25. Peire de la Mula. Ia de razon nom cal metre enpantais

25. Peire de la Mula. *

La prima poesia è secondo i canzonieri A e L; le altre due, secondo A e R.

Ia de razon nom cal metre enpantais. A 

Ia de raszon nom cal mentrenpantais. L 

qan ben uuoill far un siruentes odos. A

qades uoill far un seruentes ou dos. L 

qeill ric iouen percui maluestatz nais. A

queill rich jouen percui maluistatz nais. L 

mo enseignon car son cazut daut ios. A

mo esseignhon qi son cagut dhault jos. L 

enomen ual chastiars ni pregieira. A 

e nonmi ual chastiars ne preieira. L 

com non los trob ades descomunals. A

qhom no los truob ades descominals. L 

equi encent entrobes dos cabals. A 

eqi en cen entrobes dous cabals. L 

garir pogram si fos daital manieira. A 

garir pogram sifos daital maineira. L

Ric iouen croi pois uezetz qe mais. A 

Rich jouen croi pois ueszez que ual mais. L

dars que teners mout ifaitz qenoios. A 

dar que tener mout ifaisz qenojos. L 

car setz aissi auar ni cobeitos. A 

qar es aissi auair ecobeitos. L

qu no nia qalafin tot non lais. A 

quns noi ha qalfin tot no lais. L 

ni que ian port mas una sarpeillieira. A

ni que jan port mas una serpeillieira. L 

mas duna ren uos remembre siuals. A 

mais duna re uos remembre seuals. L 

qaqui non ual ni thesaurs ni captals. A 

qaiqi non ual ni tresors ne captals. L 

tors nipalaitz chastels ni argentieira. A 

tors ne chastels palais ni argenteira. L 

Per dar conquis alixandres roais. A 

Perdar conqist alixandres roais. L 

epertener perdet daris lo ros. A

epertener perdet daire loros. L 

la batailla qe teners li sostrais. A 

la batailla que teners li sostrais. L

sa gen li fetz laissar esos baros. A

sagen lifes laissar esos baros. L

eper donar conquis carles baiuieira. A

eper donar conqist charles baiueira. L (Baviera, Bayern.)

epertener fo mortz androin lo fals. A

eper tener fo mortz andro inel fals. L

anc perdonar aprince no uenc mals. A

qanc per donar aprinces no uenc mals. L

mas pertener lor nais dans epaubrieira. A

mais per tener lur nais dansz epaubreira. L

Del ioglars seruir mi laisse. A 

De ioglars seruir me layse. R 

seignor auiatz per que ni com. A 

senhors auiatz per que ni cum. R

car lor enois creis epoia. A 

car lur enueis creis e poya. R 

equi mais los seru mescaba. A 

e qui mays los ser mens acaba. R 

car cel qe meins ualra que tut. A 

car selh que mens ualra que tug. R

vol com permeillor lo teigna. A 

vol com per melhor lo tenha. R 

eson ia tant pel mon cregut. A 

eson ia tan pel mon cregut. R

que mais son qe lebrier menut. A

que may son que lo bret menut. R

Lor affars cuich que abaisse. A 

Lor afar cuyt que abaisse. R

car ill son plus pesan que plom. A 

car ilh son pus pezan que plom. R

et eissont mais que deploia. A 

et es en may que de ploia. R 

per qieu non pretz una raba. A 

per quieu non pretz una raba. R 

lor mal dir anz cre que maiut. A 

lor maldir ans cre que maiut. R 

euuoill qalz baros soveigna. A 

euuelh cals baros sovenha. R

caisi teing eu lor pretz cregut. A 

cayssi tenh yeu lor pretz cregut. R 

sil son dauol gen maluolgut. A

si son dauol gen mal uolgut. R

Una leig uei dauol escuoill. A

Una leys ques decuelh. R

auol etrop malestan. A 

auol e mal estan. R

car aquil arlot truan. A

cor quilh arlot truan. R 

vant cridan dui e dui. A 

uan cridan duy e duy. R

datz me que bos ioglars sui. A 

datz me que ioglars suy. R 

car bretz enormans. A

car es bretz o normans R

euei enhom tans. A

e uey en tans. R

perques als pros dampnatges. A

perques. als pros dompnaies. R

emi par nesciatges. A

E mi par nessiaties. R 

com lor mesca ni taill. A

com lor mesca ni talh. R 

en cort de pro uassal. A 

en cort de pros uassalh. R 

E sien sui encolpatz. A 

e sieu soy encolpatz. R 

car los ai acusatz. A 

car los ay accuzatz R 

vos cortes que anatz, A

uos cortes que anatz. R

per cortz men razonatz. A

per cortz men razonatz. R

qieu non uuoill ia lor patz. A 

quieu no uuelh ia lor patz. R

* Biografia, secondo il testo edito dallo Chabaneau (op. cit. p. 104):
Peire de la Mula si fo uns joglars qu'estet e Monferrat en Peimont ab miser n'Ot del Carret, & a Cortemilla, e fo trobaire de coblas e de sirventes.

Capitol XXVIII. excellent inclita donzella fe supplica senyora plagues dir de boca lo que en lo cor fermament creya.

Capitol XXVIII. Com la excellent e inclita donzella fe: supplica la senyora li plagues dir de boca lo que en lo cor fermament creya.

Venint aquella excellent donzella fe nomenada fica lo genoll dauant la sua senyora: e dix. O ma senyora yo so molt certa que vostra merce ha cregut tot lo quel angel ha dit a vostra senyoria de part de la magestat diuina. E de vostra senyoria se pot molt be dir. ¶ Beata que credidisti quoniam prefitientur in te: que dicta sunt tibi a domino. Volent dir: que benauenturada sou vos senyora que haueu cregut: car en vos seran perfetament complides totes les coses queus son dites de part de nostre senyor deu. ¶ E perço clement senyora puix fermament creheu mostrau foranament la crehença vostra: responeu senyora al missatger: car si la fe de Abraam fon lohada: molt mes o sera la de vostra merce. ¶ Quia qualis fueris in factis talis comprobaris in verbis. Car tal com sou en obres virtuoses tal sereu trobada en paraules. No temau senyora lo parlar: car gran es lo be que del parlar de vostra senyoria se spera. ¶ O qm sanctum est os vnde semper celestia erumpunt eloquia. O senyora e quant es sancta la boca de la qual tostemps ixen paraules celestials. E de la vostra senyora no solament exiran paraules celestials: ans ab vostre dolç parlar fareu obrir lo cel: e deuallara lo fill de deu: no tardeu senyora per merce vn parlar tan meritori. Car en la boca vostra es huy la salut de natura humana. E per lo parlar de vostra senyoria han hauer perfectio totes les scriptures e prophecies: senyora puix les creeu e sabeu lo seny de aquelles: dau manera sien prestament complides: car la fe no ha sa perfectio fins se segueixen les obres. ¶ O senyora de quant vos restara obligada natura humana: que per lo mija vostre haja tot lo que li es promes de la redempcio sua: be poran dir a vostra senyoria los homens remuts. ¶ Quid retribuam inmenso benefitio tuo: transcendit omnem affectum dulcedo tue benignitatis: vincit omnem retributionem magnitudo tui benefitij. Volent dir: O senyora y qui pora retribuir a vostra merce tantes gracies e lahors com vostra senyoria mereix per la granea dels beneficis vostres: tota amor e caritat trespassa la affectio e obres de la vostra dolçor e benignitat: que als homens haueu mostrada reconciliant los ab lo seu creador: no basta retribucio nenguna a la singularitat e granea del vostre benefici. ¶ De aquest misteri senyora de la sancta incarnacio del fill de deu exira (exirà, eixirà o eixirá, ixirà o ixirá; saldrá) la vera deuocio de les gents e seran moguts e inflamats los homens amar e seruir aquell senyor qui tant los ha amats. Car veuran e conexeran son rey e senyor vestit de la sua natura e per esta causa esser los homens tant exalçats: que los angels que fins açi los hauien menyspreat tenint los per indignes de la sua companyia: ara ab gran plaer sa germanaran (se agermanaran; s´agermanaran) ab los dits homens: e diran a ells. ¶ Iam (o Jam) non estis hospites et aduene sed estis ciues sanctorum et domestici dei. Volent dir: o vosaltres fills de Adam nous tingau ja per estranys de la ciutat nostra de parays: ans siau certs que sou ciutadans e companyons dels sancts e molt familiars de nostre senyor deu: qui es rey e senyor nostre e vostre. E los homens molt alegres de hauer cobrat la amistat angelica diran. ¶ S3 quia nos cognouimus regem nostrum: et cognouerunt angeli ciues suos. Volent dir: perço com nosaltres hauem conegut nostre rey e senyor: han conegut a nosaltres los angels per ciutadans e germans seus ¶ O senyora no tardeu de recebir aquest rey de vida per quel pugau manifestar als seus vassals qui ab tan gran desig lo speren. ¶ O senyora excellent que vos sou aquell stel (estel) clar qui haueu a manifestar lo diuinal sol: del qual es dit. ¶ Dum ortus fuerit sol de celo videbitis regem regum. Car en aquell punct senyora: que lo fill de deu qui es verdader sol deuallara del cel: e en lo vostre ventre sera fet home: a tot lo mon sera manifestat e mostrat lo Rey dels reys: e coneixeran les gents esser complit tot lo que los profetes han scrit: e diran. ¶ Sicut audiuimus sic vidimus. Volent dir tot lo que hauem hoit als pares nostres e fins açi hauem sperat e cregut tot ho vehem complit en esta sancta incarnacio. O senyora clement y nols tardeu tan gran benefici: confermau los homens en la crehença de aquest singular misteri. Car vostra merce es la lanterna hon se estojara aquesta diuinal lum. E de vostra senyoria lan a pendre les creatures sues: preniu excellentissima senyora lo dit lum e comunicaulo largament als homens. Car yo faç certa a vostra merce que lo senyor no spera sino vostra resposta: sia de vostra senyoria donar lay prest. ¶ E la sancta e constant donzella fe acabant son rahonament ab molta reuerencia besa la ma de la senyora partint se de aqui per fer loch a la que venia.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.

Vira, Viril, Viron, Viro, Environ, Enviro, Eviron, Vironar, Avironar, Environar, Esvironar, Revironar - Revidar

Vira, s. f., vire, flèche, dard.

Porta son carcaysh

E l' arc tes am la vira.

Leys d'amors, fol. 27.

Porte son carquois et l'arc tendu avec la flèche.

ESP. Vira. (chap. Vore Saeta, Flecha.)

Viril, adj., lat. virilis, viril.

La extremitat del membre viril. Trad. d'Albucasis, fol. 30.

(chap. La extremidat del membre viril : lo capullo, lo prepussio de la sigala. 

Lo que li chupe Nacho Sorolla Vidal a Manel Riu Fillat, lo grillat de Benavarre.)

L'extrémité du membre viril.

CAT. ESP. PORT. Viril. IT. Virile. (chap. Viril, virils.)

Viron, Viro, prép., environ, autour, entour, vers.

Voyez Denina, t. II, p. 313.

Jamais d' armas ni d' amor

Non parlara hom viron lor.

Bertrand de Born: Rassa tan.

Jamais d'armes ni d'amour on ne parlera autour d'eux.

Nuls, qu' es covert viron sa fi, no s deu desesperar. Trad. de Bède, fol. 51. 

Nul, qui est converti vers sa fin, ne doit se désespérer.

- Adv. comp. Autour, à l'entour.

Ayga sensa terra essucha al viron.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1, ch. 32.

Eau sans terre sèche à l'entour.

E motas de partidas i vengon d' a viron. Guillaume de Tudela.

En de nombreuses parties y viennent d'à l'entour.

2. Environ, Enviro, Eviron, adv., environ, autour, tout autour.

L' aigua de sos huels environ

Ha banhat tot lo paymen.

V. de S. Honorat.

L'eau de ses yeux autour a baigné tout le pavé.

Son de fer e d' acer tuit lassat environ. Guillaume de Tudela.

Ils sont de fer et d'acier tous lacés autour.

Tuit en son enluminat

Cels que l' anavon environ. 

Roman de Jaufre, fol. 81.

Tous en sont illuminés ceux qui lui allaient autour.

Adv. comp. Un bosson

Que noit e jorn tabusta sus el mur d' environ. Guillaume de Tudela.

Un bélier qui nuit et jour frappe sur le mur à l'entour.

A penas vezer la poyran

Aycels que d' eviron seran.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

A peine pourront la voir ceux qui seront à l'entour.

Li borges se clavo d' eviro.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Les bourgeois se retranchent tout autour.

Prép. comp.

En breu aura environ de VII anz

Que m fetz amar tan fort senes mezura.

G. Faidit: Molt a poinat (ponhat).

Dans peu il y aura environ de sept ans que vous me fîtes aimer si fort sans mesure.

ANC. FR. Li chien li viengnent environ

Qui le pain li tolent des mains.

Roman du Renart, t. II, p. 22.

Environ de ladite demoiselle de Bourgogne estoit parlé de plusieurs mariages pour elle. Comines, liv. I, p. 357.

Voyez Tornar.

3. Vironar, v., faire le tour, environner.

D' aquel' ayga covenc tastes,

Joseph, e l' autar virones.

Trad. d'un Évang. apocr.

De cette eau il convient que vous tâtiez, Joseph, et que (de) l'autel vous fassiez le tour.

Part. pas. fig. Li faillimen vironat de follia

D' un croi marques.

Lanfranc Cigala: Estiers mon.

Les fautes environnées de folie d'un méchant marquis.

4. Avironar, v., entourer, environner.

Tan com la mars avirona.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Autant comme la mer environne.

Part. pas. An la trapa avironada

Per terra e per la mar salada.

V. de S. Honorat.

Ils ont la trappe environnée par terre et par la mer salée.

ANC. FR. Se logièrent en l'autre rive pour miex avironner la montaigne.

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 303.

Tot si con la mers avirone. Roman del conte de Poitiers.

Moult fu bien d'éve avironez. Roman du Renart, t. II, p. 327.

Espée très bele... avironnée de la force nostre Seignour.

Chr. de Fr., Rec. des Hist, de Fr., t. V, p. 303.

5. Environar, v., faire le tour, environner.

Set vetz l' autar environava. Trad. d'un Évang. apocr.

Sept fois (de) l'autel faisait le tour.

Part. pas. Eran entorn environadas de peyras presiosas. Philomena.

Étaient autour environnées de pierres précieuses.

ANC. CAT. Environar. (chap. Rodejá, rodechá; voltá.)

6. Esvironar, v., environner, entourer.

De la mar que esvirona la terra. Trad. de Bède, fol. 47.

(chap. Del mar que rodege o rodeche - volte - la terra.)

De la mer qui environne la terre.

7. Revironar, v., environner, entourer, dérouler, envelopper.

Us cercles, dichs zodiacus,

Lo cel entorn revirona.

Brev. d'amor, fol. 26.

Un cercle, dit zodiaque, le ciel autour environne.

Fig. D' un pessamen qu' el cor mi revirona.  

Giraud du Luc: Ges sitot.

D'un penser qui le coeur m'entoure.

Se revirona tot entorn. Brev. d'amor, fol. 78.

Se déroule tout autour.

Part. pas. De mot grans mons et boscagges per totas partidas revironada.

Eluc. de las propr., fol. 166.

De nombreux grands monts et bocages par toutes parties environnée.

8. Revironda, s. f., circonférence.

Entorn la revironda

A mes la mar prionda.

P. Cardinal: Sel que fes tot.

Autour de la circonférence il a mis la mer profonde.

9. Virar, v., virer, tourner, retourner, détourner.

La roda que s deu virar. Liv. de Sydrac, fol. 134.

(chap. La roda que 's deu virá : girá.)

La roue qui se doit tourner.

Qui ns poira la peira virar. Brev. d'amor, fol. 174.

Qui pourra nous retourner la pierre.

Adoncx me torn e m volv' e m vir.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Alors je me tourne et me roule et me vire.

Com la flors qu' om retrai 

Que totas horas vai

Contra 'l soleill viran.

Peyrols: D' un sonet.

Comme la fleur qu'on rapporte qui toujours va vers le soleil tournant.

Fig. Qu' un pauc ves mi lo sieus coratge vires.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo.

Qu'un peu vers moi le sien coeur tu tournes.

No m virarai ja alhors.

Giraud le Roux: A la mia.

Je ne me tournerai jamais ailleurs.

- Changer.

Janglador

Solon virar joi en plor.

B. Zorgi: L' autr' ier.

Les médisants ont coutume de tourner joie en pleur.

Loc. Si que a totz fis las testas virar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Tellement qu'à tous je fis les têtes tourner.

Per qu' ieu alhors non puesc virar mon fre.

Pons de Capdueil: Humils e fis.

C'est pourquoi ailleurs je ne puis tourner mon frein.

Al mieu tort me viret l' escut.

Rambaud d'Orange: Er quan s' embla.

A mon détriment elle me tourna l'écu.

Plus soven no s vira mos escutz

Lai ves Arles.

Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar.

Plus souvent ne se tourne mon écu là vers Arles.

Que viresson lor guerra en autra fuelh

Contra la gen que nostra lei non cre.

P. Vidal: Si col paubres.

Qu'ils tournassent leur guerre en autre feuille (d'autre sens) contre la gent qui notre loi ne croit pas.

Prov. La lenga vir on la dent mi fa mal.

Hugues de l'Escure: De motz.

La langue je tourne où la dent me fait mal.

Part. pas. Ten los huels viratz vas lo pais

On ilh estai.

Giraud de Borneil: Ar ai gran.

Je tiens les yeux tournés vers le pays où elle est.

Brandis la bona lansa, e a 'l caval virat. Roman de Fierabras, v. 272.

Brandit la bonne lance, et a le cheval tourné.

Sos coratges

L' es viratz d' autre taill;

E 'l coms no n' es d' un aill

Cregut.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Son coeur lui est tourné d'autre manière; et le comte n'en est pas d'un ail accru.

ANC. FR. Lors vira et tallona sa mule.

Histoire de Jehan de Saintré, t. III, p. 615.

Je ne fay dans le lict que virer et tourner. Ronsard, t. II, p. 886.

Tant ont par els dui chevalchié

Et tant viré é tant espié.

Roman de Rou, v. 12133.

Voyez Regir.

ESP. PORT. Virar. (chap. Virá, girá, torná, tombá.) 

10. Revirar, v., tourner, retourner, détourner.

Tro qu' en una ombreira

Reviriey mos huelhs alhor.

Joyeux de Toulouse: L' autr' ier el.

Jusqu'à ce qu'en une ombrière je détournai mes yeux ailleurs.

Fig. I son cregut enjan tant e no fes

Qu' an revirat vas totas partz lor gir.

Aimeri de Peguilain: Totas honors.

Y sont accrues tromperies et non foi tant qu'elles ont tourné vers toutes parts leur tournoiement.

ANC. FR. Qui vous fait ainsinc sospirer

Et tressaillir et revirer.

Roman de la Rose, v. 16606.

11. Revirol, adj., tournoyant. 

Pus la fuelha revirola

Vei de sobr' els sims chazer.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Puisque la feuille tournoyante je vois du haut des sommets cheoir.

12. Revidar, v., repousser, culbuter.

Part. pas.

Li Frances los an am lors brans revidatz,

Que, per forsa, los an un arpen reculatz.

Roman de Fierabras, v. 446.

Les Français les ont avec leurs glaives repoussés, vu que, par force, les ont un arpent reculés.

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922

Any LIV. - Batallada 2791 Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria Espanyola, Rambla del Mig, núm 20, botiga

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.)

(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altre. Hi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prou. Es veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsa, Catalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.

L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.

Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.

Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.

I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.

Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.

JEPH DE JESPUS.

Espurnes.

- Ha pujat la Conjunció?...

I què és la Conjunció, pare?

- Una colla d'aixerits

que temps fa que dejunaven

i s'havien avingut

per veure si conjuntant-se

podien entrâ al rebost,

cosa que, sols, no lograven.

- I a l'últim ho han conseguit?

- L'altre dia.

- I que hi fan ara

allà dins els conjuntats?

- Què et dirè?... El que fan les rates

quan es fiquen en un lloc

on hi abunda la pitansa.

----

Trobo que En Garcia Prieto

ha tingut molt mala mà.

Portà En Pedregal a Hisenda!...

Quin erro més garrafal!

De tots els homes polítics

que figuren en el camp

conjuncionista, aquest era

potsé el menos indicat.

Fins avui el nostre dèficit

es podia trampejar,

però ara?... Es clar que l'Hisenda

anirà pel pedregal!

---

L'Alvarez ha quedat fora

del Govern. Per quina causa? 

Perquè pugui, en les Corts noves

que en breu deuran convocar-se,

ocupar la presidència

del Congrés. Ai, pobret Alvarez!

La perspectiva és bonica,

però, el temps té unes jugades

tan perverses... I si el carro

de la Conjunció s'encalla?

I si d'aquí a les Corts noves

passa alguna cosa estranya?

I si ens sorprèn un diluvi

i tot això se'n va al diable?...

___

Prenent el tren que els du a casa,

els diputats van pensant:

- El taller tanca les portes,

hem quedat sense treball.

Aquest lock-out que comença,

durarà poc? Serà llarg?

Veurem!... Sort que, de tots modos,

per ara seguim cobrant.

---

Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,

En Romanones... Pot ser

que en tres caps tan disconformes

visquin units gaire temps?

O, dit en termes avícols:

Un pagès intel·ligent

posaria a casa seva

tants galls en un galliner?

---

- Perquè, si hem de fer Corts noves,

no es convoquen tot seguit? -

preguntava a un home pràctic

un que peca de senzill.

- Tan depressa, és impossible.

No veu que el Govern, a f. (fins)

de que tot es faci amb ordre,

primê ha d'arreglâ els tupins?

C. GUMÁ.

Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.

Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.

Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.

A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.

Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.

I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.

ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.

La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.

Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.

Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquia, lacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.

Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.

A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.

Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.

D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.

Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.

A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.

En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.

Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.

Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.

A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.

L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.

Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.

A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.

La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.

La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.

La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.

Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.

L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.

El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.

Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.

Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?

Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.

Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...

Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

CARLES SOLDEVILA.  

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.

---

Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.

---

S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.

Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 

No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.

---

El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.

---

Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.

---

Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.

L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.

Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.

Aviat sortirà

ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.

Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.