Mostrando las entradas para la consulta archiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta archiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 18 de marzo de 2019

Muchamel, muchamelers

Muchamel, muchamelers.

Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora.
¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts del fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá.

http://ricartgarciamoya.com/2019/03/17/atra-catalana-del-catala-informacion-mutxamel/

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/03/Muchamel-e-Informaci%C3%B3.pdf

Atra catalaná del catalá.

Ricart García Moya.

Pegant binsellaes a dreta y esquerra, un día raere
d'atre, el periódic catalá Información oferix mijes
veritats y badomíes pera chiquets, machongos y ahuelos.
Aixina, els dimecres trau un suplement en catalá (que
ells diuen valenciá, pera enredrar paixarells); y no fa
falta aclarir que está subvencionat per els monyicots
colaboracionistes de la Generalitat del Tripartit.
Esta gent fa lo que li manen els que afluixen dinés
y, atra vegá, m'anrecorde del bort Francisco Umbral
que, més o manco, reconeixía que era “una puta
literaria”, perque si li encarregaven un artícul sobre
cuansevol asunt, fea el preguntat: “De acuerdo, ¿lo
quieren a favor o en contra?”. Qui paga mana, y aixó
pensarán el tisparixos d'Información que, desde que'ls
han llevat els anuncis de prostitució, ampomen a tots
els bonyigers del fascisme expansioniste catalá. Més
progresistes que la figasatía, l'atre día feen campaneta
de combregar de “Las placas contadoras”, invent dels
sompos catalanistes de Muchamel pera deixar
enmerdats els carrers en manises que donen vergonya
per la vilea de contingut:
“Las placas contadoras de historia de Mutxamel. Los azulejos, escritos en valenciano, recuperan antiguos nombres de enclaves estratégicos... iniciativa que pretende mostrar los orígenes de topónimos... por medio de unas placas de cerámica escritas en valenciano”
(Información, 03/ 02 / 2019).

Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana
descordá, anava en mija albarchina fora. ¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de
donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el
topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá.
Seguint als baldraguts del fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel,
en catalá.
Desde fa 20 o 30 anys vinc publicant documentació d'este topónim en idioma valenciá. U dels
últims articuls va ser 'Les creílles de Muchamel' (Colecció Catalunya mos furta, 12/09/2015); y, la veritat, com estic pereós y fart de tant dir lo mateix una y atra vegá y que ningú em fa cas (no a les meues paraules, clar, sinos a la documentació), pues tingam la festa en pau y a fer camí a les cabrelles. Pero, per si encá n'hia algú en Muchamel en corpenta, done documentació y, de pas, li pregunte al periodiste d'Información si pot aportar documentació ahon 1 -del lletí post, la conj. pues está arrailá en valenciá desde'l Renaiximent: “pues un nas tens” (Guerau:
Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586, v. 96); “pues de tots” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640, v.
55); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc.
En atre temps de llibertat y orgull, els muchamelers haurien omplit a fangaes estes racholes ahon ix escrit el catalá Mutxamel, no el valenciá Muchamel dels auténtics muchamelers d'antany, d'aquells mascles
d'armes que anaven a deféndrer el Reyne en Morella y tallaren la invasió dels fartons catalans en la Guerra dels Segadors, en 1650. Y, clar, l'eixércit del Reyne guanyá la guerra als vintungles del Nort (fotografía del diari Información, 03/ 02 / 2019).
2
ixca la morfología 'Mutxamel' en valenciá. Te que ser d'avans2
de que l'extrema dreta dels
catalanistes del sigle XX endenyara el topónimo (em referixc als Pompeu Fabra, Sanchis Guarner,
Joan Fuster, Carles Salvador y demés corfolls del fascisme catalaniste). La documentació que
seguix es pera'ls muchamelers o valencians d'atre puesto del Reyne que no estiguen rentats de cervell, perque als bufalagamba de l'extrema dreta catalanista els sindona lo mateix groc que vert.
Asoles volen aumplirse bolchaques y sopa caume en boca.
«el dit patró Joan Pasqual vené en lo moll a uns de Muchamel...» (Archiu Mun. d'Alacant,
Llibre de la peixca, 12 de setembre 1578, f.7)
«Capitulació entre Muchamel, Sen Joan y Benimagrell (…) de les Universitats de
Muchamel, Sen Joan y Benimagrell lo que aquelles respectivament...» (Archiu del R. de
Valencia, Cancillería Real, Leg.384, 21 setembre 1604, ff. 80, 87)
«Universitatum Muchamel, sancti Joanis et Benimagrell» (ARV, Canc. Real, Leg.384, ff. 80, 87)
«Pragmática Real feta per Joan de Ribera, Capitá General en la present Ciutat y Regne: sobre
la extirpació y expulsió del bandolers (…) de la Ciutat de Alacant, viles de Xexona y
Vilajoyosa y universitat de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell» (Bib. de Catalunya, Fulles
Bonsom Sig. 6.607, R.1141, Valencia 25 febrer 1603)
“del lloc de Muchamel orta de Alacant” (BRAH, Porcar: Dietari, any 1624, f. 433)
«estigueren sense dir misa en dita iglesia de Muchamel desde el...» (Manuscrit del Orito,
Muchamel, any 1628)
«21 de novembre 1629, dimecres, vingué el Virrey de lo Reyne de Valencia a Muchamel (…)
Estant edificant la Torre de la Heretat … que está en la present vila de Muchamel»
(Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1629, f.174)
«en lo present Regne de Valencia... y extraordinaries vengudes de aygua... en lo riu damunt la
universitat de Muchamel» (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de Privilegis, Ordens del Marqués
d’Aytona, 5 de febrer 1591)
«Previlegi (sic) de la Agregacio de la Vila de Muchamel ab la Ciutat de Alacant en lo any
1653» (AMA, Generalitat valenciana, Arm. I, lib. 4º, f.20)
«y fama publica entre tots los vehins y habitants de Muchamel y llochs de la horta que en
dites cases se han fet moltes morts (…) senyal menys de la mitat de un cuart de Muchamel
(…) els llochs de Muchamel, Benimagrell (…) vehi de la universitat de Muchamel (…)
Joan Salines, bandoler condenat a mort (...) que va bandolejant y fent mal per lo terme y
horta de Alacant y atres parts del present Regne... partida de la Condomina, Camí de la
Verónica... Muchamel, Benimagrell... partida del Açutet” (ACA, Sec. Reyne de Valencia,
Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622)
«que persona alguna de qualsevol stat , y condicio que sia, no puga entrar en la present Ciutat
de Alacant, Vila de Muchamel (…) que lo vi de la collita dels vehins de la present Ciutat,
2 avans –adv. y prep.; vocable clásic, present en la Crón. de Pere IV; equival al fr. avant y cast. antes:
“avans d’esta venguda” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 1591); “¡A ella, no! ¡Mátem avans!” (Serrano, M.: El
llop de la Murta, 1928); etc.
3
Vila de Muchamel (…) En Orihuela, por Jayme Mesnier, Impresor de la Ciutat, 12 de
dehembre 1672»
«Vila de Muchamel, Universitats de Monfort...» (Archiu Mun. d'Alacant, Real Carta sobre el
vi foraster, 11 febrer 1673)
“Mambisos en Muchamel” (Orozco Sirvent: Mambisos en Muchamel, Alacant, 1897)
«De Muchamel. A dos chiques que el segón dia de pascua ...» (Semanari El Cullerot, Alacant
17 abril 1898)
«¿quí es? El huendo de Muchamel» (El Tio Cuc, nº 99, Alacant, 1916)
«ni digam res de la banda (de músics) de Muchamel» (El Tio Cuc, 2ª ep., nº 57, Alacant,
1924, p.2)
«El seu cant a 'les festes de Muchamel... Mare de Deu del Loreto / entre Moros y Cristians,
celebres la teua festa / qu'es festa del cel el camp” (Eduart Irles, Croniste d'Alacant: Retaulets
en la Santa Fas, Alacant, 1934)
Fa uns vint anys, entre la documentació valenciana que, provisionalment, estava en l'Archiu de
Simanques
(furtá per els catalans a mitants del sigle XIX, hui está en l'ACA), vaig vórer que
n'hiavíen nugats que feen referencia als lladres que s'amagaven, raere de furtar, en la contorná de
Muchamel. Escrit en valenciá per escribans de la Cancillería Real, no eixía per cap de puesto la
coenta imbesilitat morfológica de Mutxamel, invent fet de raspalló y camartell per capis fustis de
l'Institut d'Estudis Catalans en el sigle XX (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any
1622). En fi, deixe de fer pedreta y, en un bufit, me'n vaig a tastar unes tares d'anchova en oli, coca
en tonyina y uns gotets de vi eixaent d'una cachapera vora placha. 

jueves, 17 de noviembre de 2022

COBLES AB TORNADA CONTRA AQUELLS QUI INICAMENT E AB ENVEIA

Memoriale n. 49 fol. 126 v.

COBLES AB TORNADA CONTRA AQUELLS QUI INICAMENT E AB ENVEIA HAN INSTAT E PROCURAT CONTRA LO ARCHIVER FER DITA CONSTITUCIO EN LANY MIL DX. (1510)

Homens inichs - e plens de males fades

Han procurat - ligar molt larchiver

Per lo cercar - de no pendre diner

Si doncs abans - cerques no son taxades

Aquest ligam - es fora de mesura

Los damanants - nol volen approbar

E donen mes - dients no per cercar

Mas per bon grat - no curants descriptura

C.

Diu un doctor - (1) de lalta Hierarchia

Que los treballs - nos han abans tatxar

Ans yo primer - som tengut de cercar

E no trobant - mireu com restaria

Valguera mes - que daçi fes enquesta

E nos burlas - del qui viu iustament

E serveix Deu - e Rey e molta gent

Res no volent - sino cosa molt lesta.

(1) N. del A. Misser tal nol vull anomenar açi per quant mon fill li es

molt amic.


Tornada.


Mare de Deu - supplic vos esser presta

Pregar per mi - a Deu omnipotent

Tant quant viure - yo visca sanctament

E menyspreant - aquest mon quim fa festa.


Aquesta altra tornada fiu yo quan fiu solament la primera coble no creent ni fer altra e deya axi.


Mare de Deu - conscientia pura

Pregau Jesus - vostre fill molt car

En quant fare - lam vulla conservar

Tots temps donant - a mi bona ventura. (1)


(1) N. del E. Al fol 74 v. del mencionado códice se encuentra otra copia con las variantes que siguen: el último verso de la segunda copla lo cambia el autor con tenint larchiu - com a cosa molt lesta y en el estribillo (tornada) dice daquest mon la tempesta en vez de aquest mon quim fa festa suprimiendo el otro Mare de Deu etc. Al margen pone esta nota: “Pel cercar han mostrat los que lo han procurat tenir gran enveja e iniquitat. Car no te raho de no dar cascu tant quant li plaura e hajan a fer discus de fer tatxar si bonament se poran concordar. E han pensat fer mal al Archiver e han li fet be car ara donan mes que no faen per no anar ne sperar fer taxar. E per ço com han hagut en aço mala intencio e es damnos a la republica no han volgut los deputats qui vuy son del General de Catalunya entre los quals es don Jordi Sanç preborda de Valencia que lo Archiver ho haja jurar ne oir sentencia de excomunicacio com sia contra tota raho car a cascu es licit pagar e donar ad libitum lo que li plaura."

Para mayor inteligencia del lector nos ha parecido conveniente continuar aquí la constitución o capítulo de Cortes que dio motivo a Carbonell de componer estos versos, y las notas o advertencia que puso al margen de los mismos, del tenor siguiente:

Ferdinandus secundus in prima Curia Montissoni celebrata II die septembris anno MDX pro regestis et salariis Regii Archivi.

Item confirmam la constitutio per nos feta en la tercera cort de Barcelona en lo monastir de frares menors començant. Item statuim e ordenam ab loatio e approbatio de la present Cort que los registres del Protonotari e Secretaris etc. E en aquella anadints statuim e ordenam que lo Protonotari e Secretaris que ara son e per avant seran sien tenguts de posar en lo nostre Archiu Real de Barcelona de deu en deu anys los registres axi Itinerum Diversorum com altres.
E que los qui son fets de deu anys atras encontinent sien mesos en lo dit Archiu e que no sia pagat lo dit Protonotari ne li sia dada remuneratio alguna del proces de la present Cort fins que haia dat compliment al ques obligat juxta forma del present capitol. Volem aximateix e statuim que de les copies autenticas ques trauran dels dits registres o Archiu no puixa lo Archiver o altra persona exhigir sino tant solament quatre solidos per fulla de les coses de paper. E de privilegi o cosa de pergami vuyt solidos per fulla. E mes no puga exigir dit Archiver sino per treballs de cercar los quals no pugua rebre sino que li sien tatxats per lo Canceller Vice Canceller o Regent la Cancellaria tot frau cessant en lo cercar de dites scriptures sobre la qual cerca haia jurar e oir sententia de excomunicatio de fer aquella ab tota diligentia segons request ne sera.

Tot hom se guart de tot hom.

Record com en aquest any comptam MDXIIII divendres a XV de deembre los Deputats del General de Catalunya a instancia de alguns homens inics e enveioses volgueren yo Pere Miquel Carbonell juras e ois sententia de excomunicatio segons vol e requer la dita constitutio e jo fuy content e presti e juri lo dit dia e any en poder de misser... Pla canonge de Barcelona e official del senyor Bisbe dient que jol prestava e la ohia de tenir e servar dita constitucio com havia acostumat per gratia de Deu molt be fins açi. E que tant men servara e he servat sens dit jurament com ara ab dit jurament e auditio de sententia de excomunicatio si be yo no hi so tengut pus lo Rey e la terra nom paguen de mon salari sino a trossos. E vuy me son deguts de mon salari o quitatio mes de CCCCL ducats...

Nota. De la enveia e mal parlar de un doctor lo nom del qual vull callar per bons respectes pretenent que la dita constitutio es ben posada en utilitat de la republica faent hi moltes ineptes e incivils rahons. Al qual li es stat satisfet que no es axi de mi que no so jutge ne dar sententies ne he jurat ne oit sententia de excomunicatio com altres de la Rota que son be e grassament pagats de llurs salaris per lo General de Catalunya e perque no te raho maxime del cercar no han volgut los deputats yo la haia jurada ne oir sententia de excomunicatio. Ad quid perditio haec. Car ja los damanants scriptures del Archiu sin volran usar ne poran usar ellas no volents quin dan sen pot reportar car en aço que nos pot redundar en dan daltre com seria en lo dar de les sentencies si los jutges de Rota eren soldejats e per ço han fet mal de prohibir al Archiver de no pendre lo que mes avant li vol...

miércoles, 26 de agosto de 2020

Regne de Valencia, país valencià no existix.

(Agarrat de alguna página de carallibre)

El "país valencià". 

Alguns “retorets” progres del seguidisme catalanero tenen l´arrogant osadia no sols d´exhibir la seua evident ignorancia historica sino també de vanagloriar-se
d'haver segut algu dels “acunyadors” de la poblerina denominacio “país valencià” per a l´inveterat i historic Regne de Valencia

Eixe apodo denominatiu podría ser entendible en aquella iletrada esquerra fusteriana dels anys ´60 i ´70 que no tenia internet i mai llegia un llibre. Pero es impensable en la voragine informativa dels anys 2010 aon el que no vol llegir archius originals i documentar-se adequadament, es perque preferix ser un terros de la historia.

Tal es el cas, pareix ser, d´eixe “modelno” retoret de Novelda, un tal Javier Muñoz-Pellin que va presumint estos dies , en prensa local, de la seua genial i poblerína contribucio a la difusio de lo que sempre va ser pura barbarie denominativa: lo de “pais valencia” (LVemv.21.10.2010) Conten les croniques que els historiadors catalans sempre van patir un agut complex d´inferioritat respecte al Regne de Valencia perque Catalunya mai va ser un regne i no ha existit mai ni un sol document historic a on es parle de la mes mínima intencio dels Reis d´Aragó de canviar la seua historica condicio de “comtats de la Marca Hispanica”.

 D´eixe inconfessable complex d´inferioritat catala, ha participat sempre la nostra iletrada esquerra deslleal. I en el seu rendit vassallage a la burgesia del nort, es va inventar el barbarisme històric "país valencia”, una denominació geografica creada per a insultar als valencians.

 La paraula "país", com be definix l´academic Antonio Capmany i de Montpalau: "A on no hi ha nacio, no hi ha patria: perque la paraula “PAYS” no es mes que terra que sustenta persones i besties al mateix temps" (“Sentinela contra els francesos”. Gómez Fuentenebreo. Madrid.1808). Pur concepte terruno. Pel qual es pot afirmar, en absoluta rotunditat, que el toponim "país valencia " MAI ha existit legalment com denominació propia d´una zona geografica ni, molt manco, com denominacio d´un ens polític per a referir-se a Valencia.

 Va ser pur invent d´aiatolàs fusterians en estat d´ebri deliri i el seu intent de colar-ho ,sense valor jurídic, en el preambul del Real Decret Llei de preautonomia de la Comunitat Valenciana 17 de març de 1978: una fechoría de l´esquerra. L´única identitat historica que se´ns pot aplicar legítimament es el de Regne de Valencia, denominacio molt anterior a la conquista de Jaume I. El "Regnum Valentiae" existia ya quan el rei de Castella, Alfons VIII, el de les Naves de Tolosa, va firmar el famos Tractat de Cazorla en Alfons II d´Aragó, (iaio del Conquistador), el 14 de desembre de 1179.

En eixe Tractat es delimitaven les terres a conquistar per cada u d´ells o dels seus successors.

A partir de la conquista del “cap i casal” en el segle XIII, el Regne de Valencia va ser jurídicament reestructurat en noves normes que li van convertir en un Estat de Dret totalment autonom, en els seus organismes legislatius, judicial i executiu, regit pels seus propis furs i privilegis i formant el seu propi "Corpus juris" fins que, quasi mig milenni després i per un acte de força, fora abolida la seua legislacio per un príncep estranger en 1707: Felip V.

 Pero ni tan sols eixe mateix príncep, que va regnar en el nom de Felip V, va suprimir el nom Regne de Valencia que va continuar existint com a demarcacio administrativa. Tant Felip V com els seus successors es van titular en la seua diplomatica "Rei de Valencia" i no es coneix cap documentacio en que el poder constituït declare taxativament extingit el Regne de Valencia.

Inclus en la divisio d´Espanya en províncies per Javier de Burgos en 1833 el Regne de Valencia va ser dividit en tres parts pero, així i tot, els seus municipis no van ser, en absolut, atribuïts a demarcacions foranes. Van permaneixer afiliats al Regne de Valencia. I replets estan les estanteries de l´Archiu Històric Nacional, de l´Archiu de la Corona d´Aragó i, en especial, els de l´Archiu delRegne de Valencia de documentacio que certifica la identitat historica del nostre territori i la seua antiga classica “denominació d´origen": REGNE de VALENCIA.

domingo, 24 de mayo de 2020

N. 12. Legajo de cartas reales y autógrafos.

N. 12. 
Legajo de cartas reales y autógrafos.

Die sabbati XIII mensis Decembris anno MD undecimo.
Apoca pro operibus Regii Archivi Barcinone.
Sit omnibus notum. Quod ego Antonius Carbonellus faber lignarius Domini Regis et Civis Barcinone confiteor et recognosco vobis Magnifico Ludovico Sanchez Thesaurario generali Serenissimi domini Regis quod modo infrascripto causis que et rationibus in quodam computo exaratis tenoris sequentis.
Segueixse lo compte de les despeses feles en obrar les coses necessaries del Real Archiu situat en lo palau major Real de Barcelona. Primo per un fust de Pallas anomenat quorente comprat de mossen Ponç de Balaguer per XXXVIII s. Item per lo serrar aquell per ferne posts a ops de posar e collocar los registres de la Real Cancellaria novament portats en dit Archiu pagui an Steve lo serrador set solidos. Item compri fusta per fer los permodols per tenir les posts den Mattheu Aymerich deu solidos. Item compri una cana tres palms de tela verda den Barthomeu Dans a raho de III s. VI diners quatre solidos e deu. Item per tiretes per guarnir hun taulell o caxa del dit Arxhiu dos solidos e quatre. Item per tatxes per clavar la guarnicio del dit taulell dos solidos e sis. Item per cent claus taulats dos solidos. Item per cinquanta barcarols e quattre claus mayals
per tots I solido. Item per la fusta de una scala de faix havia manester en lo Archiu per puiar los libres en les posts quinze solidos. Item per les mans del dit Antoni Carbonell en que stigue tres dies e mig en obrar e posar aquelles a raho de V s. lo dia per tot desset solidos e sis diners. Item a mestre Jacme Oller mestre de cases per dos dies e mig per fer los forats per posar los permodols e posar aquells e per un quintar de guix per tot quattorse solidos.
Dedistis et solvistis mihi numerando per manus Magnifici Bartholomei Ferrer Regentis Regiam Thesaurariam centum triginta solidos monete Barcinone. Et ideo renuntiando exceptione non numerate et ex causis predictis non salute pecunie et doli mali in testimonium premissorum facio vobis presentem apocam de soluto. Actum est hoc Barcinone die tercio decimo mensis decembris anno a nativitate Domini M. quingentessimo undecimo. Sig+num Antonii Carbonelli predicti qui hec laudo et firmo. Testes huius rei sunt honorabilis Jacobus Segui Regius Scriba et Antonius Comte pelliparius Cives Barcinone.

Documento 13

sábado, 9 de julio de 2022

A 20 de Maig me donaren una de Vm. de 25 de Abril, y ab ella tota merçe.

Carta que escribió el canónigo de Tortosa Jayme Miró al canónigo de Toledo D.
J. B. Pérez, obispo que después fue de Segorbe (a: Existe original en un tom. fol. de actas y noticias de los SS. de España, que recogió el dicho Señor Pérez, y se guarda en el archivo de la catedral de Segorbe.). 

A 20 de Maig me donaren una de Vm. de 25 de Abril, y ab ella tota merçe. 

Y puyx es Vm. natural de Valencia, li respondre en nostra llengua, puix lo entendra molt be. 

Per tenir yo en carrech la llibreria de esta iglesia per lo capitol de ella, fuy forçat comunicar la de Vm. á estos senyors estant justats per altres negocis, y tots uniformes foren molt contents yo serquas totes les claricies se poguessen haber, y veure axi en la llibreria como en lo archiu, y en les constitucions de esta iglesia, y donas á Vm. relacio del que si trobaria ab tot lo compliment necessari. Y axi serquant en dita llibreria, he trobat en un llibre de lliçons molt antich la vida del glorios Sant Ruph, la qual envie à Vm. de la manera la he trobada scrita en llati, encara que en alguns llochs hi ha alguns periodos no corresponen a la sentencia he intelligencia del que va dient; pero per no llevar y affegir hi mes del quex havia la tramet de ma mia scrita ab la present, como dalt dich. Rebré a merce me avise de la rebuda della. 

Tambe so entrat en lo archiu de dita iglesia per veure si se trobarien alguns actes antichs ans que los moros entrassen en Spaña, y no si ha trobat cosa alguna, salvo la conquista feu D. Ramon Berenguer, compte de Barcelona, qui conquista a Tortosa, y trague los moros della en lo any 1148: y conquistada feu venir de França de un monestir estaba en la ribera del Rojne a un Gaufrido qui era abat de dit monestir de canonges reglars del orde de Sant Agosti pera esser bisbe de Tortosa, e axi en lo any 1151 lo Archebisbe de Tarragona lo consagra en presencia de altres bisbes y de dit D. Ramon Berenguer, compte de Barcelona, y li dona dit compte a dit Gaufrido y sos successors los delmes y primicies, y designa los llimits del bisbat. 

Y apres dit Gaufrido envia a Roma sa electio y consecratio pera obtenir confirmatio de Adriano quarto, qui tunc presidia en la sede romana; y axi dit Adriano lo confirma ab sa bulla, dada en Benavent 6 cal. Aprilis (a: El original dice XIII cal. Aprilis) anno Incarnationis Domini de 1155 pontificatus anno secundo. E dit Gaufrido poch apres de haber rebut dita confirmatio que fonch en lo any 1158 feu una constitucio que comença: Auctoritate apostolicâ roborati, la qual per esser llarga no insertare sino solament lo essencial della pera alguna claricia del que Vm. me demana. Y diu desta manera: Statuimus e firmamus Nos et sequaces nostros in praefactâ ecclesiâ unanimiter, concorditer et canonicè vivere sub regula Sancti Augustini, et juxta consuetudines ecclesiae Sancti Ruphi, licet sint ibi aliqua singularia quae in Dertusensi ecclesiâ juxta dignitatem suam et loci proprietatem rationabiliter poterunt dispensari. Y tinch per molt averiguat dit Gaufrido porta la historia de la vida de S. Ruph de alla del modo la he trobada, y va ab la present. Y asso es lo que fins al present he pogut trobar. Si altra cosa se descubrira, yo avisare a Vm. Y si en altra cosa hi haura per assi en que yo me puga emplear al servey de Vm. rebre a molt contento mo mane, per que ho fare, com per les obres veura. Y nostre Sr. guarde y prospere a Vm. per molts anys como se desija. Tortosa a 3 de Juny 1591. = Lo canonge Jaume Miró. = En el sobrescrito dice así: A mestre Joan Baptista Periz canonge de la santa iglesia de Toledo. = Toledo. 


Versión castellana de la carta anterior. 

A 20 de Mayo me entregaron una carta de Vm. de 25 de Abril, en la cual recibí merced. Y pues es Vm. natural de Valencia, le responderé en nuestro idioma que lo entenderá bien. 

Por tenerme encargada el cabildo de esta iglesia su librería, me vi obligado a dar cuenta de la de Vm. a estos señores, hallándose congregados para otros negocios, los quales con mucha satisfacción suya acordaron que buscase yo quanto pueda aclarar 

este punto, examinando los documentos de la librería y del archivo y las constituciones de esta iglesia, para dar a Vm. razón cumplida de quanto se encuentre. Escudriñando pues la librería, he hallado en un leccionario muy antiguo la vida del glorioso S. Rufo, que envío a Vm. tal cual ha venido a mis manos escrita en latín, aunque en algunos lugares hay períodos cuyo sentido no corresponde al contexto; mas por no añadir ni quitar, la remito adjunta como he dicho, copiada de mi mano. Estimaré a Vm. me avise su recibo. 

He entrado también en el archivo de la iglesia a ver si daría con algunas actas antiguas anteriores a la entrada de los moros en España, y nada hallo sino la conquista hecha por D. Ramón Berenguer, conde de Barcelona, que ganó a Tortosa y lanzó de ella a los moros el año 1148, y conquistada hizo venir de Francia de un monasterio de canónigos reglares, de la orden de San Agustín, que estaba a las orillas del Ródano, a su abad Gaufrido para que fuese obispo de Tortosa: al qual consagró el arzobispo de Tarragona el año 1151 a presencia de otros obispos y del dicho D. Ramón Berenguer, conde de Barcelona, el cual dio a Gaufrido y a sus sucesores los diezmos y primicias, y señaló los límites del obispado. Hecho esto, envió a Roma Gaufrido su elección y consagración para que la confirmase Adriano IV, que ocupaba entonces la silla romana, como en efecto la confirmó en su bula expedida en Benevento VI cal. Aprilis anno Incarnationis Domini 1155 pontificatus anno secundo. 

Poco tiempo después de haber recibido Gaufrido esta confirmación, esto es, en el año 1158 hizo una constitución que empieza: Auctoritate apostolicâ roborati, que no inserto toda entera por ser larga; sólo notaré lo esencial de ella para aclarar lo que Vm. me pregunta. Dice así.... 

Y tengo por muy cierto que dicho Gaufrido trajo de allá la historia de la vida de San Rufo, tal cual la he encontrado y acompaño con esta. Y es quanto hasta ahora he podido encontrar. Sí más descubriere, avisaré a Vm. Y si hay por aquí otra cosa en que pueda yo emplearme en su obsequio de Vm. tendré a gran satisfacción que me mande, pues lo haré como lo acreditarán las obras. Y nuestro Señor guarde y prospere a Vm. por muchos años como se desea. Tortosa a 3 de Junio de 1591. = El canónigo Jayme Miró. = El sobrescrito dice: Al maestro Juan Bautista Pérez, canónigo de la santa iglesia de Toledo. 

domingo, 24 de mayo de 2020

N. 9. Legajo de cartas reales y autógrafos.

N. 9. 
Legajo de cartas reales y autógrafos.

Al Archiver de nostre real archiu de Barchinona Pere Miquel Carbonell.

Lo Rey.
Archiver: scrit vos havem e manat que ab una gran diligencia cercasseu en aqueix nostre real Archiu tots los actes contractes e provisions que facen per la baronia de Torroella de Mongri e de ço que trobarieu trametesseu copies autentiques a nos o a nostre tresorer general. Sabem aquesta letra nostra ha dies vos fou donada e que ni hajau scrit ni trames res stam granment maravellats e fora raho que havent vos ho axi encarregat e tractant se de coses nostres vos haguesseu ab altre collor e ab altre studi e no portanles ab tanta negligencia e tarditat y encara que tengam relacio perdeu gran temps en parlar y en coses no molt necessaries tenint entre mans negocis nostres seria raho que tot ho dexasseu e metesseu tot lo temps en aquelles e axius hi obliga vostre offici. E per que havem molt necessari lo que demanat vos havem e tota tarditat es deservey nostre vos tornam manar que ab altre cura que no haveu fins açi cerqueu les dites coses ens trametau en forma auctentica lo que trobareu altrament vos certificam hi provehirem com cumple a nostre servey. Data en la ciutat de Çaragoça a XXVII de deembre any mil CCCCLXXXVIII. (1488).
Yo el Rey.
L. Gonçales Secretarius.

Documento 10

martes, 12 de marzo de 2019

Vilachoyosa

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem Vilachoyosa.
/ Com a Valchunquera y La Fresneda: puchá, bachá, rochechá, etc / 
Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc /  Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673

 

LLENGUA VALENCIANA: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ JUNT A LA ESPAÑOLA (no sé de aón o hay copiat, pero se troben mols errors, que no corregiré o correchiré.)

La llengua valenciana te necessitat d'usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L'ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d'alguna classe de prejuï.

Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics.

GRAFIA O LLETRA «CH»

El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x».
FONOLOGIA
La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona).
La commutacio, es dir la substitucio d'un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador.
Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu... I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco...

FONETICA
El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria.
Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l'escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata... ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual:
DIEM che chiquet chufa chiular chapar
NO DIEM xe xiquet xufa xiular xapar
per tant
ESCRIVIM che chiquet chufa chiular chapar

GRAFIA O LLETRA «Y»

El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/.
Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis.
Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay).
Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich...).
El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY.
Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L'unica diferencia es que en l'implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l'actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s'ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?.
Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l'escritura.

jueves, 17 de noviembre de 2022

COBLES AB TORNADA. CORTS DE MONTSO. 1510.

Memoriale n. 55 B. folium primum.

COBLES AB TORNADA FETES PER PERE MIQUEL CARBONELL ARCHIVER DEL S. REY E NOTARI PUBLICH DE BARCELONA CONTRA AQUELLS QUI INIQUEMENT E PER ENVEGE O CUPIDITAT HAN PROCURAT SIA FETA EN LES CORTS DE MONTSO CONTRA LO ARCHIVER REAL DE BARCELONA LA CONSTITUTIO SUPER FACTO RECESTORUM IMMITTENDORUM IN REGIUM ARCHIVUM BARCINONENSEM.

Homens inics - e plens de males fades

Han procurat - ligar molt Larchiver

Per lo cercar - de no pendre diner

Si doncs abans - cerques no son tatxades

Aquest ligam - lo Rey fet nol haguera

Si misser Franc - (1) nou hagues consellat

Segons ha dit - en ha porfidiat

En vol portar - davant tots la bandera.

(1) N. del A. Record com açi es scrit misser Franc es misser Francesch Franc Regent la Cancellaria del Rey nostre Senyor lo qual stant ell en lo seu studi de la sua casa situada davant la plaça de Sanct Jacme en lo mes de febrer del any Mil DXIIII dix a mi Pere Miquel Carbonell en presentia de alguns juristes per que yo no venia may a ell per taxar cerques dels registres del present Archiu com yo segons dix per aquesta constitutio era tengut cercar e apres venir a ell o al Canceller o Vicicanceller per lo taxar. Respongui yo per que he venir a vos ne als altres per taxar si primer cerques no son tatxades. Tatxaules primer e apres yo cercare. E per fer lo exir a cambra e digues lo ques deya que ell havia consellat sub zelo bono per los registres fossen en lo Real Archiu recondits e ab aques- (se corta; aquesta) introductio bona dels registres empelta lo fet de les cerques. Yo digui que en dita constitutio era scrit si be yo sabia no hi era scrit que primer havian esser tatxades que no apres. Ell ab fallonia respos e nou sce quiu he consellat que tal constitutio se fes sens dir hi primer yo e mi mateix digui pres le per lo brell com a dit que ell ho ha axi consellat e repliqui e doncs com se enten axi senten com yo dic que primer haveu tatxar que yo cercar doncs yo cerquere primer e no trobant haure treballat de bades car lo quim haura fet cercar sera stranger e nos trobara per fer li pagar la tatxe com restaria yo sino ab la canya sens peix. E axi lexil star.


C.

Diu lo doctor - (Francus) del alta hierarchia

Que los treballs - nos han tatxar abans

Ans yo primer - hi dec posar les mans

E no trobant - mirau com restaria

Aquesta ley - de tan gran estretura

Los damanants - no la volen servar

E donen mes - diners no per cercar

Mas per bon grat - no curant descriptura


Tornada.


Mare de Deu - consciencia pura

Pregau Jesus - vostre fill e molt car

En quant fare - lam vulla conservar

Tots temps donant - a mi bona ventura.

jueves, 20 de septiembre de 2018

Change ORG, llengua valenciana, NO dialecte


Change ORG, llengua valenciana, NO dialecte


Volem fer aplegar l'exigencia, d' una volta per totes, tant a la Generalitat Valenciana com al Govern d' Espanya, de que en Valéncia i restant de la seua «Comunitat», voldríem la diferenciació definitiva de Valencià i Català en tots els àmbits, escomençant per estes mides: - Extinció de la Academia Valenciana de la Llengua "AVL". Llevar les "Normes de Castelló del '32" de base catalaniste. Implantació de les "Normes ďEl Puig" en la base de la Normativa del Catedràtic i Filóleg de prestigi i valencià, En Lluis Fullana. I creació ďuna auténtica Academia de la Llengua Valenciana (ALV i no AVL, entenguen-se lo joc de paraules, y del seu significat). O en tot cas traspassant les competéncies a la Real Academia de Cultura Valenciana "RACV". Retornant a la situació inicial del nostre Estatut ďAutonomia. El cual va ser canviat enganyan-mos a tots els valencians, fent realitat el "Pacte del Majestic". - Començament de tràmits per a la creació d'una Càtedra Valenciana, en el Sistema Universitari Valencià, regida per les “Normes d'El Puig”. I creació de Facultats de Filologia Valenciana en totes les Universitats del territori Valencià. - Inclusió del valencià com a opció d'idioma en buscadors d'internet tipo Google, Bing, Yahoo... i navegadors tipo Chrome o Explorer. La mateixa mida per als sistemes operatius dels dispositius electrònics com són Android, IOS o Windows. Tamé en les APPs més populars i de les principals companyies de banca, elèctriques i servicis, comerç online, portals de les administracions públiques, rets socials, etc. - Depuració de la catalanisació que patixen els autors i exponents de la cultura valenciana, com Ausias March, Isabel de Villena, etc en pàgines de consulta tipo Wikipedia, Cervantes Virtual, etc... Puix en elles se li’s diu exponents de la “Cultura Catalana”. I  exalçant i ficant-li valor, al Sigle d'Or de la Llengua Valenciana. Recolzan-mos en:  Còdic ISO    El Còdic ISO és imprescindible en tots els aspectes per a una llengua, i evidentment, també ho és per a la Llengua Valenciana, puix sense ell, qualsevol tema informàtic no podrà registrar-se en les metasenyes com a valencià, i continuarem sent una part d'una llengua aliena a la nostra cultura i tradició .A més, el Còdic ISO és imprescindible en molts àmbits més, puix designa davant de qualsevol entitat, organisme o supost, a una llengua reconeguda a tots els nivells. Mentres que la llengua valenciana no tinga un Còdic ISO, una cosa tan simple i demanada, com és que el navegador Google Chrome estiga tamé en Valencià, serà del tot impossible.  Notes de carácter Filològic •  La llengua valenciana pertany al Diasistema Llingüístic Occitanorromànic. La teoria anexionista del nacionalisme català lo ha trencat teòricament, i ha separat al català, el valencià i el mallorquí del llenguadocià, el provençal, el llemosí, etc. •  La llengua valenciana és l’única que dins del diasistema tingué un Sigle d’Or, el sigle XV, en una producció lliterària quantiosa i d’un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma llingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com a escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de “l'ingenier” català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, seguix sent en gran part la valenciana del sigle XV, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Se consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana. •  L’anexionista Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ampra un criteri de codificació de la llengua convergent i policèntric, criteri que no té caràcter filològic sino polític o sociollingüístic. En este model de codificació se podria crear una llengua estàndart per a tot el diasistema llingüístic occitanorromànic, i estendre els quimèrics països catalans a uns hipotètics “països occitanorromànics”.  Notes de caràcter Històric •  Els Mossàraps i Muladins valencians mantingueren, el “Romanç Valencià” fins a la conquesta de les terres valencianes per Jaume I, puix tamé hi havia àraps i judeus que la parlaven. L’iglésia, i el lloc de Sant Vicent de la Roqueta no hagueren existit sense un sosteniment social mossàrap. •  La tesis anexionista de la repoblació catalana del Regne de Valéncia està recolzada per la manipulació del Llibre de Repartiment, feta per Pròsper de Bofarull i Mascaró (prop de 1847). Les seues senyes errònees influïren en l’obra “Valéncia” de Teodor Llorente Olivares (“España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia”, Barcelona 1887), que pot considerar-se la font de l’idea de la repoblació catalana del Regne de Valéncia. Amparo Cabanes escrigué en el seu ingrés en la RACV en 1983: “Les senyes suministrades per Llorente de la població cristiana de Valéncia en acabant la conquista són errònees, sense verificar-ne la seua exactitut.” •  Posteriorment el llibre “Aproximació a la història del país valencià” de Joan Reglà i Campistol (Valéncia, 1968) propongué la tesis de la repoblació costera catalana del Regne de Valéncia. Amparo Cabanes afirmà: “La teoria per supost és errònea i quedà desestimada en el follet número 48 de la colecció Temas Valencianos, titulat Repoblación Jaquesa en Valencia, on s’afirma i demostra gràficament el predomini de la noblea aragonesa front a la catalana en l'actual zona valencianoparlant del Regne de Valéncia. En quant a la repoblació d'unes atres classes socials,no hi ha prou base documental”. •  L’obra “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot i Rodríguez (Valéncia, 1999) analisà els noms i llinages de més de 40.000 colonisadors cristians del territori valencià, arribats en posterioritat a la conquista de Jaume I, entre els anys 1240 i 1425, on sosté la repoblació catalana del Regne de Valéncia. Amparo Cabanes en “Utilitat i utilisacio de l’antroponimia. Unes reflexions en veu alta. (2001)” denuncia l’utilisació de l’antroponímia que fa Enric i el desautorisa i afirma l'escàs rigor científic de l'obra analisada, i deixa sense valor els seus resultats. •  Resenya de Robert Ignatius Burns de “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot i Rodríguez(Traducció): A pesar de les llimitacions de la documentació existent i del mètodo antroponímic, sembla que tenim ací el mapa de la població i la llengua de la Valéncia migeval, tan “cientificament” com un historiador ne podria esperar, fins que els nous misteris de l’anàlisis del ADN en l'arqueologia genètica siguen dessifrats per a traçar els moviments de les poblacions humanes.
El proyecte de l’Universitat Pompeu Fabra “Cognoms catalans” conclogué en 2013 que no hi ha vinculació genètica entre catalans, valencians i balears.
#ValenciaTumbadelCatalanismo 
Los malos gobernantes españoles han preferido siempre -no sólo estos últimos 40 años de democracia, sino el mismo Franco lo hacía, la República, y los diversos gobiernos desde LA GUERRA DE SUCESIÓN, como mínimo- alimentar 3 feroces nacionalismos, que aceptar las 6, 7 o más diversidades distintas que forman el país. Han dejado que ésos tres predominen, favoreciéndolos económica, política y culturalmente, en detrimento de las regiones colindantes. Conocidos son los ejemplos del favoritismo del Gobierno central hacia el idioma 'Gallego' respecto del 'Asturiano', la 'Euskaldunización' de Navarra, o la fagocitación de las lenguas 'Mallorquina' y 'Valenciana' (primera lengua románica con Siglo de Oro Literario) por parte del catalán. Una lengua inventada en el primer cuarto del S.XX. Y que hasta el último cuarto del mismo siglo,  era considerada internacionalmente, un dialecto del Provenzal u Occitano.
Para que luego, en cada ciclo de auge y rebelión nacionalista de los tres favorecidos, España intente despertar el sentimiento patriota de esas regiones maltratadas (unas culturalmente, otras económicamente, y otras de ambas formas) para defenderse del ataque de los 'favorecidos' que intentan resquebrajarla, mientras siguen favoreciéndolas. Como si todo fuera un juego que solo beneficia al Bi-Partidismo, aumentado con dos nuevos partidos que renegaban del mismo, y parecen haberse integrado en él (C's y Podemos); y los nacionalistas.
Y en Valencia sufrimos especialmente esta situación. Por la estrategia política  en favor de los ficticios "Países Catalanes", y que empieza por la CULTURA. (Video CAMINO A LOS PAISES CATALANES) Queremos parar el robo y genocidio cultural, el adoctrinamiento y manipulación en la enseñanza, y la marginación económica por parte del Estado a nuestra propia cultura, mientras consiente e incluso SUBVENCIONA la tiranía, en nuestro caso, del nacionalismo catalán. 
Por tanto, queremos hacer llegar la exigencia, de una vez por todas, tanto a la Generalidad Valenciana como al Gobierno de España, de que;

En Valencia y resto de su «Comunitat», quisiéramos la DIFERENCIACIÓN TOTAL de Valenciano y Catalán en todos los ámbitos, empezando por estas medidas: 
- Extinción de la Academia Valenciana de la Lengua "AVL". Quitar las "Normas de Castelló del '32", de base catalanista. Implantación de las "Normes ďEl Puig" con la base de la Normativa del Catedrático y Filólogo de prestigio y valenciano, Don Lluis Fullana. Y creación de una autentica Academia de la Lengua Valenciana (ALV y no la actual AVL, entiéndanse el juego de palabras, y de su significado) . O en todo caso, suprimiéndola y traspasando las competéncies a la Real Academia de Cultura Valenciana "RACV". Devolviendo a la situación inicial a nuestro Estatuto de Autonomia. El cual fue cambiado engañandonos a todos los valencianos, haciendo realidad el "Pacto del Majestic" o "Pacto de Reus".
- Comienzo de trámites para la creación de una Cátedra de Lengua Valenciana(restablecer la FUNDADA EN 1918), en el sistema Universitario Valenciano, regida por las Normas de El Puig." Y creación de Facultades de Filología Valenciana en todas las Universidades del territorio Valenciano. 
- Inclusión del Valenciano como opción de idioma en buscadores de internet tipo Google, Bing, Yahoo… Y navegadores tipo Chrome o Explorer. La misma medida para los sistemas operativos de los dispositivos electrónicos como son Android, IOS o Windows. También en las APPs más populares y de las principales compañías de banca, eléctricas y servicios, comercio online, portales de las administraciones públicas, redes sociales, etc. 
- Depuración de la catalanización que sufren los autores y exponentes de la cultura valenciana, como Ausias March, Isabel de Villena, etc. en páginas de consulta tipo Wikipedia, Cervantes Virtual, etc. Pues en ellas, se les dice exponentes de la “Cultura Catalana”. Y ensalzando y poniendo en valor el Siglo de Oro de la Lengua Valenciana"
Apoyándonos en: 
Codigo ISO:
El código ISO es imprescindible en todos los aspectos para una lengua, y evidentemente, también lo es para la lengua valenciana, pues sin él, cualquier tema informático no podrá registrarse en los metadatos como valenciano, y continuaremos siendo una parte de una lengua ajena a nuestra cultura y tradición. 
Además, el código ISO es imprescindible en muchos ámbitos más, pues designa ante cualquier entidad, organismo o supuesto, a una lengua reconocida a todos los niveles. 
Mientras que la lengua valenciana no tenga un Código ISO, una cosa tan simple y demandada, como es que el navegador Google Chrome esté también en Valenciano, será del todo imposible
Notas de carácter Filológico:
• La lengua valenciana pertenece al Diasistema Lingüístico Ocitanorrománico. La teoría anexionista del nacionalismo catalán lo ha roto teóricamente, y ha separado al catalán, el valenciano y el mallorquín del lenguadociano, el provenzal, el lemosín, etc.

• La lengua valenciana es la única que dentro del diasistema tuvo un Siglo de Oro, el siglo XV, en una producción literaria cuantiosa y de un reconocido prestigio mundial, de forma que el valenciano marcó la norma lingüística a seguir por todo el diasistema, norma que el catalán aceptó tanto a nivel oral como escrito hasta la moderna propuesta ortográfica y gramatical de “el ingeniero” catalán Pompeu Fabra que, aunque adaptándola al catalán moderno de Barcelona o barcelonés, sigue siendo en gran parte la valenciana del siglo XV, de aquí el abismo entre el catalán hablado y escrito y la proximidad entre el valenciano hablado y escrito. Se consolidó para siempre la denominación lengua valenciana.
• La anexionista Academia Valenciana de la Lengua (AVL) emplea un criterio de codificación de la lengua convergente y policéntrico, criterio que no tiene carácter filológico sino político o sociolingüístico. En este modelo de codificación se podría crear una lengua estándar para todo el diasistema lingüístico occitanorrománico, y extender los quiméricos “países catalanes” a unos hipotéticos “países occitanorrománicos”.
Notas de carácter Histórico
• Los Mozárabes y Muladinos valencianos mantuvieron, el “Romance Valenciano” hasta la conquista de las tierras valencianas por Jaime I, pues también había árabes y judíos que la hablaban. La iglesia, y el lugar de San Vicente de la *Roqueta no hubieron existido sin un sostenimiento social mozárabe.

• La tesis anexionista de la repoblación catalana del Reino de Valencia está apoyada por la manipulación del Libro de Reparto, hecho por Próspero de Bofarull y Mascaró (cerca de 1847). Sus señas erróneas influyeron en la obra” Valencia” de Teodoro Llorente Olivares (“*España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia”, Barcelona 1887), que puede considerarse la fuente de la idea de la repoblación catalana del Reino de Valencia. Amparo Cabanes escribió en su ingreso en la *RACV en 1983: “Las señas suministradas por Llorente de la población cristiana de Valencia acabando la conquista son erróneos, sin verificar su exactitud.” 

• Posteriormente el libro “Aproximación a la historia del país valenciano” de Joan Regló i Campistol (Valencia, 1968) propuso la tesis de la repoblación costa catalana del Reino de Valencia. Amparo Cabanes afirmó: “La teoría por supuesto es errónea y quedó desestimada en el duende número 48 de la colección Temas Valencianos, titulado “Repoblación Jaquesa en Valencia”, donde se afirma y demuestra gráficamente el predominio de la nobleza aragonesa frente a la catalana en la actual zona *valenciano hablante del Reino de Valencia. En cuanto a la repoblación de otras clases sociales, no hay bastante base documental”. 

• La obra “Los fundadores del Reino de Valencia” de Enric Guinot y Rodríguez (Valencia, 1999) analizó los nombres y apellidos de más de 40.000 colonizadores cristianos del territorio valenciano, llegados en posterioridad a la conquista de Jaume I, entre los años 1240 y 1425, donde sostiene la repoblación catalana del Reino de Valencia. Amparo Cabanes en “Utilidad y utilización de la antroponimia. Unas reflexiones en voz alta. (2001)” denuncia la utilización de la antroponimia que hace Enric, lo desautoriza y afirma el escaso rigor científico de la obra analizada. Deja sin valor sus resultados. 

• Reseña de “Robert Ignatius Burns” sobre “Los fundadores del Reino de Valencia” de Enric Guinot y Rodríguez (Traducción):

""A pesar de las limitaciones de la documentación existente y del método antroponímico, parece que tenemos aquí, el mapa de la población y la lengua de la Valencia medieval, tan “científicamente” como un historiador se podría esperar, hasta que los nuevos misterios del análisis del ADN en la arqueología genética sean descifrados para trazar los movimientos de las poblaciones humanas"".
• El proyecto de la Universidad Pompeu Fabra (Barcelona) “Apellidos catalanes” concluyó en 2013 que no hay vinculación genética entre catalanes, valencianos y baleares.
LA “CH” REPRESENTA UN FONEMA I LA “X” UN ATRE BEN DISTINT
“¡Che, quina orchata de chufa més bòna fan en Xativa!”.
“En l’archiu, el chiquet fa dibuixos mentres agarra chocolatines d’una caixa”.

De sempre, en llengua valenciana, s’ha representat (escrit ) en “ch” el fonema ‘palatal africat sort’ (puncha), mentres que, per un atre costat, s’ha gastat la “x” pa representar el fonema ‘prepalatal fricatiu sort’ (coixo). Voler representar estos dos fonemes tan distints en la mateixa lletra, la “x”, (perque aixina hu fan els catalans), nomes genera confusió i problemes en els usuaris de la llengua valenciana.
Cites
[1] ‘Ch’.- El sò prepalatal explosiu per 'ch' en principi i mig de dicció, i per 'ig' a la fi de paraula, per ser estos dos gráfics més conformes a l'etimología la primera i a la tradició la segona: 'Archiu, Archiduc, Chicòria, Chic, Chiular, maig, veig, gòig, estuig' , etc.

[COMPENDI DE LA GRAMÀTICA VALENCIANA, R. P. Lluis Fullana Mira, p. 17, Valencia 1922]
[2] Enteném que no cal usar més grafies que [...] les que més generalment han usat els nostres escriptors, y que més conforme están ab la nostra etimología y ab la morfologia valenciana. Estes grafies no son atres que la 'ch' y la 'ig'. La primera per a principi y fí de dicció, y la segón pera la fí de paraula solament.

Eixemples
Llati / Valencià
‘Archivum / Archiu’
‘Concham / Concha’
‘Archimandritam / Archimandrita’

[ESTUDI SOBRE FILOLOGIA VALENCIANA, R. P. Lluis Fullana Mira, p. 68, Valencia 1909]
[3] Us de ‘ch’.- Deu usarse este signe, en principi i mig de dicció, per a representar lo sò palatal explosiu, segons ya se feya en temps antic, per ser més conforme a l'orige i a la tradició valenciana: 'archiu, chufa, chicoria, pancha, chic, Chelva, Orcheta' , etc.

[TEMES PRACTICS PER A L'ENSENYANÇA DE LA LLENGUA VALENCIANA GIRATS A L'ESTIL DE MARTORELL, R. P. Lluis Fullana Mira, p. 33, Valencia 1926]

martes, 5 de febrero de 2019

Benitachell, Ricart García Moya

Benitachell, Ricart García Moya

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/02/Benitachell.pdf

Benitachell y els traureulls de la II República
(Bafrá de Memoria Histórica en Alberti y Mª Teresa León)

No conec el motiu, pero Benitachell ix asobintet en el periódic Levante (digital), sempre en catalá, no valenciá. Feta rahonamenta, direm que no es lo mateix que't fasa chichines la Luftwaffe de Richthofen (els
apellits acabats en thofen sempre mos impacten) en Guernica que, per eixemple, dirte García Gilabert y espicharla poquet a poquet a piteus de bufats socialistes y comunistes republicans en Benitachell. Abans
d'aumplirmos de sanc en l'asunt, ¿se escriu Benitachell o Benitatxell?
El topónim es Poble Nou de Benitachell en valenciá, encá que'l fascisme expansioniste catalá asoles
permitix Benitatxell, reglot del Institut d'Estudis Catalans per l'any 1920. El segón component de Benitachell sugerix étim mosárap (¿del thauchell o thauch documentat per Simonet?). El topónim tingué variants migevals, p.e.: “alcahreas vocatas benitegell et alabiar”
(ACA, Doc. Jaume II, Reg. 215, any 1317, f. 212 r.);
pero, en valenciá modern, s'impongué la dels nostres yayos, que mosatros coneguérem desde chiquets: “les Alqueríes de Benitachell y Abiar” (Archiu Mun. de Denia, Nugat 336, any 1662); “Benitachell” (Dicc.
Geográfico, Barcelona, 1831, p.874), “Benitachell” (Cavanilles: Obs. IV, 1797, p.222).
Els greixers de la llengua, la AVLL del PP y Tripartit, els diaris Levante e Información, La Veu, etc., asoles
permitixen el nom en catalá, y si fa falta entarquimen lo que diu la documentació; aixina, per eixemple, un porcatí catalaniste escriu: “any 1277, Pere III d’Aragó... i Rafal de Benimarxó” (Diari La Veu del País Valencià, 11 /08/ 2018, p.1); alterant l'original, que diu: "Petrus. Dei gratia Rex... et Rafal de Benimarchó” (ACA, Reg. 40, f. 10, 11 d'agost any 1277). ¿Es donen cónter? Ahón n'hiavía una -ch- en el pergamí, fa el cámbit per -x-. Lo interesant es que alguns etimólecs creuen que`l compost Benitachell es metafóric en significat de 'cadena de montanyes', ahon el pinna de la toponimia mosárap valenciana (Corominas:
Onomasticon) donaría l'arabisat Beni-, y ahon també tindríem metátesis de c en t en el vocable catella >
*tacella anterior a l'aplegá dels moros, perqué doná temps al cámbit mosárap de ce en ch. La paraula catella es diminutiu, en lletí clásic, de catena ('cadena'), d'ahí la metáfora de cadena de montanyes, com el fr. chaine. Qui s'acoste a Benitachell vorá en claritat lo que pareix una aserp de montanyes, y el mateix poble oferix ondulacions Benitachell está tan indefens davant dels catalanistes com els seus antepasats que, una esprá de 1936, patiren l'aplegá dels republicans que mataríen al Pare Plácido.
En el lletrero del mercat, ahon fica el dit el terroriste blaver, observem que'l valenciá peixcatería, viu desde l'orige de la llengua, ha segut reemplasat per el cat. peixateria.
Li he preguntat a la sinyora Bolufer García (parenta lluntá del asesinat Plácit García) cóm es díu en Benitachell y, sinse ductaro, respón que peixcatería. N'hian més destarifos: aixina, xarcuteria, en cónter del
valenciá charcutería (per víndrer del fr. charcuterie); servei y no el val. servici; y el cat. esmorzar, en val. almorsar, armosar.
Día Corominas: "el catalán esmorzar es forma reciente, sin documentación anterior al s.XIX, antes se dijo almorzar, como sigue diciéndose en el Reino de Valencia"
(DCECH,1, p.204): “almorsar” (Lull: Blanquerna, traduit al valenciá, any 1521);
“lo millor será donarli armosar” (Casinos, A.: ¡Ara eres mare!, 1926)
2
y costeres que semblen entortillats asbaraors de fira. Recorda Corominas que “els benitachells es el
nom que's dona hui a una partida del Puig de la Llorença, situá damunt del poble” (Onomasticon), y
recorda que la Serra de Benicadell (Penna Cadiella del 'Poema del Cid') ve de pinna. En fi, lo que
tenim clar es que'ls catalanistes prohibixen la grafía Benitachell del valenciá modern, la de
mosatros. Deixant la llandosa etimología, anem a temps més próxims, sinse olvidarmos dels
polítics que dugueren la catalanisació y als podemites, com l'últim alcalde del PP en Benitachell, el
sinyor Cardona: «Juan Cardona dimitió tras ser detenido por un supuesto cohecho en la
recalificación de unos terrenos. Cardona, detenido en 2008 por exigirle a un promotor 50.000 euros
a cambio de mantener urbanizables unos terrenos».¿Qué ha fet esta gent pera deféndrer nostra
historia y llengua? Res de profit y, tots, aumplirse bolchaques.
Ara, aspayet, nemon a l'atra Memoria Histórica en sanc, gavinets y tallaetes (no aconsellable pera
mingotrelles fetillers)
Hui, cubert de núbols, dihuit de giner de 2019 estic en Benitachell. M'esgole en el baret del mercat y prenc
un nugolet pera'l fret. En tristea y mig adormit pense
que'n 1895, entre boires del Nort, naixqué en Barzdorf
un nano al que batejaren Wolfram von Richthofen y,
el mateix any en Benitachell, aubrí els ulls Micalet
García Gilabert. El primer manaría la Legión Cóndor
que'l 26 d'abril de 1937 desbudellá Guernica; el segón,
ple de celsitut, li doná per la Teología y ferse franciscá
baix el nom de Plácit García Gilabert. De 1930 a 1933
estigué estudiant Dret en Roma, tornant al Reine cuan
la Generalitat de Companys y l'ugetiste Largo
Caballero adobaven el Colp d'Estat de 1934. Encabant,
al aplegar el botafoc del 18 de joliol de 1936, Plácit
treballava en el colege d'Ontinyent, pero els morts a
mans de progresistes li feren buscar amparo1
en casa del seu germá Vicent.
En Benitachell no s'acamina sinse topetarte en els
garcíes, parents de prop o llunt del Pare Plásido
García, que aixina li diuen respetuosament. Quí heu sap
tot d'ell es la sinyora Josefa García Buigues, neboda
carnal de García Gilabert. La dona te 102 anys, “pero
menja com un lleó”, me diu atre membre de la familia,
Mª Carmen Bolufer García, que treballa en
l'Ajuntament de Benitachell, ahon l'alcalde Miquel
García també es parent lluntá del asesinat. La sinyora
Bolufer me conta que “la caseta” de Vicent, ahon estigué amagat tres díes cuan botá d'Ontinyent,
hui te “atra fachá y, ademés, viuen estrangers”. Y la del atre germá Gabriel García en les afores de
Benitachell, ahon agarraren a Plácit els progresistes, la tiraren y hui n'hian chalets. Es llandós contar
1 AMPARAR del lletí anteparāre, hui prohibit per els colaboracionistes: “amparar... no obstant l’ampara”
(Roig: Spill, 1460) “eres del christiá refugi, amparo” (Timoneda: Aucto de la Yglesia, 1575) “amparo y
protecció de V. M.” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, f. 3); “sería gran amparo pera resistir a les
imposicions” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 9 set. 1612); “troben en vos lo amparo” (Matheu y Sanç: A la V.
de la Sapiencia, 1642); “unich amparo en tots los perills” (Archiu Mun. Oriola, Leg. 984, Generalitat, 1649),
etc. En l'Etat Mija ixqué l'arcaisme y corrupció emparar , comú al castellá “emparar” (Cid, Berceo).
Detinguda el 9 de noembre de 1936 sinse
cárrec algú, com a Plácit de Benitachell, la
relligiosa Arriola Uranga y atres 22 adoratrius
les dugueren a la checa de Fomento o Bellas
Artes de Madrit. Els progresistes de la image,
tranquils com si anaren de torrá de chulles, es
mostren satisfets per la captura, pensant en lo
que'ls faríen en nom del Progrés eixa mateixa
esprá en la checa, cuan les torturaren en
corrents eléctriques, les colpejaren y, a les
més jovenetes de les 23, les violaren. Mig
desfetes, en camió les dugueren a la nit prop
del madrileny cementeri de l'Almudena, ahon
practicaren el deport del tir al blanc en elles.
Eren 23, y hui asoles tenim recort pera 'Las
Trece Rosas' (acte paregut e incalificable fet
per l'atre bando, el franquiste).
3
l'adolívit del 1936 y quirdar l'atenció dels actuals mijos de comunicació sectaris, que no reconeixen
esta vergonya y una y atra vegá repetixen el sembenet: '¡Que a García Lorca el mataren els faches!'
(y es veritat), '¡que torna l'extrema dreta!', '¡que arderéis como en el 36', 'que la derecha tiene que
pedir perdón per lo del 36', 'que volem més millons pera desoterrar morts'. La veritat, no entenc
este primitivisme per una grapallá de pols; yo, una vegá mort y fet sendra, ya he dit que me poden
tirar al fem o per el forat del comú. Nemon, no queda atre remey, a fer Memoria Histórica d'una
aldacrá del progresisme republicá en 1936 que, per cert, els que's declaren hui rames del mateix
abre —PSOE, EU, Compromís, Podemos, etc.—, sempre es fan els desentenguts y no demanen
perdó a les families de les víctimes.
Sinse l'hábit de flare, l'indefens García Gilabert deixava la caseta de Gabriel y se'n anava un
bascós 21 de joliol a buscar resguart en la del atre germá, Vicent García, en les afores. No n'hiavía
seguritat dins dels huit carrerons de Benitachell, perqué'l Comité de Defensa aulorava y moscava a
quí teníen que detíndrer y ferli l'anatomía2
. Astó heu conta u dels creaors d'este invent, l'anarquiste
García Oliver, atre que volá d'Espanya en 1939 y faltá en Méxic en 1980:
“Se les inculcaba una escala de valores que pueden conducir al éxito en las luchas urbanas:
extrema reserva, puntualidad en las citas, observancia rígida de las consignas, mantenimiento
del espíritu de equipo dentro del cuadro, agilidad de movimientos, evitar la parálisis del
quietismo como el atrincheramiento en una barriada” (Garcia Oliver, J. : El eco de los pasos,
Ruedo Ibérico, 1978). Lo terrorífic es que podíen fer “pesquisas armadas en las casas
particulares para detener emboscados, curas, derechistas y quintacolumnistas”. Aixina
ampomaren a Plácit García Gilabert.
Els del Comité de Benitachell, per alló de «evitar la parálisis del quietismo como el
atrincheramiento en una barriada», moscaren als comités de les vehínes Denia y Eixavia. A les tres
de l'esprá del día de la Mare de Deu d'Agost, un 15 d'agost de festa llaica, aparegué en Benitachell
un camió en borrachos progresistes armats en fusils y ametrallaores. Buscaren a Plácit en la caseta
de Gabriel y, al no trobarlo, enfilaren a la del germá Vicent en els bancals. La festa dels fardachos
progresistes tingué prémit. Capturaren a Plácit sinse problemes, al oferirse ell mateix als guardians
del orde republicá. Una vegá dins del camió, els eufórics milicians l'eixhibiren com si fora una
rabosa per tot Benitachell.
¿Quí estava raere dels Comités de Defensa y Drets Humans de la II República?
En tota Espanya feen lo mateix. Detingut el presunt quintacolumniste, emboscat, retor, flare,
sinyoret amariconat, empresari o germaneta de la Caritat, el ficaven en una cachapera aislat, sinse
més testics que'ls camarades encarregats de furgar dasta'ls nyitols als engabiats. El detingut els
durava poquet, apenes 10 hores, mentres es divertíen fenli barbaritats que mosatros no podem ni
ansomiar. El cas de Plácit García Gilabert es calcat d'atres com el de la monja Manuela Arriola
Uranga, naixcuda en Ondárroa, de les Adoratrius de Madrit. La relligiosa, junt a atres 22
germanes, havíen fugit del convent y malvivíen en un piset en Madrit. Moscat el Comité, el 9 de
noembre de 1936 les detingueren cuatre despitralats sádics y les dugueren a la nomená checa de
Fomento o Bellas Artes, ahon feren sesió de tortures abans de que per la nit les cosiren a trons. Les
salvajaes asoles paraven cuan alguna anava a terra sinse sentit. Aixina que, si la joveneta patía
desmay, li aplicaven inyecció de clorur de cocaína3
y, torná en sí, seguíen els colps, violacions, etc.
Mig mortes, a la nit les carregaren en un camió dasta prop del cementeri de l'Almudena, ahon
s'acabá la festa en els tirs a les moribundes en nom del Progrés, l'Esquerra, la Llibertat y la
República. Crec que ni Ana Belén ni Rosana Pastor (la Boris Karloff valenciana) han fet cap de
película d'este episodi gloriós del Socialisme y Comunisme humanitari.
2 ANATOMÍA Abanda del semantisme centífic, també era matar y fer péntols a un ser humá o animal: “y si
se acostava algún llop... l´acorava, y de ell fea anatomía” (Bellver, Blay: Chiste de un llenyeter, 1854)
3 El clorur de cocaína, desde'l us en campanyes militars per 1880, es donava als malferits pera donarlis curta
euforia.
4
La Memoria Histórica fa olvit dels intelectuals que
apoyaren4
el suplici d'inocents, fora en Benitachell o en la
infernal checa de Bellas Artes de Madrit, ahon el poeta
Rafael Alberti y la seua sinyora María Teresa León
(sempre pistola al sint) anaven asobint pera tastar
l'espectácul de chillits, navaixaes y colps. Poc abans de
faltar, en 90 anys y saratá en metástasis, l'antiu espía del
Mossad Antonio Hortelano fea recort de cóm anava
Alberti a eixa checa pera vórer als detinguts en “la
cabina”, habitació estreta en parets de llanda electrificá
(Crón. Diario El Mundo, 3 d'agost 2009). No n'hia millor
testic que la mateixa María Teresa León, camarada de llit
del mariner en terra Rafael Alberti. Ella mateixa
recordava anécdotes en André Malraux y sa dona Clara
en el Madrit de 1936, ahon “se había divertido mucho”; y
en eixe ambient de confiansa deixa entrevórer cóm es fea
la selección de víctimes pera les cheques: “Un imbécil es
un imbécil. En Madrid había muchos imbéciles,
emboscados, rabiosos, inquietos. Creían que no había
orden público porque no lo tenían en su mano y era el
pueblo el que había impuesto su manera de matar pulgas.
Sí, los guardias nuevos miraban sospechósamente a los
señoritos que fingían ir desastrados y malvestidos. A la
lengua se veía el disfraz”. Dona detallista, donava
informació de sa vestimenta: “Rafael lleva puesto su
uniforme. Yo, el mío” (León, María Teresa: Memoria de la
melancolía, p.131), y del seu gust: “me atraían los
anarquistas” (ib. p.157). En realitat, l'uniforme era el
famós “mono azul” en correache, pistoles y cartucheres,
que donaría nom a la revista homónima d'Alberti y Teresa:
“en medio de este va y viene nació El Mono Azul... No sé
si fue José Bergamín quien la bautizó. De mono azul
vestían nuestras primeras Milicias Populares y nuestro
Mono Azul estaba destinado a los combatientes” (ib.
p.285).
Els dos teníen “siempre preparada la pistola” (ib. p.364), y donaven pavor cuan senyalaven a
qui els pareixía facha. El perill a la mort y “al paseo” ficava cabell vert al ciutadá. Si te parlava una
miliciana en pistola y “mono azul” teníes que dirli “camarada”, perque si li díes “señora” te
portaven a la checa. Teresa León conta que va vórer a un home en “una gallina atada a una cuerda.
¿Se la comerá en la Navidad? Sí, sí, y se le atragantó el 'señora' para evitar que lo descubrieran”.
Teresa anava sempre “en unos amigos”, camarades de la F.A.I., dedicats a la captura de víctimes
pera la checa: “Otro día, uno de esos que no saben vivir sin amos, tropezó conmigo. Estas golfas,
dijo al mirar mi casi uniforme: ¿Qué has dicho? Murmuró no sé qué de muertos y por si acaso
aludía a mis antepasados lo agarré del brazo con rabia. Soltó una palabrota. Se enfrentó, pero yo
llamé a unos amigos míos y concluyó detenido”.
4 Del lletí podium > *appodiare, ixqueren els antius fr. appuyer e it. appoggiare; este últim, supost orige
del verp valenciá: “mes pera apoyar asó” (En obsequi desl Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 5)
Teresa León y Alberti, cervells al servici
d'El Mono Azul, trataven de nugar al
fasciste en el homosexual, pensant que
desdoraven un poc més als que teníen
que matar: “Barbilanpiño, curvirrostro,/
amariconado y necio, / rizándose las
pestañas con humaredas de incienso,/
entra el pollito fascista en la iglesia y el
convento” (El Mono Azul, jueves 17 de
septiembre 1936, p.5 )
5
Els chequistes Alberti y María Teresa León, fels amics de Stalin
Que u siga poeta o escritor admirable, com eren els
susodits Teresa y Alberti, no es motiu pera omplir
d'apegaloses taranyines retóriques que amaguen el fosc
pasat. A mi, per eixemple, m'agrá el Marqués de Sade com
a lliterat, y em repugna sa moralitat y comportament. Dit
astó, recordem que Tereseta y Alberti nadaven com peix en
sequiola en l'ambient de Guerra Civil en Madrit. Ya en 1936
teníen un palau neogótic, incautat als Spínola, pera viurer:
“Nosotros ya vivíamos, entonces, en el palacio de la calle
Marqués del Duero” (ib.p.109). No mos sorprén l'alegría y
felicitat del poétic matrimoni entre tortures y morts: “¿Sois
felices?¿Sois felices?... Sí, era una maravilla de fraternidad,
de comunicación (…) Días felices. ¿Felices los días de
guerra?... los mejores de nuestra vida” (ib.p.380). No'ls
afectava els chillits de la checa de Bellas Artes de Madrit,
ahon anava la parella en asiduitat. La checa, paraula d'orige
rus, va ser una institució creá en 1917 per el soviétic
Dzerzhinski. El seu fi era torturar para obtindrer informació
y lliquidar al oponent ideológic. Els chequistes, sinse llímit
llegal, teníen poder absolut sobre'l ciutadá. Este mecanisme
terrorífic, que tant agradava a Teresa y Alberti, s'implantá
per la II República en 1936, en els mateixos privilegis que'n
la URSS.
Teresa y Alberti anaven per Madrit en un gran vehícul
confiscat y en un chofer, mascle de casoleta, que si fea falta
li ficava l'ambut per lo ample a cuansevol fasciste virtual
que li senyalara Teresa. En l'otony del 36 es deixá cáurer per
Madrit el noveliste André Malraux, alluntat d'aquell viage
frustrat a Indochina pera furtar obres d'art en Camboya. Este
aventurer, que aplegaría a ministre d'Interior en el gobern de
De Gaulle, era íntim de Teresa y Alberti. Tots junts, en el
coche incautat, 'apatrullando la ciudad' (com diría Torrente)
practicaven la caça y peixca per intuició del fasciste,
¡emboscat en mig del carrer!. La delicá Teresa, sempre en
pistoló, no ductava en unflar a bascollaes conilleres al
presunt quintacolumniste, mentres Alberti y Malraux es
baquechaven a riurer. A modo d'eixemple tenim el cas
d'aquell “hombrecito” al que Teresa li agarrá tirria y, clar, havía que desferse d'ell:
“vi de nuevo al hombrecito que fingía esperar a la novia. No pude contenerme: ¿Qué
haces aquí?... y antes de que tuviera tiempo de echar a correr, ya lo había yo agarrado
violentamente y, ayudada por el gran amigo Antonio que nos servía de chófer, metido a
puñetazos en el coche. Malraux, muy divertido, se sentó junto a Rafael y todos nos
dirigimos a la Dirección de Seguridad.”
Raere de les galtaes de caixó, el grupo5
de Teresa, Alberti, Antonio y Malraux dugueren detingut al
“hombrecito” a mans dels seus camarades chequistes. La paranoia de Teresa li fea vórer emboscats
y espíes en cada replaseta y cantó de Madrit, persones que mereixían anar “a paseo”, es dir, a
eliminarles físicament. Just 'A paseo' es el títul eufemístic d'una columna que'n agost de 1936
5 Grup En valenciá tenim el polisémic grup, també equivalent al cast. difteria; mentres que grupo ve del
it. gruppo : “cada grupo per sa banda” (Thous, Maximiliá: ¡Esquirols!, 1914, p.8)
Teresa visitá dos vegaes a Stalin y va
vórer que fea un seguiment apasionat de
la Guerra Civil. En la “Sala de Consejos
del Kremlin” n'hiavia “un plano de
Madrid. Los puntos de colores eran
batallas, bombardeos” (León, Mª Teresa:
Memoria de la melancolía, p.179). En la
segón vesita estigueren charrant en ell
més dos hores: “Y seguimos hablando.
¿Cuánto tiempo? El coronel, cuando
salimos, nos dijo: han estado ustedes
con el camarada Stalin dos horas y
cuarto, nadie estuvo más”. Eren temps
de la Gran Porga dels anys 30, que'ls
rusos li díen de 'Gran Terror', en millars
de torturats y morts. Era el mateix
sistema implantat per la II República,
l'aplicat a Plácit García Gilabert, les
Adoratrius de Madrit o les enfermeres
de Pola de Somiedo. Foren, segons día
Teresa: “los años más felices de mi
vida”.
6
escomensá Alberti en El Mono Azul. Sinse més objetiu que enredrar y ficar odi, la mateixa
publicació enfilaba dasta a les dones que, en galgea y mortes de fam, es prostituien per els cantons
de Madrit per un moset de formache o rosegons de pa. Teníen que ser detingudes “con disposiciones
de tipo policiaco” y ferles desaparéixer: “casi todas las Venus del amor mecánico comulgan con las
derechas. El espionaje fascista recluta entre ellas sus servidores más fieles”. Aixina que “sí que
pueden hacernos daño. Conque... ¡vayamos enseguida a la reclusión!” (El Mono Azul, 18 de
noviembre 1936, p.2). La reclusió d'eixes 'espíes' famolenques era la checa y, de regal, “el paseo”.
La musa de estes locures histériques era la parella enguiscaora María Teresa León y Alberti, sempre
esburgant quí s'amagava tras portes, finestres o balcons. Día Teresa: “¡Oigan! ¡Miren! ¡Escuchen!
¡No hablen! La Quinta Columna está escuchando... La Quinta Columna abría despacio los
balcones cuando venteaban los aviones franquistas; luego, los cerraba hasta el próximo
bombardeo”. També, plena d'inyor y tendrea, Teresa reviscolava moments creatius en Alberti y uns
gotets de vinarra: “esas canciones las escribíamos Rafael y yo, sentados en un bar de las Cuatro
Calles”. Eren lletres pera animar a detíndrer més gent pera la checa:
“Las chicas del barrio sur,
en el puente de Toledo,
detienen a los cobardes,
que en Madrid no cabe el miedo”
Estaven en 1936 y, optimistes, pensaven que'n Nadal ya haurían guanyat la Guerra Civil. Sinse por
a cap de represalia, els asesinats y tortures aufegaven la llibertat del ciutadá. Alberti es fea el
pacifiste en romansos y dibuixets de 'La Paloma de la Paz', pero lo que volíen era exterminar a
cualsevol que mostrara tibiea ideológica, imitant al seu admirat Stalin. Ells no hagueren fet cap
d'amnistía de guanyar als nacionals. Mostra d'eixes intencions es atra de “esas canciones” escrites
en el bar de “Las Cuatro Calles” per Teresa y Alberti:
Los cuatro generales
que se han alzado,
antes de Nochebuena
serán ahorcados.”
En eixe ambient pavorós recordava Teresa que's trobá per els carrers de Madrit a un escabellonat
Juan Ramón Jiménez, que's lliurá de la mort de milacre: “Nos encontramos una mañana con Juan
Ramón Jiménez. Venía sonriente, algo bueno parecía haberle pasado. Y así era. Nos contó:
Figúrese, Alberti, que acabo de salvar mi vida. Pues me sucedió que llegaron a mi casa unos de la
F.A.I. empeñados en que yo era un tal Ramón Jiménez al que iban buscando. Afortunadamente uno
de ellos me metió un dedo en la boca y aclaró: Pues este no es, porque este no lleva dentadura
postiza.¡Qué bien comprendimos lo sonriente que iba Juan Ramón, llevando entre los labios su
documento de identidad intransferible!¡Ah, qué Madrid éste!. Sí, era el Madrid chispeante donde
la broma, la canción y el desplante reaparecían.” Molta broma si te lliuraves dels chicots de la
F.A.I., o si eres dels companyers de Teresa y Alberti, que teníen la paella del mánec. Entre detenció,
denuncies y calbots al sospechós aplegá Nadal del 1936 y, ¿ahón feren festa y s'engoliren el tito la
parella de comunistes? En un puesto digne del proletariat: “¡Navidad en el palacio del Pardo!
María Teresa, hay que organizar una buena fiesta. ¿Y el vino? Vendrá del Palacio Real. ¿Y los
pavos? Tendrás pavos. Quiero, además de ramas de pino, laurel para los generales y olivo para la
paz. Todo, todo. El general Kleber6
sonrió al entrar aquella noche. Platos con coronas reales.
Cristales resplandecientes”. Eren, día la proletaria María Teresa León, “los días más felices de mi
vida”; pero les víctimes que'l poétic matrimoni havía dut a la checa seguíen patint y morint, també
en Nadal.
6 General Kleber Malnom del rumá Manfred Zalmánovich Stern, enviat per Stalin com a espía en el cor
republicá.
7
Les enfermeres7
nuetets que serviren de distracció a camarades llibertaries
L'actuació d'ugetistes, llibertaries, milicians de la F.A.I, etc., era la mateixa en tot el territori
republicá, encá que l'escasea de mijos pera torturar dasta'l llímit —com en la checa de Fomento o
Bellas Artes de Madrit—, no'ls impedía als progresistes dels poblets com Benitachell o Pola de
Somiedo disfrutar8
d'una esprá de gorcha y mamela entre esguitons de sanc y fel bosá dels que
torturaven artesanalment. Eixemple de cóm cumplíen els Drets Humans es la captura y fusilament
de tres enfermeres de la Creu Roja. Les armes que les incautaren eren cotompel, aspirines y alcohol.
Tot es va fer segons el canon: les agarraren el 27 d'octubre de 1936, estigueren l'espra y nit en mans
dels progresistes y, al matí, sinse robes, unes milicianes voluntaries juaren en elles abans d'enviarles
a pasejar eternament. En este cas, al ser testic tot el poble de Pola de Somiedo, es reconstruí punt
per punt el calvari d'eixes enfermeres
d'Acció Católica, delit suficient pera'l castic
de tortura, violació y mort.
Retallant lo escabrós, aixina actuaren
els republicans: “apresadas el 27 de octubre
de 1936, las tres enfermeras Pilar Gullón
Yturriaga (25 años), Octavia Iglesias (41) y
Olga Pérez (23) pasaron la noche en
cautiverio en Pola de Somiedo con los
milicianos, que abusaron reiteradamente de
ellas. Dicen los testigos que un carro
utilizado para actividades rurales, cuyo tipo
de eje produce un chirrido característico, fue
utilizado para apagar los gritos. En la
mañana del 28, unas milicianas se
ofrecieron para fusilar a las prisioneras, las
despojaron de toda su ropa y, al mediodía,
las voluntarias las fusilaron, enteramente
desnudas, en un prado. Las milicianas se
repartieron las prendas de las muertas.
Las ejecutoras de los disparos fueron
Evangelina Arienza, Dolores Sierra, y
Emilia Gómez. que hicieron escarnio de los
cuerpos durante gran parte de la tarde, hasta
que a la noche fueron sepultadas en la fosa
común que cavaron dos prisioneros, también
ejecutados luego”.
Els testimonis apunten a u que'l díen 'El Patas', cap d'una columna republicana: “El Patas les
dijo a los milicianos que hicieran con ellas lo que quisieran durante la noche. Éstos las violaron y su
jefe incluso hizo circular por el pueblo un carro de bueyes para que el chirrido de sus ejes hiciera
más difícil oir los gritos de las tres enfermeras”. Qui millor descriu lo de les tres enfermeres va ser
Manuel Gullón (Alfa y Omega ,12 de abril 2007, p. 5), terrorífic relat que s'anfronta al mon idílic
que d'Asturies cantaven Teresa y Alberti en sa fulla pera'ls republicans per eixes feches: “en la
7 Enfermer En valenciá tenim enfermer, enfermería, no els catalans infermer, infermería: “Lo dit enfermer
conservant aquelles robes" (DCVB, doc. any 1417); “enfermer” (Exulve: Praeclarae artis, 1643). En la
traducció al valenciá del Blanquerna, el cat. Bonllabi escriu la veu correcta: “entrá en la enfermeria”
(Blanquerna, 1521, f. 31); “morí... en la enfermería de Sant Francés” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 23 de
dehembre 1613).
8 Disfrutar Cultisme derivat del lletí fructus > frut > dis-frut > disfrutar. El catalanisme heu sustituix per
els arcaismes y catalans vius ‘fruir, gaudir’: “poderles disfrutar” (Rahonament... el consell que tingueren el
Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)
En tota Espanya republicana feen lo mateix. Raere de la
tortura y lliquidació del quintacolumniste, sinyoret
amariconat, flares, retors, adoratrius o enfermeres, els
progresistes republicans agarrafunyaven lo que podíen
dels morts. Si eren, com en la image, casulles o roba que
no'ls aprofitava, feen el mardanot abans de cremarla.
Conta Teresa que “al subir una escalera, me encontré con
unos compañeros anarquistas, luciendo unos graciosos
sombreros de señora, cargando con un piano y gritando:
¡Ahora somos los condes! Calles sin condes llenas de
gracia madrileña” (León. Mª. T.: Memorias de la
melancolia, p.291) Tot era d'ells y, com a mostra, el palau
amaitinat a uns marquesos, ahon vivíen Teresa y Alberti
“los mejores años de su vida”.
8
noble tierra asturiana nacía una nueva dignidad del hombre” (El Mono Azul, 8 de octubre
1936, p.2), ¡Qué diríen les tres enfermeres que, despullaes de sa roba, serviren de joguets abans de
morir el 27 del mateix mes y any en Asturies!.
Lo que li feren a Plácit de Benitachell estava programat en La Traca
En part tenim narrat l'inici d'este vergonyós episodi del
que may parlarán poc ni molt les televisions del Régim
pancatalanaziste (m'agrá el neollogisme de la RACV de Voro) que tot el día mos unfla el cap en la dichosa Catalunya
o els morts de la Memoria Histórica, la dels republicans de
Teresa León y Rafael Alberti. Segons la gent que va vórer els
aconteiximents del 15 d'agost de 1936, un camió en
milicians aplegá a les tres de l'esprá a Benitachell pera
buscar al flare Plácit García Gilabert. Detingut sinse
problemes, García estigué unes hores en mans del Comite
que, segons actuaven els companyers de Teresa y Alberti en
les cheques de Madrit, el deixaren fet macoca9
. Els durá poc
y, a la matiná, aparegué tirat entre carts y tallacames al costat
del camí a Denia. Arreplegat per familiars, la descripció del
cadáver feta per el mege titular de Benitachell Vicent
Noguera y el seu practicant, día que'l mort era “joven y
corpulento, estaba mutilado: le faltaban los órganos
sexuales y una oreja; y además presentaba señales
punzantes en nalgas y otras partes, como producidas por
aguja saquera”. Clar, els del Comité no tenían a ma més
instruments que garranchons, gavinets y ahulles saqueres, res que vórer en la “cabina” de la checa
de Bellas Artes que deleitá a Alberti y Teresa. Segons es deduix del análisis post mortem, els
progresistes el dugueren al camp y li digueren que correguera, que estava lliure; pero, ¿cóm anava a
córrer Plácit, transit a colps y sinse ull? El benefactors de la Humanitat teníen un mig: les ahulles
saqueres de 15 cm pera puncharli per raere, d'ahí10 les “señales punzantes en nalgas” que'l dotor
Vicent va vórer. L'home, sinse sanc y sinse ull, acaminá pocs metros. No donava espectácul pera'l
tir al facha, aixina que'ls bochins l'ompliren de plom y el deixaren tirat entre'ls cudols; no obstant, al
ser molt mascles els correlligionaris d'Alberti y Teresa León, reviscolaren una costum prou arrailá:
tallar testículos al moribunt, siga bou o un home. A mitants del sigle XX encá es fea en els animals:
“en Tordesillas se soltaba un toro por las calles, siendo excitado por la gente hasta que desemboca
en la Vega del Duero, donde le esperan caballistas y hombres a pie armados con picas. Una vez es
herido de muerte, el total de los participantes acaba con él, aunque es derecho del que lo hiere de
muerte primero arrancarle los testículos al toro, y mostrarlo orgulloso en el extremo de su lanza”
(Peris, J.: Demonio, religión y sociedad, CSIC, 2002, p.81)
Aixina com es públic els noms de les republicanes que deixaren en porreta a les enfermeres en
Pola de Somiedo y les feren de tot, en Benitachell no's coneix el nom del que tallá hous11 y orelles al
9 Macoca El sustantiu macoca, en valenciá, es figa pansida y clevillá.
10 En valenciá modern n’hian cuatre graus de llocalisació díctica: ací, ahí, allí y, pera lo més llunt, allá (no
es lo mateix ‘ací damunt’ que ‘ahí en la caira’): “tin per ací, tin per allá, ahí n va hu” (Galiana: Rond. 1768,
p. 68) “lo portaren al Palau del Bisbe e allí l´aposentaren” (Dietari de Jeroni Soria, 20 setembre 1521)
11 En valenciá modern du h- epentética pera trencar l´anfibología homográfica en el verp oír (tu ous, ell ou):
“¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891); “se ou la veu de...” (Badenes, V.: Tápat sego,1945);
“qui els regale una moneta (de Pascua). que tinga dos hous” (Ros, C.: Romanç del jochs, c.1730) Com a
menjar fonamental del poble, ix en tonaes dels chiquets: 'Hous en el ponehor / bastonaes al sinyor retor./
El mateix 19 de joliol de 1936, al
sendemá del inici de la Guerra Civil,
els republicans ya anaven per iglesies
y convents fent lo mateix que'n 1931 y
1934. Aixina, buscant joyes amagaes
del convent de Saleses tragueren
momies de les criptes, demostrant cóm
guardaven la dignitat del ser humá.
9
teólec Plácit. Y dic orelles, en plural, perque'l auxiliar del mege deixá cáurer en el procés: “no
recuerdo con exactitud si también le faltaba la otra oreja”. En realitat, els comunistes y socialistes
feen lo que'ls dictaven els intelectuals que, raere de la maquineta d'escriurer, sugeríen qué fer al
oponent ideológic: “con la gente de sotana... cortarles el instrumento para que no delincan con el
sexo. A las monjas... meterles un cartucho de dinamita en el ojete y pegarle fuego... a los curas y a
los frailes les castraba de raíz. A las monjas se lo cosía a punto de estera con una aguja saquera...”
(La Traca, 14 de octubre 1936, p.7) “como toros de lidia. Al más gordo cortarle los perniles y
mandarlos al Papa de Roma y a los demás cortarles los testículos” (La Traca, 21 de octubre 1936,
p.3) “sacarles los ojos para que no vieran” (La Traca, 11 de noviembre 1936, p.6). Aixina li feren al
teólec Plácit de Benitachell, y may vorem películes o series pera que'l poble sapia qué pasá en eixe
bando republicá progresiste, humanitari y cult, ahon Teresa y Alberti fomentaven la tortura y mort.
Hui n'hian cantitat de carrers que duen noms d'esta seráfica parella, dasta coleges com el CEIP María Teresa León, que disimulen cóm volía als chiquets l'amiga dels anarquistes. Aixina, en
narració curta descriu la conversació d'un pare en el fill de sis anys, al que li dona una sistella en
pólvora pera atentats: «Padre, ¿dónde están los traidores? Se entendían.—Padre, ¿han traído las
cestas? A los seis años se puede llevar una cesta al brazo sin que nadie sospeche...—Mira, esto
para los traidores que no dejan vivir a los hombres del trabajo. Y cogió la cabeza del niño con la
mano negra de pólvora y le refregó los hociquitos tibios. —Huele. Pólvora» (León, María Teresa:
El Mono Azul, 24 de septiembre 1936, p.6) Hui n'hian coleges d'EGB y carrers que duen el nom
d'esta sinyora. En Alacant, per eixemple, el carrer del germá pilot de Franco es ara carrer María
Teresa León.
Dihuit de giner de 2019, aplegue a casa. Vaig a tastar arrós negre en sepionets y, ademés,
abaecho o bacallar en oli, sucat en pa de Benimagrell. Ensenc la televisió del Régim y, en tobor,
bote del Ferreras al Laberinto catalá de la Griso y, ¡quína casualitat!, caic en la 2 de TVE y me ix lo
de sempre: els que fan empatabobos en la mort de García Lorca.
Justet raere del cap del blaver tenim el puesto ahon els
traureulls republicans perseguiren a punchaes d'ahulla saquera
al Pare Plácit. A l'esquerra, de testic, el magestuós Mongó 12
valenciá (sempre sinse la -t- dels catalanistes y les seues
víctimes). El paisage es pot vórer desde la replaseta de la iglesia
de Benitachell, ahon descansa el teólec que la Memoria
Histórica ha deixat abanda. Per cert, aquella tabolla d'imbésils catalanistes que escupiren y espentaren en mig de carrer a una indefensa Cristina Seguí, ¿qué hagueren fet en ella si tingueren el poder d'un Comité del 36 y una checa de la II República?

Hous en la pallisa,
/ bastonaes a la tía Lloísa.
/ Hous en l'almari,/
bastonaes al sinyor vicari./
Hous en el clot, /
bastonaes a Chimot./
Hous en l'andana,/
bastonaes a la tía Tana...':

“els hous sempre els ven prou cars” (Coloqui nou... a una fornera, a una sastresa..., c.1740)
12 Mongó “derivado del latín Mons Iovis, daría Mongó” (Diago, 1600); “Mongó significaría Mons Agón”
(Escolano, 1608); “a pres en la montanya del Mongó” (Llib. Albará, 322, any 1622); “ermites en Mongó”
(Esteve, f. Pere: Storia del Sant Sepulcre, c. 1645) “la montanya de Mongó” (BV. ms. 255, Planells: Vida de
fr. Pere, 1760); “En Denia empiezan las raíces del Mongó” (Cavanilles: Obs. 1797) “de Mongó vullch ser la
dóna” (Barreda, M.: La cara de Mongó, 1873, p. 8); “Els Collons del Mongó” (Corominas: DECLLC, v. 2, p.
834). Als colaboracionistes catalaners els sindona res la documentació; lo que volen es poder y dinés.