Mostrando las entradas para la consulta forn pa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta forn pa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

miércoles, 13 de marzo de 2024

Lexique roman; Formir, Furmir, Fromir - Fornicar, Fornigar


Formir, Furmir, Fromir, v., remplir, accomplir, satisfaire, exposer.

De ren qu' al segl' ay' a formir.

Pierre d'Auvergne: De Dieus non.

De rien qu'il ait à satisfaire au siècle.

Ben furmi lo messatge.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59.

Bien remplit le message.

Quasqus si deu de son mestier formir.

B. de Ventadour: Ab joi mov.

Chacun doit se satisfaire de son besoin.

Formir

Vos voil so c'om mi manda dir.

Roman de Jaufre, fol. 17.

Je veux vous exposer ce qu'on me commande de dire.

Part. pas. Ja nulhs furmit messatge non auziretz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 38.

Jamais vous n'ouïrez nul message accompli.

Senher, be m tenc per fromida.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Seigneur, je me tiens bien pour satisfaite.

2. Formimen, s. m., exposition, commencement.

Mais te valgro totas al formimen.

Ozils de Cadartz: Assatz es.

Plus te valurent toutes au commencement.


Forar, v., lat. forare, forer, trouer, percer. 

Part. pas. Si non es en carrera forada. 

Fors de Béarn, p. 1089. 

Si n'est pas en rue percée.

- Substantiv. Trou, ouverture.

Appar qu'el prumier forat es necessari per purgar las superfluitats del cervel. 

Abelhas... repauson si sobr' els foratz.

grabado miel abejas apicultores beceite

Eluc. de las propr., fol. 40 et 142. 

Il paraît que le premier trou est nécessaire pour purger les superfluités du cerveau.

Les abeilles... se reposent sur les trous. 

CAT. ANC. ESP. Foradar. ESP. MOD. Horadar. PORT. Furar. IT. Forare.

(chap. Foradá, fé un forat, dos forats; foradat, foradats, foradada, foradades; forado, forades, forade, foradem o foradam, foradéu o foradáu, foraden. Si yo tinguera una barrinacuáns caps de catalanistes foradaría.)

2. Perforacio, s. f., lat. perforatio, perforation, trou.

Dens alcunas vetz prendo perforacio, autras vetz rupcio.

(chap. Les dens algunes vegades prenen perforassió (se queren), datres vegades ruptura: se trenquen, se chafen.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

Les dents quelquefois prennent perforation, d'autres fois rupture.

Am perforacio ampla. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Avec perforation ample.

PORT. Perforação. IT. Perforazione. (ESP. Perforación. Chap. perforassió, perforassions; v. perforá, foradá, fé forats, excavá, esgarrapá, etc.)

3. Perforador, s. m., qui perfore, opérateur.

Entro qu' el perforador venga ad aquela peyra.

(chap. Hasta que 'l perforadó (foradadó) vingue (arribo) an aquella pedra.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Jusqu'à ce que l' opérateur vienne à cette pierre.

4. Perforatiu, adj., perforatif, propre à perforer.

De las partidas que han mestier de perforacio... perforativa.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Perforative... des parties qui ont besoin de perforation.

(chap. Perforatiu com un puntero de la Liebherr, un kango, un taladro, perforatius, perforativa com una barrina o broca o tacha o agulla, perforatives.)

5. Perforar, v., lat. perforare, perforer, percer.

Perforec un apostema cancros.

(chap. Va perforá un apostema canserós, en cánser, que ya se coneixíe an aquells siglos; Ramón Lull mateix escriu cranch referínse an esta enfermedat que tamé patixen los y les catalanistes, com per ejemple Pepet Carreras, que está mol alusinat. La paraula piercing ve de aquí, de perforar, en fransés percer, en inglés to pierce.)


Pren una ola, e perfora en la cuberta un trauc.

(chap. Pren un' olla, y fa un forat a la cobertora, tapa. Cobertora val com a tapa y com a banua, manta.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 38.

Perça apostême chancreux.

Prends une marmite, et perfore un trou dans le couvercle. 

Part. pas. 

Sancnens

E perforatz.

Un troubadour anonyme: Dieus vos. 

Saignant et percé. 

PORT. Perforar. IT. Perforare.

6. Transforar, Trasforar, v., lat. transforare, transpercer, percer d'outre en outre.

De totz pongz la trasforet.

(chap. De tots los puns la traspasse; cruse, forade.)

Brev. d'amor, fol. 85. 

De tous points la transperça.

Apres gardatz que no 'l transfore

Ni ven ni freitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après prenez garde que ne le transperce ni vent ni froid.

- Filtrer, s'infiltrer.

Aiga per venas transfora.

(chap. L'aigua s' infiltre per les venes.)

Brev. d'amor, fol. 38. 

Eau filtre par veines. 

IT. Traforare.


Forn, s. m., lat. furnus, four.

M' art plus fort no feira fuecs en forn.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Me brûle plus fort que ne ferait feu en four.

Quatre forns avem de quaus. Philomena.

(chap. Tenim cuatre forns de cals; per ejemple a FórnolsFornosFórnoles.)

Libro de las Aziendas de los vezinos y terratenientes de la villa de Fórnoles hecho este año 1738 , primera página

Nous avons quatre fours de chaux. 

CAT. Forn. ANC. ESP. Forno. ESP. MOD. Horno. PORT. IT. Forno.

(chap. Forn, forns; forné, fornés, fornera, forneres; fornejá: coure lo pa y datres alimens al forn, com los cocs, casquetes, mantecats, carquiñols, amelats, rosques de Pascua, etc, etc.) 

2. Fornelh, Fornel, s. m., fourneau, foyer.

Meneron m'en a lur fornelh.

(chap. Me van portá al seu fornet.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

M' emmenèrent à leur foyer. 

Nostres Frances s'asezo pres d'un fornel privat. 

Roman de Fierabras, v. 2162. 

Nos Français s'asseoient près d'un foyer privé. 

ANC. FR. Un métal en un seul vaissel

Te convient mectre en un fournel. 

La Fontaine des Amoureux, v. 920. 

ANC. CAT. Fornell. ANC. ESP. Fornelo. ESP. MOD. Hornillo. PORT. Fornilho. IT. Fornello. (chap. fornet, fornets.)

3. Fornatz, Fornas, s. f., lat. fornax, fournaise. 

Cum l'aurs s'afina en la fornatz.  

G. Faidit: Chant e deport. 

Comme l'or s'épure dans la fournaise.

Fornas ont ardon las armas de purgatori. V. et Vert., fol. 28.

(chap. Calderes aon se cremen les almes del purgatori.)

Fournaise où brûlent les âmes de purgatoire. 

ANC. ESP. En medio del infierno fumea un fornaz.

(chap. Al mich del infern fumege una caldera.)

Poema de Alexandro, cop. 2248.

Jacie en paz el ninno en media la fornaz.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 366.

CAT. Fornal. ESP. MOD. Hornaza. PORT. Fornalha. IT. Fornace.

4. Fornada, s. f., fournée.

Una olada de braza de la premera fornada.

(chap. Una ollada, calderada, topinada de brasa de la primera fornada.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 130.

Une potée de braise de la première fournée. 

CAT. Fornada. ESP. Hornada. PORT. Fornada. IT. Fornata. (chap. Fornada, fornades: una tongada del forn, lo que cap a dins del forn.)

5. Fornatge, Fornague, s. m., fournage.

Tres deniers... de fornatge.

(chap. Tres dinés... de fornache; dret que se pagabe per fé aná lo forn, que ere normalmén de los siñós. Lo rey solíe resservás uns cuans forns, a part de datres possessions.)

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 91.

Trois deniers... de fournage.

La tersa part de totz fornatges... Per aquesta part d' aquestz fornatges.

Tit. de 1229. Arch. du Roy, J. 323.

La troisième partie de tous fournages... Pour cette partie de ces fournages.

Deu donar mandagues e fornagues.

Tit. de 1204. Arch. du Roy., J. 320.

Doit donner mandages et fournages.

ESP. Hornage. (N. E. Con la ortografía actual: hornaje, derecho que se pagaba por usar el horno de un señor.)

6. Fornilha, s. f., chauffée de four, la quantité de bois nécessaire pour chauffer un four une fois.

La fornilha a son pa cozer de guaric e de castain.

Cartulaire du Bugue, fol. 28.

La chauffée de four en chêne et en châtaignier pour cuire son pain.

7. Fornaria, s. f., fournerie, lieu où sont les fours.

La fornaria de la dicha vila. Tit. de 1270. Arch. du Roy., J. 4.

(chap. La fornaria de la dita vila. Puesto aon están los forns. Tamé ñabíen forns apartats de les viles, als monasteris o convens, alqueríes, aldees, cases apartades, pero se controlaben y se teníe que pagá.)

La fournerie de ladite ville.

- L'industrie du fournier.

Ieu, homs o femena que uzi del mestier de fornaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 124.

Moi, homme ou femme qui use du métier de fournerie.

ESP. Hornería.

8. Fornier, s. m., fournier.

Filhs d'un sirven del castel, qu'era forniers, qu'escaudava lo forn a coser lo pa. V. de B. de Ventadour.

(chap. Fill d'un sirvén, criat del castell, qu'ere forné, que calentabe (escofabe) lo forn per a coure lo pa.)

Fils d'un servant du château, qui était fournier, qui chauffait le four à cuire le pain.

Bernard de Ventadour. Bernatz del Ventadorn, Bernautz de Ventadorn

CAT. Forner. ESP. Hornero. PORT. Forneiro. IT. Fornaio.

9. Fornieira, s. f., fournière.

Del pan que faran cozer... qu'els forniers et las fornieiras... juron.

Ni la fornieira ni neguna autra persona. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 218 et 124.

Du pain qu'ils feront cuire... que les fourniers et les fournières... jurent. 

Ni la fournière ni nulle autre personne. 

ESP. Hornera. PORT. Forniera. (chap. Forneraforneres.)

10. Enfornar, v., enfourner, engager. 

Fig. T' arm' enfornas

En trebaill et en tormen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Tu enfournes ton âme en travail et en tourment.

CAT. ANC. ESP. Enfornar. ESP. MOD. Enhornar. PORT. Enfornar. 

IT. Infornare.

11. Fornicatio, Fornicacion, s. f., lat. fornicationem, fornication. 

No faras adulteri ni fornicatio. V. et Vert., fol. 3. 

Tu ne feras adultère ni fornication. 

Si era ver so que los Juzieus dizian, que Jhesu Crist fos nat en fornicacion.

Hist. abr. de la Bible, fol. 63.

Si était vrai ce que les Juifs disaient, que Jésus-Christ fût né en fornication.

Dezapauzet motz evesques per simonia e per fornicatio.

(chap. Va deposá mols obispos per simonía y per fornicassió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

Déposa beaucoup d'évêques pour simonie et pour fornication.

Fig. Fornicatios de l'arma es servituz d'idolas. 

Trad. de Bède, fol. 41. 

Fornication de l'âme est culte servile des idoles.

CAT. Fornicació. ESP. Fornicación. PORT. Fornicação. IT. Fornicazione.

(chap. Fornicassió, fornicassions; cóm los agradabe fornicá als roigets y roigetes catalanistes matamossens de cuan Luis Companys, y als de ara tamé.)

12. Fornicador, s. m., lat. fornicator, fornicateur.

Deus damnara los fornicadors.

(chap. Deu condenará als fornicadós rojos, com los de la Ascuma.)

Trad. de Bède, fol. 40. 

Dieu damnera les fornicateurs. 

CAT. ESP. PORT. Fornicador. IT. Fornicatore. (chap. fornicadó com Artur Quintana Font, fornicadós com los de Clarió, fornicadora com Carmen Junyent, fornicadores com les asqueroses de la CUP.)

13. Fornicadre, s. m., fornicateur. 

Toz fornicadres es no nedes.

(chap. Tot fornicadó no es puro, llimpio; nedes : net : nedea en valensiá es la puresa, la llimpiesa.)

Trad. de Bède, fol. 44. 

Tout fornicateur est non pur.

14. Fornicairitz, s. f., fornicatrice.

Adject. Filhs de femna fornicairitz. Brev. d'amor, fol. 131.

(chap. Fill de femella, dona, fornicadora. Com sa mare de Pedro Saputo no estabe casada cuan lo va tindre, se li díe la pupila, la pubilla, pero no ere virgen. Sol María va conservá la virginidat al tindre a Jesús, nostre Siñó.)

Fils de femme fornicatrice.

IT. Fornicatrice. (ESP. fornicatriz sale en Google unas 312 veces al día de hoy y desde mi ordenador; fornicadora.)

15. Fornicar, Fornigar, v., lat. fornicare, forniquer.

Ben deffent la ley velha fornigar. La nobla Leyczon.

(chap. Be prohibix la ley vella fornicá. Tos recomano lligí la nobla Leyczon, y los atres textos del Vaud, a Suiza, Vaudois. Són del 1100 y anteriós. Consevol que parlo catalá los hauríe de entendre, si no fore per la manipulassió de la seua llengua, sobre tot después de Pompeyo Fabra y dels que li van maná fé la gramática, que va escriure en castellá. Después lo IEC va corre a féla en catalá normatiu.)

Bien défend la vieille loi de forniquer.

No fornique aissi com alcu d'els forniquero.

(chap. No fornique així com algú d'ells van fornicá.) 

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Qu'il ne fornique pas ainsi comme aucuns d'eux forniquèrent.

Subst. Mellier es murirs o ardres que fornicars. Trad. de Bède, fol. 41.

(chap. Milló es morís o cremás que fornicá.)

Meilleur est le mourir ou le brûler que le forniquer.

CAT. ESP. PORT. Fornicar. IT. Fornicare. (chap. Fornicáfornicoforniquesforniqueforniquem o fornicamforniquéu o fornicáuforniquenfornicat, fornicats, fornicada, fornicades. Si yo tinguera una sigala, cuántes vegades fornicaría.)

miércoles, 7 de junio de 2017

lleute


lleute, massa, masa madre,pa, pan, levadura


Lo lleute ere una bola de pasta pa fe lo pa. Cuan yo era crío, ma mare pastáe una volta a la semana, normalmen los dijous, y lo lleute se afegíe a la pasta que fae ella pel assunto de la fermentassió. Después se li donae un pa a la veína.

//

A casa sol féem collada natural, cuan criaben les cabres, de les ovelles may vam fé collada, ni vam beure lleit. Suposo que lo lleute es la levadura.
Pels de carchofa tampoc ne féem aná, de mes gran sempre ne trobes algún a la boca.

Si no me engaño, lo lleute es levadura que se emplee per a fe pa, servesa....

Lo del pels de les carchoferes es coll per a fe formache, collades....

Teníem una panera a la 'despensa', o rebost, pero natres no vam fé pa may a casa. Eli Bosque Caballé, la veína, sí. Forn Bosque Caballé, a Beseit.

DCVB:

LLEUTE m.

Llevat; massa fermentada que es mescla amb la pasta de farina per a fer-la fermentar (Ribes, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Gandesa, Sorita, Cinctorres, Aiguaviva d'Aragó); cast. levadura.
    Fon.: ʎéwte (Ribes, Esterri, Tor, Àreu, Tavescan, Sort, Senterada, Pobla de S., Tremp, Bonansa, Gandesa, Cinctorres, Sorita, Aiguaviva); ʎéwto (Maella).
    Sinòn.: llevat, rent.
    Etim.: del llatí levĭtumat. sign., derivat de levare alçar’. (Cf. Spitzer Kat. Etym. 29; Rohlfs Gasc. 196).

REBOST m. 

|| 1. Cambra o altre lloc d'una casa, o d'una nau, on es guarden els comestibles; cast. despensa. Per nou panys ab claus que compram a ops d'arquibanchs e caixes del rebost del senyor Rey, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269). Los officials de la boteyleria de la paniceria del rebost e de la cuyna, Ordin. Palat. 16. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, Tirant, c. 26. No crech comanàs... la clau del rebost a moça ni sclaua, Proc. Olives 732. Aqueixa olor embalsamava el rebost, Rosselló Many. 202. Rebost d'es formatge: celler o altre lloc subterrani on es guarda la provisió de formatge d'una casa, d'una possessió (Mall.). Rebost d'es vidre d'es plats: cambra on es guarda la vaixella i els atuells de vidre, com tassons, pitxers, etc. (Palma). a) abusivament, Cambra fosca on es guarden les coses inútils o poc usades d'una casa (Al., Bocairent). 

|| 2. Provisió de comestibles estojada en una casa, en un vaixell, etc.; cast. despensa. Tots aportaven rebost per a menjar, Miquel Parets 68 (Aguiló Dicc.). 

|| 
3. fig., humorísticament, Pits voluminosos d'una dona (mamellona)(Men.); cast. pechugaza.

tetas, tetazas, tetona, pechos, pechotes, escote, escotazo, escote de vértigo, camiseta para mecánicos, mamellona, mamelles,

    Fon.: rəβɔ́st (or.); reβɔ́st (occ.); reβɔ̞́st, raβɔ̞́st (val.); rəβɔ̞́st (bal.); molt dialectal, rəβɔ́sk (Eiv.).

Aquí les paraules inventades pera que lo dialecte catalá tingue mes léxic que no se trobe escrit ni se diu a cap puesto:

    Intens.:—a) Augm.: rebostàs, rebostarro.—b) Dim.: rebostet, rebostetxo, rebostel·lo, rebosteu, rebostí, rebostiu, rebostic, rebostó, rebostoi.—c) Pejor.: rebostot.
    Etim.: del llatí repŏstum‘cosa guardada’.

martes, 23 de enero de 2018

ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452

ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452.

Un tema molt apassionant, al manco per jo, és es poder trobar documents antics escrits en sa nostra pròpia llengo vernacla, tant mallorquina, com menorquina com eivissenca, per tal fet cada setmana penjaré un document dins aquesta pàgina. Es d'avui és un inventari que fa en Pere Alzina des bens des seu sogre es 19 de juriol de 1452.

Vui recalcar que abans de s'entrada de sa llengo castellana dins ses illes/isles (com més vos agradi) sa nostra escritura utilisava sa "ny"  i sa "ç" trancada que tant mos molesta avui en dia, per això dins aquest document trobareu: senyoria, senyor, canya, astany, onça, calças, balanças.

Vet aquí s'escrit:

«Primo fonch atrobat en la dita heratat hun alberch situat assats prop la plassa de la present vila de Ciutadella en lo qual lo dit dafunt faya son domicili e és tingut sots alou e drata senyoria del senyor Rey e a cens; e afronta de la una part ab hun alberch d’en Pere Cabot sabater e de la part altra ab hun alberch d’en Gabriel Ardit e de la altra part ab hun forn d’en Pere Vidal e de la altra part ab la via públicha. E primo fonch atrobat en la antrada del dit alberch hun taulell de sastra gran. Item unes tasoras de sastra. Item hun siri banayt e hun tros. Item hun coltell de Vich. Item una papagorga ab bayna. Item hun doctrinal de pragamins ab cubertas de fust. Item hun reglador de coura per gipons. Item hun sagell de sizar drap. Item hun caxonet de sastra. Item uns setsalms de pragamí. Item una caxata ab tres caxons. Item hun cadanadat morisch. Item hun anbotonador. Item una ganiveta. Item una sanalla de aspart aldana. Item unes bonetas dolentas. Item una mitga cana de fust. Item una maseta de trancar fruyta. Item hun caxonet tancat ab clau dins antorn una onça de seda groga e antorn D analates. Item hun joch de nahips. Item una romaneta pocha ab son piló e tres pasals de ferra tot damunt lo dit taulell.
Item dalt la perxa las robas sagüents: Item una carmayola dolenta negra. Item hun baret patit desent. Item hun gonell de frisó argantat vell. Item hun cosset blanch lo quall hera del dit dafunt. Item hun gipó de osteda negra. Item hun tros de drap negra lo qual havia esser mantó. Item hun capiró de bruneta. Item hun altra capiró nou negra. Item unes bragues de lana blanchas del dit dafunt. Item hun gipó de fustani blanch ab mànagas blaves. Item hun mantó de bruneta forat. Item hun pasatemps de mascla. Item una cota de bruneta ab parfil de vebras forada de negra. Item hun gana burell forat sens capulla. Item hun fogó de ferra. Item una raya. Item dues sistellas de canya dolentas. Item una gera ab una ansa. Item un coltell de vich sens bayna. Item hun artibanch dolent ab set masuras de vandra vin e sinch de vendra oli e hun ambut de oli. Item uns tapins doma. Item unes notas de gramàticha e hun libra altra. Item una liura de ferra. Item nou salers de vidra blaus. Item hun broqual ab hun ambut d’oli e una copa. Item hun olier de terra. Item uns alambins. Item dos pitxers de astany. Item hun canalobra de ferra. Item una axata de coura. Item una librella de coura. Item una olla de fer cuscusó e una librella. Item mig almut de fust. Item una casola o panada de terra. Item una casoleta de terra e hun colador de terra e una ambudera tot dins lo armari. Item una carabassa. Item una gera negra. Item hun pagès. Item una post de a dur pa. Item quatra lumaners. Item hun morter de coura. Item hun calascó de ferre. Item hun axarcolador. Item hun lavacap. Item unas pesas de ferra. Item hun surí de pastar. Item una gàbia de pardius. Item dos trossos de fust e una masota. Item un banch de fust. Item una cadira dolenta plagadissa. Item hun pagès de fust. Item una alfàbia oliera. Item hun almut saler. Item hun almut de masurar blat. Item hun canalobra de ferra. Item hun puat. Item una pastera ab una fayadora. Item tras barills de tanir sardinas. Item hun morter de pedra. Item hun barill de tanir sagó. Item dos peus de dabanadoras. Item una garata. Item unes cardas. Item una sanalla ab lana. Item una cortina blava. Item hun sach ab lana. Item unes altres cardas dolentes. Item hun paner de varduchs dolent. Item una darga. Item vint e hun mas de li de Múrsia. Item hun banch de ferla ab satanta seros de li. Item hun paner ab una liura de lana filada. Item dues casolas una gran e una patita da terra e una salsera. Item hun garbell ab hun poch de astopa sens filar. Item tras rams de astopa filada. Item una daga ab bayna dolent. Item hun tros de mitgalana per tanir damunt pa. Item hun paliu de drap de astopa. Item huna sarpalera de cànem. Item hun cova de lana. Item una caxata ab hun gipó dolent. Item hun parell de calçes blanques dolentas. Item hun altra parell de calçes dolentas. Item unes bragues de li. Item un coltell de Vich. Item unes tisoras dolentes. Item hun gonel vert. Item hun caputxó. Item unas calças blanchas. Item hun horó de bova ab lana o pantinó antorn de IIII ss. de (...) Item una aspasa e broquer. Item hun caratell buyt. Item unes balanças de ferra. Item un transportí blanch. Item un banquet. Item una astormia nova de palma e hun siti de bova dolent. Item una fusera ab quatra fusos. Item a la paret hun drap de pinzell dolentet. Item sinch coladors de terra a la paret. Item una sanalla de palma patita. Item una maratxa blava. Item hun panaret de varduchs. Item hun himatge de astany. Item una làntia ab sa curiola e corda. Item hun sadàs. Item una astopa de bova la qual astava al paret. Item hun barill. Item hun coxinot.


ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452.

lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.

sábado, 12 de enero de 2019

Rondaya de rondayas en mallorquí

Rondaies disponibles (Per veure la rondaie, prem sobre el títol que t'interessa)










Rondaya
de rondayas
en mallorquí,

Rondaya  de rondayas en mallorquí



— Tom III


— Tom IV


— Tom V

— Tom VII

— Tom IX

— Tom XIII


— Tom XVI
  • Volumen I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Juanet i es set missatges
    2. Un festetjador
    3. S'Hermosura del món
    4. Sa fia d'es carboneret
    5. En Martí Tacó
    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
    7. N'Estel d'or
    8. Na Magraneta
    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
    10. En Juanet de sa gerra
    11. Es tres germans i es nou gegants
    12. En Pere de sa butza

  • Volumen II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Sa fia del Sol i de la Lluna
    2. L'amo de So Na Moixa
    3. La Princesa Bella
    4. Es fii des pescador
    5. La flor romanial
    6. En Gostí lladre
    7. Tres germans dexondits
    8. Sa Comtessa sense braços
    9. Es poal florit

  • Volumen III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Val mès matinejar que a missa anar?
    2. En Juanet de l'Onso
    3. Una qui no volia pastar
    4. L'amor de les tres taronges
    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
    6. En Pere Gri
    7. En Ferrandí
    8. En Pere des forn

  • Volumen IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Pere de la Bona Roba
    2. Es llum de la terra
    3. Sa muleta de plata
    4. Un pastor i un missér
    5. Ous de somera
    6. Un soldat que havia servit deu anys
    7. Un geperut i un gegant
    8. Es conseis del Rei Salomó
    9. Mestre Jaume Figuereta
    10. Es jai de sa barraqueta
    11. Es pou de sa lluna
    12. S'Aucellet
    13. En Toni Garriguel•lo
    14. Sa Muta
    15. Sa titina i sa geneta
    16. Es filats
    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
    19. Una al•lota desxondida
    20. Madò Fenoiassa i los seus
    21. Tres jovenets
    22. Tres germans beneits

  • Volumen V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí
      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
      5. Com ès que no troben nius de cega
      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol
      9. Ses aranyetes del Bon Jesús
      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor
      11. El Bon Jesús i St. Eloy
      12. Com ès que es capxeriganys duen corona
      13. Sa mà de Marcos
      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
      15. La Verónica i Gamos, es seu homo
      16. Com es que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
      17. Ses oronelles
      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
    • Resonàncies de l'Antic Testament
      1. Com és que ses beies, en picar, se moren
      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
      3. De com el Bon Jesús criava el mon, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
      5. Com és que hi ha pobres i rics en el mon
      6. De com Noé feia l'Arca
      7. L'Arca de Noé tapada de neu
      8. Com és que mai plou fort de grec
      9. Lo que diguè Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
      11. Sa torre de Babilònia
      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
      15. Com acabà Sansó
      16. Un consei del rei Salomó
      17. Es pas del rei Salomó
    • En Tià de Sa Real (31 subt.)
      1. Qui era ell
      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa
      5. D'un capellà que el va escometre
      6. El pas de ses reies
      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
      9. Es pas de sa truita
      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
      11. De com li va nèixer una nineta
      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
      15. De lo que li succeí amb un bruixot
      16. Lo d'ets Enegistes
      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
      20. De quines egos venia la dona d'En Tià
      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa
      22. Una cançó que va fer una fadrina
      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
      24. Lo que passà com un al•lot seu se morí
      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
      26. De com va treure des mig des fang un predicador
      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
      30. Es pas des cuiros
      31. De com se va morir
    1. Es jai de sa lluna
    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
    5. Es canet de Sant Llàtzer
    6. Ses serps de Mallorca
    7. L'Abat de la Real
    • Ets al•lots de So'n Porc (2 subt.)
      1. S'anada a Matines
      2. Com un se n'anà a confessar
    • El rei En Jaume (16 subt.)
      1. La primera proesa del Rei En Jaume
      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
      5. El Rei En Jaume i es Teix
      6. De com el rei En Jaume va pendre es castell d'Alaró
      7. S'avenc d'En Corbera
      8. Una àguila i el Rei En Jaume
      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
      10. Sa primera missa en el Pantaleu
      11. Sa pedra sagrada
      12. Ses Muntanyes des tresor
      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
      15. El Rei En Jaume en es Teix
      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
      5. Una pedra de Biniforani
      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
      1. Sa cova de Na Joana
      2. S'hortolà de So'n Nèt
      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
      4. Sa cusseta negra i es moix negre
      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
      6. Fullet
      7. Es fullet d'En Cuera
      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
      12. En Joan Gol•let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
      13. El Lau Fe't-pendre i dues bruixes
      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
      15. Es Fullet d'En Parragó
      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes
      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al•lotellots
      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
  • Volumen VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà

    1. Es caballet de set colors
    2. Sa bossa buida i es cànyom
    3. El senyor Jordi des Pont
    4. Na Juana i la fada Mariana
    5. Tres al•lotes fines
    6. Tres germans pererosos
    7. S'al•lot des barretino
    8. Es mig poll
    9. Es negret
    10. S'hereu de la corona
    11. S'aigo ballant i es canariet parlant
    12. S'infant que feia vuit
    13. Na Dent d'or
    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
    15. Volumen VII; 1917. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
      1. Es set ceros
      2. Es segador i sa beata
      3. En Salom i es Batle
      4. N'Agraciat
      5. Es castell de iràs i no tornaràs
      6. N'Espardenyeta
      7. Es port de sa cibolla blanca
      8. En Pere Poca-por
      9. Es quatre germans
    16. Volumen VIII; 1924. Barcelona: Álvar Verdaguer
      1. Sa llampria maravellosa
      2. En Pere Catorze
      3. La Mare Beleneta
      4. Es Mél•loro Rosso
    17. Volumen IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Es missatget petit
      2. Sa jaia Gri
      3. En Pere Beneit
      4. Gregori Papa
      5. Es soldat de Marina
      6. Es metge Guinyot
      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrera
    18. Volumen X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Ses tres flors
      2. En Juan des fabiolet
      3. En Pere de sa vaca
      4. Es rei de tres reinats
      5. Dos patrons i una patrona
      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
      7. Sa coeta de Na Marieta
    19. Volumen XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
    20. Volumen XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
    21. Volumen XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. En Mirando
      2. N’Espiraforcs
      3. Na Marieta i es gigant
      4. Es Granotet
      5. Una madona que enganà el dimoni
      6. Es dos germans serverins
      7. Dos guerrers
      8. Na Blancaflol
      9. En Mercè-Mercè
      10. En Juanet i ses tres peres
      11. La princesa Aineta

La llista següent enumera els títols dels vint-i-quatre volums.

  • Tom I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. En Juanet i es set missatges
    2. Un festetjador
    3. S'Hermosura del món
    4. Sa fia d'es carboneret
    5. En Martí Tacó
    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
    7. N'Estel d'or
    8. Na Magraneta
    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
    10. En Juanet de sa gerra
    11. Es tres germans i es nou gegants
    12. En Pere de sa butza
  • Tom II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. Sa fia del Sol i de la Lluna
    2. L'amo de So Na Moixa
    3. La Princesa Bella
    4. Es fii des pescador
    5. La flor romanial
    6. En Gostí lladre
    7. Tres germans dexondits
    8. Sa Comtessa sense braços
    9. Es poal florit
  • Tom III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. Val mès matinejar que a missa anar?
    2. En Juanet de l'Onso
    3. Una qui no volia pastar
    4. L'amor de les tres taronges
    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
    6. En Pere Gri
    7. En Ferrandí
    8. En Pere des forn
  • Tom IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
    1. En Pere de la Bona Roba
    2. Es llum de la terra
    3. Sa muleta de plata
    4. Un pastor i un missér
    5. Ous de somera
    6. Un soldat que havia servit deu anys
    7. Un geperut i un gegant
    8. Es conseis del Rei Salomó
    9. Mestre Jaume Figuereta
    10. Es jai de sa barraqueta
    11. Es pou de sa lluna
    12. S'Aucellet
    13. En Toni Garriguel·lo
    14. Sa Muta
    15. Sa titina i sa geneta
    16. Es filats
    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
    19. Una al·lota desxondida
    20. Madò Fenoiassa i los seus
    21. Tres jovenets
    22. Tres germans beneits
  • Tom V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Felip Guasp i Vicens
    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí
      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
      5. Com ès que no troben nius de cega
      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol
      9. Ses aranyetes del Bon Jesús
      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor
      11. El Bon Jesús i St. Eloy
      12. Com ès que es capxeriganys duen corona
      13. Sa mà de Marcos
      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
      15. La Verónica i Gamos, es seu homo
      16. Com és que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
      17. Ses oronelles
      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
    • Ressonàncies de l'Antic Testament
      1. Com és que ses beies, en picar, se moren
      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
      3. De com el Bon Jesús criava el món, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
      5. Com és que hi ha pobres i rics en el món
      6. De com Noé feia l'Arca
      7. L'Arca de Noé tapada de neu
      8. Com és que mai plou fort de grec
      9. Lo que digué Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
      11. Sa torre de Babilònia
      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
      15. Com acabà Sansó
      16. Un consei del rei Salomó
      17. Es pas del rei Salomó
    • En Tià de Sa Real (31 subt.)
      1. Qui era ell
      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa
      5. D'un capellà que el va escometre
      6. El pas de ses reies
      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
      9. Es pas de sa truita
      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
      11. De com li va néixer una nineta
      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
      15. De lo que li succeí amb un bruixot
      16. Lo d'ets Enegistes
      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
      20. De quines egos venia la dona d'En Tià
      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa
      22. Una cançó que va fer una fadrina
      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
      24. Lo que passà com un al·lot seu se morí
      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
      26. De com va treure des mig des fang un predicador
      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
      30. Es pas des cuiros
      31. De com se va morir
    1. Es jai de sa lluna
    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
    5. Es canet de Sant Llàtzer
    6. Ses serps de Mallorca
    7. L'Abat de la Real
    • Ets al·lots de So'n Porc (2 subt.)
      1. S'anada a Matines
      2. Com un se n'anà a confessar
    • El rei En Jaume (16 subt.)
      1. La primera proesa del Rei En Jaume
      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
      5. El Rei En Jaume i es Teix
      6. De com el rei En Jaume va prendre es castell d'Alaró
      7. S'avenc d'En Corbera
      8. Una àguila i el Rei En Jaume
      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
      10. Sa primera missa en es Pantaleu
      11. Sa pedra sagrada
      12. Ses Muntanyes des tresor
      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
      15. El Rei En Jaume en es Teix
      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
      5. Una pedra de Biniforani
      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
      1. Sa cova de Na Joana
      2. S'hortolà de So'n Nèt
      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
      4. Sa cusseta negra i es moix negre
      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
      6. Fullet
      7. Es fullet d'En Cuera
      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
      12. En Joan Gol·let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
      13. El Lau Fe't-prendre i dues bruixes
      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
      15. Es Fullet d'En Parragó
      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes
      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al·lotellots
      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
  • Tom VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
    1. Es caballet de set colors
    2. Sa bossa buida i es cànyom
    3. El senyor Jordi des Pont
    4. Na Juana i la fada Mariana
    5. Tres al·lotes fines
    6. Tres germans pererosos
    7. S'al·lot des barretino
    8. Es mig poll
    9. Es negret
    10. S'hereu de la corona
    11. S'aigo ballant i es canariet parlant
    12. S'infant que feia vuit
    13. Na Dent d'or
    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
    15. Tom VII; 1916. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
      1. Es set ceros
      2. Es segador i sa beata
      3. En Salom i es Batle
      4. N'Agraciat
      5. Es castell de iràs i no tornaràs
      6. N'Espardenyeta
      7. Es port de sa cibolla blanca
      8. En Pere Poca-por
      9. Es quatre germans
    16. Tom VIII; 1924. Ciutat de Mallorca: Ca n'Antoni Rotger
      1. Sa llampria maravellosa
      2. En Pere Catorze
      3. La Mare Beleneta
      4. Es Mél·loro Rosso
    17. Tom IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Es missatget petit
      2. Sa jaia Gri
      3. En Pere Beneit
      4. Gregori Papa
      5. Es soldat de Marina
      6. Es metge Guinyot
      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
    18. Tom X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. Ses tres flors
      2. En Juan des fabiolet
      3. En Pere de sa vaca
      4. Es rei de tres reinats
      5. Dos patrons i una patrona
      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
      7. Sa coeta de Na Marieta
    19. Tom XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
      1. En Juanet fii de viuda
      2. La Fada Morgana
      3. La Reina Banyuda
      4. La Reina Catalineta
      5. Es nas de dos pams
      6. Es tres mantells d'or
      7. Una gírgola que dugué coa
      8. Una al·lota de pèl arreveixinat
      9. En Tià d'es forn d'en Mata-ronyes
      10. Es tres patrons
      11. Una novia malfeneranda
    20. Tom XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
      1. En Juanet Manent
      2. Es fii del Rei Murteral de França
      3. En Juanet i sa Donzella Desencantada
      4. En Toni Mig-dimoni i ets Estudiants de sa Cova de Sineu
      5. La bona Reina i la mala cunyada
      6. En Juan Carboner
      7. Es gigant de s'Ermita
      8. Enginy d'un que havia feta donació
      9. Sa Rondaia de So'n Roig
    21. Tom XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
      1. En Mirando
      2. N’Espiraforcs
      3. Na Marieta i es gigant
      4. Es Granotet
      5. Una madona que enganà el dimoni
      6. Es dos germans serverins
      7. Dos guerrers
      8. Na Blancaflor
      9. En Mercè-Mercè
      10. En Juanet i ses tres peres
      11. La princesa Aineta
    22. Tom XIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll
      Tom XV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 275. En Bernadet i la Reina manllevada 276. Una pobileta i un Joanet 277. Un misser atabacat 278. Es llop i s'euveia 279. Un qui trobà sabata de son peu 280. En Trompetet 281. Dos qui duien conversa enrera 282. Es vinyòvol de Ca'n Roig i es cabrit i sa segaia 283. Com és que es ropit té baix d'es bec una clapeta vermeia 284. Com és que Mahoma està a l'aire 285. Sant Tomàs i En Llutreros 286. Es cans i ses llebres 287. S'arbre de música, sa font d'or i s'aucell que parla 288. Dos fiis de viuda 289. Sa fia i sa fiastra d'es moliner 290. Sa mitja terça de carn 291. Es set germans cabotans 292. En Gornals
       
      1. La Bella Ventura o Es Ca Negre sense nas
      2. S'aucellet de ses set llengos
      3. Es rossinyol i sa rossinyola
      4. Es corb i sa raboa
      5. Sa raboa i es gat
      6. El rei i un carboner
      7. Un solleric
      8. Sa penitència de sa beata
      9. Un solleric i un frare
      10. Un ronyós, un poiós i un mocós
      11. Es voltor i es buscaret
      12. Es lletsó d'es campanar d'Andratx
      13. S'homonet com un gri
      14. Una al·lota que en va sebre
      15. El Bon Jesús i sant Pere i l'amo d'es Tossals Verds
      16. Un pagès desxondit
      17. Estudiants de la sopa
      18. Sa rateta
      19. Tres hereus llests
      20. Una mala boca i una mala llengo
      21. El Príncep Corb
      22. Tres germans
      23. Sa mitja faveta
    23.  
    24. Tom XVI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 294. En Pere de sa coca 295. Es soldadet de sa motxilla 296. La Pomarrina 297. En Pere tort 298. Es reim del rei moro amb set pams de morro
    25. Tom XVII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 299. En Pere de sa xuia 300. En Joanet i es gigant 301. Sa cama-rotgera 302. Es fustet 303. Mestre de Nadal de sa placeta del Socós 304. Amics de barret i amics vers 305. Un pare i quatre fiis 306. Una que no volia pastar 307. S'estudiant de sa cova de Salamanca 308. Es gallet, s'anyellet, sa godineta i es drac 309. Es lladre fadrí i es lladre casat 310. Es gorrionet
    26. Tom XVIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 311. Na Francineta 312. Na Filet d'or 313. Na Roseta 314. Un calatravinetxo 315. S'anellet 316. Es patró Pere 317. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del tom XXI, però amb argument diferent) 318. Tres germanes i un gegant
    27. Tom XIX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 319. En Joanet i sa barca que anava per terra i per mar 320. Na Tricafaldetes 321. En Joanet i es cavallet conseier 322. Sa rateta i s'avellaner 323. Sa flor de gerical i s'aucellet d'or 324. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
    28. Tom XX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 325. N'Elienoreta 326. En Tinyoset 327. En Juanet i sa fia del Rei 328. Un que va fer es mort per no pagar deutes 329. Es tit i sa tita
    29. Tom XXI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 330. En Juanet Carnisser 331. Es set plets 332. Sa maneta de plata 333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 334. Es dos bessons 335. Sa raboa i s'eriçó 336. Sa rondaia d'En Vit 337. Un bas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols 338. Es dotze mesos i dues jaies
    30. Tom XXII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 339. Na Catalina 340. Es corpet d'es pou d'En Gatell 341. Na Rosa 342. Ses sabates de pell de poi 343. Tres fiis de viuda 344. Es pas d'es xoric 345. Sa guixeta tota sola 346. Es moro i es cristià 347. Tres germans sortats 348. Es muterar del rei de França 349. Mestre Antoni Llampina
    31. Tom XXIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 350. El rei sabi 351. Tres estudiants de la sopa 352. Es carboner i sa fia 353. Ses figues i es fii petit 354. Es puig de Santa Cirga 355. Es cavall del Rei 356. Ses dones bambes 357. Es ciurons que tornaren minyons 358. Sa moixa i s'àliga
    32. Tom XXIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll Encantaments, tresors, gegants, negrets i por (20 subt.) 359. Sa roca d'Es Castellet i s'encantament que hi ha 360. Es tresor d'es puig de Na Fàtima 361. Sa por de Manacor 362. Es poll d'es penyal de Can Vicenç 363. S'encantament d'es puig de Ses Talaies 364. S'encantament de Son Lluc 365. Com va esser que es va fer es puig de Randa 366. Es gigants des Puig de Sant Salvador de Felanitx 367. Sa bubota blanca 368. Es negret de Sa Coma 369. Sa cova d'es castell d'Alarò 370. Es puig de Reig 371. Sa flor de falguera i es dimonis bioets 372. Es tresor d'Aufàbia 373. Es tresor de sa cova d'Ets Ermassets de Son Noguera 374. Sa por de Son Fortesa 375. Un altre tresor an es puig de Na Fàtima 376. Es gall de foc de Son Bru 377. Sa cuca de Sa Mola 378. Sa por de Son Cotoner 379. Sa por d'Es Putget Seneca i Lutero (2 subt.) 380. De com En Lutero i Seneca estudiaven a sa cova de Salamanca 381. De com Seneca va confondre En Lutero El dimoni atabacat (2 subt.) 382. De com es porcs enganaren el dimoni 383. De com el dimoni comprà un ruc Llegendes i supersticions (33 subt.) 384. Es Puig de Randa 385. Es Puig de sa Font 386. Sa sopegada d'es gegant 387. Ses témpores de Sant Tomàs 388. Com és que en sa corema toquen vespres abans de migdia 389. Eclipse de lluna 390. S'ànima d'es Racó d'En Vives 391. Per què és que no convé taiar-se es pèl de s'esquena 392. No convé deixar perdre res 393. Senyes del Judici Final 394. S'aigo, es vent i sa vergonya 395. Què fan es sembrats per Sant Gregori 396. Es cavall de Mahoma 397. Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'església 398. La sirena de la mar 399. Es peix Nicolau 400. Presa d'es Castell de Santueri 401. Un pont que es moros volien fer 402. Es peu de Sant Cristòfol 403. Petjades d'es cavall de Sant Jordi 404. Lo que succeí an es moros, una vegada, a Valldemossa 405. Sobre es sembrar 406. Fora taia sa pasta amb cap eina que tai! 407. Lo que diuen es galls, en cantar 408. Una herba que deixaren es moros 409. Es dijuni de Sant Llorenç 410. Un enginy per ses dones que tenen sa coa curta 411. Una pedra potxosa 412. La ciutat de Troia 413. La ciutat de Paradela 414. Temps bo per aregar ses bísties 415. Na Pontons 416. Alerta en fer escudella de llet formatjada! 417. La Mare de Déu de Sant Llorenç d'es Cardassar 418. De com es sol i es vent se provaren 419. Sa mare de Sant Pere Sa Llepassa n'és bon lloc, emperò n'és moratiu (2 subt.) 420. Es pastor de Sa Llepassa 421. S'oguer de Sa Llepassa 422. Es salt d'En Fenoi 423. Ses cames d'es retgidors de Porreres 424. De com ets andritxols anaren a un missèr de Ciutat per un consei 425. En Planiol, es glosador 426. Es llop d'es puig de sa cova negra 427. Es pas d'es retgidors de Sant Joan 428. Un mul que es va beure es sol 429. Es dimonis de Mainou 430. Es corb de Ses Puntes

EN JUANET I ES SET MISSATGES

— La me contaren a Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antònia Vallespir de Son Boga, i el sen Pere Gotze, un homonet vei que en sap i me n´ha contades una bona partida. —
AIXÒ era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.
N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.
Gabriel Bibiloni, mallorquí catalaniste
Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.
Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom Juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera.
I ¿que fa ell?
Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.
Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca (Aquestes basses i es demés llocs que s’anomenen a continuació, se troben quant un va de Manacor a Ciutat p’es camin real), en troba un qui se travava.
—¡Alabat sia Deu!
—Per a sempre.
—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?
—Me trau.
—¿I a on treu cap travar-te?
—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.
—¿I aquesta es vera?
—Ara mateix e-hu veurás.
Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:
—¡Xo!
Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.
—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Corrim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Fe ta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!
—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.
—N’Escoltim.
—¿Que’t vols llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.
—Alabat sia Deu, digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?
—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per
desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.
I apunta an es Coll de sa grava.
Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Forsim, va respondre ell.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.
—Alabat sia Deu, li digueren.
—Per a sempre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.
—¿I el ferinís?
—Me pareix que no picara ningú pus.
Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.
—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?
—En Fletxim.
—¿Que’t voldries llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á (Una paret que, en lloc d’esser plana damunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d’una esquena d’ase. Per aixó se diu paret d’esquena d’á o d’ase. En el primer cas, se perd la síl·laba derrera, lo mateix que an aquella altra espresió; perdre s’a(se) i ses magranes, equivalent a perdre sa xaveta), ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.
—¡Alabat sia Deu! Li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?
—M’esmol ses dents un poc.
—¿I quin es s’ofici teu?
—Llavorar parets.
—¡Ai de bo!
—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.
I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.
—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?
—En Llavorim.
—¿Que’t voldríes llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren per evant.
Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.
—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.
Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.
—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.
—Per a sempre, va respondre ell.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?
—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.
—¿I que’t diuen a tu?
—En Bevim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta ll iures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manan feines.
Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.
Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?
—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.
Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.
Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.
—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.
I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.
—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?
—En Bufim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.
Arribaren a Ses Enramades.
—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.
—Bé parla l’amo, digueren tots.
I posaren forqueta devant Ses Enramades.
Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.
Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.
—¿A on anau, valents joves? los demanaven.
—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.
—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.
—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.
Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.
Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.
—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.
—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.
Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.
En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:
—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.
Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.
—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!
—Que comens ell! va dir la Princesa.
—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!
—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.
La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.
—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.
—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.
—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.
—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!
—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.
—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.
I En Juanet se destirá d’aquesta.
—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.
El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.
Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.
—¿I per que es aquesta calderassa?
—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.
Tot-hom va quedar de pedra.
Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:
—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.
I el Rei que digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.
La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.
Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.
Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.
En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.
El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.
A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.
Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.
Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.
—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.
En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.
Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.
—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.
En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.
¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.
I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.
—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.
—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.
El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.
¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.
—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.
Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:
— Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament.
Vos provareu idò tu i sa meua fia.
— En voler, diu En Juanet.
— Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.
Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.
— ¿Estau? va dir.
Estam, digueren tot dos.
— A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.
I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.
Al punt los varen haver perduts de vista.
Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.
I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.
La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:
—¡Juanet, Juanet, Juanet!
—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.
—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.
An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.
—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.
S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.
Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.
A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.
Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.
N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.
Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.
—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.
En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.
Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.
Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.
Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.
—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.
El Rei no sabia per on prendre.
—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.
El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:
—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.
—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.
—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.
En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.
El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.
—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.
En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.
Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:
—¡Venguen més senaies!
—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.
—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.
—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.
En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.
El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.
Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.
El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.
Los destriaren devora s’Hostal des pla.
Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:
—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!
Allá devora hi havía un gran pinar.
En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.
Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.
Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’ sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.
Era En Bufim que bufava a les totes.
El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.
En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.
Quant e-hi arribaren, foren ses bones.
Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.
—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.
—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.
—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.
—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?
—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?
—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?
—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?
A la fi En Juanet va pendre sa paraula.
—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.
—L’amo parla bé, i sa raó li vessa per demunt es cap, digueren tots.
En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.
Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.
I se casaren.
El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.
Manacor, Janer de 1890.