Mostrando las entradas para la consulta violensia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta violensia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 19 de septiembre de 2026

Virulencia, Vis, Violencia, Violensa, Violacio, Violassio, Violaire, Violador, Violent, Violenmen, Violar, Inviolablament

Virulencia, s. f., lat. virulencia, virulence, infection.

No laissas agreguar virulencia. Trad. d' Albucasis, fol. 59.

Ne laisses pas amasser virulence.

ESP. PORT. Virulencia. IT. Virulenza. (chap. Virulensia, virulensies; infecsió, infecsions per virus; forsa.)


Vis, s. f., lat. vis, force, violence.

Si cum forsa tol forsa e vis, vis.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Ainsi comme force ôte force et violence, violence.

Bernat Catasús, Joventut Nacionalista de Cataluña; Vis, s. f., lat. vis, force, violence.


2. Violencia, Violensa, s. f., lat. violentia, violence.

No li fai violensa. Brev. d'amor, fol. 39.

(chap. No li fa violensia.)

Ne lui fait pas violence.

CAT. ESP. PORT. Violencia. IT. Violenza. (chap. Violensia, violensies.)


3. Violacio, Violassio, s. f., lat. violatio, violation.

Violassios de femnas. Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXV, fol. 98.

(chap. Violassions de femelles : dones.)

Violations de femmes.

De verga nayssho flor et frug ses violacio et corruptio.

Eluc. de las propr., fol. 225.

De rameau naissent fleurs et fruits sans violation et corruption.

CAT. Violació. ESP. Violación. PORT. Violação. IT. Violazione. 

(chap. Violassió, violassions.)


4. Violaire, Violador, s. m., lat. violator, violateur.

Ayssi cum es justicia dels violadors.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.

Ainsi comme est justice des violateurs.

ANC. CAT. Violaire. CAT. MOD. ESP. PORT. Violador. IT. Violatore.

(chap. Violadó, violadós, violadora, violadores.)


5. Violentaire, Violentador, s. m., persécuteur.

Era raubador e violentador de glyeias.

(chap. Ere robadó (lladre) y violentadó de iglesies. Companys.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 172.

Était ravisseur et persécuteur d'églises.

(ESP.) PORT. Violentador. IT. Violentatore. (chap. Violentadó, violentadós, violentadora, violentadores.)

indulto del gobierno frentepopulista de Pedro Sánchez de Luis Companys:  un genocida.

6. Violent, adj., lat. violentem, violent.

Ellebori,... herba es mot violenta,... per que se deu ministrar ab gran avizament. Eluc. de las propr., fol. 207.

Ellébore,… c'est herbe moult violente,... c'est pourquoi elle doit s'administrer avec grand avisement.

CAT. Violent. ESP. PORT. IT. Violento. (chap. Violén, violens, violenta, violentes.) 


7. Violenmen, adv., violemment.

Volc intrar el papat violenmen, mas no poc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 143. 

Voulut entrer à la papauté violemment, mais il ne put.

(chap. Violentamen.)


8. Violar, v., lat. violare, violer.

Si alcus hom violet o corrompet alcun sepulcre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 104.

Si aucun homme viola ou profana aucun sépulcre.

M' a volguda forsar e violar. Hist. de la Bible en prov., fol. 13.

(chap. Me ha volgut (vullgut) forsá y violá.)

M'a voulue forcer et violer.

Aquel qui 'l dissapte violava o evazia, lapidavo. Eluc. de las propr., fol. 127.

Celui qui le samedi (sabbat) violait ou transgressait, ils (le) lapidaient.

Part. prés. Aucizens homes, e femnas violans.

(chap. Matán homens, y femelles - dones - violán.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXV, fol. 97.

Tuant hommes, et femmes violant.

Part. pas. Sementeri violat. Fors de Béarn, p. 1070.

(chap. Sementeri violat : profanat.)

Cimetière violé.

CAT. ESP. PORT. Violar. IT. Violare. (chap. Violá : violo, violes, viole, violem o violam, violéu o violáu, violen; violat, violats, violada, violades; violaré; violaría; si yo violara.)


9. Inviolablament, adv., inviolablement.

Inviolablament observar. Tit. de 1388. DOAT, t. XIV, fol. 251.

(chap. Inviolablemen observá - una ley, pregó, etc. -.)

Inviolablement observer.

CAT. Inviolablement. ESP. Inviolablemente. PORT. Inviolavelmente.

IT. Inviolabilmente. (chap. Inviolablemen o invioláblemen.)

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVIII. 18, la Pesteta gran

XVIII.

Lo camí, Delibes, Moncho, Ramón Guimerá Lorente

Com atres moltes dones, la Pesteta gran va despressiá lo amor mentres cap home li va proposá voldre y sé volguda. A vegades, la Pesteta sen enríe de que lo únic amor de la seua vida haguere naixcut pressisamén del seu zel moralisadó. Sense lo seu afán de recorre los montes durán los crepusculs dels domenges no haguere enfadat a los mossos del poble, y, sense enfadá als mossos del poble, no li haguere donat a Quino, lo Manco, la oportunidat de deféndrela y sense esta oportunidat, may se haguere ubert lo sec cor de la Pesteta gran, massa señit y tancat entre les costelles. Ere, la del seu primé y únic amor, una cadena de causalidat y casualidat que si pensabe en ella la abrumabe.

Són infinitos los camíns del siñó. Los amors de la Pesteta y Quino, lo Manco, van tardá en sabés al poble. Ademés, van progressá en lentitut. Ere un pas definitiu.
Quino, lo Manco, ya habíe pensat en ella, en la Pesteta, antes del insidén en los mossos. La Pesteta no ere jove y ell tampoc. Per un atre costat, la Pesteta ere seca y prima y teníe un negossi en marcha; y un evidén talento comersial. Pressisamén lo que ell no teníe. Raderamen, Quino estabe asfixiat per les hipoteques. Ben mirat, propiedat dell, lo que se diu dell, no quedabe ni lo gram del hort. Ademés, la Pesteta ere prima y teníe los musculs reblanits. Bueno, u pareixíe. Naturalmen, ni ell ni dingú li van vore may los musculs a la Pesteta. En fin, la Pesteta gran constituíe pera nell una solusió congruén y pintiparada, ni feta aposta.

Cuan Quino, lo Manco, la va defendre dels mossos al pon no u va fé en mires egoístes.
U va fé perque ere un home noble y digne y detestabe la violensia, sobre tot en les dones. ¿Que después se va embolicá la cosa y la Pesteta lo va mirá de este o datre modo, y li va besá ardorosamen lo muñó y ell, al besál, va sentí com a cussigañes o una rampa o calambre pel bras y se va conmoure? Be.
Eslabons de una mateixa cadena. Insidensies nessessaries pera abordá un propósit ineluctable. Dessignios de Deu. Lo bes a la carn retortigada del muñó va serví tamé pera que Quino, lo Manco, constatare que encara existíe al seu cos la forsa y la eficassia de la virilidat. Encara no estabe neutralisat com a sexo; encara contabe. Y se va ficá a pensá en eventualidats susceptibles de sé portades a la práctica. Y aixina va naixe la idea de embutíli o coláli una flo cada matí a la Pesteta, per deball de la porta de la tenda, antes de que lo poble se despertare.
Quino, lo Manco, sabíe que en esta ocasió teníe que aná en peus de plom. Lo poble aburríe a la Pesteta y la Pesteta ere una puritana y l´atra Pesteta un gat escaldat (o sucarrat en una lupa). Teníe que actuá, pos, en cautela, sigilo y discressió. Cambiabe de flo cada día y si la flo ere gran embutíe sol un pétalo. Quino, lo Manco, no ignorabe que una flo sense intensió se la emporte lo ven y una flo intensionada té mes forsa persuassiva que un filó de or. Sabíe tamé que la assiduidat y la constansia acaben mellán lo ferro (lo gat pesat se emporte lo ratolí o la rata). Ademés, tot este caudal de ternures va acabá sabénlo, com no podíe sé de un atra manera, don José, lo mossen, que ere un gran san.

Li va di la Pesteta:

- Don José, ¿es pecat dessichá desmayás als brassos de un home?

- Depén de la intensió - va di lo mossen.

- Sense mes intensió que desmayás, don José.

- Pero, filla, ¿als teus añs?

- Qué vol, siñó retó. Dingú sap cuán li arribará la hora. Lo amor y la mort, a traissió.

Y si es pecat dessichá desmayás als brassos de un home, yo vic en pecat, don José, lay advertixco. Y lo meu no té remey. Yo no podré voldre datra cosa encara que vosté me digue que eixe es lo pecat mes gran del món. Eixe dessich pot mes que yo. Y plorabe.

Don José movíe lo cap de un costat al atre maquinalmen, com un péndul.

- Es Quino, ¿verdat? - va di.

La pell de la Pesteta gran se va enroijí.

- Sí, ell es, don José.

- Es un bon home, filla; pero es una calamidat - va di lo mossen.

- No importe, don José. Tot té remey.

- ¿Qué diu tan germana?

- No sap res encara. Pero ella no té forsa moral pera parlám. Siríe inútil que me donare consells.

Irene, la Pesteta menuda, sen va enterá al final.

- Pareix mentira, Lola. ¿Has perdut lo señ? - va di.

- ¿Per qué me dius aixó?

- ¿No u saps?

- No. Pero tú tampoc ignores que a casa nessessitam un home.

- Cuan lo meu en Dimas no ne nessessitabem cap.

- Es diferén, germana.

- Ara la que ha perdut lo oremus has sigut tú; no ña cap diferensia.

- Quino té vergoña.

- Tamé Dimas pareixíe que ne teníe.

- Anabe a per los teus doblers (com diuen en mallorquí). Dimas va durá tan com les sing mil pessetes. Tú u vas di.

- ¿Es que te creus que Quino se arrime per la teua persona?

La Pesteta gran va saltá, ofenguda:

- ¿Quíns motius tens pera dudáu?

La Pesteta menuda va di:

- A la vista, no cap, desde luego.

- Ademés, yo no me hay de amagá com tú. Yo sometiré lo meu cariño a la ley de Deu.

Li brillaben los ulls a la Pesteta menuda:

- No me parlos de alló; te u demano per la beneída memoria dels nostres pares.

Encara al poble no se barruntabe res del festech. Va sé pressís que la Pesteta y Quino, lo Manco, recorregueren los carrés emparellats, un domenge per la tarde, pera que lo poble sen enterare al final. Y contra lo que Quino, lo Manco, suposabe, no se van semá los geranios als balcóns, ni se van sorollá les vaques als seus corrals, ni se va badá la terra, ni se van desmoroná les montañes al difundís la notissia. Apenes unes sonrissetes incissives y unes insinuassións en doble sentit. Menos no podíe esperás.

Dos semanes después, la Pesteta gran va aná a vore a don José.

- Siñó retó, ¿es pecat dessichá que un home me beso a la boca y me apreto entre los seus brassos en tota la seua forsa, hasta cruixím?

- Es pecat.

- Pos yo no puc remediáu, don José. Peco a cada minut de la meua vida.

- Tú y Quino tos hau de casá - va di lo mossen.

Irene, la Pesteta menuda, va ficá lo crit al sel al sabé la sentensia de don José:

- Li portes deu añs, Lola; y tú ya ne tens sincuanta. Has de sé sensata, reflexiona.
Per l´amor de Deu, torna en tú abáns de que sigue tart.

La Pesteta gran acababe de descubrí que ñabíe una bellesa al sol amagánse detrás dels montes y al chirrit de una carreta o un carro plena de fenás, y al vol tranquil dels miláns al sel llimpio de agost, y hasta al mero y simple fet de viure. No podíe renunsiá an ella ara que acababe de descubríla.

- Estic dessidida, germana. Tú tens la porta uberta pera anáten cuan vullgues - va di.

La Pesteta menuda va arrencá a plorá, después li va fotre un patatús pels ñirvis, y se va gitá en fiebre. Aixina va está una semana. Lo domenge habíe desaparegut la calentura. La Pesteta gran va entrá a la habitassió de puntetes y va escorre les cortines en alegría.

- Venga, maña, eixécat - va di -. Don José lligirá avui, a missa, la meua primera amonestassió. Avui té que sé pera tú y pera mí un día inolvidable. La Pesteta menuda se va alsá sense di ni chut, se va arreglá y sen va aná en san germana gran a escoltá la primera amonestassió. De tornada, ya a casa, la Lola va di:

- Anímat, germana, tú sirás la meua padrina.

Y, efectivamen, la Pesteta menuda va fé de padrina a la boda. Tot alló sense rechistá.
Als pocs mesos de casada, la Pesteta gran, extrañada de la sumissió y de que Irene no parlare, va maná cridá a don Ricardo, lo meche.

- Esta chica ha patit una impressió massa forta. No raóne. De totes maneres no es perillosa. Lo seu trastorno no done cap mostra de violensia - va di lo meche. Después li va resseptá unes inyecsións y va marchá. La Pesteta gran se va ficá a plorá apenada.

Pero a Daniel, lo Mussol, res de aixó li va causá cap sorpresa. Escomensabe a donássen cuenta de que la vida es pródiga en fets que antes de passá pareixen mentira, són inverossímils, y después, cuan passen, sen acate un de que no tenen res de inextricables ni de sorprendéns. Son tan naturals com que lo sol se assomo cada matí, o com les plogudes, o com la nit, o com lo ven als oróns. Ell va seguí la marcha de les relassións de la Pesteta y Quino, lo Manco, per la Uca-uca. Va sé un fet curiós que tan pronte com va sabé estes relassións, va sentí que se ni anabe totalmen lo seu antic aburrimén per la chiqueta. Y al seu puesto brotabe com un vago impuls de compassió.

Un matí la va trobá furgán per la malea, a la riba del riu.

- Ajúdam, Mussol. Se ha amagat aquí una gribeta que casi no vole.

Ell se va afaná per a enchampá al muixó. Al final u va conseguí, pero lo animalet, probán de escapá, se va pressipitá insensatamen al riu y se va aufegá en un momén. Entonses la Mariuca-uca se va assentá a la vora, en los peus sumergits a la corrén. Lo Mussol se va assentá al seu costat. Als dos los entristíe la mort del muixonet. Después, la tristesa se va dissipá.

- ¿Es verdat que ton pare se casará en la Pesteta? - va di lo Mussol.

- Assó diuen.

- ¿Quí u diu?

- Ells.

- ¿Tú qué dius?

- Res.

- Ton pare, ¿qué diu?

- Que se case pera que yo tinga una mare.

- Ni pintada voldría yo una mare com la Pesteta - va di lo Mussol.

- Lo pare diu que ella me rentará la cara y me pentinará les trenes.

Va torná a insistí lo Mussol:

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Daniel, lo Mussol, pressentíe la pena inexpresada de la menuda, lo valor heroic del seu hermetisme, tan dignamen soportat.

La chiqueta va preguntá:

- ¿Es sert que tú ten vas a la siudat?

- De aquí tres mesos. Hay cumplit ya onse añs. Mon pare vol que progressa.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Después de parlá sen va doná cuenta lo Mussol de que se habíen cambiat les tornes; de que ere ell, ara, lo que no díe res. Y va compendre que entre ell y la Uca-uca eixíe de repén un pun comú de rara afinidat. Y que no su passabe mal charrán en la chiqueta, y que los dos se assemellaben en que teníen que acatá lo que mes los conveníe a sons pares sense que an ells sels demanare opinió. Y va advertí tamé que están aixina, charrán de unes coses y atres, se estabe be y no sen enrecordabe pera res de la Mica.

Y, sobre tot, que la idea de marchá a la siudat a progressá, tornabe a fésseli difíssil, insoportable. Cuan tornare de la siudat de progressá, la Mica, seguramen, hauríe perdut lo cutis y tindríe, en cambi, una dotsena de chiquets. Ara se trobabe en la Uca-uca mes assobín y ya no la esquivabe com u fée abáns.

- Uca-uca, ¿cuán es la boda?

- Peral juliol.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

- Y ella, ¿qué diu?

- Que me portará a la siudat, cuan sigue ma mare, pera que me traguen les peques.

- Y tú, ¿u vols?

La Uca-uca acachabe los ulls:

- Claro.

Lo día de la boda, Mariuca-uca no va apareixe per cap puesto. Al fes de nit, Quino, lo Manco, se va olvidá de la Pesteta gran y de tot y va di que se habíe de buscá a la chiqueta costare lo que costare. Daniel, lo Mussol, observabe fascinat los preparatius. Los homens en tochos, cresols y llinternes, en los peus calsats en grosses botes en claus que feen un soroll chirrián per la carretera. Daniel, lo Mussol, al vore que passabe lo tems sense que los homens tornaren de les montañes, se va aná omplín de ansiedat.
Sa mare plorabe a la seua vora y no parabe de di: "Pobre criatura". Per lo vist no ere partidaria de donáli a la Uca-uca una mare postisa. Cuan Rafaela, la Chancha, la dona del Cuco, lo factó, va passá a la formachería dién que ere probable que a la chiqueta la haguere devorat un llop, Daniel, lo Mussol, va tindre ganes de cridá en tota la seua alma. Y va sé en eixe momén cuan se va confessá que si a la Uca-uca li traíen les peques, li trauríen la grassia y que ell no volíe que a la Uca-uca li tragueren les peques y tampoc que la destripare y minjare un llop. A les dos de la matinada van torná los homens en los tochos, les llanternes y los farols y la Mariuca-uca al mich, mol blanca y desgreñada, despelussada, en lo pel esturrufat.
Tots van corre cap a casa de Quino, lo Manco, a vore arribá a la chiqueta y a besála y a apretála y a selebrá la aparissió. Pero la Pesteta se va adelantá a tots y va ressibí a la Uca-uca en dos galtades, una a cada galta. Quino, lo Manco, apenes va pugué aguantá una blasfemia, pero li va cridá la atensió a la Pesteta y li va di que no li agradabe que li pegaren a la chiqueta y doña Lola li va contestá irritada que "desdel matí ere ya sa mare y teníe que educála". Entonses Quino, lo Manco, se va assentá a una banqueta de la tasca y se va dixá caure de morros damún del bras que apoyabe a la taula, com si plorare, o com si acabare de sobrevíndreli una gran desgrassia.

miércoles, 1 de abril de 2026

Randa - Arrapar

Randa, s. f., fermeté, résolution, hardiesse, violence.

Randa, s. f., fermeté, résolution, hardiesse, violence


Er auiatz la randa
Col pres de la bela N' Alvira.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Maintenant écoutez la hardiesse comme il la prit de la belle dame Alvire. 
Adv. comp. 
Aissi viu a randa,
A liurazon, a comte et a guaranda.
Bertrand de Born: D'un sirventes.
Ainsi il vit entièrement à ration, à crédit et à promesse.
Faitz es lo vers tot a randa.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
Le vers est fait tout d'emblée.
Ilh m'a presentat a randa
Tot so qu' anava queren.
Matfre Ermengaud: Dregz de natura.
Elle m'a présenté aussitôt tout ce que j'allais cherchant.
Tan que s'an colcar a rranda 
De si dons.
T. de Folquet et de Giraud: Guirautz.
Tant qu'il s'aille coucher côte à côte de sa dame.
IT. Quivi fermammo i piedi a randa a randa. Dante, Inf., XIV.
CAT. Arranc. ESP. Arranque. (chap. Arranc, arrancs; arrancada, arrancades;  ressolusió, valentía, violensia.)
2. Randon, s. m., impétuosité, effort, traite, élan.
A batalha rengada vengron d' aital randon.
Guillaume de Tudela.
En bataille rangée ils vinrent de telle impétuosité.
Cant ac nadat un gran randon. V. de S. Honorat.
Quand il eut nagé une grande traite.
Adv. comp. Quan retornetz e 'ls feris a rando,
Pueis vos dopteron mais que grua falco.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
Quand vous vous retournâtes et les frappâtes tout à coup, puis ils vous redoutèrent plus que la grue le faucon.
Las regnas romp a un randon,
E vai derocar lo guarzon.
V. de S. Honorat.
Les rênes il rompt tout d'un coup, et va renverser le garçon.
Pueis gitatz la aut de rando. Deudes de Prades, Auz. cass.
Puis jetez la haut impétueusement.
Denfra son oratori s'en intret de randon.
V. de S. Honorat.
Dedans son oratoire il s'en entra subitement.
Grans IIII leguas duro en un rando.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 24.
Quatre grandes lieues ils durent d'une seule traite.
ANC. FR. D'un randon en tua plus de XL et VI.
Poëme d'Hugues Capet, fol. 22.
Le Franceiz point de grant randon. Roman de Rou, v. 9194.
Le sanc li saut à grant randon. Roman du Renart, t. 1, p. 239.
L'ESP. ne possède que l'adv. comp. de randon (randón). 
L'IT. fait aussi usage de cet adv. comp., et dit di randone.
3. Randonar, v., randonner, courir, s'empresser, aller avec impétuosité,
prendre un grand élan.
Drutz que s randona 
Ni es trop cochatz.
Giraud de Borneil: La flors.
Galant qui s'empresse et est trop hâté.
Part. pas. Fatz coma esparviers
Que s laissa quant a randonnat.
Bertrand de Born: Fuilhetas.
Tu fais comme l'épervier qui se désiste quand il a pris un grand élan.
S' el es randonat solamen,
E recueill sa presa soven.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
S'il est randonné seulement, et recueille sa proie souvent.
ANC. FR. Tant com cheval lor porent randoner.
Roman de Gérard de Vienne, v. 689.
Si vout esperonant
As portes de Roen là vindrent randonant.
Roman de Rou, v. 3975.
Et Renart s' en vet randonant
Parmi les prez à grant esploit.
Roman du Renart, t. III, p. 193.
4. Randonada, s. f., randonnée, impétuosité, rapidité, vitesse.
Adv. comp.
Ar intreron payas una gran randonada. 
A la cambra el venc de tan gran randonada.
Roman de Fierabras, v. 4418 et 2785.
Alors entrèrent les païens (avec) une grande impétuosité.
Il vint à la chambre de si grande impétuosité.
ANC. FF. Diex! com cil qui le porte vient de grant randonnée.
Roman de Fierabras en vers français.

Randar, v., arranger, disposer, ajuster, préparer, border.
Quan caval non trai del pas
Ni calsas de fer non randa.
Bertrand de Born: Gent fai.
Quand il ne tire pas cheval du pas et n'arrange pas chausses de fer.
En ESP. randa signifie filet, et randado; orné de filet. Le verbe n'est pas 
2. Arandar, v., ajuster, disposer, préparer, arranger, border.
Agulh' e sed' e fil
Com se pusc' arandar.
Amanieu des Escas: En aquel mes.
Aiguille et soie et fil comment il se puisse ajuster.

Ranson, s. m., troupe, compagnie, bande, société.
Non es mieus lo senhal ni 'l ranson,
E non puesc luenh osteiar ses aver.
Bertrand de Born: Non estarai.
N'est mien l'étendard ni la troupe, et je ne puis guerroyer loin sans avoir.
CAT. Ranxo. ESP. Rancho. (chap. Lo rancho es lo minjá, per ejemple, de una compañía, tropa, banda, sossiedat. Juaquín Monclús está sempre preparat per al rancho.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

Ranula, s. f., lat. ranula, ranule, sorte de tumeur qui vient sous la langue.
Extraccio de ranula de jos la lengua. Trad. d'Albucasis, fol. 22.
Extraction de ranule dessous la langue.
ESP. PORT. Ranula. (chap. Ranula, ranules : tumor, tumors, gaburro, gaburros que se fan daball de la llengua.)

Rap, s. m., lat. raptus, rapt, enlèvement, butin.
Fan raubador traina e rap.
En fai rap o tragina. 
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72 et 7.
Les voleurs font pillage et rapt.
Il en fait rapt et pillage.
CAT. ESP. PORT. Rapto. IT. Ratto. (chap. Rapte, raptes.) 
2. Rapina, s. f., lat. rapina, rapine, ravage.
Si cum es de furt e de rapina. Trad. du Code de Justinien, fol. 4.
Ainsi comme est de vol et de rapine.
Auzels de rapina. Eluc. de las propr., fol. 51.
(chap. Muixons de rapiña, cassadós, com los del llibre de Deudes de Prades.)

Libre de caça. Libre de animals de casar; esparver, esparvé, esparbé, Sperber

Fig. Selh amor viu de rapina. Marcabrus: Dirai vos.
Cet amour vit de rapine.
Loc. Ela sap trop de rapina.
T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm.
Elle sait trop de rapine.
CAT. ESP. (rapiña) PORT. IT. Rapina. (chap. rapiña, rapiñes; v. rapiñá : rapiño, rapiñes, rapiñe, rapiñem o rapiñam, rapiñéu o rapiñáu, rapiñen; rapiñat, rapiñats, rapiñada, rapiñades; rapiñaré; rapiñaría; si yo rapiñara.)
3. Rapatz, adj., lat. rapax, rapace, avide.
Ribautz rapatz que fan vilmens
Totz faitz, cant an loc e sazos.
Nat de Mons: Al bon rey.
Ribauds rapaces qui font vilainement toutes actions, quand ils ont lieu et saisons.
Lop... bestia es mot rapacia. Eluc. de las propr., fol. 254.
(chap. Lo llop es una bestia mol rapás : cassadora.)
Le loup... est bête moult rapace.
ESP. Rapaz. IT. Rapace. (chap. Rapás, rapassos.)
4. Raptor, s. m., lat. raptor, ravisseur.
Dona al raptor espaci de fugir. Eluc. de las propr., fol. 260.
Donne au ravisseur espace de fuir.
CAT. ESP. PORT. Raptor. IT. Rattore, rapitore. (chap. Raptor, raptors; raptó, raptós, raptora, raptores.)
5. Rapayre, s. m., ravisseur.
Esparvie dit autrament... accipiter en lati, que vol dire rapayre.
Eluc. de las propr., fol. 141. 
Épervier dit autrement... accipiter en latin, qui veut dire ravisseur.
6. Rapacitat, s. f., lat. rapacitatem, rapacité.
Vostra cautela sia major que la vostra rapacitat. Trad. d'Albucasis, fol. 12.
Que votre finesse soit plus grande que la votre rapacité.
CAT. Rapacitat. ESP. Rapacidad. PORT. Rapacidade. IT. Rapacità, rapacitate, rapacitade. (chap. Rapassidat, rapassidats.)
7. Rapar, v., lat. rapere, ravir, prendre, saisir, enlever.
Aygla ha... unglas mot agudas per sa preza forment rapar.
Eluc. de las propr., fol. 141.
L'aigle a... ongles moult aigus pour sa proie fortement saisir.
Qu' el diables no m rape. Leys d'amors, fol. 142.
Que le diable ne m'enlève pas.
Fig. Que naturals vicis no t rape. Leys d'amors, fol. 27.
Que naturel vice ne te saisisse pas.
Substantiv. Per lo rapar que fan. Leys d'amors, fol. 128.
Pour le ravir qu'ils font.
Part. prés. subst. Coloms... quan vezo los rapans en l'ayre, si apauzo en terra.
(chap. Los coloms... cuan veuen los rapassos al aire, se posen anterra.)
Eluc. de las propr., fol. 139.
Les colombes..… quand elles voient les ravissants en l'air, se posent à terre.
Part. pas. Per ela so rapadas et devoradas. Eluc. de las propr., fol. 256.
Par elle sont saisies et dévorées.
CAT. ESP. PORT. Rapar. IT. Rapire. (chap. Rapá : atrapá, pessigá, agarrá, pendre o prendre.)
8. Rabina, s. f., ardeur, impétuosité, rapidité.
Mosqueta es tant rabineira,
C' ab so que pren vai la carreira,
E pert se pueis per sa rabina.
Deudes de Prades, Auz. cass.
L'émouchette est si pétulante, qu'avec ce qu'elle prend elle poursuit sa carrière, et se perd après par son ardeur.
ANC. FR. Et li jaians par tel ravine
Le fiert.
Roman de la Violette, p. 229.
Les larmes de son cuer corrent de tel ravine 
Que ses mantiaux en muelle et ses blianz d'ermine.
Un Trouvère Anonyme: Un novel. Ms. 1989, c. 63.
9. Rabinaire, adj., emporté, ardent, impétueux.
Qui fort es rabinaire
No sap ni no s pot estraire
Qu' ans termini non repaus.
Giraud de Borneil: S' es cantars.
Qui fort est emporté ne sait ni ne peut s'empêcher qu'avant terme il ne repose. 
10. Rabinier, adj., impétueux, rapide, emporté, pétulant.
Per bosc deve rabinier,
E per boissos deve ratier.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Dans le bois il devient impétueux, et dans les buissons il devient capricieux. 
L' aiga qu' est rabineira n' a negat. Guillaume de Tudela.
L'eau qui est impétueuse en a noyé.
11. Rabeg, Rabey, Rabeh, s. m., courant, torrent, rapidité.
Lo peysso que se bagna e se noyriss el rabeg de las aygas.
V. et Vert., fol. 66.
Le poisson qui se baigne et se nourrit au courant des eaux. 
Oltra Saina, l' aigua, latz lo rabeh... anetz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.
Au delà l'eau (la rivière) de Seine, à côté du courant... il alla.
Lo sanc de gran rabey ne chay e mieg lo prat.
Roman de Fierabras, v. 1647.
Le sang avec grande rapidité en tombe au milieu du pré.
12. Arrap, s. m., déchirure, égratignure.
Fig. S' ieu de mi dons aic ren d' arrap,
No 'l vuelh tortz ni drey contendre.
Raimond de Miraval: Selh cuy.
Si de ma dame j'eus rien d'égratignure, je ne lui veux tort ni droit débattre.
13. Arrapar, Arapar, Arrabar, Arabar, v., lat. arripere, enlever, arracher, 
saisir, prendre.
Me sove que tot cant es arrapa. Leys d'amors, fol. 20.
Il me souvient que tout ce qui est il arrache.
Si bufaran tan aspramens
Que los arbres arabaran.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Ils souffleront si rudement que les arbres ils arracheront.
Arabon li las vielhas plumas. Naturas d'alcus ausels.
Lui arrachent les vieilles plumes.
Lau que la lenga l' arap
Que mais fol motz no ill escap.
Rambaud d'Orange: A mos vers.
J'approuve que la langue il lui arrache (afin) que davantage mot extravagant ne lui échappe.
Encaras mens pot venir a bon cap,
Ab vil femna, que tot ben no l' arrap.
Serveri de Girone: A greu pot.
Encore moins peut-il venir à bonne fin, avec femme vile, de manière que tout bien elle ne lui enlève.
Fig. Arrabon del cor... IIII malas razitz de horguelh. V. et Vert., fol. 50.
(chap. Arrenquen del cor... cuatre males arraíls d'orgull.) 
Arrachent du coeur... quatre mauvaises racines d'orgueil.
ANC. FR. Le suppliant arapa ledit Pierre au col et lui donna de la canivete ou coustel qu'il tenoit en sa main.
Lett. de rém. de 1456. Carpentier, t. 1, col. 306.
- Attraper.
Aissi tendon lur trapa
Ab falses trudetz,
Ab que quascus s' arrapa.
Germonde de Montpellier: Greu m' es.
Ils tendent leurs trappes avec de faux piéges, avec quoi chacun s'attrape. 
CAT. ANC. ESP. Arrapar. (ESP. MOD. atrapar) IT. Arrappare.
(chap. Atrapá, pessigá, agarrá, pendre o prendre, capturá a una ratera o trampa com la lloseta y la culla: atrapo, atrapes, atrape, atrapem o atrapam, atrapéu o atrapáu, atrapen; atrapat, atrapats, atrapada, atrapades; atraparé; atraparía; si yo atrapara.)

jueves, 27 de agosto de 2026

Vedel, Vedelh, Vedela, Vedella, Vitulame, Vedel mari, Vegetar, Vegetacio, Vegetatiu

Vedel, Vedelh, s. m., du lat. vitulus, veau.
Ab so vedelh
Que gardava.
(chap. En son vedell que guardabe; bovet; pastora de bous, vedells, vaquera.)
J. Esteve: Ogan.
Avec son veau qu'elle gardait.

En son vedell que guardabe; Clarín, Adiós Cordera

Miels es que hom appelle, ab charitat, als chauls manjar que a vedel gras, ab ira. Trad. de Bède, fol. 72.
Il est mieux qu'on appelle, avec charité, à manger des choux qu'à veau gras, avec colère.
ANC. FR. Un tor et une vache ensemble
Qui a avec lui son véel.
Roman du Renart, t. I, p. 213.
Et vaches qui aient védels. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 8.
CAT. Vedell. IT. Vitello. (chap. Vedell, vedells; bovet o bouet, bovets o bouets, boveta o boueta, bovetes o bouetes. Cría del bou y vaca.)

CAT. Vedell. IT. Vitello. (chap. Vedell, vedells; bovet o bouet, bovets o bouets, boveta o boueta, bovetes o bouetes. Cría del bou y vaca.)



2. Vedela, Vedella, s. f., du lat. vitula, génisse.
La cenres esparsa de la vedella. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
La cendre répandue de la génisse.
CAT. Vedella. IT. Vitella. (chap. Vedella, vedelles.)

3. Vitulame, s. m., lat. vitulamen, rejeton.
Vitulame, es planta borda et no fructuoza, nayshent de la razitz de la vit. 
Eluc. de las propr., fol. 226.
(chap. Rechito (vime), es planta borda y no fructuosa, naixén de l'arraíl de la viña. Sarmens borts.)
Rejeton, c'est plante parasite et non productive, naissant de la racine de la vigne.
(chap. Rechito, rechitos; vime, vimes o vímec, vimecs.)

4. Vedel mari, s. m., veau-marin.
En mar ha una bestia de forma de vedel, per que es dita vedel mari.
Eluc. de las propr., fol. 261.
(chap. Al mar ña una bestia de (en) forma de vedell, per lo que es dita vedell marí : vaca marina.)
En mer il y a une bête de forme de veau, c'est pourquoi elle est dite 
veau-marin.
(chap. Vaca marina, vaques marines.)

Vegetar, v., lat. vegetare, végéter, croître.
Tres proprias operacios: la prumiera vegetar, la segunda es sentir, et la tersa entendre. Eluc. de las propr., fol. 14.
Trois propres opérations: la première croître, la seconde est sentir, et la troisième entendre.
CAT. ESP. PORT. Vegetar. IT. Vegetare. (chap. Vegetá : creixe, sobre tot les plantes.)

2. Vegetacio, s. f., lat. vegetatio, végétation, croissance.
Irrigacio, humectacio et vegetacio.
Dona als cors noyriment et vegetacio.
Eluc. de las propr., fol. 136 et 26.
Irrigation, humectation et végétation.
Donne au corps aliment et croissance.
ESP. Vegetación. PORT. Vegetação. IT. Vegetazione. (chap. Vegetassió, vegetassions; plantes; creiximén.)

3. Vegetatiu, adj., lat. vegetativus, végétatif. 
Cors vivens o vegetatius. Leys d'amors, fol. 44.
(chap. Cos viu o vegetatiu : que creix.)
Corps vivant ou végétatif.
Arma rationals doncx es
Arma d' ome,...
E de bestias, sensetiva,
Et d' albres, vegetativa.
Brev. d'amor, fol. 54.
Âme raisonnable donc est âme d'homme,... et (celle) des bêtes, sensible, et (celle) des arbres, végétative.
CAT. Vegetatiu. ESP. PORT. IT. Vegetativo. (chap. Vegetatiu, vegetatius, vegetativa, vegetatives; que creix, creixén. Lo capsot de Mario Sasot no va sé mol vegetatiu, se va quedá esmirriat per la mala sang que porte, lo pobret franjista anti franquista.)

Vehemensia, Vehementia, s. f., lat. vehementia, véhémence, violence.
Per vehementia de freg. Trad. d'Albucasis, fol. 13.
(chap. Per vehemensia de fret o fred.)
Par véhémence de froid.
CAT. ESP. PORT. Vehemencia. IT. Veemenza, veemenzia.
(chap. Vehemensia, vehemensies; violensia, violensies. Expliquéuli a Bernat Catasús de aon ve lo dialecte ocsitá catalá. A l'Ana Casasús de Calaseit tamé li convé adependre una mica.)

Expliquéuli a Bernat Catasús de aon ve lo dialecte ocsitá catalá

2. Vehement, adj., lat. vehementem, véhément, impétueux, violent.
Faras accidir al malaute dolor vehement. Trad. d'Albucasis, fol. 47.
Tu feras arriver au malade douleur violente.
CAT. Vehement. ESP. PORT. Vehemente. IT. Veemente.
(chap. Vehemén, vehemens, vehementa, vehementes; violén, violens, violenta, violentes.)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamans de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuens, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va desistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los musculs ballaben an ell, flexibles y relevans. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuens ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotons de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.