champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.
Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di: Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.
A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá. A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra. Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida. Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan. A lo que lo possadé va contestá:
- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.
Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó. De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll. Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá. La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:
- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona. Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di: - ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.
Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá: - ¿Qué dimonis fa este aquí?-.
Después, mes enfadat que prudén, va di:
- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás. Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:
- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?
La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano: - ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué! Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit. La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio. Lo home va contestá:
- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa? La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu. Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre? Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di: - Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!
Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:
- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.
Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?
Adriano va di: - Sí, víne aquí.
Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.
Escomense la tersera jornada del Decamerón, a la que se parle, gobernán Neifile, sobre algú que haguere conseguit en habilidat alguna cosa mol dessichada o haguere recuperat alguna pérduda.
La aurora escomensabe ya a passá de coloradaa ataronjada per la aproximassió del sol cuan lo domenge, eixecada la Reina y feta eixecá tota la compañía, y habénli manat al senescal que preparare lo que ere menesté, rápidamen se van fé carregá totes los demés coses, com si de allí llevantaren lo campo, y sen van aná en los bagaches, dixán als criats en les Siñores y los Siñós. La Reina, en pas lento, acompañada y seguida per les seues dames y los tres joves, guiada per los cántics de unes vin cagarneres o cardelines y atres tans muixóns, per una senda en poc tráfec y plena de verdes herbetes y de flos que al sol que les siñalabe totes escomensaben a obrís, va agarrá lo camí cap a ocsidén, y charrán y fen bromes y rién en la seua compañía, sense habé caminat mes de dos mil passes, bastán abáns de que estiguere a miges la horade tersia, los van portá a una hermossíssima y rica mansió una mica eixecada a un collet. Una vegada a dins y navegán per tot arreu, y habén vist les grans sales, les llimpies y adornades habitassións en tot lo que a una alcoba li correspón, mol la van alabá y reputá al seu amo per magnífica; después, baixán, y veén lo amplíssim y alegre pati, les bodegues plenes de mols carretells en bons vins y un aigua fresquíssima y abundán que de allí manabe, tota per als bous y les vaques, mes encara lo van alabá. Allí se van assentá, voltats de flos y de abrets, y va vindre lo senescal en exquisites dolsaines y mol bons vins. Después van fé obrí un jardí pegat al palau, que estabe voltat per una tápia o muro, van entrá allí, y van aná mirán la seua maravillosa bellesa. Teníe per la vora y pel mich passeos amplíssims, rectes com una flecha y cuberts de parres de moscatell en pinta de doná mols raíms; y tot florit, escampabe tan bona auló que, mesclada en la de mols atres aromes del jardí, los pareixíe está entre totes les fragánsies de lo Orién. Per les vores dels passeos ñabíen rosés en roses blanques y roiges y jazmíns, y no ya de matí sino cuan lo sol estáe mes alt, daball de umbrietes (sombres), sense sé tocat per Lorenzo, se podíe caminá per elles. Cuántes plantes tan ben ordenades ñabíen an aquell puesto! No ne faltabe cap que al nostre clima se adaptare.
Tamé ñabíe un prat de herba tan verda que casi pareixíe negra, pintat tot en mil variedats de flos, vallat per verdíssims y ufanosos tarongés, sipresos y cedros, que donaben sombra y féen mol bona auloreta, una mescla de azahar y sementeri. Al mich de este prat ñabíe una fon de mármol blanquíssim y maravilloses figures picades en pedra natural; allí dins ñabíe una estatua, no sé si de pedra natural o artifissial dels Estechi, damún de una columna, y aviábe tanta aigua tan alt cap al sel (y después tornáe a caure a la claríssima fon) que haguere fet moure lo menos un molí. L´aigua que sen eixíe de la fon per un canal amagat sen ixíe del pradet y a fora se fée manifesta en canalets o reguerets que brilláen al sol; se arreplegabe tota a una bassa o safarech y desde allí, baixán claríssima cap a lo pla, abáns de arribá an ell, en grandíssima forsa y en molta utilidat per al seu amo, fée girá seguit dos molíns, un de ells, lo de Lillo. Al vore este jardí, lo seu orden, les plantes y la fon en los reguerets, tan los va agradá a tots que van afirmá que, si se puguere fé un paraísso a la terra, no sabríen quin atra forma hauríe de tindre, mes que aquella del jardí, y no sabíen qué mes se li podíe afegí. Passechán, pos, contentíssims per allí, fénse bellíssimes guirnaldes (corones) de rametes de ábres, sentín sempre uns vin cans de muixóns diferéns, com si competiguéren los uns en los atres en lo cantá, se van acatá de una bellesa que encara no habíen vist: lo jardí estabe plenet de mes de sen classes de hermosos animals. De una part eixíen conillsy cachapets, de un atra liebres (llébres), cabridets, ciervos, y moltes atres espéssies de animals inofensius y mansos, com si estaren domesticats.
Pero después de caminá mol, veén ara aixó ara alló, habén fet ficá les taules al voltán de la hermosa fon, y cantán allí primé sis cansonetes y dansán algúns balls, cuan va maná la Reina se van ficá a minjá, y servits en bones y delicades viandes, mes alegres se van eixecá y a les tonades y als cántics y als balls van torná, hasta que a la Reina, com ya fée caló, li va paréixe hora de que, qui vullguere, sen aniguere a gitás a fé la michdiada. Algúns sen van aná y uns atres, enchisats per la bellesa del puesto, no van volé anássen, se van quedá allí a llichí llibres de caballeríes, o jugá al ajedrez o a les dames, mentres los atres dormíen.
Después, tots se van eixecá y, habénse refrescat la cara a la fresca aigua, al prat, la Reina va aná prop de la fon, y se va assentá segóns la manera acostumbrada, y se van ficá a contá les históries sobre la materia proposada per la Reina.
Lo primé a qui la Reina va doná lo encárrec va sé Filostrato, que va escomensá aixina:
Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo, éste sen done cuenta y sense di res, lo trobe y lo esquile. Cóm se salve de la mort u voréu al final.
Habén arribat lo final de la história de Filostrato, en la que algunes vegades se habíen ficat roiges les Siñores y algunes atres sen habíen enrit, li va apetí a la Reina que Pampínea continuare novelán; ella, escomensán, va di:
Ñan algúns tan poc discretos al vóldre mostrá que saben lo que no los convé sabé, que algunes vegades en aixó, al castigá les desapersebudes faltes de atres, creuen que la seua vergoña mengüen cuan es al contrari, la fan creixe.
Agilulfo, rey dels longobardos, aixina com los seus predessesós (antepassats) habíen fet, a Pavia, siudat de la Lombardía, va fixá la sede del seu Reino, habén pres per dona a Teudelinga, viuda de Auttari, que tamé habíe sigut rey dels longobardos, lombardos, que ere una hermossíssima dona, mol sabia y honesta, pero desventurada en amors. Están pel valor y lo juissi de este rey Agilulfo les coses dels longobardos en plena prosperidat, va passá que un palafrené de la Reina, home de vil condissió per naiximén, y en persona tan hermós y alt com lo rey, se va enamorá de la Reina; y com lo seu baix estat no li permitíe este amor, a dingú lo descubríe, ni en la mirada se atrevíe a descubríl. Y encara que sense cap esperansa visquere de podé agradála may, se gloriabe de habé ficat los seus pensaméns a una part mol alta; se sucarrabe per lo foc amorós, (com los de Monroch).
La Reina, cuan teníe que montá a caball, en mes gust cabalgabe en lo palafrén cuidat per neste que per algún atre; y cuan passabe aixó, éste se u preníe com un grandíssim favor, y no se li apartabe de damún, tenínse per felís sol en podé tocáli les robes. Pero com veém passá en molta frecuénsia que cuan disminuíx la esperansa, aumente l´amor, aixina passabe en lo pobre palafrené, al que mol dolorós se li fée soportá lo gran dessich tan de amagatóns, no sén ajudat per cap esperansa; y moltes vegades, no podén deslligás de este amor, volíe morís.
Y pensán aixina, va dessidí fé alguna cosa per la que pareguere que moríe per l´amor que a la Reina li habíe tingut y teníe; y esta cosa se va proposá que fore tal que en ella tentare la fortuna de podé del tot o en part conseguí lo seu dessich. Y no se va ficá a escriure paraules a la Reina o féli sabé lo seu amor per cartes, que sabíe que en vano diríe o escriuríe, va volé probá si en astússia podríe gitás en la Reina; habíe de trobá lo modo de, com si fore lo rey, que sabíe que no se gitae en ella seguit, puguere arribá an ella y entrá a la seua cámara. Pel que, per a vore cóm anabe vestit lo rey cuan la visitabe, a una gran sala del palau del rey, que estabe entre mich de la cámara del rey y la de la Reina, se va amagá unes cuantes nits; y una nit va vore al rey eixí de la seua cámara embolicat en un gran manto y a la má una antorcheta ensesa y a l’atra una vareta, cap a la cámara de la Reina y, sense di res, pegá uns copets una vegada o dos a la porta de la cámara en aquella vareta, y li van obrí y li van agarrá de la má la antorcheta. Veén aixó, va pensá que ell faríe lo mateix un atra nit; y trobán un manto paregut an aquell que li habíe vist al rey, una antorcha y una estaca, y rentánse primé be a un calderó, per a que no li putire a la Reina a eixérrit y sen donare cuenta del engañ, com acostumbrabe, a la gran sala se va amagá.
Y sentín que ya a tot arreu dormíen, y pareixénli tems o de fé realidat lo seu dessich o de buscá la mort, va ensendre la antorcha, y embolicat en lo manto sen va aná a la porta de la cámara y dos vegades va tocá en la vareta. La cámara va sé uberta per una camarera mich adormida y la llum agarrada y ficada apart. Ell, sense di res, va passá a dins de la cortina, va dixá lo manto, y se va ficá al llit aon la Reina dormíe. Y agarránla en brassos, y fen vore que estabe enfadat perque sabíe que lo rey no volíe sentí res cuan estabe enfadat, moltes vegades carnalmen va conéixe a la Reina.
Y encara que dolorós li va paréixe anássen, tenín temó de que se descubriguere, se va eixecá y va agarrá lo manto y la antorcha, y sense di res sen va aná, y tan pronte com va pugué sen va entorná cap al seu llit. Y apenes se habíe gitat cuan lo rey, eixecánse, sen va aná a la cámara de la Reina, y ella se va sorpréndre mol.
Habén ell entrat al llit, ella li va di:
- Chay, siñó meu, ¿qué passe esta nit? ton hau anat fa mol poc, y mes del acostumbrat hau chalat en mí, ¿y tan pronte tornéu a escomensá? Paréu cuenta en lo que féu.
Lo rey, al sentí estes paraules, sen va doná cuenta de que la Reina habíe sigut engañada, pero va pensá (pos va vore que la Reina no sen habíe donat cuenta ni dingú mes) que no volíe féla caure en la cuenta; lo que mols no hagueren fet, sino que hauríen dit: «No hay sigut yo; ¿quí ha sigut lo que ha estat aquí?, ¿cóm ha sigut?, ¿quí ha vingut?».
Li va contestá entonses lo rey, dissimulán lo enfado:
- Siñora, ¿no tos paréixco prou potén com per a está una vegada y torná? A lo que la dama va contestá:
- Siñó meu, sí, pero yo tos rogo que cuidéu la vostra salut.
Entonses lo rey va di:
- Pos seguiré lo vostre consell, y esta vegada sense donátos mes empach men entorno. Y com se habíe atufat, estabe ple de ira y de rencor per lo que li habíen fet, tornán a péndre lo seu manto sen va aná de la cámara y va volé trobá silensiosamén al que habíe fet alló, imaginán que teníe que sé de la casa, y que no hauríe pogut eixí de ella. Agarrán, pos, una llumeneta sen va aná a una llarguíssima habitassió que ñabíe damún de les cuadres dels caballs, a la que casi tots los criats dormíen a diferéns llits; y pensán que a consevol que haguere fet alló que la dama diebe no se li hauríe pogut calmá lo pols y los batecs del cor pel meneo, escomensán per una punta de la habitassió, va aná tocánlos lo pit a tots, per a vore si los batíe lo cor en forsa. Tots dormíen com a socs, menos lo que habíe estat en la Reina; per naixó, veén vindre al rey y donánsen cuenta de que lo anabe buscán, va escomensá a tremolá, y se li va ficá lo cor a sen, les tamborinades que notabe al pit pel traqueteo se van aumentá per la temó; y sen va doná cuenta de que, si lo rey sen acatáe de alló, sense tardá lo faríe morí. Y encara que algunes coses que podríe fé se li van passá pel cap, veén al rey sense cap arma, va seguí fénse l´adormit y va esperá a vore qué fée lo rey. Habén mirat lo rey a mols y encara sense trobán a cap del que puguere está segú, va arribá an ell, y notán que li latíe fort lo cor, se va di: «Esta es la meua. Este ha sigut».
Pero com no volíe que se sapiguere, no li va fé datra cosa mes que, en un parell de estisoretes que habíe portat, li va tallá una mica lo pel pels costats, damún de les pulseres, y com an aquell tems se portaben mol llargs, alló siríe la siñal per a reconéixel en son demá; y fet aixó, sen va entorná cap a la seua cámara. Lo burladó, claramen sen va doná cuenta de per qué habíe sigut siñalat; pel que, sense esperás un momén, se va eixecá, y trobán un parell de estisores de esquilá caballs, va aná un per un y a tots de la mateixa manera los va tallá lo pel; y fet aixó, sense que lo sentiguéren, se va gitá a dormí.
Lo rey se va eixecá prontet y va maná que, abáns que les portalades del palau se obriguéren, tots los seus criats vinguéren dabán d´ell; y aixina se va fé. Están tots dabán de ell sense cap gorro o drap al cap, com ell habíe manat, los va escomensá a mirá per a reconéixe al que ell habíe pelat; y veén a la mayoría de ells en los pels tallats casi igual, se va extrañá, y se va di:
«aquell al que estic buscán, encara que de baixa condissió sigue, be amostre sé home de alt ingenio.»
Después, veén que sense contáu no podíe trobá al que buscabe, disposat a no cubrís de una gran vergoña per cobrás una vengansa, en unes paraules lo va volé amonestá y mostráli que sen habíe donat cuenta del cas; y giránse cap a tots, va di:
- Qui u va fé que no u faigue mes, y anéu en Déu.
Un atre hauríe volgut torturál, martirisál, interrogál y massacrál y al féu lo hauríe descubert; pero al ficás en descubert, encara que se haguere vengat, no hauríe menguat sino aumentat la seua vergoña y tacat lo honor de la seua dona.
Los que aquelles paraules van sentí se van maravillá y mol tems van está cavilán qué hauríe volgut di lo rey en alló, pero no va ñabé ningú que u entenguere mes que aquell a qui li tocabe. Este, com sabio que ere, may, en vida del rey u va descubrí, ni may mes a la seua vida en estes acsións va tentá a la fortuna. TERSERA
Mitrídanes, envejós de la cortessía de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y, reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.
Cosa pareguda a un milacre los pareixíe a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a Filostrato que continuare; este va escomensá:
Nobles siñores, gran va sé la magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata, va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleváno de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs, pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién aixó, sense torná mes, sen va aná. Mitrídanes, al sentí les paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:
- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies mans.
Y en este ímpetu se va eixecá, sense díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe, li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán. Natán alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:
- Tamé faré aixó, ya que u vols aixina.
Sen va aná en Natán, que va arrencá a charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que ell ere Natán; y aixina se va fé. Cuan ya estáen a la mansió, va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá, ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí ere ell; a lo que va contestá Natán:
- Soc un humilde criat de Natán, que desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit. Natán, mol cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut. Natán, sentín lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li va contestá: - Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán, perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria, pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil, que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes segú.
Mitrídanes, ressibida la informassió y habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di: - ¡Agüelo, estás mort!
A lo que va contestá Natán: - Entonses es que mu hay mereixcut.
Mitrídanes, al sentí la seua veu y miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli: - Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién pera lo meu pecat. Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa, vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables, insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni extrañ.
Mitrídanes, alabán la honesta excusa que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés, ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía. Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que, segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens, poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu valor, prénla, te u demano. Mitrídanes, avergoñínse profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs, sino que ni afegiría dels meus si puguera.
A lo que rápidamen Natán va di:
- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.
- Sí - va di de repén Mitrídanes.
- Pos - va di Natán - farás lo que te diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes. Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé lográ pera mí, no u faré. Estos y mols atres amables raonaméns se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén, habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.
Levar, v., lat. levare, lever, relever, faire lever, se lever.
Atressi cum l' olifans
Que, quan chai, no s pot levar
Tro que l'autre, ab lo cridar
De lor votz, lo levon sus.
Richard de Barbezieux: Atressi cum.
Ainsi comme l'éléphant qui, quand il choit, ne se peut lever, jusqu'à ce que les autres, avec le crier de leur voix, le font lever sus.
S' ieu mais chai, no m levetz del fanh.
Guillaume de Balaun: Mon vers.
Si davantage je chois, ne me relevez pas de la fange.
Aquel levet, quant ac dormit.
P. Cardinal: Una cieutat.
Celui-là se leva, quand il eut dormi.
Quan sanz Peyres venc e dis li:
“Honorat, frayre, leva ti.”
(chap. Cuan San Pere va vindre y li va di: “Honorat, germá (o flare), eixécat, álsat, elévat.)
V. de S. Honorat.
Quand saint Pierre vint et lui dit: “Honorat, frère, lève-toi."
Estatz sus, e levatz.
Folquet de Marseille: Vers Dieus.
Soyez sus, et levez-vous.
Loc. Encontra lieys volon levar senhieyra.
(chap. Contra ella volen eixecá, alsá, elevá señera : señal : estandart : insignia : bandera.)
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
Contre elle ils veulent lever enseigne.
Levey la crotz, e pris confessio.
Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.
Je levai la croix, et je pris confession.
Quar anc fetz vers ni canso
Degra l'om tost levar al ven.
Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.
Parce qu'il fit oncques vers et chanson on devrait tôt le lever au vent.
- Paraître, apparaître, en parlant des astres.
1 dia, mati, can lo solelh si levet.
(chap. Un día, de matí, cuan lo sol se va eixecá, alsá, elevá (eixí). Miréu que en ocsitá no sempre féen aná jorn, tamé día, sense la tilde.)
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.
Un jour, au matin, quand le soleil se leva.
- Élever, hausser, hisser.
Dieus se laisset per nos en crotz levar.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot.
Dieu se laissa pour nous en croix élever.
No s'en vol anar cofessar, ni neys acocelhar contra sas temptations, ni vol levar los huelhs a Dieu per contritio. V. et Vert., fol. 12.
Ne s'en veut aller confesser, ni même aviser contre ses tentations, ni ne veut lever les yeux à Dieu par contrition.
Mentre Thomas levava elh cors de Jhesu Christ a la messa. Philomena. Tandis que Thomas élevait le corps de Jésus-Christ à la messe.
Meton s' en mar, levon la vela. V. de S. Honorat.
Se mettent en mer, hissent la voile.
(N. E. FR. hisser : ESP. izar.)
Fig. Quals laus se pot al teu levar.
Deudes de Prades: Qui finamen.
Quelle louange se peut à la tienne élever.
- Soulever, emporter, entraîner par le poids.
Mes des liuras sus la balanza,
E la fueylla tan fort s' enanza
C' ayssi las leva de randon,
Com fera un petit boton.
V. de S. Honorat.
Mit dix livres sur la balance, et la feuille s'élance si fort qu'ainsi elle les lève d'emblée, comme elle ferait un petit bouton.
- Percevoir, exiger.
Levaran novelamen
Talhas e quistas et uzatges
E gabelas e pezatges.
Brev. d'amor, fol. 122.
Lèveront de nouveau tailles et questes et usages et gabelles et péages.
(N. E. Aquí se ve que los usages, usatges eran un tipo de impuesto, como las gabelas, peajes, tallas, quistas, o la leuda, lezda, que sale un poco más arriba.)
- Produire, porter, rapporter.
Terra es que no leva blat.
(chap. Terra es que no produíx blat.)
Aybres es ramos, qui, en loc de frug, leva bacas.
(chap. Abre o albre es ramut, que, en ves de fruit o fruita, fa bayes.)
Eluc. de las propr., fol. 183 et 202.
Est terre qui ne produit blé.
Est arbre rameux, qui, au lieu de fruit, porte des baies.
Terra... plus apta a noyrir bestia que a meyshos levar.
Eluc. de las propr., fol. 182.
Terre... plus apte à nourrir bête qu'à produire moissons.
- Enlever, emporter, retirer.
Ab pauc d' espleg mi pot levar mon mal.
G. Faidit: Pel messatgier. Var.
Avec peu de peine me peut enlever mon mal.
D' aqui la leveron li diable. V. de S. Honorat.
De là l' emportèrent les diables.
La levei del port al embarquar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Je l' enlevai du port à l'embarquer.
- Exalter, faire l'exaltation.
Quan levaran en cadeira...
Lo pros comte de Rodes.
Folquet de Lunel: Per amor.
Quand ils élèveront au trône... le preux comte de Rhodez.
A una volontat elegz, vos an levat. V. de S. Honorat.
Par une même volonté élu, ils vous ont exalté.
- Soulever, révolter.
Cant encontra Dieu si levet. Trad. d'un Évangile apocryphe.
Quand contre Dieu il se révolta.
Part. prés. De la mar d' Anglaterra tro al soleil levant. V. de S. Honorat. De la mer d'Angleterre jusqu'au soleil levant.
Loc. Mi menet levant, cazen.
Perdigon: Entr' amor.
Me mena levant, tombant.
Substantiv. Cum vezem de las flors que al levant del solelh si expando.
Eluc. de las propr., fol. 116.
Comme nous voyons des fleurs qui au levant du soleil s'étalent.
- L'un des quatre vents cardinaux.
Los principals aissi nomnam
En nostra lengua romana:
Levan, grec e trasmontana.
Brev. d'amor, fol. 41.
Les principaux nous nommons ainsi dans notre langue romane:
Levant, grec et tramontane.
Part. pas. Ieu venc vas vos, senher, fauda levada.
T. de Montant et d'une dame: Ieu venc.
Je viens vers vous, seigneur, le devant levé.
Fui bisbes levatz.
Izarn: Diguas me.
Je fus exalté évêque.
Prép. Tug dessenero, levat us.
P. Cardinal: Una cieutat. Var.
Tous devinrent fous, excepté un.
Ab ell s'en son eyssit tug li clergue tan tost,
Levat lo sagrestan e lo malvays prebost.
V. de S. Honorat.
Avec lui s'en sont sortis tous les clercs aussitôt, excepté le sacristain et le mauvais prévôt.
ANC. FR.
Demain, par matin, quant li baron levèrent. Roman de Rou, v. 3915.
IT. Levare. (N. E. ESP. Levantar, elevar, alzar, etc.; Levante, viento que viene del Este, de donde el sol se levanta, eleva, alza, nace, etc.
El Poniente es el contrario, o sea, que viene de donde se pone el sol. Hubo un tiempo que en España no se sabía de dónde venían estos vientos, ya que el sol ni nacía ni se ponía en tierra española.)
2. Levadit, adj., levis.
Deu aver ponts levadits.
Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.
Doit avoir ponts-levis.
CAT. Llevadis (con tilde llevadís). ESP. Levadizo (N. E. Interesante. Siglo XV, 15, puentes levadizos.). PORT. Levadiço.
IT. Levatoio.
3. Levament, s. m., élévation, soulèvement.
Lo levament de las mieuas mans.
(chap. Lo elevamén (la elevassió) de les meues mans.)
Hist. abr. de la Bible, fol. 65.
L' élévation des miennes mains.
Levament de l'ayga. Eluc. de las propr., fol. 248.
- Soulèvement de l'eau.
ANC. ESP. Levamiento (MOD. elevamiento, elevación). IT. Levamento.
4. Levada, s. f., élévation, monticule.
Ho autras possessions que an levada.
Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., ch. 17.
Ou autres possessions qui ont élévation.
- Levée, chaussée.
Aquel' ayga del Rose i venia;
Car adonc levadas non i avia.
Vie de S. Trophime.
Cette eau y venait du Rhône; car alors chaussées il n'y avait.
ANC. ESP. PORT. Levada. IT. Levata.
5. Levador, s. m., percepteur, receveur, qui lève les impôts.
Levador del dich emprumpt.
Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239.
Percepteur dudit emprunt.
ANC. ESP. Levador. IT. Levatore.
- Adject. A lever, à percevoir.
III gros per quintal... levadors coma dessus es dich.
Reg. des États de Provence, de 1401.
Trois gros par quintal... à percevoir comme dessus est dit.
6. Levairitz, Levayritz, s. f., accoucheuse.
Levayritz, es aquela que ha sciencia de ministrar et ajudar femna en son enfantament. Eluc. de las propr., fol. 70.
L' accoucheuse, c'est celle qui a science de secourir et aider la femme en son enfantement.
Matrona levairitz d'enfant.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Matrone accoucheuse d'enfant.
IT. Allevatrice. (ESP. Matrona. chap. matrona, matrones.)
7. Levam, s. m., levain.
Voy. Leibnitz, Coll. Etym., p. 119.
Farina, o pasta ses levam, es dita azima.
Eluc. de las propr., fol. 209.
Farine, ou pâte sans levain, est dite azyme.
(ESP. Harina, o pasta sin levadura, se dice ácima : pan ácimo.)
Fig. Notre Segnier dis en l' Avangile: “No voliatz jutgar l' us l' autre, e eschivatz lo levam dels Farizeus”. Trad. de Bède, fol. 33.
Notre Seigneur dit dans l'Évangile: “Ne veuillez juger l'un l'autre, et évitez le levain des Pharisiens”.
8. Levat, s. m., levain.
Farina ab levatz mesclada.
(chap. Farina en llevat (llevats) mesclada.)
Eluc. de las propr., fol. 208.
Farine mêlée avec levains.
Si com lo levat corromp la pasta, et la torna a ssa sabor.
V. et Vert., fol. 85.
Ainsi comme le levain corrompt la pâte, et la tourne à sa saveur.
CAT. Llevat. IT. Lievito. (chap. Llevat; vore lleute.)
9. Levadura, s. f., levure, levain.
No sia trobada levadura en totas vostras mayzos.
Hist. abr. de la Bible, fol. 28.
Que ne soit trouvée levure en toutes vos maisons.
ESP. PORT. Levadura.
10. Eslevar, v., élever, exalter.
El se esleva sobre tot. Doctrine des Vaudois.
Il s'élève au-dessus de tout.
- Lever.
La nueg nos eslevem. Regla de S. Benezeg, fol. 33.
La nuit nous nous levons.
Part. pas. Mais lur cor an aissi eslevat en Dieu, que non prezon tot lo mon un boto. V. et Vert., fol. 33.
Mais leur coeur ils ont ainsi élevé en Dieu, qu'ils ne prisent le monde entier un bouton.
ANC. FR. Ne sunt eslevet li mien oil.
Trad. du Psaut. de Corbie, ps. 130.
CAT. ESP. PORT. Eslevar. IT. Elevare.
11. Elevatiu, adj., élévatif, propre à élever, à soulever.
De las undas elevatiu.
Virtut atractiva et elevativa.
Eluc. de las propr., fol. 133 et 131.
Élévatif des ondes.
Force attractive et élévative.
12. Eslevation, Elevatio, s. f., lat. elationem, élévation.
Eslevation de mans. Doctrine des Vaudois.
Élévation de mains.
Fig. Elevacio de votz.
Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.
Leys d'amors, fol. 9 et 7.
Élévation de voix.
Telle manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.
Sos... segon elevacio et depressio.
Eluc. de las propr., fol. 281.
Le son... selon élévation et dépression.
CAT. Elevació. ESP. Elevación. PORT. Elevação. IT. Elevazione.
(chap. Elevassió, elevassions.)
13. Eslevament, Elevament, s. m., haussement, élévation.
En l' eslevament de sos oils e de sos pelios. Trad. de Bède, fol. 40.
Dans le haussement de ses yeux et de ses paupières.
Fig. Elevament o abaysshamen del accen. Leys d'amors, fol. 10.
Élévation ou abaissement de l'accent.
ESP. Elevamiento. IT. Elevamento. (chap. Elevamén, elevamens.)
14. Allevar, Alevar, v., lat. allevare, soulever, supposer, imposer.
Allevar lo mal e lo blaspheme que non es vers.
Per se yssausar, et allevar blasme ad aquells.
Allevon mal que non s'era vist ni auzit. V. et Vert., fol. 3, 8 et 52.
Supposer le mal et le blasphème qui n'est pas vrai.
Pour s'exhausser, et imposer blâme à ceux-là.
Soulèvent mal qui ne s'était vu ni entendu.
- Faire l'éducation, élever.
Si com l' enfas qu' es alevatz petitz
En cort valen.
P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas.
Ainsi comme l'enfant qui est élevé petit en cour distinguée.
Part. pas. Messorgas trobadas et allevadas per far rire la gen.
V. et Vert., fol. 24.
Mensonges trouvés et supposés pour faire rire la gent.
IT. Allevare.
15. Enlevar, v., enlever, emporter.
Mort el sol jazia,
E non era qui l' enleves.
Brev. d'amor, fol. 69.
Mort il gisait à terre, et (nul) n'était qui l'enlevât.
Loc. Non si trobet sa par d'Aragon ni d' Espanha;
On plus de quatre centz n'avia dins lo vergier,
La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.
V. de S. Honorat.
Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l'épervier.
16. Releu, s. m., lat. relevium, relief, reste.
XII ples cofres de releu. Liv. de Sydrac, fol. 123.
Douze pleins coffres de relief.
CAT. Relleu. ESP. Relieve (relevo). IT. Rilevo, rilievo.
17. Relevar, v., lat. relevare, relever, rétablir.
Nos non podem relevar aquells que son cazutz, si nos no nos enclinam vas ells. V. et Vert., fol. 61.
Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous inclinons vers eux.
Fig. Si la cortz del Puei e 'l ric bobans...
No m relevon, jamais non serai sors.
Richard de Barbezieux: Atressi cum.
Si la cour du Puy et la noble générosité... ne me relèvent, jamais je ne serai debout.
CAT. ESP. PORT. Relevar. IT. Rilevare. (chap. Relevá: relevo, releves, releve, relevem o relevam, relevéu o releváu, releven; relevat, relevats, relevada, relevades.)
18. Relevation, s. f., lat. relevationem, soulagement.
Per relevation... e utilitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 90.
19. Relevament, s. m., lat. relevamentum, soulagement, secours.
A relevament e consolacio de tot lo realme.
Ms. 9 0 6 2, fonds de Gaignières, Maison royale.
A soulagement et consolation de tout le royaume.
IT. Rilevamento. (chap. Relevamén, relevamens.)
20. Solevar, v., lat. sublevare, soulever, exciter.
Per la forsa de las colretz jaunas que solevo las autras colretz del cors.
Liv. de Sydrac, fol. 79.
Par la force des flegmes jaunes qui soulèvent les autres flegmes du corps.
ESP. Solevar (sublevar). IT. Sollevare. (chap. Sublevá, sublevás: yo me sublevo, subleves, subleve, sublevem o sublevam, sublevéu o subleváu, subleven; sublevat, sublevats, sublevada, sublevades. Sublevassió, sublevassions.)
Lhia, s. f., lie, marc.
Loc. fig. Senhors, ar esgardatz
Si sui be a la lhia.
Bertrand d'Allamanon: Lo segle.
Seigneurs, regardez maintenant si je suis bien à la lie.
ESP. (lía) PORT. Lia.
Li, art. masc. plur., lat. illi, les.
Voyez la Grammaire romane, p. 113 et suiv., et la Grammaire comparée des langues de l'Europe latine, p. 3 et suiv.
Suj. Li cavalier an pretz...
Li un son bon guerrier.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Les chevaliers ont mérite... Les uns sont bons guerriers.
Tan son li mal e sai e lai.
P. Rogiers: Tant ai mon.
Tant les maux sont et çà et là.
ANC. FR. Là péri de France la flor
E des baronz tuit li meillor.
Roman de Rou, v. 317.
Li oisel qui se sunt teu.
Li bois recovrent lor verdure.
Roman de la Rose, v. 67 et 53.
ANC. IT. Pacifichi li uomini viveriano, se via fusse tolto mio e tuo.
Guittone d'Arezzo, Lett. 3.
Li angel fan festa en quella eterna vita.
Jacopone da Todi, Oda 21, lib. III.
Quelques manuscrits des poésies des troubadours, offrent parfois LI employé comme sujet féminin, mais on le trouve plus souvent dans les ouvrages en prose. En voici deux exemples tirés des poésies des troubadours.
S' outra mar non fan seccors breumen,
Li terra s pert, ses tot revenemen.
Bertrand d'Allamanon: D'un sirventes mi.
Si outre-mer ils ne font secours bientôt, la terre se perd sans aucun retour.
Que 'l genser e li plus gaia
M'a promes.
B. de Ventadour: Anc no vi. Var.
Vu que la plus gentille et la plus gaie m'a promis.
Dans quelques passages des manuscrits des poésies des troubadours, on trouve l'article pluriel LI employé comme régime, tandis qu'il n' indiquait réellement que le sujet, et qu'il était constamment employé comme tel. Je regarde cet accident grammatical plutôt comme une faute de copiste que comme une exception; d'ailleurs, il est si rare et il se trouve si généralement rectifié par les autres manuscrits que je crois devoir ici me borner à le constater.
2. Li, pron. pers. masc. sing., lui, à lui.
Rég. ind. No 'l LI tolra, ni no 'l LI devedara. Titre de 960.
Ne le lui ôtera, ni ne le lui prohibera.
S' anc LI fi tort, que lo m perdo.
Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.
Si oncques à lui je fis tort, qu'il le me pardonne.
Greu veiretz chantador
Ben chan, quan mal LI vai.
B. de Ventadour: Pus mi preiatz.
Difficilement vous verrez que chanteur chante bien, quand mal lui va.
ANC. FR. Il me dist que l' évesque Guillaume de Paris li avoit conté que un grant mestre de divinité estoit venu à li, et li avoit dit que il vouloit parler à li, et il li dist. Joinville, p. 14.
ANC. IT. Ad famiglio... impose che come in parte fosse con la dona che migliore li paresse... la doveva uccidere. Boccaccio, Decameron, II, 9.
3. Li, pron. pers. fém. sing., lui, à elle.
Rég. ind. Ela m fai un regard amoros,
Et ieu li bais la boc' e 'ls huels amdos.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Elle me fait un regard amoureux, et je lui baise la bouche et les yeux tous deux.
Totz joys li deu humiliar.
Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.
Toute joie à elle doit être soumise.
ANC. FR. Rég. ind.
Et vous ne poez miez honir
Fame tençant que par tesir;
Le cuer el ventre li crevez
Quant respondre ne li volez.
Fables et cont. anc., t. II, p. 193.
ANC. IT. Lo incominciò a servir sì bene... che egli li venne oltre modo a grado. Boccaccio, Decameron, II, 9.
4. Lui, Luy, pron. m. et f. sing., lui, elle; à lui, à elle.
Rég. dir. Tug cels qui auzian lui se meravilhavan.
Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 2.
Tous ceux qui entendaient lui s'émerveillaient.
Ab tot mi platz la belha d'aut paratge,
E plagra m pauc chans, si per lui no fos.
Peyrols: Be m cuiava.
Avec tout me plaît la belle de haut parage, et me plairait peu chant, si pour elle il ne fut.
Rég. ind. Vos e 'l pros Peitavis
Sal Dieus e benezia,
Car lui sui aclis.
G. Faidit: Era nos sia.
Vous et les preux Poitevins sauve Dieu et bénisse, car je suis soumis à lui.
Liamer, Liamier, s. m., limier.
Braquet e liamier.
Bertrand de Born: Rassa mes.
Brachet et limier.
Liamers frezadors.
Giraud de Salignac: Esparviers.
Limiers agiles.
(N. E. (ancien français liemier, chien qu'on mène en laisse, de liem, lien.)
1. Chien courant, employé, dans la chasse à courre, pour la recherche du gibier.
2. Familier. Policier, détective : Envoyer sur la piste d'un malfaiteur les plus fins limiers.
A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los cataláns. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.
La rebelió catalana va sé la prinsipal caussa de la decadénsia de la Corona de Aragó. Los cataláns se van aliá en Fransa y en Castilla contra los valensiáns, aragonesos y mallorquins, explique lo professó Ricart García Moya.
“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.
A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los catalans. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.
“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.
Estes lamentassions van está motivades per la guerra entre catalans y valensians, que al 1462 ere una lucha generalisada. Los valensiáns van tíndre que soportá los ataques de catalans y castellans.
La Real Senyera presidíe la eixida de les tropes desde Valensia y en algunes ocasions va aná en elles als combates. Anabe sempre escoltada per la compañía del Centenar de la Ploma que la protegíe y salvaguardabe.