Mostrando las entradas para la consulta cridats ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cridats ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

sábado, 8 de mayo de 2021

Capitol LXII. Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom:

Capitol LXII (lxij). Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom: e zacharies cobra la paraula. E com apres sen torna la senyora en nazaret.

Com los nou mesos fossen complits Elizabeth pari vn glorios fill: e tota la dolor del part li fon prestament oblidada ab la vista joyosa del fill: Lo qual com fon faixadet: portaren lo a la senyora quis era apartada en vn retret per no esser vista per les gents moltes que venien a visitar Elizabet: alegrant se molt del seu goig: e sa senyoria vehent aquell chiquet e sabent la gran sanctedat sua alegras de singular alegria e prenguel al braç ab molta amor donantli largament la sua benedictio. E lo sanct chiquet vsant de raho baixa lo cabet axi com pogue: e besa la ma a la senyora qui en lo braç lo tenia: agenollas en la falda de sa senyoria apartant los peuets seus no tocassen lo ventre sagrat a hon staua tancat lo fill de deu humanat: Lo qual ell adoraua continuament ab sobirana reuerencia. E la senyora molt alegra de les marauelles que veya en lo seu car nebodet: dix. ¶ Iste puer magnus coram domino nam et manus eius cum ipso est. Volent dir. o quant sera gran e marauellos aquest fadri dauant nostre senyor deu: e la ma sua ço es la sua potencia sera ab ell tostemps fent li fer obres tan marauelloses que sera vna gran admiracio dels miradors. E dit aço tornal a la dida quel portas a sa mare: e com la gent sen fon anada sa senyoria ana a la cambra de elizabeth: e seruiala en les necessitats sues ab molta amor e diligencia: e james sen partia: sino tant com la gent venia: car sabia era scrit. ¶ Vbi (o ubi) est multitudo ibi est confusio (hon hi ha multitut, no falte confusió; aon ña multitut, no falte confusió; donde hay multitud, no falta confusión).
Car
hon ha multitut: no defall confusio. ¶ E venint lo huyten dia: volent circuncir (tallálila pelleta pera fé un morralet) la criatura fon delliberat per los amichs e parents li fos posat lo nom del seu virtuos pare zacharies, (aquí ña un rombo, no un pun: punt: punct, pero no se pot mirá tot lo texto a vore si es coma o pun. Yo fico pun a tot arreu, encara que ñague minúscula después. Qui u vullgue editá milló, que traballo y se llixgue tot lo llibre) e sentint aço la mare dreças en lo lit ab vn gran esforç: e dix. ¶ Nequaqp: sed vocabitur iohannes. Volent dir. Nou façau per res de metre li lo nom de son pare: mes digauli johan. // (nequaqp, la qp en rayeta damún: mes pareix “nanay” que “Nou façau per res de metre li lo nom de son pare”)
e respongueren a ella los parents pus acostats: dient. O senyora per merce pensau en esta fahena vn poch: e no vullau li sia imposat vn nom tan
estrany que nos troba tal en tota la parentela vostra. e vehent que la mare estaua ferma en son proposit delliberaren demanar al pare en signes quin nom volia fos imposat al seu primogenit fill. Lo qual vehent que per paraula nos podia satisfer axi com desijaua venguerenli los vlls en aygua: e demana tinta e paper e screui: dient. ¶ Johannes est nomen eius. Volent dir.
(
4 paraules en latín, Isabeleta: Elizabeth, que ne són 5 al traduí: Johannes es lo seu nom. ¿Les has de estirá com un chiclet mastegat? Eres mol cansina, donen ganes de tancá lo llibre. 313 págines a 4 columnes. Ya ne porto 147, y me emprén lo cor continuá; menos mal que me acompañe la donzella passiensia).
Senyors perdeu tot pensament: car certament vos dich que lo seu nom ha de esser Johan. Lo qual nom no hauem triat sa mare ni yo: ans li es imposat per la magestat diuina qui sab les dignitats sues: e segons aquelles
la nomenat. E legit lo scrit tots foren plens de gran admiracio: vehent la concordia del pare e de la mare sobre aquest sanct nom. E tantost com zacharies acaba de scriure senti la lengua sua deliura, e hauent dins si vn grandissim goig fica los genolls en terra per donar lahor e gracies a nostre senyor deu: e sentint en si la gracia del sanct sperit paral profeticalment e dix.
Benedictus dominus deus israel quia visitauit et fecit redemptionem plebis sue. Volent dir. Beneyt sia nostre creador e senyor deu de israel (jsrael, la j está clara; tamé passe a ire: iré, que se llich jre): car ha visitat lo seu poble vestintse de carn humana: deliberant rembrel de la captiuitat diabolica ab la sanch propria. E tots los que aqui eren hoint parlar a zacharies hagueren grandissima admiracio e goig no recomptable: Lauors fon la alegria complida en la casa de zacaries: en tota la parentela sua. E la senyora molt aconsolada del goig singular que veya en aquelles sanctes persones loaua nostre senyor deu ensemps ab ells. ¶ E fenides (finides; fin; finit) les festes sa senyora dix a zacharies e a elizabeth: que delliberaua tornar a casa sua. Los quels prengueren aquesta noua ab molta congoixa supplicant sa merce volgues aturar en la posada sua e seria per ells seruida e reuerida com a reyna e senyora e mare del seu creador. E la senyora regraciant los la bona offerta e molta amor que en ells conexia: pregals haguessen paciencia: car no li era possible contentar lo desig de ells: que la voluntat de nostre senyor era tornas a nazaret. E zacharies e Elizabeth sabent la ordinacio e voluntat de nostre senyor deu no gosaren pus contrastar (contra + salte línia + star): ans ficant los genolls en terra digueren. O excellentissima senyoria sia de vostra merce donarnos la ma: car digna cosa es que laus besem: que reyna e senyora nostra sou e de tot lo mon general: e placia a vostra senyoria voler nos beneir a nosaltres dos ensemps ab lo nostre fillet e tota la casa nostra E sa altesa nols volgue donar la ma: mas beneils ab molta amor: e dix los Alegrau vos cosi germa e cosina germana. ¶ Quia in hoc vocati estis: vt benedictionem hereditate possideatis: Car faç vos molt certs que sou cridats e elets per nostre senyor deu: perço que posseixcau la heretat de benedictio e pau: ço es la gloria de parais. ¶ E prenint sa senyoria lo glorios Johan dels braços de Elizabeth sa mare e abraçant lo estretament ab molta amor mirant lo en la cara dix. ¶ Tu puer propheta altissimi vocaberis preibis eni ante faciem domini parare vias eius. Volent dir. Vos nebodet molt car: sou fadrinet chiquet a la vista dels homens: e sou molt gran e magnifich dauant nostre senyor deu: car la alta magestat sua vos ha elegit en propheta singular e demostrador del seu fill humanat: dauant lo qual vos ireu (jreu) aparellant la via ço es los cors dels homens: als quals ab gran feruor preycareu quel reben com a redemptor e senyor: el amen: el serueixquen. E dit aço la senyora torna lo fillet a la sua cosina germana despedint se della. E lo glorios Johan vehent que la senyora sen volia partir feu tanta demostracio de tristicia e de enyorament que a tots los miradors feu plorar: car tant com se era alegrat per la venguda de sa senyoria tant se entresti de la sua partida. E axi la senyora sen parti e torna en nazaret a viure de la fahena de ses mans.

viernes, 6 de febrero de 2026

Qui - Quisquilha - Quotar, Cota, Cotta, Cottization

Qui, pron. rel., lat. qui, qui.

Suj. sing. Li respont: ieu suy qui suy. V. de S. Honorat.

(chap. Li respón: yo soc qui soc; com la cansó de Pedro Infante, o la coneguda frasse que Deu li va di a Moisés.)

Lui répond: je suis qui je suis.



La bona dona valen

Qui tan gen vos aculhit.

Peyrols: Quant Amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit.

Qui per nesci cuidar

Fai trop gran falhimen,

A dan li deu tornar.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Qui par ignorant penser fait trop grande faute, à dommage (cela) lui doit tourner.

Peire, qui ama desena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Pierre, qui aime perd le sens.

Pauc ama, qui non fai messios.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Peu aime, qui ne fait dépenses.

Rég. dir. sing.

Ben gardaratz qui faitz emperador.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Bien vous regarderiez qui vous faites empereur.

Ieu no sai dire qui!

(chap. Yo no sé di qui! - o quí -)

J. Esteve: Francx reys.

Je ne sais dire qui!

Non truep qui m guirenta.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse.

Suj. pl. Los pros de Proenza

Qui renhan ab conoissensa.

B. de Ventadour. En aquest.

Les preux de Provence qui se conduisent avec connaissance.

Las forças qui ara i son. Titre de 1137.

(chap. Les forses que ara ñan (hi són); fortaleses.)

Les forteresses qui maintenant y sont.

Rég. dir. pl. Dui rei qu' estan

D' ajudar vos, ara entendatz qui.

Bertrand de Born: Ara sai ieu.

Deux rois qui diffèrent de vous aider, maintenant entendez qui.

Le datif latin Cui fut employé comme régime indirect sans préposition.

Sens, cui ieu ges non cre,

Mostra me que no s cove.

Giraud le Roux: A la mia.

Sens, à qui point je ne crois, me montre qu'il ne convient pas.

Selhs cui desplay jonglaria,

E selhs cuy desplay cortezia.

Bernard de tot lo mon: Be m'agrada.

Ceux à qui déplaît jonglerie et ceux à qui déplaît courtoisie.

ANC. FR. N'i a celui cui il n'anuit.

Nous ne savon cui est li cors.

Fabl. et cont. ant., t. IV, p. 205 et 41.

Je ving au conte de Soissons, cui cousine germainne j'avoie épousée. 

Joinville, p. 51.

Fen nostre très chier seigneur et pere, cui Dieu pardonne.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 1.

Car j'amerai, puisqu'il me siet,

Cui qu'il soit bel ne cui qu'il griet. 

Roman de la Rose, v. 3198.

On le trouve pourtant précédé de prépositions.

Totz aquelhs a cuy be far desplai.

Bernard de tot lo mon; Be m'agrada.

Tous ceux à qui bien faire déplaît. 

Que non aia blasme de cui que sia.

Cadenet: De nulha.

Qu'il n'ait blâme de qui que (ce) soit.

Na Beatrix la valen

En cui es gaug, deport e rire.

Pons de Capdueil: Ben sai que.

Dame Béatrix la méritante en qui est joie, amusement et rire.

ANC. FR. Rendues à cens à cui eles estoient avant.

Arch. du Roy., Tr. des Ch., reg. 44, pièce 81.

De la cui mort demora li roiaumes de France plains de dolor.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 137.

ANC. ESP. Demas qui lo cobrís non avria pavor.

Poema de Alexandro, cop. 92.

Todos los sus miraglos qui los podie contar.

Vida de S. Domingo de Silos, cop. 384.

CAT. Qui. ESP. MOD. Quien. PORT. Quem. IT. Chi. (chap. Qui, quins, quina, quines; ¿quí, quíns, quína, quínes? ¡Quí puguere! ¡Quíns ulls mes majos! ¡Quína dona mes templada! ¡Quínes figues mes bones!)

Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.

Qui était employé dans des phrases absolues manquant de la préposition qui semblait devoir le gouverner.

Re no val sabers, qui no 'l despen.

Bernard d'Auriac: S' ieu agues.

Rien ne vaut le savoir, (pour) qui ne le dépense pas.

En calque part la pena sia

Dreisar la deu hom tota via;

Qui no la dreisa, leu se briza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En quelque part que soit la plume on doit toujours la dresser; qui ne la dresse, elle se brise facilement.

Loc. Ieu n' ai perdutz

Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

J'en ai perdu maints dons, qui se veuille les prenne.

Qui m crida ni m brai,

Eu non aug nulha re.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz.

Qui me crie et me braille, je n'entends nulle chose.

L'autr' en Espagna, qui aval qui amon. Guillaume de Tudela.

(chap. Los atres a España, qui aball qui amún; los uns cap aball, los atres cap amún.)

Les autres en Espagne, qui aval qui amont.

En gran dolor

Foran ab plor

Frances, qui qu' o desvuelha.

Guillaume de Montagnagout: Bel m'es.

En grande douleur seraient les Français, avec pleur, qui que ce soit qui ne veuille pas cela.

Qui que romaigna, ieu irai volentos.

Pons de Capdueil: So qu' hom vol.

Qui que ce soit qui reste, j'irai volontaire.

Qui que m n' am mais o m n' azir.

Rambaud d'Orange: Mon vers.

Qui que ce soit qui m'en aime davantage ou m'en haïsse.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire.

Folquet de Marseille: Tan m' abelis.

Vers Nîmes va-t'en, chanson, qui que ce soit qui s'en fâche.

ANC. FR. Ce propos,.. pourroit sembler véritable, qui le transféreroit au gouvernement de Phocion. Amyot. Trad. de Plutarque. Vie de Phocion.

Qui osteroit de ces miens ouvrages les authoritez des écrivains passez, je ressemblerois ceste corneille d'Horace et resterois nud.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 437.

Estuet aujourd'ui, qui qu'en gront ou en derve,

Qu'à leur obédiance ta seignorie serve.

J. de Meung, Test, v. 679.

Traïson en fera, ki k'en puiz mal en die.

Roman de Rou, v. 2641.

ANC. IT. Che molto più risplende

Lo poco chi lo spende

Tosto e larga mano.

Brunetto Latini, Tes., p. 76.


Quil, Quill, s. m., gazouillement, piaillement, murmure, exclamation.

Braitz, chanz, quil, criz

Aug dels auzels pels plaissaditz.

Rambaud d'Orange, Braitz, chanz. 

Piaillements, chants, gazouillements, cris des oiseaux j'entends dans les bocages.

La regina va gitar 1 gran quil.

Plainte sur la mort de Robert, roi de Naples. 

La reine va jeter une grande exclamation.

Fig. Ges quil ni brail non enten de pervers. 

E. Cairel: Abril ni mai.

Point murmure ni cri je n'entends de pervers. 

Per lieys don muer ses quill. 

Raimond de Miraval: Aissi m.

Pour elle dont (pour qui) je meurs sans murmure.

(chap. Crit, crits; piulamén, piulamens de muixons; exclamassió, exclamassions.)

2. Quilar, Quillar, v., piailler, babiller, murmurer, exclamer.

Veramen faitz cridar, quilar ni braire.

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona.

Vraiment vous faites crier, piailler et brailler. 

Qui qu'en cosselh ni 'n quill,

D'amar vos suy el drech fil.

P. Bremon Ricas Novas: Ben dey.

Qui que ce soit qui en conseille et en babille, de vous aimer je suis au droit fil.

(chap. Cridá o quirdá, piulá un muixó, exclamá. Yo crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; cridat, cridats, cridada, cridades; yo piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)


Quin, Quinh, pron. rel., quel.

Quins hom es Karlesmagne?

Quin son li XII par?

Baro, dis l'amiran, quinh cosselh mi donatz? 

Quina es la razo que as devizat tan?

Roman de Fierabras, v. 880, 881, 2542 et 1277.

Quel homme est Charlemagne?

Quels sont les douze pairs?

Barons, dit l'émir, quel conseil me donnez-vous? 

Quelle est la raison que tu as tant conversé?

CAT. Quin. (chap. Quin, quins, quina, quines; quín, quíns, quína, quínes?!)

2. Cayn, pron. rel., quel.

A lur dig: Tost mi digas

Cayna malvestat trobas.

Quant lo santz auzi la cayna.

Donc am cayna color

Mi conortas tu d' esperanza?

V. de S. Honorat.

Leur a dit: Tôst dites-moi quelle méchanceté vous trouvez.

Quand le saint entendit laquelles.

Donc avec quelle couleur d'espérance m'encourages-tu?   


Quintal, s. m., quintal.

Aldrete, p. 366; Mayans, t. II, p. 234 et 252, le disent d'origine arabe.

No ilh daria hom mezalha del quintal.

P. Cardinal: D'un sirventes.

On ne lui donnerait maille du quintal.

Quintal de coire. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Quintal de cuivre.

Loc. Quan a pres a quintals et a fais.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il a pris à quintaux et à faix.

ESP. PORT. Quintal. IT. Quintale. (chap. Quintal, quintals; del ár. hisp. qinṭár, este del siriaco qanṭīrā, y este del latín centenarium “sentenari”. Pes de 100 libres equivalén a Castilla o Castella a 46 kg aproximadamén.)


Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.

Voyez Du Cange, Dissert. VII, p. 181 et 182.

Lhi donzel van burdir a la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoisels vont s'amuser à la quintaine.

ANC. FR.

Quintaines fait drecier, et jouster i faisoit, 

Et donoit an biau pris celui qui miex joustoit.

Vie de Duguesclin. Du Cange, Dissert. VII.

A la quintaine et à l'escu jouster.

Roman de Jordain de Blaye. Du Cange, t. V, col. 1075.

Quintaine font drecier en un bel pré fleuri.

Roman de Berte, p. 145.

Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.


IT. Quintana. (chap. Quintana, quintanes no es lo mateix que en ocsitá o fransés, un maniquí de un home armat pera entrená cap a les justes, es: mas, masada, masos, masades; una de les portes, víes o plasses dels campamens romanos o romans aon se veníen víveres o vitualles, coses pa viure.
- Apellit del lladre presidén honorari u honorífic de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña = IEC; ICF: Iniciativa cultural de la franja del meu cul.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Quisquila, s. f., caille.

Quisquila fa uous petitz, redons, menors que perditz, et major que alauza.

Eluc. de las propr., fol. 276.

Caille fait oeufs petits, ronds, moindres que perdrix, et plus grands qu'alouette.

(chap. Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles ve del alemán Wachtel, la w germánica pot passá a g, com Wimara Guimara Guimerá, Wilhelm Guillem Guilhem Guillermo, Wifredo Guifredo Guifre, etc, etc. 

La primera vegada que vach sentí gualles va sé perque mon cusí que va viure a Tamarite y después a Barbastro, teníe una granja de gualles. Guatlla, guatlles.)

Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles

Quisquilha, s. f., du lat. quisquilia, criblure, balayure, immondice.

Quisquilhas, so remazulhas del froment cazens, quan si purga.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Criblures, ce sont les restes du froment quand il s'épure.

(ESP. Quisquilla, menudencia. Chap. cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá : criblures; cascarilles; clasca, clasques del gra, blat, sibada, avena, etc. No sé si algú de vatros diu quisquilla, quisquilles.)

IT. Quisquillia, quisquiglia.

La trilla 4 , Los noms, sibá, avena, senteno; cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá


Quotar, v., du lat. quot, coter.

Regardan lo nombre, quotant lo fuelh.

Eluc. de las propr., fol. 283.    

Regardant le nombre, cotant la feuille. 

IT. Quotare.

2. Cota, Cotta, s. f., lat. quota, cote, quotité.

Refusans de pagar lor cotta... la portio e cota.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Refusant de payer leur cote... la portion et quotité.

CAT. Cota, quota. ESP. Cota, cuota. (chap. cuota del préstamo, les cuotes de la comunidat de veíns.)

3. Cottization, s. f., cotisation.

A la cottization provederai.

(chap. A la cotisassió proveiré.)

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. *154.

A la cotisation je pourvoirai.

4. Aliquot, adj., lat. aliquot, aliquote.

Partida aliquota apelam tota partida que es meitat del nombre o 'l ters o 'l quart o 'l quint. Eluc. de las propr., fol. 280.

Nous appelons partie aliquote toute partie qui est moitié du nombre ou le tiers ou le quart ou le cinquième.