senes duptansa.

G. Figueras: Sirventes vuelh. 

Rome, vraiment nous savons sans doute. 

ANC. FR. Por la tremor et por la dotance de l'empereor Alexis.

Ville-Hardouin, p. 56.

Que jà de mort éust dotance.

Roman du Renart, t. II, p. 77.

Qu'ils n'ayent point de douptance à vous dire la vérité.

Monstrelet, t. 1, fol. 22. 

ANC. CAT. Doptansa, duptansa.

(N. E. O sea, que el occitano doptansa, duptansa, es en catalán doptansa, duptansa, y Raynouard considera el catalán como una lengua diferenciada. Jodó, el vallisoletano o el alustantino serían lenguas diferenciadas del castellano, siguiendo este mismo criterio.

Creo que Raynouard patinó de verdad en este lexique roman; a no ser que manipulasen sus textos desde su muerte, 27 de octubre de 1836, hasta la edición, publicación de este tomo, en 1844. Esos años había mucho movimiento catalanista, lo que conocemos como renaixença.
Aún faltaba bastante para la gramática de laboratorios Pompeyo Fabra y para el adoctrinamiento post Jordi Pujol Soley.)

Fuster, Jordi Pujol, president, Generalitat, molt honorable; desfalc; Equitat

ANC. ESP. Dudanza. IT. Dottanza.

5. Doptamen, s. m., doute, incertitude.

De la mort d'Artus, sai per que n'es doptamentz.

P. de Corbiac: El nom de.

De la mort d'Artus, je sais pourquoi il en est incertitude.

ANC. FR.

Pur ces siens messagiers estes en dutement.

Roman de Horn, fol. 10.

6. Dubietat, s. f., lat. dubietatem, doute.

So nostres istruidors en dubietat.

(chap. literal. Són los nostres instruidós en duda.)

Eluc. de las propr., fol. 13.

Sont nos maîtres en doute.

ANC. ESP. Dubiedad.

7. Dubitatio, s. f., lat. dubitatio, doute, hésitation, incertitude.

Tota dubitatio que endevengues entre las dichas parts.

Tit. de 1270, de la famille Gasc.

Toute incertitude qui surviendrait entre les dites parties.

Dubitatios es cant hom dupta d'una cauza que pot esser appellada per dos vocables. Leys d'amors, fol. 147.

(chap. Insertitut, duda, indessisió, es cuan se (hom) dude de una cosa que pot sé dita per dos paraules, noms.)

Le doute c'est quand on est incertain d'une chose qui peut être appelée de deux noms.

CAT. Dubitació. ESP. Dubitación. IT. Dubitazione.

8. Dubitatiu, adj., lat. dubitativus, douteux, dubitatif.

Que dubitatiu,

O son dubitativas.

Leys d'amors, fol. 77 et 26. 

QUE dubitatif.

Ou elles sont dubitatives.

ESP. IT. Dubitativo. (chap. vore dudós aquí deball.)

9. Doptos, adj., douteux, incertain, craintif.

De so don ieu soi doptos 

Me diatz vostr' entendensa.

T. de Giraud et de Guillaume: De so don.

De ce dont je suis douteux que vous me disiez votre opinion.

Mas tant a 'lh cor van e duptos

Qu'eras l'ai, eras no l'ai ges.

(chap. Pero ella té lo cor tan (vano) vanidós y dudós, insert, que ara 'l ting, ara no 'l tinc. Escric tinc y ting perque la c final a vegades se suavise, com sanc, sang, vinc, ving, sinc, sing, banc, bang, etc. Ñan pobles aon se pronunsie encara mol claramén, com a Aiguaiva, Aiguaviva. Baixéu les coquetes, baixéu lo vi blanc, baixéu a Mengana sentada en un banc. A Beseit se diríe: baixéu les casquetes, baixéu lo vi blang o blanc, baixéu a Fulana assentada a un bang o banc.)

casqueta, casquetes, pastas, panaderías, hornos, forn, Ibáñez Urquizú, Bosque Caballé

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Mais elle a le coeur si vain et incertain que tantôt je l'ai, tantôt je ne l'ai pas.

Espaorditz e duptos de venir vays Narbona. Philomena.

(chap. Acollonit, atemorit, temorico y dudós de vindre cap a Narbona; paor, paó, po, temó, encara se diu, pero no sé si algú diu espaordit o paregut.)

Épouvantés et craintifs de venir vers Narbonne.

ANC. FR. Estiez vos de ceo dotos. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 99.

CAT. Dubtos (sic). ESP. Dudoso. PORT. Duvidoso. IT. Dottoso. (chap. Dudós, dudosos, dudosa, dudoses.)

10. Doptosamen, adv., douteusement. 

Mas en parlan doptosamen.

(chap. Pero parlán dudosamen.)

L'arbre de Batalhas, fol. 134.

Mais en parlant douteusement.

ESP. Dudosamente.

11. Duptador, s. m., lat. dubitator, craintif, timide. 

Tan duptadors eran elhs e sos compagnos. Philomena.

(chap. Tan temoricos, timits, eren ells y sons compañs; dudadós no se fa aná.)

Eux et ses compagnons étaient tellement craintifs.

Quan pens de vos, tem lauzengeiras gens

Que fan amans temens e duptadors.

P. Imbert: Eras pus vey. 

Quand je pense de vous, je crains les gens médisants qui rendent les amants timides et craintifs. 

ANC. FR. Sages et pros et bons dotière.

Roman de Brut, p. 186.

12. Redoptar, v., redouter.

Qui se glorifia en sa richeza, redopta paubreira.

Trad. de Bède, fol. 71.

Qui se glorifie en sa richesse, redoute pauvreté. 

Part. pas. Ayssi cum Karles Maynes que tant fo reduptatz.

Roman de Fierabras, v. 37. 

Ainsi comme Charlemagne qui fut tant redouté.

ANC. FR. Por ce que redot cel meschief.

Fables et cont. anc., t. I, p. 345. 

El nom de molt redoubtet et poisant signor. 

Tit. de 1255. Carpentier, Hist. de Cambrai, p. 28.

ANC. IT. Ridottare.

Alberti, dans son Dizionario universale, etc., dit sur ce mot:

Provenzalismo oggidì inusitato come i suoi derivati, sebbene frequente presso alcuni antichi e spezialmente i villani.

13. Reduptansa, s. f., puissance, force. 

Escomovemens de las reduptansas de las terras.

Calendrier provençal.

Agitations des puissances des terres.

14. Redoptable, Redotable, adj., redoutable, vénérable.

Lo rey nostre... Redotable senhor.

(chap. Lo rey nostre... venerable siñó.)

Registres des états de Provence de 1401.

Le roi notre... redoutable seigneur.

Lo redoptable payre en Christ, etc.

Tit. de 1309. DOAT, t. XLII, fol. 90.

Le redoutable père en Christ, etc.

IT. Ridottabile.

miércoles, 29 de enero de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

 
Costanza vol a Martuccio Gomito y, sentín que habíe mort, desesperada puche sola a una barca, que es transportada pel ven hasta Susa; lo trobe viu a Túnez, se descubrix an ell, y ell, están en gran favor del rey per los consells que li ha donat, casánse en ella, ric, sen entornen cap a Lípari.
 
Lípari
 
La reina, veén acabada la historia de Pánfilo, después de habéla alabat mol, li va maná a Emilia que continuare, y ella va escomensá aixina:

Tots debem en raó chalá en les coses que veém seguides per lo galardó que mereixen los afectes.
Debéu, pos, delicades siñores, sabé que prop de Sicilia ña una isleta que se diu Lípari, a la que, no fa encara mol tems, va ñabé una jove mol guapa de nom Costanza, naixcuda a la isla de gen mol honrada, se va enamorá de ella un jove que vivíe a la isla, de nom Martuccio Gomito, mol pito y cortés y mol bo al seu ofissi. Ella tamé se va inflamá per nell, y no estabe be mes que cuan lo veíe, y desichán Martuccio tíndrela per dona, la va fé demaná a son pare, y éste va contestá que ell ere pobre y per naixó no volíe donálay.

Martuccio, despechat al vóres rechassat per la seua pobrea, en alguns amics y parens van armá un barco, y va jurá no torná may mes a Lípari si no se fée ric; y partín de allí, va escomensá a piratechá per les costes de Berbería, robán a consevol que puguere menos que ell. En esta empresa li va acompañá la fortuna, y lo haguere acompañat mes tems si haguere sabut ficáli freno. Pero no tenínne prou en habés fet mol ric en poc tems, mentres buscaben fés mes rics, va passá que per alguns barcos sarracenos después de llarga defensa, en los seus compañs va sé apresonat y robat, y la nave feta trossos y afonada. Ell, portat a Túnez, va sé ficat a la presó y allí tingut en llarga miseria.
Va arribá a Lípari no per una ni per dos, sino per moltes y diferentes persones la notissia de que tots aquells que en Martuccio anaben al barquet se habíen afonat. La jove, que estabe mol trista per la partida de Martuccio, sentín que jun en los atres habíe mort, va plorá mol tems, y va dessidí no seguí viva, y com lo seu cor no podíe aguantá lo matás an ella mateixa en violensia, va pensá féu de un atra manera.
Eixín secretamen una nit de casa seua y arribán al port, va trobá per casualidat, una mica separada de les atres barques, una barqueta de peixcadós, y com acababen de baixá de ella los seus patrons, la va trobá preparada, en mástil y rems. Y puján an ella rápidamen y remán pel mar, com sabíe bastán del navegá, com en general totes les dones de aquella isla, va issá o alsá la vela, va tirá los rems, va adressá lo timó y se va entregá al ven, pensán que passaríe que lo ven volcaríe la barca sense cárrega y sense piloto, o que la faríe empastrás contra les roques. Pensán aixó, se va tapá lo cap en una manteta y se va gitá plorán al fondo de la barca. Pero no va ocurrí lo que ella pensáe: sén aquell ven que bufáe de tramuntana pero suavet, y sense casi oles, se aguantáe be la barqueta, y al tardet de en son demá de habé pujat a la barca, a unes sen milles de Túnez, a una playa veína de una siudat de nom Susa va arribá.
La jove no sen habíe donat cuenta de que ya estáe a la playa, perque no habíe eixecat lo cap ni volíe eixecál. Allí estáe per casualidat una pobre dona a la voreta del mar, que repassáe les rets dels peixcadós de casa. Esta dona, veén la barca, se va maravillá de vore que en la vela desplegada habíe arribat an terra; y pensán que an ella dormíen los peixcadós, va aná cap a la barca y se va trobá en esta jove, y la va cridá moltes vegades, perque dormíe com un soc, y al final la va fé despertás, y veén en lo vestí que ere cristiana, parlánli en ladino li va preguntá cóm ere que habíe arribat allí sola.
La jove, sentínla parlá en ladino, va pensá que lo ven la habíe tornat a Lípari, y ficánse de peu va pegá una ullada per los voltans, y com no coneixíe la comarca, li va preguntá a la bona dona aón estabe.
Y la bona dona li va contestá:
- Filla meua, estás prop de Susa, a la Berbería.
Sentit açó, veén que Deu no habíe volgut enviáli la mort, va tindre temó del seu deshonor y no sabén qué fé, se va assentá al canto de la barca, y va torná a plorá. La bona dona, veén assó, va sentí piedat de ella, y tan li va rogá que se la va emportá a la seua barraca; y tan la va adulá que ella li va di cóm habíe arribat hasta allí, per lo que, veén la bona dona que estabe encara en dijú, li va doná del seu pa du y algún peixet y aigua, a ella va minjá una mica. Después li va preguntá Costanza quí ere a la bona dona que parlabe ladino; y ella li va di que ere de Trápani y que teníe per nom Carapresa y que allí servíe a uns peixcadós cristians.
La jove, al sentí di «Carapresa», (volguda presonera) va creure que ere una bona siñal habé escoltat este nom, y va escomensá a sentí esperanses sense sabé de qué y se ni en va aná lo desich de morí; y sense manifestá quí ere ni de aón, li va rogá insistenmen a la bona dona que per amor de Deu tinguere misericordia de la seua juventut y que li donare algún consell en lo que puguere escapá de que li faigueren algún mal. Carapresa, al sentíla, com bona dona que ere, la va dixá a la barraqueta, rápidamen va arrepetá les seues rets y va torná en ella, y tapánla en la seua manta, se la va emportá en ella a Susa, y arribán les dos allí, li va di:
- Costanza, yo te portaré a casa de una boníssima Siñora mora a qui servixco moltes vegades en lo que ella nessessite, y es una Siñora agüeleta y misericordiosa; te recomanaré an ella tot lo que puga y estic seguríssima de que te ressibirá de bon grado y te tratará com a una filla, y tú, están en ella, te les ingeniarás com pugues, servínla, per a conseguí la seua grassia hasta que Deu te envío milló sort. Y com u va di, u va fé. La Siñora, que ere ya agüela, después de sentíla, va mirá a la jove a la cara y va escomensá a plorá, y agarránla fort, la va besá al fron, y después se la va emportá de la ma cap a casa, a la que vivíe en unes atres dones, sense cap home, y totes treballaben fén coses en les seues mans, seda, palma, cuero.
La jove en pocs díes va adependre a fé alguna coseta y en elles va aná treballán en molta grassia y amor, y elles li van amostrá la seua llengua. Vivín, pos, la jove a Susa, habén sigut ya a casa seua plorada per perduda y morta, va passá que, sén rey de Túnez un que se díe Meriabdelá, un jove de gran linaje y de mol poder que ñabíe a Granada, dién que li perteneixíe an ell lo reino de Túnez, va ajuntá una grandíssima multitut de gen contra lo rey de Túnez y va aná allí per a fótrel fora del reino. Y arribán estes coses als oíts de Martuccio Gomito a la presó, que ya sabíe mol be lo berberisco, y sentín que lo rey de Túnez se esforsabe moltíssim en deféndrela, va di a un de aquells que an ell y als seus compañs guardaben:
- Si yo puguera parláli al rey, me diu lo cor que li donaría un consell en lo que guañaríe la guerra.
Lo guardia li va di estes paraules al seu siñó, y éste les hi va contá al rey. Lo rey va maná que li fore portat Martuccio; y preguntánli quín ere lo seu consell, li va contestá aixina:
- Siñó meu, si hay vist be a datres tems que hay estat an estes terres vostres cóm són les vostres batalles, me pareix que les feu sobre tot en arqués y fleches; y per naixó, si trobara la manera de que als arqués del vostre adversari los faltaren saetes y que los vostres ne tingueren en abundansia, crec que venseríeu esta batalla.
Y lo rey li va di:
- Sense cap duda, si aixó puguere fés, penso que guañaría.
Y Martuccio li va di:
- Siñó meu, si voléu, aixó podrá fés, escoltéu cóm:
vatros teníu que fé cordes mol mes primes per als arcos dels vostres arqués que les que se fan aná normalmen, y después maná fé saetes que tinguen la muesca diferén, y sol se puguen tirá be en estes cordes primes; y aixó convé féu tan secretamen que lo vostre adversari no u sápie, perque de un atra manera trobaríe un remey. Y la raó per la que tos dic aixó es ésta: después de que los arqués del vostre enemic haiguen tirat les seues saetes y los vostres les seues fleches, sabéu be que les fleches que los vostres arqués haiguen disparat les arreplegarán los vostres enemics, per a seguí la batalla, y los vostres arreplegarán les seues; pero los adversaris no podrán fé aná les saetes aviades per los vostres perque les muesques no entrarán a les cordes grosses, mentres als vostres los passará lo contrari en les saetes del enemic, perque a les cordes primes entrarán mol be les saetes que tinguen les muesques mes amples; y aixina los vostres tindrán gran acopio de saetes mentres los atres tindrán falta de elles.
Al rey, que ere sabut, li va agradá lo consell de Martuccio y lo va seguí, y va guañá la guerra, en lo que Martuccio va conseguí la seua grassia y, per tan, un gran y ric estat. Va corre la fama de estes coses per lo país y va arribá a oíts de Costanza que Martuccio Gomito estabe viu, al que tan tems habíe cregut mort; per lo que l´amor per nell se va inflamá y se va fé mes gran y la morta esperansa va reviscolá. Li va manifestá a la bona Siñora en la que vivíe tots los seus assuntos, y li va di que desichabe aná a Túnez per a vore en los seus ulls alló que li arribáe pels oíts, y ella va alabá mol lo seu desich, y com si haguere sigut sa mare, puján a una barca, sen va aná cap a Túnez les dos, aon van sé ressibides a casa de una parenta seua. Carapresa va aná a escoltá lo que se sabíe de Martuccio; y sabén que estabe viu y en gran estat, va volé o voldre la noble Siñora significáli a Martuccio que allí estáe Costanza que veníe a trobál.
Anán un día aon Martuccio estabe, li va di:
- Martuccio, a casa meua ha arribat un criat teu que ve de Lípari y voldríe en secret parlát; y per naixó, per no confiás als atres, tal com ell ha volgut, yo hay vingut a díteu. -
Martuccio li va doná les grassies y la va seguí a casa. Cuan la jove lo va vore, prop va está de morís de alegría, y sense pugué aguantás, en los brassos uberts se li va aventá al coll y lo va abrassá, y per les penes passades y per la alegría presén, se va quedá encanada de tan plorá.
Martuccio, veén a la jove, se va quedá sense paraula de la sorpresa, y después, suspirán, va di:
-¡Oh, Costanza meua! ¿Estás viva? fa mol tems que vach sentí que habíes mort y al nostre país de tú res se sabíe.
Y dit aixó, plorán téndramen, la va abrassá y la va besá. Costanza li va contá totes les seues aventures y lo honor que habíe ressibit de la noble Siñora en qui habíe estat. Martuccio, después de mols raonamens, separánse de ella, aon estáe lo seu siñó sen va aná y lay va contá tot, y li va di que volíe casás en ella.
Lo rey se va maravillá de estes coses, y va fé vindre a la jove, y ella li va confirmá lo que Martuccio li habíe dit; y entonses li va di:
- Pos mol be tel has guañat per home.
Y va fé portá grandissims y nobles regalos, una part per an ella y l´atra per a Martuccio, donánlos llissensia per a fé lo que vullgueren los dos. Martuccio, honrada mol la noble Siñora en la que Costanza habíe viscut, y agraínli lo que habíe fet per nella, li va doná mols regalos, y, no sense moltes llágrimes de Constanza, se van despedí; y después, puján a un barquet en llissensia del rey, acompañánlos Carapresa, en bon ven van torná a Lípari, aon va ñabé tan gran festa com may habíe ñagut. Allí Martuccio se va casá en ella y se van fé mol grans y hermoses bodes, y en pas y descans, mol tems van gosá del seu amor.