Mostrando las entradas para la consulta llassos ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llassos ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 5 de septiembre de 2018

Nazis catalans

Ara que los llassos los coloquen als negossis privats, y si te negues a que los ficon, te insulten, te agredixen y te amenassen per a que ten vaigues del poble. Podem di ya que pensen, parlen y actúen com a NAZIS, o encara no?

Ara que los llassos los coloquen als negossis privats, y si te negues a que los ficon, te insulten, te agredixen y te amenassen per a que ten vaigues del poble. Podem di ya que pensen, parlen y actúen com a NAZIS , o encara no ? #Chapurriau chapurriau.blogspot.com

Ku-Klus-Cat

miércoles, 22 de enero de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA QUINTA. NOVELA PRIMERA.

Cimone, per amor, se fa sabio y a Ifigenia, la seua Siñora, rapte al mar; es fet presoné a Rodas, de aon Lisímaco lo libere, y, de acuerdo en ell, rapte a Ifigenia y a Casandra a les seues bodes, fugín en elles a Creta; y allí, fénles les seues dones, en elles a les seues cases són cridats.

Moltes históries, amables siñores, per a doná prinsipi a tan alegre jornada com sirá ésta me se fiquen dabán per a sé contades; de les que una hay triat, perque per nella podréu entendre no sol lo felís final, sino lo santes que eren, lo poderoses y lo benéfiques les forses del Amor, les que mols, sense sabé lo que diuen, condenen en gran error; lo que, si no me equivoco (perque crec que estéu enamorades) mol tos agradará. Pos aixina com ham lligit a les antigues históries de los chipriotes, a la isla de Chipre va ñabé un home nobilíssim de nom Aristippo, mol mes ric que los seus paissanos, en tots los bens temporals, y si en una cosa no l´haguere ferit la fortuna, mes que dingú haguere pogut sentís contén. Y ere ésta que entre los seus fills ne teníe un que en estatura y bellesa de cos a tots los demés joves sobrepassabe, pero ere tonto y sompo sense esperansa. Se díe Caleso, y com ni traballán en cap mestre ni per les paraules o cops del pare ni per ingenio de cap atre habíe pogut ficásseli al cap ni lletra ni educassió, aixina com per la seua veu grossa y mal feta y per les seues maneres mes propies de animal que de home, per a enríuressen d´ell lo cridaben Cimone, lo que en la seua llengua sonabe com en la nostra «burro». La seua malgastada vida lo pare la soportabe en grandíssim doló; y habén perdut ya tota esperansa, per a no tíndre sempre dabán la causa del seu doló, li va maná que sen aniguere al campo y que allí visquere en los seus llauradós; aixó li va agradá mol a Cimone perque les costums y les maneres de los homens rústics eren mes del seu gust que les de la siudat.
Anánsen, pos, Cimone al monte, y fen allí les coses que corresponíen an aquell puesto, va passá que un día, passat ya michdía, anán ell de una possessió cap a un atra en una gayata, va entrá a un bosquet mol majo que ñabíe an aquella comarca, y com ere lo mes de mach, estabe tot aufanós; caminán per allí va arribá a un pradet rodechat de altíssims ábres, y a un dels racóns ñabíe una fresca fon, y gitada a la vora va vore dormí a una majíssima jove cuberta per un vestidet tan sutil que no amagabe casi res de les apretades carns, y de la sintura cap a dal estabe sol cuberta per un drapet blanquíssim que clarejáe; y jun an ella dormíen dos dones y un home, criats de esta jove. Tal com Cimone la va vore, com si may haguere vist a una dona, apoyánse a la gayata, sense di res, en admirassió la va está mirán; y al seu pit, aon en mil enseñanses no se habíe pogut fé entrá cap impresió, va sentí despertá un pensamén que li díe a la seua material y grossa men que aquella ere la cosa mes maja que may habíe sigut vista per cap home viu.
Y allí va aná remirán les seues parts, alabán la seua melena, que li pareixíe d´or, la fron, lo nas y la boca, la gola y los brassos y sobre tot lo pit, encara no massa eixecat; y de llauradó convertit de repén en juez de la hermosura, dessichabe vóreli los ulls, que los teníe tancats, apretats per molta son acumulada. Y per a vórelsi moltes vegades va sentí la tentassió de despertála. Pero pareixénli infinitamen mes guapa que datres dones que antes habíe vist, dudabe que no fore alguna diosa; y tan juissi mostrabe que jusgabe que les coses divines eren mes dignes de reverénsia que les mundanes y per naixó se aguantáe esperán que per nella mateixa se despertare; y encara que la espera li pareguere massa llarga, invadit per un extrañ plaé, no sabíe anássen de allí.
Va passá, pos, que, después de mol rato, la jove, de nom Ifigenia, antes que ningú de los seus se va despertá, y alsán lo cap y obrín los ulls, y veén que apoyat a la gayata estabe Cimone dabán de ella, se va extrañá mol, y va di:
- Cimone, ¿qué vas buscán an estes hores per este bosque?
Ere Cimone, tan per la seua hermosura com per la noblesa y riquesa del pare, y tamé pel seu cabet per a fél en arrós, conegut a consevol part del país. No va contestá res a les paraules de Ifigenia, pero al vórela obrí los ulls la va escomensá a mirá fíxamen, pareixénli que de ells eixíe una suavidat que lo omplíe de un plaé may sentit per nell. Lo que veén la jove va escomensá a tíndre temó de que se animare an alguna cosa que puguere portáli deshonra, per lo que va cridá a les seues criades, y se va eixecá dién:
- Cimone, quedéutos en Deu. -
Y entonses Cimone li va contestá:
- Yo vach en tú. -
Y per mol que la jove rechassáre la seua compañía, sempre en temó, no va pugué separál de ella hasta que no la habíe acompañat a casa seua; y de allí sen va aná a casa de son pare afirmán que de cap manera tornaríe al campo; lo que, per mol pesat que los resultáe a son pare y als seus, li van dixá fé, esperán a vore qué l´habíe fet cambiá de opinió. Habén, pos, entrat la saeta de Amor al cor de Cimone, per la hermosura de Ifigenia, en mol poc tems, anán de un pensamén a un atre, va maravillá a son pare y a tots los seus y a consevol atre que lo coneixíe. Primé li va demaná a son pare que lo faiguere vestí en los trajes y totes les demés coses adornat que portáen sons germáns, lo que son pare va cumplí contentíssim. Después, reunínse en los joves de pro y sentín parlá de les coses que corresponen als gentilhomens, y mes als enamorats, primé en admirassió de tots en poc tems, no sol va adependre les primeres lletres, sino que va arribá a sé de gran valor entre los filósofos; y después de aixó, sén raó de tot alló l´amor que li teníe a Ifigenia, no sol la veu áspra y rústica va cambiá a educada y siudadana, sino que va arribá a sé mestre de canto y de música, y en lo cabalgá y en les coses de la guerra, tan marines com de terra, expertíssim y valén va arribá a sé. Y per a no contá en detalle totes les coses de la seua virtut, no habíe passat lo cuart añ desde lo día del seu primé enamoramén cuan habíe arribat a sé lo mes pito y lo mes cortés y lo que teníe mes particulás virtuts entre los atres joves que ñabíen a la isla de Chipre. ¿Qué es, amables siñores, lo que ham de pensá de Cimone? En verdat, les altes virtuts per lo sel infundides a la seua valerosa alma habíen sigut per la envechosa fortuna a una part del seu cor en llassos fortíssims lligades y tancades, y tots estos llassos va trencá Amor y los va fé pedassos, perque l´Amor es mol mes poderós que la fortuna; y com animadó de los adormits ingenios oscurits, en la seua forsa va arrastrá a la clara llum mostrán ubertamén de quín puesto arrastre als espíritus lligats an ell y a quín los porte en los seus rayos. Cimone, per mol que exagerare en voldre a Ifigenia en algunes coses, aixina com solen fé los joves amáns, no per naixó Aristippo, considerán que Amor lo habíe fet de mardá transformás en persona, no sol no dixabe de ajudál sino que lo animabe a seguí en tota la seua voluntat. Cimone, que no volíe tíndre de nom Galeso perque aixina lo coneixíe Ifigenia, volén cumplí lo seu dessich, moltes vegades va fé sondejá o tantejá a Cipseo, son pare de Ifigenia, per a que lay donare com a dona, pero Cipseo va contestá sempre que lay habíe prometut a Pasimundas, noble jove de Rodas, y que enteníe no faltá a la seua paraula.
Y habén arribat lo tems de les pactades bodes de Ifigenia, y habén manat a per nella lo que habíe de sé lo seu home, se va di Cimone:
«Ara es l´hora de mostrá, oh Ifigenia, cuán te vull. Per tú me hay fet un home y si puc tíndret no ting cap duda que me convertiré en mes gloriós que algún Deu; te hay de tíndre o me moriré.»
Y dit aixó, de amagatóns an algúns nobles joves amics d´ell los va demaná ajuda, y fen secretamen armá un barco en totes les coses oportunes per a la batalla naval, se va fé a la mar, en espera del barco que teníe que transportá a Ifigenia cap al seu home a Rodas. Al día siguién en lo seu barco van alcansá lo d´ella, y desde la proa als que anaben al barco de Ifigenia, va cridá mol fort:
- Paréu, arriéu les veles, o esperéu sé vensuts y afonats al mar. Los adversaris de Cimone habíen portat les armes a cuberta y se preparaben per a deféndres; per lo que Cimone, agarrán, después de les paraules, un arpón de ferro, lo va aviá cap a la popa de los rodenses, que coláen depressa, y lo arpón se va aguantá per a saltá, en la furia de un león, sense esperá a que dingú lo seguire, a la nave de Rodas, com si tots los que allí estaben no foren dingú; y espolejánlo Amor, en maravillosa forsa entre los enemics se va aventá, en un gaviñet a la ma y ara a éste ara an aquell ferín, com a ovelles los tombáe. Lo que veén los rodenses, tirán an terra les armes, casi a una veu se van declará presonés y vensuts.
Cimone los va di:
- Joves, ni vull cap botín ni cap enfado contra vatros me va fé partí de Chipre per a asaltátos al mich del mar en ma armada: lo que me va moure es per a mí grandíssima cosa de conseguí y per a vatros fássil de consedí en pas, y es Ifigenia, a la que vull sobre totes les coses, y a la que no podén obtíndre de son pare com amic y en pas, a vatros com enemic y en les armes me ha espentat Amor a robátola. Donéumela, y anéu en la grássia de Deu.
Los joves li van entregá a Ifigenia, llagrimosa, a Cimone; y ell, veénla plorá, li va di:
- Noble Siñora, no tingues pena; soc lo teu Cimone, que per un llarg amor mol mes hay mereixcut tíndret que Pasimundas per una paraula donada.
Cimone, entonses, mes contén que cap atre home en la adquisissió de tan cara prenda, después de consolála, que encara pllorabe, va deliberá en los seus compañs que no ere bona idea torná a Chipre de momén, per lo que, de comú consell, tots cap a Creta, aon casi tots ells y mes Cimone, per velles parenteles y ressiéns y per mols amics creíen que estaríen segús jun en Ifigenia, van adressá la proa de la seua nave. Pero la fortuna, que mol fássilmen habíe otorgat a Cimone la consecusió de la dona, inconstán, de repén en triste y amarc plo va mudá la alegría del enamorat jove. No habíen encara passat cuatre hores desde que Cimone habíe dixat als rodenses cuan, arribán la nit (que Cimone esperabe mes bona que cap de les passades) se va eixecá un temporal mol fort y tempestuós que al sel en núgols y al mar en vens mol forts va plená. Dingú podíe vore qué fée ni aón anáe, ni siquiera mantíndres a cuberta per a buscá algún refugi. Pareixíe que los deus li hagueren consedit lo seu dessich per a que mes dolorós li fore lo morí, de lo que sense alló poc se haguere preocupat abáns. Se dolíen igual los seus compañs, pero sobre tots se dolíe Ifigenia, plorán mol fort y en molta temó a cada sacsada de les oles, y en la seua plorera áspramen juráe contra l´amor de Cimone y se queixabe de lo seu atrevimén, afirmán que habíe mogut aquella tronada perque los deus no volíen que aquell que contra lo seu gust volíe tíndrela per dona puguere gosá del seu presuntuós dessich sino que, veénla antes morí an ella, ell después moriguere miserablemen. En tals laméns y en atres mes grans no sabén los marinés qué fé, bufán lo ven cada vegada mes fort, sense sabé ni atiná aón anáen, van arribá prop de la isla de Rodas; y no sabén quina isla ere aquella, se van esforsá tan com van pugué, per a salvá les seues vides y van arribá a terra. La fortuna los va portá a un entrán del mar aon poc abáns que ells los rodenses liberats per Cimone habíen arribat en la seua nave; y abáns de donássen cuenta de que habíen anclat a la isla de Rodas, se van vore (al eixí la aurora y fés lo sel algo mes cla) mol prop, a un tiro de arco, del barco que lo día anterió habíen dixat libre, de lo que Cimone, angustiat sense mida, pensán que li passaríe lo que li va passá, va maná que se ficare tot esfors en eixí de allí y aná cap aon la fortuna los portare perque a cap puesto podríen está pijó que allí. Se va intentá fugí de la cala, pero tot va sé en vano: lo ven poderossíssim los espentabe a la vora contraria hasta lo pun de que no sol no van pugué eixí del golfet, sino que, vullgueren o no, los va espentá cap a terra. Y al arribá an ella van sé reconeguts per los marinés rodenses que habíen desembarcat, y un d´ells rápidamen va corre cap a una hassienda prop de allí aon habíen anat los nobles joves de Rodas y los va contá que allí estáen Cimone en Ifigenia a bordo de la nave per lo mateix azar que ells. Éstos, al sentíl, contentíssims, agarrán a mols dels homens de la hassienda, rápidamen van aná cap a la playa; y Cimone, que ya an terra en los seus habíe pres la dessisió de fugí an algún bosquet, tots juns en Ifigenia van sé pessigats y portats a la hassienda, y de allí, vingut de la siudat Lisímaco, lo sumo magistrat de Rodas, en grandíssima compañía de homens de armes, a Cimone y a tots los seus compañs se va emportá a la presó, com habíe manat Pasimundas, a qui les notíssies habíen arribat, y se habíe querellat dabán del senado de Rodas. Y de tal guisa lo pobret y enamorat Cimone va pedre a la seua Ifigenia guañada per nell poc tems atrás sense habéli tret poc mes que algún beset.
Ifigenia va sé ressibida y confortada per moltes dones nobles de Rodas, tan per lo doló patit durán la seua captura com per la temó passada al enfadat mar, y en elles se va está hasta lo día fixat per a les bodes. A Cimone y als seus compañs, per la libertat que habíen donat als joves rodenses, los va sé respetada la vida, encara que Pasimundas solissitabe en totes les seues forses que foren morts, y van sé condenats a presó perpetua; a la que, com pot pensás, mol mal estaben y sense esperansa ya de cap plaé. Pasimundas solissitabe la preparassió de les nupsies, pero la fortuna, com arrepentida de la injuria feta a Cimone, va obrá un atre acsidén en favor de la seua salut. Teníe Pasimundas un germá menut de nom Orínisda, que habíe estat en llargues negossiassións per a péndre per dona a una jove noble y hermosa de la siudat, que se díe Casandra, a la que Lisímaco volíe mol; y se habíe aplassat lo matrimoni moltes vegades per diferéns acsidéns. Ara, veénse Pasimundas a pun de selebrá les bodes en grandíssima festa, va pensá que estaríe mol be si an aquella mateixa festa, per a no duplicá gastos y festes, puguere fé que Orínisda prenguere tamé dona, per lo que va renová les conversassións en los paréns de Casandra y los va portá a terme. Aixina que juns los germáns van dessidí que lo mateix día que Pasimundas se casaríe en Ifigenia, Orínisda se emportaríe a Casandra. Sentín aixó Lisímaco, se va enfadá mol perque se veíe privat de la seua esperansa, pensán que si Orínisda no se casáe en ella, la obtindríe ell; pero, prudénmen, va tíndre amagat lo seu doló y va escomensá a pensá de quina manera podríe impedí que alló se faiguere, y no va vore datra vía possible mes que raptála. Aixó li va pareixe fássil per lo cárrec que teníe, pero mol mes deshonrós u jusgabe que si no haguere tingut aquell cárrec; después de pensásu, la honestidat va sedí lo puesto al amor y va dessidí que, passare lo que passare, raptaríe a Casandra. Y pensán en la compañía que per a fé alló nessessitáe y de la manera en que se teníe que fé, sen va enrecordá de Cimone, a qui teníe presoné en los seus compañs, y va imaginá que cap atre compañ milló ni mes leal podríe tíndre que Cimone en este assunto; per lo que la nit siguién de amagatóns lo va fé víndre a la seua cámara y va escomensá a parláli de esta manera:
- Cimone, aixina com los deus són bons y liberals per als homens, aixina proben la seua virtut, y a los que troben firmes y constáns en tots los casos, com als mes valéns fan dignes de les mes altes recompenses. Ells han volgut una proba de la teua virtut mes serta que aquella que vas pugué mostrá dins de los límits de la casa de ton pare, que es mol ric; y primé en les puncháns solissituts de amor te van fé home de animal (tal com hay sabut), y después en dura fortuna y al presén en dolorosa presó volen vore si lo teu ánim no sirá lo mateix que cuan per poc tems te van sentí felís en la guañada presa. Res tan felís te van consedí com lo que ara se preparen a donát, lo que, per a que recuperos les cansades forses y te séntigues animós, te mostraré. Pasimundas, contén en la teua desgrássia y procuradó de la teua mort, tan com pot se done pressa a selebrá les bodes en la teua Ifigenia per a gosá en elles de la presa que primé una alegre fortuna te habíe consedit y de repén te ha furtat. Cuán mal té que fét, si la vols com yo crec, yo mateix u vech, perque a mí me vol fé lo mateix día son germá Orínisda en Casandra, a qui yo vull sobre totes les coses. Y per a escapá de tan doló de la fortuna cap vía vech que quedo uberta mes que la virtut de los nostres ánims y de les nostres mans dretes a les que ham de mantíndre eixecades les espases y obrímos camí, tú per a lo segón rapte, y yo per a lo primé de les nostres siñores; per lo que si tú, no vull di la teua libertat (de la que poc crec que te preocupes sense la teua Siñora), sino si a la teua Siñora vols recuperá, a les teues mans u han ficat los deus si vols seguím an esta empresa. Estes paraules van fé torná a Cimone tot lo ánim perdut, y sense pensásu massa va contestá:
- Lísimaco, ni mes fort ni mes fiel compañ que yo pots tíndre en tal empresa si es que de ella se pot seguí per a mí lo que dius; y per naixó lo que te pareix que ting que fé mánameu y vorás que u fach en maravillosa forsa.
A lo que Lísimaco va di:
- Lo tersé día a partí de avui, entrarán per primera vegada les noves dones a casa de los seus homens, aon tú armat y acompañat de los teus compañs y yo en algúns dels meus en los que mes confío, al caure la tarde entrarém, y raptánles al mich del convit, a una nave que hay fet prepará en secret les portarém, matán a consevol que se atrevixque a ficás dabán. Li va agradá la orden a Cimone y, callat, hasta lo tems acordat va está a la presó. Arribat lo día dels dos casaméns, la pompa va sé gran y magnífica, y per tot arreu la casa de los dos germáns estabe de festa. Habén preparat Lísimaco totes les coses oportunes, a Cimone y als seus compañs y amics, tots armats deball dels seus vestits, cuan li va pareixe la milló hora, y habénlos primé en moltes paraules animat al seu propósit, los va dividí en tres parts: a uns los va enviá al port per a que dingú puguere impedí lo puchá a la nave cuan u nessessitaren; als atres dos vinguts a la casa de Pasimundas, a un lo va dixá a la porta per a que no pugueren tancáls a dins y fé fracasá la seua ixida, y l´atre, a la vora de Cimone, va pujá per les escales. Arribán a la sala aon estáen les noves mullés assentades a la taula minján, en moltes atres siñores, tiránse cap a abán y voltán del revés les taules, cada un va agarrá a la seua, y ficánles en brassos dels seus compañs, les van enviá cap a la preparada nave. Les ressién casades van escomensá a plorá y a quirdá, y tamé les atres dones y criades; y en seguida tot se va umplí de veus, crits y plos. Pero Cimone y Lisímaco y los seus compañs, traén les espases, sense que dingú se enfrentare an ells, dixánlos tots passá, cap a la escala sen van entorná; y baixán per nella va corre cap an ells Pasimundas que en una gran gayata a la ma corríe cap al soroll, al que Cimone en la seua espasa li va fótre al mich del cap lay va partí pel mich, com una mangrana, y va caure mort als seus peus; corrén per a ajudá a son germá, lo pobre Orínisda va corre la mateixa sort a mans de Cimone, y algúns atres que se van arrimá, van sé ferits y foragitats per los compañs de Lísimaco y de Cimone. Éstos, dixán la casa plena de sang, abalot, plos y tristesa, sense cap obstácul, apretán lo seu botín, van arribá a la nave; y puchán an ella a les dones y puján ells y tots los seus compañs, están ya la playa plena de gen armada que veníe a rescatá a les siñores, ficán los remos al aigua, ben de pressa van colá.
Y arribán a Creta, allí per mols amics y paréns van sé ressibits en alegría, y se van casá en les dones, armán una gran festa, y en mol plaé del seu botín van gosá. A Chipre y a Rodas van ñabé abalots y riñes grans durán mol tems per los seus fets. Al final, parlán en uns y en uns atres los amics y los paréns, van trobá lo modo de, después de este exili, Cimone en Ifigenia, contén, tornare a Chipre y Lísimaco en Casandra a Rodas; y van viure mol tems ben conténs a la seua terra.


jueves, 18 de abril de 2024

Lexique roman; Lac - Lermar

Lac, s. m., lat. lacus, lac, fosse.

Si us mena pescar al lac. 

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sui.

S'il vous mène pêcher au lac.

Senher, qu' estorses Sidrac...

E Daniel d'ins del lac 

On era ab lo leo.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Seigneur, qui arrachâtes Sidrac... et Daniel du dedans de la fosse où il était avec le lion. 

ANC. FR. Et qui Daniel délivras

Et gardas el lac périlleus

Des cruex lyons.

Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 66.

ANC. CAT. Llac (N. E. Como Lluís Llach, tocayo de Companys.). ESP. PORT. IT. (chap.) Lago.

2. Lacual, adj., de lac.

Aygas lacuals.

En pyshos maris et lacuals.

(chap. En peixos marins y de lago.)

Lo agüelo y lo Mar.  Ernest Hemingway.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 178. 

Eaux de lacs. 

En poissons de mer et de lacs.

(chap. Lago, lagos; laguna, lagunes; estanca, estanques, com la de Alcañís; vore mes amún: estany, com lo de BanyolasBanyoles.)

Lac, Laz, Latz, s. m., lat. laqueus, lacs, lacet, lien, filet.

En lo coll li meton lo latz. V. de S. Honorat.

(chap. Al coll li fiquen lo llas.)

En le cou lui mettent le lacs.

Feyron latz de corda qu'es ab l'engens tendutz. Guillaume de Tudela.

Firent lacet de corde qui avec l'engin est tendu.

Fig. Negus non es sals del lac de mort. Trad. de Bède, fol. 70.

Nul n'est sauf du lacs de mort.

Prov. Qui geta laz si penra en lui. Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui jette filet se prendra en lui.

ANC. FR. I ot tendu un laz de corde.

Par le col est bien au laz pris.

Qui onc portast guimple ne manche, 

Ne laz de soie ne çainture.

Roman du Renart, t. III, p. 143, 125 et 315. 

ANC. CAT. Lac. CAT. MOD. Llas (llaç). ESP. Lazo. PORT. Laço. IT. Laccio.

(chap. Llas, llassos; llassada, llassades.)

2. Lassol, s. m., lacs, lacet, lien.

Qui lassol rump ni destrui.

Giraud de Borneil: Qui chantar. 

Qui lien rompt et détruit.

Pel fort Lassol, 

Amigua, en que m prezist.

Giraud de Borneil: No m platz. 

Par le fort lacet, amie, en quoi vous me prîtes. 

IT. Lacciolo, lacciuolo. (chap. llasset, llassets, de coló groc per als catalanistes.)

3. Lassamen, s. m., obligation, engagement.

Non... consentirai que autres sagramens ni lassamens ni covinens... se fassa. Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Je ne... consentirai qu'autre serment ni obligation ni convention... se fasse.

4. Lassar, Lachar, v., lacer, lier, enlacer, entrelacer.

Fig. Sap la razo e 'l vers lassar e faire.

Marcabrus: Auiatz del.

Sait le sujet et le vers entrelacer et faire.

Ben e gen sap trobar, 

E mots e coblas lachar. 

Guillaume de Berguedan: Bernart. 

Bien et agréablement sait trouver, et mots et couplets entrelacer.

D'un' amor qui m lass' e m te.

B. de Ventadour: En cossirier. 

D'un amour qui m'enlace et me tient.

Prov. Tals cuia autrui enganar,

Que si mezeis lassa e repren.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel pense autrui tromper, qui soi-même enlace et reprend.

Part. pas. Ieu m sui d'un latz 

Pel col lassatz. 

Giraud de Borneil: Aquest terminis. 

Je me suis d'un lacet par le cou lié. 

Son de fer e d'acer tuit lassat environ. Guillaume de Tudela. 

Sont de fer et d'acier tous lacés à l'entour. 

Fig. Tan son lassatz ab Frances fermamens 

Qu' om no 'ls auza lur fals digz contrastar.

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Tant sont liés avec Français fortement qu'on n'ose à eux contredire leurs faux propos.

ANC. FR. Qui l'a entor le col lacié. Roman du Renart, t. II, p. 328.

(chap. Enllassá, lligá, entrellassá.)

5. Enlassamen, Eslassamen, s. m., enlacement, réunion.

Diptonges es enlassamens de doas vocals. Leys d'amors, fol. 3.

(chap. Lo diptongo es la unió, enllassamén, enllás de dos vocals.)

La diphthongue est la réunion de deux voyelles.

Fig. Luxuria domda las ferrienchas pessas per bonas viandas e per eslassamens de deleiz. Trad. de Bède, fol. 41. 

Luxure dompte les charnelles pensées par bons aliments et par enlacements de délices. 

ANC. CAT. Enllassament. ESP. Enlazamiento. (chap. enllassamén,  enllassamens; unió, unions; enllás, enllassos.)

 

6. Enlassar, Enlaissar, v., enlacer, lier.

Fig. Per penre et enlassar, e per aucire del tot las armas.

V. et Vert., fol. 18. 

Pour prendre et enlacer, et pour occire entièrement les âmes.

Part. pas. Cascuns vai totz enlaissat

Vas la mort.

Folquet de Romans: Can be m. 

Chacun va tout lié vers la mort.

ANC. CAT. Enllassar. ESP. Enlazar. PORT. Enlaçar. IT. Inlacciare. 

(chap. Enllassá: enllasso, enllasses, enllasse, enllassem o enllassam, enllasséu o enllassáu, enllassen; enllassat, enllassats, enllassada, enllassades.)

(N. E. Véase que el catalán moderno copia al portugués o al francés, en cuanto a la ç; una más de las burradas del químico Pompeyo Fabra, que escribió en castellano, lengua de Castilla, la gramática catalana, del dialecto occitano catalán.)

7. Deslassar, Deslasar, v., délacer, délier, détacher.

Deslaset son elme, e comenset a dir.

(chap. Va desllassá, deslligá son (lo seu) casco, y va escomensá a di.)

Guillaume de Tudela.

Délaça son heaume, et commença à dire. 

Fig. Aissi m ten pres en la bueia

Fin' amors, e no m deslassa.

E. Cairel: Era non vey.

Ainsi me tient pris dans la chaîne pur amour, et ne me délie pas.

Part. pas. Manta gorgiera deslasada. V. de S. Honorat.

Mainte gorgière délacée. 

IT. Dislacciare. (chap. desllassá, deslligá. Deslligo, deslligues, deslligue, deslliguem o deslligam, deslliguéu o deslligáu, deslliguen; deslligat, deslligats, deslligada, deslligades.)

 

Laca, s. f., lat. lacca, laque.

Laca e indi e grana. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 16. 

Laque et indigo et garance.

Si la laca no se vent en Narbona. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 151. 

Si la laque ne se vend à Narbonne. 

ESP. (chap.) Laca. IT. Lacca.

 

Lacert, s. m., lat. lacertus, muscle.

Dels nervis e dels lacerts. Trad. d'Albucasis, fol. 1.

(chap. Dels nervis, ñervis, ñirvis y dels musculs.)

Des nerfs et des muscles.

ANC. ESP. IT. Lacerto. (ESP. MOD. Músculo, músculos. Chap. Múscul, musculs; musculat, musculats, musculada, musculades; v. musculá: musculo, muscules, muscule, musculem o musculam, musculéu o musculáu, musculen. Aniré al gimnassio de Cristian Queral Bosque a fé musculassió, musculassions.)

 

Lach, Lag, Lait, Layt, s. m. et f., lat. lactem, lait.

Que verges aia enfant e lach,

Aiso no fon hanc vist.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Que vierge ait enfant et lait, cela ne fut oncques vu.

En lait de cabra freit.

(chap. En lleit de cabra freda. En ocsitá, lach, lag, lait, layt ere igual femení que masculí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

En lait de chèvre froid.

La layt de cabra. Eluc. de las propr., fol. 242.

Le lait de chèvre.

Par ext. Ab lait d'una salvatja fica.

(chap. En lleit d'una figa borda, salvache.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec lait d'une figue sauvage.

Fig. De lag de galina.

P. Cardinal: Sel que fes.

De lait de poule.

CAT. Llet. ESP. Leche. PORT. Leite. IT. Latte. (chap. Lleit, lleits. Diém lechera.)

2. Lacticini, s. m., lat. lacticinium, laitage.

De carns, lacticinis, peyshos e frugz viu.

Eluc. de las propr., fol. 180.

Vit de chairs, laitages, poissons et fruits. 

CAT. Lacticini. ESP. Lacticinio. PORT. Lacticinios. IT. Latticinio.

3. Laytenc, adj., du lat. lactentem, laiteux, de lait, à lait, lacté.

Ret suc laytenc. 

Bestias laytencas. 

Color... laytenca. 

Es apelat cercle laytenc.

Eluc. de las propr., fol. 188, 232, 58 et 108.

Rend suc laiteux. 

Bêtes à lait. 

Couleur... de lait.

Est appelé cercle lacté.

(chap. Lleitós, lleitosos, lleitosa, lleitoses.)

4. Lachis, adj., allaité, qui est à la mamelle.

Per boca de lachis effans...

Ieu sui paucz e nutz,

Et effans lachis en vertutz.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Par bouche d'enfants allaités...

Je suis petit et nu, et, en vertu, enfant à la mamelle.

(chap. Alleitat, alleitats, alleitada, alleitades; que están mamán de la mamella; corderets o cabridets als que están assormán; assormat, assormats, assormada, assormades.)

5. Laytar, v., lat. lactare, allaiter.

Part. prés. Layt de femna laytant mascle

Eluc. de las propr., fol. 89. 

Lait de femme allaitant mâle. 

Part. pas. Sino que sio joves essems laytatz. 

Eluc. de las propr., fol. 236.

Sinon qu'ils soient jeunes ensemble allaités.

IT. Lattare. (chap. doná lleit, alleitá, assormá: alleito, alleites, alleite, alleitem o alleitam, alleitéu o alleitáu, alleiten; alleitat, alleitats, alleitada, alleitades. Yo assormo, assormes, assorme, assormem o assormam, assorméu o assormáu, assormen.) 

6. Alachar, Alaytar, v., allaiter.

Llurs fils alachon li dalphi. Brev. d'amor, fol. 52.

(chap. Los delfins alleiten als seus fills. Són mamíferos, no peixos.)

Les dauphins allaitent leurs petits.

 

Alachet la tota via 

Anna tro ac complet tres ans.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

L' allaita sans cesse Anne jusqu'à ce qu'elle eut accompli trois ans. 

Part. pas. Efans qui so alaytatz. Eluc. de las propr., fol. 43.

Enfants qui sont allaités.

ANC. CAT. Alletar. IT. Allattare. (chap. Vore mes amún, alleitá.)

7. Lachuga, Laytuga, s. f., lat. lactuca, laitue.

Ab suc de lachuga et de papaver. 

Laytuga... ha suc laytenc.

Eluc. de las propr., fol. 80 et 212. 

Avec suc de laitue et de pavot. 

Laitue... a suc laiteux. 

CAT. Llatuga, lletuga. ESP. Lechuga. IT. Lattuga. 

(chap. Lleituga, lletuga, per a fé ensiam.)

8. Laxugeta, s. f. dim., petite laitue. 

De la salvatga laxugeta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De la petite laitue sauvage. 

ESP. Lechuguita. (chap. Lleitugueta, lletugueta, lleituga o lletuga borda.)

 

Lacrima, Lacrema, Lagrema, s. f., lat. lacryma, larme. 

Lacrimas dels huels. Trad. d'Albucasis, fol. 4.

(chap. Llágrimes dels ulls.)

Larmes des yeux.

Pero soven de lagremas en muelh 

Mon vis.

Aimeri de Peguilain: Longamen. 

C'est pourquoi souvent de larmes j'en mouille mon visage. 

Fig. Ab lagremas de contricio. V. et Vert., fol. 68. 

Avec larmes de contrition. 

Loc. Es apellatz tot aquest mon vall de lagremas. V. et Vert., fol. 62.

Est appelé tout ce monde vallée de larmes

Par ext. Vit... sa lacrema soven beguda rump peyra, clarifica la vista.

Eluc. de las propr., fol. 226.

Vigne... sa larme souvent bue brise la pierre, éclaircit la vue.

CAT. Llagrima (llàgrima). ESP. (Lágrima) PORT. Lagrima. IT. Lacrima, lagrima. (chap. Llágrima, llágrimes. Llagrimot, llagrimots.)

2. Lacrimacio, s. f., lat. lacrymatio, larmoiement, action de pleurer.

Fa cessar lacrimacio. 

De dolor et lacrimacio.

Eluc. de las propr., fol. 83 et 106. 

Fait cesser larmoiement. 

De douleur et larmoiement. 

Par ext. Lacrimacio de vinhas. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Llagrimassió de (les) viñes. Aixó passe cuan se poden, que gotege la sava.)

Larmoiement de vignes.

IT. Lacrimazione, lagrimazione. (chap. Llagrimassió, llagrimassions. 

ESP. Lacrimación, lagrimeo.)

3. Lacrimal, s. m., sac lacrymal.

Lacrimal del huelh. Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Sac lacrymal de l'oeil. 

CAT. Llagrimal. ESP. PORT. Lagrimal. IT. Lacrimale, lagrimale.

(chap. Llagrimal, llagrimals; a vegades se tape lo conducte que va del ull al nas y entonses te ploren mes los ulls.)

4. Lacrimable, s. m., sac lacrymal.

Si... lacrimable, qui es al angle del uelh, es trop carnut.

(chap. Si... lo llagrimal, que está al racó (ángul) del ull, es massa carnut.) 

Eluc. de las propr., fol. 38.

Si... le sac lacrymal, qui est à l'angle de l'oeil, est trop charnu.

5. Lacrimos, Lacremos, adj., lat. lacrimosus, larmoyant, baigné de larmes, pleureux.

Uelh ha inflacio et es lacremos. Eluc. de las propr., fol. 82. 

(chap. L'ull té unfló (inflamassió) y está llagrimós.) 

L'oeil a enflure et est larmoyant.

Am la cara lacrimosa.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 256.

Avec la face baignée de larmes. 

CAT. Llagrimos. ESP. PORT. Lagrimoso. IT. Lacrimoso, lagrimoso.

(chap. llagrimós, llagrimosos, llagrimosa, llagrimoses.)

6. Lagrimonse, adj., larmoyant, pleureux.

E 'ls uels tan paucs coma deniers, 

Lagrimonses et grepoillatz.

Roman de Jaufre, 2e Ms., p. 59. 

Et les yeux aussi petits comme deniers, pleureux et éraillés.

7. Lagrimar, Lagremejar, v., lat. lacrymare, larmoyer, verser des larmes. De plorar e de lagremejar. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. De plorá y de llagrimejá; llagrimá no sé si se diu.)

De pleurer et de larmoyer. 

Dreitz es lagrim. A. Daniel: Chanson d'un.

Il est juste que je verse des larmes. 

Li uelh que soen lagremejo. Liv. de Sydrac, fol. 62.

(chap. Los ulls que assobín llagrimegen.)

Les yeux qui souvent larmoient.

Fig. Latz lo cor m' es lagrima

Que sus del cor lagrim.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

A côté du coeur m'est une larme que du haut du coeur je larmoie.

CAT. Llagrimejar. ESP. Lagrimar. PORT. Lagrimejar. IT. Lacrimare, lagrimare. (chap. Llagrimejá: llagrimejo, llagrimeges, llagrimege, llagrimegem o llagrimejam, llagrimegéu o llagrimejáu, llagrimegen; llagrimejat, llagrimejats, llagrimejada, llagrimejades.)

8. Lermar, v., larmoyer, lamenter, gémir.

Fols es qui trop se lerma.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz. 

Est fou qui beaucoup se lamente.

ANC. FR. Tendrement plorent et larmoient. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 35.

domingo, 16 de septiembre de 2018

Proemio

Lo Decamerón

Giovanni Boccaccio

Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.


“La dona no se medíx de los peus al cap, sino del cor al infinito…”

Lo Decamerón    Giovanni Boccaccio  Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.




PROEMIO
Escomense lo llibre titulat DECAMERÓN, apellidat PRÍNCIPE GALEOTO, que conté sen (100) noveles o cuentos contades o contats en deu díes per sat dones y tres homes joves.


Humana cosa es tindre compassió de los apenats, y encara que a tots convé sentíla, mes propi es que la séntiguen aquells que ya han tingut menesté de consol y l´han trobat als brassos de uns atres, entre los que, si va ñabé algú nessessitat de consol o va sé volgut, me conto yo. Perque desde la meua primera juventut hasta avui habén estat sobremanera inflamat per un altíssim y noble amor (potsé, per yo narráu, bastán mes del que pareixeríe convenién a la meua baixa condissió encara que per los discretos fore alabat y reputat), tamé me va sé grandíssima molestia patíu: sertamen no per crueldat de la dona amada mes que per lo exessiu foc consebut a la men per les poc dominades ganes, que en cap raonable límit me dixabe está contén, me fée moltes vegades sentí mes doló del que fee falta. Y an aquella angustia tan alivio me van procurá les amables raóns de algún amic y los seus loables consols, que ting la opinió firmíssima de que per habém passat aixó no estic mort. Pero cuan li va apetí an aquell que, sén infinito, va doná per ley inflexible a totes les coses del món lo tindre final, lo meu amor, mes que consevol atre ruén y al que no habíe pogut ni chafá ni doblegá cap forsa de voluntat ni de consell ni de vergoña evidén ni cap perill que puguere seguís de alló, va mermá en lo tems, de esta manera que sol me ha quedat de ell a la memória lo plaé que acostumbre oferí a qui no se fique a navegá als seus mes fondos océanos, per lo que, habén desaparegut tots los seus afáns, séntigo que ha permaneixcut deleitós aon en mí solíe dolorós está. Pero, encara que haygue acabat la pena, no per ixo ha fugit lo recuerdo de los benefissis ressibits entonses de aquells a qui, per benevolénsia a mí, los penaben les meues fatigues; ni may sen anirá, tal com crec, mes que en la mort. Y perque la gratitut, segóns u crec, es entre les demés virtuts mol de alabá, per no pareixe desagraít me hay proposat prestá algún alivio, en lo que puc y a cambi de los que hay ressibit (ara que puc cridám libre), als que me van ajudá, que per ventura no tenen nessessidat de ell per la seua cordura y per la seua bona sort, y a qui u nessessito. Y encara que lo meu apoyo, o consol si volém nomenál aixina, pugue sé y seguix bastán poc per als nessessitats, no dixe de paréixem que té que oferís primé allí aon la nessessidat paregue mes gran, tan perque sirá mes útil com perque sirá ressibit en mes gran dessich. ¿Y quí podrá negá que, per minut que seguix, no convingue donál mol mes a les amables dones que als homes? Elles, dins de los delicats pits, tenín temó y avergoñínse, tenen ocultes les amoroses flames; y ademés, obligades per los dessichos, los gustos, les órdens de los pares, de les mares, los germáns y los hómens, passen la mayoría del tems confinades a lo minut sircuit de les seues alcobes, habitassións, cámares, assentades y ossioses, sense faena, y van fen voltá als seus caps diferéns pensaméns, y no es possible que tots siguen alegres. Y si per caussa de ells, portada per algún fogós dessich, les invadix alguna tristesa, los es forsa detíndres en ella en doló si noves raóns no la regiren. Aixó no los passe als homes enamorats, tal com podem vore natros. Ells, si los apene alguna tristesa o pensamén serio, tenen mols mijáns per a aliviás o per a olvidáu perque, si volen, res los impedix passejá, sentí y vore moltes coses, donás a la setrería, cassá o peixcá, jugá y fé negossis, y aixina tots troben la forsa de recobrá lo ánimo, en part o sansé, y apartá lo dolorós pensamén al menos durán un tems; de un modo o de un atre, arribe lo consol o lo doló méngüe. Per a que al menos per la meua part se enmendo lo pecat de la fortuna, tal com veém a les delicades dones, vull contá sen noveles, o fábules o paráboles o cuentos o históries, com les vullguém cridá, narrades en deu díes per una honrada compañía de sat dones y tres joves, als pestiléns tems de la passada mortandat y escabechina, y algunes cansóns cantades per les dites Siñores. An estes noveles se vorán casos de amor plassenté y tamé áspre, aixina com atres arriesgats fets passats tan als tems moderns com als antics. Les dones que los llíxguen, a un tems podrán distráures en les coses amenes mostrades y obtindrán útil consell, podrán conéixe de qué s´ha de fugí y qué s´ha de seguí. Coses que sense que los passo lo doló no crec que puguen passá. Y si alló passe, vullgue Déu que aixina seguix, dónon grássies al Amor que, libránme dels seus llassos, me ha consedit podé aténdre als seus plaés.

lunes, 15 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XVII.

SEGLE XVII.

Blanch, Joseph. - Casas, Magí. - Feuria, Pere Pau. - Ferrer, Geroni. 
- Fontanella, Francisco. - García, Vicens. - Romaguera, Joseph. 


MAGÍ CASAS. 

(Tros de son llibre Desenganys del Apocalipsis.) (del, y no de l')
De les penes del infern. (En catalán, las penas, como fullas, pedras...) Pensarás en los inferns anys infinits, anys eterns. Penarás tants anys y mes que llavors no s'han cullidas, que fullas no s'han podridas, que pedras no haurán caygudas, que gotas no haurán plogudas, que gotas no hi ha en les aygues qu' átomos no hi ha en los ayres. Y tants anys no serán res als anys que venen desprès. PERE PAU FEURIA. (Tros de la vida de Sant Bernat Calvó.) Mes tot se muda, no dura lo descans, perque ser sol vigilia la gran bonança de una tempestat major. Ja los dos blaus se trasmudan lo del ayre en negre fosch, y lo del mar en un blanch que amenaça negre sort. Ja tots los vents se reforsan lo cel turbulent se clou de núvols negres y pardos ab un remolí de trons. Onas y núvols se mesclan (ona singular, onas plural; olas; ones) fent confusos burinots, las onas cassan estelas, (las olas cazan estrellas) y los núvols pescan llots. Ja del pobre vaixell cruixen buch, arbres, entenas, posts; las velas, cordas, maromas (las velas, cuerdas, maromas en cast.) lo fort vent romp furiós. (el fuerte viento rompe, irrumpe, furioso) Ja volan per lo ayre velas quals rochos y á cabuçons, quals delfins van las entenas (delfí singular; delfín, delfines) tras d'ellas va lo timó. Resta lo buch, mes no resta que baix en los fondos forts del mar los despenyan onas, y alt al cel tiran del bot. GERONI FERRER DE GUISONA. O gent del mon | obriu los ulls per veure entre esculls | una gran maravella que ha obrat Dèu | per una sa donzella pera 'l soport | dels que la volen creure. (per a: para) Teresa fou | tant sancta y tan prudent que meresqué | per sa tanta bondat que lo tercer | de l'alta Trinitat (que el tercero de la alta Trinidad: E.S) l' hi abrassás | son cor ab foch lluent. FRANCISCO FONTANELLA. Las últimas serán llágrimas mias (si no fuese por la ll, igual que cast.) etern exemple á trágicas empresas que merexent lo premi de firmesas, lo cástich han tingut com á porfías. Estas foren las vanas fantasías que lo amor estimava per finesas, y en mon silenci restarán suspesas per homicides tristes de mos dias. Trompa será fatal ma desventura, desengany de ma altiva confiança, quant mes precipitada mes segura que publique al amor, á la confiança, ningú espere firmesa en la hermosura (nadie) si un Angel es objecte á la mudança. A la mort de Nise. O! duras fletxas de mon fat rompudas, rompudas per ferir mes dolorosas, que llevantme las plomas amorosas deixan al cor las puntas mes agudas. Flamas mes eclipsadas que vençudas, auroras algun dia lluminosas, ombras ja de ma vista tenebrosas tenebrosas, mortals, pero volgudas. Principi trist de penas inhumanas, (principio triste de...) terme feliz del ánima afligida que per alivio son dolor adora; (conserva la o, alivi; son: su) fletxas seréu y flames soberanas (flames, y no flamas) si lleváu á mon cor la trista vida per donar á mos ull eterna aurora. (ulls; ojos; mos: mis; mon: mi) També tè á mes de moltas altras poesías una tragedia que du per títol Amor, firmesa y porfía de la que n'ha publicat fa poch temps una bona edició lo senyor Magí Pers y Ramona. (y griega entre apellidos) VICENS GARCÍA. O! be n' haja qui 't parí, Soledat ditxosa en tot! Defensa no coneguda segur y regalat port, fortalesa inespugnable contra las persecucions, blanch ahont tiran los savis y á fé que t' acertan pochs. (y a fé que te aciertan pocos, en cast.) Confesso que t' acertí (Confieso que te acerté) qu'es venturosa ma sort y que descanso ab bonansa de las borrascas del mon. Quant la blanca aurora illustra lo cel ab son blanch y roig, y las tenebras desterra lo pur y matiner sol, entran los raigs per las portas y ab lo resplandent calor (y con el resplandeciente calor) me fan llum, pera que 'm vesta, (me “hacen” luz, para que me vista) deixant los calents llansols. La desvetllada oraneta (golondrina; oroneta, oreneta, oronella, etc) ab repetidas cansons me canta sense cansarse, de Tereo 'l cas atros. (de Tereo el caso atroz) La pintada carderola, (será cardelina, cagarnera; carduelis) puix te llengua, conta tot (pues tiene lengua, - lo - cuenta todo) lo que 's dibuxa sens ella en lo brodat mocador. La calandria xarradora (charladora; xarrar, xerrar, parlar, hablar, falar) regositja al dia nou; la cogullada ab montera lo festeja ab cant y vols. La perdiuheta escotxeja, (perdiz pequeña; perdiueta, perdigana) y 'l francolí saborós me diu que culli peretas (peritas, pericas; peras pequeñas) tancant ulls y obrint lo coll (cerrando los ojos y abriendo el cuello) La poch logrera guatlleta (guatlla; codorniz pequeña) vuyt per vuyt baratar vol; y la tortoleta viuda (tórtola pequeña; tórdola, tordoleta) plora sos passats amors. Canta lo passarell pardo, y lo groguet verderol, (verdezuelo, verderón; groguet, groc: amarillo) y lo cruxidell faréstech va disparant com un tro. Ab esta música 'm vesto (ab: amb: con esta música me visto) y en continent veig las flors (in continenti: y en seguida veo las flores) platejadas de aljófar (plateadas) que causa aurora ab son plor. Considero la abelleta (abejita, abejica, abeja; abella) que va xupant las mil flors, (que va chupando las mil flores) pera donarme quant vulla la mel, cera y panal dols. Prench exemple en la formiga (formica; hormiga) y alabant sa prevenció, miro per mas grangerías qu'es de savis consell bo. Casso desprès á vegadas (cazo; caço) ab besch los simples moixons, (muixons; con muérdago; pájaros) las perdius ab gos de mostra, (las perdices con perro de muestra) y ab perdiu lo perdigot. (y con perdiz el perdigacho: macho) Ab llassos y ab escopeta (Con lazos y con escopeta) los grassets y bobets torts (los gorditos y bobitos tordos) que cantant entre las vinyas (que cantando entre las viñas) me estan avisant hont son. (me están avisando de donde están) Per las matas y garrigas lo conillet saltador, (conejito) la llebre en son llit de grama (liebre) tan tímida, com velós. (veloz) Quan estas cosas me cansan en lo mig de la calor, (el mitg en catalán inventado) m'assento davall d'un arbre (me siento debajo de un árbol) que 'm serveix de girassol. Vaigmen á la tarda, á voltas, (Me voy por la tarde, a veces; vegadas) al fértil riu caudalós a pescar ab canya y plomas, (peixcar; a pescar con caña y plumas) filat, cordas y bertrol. (hilo, hilada, cuerdas) Pesco barbs, que semblan plata, (pesco barbos, que parecen plata) lo un xich, l'altre mes gros, (chico, chiquitín, pequeño; chic, chich) la truyta llisa y pintada, (trutta; trucha) la madrilla plena d'ous, y ab sos forats la llamprea sens espina y sense os, las anguilas que s' esmunyen (resbalan, deslizan; esmunyir) com solen las ocasions. Tórnomen al vespre á casa (me vuelvo por la tarde - vísperas - a casa) hont sopo sens avalot, (sopar: cenar; avalot: alboroto) en lo estiu al ras y fresca, en lo hivern propet del foch. (cerca; propter; próximo) Váigmen al llit, quan m'agrada y al cant dels grills saltadors dona al contrapunt bonico lo enamorat rossinyol. (Ruiseñor; rossignuolo y variantes en italiano) Ab la llanesa senzilla passo la nit sens rumor, y lo sossegat silenci me guarda la dolsa son. (me guarda el dulce sueño; somniar: soñar) O, que vida regalada! O, que so estat venturós! Prego á Deu que ma desditxa (pregaria; pido a Dios que mi desdicha) no 'm trague may d'aquest lloch. (no me saque nunca de este “locus”) No 'm persuadescan, los nats, ab sofísticas rahons, que represente altra volta en la comedia del mon. Ja acabí mon personatje, y puix despullat me trob, isca á fer lo ximple un altre (salga a hacer el simple otro) que á fe que jo 'l he fet prou. La mes alta sabiesa aprench en ton faristol, soledat, puix ya tu llibre me ofereix cel, terra y sol. Las obras d'est poeta conegut mes vulgarment ab lo nom de Rector de Vallfogona, no van gens escassas per cert: aixis es que com no reuneixen un mérit veritable, y 's poden trobar sens treball, no 'n posem mes mostra que la present. Darrerencament ha fet d'aquest poeta un llarch y profitós juhí crítich lo Mestre en Gay saber En Joaquim Rubió y Ors, treball que fou premiat en los Jochs florals de 1863 ab una rica medalla d'or que la societat Ateneo Catalá dona cada any pera lo millor treball en prosa. JOSEPH ROMAGUERA. (Al arch-iris.) (arc de Sant Martí, arcoiris) Iris de la esfera, florit orisont, émulo de Cloris metéoro ayrós. Del compás de Febo, paralelo en flor es de la bonansa triumfo y blasó. Al aygua en diluvi templa sos colors de l' ira celeste fiador hermós. Los nubols esmalta pinta sas regions, rua de matissos, guirnalda de flors. Si de arch blasona es traste de amor; mes, ventlo sens fletxa ningú 'l temp arpó. Sols viu á la llum y á son ardor mor, fénix que renaix ab los raigs del sol.