Capitol XCVI. Com la senyora perde lo seu amat fill e de la inestimable dolor sua e del prom Joseph.

Capitol XCVI. Com la senyora perde lo seu amat fill e de la inestimable dolor sua e del prom Joseph.

Car trobant se lo senyor de edat de dotze anys venint la gran festa pascal puja la senyora mare sua en hierusalem per solemnizar la festa acompanyada de Joseph spos seu portant ab si aquella diuinal comanda del fill de deu e seu. E passats los dies solemnes la senyora delibera tornar a casa sua. e lo senyor en la partida se absenta de sa merce per complir los misteris per lo seu diuinal pare ordenats: e la senyora mare sua en aquell cars no hague nengun sentiment: car la presencia de aquell tan amat fill era axi empremtada continuament en lo enteniment de sa senyoria que li paria veurel continuament dauant si. e com fon sa merce a la fi de la jornada regoneixent se: troba menys lo thresor impreciable: Lo qual james hauia perdut de vista del dia quel pari fins aquella jornada E lauors sa senyoria experimenta dolor tan excessiua en tota la vida sua james tala ne tan aguda la hauia sentida ne que tant turment hagues donat al seu piados cor: que sens la presencia del seu fill reposar vn sol moment no podia. e ferida de dolor: dix lo parlar de job. ¶ Nunc in me metipera marcessit anima mea: et possedit me dies afflictionis. Volent dir. O que la mia anima en aquesta hora deffall per exterma (extrema) e crua dolor: car posseit me han dies de amargosa afflictio: Ab tot que en aquesta sobtosa dolor sa senyoria hague algun poch de remey pensant si per ventura lo senyor fill seu seria ab Joseph: lo qual encara no era plegat: Car la honesta costuma dels juheus era que en lo caminar les dones anauen separades dels homens: e los fadrins de poca edat hauien libertat de anar ab les dones: o ab los homens. E sa senyoria ab aquesta sperança staua a la porta de la posada mirant quant vendria joseph no sens moltes lagrimes recelosa del que li sdeuengue: e vehent lo venir sol sens aquell que ella tant desijaua: caygue sa senyoria en terra ab vn doloros sospir e crit dient. ¶ Puer non comparet et ego quo ibo: Volent dir. O joseph e hon es aquell qui nomenar no gose: car les entramenes mies son turmentades per viua dolor com no veig aquell que dins elles nou me fos stat nodrit: hon ire: hon lo cercare: E joseph que hoy vna tan dolorosa noua que perdut haguessen lo fill de deu a ell tan carament acomanat: cuyda morir lançant tan grans crits e plors: que tots los mirants mouia a molta pietat. E la dolor de la senyora e del dit joseph era tanta que la hu no podia consolar laltre: e les gents quels veyen en tanta dolor acostauen se a ells per saber la causa de tanta tristicia: e la senyora ab vn grandissim sospir dixlos: ¶ Quesiui quem diligit anima mea: quesiui illum et non inueni: vocaui et non respondit mihi. Volent dir. O amichs meus que voleu sentir de la extrema dolor mia nos pot rahonar ne compendre: car yo he perdut e cerque aquell qui ama la mia anima: cerquel e nol trobe: cridel e no respon a mi. O dolor sens mesura que mare haja a sentir tal desolacio d´esser apartada de la vista de vn fill tan amat e no saber hon es. E girant son parlar al fill deya. O vida mia que sens vos viure o puch les dolors que fins açi he passat eren a mi no res tenint la presencia vostra: ara senyor la absencia vostra turmenta tan cruament la mia anima que noy ha pena: que comparar se puga a perdua tan dolorosa. O senyor meu y hon sou deixau vos trobar a mi que sens vos no he repos. E sa senyoria leuant se ab força damor no podent sofferir lo enyorament doloros que sentia turmentant la sua anima de intrinseca pena: dix. ¶ Surgam ergo eundo de loco ad locum et circuibo per vicos et plateas et queram quem diligit anima mea. Volent dir. yom leuare acorada de extrema dolor e ire de loch en loch e circuire per tots carrers e places e cercare aquell qui tinch trauessat dins les entramenes mies: en lo qual reposa lamor e vida mia: car aquest sols ama la anima mia E ab aquesta dolor e planct sa senyoria ixque de casa acompanyada de joseph e de algunes piadoses dones qui no la volgueren leixar vehent la tant dolorada: e cercaua lo senyor fill seu. Inter cognatos et notos. Car en aquell loch hauia molta gent de natzaret parents e coneixents de la senyora e de joseph qui venien de la solemnitat de la pasca: e a aquests sa merce demanaua ab piadosa veu e multissimes lagrimes dient. Haueu vist lo meu amat fill: haueu vist la vida mia sens la qual reposar no puch: O quin coltell de dolor trauessaua la anima de sa senyoria com cascu li deya que nol hauia vist ni sabia cosa nenguna dell: E axi creixia de dolor en dolor cercant lo per gran part de la nit sens res sentir que consolacio nenguna li pogues donar. e vevent (vehent) sa senyoria que lo seu treball aprofitaua molt poch e no res: ne trobaua negun rastre del thresor que cercaua e per no donar tan larga fatiga a les dones virtuoses qui a sa merce acompanyat hauien: dellibera sa senyoria tornar a la posada sua: e aqui separada de tots se tanca en vna cambra ab dolor no recomptable: e prostrant se en terra rompent en doloroses e abundoses lagrimes recorregue a aquell qui remeyar podia la dolor sua ço es nostre senyor deu: dient a la magestat sua. O pare eternal a vostra eternal bonea ha plagut per sola clemencia vostra que yo sia mare del vostre excellent fill. o senyor que tant com yo fuy alegra de trobar me mare de vn tan singular fill tant so ara dolorada e turmentada de hauer o perdut. O senyor thresor infinit me hauieu comanat mirau com lo he guardat: que compte negu yo nous ne puch donar. O senyor que dolor sens remey turmenta la mia anima trobant se apartada de tan amable companyia. O senyor que nunqua fon mare tan rica ne tan heretada de vn fill de tanta valor: ne tan poch sera trobada mare tan dolorada de hauer perdut tan gran thresor. Ajudau me rey de vida vos qui sabeu la mia dolor. e girant sa senyoria lo parlar al fill tan amat atendrirense les entramenes de sa merce crexent en dolor e multitut de sospirs e deya. O vida mia yo so molt certa esser verdader lo que es scrit en lo libre de job qui diu. ¶ Nihil in terra sine causa fit. Car nenguna cosa vos fill meu no feu sobre la terra sens molta raho: e se be que aquesta absencia quem haueu feta es per algun gran misteri e molt rahonable: mas que fare yo amor mia que ignorant la causa sent dolor infinida de la perdua de vostra vista: e puch dir ab gran veritat. ¶ O in quanta miseria sedeo sine te vita mea: in quo residet tota felicitas mea. Car en dolor e miseria so posada trobant me de vos vida mia apartada. Car en vos senyor reposa tota la felicitat e alegria mia: e sens vos viure no puch: acorreu me senyor que jam defall la vida. o fill tan amat mostraume la vostra cara: e tornare de mort a vida: o pietat infinida qui a tots los dolorats sou clement hajau pietat de mi mare vostra qui per la absencia vostra so axi turmentada: vos sols senyor meu sabeu la dolor mia nom deixeu mes penar yous ne supplich vida mia: o loch tan desijat hon es ara lo meu fill e tota la amor mia: si yot podia saber ni trobar finarien les dolors e penes mies: o senyor y ab quant plaer besaria yo aquell loch hon reposen los peus vostres: quin delit seria lo meu queus pogues abraçar e tocar: o senyor y vida mia y qui ha cura de la vostra delicada persona: car ja es passat vn dia entregue que nous he vist: e aquesta dolorosa nit axi la passare senyor en tan cruel pena: o amor mia y que haueu vos menjat en lo dia passat: ne hon dormiu aquesta nit: quanta fretura e dolor vos acompanyen alla hon sou. Car so certa que vos senyor sentiu la mia dolor e yo la vostra. E aço turmenta la mia anima. Car si yo pensas: o sabes que vos vida mia stau ab repos alla hon sou: hauria algun remey la dolor mia: ara senyor no sent ni pense sino coses quem turmenten e creixen la dolor mia: e puch dir ab veritat. ¶ Subuersum est cor meum in memetipera quoniam amaritudine plena sum: quia longe factus est a me consolator meus. Car regirat e alterat es lo cor meu dins mi mateixa perço com me trobe plena e recomplida de amaritut: car partit ses de mi lo consolador meu: o vida mia y com pore trobar repos apartada de la vostra tan amable companyia: o senyor quina soledat tan dura es aquesta que yo sent: tots los lochs me son trists e dolorosos: puix no se ni trobe aquell loch per mi tan desijat hon vos stau ara fill meu: e deya. ¶ O salus et gaudium anime mee. quare auertis faciem tuam a me et obliuisceris tribulationem meam: Volent dir. o senyor qui sou salut hi goig de la mia anima: perque haueu apartat la faz vostra de la mia vista: sou vos oblidat senyor de la tribulacio e dolor mia: yo so molt certa que no: ans senyor crech la sentiu agudament. Ajudau me rey de vida. car ja defall la humanitat mia e no pot portar pes de tanta dolor.signopi Scientie tue nihil poterit occultari: tibi enim sunt omnia nuda et aperta. Car a la sciencia vostra e saber senyor res no es amagat: ans a vostra clemencia son manifestes e vbertes totes les coses: hi sabeu que yo no puch manifestar ni dir per boca la minima part de la dolor mia. Ajudau me senyor meu: car la sola presencia vostra pot remeyar la pena mia. E en aquest doloros plant: passa la senyora tota la nit: sens dormir: ne menjar.

Paco Escudero, del Matarraña de tota la vida

Paco Escudero, Francesc Xavier Escudero, es un home que fa mols añs que ve a Beseit a casa de Feliciano Castillo, la cova del aire, prop de la tosquera, camí del Parrissal.

Estes converses son directamén Paco y Fernando.

Ña gen que entre al grupo yo parlo chapurriau de facebook , mira que lo nom del grupo está ben cla, a tocá los collons.

Fernando Tejedor Giró, sarapio, nascut a Beseit, ressidén a Palma de Mallorca, Palmarnia, aon tamé tenen problemes en la invasió lingüística nazionalista dels catalanistes, alguns charnegos, per part dels que alguns diuen països catalans. La diada dels Països Catalans es lo 30 de febré, en añ bissiesto.

Al grupo, Carmen Minguet, igual que atres com Carlos Rallo Badat o Badet, Ignacio Sorolla Vidal, defenen o han defengut lo catalá.
Lo nom chapurriau no los agrade, a natros sí.

Lo pancatalanisme, la franja del meu cul, los països cagalans, son temes que se traten al grupo, cadaú en la seua opinió, pero lo que mos importe al grupo es la continuidat del nostre parlá, lo chapurriau, que tamé se escriu.

NO teniu cap faena an este grupo, si voléu está, estéu, pero teniu datres grupos y webs aon partissipá.

Paco Escudero al castell de Valderrobres, Vall-de-Roures no u escriu ni u diu dingú de natros, Valdarrores se die a Beseit.

Fernando Tejedor Giró:

Com tos pot agradá que digue que som catalans de Aragó? Sirá ell catalá. Los aragonesos de verdat may sirem cataláns.

Carme Minguet:

Pero els de La Franja SI... // En catalá se escriu però, en chapurriau no ña cap ò, à, è.
Com pots dir que NO ho sou, i escrius en una variedat del català? La iaia, era d'un poblet de la part d'Osca, prop de Monçó, i parlava català.

Contesto yo, Moncho:

Ningú dels que mos sentim aragonesos, vivim, vivíem, vam naixe a Aragó, parlem chapurriau, escribim en castellá y ara en chapurriau, no som de cap franja, y menos catalans.
Ting una franja entre les molles del cul.

Los que sí se senten de una franja, parlen y escriuen catalá, per a natros son catalans, s'han fet catalans, encara que vixquen o hayguen viscut, naixcut, al Matarraña, Litera, Baix Aragó Caspe, Mezquín... 

Han tingut vergoña de les seues arraíls aragoneses y han cambiat la forma de parlá, la de escriure, per a adaptás a la zona aon viuen.

Los que son catalans, vivíen a Cataluña, y ara viuen an estes comarques, seguixen sen catalans, extrangés, a un territori aragonés.

Que coi saps com ens sentim la gent del Matarranya ? Que potser natros no parlem català? Qui coi diu de ser que? Som gent del Matarranya. Molts aragonesos per perdre han perdut fins i tot la ... 

Contesto yo:

Paco Escudero no es gen del Matarraña, encara que vingue a Beseit, o vingue a viure a Beseit, que compro casa a Beseit, que li dixon una casa a Beseit o que lo enterron al sementeri de Beseit.

Los aragonesos no han perdut res, y lo idioma aragonés está al nostre parlá, paraules que queden o que han evolusionat. 

Moltes de les nostres paraules no son del catalá, existíen al aragonés, algunes s'han perdut, atres les diuen encara als poblets de Huesca. Atres son del valensiá.

Fabla, patués, cheso, etc, son variedats del IDIOMA aragonés. Alguns lingüistes com Arturo Quintana Font han estudiat este idioma y s'han encarregat de fel a trossos per a que sigue mes fássil eliminál. 

Francho Nagore tamé l'ha estudiat, y escriu en fabla batúa Frankenstein, a la que li diuen aragonés. 

mes videos de Francho a Youtube

Este idioma, la seua extinsió, es una pessa clau per al éxit imperialista catalá, si la gen se olvide del aragonés, lo catalá existirá desde lo siglo X per ficá una x a la quiniela.

Aquí falte la imache de la dita de la caguerada de bou, que díe que la habíe sentit a Beseit, cosa que pot sé, pero NO es cap dita de Beseit ni del chapurriau.

Ell se sap esta:

«Cagarada de bou

que quan plou se regala,
la de burro és millor,
perquè cau a pilotades.»

http://www.canpop.org/fitxa.php?id=1310

Caguerada de bou

quan cau s'aclafa

la de burro no

cau apilotada.

Ojo que es difíssil fe una rima assonán apilotada y aclafa, o regala. 

los-collons-de-mon-yayo-los-van-pesá-en-romanes

Espero que los seus poemes, poessíes, siguen bons.

Bon dia, imatges i poesies de Paco Escudero, compile Feliciano Castillo Andrés, 

http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/articles/el-5-de-novembre-feliciano-castillo-presenta-bon-dia-imatges-i-poesies-de-paco-escudero-di

BON DIA és un llibre no volgut, un llibre que mai estava destinat a editar-se. Un recull de poemes fets al metro, d'anada i de tornada. Poemes que han estat escrits sense llapis ni paper amb tres llocs com a protagonistes Badalona, Barcelona i Beseit i els trànsits i pensaments entre una i l'altre com un camí imaginari només omplert d'imatges i mots. "Bon dia" és un despertar diari amb moments de tristesa, d'alegria i de ràbia. Un mirar enrere, al passat i també al futur. Un llibre de poemes íntims escrits davant de milers de lectors, com un strip-tease públic de l'ànima i dels pensaments.

BON DIA , és el resultat dels meus viatges amb metro d'anada i tornada de Barcelona a Badalona al llarg de molts anys. Reflexions en format poètic sobre els meus sentiments, la meva vida i els tres territòris (Barcelona, Badalona i Beseit) per on passa la meva vida. Un llibre fet amb carinyo per un grup d'amics que han recopilat amb molta paciència els poemes i textes publicats a facebook i els dibuixos que estaven oblidats pels calaixos.
El llibre inclou una biografia escrita per Feliciano Castillo, un treball d'investigació i recopilació d'anècdotes que dibuixen els meus 60 anys al món.

Aquí Fernando li diu que la dita no es de Beseit, tos agrade inventá. 

Fernando se equivoque al escriure "que no sigue catalá", ell volíe escriure "que sigue catalá". 

Dingú de Beseit ni del Matarraña... 

Doncs potser desconeixes la història de la franja.

Presentassió del llibre, Feliciano a la esquerra.

Feliciano no li fará un bombo, pero li ha compilat los poemes en un llibre.

Paco Escudero a Serretllibres, llibrería Serret, Valderrobres.

La literatura en català del bò es lo seu fort, ha ressibit la creu de San Jordi. 

Felissito a Octavio Serret per la faena que fa, es una llibrería mol minuda pero ell se mou com ningú.

Tasca es catalá, faena es chapurriau. Una tasca en chapurriau es un bar (Bar Cenas per ejemple).

Texto de despedida a la nostra joya, la nostra Gemma.

Mai he sentit tant dolor com el dissabte. Mai recordo un poble tant trist i tant sol. L'esglesia plena, la plaça plena i el teu record. Recordo fa molts anys quan amb una pila t'anavas a la fábrica a la nit, volies quedar-te a Beseit,li estimaves. Recordo el teu somriure, les ganes de viure i crear. Les converses. Recordo la teva boda a Barcelona que va interrompre la pluja i aquella nit a Bikini. Recordo quan embarassada de Kenia anavem a Barcelona en l'autocar de la Hife, nevant amb la senyora del lloro... tants i tants records. la nit de pluja d'estels a la era junt al Beto... Beto ha estat la sombra amiga i callada durant tots aquests anys. Mai he conegut a un home tant enamorat. T'en recordes del sopar étnic..., de les xerrades d'art... jo mai t'oblidaré, per qué encara no em crec que aniré a Beseit i no et veuré. 
Miro els quadres que tinc a casa, el paisaje amb tormenta, els peixos,... i saps? la millor obra que vas fer va ser Kenia i Mariona.
Se que mai t'aniras de Beseit i que quan torni a veure la pluja d'estels la nit de San Lorenzo tu hi seras al costat... T'has anat tant depresa...
Crec que Beseit te un deute amb tu, no se si un carrer..., seria fantàstic passejar pel carrer de Gemma Noguera... Tu has contribuït a que Beseit sigui mes art.
Un peto fins aviat Gemma.

Los sans inossens, llibre sexto. Lo crimen.

Llibre sexto.

Lo crimen.

Don Pedro, lo Périt, se va presentá a casa de Paco, lo Baixet, dudán, insegú, pero en estudiada prossopopeya, encara que la comisura de la boca estirabe la galta cap a la orella dreta, demostrán la seua inestabilidat, aixina que no vas vore eixí a la siñora, a doña Purita, dic, Régula y la Régula, ae, no siñó, don Pedro, per la tanca no va eixí, ya lay dic, anit no vam escorre la tanca mes que pera que passare lo coche del siñoret Iván, y don Pedro, lo Périt, ¿estás segura de lo que dius, Régula? y la Régula, ae, com que a estos ulls sels ha de minjá la terra, don Pedro, y, al seu costat, Paco, lo Baixet, apoyat a dos gallates de sabina, corroborabe les paraules de la Régula y Azarías sonreíe bobamen en la gralleta damún del muscle, y, en vista de que no traíe res en cla, don Pedro, lo Périt, va desistí, se va separá del grupet y se va alluñá corralada abán, cap a la Casa Gran, lo cap caigut, replegats los muscles, tocanse les burchaques del tabardo com si, en ves de la dona, haguere perdut la cartera, y, cuan va desapareixe de la seua vista, la Nieves va eixí a la porta en la Charito als brassos y va di de sopetón, pare, doña Purita estáe anit abrassanse y morrejanse al sopadó en lo siñoret Iván, ¡mare quíns morreos! Va baixá lo cap com excusánse y Paco, lo Baixet, va adelantá les gayates y, apoyánse en elles, se va arrimá a la Nieves, tú calla la boca, chiqueta, alarmat, ¿sap algú que los vas vore juns? y la Nieves, ¿quí u ha de sabé? eren ya mes de les dotse y a la Casa Gran no quedabe dingú, y a Paco, lo Baixet, la inquietut se li desbordabe per los ulls, per los sensitius forats del seu nas chato, va baixá encara mes la veu, de aixó ni una paraula, ¿sens?, en estos assuntos dels señoritos, tú, sentí, vore y callá, pero no habíen acabat la conversa, cuan va torná don Pedro, lo Périt, la jaquetota desabotonada, sense corbata, blang, les grans mans peludes caigudes a lo llarg del cos y en la mandíbula inferior o barra de baix com desarticulada, dessididamen doña Purita no está a la Casa, va di, después de dudá una mica, no está a cap puesto doña Purita, donon raó al personal del cortijo, a lo milló han raptat a doña Purita y estam aquí, crusats de brassos, perdén lo tems, pero ell no estabe crusat de brassos, sino que se fregabe una ma en l´atra y mirabe cap an ells en un ulls enloquits y Paco, lo Baixet, va aná donán raóns, casa per casa, al voltán de la corralada, y una vegada que tots van está ajuntats, don Pedro, lo Périt, se va encaramá al abeuradó y los va comunicá la desaparissió de doña Purita, se va quedá a la Casa Gran dirigín lo servissi cuan yo me vach gitá, después no la hay tornat a vore, ¿algú de vatros ha vist a doña Purita passada la mija nit? y los homens se miraben entre ells, en expresió indescifrable, y algún montabe lo labio de baix damún del de dal pera fé mes ostensible la seua ignoransia, o negaben categóricamen en lo cap, y Paco, lo Baixet, mirabe fito fito a la Nieves, pero la Nieves se dixabe mirá y gronsabe acompassadamen a la Charito, sense di que sí ni que no, impassible, pero, de pronte, don Pedro, lo Périt, se va encará en ella y la Nieves se va ficá tota roija, sobressaltada, chiqueta, va di, tú estabes a la Casa Gran cuan mos vam retirá y doña Purita estáe per allí, trasteján, ¿es que no la vas vore después?, y la Nieves, com estamordida, negabe, acompassabe en lo cap lo gronsá dels seus brassos acunán a la chiqueta Menuda, y, dabán de la seua negativa, don Pedro, lo Périt, va torná a paupás repetidamen, desoladamen, les grans burchaques de la seua jaquetota y a moure nerviosamen la comisura dreta de la boca, mosseganse la galta per dins, está be, va di, podéu anáton, se va girá cap a la Régula, tú, Régula, aguarda un momén, y, al quedá ma a ma en la Régula, lo home se va desarmá que doña Purita ha tingut que eixí en ell, en lo siñoret Iván, dic, Régula, simplemen pera gastám una mala broma, no te pensos datra cosa, que aixó no, pero per forsa ha tingut que eixí per la tanca, no cap datra explicassió, y la Régula, ae, pos en lo siñoret Iván ben segú que no hi anabe, don Pedro, que lo siñoret Iván anabe sol, y sol me va di, Régula, cúidam an este home, per lo Paco, ¿sap?, que, abáns de final de mes hay de torná per al colom y me fa falta, aixó me va di, y yo li vach escorre la tanca y ell va marchá, pero don Pedro, lo Périt, se impassientabe, lo siñoret Iván portabe lo Mercedes, ¿no es sert Régula? y a la Régula se li va aplaní la mirada, ae, don Pedro, ya sap que yo de aixó no ne enteng, lo coche blau portabe, ¿li val? lo Mercedes, va ratificá don Pedro, y va fé uns momos en cadena tan rápits y pronunsiats que la Régula va pensá que may mes se li tornaríe a ficá dreta la cara, una cosa, Régula, ¿ten vas fixá... ten vas acatá si al assiento de detrás portabe, per casualidat, lo siñoret Iván la gabardina, alguna roba, o la maleta? y la Régula, ae, no vach repará en aixó, don Pedro, si vol que li diga la verdat, y don Pedro va tratá de sonriure pera restáli importánsia al assunto, pero li va eixí una carota gelada y en eixe gesto de doló de estómec als labios, se va incliná confidensialmen damún del oít de la Régula y va puntualisá, Régula, pénsatu dos vegades antes de contestá, ¿no aniríe... no aniríe doña Purita dins del coche, gitada, fico per cas, al assiento de detrás, tapada en un abrigo o datra roba consevol?, enténme, yo no es que desconfía, tú ya me compréns, sino que potsé anabe de broma y sen ha anat a Madrid pera fém patí, y la Régula, a la que la mirada se li afilabe per moméns, va insistí en la seua negativa, ae, yo sol vach vore al siñoret Iván, don Pedro, que lo siñoret Iván, cuan yo me vach arrimá, me va di, Régula, cuídam an eixe home, per lo Paco, ¿sap?... ya, ya, ya... va interrompre don Pedro, coléric, eixe cuento ya me l´has contat, Régula, y bruscamen va pegá mija volta y se va alluñá, y, a partí de eixe momén, sel va vore per lo cortijo vagán de un puesto a un atre, sense meta determinada, la barbilla al pit, la esquena belcada, los muscles arrupits, com si vullguere fés invissible, batén, de cuan en cuan, en les palmes de les mans les burchaques de la jaquetota, desalentat, y aixina va passá una semana, y lo dissabte siguién, cuan va soná dabán de la tanca del cortijo lo claxon del Mercedes, don Pedro, lo Périt, se va ficá tremolós y se aguantabe una ma en l´atra pera que no se li notare, pero va acudí a escape a la porta y, mentres la Régula escorríe la tanca, ell, don Pedro, tratabe de serenás y una vegada que lo coche se va ficá en marcha y se va desllisá suaumen hasta les eretes de geranios, tots van pugué comprobá que lo siñoret Iván veníe sol, en la seua cazadora de ante plena de cremalleres, y lo seu foulard al coll y la visera de pana fina sombrejánli lo ull dret, y, mes aball, resaltán damún de la pell dorada, la seua ampla sonrissa blanquíssima y don Pedro, lo Périt, no va pugué contindre la seua ansiedat y allí mateix, al pati, dabán de la Régula y Paco, lo Baixet, que habíe eixit hasta la porta, li va preguntá, una cosa, Iván, ¿no vas vore per casualidat a la Purita la atra nit después del sopá? No sé qué ha pogut passáli, al cortijo no hi está y... y, tal com parlabe, la sonrissa del siñoret Iván se fée mes ampla y la seua dentadura relluíe y, en estudiada frivolidat va pegá un cop a la gorra en un dit y ésta se va eixecá dixán al descubert lo fron y lo naiximén del seu pel negríssim y no me digues que has perdut a la teua dona, Pedro, estaríe bo aixó, ¿no habreu reñit com de costum y sen ha anat a casa de sa mare esperán lo teu san advenimén?, y don Pedro movíe amún y aball los seus muscles ossuts, que en una semana habíe perdut este home lo que atres en vin añs, virgen, que teníe les galtes estirades y blaves de tan pálides y fée constans aspavéns en la boca y, finalmen, va reconeixe, reñí, sí que reñim, Iván, les coses com son, com tantes nits, pero dísme, ¿per aón va eixí del cortijo esta dona, si la Régula jure y perjure que no va escorre la tanca mes que pera tú, eh?, féste cuenta que de habé escapat a campo través, per los carrascals, los mastíns la hagueren destrossat, tú saps cóm se les gasten eixos gossots, Iván, que son pijós que les fieres, y lo siñoret Iván se enroscabe un mechó de pel al seu índice dret y pareixíe reflexioná y, al cap de un rato, va di, si habíeu reñit, ella va pugué embutís al maletero del meu coche, Pedro, o al forat del assiento de detrás, lo Mercedes es mol capás, ¿compréns?, embutís a consevol raconet, dic, Pedro, sense que yo men enterara y después apeás a Cordovilla, o al Fresno, aon vach repostá gasolina, o, si me apures, al mateix Madrid, ¿no?, yo soc mol despistat, ni men haguera donat cuenta... y los ulls de don Pedro, lo Périt, se anaben omplín de llum y de llágrimes, claro, Iván, naturalmen que va pugué sé aixina, va di, y lo siñoret Iván se va ajustá la visera, va torná a mostrá la seua generosa sonrissa y li va pegá un amistós copet al muscle a don Pedro, lo Périt, a través de la ventanilla, datra cosa no te pensos, Pedro, que eres mol afissionat al melodrama, la Purita te vol, tú u saps, y ademés, va riure, lo teu fron está llis com la palma de la ma, pots dormí tranquil, y va torná a riure, inclinat damún del parabrises, va ficá lo coche en marcha y se va dirigí a la Casa Gran, pero, antes de la hora de sopá, tornáe a está a casa de Paco, lo Baixet, ¿cóm va eixa cama, Paco? que abáns en lo dichós sofoco de don Pedro, ni te hay preguntat, y Paco, lo Baixet, ya veu, siñoret Iván, poquet a poc, y lo siñoret Iván se va acachá, lo va mirá fíxamen als ulls y li va di pera retál, a que no tens collons, Paco, de eixí demá en lo reclam, y Paco, lo Baixet, va escrutá la cara del siñoret Iván, tratán de adiviná si parlabe en serio o bromejabe, pero dabán de la impossibilidat de resóldreu, va preguntá, ¿u diu en serio o en broma, siñoret Iván? y lo siñoret Iván va crusá lo dit gros damún del índice, lo va besá, y va ficá cara de sircunstansies, parlo en serio, Paco, te u juro, tú me coneixes y saps que en estes coses de la cassera yo no fach bromes y en lo teu chic lo Quirce, no me agrade, vaiga, te hay de sé franc, Paco, que pareix que li estigue fen a un un favor, ¿comprens? y no es aixó, Paco, tú me coneixes, que de no está a gust al monte preferixgo quedám a casa, pero Paco, lo Baixet, va siñalá en un dit la garra escayolada, pero, siñoret Iván, ¿aón vol que vaiga en este engorro de alchés? y lo siñoret Iván va baixá lo cap, verdaderamen, va admití, pero, después de uns segons de cavilá, va eixecá los ulls de golpe, ¿y qué me dius de ton cuñat, Paco, eixe retrasad, lo de la gralla? tú me vas di una vegada que en lo reclam podíe valé, y Paco, lo Baixet, va tombá lo cap, lo Azarías es inossén, pero probo, miro, per probá no se perd res, va girá los ulls cap a la fila de casetes molineres, totes bessones, en lo emparrat damún de cada una de les portes, y va cridá, ¡Azarías! y, al cap de un rato, se va personá lo Azarías, los pantalons caiguts, la sonrissa babeján, mastegán lo no res, Azarías, va di Paco, lo Baixet, lo siñoret Iván te vol portá demá al monte en lo reclam... ¿en la milana?, va di Azarías, transfigurat, y Paco, lo Baixet, aguarda, Azarías, no se trate de la milana ara, sino del reclam, dels coloms segos, ¿entens?, ña que amarráls a lo mes alt de una carrasca, mourels en un cordell y aguardá... lo Azarías assentíe, ¿com a la Jara, en lo siñoret? va preguntá, lo mateix que a la Jara, Azarías, va contestá Paco, lo Baixet, y, al día siguién, a les sat del matí, ya estabe lo siñoret Iván a la porta en lo Land Rover marrón, ¡Azarías!, ¡siñoret! se movíen silensiosamen a la penumbra, com a sombres, que sol se escoltáe lo humit castañejá de les genives pelades del Azarías, mentres a la línia mes fonda de la serra apuntabe ya la aurora, fica ahí detrás los aparells y la gabia en los coloms, ¿portes la maroma pera escalá?, ¿pujarás descals als abres? ¿no te nafrarás los peus pero lo Azarías ateníe los preparatius sense escoltál y, abáns de arrancá, sense demaná permís al siñoret Iván, se va arrimá al cobertís, va pendre lo pot de prenso compost, va eixí a la corralada, va alsá lo cap, va entreobrí los labios y ¡quiá! va reclamá en la veu afelpada, acusadamen nassal, y, desde la punta de la veleta, la gralleta va contestá a la seua cridada, ¡quiá! y lo muixó va mirá cap a aball, cap a les sombres que se movíen al voltán del coche, y encara que la corralada estabe entre dos llums, se va incliná cap a abán y se va llansá al buit, describín sirculs y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías, entreobrín les ales pera equilibrás y, después, va saltá al antebrás y va obrí lo pic, y lo Azarías, en la ma esquerra, li anabe embutín pelles de prenso humit, mentres babejabe y musitabe en ternura, milana bonica, milana bonica, y lo siñoret Iván, es collonut, minge mes del que val lo muixó eixe, ¿es que encara no sap minjá sol? y lo Azarías sonreíe malissiosamen mostrán les genives, ¿qué hi farem si no ne sap? y una vegada que se va fartá, com lo siñoret Iván se va arrimá, la gralleta va arrancá a volá y, al topá en la portalada de la capella, va pujá airosamen, la va sobrevolá y se va posá al alero, mirán cap a aball, y, entonses, lo Azarías li va sonriure y va fé un gesto de despedida en la ma y, ya dins del coche, va repetí lo gesto per la finestra de detrás, mentres lo siñoret Iván enfilabe lo camí de la serra y pujabe cap al carrascal del Moro y, una vegada allí, se van apeá, lo Azarías se va pixá les mans al amparo de un carrascot y, al acabá, va pujá a pols a la carrasca mes grossa, engarfián les mans a un simal y passán les cames flexionades per la forcacha entre dos ramals, com si fore un mono, y lo siñoret Iván, ¿pera qué tens la maroma, Azarías? y lo Azarías, ¿quína falta fa, siñoret? me allargue lo chisme eixe, y lo siñoret Iván va alsá lo balansí en lo reclam sego amarrat y li va preguntá, ¿cuáns añs tens tú, Azarías? y lo Azarías, allá dal, en lo balansí a la ma esquerra, paupán lo ven, un añ mes que lo siñoret, va contestá, y lo siñoret Iván, tot parat, ¿de quín siñoret me estás parlán, Azarías? y lo Azarías, mentres lligabe lo balansí, del siñoret, y lo siñoret Iván, ¿lo de la Jara?, y lo Azarías, assentat al simal, apoyat al trong, sonreíe bobamen al blau sense contestá, mentres lo siñoret Iván arreplegabe unes rames seques pera fé lo parapeto, daball de la carrasca, y, una vegada fet, va mirá lo sel, cap al sur un sel blau tenue, levemen entaragañat per la calima, y va arronsá lo fron, no se veu ni rastre de vida, ¿no estarem passats de fecha? pero lo Azarías anáe enredán en lo balansí, un-dos, un-dos, un-dos, com si fore un juguet, y lo reclam sego, lligat al eje, aletejabe frenéticamen pera no caure, y lo Azarías sonreíe en les genives rosades y lo siñoret Iván, para quieto, Azarías, no mel marejos, mentres no ñaguen muixons a dal es bobería reclamá, pero lo Azarías continuabe estirán, un-dos, un-dos, un-dos, a vore, per pura chiquería, per enredá, y lo siñoret Iván, entre que no se veíe cap muixó al sel y se barruntabe un matí de porra, se li anabe agreján lo carácter, ¡quieto hay dit, Azarías, collons! ¿es que no me sens? y, per este arrebato, lo Azarías se va acobardá y se va quedá parat, aculat al camal, sonrién als angels, en la seua sonrissa desdentegada, com un chiquet que mame, hasta que, passats uns minuts, van apareixe sing surites, com sing puns negres al blau fluixet del firmamén y lo siñoret Iván, dins del parapeto, va prepará la escopeta y va musitá en mija boca, ahí venen, templa ara, Azarías, y lo Azarías va agarrá lo cap del cordell y va templá, aixina, fóli, fóli, pero les surites van ignorá lo reclam, van torse a la dreta y se van pedre al horizonte tal com habíen passat, pero, un cuart de hora después, va assomá al suroeste un bando mes atapit y la essena se va repetí, los coloms no van caure al reclam y van doblá cap als carrascals del Alcorque, en la consiguién desesperassió del siñoret Iván, no lo volen, ¡les filles de la gran puta!, tira pera aball, Azarías, anemon al Alisón, les poques que ñan pareix que se tiren avui cap allí, y lo Azarías va baixá en lo balansí a costes, van agarrá lo Land Rover, y, bordeján roquissals, se van atansá cap al Alisón, y una vegada al mogote, lo Azarías se va oriná a les mans, va pujá a escape a un alcornoque tremendo, va amarrá lo reclam y a esperá, pero tampoc pareixíe que allí ñaguere movimén, encara que ere pronte pera determináu, pero lo siñoret Iván en seguida perdíe la passiensia, aball, Azarías, aixó pareix un sementeri o fossá, no me agrade, ¿saps?, la cosa se está ficán fea, y van torná a cambiá de puesto, pero los coloms, mol poquets y desperdigolats, se mostraben furos, no doblaben al engañ y ya, a mich matí, lo siñoret Iván, aburrit de tanta espera inútil, va escomensá a dispará a dreta y a zurda, als muixons negres, als pardals, a les cagarneres, a les garses, que pareixíe lloco, y entre tiro y tiro, cridáe com un grillat, ¡si les raboses estes diuen que no, es que no! y cuan se va cansá de fé barrabassades y de di incoherensies, va torná al abre y li va di al Azarías, desarma lo balansí y baixa, Azarías, este matí no ña res a fé, vorem si a la tarde cambie la sort, y lo Azarías va arreplegá los bartuls y va baixá y, conforme franquejaben la falda de la solana, camí del Land Rover, va apareixe mol alt, per damún dels seus caps, un bando carregat de gralletes y lo Azarías va alsá los ulls, va fé visera en la ma, va sonriure, va mascullá unes paraules ininteligibles, y, finalmen, va doná un copet al antebrás del siñoret Iván, atento, va di, y lo siñoret Iván, malhumorat ¿qué es lo que vols que mira, carnús? y lo Azarías, babejabe y siñalabe a lo alt, cap als quiás de les gralletes, dolsificats per la distansia, dels muixons, moltes milanes, ¿no les veu? y, sense aguardá resposta, va alsá al sel la seua cara transfigurada y va cridá fén bocina en les mans, ¡quiá! y, de repén, dabán del assombro del siñoret Iván, una gralleta se va desgallá del enorme bando y va picá a plom, damún dells, en vol tan vertiginós y tentadó, que lo siñoret Iván se va armá, va aculatá la escopeta y va agarrá los puns, de dal aball com ere lo prossedén, y al Azarías al vórel se li va deformá la sonrissa, se li va crispá la cara, lo pánic va assomá als seus ulls y va bramá fora de sí, ¡no tiro, siñoret, es la milana! pero lo siñoret Iván notabe a la galta dreta la dura carissia de la culata, y notabe, agullonanli, la represió del martí y notabe, estimulanlo, la dificultat del tiro de dal abaix, en vertical y, encara que va sentí claramen la veu implorán del Azarías, ¡siñoret, per los seus morts, no tiro! no va pugué aguantás, va apuntá al muixó en lo pun de mira, lo va adelantá y va apretá lo gatillo y simultáneamen a la detonassió, la gralleta va dixá al aire una estela de plomes negres y blaves, va plegá les potes sobre sí mateixa, va doblegá lo cap, se va fé una piloteta, y se va desplomá, donán volteretes, y, antes de arribá a enterra, ya corríe lo Azarías solana aball, los ulls desorbitats, regateján entre les jares y archilagues, la gabia dels coloms segos bambolejanse en soroll al seu costat, chillán, ¡es la milana, me ha matat a la milana!
y lo siñoret Iván detrás dell, a llargues galarchades o sancades, la escopeta uberta, fumeján, sen enríe per an ell, sirá imbéssil, lo pobre, y, después puján lo to de veu, ¡no te preocupos, Azarías, yo ten regalaré un atra! pero lo Azarías, assentat a la vora de una bocha, aguantabe la gralleta agonisán entre les seues manotes, la sang calenta y espessa escorrense entre los ditots, sentín, al fondo de aquell cosset chafat, los radés batecs del seu cor, y, inclinat damún dell, gañoláe mansamen, milana bonica, milana bonica, y, lo siñoret Iván, al seu costat, tens que perdonám, Azarías, no hay pogut aguantám ¡te u juro!, estaba cremat per la abstinensia de este matí, comprenu, pero lo Azarías no lo escoltáe, va estretí encara mes la aumosta de les seues mans damún de la gralleta que se moríe, com si intentare retindre la seua caló, y va alsá cap al siñoret Iván una mirada buida ¡se ha mort! ¡la milana se ha mort, siñoret! va di, y de esta guisa, en la gralleta entre les mans se va apeá minuts después a la corralada y va eixí Paco, lo Baixet, apoyat a les seues gayates, y lo siñoret Iván, a vore si assertes a consolá a ton cuñat, Paco, li hay matat lo muixó negre y está fet un ploradols, sen enríe, y a rengló seguit, tratabe de justificás. Tú, Paco, que me coneixes, saps lo que es un matí de espera sense vore cap muixó, ¿no? bueno, pos aixó, sing hores de plantón, y, en éstes, eixa gralla pique de dal abaix, ¿ten dones cuenta?, ¿quí es lo guapo que aguante lo dit en estes sircunstansies, Paco? explícalay a ton cuñat y que no se disgusto, collons, que no sigue maricón, que yo li regalaré un atra gralleta, de carroña de eixa ne sobre al cortijo, y Paco, lo Baixet, mirabe, alternativamen, al siñoret Iván y al Azarías, aquell en los dits grossos o pulgars a les axiles del chaleco-canana, sonrién en la seua sonrissa lluminosa, éste, plegat an ell mateix, abrigán encara al muixó mort en les seues mans achatades, hasta que lo siñoret Iván va torná a pujá al Land Rover, lo va ficá en marcha y va di desde la ventanilla, no te u prengues aixina, Azarías, carroña de eixa ne sobre, a les cuatre tornaré a per tú, a vore si pinte milló a la tarde, pero al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes, milana bonica, milana bonica, repetíe, mentres lo muixó se li anabe quedán sec entre los dits y, cuan va notá que alló ya no ere un cos sino un objecte inanimat, lo Azarías se va eixecá del pedrís y se va arrimá al caixonet bressol de la chiqueta Menuda y, en eixe momén, la Charito va soltá un dels seus gemecs y lo Azarías li va di a la Régula, fregánse mecánicamen lo nas en la mánega, ¿sens, Régula? la chiqueta Menuda plore perque lo siñoret me ha matat la milana, pero, a la tarde, cuan lo siñoret Iván va passá a replegál, lo Azarías pareixíe un atre, mes sansé, que ni moquejabe ni res, y va carregá la gabia en los coloms segos, una destral, lo balansí y una maroma lo doble de grossa que la del matí a la trassera del Land Rover, tranquil, com si res haguere passat, que lo siñoret Iván, sen enríe, ¿no sirá eixa maroma pera moure lo balansí, verdat Azarías? Y lo Azarías, pera pujá a la atalaya es, y lo siñoret Iván, anem, a vore si vol cambiá la sort y va ficé lo coche en marcha, les rodes per les roderes fondes, y va asselerá mentres chuláe alegremen, lo Ceferino assegure per los seus morts que a la fita de lo del Pollo se movíen abansahir uns bandos sense forma, pero lo Azarías pareixíe encantat, la mirada perduda mes allá del parabrises, les chates mans inmóvils damún de la bragueta sense cap botó y lo siñoret Iván, en vista de la seua passividat, va escomensá a chulá una tonadeta mes viva, pero aixina que se van apeá y va vore lo bando, se va ficá com a loco, de pressa, Azarías, collons, ¿es que no les veus? ña allí una junta de mes de tres mil surites, ¡la mare que les va parí!, ¿no veus cóm negreje lo sel damún del carrascal? y portáe atropelladamen les escopetes, y lo morral dels cartuchos, y se señíe a la sintura les bosses de cuero, a escape, Azarías, collons, repetíe, pero lo Azarías tranquil, va apilá los trastes a la vora del Land Rover, va dixá la gabia dels coloms segos al peu del abre y va pujá trong amún, en la destraleta y la maroma a la sintura, y una vegada al primé camal, se va incliná cap a aball, cap al siñoret Iván, ¿me allargue la gabia, siñoret? y lo siñoret Iván va alsá lo bras, en la gabia dels coloms a la ma, y, simultáneamen, va eixecá lo cap y, al féu, lo Azarías li va tirá al coll la maroma en un nugo corredís, a manera de corbata, y va estirá, ajustanla, y lo siñoret Iván, pera evitá soltá la gabia y fé mal als coloms, va tratá de soltás de la corda en la ma esquerra, perque encara no compreníe, ¿pero qué dimonis pretens, Azarías? ¿es que no has vist lo núgol de surites damún dels carrascals del Pollo, tros de maricón? y aixina que lo Azarías va passá la punta de la maroma per lo simal de damún del seu cap y va estirá dell en tota la seua gran forsa, gruñín y babeján, lo siñoret Iván va pedre peu, se va sentí de repén alsat, va soltá la gabia dels coloms y ¡Deu!... estás loco... tú, va di en veu ronca, entretallada, que casi no sel va sentí, y en cambi, va sé claramen perseptible lo aspre estertó que va seguí com un allargat ronquit y, casi inmediatamen, lo siñoret Iván va traure la llengua, una llengua llarga, grossa y morada, pero Azarías ni lo mirabe, sol aguantáe la corda, y la va lligá ara al simal aon estáe assentat, y se va fregá una ma en l´atra y los seus labios van formá una bobalicona sonrissa, pero encara lo siñoret Iván, o les cames del siñoret Iván, van experimentá unes convulsions rares, uns espasmos electrisats, com si se arrancaren a ballá per la seua cuenta y lo seu cos va pendulejá un rato al buit hasta que, al final, va quedá inmóvil, la barbilla contra lo pit, los ulls fora de les cassoletes, los brassos desmayats a lo llarg del cos, mentres Azarías, a dal, mastegáe saliveta y sen enríe bobamen mirán al sel, al no res, milana bonica, milana bonica, repetíe mecánicamen, y, an aquell momén, una atapida bandada de surites va batre l´aire rasán la copa de la carrasca a la que se amagabe.

FIN.

XLVII, Razos es qu' ieu m' esbaudey,

XLVII.

Razos es qu' ieu m' esbaudey,

E sia jauzens e guays

El temps que fuelha e flor nays,

Et un sirventes despley,

Quar lialtatz a vencut

Falsedat; e non a guaire

Que ieu ai auzit retraire,

Q' uns fortz trachers a perdut

Son poder e sa vertut.

Dieus fai e fara e fey,

Si com es dous e verays,

Dreitz als pros et als savays,

E merce segon lur ley:

Quar a la pagua van tut

L' enguanat e l' enguanaire, 

Si com Abels e son fraire; 

Que 'l traytor seran destrut 

E li trahit ben vengut.

Dieu prec que trachors barrey

E los degol e 'ls abays

Aissi com fos los Alguays,

Quar son de peior trafey:

Mas aisso es ben sauput,

Pieger es tracher que laire.

Atressi com hom pot faire

De covers morgue tondut,

Fai hom de trachor pendut.

De lops e de fedas vey

Que de las fedas son mays;

E per un austor que nays 

Son mil perditz, fe que us dey: 

Ad aquo es conogut

Que hom murtrier ni raubaire

No platz tant a dieu lo paire,

Ni tan non ama son frut

Com fai del pobol menut.

Assatz pot aver arney

E cavals ferrans e bays,

E tors e murs e palays,

Ricx hom, sol que dieu reney:

Doncx ben a lo sen perdut

Totz hom a cuy es veiaire

Que, tollen l' autrui repaire,

Cuge venir a salut,

Ni 'l don dieus quar a tolgut.

Quar dieus ten son arc tendut

E trai aqui on vol traire;

E fai lo colp que deu faire

A quec, si com a mergut,

Segon vizi e vertut.

Pierre Cardinal.

despistat

 Soc tan despistat que no sé si hay perdut lo gos o m'hay trobat una correcha.

Perdre - Emperilamen

  

Perdre, v., lat. perdere, perdre, faire une perte.

No s ten a dan

De perdre me ni' ls belhs digz de mon chan. 

G. Faidit: Tant ai sufert.

Elle ne tient pas à dommage de perdre moi ni les belles paroles de mon chant.

Val mot ad home que sanc pert. Brev. d'amor, fol. 40. 

(chap. Val mol al home que pert sanc o sang.)

Vaut beaucoup à homme qui perd du sang. 

Que 'l sap ben, s' ieu la perdia, 

Qu' ieu jamais joy non auria.

B. de Ventadour: En abril. 

Vu qu'elle sait bien, si je la perdais, que jamais de joie je n' aurais.

En breu temps perdretz la calor. 

T. d'Elias de Barjols et d'Elias Cairels: N Elias Cairel. 

En court temps vous perdrez la chaleur.

- Faire un mauvais emploi. 

Trastot mon castier perc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Toute ma remontrance je perds. 

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor. 

(chap. S'en va lo tems, y perdem lo milló.)

B. de Ventadour: Quant erba. 

S'en va le temps, et nous perdons le meilleur.

- Déposer, quitter, renoncer à.

Per aver per vergonh' e mezura.

Marcabrus: Auiatz de. 

Pour argent il perd vergogne et mesure.

Co es la pel que pert cad' an.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cela est la peau qu'il perd chaque année.

- Cesser d'avoir, de posséder.

Entro que pert lo alenar. V. et Vert., fol. 93.

(chap. Hasta que pert lo alená, l' alé o aliento, la respirassió.)

Jusqu'à ce qu'il perd le respirer.

Fig. Aissi m perdei cum perdet se 

Lo bels Narcezis en la fon.

B. de Ventadour: Quan vei la.

Ainsi je me perdis comme perdit soi le beau Narcisse dans la fontaine.

Part. pas. Naysson, senes falhida,

Crematz o perdutz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Ils naissent, sans faute, brûlés ou perdus. 

Merces es perduda per ver.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Merci est perdue en vérité.

Cuion qu' aia perdut lo sen.

P. Cardinal: Una cieutat.

Ils pensent qu'il ait perdu le sens.

Voyez Afan et Testa.

CAT. Perdrer. ESP. PORT. Perder. IT. Perdere. 

(chap. Pedre, perdre: pergo o perc, perts, pert, perdem, perdéu, perden; perdut, perduts, perduda, perdudes; pedré, pedrás, pedrá, pedrem, pedréu, pedrán; pedría, pedríes, pedríe, pedríem, pedríeu, pedríen; perguera, pergueres, perguere, perguerem, perguereu, pergueren.)

2. Perda, Perdea, Perdoa, s. f., perte. 

Tant m' es esquiva e fera

La perda e 'l dans.

Giraud de Borneil: De chantar mi.

Tant m'est pénible et cruelle la perte et le dommage.

E m restaura perdas e dans.

R. Vidal de Bezaudun: Bel m'es.

Et me répare pertes et dommages.

De la perdea avia gran desplasser. 

Si gaire dura aquesta perdoa de nostra gens. Philomena. 

De la perte avait grand déplaisir.

Si guères dure cette perte de notre gent.

ANC. IT. Ma stringe lor la perda universale.

Barberini, Docum. d'amore, p. 365. 

Di vostra perta perde. Guittone d'Arezzo, lett. 14.

CAT. Perdua. ESP. (Perdida) Pérdida. PORT. Perda. IT. MOD. Perdita.

(chap. Perdua, perdues; pérduda, pérdudes.)

3. Perdicio, s. f., lat. perditio, perdition.

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Dans le feu de l'abîme, Rome, vous avez votre séjour et en perdition.

Perdicios al cors et a l'arma. Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Perdition au corps et à l'âme. 

CAT. Perdició. ESP. Perdición. PORT. Perdição. IT. Perdizione.

(chap. Perdissió, perdissions.)

4. Perdement, Perdemen, s. m., perte. 

Hac gran batalha e gran mortaudat, e perdement de membres e caps. Philomena.

(chap. Va ñabé gran batalla y gran mortaldat, y perdua de membres y caps.)

Il y eut grande bataille et grande mortalité, et perte de membres et de têtes.

Mot fo grans lo dampnatges e 'l dols e 'l perdementz.

Guillaume de Tudela.

Moult fut grand le dommage et le deuil et la perte.

- Perdition.

Del greu fays

Qu' es de las armas perdemens.

Folquet de Lunel: Bona dompna.

Du pénible fardeau qui est des âmes la perdition. 

Per enveia, breument venon a perdement. V. de S. Honorat.

Par envie, en peu ils viennent à perdition.

ESP. Perdimiento. PORT. IT. Perdimento.

5. Esperdre, v., éperdre, égarer, étonner, décourager.

Nuill maltrait no m fai esperdre.

Lamberti de Bonanel: Ges de. 

Nul mauvais traitement ne me fait égarer. 

Totz lo cors m' en vai esperden.

G. Rudel: Quan lo rossinhols. 

Tout le coeur me va s'en égarant.

On plus vezia de bons homes, plus s' esperdia, e mens sabia.

V. de Richard de Barbezieux. 

Où plus il voyait de bons hommes, plus il s'éperdait, et moins il savait.

M' espert, e non ai membransa.

G. Faidit: Al semblan. 

Je m'égare, et je n' ai pas de souvenance.

Part. pas. Estat ai com hom esperdut 

Per amor en long estatge.

B. de Ventadour: Estat ai.

J'ai été comme homme éperdu par amour en long retard.

Vengro denan Pilat totz esperdutz. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Vinrent devant Pilate tous éperdus. 

ANC. FR. Renart l' oï, moult fu dolant, 

Et moult en devint esperdu.

De joie fu si esperdue,

Ke grant pièce ne pot parler. 

Roman du Renart, t. III, p. 168, et t. IV, p. 217. 

IT. Sperdere.

6. Desperdre, Deperdre, v., égarer, dissiper, perdre.

Lurs mercadarias... desperdian, fazen lo dig viatge.

Cartulaire de Montpellier, fol. 127.

Leurs marchandises... ils perdaient, faisant ledit voyage.

Fig. No t fassa desperdre temensa ni argens. Guillaume de Tudela.

Que ne te fasse égarer crainte ni argent. 

La mi' amor ta mal vau deperden. Poëme sur Boèce. 

(chap. Lo meu amor tan mal vach perdén.)

Le mien amour si mal je vais perdant.

ANC. ESP. Desperder. IT. Disperdere.

7. Deperdicio, s. f., déperdition, perte.

Cum es la deperdicio o consumpcio faita per calor. 

Eluc. de las propr., fol. 73.

Comme est la déperdition ou consomption faite par chaleur.

ESP. Desperdicio. PORT. Desperdição. (chap. Desperdissi o desperdissio, desperdissis o desperdissios; v. desperdissiá: desperdissio, desperdissies, desperdissie, desperdissiem o desperdissiam, desperdissiéu o desperdissiáu, desperdissien; desperdissiat, desperdissiats, desperdissiada, desperdissiades; desperdissiaré, desperdissiarás, desperdissiará, desperdissiarem, desperdissiaréu, desperdissiarán; desperdissiaría, desperdissiaríes, desperdissiaríe, desperdissiaríem, desperdissiaríeu, desperdissiaríen; desperdissiara, desperdissiares, desperdissiare, desperdissiárem, desperdissiáreu, desperdissiaren.)

Perempt, adj., lat. peremptus, périmé.

O si la causa de que lo plagz era es perempta, so es destrucha.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

Ou si la cause de quoi était le plaid est périmée, c'est-à-dire détruite.

2. Peremptori, adj., péremptoire.

- Subst. Assignation, citation.

Que hom l' apele am una peremptoria per totas, a certana jornada.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136.

Qu'on l'appelle avec une citation pour toutes, à certain jour.

CAT. Peremptori. ESP. Perentorio. PORT. Peremptorio. IT. Perentorio.

(chap. Perentori o peremptori, perentoris o peremptoris, perentoria o peremptoria, perentories o peremptories.)

3. Perhemtorialmen, adv., péremptoirement, d'une manière décisive. Que compareguesso perhemtorialmen e personalmen denfra 1 an.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

(chap. Que comparegueren perentoriamen y personalmen dins d'un añ.) 

Qu'ils comparussent péremptoirement et personnellement dans un an.

CAT. Peremptoriament. ESP. Perentoriamente. PORT. Peremptoriamente. IT. Perentoriamente. (chap. Perentoriamen o peremptoriamen.)

Pergamen, Pergame, s. m., lat. pergamenus, parchemin.

Si com in isto pergamen es scrit, et om legir i o pod. Titre de 1053.

(En chapurriau de 1053: Aixina com an este pergamino está escrit, y s'  hi pot lligí.)

Ainsi comme il est écrit sur ce parchemin, et on peut l'y lire.

Lo pargames o lo papier que sera engludatz sus la taula, sera partitz e senhatz per un compas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Le parchemin ou le papier qui sera enduit sur la table, sera divisé et marqué par un compas. 

ESP. Pergamino. PORT. Pergaminho. 

(chap. Pergamino, pergaminos.)

2. Pargami, s. m., parchemin.

Tencha, pena e pargami. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

(chap. Tinta, ploma y pergamino.)

Encre, plume et parchemin. 

Lo pargami escript de la dicha arenga. Carya Magalon, fol. 15.

Le parchemin écrit de ladite harangue. 

CAT. Pergami (pergamí).

3. Parguamina, s. f., du lat. pergamena, parchemin.

Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Sans feuille de parchemin, je transmets le vers en chantant. 

IT. Pergamena.

4. Pargaminier, s. m., parcheminier.

Pellicier, pargaminier, fes estas. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Peaussier, parcheminier, fit celles-ci.

CAT. Pergaminer. ESP. Pergaminero. PORT. Pergaminheiro.

(chap. Pergaminé, pergaminés, pergaminera, pergamineres : qui fa los pergaminos; se féen de la pell de cordé, cabrit, etc.)

Pergua, Perga, Perja, s. f., lat. pertica, perche.

Fo amb una pergua decervelat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 10. 

Fut avec une perche écervelé.

Prenon se tuitz li seinor 

A las pergas adreisar..., 

Pueis meton la tenda desus.

Roman de Jaufre, fol. 118.

Se prennent tous les seigneurs à dresser les perches..., puis mettent la tente dessus.

Perga de sauze sera.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La perche sera de saule.

Sobre 'l punh es portat belament, sobre perja pauzat.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Sur le poing il est porté bellement, sur perche posé.

CAT. Perca. ESP. PORT. Percha. IT. Pertica. 

(chap. Percha, perches : per a dixá la roba, o la del duc (búho real), chuta, caro, falcó, esparvé, etc.; de la mateixa arraíl ve: pértiga, pértigues : eren armes, no les que ara se fan aná per al salt d' altura.)

2. Pergueta, s. f, dim., petite perche, baguette.

Far lui deu hom pergueta bassa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faire lui doit-on petite perche basse.

(chap. Percheta, perchetes.)

Perifrasis, s. f., grec *gr, périphrase.

Perifrasis, es circumlocutios, e vol dire circumlocutios, circonstancia de paraulas quaysh semblans ad aquelas que hom enten. 

Leys d'amors, fol. 132.

Périphrase, c'est circonlocution, et veut dire circonlocution, circonstance de paroles quasi semblables à celles qu'on entend. 

CAT. ESP. (perífrasis) Perifrasis. PORT. Periphrasis. IT. Perifrasi.

(chap. Perífrassis : sircunlocussió.)

Peril, Perilh, s. m., lat. periculum, péril, danger.

Laissarai en guerra mon filh, 

En gran paor et en perilh.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je laisserai en guerre mon fils, en grande peur et en péril.

Ilh seran escapat d' aquel perilh en qual ilh ero.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10.

Ils seront échappés à ce péril dans lequel ils étaient.

Tas filas garda de perils. Libre de Senequa.

(chap. Les teues filles guarda de perill. Ta : la teua; tes : les teues.)

Garde tes filles de périls. 

CAT. Perill. ESP. Peligro. PORT. Perigo. IT. Periglio. (chap. Perill, perills.)

2. Perillos, Perilhos, adj., lat. periculosus, périlleux, dangereux.

Tant es mos afars perilhos, 

Qu' ieu no sai co m' i emprenda.

Guillaume de Balaun: Mos vers. 

Tant est mon affaire périlleuse, que je ne sais comment je m'y prenne.

Son mot dampnozas e perilhozas. V. et Vert., fol. 22. 

Sont moult dommageables et périlleuses. 

Mas aissi a un perilhos martire, 

Que sa dolors vol que si' alegransa.

H. Brunet: Cortezamen. 

Mais ainsi il a un dangereux martyre, vu qu'il veut que sa douleur soit allégresse. 

ANC. FR. Naymon avale le tertre périllios. Roman d'Agolant, v. 847.

CAT. Perillos. ESP. Peligroso. PORT. Perigoso. IT. Periglioso.

(chap. Perillós, perillosos, perillosa, perilloses.)

3. Perillar, Perilhar, v., lat. periclitari, mettre en péril.

El batismes de Jordana 

Lur notz e 'ls perilha.

Marcabrus: El mes. 

Le baptême du Jourdain leur nuit et les met en péril.

- Péricliter, dépérir, être en péril.

Cristias vei perilhar 

Per colpa dels regidors.

G. Riquier: Cristias.

Les chrétiens je vois péricliter par la faute des gouverneurs.

En aissi m sent ieu perillar, 

Si fin' amors no m' es guirens.

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Par ainsi je me sens dépérir, si pur amour ne m'est garant. 

Part. prés. subst. Atressi quo 'l perilans,

Que sus en l' aigua balansa. 

P. Vidal: Atressi quo 'l. 

Ainsi comme le périclitant, qui sur l'eau balance.

D' Apollonius de Tyr, 

Sapchatz comtar e dir 

Com el fos perilhat.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Touchant Apollonius de Tyr, sachez conter et dire comme il fut mis en danger.

CAT. Perillar. ESP. Peligrar. PORT. Perigar. (chap. Perillá o peligrá: perillo, perilles, perille, perillem o perillam, perilléu o perilláu, perillen; perillat, perillats, perillada, perillades. Peligro, peligres, peligre, peligrem o peligram, peligréu o peligráu, peligren; peligrat, peligrats, peligrada, peligrades.)

4. Perigolar, v., culbuter, anéantir.

Part. pas. A baron, d' aut lignatge, 

Val mais esser perigolatz, 

Q' el viv' aunitz e deshonratz. 

Giraud de Borneil: Non sai rei. 

A baron, de haut lignage, il vaut mieux être anéanti, qu'il vive (que s'il vit) honni et déshonoré. 

ANC. FR. Là où nostre nef eust esté toute esmiée, et nous touz périllez et noiez. Joinville, p. 129.

En icelle façon, saulva, après Dieu, ladicte arche de périller.

Rabelais, liv. II, ch. 1. 

IT. Pericolare.

5. Emperilamen, s. m., péril, danger.

Ditz que co sera grant emperilamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Dit que ce sera grand danger.