Mostrando las entradas para la consulta mentirós ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mentirós ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 11 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

Ghichibio, cuiné de Currado Gianfigliazzi, en unes rápidas paraules va cambiá al seu favor en rissa la ira de Currado y se va salvá de la desgrássia en la que Currado lo amenassáe.

La reina li va maná a Neifile que continuare; y ella va di:

Per mol que lo rápit ingenio, amoroses siñores, en frecuénsia presto paraules rápides y útils y bones als que les diuen, segóns los casos, tamé la fortuna, que alguna vegada ajude als temorics, en les seues llengües de repén los fique cuan may los que les diuen hagueren pogut trobáles en ánim sereno; lo que tos amostraré an esta historieta.

Currado Gianfigliazzi, com totes vatres hau sentit y pogut vore, sempre ha sigut a la nostra siudat un siudadá notable, liberal y magnífic, y vivín caballerosamen continuamen se ha entretingut en gossos y falcóns, per a no entrá ara a les seues majós obres. Éste, en un falcó seu habén cassat un día a Perétola una grulla, trobánla mol gorda y jove la va enviá a un bon cuiné seu que se díe Ghichibio y ere de Venecia, y li va maná di que la rostiguere per a sopá y la preparare be.

Ghichibio, que ere un fantoche tan gran com u pareixíe, preparada la grulla, la va ficá al foc y en cuidado va escomensá a rostíla. La grulla estáe ya casi a pun y emanáe una boníssima auloreta; va passá que una dona del barri, de nom Brunetta, de la que Ghichibio estabe mol enamorat, va entrá a la cuina y sentín la auló de la grulla y veénla, li va rogá insistenmen a Ghichibio que ni donare una cuixa.

Ghichibio li va contestá cantán y li va di:

- No to la donaré yo, Siñora Brunetta, no to la daré yo.

En lo que, enfadánse la Siñora Brunetta, li va di:

- Per Deu te dic que si no me la dones, may te daré yo res que te agrado. Y en ressumen, les paraules van sé moltes; al final, Ghichibio, per a no fé enfadá mes a la seua dama, estirán una de les cuixes de la grulla la va arrencá sense patí y lay va doná.
Habén presentat después dabán de Currado y algúns invitats seus la grulla sense una cuixa, y maravillánse Currado de aixó, va fé cridá a Ghichibio y li va preguntá qué habíe passat en l´atra cuixa de la grulla.

Lo venessiá mentirós li va contestá:

- Siñó meu, les grulles sol tenen una cuixa y una pota.
Currado, entonses, enfadat, li va soltá:

- ¿Cóm dimonis han de tíndre sol una cuixa y una pota? ¿Auncás no hay vist yo a la meua vida mes grulles que ésta?

Ghichibio va seguí:

- Es, siñó, com tos dic; y cuan vullgáu tos u faré vore en les vives. Currado, per amor als convidats que teníe alí, no va volé aná mes abán de estes paraules, y va di:

- Ya que dius que me u amostrarás en les vives, cosa que may hay vist ni sentit que fore aixina, vull vóreu demá de matí, y me quedaré contén; pero te juro per lo cos de Cristo que, si es de un atra manera, te faré assurriacá de manera que ten enrecordarás mentres visques del meu nom. Acabades, pos, per aquella tarde les paraules, al matinet, només apuntá lo día, Currado, a qui no se li habíe passat lo mosqueo durán la nit, plenet encara de rabia se va eixecá y va maná que li portaren lo caball, y fen montá a Ghichibio a una mula, cap a un riu aon se solíen vore grulles lo va portá, dién:

- Pronte vorem quí va dí una mentira ahí de tarde, si tú o yo.

Ghichibio, veén que encara li durabe lo enfado a Currado, y que teníe que probá la seua mentida, no sabén cóm podríe féu, habíe montat jun a Currado en molta temó, y de bona gana si haguere pogut se hauríe escapat; pero com no podíe, ara cap a atrás, ara cap a abán y als costats mirabe, y lo que veíe creíe que eren grulles en les seues dos potes.

Pero arribats ya prop del riu, antes que dingú va vore a la riba per lo menos una dotsena de grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen. Per lo que, rápidamen amostránleshi a Currado, li va di:

- Mol be podeu vore, siñó, que ahí al tardet tos vach di la verdat, que les grulles sol tenen una cuixa y una pota, miréu a les que allá están.


grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Currado, veénles, va di:

- Espérat que te enseñaré que ne tenen dos. - Y arrimánse una mica mes an elles, va cridá - : ¡Hohó! y en este crit, desplegán l’atra pota, totes les grulles van escomensá a fugí; en lo que Currado, giránse cap a Ghichibio, li va di:

- ¿Qué te pareix, truhán? ¿Te pareix que ne tenen dos?

Ghichibio, esglayat, no sabén de aón li veníe la resposta, va di:
- Siñó, sí, pero vosté no li va cridá «¡hohó!» a la de anit, que si u haguere fet, hauríe tret
l´atra pota y cuixa, com han fet éstes.

A Currado li va caure tan be esta resposta, que tota la seua ira se va torná en festes y rissa, y va di: - Ghichibio, tens raó: u haguera tingut que fé.

Aixina pos, en la seua rápida y divertida contesta, va evitá la desgrássia y se va reconsiliá en lo seu siñó.

sábado, 11 de julio de 2026

Taca, Tacca - Pertanher, Pertaynher

Taca, Tacca, s. f., de l'arabe taca, tache, souillure.
Voyez Aldrete, p. 366; Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 109.
Joachim pres un aynell
Sens taca que ac blanca pell.
Trad. d'un Évang. apocr.
Joachim prit un agneau sans tache qui eut blanche peau.

Joachim pres un aynell Sens taca que ac blanca pell.

Sella taca que a el peitz e 'l ventre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Cette tache qu'il a à la poitrine et au ventre.
Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma, e la deneia perfechamens de totas tacas, e specialmens de la taca del peccat de luxuria. V. et Vert., fol. 84.
Ce don ôte toute ordure de l'âme, et la nettoie parfaitement de toutes taches et spécialement de la tache du péché de luxure.
CAT. Taca. ESP. Taca, tacha (mancha). PORT. Tacha. IT. Tacca, taccia.
(chap. Taca, taques.)

2. Taqueta, s. f. dim., petite tache, petite souillure.
L' enfantayritz non a taqueta
De sang, mais es pura e neta.
Trad. d'un Évang. apocr.
Celle qui enfante n'a pas petite tache de sang, mais elle est pure et nette
(chap. Taqueta, taquetes.)

3. Tacamen, Tecament, s. m., tache, marque.
La luna,...
Alcus dizon qu' el tacamen
De l' umbra de la terra pren.
Brev. d'amor, fol. 34.
La lune,... aucuns disent que la tache elle prend de l'ombre de la terre.
Vinha... en terra... salsuginoza, sa razitz pren tecament.
Eluc. de las propr., fol. 226.
La vigne... en terre... salsugineuse, sa racine prend tache.
(chap. Tacamén, tacamens.)

4. Tacos, adj., taché, sale, souillé.
Vostre vestir sian talhat
E fait azaut e benestan,
E no sian lag ni tacos.
P. Vidal: Abril issic.
Que vos vêtirs soient taillés et faits convenablement et bienséants, et qu'ils ne soient laids ni sales.
(chap. Tacat, tacats, tacada, tacades.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Tacar, Tachar, v., tacher, souiller, salir, maculer.
Tacha sos bels vestimentz.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Tache ses beaux vêtements.
Fig. Cant ac totz los fraires tacatz 
De follors e de malvestatz.
V. de S. Honorat.
Quand il eut tous les frères souillés de folies et de méchancetés.

Blas Flare, Black Friday

Part. pas. La carn del filh vezia tacada. Passio de Maria.
La chair du fils elle voyait maculée.
Fig. En vostra cort non pot intrar, so cre,
Nuills hom tachatz de nuilla laia re.
Cadenet: Ben volgra.
Dans votre cour ne peut entrer, cela je crois, nul homme taché de nulle laide chose.
CAT. ANC. ESP. Tacar. ESP. MOD. (manchar) PORT. Tachar. IT. Tacciare.
(chap. Tacá, tacás : yo me taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades; tacaré; tacaría; si tú estigueres tacat : tingueres un tumó o tumor : si tingueres cáncer.)

6. Entacar, Entachar, Entecar, v., entacher, souiller.
Qui tocha la pez s' en entacha. Trad. de Bède, fol. 35.
Qui touche la poix s'en souille.
Part. pas. Tug n' em per engal
Enqueras entecat.
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Tous nous en sommes également encore entachés.
ANC. CAT. Entacar. IT. Intaccare.

Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.
Del rei tafur,
Mais am sa cort e son atur.
Bertrand de Born: Pus lo gens.
Touchant le roi déloyal, davantage j'aime sa cour et son appui.
Avol gens tafura.
G. Faidit: Ab cossirier.
Méchante gent perfide.
Fig. Tans talans tafurs.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Tant de désirs perfides.
Subst. Juret sanh Marti lo bon tafur.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.
Le bon fourbe jura saint Martin.
Vilana, tafura,
Plena d' enjan e d' uzura.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
Vilaine, trompeuse, pleine de fraude et d'avarice.
ANC. FR. Ainçois querroit un grant tafur.
Roman du Renart, t. III, p. 310.
CAT. Tahur. ANC. ESP. Tafur. ESP. MOD. Tahúr. PORT. Taful. (chap. Tafur, tafurs, tafura, tafures; tahur, tahurs, tahura, tahures; desleal, engañadó, mentirós, roín, trampós als jocs de cartes.)

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo; Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.

Tahinar, Tainar, Taynar, v., différer, retarder, tarder, chagriner.
E 'l desme de t' eira e de ton troil no tainar redre; car, si o tainas, es pechaz. 
Trad. de Bède, fol. 46.
Et la dîme de ton aire et de ton treuil ne pas différer de rendre; car, si tu diffères cela, c'est péché.
Perdon lur chan per l' ivern qu' els taina.
Guillaume de Berguedan: Can vey.
Perdent leur chant par l'hiver qui les retarde.
On plus es deziratz grans jays
Mais val, e quan plus tahina. 
P. Camor: Iratz chant.
Où plus est désirée grande joie plus elle vaut, et quand davantage elle tarde.
Loc. Messatgier, mot me tayna,
Quar tost non hiest lay.
B. de Ventadour: E manht.
Messager, moult il me tarde, parce que tôt tu n'es pas là.
(chap. Tardá, retrasá, retrasás. Gabriel Rufián es tan retrasat com Tardà del mateix partit, ERC, Esquerra Republicana de Catalunya. Yo tardo, tardes, tarde, tardem o tardam, tardéu o tardáu, tarden; tardaré; tardaría; si yo tardara.)

Gabriel Rufián, la constitución española de 1978 la hicieron los fascistas, lo dice la historia contemporánea, Forges, cómic

2. Taina, s. f., retard, délai.
Que no fassas taina, e t' endormas. Trad. de Bède, fol. 80.
(chap. Que no faigues tard o tart, y t'adórmigues.) 
Que tu ne fasses retard, et t'endormes.
Als fraires reda lor dever establit ses tota taina.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 17.
Qu'aux frères il rende leur devoir établi sans nul retard.
(chap. Retrás, retrasos; tardansa, tardanses.)

3. Atahinar, Atainar, Ataynar, v., différer, retarder, tarder.
Loc. Lo rics pretz qu' avetz m' atahina.
La Comtesse de Die: A chantar m' er.
Le noble mérite que vous avez me tarde (me fait envie).
Lo joi que mi n' atayna.
G. Rudel: Quan lo rius.
La joie qui m'en tarde (me fait envie). 
Part. pas. L' enjanaire enemics quer a la mort los atainatz tormens.
Trad. de Bède, fol. 81.
Le trompeur ennemi cherche à la mort les tourments différés.
ANC. FR. Les membres ramponèrent 
Le ventre et s'ataïnèrent.
Ysopet II, fabl. 36; Robert, t. 1, p. 174.
Dont ma dame l'ataïna 
Et d'un chienet la rampona. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 323.
Je jujasse que li lechierres,
Li ribaus, li atéinez
Fust on penduz ou traïnez.
Roman du Renart, t. II, p. 341.

4. Atayna, s. f., retard, délai, attente.
Movon als pros atayna.
Marcabrus: Per savi 'l.
Suscitent aux preux retard.
Heremborc, la reyna,
Qu' as mort per atayna.
V. de S. Honorat.
Hérembort, la reine, que tu as tuée par attente. 
ANC. FR. Qui de courrous et d'ataïne
Sembloit bien estre moverresse.
Roman de la Rose, v. 140.

Tal, Tau, adj., talis, tel.
Fis ben malastruc jornal,
Qu' anc nuilhs malastrucs no 'l fetz tal. 
Rambaud d'Orange: Er no sui ges.
Je fis bien malheureuse journée, vu qu'oncques nul malheureux ne la fit telle.
De tal amor sui fins amans,
D' on duc ni comte non envey,
E non es reys ni amirans
El mon, que, si n' avia tau, 
Non s' en fezes rics cum ieu fau.
B. de Ventadour: Ges de chantar.
De tel amour je suis pur amant, d'où duc ni comte je n'envie, et il n'est roi ni émir au monde, qui, s'il en avait tel, ne s'en fit fier comme je fais.
- Quelque.
On venran tals cinc cens armat.
Bertrand de Born: Ieu chan.
Où ils viendront quelques cinq cents armés.
Tals vetz es no m puesc sufrir,
Qu' ab mi mezeus m' en azir.
Peyrols: Pus de mon.
Quelque fois il est que je ne me puis souffrir, vu qu'avec moi-même je m'en irrite.
Subst. Tals s' en fai conhtes e parliers,
E cuid' esser rics e sobriers,
De fin' amor, qu' ieu n' ai dos tans.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Tel s'en fait empressé et parleur; et croit être riche et supérieur de pur amour, que j'en ai deux (fois) autant.
Prov. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.
Tel seigneur, tel domestique.
Tal paraula com hom di, tal coratge mostra. Trad. de Bède, fol. 81.
Telle parole comme homme dit, tel coeur il montre.
Loc. Ieu no i sai ni tal ni qual.
B. Zorgi: Jhesu Crist per. 
Je n'y sais ni tel ni quel.
Conj. comp. Los secretz d' ome volon saber,
Per tals que miells si puescon far temer.
P. Cardinal: Ab votz d' angel.
Les secrets d'homme ils veulent savoir, afin que mieux ils puissent se faire craindre.
ANC. FR. Renart respont: Ainz n'oï tal;
Tiez se plaint n'a mie de mal.
Roman du Renart, t. 1, p. 12.
Od tals armes se cumbateient. 
Roman de Rou, v. 13736.
La langue française changeant l'A primitif de la langue des troubadours en E, conserva longtemps les deux genres à tel:
Si grant paine et si tel dolor. Marie de France, t. 1, p. 58.
Quand ils veirent qu'on leur tenoit tels manières contre eux.
Monstrelet, t. 1, fol. 200.
Ravis d'amourettes
De veoir telz fillettes.
J. Marot, t. V, p. 178.
CAT. ESP. PORT. Tal. IT. Tale. (chap. Tal, tals; de tal soca, tal ascla.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

2. Talment, Talmen, adv., tellement, ainsi, de telle manière.
Arsenic, es aurpiment, talmen dit quar a color d' aur.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Arsenic, c'est orpiment, ainsi appelé parce qu'il a couleur d'or.
CAT. Talment. IT. Talmente. (chap. Talmen.)

3. Aital, Aitalh, Aitau, adj., tel, pareil, semblable.
Quan parli d' aitals gens.
P. Vidal: Ges pel temps.
Quand je parle de pareilles gens.
Si voliatz de nostre pa, volontiers vo 'n darian d' aytalh co l' avem. Philomena.
Si vous vouliez de notre pain, volontiers nous vous en donnerions de pareil comme nous l'avons.
Aitals sui francs et amoros,
Car volc ma dona qu' aitals fos.
Raimond de Miraval: Dels quatre.
Tel je suis franc et amoureux, parce que ma dame voulut que tel je fusse.
ANC. FR.
Une feiz, ço dit l'en, par itel achoison. Roman de Rou, v. 781.
D'autex viandes comme il meisme estoit serviz.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 181.
ANC. CAT. Aytal. ANC. ESP. Atal.

4. Atretal, adj., égal, pareil, semblable.
Marit qui marit fai sufren,
Deu tastar d' atretal sabor.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.
Mari qui mari fait souffrant, doit tâter de pareille saveur.
Voyez AL.

5. Talio, s. m., lat. talio, talion, punition pareille à l'offense.
Portar la pena del talio. L'Arbre de Batalhas, fol. 239.
Porter la peine du talion.
CAT. Talio. ESP. Talión. PORT. Talião. IT. Talione, taglione. (chap. Ley del talión o talió : lo cástic igual que la ofensa : ull per ull, den per den.)

Tala, s. f., de l'arabe talah, défaut, défectuosité, vice.
Non penra ni dan ni tala.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne prendra ni dommage ni défectuosité.
Loc. Senher Dieus, mot m' o tenc a tala. 
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Seigneur Dieu, moult je le tiens à défectuosité.
CAT. ESP. PORT. Tala. (chap. Tala, tales; taca, taques; falta, faltes; defecte, defectes; vissi, vissis. La tala dels cams se fée en tems de guerra pera dixá a la gen sense minjá. Talá o tallá un abre.)

Taleca, s. f., poche, pannetière.
Pres sa taleca.... Sa taleca al col. Abr. de l'A. et du N. Test., fol. 15.
Prit sa besace... Sa besace au cou.
El gilos qu' autr' entalec,
Ro cum camels en taleca.
Gavaudan le Vieux: Lo vers dech.
Le jaloux qu'autre entailla, ronge comme chameau en pannetière.
CAT. ESP. Talega. PORT. Taleiga. (chap. Taleca, taleques; talega, talegues.)

pobre, morral, zurrón, cuento, pedra, aigua

Talen, Talant, Talan, s. m., du grec *gr, envie, désir, volonté, goût, penchant, disposition.
Pus de chantar m' es pres talens,
Farai un vers don sui dolens.
Le Comte de Poitiers: Pus de.
Puisque de chanter il m'a pris envie, je ferai un vers de quoi je suis dolent.
Tuit a plorar repairen mei talant. Poëme sur Boèce.
Tous à pleurer reviennent mes désirs.
Non ai talan vaire.
G. Adhemar: Be m' agr' ops.
Je n'ai pas goût changeant.
Pois lo reys e 'l coms Richartz
M' an perdonat lurs mals talans. 
Bertrand de Born: Ges de far.
Puisque le roi et le comte Richard m'ont pardonné leurs mauvaises dispositions.
ANC. FR. De cumbatre orent talent. Roman de Rou, v. 12450.
Talent me prent de retorner. Fabl. et cont. anc., t. II, p. 62.
Li parduna sun mal talent. Roman de Rou, v. 7610.
Tant qu'il auroit oublié son mal talent. Froissart, t. III, p. 32.
CAT. Talent. ESP. PORT. IT. Talento. (chap. Talento, talentos; talén, talens; talante, talantes; talán, talans; enveja, dessich, voluntat, gust, dispossisió.)

2. Talentos, adj., désireux, envieux.
Anc de re no fu tan talentos ni tan desirons.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16.
Oncques de rien il ne fut si envieux ni si désireux.
Es de pretz talentosa.
Bertrand de Born: Rassa tan.
Elle est de mérite désireuse.
ESP. Talentos (talentoso, talentosos, talentosa, talentosas).
(chap. Talentós, talentosos, talentosa, talentoses: dessichós, dessichosos, dessichosa, dessichoses; envejós, envejosos, envejosa, envejoses, etc.)

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán

3. Talentiu, adj., désireux, envieux.
So qu' om mi defent eu voill,
C' amor don' un cor talentiu.
H. Brunet: Ab plazers.
Ce qu'on me défend je veux, vu qu'amour donne un coeur désireux.
4. Talentar, v., désirer, être empressé.
Part. pas.
Pueis vengro li autre de ferir talentat. Roman de Fierabras, v. 2727.
Puis vinrent les autres de frapper empressés.

5. Atalentament, s. m., désir, envie.
A li auvidor done atalentament. La Barca.
Qu'aux entendeurs il donne désir.
6. Atalentar, v., faire envie, inspirer des désirs, être agréable, convenir.
Me plazetz e m' atalentatz.
Arnaud de Marueil: Dona sel que.
Vous me plaisez et me faites envie.
Si dar no li atalenta.
Raimond de Miraval: A Dieu me.
Si le donner ne lui convient pas.
- Plaire, charmer.
Per qu' es fols cel que s n' atalenta.
Lanfranc Cigala: Gloriosa sancta.
C'est pourquoi est fou celui qui s'en charme.
En trop d' orgueill s' atalenta.
B. Zorgi: Entre totz.
En trop d'orgueil il se plaît.  
ANC. FR. Et ce qui plus li atalente.
Roman du Renart, La Vallière, t. II, p. 190.
Veuil commencier, il m'atalente. 
G. Guiart, t. I, p. 25.
ANC. CAT. Atalentar. ESP. Atalantar. IT. Attalentare. (chap. Atalentá; fé goch; dessichá.)

7. Entalentament, s. m., désir, penchant, disposition, affection.
Per l' entalentament de charitat.
Del entalentament de pietat aven que hom aia dol estrain.
Trad. de Bède, fol. 20 et 57.
Par le penchant à charité.
De la disposition à piété il advient qu'on ait douleur étrange.
ANC. FR. Tant ont grant entalentement
D'oïr cele sentence lire.
Roman de la Rose, v. 19682.

8. Entalentos, adj., désireux, empressé.
L' entalentos penedemens. Trad. de Bède, fol. 50.
Le repentir empressé.
9. Entalentis, adj., intentionné, disposé, désireux, empressé.
Mot fo lo Sarrazi fers e mal entalentis. Roman de Fierabras, v. 627.
Moult fut le Sarrasin féroce et mal disposé.
ANC. FR. Entalentiz et appareilliez de combatre.
Entalentiz de ce faire que il avoit encommencié.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 199 et 313.

10. Entalentar, Entalantar, v., être empressé, disposer, désirer, rendre  désireux.
Part. pas.
Del intrar de Tolosa vos mi entalentatz. Guillaume de Tudela.
De l'entrer de Toulouse vous me rendez désireux.
No y a Frances no sia mot entalantatz. Roman de Fierabras, v. 79.
Il n'y a pas de Français qui ne soit moult empressé.
ANC. FR. Entalentez de ceste honte vengier.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 149.
L'amour du pays m'a fort entallenté. Légende de Faitfeu, p. 20. 
CAT. Entalentar. IT. Intalentare. (chap. Entalentá.)

11. Estalentar, v., ôter l'envie, empêcher.
Per estalentar
D' esser volontos e volans.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Pour ôter l'envie d'être volontaire et volant.

12. Sobretalan, s. m., sur-désir, désir extrême.
Ja non crezatz
Que sobretalan
Ja m' ane garan.
Giraud de Borneil: Ja m vai.
Jamais ne croyez que désir extréme jamais m'aille garantissant.
Si m forsa en re mo sen sobretalans.
Blacasset: Si m fai.
Si sur-désir me force en rien mon sens.

Talmut, s. m., Talmud.
Els Juzieus lais a lor Talmut. Brev. d'amor, fol. 84.
Les Juifs je laisse à leur Talmud.
CAT. Talmut. ESP. PORT. Talmud. IT. Talmude. (chap. Talmut, un dels llibres prinsipals de la religió judía.)

Talo, s. m., lat. talus, talon.
Ven acorren, si 'l pren per lo talo. Poëme sur Boèce.
Vient accourant, il le prend par le talon.
Lor pels anavo juscas als talos. Liv. de Sydrac, fol. 95.
Leurs cheveux allaient jusques aux talons.
Loc. Escorgeron me del cap
Tro al talo.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Elles m'écorchèrent de la tête jusqu'au talon.
Loc. fig. L' emperaire, ab lo cor al talo,
Esperonet.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
L'empereur, avec le coeur au talon, éperonna.
De tot ric trobar
No m ven hom al talo.
P. Vidal: Ajostar.
En tout riche trouver homme ne me vient au talon.
CAT. Taló. ESP. Talón. PORT. Talão. IT. Tallone. (chap. Taló, talons; calcañá, calcañás.)

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Talpa, s. f., lat. talpa, taupe.
Talpa no ve, ans a los huelz desotz lo cuer.
Naturas d'alcunas bestias.
La taupe ne voit pas, mais elle a les yeux sous le cuir.
Fel de talpa.
(chap. Fel de top.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Fiel de taupe.
CAT. Talpa. IT. Talpa, talpe. (ESP. Topo. chap. Top, tops.)
- Taupière, crevasse, cavité.
Fig. De que movo las talpas? - Las talpas venon de l' ayga que fortmen cor sotz terra. Liv. de Sydrac, fol. 51.
De quoi proviennent les cavités? - Les cavités viennent de l'eau qui court fortement sous la terre.

Tamarisc, s. m., lat. tamariscus, tamarin, arbrisseau.
Tamarisc,... sa scorsa es... medicinal. Eluc. de las propr., fol. 225.
(chap. Tamarisc,... sa crosta es... medissinal.)
Tamarin,... son écorce est... médicinale.
CAT. ESP. PORT. IT. Tamarindo. (chap. Tamarisc, tamarit, tamarindo.)

tamariz, tamarisco, taray, tamarix, tamarit, tamariu, Tamarite

Tamis, s. m., tamis, sas.
Fis estueyras e tamis.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je fis garde-mangers et tamis.
Tro sion en polvera tornat
E per tamis sotil passat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Jusqu'à ce qu'ils soient en poussière tournés et par tamis fin passés.
ANC. CAT. Tamis. ESP. Tamiz. (chap. Tamís, tamisos; sedás, sedassos; aré, arés; criba, cribes; porgadora, porgadores.)


Tampir, v., fermer, barricader.
Part. pas. Dedins a las portas tampidas.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Dedans il a les portes fermées.

2. Estampir, v., fermer, boucher.
Part. pas. A una porta passada
D' una gran sala longu' e lada,
E pueis troba n' autra petita,
Que fon barrada et estampida
Dedins.
Roman de Jaufre, fol. 31.
Il a une porte passée d'une grande salle longue et large, et puis il en trouve une autre petite, qui fut barrée et fermée dedans.

3. Destapar, v., déboucher, retirer.
Lo bondonel destapa, e 'l n' a begut assatz. Roman de Fierabras, v. 1339.
Le bouchon il retire, et il en a bu assez.
CAT. ESP. PORT. Destapar. (chap. Destapá, destapás: yo me destapo, destapes, destape, destapem o destapam, destapéu o destapáu, destapen; destapat, destapats, destapada, destapades; destaparé; destaparía; si yo destapara.)

Tancar, Tanquar, v., boucher, fermer, barricader, encombrer.
Apres a fah las portas Floripar be tancar. Roman de Fierabras, v. 2593.
Après Floripar a fait bien barricader les portes.
Las portas... per ellas meteyssas si tanquan.
(chap. Les portes... per elles mateixes se tanquen.)
Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 43.
Les portes... par elles-mêmes se ferment.
Si ben la boca non tancam.
(chap. Si be la boca no tancam o tanquem.)
Serveri de Girone: Manhs ricx.
Si bien la bouche nous ne fermons pas.
Fig. Qui son cor enclau ni tanca.
Gavaudan le Vieux: A la pus.
Qui son coeur enclot et ferme.
Part. pas.
D' omes e de bestias era ple e tancat.
Venc al us de la cambra, si la trobet tancada. 
Roman de Fierabras, v. 246 et 2759.
D'hommes et de bêtes il était plein et encombré.
Il vint à l'huis de la chambre, il la trouva barricadée.
CAT. Tancar. PORT. Tanchar. (chap. Tancá, tancás : tanco, tanques, tanque, tanquem o tancam, tanquéu o tancáu, tanquen; tancat, tancats, tancada, tancades; tancaré; tancaría; si yo tancara. Si tancare la botiga Ascuma, no se pedríe res, ya que los llibres están agotats de esperá lo fin, com los Ilegales. Vore sarrar.)

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada

2. Tancadura, s. f., fermeture, armoire.
Mal es rauba gardada
Dins avol tancadura. 
Serveri de Girone: En mal.
Robe est mal gardée dans méchante armoire.
CAT. Tancadura. (chap. Tancadura, tancadures; armari, armaris; almari, almaris.)

3. Estancar, Estanquar, v., étancher.
Can lo nas sagna ad home e no 'l pot estancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
(chap. Cuan lo nas li sangre al home y no 'l pot estancá : tapá, pará la sang.) 
Quand le nez saigne à l'homme et il ne le peut étancher.
- Arrêter, contenir, calmer.
No m pot nulhs hom estancar,
Si no m fai penre o liar.
G. Adhemar: S' ieu conogues.
Nul homme ne me peut arrêter, s'il ne me fait prendre ou lier.
Tro que foron lay on estet
L' enfant, et aqui s' estanquet. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Jusqu'à ce qu'ils furent là où se tint l'enfant, et là il s'arrêta. 
Gieta so que manja,
Que re en la gorga no s' estanca.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il jette ce qu'il mange, de sorte que rien dans la gorge ne s'arrête.
Fig. Per qu' el desirs amoros no s' estanca.
H. Brunet: Cortezamen.
C'est pourquoi le désir amoureux ne s'arrête pas.
- Rassasier.
Noyris e sadola et estanca totz los fams. V. et Vert., fol. 42.
Nourrit et soûle et rassasie tous les affamés.
Part. pas. Tro qu' el critz es totz estancatz. Roman de Jaufre, fol. 47.
Jusqu'à ce que le cri est tout calmé.
ANC. FR. Ke il ceste dolor m'estance. 
Fabl. et cont. anc., t. I, p. 139.
CAT. ESP. PORT. Estancar. IT. Stancare. (chap. Estancá, estancás.)

4. Restancar, v., étancher.
Si tos nas ti sagna e no 'l podes restancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
Si ton nez te saigne et que tu ne le puisses étancher.
- Arrêter, cesser.
Fetz restancar la ost que non ane avan.
Almiran, dis Mahon, faitz l' asaut restancar.
Roman de Fierabras, v. 3915 et 3331.
Il fit arrêter l'armée qu'elle n'aille pas en avant.
Émir, dit Mahomet, faites l'assaut cesser.
Del cridar se restanquet. V. de S. Alexis.
Du crier il s'arrêta.
Qu' el fazon tirar a cavallz
Tro la plaia, sens restancar.
V. de S. Honorat.
Qu'ils le fassent tirer à chevaux jusqu'à la plage, sans arrêter.
Subst. A nos non deu far lor donars
Trop dir, ni pauc lur restancars.
P. Barba: Sirventes non.
À nous ne doit pas faire leur donner trop dire, ni peu leur arrêter.
(chap. Restancá; restanca a la sequia; fé restanques pera regá. Les Restanques es lo nom del camping del meu amic Marc, a Bauduen. Lo nom ve de les parets que ñabíen pera restancá, aguantá l'aigua cuan plou mol.)


5. Arestancar, Arestanquar, v., arrêter.
Arestanqueron se pres d' aqui.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.
Ils s'arrêtèrent près de là.
Part. pas.
Entro sus a la porta no s son arestancat.
Roman de Fierabras, v. 3252.
Jusque sus à la porte ils ne se sont pas arrêtés.

Tandius, adv., lat. tandiu, aussi longtemps que.
Il était corrélatif de quandius.
Tandius sera lo poble ses peril quandius saubra fre de santor sofrir.
Trad. de Bède, fol. 8.
Aussi longtemps le peuple sera sans péril qu'il saura longtemps souffrir le frein de sainteté.
ANC. FR. Tandis la nuit s'en va, ses lumières s'éteignent.
Malherbe, liv. I.
Tandis com ils furent à ce siége.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 136.

Tanher, v., convenir, être nécessaire, appartenir.
A cel que pus li pot tanher.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
À celui qui plus lui peut convenir.
De totas avetz la flor,
Dompna, mas merces hi tanh.
Giraud le Roux: A ley de.
Sur toutes vous avez la fleur, dame, mais merci y est nécessaire. 
En mans luocs s' ave
Qu' el mal taing qu' el bes vensa.
Guillaume de Cabestaing: Ancmais no.
En maints lieux il advient qu'il convient que le bien vainque le mal.
Plus ric joy ai conquis
Qu' a mi no s tanhia.
Peyrols: Quoras.
Plus noble joie j'ai conquise qu'à moi il n'appartenait.
ANC. CAT. Tanyer. ANC. ESP. Tañer. (chap. Pertocá, tocá, del latín tangere.)

2. Tanhedor, s. m., proche, ami.
Esteve non a tanhedor,
Quan sera pendutz, que ja 'l plor.
P. Cardinal: D' Esteve.
Estève n'a pas de proche, quand il sera pendu, qui jamais le pleure.

3. Atanher, Ataingner, v., lat. attinere, convenir, appartenir.
Ges tan ric joi no m' atanh.
Guillaume de Balaun: Mon vers.
Point si noble joie ne m'appartient. 
Al sieu marit volgr' ieu un pauc atanher.
Aimeri de Bellinoy: Mot es greus.
Au sien mari je voudrais un peu convenir.
Tot so qu' a amor s' ataing. 
Hugues de Saint-Cyr: Anc enemics.
Tout ce qu'à amour il convient.
ANC. CAT. Atanyer. ANC. ESP. Atañer. IT. Attenere.

4. Pertanher, Pertaynher, v., lat. pertinere, appartenir, convenir.
Pueis auretz so quo pertanh
A bon pretz et a ricor.
Giraud le Roux: A ley de.
Puis vous aurez ce qui appartient à bon mérite et à vertu.
Se pertaynha a fair so que las humanalhs personas devian fair.
Philomena. 
Qu'il convienne de faire ce que les humaines personnes devaient faire.
CAT. Pertanyer. ESP. Pertenecer. PORT. Pertencer. IT. Pertenere. 
(chap. Perteneixe : pertocá : convindre. Yo perteneixco o perteneixgo, perteneixes, perteneix, perteneixem, perteneixéu, perteneixen; perteneixcut, perteneixcuts, perteneixcuda, perteneixcudes; perteneixeré; perteneixería; si yo perteneixquera o perteneixguera.)

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells calius que van rostí a San Lorenzo (Llorens).

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Habén tots los de la compañía contat les seues históries, va vore Dioneo que an ell li tocabe contá la seua, aixina que, sense esperá que lay manare la reina, fen callá als que encara comentáen y alabáen les paraules de Guido, va escomensá:

Grassioses siñores, encara que tinga per privilegi pugué parlá de lo que mes me agrade, no vull separám de la materia de la que vatres hau parlat mol apropiadamen; seguín les vostres huelles voldría amostrátos cóm se va escapá un dels flares (frater, frare, germá) de San Antoni de una burla que li habíen preparat dos mossos. Que no tos sigue penós que me allarga una mica contán la história sansera; si mireu al sol, encara está a la mitat del sel.

Certaldo, que potsé hau sentit nomená, es una aldea de Valdelsa situada an este terreno, y, encara que es minuda, va está antigamen habitada per homens nobles y de perres. An este lloc, com se trobáen bones pastures, acostumbrabe de aná tots los añs una vegada, a arreplegá les almoynes que li donáen los tontos, un flare de San Antoni de nom fray Sebeta, ben vist allí, no menos per lo nom que per un atra devossió, perque an aquell terreno se faien uns sebollots famosos a tota la Toscana. Ere este fray Sebeta baixotet, de pel roch y alegre gesto, y lo mes campechano del món; y ademés de aixó, no tenín cap siénsia, parláe mol be y depressa, y qui no lo haguere conegut lo hauríe pres per gran retóric, tan que haguere dit que ere lo mateix Tulio o potsé Quintiliano; y casi de tots los de la comarca ere compare o amic o ben vullgut.

Este flare, segóns la seua costum, al mes de agost sen va aná cap allí un domenge pel matí, y tots los bons homens y les bones dones de les aldees del voltán habíen vingut a missa a la parroquia. Cuan li va pareixe be, avansán cap an ells, los va di:
- Siñores y siñós, com sabéu, la vostra costum es enviá tots los añs als pobres de Santantoni algo del vostre gra y de les vostres cullites, algúns poc y algúns mol, segóns les seues possibilidats y la seua devossió, per lo que lo beato San Antoni tos guarde los vostres animals, bous o bueys, burros, ovelles y demés. Y ademés de aixó, soléu pagá, los que estéu apuntats a la nostra cofradía (conflaría, confrariaconfrare), aquella minuda cuota que se pague una vegada al añ. Pera arreplegá estes coses hay sigut enviat per lo meu superió, es a di, lo siñó abad; y per naixó en la bendissió de Deu, después de nona, cuan sentigáu tocá les campanetes, veníu aquí fora de la iglesia, aon yo tos faré lo sermó de la manera acostumada y besaréu la creu; y ademés de aixó, com sé que tots sou devotíssims de Santantoni, com a grássia espessial tos amostraré una santíssima y antiga reliquia, que yo mateix hay portat de terres de ultramar, y es una de les plomes del ángel Gabriel (o Grabiel), que a la alcoba de la Virgen María se va quedá cuan va víndre a visitála a Nazaret.

Y dit aixó va callá y va entrá a la iglesia. Ñabíe, cuan fray Sebeta díe estes coses, entre datres mols jovens a dins de la iglesia, dos de mol espabilats y de la broma, Giovanni del Bragoniera y Biagio Pizzini; estos, después de enríuressen un rato de la reliquia de fray Sebeta, encara que eren mol amics seus y de la seua compañía, se van proposá féli alguna burla en esta pluma. Y habén sabut que fray Sebeta pel matí amorsáe al castell en un amic seu, al vórel assentat a la taula van baixá al carré aon estáe lo albergue del flare, y habíen quedat en que Biagio li donaríe conversa al criat de fray Sebeta y Giovanni teníe que buscá entre les coses del flare aquella ploma, y furtálay, per a vore qué díe ell al poble de este assunto.

Teníe fray Sebeta un criat al que algúns díen Guccio Balena y datres Guccio Imbratta, y algúns li díen Guccio Porco, que ere tan feo que ni Lippo Topo habíe pintat an algú paregut. De este fray Sebetamoltes vegades acostumáe a enríuressen están ell dabán, y díe: - Lo meu criat té nou coses que si només una de elles se trobare a Salomón, a Aristóteles o a Séneca tindríe la forsa de espentolá tot lo seu entenimén, tota la seua virtut, tota la seua santidat. ¡penséu quín home té que sé éste al que no se trobe ni cap virtut, ni entenimén ni santidat, tenín nou coses!

Y cuan li preguntáen quínes eren estes nou coses, en verso, responíe:

- Tos u diré: es calmós, pringós y mentirós; negligén, desobedién y maldién; descuidat, desmemoriat y maleducat, sense contá en que té algúns defectets, ademés de éstos que milló es calláls. Y lo que mes grássia me fa dels seus assuntos es que a tot arreu vol pendre dona y arrendá una casa, y tenín la barba llarga y negra y saginosa li pareix que es tan guapo y majo que creu que totes les dones que lo veuen se enamoren de ell y si sel dixare aniríe detrás de totes perdén les calses. Y es verdat que me es de gran ajuda, consevol que me vol parlá en secreto, ell tamé vol sentí la seua part, y si passe que me pregunten algo, té tanta temó de que yo no sápiga contestá que rápidamen conteste ell sí o no, segóns li pareix. An éste, al dixál a la fonda, fray Sebeta li habíe manat que vigilare be que dingú li tocare les seues coses, y espessialmén les alforjes, que allí estáen les coses sagrades; pero Guccio Imbratta, al que mes li agradáe está a la cuina que a un vilero damún de verdes rames, y mes si an alguna criada ensumáe per allí, habénne vist a una, grasosa, gorda, minuda y desgarbá, en un parell de cantrelles que pareixíen dos banastes de aboná y en una cara que pareixíe de los Baronci, tota suada, bruta y afumada, com un buitre se avíe a la carroña, abandonán la habitassió de fray Sebeta y totes les seues coses, allá que se va dixá caure.

Y encara que fore agost, assentánse a la vora del foc, va escomensá a parlá en ésta, que se díe Nuta, y a díli que ell ere un home noble per delegassió y que teníe mes de milientainuevefloríns, sense contá los que teníe que donáli a un atre, que eren mes o menos la mateixa cantidat, y que sabíe fé y di tantes o mes coses que lo domine unquanque. La seua capucha teníe tanta grassa o tan greix que haguere valgut per a condimentá la caldera de Altopascio, y la seua vestidura estáe esgarrada y en remiendos, y per lo voltán del coll y daball dels sobacos tot esmaltat de mugre, en mes taques y mes colós que may van tíndre los draps tártaros o indios; les seues sabates chafades y les calses descusides; li va di, com si fore lo siñó de Chatilión, que volíe donáli vestits, pulíla y tráurela de aquella casa forastera, y encara que no tindríe grans possessións, la ficaríe en estat de esperá milló fortuna; y moltes atres coses; aixó, per mol afectuosamen que u diguere, convertit en aire com li passáe en la majoría de les seues empreses, se va quedá en no res. Van trobá los dos joves a Guccio Porco ocupat en Nuta, y conténs perque se aforráen la mitat del traball, sense impedílsu dingú, van entrá a la cámara de fray Sebeta, que van trobá uberta. Aon primé van buscá van ensertá, a la alforja aon estabe la pluma van trobá un gran paquet embolicat a dins de una arqueta, y allí estáe una ploma de aquelles de la coa de un papagayo, y van pensá que deuríe sé la que habíe prometut amostráls als aldeáns. Y sértamen podíe an aquells tems fássilmen félsu creure, perque encara los lujos de Egipto no habíen arribat a la Toscana mes que en poca cantidat, no com después en grandíssima abundánsia, que va sé la ruina de tota Italia; y si eren poc coneguts an aquella comarca, encara menos per als aldeáns, que se conserváen com los antics, y no sol no habíen vist papagayos, sino que la mayoría no ne habíen sentit parlá ni de llun. Van agarrá la ploma, y per a no dixá la arqueta forra, veén carbó a un racó de la cámara, van omplí la arqueta; y tancánla y dixán totes les coses com les habíen trobat, sense que los veiguere ningú, sen van aná y se van ficá a esperá lo que diríe fray Sebeta cuan trobare lo carbó al puesto de la pluma. Los hómens y les dones sensills que estaben a missa, al sentí que voríen la pluma del arcángel Gabriel después de nona, acabada la missa sen van entroná cap a casa; y com su van aná dién uns veíns als atres, y una comare a l´atra, al acabá tots de minchá, tans hómens y tantes dones van acudí al castell que apenes cabíen allí, esperán en dessich de vore aquella pluma.

Fray Sebeta, habén omplit be la pancha y después descansat un rato, se va eixecá una mica después de nona, y sentín que una caterva de llauradós habíe vingut per a vore la pluma, li va maná a Guccio Imbratta que pujare allí en les campanetes y portare les alforges. Este, después que en prou faena de la cuina y de la Nuta se va despegá, en les coses demanades, y a pas lento, allá que va pujá, y va arribá allí sofocat, perque lo beure aigua li habíe fet unflás mol lo cuero, y com li habíe manat fray Sebeta, a la porta de la iglesia se va ficá a tocá ben fort les campanetes. Después de habés ajuntat tot lo poble, fray Sebeta, sense acatássen de que li habíen tocat les coses, va escomensá lo seu sermó y va di moltes paraules; y cuan teníe que amostrá la ploma del ángel Gabriel, dién primé en gran solemnidat lo Confiteor, va fé ensendre dos antorches, va desenrollá en cuidadet los sendals, habénse tret primé la capucha, y va traure la arqueta; y dién abans unes paraules en alabansa y lahor del arcángel Gabriel y de la seua reliquia, va obrí la arqueta. Y cuan la va vore plena de carbó, com si foren calius, no va sospechá que alló u haguere fet Guccio Balena, perque sabíe que no donáe per a tan, ni lo va maleí per no habé vigilat que algú atre no u faiguere; se va insultá an ell mateix per habéli encomanat la guarda de les seues coses, sabén que ere negligén, desobedién, descuidat y desmemoriat; pero sin embargo, sense cambiá de coló, alsán la cara y les mans al sel va di de manera que va sé sentit per tots:

- ¡Oh, Deu, alabat sigue sempre lo teu poder!

Después, tornán a tancá la arqueta y giránse cap al poble, va di: - Siñores y siñós, hau de sabé que sén yo encara mol jove vach sé enviat per un superió meu an aquella part per aon ix lo sol, y me va sé manat que buscara los privilegis de Porcellana, que, encara que com indulgénsies no costaren res, mol mes útils los són a datres que a natres; per naixó, ficánme en camí, eixín de Vinegia y anán per lo Burgo de Griegos y de allí abán cabalgán per lo reino del Garbo y per Baldacca, vach arribá al Parión, de aon, no sense sed, después de un tan vach arribá a Cerdeña. ¿Pero per qué tos vach dién tots los paísos per aon vach aná buscán? Vach arribá, passat lo estret de San Giorgio, a Estafia y a Befia, paísos mol habitats y en molta gen, y de allí vach arribá a la terra de la Mentira, aon a mols dels nostres flares y de atres religions me vach trobá, y tots anáen evitán los disgustos per amor de Deu, cuidánse poc de atres faenes cuan veíen que perseguíen la seua utilidat, no gastán mes moneda que la que no estabe acuñada per aquells paísos; y passán de allí a la terra de los Abruzzos, aon los hómens y les dones van sense socs per los montes, vestín als gorrinos en les seues mateixes tripes, y un poc mes allá me vach trobá a una gen que porten lo pa a les gallates y lo vi als morrals, desde aon vach arribá a les montañes de los vascos, aon totes les aigües corren cap aball. Y en ressumen, tan vach caminá que vach arribá hasta la India Pastinaca, aon tos juro, per lo hábit que porto, que vach vore volá als plumíferos, cosa increíble per a qui no u haygue vist; pero que no me dixo dí cap mentira Maso del Saggio a qui vach trobá allí fet un gran viachán que trencáe anous y veníe les clasques al menut. Com no podía trobá lo que estaba buscán, perque de allí abán se ha de aná per mar, tronán cap atrás, vach arribá an aquelles santes terres aon al estiu los coste lo pa gelat cuatre dinés y lo caldo no res; y allí vach trobá al venerable pare y siñó No-em-blasmeu-si-us-plau, digníssim patriarca de Jerusalén, lo que, per reverénsia al hábit que sempre hay portat de San Antoni, va voldre que veiguera totes les santes reliquies que teníe, y ne van sé tantes que, si vullguera descríuretoles totes no acabaríem may; pero per no dixátos desilusionats ton diré, sin embargo, algunes. Primeramen me va amostrá lo dit del Espíritu San, tan sansé y sano com may u va está abans, y lo tupé del serafín que se li va apareixe a San Francisco, y una de les ungles dels querubíns, y una de les costelles del Verbum, y los vestits de la santa fé católica, y algúns dels rayos de la estrella que sels va apareixe als tres Reys Magos o Reixos, de Oriente o de lleván, y una botelleta en la suó de San Miguel cuan va luchá en lo dimoni, y la mandíbula de San Lázaro y atres. Y com yo libremen li vach entregá les faldes de Montemoreno en llengua vulgar, y algúns capítuls del Caprezio que mol tems habíe estat buscán, ell me va doná alguna santa reliquia, com van sé una de les dens de la santa creu, y una botelleta en una mica del soroll de les campanes del templo de Salomón, y la pluma que tos día del arcángel Gabriel, y un dels socs de San Gherardo de Villamagna, que li vach doná, no fa mol, a Florencia, a Gherardo de los Bonsi, que li té una grandíssima devossió; y me va doná los calius als que va sé rostit lo benaventurat mártir San Lorenzo; y totes estes relíquies les vach portá aquí, y totes les ting.
Y es verdat que lo meu abad may ha dixat que les amostrara mentres no se sertifico si són verdaderes o no, pero ara que per algúns milagres fets per nelles y per cartes ressibides del patriarca se ha assegurat que són verdaderes, me ha consedit la lissénsia per a que to les amostra; pero yo, en temó de confiáles an algú atre, sempre les porto en mí. Sert es que porto la pluma del arcángel Gabriel, per a que no se faigue malbé, a una arqueta, y los calius als que va sé sucarrat San Llorens a un atra, y com les arques se assemellen tan, ya m´ha passat alguna vegada que hay pres la que no ere, y ara me ha tornat a passá; y creén que había portat la arqueta aon está la ploma, hay portat aquella aon están los calius. Lo que no reputo com a errada, sino que me pareix que ha sigut la voluntat de Deu, y que ell mateix me ha ficat la arqueta de los calius a les mans, fénme enrecordá que la festa de San Lorenzo es de aquí a dos díes; y per naixó, volén Deu que yo, al mostrátos los calius en los que lo van rostí, ensenga a les vostres almes la devossió que an ell li hau de tíndre, y aixina en ves de la pluma me va fé pendre los beneits calius bañats en la sang y aigua del cos de aquell santíssim mártir. Y per naixó, fills meus, traéutos les capuches y arriméutos aquí devotamen a vórels. Pero primé vull que sapigáu que consevol que toco estos calius y fa la siñal de la creu pot viure segú tot lo añ de que no li cremará lo foc que nol toco.

Y después de dí aixó, cantán un laude de San Llorens, va obrí la arqueta y va amostrá lo carbó, y después de que un rato la estúpida multitut haguere mirat en reverén admirassió, en mol soroll de peus tots se van arrimá a fray Sebeta, y donán almoynes mes grans de lo que acostumáen, tots li rogáen que los tocare en los calius. Per naixó, fray Sebeta, agarrán aquell carbó en les mans, damún de les camisotes blanques y faldes y datra roba, y als vels de les dones va escomensá a fé les creus mes grans que li cabíen, afirmán que tot lo caliu que se gastáe fén aquelles creus tornáe a apareixe después a la arqueta, com ell habíe vist moltes vegades. Y de tal guisa, en bon profit seu, habén crusat a tots los aldeáns, per aquella rápida invensió se va burlá de aquells que, traénli la pluma, habíen volgut enfótressen de ell. Estos, están al sermó y habén vist lo extraordinari remey que habíe trobat, y cóm se les habíe arreglat y en quines paraules, sen habíen enrit tan que pensáen que sels engancharíen les barres; y después de anássen tots, anán cap an ell, en molta festa li van contá lo que habíen fet, y después li van troná la pluma, que al añ siguién li va valdre tan com aquell día li habíen valgut los calius.
Esta história los va agradá a tota la compañía, y sen van enriure mol en fray Sebeta y la seua peregrinassió, y les reliquies vistes per nell y les que habíe portat.
La reina, com habíe acabat lo radé cuento, y en ell lo seu señorío, se va ficá de peu, se va traure la corona y, rién, lay va ficá al cap a Dioneo, y va di:

- Ara es lo tems, Dioneo, que probos la cárrega que es tíndre que guiá y goberná a les dones; ara eres rey, y reinarás de tal manera que al final del teu gobern u alabarem. Dioneo, ressibín la corona, va contestá rién: 

- Moltes vegades haureu vist reys del ajedrés que són mes majos que yo; y per sert que si me obeíu com a verdadé rey se obeix, tos faré gosá y farem bona festa. Pero dixem estes paraules; gobernaré com puga. Y fen, segóns la costum, víndre al senescal, li va maná lo que teníe que fé mentres durare lo seu señorío, y después va di:

- Valeroses siñores, de diferentes maneres se ha parlat aquí del ingenio del home, de unes cuantes anécdotes que, si la Siñora Licisca no haguere vingut aquí fa un rato (que en les seues paraules me ha donat la materia de les futures narrassións per a demá) me penso que me haguere costat mol tems trobá un tema sobre lo que parlá. Ella, com hau escoltat, ha dit que no teníe cap veína que haguere anat donsella al seu home, y ha afegit que be sabíe cuántes y quines burles seguíen fen les casades als seus homens. Pero dixán la primera part, que es cosa de criatures, penso que la segona té que sé divertida per a parlá de ella, y per naixó vull que demá se diguen, ya que la Siñora Licisca mos ha donat lo motiu, burles que per amor o per salvassió seua han fet les dones als seus homens, habénsen ells donat cuenta o no.

Parlá de tal materia los pareixíe an algunes de les dames que no ere apropiat per an elles, y li rogaben que cambiare lo tema proposat; a lo que lo rey va contestá:

- Siñores, sé lo que hay manat milló que vatres, y com está manat ya no me podreu apartá, considerán que estam a uns tems que con tal de guardás los hómens y les dones de obrá deshonestamen, tota conversa está permetuda. Pos ¿no sabéu que per la peste de este tems los juches han abandonat los tribunals, les leys tan divines com humanes están callades y ampla llissénsia per a conservá la vida se ha consedit a tot hom? Per lo que, si algo se relaje la vostra honestidat al parlá, no per a seguí en les obres res desordenat sino per a que chalon los demés y vatros, no vech perqué dingú tos u pugue traure en cara. Ademés de aixó, la nostra compañía, desde lo primé momén hasta esta hora honestíssima, per res que se digue no crec que en cap acte se taco ni sigue maculada, en la ajuda de Deu. Ademés, ¿quí no coneix la vostra honestidat? a la que no ya les converses divertides sino la temó de la mort crec que no podríe desalentá. Si algú sapiguere que vau dixá de parlá de estes burles, igual sospecharíe que ereu culpables de lo que teníeu que contá, y que per naixó no vau vullgué contáu. Be me honraréu si habéntos yo fet cas a totes, ara, habénme fet lo vostre rey, vullguéreu imposám la ley y no parlá de lo que yo mana. Dixéu, pos, esta temó mes propia de ánims baixos que de los nostres, y bona sort tingue cada una en pensá una bona história. Cuan les siñores van sentí aixó, van di que siguere aixina com an ell li fee goch; per lo que lo rey hasta la hora de sopá va doná a tots llissénsia per a fé lo que vullgueren. Estabe lo sol encara mol alt perque les narrassións habíen sigut curtes; per lo que, habénse Dioneo en los atres jovens ficat a jugá a les birles, Elisa, cridán apart a les siñores, va di: - Desde que estem aquí hay volgut portátos a un puesto, mol prop de aquí, aon no crec que cap de vatres haigue estat, y se diu lo Vall de les Dames; y hasta ara no hay vist lo momén de puguétos portá allí mes que ara, ya que lo sol está encara mol alt; y per naixó, si tos va be víndre, no ting cap duda de que cuan estigáu allí tos ficaréu contentíssimes de habéy anat.

Les siñores van di que abán, y cridán a una de les criades, sense dils res als joves, se van ficá en camí; y no habíen caminat mes de una milla cuan van arribá a la Vall de les Dames. Allí se van embutí per un camí mol estret; a la vora corríe un riuet claríssim, y tot ere mol hermós y en molta sombra, cosa de agraí an aquell tems en que la calina y la basca ere mol gran. Y segóns me va di después una de elles, lo pla que ñabíe a la vall ere tan redó com si haguere sigut dibuixat en un compás, encara que pareguere artifissi de la naturalesa y no de la ma del home; y teníe de volta poc mes de mija milla, rodejat per sis montañetes no mol altes, collets, y al puch de cada una se veíe un edifissi que teníe la forma de un castellet o fortí.

Les faldes de estes montañetes que baixaben cap al pla eren com als teatros les grades hasta la part mes baixa, com a escalóns, estretínse sempre lo sírcul. Y estaben estes faldes, les que miráen cap al michdía, totes plenes de viñes, olivés u oliveres, amelés o armelés, sirés, figueres y atres classes de ábres frutals, sense un pam de terra erm.
Les que miraben al carro del Septentrión totes eren de bosquets de carrasques, freixes (fresnos) y atres ábres verdíssims y mol drets. Lo pla de aball, sense tíndre datra entrada que aquella per aon les dames habíen vingut, estabe ple de abetos, sapíns, sipresos, llorés y de algúns pins, tan ben ordenats com si tots hagueren sigut plantats per lo milló jardiné; y entre ells poc sol o gens, inclús entonses que estabe alt, entrabe hasta enterra, que ere tot un prat de herba minuda y plena de flos de colós. Y ademés de aixó, l´aigua saltáe per les roques y al caure sonáe un brogit mol acorde al oít, y al esquichá pareixíe de llun plata fundida que caíe; y al arribá abaix al planet, arreplegada per una bona séquia, anáe a una estanca o bassa, com a vegades fan al chardí los habitáns de les siudats que poden féu.

Y ere esta bassa no mol fonda, com hasta lo pit de un home, y l´aigua allí estáe mol clara, se veíe lo fondo, que ere de gravilla y pedretes; qui no haguere tingut datra cosa que fé, hauríe pogut contáles. Y no sol al mirá se veíe lo fondo, sino tans peixets navegán per aquí y per allá, que ere una maravilla. Y no estabe tancada per l’atra vora mes que per la terra humida del prat. Lo chorro que desbordabe anáe a pará a un atra sequieta, que portáe l´aigua fora de la vall, corrén cap a les parts mes baixes.

Están aquí les joves dames, después de habéu mirat y alabat tot, sén gran la caló y veén que no podíe vóreles ningú, va dessidí bañás; y manánli a la criada que se quedare al camí per aon habíen baixat, y que mirare si veníe algú y les avisare, se van despullá y van entrá a nadá, y l'aigua amagáe los seus cossos com u faríe un cristal sutil en una rosa roija. Están elles allí, sense que se enterbolire l´aigua, van aná caminán de aquí allá detrás de los peixos, que no teníen aon amagás, y los volíen agarrá a sarpeta; y encara ne van enchampá algún. Después van eixí, se van vestí y sen van entorná, a pas lento, parlán mol de la bellesa de aquell puestet. Arribán al villorrio, a bona hora, van trobá jugán als jovens aon los habíen dixat. Pampínea, rién, los va di: - Pos ya tos ham engañat avui.

- ¿Y cóm? - va di Dioneo-. ¿Escomenséu primé les obres que les paraules?
Va dí Pampínea:

- Siñó nostre, sí.

Y en detalls los van contá de aón veníen, cóm ere lo puesto, a cuan tros estáe, y lo que habíen fet.

Lo rey, sentín parlá de la bellesa del puesto, va volé vórel, y va fé prepará lo sopá a escape; y después de habé minjat, los tres joves en los seus criats, dixán a les dames, sen van aná cap an esta valleta, y fixánsen en tot, com no habíen estat allí may, cap de ells, van alabá alló com una de les coses mes majes del món; se van bañá, se van vestí y com se fée massa tart, van torná cap a la casa, aon van trobá a les dones que dansaben una carola a un aria, cantada per Fiameta; y en elles, acabada esta cansó, entrán en conversa sobre la Vall de les Dames, moltes alabanses se van di.
Lo rey, fen víndre al senescal, li va maná que ensondemá de matí se prepararen les coses y fore portat algún llit per si algú vullguere fé la michdiada. Después de aixó, fen víndre llums y vi y dolsaines, va maná que tot lo món se ficare a ballá; y habén escomensat Pánfilo una dansa per voluntat seua, lo rey, giránse cap a Elisa, li va di:
- Hermosa jove, avui me hau fet lo honor de donám la corona, y yo vull fétos esta nit lo de la cansó; y per naixó ne podrás cantá una que digue lo que mes te agrado.

A lo que Elisa va contestá sonrién que de bona gana, y en veu suaveta va escomensá de esta guisa:

Amor, si de les teues garres yo ixquera

no podríe passá

que datre dels teus hams mes mossegare.

Yo era una chiqueta cuan vach entrá a la teua guiarra

creén que ere gran y dolsa pas,

les armes me vach dixá per enterra

com qui confíe en un que diu verdat,

tú, desleal tirano, eres rapás

y me vas fé caure

en lo teu armamén y en la teua garra fiera.

después, ben apretada en les teues cadenes,

al que va naixe per a sé verdugo meu,

plena de tristes llágrimes y penes

cárcel me vas doná, y me vas pendre lo albedrío;

y es tan du y cruel lo seu señorío

que no poden conmoure

lo seu cor los meus suspiros ni ulleres.

Los meus rogs tots se los emporte lo ven:

dingú me escolte ni me vol sentí,

y, si cada hora creix lo meu tormén,

vivín en doló no sé morí,

¡Ay, dolte, siñó, del meu patí!

Lo que no puc fé

fésu tú, y dónameu lligat en forma fiera.

Y si no vols, per lo menos solta
lo nugo en que me lligue la esperansa.

¡Ah, que la libertat me sigue tornada!

Pos yo tindré, si u fas, confiansa

en torná a sé guapa sense tardansa;

y sense mes patimén

que en blanca y roija flo yo me tornara.

Después de habé acabat la cansó en un suspiro, encara que tots se maravillaren de tals paraules, ningú va ñabé que puguere adiviná quí ere la raó de cantá aixina.
Lo rey, que estabe de bon humor, fen cridá a Tíndaro, li va maná que traguere la cornamusa, y al són de ella va fé ballá moltes danses; y cuan ya bona part de la nit habíe passat, los va di a tots que sen anigueren a dormí.

ACABE LA SEXTA JORNADA.

cornamusa (del francés cornemuse, formada de corne cuerno y muse, divertirse o vagar)