champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
A la Crónica de Ramón Muntaner (h.1325) mensione al rey de Mallorca en los seus vassallos de Rosello, e de Conflent e de Serdanya, décades después territoris catalans. Pero avui ixen mols imbessils dién que Cataluña allacuanta ere un imperi.
Ab tant, passaren lo Pertus (Pertús), e en un coll qui es sobre una ribera que hi ha, ells vaeren lo senyor rey de Mallorques, ab la sua cavalleria e molta gent de peu de Rossello e de Conflent e de Serdanya, e estech en aquell coll ab la ...
banasta, banastes la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.
BANASTA o BANASTRA f.
|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calaseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatzvayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57). || 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). || 3. a) Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.—b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). || 4. Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). || 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatas. Séu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227. Loc. —Estar més magre que unes banastres: estar molt magre (Marroig Refr.). Fon.: bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calaseit, Val., Alcoy, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer). Intens.: banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó. Etim.: del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEW, i, 328). CANASTRA o CANASTA f. || 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canasta. No gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (archiu municipal de Barchinona). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.o Duguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. || 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta. Fon.: kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calaseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida). Intens.—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró. Etim.: del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.
// Canasta RAE:
1. f. Cesto de mimbres, ancho de boca, que suele tener dos asas.
2. f. Juego de naipes con dos o más barajas francesas entre dos bandos de jugadores.
3. f. En el juego de la canasta, reunión de siete naipes del mismo valor.
4. f. En baloncesto, aro metálico sujeto horizontalmente a un tablero vertical, y del que pende una red tubular sin fondo en la que es necesario introducir el balón para el enceste.
5. f. En baloncesto, cada una de las introducciones del balón en la canasta, y que, según las jugadas, vale por uno, dos o tres tantos.
6. f. En el Aljarafe de Sevilla, medida para aceitunas cuya cabida es de media fanega.
7. f. Mar. Conjunto de vueltas de cabo, la última mordida, con que se tiene aferrada, mientras se iza, una vela o una bandera y que permite largarlas, cuando han llegado a su lugar, con solo dar un estrechón a la tira que se conserva en la mano.
ROSELLA (i dial. roella). f. || 1. ant. Roseta, rosa petita; cast. rosita. Ha en la dita corona, entre flor e flor, X roselles, les V ab sengles robicets, doc. a. 1356 (Rubió Docs. cult. i,173). || 2. Flor de la planta papaveràcia Papaver rhoeas, i la mateixa planta, que es cria abundant dins els camps de cereals; la flor és de color vermell viu; cast. amapola. Rumbejen molt vistoses en los camps les roselles, Llorente Versos 27. Amb espigues y roelles esclaten es sementers, Roq. 15. Les roselles d'una encesor frenètica, Alomar Columna 190. Dijous sant..., el sopar ritual d'aquesta diada, de tota la gent devota, consta solament de sopes i ruelles amanides, Violant SS 49. a) Rosella de corns: planta de l'espècie Papaver cornutum(Teixidor Flora 1086). || 3. a) Rosella borda o de bosc: planta ranunculàcia de l'espècie Anemone nemorosa, de rizoma prim i carnós, fulles en segments peciolats, i flors blanques, rosades o morades; cast. anémona de los bosques. — b) Rosella marina: planta papaveràcia de l'espècie Glaucium luteum, de tronc robust, fulles gruixudes pinnatipartides, flors grogues i càpsula molt llarga; cast. adormidera amarilla. — c)Rosella d'or: planta de l'espècie Drosera rotundifolia(V. rosada, art. 2, || 3). — d)Rosella morada: papaveràcia de l'espècie Roemeria violacea, de flors color violat fosc; cast. amapola morada. Loc. — Com una rosella: comparança aplicada a una cosa molt vermella.
De llabis del color de la rosella, Cases A., Poes. 212. S' enrogí com una rosella, Pons Auca 322. Les galtes com la roella, Salvà Poes. 82. La jove... encesa com una roella, Pons Llar 30. Fon.: ruzéʎə (Capcir, Cerdanya, Conflent, Garrotxa, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Men., Eiv.); rozéʎɛ (Ll.); rozéʎa (Aiguaviva d'Aragó, Maestrat, Morella, Cast., Aín, Moixent, Llanera de Ranes, Vall de Gallinera, Benilloba, Biar, Calp, Guardamar); roséʎa (Val., Torís, Polinyà, Massalavés); rozέʎɛ (Maella); rozéʎə (Porreres); ruéʎə (Ross., Conflent, Empordà, Solsona, Camp de Tarr., Sóller); ruéʎa (Mequinensa, Tortosa, Amposta, Valljunquera, Pobla de Benifassà); ruéʎɛ (Tremp, Urgellet, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Cala de l'Ametlla); roéʎə (Mall.); ruβéʎə (Sta. Col. de Q.); ruvéʎə (Maspujols, Montbrió del Camp); rovéʎa (Alcalà de X.); rovéʎə (Mall.); ruɣéʎa (Tamarit de la L.); rozɣéʎa (Vistabella del M.).
la fem aná per a condimentá les olives verdes, olives per a l'aigua, pots de olives, etc.
DCVB : SAJOLIDA o SAJULIDA f.
|| 1. Planta labiada de l'espècie Satureia hortensis, anual, herbàcia, de fulles linears i blanes, flors blanques o rosades de calze acampanat; és molt olorosa i s'empra per a aromatitzar sopes, olives i altres aliments; cast. ajedrea. Los bens escarpir ells, peixent-los sajulida, Atlàntida vi. Ab quatre brotets de farigola y sajulida, Vilanova Obres, xi, 70. || 2. Sajolida de bosc o de muntanya: planta labiada de l'espècie Satureia montana, perenne, llenyosa a la base, de fulles coriàcies, lluents, acuminades o espinescents, flors rosades o blanques de calze tubulós; es fa per paratges montuosos i incultes; cast. ajedrea, hisopo montesino.
Var. form.: sadorija (Sadoriga e de altres bones herbes, Robert Coch 18); sadoria (Les mosques fugen, escampant per la casa aigua en què sadoria e sauch sie cuyt, Tres. Pobr. 13); sajorida(Ruda, clauelina, sajorida, jazmir, Fr. Eximenis ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 369); saborija (Aquesta pren lla mançanella de la muntanya e spígol e ysop e saboriga e sàluia e ginesta, Micer Johan 324; Saborija, herba de flor poc important però de bona olor, Agustí Secr. 21; Comparable és a la flor de la gerda saboritja, J. Verdaguer); sahorida (Sia collida sahorida en lo ple de la luna, Micer Johan 432); senyorida (Un coxí de senyorida, Riber Sol ixent 13); sadolia; saldorija; sobrija; sajolina. Fon.: səʒulíðə (Conflent, Cardona, Solsona, Igualada, Vallès, Barc., Penedès, Valls, Men.); saʧoɾíða (Val.); səβuɾíʒə (Empordà, Camp de Tarr.); saβoɾíʤa (Alcanar, Freginals, Benassal); saβoɾíʧa (Val.); saðoɾíʒa (Tortosa, Aiguaviva d'Aragó); saðuɾíʤa (Calasseit, Pena-roja); saðuɾíʒa (Morella); saðolíɛ (Tremp); saɫðoɾíʒa (Baix Maestrat); suβɾíʒə (Caldes de Ma.); səʒulínə (Blancafort); səɲoɾíðə (Mall.).
Etim.: del llatí saturĕia, mat. sign. |||| 1, 2. La forma saborija de l'analogia de sabor, i senyorida de la de senyora.
Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta. Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble. Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada. Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal. Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga. Damún se posabe la saria (serónen castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes. (La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.) A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre. Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes. Ya val, sino les aventures delagüelo "seveta" no t'os dixarán dormi. Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit". Continuará......sino me envien al carré, per pesat.
ALBARDA (i dial. aubarda). f.
I. Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:
|| 1. A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.
|| 2. Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals.
|| 3. A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló.
|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.
II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).
|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda.
|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).
Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.
Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.
Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).
Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).
1. ALBARDÀ (dial. aubardà). m.,
sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles i capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).
Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).
Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).
Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).
2. ALBARDÀ m.
|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.o El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.
Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal.
Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva.
Se citan las siguientes variedades:
Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas.
Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas. Expresiones relacionadas: Albarda sobre albarda.
Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad. A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso. Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible. Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa. Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe. Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba. De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos. Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva, (dicho de Lobras (Granada))
L’edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll és el resultat del projecte d’informatització del DCVB que s’ha dut a terme a l’IEC durant el bienni 2001-2002. El mes de desembre de 2000 l’editorial Moll, propietària de l’obra, i l’IEC signaren un acord de col·laboració per a la realització d’aquest projecte que assenyalava l’IEC com a responsable del disseny i de l’execució de les diferents fases del procés d’informatització. Aquest acord establia també la possibilitat de la instal·lació del DCVB a Internet per a l’accés públic des del servidor web de l'IEC.
La consulta del DCVB en versió electrònica reprodueix la consulta convencional d’un diccionari imprès. A partir del mot d’entrada, s’accedeix a l’article corresponent del DCVB. Les il·lustracions i les taules de flexió han estat incorporades com a fitxers vinculats al text, de manera que l’usuari les pot consultar activant la icona corresponent. Les transcripcions fonètiques es representen d’acord amb els principis de l’AFI (Associació Fonètica Internacional) adaptats al català per l’IEC, i la representació dels ètims àrabs s'ha adaptat als criteris de transliteració de l'IEC.
El caràcter emblemàtic del DCVB, la seva magnitud, la seva importància com a obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes, i la necessitat d’incorporar-lo a les possibilitats obertes per les noves tecnologies motivaren l’interès d’organismes de les diverses terres de parla catalana a col·laborar en el finançament del projecte. És per aquest motiu que la informatització del DCVB s’ha portat a terme amb fons procedents de la Generalitat de Catalunya, del Govern de sesIlles Balears, i del Govern d’Andorra. (Què? I el Govern d’Aragó no ha aportat calers?)
Al. Alcalà de X. Alg. alg. Artesa de S. Bal. bal. Barc. Borges Bl. Caldes de B. Caldes de Mal. Caldes de Mo. Callosa. Canet de M. Canet de Ross. Cast. Castellar de N. Castellfollit de R. Castelló d'E. Castelló de F. Cat. cat. Cornellà de C. Eiv. eiv. Espluga de F. Esterri d'À. Esterri de C. Fornells de M. Fornells de la S. Gir. Ll. Lloret de M. Lloret de V. A. Maestr. Mall. mall. Maçanet de C. Men. men. occ. or. Os de B. pir.-or. Pobla de L. Pobla de S. Pont d'Arm. Pont de M. Pont de S. Prats de Ll. Prats de M. Rib. d'Ebre Rib. de Cardós Ross. Sta. Col. de F. Sta. Col. de Q. Sta. Maria de C. St. Feliu de C. St. Feliu de G. St. Feliu de P. St. Feliu de T. St. Hilari SC. St. Jaume de F. St. Joan d'Al. St. Joan de S. St. Joan d'Eiv. St. Joan les Ab. St. Llor. de C. St. Llor. de la M. St. Llor. de la S. St. Llor. de Mo. St. Llor. des Car. St. Martí de M. St. Martí SR. St. Pere de T. St. Vicenç dels H. Selva del C. La Seu d'U. Simat de V. Tavernes de V. Tarr. Val. val. Vilafr. de B. Vilafr. de C. Vilafr. del P. Vilan. de M. Vilan. d'Esc. Vilan. i G. Vistabella del M.
Alacant Alcalà de Xivert Alguer dialecte alguerès Artesa de Segre. Balears dialecte baleàric Barcelona Borges Blanques Caldes de Boí Caldes de Malavella Caldes de Montbui Callosa d'En Sarrià Canet de Mar Canet de Rosselló Castelló de la Plana Castellar de N'Hug Castellfollit de Riubregós Castelló d'Empúries Castelló de Farfanya Catalunya català Cornellà de Conflent Eivissa eivissenc Espluga de Francolí Esterri d'Àneu Esterri de Cardós Fornells de Menorca Fornells de la Selva Girona Lleida Lloret de Mar Lloret de Vista-Alegre (Mall.) Maestrat Mallorca mallorquí Maçanet de Cabrenys Menorca menorquí dialecte català occidental dialecte català oriental Os de Balaguer dialecte pirenenc-oriental Pobla de Lillet Pobla de Segur Pont d'Armentera Pont de Molins Pont de Suert Prats de Lluçanès Prats de Molló Ribera d'Ebre Ribera de Cardós Rosselló Santa Coloma de Farners Santa Coloma de Queralt Santa Maria de Corcó Sant Feliu de Codines Sant Feliu de Guíxols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Torelló Sant Hilari Sacalm Sant Jaume de Frontanyà Sant Joan d'Alacant Sant Joan de Sineu Sant Joan d'Eivissa Sant Joan de les Abadesses Sant Llorenç de Cerdans Sant Llorenç de la Muga Sant Llorenç de la Salanca Sant Llorenç de Mo&dh.runys Sant Llorenç des Cardassar Sant Martí de Maldà Sant Martí Sarroca Sant Pere de Torelló Sant Vicenç dels Horts Selva del Camp La Seu d'Urgell Simat de Valldigna Tavernes de Valldigna Tarragona València (ciutat) valencià Vilafranca de Bonany Vilafranca de Conflent Vilafranca del Penedès Vilanova de Meià Vilanova d'Escornalbou Vilanova i la Geltrú Vistabella del Maestrat
2. Abreviatures Diverses
a. abl. absol. acus. acúst. adj. adj. num. adj. poss. adv. agric. agrim. agron. alem. alg. àlg. alt-alem. anal. anat. angl. ant. antropol. ap. apic. aràb. aritm. arqueol. arquit. art. arx. Arx. Cor. Arx. Gral. R. Val arx. mun. arx. parr. astron. augm. bal. bibl. biblgr. Bibl. Nac. Bibl. prov. bibl. univ. biol. b.-llatí. bot. c. cap. cast. cat. cèlt. ceràm. cf. o cfr. cir. cit. clàs. cm. col·l. condic. conj. conjug. constit. constr. cosmol. cronol. cult. demostr. deriv. dial. dicc. dim. dinàm. dm. doc. econ. ed. eiv. electr. entom. esp. espec. etim. eufem. f. f. farm. fig. filos. fís. fisiol. fon. fotogr. fr. fut. gàl·l gen. geogr. geol. geom. ger. germ. gòt. gr. gram. hebr. heràld. hist. hist. ecl. hist. nat. histol. ibèr. ictiol. IEC. imper. imperf. indic. ind. text. indum. infin. intens. interj. intr. introd. inv. irl. it. jurispr. ling. loc. loc. adv. lòg. ll. llin. m. mall. mar. mat. arx. mat. sign. mecàn. med. men. met. metàt. meteor. mètr. . metrol. mil. miner. mitol. mm. mús. nàut. neg. neol. nomin. occ. ontol. opt. òpt. or. orden. ornit. ort. p. pàg. part. pass. part. pres. patol. patron. pejor. per ext. perf. perífr. pers. p. ex. pint. pir.-or. pl. pleon. plusq. poèt. pop. pref. prep. pres. pret. privil. pròl. pron. pron. dem. pron. indef. pron. interr. pron. pers. pron. rel. prov. psicol. pt. qg. qm. quím. recípr. refl. refr. ret. sànscr. sg. sinòn. sint. subj. subst. suf. superl. teol. terap. terat. tipogr. topon. tr. V. v. v. intr. v. pron. v. recípr. v. refl. v. tr. val. var. var. form. var. ort. vg. vulg. voc. zool.
any ablatiu absolut acusatiu acústica adjectiu adjectiu numeral adjectiu possessiu adverbi agricultura agrimensura agronomia alemany alguerès àlgebra alt-alemany analogia anatomia anglès antic antropologia apud apicultura aràbic aritmètica arqueologia arquitectura article arxiu Ar. Arxiu de la Corona d'Aragó Arxiu General del Regne de València arxiu municipal arxiu parroquial astronomia augmentatiu balear (dialecte) biblioteca bibliografia Biblioteca Nacional Biblioteca provincial biblioteca universitària biologia baix-llatí botànica capítol capítol castellà català cèltic ceràmíca confer, comparau cirurgia citat clàssic centímetre col·lectiu condicional conjunció conjugació constitució construcció cosmologia cronologia cultura demostratiu derivat dialecte; dialectal diccionari diminutiu dinàmica decímetre document economia edició, editor eivissenc electricitat entomologia espanyol especialment etimologia eufemisme femení (en les cites literàries) foli farmàcia figurat (sentit) filosofia física fisiologia fonètica fotografia francès futur gàl·lic genitiu geografia geologia geometria gerundi germànic gòtic grec gramàtica hebreu heràldica història història eclesiàstica història natural histologia ibèric ictiologia Institut d'Estudis Catalans imperatiu imperfet (pretèrit) indicatiu indústries textils indumentària infinitiu intensius interjecció intransitiu introducció inventari irlandès italià jurisprudència lingüística locució, locucions locució adverbial lògica llibre llinatge (cognom) masculí mallorquí marineria mateix arxiu (que el citat anteriorment) mateix significat (que el del mot cap d'article) mecànica medicina menorquí metàfora, metafòric metàtesi meteorologia mètrica metrologia milícia mineralogia mitologia milímetre música nàutica negació, negatiu neologisme nominatiu català occidental ontologia optatiu òptica català oriental ordenació ornitologia ortografia, ortogràfic pàgina pàgina participi passat participi present patologia patronímic pejoratiu per extensió perfet (pretèrit) perífrasi persona per exemple pintura pirenenc-oriental plural pleonàstic plusquamperfet poètic popular prefix preposició present pretèrit privilegi pròleg pronom pronom demostratiu pronom indefinit pronom interrogatiu pronom personal pronom relatiu provençal psicologia part quilogram quilòmetre química recíproc (verb) reflexiu (verb) refrany, refranys retòrica sànscrit singular sinònim sintaxi subjuntiu substantiu sufix superlatiu teologia terapèutica teratologia tipografia toponímia transitiu (verb) vide, vegeu verb verb intransitiu verb pronominal verb recíproc verb reflexiu verb transitiu valencià variant variant de formació variant ortogràfica vulgar vulgar, vulgarisme vocabulari zoologia
«Diccionari català, valencià, balear», (1) obra monumental iniciada pel mallorquí Mn. Antoni-Mª Alcover i Sureda, en la que treballà intensa i ilusionadament des de 1901, segons ell mateix ho assegura. El nom que se li volgue donar era el de «Diccionari de la Llengua Catalana», pero en l’Introduccio el mateix Mn. Alcover diu: «Pero la realitat es que hi ha moltes persones de les Balear i moltes mes del Regne de Valencia qui no estan conveçudes de que llur llenguatge sia una modalitat catalana i rebutgen la denominacio de català» . (2) Despres seguix explicant allo que intenta ser el diccionari: «Presentar el tresor lexich ab tota la seva varietat i riquesa de colors i tons dialectatls i es aiximateix una realitat que les Balear i el Regne de Valencia han aportat un contingut de lexich i d’obres literaries tant important o mes que el de la mateixa Catalunya. Per aquestes raons poderosíssimes hem cregut convenient de cambiar lo titol d’aquesta obra, a fi que respongués millor a la veritat obgectiva y pogues produir fruyts mes ben granats y sabrosos» (3)
Totes les ilusions de Mn. Alcover es van dissipar i els seu milers de fiches, moltissimes d’elles aplegades des del nostre Regne a traves d’alguns colaboradors, entre ells el P. Fullana, es van quedar en la famosa «calaixera», perque moria el gran Mn. Alcover el dia 8 de giner de 1932.
L’aportacio del P. Fullana a este Diccionari es pot deduir del contengut d’estes cartes, de principis del sigle, dirigides a Mn. Alcover: «Es tan gran l’afá que tinch per la propagació de l’obra del DICCIONARI, qu’esta regió d’Ontinyent me resulta chicoteta, y, com capità afanyos de conquistar tèrres, vulch fer algunes expedicions per la provincia d’Alacant, qu’es ahon millor es conserva la nostra llengua matèrna» (1902).
«Tinga puix en conte que, ajuntant estes 4.876 ab 1.300 qu’en tinc per altre costat, son mes de 6.000, y, si a estes cédules afegim les 4.000 que ya li vaig enviar, resulten mes de 10.000… aprofitat les mil cinch centes paraules arreplegades en la regio de la Maria… ab les que ya ne van publicades, es van mes de dotce mil» (1904-1907).
El segon volum d’eixe Diccionari es publicava en 1935; el tercer, en 1950; el quart en 1951; el quint, en 1953; el sext, en 1954; el septim, en 1956; l’octau, en 1958; el nove, en 1959 i el decim i ultim, en 1962. Est any es reedità el primer volum, i el segon, en 1964: «Segona edicio posada al dia».
En el primer volum de l’obra hi apareixen conjuntament com a redactors Mn. Antoni-Mª Alcover i Francesc de Borja Moll. En el segon volum, nomes hi figura D. Francesc de B. Moll; en el tercer ya hi figura com a colaborador D. Manuel Sanchis Guarner, de tots tan conegut, fins al nove, que s’hi agrega Anna Moll Marques.
Sens intencio de perjudicar a ningu, remitixc al lector el tercer volum i següents, aixina com a la reedicio del primer i segon. Nomes vaig a transcriure la portada que presidix estos eixemplars: «Vocabulari Català, Valencià, Balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides del Regne de Valencia, a les Illes Balears, al departament frances del Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alger de Sardenya» (4) No crec que este text de la portad i el nou camí que manpendria el «Diccionari» respectaren les intencions que expressà clarament Mn. Antoni-Mª. Alcover a l’iniciar-lo.
