Mostrando las entradas para la consulta torra nazi ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta torra nazi ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 6 de septiembre de 2018

Máximo Fabregat y les seues neures

Máximo Fabregat y les seues neures, un mes dels catanazis que traten als atres de fascistes, feixistes, paraula inventada per al catalá post laboratoris Fabra, com atres tantes, blavers, botifler, gonella, etc. Seguramén tamé es pro etarra y pro terra lliure com tota esta brossada que se diu de esquerres. No ne enserte ni una, en lo poc que li costaríe copiá y pegá del seu colega pro etarra lo pena de Marcel, lo reguer, o los seus amics catanazis de lafranja.net, pobret, no done per a mes.

Los referens de esta brossa catanazi

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.
 
Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.
 

Chapurriau és feixisme

Publicat per USUARI69 on 23 AGOST, 2018

Fa uns dies, a les festes de Vall-de-Roures, a la mitja part del ball, es va celebrar el tradicional bingo. Els diners recollits anaven per a la festa de no se quin sant. / Cóm has de sabé quin san ere si eres de la corda del assessino Luisico Companys / 

http://chapurriau.blogspot.com/2018/09/maximo-fabregat-y-les-seues-neures.html
vigila lo forat de la franja del teu cul, Maximico. 


Els que gestionaven lo “cotarro” (lo catarro no) eren los que estan més a “full” en lo tema del Chapurriau. I per a fer gala de la seva ignorància han pintat un muro al vell mig de “Valde” (veus com la gen no diu Vall de Roures, sino Valderrobres) on diu “Yo parlo chapurriau”. Un muro que ja va ser tacat / tú si que estás tacat, del servell / i ara han tornat a repintar. / Y totes les vegades que faigue falta, en permís dels amos /


Pues / pues dius? No mu crec, sirá doncs, pos en chapurriau/ a n’ este bingo, los grans defensors del chapurriau, no van dir ni una paraula en chapurriau. Tot en castellà. / Lo bingo no ere de la asoc., sino de una festa de Valderrobres, ignorán, badoc y baubo, y com Valderrobres está a España, se parle castellá / 


Torra, nazi, catanazi, Hitler, payaso

Torra, catanazi


La veritat és que tot això és un invent feixista / te referixes als paísus cagalans y la unidat de la llengua catalana, no?/ per trossejar un territori, per a confrontar una població, per a destruïr una cultura. És una vella estratègia practicada al Païs Vasc, /al Pays Bas te referixes, lo territori de allá baix en fransés, com lo Pays d´Oc es la Ocsitania ? /
a la Bretanya francesa i a tants altres llocs on s’ ha destruït o volgut destruir una cultura. / Com feu vatros a Ses Illes y Valensia, no? / Consisteix en trossejar el territori i anar confrontant-lo i destruint la llengua i la cultura. Mon iaio havia viscut abans de la guerra civil a Vall-de Roures, mai havia sentit la collonada franquista aquesta del chapurriau. / Pos es anterió a Fabra y a ton yayo, tros de soca, anterió a Franco, agarra un calendari, paleto catalanista. Tú qué collóns has de sentí del chapurriau si no saps ni aon pixes. Ton yayo va viure a Valderrobres, may en los guionets, Valdarrores díen los agüelos de Beseit /

Destapant la farsa aquesta veiem a gentola com un tal Ramón Guimerá, encarregat de la pàgina “Amics del chapurriau” i que ha mostrat públicament agraïments a La Falange, pel seu suport al chapurriau. / Yo no soc encarregat de la página, sol administradó del grupo yo parlo chapurriau y fach esta web del chapurriau aon escric yo sol. /

A la presentació feta a Vall-de-Roures de la asociación cultural amics del chapurriau es va otorgar el premi “Roberto G. Bayod”, que és un franquista de merda. / Tú eres un fill de puta de merda y a casa teua encara no u sap ton pare /
La persona premiada és un tal Luis Arrufat que al seu facebook a / ha, en hache, tarugo/ dit: “El cara el sol es un himno patriòtic molt bonico” ” http://www.lafranja.net/?p=28503 “. / Siteu mol mal, natros fem aná LO, no EL, y Luis Arrufat no escriu may patriòtic, aixó put a mentira y montaje fet en lo paintbrush, inútil. /


Aretha Franquin, cara al soul, Franco, Arethe Franklin
Aretha Franquin, cara al soul
 

En aquesta presentació també assistiren representants del PP i C’s d’ altres pobles de la comarca.
/ Y no tenen dret o es que sol vatros teniu drets, putos catanazis? Per qué no venen los de la CHA, Podemos, PSOE y atres partits? No los u prohibix dingú. Ademés la asoc. ya ha contactat en representans de estos partits per a parlá del chapurriau. / 

Bé, pues ja està clar / igual que l´aigua del Llobregat / qui hi ha detràs de la mandanga aquesta del chapurriau. Son els hereus del feixisme, el Partit Popular i C’s, acompanyats de l’ extrema dreta més rància. / Yo vach sé militán de CDC a Reus, la extrema dreta mes ránsia de Cataluña, ara, lo partit de Pigdemon, no hay militat a datre partit ni voto a cap partit a España. No eres mes babau perque ya no se pot. / 

Gent tant inutil i racista com el que ha pintat “lladres” al cartell fronterer entre la Terra Alta i el Matarranya / lo Matarraña /.
Que faltaria veure que no fossin els mateixos feixistes volent provocar odi “anticatalà”. / Pos en la vista tan bona que tens, garcho, no sé com no u veus, investiga a vore si trobes al de la pintada o a la de la pintada, igual es de Arnes, Gerona o Huesca, ves a sabé. Pregunta a la CATgb de Cataluña, los Mossus de cuadra, cos creat per Felipe V, lo vostre rey preferit. /

Joel Joan, fachas
Este Máximo está mes torrat que Joel Joan y Torra juns.



Cal fer front a aquesta gent, i no oblidar que si aquesta txusma està governant, i tenen via lliure per escampar el seu discurs d’odi és perquè van guanyar la guerra.
/ Com no sigue la de Kosovo, yo vach naixe al 78. Hau guañat alguna guerra los cataláns que ne voleu un atra per a seguí plorán, ploramiques, sen añs mes y aná mamán ? /


Van assassinar i perseguir lo bò i millor del territori, / com a Batiste, no? Deus sé amiguet de Luis Raxadel, bona memoria histórica teniu /
van matar la intel·ligència / la dels rucs catalanistes sirá /.
I d’ aquelles pluges estos fangs. Van de demòcrates
/ com los de la CUP, Partit demócrata de Puchi, ERC, etc, pero ya sabem que són catanazis /
, però alguna gent d’ aquesta tornaria a assassinar per “la puta espanya de los cojones”, que deia Pepe Rubianes. / Pepe Rubianes ere tan gallego com Francisco Franco Bahamonde, lo que tos va guañá la guerra, mes que res perque ere de familia militar y vatros anaeu en espardeñes de espart o abarques, y alguna corbella los segadós. Tú potsé eres tan catalá com l'assessino Companys y los assessinos de ERC, un partit que ara té representans assentats al congrés y a datres escaños. Ademés pareixes bastán pro etarra, tamé assessinos per si encara no u saps, crec que a terra lliure tens futuro, y sinó a comarquesnord.cat o ràdio Matarranya /

Una mica de música de los draps, feixistes : (Youtube)

Com diuen los penosos drapets: No mos faréu callá als chapurriaus.

miércoles, 4 de abril de 2018

Raza catalana, vasca

Albert Moliner, Giners,
"Los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan."

 
Albert Moliner , Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.
 
"Pues para ser de otra raza tiene usted toda la cara de mi primo el que vive en Lebrija."
 
 
 
 
 
gallinas, pollitos, razas, catalana, castellana, vasca
 
Caricatura de la revista satírica La Flaca del 3 de marzo de 1873
Caricatura de la revista satírica La Flaca del 3 de marzo de 1873 
Valentín Almirall, Pi y Margall, Diari Català, catalanismo político, nacionalistas catalanes, 
 
Arturo Quintana y Font
Arturico Quintana y Font, espécimen de pura raza catalana, nacido en Barchinona, ya nació con la barretina puesta a rosca.

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
No solamente la naturaleza, sino hasta la historia nos dice que España está formada por dos grupos completamente distintos. El grupo Central y Mediodía, compuesto de razas imaginativas, aventureras, impresionables y volubles, ha tenido sus días de gloria, como lo tienen todas las razas; pero su gloria ha sido tan efímera, que sólo ha durado lo que dura una excitación nerviosa. El grupo del Norte, en cambio, el grupo que podríamos llamar pirenaico, nunca se distinguió por su imaginación ardiente ni por sus golpes de efecto, pero ha sido siempre más meditativo, más sólido y más trascendental en sus proyectos.

[...] España se ha ido empequeñeciendo desde que las circunstancias hicieron que la raza menos pensadora y menos ilustrada de la Península fuera la que dominara. [...] iremos de mal en peor hasta tanto que por un medio o por otro logremos —los catalanes hablan— que el grupo pirenaico de España, tenga en la cosa pública tanta influencia, por lo menos, como el grupo central o del Mediodía. [...] cre[o] firmemente que, el elemento de población que hoy representa Cataluña, es el único que puede cambiar la marcha desastrosa de la política española.
Almirall (1879), «Los Ministres catalans» Los, no els, LO, no el.
 
VALENTÍN ALMIRALL
LO catalanisme, 1886, Almirall
Lo catalanisme, 1886

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

https://es.m.wikipedia.org/w/index.php?title=Archivo:Lo_catalanisme_(1886).djvu&page=9 se puede leer online

España tal como es, Almirall

 

España tal como es
 
En 1886 publicó L'Espagne telle qu'elle est en Montpellier, reeditada en castellano en Barcelona en 1886 bajo el título, España tal como es, en el que desarrolla su pensamiento: ambos grupos raciales, el central-meridional y el pirenaico, estarían en decadencia, pero conservarían cualidades diferentes; de los centrales quedaría «el espíritu de absorción, de reglamentación, de dominio», del pirenaico, «la rudeza, los apetitos terrenales, el egoísmo celoso. Y es que los catalanes y los vascos son los trabajadores de España.»​ Ese mismo año, 1886, Almirall publicaría su principal texto doctrinal, Lo Catalanisme, en el que caracteriza a la raza castellana como un Don Quijote, «es [d]el tipo generalizador sin base de observaciones propias ni recogidas por el estudio. Cree que todo puede reducirse a una fórmula simple e indiscutible. Con divagación bien vestida pretende resolver el más intrincado problema, y trata a continuación de imponer la solución a los demás»; la «agrupación nor-oriental», en el que se incluye el «tipo» catalán, sería «el reverso de la medalla». Cataluña se habría degenerado y desnaturalizado, es decir, castellanizado, tras su unión con Castilla: los vicios y defectos catalanes habrían venido desde Castilla y podrían solventarse tras la reivindicación particularista.
A pesar de su tono racista, Almirall no es «biologicista», sino «culturalista», es decir, habla de la cultura y las costumbres, el espacio físico y geográfico, no de las características intrínsecas e invariables heredadas. 
 
catalán = castellano, castillo, castel, castell, castiello

Otros autores catalanes, como Prat de la Riba o Rovira i Virgili también emplearon el término «raza» desde un punto de vista cultural, siempre para señalar las diferencias y la oposición entre pueblos.

 

En 1887, Pompeyo Gener publicó Heregias. Estudios de crítica inductiva sobre asuntos españoles (Fernando Fé, Madrid). 

Heregias: Estudios De Crítica Inductiva Sobre Asuntos Españoles



En Heregias, Gener, que en esa época todavía no había descubierto el catalanismo y todavía empleaba la «raza» en un sentido histórico, «raza histórica», aplica las doctrinas raciales a España y entronca con el concepto de «nacionalidad».​ 

Consideraba la existencia de una «raza catalana» distinta y superior, «cada catalán tiene un rey en el cuerpo», que habría dado a su literatura la energía, el vigor y la dureza características. Al contrario que la «raza castellana», en la que la «falta de oxígeno y de presión atmosférica; la mala alimentación» y las conocidas influencias semíticas y presemíticas («los andaluces»), determinarían una lengua impropia para la gran literatura.​ Por eso Eduardo Mendoza, catalán, escribe en castellano excepto restauració. Dichas supuestas características genéticas, bereberes y semíticas, del centro de la península configurarían para Gener, según recoge Martínez Hoyos, otras cualidades como la «morosidad», el «desprecio del tiempo», la «mala administración» o el «caciquismo».

Quim Torra
Quim Torra, el Himmler catalán a las órdenes del Führer Puigdemont
ganivetades suïsses
 
Muriel Casals, revolució somriures
 
bohemi cabaret món
 
periodisme, permetin
 
Honorables, cartes a la pàtria perduda
 
Está la carta de Tarradellas de La Vanguardia, 1981 ?
 
els últims cent metres , cap a la garjola
 
la porta de la gàbia, Quim Torra cap a la gàbia, garjola, trena, presó
 
viatge involuntari a la Catalunya impossible
 
Carles Castro, poder catalán laberinto
 
¿Cómo llega Cataluña a la presidencia de Quim Torra?

Las elecciones son algo más que el mecanismo democrático para determinar quién gobierna un territorio. En realidad sirven para mucho más. Por ejemplo, explican cómo se construyen o destruyen los países. No en vano, los desenlaces electorales son también una expresión de la voluntad múltiple de una sociedad y de su fisonomía ideológica e identitaria. Así como de sus inquietudes, pulsiones y derivas.

'El poder catalán en su laberinto', escrito por Carles Castro Sanz, es, por tanto, un viaje a lo largo del tiempo. Un viaje a través de las elecciones catalanas, entendidas como un espejo de la psicología de este pequeño y complejo territorio. Y es también una búsqueda del alma más genuina de la Cataluña actual y de las razones profundas que explican la destrucción como un solo pueblo.

Se trata de entender cómo los catalanes decidieron abandonar su particular oasis para emprender una travesía por el desierto, como los monegros o Teruel, la más sutil forma de laberinto, hacia un destino incierto.
 
El racialismo fue traído desde París por Pompeyo Gener, Pompeu como Fabra, influenciado por Jules Soury y la Société d'Anthropologie de Paul Broca.​ Hacia 1900, Gener habría completado un giro hacia el catalanismo y en su reedición de Heregias fue ampliada con la «cuestión catalana»: sería simplemente un litigio entre razas. 

Para salvar a la raza catalana de su declive, habría que reforzar los elementos primigenios arios, celtas, latinos o incluso vascos, y purificarla de elementos castellanos, es decir, elementos semíticos y presemíticos.​ 

La inferioridad de la raza castellana provendría de los «elementos étnicos», pero también de «el excesivo calor y el extremo frío e [sic] las alturas yermas, los terremotos de ciertas comarcas, como el de Tembleque, y sobre todo la sequedad del suelo.»​ «La atmósfera de Madrid es pobre en helio y argón» y en sus aguas faltan el «krypton, el neón y el xenon», por lo que debería dejar de ser la capital de España.​ En definitiva, «conocemos [los catalanes] que somos Arios europeos y que como hombres valemos más en el camino del Superhombre.»​ En su pensamiento,

Así, conviene á los centrales el socialismo nivelador, la democracia unitaria, que prepara la raza de proletarios habladores y pobres de voluntad, hábiles, pero que tienen la necesidad de quien les dirija y les mande, de jefes, de amo, / los borregos de Puigdemont no/ de una ú otra forma; en una palabra, una raza de esclavos en el sentido más profundo de la frase. Y, en cambio en Cataluña y sintetizada ésta por los Supernacionales, la tendencia es diametralmente opuesta. El ciudadano tiende á robustecer su yo. El obrero es ácrata. En nuestra raza abundan los individuos diferenciados; los de excepción, y el hombre es cada día más fuerte, más vital y más rico de dinero, y de inteligencia que es más, cual nunca lo haya sido hasta el presente, gracias á la falta de prejuicios nacionales, gracias á su comunicación con todo lo notable de las demás naciones, gracias á la enorme multiplicidad de pensamiento y de práctica, de arte e industria.

Pompeyo Gener, Herejías, op. cit. Caja (2009), p. 112

Goebbels era un aficionado al lado de esta gente y Juaquín Torra
Goebbels era un aficionado al lado de esta gente y Juaquín Torra

Quizás el más conocido de entre los racistas catalanes haya sido Bartomeu Robert, el llamado «Doctor Robert», un importante médico y político catalanista de Barcelona. La fama de Robert, inmerecida según Francisco Caja, le llegó por una conferencia que impartió en el Ateneo de Barcelona el 14 de marzo 1899 con el título «La raza catalana», que interrumpió «debido a lo avanzado de la hora» y que no retomó «para no dar lugar a malas interpretaciones por parte de la prensa madrileña». Las ideas sobre la configuración craneana en la Península que Robert presentó en la conferencia parece que fueron manipuladas por el diputado Romero Robledo para atacar al gobierno de Silvela y dieron una idea equivocada de lo que había sido la conferencia. En consecuencia, autores de la talla de Menéndez Pidal o Ernest Lluch lo consideraban como el representante más extremo del racismo catalán basado en la craneometría.

En 1907 el catalán Francisco Jaume, autor de El separatismo en Cataluña, comentaba:
 
Los separatistas catalanes han empezado por ejercer de verdaderos demagogos, adulando la vanidad de los catalanes. No han cesado de insistir en la pretendida inferioridad de los castellanos. Que formamos dos razas distintas y aun opuestas: entre las cuales ellos, los castellanos, eran los inferiores y nosotros los catalanes, los superiores. Que por efecto de esta inferioridad era inútil esperar que los castellanos pudiesen seguir nunca el impulso que nosotros , los catalanes, hemos dado al progreso de nuestra patria común; y que en consecuencia nosotros teníamos que perder siempre, habíamos de ser necesariamente las víctimas en este consorcio de ambos pueblos, y por ende que la separación pura y simple era lo que procedía. Que nada les debíamos, que nunca los castellanos han hecho por nosotros, los catalanes, más que explotarnos.

Francisco Jaume, op. cit. Barraycoa (2011), pág. 210
Otros autores que se pueden incluir dentro de esta corriente racista están Eugenio d'Ors, Bartomeu Robert, José Pella y Forgas, Domingo Martí i Julià, Bonaventura Riera, Joan Bardina, Domènec Martí i Julià o Pere Màrtir Rossell i Vilar. La raça.





Portada del semanario L'Esquella de la Torratxa en la que las demás regiones de España son representadas como cerdos comiendo de Cataluña.

Portada del semanario L'Esquella de la Torratxa en la que las demás regiones de España son representadas como cerdos comiendo de Cataluña.

Caricatura de la revista Don Quijote en la que se satiriza la obsesión por las formas craneanas de los racistas catalanistas.

Caricatura de la revista Don Quijote en la que se satiriza la obsesión por las formas craneanas de los racistas catalanistas.

Caricatura de la revista Don Quijote en la que se satiriza las posiciones políticas de Roberts, Torres y Rusiñol. Véase la forma del cráneo, satirizando el «cráneo catalán».

Caricatura de la revista Don Quijote en la que se satiriza las posiciones políticas de Roberts, Torres y Rusiñol. Véase la forma del cráneo, satirizando el «cráneo catalán». 

Durante la década de 1930 algunas corrientes del nacionalismo y del independentismo catalán se habían acercado al fascismo italiano y al nazismo alemán, que por su parte los veía de forma ambivalente. Así, ya en 1932, el dirigente del Partido Nazi, Dr. Karl Cerff, durante su visita a Barcelona, en una entrevista publicada por el periódico La Nació Catalana, órgano del Partido Nacionalista Catalán, afirmaba que «‹conoce› que los catalanes son racialmente diferentes de los españoles, define a los judíos como enemigos del nacionalismo catalán [...]». 
 
Sin embargo, el fascismo italiano y el nazismo prefirieron apoyar al fascismo español, a pesar del memorándum de mayo de 1936, en el que Manuel Blasi y/o Baldomer Palazón, máximos representantes del «pro-fascismo» en Nosaltres Sols!, ofrecía al NSDAP los servicios de los nacionalistas catalanes y vascos a cambio de una Cataluña independiente.
 
estelada, svastica, nazi
 
 
Hacia 1934/35 el sector profascista de Nosaltres Sols! defendía la superioridad racial de los catalanes, frente a los «africanos españoles», considerados «un elemento de la raza blanca en franca evolución hacia el componente racial africano semítico (árabe)». El resultado: un mayor coeficiente de inteligencia del catalán frente a los «españoles», cuya inmigración en Cataluña supondría un peligro de contagio del carácter «gandul y pro-africano español».​ Ya en 1931 Nosaltres Sols! había publicado unas «reglas de patriotismo sexual» que debían seguir «todo catalán y catalana dignos de tal nombre»: «dejando aparte honrosas y rarísimas excepciones, veremos que el individuo de sangre catalana-castellana es híbrido, infecundo, como no puede ser de otra manera».

El murcianismo

Hacia principios de la década de 1930 se extendió por la sociedad catalana el temor a una «invasión» de murcianos. El historiador Ferran Soldevila, en un artículo de 1933, denunciaba que los inmigrantes andaluces y murcianos no se adaptan a vivir en Cataluña, al contrario que los inmigrantes aragoneses. Así los de Murcia y Albacete sureños serían de baja condición social, analfabetos y en gran parte enfermos, sobre todo de tracoma, acaparando los hospitales. Para Soldevila que murcianos pudiesen residir libremente en Cataluña era un escándalo que convertía en inútil la repatriación de emigrantes parados.
Poco después se le unirían otros, como el periodista Carles Sentís, que en sus artículos acusaba a las «hordas invasoras» murcianas de no pagar los alquileres, no respetar los contratos, ser de modales rudos y practicar el amor libre, lo que representaba uno de los mayores peligros, por el aumento demográfico del elemento no catalán. Los artículos de Sentís tuvieron un gran impacto y el periódico catalanista El Be negre comentaba en sus páginas «España para los españoles. Cataluña para los murcianos».
 
La preocupación por la llegada de inmigrantes del sur era especialmente aguda por lo que significaba de mezcla con una raza decadente, algo que sólo la autonomía y una selección de los inmigrantes podría remediar. Ya el demógrafo Josep Antoni Vandellòs en su libro Cataluña, poble decadent (1935) ISBN 978-8429722413 alertaba de la llegada de una población que no era asimilable.

Exilio

Las tesis racialistas llegaron a México con el exilio republicano y la revista Quaderns de l'exili, siendo su figura más importante Pedro Bosch Gimpera, un arqueólogo y prehistoriador de renombre internacional, que había sido rector de la Universidad Autónoma de Barcelona y Consejero de Justicia del gobierno de la Generalidad. Para Bosch Gimpera, influenciado por su maestro, Gustaf Kossinna, y para los demás autores en torno a Quaderns de l'exili, la auténtica esencia de los pueblos de España, «la verdadera raíz étnica», se habría desarrollado en los pueblos prehistóricos de la península que habrían determinado dos grupos distintos, los pueblos íberos —identificados con los países catalanes y con los vascos— y los celtas —identificados con los castellanos—, cuyas características se habrían mantenido hasta la actualidad. Así, Bosch Gimpera considera que las diferencias raciales entre catalanes y castellanos se basan en un hecho científico que explicaría la Guerra Civil en un enfrentamiento sempiterno entre dos pueblos que sólo han permanecido unidos debido a la «antinatural» y «catastrófica» intervención de cartagineses y romanos: «bajo la aparente asimilación romana o bajo las unificaciones musulmanas o modernas, dicha diversidad [étnica de España] continúa latente y la personalidad de los pueblos permanece intacta». El Estado no sería más que una superestructura parasitaria de privilegiados y distante de la raíz del pueblo, que oculta su verdadera naturaleza.

Mapas que, según Bosch Gimpera, muestran la continuidad de las diferencias entre catalanes / íberos y castellanos / celtas:

Guerra de Sucesión en España
Guerra de Sucesión en España
 
Pueblos prerromanos peninsulares hacia el 300 a.C.
Pueblos prerromanos peninsulares hacia el 300 a.C.  
 
Frente de la Guerra Civil Española en noviembre de 1936
Frente de la Guerra Civil Española en noviembre de 1936
 
 
La palabra «xarnego», que había evolucionado desde el significado puramente de mezcla biológica de «chucho», «perro sin raza», a través del significado de «hijo de catalán y forastero», en las décadas de 1960 y 1970 pasó a significar «inmigrante de una región española de habla no catalana», es decir, foráneo a Cataluña, hasta terminar con un sentido lingüístico de «aquel que no habla catalán», pero sin terminar de perder las connotaciones peyorativas biológicas y clasistas anteriores. 

La lengua catalana se convirtió en un importante elemento para distinguir entre «nosotros», los catalanes, y «ellos». Un ejemplo ha sido la polémica que se generó en 2008 en torno al presidente de la Generalitat, José Montilla, cuando un diputado del Parlamento catalán dijo en la televisión pública catalana que Montilla «destrozaba el catalán», considerando inaceptable que el presidente de Cataluña no lo hablase correctamente. De esta forma se destacó de nuevo el origen xarnego, foráneo, de Montilla. La autora Montserrat Clúa Fainé, de la Universidad Autónoma de Barcelona, considera que estos mecanismos de exclusión se han vuelto a emplear en Cataluña para hacer frente a la ola de inmigración extracomunitaria que se dio en España en la década de 1990.
También se puede rastrear su influencia en los textos de juventud de Jordi Pujol,
 
El hombre andaluz no es un hombre coherente, es un hombre anárquico. Es un hombre destruido [...], es generalmente un hombre poco hecho, un hombre que hace cientos de años que pasa hambre y que vive en un estado de ignorancia y de miseria cultural, mental y espiritual. Es un hombre desarraigado, incapaz de tener un sentido un poco amplio de comunidad. A menudo da pruebas de una excelente madera humana, pero de entrada constituye la muestra de menor valor social y espiritual de España. Ya lo he dicho antes: es un hombre destruido y anárquico. Si por la fuerza del número llegase a dominar, sin haber superado su propia perplejidad, destruiría Cataluña. Introduciría en ella su mentalidad anárquica y pobrísima, es decir su falta de mentalidad.

Jordi Pujol, publicado por primera vez en 1958 y de nuevo en 1976.
En su momento, Pujol matizó y defendió su posición, aunque posteriormente se disculpó, cuando en 2011 el partido Ciudadanos empleó el texto en un vídeo electoral.
En 2008 el presidente de Esquerra Republicana Oriol Junqueras defiende las diferencias genéticas entre españoles y catalanes en un artículo en Avui :
 
Oriol Junqueras, catalanes, proximidad genética, franceses
 
En concreto, los catalanes tienen más proximidad genética con los franceses que con los españoles; más con los italianos que con los portugueses; y un poco con los suizos. Mientras que los españoles presentan más proximidad con los portugueses que con los catalanes y muy poca con los franceses. Curioso ...

Oriol Junqueras, PROXIMITATS GENÈTIQUES, publicado en Avui el 27 de Agosto de 2008.​
En 2015, el exalcalde nacionalista de Arenys de Munt y en ese momento concejal por la CUP, Josep Manel Ximenis, empleó argumentos raciales para distinguir Cataluña de Castilla,
 
Creo que el talante castellano no ha cambiado, y no tiene nada que ver con el catalán. En Cataluña se establece desde el primer momento una sociedad diametralmente opuesta a la feudal castellana. Y esto es una realidad histórica y una estructura que crea sus unas inercias. Castilla se resume en una simple jerarquía de agricultores y aristocracia. Nada que ver pues. La mentalidad castellana lleva en sus genes una aceptación natural: 'ser mandado'. Y eso no ha cambiado y no cambiará.

Josep Manel Ximenis (11 de mayo de 2015), entrevista en e-noticies.
Estas declaraciones, junto con una serie de disensiones que habían ido en aumento, provocaron la expulsión de Ximenis de la CUP.

raza aria catalana
raza aria catalana

 

Martínez Hoyos, Francisco (enero de 2014). «El discurso de la hispanofobia: racismo y xenofobia en el nacionalismo catalán».Aportes (84): 182-192. ISSN 0213-5868. 

De la Granja, José Luis; Beramendi, Justo; Anguera, Pere (2001). La España de los nacionalismos y las autonomías. Madrid: Síntesis. pp. 62 y 64. ISBN 84-7738-918-7.

Caja (2009):57-59, citando a, Turbino, Francisco María (1880). Historia del renacimiento literario, contemporáneo, en Cataluña, Baleares y Valencia. Madrid: Imprenta y Fundición de M. Tello.

Núñez Seixas, Xosé M. (1992). «Nacionalismos periféricos y fascismo. Acerca de un memorándum catalanista a la Alemania nazi (1936)». En Tuñon de Lara, Manuel. Historia Contemporánea (7): 311-333. ISSN 1130-2402.

Clúa i Fainé, Montserrat (2011). «Catalanes, inmigrantes y charnegos: “raza”, “cultura” y “mezcla” en el discurso nacionalista catalán».Revista de Antropología Social (Madrid: Universidad Complutense de Madrid) 20: 55-75. ISSN 1131-558X

Espada, Arcadi (3 de noviembre de 2012). «Andaluces de Pujol». El Mundo. El mundo por dentro y por fuera. 

Pujol, Jordi (25 de marzo de 1977). «La inmigración, problema y esperanza de Cataluña / 1». El Mundo. El mundo por dentro y por fuera. 

Pujol, Jordi (1 de noviembre de 2012). «Jordi Pujol alaba el arraigo en Catalunya de los inmigrantes andaluces y extremeños». La Vanguardia. 

 Junqueras, Oriol (27 de agosto de 2008). «Proximidades Genéticas».

Curto, Mireia (30 de abril de 2015). «La CUP expulsa a Josep Manel Ximenis, exalcalde de Arenys de Munt». El Periódico. 

Redacción (29 de junio de 2015). «La CUP expulsa a Ximenis». Crónica Global. 

Ximenis, Josep Manel (11 de mayo de 2015). «"La Guerra del 36 es una guerra contra los catalanes"

e-noticies. Consultado el 30 de abril de 2016. Ploramiques de Ximens.
Mira qué era Companys.

Aznar, Pujol

Bibliografía

  • Barraycoa, Javier (2011). Historias ocultadas del nacionalismo catalán (1ª edición). Madrid: LibrosLibres. ISBN 978-8492654765.
  • Caja, Francisco (2009). La raza catalana. Juaristi, Jon (prólogo) (1ª edición). Madrid: Encuentro. ISBN 978-84-7490-997-5.
  • Laínz, Jesús (2014). España contra Cataluña: Historia de un fraude (1ª edición). Madrid: Encuentro. ISBN 9788490552483.
//
 
Memoria histórica. Bilbao fue creada por privilegio otorgado por el Rey de Castilla, que era entonces Fernando IV, a su vasallo Diego López de Haro V "el Intruso", Señor de Vizcaya.
¿Se lo mencionan a los chavales en las "ikastolas"?

jueves, 10 de septiembre de 2026

Veuva, Vezoa, Veuvetat, Viduitat, Vidual, Aveuvar, Avesvar, Vexar, Vexatio, Vezer - Malveziar, Malviziar

Veuva, Vezoa, s. f., du lat. vidua, veuve.
Tres causas fan mestiers a veraya veuva. V. et Vert., fol. 93.
Trois choses font besoin à véritable veuve.
Adjectiv.
C M donas en son veuvas de lor maritz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 31.
Cent mille dames en sont veuves de leurs maris.
Los efans orfeis e las femnas vezoas. V. et Vert., fol. 78. 
Les enfants orphelins et les femmes veuves.
CAT. ESP. Viuda. PORT. Viuva. IT. Vedova. (chap. Viuda, viudes.)

Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar...

2. Veuvetat, s. f., lat. viduitatem, veuvage.
En matrimoni et en veuvetat.
Deu tener castetat en estamen de veuvetat. 
V. et Vert., fol. 96 et 93.
En mariage et en veuvage.
Doit conserver chasteté en état de veuvage.
(chap. Viudedat, viudedats.)

3. Viduitat, s. f., lat. viduitatem, viduité.
Tener castetat, viduitat. Leys d'amors, fol. 66.
Tenir chasteté, viduité.
CAT. Viudedat. ESP. Viudedad. IT. Vedovità, vedovitate, vedovitade. 
(chap. Viudedat, viudedats.)

4. Vidual, adj., lat. vidualis, de veuvage, de viduité.
Tant com viura honestament en estat vidual.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. IX, fol. 32.
Autant comme il vivra honnêtement en état de veuvage.
ESP. Viudal. IT. Vedovile. (chap. Viudal, viudals.)

5. Aveuvar, Avesvar, v., rendre veuf.
Part. pas. Sa molher sia trebalhada,
E del marit leu avesvada.
Un Troubadour Anonyme: Dieus laudem.
Que sa femme soit tourmentée, et du mari bientôt rendue veuve.
- Dépeuplé, privé.
Fransa e Bergonha n' es aveuvada.
France et Bourgogne en est rendue veuve.
(chap. Enviudá. ESP. Enviudar.)

Pajaritos ere Salvador Benítez, de Valderrobres.

Vexar, v., lat. vexare, vexer.
Lo volen... vexar e prendre. Chronique des Albigeois, col. 21.
Le veulent... vexer et prendre.
Part. pas. Non sian tengutz ni vexat de reddre conte.
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Qu'ils ne soient pas tenus ni vexés de rendre compte.
CAT. Vexar. ESP. Vejar. PORT. Vexar. IT. Vessare. (chap. Vexá.)

2. Vexatio, s. f., lat. vexatio, vexation, secousse, persécution.
Nocturnas vexatios de demonis. Eluc. de las propr., fol. 188.
(chap. Nocturnes vexassions de dimonis o diables.)
Nocturnes vexations de démons.
CAT. Vexació. ESP. Vejación. PORT. Vexação. IT. Vessazione. 
(chap. Vexassió, vexassions.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau,Beseit

Vezer, v., lat. videre, voir.
Aquells que cuion vezer no vezon gota. V. et Vert., fol. 27.
(chap. Aquella que creuen vore no veuen (ni) gota : gens : res.)
Ceux qui croient voir ne voient goutte.
De so que vei e que vi. 
Marcabrus: Dirai vos.
De ce que je vois et que je vis.
Fols es qui cre tot quan vezon siei huelh.
Pons de Capdueil: Leials.
Fou est qui croit tout ce que voient ses yeux.
Sel qu' es secx no ve defor,
E sel qu' es pecx no ve de cor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Celui qui est aveugle ne voit pas dehors, et celui qui est sot ne voit pas de coeur.
So qu' ai apres
Escotan e vezen.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Ce que j'ai appris en écoutant et en voyant.
La malvaisa arma cant ela se ve departir d' aquel cor mortal.
Liv. de Sydrac, fol. 51.
La mauvaise âme quand elle se voit séparer de ce corps mortel.
Loc. Veirem que ns responra. Philomena.
(chap. Vorem qué mos respondrá : contestará.)
Nous verrons (ce) qu'il nous répondra.
Substantiv. Als secx rendia lo vezer. Trad. d'un Évang. apocr.
Aux aveugles il rendait le voir.
Part. prés. subst. et loc. L' autr' ier mo vezen 
En triet may de cen.
P. Cardinal: Sel que fes.
L'autre jour mon voyant (à ma vue) il en tria plus de cent.
Dolor los auciria
En aissi nostre vezen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Douleur les occirait par ainsi notre voyant (en notre présence).
Adv. Vezent trastotz los cavalliers. V. de S. Honorat.
Voyant (en présence de) tous les cavaliers.
Part. pas. La genser qu' anc fos viza.
Arnaud de Marueil: Tot quant.
La plus belle qui oncques fut vue.
Vistas las presentas. Chronique des Albigeois, col. 26.
(chap. Vistes les presens - cartes.)
Vues les présentes.
Loc. De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.
Bertrand de Born: Domna pueis.
Par quoi il paraît à la vue qu'il fasse bon la tenir nue.
Adverb.
Si convertir no s volon vist nostres messages.
Izarn: Diguas me tu.
Si convertir ils ne se veulent vu nos messages.
ANC. FR. Perdu aveit la véue de vieillesce ne véer ne peut la lumière.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 4.
Si tost que je la vey, mon âme en fut esméue. 
Premières Œuvres de Desportes, fol. 29.
Vous vous voirez appeller huguenot. Contes d'Eutrapel, fol. 9.
Dès le premier regard ils vorroient qu'aux dedans
Nous ne sommes que feus et que brasiers ardans. 
Ronsard, t. I, p. 870.
A quant ille ot véut Pieron.
Anc. trad. de la Passion. Mém. de l'Acad. des Inscr., t. XVII, p. 725.
Voyez Gota.
CAT. Veurer. ESP. PORT. Ver. IT. Vedere. (chap. Vore : vech, veus, veu, veem, veéu, veuen; vist, vistos o vists, vista, vistes; voré; voría; si yo veiguera.)

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista

2. Vista, s. f., vue.
Qu' el en tres jorns cobre sa vista.
Deudes de Prades, Auz, cass.
Qu'en trois jours il recouvre sa vue.
Auzels de rapina que han... la vista aguda. Eluc. de las propr., fol. 139.
Oiseaux de rapine qui ont... la vue aiguë (perçante). 
Per qu' am mais la sua vista.
Guillaume de Biars: Si quo 'l majestre.
C'est pourquoi j'aime mieux la sienne vue.
Adv. comp. Tols l' autruy dreg a vista.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Tu enlèves le droit d'autrui à vue (publiquement).
CAT. ESP. PORT. IT. Vista. (chap. Vista, vistes.)

3. Vesible, Vizible, Visibil, adj., lat. visibilem, visible.
Qe demostro substantia visibil. Gramm. provençal.
Qui démontrent substance visible.
Dieus es vesibles e no vesibles. Liv. de Sydrac, fol. 8. 
Dieu est visible et non visible.
Creaturas viziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
Créatures visibles.
CAT. ESP. Visible. PORT. Visivel. IT. Visibile. (chap. Visible, visibles.)

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

4. Vesiblament, Visiblament, adv., visiblement.
Vesiblament s' en montet denan totz sus el cel. V. et Vert., fol. 5.
Visiblement il s'en monta devant tous là-haut au ciel.
Aparec a mi visiblament. Trad. d'Albucasis, fol. 49.
Apparut à moi visiblement.
CAT. Visiblement. ESP. Visiblemente. PORT. Visivolmente. IT. Visibilmente.
(chap. Visiblemen o visíblemen o vissiblemen o vissíblemen.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Vedenza, Vezensa, Vezeza, s. f., vue, présence.
En vedenza et en audenza d' En Wugo de Mondragon.
Titre de 1225. Arch. de l'archev. d'Arles, n° 85.
En présence et en audition du seigneur Hugues de Mondragon.
Si el non o dis a la vezensa et a la audiensa de VII garens.
Trad. du Code de Justinien, fol. 61.
S'il ne le dit pas à la vue et à l'audition de sept témoins.
Loc. A vezeza de tot lo poble. Sermon en provençal, fol. 33.
A vue de tout le peuple.

Torra, nazi, catanazi, Hitler, payaso

6. Visio, Vezio, s. f., lat. visio, vue, vision.
Vegas aquela am la visio del huel. Trad. d'Albucasis, fol. 17.
Que tu voies celle-là avec la vue de l'oeil.
Que pervegnam (o perveguam) a la visio de la divina majestat. 
Trad. de Bède, fol. 14.
Que nous parvenions à la vue de la divine majesté.
- Apparition, révélation, terme de théologie.
S. Johans l' evangelista reconta una vezio. V. et Vert., fol. 6.
Saint Jean l'évangéliste raconte une vision.
CAT. Visió. ESP. Visión. PORT. Visão. IT. Visione. (chap. Visió, visions; vissió, vissions.) 

Chapurriaudín lo roiget o rochet. Sirá la mascota del Chapurriau.

7. Vezeire, Vezedor, s. m., qui voit, qui aperçoit, contemplateur.
Ab dons esgar
Sap sos vezedor paysser.
Aimeri de Peguilain: Ses mon.
Avec doux regard elle sait repaître ses contemplateurs.
ANC. FR. Les véors vindrent devant
Veher la gen dan cuherant.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 791.
ESP. Veedor. PORT. Vedor. IT. Veditore. (chap. Veedó, veedós, veedora, veedores; contempladó, contempladós, contempladora, contempladores.)

8. Visiu, Viziu, adj., propre à faire voir.
El istrument visiu, so es uelh.
Virtut viziva.
Eluc. de las propr., fol. 15 et 14.
(chap. L'instrumén visiu, aixó es (l') ull. Virtut visiva o vissiva.)  
L'instrument propre à faire voir, c'est l'oeil.
Faculté propre à faire voir.
CAT. Visiu. ESP. IT. Visivo. (chap. Visiu o vissiu, visius o vissius, visiva o vissiva, visives o vissives.)

John Steinbeck, La Perla,chapurriau, perles, ostres

9. Vizual, adj., visuel.
Per reflexio de rachtz vizuals. Eluc. de las propr., fol. 38.
(chap. Per reflexió de rayos visuals o vissuals.)
Par réflexion de rayons visuels.
CAT. ESP. PORT. Visual. IT. Visuale. (chap. Visual, visuals; vissual, vissuals.)

10. Veament, Veamen, s. m., vue, aspect.
Seizena es veamens de Deu. Trad. de Bède, fol. 9.
La sixième est la vue de Dieu.

11. Vezement, s. m., vue.
Al sen del vezement. Trad. d'Albucasis, fol. 15.
Au sens de la vue.
CAT. Vedimento.

12. Vis, s. m., lat. visus, visage, figure.
Bella 's la domna, e 'l vis a tan preclar
Davan so vis nulz om no s pot celar.
Poëme sur Boèce.
Belle est la dame, et le visage a si brillant que devant son visage nul homme ne se peut céler. 
L' aigua m cor denan per miei lo vis.
B. de Ventadour: Belhs Monruelh.
L'eau me court devant par le milieu du visage.
ANC. FR. Que ses vis si pales devient.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 201.
De la poudre li jete el vis. Roman du Renart, t. II, p. 201.
D'un vis tant beau que les prestres craindront la regarder.
J. Bouchet, Triomp. de François 1er, fol. 97.
CAT. ANC. ESP. PORT. IT. Viso. (chap. Cara, cares.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

13. Visatge, Vizatge, s. m., visage, figure.
Lo sieu clar vizatge.
Joyeux de Toulouse: L' autr' ier.
Le sien clair visage.
Ieu n' ai baisatz mains huoills e maint visatge.
Le Moine de Montaudon: Aissi cum cel.
J'en ai baisé maints yeux et maint visage.
L'auteur du Dizzionario universale, etc., dit sur le mot italien visaggio:
Voce provenzale oggidi inusitata.
CAT. Visatge. ESP. Visage (Visaje). PORT. Visagem. ANC. IT. Visaggio.

14. Vis, s. m., lat. visum, avis, croyance.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Loc. Tan joios
Son, qu' ades m' es vis
Que folh' e flors s' espandis.
R. Jordan, Vicomte de S. Antonin: Lo clar.
Si joyeux je suis, qu'incessamment il m'est avis que la feuille et la fleur s'étale. 
ANC. FR.
Vis li fu k'une voix en dormant li diseit. Roman de Rou, v. 946.
Ai-je bien dit? Que vos est vis?
Roman du Renart, t. II, p. 189.

15. Veiaire, Veiayre, s. m., avis, manière de voir.
Ar me digaz del tot vostre veiaire.
Bertrand du Pujet: Bona dompna.
Maintenant que vous me disiez entièrement votre avis.
Lur folh deport
E lur malvat veiaire.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Leur fou déportement et leur mauvaise manière de voir.
- Aspect, apparence, semblant, mine.
Veiaire fresc e clar.
Hameus de la Broquerie: Mentre. 
Mine fraîche et brillante.
Loc. Sol veiaire non fai qu' ela m' entenda.
Pierre d'Auvergne: De ben sai.
Seulement elle ne fait pas mine qu'elle m'entende.
M' es veiaire qu' ieu senta
Odor de paradis.
B. de Ventadour: Quan la.
Il m'est avis que je sente odeur de paradis.
Amors, e que us es veiayre?
Trobatz vos folh mais que me? 
B. de Ventadour: Amors.
Amour, et que vous est semblant? Trouvez-vous fou plus que moi?
Adv. comp.
E 'l termes es vengutz al mieu veiaire. 
E. Cairels: Qui saubes.
Et le terme est venu à mon avis.
A veiaire lor era que tot lo mons peria. Liv. de Sydrac, fol. 7.
A semblant il leur était que tout le monde périssait.
ANC. FR. Sa chiere et son viaire taint...
La char fa mult salie, li viaire paliz. Roman de Rou, v. 3135.
Renart, fait-il, à ton viaire
Sembles bien beste de putaire.
Roman du Renart, t. II, p. 152.

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

16. Vesiat, Visiat, adj., avisé, content, gai, joyeux.
Quan la vei, sui tant fort visiatz,
Veiaire m' es qu' el cor al cel mi sailla.
B. de Ventadour: Per mieills.
Quand je la vois, je suis si fort content, qu'il m'est avis que le coeur me saute au ciel.
Molherat fan captenemen
De veziat enganador.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Les maris tiennent la conduite d'avisé trompeur.
ANC. FR. S'en vint com veziée et saige...
Mès déables qui veziez
Et soutix est à toz max fere.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 16 et 21.

17. Vec, Ve, prép., du rom. vezer, voi, voici, voilà.
Primitivement la langue romane employa l'ecce des Latins en le syncopant.
Ec vos e Roma l' emperador Teiric. Poëme sur Boèce.
Vous voici à Rome l'empereur Théodoric.
Les troubadours en ont fait aussi usage:
Ec vos la domna morta,
E 'l morgues es perdutz.
Palais: Molt m' enuoia. 
Vous voilà la dame morte, et le moine est perdu.
Mais, plus ordinairement, ils employèrent le mot Vec formé de Ve, troisième personne du verbe roman Vezer, et de Ec.
Sol si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer.
P. Raimond de Toulouse: Atressi cum la.
Seulement si elle me veut retenir, me voici à elle tout à son plaisir.
Le plus souvent ils combinaient ce mot avec des pronoms personnels ou 
relatifs, et formaient ainsi une sorte d'idiotisme, que le langage populaire a conservé.
Vec vos del vers la fi.
G. Rudel: Lanquan lo.
Vous voici du vers la fin.
Généralement j'ai réuni ces deux mots en un seul.
Vecvos a Rossilho G. vertit. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.
Vous voilà à Rossillon Gérard retourné.
Femna aias conort,
Qu veti ton fill revisdat. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Femme aie courage, vu que te voilà ton fils ressuscité.
Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Arnaud de Marueil: Si me destreignetz.
Vous voici tout le tort en quoi vous m'avez trouvé.
Les pronoms personnels ou relatifs EL, LO se plaçaient parfois entre Vec 
ou Ve et le pronom personnel Vos:
Vec los vos alberjatz e remazutz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.
Vous les voilà hébergés et arrêtés.
Par contract. Ab tant velvos al fuec vengut. Roman de Jaufre, fol. 12.
En même temps vous le voici au feu venu.
Enfin, en ajoutant l'adverbe Aissi, on obtint cette forme qui, en français, par la contraction de voi et d'ici a produit voici.
Merce m' aiatz, que veus m aissi vencut.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Ayez-moi merci, vu que me voici ici vaincu.
ANC. FR. Mais voyez-cy qu'il advient.
Les quinze Joyes de mariage, p. 143.
Vez me ci, si me retenez.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 198.
Sire, veez ci un ost en Venise près de nos. Villehardouin, p. 27.
Triboulet fut envoyé devant pour dire: Voy les cy venir.
Bonaventure Despériers (Desperriers), cont. 2.
Voy vous là composeur de pets. Rabelais, liv. I, ch. 40.

18. Avisar, Avizar, v., aviser, instruire, annoncer.
So que lor evesque lor era vengut dire et avisar.
Ce que leur évêque leur était venu dire et annoncer.
En to sen propri no t cofizes
Tant que amb autre no t' avizes.
Leys d'amors, fol. 138.
A ton sens propre ne te confies pas tant qu'avec autre tu ne t'instruises.
Auzels de rapina... han subtil vista, quar de mot lonh avizo lor vianda.
Eluc. de las propr., fol. 51.
Oiseaux de rapine... ont subtile vue, car de moult loin ils avisent leur proie.
- Prendre garde.
Deu avisar que no sia pres de la mar. L'Arbre de Batalhas, fol. 94.
Doit aviser qu'il ne soit pas près de la mer.
Se deu avisar cascus. Leys d'amors, fol. 151.
Se doit aviser chacun.
- Ajuster, viser.
Vay ferir lo paya, e a 'l ben avisat. Roman de Fierabras, v. 3721.
Va frapper le païen, et l'a bien ajusté.
Part. pas. Nautors avizatz. Leys d'amors, fol. 15.
Nautoniers avisés.
ANC. FR. A quis un garçon aviset. 
Roman du chastelain de Couci, v. 2941.
CAT. ESP. PORT. Avisar. IT. Avvisare. (chap. Avisá : aviso, avises, avise, avisem o avisam, aviséu o avisáu, avisen; avisat, avisats, avisada, avisades; avisaré; avisaría; si yo avisara.)

Valderrobres, foto antiga

19. Avis, s. m., avis, croyance, semblant.
Loc. Non agro la meitat de joy
Ni d' alegrier ab lurs amis,
Cum ieu ab vos, so m' es avis.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Elles n'eurent la moitié de joie ni de contentement avec leurs amis, comme moi avec vous, ce m'est avis.
Ar diguas que vos n' es avis. V. de S. Honorat.
Maintenant dites (ce) qui vous en est avis.
CAT. Avis. ESP. PORT. Aviso. IT. Avviso. (chap. Avís, avisos.)

20. Avision, s. f., vision.
Li fezessan tornar los sompnis e las avisions a non re.
(chap. Li faigueren torná los somnis y les visions a no res.)
Hist. de la Bible en prov., fol. 9.
Qu'ils lui fissent tourner les songes et les visions à néant.

21. Avisament, Avisamen, Avizament, Avizamen, s. m., avisement, avis, 
avertissement.
Lhi mostrero las letras e 'ls avisamens que avian.
(chap. Li van amostrá les lletres (cartes) y los avisamens (avisos) que teníen.)
Tit. de 1395. DOAT, t. CXLVII, fol. 172.
Lui montrèrent les lettres et les avis qu'ils avaient.
Cosselh e avisament. Cout. de Condom.
(chap. Consell y avisamén - avís.)
Conseil et avis.
- Précaution.
Si que nueg e jorn haian avizamen de gardar la ost. Leys d'amors, fol. 15.
De telle sorte que nuit et jour ils aient précaution de garder l'armée.
Experiencia et avizament. Eluc. de las propr., fol. 103.
Expérience et précaution.
ESP. Avisamiento. IT. Avvisamento. (chap. Avisamén, avisamens; avís, avisos; precaussió, precaussions.)

22. Avizadamen, adv., directement, en face.
Prép. comp. Regarda vas lo ciel avizadamen de son creator.
Liv. de Sydrac, fol. 94.
Regarde vers le ciel en face de son créateur.
ESP. PORT. Avisadamente. IT. Avvisatamente.

23. Invizible, Envesible, adj., lat. invisibilem, invisible.
Dieus es envesible. Hist. de la Bible en provençal, fol. 81.
(chap. Deu es invisible o invissible.)
Dieu est invisible.
Creaturas viziblas et inviziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
(chap. Criatures visibles e (y) invisibles o invissibles.)
Créatures visibles et invisibles.
CAT. ESP. Invisible. PORT. Invisivel. IT. Invisibile. (chap. Invisible o invissible, invisibles o invissibles : que no se pot vore. Vore: Heliotropo.)

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,

24. Invisibilitat, s. f., lat. invisibilitatem, invisibilité.
Creaturas,... las que han invisibilitat. Eluc. de las propr., fol. 1.
Créatures,... celles qui ont invisibilité.
CAT. Invisibilitat. ESP. Invisibilidad. PORT. Invisibilidade. IT. Invisibilità, invisibilitate, invisibilitade. (chap. Invisibilidat o invissibilidat, invisibilidats o  invissibilidats.)

25. Evident, Eviden, adj., lat. evidentem, évident.
Es evidens e clars. Brev. d'amor, fol. 50.
(chap. Es evidén y cla.)
Il est évident et clair.
CAT. Evident. ESP. PORT. IT. Evidente. (chap. Evidén, evidens, evidenta, evidentes.)

26. Evidencia, Evidensa, s. f., lat. evidentia, évidence, manière de voir.
Hai! segles voigz de merce,
Com ha vil evidensa
Totz hom qu' aver de vos cre
Joi ni benanansa !
B. Zorgi: Jhesu Crist.
Ah! siècle vide de merci, comme il a vile manière de voir tout homme qui croit avoir de vous joie et bonheur.
Ha hom alguna natural evidencia. Eluc. de las propr., fol. 2.
On a aucune naturelle évidence.
CAT. ESP. PORT. Evidencia. IT. Evidenza. (chap. Evidensia, evidensies.)

27. Evidenmen, adv., évidemment.
Appar ayssi evidenmen. Leys d'amors, fol. 132.
Apparaît ici évidemment.
(chap. Evidenmen.)

28. Prevezir, v., lat. praevidere, prévoir, voir d'avance.
Las causas que son a venir deu hom prevezir. V. et Vert., fol. 59.
Les choses qui sont à venir on doit prévoir.
CAT. Prevéurer. ESP. PORT. Prever. IT. Previdere. (chap. Prevore.)

29. Previzio, Prevesion, s. f., lat. praevisionem, prévision, prévoyance. 
El a demandat
Sant Veran, que es hom de gran prevesion.
V. de S. Honorat.
Il a demandé saint Véran, qui est homme de grande prévision.
Sciencia de Dieus,... comparada a las causas que siran, es apelada previzio. 
Eluc. de las propr., fol. 5.
La science de Dieu,... comparée aux choses qui seront, est appelée prévision.
CAT. Previsió. ESP. Previsión. PORT. Previsão. IT. Previsione.
(chap. Previsió o previssió, previsions o previssions.)

30. Pervezer, lat. pervidere, percevoir, distinguer, apercevoir, éclairer.
No t' a at que perveias aquelas causas. Trad. de Bède, fol. 37.
Il ne t'est pas besoin que tu perçoives ces choses.
Pus par la falhisos
D' aquel c' om pus perve. 
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Plus paraît la faute de celui qu'on distingue davantage.
- Aviser.
La gleysa e 'l reys y denhon pervezer. 
Hugues de Saint-Cyr: Un sirventes.
L'église et le roi y daignent aviser.
Part. prés. El es savis e perveens. Liv. de Sydrac, fol. 109.
Il est sage et éclairé.

31. Perveable, adj., prévoyant.
Savi, perveable e cortes. Liv. de Sydrac, fol. 111.
Sage, prévoyant et courtois.

32. Pervezensa, s. f., pénétration, clairvoyance. 
Per la divinal pervezensa. Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 209.
(chap. Per la divina clarividensia : previsió.)
Par la divine clairvoyance.

33. Provezir, v., lat. providere, pourvoir.
A son cors deu hom provezir de tres causas.
Proveziss a lurs necessitatz.
V. et Vert., fol. 60 et 53.
A son corps on doit pourvoir de trois choses.
Il pourvoit à leurs nécessités.
ANC. FR. Il se proveut et prépara contre tous leurs aguets.
Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Agricola.
CAT. Provehir. ESP. Proveer. PORT. Prover. IT. Provvidere. (chap. Proví o proveí.)

34. Providentia, Providenssia, s. f., lat. providentia, providence, prévoyance.
Providentia de Deu. Trad. de Bède, fol. 68.
(chap. Providensia de Deu.)
Providence de Dieu.
So es cura e providenssia. Brev. d'amor, fol. 5.
C'est soin et prévoyance.
CAT. ESP. PORT. Providencia. IT. Provvidenza. (chap. Providensia, providensies.)

35. Provisio, Provizio, Provision, s. f., lat. provisionem, provision, amas de 
choses utiles.
Vivo ajustan lor provisio, coma formiga.
De vianda provizio.
Eluc. de las propr., fol. 229 et 251.
Vivent réunissant leur provision, comme fourmi. 
Provision de nourriture.
- Terme de jurisprudence.
Per mettre alcuna bona ordenansa e provizion sobre la guarda del castel.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.
Pour mettre aucune bonne ordonnance et provision sur la garde du château.
Provision de tutors. Fors de Bearn, p. 1074.
Provision de tuteurs.
CAT. Provisió. ESP. Provisión. PORT. Provisão. IT. Provisione.
(chap. Provisió, provisions; provissió, provissions.)

36. Desprovezir, v., dépourvoir.
Part. pas. Que la gabella no restes desprovezida.
Reg. des États de Provence, 1401.
Que la gabelle ne restât pas dépourvue.
(chap. Desproví o desproveí; desprovit, desprovits, desprovida, desprovides; desproveít, desproveíts, desproveída, desproveídes : desprovist, desprovists o desprovistos, desprovista, desprovistes.)

37. Reveser, v., lat. revidere, reviser.
Aion a reveser. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 98.
Aient à reviser.
CAT. Revéurer. ESP. PORT. Rever. IT. Rivedere. (chap. Revore : torná a vore; revisá.)

38. Malveziar, Malviziar, v., mal conseiller, suborner.
Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga. Trad. du Code de Justinien, fol. 54.
Quelle peine doit avoir cet homme qui mal conseille le serf d'autre pour cela qu'il s'enfuie.
Part. pas. Perten al paire que sos filhs ni sa filia no sian corrumput ni malviziat. 
Trad. du Code de Justinien, fol. 57.
Il appartient au père que son fils ni sa fille ne soient corrompus ni mal conseillés.

Puigdemont, Waterloo; Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga.