Mostrando las entradas para la consulta esbadocada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esbadocada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 8 de junio de 2017

esbadocat, esbadocada

esbadocat, esbadocada,

esbadocá lo verbo , esbadoco, esbadoques, esbadoque, esbadoquem, esbadoqueu o esbadocau, esbadoquen


per ejemple, una caña esbadocada es aquella que se ha chafat per la punta y fa un soroll com la onomatopeya clof, clof, badada, de bada. Mes uberta del que toque.



caña, esbadocada, esbadocá, esbadocat


http://dilc.org/esbadocar/


Arrencar els badocs bords (d’una planta).


Los badocs a Beseit son les flós de carbassera, se poden minjá com los crespells, rebossats y fregits, después regats en mel.


Lo camí cap a l'assut se diu los cañerets, els canyerets, s'ha quedat escañerets


http://elrefranyer.com/ref/estar-esbadocat

https://ca.m.wiktionary.org/wiki/esbadocar no está creada la entrada

https://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=esbadocar

http://www.diccionari.cat/cgi-bin/AppDLC3.exe?APP=CERCADLC&GECART=esbadocar

http://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html?action=Principal&method=cerca_generica&tipusCerca=cerca.queSignifica&input_cercar=esbadocar

Luis Cañas, vi, Rioja
Luis Cañas, vi, Rioja



Lluïs Canyes en català

jueves, 2 de mayo de 2019

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA


CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA
Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor.


Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.
Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.
A lo que Guiscardo sol va contestá:
- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.
Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.
Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:
- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.
Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:
- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.
Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:
- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.
Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:
- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.
Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:
- Quedéutos en Déu, que yo men vach.
Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

viernes, 15 de marzo de 2024

Lexique roman; Franc - Defraudar

 

Franc, adj., franc., libre, exempt.

S'anc fos francs, ar es sers ses doptansa.

P. Vidal: Lanza marques.

Si jamais il fut franc, maintenant il est serf sans doute.

- Sincère.

Francx e liais ses bauzia.

Augier: Per vos belha. 

Franc et loyal sans tromperie.

- Vrai, véritable.

Fig. Aquest malvais volatilh

Don francs yverns nos nedeya.

Marcabrus: Pus la fuelha. 

Ce mauvais volatile dont franc hiver nous nettoie.

ANC. ESP. Quien es franc e ardido.

Poema de Alexandro, cop. 66.

CAT. Franc. ESP. MOD. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs, franca, franques; Franco es lo apellit preferit dels catalanistes y roigets.)

Lexique roman; Essil – Estalvar

2. Francament, Francamen, Franchamen, adv., franchement, librement, sincèrement.

Francament... cum sian gens de paubretat.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCIII, fol. 258.

Franchement... comme ils soient gens de pauvreté.

Que eu tenia francament.

Tit. de 1263. DOAT, t. CXXXIX, fol. 88.

Que je tenais franchement.

Li respondet tot franchamen.

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Lui répondit tout franchement.

Mas tan m' ausi ab dols martyre, 

Qu' ie 'lh perdo ma mort francamen. 

G. Faidit: Coras que m des. 

Mais me tue avec si doux martyre, que je lui pardonne ma mort sincèrement.

CAT. Francament. ESP. PORT. IT. Francamente. (chap. Francamen)

3. Francal, adj., franc, affranchi. 

Exceptat lo fiu francal, cavaleyral.

Cout. de Saussignac, tit. de 1319.

Excepté le fief franc, de chevalier.

4. Franquetat, s. f., franchise, liberté, affranchissement.

Franquetatz pot esser donada a servs o en gleisa, o entre sos amicx, o per letras. Trad. du Code de Justinien, fol. 74. 

Affranchissement peut être donné à esclave ou en église, ou entre ses amis, ou par lettres. 

Lors franquetatz e lors establiments.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 134. 

Leurs franchises et leurs institutions.

5. Franquesa, Franqueza, s. f., franchise, droiture, liberté, exemption.

Franquesa de peadge. Tit. de 1271. DOAT, t. LXXIX, fol. 231.

(chap. Franquesa de peache; impost de passá a peu per algún puesto.
Si ere per un pon, de pontache.)

Franchise de péage.

Previlegi et... franquezas. V. et Vert., fol. 16.

(chap. Privilegi y... franqueses.)

Privilége et... franchises. 

Mout estai gent franquez' ab gran beutat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.

Moult gentiment est franchise avec grande beauté.

Treis manieyras son de franquezas... la primieyra es franc albiri o franca voluntat, que hom puesca far o elegir francament lo be o lo mal.

V. et Vert. fol. 33. 

Trois sortes sont de libertés... la première est libre arbitre ou libre volonté, qu'on puisse faire ou choisir librement le bien ou le mal. 

CAT. Franquesa. ESP. PORT. Franqueza. IT. Franchezza. (chap. Franquesa, franqueses. Ara me ve al cap una masada que ña a Horta de San Juan, que se diu la Franqueta. Es un puesto mol majo per a rostí carn, si es que dixen, agarrá aigua a les fons del camí, fé excursions, etc.)

6. Franc, s. m., franc, monnaie. 

Per lo pretz e la soma de detz francs.

Terrier de la Confr. du S.-Esprit de Bordeaux.

(chap. Per lo preu y la suma de deu francs.)

Pour le prix et la somme de dix francs.

Per lo pretz et soma de tretze francx

Tit. de 1468. Bordeaux, bibl. Monteil.

Pour le prix et somme de treize francs.

ESP. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs.)

7. Frances, s. m.. Français.

Quar li Frances no son Gasco.

(chap. Perque los fransesos no són gascons; y los Gascón no són fransesos, sino de La Codoñera, Valderrobres, etc.)

A. Daniel: D'autra guisa. 

Car les Français ne sont Gascons.

Chronique des Albigeois.

- Langue française.

E 'l li a en Frances durament demandat: 

“D'on iest tu natz, vilhart?”

Roman de Fierabras, v. 2698.

Et il lui a demandé durement en français: 

“D'où es-tu né, vieillard?”

CAT. Francesc (N. E. Como el nombre Cesc, Xesc, Xisco, Xiscu, Francisco, Paco, Curro). 

Francesc Franc B.

ESP. Francés. PORT. Francez. IT. Francese. (chap. Fransés, llengua fransesa.)

8. Franquir, v., affranchir.

Que m devria, s'ieu era sers, franquir. 

Lanfranc Cigala: Tant franc. 

Qui me devrait, si j'étais serf, affranchir. 

ANC. FR. Fussent franchi de leur propres segneurs.

Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 142.

9. Affranquiment, s. m., affranchissement.

Aquest affranquiment... ei faig.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20. 

(chap. Hay fet este afranquimén.)

J'ai fait... cet affranchissement. 

Als quals aquesta presen remissio et affranquiment toca.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLIX, fol. 27. 

Auxquels cette présente rémission et affranchissement touche.

10. Afranquir, v., affranchir, apprivoiser, adoucir.

Afranquir sas possessios.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 131. 

Affranchir ses possessions. 

S'ieu te donei un meu serv per so que tu l' afranquisses, anquara l'aias tu afranquit, eu lo posc demandar. Trad. du Code de Justinien, fol. 24. 

Si je te donnai un mien esclave pour ce que tu l'affranchisses, encore que tu l'aies affranchi, je le peux demander.

Dona, leos ja s' afranquis.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Dame, le lion incessamment s'apprivoise. 

Fig. Vos afranquis merces vas me.

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Merci vous adoucit envers moi. 

Part. pas. Car mais val paubre afranquit 

No fa 'l servent trop enrequit. 

Libre de Senequa. 

Car plus vaut pauvre affranchi que ne fait le servant fort enrichi. 

CAT. Afranquir. (chap. Afranquí: afranquixco o afranquixgo, afranquixes, afranquix, afranquim, afranquiu, afranquixen; afranquit, afranquits, afranquida, afranquides.)

11. Afranquezir, v., affranchir.

Part. pas. Fig. Afranquezit de la servitut del dyable.

V. et Vert., fol. 33. 

Affranchi de la servitude du diable.

12. Afrancar, v., affranchir, adoucir, amollir.

Ei afrancat per tots temps Guillem Gautier.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20.

J'ai affranchi pour toujours Guillaume Gautier. 

Afranca lo cor, e l'esmov a far be. Liv. de Sydrac, fol. 114. 

Adoucit le coeur, et l'excite à faire bien. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Afrancar. IT. Affrancare. (chap. Afranquí.)


Franger, Franher, Fraingner, Frainher, Frainer, v., lat. frangere, briser, rompre, casser, séparer.

Franger i podetz mil bastos.

Giraud de Borneil: Obs m' agra. 

Casser y pouvez mille bâtons. 

Lo fais dels fruz frain los rams.

(chap. Lo feix, pes, dels fruits trenque les rames.)

Trad. de Bède, fol. 35.

Le faix des fruits rompt les rameaux. 

On plus chai d' aut pretz, plus fraing e pesseya. 

Aimeri de Peguilain: Destreitz. 

Où plus tombe de haut mérite, plus il se brise et se met en pièces.

Ieu d' amor non ai poder que m frangna.

Aimeri de Peguilain: En amor trop. 

Je n'ai pouvoir que je me sépare d'amour. 

Anc no s frais 

S' amors, ni no l' a en biais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Oncques son amour ne se brisa, ni elle ne l'a en biais.

- Enfreindre, ne pas observer.

Fig. No il fraissi son mandemen.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

Je ne lui enfreignis son commandement. 

Aquels que franheran las festas. Cartulaire de Montpellier, fol. 181.

Ceux qui enfreindront les fêtes.

- Adoucir, fléchir.

Dregz es que domna s franha

Ves selui qu' a cor d'amar.

B. de Ventadour: Estat ai cum. 

Est juste que dame s' adoucisse envers celui qui a coeur d'aimer.

Part. pas. Entiers ni fragz non seria.

B. Martin: D' entiers vers. 

Entier ni rompu ne serait.

Manta testa fracha.

(chap. Molta testa fracturada, chafada, trencada, badada, esbadocada; Mols caps fracturats, chafats, trencats, badats, esbadocats, etc.)

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Mainte tête cassée.

Subst. A triar lo fraich del entier.

Marcabrus: Doas cuidas.

A trier le brisé de l'entier.

ANC. FR. Fraindre lances et peschoier.

Roman de Rou, v. 6735.

Cuidiez vos qu'il fraingnent la pes? 

Roman du Renart, t. I, p. 71. 

Homs ne doit freindre ne desjoindre 

Cels q'asembler velt Diex et joindre. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 34.

ANC. ESP. Frañer, frangir. IT. Frangere.

2. Frascar, Fruschar, v., briser, rompre, casser, déchirer.

Lansas frascar, escutz traucar, e fendre 

Elmes brunitz.

Bertrand de Born: Ar ven la. 

Briser lances, trouer écus, et fendre heaumes brunis. 

Cui el fier escreventa, o s' asta fruscha. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

Il renverse celui qu'il frappe, ou rompt sa lance.

Malvestatz franh e fruscha.

Marcabrus: Belh m' es quan. 

Méchanceté casse et brise. 

Mas l'ira del mal temps frascat lur a la vela. V. de S. Honorat.

Mais l'ire du mauvais temps leur a déchiré la voile.

3. Frangible, adj., frangible, fragile.

Frangible, quar sa granda siccitat corrump sa ductibilitat.

Arena es... frangibla de leu en partidas no numerablas.

Eluc. de las propr., fol. 192 et 183.

Frangible, car sa grande siccité altère sa ductilité.

Arène est... frangible facilement en parties innombrables.

ESP. Frangible. PORT. Frangivel. IT. Frangibile.

4. Frangibilitat, s. f., frangibilité, propriété des corps frangibles, fragilité.

Quan es fondut, a ductibilitat; mas freg et dur,... frangibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 193. 

Quand il est fondu, il a ductilité; mais froid et dur,... frangibilité.

IT. Frangibilità, frangibilitate, frangibilitade.

5. Fraccio, s. f., lat. fractio, fraction, brisure.

La qual obliquitat apelam fraccio de rach. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Laquelle obliquité nous appelons fraction de rayon. 

CAT. Fracció. ESP. Fracción. PORT. Fracção. IT. Frazione.

6. Fracha, s. f., fracture, brisure, cassure.

A pres fracha que anc no pres tal. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

A reçu fracture que jamais il ne reçut telle.

7. Fractura, Frachura, s. f., lat. fractura, fracture, brisure, cassure.

Fractura en la coyssa.

(chap. Fractura a la cuixa.)

Fractura del os.

(chap. Fractura del os; Segons lo sompo de Pininfarinetes, hauría de escriure mes apóstrofes, de l'os, com en fransés. 

Este tonto inútil aragonés catalanista hauríe de lligí una mica mes y no pedre tan tems online en perfils falsos repetín com un papagayet o loret la mateixa cantinela.)

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 56.

Fracture à la cuisse.

Fracture de l'os.

Si com, ses frachura faire, 

Vai et ven rais, quan solelha,

Per la fenestra vezina.

Pierre de Corbiac: Dona dels angels.

Ainsi comme, sans faire brisure, quand le soleil luit, le rayon va et vient par la fenêtre voisine.

CAT. ESP. PORT. Fractura, IT. Frattura.

8. Frachissa, s. f., jointure, articulation.

Las frachissas dels detz de las mas.

(chap. Les juntes, articulassions, dels dits de les mans.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 139. 

Les articulations des doigts des mains.

9. Franhadura, s. f., fracture, cassure, brisure.

La franhadura liaretz

Ab un fil.

(chap. La fractura lligaréu en un fil.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous lierez la fracture avec un fil.

10. Fragment, s. m., lat. fragmentum, fragment.

Si... ha fragmentz de hos, extratz totz aquels que podes.

Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Si... il y a fragments d'os, extrayez tous ceux que vous pouvez.

CAT. Fragment. ESP. PORT. Fragmento. IT. Frammento. (chap. Fragmén, fragmens; v. fragmentá)

11. Fragil, Fragel, adj., lat. fragilis, fragile, faible.

Nos avem aquest tresaur en fragels vaycels. 

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nous avons ce trésor en fragiles vaisseaux. 

Tant era viellz e fragel, per lo gran temps c' avia. V. de S. Honorat.

Tant il était vieux et faible, par le grand âge qu'il avait.

Fig. Mortals es e dechables e fragils. Trad. de Bède, fol. 16. 

Est mortel et périssable et fragile. 

Mout tenc per fol son sen e per fragil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Moult je tiens son sens pour fol et pour fragile. 

ANC. CAT. ESP. (frágil) PORT. Fragil. IT. Fragile. (chap. Frágil, fragils; fluix, fluixos, fluixa, fluixes; débil, debils, débiles.)

12. Fragilitat, s. f., lat. fragilitatem, fragilité, faiblesse.

Fig. La fragilitat de la carn. Liv. de Sydrac, fol. 21.

La faiblesse de la chair.

(chap. La fragilidat, debilidat de la carn.)

Considerans la humanal fragilitat.

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 1. 

Considérant la fragilité humaine. 

Reconoyssen sa fragilitat. Eluc. de las propr., fol. 6. 

Reconnaissant sa fragilité.

ANC. CAT. Fragilitat. ESP. Fragilidad. PORT. Fragilidade. IT. Fragilità, fragilitate, fragilitade. (chap. Fragilidat, fragilidats; debilidat, debilidats; fluixera, fluixeres.)

13. Fragileza, s. f., fragilité, faiblesse.

Fig. Tos temps deu regardar sa fragileza. Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit toujours regarder sa faiblesse. 

IT. Fragilezza.

14. Afragner, Afraigner, Afranher, v., briser, soumettre, fléchir, apaiser, calmer. 

En autr' amor non puesc mon cor afragner.

Albertet de Sisteron: Mout es. 

A autre amour je ne puis soumettre mon coeur. 

En que s' adoussa e s' afranh

Lo mals qu' ai per fin' amor.

Giraud le Roux: A ley de bon. 

En qui s'adoucit et s'apaise le mal que j'ai par pur amour. 

Per que l' afars s' enanz' e no s' afraigna. 

Aicartz del Fossat: Entre dos reis.

Par quoi l'affaire s'avance et ne s'apaise. 

IT. Affragnere.

15. Afrai, s. m., débris, rupture.

Fig. Leu dechai

L' amistat, e torn en afrai.

Giraud de Borneil: Tos temps me. 

Facilement l'amitié déchoit, et tourne en rupture.

16. Esfranger, Esfranher, Esfraingner, Esfrainher, Esfrainer, Effranher, v., détruire, rompre, briser. 

Fig. Lo compraire vol effranher la covenensa.

(chap. Lo compradó vol rompre, trencá la conveniensia, l' acord, lo pacte.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

L'acheteur veut rompre la convention. 

Que n' esfrangna la tregua.

Saïl de Scola: Gran esfortz.

Que j'en rompe la trêve. 

Part. pas. Non pert pois sa forsa ni non es efragz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Ne perd après sa force ni n'est rompu. 

Mas si el dis denant VII garens que el volia que valgues aquel divizemens, ben es effraigz, si el ordenet pois las soas causas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Mais s'il dit devant sept témoins qu'il voulait que ce partage valût, il est bien rompu, s'il ordonna après les siennes choses.

ANC. FR.

Ne mur tant aut, qu'à la terre n' enfragne. 

Monin, Roman de Roncevaux. 

IT. Infragnere.

17. Effranhement, Enfrangement, s. m., infraction, dérogation, interruption.

Senes degun effranhement. Tit. de 1267. DOAT, t. LXXIX, fol. 190.

Sans aucune infraction.

(chap. Sense cap infringimén, infracsió; v. infringí.)

O gardaria ses enfrangement.

Tit. de 1307. DOAT, t. CXXIV, fol. 84.

Observerait cela sans infraction. 

Gardar e tener a totz temps, ses tot effranhement.

Tit. de Périgord de 1271. 

Observer et tenir à toujours, sans aucune interruption.

Ieu ai peccat en effranhemen de mos votz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 173.

J'ai péché en infraction de mes voeux.

18. Enfractio, s. f., lat. infractio, infraction.

A... gardar sens deguna enfractio.

Tit. de 1412. DOAT, t. CXLVII, fol. 222.

A... observer sans nulle infraction. 

CAT. Infracció. ESP. Infracción. PORT. Infracção. IT. Infrazione.

(chap. Infracsió, infracsions.)

19. Defragner, v., rompre, casser, estropier.

Part. pas. fig. Mas quar iest vielhs e defrags.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Mais parce que tu es vieux et cassé.

Substantiv. Exceptat deffrach.

Tit. de 1313 et de 1326. DOAT, t. XXXVIII et XXXIX, fol. 182 et 43. Excepté estropié.

20. Refranher, Refragner, v., tempérer, adoucir, soulager.

E 'l rossinholet el ram 

Volt e refranh et aplana

Son dous chantar, e l' afina.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Et le rossignol sur le rameau roule et tempère et polit son doux chanter, et l'épure.

El malautes, quan se planh, 

Si no 'l val, si s' en refranh.

Arnaud de Marueil: Mout eron. 

Le malade, quand il se plaint, si ne lui vaut, pourtant s'en soulage.

Ab que m conort e m refranh.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m. 

Avec quoi je m'encourage et me soulage. 

ANC. FR. Que vos vantises et haulx parlers veuillez refraindre.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 84. 

Quand ce oy li emperères si refranist I poi de se ire.

Chronique de Cambray.

PORT. Refranger. IT. Rifrangere.

21. Refraccio, s. f., lat. refractio, réfraction.

Quan si ajusto en loc de refraccio.

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Quand ils s'adaptent en lieu de réfraction. 

CAT. Refracció. ESP. Refracción. PORT. Refracção. IT. Rifrazione.

(chap. Refracsió, refracsions; se diu aixina perque se fracturen, trenquen los rayos de llum.)

22. Refranh, Refrim, s. m., refrain, fanfare.

Chans e retins, dousas votz e refranhs.

E. Cairel: Lo rossinhols.

Chants et roulades, douces voix et refrains. 

De trompas refrims.

(chap. Fanfarries de trompes, trompetes.)

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Fanfares de trompes.

Dansa es us dictatz gracios, que conten I refranh, so es I respos solamen. Leys d'amors, fol. 40. 

La danse est une composition gracieuse, qui contient un refrain, c'est-à-dire une réplique seulement. 

CAT. Refrá. ESP. Refrán. PORT. Refrão. IT. Refreno. (chap. Refrán, refrans, tros que se repetix a una cansó; fanfarria, fanfarries.) 

23. Refranhamen, s. m., soulagement.

Quar fis amicx a gran refranhamen

Quant au si dons lauzar et enantir.

Aimeri de Bellinoi: Aissi col pres.

Car fidèle ami a grand soulagement quand il entend louer et exalter sa dame.

24. Refrandres, s. m., adoucissement. 

Jois e repaus e sojorn er refrandres.

Guillaume de S. Didier: Lo greus desir. 

Joie et repos et plaisir sera adoucissement.


Frapar, v., frapper.

Son venguts sailhir per frapar sur lo dit sety.

Volria salhir dessus per frapar.

Sur lo dit Bocard et sas gens son anats frapar.

Chronique des Albigeois, col. 11, 12 et 43.

Sont venus sauter pour frapper sur ledit siége.

Voudrait sauter dessus pour frapper.

Sur ledit Bouchard et ses gens sont allés frapper. 

ANC. CAT. Frappar. IT. Frappare.


Frau, s. m., lat. fraus, fraude, fourberie, fausseté.

L' un ab forsa, l' autr' ab frau.

Raimond de la Tour: Ar es dretz. 

L'un avec force, l'autre avec fraude. 

Adv. comp. Gent e covinent e non a frau. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17. 

Bien et convenablement et non en fraude. 

Cofonda Dieus la lengua 

Que ditz a frau ni a saubut.

Rambaud d'Orange: Er quan sembla. 

Que Dieu confonde la langue qui parle en secret et en public.

Baisson joi a present et a frau.

P. Vidal: Drogoman. Var. 

Abaissent joie à découvert et en cachette.

CAT. Frau. ESP. PORT. IT. Fraude. (chap. Fraude, fraudes; v. defraudá.)

2. Fraudament, s. m., fraude.

Per tolir plusors fraudaments et engans.

Statuts de Provence. BOMY, p. 13.

(chap. Per a toldre : traure, evitá fraudes y engañs.)

Pour ôter plusieurs fraudes et tromperies.

IT. Frodamento.

3. Fraudulent, adj., lat. fraudulentus, frauduleux.

Es fraudulenta. Doctrine des Vaudois. 

(chap. Es fraudulenta. Estos textos dels Vaudois són del añ 1100 y anteriós; encara se parle este romans a Suiza, Vaud, se li diu romanche.)

La nobla leyczon. Poésies des Vaudois.

Elle est frauduleuse.

CAT. Fraudulent. ESP. PORT. Fraudulento. IT. Fraudolente, fraudolento.

(chap. Fraudulén, fraudulens, fraudulenta, fraudulentes.)

4. Fraudulenment, Fraudulenmen, Fraudulentament, adv., frauduleusement. 

Violenment o fraudulenment.

(chap. Violentamen o fraudulentamen.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 32. 

Violemment ou frauduleusement.

Fetz partir fraudulenmen l' emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 165. 

Fit partir frauduleusement l'empereur. 

Servir fraudulentament a las idolas. Doctrine des Vaudois.

Servir frauduleusement aux idoles.

CAT. Fraudulenment. ESP. PORT. Fraudulentamente. IT. Fraudolentemente, fraudulentemente. (chap. Fraudulentamen)

5. Fraudar, v., lat. fraudare, frauder, frustrer. 

Part. pas. Per sos devers fraudatz e no pagatz. Cout. de Condom.

Par ses dettes fraudées et non payées. 

ANC. ESP. PORT. Fraudar. IT. Fraudare.

6. Defraudar, v., dépouiller, frustrer. 

Part. pas. Car lo senhor i es defraudatz. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 193.

Car le seigneur y est frustré. 

Que ly efans no sian deffraudat de lor leyal part.

Cont. de Saussignac, de 1319.

Que les enfants ne soient pas frustrés de leur part légale.

CAT. ESP. PORT. Defraudar. IT. Defraudare. (chap. Defraudá: defraudo, defraudes, defraude, defraudem o defraudam, defraudéu o defraudáu, defrauden; defraudat, defraudats, defraudada, defraudades.)

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre quinto.

Llibre quinto.

Lo acsidén.


Al arribá lo pas dels coloms, lo siñoret Iván se instalabe al cortijo durán dos semanes, pera nestes feches, Paco, lo Baixet, ya teníe preparats los coloms y los arreos y habíe engrassat lo balansí, de modo que tan pronte com se personabe lo siñoret, corríen en lo Land Rover de un puesto a un atre, de carril en carril, reconeixén les carrasques y les bellotes, pero tal com passáen los añs a Paco, lo Baixet, se li anabe fén mes difíssil pujá a les carrasques y lo siñoret Iván, al vórel abrassat torpemen a les soques, sen enríe, la edat no perdone, Paco, lo cul escomense a pesát, es ley de vida, pero Paco, lo Baixet, per amor propi, per no doná lo seu bras a torse, pujáe al alcornoque o a la carrasca, ajudánse de una maroma, encara que se pelare les mans y lligáe lo reclam a la part mes vissible del abre, a sé possible a la copa, y desde dal, enfocabe altivamen cap al siñoret Iván los grans forats del seu nas chato, com si mirare en ells, encara valgo, siñoret, ¿no li pareix? cridabe eufóric, y, a caball de un simal, ben assentat, estiráe del cordell amarrat al balansí pera que lo colom, al falláli les cames y pedre lo equilibri, aletejare, mentres lo siñoret Iván, amagat al esperadó, escudriñabe atentamen lo sel, los desplassaméns dels bandos y li advertíe, dos dotsenes de surites, templa, Paco, o be una junta de turcassos, quédat cotet, Paco, o be, les bravíes están en dansa, ojo, Paco, y Paco, lo Baixet, pos a templá, o a pará, o a ficá lo ull a les bravíes, pero lo siñoret Iván rara vegada se quedabe conforme, mes suavet, maricón, ¿no veus que en eixos estiróns me les espantes? y Paco, lo Baixet, pos mes suavet, en mes tiento, hasta que, de pronte, mija dotsena de coloms se separaben del bando y lo siñoret Iván preparáe la escopeta y dolsificáe la veu, ojo, ya doblen, y, en estos casos, los estironets de Paco, lo Baixet, se féen secs, rítmics, per a que lo colom se moguere sense desplegá del tot les ales y, conforme se aproximaben planeján los atres coloms, lo siñoret Iván se armabe, agarráe los puns y ¡pim-pam!, ¡dos, la parella! se alegráe Paco entre les rames, y lo siñoret Iván, calla la boca, tú, ¡pam-pim! ¡atres dos! chillabe Paco a dal sense pugué aguantás, y lo siñoret Iván, tanca lo pic, tú, y ¡pom-pum! ¡una que sen va a criá! se lamentabe Paco, y lo siñoret Iván, ¿no pots dixá quieta la llengua, tros de maricón? pero, entre pim-pam y pam-pim, a Paco, lo Baixet, se li adormíen les cames enganchades damún del simal y al baixá del abre, u habíe de fé a pols perque moltes vegades no sentíe los peus y, si los sentíe, notáe com formigues y cusigañes, com si foren de gaseosa, absolutamen irresponsables, pero lo siñoret Iván no reparabe en alló y lo apremiabe pera buscá una nova atalaya, pos li agradáe cambiá de puesto cuatre o sing vegades per día, de forma que, al acabá la jornada, a Paco, lo Baixet, li féen mal los muscles, y li coíen les mans pelades, y notáe agulles a les garres y teníe tot lo cos baldat, de les agujetes, a vore, que sentíe los membres com a descojuntats fora del puesto, pero, en son demá, tórnay, que lo siñoret Iván ere insassiable en los coloms, una cosa fora de serie, que li apetíe este tipo de cassera tan o mes que la de perdius en batuda, o la de
gangas a la espera, al aiguamoll, o la de turcassos a la Guita y lo cascabell, que no se fartáe lo home y, de matinet, entre dos llums, ya estabe en dansa, ¿estás cansat, Paco? sonreíe malissiosamen y afegíe, la edat no perdone, Paco, quí te u habíe de di a tú, en lo que tú has sigut, y a Paco, lo Baixet, li picabe lo orgull y pujabe als abres casi mes rápit que la vespra, encara en perill de desnucás, y amarrabe lo reclam a la copa de la carrasca o lo alcornoque, al pun mes alt, pero si los bandos se mostraben resselosos o desconfiats, pos aball, a un atra querensia, y de este modo, de abre en abre, Paco, lo Baixet, anabe agotán les seues energíes, pero dabán del siñoret Iván, que escomensabe a resselás de ell, ñabíe que fingí forsa y escaláe de pressa y cuan ya estabe casi a dal, lo siñoret Iván, ahí no, Paco, collóns, esta carrasca es mol menuda, ¿es que no u veus?, busca la atalaya com sempre has fet, no me sigues dropo, y Paco, lo Baixet, baixáe, buscabe la atalaya y un atra vegada cap a dal, hasta la copa, lo reclam a la ma, pero un matí, ara sí que la ham futut, siñoret Iván, me hay olvidat los capirots a casa, y lo siñoret Iván, que estáe aquell día llaminé, que lo sel negrejabe de coloms damún del carrascal de les Planes, va di imperiosamen, pos sega al reclam y no pergam mes tems, y Paco, lo Baixet, ¿lo sego, siñoret Iván, o li fach un capirot en lo mocadó? y lo siñoret Iván, ¿no me has sentit? y Paco, lo Baixet, sense fes de rogá, se va apretá al simal, va desplegá la navalla y en un dos per tres li va buidá los ulls al reclam y lo colom, veénse de repén sego, fée uns moviméns torpes y destronats, pero eficasos, pos doblaben mes muixóns que de costum y lo siñoret Iván no se parabe en barres, Paco, has de segá a tots los coloms, ¿sens? en los dichosos capirots entre la llum y los animals no cumplixen, y aixina un día y un atre hasta que una tarde, después de semana y mija de eixí al monte, segóns baixáe Paco, lo Baixet, de una carrasca monumental, li va fallá la cama adormida y va caure, espatarrat, com un sac ple de códuls, dos metros dabán del siñoret Iván, y lo siñoret Iván, alarmat, va fotre un bot y va cridá, ¡sirás maricón, casi me aplanes! pero Paco, se retorsíe an terra, y lo siñoret Iván se va arrimá an ell y li va aguantá lo cap, ¿te has fet mal, Paco? pero Paco, lo Baixet, ni podíe contestá, que lo cop al pit lo habíe dixat sense esma, y sol se siñalabe la cama dreta en insisténsia, ¡Ah, bueno, si no es mes que aixó...!, díe lo siñoret Iván, y tratabe de ajudá a Paco, lo Baixet, a ficás de peu, pero Paco, lo Baixet, cuan, al final va pugué articulá alguna paraula, va di, apoyat al trong de la carrasca, la cama esta no me aguante, siñoret Iván está com atontada, y lo siñoret Iván, ¿que no te aguante? ¡veus!, no me sigues ploramiques, Paco, si la dixes arrefredá sirá pijó, pero Paco, lo Baixet, va intentá fé una passa y va caure, no puc, siñoret, está trencada, yo mateix hay sentit cóm se tronsáe l´os, y lo siñoret Iván, tamé es mariconada, collóns y ¿quí me amarrará lo reclam ara en la junta de turcassos que ñan a les Planes? y Paco, lo Baixet, desde enterra, sentínse íntimamen culpable, va sugerí pera aplacál, igual lo Quirce, lo meu mosso, ell es habilidós, siñoret Iván, una mica tarugo pero pot servíli, y fée momos pel doló de la cama y lo siñoret Iván va doná unes passes en lo cap cacho, dudán, pero finalmen, se va arrimá una mica al cortijo, va fé bocina en les mans y va bramá una, dos, tres vegades, cada vegada mes fort, mes impassién, mes repodrit, y, com no acudíe dingú a les veus, se li va soltá la llengua y se va ficá a jurá y al remat, se va girá cap a Paco, lo Baixet, ¿segú que no te pots valdre, Paco? y Paco, lo Baixet, apoyat al trong de la carrasca, mal u vech, siñoret Iván, y, de repén, va assomá lo mosso gran de Facundo per la tanca de la corralada y lo siñoret Iván va traure de la burchaca un mocadó blang y lo va ventejá repetidamen y lo mosso de Facundo va contestá movén los brassos com aspes de molí y al cap de un cuart de hora, ya estabe bufán aon ells, que cuan lo siñoret Iván cridabe, ñabíe que donás pressa, ya se sabíe, sobre tot si anáe en la escopeta, y lo siñoret Iván li va ficá les mans als muscles y li va apretá pera que veiguere la importánsia de la seua misió y li va di, que ne vinguen dos, ¿sens?, los que siguen, pera ajudá a Paco que se ha fet mal, y lo Quirce pera acompañám a mí ¿u has entés? y segóns parlabe, lo mosso, de ulls vius y pell renegrida, assentíe y lo siñoret Iván va indicá en la barbilla a Paco, lo Baixet, y va di a modo de aclarassió, lo maricón dell se ha futut una costellada, ya veus qué oportú, y, al rato, ne van acudí dos del cortijo y se van emportá a Paco estés a una camilla y lo siñoret Iván se va embutí pel carrascal en lo Quirce, tratán de conectá en ell, pero lo Quirce, chitón, sí, no, pot sé, a lo milló, furo, reconsentrat, hermétic, que mes pareixíe mut pero, a cambi, lo tío teníe maña en lo reclam, que ere un virtuós, que sol calíe díli, fort, suavet, templa, sec, pera que acatare rigurosamen la orden, y los seus moviméns eren tan pressisos, que les turcassos doblaben sense desconfiansa damún del reclam y lo siñoret Iván, ¡pim-pam!, ¡pam-pim!, disparáe sense pará, que no donabe abast, pero errabe una y un atra vegada y, a cada errada, soltáe sapos y serps per la boca, pero lo que mes li enrabiabe ere que, en justissia, no podíe fótreli les culpes a dingú y, ademés de aixó, li fastidiabe que lo Quirce fore testigo de les seues errades y li díe, lo cas de ton pare me ha ficat ñirviós, sagal, en tota la vida no hay fallat tan com avui y lo Quirce, camuflat entre les fulles, contestáe indiferén, pot sé, y lo siñoret Iván se desfée, no es que puga o dixa de pugué, collóns, es una verdat com un templo, lo que te estic dién va a missa, y ¡pim-pam! ¡pam-pim! ¡pom-pum!, ¡un atre maricón a criá! bramáe lo siñoret Iván, y lo Quirce, a dal, en silénsio, cotet y parat, com si no anare en ell y, en cuan van torná al cortijo, lo siñoret Iván va passá per casa de Paco, ¿cóm anem, Paco? ¿cóm te trobes? y Paco, lo Baixet, tirán, siñoret Iván, teníe la cama estesa damún de un taburet y lo turmell gros, unflat, com un bot, es una ferida roína, ¿no va sentí esbadocás l´os? pero lo siñoret Iván anáe a lo seu, en tota la vida no hay errat mes coloms que este matí, Paco, ¡quínes coses!, pareixía un prinsipián, ¿qué haurá pensat lo teu sagal? y Paco, lo Baixet, a vore, los ñirvis, natural, y lo siñoret Iván, natural, natural, no buscos excuses, ¿de verdat te pareix natural, Paco, en les hores de vol que yo ting, errá una surita atravessada, de aquí al geranio? ¿eh? dis, Paco, ¿es que me has vist errá alguna vegada un colom atravessat de aquí al geranio?, y lo Quirce detrás dell, encantat, aburrit, lo ram de coloms a una ma y la escopeta enfundada al atra, sompo, silensiós, y, en éstes, va apareixe a la porta de la casa, daball del emparrat, lo Azarías, descals, los peus bruts, los pantalóns caiguts, sonrién en les genives, remugán com un cachorro, y Paco, una mica alterat, lo va señalá en un dit formulariamen, aquí, lo meu cuñat, va di, y lo siñoret Iván va analisá atentamen al Azarías, sí que tens una familia apañada, va comentá, pero lo Azarías, com atragut per una forsa magnética, se anabe arrimán a la percha y mirabe golut cap als coloms morts y de pronte, los va tocá, y los examinabe un per un, los furgabe les potes y lo pic, pera comprobá si eren jóvens, o vells, mascles o femelles, y, al cap de un rato, va eixecá los seus ulls adormilats y los va encará en los del siñoret Iván, ¿vol que los hi desploma? va preguntá expectán, y lo siñoret Iván, ¿es que saps desplomá coloms? y va di Paco, lo Baixet, home, no ne ha de sabé, si en tota la vida no ha fet datra cosa, y, sense mes explicassións, lo siñoret Iván, va pendre la percha de mans del Quirce y lay va doná al Azarías, tin, va di, y, cuan los tingues, los hi portes a doña Purita, de la meua part, ¿ten enrecordarás?, en cuan a tú, Paco, dónat pressa, mon anem a Cordovilla, aon lo meche, no me agrade eixa cama y lo 22 tenim batuda, y entre lo siñoret Iván, lo Quirce y la Régula, van acomodá a Paco, lo Baixet, al Land Rover y, una vegada a Cordovilla, don Manuel, lo dotó, li va paupá lo turmell, va intentá móurel, li va fé dos radiografíes y, al acabá, va enarcá les selles, ni nessessito vóreles, lo peroné, va di, y lo siñoret Iván, ¿qué?, está tronsat, pero lo siñoret Iván, se resistíe a admití les paraules del meche, no me fótegues, Manolo, lo 22 tenim batuda a la finca, yo no puc pressindí de ell, y don Manuel, que teníe los ulls mol negres, mol juns y mol penetráns, com los de un inquisidó, y lo clatell recte, com si lay hagueren allisat en una plana, va alsá los muscles, yo te dic lo que ña, Iván, después tú fas lo que te dono la gana, tú eres lo amo de la burra y lo siñoret Iván va torse la boca, contrariat, no es aixó, Manolo, y lo dotó, de momén no puc fé datra cosa que ficáli una férula, aixó está mol inflamat y escayolán no adelantaríem res, dins de una semana lo tornes a portá aquí, y Paco, lo Baixet, callabe y mirabe ladinamen a un y al atre, estes fractures de maléolo no son graves, pero donen guerra, u séntigo, Vanet, pero tindrás que agensiát un atre secretari, y lo siñoret Iván, después de uns instáns de encantamén, menuda mariconada, escolta, y lo cas es que encara estic de sort, va caure aixina de prop de mí, indicabe la vora de la alfombra, lo maricón no me ha desnucat de milagre, y, al cap de uns minuts de conversa, van torná al cortijo y, passada una semana, lo siñoret Iván va pasá a replegá a Paco, lo Baixet, en lo Land Rover y van torná a Cordovilla, y antes de que lo dotó li traguere la férula, lo siñoret Iván li va di, ¿no podríes ingeniáteles, Manolo, pera que lo 22 puguere váldres?, pero lo dotó movíe enérgicamen lo seu clatell aplanat, negán, pero si lo 22 es después demá com qui diu, Iván, y este home té que está coranta sing díes en lo alchés, aixó sí, pots compráli un parell de gayates o muletes pera que dins de una semana escomenso a moures per dins de casa, y una vegada acabat lo engessá, Paco, lo Baixet, y lo siñoret Iván van empendre la tornada cap al cortijo y anaben en silénsio, distansiats, com si algún llas fundamental acabare de trencás entre ells, y de cuan en cuan, Paco, lo Baixet, suspirabe, sentínse responsable de aquella quebra y intentabe diluí la tensió, créguem, que mes u séntigo yo, siñoret Iván, pero lo siñoret Iván, los ulls fixos mes allá del vidre del parabrises, conduíe en les selles caches, sense di paraula, y Paco, lo Baixet, sonreíe, y fée un esfors pera moure la cama, ya pese este chisme, ya, afegíe, pero lo siñoret Iván seguíe inmóvil, pensatiu, sorteján los grasóns y baches, hasta que a la cuarta tentativa de Paco, lo Baixet, se va dispará, mira, Paco, los meches poden di missa, pero lo que tú tens que fé, es no dixát, esforsát, caminá, ma yaya, que gloria tingue, se va dixá, y tú u saps, coixa pera sempre, en estos casos, en gayates o sense gayates, ña que móures, eixí al campo, encara que faigue mal, si te dixes ya estás sentensiat, te u dic yo, y, al franquejá la tanca del cortijo, se van topá al pati en lo Azarías, la gralleta al muscle, y lo Azarías, al escoltá lo motor, se va girá cap an ells y se va arrimá a la ventanilla o finestreta de dabán del Land Rover y sen enríe mostrán les genives, babeján, no va volé anássen en les milanes, ¿verdat, Quirce? díe, acarissián a la gralleta, pero lo Quirce callabe, mirán al siñoret Iván en les seues nines fosques, redones, com les de una pitorra, y lo siñoret lván se va apeá del coche fascinat per lo muixó negre posat damún del muscle del Azarías, ¿es que tamé saps amaestrá muixóns? va preguntá, y va estendre lo bras en lo propósit de agarrá la gralleta, pero la muixona va soltá un «quiá» de temó y va volá hasta lo alero de la capella y lo Azarías sen enríe, movén cap als costats les barres, se acobarde, va di, y lo siñoret Iván, normal, soc extrañ, no me coneix, y eixecabe los ulls cap al muixó, y ¿ya no baixe de ahí? va inqurí, y lo Azarías, que no baixe, atento, y la seua gola va modulá un «quiá» avellutat, untuós, y la gralla va pendulejá uns instáns, inquieta, damún de les seues potes, va ataullá la corralada y, finalmen, se va llansá al buit, les ales ubertes, planeján, describín dos sírculs al voltán del automóvil, se va posá damún del muscle del Azarías, y se va ficá a escarbá al seu clatell, embutín lo pic entre lo seu pel canós, com si lo despollare, y lo siñoret Iván, assombrat, aixó es collonut, vole y no cole, y Paco, lo Baixet se va arrimá renqueján cap al grupo y va di, dirigínse al siñoret Iván, a vore, la ha criat ell y está enseñada, vosté vorá, y lo siñoret Iván, cada vegada mes interessat y ¿qué fa este bicho durán lo día? y Paco, lo Baixet, miro, lo que tots, trau suro dels alcornoques, busque vidres o cristals, se afile lo bec a la pedra del abeuradó, fa una michdiada al oró, lo animalet passe lo tems com pot, y, conforme parlabe Paco, lo siñoret Iván observabe al Azarías, y, al cap de un rato, va mirá a Paco, lo Baixet, y li va di a mija veu, dixán rellissá les paraules per lo muscle, com si parlare en ell mateix, dic, Paco, que en estes mañes que se gaste, ¿no siríe ton cuñat un bon secretari? pero Paco, lo Baixet, va negá en lo cap, va descansá lo cos damún del peu esquerro pera siñalás la pulsera en la ma dreta y va di en lo colom podríe sé, pera la perdiu es curtet, y, a partí de eixe día, lo siñoret Iván visitabe cada matí a Paco, lo Baixet y lo insitabe, Paco, moute, collóns, no te dixos, que mes pareixes un paralític, no olvidos lo que te vach di, pero Paco, lo Baixet, lo mirabe en los seus melancólics ulls de perdigué dolentet, qué fássil se diu, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mira que lo 22 está damún, y Paco, lo Baixet, y ¿qué li ham de fé?, mes u séntigo yo, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mes u séntigo yo, mes u séntigo yo, mentira podrida, lo home es voluntat, Paco, collóns, que no vols enténdreu y, aon no ña voluntat, no ña home, Paco, desengáñat, que has de esforsát encara que te faigue mal, si no no farás may vida de tú, te quedarás inútil pera sempre, ¿sens?, y lo instabe, lo apremiabe, lo urgíe lo siñoret Iván, hasta que Paco, lo Baixet, farfullabe entre plos, en cuan apoyo lo peu es com si mel serraren en un serrucho, no veigue quín doló, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, aprensións, Paco, aprensións, ¿es que no pots ajudát en les muletes? y Paco, lo Baixet, ya veu, a pas lento y per lo pla, pero va vindre lo día 22 y lo siñoret Iván, erre que erre, se va presentá al alba a la porta de Paco, lo Baixet, en lo Land Rover marrón, venga, amún, Paco, ya caminarem en cuidado, tú no te preocupos, y Paco, lo Baixet, que se va arrimá an ell en serta retissénsia, en cuan va aulorá lo sebo de les botes y lo timó y lo espígol dels baixos dels pantalóns del siñoret, se va olvidá de la seua cama y va montá al coche mentres la Régula ploriquejabe, a vore si aixó mos donará que parlá, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, tranquila, Régula, tel tornaré sansé, y a la Casa Gran, exultaben los siñorets de Madrid en los preparatius, y lo siñó Ministre, y lo siñó Conde o Comte, y la siñoreta Miriam, que tamé li agradabe lo tiro en batuda, y tots, fumaben y eixecaben la veu mentres amorsaben café en migues y, conforme va entrá Paco al minjadó va pujá la euforia, que Paco, lo Baixet, pareixíe polarisá lo interés de la batuda, y cada un per lo seu costat, ¡home, Paco! ¿cóm va sé pera caure, Paco, collóns? claro que pijó haguere sigut trencát los nassos, y lo Embaixadó tratabe de exposá a mija veu al siñó Ministre les virtuts cinegétiques de Paco, lo Baixet, y Paco procurabe atendre a uns y als atres y subrayabe adelantán les muletes, com ficanles per testigos, disculpon que no me descubrixca, y ells, faltaríe mes, Paco, y la siñoreta Miriam, sonrién en aquella sonrissa uberta y lluén, ¿tindrem bon día, Paco? y dabán de la inminensia del vatissini, se va obrí un silénsio entre los invitats y Paco, lo Baixet, va sentensiá, diriginse a tots, lo matí está ras si les coses no se torsen yo me penso que entrarán pesses, y, en éstes, lo siñoret Iván, va traure de un caixonet de la arqueta florentina lo estuche de cuero, ennegrit per lo manosseo y lo tems, en les laminetes de nácar, com si fore una pitillera o sigarrera y algú va di, ha sonat la hora de la verdat, y, un a un, seremoniosamen, com cumplín una vella seremonia van agarrá una lamineta en lo número amagat a la punta, rotarem de dos en dos, va advertí lo siñoret Iván, y lo siñó Conde va sé lo primé en comprobá la seua lamineta y va exclamá en veu forta, ¡lo nou! y, sense doná explicassións, tontamen, va escomensá a palmotejá, y en tan entusiasme se aplaudíe y tanta satisfacsió irradiabe la seua cara, que lo siñó Ministre se va arrimá an ell, ¿tan bo es lo 9, Conde? y lo siñó Conde, ¿bo?, tú me dirás, Ministre, un roquissal, a la caiguda de un collet, a la valleta, se despenjen com a tontes y cuan se volen vore ni tems los done de eixecás, 43 ne vach despenjá lo añ passat an eixe puestet, y, mentrestán, lo siñoret Iván, anabe anotán a una agenda los noms de les escopetes en los números corresponéns, y una vegada que va apuntá lo radé, va guardá la agenda a la burchaca alta del chaleco-canana, arreém, que se fa tart va apremiá, y cadaú va montá al seu Land Rover en los secretaris y lo joc de escopetes bessones y los morrals dels cartuchos, mentres Crespo, lo Guarda Majó, acomodabe als esbarradós, los cornetes, y los abanderats, als remolques dels tractós y, al final, tots se van ficá en marcha, y lo siñoret Iván mostrabe en Paco, lo Baixet, tota serie de miraméns, que no es un di, que lo arrimabe a la pantalla en lo jeep encara que no ñagueren roderes, a campo través, pel erm, inclús, si ere pressís, vadeján corréns de aigua, en tot cuidado, tú, Paco, espérat aquí, no te mogues, vach a amagá lo coche detrás de eixes carrasques, o sigue, que tot anabe be, lo únic lo cobrá, pos Paco se desenvolvíe torpemen en les muletes, se atrasabe, y los secretaris dels puestos veíns, aprofitánse de la seua lentitut, li trincaben los muixóns morts, siñoret Iván, lo Ceferino se emporte dos perdius que no son seues, se lamentabe, y lo siñoret Iván, cabrejat, Ceferino, vinguen eixes dos perdius, me cago en la mare que te va parí, a vore si lo peu de Paco ha de serví pera que ton burléu de un pobre inútil, cridabe, pero, datres vegades, ere Facundo y, datres, Ezequiel, lo Gorriné, y lo siñoret Iván no podíe contra tots, impossible luchá en eficassia a tots los frentes, y cada vegada mes fart, de pijó humor, ¿no pots mouret una mica mes depressa, Paco, collóns? pareixes una apissonadora, si te descuides te robarán hasta los cansonsillos, y Paco, lo Baixet, procurabe fé un esfors, pero los collets en rostolls dificultaben los seus moviméns, no li permitíen apoyá pla lo peu, y, en una de éstes, ¡crac!, Paco, lo Baixet, an terra, com un sapo, ¡ay siñoret Iván, que me se ha tornat a tronsá l´os, que lay sentit!, y lo siñoret Iván, que per primera vegada a la historia del cortijo, portabe a la tersera batuda sing muixóns menos que lo siñó Conde, se va arrimá an ell fora de sí, traén pestes per la boca, ¿qué te passe ara, Paco, collóns? ya es molta mariconería aixó, ¿no te pareix? pero Paco, lo Baixet, insistíe desde enterra, la cama, siñoret, se ha tornat a tronsá l´os, y los juraméns del siñoret Iván se sentíen hasta a Cordovilla, ¿es que no pots meneját? intenta, al menos, ficát de peu, home, pero Paco, lo Baixet, ni u intentabe, tombat a una bocha, se aguantabe la cama esbadocada en les dos mans, sense atendre als juraméns del siñoret Iván, per lo que, al final, lo siñoret Iván, va claudicá, de acuerdo, Paco, ara te arrime Crespo a casa, te gites y, a la tarde, cuan acabem, te portaré aon don Manuel, y, hores mes tard, don Manuel, lo meche, se va incomodá al vórel, podríe vosté ficá mes cuidado, y Paco, lo Baixet, va intentá justificás, yo... pero lo siñoret Iván teníe pressa, lo va interrompre o interrumpí, aviva Manolo, ting sol al Ministre, y lo dotó enfadat, ha tornat a fracturá, lógic, una soldadura de brot verd, inmovilidat absoluta, y lo siñoret Iván, ¿y demá? ¿qué faré demá, Manolo? no es un capricho, te u juro, y lo dotó, mentres se traíe la bata, fes lo que vullgues, Vanet, si vols desgrassiá an este home pera lo que li quede de vida, allá tú, y ya al Land Rover marrón, lo siñoret Iván, pensatiu y silensiós, enseníe sigarros y algún caliqueño tot lo tems, sense mirál, tal que si Paco, lo Baixet, u haguere fet a posta, tamé es mariconada, repetíe, entre dens, de cuan en cuan y Paco, lo Baixet, callabe, y notabe la humitat de la nova escayola a la pantorrilla, y, al crusá lo de les Tapes, van eixí aullán los mastíns detrás del coche, y, en los clapits, lo siñoret Iván va pareixe eixí del seu encantamén, va sacsá lo cap com si vullguere expulsá un fantasma y li va preguntá a Paco, lo Baixet, de sopetón, ¿quín dels teus dos chics es mes espabilat? y Paco, los dos van a una, y lo siñoret Iván, lo que me va acompañá en lo reclam al colom, ¿cóm se diu?, lo Quirce, siñoret Iván, es mes de monte, y lo siñoret Iván, después de una paussa, tampoc se pot di que sigue mol parladó, y Paco, pos, no siñó, aixina les gaste, coses de la juventut, y lo siñoret Iván, mentres enseníe un atre sigarro, ¿pots dim, Paco, qué vol la juventut de ara que no está a gust a cap puesto? y, al matí siguién, lo siñoret Iván, a la pantalla, se sentíe incómodo dabán del tenso hermetisme del Quirce, de la seua olímpica indiferénsia, ¿es que te aburrixes? li preguntabe, y lo Quirce, miro, ni me aburrixco ni me dixo de aburrí, y tornabe a guardá silénsio, com si estare lluñ de la batuda, pero carregabe rápidamen y en seguridat les escopetes bessones y localisabe sabiamen, sense cap error, les perdius derribades, pero, a la hora de cobráles, se mostrabe fluixet, condessendén dabán de la avidés insassiable dels secretaris veíns, y lo siñoret Iván bramabe, Ceferino, maricón, no te aprofitos de que lo chic es nou ¡venga, dónali eixe muixó! y, cuberts per la pantalla, que ere una situassió casi doméstica que invitabe a la confidénsia, lo siñoret Iván intentabe guañás al Quirce, insufláli una miqueta de entusiasme, pero lo mosso, sí, no, pot sé, a lo milló, miro, cada vegada mes lluñá y aspre, y lo siñoret Iván anabe cargánse com de electrissidat, y aixina que va acabá la cassera, al ample minjadó de la Casa Gran, se va desahogá o desaufegá, los jóvens, dic, Ministre, no saben ni lo que volen, que en esta beneita pas que disfrutam los ha resultat tot massa fássil, una guerra los donaba yo, tú me dirás, que may han viscut com viuen avui, que a dingú li falte sing duros a la burchaca, que es lo que yo penso, que lo tindre los fa orgullosos, que ¿qué diréu que me ha fet lo sagal de Paco esta tarde?, y lo Ministre lo mirabe sense girá lo cap, en la coeta del ull, mentres devorabe en ganeta lo solomillo, sol lo milló del llom, y se passabe cuidadosamen la servilleta blanca per los labios, tú dirás, y lo siñoret Iván, mol sensill, al acabá la cassera, li allargo un billet de sen, vin durets, ¿no?, y ell, dixo, no se molesto, que yo, te prens unes copes, home, y ell, grássies, li hay dit que no, bueno, pos no va ñabé manera, ¿qué te pareix?, que yo recordo abáns, bueno, fa cuatre díes, son pare, Paco, dic, grássies, siñoret Iván, o per moltes vegades, siñoret Iván, un atre respete, que se diríe que avui als jóvens los moleste asseptá una jerarquía, pero es lo que yo dic, Ministre, que a lo milló estic equivocat, pero algúns mes y datres menos tots tenim que acatá una jerarquía, uns deball y datres damún, es ley de vida, ¿no? y la concurrensia se va quedá uns minuts en suspens, mentres lo Ministre assentíe y mastegabe, sense pugué parlá, y, una vegada que va tragá lo bossí, se va torcá los labios delicadamen en la servilleta blanca y va sentensiá, la crissis de autoridat afecte avui a tots los nivells, y los minjadós van aprobá les paraules del Ministre en cabotades adulatories y frasses de assentimén, mentres la Nieves cambiabe los plats, retirabe lo brut en la ma esquerra y ficáe lo llimpio en la dreta, la mirada discreta, los labios inmóvils, y lo siñoret Iván seguíe les evolussións de la chica en atensió, y, al arribá aon ell, la va mirá de ple, descaradamen, y la mosseta se va ensendre tota y va di, entonses, lo siñoret Iván, ton germá, dic, chiqueta, lo Quirce, ¿pots dim per qué es tan furo? y la Nieves, cada vegada mes sofocada, va alsá los muscles y va sonriure, y, finalmen, li va ficá lo plat llimpio per lo costat dret en ma tremolosa, y va aná despistada tota la sena y, a la nit, a la hora de gitás, lo siñoret Iván va torná a cridála, chiqueta, estira de esta bota, ¿vols?, ara li ha donat per di que no y no ña forma de tráuremela, y la chiqueta va estirá de la bota, primé de la punta y, después, del taló, punta-taló, punta-taló, com a la jota, basculán, hasta que la bota va eixí y entonses, lo siñoret Iván va eixecá en perea la atra cama hasta la descalsadora, ara l´atra, mosseta, ya fes lo favor sansé, y cuan la Nieves va traure l´atra bota, lo siñoret Iván va descansá los peus damún de la alfombra, va sonriure imperseptiblemen y va di, mirán a la mosseta, ¿saps, chiqueta, que te has fet dona de repén y te se ha ficat una figura mol maja? y la Nieves, avergoñida, roija, en un fil de veu, si lo siñoret no nessessite datra cosa... pero lo siñoret Iván va arrencá a riure, en la seua rissa franca, cap dels fills eixiu a ton pare, a Paco dic, chiqueta, ¿es que tamé te moleste que te comboya y elogia la teua figura? y la Nieves, no es aixó, siñoret Iván, y, entonses, lo siñoret Iván va traure la sigarrera del bolsico, va pegá un cop a un sigarro contra nella y lo va ensendre, ¿cuáns añs tens, chiqueta? y la Nieves, vach pera quinse, siñoret Iván, y lo siñoret Iván va apoyá lo clatell al respaldo de la butaca y va traure lo fum en tenues volutes, de esplay, recreánse, verdaderamen no ne son mols, pots retirát, va admití, pero cuan la Nieves alcansáe la porta la va cridá, ¡ah! y dísli a ton germá que pera la próxima no sigue tan aspre, chiqueta, y va eixí la Nieves, pero a la cuina, fregán los cacharros, no podíe pará cota, esgelláe algún plat, va fé trossets o añicos una fon, que la Leticia, la de Cordovilla, que pujáe al cortijo en ocasió de les batudes, li preguntabe ¿se pot sabé qué te passe esta nit, chiqueta? pero la Nieves callabe, que no ixíe del seu desconsert, y cuan va acabá, tocades ya les dotse, al atravesá lo jardí, camí de casa seua, va descubrí al siñoret Iván y a doña Purita casi minjánse a la llum de la lluna daball de la pérgola del sopadó.