champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 11 de abril de 2017
aigua
lunes, 1 de octubre de 2018
TERSERA JORNADA
Tamé ñabíe un prat de herba tan verda que casi pareixíe negra, pintat tot en mil variedats de flos, vallat per verdíssims y ufanosos tarongés, sipresos y cedros, que donaben sombra y féen mol bona auloreta, una mescla de azahar y sementeri. Al mich de este prat ñabíe una fon de mármol blanquíssim y maravilloses figures picades en pedra natural; allí dins ñabíe una estatua, no sé si de pedra natural o artifissial dels Estechi, damún de una columna, y aviábe tanta aigua tan alt cap al sel (y después tornáe a caure a la claríssima fon) que haguere fet moure lo menos un molí. L´aigua que sen eixíe de la fon per un canal amagat sen ixíe del pradet y a fora se fée manifesta en canalets o reguerets que brilláen al sol; se arreplegabe tota a una bassa o safarech y desde allí, baixán claríssima cap a lo pla, abáns de arribá an ell, en grandíssima forsa y en molta utilidat per al seu amo, fée girá seguit dos molíns, un de ells, lo de Lillo. Al vore este jardí, lo seu orden, les plantes y la fon en los reguerets, tan los va agradá a tots que van afirmá que, si se puguere fé un paraísso a la terra, no sabríen quin atra forma hauríe de tindre, mes que aquella del jardí, y no sabíen qué mes se li podíe afegí. Passechán, pos, contentíssims per allí, fénse bellíssimes guirnaldes (corones) de rametes de ábres, sentín sempre uns vin cans de muixóns diferéns, com si competiguéren los uns en los atres en lo cantá, se van acatá de una bellesa que encara no habíen vist: lo jardí estabe plenet de mes de sen classes de hermosos animals. De una part eixíen conillsy cachapets, de un atra liebres (llébres), cabridets, ciervos, y moltes atres espéssies de animals inofensius y mansos, com si estaren domesticats.
viernes, 14 de abril de 2017
bada
Bada
|| 1. Acte de vigilar o mirar amb atenció per descobrir qualque cosa llunyana o fosca. Mentres que en ius mirar tenia bada, Febrer Inf. xviii. Son tenguts de ffer guayta tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats, Item son tenguts de ffer bada tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats,doc. segle XV (arx. parr. de Clariana).
|| 2. ant. Persona que vigila des d'un lloc elevat per descobrir enemics o altra cosa llunyana. Hi pren la bada del castell CXXX solidos, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 225). Hun dicmenge mati la bada començà a repicar e dix que gent d'armes venie, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 123). Trametrà als lochs acostumats les bades guaytes e scoltes, doc. a. 1469 (Butll. C. Exc. iii, 31).
|| 3. Home rústic que queda aturat d'admiració per qualsevol cosa; cast. paleto, pazguato (Amengual Dicc.).
|| 4. Escletxa, obertura estreta produïda per separació natural o violenta de les parts d'una cosa (Massalcoreig, Pena-roja, Tortosa, Morella); cast. quiebra. «Per una bada que n'hi ha a la roca, ix l'aigua» (Morella). D'una gran soca en la bada, Almarche Goigs 154.
Fon.: báðɛ (Massalcoreig); báða (Tortosa, Maestr.).
Etim.: postverbal de badar.
Casta de peix. Per preu de dos roves e mija de tonyina de sorra e dos roves e mija de bada, doc. d'un pescador, a. 1463 (Arx. Gral. R. Val.).
Llin. existent a Barcelona, Argentona, Mataró, Villalba, etc.
Etim.: probablement de bada, art. 1, || 2.
De bada: V. bades,
Babau, que bada i s'admira per coses insignificants (Escrig-Ll. Dicc.); cast. abobado.
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
Fon.: i Etim.: V. debades.
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
Fon.: i Etim.: V. debades.
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.
|| 1. Inútilment; cast. en balde, en vano. «He cridat debades, perquè no m'han sentit» (Cat., Bal.). «En Es Llombards n'hi ha tres | qui d'esser guapes pretenen, | emperò debades tenen | es vespres es quinqué encès» (cançó pop. Mall.). Si per amor de vós murien, no seria maravella si eren ardits, mas murir per vanitats e debades, assò és, Sènyer, la maravella, Llull Cont. 112, 24. E pus altre seggle no fos, aquest seggle fóra debades, Llull Cont. 176, 10. Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar, Villena Vita Chr., c. 1. Debades te treballes, que per molt que tu faces, vuy no'm escaparàs,Alegre Transf. 36.
|| 2. (en el dialecte valencià) De franc, gratuïtament; cast. de balde, gratis. «Hem volgut entrar al teatre debades» (Cast., Val., Al.). Les safanòries que anaven | casi debades, ja van | a dos dinerets la lliura, Ros Rom. 94. El convenencier... o pereós,... tot ho vol, però debaes, sense incomodar-se per nengú ni agrair res de lo que li fan, Martí G., Tip. mod. i, 214.
Refr.—a) «Qui de Déu fuig, debades corre» (Mall., Men.).—b) «Debades, no pega el frare barretades»: vol dir que ningú fa les coses per no-res (Val.).
Fon.: dəβáðəs (or., bal.); deβáðes (occ.); deβáes (val.).
Etim.: de l'àrab bātil, mat. sign. || 1.
viernes, 1 de mayo de 2026
Sabor
Sabor, s. f., lat. sapor, saveur, goût.
Pueys del frug amarsis la sabor.
(chap. Pos del fruit amarguege lo sabor, lo gust.)
R. Jordan: S' ira d' amor.
Puis du fruit il rend amère la saveur.
Conoyshem tota cauza per sabor et per odor.
(chap. Coneixem (tota cosa) totes les coses per lo sabor (gust) y per la auló.)
Eluc. de las propr., fol. 268.
Nous connaissons toute chose par saveur et par odeur.
Fig. Peccatz a tan dossa sabor.
Gavaudan le Vieux: Patz passien.
Péché a si douce saveur.
Mas ieu, que plang e plor,
Cui jois non a sabor.
B. de Ventadour: Lo gens.
Mais moi, qui gémis et pleure, pour qui le plaisir n'a pas de saveur.
Mes en el sabor de dormir.
Hist. de la Bible en prov., fol. 1.
Mit en lui goût de dormir.
- Douceur, plaisir.
Manjam ab deleit, e bevem ab sabor.
Guillaume de Tudela.
Mangeons avec délice, et buvons avec plaisir.
ANC. FR. Onc ni ot savor de cuisine.
Roman du Renart, t. II, p. 128.
De la savor qui forte esteit.
2e Trad. du Chastoiement, cont. 11.
CAT. ESP. PORT. Sabor. IT. Sapore. (chap. Sabor, sabors; gust, gustos.)
2. Saboros, adj., lat. saporus, savoureux, délectable, délicieux.
E 'l frug es cars e bos
E dos e saboros.
P. Vidal: Dieus en sia.
Et le fruit est précieux et bon et doux et savoureux.
L'ayga d'aquesta fon... es sobredossa e saborosa a beure.
(chap. L'aigua d'esta fon... es sobredolsa y sabrosa pera beure.)
V. et Vert., fol. 102.
L'eau de cette fontaine... est sur-douce et délectable à boire.
Fig. Tant es lo mals saboros.
(chap. Tan es lo mal sabrós, delissiós, gustós.)
G. Riquier: Vertatz es.
Tant est le mal délicieux.
Savieza... saboroza conoyssensa que dona plazer... en l' arma.
V. et Vert., fol. 100.
Sagesse... délicieuse connaissance qui donne plaisir... dans l'âme.
CAT. Saboros, sabros. ANC. ESP. Saboroso. ESP. MOD. Sabroso. PORT. Saboroso. IT. Saporoso. (chap. Sabrós, sabrosos, sabrosa, sabroses; gustós, gustosos, gustosa, gustoses; gustoset, gustosets, gustoseta, gustosetes; delissiós, delissiosos, delissiosa, delissioses.)
3. Saborosamen, Savorosamen, adv., savoureusement, délicieusement.
Ad aquest frug em totz somos,
Qu' el culham savorosamen.
P. Cardinal: Dels quatre caps. Var.
Vers ce fruit nous sommes tous invités, afin que nous le cueillions délicieusement.
ESP. Sabrosamente. PORT. Saborosamente. IT. Saporosamente.
(chap. Sabrosamen, sabrósamen.)
4. Saborent, adj., savoureux, délicieux.
Non es negus frutz que sia saborens,
Si del solelh perdia los sieus afortimens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Il n'est nul fruit qui soit savoureux, si du soleil il perdait les siennes améliorations.
On mays li donavan condutz plus saborentz. V. de S. Honorat.
Où davantage lui donnaient repas plus délicieux.
5. Saboriu, adj., savoureux, délicieux.
Fig. Mal m' es dolz e saborius,
E 'l pauc ben, mana don mi pais.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey.
Mal m'est doux et savoureux, et le petit bien, manne dont je me repais.
6. Sabrier, s. m., saveur, goût, sauce.
Be m' enueia de cavalier
Que quer tres vetz cauls e sabrier.
Le Moine de Montaudon: Be m' enueia.
Bien m'ennuie de cavalier qui cherche trois fois choux et saveur.
Qu' om lo manges
En sabriers.
Le Moine de Montaudon: Quant tuit.
Qu'on le mangeât en sauce.
Fig. Ab fals cosselhs gaston l' autrui sabrier.
P. Vidal: Drogoman.
Avec faux conseils gâtent le goût d'autrui.
Loc. fig. Non val tan la vostra razos
Que pauc ni pro no met mas en sabriers.
T. de Rambaud et d'Adhemar: En Azemars.
Ne vaut pas tant la votre raison, vu que peu ni prou elle ne met les mains en sauce (besogne).
7. Sabez, adj., lat. sapidus, savoureux.
Es plus dossa e sabeza a beure.
Est plus douce et savoureuse à boire.
Sabor no sabeza, o fada. Eluc. de las propr., fol. 271.
Saveur non savoureuse, ou fade.
8. Saper, v., lat. saper, avoir la saveur de, le goût de, sentir.
L' ayga de la fon sap men la sabor de la terra.
Aquesta fon non sap fems.
V. et Vert., fol. 102.
L'eau de la fontaine a moins le goût de la saveur de la terre.
Cette fontaine ne sent pas le fumier.
ESP. Saber. (chap. Tindre gust; esta aigua me sap a fang, té gust de. Cuan l'oli se fa sabén, es que té un regust poc agradable. Sol passá cuan ne quede poc al tinet o a una garrafa. Oli sabén, olis sabens, ensaginada sabenta, ensaginades sabentes.)
9. Sapiditat, s. f., sapidité, saveur.
Ayga pluvial.. sa levitat et sapiditat.
Eluc. de las propr., fol. 150.
Eau pluviale... sa légèreté et sapidité.
10. Saborar, v., du lat. saporatus, savourer.
Saboron lurs bes de lurs taulas. V. et Vert., fol. 35.
Savourent leurs biens de leurs tables.
Qui sabora lai condutz,
Jamais no s cove sia drutz.
A. Daniel: Pus En Raimons.
Qui savoure là festins, jamais il ne convient qu'il soit amant.
Fig. Persona a cuy Dieus dona aquest don de savieza gosta e sabora e sent la sabor de Dieu. V. et Vert., fol. 41.
Personne à qui Dieu donne ce don de sagesse goûte et savoure et sent la saveur de Dieu.
- Donner de la saveur, du goût.
Si la sal es fada en que la saborares?
Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9.
Si le sel est fade avec quoi lui donnerez-vous du goût?
Substantiv. Auzirs e vezers,
Odorars, saborars
Son li sen e palpars.
G. Riquier: A sel que.
L'entendre et le voir, le sentir, le savourer et le toucher sont les sens.
ANC. FR. De savorer viande ni brevage.
La Boderie, Hymn. eccles., fol. 99.
De celle fleur tu pourras savorer
Le fruit sucré.
Forcadel, p. 15.
ANC. CAT. Saborar. ESP. PORT. Saborear. IT. Saporare. (chap. Saborejá, gustá, tastá, probá.)
11. Assaboramen, s. m., saveur.
Delectacio et voluptat... en viandas et assaboramens.
Eluc. de las propr., fol. 115.
Délectation et volupté... en aliments et saveurs.
IT. Assaporamento.
12. Assaborar, v., délecter, savourer, goûter.
En assaborar lur gola.
Conoys lo bo vi aquell que lo tasta e lo assabora en la boca.
(chap. Coneix lo bon vi aquell que lo taste y lo saborege (paladege) a la boca.)
V. et Vert., fol. 22 et 100.
A délecter leur gueule.
Connaît le bon vin celui qui le tâte et le savoure dans la bouche.
Fig. Sentimen en que hom pot assaborar cant dous e cant suaus es Dieus.
V. et Vert., fol. 101.
Sentiment en quoi on peut savourer combien doux et combien suave est Dieu.
ANC. FR. Qui en espraint la mère goute
Et l'assavoure bien et gouste.
Assavorons bien Diex.
J. de Meung, Test., v. 161 et 2026.
Qu'ils assavourassent et entendissent la fin.
Monstrelet, t. II, fol. 74.
Se plus belle et mignote estes de moy, d'autre part je suis mieux assavourée.
Hist. de Gérard de Nevers, p. 118.
ANC. CAT. Assaborar. ANC. ESP. Asaborar. PORT. Assaborar. IT. Assaporare.
13. Dessaborament, s. m. dégoût.
Dessaborament de bocca. Eluc. de las propr., fol. 85.
Dégoût de bouche.
(chap. Dessaboramén : disgust, falta de gust, mal gust.)
14. Dessaborar, v., dégoûter.
Aissy co vil condug dessabora persona que ha acostumatz delicatz manjars.
V. et Vert., fol. 41.
Ainsi comme vil repas dégoûte la personne qui a accoutumé des mangers délicats.
Part. pas. Se fenhon dessaboradas. Brev. d'amor, fol. 130.
(chap. Se fingen disgustades.)
Elles se feignent dégoûtées.
- Qui est sans saveur, insipide.
Peras campestras so... dessaboradas et duras, per que no valo a manjar.
(chap. Peres campestres (bordes) són... disgustades (dessaborides) y dures, per lo que no valen pera minjá.)
Eluc. de las propr., fol. 218.
Poires champêtres (sauvages) sont... sans saveur et dures, c'est pourquoi elles ne valent à manger.
ANC. CAT. Dessaborar. ANC. ESP. Desaborar. (chap. Disgustá, “dessaborí” : pedre lo gust, lo sabor.)
15. Desasaborar, v., dénaturer, altérer le goût, neutraliser.
Aysso es la salsa de vinagre que tol e desasabora la sabor del vi.
V. et Vert., fol. 77.
Ceci est la sauce de vinaigre qui ôte et neutralise la saveur du vin.
ANC. CAT. Desassaborar. (chap. desnaturalisá, alterá lo gust, neutralisá, fé malbé lo sabor, disgustá.)
16. Desasaborir, v., affadir, ôter le goût.
Fig. Quar no vuelh mon chantar aia sal...
Vuelh hi metre per desasaborir
Lo vielh senher de Tor, que re no val.
Durand de Carpentras: Un sirventes.
Parce que je ne veux pas que mon chanter ait de sel... je veux y mettre pour ôter le goût le vieux seigneur de Tor, qui ne vaut rien.
(chap. dessaborí, disgustá.)
17. Insipiditat, s. f., insipidité.
Flecma,... ja sia que en si haia grosseza et insipiditat... en sanc... si transmuda. Eluc. de las propr., fol. 30.
Flegme,... bien qu'en soi il ait grossièreté et insipidité.… en sang... se transmue.
18. Insipid, Incipid, adj., lat. insipidus, insipide, fade.
Sabor dita... insipida.
Sabor incipida sona ses sabor.
Eluc. de las propr., fol. 271.
Saveur dite... insipide.
Saveur insipide signifie sans saveur.
CAT. Insipid. ESP. (insípido) PORT. IT. Insipido. (chap. insípid o insípit, insipids o insipits, insípida, insípides : que no té sabor o gust, disgustat, disgustats, disgustada, disgustades; desgustat, desgustats, desgustada, desgustades.)
viernes, 17 de enero de 2020
JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA, amán narcotisat
Debéu sabé, hermosíssimes joves, que no fa mol tems va ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica, de qui ham parlat, a la seua li enseñabe les festes y lo dijú, éste an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén, per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré y desgastá an algún forasté, y habén mirat mols jovens, al final un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y tot lo seu ánim.
Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels Aieroli, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns; y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als seus parens que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la cama, se li tendríe que amputá tota la cama o se moriríe. Ficánse de acuerdo tots los seus parens, lay van portá. Lo meche, pensán que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo doló ni se dixaríe intervindre, va fé destilá de sert compost seu un aigua que debíe adormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé portá la anestessia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet, cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de amagatons com acostumabe, va fé vindre a Ruggeri, lo va embutí a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y esperán a la Siñora, com teníe molta sed o ressecó, va vore a la finestreta aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va adormí com un soc.
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no vindre aquí.
Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún d´ell casi en silensio.
Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrassia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatontes va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrassia, li va demaná consell.
- ¿Quí ña per ahí?
d´abans, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena que casi se tornáe loca.
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?
Y li va contá la raó per la que la habíe fet.
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos jovens prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri».
A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; anem a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.
La Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:
Va dí lo meche:
- Tú ya te has imposat una penitensia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra.
Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat.
Éste, abans de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:
Lo magistrat, veén que ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes histories va vore que los prestamistes la nit de abans habíen robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo, que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa dels prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca a pagá deu onzes o unsies, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me embutigueren a dins de un arcó.
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidens.
Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá va escomensá a cantá de esta manera:
quinta jornada







