Mostrando las entradas para la consulta esfors ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esfors ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 14 de marzo de 2024

Forsa - Treforsar

Forsa, s. f., force, ciseau, cisailles.

(chap. EstisoraEstisoressissallasissalles; ESP. Tijera, cizalla.)

Forsa, force, ciseau, cisailles. Estisora, Estisores, sissalla, sissalles; Tijera, cizalla

Pois la forsa 'l prat pais.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Puisque le ciseau paît le pré. 

ANC.FR. Qui un rous peliçon portoit

Bien fet, sanz cizel et sans force. 

Roman du Renart, t. I, p. 55. 

Que ti neveu soient mis en relegion et tondu de ces forces... et aporterent une espée et unes forces...

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 187.

2. Force, s. m., lat. forceps, ciseau. 

Ni prestaran razors ni forces a rayre ni a tondre.

Cartulaire de Montpellier, fol. 179. 

Ni prêteront rasoirs ni ciseaux pour raser ni pour tondre.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo

Fort, adj., lat. fortis, fort.

Que castel fort ni tors 

Contra mi no s defenda.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Que château fort ni tour contre moi ne se défende. 

Subst. Mantenrai los frevols contra 'ls forts. 

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

Je maintiendrai les faibles contre les forts. 

Ben trobavas fort contra fort.

A. Daniel: Puois En Raimond. 

Bien tu trouvais fort contre fort.

Adv. Molt fort blasmava Boecis sos amigs. Poëme sur Boèce. 

Moult fort blâmait Boëce ses amis. 

Fier tan fort qu'om ges no pot guerir.

Giraud de Calanson: A lieys cui am.

Frappe si fort qu'on ne peut point guérir.

ANC. FR. D'une fort fievre don il avoit esté malades.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 284. 

Virent la cité... et por noiant demandesiez plus bele, ne plus fort.

Deux cités qui sor mer sient, des plus forz de soz le ciel.

Villehardouin, p. 29 et 124.

CAT. Fort. ESP. Fuerte. PORT. IT. Forte. (chap. Fort, forts, forta, fortes.)

2. Fortment, adv., fortement. 

L'amoroseta bevenda 

No feric ab son cairel 

Tristan n' Iseut plus fortmen.

B. Zorgi: Atressi. 

L'amoureux breuvage ne frappa avec son trait Tristan ni Iseult plus fortement.

Meravilhet se molt fortment.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il s'émerveilla moult fortement.

ANC. FR.

Forment haï Willame, é bien li a mostré. 

Roman de Rou, v. 2144. 

Et me dormoie moult forment.

Roman de la Rose, v. 25. 

CAT. Fortament. ESP. Fuertement (fuertemente). PORT. IT. Fortemente.

(chap. Fórtamen.)

3. Forsor, comparatif, plus fort.

Anc de forsor batalha n' ausi retraire. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43. 

Oncques de plus forte bataille je n'ouïs raconter.

Superlatif.

Li plus ardit e'l savi e'l valent e'l forsor. Guillaume de Tudela.

Les plus hardis et les sages et les vaillants et les plus forts.

Sobre els emperadors 

E 'ls reys forsors.

Giraud de Calanson: Li mey. 

Au-dessus des empereurs et des rois les plus forts.

4. Fortet, adj. dim., assez fort.

Camba lada e ben forteta.

(chap. Cama, garra llarga y ben forteta.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Jambe large et bien assez forte.

5. Forsiu, adj., fort, ferme.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confr. du S.-Esprit, de Bordeaux. 

En main morte ni en main ferme.

Ni mettre en man forsiva.

Tit. de 1414. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ni mettre en main ferme.

6. Forsar, v., forcer, contraindre, renforcer. 

Non lo forsa, et si o forsa. Tit. de 1002.

(chap. No lo forse, y si u forse.)

Ne le force, et s'il force cela.

Quar mon cor forsa d'amar lai 

On sai be qu' amatz no suy ges.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Car force mon coeur d'aimer là où je sais bien que je ne suis point aimé. Que no fasson tort ni no forson la gen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon. 

Qu'ils ne fassent tort ni ne contraignent la gent.

- Prendre de force.

Fort castelh en que m pogues defendre, 

Tals que nuls hom no m' en pogues forsar.

Pistoleta: Ar agues. 

Fort château dans quoi je me pusse défendre, tel que nul homme ne m'en pût forcer.

- Faire violence, violer.

Car pensiest forzar la marqueza. 

Per qu' as fag tan gran malvestat 

Qu'aias la tozeta forzat?

V. de S. Honorat.

Car tu pensas faire violence à la marquise. 

Pourquoi as-tu fait si grande mauvaiseté que tu aies violé la jeune fille? Part. pas. De nul servizi forsat.

B. de Ventadour: Acosselatz. 

De nul service forcé.

Patz forsada no m platz ges.

Bernard de la Barthe: Foilla ni flors. 

Paix contrainte ne me plaît point.

Mant castel forsat e conques.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Maint châteaux forcé et conquis. 

Cartas sageladas e forsadas del garniment de nostres sagels.

Tit. de 1226. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 308. 

Charles scellées et renforcées de l'autorité de nos sceaux.

CAT. Forsar. ESP. Forzar. PORT. Forçar. IT. Forzare. (chap. Forsá: forso, forses, forse, forsem o forsam, forséu o forsáu, forsen; forsat, forsats, forsada, forsades.) (N. E. Adivinen de qué lengua roba el dialecto catalán forçar, o força Barça. Correcto, de la lengua portuguesa.)  

7. Forsadamen, adv., violemment, fortement.

L'eis del cors tan forsadamens. Brev. d'amor, fol. 111.

(chap. Li ix del cos tan forsadamen, en tanta forsa, violentamen.)

Lui sort du corps si violemment.

Laisset son mantel, que la dona tenia forsadament.

Hist. abr. de la Bible, fol. 13. 

Laissa son manteau, que la dame tenait fortement.

- Forcément.

Amors ancmais no falhit, 

Mas ar falh forsadamen.

Peyrols: Quant amors. 

Amour oncques plus ne faillit, mais maintenant il faut forcément.

CAT. Forsadament. ESP. Forzadamente (forzosamente). PORT. Forçadamente. IT. Forzadamente. (chap. Forsadamen.)

8. Forsa, Forza, Forssa, s. f., force, violence, vigueur.

Albertz, tug li maltrag e ill dan 

Perdon lur forsa e lur vigor. 

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm. 

Albert, tous les mauvais traitements et les dommages perdent leur force et leur vigueur. 

Un bais que forsa d'amor 

Mi fetz a ma domna emblar.

P. Vidal: Pus tornat. 

Un baiser que force d'amour me fit dérober à ma dame.

Los mals, torts, forsas e grevansas.

Tit. de 1409. Ville de Bergerac. 

Les maux, torts, violences et vexations.

Loc. Fazia tort o forza a negun autre. 

Cout. de Tarrombe, de 1284.

Faisait tort ou violence à nul autre. 

Adv. comp. Vogan a forza, et an bon vent. V. de S. Honorat.

Voguent à force, et ont bon vent. 

Tot m'a vencut ab forsa et ab batailla.

B. de Ventadour: Per mielhs. 

M'a entièrement vaincu avec force et avec bataille. 

Per forsa conquistar.

Sordel: Planher vuelh.

Conquérir par force. 

Donatz l'en a beure per forsa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Donnez-lui-en à boire par force.

- Forteresse, fortification.

Las forzas que ara i son, et adenant i seran. Tit. de 1139.

(chap. Les forses que ara hi están, y mes abán hi estarán.)

Les forteresses qui maintenant y sont, et désormais y seront.

Mas ves amor no val forsa ni tors.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Mais envers amour ne vaut forteresse ni tour. 

Elh fe faire al monestier tors e forsas. Philomena.

Il fit faire au monastère tours et fortifications. 

Fig. La taverna es castell e forssa del diable per guerreiar Dieu e sos sans. V. et Vert., fol. 22. 

La taverne est château et forteresse du diable pour guerroyer Dieu et ses saints. 

CAT. Forsa (F. C. Barchinona). ANC. ESP. Forza. ESP. MOD. Fuerza. PORT. Força, IT. Forza. (chap. Forsa, forses.)

9. Forsaire, s. m., violateur, qui commet un viol, corrupteur.

Aital forsaire fassa matrimoni ab la forsada.

(chap. Tal forsadó, violadó, corruptó faigue matrimoni en la forsada.)

Regardada la conditio del forsaire e de la forsada.

Cout. de Condom.

Qu'un tel violateur fasse mariage avec la violée.

La condition examinée du violateur et de la violée.

ESP. Forzador. PORT. Forçador. IT. Forzatore. (chap. Forsadó, violadó, corruptó.)

10. Fortificar, v., lat. fortificare, fortifier.

De reparar e fortificar la vila. Tit. de 1379. Ville de Bergerac. 

(chap. De repará y fortificá la vila.)

De réparer et fortifier la ville. 

Que la ciutat de Narbona se fortiffique per dos ans... e 'l borc de Narbona se fortiffique per tres ans.

(chap. Que la siudat de Narbona se fortifico per dos añs... y lo burg, burgo de Narbona se fortifico per, durán, tres añs. De burg, burgo, Burg, bourg, Burgos, Bourgogne, Borgoña; de castell, Castella, Castilla y Cataluña, Chastelongne.)

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 218 et 219. 

Que la cité de Narbonne se fortifie pour deux ans... et le bourg de Narbonne se fortifie pour trois ans. 

Fig. Per miels fortificar ma razon.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., c. 38. 

Pour mieux fortifier mon raisonnement. 

Part. pas. Adonc se son fortificat dins lo dit castel.

Chronique des Albigeois, col. 67.

Alors se sont fortifiés dans ledit château. 

CAT. ESP. PORT. Fortificar. IT. Fortificare. (chap. Fortificá: fortifico, fortifiques, fortifique, fortifiquem o fortificam, fortifiquéu o fortificáu, fortifiquen; fortificat, fortificats, fortificada, fortificades.)

11. Forteza, s. f., forteresse, fortification.

El castel... las fortezas. Tit. de 1062. 

(chap. Lo castell... les fortaleses, fortificassions.)

Le château... les forteresses.

IT. Fortezza. (N. E. Apellido de algunos autores de Mallorca.)

Va exir est poeta a la vida literaria aprés lo renaxament de les nostres lletres.

12. Fortalessa, Fortaleza, Fortaressa, s. f., forteresse.

Que gardes la fortalessa. V. de S. Honorat.

Qu'il gardât la forteresse. 

Per fortaressa de lo dit loc.

Chronique des Albigeois, col. 50. 

Par forteresse dudit lieu. 

Las ditas terras et fortalessas.

Tit. de 1294. DOAT, t. CXVII, fol. 248. 

Lesdites terres et forteresses. 

Fig. Charitatz es columna e fortaleza en la sainta arma.

Trad. de Bède, fol. 21. 

Charité est colonne et forteresse en l'âme sainte.

- Force, vigueur.

Lo jois dels jovencels es lor fortalessa. Trad. de Bède, fol. 77.

La joie des jouvenceaux est leur force.

De beutat passatz Absalon,

E de fortaleza Samson.

Leys d'amors, fol. 119.

Pour la beauté vous passez Absalon, et pour la force Samson.

CAT. Fortalesa. ESP. PORT. Fortaleza. (chap. Fortalesa, fortaleses; forsa, forses.)

13. Sobrefort, adj., très fort. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

14. Sobreformen, adv., très fortement. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

15. Sobreforciu, adj., extrême, excessif.

Mos sobreforcius talens.

P. Vidal: Si m laissava. 

Mon excessif désir.

16. Sobresforsar, v., faire un grand effort.

Subst. Per qu'ieu, ab sobresforsar, 

Cug dels fellos mescrezens, 

Ab Dieu, recobrar Suria.

P. Vidal: Si m laissava. 

C'est pourquoi, avec faire un grand effort, je pense des félons mécréants, avec Dieu, recouvrer Syrie.

17. Sobresfort, s. m., grand effort.

Ab sobresfortz de labor,

Trac de freida neu fuec clar, 

Et aigua doussa de mar.

(chap. En sobreesfors de treball, trac de freda neu foc cla, y aigua dolsa del mar.)

P. Vidal: Pus tornatz. 

Avec grand effort de travail je tire de froide neige feu clair, et eau douce de mer.

18. Confortatiu, Confortatieu, Cofortatiu, adj., confortatif, qui est propre à conforter.

Aquest pimens es tan confortatieus.

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce piment est tellement confortatif.

Viandas confortativas. 

Autras herbas cofortativas.

(chap. Atres herbes confortatives: que conforten, enfortixen, donen forsa.)

Eluc. de las propr., fol. 81 et 89.

Viandes confortatives. 

Autres herbes confortatives.

CAT. Confortatiu. ESP. PORT. IT. Confortativo. (chap. Confortatiu, confortatius, confortativa, confortatives.)

19. Confortar, v., lat. confortare, conforter, encourager, rassurer, affermir.

Aysso es lo pa que conforta lo cor. V. et Vert., fol. 43. 

Ceci est le pain qui conforte le coeur. 

Una prezicansa per confortar los baros.

V. de Folquet de Marseille. 

Une prédication pour encourager les barons. 

Dona, per vos mi cofort 

E 'n fas chanson e deport. 

Albert, Marquis de Malespine: Dona a vos.

Dame, par vous je m'encourage et en fais chanson et amusement.

Car filh, conforta ti. V. de S. Honorat. 

Cher fils, rassure-toi.

Part. prés. Vostr' huelh belh truan... 

No m van confortan. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Vos beaux yeux fripons... ne me vont encourageant.

ANC. FR. Fait sumes si cum cumfortet... E as cumfortet mei. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 125 et 85. 

CAT. ESP. PORT. Confortar. IT. Confortare. (chap. Confortá, confortás: conforto, confortes, conforte, confortem o confortam, confortéu o confortáu, conforten; confortat, confortats, confortada, confortades.)

10. Confort, Cofort, s. m., confort, secours, encouragement, consolation, courage.

Ni faran als Flamencx... ajuda, confort ni favor contra lo rey.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 228.

Ni feront aux Flamands... aide, secours ni appui contre le roi.

El aura beson de... ayda et confort.

Reg. des États de Provence de 1401. 

Il aura besoin de... aide et secours. 

Elh fora mortz, ben a un an o dos, 

Si 'l belh cofortz d' elhas doas no fos. 

Pujols: Si 'l mal d'amor.

Il serait mort, il y a bien un an ou deux, si ne fut le bel encouragement d'elles deux.

ANC. FR. Et eurent assez grand confort de vivres, qu'ils trouvèrent esdictes bastilles. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 71.

Et cherchera aide et confort là où il pourra. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 66. 

CAT. Confort. ANC. ESP. Conforto. ESP. MOD. Confuerto. PORT. IT. Conforto. (chap. Confort, conforts; tamé signifique comodidat.)

21. Confortatio, s. f., confortation.

Li done confortatio.

Als sens corporals dona confortacio. Eluc. de las propr., fol. 266 et 78. Qu'il lui donne confortation. 

Aux sens corporels donne confortation. 

ESP. Confortación. PORT. Confortação. IT. Confortazione.

12. Confortament, Cofortamen, s. m., courage, encouragement.

Vostre confortament es vas. Philomena.

Votre courage est vain.

Grans cofortamens que Dieu dona a ssos temens.

V. et Vert., fol. 55. 

Grands encouragements que Dieu donne à ses craignants. 

ANC. ESP. Confortamiento. IT. Confortamento. (chap. Confortamén, confortamens.)

23. Confortador, s. m., consolateur, confortateur.

Si hyeu no m'en vauc, lo confortador no venra a vos.

Adjectiv. Lo confortador Sant Esperit, lo qual vos trametra lo Payre en mon nom. 

Fragment de trad. de la Passion.

Si je ne m'en vais pas, le consolateur ne viendra pas à vous.

Le Saint-Esprit confortateur, lequel le Père vous enverra en mon nom. ESP. Confortador. IT. Confortatore. (chap. Confortadó, confortadós, confortadora, confortadores.)

24. Enfortir, v., fortifier, renforcer. 

La enfortiron los reys. Hist. abr. de la Bible, fol. 22.

(chap. La van enfortí, fortificá, los reys.)

Les rois la fortifièrent.

ANC. FR. L'effort du total consiste plus en la disposition et liaison des files et des rangs qui s'enforcissent les uns les autres. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius. 

Et par mesme moyen eust bien enforcy son royaume.

Comines, liv. I, p. 299. 

Par le commandement d'amours 

Et de la plus belle de France, 

J'enforcis mon chastel tousjours. 

Charles d'Orléans, p. 190. 

CAT. Enfortir. ANC. ESP. Enfortecer. IT. Infortire. (chap. Enfortí, enfortís: yo me enfortixgo o enfortixco, enfortixes, enfortix, enfortim, enfortiu, enfortixen; enfortit, enfortits, enfortida, enfortides.)

25. Enfortiment, s. m., renfort.

Pres mot gran enfortiment contra lo pobol.

Hist. abr. de la Bible, fol. 69. 

Prit moult grand renfort contre le peuple. 

ANC. CAT. Enfortiment. ANC. ESP. Enfortalecimiento. (chap. Enfortimén, enfortimens.)

26. Esforsiu, adj., faisant effort, persistant, opiniâtre, violent.

Om non es fis, ni drutz enamoratz, 

Ni esforsius, qui tan tost si recre 

De sa domna.

Pistoleta: Ancmais nulz. ou Pons de Capdueil: S' ancmais nul. 

Homme n'est fidèle, ni amant enamouré, ni persistant, qui se lasse si tôt de sa dame. 

S' anc nulh jorn fui esforcius

D' esser adrets, cortes e gais.

Raimond de Miraval: Entre dos. 

Si oncques nul jour je fus faisant effort d'être adroit, courtois et gai.

Una dolors esforsiva

Me pren e m toca e m briva.

G. Faidit: Una dolors. 

Une douleur violente me prend et m'excite et me presse.

27. Esforsivament, adv., opiniâtrément, violemment.

Plus esforsivament fos mesprezada.

Trad. de Bède, fol. 12.

Plus opiniâtrément fut méprisée.

28. Esforsar, Esforzar, v., efforcer, faire effort, fortifier.

Ab totz esfortz vei las gens esforsar.

G. Riquier: Fortz guerra.

Je vois les gens faire effort avec tous efforts. 

Pel paire semblar 

Se deu mout esforzar.

B. Calvo: Mout a que.

Pour ressembler au père il doit moult s'efforcer.

Esfors un pauc mon coratge, 

E m vauc conortan.

G. Faidit: Lo rossinholet.

Je fortifie un peu mon courage, et me vais excitant.

La carn de cadel non vezen

Ben l' esforza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La chair de petit chien ne voyant pas le fortifie bien.

S' esforsa cum poscha orazo empaitar. Trad. de Bède, fol. 28.

S'efforce comment il puisse empêcher oraison.

Part. pas. Soi m' en per so esforsatz

Qu' entendatz cals chansos eu fatz. 

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Je m'en suis efforcé pour cela que vous entendiez quelles chansons je fais.

Amar Dieus e servir... 

De cor e de saber 

Ab esforsat poder.

G. Riquier: Als subtils.

Aimer et servir Dieu... de coeur et de savoir avec efforcé pouvoir.

CAT. Esforsar. ESP. Esforzar. PORT. Esforçar. IT. Sforzare. (chap. Esforsá, esforsás: yo me esforso, esforses, esforse, esforsem o esforsam, esforséu o esforsáu, esforsen; esforsat, esforsats, esforsada, esforsades.)

29. Esforsadament, Esforzadamen, adv., avec effort, à marche forcée.

A Tholosa venc am grans gens esforzadamen.

(chap. A Tolosa, Toulouse va vindre en gran gentada a marches forsades, esforsadamen, en esfors.)

El remanen de la ost s'en anet esforsadament.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 174 et 180. 

Vint à Toulouse avec quantité de gens à marche forcée.

Le reste de l'armée s'en alla à marche forcée. 

CAT. Esforsadament. ESP. Esforzadamente. PORT. Esforçadamente. 

IT. Sforzatamente. (chap. Esforsadamen, a marches forsades, en esfors.)

30. Esfort, s. m., effort, courage.

S' il vostra vertutz cui clam

No m don esfortz qu'ieu dezam.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Si la vôtre vertu que j'invoque ne me donne courage que je désaime.

Ab bon esfortz conquier hom manentia. 

Arnaud P. d'Agange: Quan lo temps.

Avec bon effort on conquiert richesse.

No m val esfors contra lieys ni sabers.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Ne me vaut effort ni savoir contre elle. 

Loc. Quar viu ses vos, fatz esfortz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Parce que je vis sans vous, je fais effort. 

Faz esforz, quar sai faire 

Bos vers pois no soi amaire.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Je fais effort, car je sais faire bons vers depuis que je ne suis amant.

- Force, troupe.

Mandon tot lor esfortz. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Convoquent toutes leurs forces. 

CAT. Esfors. ESP. Esfuerzo. PORT. Esforço. IT. Sforzo. (chap. Esfors, esforsos.)

31. Esforsament, s. m., effort. 

L' esforsament es honestes. Trad. de Bède, fol. 2.

L'effort est honnête. 

ANC. FR. Par grant efforcement de guerre.

G. Guiart, t. I, p. 20.

ANC. ESP. Esforzamiento. IT. Sforzamento. (chap. Esforsamén, esfors.)

32. Afortir, v., fortifier, affermir, encourager.

Per qu' ieu vas vos afortis mon coratge.

R. Jordan: Vas vos soplei.

C'est pourquoi vers vous je fortifie mon courage. 

Quar si bos cors non l' afortis.

B. de Ventadour: Ab joi.

Car si bon coeur ne le fortifie.

Pros hom s' afortis,

E malvatz s'espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doussa.

Homme preux s'affermit, et lâche s'épouvante.

Part. pas. Aissi cum hom pros afortitz

Que vol mais ab plus ric de se 

Guerreiar.

Aimeri de Bellinoi: Aissi cum. 

Ainsi comme homme preux affermi qui veut davantage guerroyer avec plus puissant que soi.

Ben aia coms qu' es d' afortit coratge. 

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes. 

Bien ait comte qui est de courage affermi.

(chap. Afortí, afortís: yo me afortixgo o afortixco, afortixes, afortix, afortim, afortiu, afortixen; afortit, afortits, afortida, afortides.)

33. Afortidamen, adv., courageusement, fièrement, vigoureusement.

Si defent afortidamen. V. de S. Honorat.

Se défend courageusement.

Tal perdon donar

Qu' om s' en crozes pus afortidamens.

R. Gaucelm: Ab grans trebalhs.

Accorder telle indulgence qu'on s'en croisât plus courageusement.

Lo comte Hugo li dih afortidamen. Cat. dels apost. de Roma, fol. 134.

Le comte Hugues lui dit fièrement.

(chap. Afortidamen, fieramen, valénmen, vigorosamen, en un parell de collons, etc.)

34. Afortar, v., fortifier.

Part. pas. Eron afortatz per la hodor.

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 38.

Étaient fortifiés par l'odeur.

35. Afortimen, s. m., solidité, encouragement, puissance, domination.

Si com l'aigua sofre la nau corren, 

Pois es tan grans que mil homes soste, 

E d' un clavel pert son afortimen.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor. 

Ainsi comme l'eau supporte le navire courant, même quand il est si grand qu'il soutient mille hommes, et par un clou il perd sa solidité. 

Auri' obs l' Afortimen.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

L' encouragement serait nécessaire. 

Que del afortimen 

D' amor pogues garir ben e gen.

Lanfranc Cigala: Non sai si m chant. 

Que de la domination d'amour je pusse bien et gentement guérir.

36. Desafortir, Dezafortir, v., décourager.

Quar bos afortimens 

Val, e deu valer, e vens, 

Ja no m dezafortirai.

Giraud le Roux: A la mia fe. 

Parce que bon courage vaut, et doit valoir, et triomphe, jamais je ne me découragerai.

37. Perforsar, Perforssar, v., faire effort, efforcer.

Notaris e procurayres que si perforson, en las cors ont an a praticar, d'aver part. Statuts de Provence, BOMY, p. 8.

Notaires et procureurs qui s'efforcent, dans les cours où ils ont à pratiquer, d'avoir part.

Gens d'armas que se perforsavon de dessendre al bas pays.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.

Gens d'armes qui s'efforçaient de descendre au bas pays.

Maximia se perforsset que desapauzes son filh.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34.

Maximien s'efforça qu'il déposât son fils.

38. Reforsar, v., renforcer. 

Part. pas. Aytal rim son dig et apelat rim reforsat.

Leys d'amors, fol. 20. 

Telles rimes sont dites et appelées rimes renforcées.

Las layssas son reforsadas.

G. Riquier: Qui a sen. 

Les lices sont renforcées.

CAT. Reforsar. ESP. Reforzar. PORT. Reforçar. IT. Rinforzare. 

(chap. Reforsá, reforsás: yo me reforso, reforses, reforse, reforsem o reforsam, reforséu o reforsáu, reforsen; reforsat, reforsats, reforsada, reforsades; reforsut, reforsuts, reforsuda, reforsudes.)

39. Reconfortar, v., reconforter, consolider, raffermir.

Alcuna causa que ben reconfortet la sancta ley crestiana.

L'Arbre de Batalhas, fol. 7. 

Aucune chose qui raffermit bien la sainte loi chrétienne. 

Part. prés. Us belhs respiegs mi vai reconfortan.

Guillaume de S. Didier: Aissi cum. 

Un beau répit me va reconfortant. 

IT. Riconfortare. (chap. Reconfortá, reconfortás: yo me reconforto, reconfortes, reconforte, reconfortem o reconfortam, reconfortéu o reconfortáu, reconforten; reconfortat, reconfortats, reconfortada, reconfortades.)

40. Desconfortar, Descofortar, v., décourager, déconforter, priver de force.

Mas era m descofortarai, 

Quar no us veyrai.

(chap. Pero ara me desconfortaré perque no tos voré; tos, de vosté, te, de tú.)

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Mais maintenant je me découragerai, parce que je ne vous verrai.

Per que valor de lui se desconforta. 

P. Vidal: Ma voluntaz. 

C'est pourquoi valeur se décourage de lui. 

Part. pas. Toz regnes partiz er desconfortaz. Trad. de Bède, fol. 59.

(chap. Tot regne partit sirá assolat, desconfortat, privat de forsa, fluix, débil; com va passá en lo de Aragó cuan Jaime I lo va partí. Es una sita de la Biblia, tot regne o reino dividit contra ell mateix sirá assolat, etc.)

Tout royaume divisé sera privé de force.

ANC. CAT. PORT. Desconfortar. IT. Disconfortare. (chap. Desconfortá no se fa aná, se emplee assolá, privá de forsa, afluixá, debilitá, etc.)

41. Treforsar, v., renforcer, rendre solide, très fort.

Part. pas. Sendats treforsats, la pessa, oeit deniers.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Taffetas renforcé, la pièce, huit deniers.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Sail de Scola - Sordel de Goi

Saïl de Scola, t. III. Deux pièces.

Sail de Scola, si fo de Barjarac, d' un ric borc de Peiregorc, fils d' un mercadan; e fetz se joglar; e fetz de bonas cansonetas; et estet cum N' Ainermada de Narbona. E quant ella mori, el se rendet a Bragairac, e laisset lo trobar e 'l cantar.
Huey cuiava, e no sai si m' o digua,
Qu' om se degues venjar de mal' amigua,
Mas er vey be que si meteys destrigua
Selh qu' ab amor guerreya ni playeia
Son escien,
E conosc ben
Que no 'l dey mostrar minga
Vas lieys mo mal talen.
Gran esfors fay.
Bastero, 94. Crescimbeni, 209. Millot, III, 435. P. Occ. 386. Hist. Litt. XV, 466.

Savari de Mauleon, t. II.
Savaric de Mauleon si fo un rics baros de Peitieu, fils d' En Reols de Maleon. Seigner fo de Mauleon e de Talarnom, e de Fontenai, e de Castelaillon, e de Boet, e de Benaon, e de saint Miquel en l' Ertz, e de la isla de Riers, e de l' isola de Nives, e de Nestrine, e d' Engollius, e d' autres mainz bons locs. Bels cavaliers fo e cortes et enseingnatz, e larc sobre totz los larcx. Plus li plac dons e dompneis et amor e torneiament, que ad home del mon, e de chanz e de solatz, e trobars e cortz e messios. Plus fo fin amics de domnas e d' amadors que nuills autres cavalliers, e plus enveios de vezer bons homes e de far li plazer. E fo lo meiller guerrer que anc fos el mon. Tal vez ne fo aventuros, e tal vez ne trobet dan: e totas las guerras qu' el ac foron com lo rei de Fransa e com la soa gen. E dels sieus bons faich se poiria far un gran libre, qui lo volgues escrire, com d' aquellui que ac plus en si d' umelitat e de merce e de franquessa, e que mais fez de bons faich d' ome qu' ieu anc vis ni auzis, e plus n' avia voluntat de far.
En Savaric de Malleo fo vengutz a Benaujatz per vezer la vescomtessa Na dona Guillerma, et el entendia en ela; e tray ab lui 'N Elias Rudels, senher de Bragairac, e Jaufre Rudelh de Blaya. Totz tres la pregavo d' amor; et enans c' aysso fos, el' avia cascun tengut per son cavayer, e l' un non o sabia de l' autre. Tug tres foron asetatz pres d' ela, l' un d' una part, l' autre d' autra, lo ters denan ela. Cascus d' els la esgardava amorozamen; et ela, com la plus ardida dona c' om anc vis, comenset ad esgardar En Jaufre Rudelh de Blaya amorozamen, car el sezia denan; et a 'N Elias Rudelh de Bragairac pres la man, et estreis la fort amorozamen; e de mo senher En Savaric causiget lo pe rizen e sospiran. Negus no conoc lo plazer l' un de l' autre entro qu' en foron partitz, qu' En Jaufre Rudelh o dis a 'N Savaric com la dona l' avia esgardat; e 'N Elias dis lo de 'l ma. En Savaric, cant auzis que a cascus avia fag aital plazer, fon dolens; e de so que fon ad el fag non parlet, mas apelet Gaucelm Fayzit e 'N Ugo de la Bacalayria, e si lur dis en una cobla al cal avia fag may de plazer ni d' amor. E la cobla del deman comensa:
Gaucelm, tres joc enamorat.
Be us dic d' En Savaric que be fon sel qu' era razitz de tota la cortezia del mon; et en totz bos fatz c' om puesca pessar de bon home el fon maystre de totz. Et avia amada et onrada lonc tems una dona gentil de Gascuenha, ma dona Guillerma de Benaujatz, molher que fo d' En P. de Gavaret, qu' era vescoms de Beraumes e senher de San Macari e de Lengo; e puesc dire per ver que anc tans de bos fatz fezes per dona. Mot longamen lo paget esta dona ab sas folas promessas et ab bels mandamens, et joyas donan. E mantas vez fes lo venir de Peitieus en Gascuenha per mar e per terra; e cant era vengutz gen lo sabia enganar ab falsas razos, que no 'l fazia plazer d' amor. Et el era 'n tan enamoratz que no conoysia l' engan: mas sos amics d' el li deron ad entendre l' engan. E mostreron li una dona de Gascuenha, qu' era de Manchac e molher d' En Guiraut de Manchac, joves e bela et avinens, e deziroza de pretz e de vezer En Savaric per lo be qu' en auzia dire. En Savaric can vi la dona azautet li mot a meravilhas e preget la d' amor. E la dona, per la gran valor que vi en el, retenc lo per son cavayer, e det li jorn qu' el vengues a leys per penre so que demandava. Et el parti s' en mot alegres, e pres comjat e tornet s' en a Peytieus. E no tarzet gayre que ma dona Na Guillerma Benauja saupet lo fag, e com l' avia dat jorn de venir ad ela per far son plazer. Adonc fon mot giloza e trista car non l' ac retengut; e fes far sas letras e sos mans e salutz aitan caramen co saup ni poc, e mandet a 'N Savaric que al jorn l' avia dat la comtessa de Manchac, que vengues ad ela a furt a Benaujas per aver d' ela tot son plazer. E sapias per ver que ieu Uc de San Circ, que ay escrichas estas razos, fuy lo messatge que lai aniey e 'l portey totz los mans e 'ls escritz. Et en la sua cort si era lo prebost de Limotges, qu' era valens hom et ensenhatz, e bos trobaires. En Savaric, per far a lui honor, li mostret tot lo fag e so que cascuna l' avia dig e promes. En Savaric dis al prebost que li 'n demandes en chantan, e que li 'n partis tenso, a la cal d' estas doas devia anar al jorn que li avian donat. E 'l prebost comes lo, e di:
En Savaric, ieu vos deman
Que m diatz en chantan.
Nostrad. 106. Crescimbeni, 75. Bastero, 94. Millot, II, 99. P. Occ. 147.

Serveri de Girone. Quinze pièces:
En brau loc fon plantada
Planta qu' el frug peiura,
E dona en mal formada
Quan pert bon' aventura;
Quar mout mais que mezura
Es bona don' amada,
Quan fay contra natura
So don es mais prezada,
Quar de valh ven l' errada...

Mal es rauba guardada
Dins avol tancadura,
E dona pieitz celada,
Quan fai mal ni laidura
Contra tota natura,
Es vils dona laissada,
E cast' e mund' e pura
Sobre valor pauzada
En pretz encastenada.

Trop es desendressada
Maison on hom endura,
E pus don' azirada
Cuy castedatz fraitura;
Qu' entre clam e rancura
S' es ab blasme liada,
E val mais que clausura
A ciutat asetjada
Dona en be far uzada.
En mal punh.

L' olivier fay oli qu' es dous e fis
E del pomier vezem lo pom eyssir,
E las moras del morier revenir,
E del rozier la roza s' espandis,
E si 'l muns fos e nos aitals co fom
Al comensar, tug foram clar e mun.
Del mon volgra.
Millot, III, 316. P. Occ. 327.

Sifre, ou Sifren. Une tenson avec Bernard, auquel il dit:
Mir Bernart, mas vos ay trobat
A Carcassona la cieutat,
D' una re m tenc per issarat,
E vuelh vostre sen m' en aon:
En una don' ay la mitat,
E no m suy ges ben acordat
Si m val mais d' aval o d' amon.
Mir Bernart.
Millot, III, 435.

Simon. Deux tensons, l' une avec Lanfranc, et l' autre avec Jacme Grils.
Seigne' 'N Jacme Grils, eu us deman,
Car vos vey larc e ben estan,

E car per ric pretz sobeiran
E per saber es mentaubutz,
Que me digatz per qu' es perdutz
Solatz, e domneis mal volgutz.

Il réplique à Jacme Grils, qui lui a exprimé son opinion:
Seigne' 'N Jacme, mout es sennatz,
E primamen vos razonatz;
Mas quar dizetz que cobeitatz
N' a aizo mogut, vos aug faillir,
Car tost, com son al mieu albir,
Aitant o plus no 'l devetz dir.
Seigne' 'N Jacme.

Simon Doria. Voyez Lanfranc Doria.

Sordel, t. III et IV. Environ trente pièces.
Lo Sordels si fo de Mantoana de Sirier, fils d' un paubre cavallier que avia nom sier el Cort. E deletava se en cansos aprendre et en trobar, e briguet com los bons homes de cort, et apres tot so qu' el pot; e fes coblas e sirventes. E venc s' en a la cort del comte de San Bonifaci, e 'l coms l' onret molt; et enamoret se de la moiller del comte a forma de solatz, et ella de lui. Et avenc si que 'l coms estet mal com los fraires d' ella, e si s' estranjet d' ella. E sier Icellis e sier Albrics, li fraire d' ella, si la feirent envolar al comte a sier Sordel; e s' en venc estar com lor en gran benanansa. E pois s' en anet en Proensa, on il receup grans honors de totz los bos homes, e del comte e de la comtessa, que li deron un bon castel e moiller gentil.
Lai a 'N Peire Guillem man ses bistansa
Q' ancar non a de lauzar pro apres,
Q' ancmais non vim lauzor que pro tengues,
Si 'l laus passet del lauzat sa valensa;
Que trop lausar destriga la lausor
Del trop lausat e blasma 'l lausador
Lai on vertatz repren sa conoissensa.

A ma domna de Fois man per sa honor
Que no 'l plassa desmesur' en lausor,
Que trop lausar es blasmes e faillensa.
Lai a 'N Peire.

Cobla de messer Sordel q' era malat:
Totz hom me van dizen en esta maladia
Que s' ieu mi conortes que gran ben m' o faria;
Ben sai qu' il dison ver, mas com far l' o poria?
Hom q' es paubre d' aver et es malat tot dia,
Et es mal de seignor e d' amor e d' amia,
Fos qui m' o l' ensignes, ben me conortaria!
Totz hom me van.
Nostrad. 153. Crescimbeni, 105. Bastero, 94. Millot, II, 79 P. Occ. 145.

Sordel de Goi. Une pièce de deux couplets:
Dompna valen, saluz et amistatz
E tot quan pot de plazer e d' onor
Vos manda sel ses cor galiador...
Que mi deguas tener per servidor
Aisi cum sel qu' es vostre domenjatz,
Quar per ma fe tan vos am e soplei
Cum las clardatz dels oil ab cui vos vei.
Dompna valen.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo llama a su madre a las fiestas del Pilar. De una extraña aventura que le sucedió en ellas.

Desde la corte había escrito al concejo de Almudévar dándole cuenta de su comisión y diciéndole que S. M. agradecía el regalo, pero encargándoles que lo tuviesen callado hasta su vuelta, por cierta razón que les diría. Y llegado a Zaragoza escribió a su madre rogándola que viniese a ver las fiestas y visitar a Nuestra Señora del Pilar. Alegróse mucho su madre, y la respuesta fue presentarse con una familia honrada de su pueblo y trayéndose consigo a la hija de su madrina, que quisieron ir a Zaragoza y con tan buena compañía y al lado de una persona como la Pupila no se les podía negar tan natural y justo deseo.

Pedro Saputo entregó el pliego al capitán general y le dijo lo que de palabra le encargó S. M. y el ministro. Preveníanle en sus letras que recibiera muy bien al portador y mensajero y que no despreciase sus consejos. Con esto el virrey le convidó a comer algunas veces y le quiso ver todos los días. Su madre viéndole tratar con tan altas personas, daba continuas gracias a Dios y no sabía salir del Pilar, costando trabajo a las pobres niñas sacarla para hacerla seguir y ver la ciudad.

Llegaron las fiestas, y el virrey le convidó a ver la corrida en su balcón, siendo entonces el Coso donde se corrían los toros. Después refrescaron, y cuando iba ya a despedirse recibió un billete cuyo sobre decía: Para el caballero que esta tarde ha estado a la izquierda del señor virrey viendo los toros, y llevaba una cinta verde en el pecho. Y dentro leyó: «Mañana a las dos de la tarde en punto os aguarda en la casa cuya puerta es la segunda a la derecha en la calle de don Juan de Aragón entrando por la Mayor. - La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que fue en el convento de Geminita.»

El frío de la muerte sintió en sus entrañas al ver este recado; fue la nueva que más profunda y cardinalmente le sobresaltó y conmovió en su vida. Fuese inmediatamente de la casa y visita diciendo que le llamaban, y lleno de confusión sin poder casi hacer salir la respiración del pecho, iba diciendo entre sí: ¿qué es esto? ¿Sueño o es verdad? ¡Sor Mercedes fuera del convento! ¡La sensible y tierna sor Mercedes! ¿Qué sucedería? ¿Qué le sucedería a la infeliz? ¡Y en tantos años no he sabido...! ¡Secreto grande sería! Bien que ella no sabría quién yo era. Y agora ya lo entiendo; ¡me habrá visto, y me ha conocido! Abrid, cielos, camino, y aquí estoy para el sacrificio que el caso pueda pedir. Y dio algunas vueltas por las calles para calmarse un poco, procurando con esfuerzo y valor disimular su profunda cavilación y tristeza para no afligir a su buena madre ni dar a entender nada a las dos muchachas.

¡Qué noche aquélla! ¡Qué día siguiente! ¡Qué demudado se vio en el espejo! Parecíale que no era el mismo; y entre mil revueltas imaginaciones pasó el día y oyó las tres de la tarde; conque se dispuso a ir a la casa de la cita. El corazón le latía, las piernas le flaqueaban, la espada le incomodaba, y hasta el cuerpo le quería huir y seguía arrastrando la intención de los pasos. Llegó a la calle, y sin querer se encontró en la puerta. Entró, llamó, abrieron, subió y en un rellano o descanso de la escalera se abrió de sí misma una puerta; entróse por ella dándole a cada paso más fuertes y más ansiosos latidos el corazón de punto en punto más alterado. Vio una señora muy bien vestida a la puerta de una sala, que parecía aguardarle; dirigióse a ella, pero la señora se fue entrando por la sala al mismo paso que él adelantaba hacia ella. Oye pasos detrás, se vuelve a mirar con algún recelo, y ve otra señora no menos bien vestida y misteriosa. Siguió a la primera sin saber si debía saludarlas o callar, porque ninguna hablaba y no podía verles el rostro por la poca luz que permitían unas cortinas de damasco en las vidrieras, que tampoco no estaban del todo abiertas. La que iba delante llegó hasta la ventana y se paró; la que venía detrás se paró también, y él en medio de las dos, no adivinaba en qué pararía aquello ni podía conocer cuál de ellas sería sor Mercedes. Mientras miraba ya a la una ya a la otra, ellas guardando el mismo silencio, fueron adelantando cada una de su punto a juntarse en frente de él entre dos alcobas que había y quedaron a unos seis pasos como dos estatuas. Estuviéronle mirando así un poco y él a ellas: y luego la que vino delante dijo medio en verso, pero en tono grave y fingiendo la voz, porque se conocía:

Habéis venido al terrero

Bien engañado, por Dios;

No un corazón, sino dos,

Necesitáis, caballero.

Él, saliese lo que saliese, pero adoptando el sentido cortesano, respondió con serenidad y presteza:

Si de amor es el terrero,

Uno me basta, por Dios;

Bien puede servir a dos,

Si se ofrece, un caballero.

Y otra vez se quedaron mirando. Entonces la misma de los versos dijo en su voz natural y con mucha confianza y ahínco: ¡Ah, ciego!, y corrieron las dos a abrazarle, recibiéndolas él un poco dudoso, preocupado siempre con la suerte y desgracia de sor Mercedes. Acabólas en fin de conocer, y exclamó: ¡Hijas mías! Porque eran... ¿Quién se lo había de imaginar? Eran Juanita y Paulina, que le conocieron en el balcón del virrey y discurrieron aquella aventura para causarle susto y gozar de su turbación y zozobra. No acababan de alegrarse, de mirarle, de satisfacer y sosegar el corazón lleno de amor y de ternura. Y tomándole las manos le entraron en el estrado.

Quisieron explicarse; pero preguntaron tantas cosas y tan de tropel, que en vez de responderles, porque era imposible de aquel modo, les soltó él también un largo borbollón de preguntas. Calmáronse poco a poco, y le fueron diciendo que eran casadas y habían venido a las fiestas con sus maridos; que Paulina tenía un niño de dos años, y a Juanita se le había muerto una niña de un año hacía tres meses; que los maridos con una criada para las dos, con el huésped y otros forasteros se habían ido a los toros y de allí irían a las fiestas del Pilar hasta las nueve de la noche yendo de paso a refrescar a otra casa; que habiéndole conocido ayer en el balcón del virrey habían acordado llamarle del modo que lo hicieron; y quedarse hoy en casa con pretextos que nunca faltaban a las mujeres, para verle y decirle que ellas siempre eran las mismas.

Preguntóles si estaban contentas con su suerte, y dijeron que no les pesaba de haberse casado; que Juanita estaban bien y mal, bien por la casa y el marido, porque la casa era muy rica y el marido un bonachón; y más que bien por su suegro, que era un hombre muy instruido y amable, pero que estaba mal por su suegra, porque con su genio era tres veces suegra lo mismo para los demás que para ella. Que Paulina había dado con gente sencilla y pacífica fuera de ser su suegro un poco áspero y gorito, aunque de buena razón generalmente.

- Pero, ¿es posible, dijo después Juanita, que en viéndote hayamos de volver siempre a niñas? ¿Y es posible que no hemos de saber quién eres después de tantos años? Pero el día ha llegado; cuando seáis casadas, dijiste; ya lo somos, cumple tu palabra. - La voy a cumplir, dijo él; no os lo haré desear más, porque bien lo merecéis. ¿Habéis oído hablar de Pedro Saputo? Al oír este nombre quedaron estupefactas, mudas, mirándose una a otra, mirándole a él, y como recorriendo en su memoria la historia de sus aventuras con él desde el noviciado.

Al fin, exclamó la misma Juanita: - ¡Tú, Pedro Saputo! ¡El Geminita, el estudiante, el caballero, ahora el cortesano y hombre de palacio! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podía ser otro! Ya no me admiro de tu mucho saber, de tu mucha agudeza, ni de nada de cuanto hemos visto desde que te conocimos. ¿Qué extraño que a todas nos engañases en el convento fingiéndote mujer, haciendo lo que hiciste y que nos encantases de aquella manera? Pero en fin, a ti te debemos el no haber quedado allí sepultadas para toda la vida; a ti debemos... Mira, Paulina, bien nos podemos perdonar los desatinos y locuras que con él hemos hecho. ¿Quién resiste a tus palabras? ¿Quién puede con esa gracia? ¿Quién no cree triunfar cuando sin reflexión ni sentido se deja llevar del encanto de tus miradas y llama suya tanta perfección y gallardía? - ¿Estás loca, Juanita?, le dijo él. ¿Concluyes y pasamos a otro asunto? - ¿Qué es concluir?, dijo Paulina. ¿Quién acabará de admirarse? ¡Pedro Saputo, nuestro antiguo y primer amante! ¡Oh!, sí que lo eres, sí, no lo dudamos, si no eres algún diablico del infierno. ¡Y tan ciegas nosotras, Juanita! ¡Y tanto como hemos oído tu nombre, no dar en que tú solo podías ser! Hombre y demonio, ¿de dónde has salido? ¡Ah, cuántas torres habrán caído a tus pies! ¡Cuántas fortalezas se te habrán rendido! ¡Cuántas infelices deben pensar en ti en este mismo instante, y llorar y afligirse, mientras estás aquí con nosotras! Pero eres nuestro, y de nadie más; sí, nuestro, aunque sea crimen decillo. ¿Por qué te conocimos?

Hizo callar también a Paulina, y así hablando y volviendo siempre a lo mismo se pasó el tiempo hasta las nueve; a esa hora se levantó y se fue a la posada, diciéndoles que no podría volver a verlas; pero prometiéndoles ir a sus pueblos.

Acabáronse las fiestas; descansaron tres o cuatro días y ellas se fueron con sus maridos a sus pueblos, y él, a Almudévar con su madre y las niñas. A su llegada le visitaron en cuerpo los del concejo, luego de formalidad y con el afecto que siempre, los dos hidalgos y medio que había en el lugar y los tres caballeros que se daban a entender que lo eran por tener caballo y ceñir espada los días festivos. A los del concejo encargó mucho que hablasen poco de los tres higos, y les dijo que para librarse de la baya del vejamen que les darían otros pueblos no reparasen en echarle la idea y la obra, y así creerían que hubo en ella algún misterio, como quiera que, al cabo, misterio había tenido su presencia en la corte y su asistencia en palacio.

Mas de haberle visto familiar amigo del virrey y de otros personajes no se admiraban, porque, aunque aldeanos y sin mundo, bien se les alcanzaba que Pedro Saputo era hombre para eso y para mucho más; ni aun de que a Su Majestad hubiese merecido tanto favor. Y todos se creían honrados con la fama y gran persona de aquel hijo de su pueblo.