Mostrando las entradas para la consulta ningú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ningú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 18 de septiembre de 2017

Curiós insidén, misa, San Bartolomé , Beseit

Eva Defior , La Comarca , traduit al chapurriau per Moncho

Avui, domenge , 17 de setembre de 2017, ha passat un curiós insidén durán la misa a la iglesia parroquial San Bartolomé, de Beseit , a la comarca del Matarraña.

Mentres se selebrae la misa en honor a Santa Hilegarda de Bingen , un desconegut ha interrumpit lo sermón del Mosen Foten , tres vegades, negán que foren verdat les paraules del  llibre san  .



Matapaelles, Sardina, Curiós insidén,  misa,  San Bartolomé , Beseit


Durán lo sermón de Lázaro ressusitat per Jesús, resitae lo mosen :

Lázaro no está mort, sol dorm, així que quedemos uns díes mes per aquí”.

Y lo desconegut va cridá: "Aixó es mentira !"

Ningú se va atreví a girás, van acachá lo cap, y va continuá lo mosen:

Per aquell tems se selebrae una boda a Caná de Galilea, prop de Nazaret, y estaen allí Jesús, María y los disípuls. Faltae vi , y li va di sa mare a Jesús, no tenen vi. Jesús va contestá, dona, qué mos fot a tú y a mí ? Va di María als mossets, feu lo que ell tos digue.

Ñabíen sis tines de pedra, ficades per a les purificassions dels judíos,de uns sen litros cada una. Los diu Jesús, ompliu les tines de aigua. Y les van omplí arrán hasta dal.
Traeulo ara,los diu, y porteulo al maestresala. Ells lo van portá. Cuan lo maestresala va probá l'aigua convertida en vi, com no sabíe de aon veníe, cride al novio y li diu, tots servixen lo vi bo primé, y cuan ya tots están beguts, lo pijó. Pero tú has guardat lo vi bo hasta ara.

Així, a Caná, Jesús va comensá los seus signos, y va manifestá la Gloria (Borles), y van creure en ell los disípuls. Después va baixá a Cafarnaúm en sa mare, los germans ...

Lo desconegut va saltá, en veu mes alta, aixó es mentira ! , señalán en lo dit al mosen.

Ningú se va moure, van arrupí los muscles, y va continuá lo mosen:


Los milagres de Jesús son numerosos, entre ells tos parlaré avui de dos de ells:

La ressurecsió del chiquet que va caure desde una terrassa. Van acusá a Jesús de habé fet caure al chiquet y ell lo ressusite.

Un sordomut a la Decápolis, al que va saná ficanli los dits a les orelles, tocanli la llengua y dién, Effatá, que signifique 'óbrit'.

Lo desconegut va negá per tersera vegada, aixó es mentira ! , esta vegada en una veu poderosa, pareguda a la de Herodes cuan lo interprete Enrique Segurana Celma de Valdarrores per a Nadal. 

Tots los assistens a misa de domenge van torse lo coll cap atrás a la vegada.

Al radé bang, prop de la portalada de eixida y les escales que pujen al campanari, habíe un home en túnica blanca, abarques y barba castaña. 


Jesús, Jesucristo , sentat, Beceite, iglesia, Beseit
Imache de Greg Olsen

Ningú l'habíe vist entra, y ara lo miraen tots com estaquirots. Se va eixecá,va eixí de la misa en pas lento, y se va pedre per lo carré Doctor Fleming de cara al Castellá.

Kim Tomás del bar la plassa y un grup de forastés afirmen que baixae la costa cantán "arriba con el tirolirolí, abajo con el tirolirolero, era un baile de moda en los cuarenta, y ahora en los ochenta, enrolla mucho más". 

Lo grup estae format per Toni, Patxi, Esteban, Marta, Ramón, Andreu, Enric, Xavier, Manolo, José Luis, Oriol, Esther, y los dos nets de Elvira, segons m'ha contat Valentín, un home mol simpátic y charraire que viu an este carré tan empinat que porte lo nom del inventó de la penicilinaPenicillium notatum

Este insidén ha sigut comunicat al obispo y al cardenal Omella, de Queretes per a investigal.


Vídeo del Cardenal Omella a Roma , cantán La Palomica de José Iranzo, lo pastó de Andorra




domingo, 28 de julio de 2024

3. 8. Una carta anónima. Visita de un caballé.

Capítul VIII.

Una carta anónima. Visita de un caballé.


Per aquells díes va ressibí una carta sense fecha ni firma, en lo sobre: "A Pedro Saputo, Almudévar.» Y dins, Fa cuatre añs. No se va cremá, com diuen, los cuernos cavilán de quí seríe; su va pensá enseguida. Y agarrán la pluma, ne va escriure un atra contestán esta sola paraula: Passiensia. Y sense fecha ni firma la va dirigí a don Severo Manuel de Estada, sense dudá de que lo recuerdo ere de Morfina.

Cuan lo caballé va vore esta carta perdíe lo juissi no podén atiná lo que significabe ni de quí podríe sé. Consultabe a la seua dona, a son fill, a la nora, a la filla; la enseñáe als seus amics, a tot lo món; y ningú assertabe (¿cóm ere possible?), dissimulán Morfina y fen vore que se admirabe igual que tots. Y va di al final son pare:

- Ara sí que vach a vore a Pedro Saputo, pos diuen que está al seu poble, que en la seua molta sabiduría pot sé que enserto. 

¿Quí vindrá en mí? Don Vicente se va oferí, y la nora tamé, y Morfina va di que no li demanaríe a son pare datra grassia a la seua vida. Al sentí aixó son pare se va alegrá, per poc no li va doná lo gust; casi se la va emportá en ell. Pero va di que primé hi aniríe sol, y que después ya se voríe. Y així u va fé.

Va arribá a Almudévar, y dixada la mula a la fonda, va aná cap a casa de Pedro Saputo. Lo va coneixe éste al momén; pero, sospechán lo cas, li va pareixe callá mentres no fore reconegut; y li va preguntá cóm se díe. Va di don Severo lo seu nom y apellitsy entonses va cridá ell a sa mare y li va di:

- Enviéu a la criada al messón y que lo criat de este caballé li faigue portá la mula y les aubardes en lo bagache. Se oposabe don Severo, y ell, mol resolt, li va di: o a casa meua o fora de casa meua. 

No es digne de tan prinsipal caballé, pero es mes dessén que la fonda, y sobre tot siréu servits en bona voluntat. Se va ressigná o conformá don Severo, y no se va atreví a parlali de la carta hasta después de michdía.

Lay va enseñá, y li va preguntá si sabríe de quí podríe sé, habenla ressibit a seques per lo correu. Va pendre Pedro Saputo la carta, la va mirá, y discurrín una mica (pera dissimulá) va di: 

- Esta carta es la contestassió a un atra.

- No pot sé, va contestá don Severo, perque de totes les que hay escrit hay ressibit contestassió; y ademés no li hay parlat a ningú de forma que me puguere doná esta resposta: ni los meus fills saben res tampoc, ni los meus amics.

- Pos resposta es.

- Perdonéu, pero no u puc creure.

- Que u cregáu o no, es un atra cosa; pero es lo que tos dic. 

Ñan somnis, siñó don Severo, que són realidats, y realidats aon pareix que estigues ensomián. Digueume, ¿teniu almes al purgatori? 

- Alguna ñaurá potsé de tantes com ne van aná allá, entre pares y agüelos.

- Pos veéu de tráureles; y si són almes de este món, mes, perque aquí se sap y se veu lo que patixen, y allá es cosa de la fe y de la imaginassió. ¡Teniu parens pobres!

- Un o dos.

- Pos auxilieulos. ¿Teniu filles casades a casa de la sogra?

- No, siñó.

- ¿Y solteres?

- Una.

- Pos caseula.

- No vol casás.

- Yo tos dic que sí que vol.

- Yo tos dic que no.

- Yo tos dic que sí.

- ¿Me u asseguréu?

- Sí, o soc lo home mes tonto y badoc del món.

- Pos yo tos juro que la casaré ben pronte vullgue o no vullgue.

- Mateula milló.

- ¿No me diéu ...?

- Al seu gust.

- No vol a ningú; no li agrade cap home.

- Impossible.

- A fe de caballé.

- ¿Hau agarrat lo cor de la vostra filla a la má, y mirat be tots los seus foradets? ¿Hau fet la proba de portala a un convén, y obligala a vestís de monja?

- No vol tal cosa; ni té vocassió al claustro.

- Pos es que ne té al atre estat; al matrimoni. Y sobre tot aixó fico lo meu honor, lo meu nom y hasta la vida.

- Estic atabalat. ¿Qué hay de fé en arribá a casa meua?

- Res, traure almes del purgatori.

- Vingue vosté a ajudám. ¿Qué, no tos pendríeu la molestia de vindre y me pintaríeu una sala?

- En mol gust.

- Pos ya respiro, ya descanso, ya men aniré contén. Pero miréu de no engañatos, perque la meua filla, y perdonéu que la alaba tan, es mol entesa, mol discreta, y mol resservada. Diuen que es mol hermosa, y crec que u es si no me engañen los ulls de pare, y per aixó dic lo que los pareix a tots; pero en aixó atre la puc jusgá en menos passió; y tos dic que los secretos del seu pit no los penetre ni lo rayo mes sutil y puro del sol; y be podríe sé que mos dixare burlats o en dos pams de nassos. 

- Es mes sutil lo pensamén del home y lo coneiximén del cor humano. Yo tos prometixco que als pocs díes que la trata ham de sabé si es alma triste del purgatori, o alma benaventurada de la gloria. Y sobre la carta faré tals probes, que no tos quedará cap duda de lo que hay dit. Yo pintaré y observaré; vosté callaréu, y tot anirá be y mos desengañarem.

Mol satisfet se va quedá don Severo de les raons de Pedro Saputo, y mes de la seua promesa. Als dos díes se disposáe a anassen y li va di Pedro:

- Los antics, siñó don Severo, cuan ressibíen algún huésped, lo obsequiaben, agassajaben y regaláen tres díes sense preguntali de la seu persona; passada esta tresena li preguntaben quí ere, cóm se díe, de aón veníe y aón anáe. Ham dixat esta costum y fórmula per la gran pressa que tenim de sabé quí es lo huésped que mos ve, y potsé per la mes gran de despachál de casa. Si no trobéu a faltá la comodidat y regalo de la vostra casa, tos rogo que tos aturéu los tres díes de la ley per vosté y per mí, y un mes per l'alma del purgatori que me ha proporsionat la satisfacsió de hospedá a casa meua a un tan prinsipal y amable caballé. Los antics donáen tamé al huésped al tems de despedíl lo que díen dons de hospedache, que ere alguna roba mol pressiosa, alguna espasa, escut de armes, o be algún caball, y res de aixó nessessitéu ni ña ara la mateixa raó que allacuanta per an esta costum, miréu lo que ña a casa meua que no ñague a la vostra, y si algo trobéu del vostre gust, emportéutosu en señal de la nostra amistat. ¿Sou afissionat als llibres? ¿U sou als cuadros? Astí teniu llibres, y allá teniu cuadros.

- ¿Y si agarro lo que no deuría?

- Aixó no pot sé. Ya don Severo habíe passat alguns ratos lligín La consolassió de Boecio traduída y afegida per Pedro Saputo, encara que manuscrita; y la va apartá com a llibre que volíe emportás.

Va mirá los cuadros, y se parabe moltes vegades dabán del de Pedro y lo de sa mare fets los dos aquell añ; y va di:

- Si estos dos retratos vostres no foren tanta part del vostre cor... 

- U són y mol gran, va contestá Pedro Saputo; pero per naixó mateix tos los oferixco...

- ¡Ah!, va di don Severo; yo los ficaré llum a casa meua. Li va doná Pedro Saputo les grassies per lo favor, y li va entregá los cuadros y lo llibre dién:

- A un atre al món no los hi donaría; pero don Severo Manuel de Estada té privilegi a casa de Pedro Saputo.

Sen va aná don Severo, va arribá a casa seua, y van acudí la dona y los fills a preguntali com si vinguere de una peregrinassió al atre hemisferi. Ell los va di: - U séntigo, Mariquita, u séntigo, fills meus, séntigo de no habetos emportat a tots. ¡Ay, quín home! ¡Ay, quín home tan sabut y tan amable! Mol diu la fama, pero es mol mes de lo que se diu. Cuatre díes me ha fet está, pero a casa seua, perque es mol generós, y al pareixe ric. ¡Qué be que hay estat! Es lo home mes natural que hay conegut: mol caballé, aixó sí, pero al mateix tems tan pla y amable, que se pegue al cor com un ferro a un atre a la forja. ¡Quín agassajo! ¡Quín servissi tan fi y sensill! ¡Quína fassilidat en tot! Alló, fills, es viure encantat. ¿Pos, y sa mare? 

Sa mare es tota una siñora. No dirá ningú, no, que ha sigut pobre y tingut ofissi tan humilde com lo de rentadora.

- Pero de la carta, va preguntá don Vicente, ¿qué tos ha dit?

- De la carta, va contestá, ha dit moltes coses (Morfina mol atenta); pero com vindrá después...

- ¿Aquí?, va preguntá lo fill.

- Aquí, aquí, an esta casa, va contestá don Severo. Y ya podéu disposatos tots a ressibíl com a un amic, pero tamé com a un home tan sabut, y no faiguéu tontades o extravagansies perque los seus ulls penetren hasta l'alma, y sap lo que un está pensán cuan lo mire.

- ¿Conque vindrá?, va torná a preguntá don Vicente. 

- Sí, fills, sí, ya u hay dit: y pintará la sala de la cadiera.

- Men alegro, men alegro, va di don Vicente donán fortes palmades; lo coneixerem.

- Abans lo podéu coneixe, va di son pare, pos li vach demaná y me va doná lo seu retrato y lo de sa mare, que són éstos. Va sé traure los retratos, y los cuatre se van amuntoná damún de ells y no los podíen vore a gust. Los va penjá don Vicente a dos claus alts y aixines los van mirá mes desplay. Después va di don Vicente: 

- ¿Sabéu pare, que Pedro Saputo me pareix que se assemelle an aquell estudián navarro al que díen don Paquito?

- Calla, ignorán, li va contestá son pare; ¿qué té que vore don Paquito ni tots los Paquitos del món en eixe retrato?

Don Paquito ere un estudián, espabilat sí, y vivaracho; pero un quidam, un mindundi, comparat en Pedro Saputo. En fin, ya lo voréu y tos desengañaréu; entretán no diguéu disparats ni sabocades. Morfina se admirabe de lo que li podíe la aprensió a son pare, pos sen un mateix don Paquito y Pedro Saputo, ni lo va coneixe allá ni veíe ara lo paregut, o mes be la identidat al retrato. 

Y pera fé un atra proba, va di:

- Pos tamé a mí me pareix lo de este retrato lo mateix que a Vicente. ¿No veéu, pare, que té los ulls y tot lo aire de don Paquito?

- Los ulls y lo aire de la meua quinta bruixa de yaya sí que té, va contestá son pare enfadat, porros que sou tots. No me nomenéu mes a don Paquito; perque es compará la nit al día, un teó al sol, un pigmeo a un gigán. Pos, dic, ¡si lo sentigueres tocá lo violín! 

Don Paquito esgarrañabe les cordes de tripes de gat; pero alló es sentí als mateixos angels del sel.

- Es segú pare, va di don Vicente, que ha de vindre aquí, sinó demá montaré a caball y men aniré a vórel. Y mira tú siñoríssima germana meua, de no sé en ell tan seca y impenetrable com has sigut en tots los que han vingut a vóret.

- Yo te dono la meua paraula, va contestá ella, de no séu en ell, sino al contrari, mol blana y penetrable, per explicám al teu modo.

¿Qué habíe de di un home tan sabut si me veiguere seria, indiferén y resservada?

- Pos vorem, va di son germá, cóm u cumplixes.

- Dónau per cumplit, va contestá ella. Y en verdat que u díe de cor, com pot suposá lo lectó, que sap lo misteri del seu amor en Pedro Saputo, y lo secret de la carta.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 2. De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.

Capítul II.

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.


¡Benaventurats los mansos de temperamén, perque de ells es lo pessebre an este món y al atre, lo sel dels que se moren sense chupá la sal del siñó mossen! Beneíts, bonachons, passifics y alegres sense sabé lo que es bondat, dicha, y alegría; sense amor ni odio de res; la fullarasca, burrufalla, ballarofa, barallofa, pallús del trate sivil, que no sé cóm los fa falta datre alimén que ells mateixos.

A los pocs díes va aná a visitál un ric del poble, que se díe Juan del Alt, y per mal nom y mote, Sisenando; éste li va di que veníe a demanali consell de lo que faríe en sa filla Tereseta, una mossa de denou añs de edat, que habén anat a vore l’añ passat a una tía monja a les descalses de Huesca y passat sing o sis mesos al convén pera adependre algunes moneríes de la agulla, va aná a buscala y ne va tindre un fart pera portala a casa, perque va di que volíe sé monja.

- Yo, va afegí lo bon home, la había pensat casá en un fill de Pero Pérez de Tardienta, mol compinche meu, y en qui desde fáe mols añs tenía mich consertat este casamén.

- Está be, va di Pedro Saputo; pero vosté ¿qué es lo que vol?, ¿que li traga la vocassió del claustro o que la convensixca de que se caso en lo Pero Pérez?

- Yo, va contestá lo del alt, voldría les dos coses, pero si no pot sé, me contentaré en una. Com la mes gran la ting ya casada, voldría fé an esta hereua, ya que Deu sol me ha donat sagales, y portám lo gendre a casa.

- Nessessito, pos, va di Pedro Saputo, que me permitixque visitala en alguna frecuensia y parlali a soles y en alguna libertat. 

- ¿Aixó?, va contestá lo buit de alma: encara que vullgáu vindre dos o tres vegades al día, y estatos desde que se fa cla lo sel hasta que se apague la radera llum de casa per la nit. Ya u ting parlat en la meua dona, y així u entenem los dos.

- Pos anéu en pas, siñó Juan, va di Pedro Saputo, que demá en pretexto de tornatos la visita, faré la primera a la vostra filla. 

Y miréu que la intensió no la sábigue ella ni dingú.

- Pos entesos, va contestá Sisenando; y sen va aná mol contén.

Ere la casa del siñó Juan alt o del alt de les que may frecuentáe Pedro Saputo, perque no li agradáe tratá en tontos, y u ere Sisenando mes que los draps, y no mol espabilada la seua dona, a qui tamé habíen batejat en lo apodo de la Pintiparada.

Teníen un arca de algún pes a les seues tripes, y se habíen tornat encara mes badocs de lo que van naixe, y la filla se va criá absoluta per la vanidat que li habíen infundit y la poca autoridat dels pares. Nessia com ells no u ere, y de la seua persona, ben feta, encara que no hermosa; pero teníe uns ulls que lay suplíen tot, negres, vius y pensadós; la veu mol dolsa, la seua conversa sucosa, y lo seu trate afissionat y amable, si no caíe en les impertinensies de la seua mala educassió; rara vegada les fée aná, sol en persones de molta franquesa, com eren los parens y algunes amigues.

La va corregí mol de estos defectes Pedro Saputo; pero encara li va quedá un ressabio del que no va sé possible curala del tot, ni es fássil curá de ell a ningú si no són persones de mol talento, de molta reflexió y capassos de una filossofía que se enseñe poc y se practique encara menos al món. Se reduíe lo ressabio que li va quedá, a que perque no se diguere que fée algo per avís de atres, o que la opinió de atres ere mes fundada que la seua, volén sempre quedá per damún, no admitíe advertensia ni consell, ni en les coses de menos importansia, com són ficás una flo mes o menos a la guirnalda, una sinta al traje, una agulla de cap; o enmendá o revocá una disposissió no ben ensertada al gobern de la casa; fé primé o después, o fe o no fe una cosa fore la que fore; només fée falta que se li donare un consell pera fe lo contrari. U sentíe Pedro Saputo, y lay va di oportunamen moltes vegades, dixanla al final y dissimulán esta miseria que admitix en moltes atres lo ánim flaco de la dona per una vana pressunsió de excelensia a la que se sebe lo seu amor propi. Pero es lo cas que la patixen tamé alguns homens, y tots per les mateixes raons; que són, mala criansa la primera, y después orgull, soberbia y quijotismo.

Va arribá Pedro Saputo, y la mare li va abocá tota la canasta de oferimens no quedanli res per di ni oferí. No així la sagala, lo va ressibí en agrado y res mes. Va torná en son demá y la mare los va dixá sols un rato. Ell va parlá de coses generals; y lo mateix va fé cuatre o sing díes, pero procurán en dissimul y eficassia arribá al seu cor, y anotán tot lo que ella sense pensá anáe manifestán. 

Un día, después de está segú de la disposissió de Tereseta per varies siñals infalibles, va di, están la mare, que tratabe de fé un viache de alguns mesos. Apenes va sentí aixó la mare, va saltá: 

- ¿Cóm? ¿Ara que tos escomensáem a voldre tan ton aniréu? 

- ¿Cóm? Va contestá ell. ¿Ara escomensáeu a vóldrem, cuan yo pensaba que sempre me habíeu vullgut? 

Engañat hay viscut, per vida meua.

- Les que tos volíen abans, o sempre, com diéu, va di la sagala, teníen en vosté esta obligassió; natros no la teníem hasta ara. 

Va entendre Pedro Saputo la alusió, que per un atra part ere bastán clara; pero ya la sagala habíe mostrat está vivamen ferida per la notissia, per mes que va volé dissimulá. Y va di ell sonriense:

- Yo, apressiable Tereseta, correspong a qui su mereix, y en lo grado que su mereix. Y no van passá de aquí an esta primera explicassió que tot u dixáe al mateix estat, pero en la brecha siñalada y casi uberta.

Va torná per la tarde, y la mare com acostumabe tamé los va dixá sols. 

- Regularmen, li va di a la Tereseta, vindré ya sol a despedím, perque estic cometén una imprudensia de la que hasta avui no había caigut. Vosté hau de sé monja, y ni a vosté ni a mí están be tan frecuentes visites; a vosté perque igual dirán que tos agraden les converses mundanes, y a mí perque lo tems que passo an esta casa lo podría empleá milló a datres aon no pensen desapareixe dels meus ulls pera sempre. 

- Y vosté u sentix mol, va di ella. Diguéu milló que tos pene de vindre a vorem, o que tos demanen sels, y no aleguéu lo monjío.

- No me demanen sels, va contestá ell; pero sí me pene de vindre a vóretos, perque a la que no vol als homens, ¿per qué la voldríe algú?

- Si me dixaren voldre a qui yo vull, va contestá ella, no pensaría en lo claustro. - Pero lo amor, Tereseta, es libre, y si vullguereu an algún, estéu segura de que ningú tos u podríe impedí; y si aburriu an eixe home que tos proposen, ningú tampoc tos forsaríe a amál. Parléu, explicautos, digueume lo que ña al vostre cor, y yo intentaré liberatos de tota molestia y importunidat. En estes paraules ella se va conmoure, lo va mirá an ell en vergoña y en tendresa, se va ficá colorada, va suspirá, y va di:

- Ya u veéu, no tos puc di mes; u hau pogut coneixe estos díes. 

- Sí, amable Teresa, va di ell, sí que u hay conegut... Viu tranquila y segura, que yo te asseguro que no te parlarán mes del fill de Pero Pérez ni del triste y desesperat claustro.

- Pos yo, va di ella sense cap reserva, perque ya no ne cabíen, te hay volgut sempre, ¡y tú no veníes a vórem! No tenía, no, vocassió de monja; en tú y sol en tú pensaba sempre, y aixó y lo vore la tossudería de mon pare en eixe payo de Tardienta me desesperabe y vach di: pos monja, primé monja per despit, monja per venjansa... Maldién la meua sort y a tú y a tots en ella. ¡Perque, ay, tan teua que era, y tú ni sabéu volíes! Tan poc valía hasta avui als teus ulls. ¡Ay lo que hay patit!

- Valíes mol, Teresa, valíes mol, li va di ell; pero ya acabarás de coneixem, y entendrás per qué esquivaba lo teu trate o mes be lo vindre a casa teua. Pero ¿S' acabará desde avui tota la teua pena?

- Ya s'ha acabat, va contestá; ya, sí, ya ha parat, ya soc felís. 

Hay pogut dit que ere teu lo meu cor, y tú u has admitit. Lo demés corre tot de la teua cuenta. (Y va corre, en efecte, hasta lo honor de ella mateixa.)

En son demá va di ell a son pare, que ya Tereseta habíe desistit de lo seu propósit de ficás a monja, pero que conveníe no parlali al particulá per ara; y a sa tía escríureli que com cosa de tanta consecuensia su habíe de pensá mol, y que se li avisaríe. En cuan al enllás que teníen proyectat, que no la importunaren, perque habíe ell vist que ni a un ni al atre los conveníe. Y així u van fé, quedanli mol agraít per lo servissi lo alma fofa de Sisenando.

Perillós es lo examen de la vocassió y una mica ocasionada la proba; pero de teules aball este examen es lo mes legítim, y esta proba la de menos engañs. Per lo menos es cosa averiguada que la vocassió a la vida del claustro es mol rara, així com són mol rares les persones a qui diu mes lo estat recte y natural del matrimoni que lo violén y antinatural del selibat perpetuo. Tamé está observat que les joves que creuen y se creu que no saben voldre, es perque no han donat en lo home de lo seu cor; cuan donon en ell, al pun amarán, al pun se les vorá sensibles y apassionades. Y si al brancal del convén se topen y les fan una seña, del brancal del convén se tornarán atrás, y lo seguirán, y buscarán lo seu descans y felissidat als brassos de aquell home. Yo, testigo.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 4. Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Capítul IV.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.


Un reparo estic veén que ficarán alguns an esta ilustríssima historia o biografía (no pintoresca per Deu, que maldita sigue tota la turba de faramalles pintoresques de la nostra edat, pos hasta lo radé sacramén de la Iglesia en los seus ministeris mos donarán al fin pintorescos); dic que un reparo, si caben an este llibre, estic temén que me ficon, y lo vull satisfé pera traure dimes y diretes.

Los pareixerá an alguns que Pedro Saputo trobáe mol dóssil y afable al majo sexo. An aixó no contestaré yo per sé part apassionada; sino que vull que conteston per mí les dones de esta era, que són les mateixes de entonses, pero en una mica mes de recato, y hasta de virtut si me apuren; verdadé recato digne y verdadera virtut; pos sén mes libres pera dixás parlá y tratá per los homens, no les vech mes desenvoltes. Perque es de sabé, que an aquell tems aixó de les visites y tertulies no se usabe tan y ñabíe mes etiqueta; y sobre tot moltes reixes, baranes y celossíes, mol tancamén, moltes ames, y poc vore lo carré. Per tan, les donselles se criaben mes temoriques y fluixotes; y los joves teníen que tornás bruixots pera tratá los seus amors en elles. Pero en cambi, perque an este món no ña cosa que no ne tingue (si no, se moriríe de rabia) contra les ames, les reixes, y lo retiro, estáen les terseres, les Celestines y casamentés, los jardins y los galanteos, festechos admitits; y potsé les mateixes ames servíen al ofissi. Y contra mes apretaben a les sagales mes arriesgades, eren les ocasions mes fortes, buscanles en tot lo perill y seguera de les passions, cuan se enamoraben de un home que creíen de confiansa (¡y lo amor los fa creure tots!), entreganse al seu sol honor y paraula. ¿De qué es caussa la privassió? Del exés al us de la libertat cuan se logre, y dels objectes dels que mo se prive. Pos ara que se aplico lo lectó lo refrán, y miro si lo que ha lligit an este llibre es o no conforme an ell y a la verdat de la experiensia.

Ademes de aixó se ha de tindre presén que Pedro Saputo ere mol galán, mol grassiós y seductó, amable, discreto y ben parlat. ¿Y no se pot creure tan favor a les dones? ¡A que sí, per la meua vida! 

Sin embargo, no va abusá, com se veu a diverses ocasions a les que tot se li va oferí vensut y a la má. ¿Quede satisfet lo reparo? 

Pos anem cap abán.

En efecte, la que va arribá (com anaba dién) ere Paulina, que portáe un gran susto y molta temó. Sense mes acompañamén que un criat agüelet de casa seua se va posá en camí apenes va ressibí la esquela. Y va di a la seua amiga al saludás al peu de la escala: 

- Disme lo que ña, perque estic destronada, no fach mes que imaginá desgrassies tot lo camí, y cuan hay arribat, només vore la casa me ha donat un salt al cor y me sen eixirá per la boca. 

- No tan, no tan, va contestá Juanita; assosségat; lo que ña es que ahí dins está lo nostre amic Pedro Saputo; pero ¡Deu meu! ¡Cuan te u diga! Y en aixó van acabá de pujá y van entrá a un cuarto. 

- No me faigues patí, va di Paulina, perque ving plena de confussió y desventura. 

- T'hay dit que t'assossegos, va contestá Juanita; res de lo que penses; no es aixó lo que passe. ¡Jesús, qué coses!, Estic abalotada, no sé lo que me dic ni lo que me fach; se ha destapat, que es germá meu.

- ¡Germá teu?, va di Paulina mol sofocada. 

- No així a seques germá meu, va continuá Juanita, sino del meu home, que es lo mateix; es fill de mon sogre; fill del meu sogre, sí; ¿qué te pareix? ¡Y no habé caigut natres may en lo paregut! Perque ya vorás, s'assemellen mol. ¡Qué segues ham estat! (y li va contá la historia del seu sogre). Acabats los pasmos y admirassions van entrá al cuarto, y se va aumentá en la arribada de Paulina la satisfacsió de aquell día.

S'en va aná al día siguién perque habíe de torná en lo seu home. 

Lo pare va torná a cridá als seus fills y los va di cóm pensabe portá a casa a la seua nova y primera dona, cumplín en les leys en cuan a les formalidats públiques y usos de la Iglesia: que a Pedro, com lo fill segón, li destinabe los bens libres y alguns dinés pera fundá una casa; y que sense aguardá mes, si los pareixíe be, teníe determinat aná en Pedro Saputo a Almudévar a vore a la seua siñora. Tot va pareixe be als fills; y Pedro li va di que la fortuna li habíe sigut favorable, pos per los camins que va recorre durán la seua vida habíe fet aplec de un caudal de deu a dotse mil escuts; y que per lo tan no ñabíe per qué desmembrá o disminuí notablemen lo patrimoni. 

- Aixó, va contestá son pare, no u deus a ningú, y yo ting obligassions que cumplí en tú. Prou los quedará a tons germans. 

Y com dius que no se ha de avisá a ta mare, perque may has tingut eixa costum, anem a vórela que es lo mes urgén.

Van aná cap allá procurán arribá a Almudévar entre dos llums. 

La mare al sentí caballs a la porta va baixá com acostumabe a ressibí a son fill sense dudá de que fore ell en algún amic. 

La va saludá y ella va abrassá a son fill Pedro Saputo, y demanán un cresol per al criat dels caballs va pujá en sa mare de la má, y detrás seguíe lo nou huésped sense di res después de habela saludat mol ligeramen a la primera vista. Cuan ya estáen a dal van entrá en una llinterneta al cuarto, y eixecán Pedro Saputo la llum entre los dos, va di a sa mare:

- Miréu, siñora mare, an este caballé. Habíe procurat don Alfonso vestí un traje lo mes paregut al que portáe cuan va está allí y se va casá en ella; y ella lo mirae, y pareixíe que rebuscabe a la seua memoria, y lo anáe reconeixén; y al advertí don Alfonso que lo teníe casi del tot reconegut, per la alterasió que se notabe al seu semblán, va di:

- Sí, soc yo; y lo va acabá de coneixe, y va caure desmayada, aguantanla son fill y ajudanli don Alfonso. La van fe torná en sí, li van fe beure una mica de aigua; y li va di Pedro Saputo: 

- Sereneutos, siñora mare; don Alfonso López de Lúsera, mon pare y siñó, ve a acabá en la vostra llarga pena y esperansa.

- Sí, siñora, va continuá don Alfonso; yo soc lo que se va casá en vosté an este mateix cuarto; que al final hay pogut cumplí lo meu dessich de abrassá al meu fill Pedro y a vosté después de tan tems. Mes desplay tos contará lo vostre fill y lo meu, pos li hay contat la historia, y yo to la repetiré de bon gust les vegades que vullgáu, cóm me ha sigut impossible hasta ara mostratos y acreditatos que no tos vach engañá. Serenautos, per Deu; miréu que som lo vostre home y lo vostre fill.

A tot aixó res responíe la infelís, embargada del goch que habíe inundat lo seu pit. Y temén lo fill algún mal acsidén li va fé beure un gotet de aiguardén de gitám y la va distraure dién: 

- Au, agarréu la má del meu siñó pare. Y no olvidéu que ham vingut famolengs y esperam un bon sopá. Va incliná una miqueta lo cap de sa mare, y después de apretá la má al seu home, se va aventá als brassos del fill plorán y gemegán en gran ímpetu com si fore la radera hora de la seua vida. Se van alegrá los dos de que així rompeguere, pos habíe vensut la opressió traénla del pit en aquells gañols y ploreres. La van torná a sentá mes aliviada, y eixecán lo cap pera mirá a don Alfonso va di: 

- ¡Vintissing añs!, y va torná a plorá.

- Mol be, mol be, va di Pedro Saputo; desahogo la vostra pena.

- ¡Vintissing añs!, va torná a exclamá: ¡Ay, don Alfonso, que ni lo nom me vau di! - Pero vivim los tres, va contestá lo fill; donéu grassies a Deu, que mos ham trobat y conegut. Y per ara, yo com a fill, tos rogo, pares y siñós meus, que s'aturon les llágrimes y los records, y les queixes per cariñoses que siguen, perque tems tos quede per an elles.

Se van aná serenán de mica en mica, y don Alfonso va quedá mol pagat de vore aquella pobre y humilde pupila de atre tems en un estat de tan decoro. Lo cuarto, encara que lo mateix aon va está, pareixíe de una persona prinsipal per los mobles y les pintures que lo adornaben; de modo que no li penaríe que estaren presens son fill mes gran y Juanita.

Als dos díes sen van aná pare y fill cap a Huesca y van torná en los despachos de la curia eclesiástica, si be entonses no eren estes diligensies de tan escrúpol com ara, ni tampoc reñíen los ordinaris per si la novia o lo novio són teus o meus. Se va selebrá formalmén lo casori, y lo segón día per la tarde se van presentá de repén Juanita y lo seu home y van volé vore als pares a la seua casa de Almudévar, y van aumentá la alegría de tots. Juanita se va fé mol amiga de Eulalia, y a Rosa la abrassabe en tot lo cariño de germana. Van torná als tres díes pera prepará lo ressibimén.

Una semana después los van seguí los pares en Pedro Saputo, emportanse pera uns díes a Rosa, y quedanse Eulalia huérfana de amors y cariños y mol trista. Los va acompañá tot lo poble a la ixida, y no parabe en vivas y ademans de jubileu de doná la enhorabona a la virtuosa y de tans modos dichosa pupila, que al fin recobrabe la seua honra y se vée eixecada a la clase de siñora, casanse en tan noble caballé. Don Alfonso veíe en una satisfacsió inexplicable aquell amor que lo poble manifestabe a la seua dona y fill, y se omplíe de consol, agraín tan favor en paraules mol corteses y afectuoses. Avisats Juanita y lo fill mes gran del día y hora a la que arribáen, habíe disposat aquella un ressibimén digne de la seua discressió y tampoc va faltá Paulina an esta ocasió tan solemne.

Descriure la alegría y gloria de aquella casa es impossible; tantes y tals eren les persones que se van ajuntá, y per tans y tals casos de fortuna se reuníen y formaben una sola familia. Lo segón día a la velada va volé Pedro Saputo donáls un bon rato, y mostrá a son pare lo que sabíe fé en la música. Va pendre lo violín, y va di: 

- Historia de ma mare; la seua vida abans de vore a mon pare. Y va tocá en estil mol sensillet la seua vida y faenes, la seua natural alegría, lo seu constán propósit de no casás dién que no a tots los pretendens. Después va di: visita de un caballé... lo meu siñó pare: Va vindre después la seua aflicsió creénse burlada, y lo que va portá al seu naiximén. Y per no allargás se va casá fen plorá un atra vegada a son pare, y a la mateixa mare de tendresa, cuan va di: la escena del cuarto. An esta se va entretindre mes perque va volé expresáu tot. Y va concluí en la arribada y ressibimén de la vespra, que ya van entendre milló los atres oyens.

Assombrat se va quedá son pare de vore tanta habilidat, tan sublimes idees y frases tan patétiques; un llenguache, en fin, complet per mich dels tonos y la forma dels sonidos (si així se pot di), en la armonía y expresió tan perfecta de les passions y dels afectes. Y com sabíe que ningú lay habíe amostrat, lo miráe y no s'acababe de creure lo que veíe; y als demés, encara que en menos inteligensia, los passáe lo mateix. Rosa, la inossén Rosa, estáe elevada sentín aquella música, sol sentíe en lo oít y en lo cor. 

Tots van repará en ella; y no va dixá Paulina de sembrá algo de sissaña, pos va di en veu baixa a Juanita: 

- Ara sí que vech que van acabá los nostres amors. Ixa guapa y amable chiqueta, potsé sense advertíu, está enamorada del que cride germá. ¿Veus que no mire mes que sempre an ell, que en la vista seguix tots los seus movimens, y si ell sen va a un atre puesto, no s'assossegue? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apassionada está la pobreta!

- Pos encara ña un atra a Almudévar, va contestá Juanita, mes capás que esta de guañamos lo joc si pera jugá estiguera; perque esta sol está enamorada, pero aquella enamore y domine. Yo los díes que vach está allá volía a les dos, pero l'atra me va afissioná al seu trate de modo que si no la tenía en mí me pareixíe que tot me faltabe.

Un mes van tindre allí an esta donosíssima chiqueta, sense que ella pensare casi en Almudévar; pero va vindre son pare a buscala perque sa mare estáe prop de parí, y l'atra germana que teníe no ere capás de goberná la casa. Va plorá la infelís al vore que marcharíe, y ningú se extrañabe perque sabíen lo que volíe a Pedro Saputo y a sa mare; ni ella tampoc se reprimíe ni dissimulabe. Va di per fin ya una mica menos destronada: 

- Yo pensaba que estaba a casa meua.

- Pos a casa teua estás, li van di tots; sí, sí, a casa teua y en la teua familia.

- Pos ne ting dos, va contestá ella, en molta grassia, y ara me nessessiten a l'atra.

- Be, filla, be, va di don Alfonso.

Y Juanita va corre y la va abrassá en mol afecte. Pero Pedro Saputo, que sabíe milló que ningú la verdadera causa de les seues llágrimes, se va eixecá y va di: - Mira si eres de esta casa y familia, que pera que no te separos del tot de ella, o cregues que n'arrastres una part en tú, t'acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, quina satisfacsió li va doná la notissia! Se va arrebolá la seua alma, y va bañá lo seu semblán de una lluentó que la va ficá mes hermosa, fée mol mes goch. La va acompañá en efecte, y se va aturá allá vuit díes.

viernes, 21 de diciembre de 2018

Salvem es mallorquí


https://www.elmundo.es/baleares/2018/12/14/5c136d9cfc6c838b4e8b46bc.html

bandera, Mallorca, España, No volem pastissos catalans
No volem pastissos catalans




A QÜESTIÓ DE SETMANES, es conegut periodista deportiu Tomeu Maura se va animar a publicar un més que encertat article d'opinió off topic a EL MUNDO / El Día de Baleares titulat La extinción de la lengua balear. Diu Maura que, segons ses darreres estimacions, existeixen 6.000 idiomes en el món, però la mitat s'extinguiran durant aquest segle. És a dir, que cada dues setmanes desapareix un idioma perquè ja no hi queda ningú que el pugui transmetre a una pròxima generació. Trista història.
Però no manco trista que sa que vivim a ses Balears. Com hem dit des de sa Fundació Jaume III en reiterades ocasions, som s'única comunitat autònoma d'Espanya amb un patrimoni lingüístic ancestral que, en canvi, depèn lingüísticament d'una altra (Catalunya).
Sa qüestió és que an en Tomeu Maura li han arribat ets esquitxos des quatre histèrics de sempre per fer lo que a qualsevol altra banda del món seria digne d'elogi: estimar i voler preservar sa teua llengua. Una de ses crítiques no és del tot mentida. És cert que a segons quines zones de ses nostres illes, es castellà ha anat desplaçant es mallorquí i sa seua influència ha castellanisat es nostro llenguatge. Però es mallorquí sobreviurà sempre i quan ses famílies mallorquines no girin sa llengua i se posin a xerrar en castellà an es seus fills, i lo mateix passa amb sos ranxos de joves que es comuniquen en castellà quan sa majoria d'ells tenen com a llengua materna es balear.

Ja és ben hora de deixar en falderet un altre tòpic habitual des catalanisme quan mos pretenen callar sa boca an es qui defensam es mallorquí: «dedica't a lo teu, que de sa llengua ja se n'encarreguen es filòlegs, ets especialistes». 
Arturo Quintana Font
Arturo Quintana Font, filòleg catalaniste de català, Deutsch, aragonés, occitan, etc

Per aquesta regla de tres, si només es filòlegs poguessen opinar de llengua seria com dir que només es polítics poden votar o opinar de política.
Aquest tòpic va estretament relacionat amb un altre, sa ciència. Frases com «està científicament demostrat que es mallorquí és un dialecte des català» o «això és científic i, per tant, no és discutible» són es pa de cada de dia per molts d'aquests caparrots.
Meyer Lubcke afirma en su Grammaire des Langues Romanes que el catalán no es más que un dialecto del provenzal / el provenzal ahora es dialecto del OCCITAN
Meyer Lubcke / Meyer-Lübke / afirma en su Grammaire des Langues Romanes que el catalán no es más que un dialecto del provenzal / el provenzal ahora es dialecto del OCCITAN

Sa filologia no és una ciència exacta, / yo li dic la siénsia de si la enserto la endivino / és un estudi social. Ses ortografies i gramàtiques són convencions acadèmiques, són acords arbitraris que prenen es filòlegs i que són revisats constantment. Es científics de dever (no es de panfonteta), precisament no fan altra cosa que discutir i qüestionar a diari teories donades per bones per proposar-ne d'alternatives. Aquesta ha estat sa raó des progrés de s'esser humà, s'esperit crític. Sa llengua és un patrimoni de tots, tothom té dret a dir la seua. No és es vedat de caça privat de ningú, encara que qualcuns s'ho creguin.
¿No va ser científic es discurs des filòleg valencià Lluís Fullana, s'11 de novembre de 1928 en recepció pública a sa Real Academia Española? «Y las mismas lenguas mediterráneas: catalán, valenciano y mallorquín, forzosamente se han de servir de la fonética y morfología gallegas [...]. El estudio y cultivo del valenciano y mallorquín, tampoco pueden perjudicar al idioma catalán; antes al contrario, deben favorecerle en todo sentido». ¿No va ser científic que sa RAE donàs a l'any 1930 una cadira a s'escriptor Llorenç Riber Campins, en representació de sa llengua baleàrica? En canvi, ¿què va tenir de científic que el senyor Conrado de Villalonga se n'anàs dos dies a un hotel de Menorca i decidís que sa nostra llengua s'havia de dir «catalana»? / Lo mateix que la declaració de Mequinensa de alcaldes ficats a filólogos :) JA JA JA y ben untadets de calerons cataláns /
Lluís Fornés, doctor en filologia valenciana, deixa ben clara sa diferència entre lo que és lingüístic o científic (estudiar ses característiques lingüístiques d'un idioma i definir-ne sa categoria) i lo que és polític (es nom de sa llengua / sa llengo / i es model d'ús):

«Quan es parla de llengua, s'està parlant de sistema lingüístic o de model literari i d'ús? Quan parlem de «sistema» o «diasistema lingüístic» estem parlant d'un objecte d'estudi científic. Quan parlem de llengua en el vessant de «model literari i d'ús» estem parlant de convencions, de decisions convencionals, moltes voltes propugnades per interessos polítics que, evidentment, poden ser objecte d'estudi però que no poden tindre el rigor científic de l'estudi d'una estructura lingüística o el seu funcionament».
Per tant, deixem ses coses clares. És científic afirmar que es balear, es valencià / qué passe en lo ibero-románic ?/, es català i s'occità formen part des mateix sistema, diasistema o família lingüística que sa Romanística internacional denomina occitano-romànic. Llengües o varietats germanes de s'antiga llengua romanç que parlaven Jaume I, Ramon Llull o Ausiàs March.
Igual que gallecs, portuguesos i brasilers comparteixen es sistema lingüístic galaico-portuguès. Però no és científic dir que es mallorquí és incorrecte i que s'ha d'escriure en català, igual que no seria científic dir que es gallec no és correcte, i que s'ha d'escriure en portuguès.

Com diu Tomeu Maura, «esa diversidad no puede desaparecer porque con ella quedan atrás siglos de historia. Me niego a imaginar un día en el que un valenciano, un mallorquín y un catalán se encuentren en cualquier lugar del mundo y sea imposible distinguirlos. Ese día habrá muerto para siempre nuestra lengua».
Es mallorquí està en perill. És hora que es baleàrics alcem sa veu contra una injustícia que és de caixó, si no volem deshonrar sa memòria des nostros pares, padrins i antepassats qui mos han transmès sa nostra dolça llengua mallorquina.
Joan Pons Torres es historiador y vicepresidente de la Fundació Jaume III.