Mostrando las entradas para la consulta avui ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta avui ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.


Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.

Habén acabat la historia de Pánfilo y sén alabada per tots la invensió de la dona, la reina li va di a Pampínea que contare la seua, que escomensáe aixina:
Un atra vegada, amables siñores, sobre la verdat demostrada per los somnis, dels que mols sen enfoten, se ha parlat entre natros; y sin embargo, encara que ya se haigue dit, tos contaré una historieta mol curta de lo que li va passá a una veína meua, no fa encara mol tems, per no creure en un somni que habíe tingut lo seu home.

No sé si vatres vau coneixe a Talano de Imola, home mol honrat. Este, habén pres per dona a una jove de nom Margarita, mes hermosa que totes les demés, pero, sobre tot, mol caprichosa y dessustansiada, que no volíe fé res al gust de dingú, ni los demés podíen féu al seu gust. Aixó, que li resultabe mol pesat a Talano, sense pugué fé datra cosa, u patíe en silensio, com les morenes o almorranes. Va passá una nit, están Talano en esta Margarita seua al campo, a una de les seues possessións, que están ell dormín li va pareixe vore a la seua dona aná per un bosquet mol hermós que estabe no massa lluñ de la masada; y mentres la veíe caminá aixina, li va pareixe que de una part del bosc eixíe un gran y furo llop, que rápidamen li saltabe a la gola y la tirabe an terra, y ella, demanán ajuda, se esforsabe en tráuressel de damún; y cuan se va pugué escapá de les dens del llop, tota la cara y la gola li va pareixe que teníe destrossades.
Eixecánse en son demá, li va di a la seua dona: - Dona, encara que la teua manera de sé no me hague permitit may passá un día en pas en tú, sentiría mol que te passare algún mal; y per naixó, si confíes en lo meu juissi, no eixirás avui de casa. Y preguntánli ella lo perqué, li va contá lo seu somni. La dona, movén lo cap, va di: - Lo qui mal te vol mal te ensomie; mol te compadixes de mí, pero me ensomies com voldríes vórem; y per sert que me guardaré, avui y sempre, de donát lo gust en este o en datre mal.
Va di entonses Talano: - Ya sabía yo que me contestaríes assó, perque aixina li paguen al que críe corvs, créute lo que vullgues, yo tu dic pel teu be, y te torno a advertí que te quedos avui a casa, o per lo menos, que ten guardos de caminá pel bosquet.

La dona va di: - Está be.

Y después va escomensá a dís an ella mateixa:

«¿Has vist en quína malissia se creu este que me ha fet temó, que no vaiga avui al nostre bosquet, aon segú que té alguna sita en consevol desgrassiada, y no vol que lo enchampa allí? ¡Oh, qué bon romansé que es!, y ben tonta siría yo si mel creguera.
Pero no u conseguirá; ting que vore, encara que tinga que estám allí tot lo día, quína classe de comers es lo que vol fé avui.»
Y después de habé pensat aixó, eixín lo home per una porta de la casa, va eixí ella per un atra, y de amagatóns, sen va aná cap al bosque y allí, a la part aon mes brosquill ñabíe, se va amagá, están atenta y mirán, ara aquí, ara allá, per a vore si veíe vindre an algú.
Y mentres estabe de esta guisa, sense cap temó dels llops, de una matissa li ix un llop gran y terrible, y no va pugué ella, en cuan lo va vore, di mes que: «¡Siñó, ajúdam!», que lo llop ya se li habíe aviát a la gola y, mossegánla en forsa, va escomensá a emportássela de allí com si fore un corderet. Ella no podíe quirdá (tan apretat teníe lo garganchó), ni deféndres; per lo que, enduénsela lo llop, sense falta la haguere estrangulat o escañat si no se haguere topetat en uns pastós, que, cridán, lo van obligá a soltála; y ella, pobra desgrassiada, reconeguda per los pastós y portada a casa seua, después de mols llargs esforsos va sé curada per los meches, pero tota la gola y una bona part de la cara se li van quedá espentolades de tal manera que sén primé mol guapa, se va quedá después feíssima y deformada. Per lo que ella, avergoñínse de apareixe aon puguere sé vista, moltes vegades va plorá la seua suspicassia y lo no habéli fet cas al somni del seu home.

miércoles, 12 de septiembre de 2018

Feli Reche Dengra

Demane entrá al grupo yo parlo chapurriau esta dona :

Avui eres mes idiota que ahí pero menos que demá, Felissidat.


Feli Reche Dengra ,

Avui sóc més indepe que ahir però menys que demà.

Avui eres mes idiota que ahí pero menos que demá, Felissidat.

Amics en comú : Gent del Matarranya 

Feli Reche Dengra , avui sóc més indepe que ahir però menys que demà. Avui eres mes idiota que ahí pero menos que demá, Felissidat.

sábado, 12 de agosto de 2017

Luis Arrufat , agüelo sebeta

Escrit original de Juan Carlos Abella , rabosí , de Valderrobres.

Avui me apetix fe una cosa que considero mol nesesaria, una de eixes coses que fas y que algu por di y per que avui? Pos per que si, per que me done la gana, potse per que es un día de impas esperan que escomenson les festes y no ting masa faena, y per que me apetix mol feu avui, aixi qué vach per faena. Avui vull  rendi un merescut homenatge a una persona que tenim a este grupo, una persona que nos regale uns escrits maravillosos, que mos regale a tots natres lo seu temps lliure cuan mos fa eixos escrits tan asertats. Escrits en que mos traslade a epoques pasades com si les estiguerem vivin avui mateis, atres vegades mos fa senti los nostres sentimens a flor de piel cuan mos parle del nostre chapurriau, dels nostres arrails, de la nostra identidad. Es per aixo que vull di ben fort pera que tot lo mon me sentigue " ERES MOL GRAN LUIS ARRUFAT ". Practicamen no se res de tu, de la teua vida, ni falta que me fa, acabo de coneixet a les reds socials fa apenes tres o cuatre mesos pero ting la sensasio de que te conec desde sempre, com si fores eixe cusi al que te agrade tan parla en ell encara que sigue de tan en tan, ai  de reconeise que a vegades me sentigo algo egoísta pos es mol lo que trac dels teus escrits, (mos aportes confiansa, seguridat, energía, respete....)y yo  encambi no se que te puc oferi, después de mol pensa ai arrivat a la conclusio de enviat algo que sempre va be, algo que te tornem pos tu tame mon dones mol, Luis cada vegada que te fica un comentari o un me gusta te envio un bon cavas ple de cariño, del meu afecte, del de verdat, del que ix desde lo mes fondo del cor. Espero que si pugen afegi moltes mes persones pera que te sentigues vullgut y respetat com no pot se de una atra manera, y mes después de que estos dies al grupo an entrat persones de dudosa respetabilidad, ara mes que mai tenim que valora a aquelles persones que de verdat valen la pena, per la majo virtud que pugue tindre una persona que es la seua calidat humana, y a tu ten sobre per tots los costats. MOLTISIMES GRASIES LUÍS ARRUFAT.

Blog del Sebeta


http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/histories.html



http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/memories.html


http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/sembra.html 0 2 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/sembra.html?m=1 0 2 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/23-de-chun.html 0 1 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-llinguistes.html 0 1 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-llinguistes.html?m=1 1 4 25    "2 8"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-1.html 0 2 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-1.html?m=1 0 3 0    "7 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html 0 4 0    17
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html?m=1 0 2 0    "6 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html?m=1 0 1 0    12
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/almorsa-1.html?m=1 0 2 0    "3 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/historieta-7.html 0 2 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/historieta-7.html?m=1 0 1 0    "4 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega.html?m=1 0 3 0    "4 3"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-2.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-3.html 0 3 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-4.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-4addenda.html?m=1 0 2 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/na-mol-soroll-esta-paret.html?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-2-lo-carrecha.html 0 2 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-3-lo-carrecha-2.html 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/nague-pau.html 0 1 0    "3 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/nague-pau-2.html 0 1 0    "4 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/PALABRA-DIOS-PARAULA-DEU.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/PALABRA-DIOS-PARAULA-DEU.html?m=1 0 2 0    12
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/ 0 2 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/?m=1 0 2 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/contestan.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-guiarra-de-sucesio.html 0 3 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html 0 5 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html?m=1 0 5 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-6-la-trilla-2.html 0 2 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-6-la-trilla-2.html?m=1 0 1 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html 0 2 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html?m=1 0 5 0    "4 6"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-armeles.html 0 7 0    "5 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-armeles.html?m=1 0 3 0    "6 3"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-escoles.html?m=1 0 1 0    "1 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-5.html 0 2 0    "4 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-y-8.html 0 3 0    "6 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-1.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-1.html?m=1 0 4 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-2.html 0 2 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-2.html?m=1 0 2 0    "9 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-3.html 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-3.html?m=1 0 5 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/rabia.html 0 2 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada1-cansons.html?m=1 0 3 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-2-palaures-1.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-3-palaures-2.html 0 2 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-4-historietes-1.html 0 3 0    "7 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-y-5-historietes-2.html 0 2 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-y-5-historietes-2.html?m=1 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/yo-parlo-lo-chapurriau.html 0 22 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/yo-parlo-lo-chapurriau.html?m=1 0 4 0    "6 8"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/ 0 2 0    "2 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/arrieros.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/arrieros.html?m=1 0 1 0    "1 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/enllasos.html 0 1 0    43
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/escriure-y-2.html?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html 0 3 0    28
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/los-milacres-del-sebeta-4-la-tiarra.html 0 1 0    56
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/los-milacres-del-sebeta-4-la-tiarra.html?m=1 0 6 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/milacres-del-sebeta-5.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-11.html 0 1 0    37
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-11.html?m=1 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-5.html?m=1 0 3 0    "6 3"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-7.html 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-8.html 0 2 0    12
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-9.html 0 3 0    16
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-y-12.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-y-12.html?m=1 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/ 0 3 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/a-chuga.html 0 1 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/a-chuga.html?m=1 0 4 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/consiliasio-familia-y-2.html 0 2 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/ermitans-heredes.html?m=1 0 1 0    "3 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-2-la-aldea-del-chapurriau.html 0 1 0    "2 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-4-la-aldea-del-catala-1.html 0 1 0    "3 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-5-la-aldea-del-catala-2.html 0 1 0    "1 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-5-la-aldea-del-catala-2.html?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-6-la-aldea-del-catala-3.html 0 1 0    "2 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-7-la-aldea-del-llemosi.html?m=1 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-8-los-flares.html 0 2 0    16
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/12/Lo-terse.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/217"1176Â "10
http://aguelosebeta.blogspot.com/search/label/estirores 0 2 0    "1 0"


sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SEXTA. NOVELA NOVENA.

Guido Cavalcanti insulte de manera cortés en unes paraules ingenioses an algúns caballés florentíns que lo habíen sorprengut.

Acatánsen la reina que Emilia sen habíe desfet de la seua história, y que dingú quedabe per novelá mes que ella, exepte aquell que teníe lo privilegi de díla al final, aixina va escomensá:
encara que avui me hau pres mes de dos históries de les que yo volía contán una, encara men quede una per a contá, en unes paraules mol sabiesal final.

Hau de sabé que als tems passats ñabíe a la nostra siudat mol bones costums (de les que avui no ne quede cap, per culpa de la avaríssia y enveja que ha creixcut en les riqueses, que les ha desterrat a totes) entre les que ne ñabíe esta: an algúns puestos de Florencia se reuníen los nobles de les barriades y feen correts de sert número, aon ficáen an algú que puguere soportá los gastos, y avui un y demá un atre, tots invitaben a minjá, cadaú lo día que li tocáe, a tot lo grupo; y a la taula assobín invitaben a nobles forastés, cuan allí ne arribáen, o a datres veíns; y tamé se vestíen de la mateixa manera al menos una vegada al añ; y juns los díes de festa cabalgaben per la siudat, y a vegades feen justes y riñes, sobre tot a les festes majós o cuan alguna notíssia alegre de victoria o de atra cosa haguere arribat a la siudat.

Entre estes compañíes ne ñabíe una de micer Betto Brunelleschi, a la que micer Betto y los compañs se habíen esforsat mol per a atraure a Guido, de micer Cavalcanti de los Cavalcanti, no sense raó, perque ademés de que ere un de los millós lógics que ñaguere al seu tems a tot lo món, y mol bon filósofo natural (coses que poc los importáen a la compañía) va sé tan educat, cortés y elocuén home que tot u va sabé fé milló que dingú; y ademés de aixó ere riquíssim, y tan com pot dí la llengua sabíe honrá al que li pareixíe que su mereixíe. Pero micer Betto may habíe pogut tíndrel y creíen ell y los compañs que alló passaé perque Guido, en les seues especulassións, moltes vegades se abstraíe dels hómens; y com en algunes coses compartíe les opinións dels epicúreos, se díe entre la gen baixa que estes especulassións seues se sentráen en buscá cóm probá que Deu no existíe.

Va passá un día que, habén eixit Guido de Orto San Michele y venín per lo camí de Adimari hasta San Giovanni, que moltes vegades fee, están allí aquells sepulcres grans de mármol que avui están a Santa Reparata y atres mols alrededó de San Giovanni, y están ell entre les columnes de pórfiro que ñan allí y aquelles tumbes y la porta de San Giovanni (San Juan), que estabe tancada, micer Betto en la seua compañía a caball, veén a Guido allí entre aquelles sepultures, se van di: - Anem a gastáli una broma.

Y espolejats los caballs, com si fore un assalto, se li van fotre a damún casi sense donássen cuenta, y van escomensá a díli:

- Guido, tú te negues a entrá a la nostra compañía; pero dísmos, cuan haigues probat que Deu no existix, ¿qué farás?

A lo que Guido, veénse rodejat per nells, rápidamen va di: - Siñós, a casa vostra podéu dim tot lo que vullgáu. Y ficán la ma damún de una de aquelles tumbes, que eren grans, com ere mol ágil va fotre un brico y va passá al atre costat y, desfénse de ells, sen va aná. Ells se van quedá miránse uns als atres y van di que lo que habíe contestat no volíe di res, pero Micer Betto, giránse cap an ells, va di:

- Estáu una mica sompos si no u hau entés: mos ha dit en poques paraules la mes gran injuria del món, mos ha insultat, perque, si be u miráu, estes sepultures són les cases dels morts, perque an elles sels fique y aquí se queden los morts; aixina que ha dit que són casa nostra, y mos probe que natros y los demés hómens som poc de lletra, en comparassió de ell y de los atres hómens de siénsia, pijó que morts, y per naixó al está aquí estem a casa nostra. Entonses tots van entendre lo que Guido habíe volgut dí, y avergoñínse, may mes li van gastá cap broma; y lo van tíndre de allí abán com a sutil y entés caballé.

lunes, 8 de abril de 2024

Lexique roman; Herba, Erba - Holocaust, Olocaust


Herba, Erba, s. f., lat. herba, herbe.

Belh m'es quan l' erba reverdis.

R. Vidal de Bezaudun: Belh m' es quan.

Il m'est beau quand l'herbe reverdit.

L' odor de l' erba floria.

(chap. L'auló de la herba florida.)

B. de Ventadour: En abril.

L'odeur de l'herbe fleurie.

Loc. Los autres compron blat en herba. 

V. et Vert., fol. 14. 

Les autres achètent blé en herbe. 

Ben sap far paisser erba vert 

Femna qu' el marit encrima.

Pierre d'Auvergne: Abans qu'il. 

Sait bien faire paître l'herbe verte femme qui accuse le mari.

CAT. Herba. ESP. Yerba (hierba). PORT. Herva, erva. IT. Erba. 

(chap. herba, herbes; herbeta, herbetes; herbota, herbotes.)

2. Erbatge, s. m., herbage, verdure, printemps.

Vei cazer per los fossatz 

Paucs e grans per l' erbatge.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois tomber dans les fossés petits et grands sur l'herbage.

Seran complit set ans al prim erbatge. 

Cadenet: Ab leyal. 

Seront accomplis sept ans à la première verdure.

- Pâturage.

Ni els encorremens ni els erbatges. Tit. de 1283. Arch. du Roy., J. 323. Ni aux parcours ni aux pâturages. 

CAT. Herbatge. ESP. Herbage (herbaje). PORT. Herbagem, erbagem. 

IT. Erbaggio. (chap. Herbache, herbaches.)

3. Erbaria, s. f., herberie, marché aux herbes.

Publicamen manifestadas el solier de la erbaria.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 54.

Publiquement manifestées en la salle de l' herberie.

(chap. Herbaria, herbaries; herboristería, herboristeríes.)

4. Erbos, adj., lat. herbosus, herbeux. 

Sotz Rosilho albergo els pratz erbos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Campent sous Rossillon dans les prés herbeux.

- Substantiv. Gazon, pelouse.

Quant aug chantar lo gal sus e l' erbos.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Quand j'entends chanter le coq sus en la pelouse.

Sotz lo pin en l' erbos. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Sous le pin sur le gazon.

ANC. FR. Sur le tapis de ceste herbeuse rive. 

Ronsard, t. 1, p. 78.

J'ai délaissé par les herbeux pastis 

Boeufs ou brebis et leurs aigneaux petits. 

Clément Marot, t. I, p. 313. 

La chiqueta María teníe un corderet

ESP. Herboso. PORT. Hervoso. IT. Erboso. (chap. Herbós, herbosos, herbosa, herboses; herbut, herbuts, herbuda, herbudes; herbat, herbats, herbada, herbades; ple d'herba.)

5. Erbut, adj., lat. herbidus, herbu. 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim comens. 

Ainsi comme si était le temps herbu.


Hermin, Ermini, Ermi, s. m., hermine.

Bell' e blanca plus c' us hermis.

(chap. Bella y blanca mes que un armiño; es una mustela de pell blanca.)

- Cercamons: Per fin. 

Belle et blanche plus qu'une hermine.

Un pelisso que ac non ermi. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.

(chap. Una pellissa o pell que se díe armiño.)

Une pelisse qui eut nom hermine.

Ac un mantel acolat 

D' escarlata ab pel d' ermini.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un manteau accolé d'écarlate avec fourrure d'hermine.

ANC. CAT. Hermini. ESP. Armino (armiño). PORT. Arminho. IT. Ermellino.

(chap. Armiño, armiños; mustela blanca.)

Hermofrodita, s. m., lat. hermaphroditus, hermaphrodite.

Mascle o feme... hermofroditas, per error de natura, han membres de quascu, mas no perfiechz. Eluc. de las propr., fol. 251. 

Mâle ou femelle... les hermaphrodites, par erreur de nature, ont les membres de chacun, mais non parfaits.

CAT. ESP. Hermafrodita. PORT. Hermaphrodita, hermaphrodito. 

IT. Ermafrodito. (chap. Monflorito, monfloritos.)

2. Hermafrodozia, s. f., hermaphrodisme.

De la cura de hermafrodozia. Trad. d'Albucasis, fol. 35.

De la cure d' hermaphrodisme.

(ESP. Hermafroditismo.)


Hernia, s. f., lat. hernia, hernie.

Hernia es per crebadura de la tela dita siphat. Eluc. de las propr., fol. 99.

(chap. La hernia se fa cuan se trenque la tela dita peritoneo. Per naixó tamé se li diu trencadura.)

Hernie est par rupture de la toile dite péritoine.

CAT. ESP. PORT. Hernia. IT. Ernia. (chap. Hernia, hernies; herniá, herniás, tamé trencá, trencás; herniat, herniats, herniada, herniades; trencat, trencats, trencada, trencades.)


Herodi, s. m., lat. herodius, héron.

Herodi o falco... herodi es auzel real.

Eluc. de las propr., fol. 146. 

Héron ou faucon... Le héron est oiseau royal.

(ESP. Garza real. Chap. Garsa real; no té res que vore en la garsa, blanca y negra: picaraza, urraca.)

ESP. Garza real. Chap. Garsa real



Heu! interj., lat. Heu! eh!

Responsivas coma: Heu! que vols? Leys d'amors, fol. 100.

Responsives comme: Eh! que veux-tu?

(Chap. Aik! Chaic!; eh! ESP. Eh!)


Heyssitacio, Esitacio, s. f. lat. haesitatio, hésitation, irrésolution.

Error e heyssitacio.

(chap. Error y duda.)

Es esitacio, quar alcunas veguadas cazo deves vos manieyras de homes am manieyras motas de malautia. Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 12. 

Erreur et hésitation.

Il y a hésitation, car aucunes fois tombent devers vous des espèces d'hommes avec beaucoup d'espèces de maladie.

CAT. Hesitació. ESP. Hesitación (duda). PORT. Hesitação. IT. Esitazione.

(chap. Duda, dudes.)


Hodi, s. m., greffe.

De pueis que l' a mes e sson hodi. 

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Depuis qu'elle l'a mis en son greffe.


Hoi, Huey, Huoi, Oi, Uey, Uoi, adv., lat. hodie, aujourd'hui, ce jour.

Ieu l' am totz jornz, sempre mais hoi que er. 

Albertet: Atrestal. Var. 

Je l'aime tous les jours, incessamment plus aujourd'hui qu'hier.

Mais huey s'oblida aco d'hier.

(chap. Pero avui (huy, hui) s' olvide aixó (açó, assó) d' ahí o ahir.)

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

Mais aujourd'hui s'oublie cela d'hier. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal. 

Ce n'est pas amour, au contraire c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous demandez et demain le laissez.

Oi val pro mais que her.

Aimeri de Peguilain: Si com l'arbres. 

Aujourd'hui vaut beaucoup plus qu'hier. 

ANC. FR. N'oi autrestant mal ne dolor 

Com j'ai éu hui en cest jor... 

Tant ai hui fait male jornée... 

Vingt sols doi ci gaaigner hui. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 308 et 366; et t. IV, p. 215.

Loc. No us membre pus d' uey ni d' ier. Passio de Maria.

Ne vous souvienne plus d'aujourd'hui ni d'hier. 

ANC. FR. Ce n'est mie ne d' ui ne d' ier

Que riches gens ont grant poissance

De faire ou aide ou grevance.

Roman de la Rose, v. 1034. 

Huei e dia 

Plus paubres.

L' Évêque de Clermont: Peire. 

De jour en jour plus pauvre. 

Per que li novell crestian 

L' amonestan huey e deman.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi les nouveaux chrétiens l' admonètent aujourd'hui et demain (sans cesse). 

ANC. FR. N'en partirez hui ne demain.

Fables et cont. anc., t. III, p. 426.

CAT. Huy (en lengua valenciana; avui en catalán). ESP. Hoy. PORT. Hoje. IT. Oggi. (chap. Avui, huy o hui.)

Adv. comp. D' uey en un an partras d' ayzi. V. de S. Honorat.

(chap. De aquí un añ partirás d' aquí, astí, assí, açí. D' avui en un añ.)  

D' aujourd'hui en un an tu partiras d'ici.

C' om puesca d' uoi enan eslire 

Qu' Amors de son joi lo estre.

Bertrand de Born: Sel que camja. 

Qu'on puisse d'aujourd'hui en avant reconnaître qu'Amour l'étreint de sa joie.

ANC. FR. D' ui en huit jours. Joinville, p. 88.

(chap. De aquí vuit díes; d' avui en vuit díes.) 

ANC. CAT. De huy avant.

ANC. ESP. D' oy adelantre (de hoy en adelante).

Fuero Juzgo, lib. XII, tit. III, §. 16.

2. Hueimais, Oimais, adv., désormais.

Hueimais parran li ric e ill pro.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que.

Désormais paraîtront les puissants et les preux. 

Er saubut hueimais d' aissi enan.

Folquet de Marseille: Ai! quant gent. 

Sera su désormais d'ici en avant.

Oimais m'auretz.

Cadenet: Oimais. 

Désormais vous m'aurez. 

ANC. FR. Hui-mais n' esteut parler d' acordes. 

G. Guiart, t. II, p. 217.


Holocaust, Olocaust, s. m., lat. holocaustum, holocauste.

“Te, vec te de que fassas holocaust netamens,” E det li I aret don fetz a Dieu presens.

Pierre de Cotignac: El nom de.

“Tiens, voici de quoi tu fasses holocauste purement,” et il lui donna un bélier dont il fit présent à Dieu.

Olocaust fay de rapina. Brev. d'amor, fol. 67. 

Fait holocauste de rapine.

CAT. ESP. PORT. Holocausto. IT. Olocausto. (chap. Holocausto, sacrifissi, sobre tot referit als cordés de la Pascua. Es mes famós trágicamen lo dels judíos a la segona guerra mundial a mans de uns sossialistes nassionalistes, los Nazis : Nationalsozialismus.)

Catanazis

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEGONA.

Peronellaembutix al seu amán a una engerra al torná lo seu home a casa; habén venut lo home esta engerra de fang (o tinalla), ella li diu que ya la habíe venut ella a un home que está a dins mirán si está sansera y sense bades; eixín este, fa que lo home la llimpio y después se la emporte a casa seua.

En grandíssima rissa va sé escoltada la história de Emilia, y la orassió va sé alabada com a bona y santa per tots. Va maná lo rey a Filostrato que continuare, y ell va escomensá: caríssimes siñores meues, són tantes les burles que los hómens tos fan, y espessialmén los marits, que cuan alguna vegada passe que alguna al home lay fa, no sol hauríeu de está contentes de que alló haigue passat, y de enterátos per sentílay an algú, sino que hauríeu vatres mateixes de aná contánu per tot arreu, per a que los hómens sápiguen que si ells ne saben, les dones per la seua part, tamé; lo que es mol útil, perque cuan algú sap que l´atre sap, no se atrevix a engañálfássilmen. ¿Quí dude, pos, que lo que avui direm sobre esta materia, sén conegut per los hómens, no siríe grandíssima ocasió de que se refrenon en burlátos, sabén que vatres, si voléu, sabríeu burláls an ells? Es, pos, la meua intensió contátos lo que una joveneta, encara que de baixa condissió, va fé per a salvás.

No fa mol tems que un pobre home, a Nápoles, va pendre per dona a una hermosa y atractiva joveneta de nom Peronella (Petronila); y ell en lo seu ofissi, que ere obré, y ella filán y cusín, guañáen mol poc, y gobernáen la vida com milló podíen. Va passá que un jove galán, veén un día an esta Peronella y agradánli mol, se va enamorá de ella, y tan de una manera y datra la va marechá que va arribá a intimá en ella. Y per a está juns van quedá que, com lo seu home se eixecáe pronte tots los matins per a aná a treballá o a buscá traball, que lo jove se estiguere a un puesto de aon lo veiguere eixí; y sén lo barri aon estabe, que se diu Avorio, mol solitari, una vegada eixit ell, éste entrare a casa; y aixina u van fé moltes vegades. Pero va passá un matí que, habén eixit lo bon home, y Giannello Scrignario, que aixina se díe lo jove, entrat a la casa y están en Peronella, después de un rato (normalmen en tot lo día no tornáe) a casa sen va entorná, y trobánse la porta tancada per dins, va cridá, y se va escomensá a dís: - Oh, Deu, alabat sigues sempre, que, encara que me haigues fet pobre, al menos me has consolat en una bona y honesta jove per dona. Enseguida ha tancat la porta per dins, en cuan yo men hay anat, per a que dingú pugue entrá aquí a molestála.

Peronella, sentín al home, y coneixénli la veu, va di: - ¡Ay! Giannelo meu, morta soc, que aquí está lo meu home, que ha tornat, y no sé qué vol di aixó, que may ha tornat an esta hora; potsé te ha vist cuan entrabes. Pero per amor de Deu, sigue com sigue, fícat an eixa tinalla o engerra que veus ahí y yo aniré a obríli, y veigám qué signifique este torná tan pronte a casa.

Giannello rápidamen va saltá a dins de la tinalla, y Peronella, anán a la porta, li va obrí al seu home, y en mala cara li va di:

- ¿Pos quína novedat es ésta que tan pronte tornes a casa este matí? Me pareix que avui no vols pegá golpe, que te vech torná en les ferramentes a la ma; y si aixó fas, ¿de qué viurem? ¿De aón traurem lo pa? ¿Creus que permitiré que me empeños la meua roba, que no fach mes que día y nit filá y cusí, tan que ting la carn desapegada de les ungles, per a pugué per lo menos tíndre oli en lo que ensendre lo nostre cresol? Home, no ña cap veína que no se maravillo y que no sen burlo de mí en tanta faena y tot lo que hay de aguantá; y tú me tornes a casa en les mans penján, cuan hauríes de está a la faena.

Y dit aixó, va escomensá a gemegá y va torná a di:

- ¡Ay! ¡Triste de mí, qué desgrassiada que soc! ¡En mala hora vach naixe! Vach vindre aquí, cuan haguera pogut tíndre un jove de possisió y no vach volé, y tíndre que acabá en este, que no pense quí se va emportá a casa. Les demés se divertixen en los seus amáns, y no ña cap que no ne tingue o dos o tres, y chalán, y li amostren al home la lluna per lo sol; y yo, ¡miserable de mí!, com soc bona y no me ocupo de estes coses, només ting mals y mala ventura. No sé per qué no preng algún amán, com fan les atres. Enténu be, home meu, que si vullguera obrá mal, be trobaría en quí, que ne ñan de ben colocats que me volen y me festegen, y me han enviat propostes de mols dinés, o si vull roba o joyes, y may me u ha dixat fé lo cor, perque soc filla de ma mare; ¡y tú me tornes a casa cuan tindríes que está al tall!

Va di lo home:

- ¡Bah, dona!, no te enfados, per Deu; has de creure que te conec y sé quí eres. Men hay anat a treballá, pero se veu que tampoc u saps, avui es lo día de San Caleone y no se treballe, y per naixó men hay entornat tan pronte cap a casa; pero no hay dixat de buscá y trobá lo modo de que avui tingam pa per a un mes, que hay venut an este que veus aquí detrás de mí la engerra, que saps que ya fa tems que mos fa nosa a casa: ¡y me done sing monedes de plata!

Va di entonses Peronella:

- Y tot aixó es ocasió del meu doló: tú que eres un home y vas per ahí y hauríes de sabé les coses del món, has venut una tinalla per sing monedes, cuan yo, pobra dona, no habíes apenes eixit de casa cuan, veén lo que estorbabe, lay hay venut per set a un bon home que, ara mateix, está a dins mirán si no está badada o esbadocada.

Cuan lo home va sentí aixó se va ficá mol contén, y li va di al que habíe vingut en ell per a péndrela: - Bon home, vésten en Deu, que ya sens que la meua dona la ha venut per sat cuan tú no men dones mes que sing.

Lo bon home va di: - ¡Sigue en bona hora! Y sen va aná.

Giannello, que estabe en les orelles tiesses per a vore si de algo teníe que preocupás o protegís, sentides les explicassións de Peronella, rápidamen va eixí de la tinalla; y com si no haguere sentit res de la tornada del home, va escomensá a di:

- ¿Aón estéu, bona dona?

A lo que lo home, que acudíe, va di:

- Aquí estic, ¿qué vols?

Va di Giannello:

- ¿Quí es vosté? Vull parlá en la dona en la que hay fet lo trate de esta engerra.
Va di lo bon home:

- Parlo en confiansa en mí, que soc lo seu home.

Va di entonses Giannello:

- La tinalla me pareix que está sansera, pero hay vist que hau tingut a dins algo que se ha fet malbé, está tota bruta de no sé quina cosa, tan seca que no puc tráurela en les ungles, y no me la emporto si abans no la vech llimpia.

Va di Peronella entonses:

- No, per assó no se desfará lo trate; lo meu home la rascará.

Y lo home va di:

- Sí, u faré ara mateix.

Y dixán les ferramentes, va ensendre un cresol y va agarrá un sepillo, va entrá a dins y va escomensá a rascá.

Y Peronella, com si vullguere vore lo que fée, ficat lo cap a la boca de la tinalla, que no ere mol alta, y ademés de aixó un dels brassos al muscle, li va escomensá a di al seu home: - Rasca aquí, y aquí, y tamé allí... Mira que aquí ne ha quedat una miqueta.
Y mentres aixina estabe y al home enseñabe y corregíe, Giannello, que no habíe satisfet aquell matí lo seu dessich cuan va víndre lo home, veén que com volíe no podíe, se les va ingeniá en satisfél com puguere; y arrimánse an ella, que tapáe la boca de la tinalla, tal com per los amples cams los desenfrenats caballs ensesos per l´amor assalten a les yegües de Partia, va portá a efecte lo seu dessich juvenil; lo que se va completá casi al mateix pun que se va acabá de rascá la tinalla, y ell se va apartá y Peronella va traure lo cap de la engerra, y lo home va eixí fora. Per lo que Peronella li va di a Giannello:

- Agarro esta llum, bon home, y miro si está limpia com vol; y ell, mirán a dins, va di que estabe be y que estáe contén, y donánli set monedes se la va fé portá a casa seua.

jueves, 20 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe humillál an ell per está enamorat de ella.

Quedabe, al acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina grássia escomensán a parlá, va di:
Nobles joves, com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres; éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes, perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están vives. 

Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos, se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes que a un burro.
Me avergoñix díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue: eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o, aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere limitat lo charrá. 

La verdat es que, com en les demés coses, en ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.
Per lo que, per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara, de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs, tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom, segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 

Y per naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta Siñora.
Per lo que, ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que, continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.
Eixecánse totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols hermosos, nobles y cortesos joves.
Lo mestre, encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:

- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo agüelo a vos amada per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres, generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y los atres despachats.
La noble Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat, diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos guardaréu.

Ya estabe lo sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al final; per lo que, la seua Reina va di: 

- Ara ya, volgudes compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi, la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo nostre reino. 

Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío en complassénsia se van sometre. 

Filomena, una mica abochornada de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata, recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá aixina.

- Mol volguda compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no penso cambiáls. 

Habén ya, pos, escomensat les órdens del que ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato, y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí. Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém, y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:

- Siñora meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.
La Reina, que lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los demés, li va consedí la grássia; y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres, entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua, van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:
Tan me enchise la meua hermosura
que en un atre amor may
ni pensaré ni buscaré la ternura.
En ella vech sempre al espill
lo be que satisfá al intelecto
y ni acsidén nou o pensá vell
lo be me traurá que me es predilecto
pos ¿quin atre amable objecte
podré mirá may
que dóno al meu cor nova ternura?
No se escape este be cuan dessicho,
per sentí un consol, contemplál,
pos lo meu plaé apoye, y lo meu recreo
de tan suave manera, que expresáu
no podría, ni podría experimentáu
cap mortal may
que no haguere abrassat tal tendresa.
Y yo, que a cada instán mes me enséng,
cuan mes en ell fixo la mirada,
tota me entrego an ell, tota me oferixco
gustán ya de la seua promesa amada;
y tanta alegría espero a la meua arribada
a la voreta d´ell, que may
ha sentit aquí dingú tal ternura.

Acabada esta balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que, cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.


ACABE LA PRIMERA JORNADA

SEGONA

viernes, 9 de marzo de 2018

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.
-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.
+¿Es algo que un crio pugue arregla?
-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.
+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.
-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.
+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.
-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.
+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.
-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.
+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.
-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.
+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.
-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.
+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.
-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.
Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.
+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..
-Calla charraire, que igual es una casualidat.
A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.
Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.
+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.
-Mirá te vach a esplicá algo:
Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

sábado, 23 de diciembre de 2017

NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU, Jaimito Pubill

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova".
Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el chapurriau.
chapurreau, arag. Aguaviva
Millor dit: jo sabia de l’existència del chapurriau però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: 
Salvador Salazar Arrué, SALARRUÉ
Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán: "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU".

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.
Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga

Pnhc, plataforma no hablamos catalán, no parlem catalá, yo parlo chapurriau

Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.
I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

Vay a fe unes memories, 
de fa cincuenta y vuit añs 
y de les costums d´Albelda 
en los petits y en los grans.
Ancomensen pels petits, 
de cuan yo anaba a l´ascuela 
que a la hora acostumbrada, 
tocabe una campaneta.
Acabat de llevantá, 
Mincha sopes y crostó 
d´aquell pa pastat a casa, 
que ere d’alimen y bo. 
(…) 
1979. Albelda.

Vach a fé unes memories
de fa sincuantavuit añs
en los minuts y en los grans.
 Escomensen pels minuts
de cuan yo anaba a la escola
que a l'hora acostumbrada
tocabe una campaneta.
Acabat de eixecá,
minjá sopes y crostons,
d'aquell pá pastat a casa
que ere de alimén y bo....


Etiquetes de Technorati: Cultura, Català, Llengua catalanaFanatismes

Ara este cateto de Jaimito Pubill que llixgue esta mostra del ocsitá y que  digue que lo dialecte ocsitá catalá es una llengua diferenta a la de oc:

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye, plana lengua romana

I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.


Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.


Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.


Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.


Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.


III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.


Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.


Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.


Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.


Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.


Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En 
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!


Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.


Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

Armand Brega Segura, Jofre de Foixà, trovador, provenzal, catalá